Sabadell, 10 d’agost de 1919 1 – 19 d’octubre de 20122
Escriptora, professora i correctora de català. Poetessa de caire catòlic
Filla de Josep Barceló i Guilleumes i Jacinta Fau i Manau. Casada amb Jaume Busqué i Marcet amb qui tingué cinc fills Montserrat. Cursà els seus primers estudis al col·legi de la Sagrada Família. De ben jove s’interessà per les lletres i la poesia. Utilitzava i difonia la llengua catalana que era la seva llengua materna3.
Va recuperar una poesia en lloança a Sant Jordi, d’autoria anònima i que havia sortir en el Bloc Manelic-Bonavia, el 23 d’abril del 1925, requisat per la policia de la dictadura de Primo de Rivera4.
És l’autora de diversos goigs a la Mare de Deú, alguns dels quals, estan musicats pel compositor i eclesiàstic mossèn Camil Geis, entre els quals destaca el dedicat a la lloança de la Mare de Déu de les Neus, venerada al carrer on hi ha la seva petita capella (carrer que dur el seu nom), el 5 d’agost de 19545.
El carrer de la Mare de Déu de les Neus ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, de 1903 a 1942 (30 d’abril de 1942) s’anomenava carrer Viladot6, en record de Tomàs Viladot, republicà federal, progressista, francmaçó i lliurepensador. El 30 de novembre de 1985 es posà el nom de carrer Advocat Viladot a un altre carrer de Sabadell7.
Sabadell, 16 d’octubre de 1912 – 26 de juny de 1993
Lluís Casals i García. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Advocat, polític i escriptor
De jove va ser membre del Centre Català de Sabadell on seria president de la Joventut i posteriorment secretari del Centre. Fou redactor i director del Diari de Sabadell, president de l’Associació de Música de Cambra de Sabadell, degà del Col·legi d’Advocats de Sabadell (1957-1962), membre d’Esquerra Democràtica de Sabadell i en democràcia, membre del Consell Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Durant la Guerra Civil, per encàrrec del conseller municipal de Cultura, Salvador Sarrà i Serravinyals, va ser director de l’Institut Escola M.B Cossío i després va combatre amb l’exèrcit republicà. Amb la victòria franquista, va estar exiliat set anys, primer al camp de concentració d’Argelers i després va anar a viure a Avinyó. Quan els alemanys van envair França es va unir a la resistència, motiu pel qual el govern francès li va concedir la Legió d’Honor.
Era fill de Gabriel Casals i Pena i Maria Garcia. Va estudiar als Escolapis de Sabadell fins el batxillerat i es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona. Durant l’exili, va estar un temps vivint al Palais du Roure, centre dedicat a la “Cultura Mediterrània” finançat i impulsat per l’aristòcrata Jeanne Flandreysy, és allà on va conèixer la professora Augusta Couturier, amb qui es va acabar casant i tingué tres filles: Muriel (1945-2016), Isabel (1946) i Montserrat (1952-2015). Quan va néixer Muriel, van anar a Sabadell per presentar-la a la família, però les autoritats franquistes els hi van retirar el passaport, veient-se obligats a quedar-se a Sabadell.
Com advocat, va ser escollit fiscal municipal de Sabadell i l’any 1936 fou nomenat secretari de la Ponència de Codificació del Dret Civil Català i secretari del Congrés Jurídic Català. L’any 1966 va ser agredit per un grup feixista, juntament amb Manuel Jiménez de Parga. L’any 1991 va rebre la Creu de Sant Raimon de Penyafort, de la mà del Ministeri de Justícia i a través de l’expedient impulsat pel Col·legi d’Advocats de Sabadell.
L’any 1934, va formar part d’un grup d’intel·lectuals que van crear Les Edicions d’Ara -LEDA-, amb Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Joan Teixidor i Tomàs Lamarca, amb l’objectiu d’aconseguir prou subscripcions per poder publicar les edicions de poesia avantguardista. El mateix any 1934, va escriure el poemari Set colors, amb el que va quedar finalista del premi literari Joaquim Folguera. Quan era Director de l’Institut Escola M.B Cossío, va fer amistat amb diversos membres de la Colla de Sabadell, com Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal.
Fotografia a l’entrada de l’Institut Escola M.B Cossío. Lluís Casals i Garcia, director de l’Institut Escola M. B. (amb bigoti, al centre de la imatge, entre el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i el regidor de Cultura Salvador Sarrà, darrere seu hi ha l’alcalde Josep Moix). Sabadell, 16 de març de 1937 (AHS)
L’any 1968 va fundar el Club dels Lleons de Sabadell, una entitat filantròpica que l’any 1969 s’adherí a la xarxa internacional Lions International. Ja en democràcia, es presentar com a candidat al Congrés de Diputats, a la llista per Barcelona del Pacte Democràtic de Catalunya (Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya i Partit dels Socialistes de Catalunya). Un any després va ser el líder d’Esquerra Democràtica de Catalunya a Sabadell, i l’any 1979, va participar com a membre del Consell Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, en la campanya a favor de l’Estatut de Catalunya.
Entre els anys 1985 i 1993 va col·laborar amb la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell i va ser vicepresident de la Fundació de la revista, en aquesta, va escriure sobre autors i personatges sabadellencs i sobre temes de caràcter cultural.
L’any 2019, Curbert Edicions, de la mà de Pep Sanz i Datzira, va publicar la seva obra poètica, majoritàriament inèdita, titulada L’esclat que ara m’ofrentes.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Sabadell, 21 de març de 1859 – 21 de desembre de 1925
“Pequeña Gaceta del Régimen Local. Extraordinario de Sabadell”, 1915 (AHS)
Arxiver Municipal, historiador, cronista, poeta i dramaturg. Fundador del primer Centre catalanista i de la Revista de Sabadell. Organitzador de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
Fill d’un botiguer del carrer de la Salut, va estudiar als Escolapis i posteriorment es dedicà a escriure i participà en diferents concursos literaris (autor de l’obra La Puntaire). Quan només tenia 20 anys, amb el seu cunyat Ricard Sampere i altres, va fundar el Centre Literari Catalanista, el 1879. Va tindre un gran interès per conèixer la història de la ciutat de Sabadell, i fou nomenat cronista de Sabadell l’any 1882. Un any després, l’any 1883, l’Alcalde Joan Vivé i Salvà, el nomenà Arxiver Municipal (càrrec que ocupà durant quaranta anys), per tal que pogués organitzar tots els seus documents que feien referència a la història sabadellenca. El mateix any, publicà “Origen y Progresos de Sabadell”, i l’any següent fou un dels fundadors de la Revista de Sabadell, on publicà onze entregues del suplement “La ilustración Sabadellense”. La Revista de Sabadell, començà a publicar-se bisetmanalment, fins l’any 1888 que comença a sortir diàriament. El 23 de desembre de 1891, fou nomenat Corresponent per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.
Enric Turull i Comadrán, l’informà de la voluntat de la Caixa d’Estalvis de Sabadell de crear una biblioteca pública a la ciutat, després de les fortes demandes de sectors culturals locals. El responsable de la seva organització fou el mateix Ribot i Serra, Secretari de l’entitat, que no va poder veure acabada la seva obra, ja que va morir el 21 de desembre de 1925 i la biblioteca fou inaugurada el 1928. A la seva mort, la direcció de la Revista de Sabadell passà a mans de Ramón Torner i Tort, que era el seu editor. La Revista de Sabadell va deixar de publicar-se finalment, el 31 de gener de 1935.
Ribot i Serra, escrigué diverses monografies com “Origen y progresos de Sabadell”(1883) i “Clavé i les societats euterpenses”. Va participar en els Jocs Florals, on va ser premiat diverses vegades i dels quals fou mantenidor (1905, 1916), va escriure poesia lírica i festiva. Publicà els volums de poesia “Idil·lis i balades” (1888), “Garbuix” (1905, 1925) i un altre recull a “Lectura Popular“. També estrenà i publicà obres teatrals com “La base quinta” (1884), Lo vectigal de la carn (1888) i la sarsuela “Assumptos municipals” (1881), entre d’altres.
La revista Garbadel maig de 1921 ens mostra un recull d’articles sobre en Manuel Ribot i Serra.
Baqués, Josep; BARÓ, Robert. Gent Nostra als Carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995 (pàgina 194).
Deu i Baigual, Esteve; Galceran i Abella, Anna i Puig i Pinyol, Maria Rosa: Coneixem Sabadell? Ajuntament de Sabadell. Sabadell, juny del 1984. ISBN 84-505-0170-9, plana 77.
Agnès Armegol i Altayó Font: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
També coneguda com a Agnès Armengol de Badia. Escriptora, pianista i catalanista que animà a les dones a participar en aquest moviment.
La seva família eren fabricants tèxtils de Sabadell, va estudiar les primeres lletres a les Escolàpies d’aquesta ciutat, i posteriorment continuà els estudis Barcelona i a l’internat la Pension Catalane de Castres (França).
De tornada a Catalunya, es va preocupar per salvaguardar la cultura popular catalana, així va fer copiar les cançons que li cantava la seva àvia perquè no es perdessin i més tard les va entregar a Pelai Briz, el seu mestre de poètica catalana, que les va incloure a les seves “Cançons de la Terra”.
Publicà diversos poemes i escrits en defensa de la llengua i cultura catalana a revistes com “Lo Catalanista”, “Revista de Sabadell” o “La Llumenera” de Nova York. Amb aquest esperit, va escriure el poemari “Cant a la senyera” per a l’Orfeó de Sabadell, el poema “Rosari antic“, un recull de la vida, els costums i les tradicions de Catalunya, i contribuí a ressuscitar les danses de Castellterçol. La primera poesia la va publicar a l’”Almanac de Barcelona”l’any 1874, animada per la poetessa Joaquima de Santamaria, 1854-1930, coneguda com “Agna de Valldaura”.
Pel que fa a la seva vessant musical, era reconeguda com una notable pianista, les seves peces composicions van quedar recollides a l’obra “Suspirs”, premiada en un concurs musical de Chicago (EUA).
Dona de conviccions cristianes, va realitzar diverses obres benèfiques i de caritat en ajut dels avis desemparats.
Va morir a l’edat de 82 anys i el seu enterrament va ser una mostra massiva de dol popular. Disposa d’un carrer amb el seu nom a Sabadell.
Poesies:
“Lays” (1879). Barcelona : Tip. Espanyola
“Ramell de semprevives” (1881). Sabadell : Imprenta y Litografía de M. Torner, 1891.
