Reproducció de la publicació de Conxita Frasno Pessarrodona al grup de Facebook “Patrimoni Sabadell”, 8 de febrer de 2017:
Cap als anys 50 del segle XX l’escorxador municipal de Sabadell estava al carrer Bonavista. Quedava penjat just a la punta d’on començava el gran desnivell del llit del riu Ripoll. A sota mateix hi havia ubicat un lloc que anomenaven La Timba. Allí hi anaven a parar els desaigües que sortien de l’escorxador, on abocaven les restes de sang i trossos de pell i vísceres dels animals sacrificats. La fortor de sang i podrit se sentia de molt lluny, sobretot si el vent et venia de cara; llavors la pudor era insuportable. Un cop deixaves a la dreta el pont i la fàbrica d’acabats de Grau, S.A. es veia una cascada d’un líquid de color vermell, fet inequívoc que aquell dia havien sacrificat molt bestiar. Aleshores el petit cabdal del Ripoll canviava de color i passava del groc, blanc o gris habitual, perquè les fàbriques de tints i acabats també hi deixaven anar els seus desaigües, a un vermell apagat. Els hortolans de la zona havien d’anar a “girar el riu”. Aquesta acció consistia a recollir l’aigua per regar les verdures abans que les aigües s’embrutessin dels tints, productes químics i tot el que hi tirava l’escorxador.
Al mateix carrer hi havia la Fundición Magriñá, que periòdicament tirava les restes que sortien dels seus forns, carbó que no havia quedat ben cremat juntament amb les cendres, just a continuació d’on hi havia la sortida del clavegueram esmentat. Quan això passava, un munt de nens i dones anaven amb cabassos i galledes a recollir el carbó per aprofitar-lo per cuinar o per escalfar-se a les estufes a l’hivern. Era un pendent remarcable, ple de capes sobreposades, toves, inestables, negres, polsoses i pudents. De lluny veies com els que recollien els trossets de carbó es movien per aquell pendent amb gran dificultat perquè s’ensorraven. Un pas en fals els podia haver fet quedar colgats o caure rodolant fins a la llera del riu. Quan els carreters que venien de la foneria arribaven a la punta de la Timba, abans d’abocar el carro, treien el cap i cridaven per avisar la gent perquè marxés. Llavors no podien pas tornar a recollir de seguida, perquè hi havia vegades que encara fumejaven les restes i s’haguessin pogut fer cremades. Una tardor molt plujosa, un carro amb el cavall va caure pel pendent en cedir el terra amb el pes, just en el moment d’anar a abocar les restes. També força gent s’hi havia fet mal, normalment ferides provocades per les llimadures de ferro en forma d’espiral cargolat que tenien els cantells vius com un ganivet i que estaven barrejades amb les cendres i el carbó i no es veien a primer cop d’ull.
Els primers anys no s’hi veia gaire gent, a La Timba, però quan les famílies emigrades del sud d’Espanya van començar a edificar les primeres barraques a Torre Romeu, gairebé sempre era plena. Entre totes les persones que recollien el carbó cridava l’atenció una senyora molt gran que tenia una cama més curta que l’altra i portava una bota ortopèdica amb una alça per compensar. Hi tenia molta traça i omplia la galleda més de pressa que ningú. Sempre l’acompanyava un nen petit, no crec que tingués més de sis anys, i ella es recolzava a la seva espatlla per moure’s entre aquell munt de restes negres, bellugadisses, pestilents i encara molts cops fumejants.
Unes imatges punyents d’una postguerra molt dura.