Rosa Maria Ribera Vall

Sabadell, 27 de febrer de 1951

Militant antifranquista comunista

La seva mare tenia una fàbrica de capses de cartró per a sabates on a part de la mare també hi treballava, la tieta (germana de la seva mare) i l’avi matern. El seu pare treballava a un laboratori d’una fàbrica tèxtil de Terrassa. A casa seva acollien exiliats xilens, també els acollia gent de l’església, a casa seva eren cristians antifranquistes.

Va fer la primària al col·legi de les Carmelites de Sabadell, més endavant va fer estudis d’Educadora de Jardí d’Infància, però el títol no estava reconegut oficialment. Després va començar a fer cursos de pedagogia per aconseguir oficialitzar el títol, però no va poder acabar-los perquè havia començat la seva militància política, va entrar al PCE (m-l) l’any 1968 amb 17 anys, a través d’una amiga de la família que volia tirar endavant una guarderia, li va dir de participar en aquesta través de l’assistenta social que portava el projecte, necessitaven algú que l’ajudés amb la guarderia. A Cifuentes, va començar amb infants però després també va cuidar de gent més gran. La van veure una noia activa, dinàmica i enèrgica, que cridava a participar a més gent.

Ella va començar a militar a als Merinals i a Cifuentes, en aquest últim barri participar en una cèl·lula del partit. Feien reunions de cèl·lula, el primer que els hi donaven a l’entrar al partit era el “El llibre roig” de Mao, el PCE (m-l) era maoista. De seguida va començar a participar en una sèrie d’accions d’agitació contra el franquisme, en unes pintades que van fer al cinema Rex dels Merinals, es van dividir en dos grups, en el moment que es va haver de canviar perquè s’havia embrutat amb l’esprai, van disparar un tret a la seva companya Carmen Prados. A l’acabar l’acció tenien una cita de seguretat per si havien tingut algun problema, els hi van dir que havien de marxar de Sabadell perquè hi havia hagut diverses caigudes. Ella i altres Companys es van dedicar a anar amb Vespa a les cases i local son hi havia propaganda de gent del partit per treure-la i després la llençaven pels barrancs de Can Deu.

El cap d’uns dies van marxar a l’exili, es va acomiadar de la seva família, ho van entendre de seguida, eren cristians però de ment oberta, de la part de l’església progressista que lluitava contra el feixisme. En l’exili va passar per diverses localitats, on l’acollien als domicilis de la gent del partit, primer a Rubí, després a Fraga i posteriorment a Lleida. En aquell moment la seva parella estava també en el partit i es van haver de separar. A Fraga va treballar a l’hostaleria, i a Lleida fent feines de la llar, allà tenia un contacte polític amb gent que estava en càrrecs superiors del partit i a través d’aquest va conèixer el que després seria la seva parella, Blas.

Quan va acabar tot, a Barcelona va deixar de militar al partit, casi tots es van casar, molts per l’església per tal de passar desapercebuts. Va  deixar el PCE (m-l) perquè es va sentir molt manipulada, veia que era una organització molt vertical, altres excompanys també es van sentir així. El PCE (m-l) es va acabar dissolent, alguns havien passat al FRAP, un amic seu, Jesús, va ser empresonat i es va acabar suïcidant. Posteriorment va participar a la vaga general política de febrer de 1976 a Sabadell, recorda la manifestació de suport al professorat en vaga del 13 de febrer, on la policia va carregar, ferint pares i nens, aquestes càrregues van ser la guspira que va fer encendra la vaga general política dies després. A la vaga del metall de setembre del mateix any, va participar en aquesta des d’on treballava, a l’empresa Riviere de Cerdanyola (especialitzada en la fabricació de malles metàl·liques, filferros i tanques), recorda que hi va haver molta solidaritat.

Al deixar la militància al partit, i al tornar a Barcelona es va instal·lar a Cerdanyola on hi visqué 30 anys, va tenir una parella, Blas, després de separar-se d’ell va conèixer a Pepe, amb qui va tenir dos fills, va acabar divorciant-se, i va conèixer a Jordi amb qui també va tenir dos fills, aquest últim era regidor del PCC (sorgit l’abril de 1982 d’una escissió del PSUC contrària a l’eurocomunisme) a Cerdanyola. Al primer, Pepe, va haver de denunciar-lo ja que no li deixava veure els fills, els havia de veure clandestinament, el seu cas li va portar l’advocada Remei Bona que estava casada amb l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés. Ha treballat de moltes coses, netejant cases, treballant a Sant Joan de Vilatorrada, a un escorxador de nits, a INERSA que era una empresa d’aparells de ràdio, en aquesta última va participar en una vaga en la qual la policia va acabar intervenint a la fàbrica, després a Europrix, on també va participar en una altra vaga. Ara viu a Sabadell però va viure 30 anys a Cerdanyola, participant a un grup de dones, implicant-se en vagues, etc. A finals dels 70 i als 80 va militar primer al PSUC i després al PCC. Actualment, no milita a enlloc, però continua participant en manifestacions a favor de Palestina, contra les guerres, contra els desnonaments, i ha continuat acollint gent de fora que ha necessitat ajuda.

Testimoni de Rosa Maria Ribera Vall, 16 de febrer de 2026

Paqui García Lorite

Militant comunista antifranquista, torturada per la dictadura feixista per lluitar contra aquesta

Paqui es diu Francesca, primer es deia Francisca però es va canviar el nom al català, Francesca però, li agrada que li diguin a Paqui, ja que més proper i fàcil de pronunciar.

Els seus pares eren asturians republicans d’esquerres, el seu pare va treballar de miner a Astúries, a les mines de Sasma i de Pozo de Sotón, i posteriorment, a les mines de sal de Linares (Jaén), participant a la vaga de 1962. Paqui ens explica quan va arribar a Sabadell, la seva primera feina i als inicis de la seva militància al PCE (m-l):

Vine a Sabadell con 14 años y me puse a estudiar y trabajar en la Cooperativa de Ca n’Oriac, hice un curso de urdidora y de tejedora de piezas del textil. Me afilié al PCE (m-l) con 17 años y me casé en enero de 1971, mi marido era miembro del comité del PCE (ml), yo pasaba más desapercibida, hacía reuniones en casa, tenía miedo de comprometer a mis padres, ellos acogían y daban comida a militantes buscados por la policía. En mi boda fueron muchos camaradas, unas 200 personas, cuando me detuvieron me quitaron el libro de la boda donde había sus fotos, entre ellos también Cipriano Martos que lo torturaron y mataron en 1973, un muchacho muy noble. Las detenciones por eso no vinieron por las fotos del libro de boda, ellos ya tenían nombres, lo que si que querían saber es el nombre y paradero de miembros del partido que salían en las fotos, querían más información.

L’any 1971 va ser detinguda i torturada per lluita contra la dictadura feixista, va passar per la Comissaria de Sabadell, estava embarassada de bessons i com a conseqüència de les tortures en va perdre un:

Me detuvieron en Sabadell el 9 de mayo de 1971, los grises buscaban a mi marido por terrorismo, ya que era miembro del FRAP y había participado en el atraco de la armería Permanyer del Passeig Manresa, donde se hicieron con varias armas de la policía que tenían guardadas para revisar y reparar, el problema, a un compañero de mi marido durante el atraco se dejo la chaqueta con la cartera y el DNI dentro, mii marido pudo escaparse y permanecer en clandestinidad. En total detuvieron a unas 50-60 personas, no solo del PCE (m-l), sino de varios partidos. Los grises vinieron a mi casa y como no encontraron a mi marido ni a mi, se llevaron a mi suegro de 68 años y enfermo a la Comisaria de Sabadell, yo fui a la Comisaria y les pregunté si no tenían vergüenza de coger a una persona mayor y enferma, y me detuvieron. Tenía solo 18 años, en el partido tenia de alias el nombre de “Nuri”, lo hacíamos para evitar detenciones, me metía en los barrancos con los pantógrafos, en aquella época no teníamos impresoras, dejábamos mensajes contra el imperialismo yanki y el fascismo. Durante la detención estaba con una compañera, Carmen Prados, que le dispararon en la pierna y estaba embarazada de 2 meses de gemelos, querían saber dónde estaba mi marido y más nombres de miembros del partido, me vejaron, insultaron y torturaron, empecé a perder sangre y tuvieron que ingresarme en Santa Fe, donde estuve 10 días, y donde perdí a una de las dos criaturas. Pese a las torturas yo no dije nada, de los detenidos del partido no sacaron nada, teníamos un pequeño manual que llamábamos “El Cervantes”, con una serie de indicaciones de como actuar si éramos detenidos.

De Santa Fe, la deixen anar a casa de la seva mare, però al cap de dos dies la detenen i la porten a Via Laietana on va patir vexacions i insults:

Mis padres me vinieron a recoger en el hospital, cuando mi madre preguntó dónde estaba su hija al ginecólogo, este le indicó la habitación, pero también le dijo que “como todas las mujeres revolucionarias, donde tendría que estar es en la cárcel”, mi madre le contestó que tuviera cuidado y procurara que no me pasara nada. Al cabo de dos días de estar en casa de mis padres, vinieron a detenerme y me llevaron para la comisaria de vía Layetana, en los calabozos de los sótanos llenos de gente. Te podían tener el tiempo que querían en los interrogatorios, eran miembros de la Brigada Político Social, gente sin cultura, que solo sabían dar golpes hasta verte desfallecer como la Gestapo nazi. Vi a muchos compañeros y compañeras salir ensangrentados al volver de la sala de interrogatorios, además estábamos incomunicados del exterior. Estaba en la primera celda de abajo, enfrente a la escalera, con 6 o 7 mujeres más, no podíamos hablar con otras presas de las celdas cercanas o cuando pasaban por el pasillo, si lo hacíamos nos pegaban. Para limpiar las celdas tiraban Zotal que hacía un olor insoportable, me provocaba vómitos y estuve sin comer 4 o 5 días, estaba en los huesos, así que me llevaron a la Prisión de Mujeres de la Trinitat el 10-11 de mayo de 1971.

Paqui ens explica la seva experiència a la Presó de Dones de la Trinitat:

En la Presó de Dones de la Trinitat Vella estuve tres meses, me encontré bien, ya que estaba junto a compañeras de lucha, de diferentes partidos, pero luchábamos todas por lo mismo, contra la injusticia y por la libertad. La comida era malísima, comíamos de lo que nos llevaban los padres. Las vigilantes de la cárcel eran Guadianas de Cristo Rey, eran muy malas, siempre estaban castigando, solo nos dejaban leer libros religiosos, y cuando te revelabas por algo que no querías, te llevaban a una celda oscura y pequeña que apenas te podías mover, y te dejaban allí el tiempo que ellas quisieran. A las presas comunes aún las trataban peor.

Quan va sortir de la presó va estar en diferents localitats de Catalunya a casa de companys del partit, no va acudir al judici ja que li volien aplicar una condemna de dos anys de presó i ella no volia que la seva filla nasqués a la presó, així que els hi va deixar als seus pares perquè la cuidessin i es va exiliar a França.

Cuando salí de la prisión, estuve varios meses acogida por camaradas en diferentes poblaciones de Catalunya, en Hospitalet, en la Verneda de Barcelona, en Ripollet y en Reus. En Reus me cuidaba una compañera que trabajaba de enfermera en el Hospital Sant Joan, yo estaba trabajando clandestinamente recogiendo avellanas. En una manifestación en Reus, tuve que correr ya que nos perseguía la Guardia Civil, me escondí en un portal y rompí aguas. Llamé a la compañera enfermera y me llevó al hospital donde tuve mi hija que nació el 29 de septiembre de 1971 con 7 meses. El hospital de Reus es el mismo donde estuvo Cipriano Martos, cuando lo llevo la policía nacional, después de torturarlo y donde murió en 1973. Después de nacer la niña pedí al Partido que me dieran una cita con mis padres, pues no podía arriesgarme a que me detuvieran con la niña que tenía solo un mes y medio, tampoco podía trabajar, estaba en búsqueda por rebeldía y tenía que cumplir dos años de cárcel. Mis padres se quedaron mi hija a pesar de no saber cuando la volvería a ver.

Paqui Garcia amb la seva filla, la seva germana i els seus pares, en una visita a l’Hospitalet de Llobregat, 1971
Paqui García Lorite amb 17 anys

Es va exiliar a França i no va tornar fins la mort de Franco. A l’exili els pares li porten la seva filla:

El partido me dio un pasaporte falso y en diciembre de 1971 pude pasar la frontera clandestinamente y llegar hasta París donde pedí el exilio político que me dieron en febrero de 1972. Allí conocí a otros miembros del partido y de otras organizaciones comunistas antifranquistas, recuerdo la pasionaria que era una mujer próxima con quien podías hablar, a diferencia de Carrillo, que no se dejaba ver y que vivía en una buena casa. En París estuve tres años y luego me trasladé a Marsella, para estar más cerca de la frontera, de mis padres. Mis padres me trajeron mi hija haciéndola pasar como hija de mi hermana. No volví a Sabadell con mi niña hasta la muerte del dictador fascista Francisco Franco, llegué en diciembre de 1976.

Després de la dictadura va continuar i continua lluitant per la memòria antifeixista, la justícia, la llibertat i la reparació de les víctimes del règim franquista. Participa i ha militat en el teixit associatiu de la ciutat,  en diferents Associacions de Veïns com la de Ca n’Oriac, Can Deu i Torreguitart, és presidenta i fundadora de les “Bruixes del Nord” on fa 38 anys que hi participa, també és membre de la Crida per Sabadell, i fa anys que amb un grup de dones que van ser preses a la Presó de Dones de la Trinitat Vella lluita perquè aquesta no sigui enderrocada i es converteixi en un espai de memòria que recordi les dones repressaliades que hi van passar. La Paqui tédues filles: “de las que estoy muy orgullosa y ellas de mi”.

Sobre el feixisme i la memòria opina:

El franquismo no ha muerto del todo, hace 50 años que murió el dictador, pero aún así seguimos luchando por la memoria y la democracia que defendemos cada dia con fuerza y seguimos luchando hasta conseguir la justicia, la libertad y la reparación. El derecho a la memoria implica el reconocimiento de las víctimas y la protección de las personas que sufrieron las consecuencias de la dictadura, muchas de las cuales han luchado muchos años para recuperar los cuerpos de los asesinados desaparecidos y exigir la reparación, la restitución de su dignidad.

Actualmente sigo militando, no he dejado de luchar, también voy a veces a dar charlas en los institutos para explicar mi caso, para que se tenga memoria histórica. Hay mucha gente que no quiere recordar, nosotros intentamos que no se olvidé lo que pasó, para que los jóvenes sepan lo que es el fascismo. Sobre vía Laietana con otras personas que fueron torturadas reclamamos que la policía no esté allí, sino que sea un centro de memoria.

Testimoni de Francesca García Lorite “Paqui”

Jerónimo Vázquez Rey

Bienvenida de Rio Torres, Badajoz, 1937

Jerónimo Vázquez, denunciant les amenaces de l’ultradreta durant l’assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme, 26 de febrer de 1976. Xavier Vinader

Metal·lúrgic, sindicalista i militant del PSUC

Va arribar Sabadell l’any 1953, començant a treballar a Construcciones Metálicas del Estambre com a planxista. Va ser un dels fundadors de Comissions Obreres de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge 23 d’octubre de 1966 en una assemblea a la Font de Can Rull on hi van participar un centenar de persones[1], les quals el van escollir per formar part de la Comissió Local del sindicat, juntament amb Alvaro García Trabanca, Antònia Romagosa, Antoni Farrés, Ramon Fernández, José Lara, Antonio González Merino, Ginés Fernández, Juan Sánchez, Pedro Ojeda, Juan Vera i Manuel Tanco Torrado. El mateix any, el 26 de desembre va participar en l’assemblea de CCOO a l’església Salesians, on la policia es va desplegar al voltant per tal de que no es dugués a terme, amb Ginés Fernández intentà convèncer a la policia de que no actués contra els reunits, però aquesta va carregar dispersant-los. Els últims en quedar dins l’església van ser ell i el Juan Zapata de Torre-romeu.[2] A partir d’aquell moment, les reunions del sindicat es van fer clandestinament.

El 1967 va participar en la manifestació del primer de Maig a Sant Julià, on es van produir diversos enfrontaments, en passar per l’església de Ca n’Oriach, es va amagar en aquesta amb altres manifestants, quan el bisbat autoritza l’entrada de la policia a l’església, sent detingut amb Andrés Martínez Ojeda, Manuel Sánchez Marín i Juan Zapata.[3]

Andreu Castells a l’Informe de l’Oposició fa referencia a una detenció seva com exemple dels mètodes policials: Jerónimo Vázquez Rey va rebre al cap d’un temps una citació per presentar-se a cumplir condemna, però a Comissaria li digueren que tornés l’endemà a les deu del matí. Però inesperadament, a la una de la nit, trucaren al seu domicili dos inspectors amb la intenció de detenir-lo Jerónimo al·legà les ordres que li havien donat a Comissaria i es negà a obrir-los. Després d’un encerclament amb jeeps, els inspectors“echaron la puerta del piso, que saltó con marco y todo”. Ello obligó al compañero escaparse descolgándose con unas sabánas atadas, arriesgando su vida, desde el cuarto piso donde habita con intención de presentarse, acompañado de su abogado, al juez correspondiente. “Forzada la entrada, la policía irrumpió brutalmente en el piso, golpeando a su esposa a comprobar que había huído su presa. Irritados por no haber conseguido su propósito, se llevaron detenidos, de malas maneras, a la esposa del compañero Jerónimo y sus dos hijitos de 4 y 2 años”.[4]

A finals de 1969 va treballar a les obres de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Badia i a Can Deu, on hi van anar a parar bona part dels acomiadats per la vaga de l’empresa AEG. Des del PSUC s’havia passat la consigna als seus militants de treballar en aquestes obres per tal de fer activisme, per tant, hi trobem destacats membres de CCOO com Cipriano García, José Merino de Terrassa, Ramón Fernández Jiménez, Paco Trives, Francisco Morales de Sabadell, i altres militants.

Va participar a la vaga general política de febrer de 1976, el dia 26 va intervenir a l’assemblea a les pistes d’atletisme, després que s’anunciés l’acord amb l’Ajuntament perquè fossin alliberats els detinguts, donant conèixer un escrit anònim de signe ultradretà, adreçat a la dirección de l’escola Narcisa Freixas que s’havia adherit a la vaga, i va avisar de que: “si los niños de Narcisa Freixas les pasa algo, sepa la ultraderecha que Gerónimo en nombre de esta asamblea, irá al Ayuntamiento a hacer lo que un hombre tiene que hacer”.[5]

La seva germana, Carmen Vázquez Rey, també va ser una important sindicalista de les Comissions Obreres locals en aquella època.

[1] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 55

[2] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després’. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 73

[3] Exposició: La memòria democràtica de Sabadell (1939-1976). Fundació Cipriano García – Arxiu Històric de CCOO, 2001 <<https://www.yumpu.com/es/document/view/13160015/la-memoria-democratica-de-sabadell-ccoo-de-catalunya>>. Pàg. 63

[4] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI).El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Pàgs. 28.41 i 28.42. Font original primària: Informació clandestina 1967-1969, signat per CCOO, 1967 (AHS)

[5] VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Xavier.  Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012 Pàg. 92

Álvaro García Trabanca

Olivenza, Badajoz, 1931 – Sant Quirze del Vallès, 10 de maig de 2019

Sindicalista i activista veïnal

Va arribar a Sabadell amb la família l’any 1950, els seus pares van adquirir una cova de Sant Oleguer per 3.000 pessetes, aquesta tenia dues habitacions, una on dormia tota la família (els pares i els set fills) i l’altre es feia servir com a cuina i menjador, A la cova vegades a la cova hi havia filtracions d’aigua, van viure en aquesta tres anys, fins que van comprar un terreny a Torre-romeu i durant els caps de setmana hi construïen la casa.

Va treballar a Tintoré Villar, SL, a Emili Villar, SA, a ASEA-CES, durant 18 anys, i a la gestoria labora Láser de Juan Sánchez García i el seu germà. La seva família era molt religiosa i ell es va ser un dels fundadors l’any 1954 de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) de Torre-romeu, amb l’ajuda d’una amics de Terrassa, entre ells, Ramon Pujol amb el suport del vicari Jordi Rius Cot.  Les JOC es van estendre a Can Rull, Ca n’Oriac, La Creu de Barberà, Campoamor, Gràcia, i el 1957 comptava amb 800 militants. Entre les tasques de la JOC estava en ajudar en problemes laborals a les empreses on treballaven i en analitzar i intentar millorar els habitatges, infraestructura i serveis dels barris de nova construcció. El 1955 va organitzar la primera Festa del Treball a Torre-romeu, aquest fet va provocar que alguns membres fossin citats a la comissaria acusats de comunisme, fent que alguns membres marxessin i havent de reconstituir-se. A Torre-romeu, també creà el Centre Cultural del barri, en aquest, l’any 1962 es va crear l’Associació de Veïns, la primera de Sabadell, es va crear a través de Càritas perquè el governador no n’autoritzava cap, l’any següent, l’alcalde Antoni Llonch va autoritzar la construcció del primer barracó de fusta.  En aquest associació els joves de les JOC  hi organitzaren una campanya de cultura obrera,, van anar-hi ha donar lliçons estudiants com Jesús Salvador, i també el mestre Joan Viladoms que va fer una xerrada sobre la immigració i els obrers catalans, fins i tot hi va fer una xerrada el cònsol americà. Álvaro García tenia connexions amb el FOC, rebia material seu a casa seva, la policia el va interrogar per saber amb qui del FOC tenia relacions, el 1959 coneixeria a dos militants d’aquest, Manuel Garriga i Jesús Salvador.

El 1957 amb set sabadellencs més va assistir a la Concentració Mundial de Joves Treballadors a Roma i al mateix any organitzà una escola nocturna per obrers. Passà un breu temps afiliat a la UGT, i l’any 1963 es va afiliar a la Unió Sindical Obrera (USO), sindicat d’arrels cristianes on arriba a ser-ne secretari general i que entre 1969 i 1973 va actuar coordinadament amb CCOO, també es va militar al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i ja en democràcia ingressaria al PSC. A principis dels 70 es casà amb Eugenia Jiménez, també de la JOC, amb qui tingué dos fills, Daniel i Alejandro. Va començar a militar a la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i es traslladà al barri de Ca n’Oriac, a las Oliveras, començant a reclamar millores pel barri a través de l’Associació de Veïns. Amb Josep Esquirol, Carme Obradors i Maria Teresa Prats va participar en el Comitè de Solidaritat que donava cobertura a les necessitats dels detinguts durant la dictadura.

Va ser retingut en dues ocasions: el 1964 a causa de la vaga d’autobusos, i el 1969, que juntament amb Antoni Farrés, va estar empresonat 52 dies més, es pensaven que era del Partit Comunista  i el van apallissar molt, a la presó van fer un curs de marxisme organitzat per Farrés. Durant la vaga general política de febrer de 1976 va ser un membre molt actiu de la Comisión Inter-ramos, coordinant el moviment com a representant del Metall.

A ASEA-CES va ser president del Comitè d’Empresa, organitzant i participant en una vaga de 40 dies contra les retallades de drets laborals dels convenis anteriors que volia aplicar el gerent suec. Més endavant, va començar a treballar a la gestoria laboral Laser en Els Merinals que portava Juan Sánchez García i el germà d’aquest.

A mitjans dels anys 80 es va divorcia i s’instal·là a  Sant Quirze del Vallès i es dedicà a promoure la cooperació i solidaritat internacional amb El Salvador, Palestina i Nepal. Aquesta ajudes es feien a través del la secció SOTERNUM de la USO i també de la ONG Ateneu del Món que va crear ell mateix i que va agermanar Sant Quirze del Vallès amb Antilla a Cuba, aportant important ajuda a aquesta última. Va viatjar dues vegades a Brasil per veure al seu amic, Pere Casaldàliga, conegut capellà de la Teologia de l’Alliberament, que havia conegut a Sabadell. Va abandonar la USO i es va afiliar a la UGT i al PSC, a Sant Quirze també col·laborava en els “Maig de Música” i en l’Aula Universitària per la Gent Gran i va ser president del Casal d’Avis.  En els últims anys de la seva vida visqué a la Residència Assís on va morir el 10 de maig de 2019.

Va rebre diferents premis i reconeixements, l’any 2004 va ser nombrat fill predilecte de la seva ciutat natal, Olivenza, i el febrer de 2012 va rebre el premi “Solidaritat” 2012 de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. També va rebre la Medalla al Mèrit Social de l’Ajuntament de Sabadell i la Medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya

Arxiu històric de CCOO a Catalunya. Entrevista de Xavier Domènech a Álvaro García Trabanca, 16 de novembre del 2000 i 15 de març del 2001
CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI). El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983. Pàgs. 27.23, 27.25, 27.35, 28.11. 28.44
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàg. 123

‘Álvaro García Trabanca, “El company”, (1931-2019): dirigente vecinal, líder sindical y luchador antifranquista’. Antonio Santamaria. Isabadell.cat, 23 de juny del 2019 <<https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/alvaro-garcia-trabanca-128233/>>

Francisco Morales Sánchez

Cardeña, Córdoba, 1938 – Sabadell, 2 de maig de 2024

Francisco Morales en primer terme a la dreta d’Antoni Farrés. Fotografia de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, les municipals de 1979

Paleta. President de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, sindicalista de CCOO i regidor i tinent d’alcalde pel PSUC

Procedent d’una família humil camperola de Cerdeña (Córdoba), el seu pare va patir la repressió franquista, no li donaven feina, així que no només van emigrar per qüestions econòmiques sinó també per repressives, fet que es donaria en altres emigrants. L’any 1958 va emigrar a Manresa i l’any següent es va traslladar a Sabadell al barri de Ca n’Oriac. Va treballar de conductor i paleta a les empreses Alcampo i RENFE. Militant de Comissions Obreres i el PSUC, així com president de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, on va dur a terme nombroses reivindicacions de serveis que mancaven al barri.

El 8 de setembre de 1966 juntament amb Ramón Fernández i Ginés Fernández va ser responsable de la campanya de les eleccions sindicals, per on es va introduir l’oposició franquista, formant poc després Comissions Obreres de Sabadell.

Durant la vaga general de febrer de 1976 va ser l’enllaç sindical de Construcciones José Ribas Ros i membre de la Comisión Inter-ramos com a representant del ram de la construcció, el dia 25 amb altres enllaços es va reunir amb l’alcalde franquista Josep Burrull i el governador civil de Barcelona, Joséper fer-li arribar les demandes dels vaguistes i va formar part de la comissió que va reunir 8.500 firmes demanant la dimissió d’aquest.

Va ser regidor del PSUC, i primer tinent d’alcalde durant les dues primeres alcaldies de Toni Farrés, entre 1979 i 1987, substituint a aquest quan estava de vacances o de baixa. Morales es va encarregar de dur a terme l’asfalt dels barris de nova construcció. Després d’aquests 8 anys el consistori i al govern de Farrés, va tornar a treballar a la construcció.

Durant les divisions del PSUC als anys 80, va donar suport i es va aafiliaar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i després al PSUC (viu), partit que forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i per últim a Sabadell En Comú Podem, sempre continuant afiliat a CCOO i participant al moviment veïnal del nord, a la campanya Contra el Quart Cinturó i a la Comissió del Parc del Nord. L’any 2015 va rebre la Medalla d’Honor de Sabadell i el 2023 se li va fer un homenatge a la plaça del Pi.

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell. Pagès Editors, 2012. Pàg. 125

‘Mor Francisco Morales, activista veïnal i fonament del govern d’Antoni Farrés’. Jordi de Arriba isabadell.cat, 2 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/obituari/francisco-morales-264423/>>

‘Francisco Morales: el buen sentido’ per José López. isabadell.cat, 3 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-el-buen-sentido-por-jose-lopez-264462/>>

‘Francisco Morales, la consciència de classe’ per Manel Larrosa. isabadell.cat, 9 de maig de 2024<<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-consciencia-classe-265119/>>

José Luís Valdivieso Álvarez

Cúllar, Granada, 1949

José Luís Valdivieso (CCOO), durant una assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme durant la vaga general, 26 de febrer de 1976. A la seva dreta el també sindicalista Luís Gallego. Xavier Vinader

Sindicalista de CCOO, detingut pel Tribunal de Orden Público (TOP) l’any 1970 en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos. Membre de la Comisión Inter-ramos pel Metall durant la vaga general de febrer de 1976. Militant del PSUC, el Partit dels i les Comunistes Catalunya (PCC) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

Va arribar a Sabadell amb la seva família l’any 1963, fixant la seva residència a Ca n’Oriac. Va iniciar el batxillerat i va miliatar a l’organització “El Comunista” i a Comissions Obreres Juvenils. Va treballar en diferents empreses metal·lúrgiques, l’any 1970 va ser detingut en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos, sent condemnat a 9 mesos de presó, després de passar 1 mes i mig a la presó Model de Barcelona, va ser finalment indultat. L’any 1973 es va afiliar al PSUC i l’any 1982 al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i , després, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Durant la vaga general de febrer de 1976 va formar part de la Comisión Inter-ramos en representació del Metall, fent de moderador a les assemblees i participant en les negociacions amb les autoritats locals i governatives.

Després d’acabar la vaga va fer la següent valoració:

…la classe obrera de Sabadell ha posat en evidència un grau de maduresa política que demostra que està preparada per assumir qualsevol responsabilitat en un context més democràtic. I en aquesta vaga s’ha fet palès, també, que no són necessàries les forces repressives a Sabadell i que la seva actuació a la ciutat durant aquests dies passats ha estat del tot injustificada.

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012

A la tardor de 1976, durant el conflicte del sector del Metall, formà part de la Comissió Negociadora del Conveni del Metall de Sabadell. L’any 1977 es va traslladar a Reus on va treballar a la Universitat Rovira i Virgili (URV), formant part dels seus òrgans de govern i membre de la Secció Sindical de CCOO a aquesta, fins la seva jubilació.

El 29 d’octubre de 2017 José Luís Valdivieso, el seu germà Juan Valdivieso i altres sindicalistes i comunistes com els germans Martos, empresonats a la Model pel Tribunal de Orden Público (TOP), van visitar la presó, rememorant les seves vivències.

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàgs. 126-127

‘Retorn per una tarda a la presó Model’. Jordi de Arriba. isabadell.cat, 1 de novembre de 2017 <<https://www.isabadell.cat/sabadell/retorn-per-una-tarda-a-la-preso-model-93490/>>

Oleguer Masferrer Casan

Sabadell, 1915 – Camp de la Bota, Barcelona, 8 de juliol de 1940

Oleguer Masferrer a la solapa de l’americana porta una insígnia amb l’emblema comunista d’una estrella i la falç i el martell a dins, com a militant del PSUC. Sabadell, ca. 1936 (autor desconegut, cedida per Maria Arnau Masferrer, AHS)

Militant comunista de les JSU del PSUC i de la FLS-UGT, afusellat pel franquisme

Fill d’Alfred Masferrer Fàbregas (Gironella, 1899) i de Maria Casan Agulló (Terrassa, 1888), tenia un germà més gran, Josep (Sabadell, 1910) i una germana més petita, Margarida (Sabadell, 1918).

En el moment d’esclatar la guerra vivia amb els pares i la germana al carrer de Torrijos,65 (avui Portugal). Treballava al ram tèxtil de l’aigua, era militant del PSUC i estava afiliat a la UGT. Es va incorporar forçós a l’exèrcit republicà el 18 de març de 1937 a la divisió 25, Brigada Mixta 119, Batalló 3, Companyia d’acompanyament. El seu germà Josep , afiliat a la UGT, havia estat mobilitzat com a xofer en la Creu Roja local i després incorporat com a soldat de sanitat en la Divisió 44, Brigada Mixta 143.

Acabada la guerra va ser detingut i, després de passar per les presons de Sabadell, on ingressà el 2 de setembre de 1939, i de la Model de Barcelona, fou condemnat a mort per rebel·lió militar el judici sumaríssim. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 8 de juliol de 1940 i va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri municipal. La família rebé el certificat de defunció signat pel jutge del registre civil núm. 7 de Barcelona amb data de 16 de setembre de 1940.

El sumaríssim havia estat instruït pel jutge Juan Lozano Prieto, del Jutjat Militar núm. 2 de Sabadell, assistit per Josep Arguelaguet Badia (FET y de las JONS) i per Pompeu Coca Munné com a secretaris. Se l’havia acusat, sense dret a defensa ni cap garantia jurídica, i basant-se en denúncies d’alguns veïns i veïnes, sense proves contrastades, de pertànyer al PSUC i a la UGT, d’haver col·laborat amb el Socors Roig Internacional, d’haver participat en el saqueig i destrosses en la fàbrica on treballava, del saqueig i l’incendi del Convent de les Serves de Maria, de l’església de la Santíssima Trinitat de la Rambla, de l’església dels Padres i de l’església de la Puríssima Concepció, com també d’haver participat en diversos assassinats juntament amb altres Companys seus de les patrulles de control. El Consell de Guerra se celebra el 24 de maig de 1940 i la sentencia de pena de mort es dictà l’endemà mateix.

La família d’Oleguer ha conservat tota la vida, amb cura i dolor silenciat, dues cartes enviades per ell des de la presó, just uns dies abans de ser executat, com també un dibuix amb un retrat seu fet per un company de reclusió. A les cartes reconeix, amb resignació i ràbia explícites, com els advocat i el Govern Civil els estaven enganyant i no els deien la veritat sobre el seu procés i el seu destí ja sentenciat. A l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona es conserven els expedients dels procediments sumaríssims oberts a més d’un miler de sabadellencs i sabadellenques del període més repressiu de la postguerra i del primer franquisme. Al Camp de la Bota van ser executats un total de 18 sabadellencs, nascuts i/o residents, l’any 1936, a Sabadell.

Barcelona, 6 de julio de 1940

Queridos padres y hermanos.

He recibido la vuestra y deseo que se encuentren bien de salud como por ahora es buena y enterado de la vuestra veo que están muy fríos de todo, y lo comprendo, porque está muy perdido. Y ahora se han dado cuenta que los han engañado como a chinos como esto del Gobierno Civil, no lo puedo creer porque no es posible, no sabrán nada ni un dia ni otro porque los engañan. Bueno, tienen que decir a José que haga el pago que le digo, el giro ya lo he recibido porque al tramitar de tan poco a poco que ya no andas pero no se dan cuenta que se ríen de ustedes, pero yo me di cuenta el primer dia. Yo quisiera comunicar con el señor abogado y le diría lo que hace el caso y quizás nos entenderíamos bien con el señor abogado. Y espero que lo harán los más pronto posible, bueno, sin más me despido de vosotros para siempre, vuestro hijo que lo soy de verdad vuestro hijo.

Olegario Masferrer.”

[Darrera carta de comiat enviada per Oleguer Masferrer als seus pares i germans, des de la presó La Model, 6ª Galeria, cel·la 511]

Exposició: “CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA. (1936-1945)”. Museu d’Història de Sabadell (MHS) <http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/1459-cartes-dietaris-i-memories-de-guerra-i-postguerra-1936-1946> 1/9/2021-30/1/2022

Els germans Enrich Valls: nous-rics en temps de postguerra

Fills d’Enric Enrich Borrell i de Francesca Valls Vilaseca (1885-1962).

Francesc Enrich Valls (Sabadell, 11 de febrer de 1910 – 11 de desembre de 2002)[1]

Antoni Enrich Valls (Sabadell, 26 de maig de 1914 – 28 de maig de 2006)[2]

Antoni Enrich a l’ABC del 28 d’octubre de 1979. Pàg. 22

Enric Enrich Valls (Sabadell, 14 de juny de 1916 – Begur, Girona, 22 d’agost de 2009)[3]

Enric Enrich al Sabadell del 20 de desembre de 1975. Pàg. 15

Els tres germans regentaven un negoci tèxtil heretat del seu pare. Durant la guerra l’empresa va ser gestionada per un Comitè Obrer sota la direcció de Francesc Enrich. Va tenir una important activitat en el negoci de la compravenda de draps i borres. Francesc tenia els poders dels dos germans i va invertir els beneficis en l’obtenció d’obres d’art català[4]. Francesc va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà el setembre de 1938, però va desertar i al cap de poc temps va ser internat al camp de concentració d’El Burgo de Osma, a Sòria.[5] Antoni va marxar a França per no haver d’anar a la guerra, movent-se per Tolosa de Llenguadoc i Niça, també va fer algunes estades a Torí i Brussel·les, ciutat en la qual es va casar l’octubre de 1938 amb Mercè Izard Llonch, d’una família d’empresaris del metall de Sabadell. Antoni i Mercè van marxar des de Bèlgica a l’Argentina en viatge de noces i van restar a Buenos Aires quasi un any, fins a finals d’agost de 1939, dedicant-se als negocis relacionats amb la compra de llanes. Pel que fa al més petit, Enric, estava mobilitzat a Sanitat de l’exèrcit republicà a Barcelona, es va passar cap al final de la guerra a l’exèrcit franquista i fou destinat a Sanitat Militar 4 de la mateixa ciutat dos dies després de la caiguda de la ciutat a mans dels feixistes.[6]

Durant els anys 40 van mantenir l’activitat comercial que tenien a Sabadell i la van estendre a Madrid amb l’obtenció de llicències d’importació de drap, van diversificar l’activitat econòmica constituint les empreses de plàstics Arrahona SA (1942), situada a Sabadell, i Poliglàs (1950), situada a Barberà del Vallès. Els tres germans estaven ben relacionats amb les altes esferes del règim, vinculats a l’Opus Dei i a la Asociación Católica de Dirigentes.  El grup industrial dels germans Enrich va estendre les seves inversions cap el mateix sector tèxtil amb SAIDA, però també cap a altres sectors, Camer Internacional (comerç internacional), Tubacex SA (metall), BASF Española SA i GBF Ibèrica SA (química) i Altamira Indústrias Gráficas SA (arts gràfiques).[7]

A la fàbrica Arrahona SA es va produir un greu incendi l’any 1987,en aquells moments hi tenia els seus manufacturats de plàstics, Nudesa, les pèrdues es van estimar en més de 150 milions de pessetes.[8]  Actualment Arrahona SA  és una immobiliària sota la presidència de Juan Antonio Enrich Muls.[9]

Francesc seria el més relacionat amb Sabadell, sent President de la Caixa de Sabadell i de la Companyia d’Aigües.

Antoni Enrich va formar part del consell d’administració de Bankunion, va ser l’amo de l’impremta madrilenya Altamira i va editar la revista Reader Digest. [10] L’any 1976 RTVE li va fer una entrevista:

Enric Enrich va ser president del Círculo Catalán de Madrid i l’any 1967 va ser condecorat amb la Gran Cruz de Hierro de la Orden del Mérito Civil.[11] El Sabadell del 20 de desembre de 1975 va reproduir l’escrit editorial del Círculo Catalán de Madrid del desembre del mateix any, on Enric s’expressava amb aquestes termes sobre la mort de Franco:[12]

“Por ley natural Franco se ha ido. Deja en nosotros el humano sentimiento por la pérdida de un ser querido. Es como el padre a quien poco a poco uno se hace la idea de perder. Ha luchado contra la muerte, ha resistido lo increíble, ha sido excepcional en todo. Él fue promesa, esperanza y realidad. La historia juzgará su obra. Poco importa analizar a aquí en este momento. Ahora solo está con nosotros su recuerdo y el ejemplo fecundo y generoso de su entrega. No es de extrañar, tras tantos años de habernos conducido y tutelado, que nos sintamos huérfanos. Pero la vida sigue. Y en estos momentos, dolor y tristeza aparte, debemos reflexionar. En estos momentos sometidos al dolor y la tristeza, debemos reflexionar serenamente ante un hecho tan natural y doloroso. En nuestras mentes, por lo menos en las de mi generación, desfilan las imágenes de toda una vida, con sus vicisitudes, emociones, sobresaltos, sinsabores y gozos. No se puede asimilar súbitamente el golpe que ello representa. La pérdida de quien entregó toda su vida por una causa, España, con dedicación total y absoluta, que ha estado con nosotros para lo bueno y para lo malo. Con quien hemos descansado del peso de las responsabilidades. Fue el gran hombre de la gran empresa que, queriendo mucho a su pueblo, no delego funciones decisorias. Pero llega el momento de la muerte y aquí estamos mayores de edad, con la fábrica en marcha, con sus implicaciones y complicaciones. La herencia es dura, pero hay que seguir adelante, serenamente, con el inventario del patrimonio, cuyo activo nos permite hacer frente al pasivo. No estamos en suspensión de pago ni hay posible quiebra. Debemos secar las lágrimas de los ojos, aunque el corazón siga llorando, porque la España heredera es la España soñada por todos”.

[1] ‘Paco Enrich’. Geneanet << https://gw.geneanet.org/quimclar?lang=es&n=enrich&oc=1&p=paco>>

[2] ‘Antonio Enrich Valls’. Geneanet << https://gw.geneanet.org/quimclar?n=enrich+valls&oc=&p=antonio&type=fiche>>

[3] ‘Enric Enrich Valls’. Geneanet << https://gw.geneanet.org/quimclar?n=enrich+valls&oc=&p=enric&type=fiche>>

[4] ‘Francesc Enrich Valls’. Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya (RCCAAC) << https://taller.iec.cat/rcic/fitxa_una.asp?id_fitxa=97>>

[5] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 240

[6] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 240

[7] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 241

[8] ‘Arrahona, S.A., pasto de las llamas’. Diario de Sabadell, 30 d’abril de 1987

[9] ‘Enrich Muls Juan Antonio’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/directivo/enrich-muls-juan-antonio>>

[10] Ricos de corte y confección’. El Mundo, 30 de setembre de 2015 <<https://www.elmundo.es/blogs/elmundo/billonarios/2015/09/30/ricos-de-corte-y-confeccion.html>>

[11] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 242

[12] ‘Enric Enrich: Franco con la fábrica en marcha’ Sabadell, 20 de desembre de 1975. Pàg. 15 (AHS)

Antoni Porta Bergadà

Granyena de Segarra, 4 de març de 1919 – Barcelona, 20 d’octubre de 1988

Historiador especialitzat en època moderna

Fou president de la FENEC a Sabadell, així com militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, després de la Guerra Civil entrà a l’església, exercint de sacerdot a Sud-amèrica. Finalment, deixà l’hàbit i es obtingué el títol d’historiador a Holanda, dedicant-se a la situació política d’aquest país al segle XVIII i a la Guerra de Successió de Catalunya.

Fill de Ramon Porta Bernaus i de Maria Bergadà Gomà, era el tercer de cinc germans: Josep, Ramon, Antoni, Francesc i Magdalena. La família es traslladà a Sabadell per trobar noves oportunitats laborals.

Rebé els primers ensenyaments de Mossèn Jaume Roca Valls (1896-1936) en el Santuari de la Salut de Sabadell. Més endavant anà al col·legi del carrer Llobet, després a l’Escola Pia. Als 14 anys començà a treballar com aprenent de manyà en els tallers de l’empresa de l’Espanya Industrial de Sabadell. Un any més tard, la Caixa de Sabadell li concedí una de les primeres beques d’estudis, juntament amb els seu companys Antoni Trallero i Jaume Truyols. Durant la Guerra Civil estudià el batxillerat l’Institut M.B Cossío, situat on anteriorment hi havia l’Escola Pia.

Fou president de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya de la nostra ciutat i milità al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i després al POUM, amb els seus companys: Albert Burón, Rogeli March, Josep Guillem, Josep Vilademás, entre altres. Quan ja la Guerra Civil estava perduda, el cridaren a la lleva dels 40, i participà a l’atac del cap de pont de Balaguer el 22 de maig de 1938. Tres dies més tard, l’ascendiren a Caporal i el juny es formà a l’Escola de Comissaris de Companyia, aconseguint el número 1 de la promoció, i se li confià la primera companyia del batalló 493 de la 124 Brigada. Posteriorment, participà durant dos mesos a la batalla de l’Ebre.

L’11 de febrer de 1939 a l’acabar-se la retirada de l’exèrcit republicà cap a França, es presentà a les autoritats militars franquistes de Sabadell que el varen enviar al camp de concentració de Tarragona, del qual en sortí el 14 d’abril, sent incorporat a l’exèrcit franquista que el destinà a Estella, Bilbao, Lesaka, Madrid, etc.

Les noves autoritats li retiraren la beca d’estudis a causa de la seva participació a l’exèrcit republicà, veient-se obligat a revalidar els anys que havia estudiat el batxillerat a l’Institut M.B Cossío, es tragué el batxillerat novament, a l’Institut Maragall, i després estudià a la Universitat de Barcelona, aconseguint exercir de mestre a Sabadell, però havent-ho de compaginar amb el servei militar, l’ajudaren Dolors Miralles (1889-1981) i Mossèn Camil Geis (1902-1986).

El maig de 1942 amb 23 anys decidí fer-se sacerdot, entrant als jesuïtes com a postulant l’1 de setembre del mateix any. Com a sacerdot decidí passar una llarga temporada a Sud-amèrica, l’any 1954 deixà l’eslgésia i s’assentà a Holanda, on estudià Història a les universitat de Leiden i Amsterdam. S’especialitzà en època moderna, les seves primeres recerques foren sobre la situació política al començament del s. XVIII a Holanda, publicant Joan Gerrit Cover. De politieke match van Amsterdam (1702-1748), l’any 1975. Posteriorment, tractà la guerra de Successió a Catalunya, aprofitant el seu coneixement de les fonts documentals holandeses. L’any 1984 publicà La victòria catalana de 1705, gràcies a l’estudi de la documentació al respecte de l’Arxiu General de l’Estat de la Haia i de la premsa holandesa de l’època sobre els inicis de la guerra de Successió a Catalunya. Abans de morir, treballava en un volum sobre Catalunya i la pau d’Utrecht.

‘Antoni Porta i Bergadà, historiador, professor i escriptor’. EVOCACIÓ. Anna Maria Fité Salvans i Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de novembre de 1988. Pàgs. 32-33

‘Antoni Porta i Bergadà’. Enciclopèdia.cat <<https://www.enciclopedia.cat/diccionari-dhistoriografia-catalana/antoni-porta-i-bergueda>>

Josep Vila Juanico

Sabadell, 7 de juny de 1906 – 19 de setembre de 1981

Fill d’Ezequiel Vila Busquets i de Francesca Juanico Comas. Era el segon de tres germans, Maneleta, Josep, Isidre. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell on també hi va fer el batxillerat. Posteriorment va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on es va treure el titol d’arquitecte.

El 28 de gener de 1935 es va casar amb la sabadellenca Antònia Tatché Casas a la catedral de Barcelona i oficiada per Mossèn Frederic Muset, van tenir tres fills: Rosa Maria, Josep i Ezequiel.

Josep Vila Juanico va deixar nombroses obres arquitectòniques a Sabadell, com:

Les cases unifamiliars del carrer Montserrat núm. 17, les cases Magdalena Baygual al carrer de Quevedo núm. 6, 8 i 18 de l’any 1942, les del carrer la Lluna amb de les Comèdies, i les que hi havia a l’Avinguda 11 de Setembre, núm. 111-115.

Cases Magdalena Baygual, 7 de juny de 2022. Marcos Brosel. Viquipèdia Creative Commons

L’edifici entre al carrer del Sol amb el de Duran i Sors que en aquells moments era una guarderia.

L’antic edifici del ‘Restaurant Soley’ conegut com “La mata” que va tancar l’any 1997[1] i el qual va ser enderrocat per construir-hi pisos

El grups de pisos dels carrers Campmany, núm. 4 i Indústria, núm. 11-13-15-17, els de la Ronda Ponent amb xamfrà carretera de Terrassa, els del carrer Ferran Casablancas amb Horta Novella, els del carrer Sant Llorenç, núm. 16-18 i els del carrer del Papa Pius XI, núm. 126-128.

L’Hotel Urpí de l’Avinguda 11 de setembre, i l’edifici on hi havia el ‘Cafè Espanyol’ a la mateixa Avinguda.

L’església de Sant Vicenç de La Creu Alta de l’Avinguda 11 de setembre, núm. 160, cremada el 1936 i reconstruïda per Vila Juanico l’any 1945 amb participació escultòrica de Camil Fàbregas. [2]

La Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia obra de Vila Juanico, va ser cremada el 1936, havia sigut inaugurada poc abans d’esclatar la Guerra Civil, el 29 de març del mateix any. A Vila Juanico també se li va encarregar la reconstrucció als anys 40.[3]

El monument a Anselm Clavé a la Plaça del mateix nom, amb l’escultor Camil Fàbregas, l’any 1949.[4]

Monument a Josep Anselm Clavé, 3 de setembre de 2012, Viquipèdia. Creative Commons

El Teatre la Faràndula a l’actual carrer de La República, núm. 33, juntament amb Guillem Arís, l’any 1956.[5]

Teatre La Faràndula, 15 de juny de 2012. Marcos Brosel. Viquipèdia Creative Commons

La reforma integral de l’Escola Industrial.

El Banc de Sabadell de la Plaça Catalunya, núm. 1 amb el seu fill Ezequiel Vila, l’any 1976.

Edifici Corporatiu Banc Sabadell. Sabadell, 22 de gener de 2014. Angela Folguerola. Viquipèdia. Creative Commons

Així com les següents obres funeràries al cementiri de Sant Nicolau:[6]

  • Mausoleu capella de Josep Casañé Castellnou
  • Mausoleu de Pere Viñas Pera
  • Mausoleu de Pau Camps Montmany
  • Mausoleu de Josep Calzas Carbó
  • Mausoleu d’Adrià Cascón
  • Mausoleu de Joan Vernet Terrades
  • Mausoleu de la família Margarit Giralt
  • Mausoleu de la família Llonch Arús
  • Mausoleu de la família Martí Canceller
  • Mausoleu de la família Coll Hernández
  • Mausoleu de la família Guitart Prunés
  • Mausoleu de la família Sampere-Peris
  • Mausoleu de Ferran Comadran Torras
  • Mausoleu d’Ezequiel Estruch Baqués
  • Mausoleu capella de Ricard Baciana
  • Mausoleu de la família Llonch-Molins
  • Mausoleu de la família Jiménez Moreno
  • Tomba monumental dels germans Diego i Carles Pujol

Fora de Sabadell també va fer altres obres com l’Ajuntament de Matadepera, urbanitzacions a Polinyà, Sentmenat i Santa Perpètua de la Mogoda. Molt més lluny del Vallès es va encarregar de la construcció del que s’anomenaria en aquell moment l’Hotel de Llívia, situat en aquest municipi enclavament de la Cerdanya envoltat per França.

‘Josep Vila i Juanico, arquitecte’. Ricard Simó i Bach. Evocació. Diari de Sabadell, 8 de desembre de 1990. Pàg. 28

[1] ‘La Mata. El restaurant  Soley’. Jaume Barberà. Sabadellejant <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2024/06/10/la-mata-el-restaurant-soley/>>

[2] ‘Sant Vicenç de La Creu Alta’. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya << https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27780>>

[3] ‘Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia. Alguna dada sobre la seva història Sabadell. Vallès Occidental’. Conèixer Catalunya << https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/07/parroquia-de-la-mare-de-deu-de-gracia.html>>

[4] ‘Monument a Anselm Clavé’. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya << https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27723>>

[5] ‘Teatre Municipal La Faràndula de Sabadell’. enciclopèdia.cat << https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-de-la-musica/teatre-municipal-la-farandula-de-sabadell>>

[6] ‘Josep Vila Juanico’. Inventaris i estudis sobre cementiris i tombes. Patrimonifunerari.cat <<https://www.patrimonifunerari.cat/artistes/arquitectes/josep-vila-juanico/>>

Baldomer Soley Muñoz

Sabadell, 1862 – 16 de novembre de 1933

Baldomer Soley Muñoz amb la placa d’honor i mèrit de la Creu Roja rebuda l’any 1924. Revista ‘Hormiga de Oro’, 1924. Pàg. 87

Barber, perfumista i president de la Creu Roja local (1920-1929)

Fill d’Antoni Soley i de Josepa Muñoz. Quan va acabar els estudis va aprendre l’ofici de barber, arribant a ser un reputat professional d’aquest. A més d’aconseguir ser un reputat barber, també va ser reconegut com a bon perfumista, amb l’ajuda de la seva filla Josepa i del seu gendre, Enric Gallemí; va fundar la perfumeria l’any 1890 al carrer Gràcia, núm. 5. De fet, actualment, tot i que la perfumeria va tancar i en el seu lloc hi ha un local de restauració, es va deixar el rètol de ‘Perfumeria Soley’. A nivell personal es va casar amb Maria Vallhonrat Canalda amb qui va tenir dos fills, Josep i Josepa.

Més enllà de ser reconegut com a barber i perfumista, Baldomer Soley va dedicar-se a promoure la Creu Roja de la nostra ciutat. Va ingressar en aquesta als anys 10, formant part de la primera junta, presidida per Josep Figueras Soler, acompanyat d’altres sabadellencs com el Dr. Didac Isanda, Domènec Colillas, Narcís Guillén, Antoni Estop, Pere Puigmartí, Joan Baqués, Esteve Salavert,, el Dr. Feliu Vilarrúbias, el Dr. Pere Parcerisas, Ferran Casablancas, Joan Nunell, el Dr. Bonaventura Puig, Enric Giralt, Josep Sallarès, Santiago Molins, Joan Bta. Lladó, entre altres. El 18 d’agost de 1913 va formar part de la nova junta presidida per Josep Sallarès Mariné, on també hi formaren part, Ramon Miserachs i el Dr. Josep Argemí Lacoma.

El 17 de gener de 1920 Baldomer Soley va ser nomenat president de la Creu Roja de Sabadell, l’acompanyaven el Dr. Emili Moragas, Joan Figueras, Joan Cirera, Fermí Abad, Patrici Serra, Joan Bta. Ponsà, Josep Gumbert, Joaquim Cosp, Josep Comadran i Joan Bta. Lladó Figueras. La seva presidènca va durar fins el 7 de febrer de 1929 en què va ser rellevat per el Dr. Ramon Moragas Ramírez.

Al morir el 16 de novembre de 1933, el president Francesc Macià va acudir al seu funeral que va tenir lloc a l’església de la Santíssima Trinitat. També hi varen ser presents el conseller de Cultura, Bonaventura Gasol Rovira i amics íntims del seu fill Josep Soley Vallhonrat.

‘Baldomer Soley i Muñoz, president de la Creu Roja de Sabadell. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 31 de març de 1988

Revista ‘Hormiga de Oro’, 1924. Pàg. 87

Rosa Maurí Blanes

Sabadell, 15 de juliol de 1911 – 22 de juny de 1987

Professora de música

Filla de Francesc Maurí Casablancas i de Maria Blanes Payà. Era la segona de dues germanes, la primera es deia Francesca.

Amb només 9 anys va entrar a cantar a l’Orfeó de Sabadell on hi estaria molts anys, durant aquest temps va conèixer els mestres Josep Planas Argemí (1870-1950), Cebrià Cabané Bril (1884-1956), Josep Olivella Astals (1861-1981) i Adolf Cabané Pibernat (1911). Va fer els estudis primaris al col·legi de la pedagoga Francesca Rius Domènech (1885-1980) situat al carrer Jardí. Compaginava els estudis amb les classes de solfeig que li donava el mestre organista Mossèn Palau de l’església de Sant Feliu. Al mateix temps va tenir com a professora de música a Cecília Llobet Sabater (1892-1984), mentre duraven els cursos amb aquesta professora, va entrar en el Conservatori del Liceu de Barcelona, on es va treure el títol de professora de Música i de Piano el 1931. Quan feia els estudis al Conservatori del Liceu, també estudiava rítmica i plàstica sota la direcció del mestre Joan Llongueras Badia (1880-1953). Posteriorment va estudiar harmonia i història de la música, amb el mestre i compositor Josep Barberà Humbert (1877-1947). Va ser deixeble del musicòleg i eclesiàstic Mossèn Higini Anglès Pàmies (1888-1969)

Va ser cridada a participar en l’homenatge a la musicòloga i poeta Narcisa Freixas Cruells (1859-1926), aportant diverses cançons de l’homenatjada que ella adaptà amb gestos i moviments que nois i noies executaren en el saló d’actes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Va exercir de professora de piano, solfeig i teoria a l’Escola Municipal de Música de Sabadell de la qual n’era director Josep Masllovet Sanmiquel (1879-1946), escola situada en aquells moments en el carrer de Gràcia fent cantonada amb el carrer Pare Sallarès. Als anys 1930-1931 va col·laborar a les semicolònies infantils de Sabadell i ens festivals infantils que es celebraven en el teatre a l’aire lliure del bosc de Can Feu. Durant la Guerra Civil va continuar fent de professora de música i a l’acabar la guerra es va exiliar amb els seus pares a França, passant pels camps de concentració francesos. L’any 1940 però, va retornar a Sabadell i quan li va ser possible va tornar a donar classes.

El 30 de desembre de 1940 es va casar amb Josep Barceló Fau al Santuari de La Salut, l’encarregat de fer la cerimònia va ser Mossèn Quirze Estop Puig. El casament es va veure interromput per les autoritats franquistes perquè les invitacions van ser impreses en català, el batlle Josep Maria Marcet va intervenir donant per resolta la qüestió. Anys més tard, el matrimoni va tenir dos fills, Mireia i Joan. Rosa Maurí va morir el 1987 amb 75 anys al en el que era en aquells moments el domicili familiar del carrer de Gràcia.

‘Rosa Maurí Blanes, professora de música’. Evocació. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de juliol de 1987. Pàg. 12

Arnau Izard Llonch

Sabadell, 7 de maig de 1897 – 28 de gener de 1993[1]

Enginyer industrial

Fill del també enginyer Francesc Izard Bas i d’Antònia Llonch Estany

Era aficionat a l’excursionisme i a la fotografia .El 18 d’abril de 1916 es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya dins la Secció d’Enginyeria, on va realitzar diverses conferències i visites a tallers i fàbriques industrials de Catalunya. Va ser autor d’una extensa col·lecció de fotos de gran qualitat. A l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya hi ha diverses fotografies d’obres d’enginyeria que va fotografiar:

Entorn a una fotografia seva es va obrir una polèmica, es tracta d’una fotografia de l’any 1917 en la que el Gaudí Research Institute va afirmar que hi sortia Antoni Gaudí entrant a la Universitat de Barcelona, en canvi experts en el tema van afirmar que no es tractava d’ell, sinó de Josep Mestres, catedràtic de Física.[2]

L’any 1920 va acabar la carrera a l’Escola d’Enginyers de Barcelona amb títol Excel·lent únic a Espanya. A partir d’aquell any Izard va ser requerit per nombroses fàbriques de Sabadell, quan alguna fàbrica restava parada, l’anaven a cercar-lo a casa seva, encara que fos fent-lo llevar del llit i li oferien quantitats astronòmiques per tal que els posés la fàbrica en marxa, això duraria fins el 1947.[3] A part de les fàbriques de Sabadell, també va assessorar tècnicament diverses companyies de servei públic i projectes d’edificacions industrials i d’instal·lacions a Espanya.

Va participar en nombroses entitats esportives, catòliques i catalanistes conservadores de la ciutat. Amb només 17 anys ja era membre del Congregant Sant Lluís Gonçaga i més endavant del Club Natació, el Centre Excursionista del Sometent, de la Joventut Nacionalista, de l’Acadèmia Catòlica i de la Lliga Regionalista. Va ser president de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell de 1933 a 1947, exceptuant el període de la Guerra Civil.[4]

L’any 1946 amb el seu pare, Francesc Izard, van ampliar la fàbrica ‘La Electricidad’  (actual Fira de Sabadell) fins arribar al carrer Tres Creus, edificant una nova nau de setze metres de llum, dues naus laterals de deu metres de llum i noranta de longitud i incorporant un accés ferroviari per facilitar l’entrada de materials i la sortida dels motors elèctrics[5]. També va dirigir obres com les instal·lacions industrials de l’empresa agroalimentària ‘Gallina Blanca’ a Sant Joan Despí́ (1954), així com els projectes d’algunes xemeneies industrials a Sabadell:[6]

Cal Llonch (1943)

Auxiliar Tèxtil (1945)

Indústries Aux. Casablancas (1946)

Grau S.A. (1950)

Camps Germans (1951)

Tints Pere Bros Pinosa (1954)

Garriga Germans (1962)

[1] ‘Arnau Izard’. Geneanet <<https://gw.geneanet.org/quimclar?lang=es&n=izard&p=arnau>>

[2] ‘El cas del misteriós Gaudí. Teresa Sesé. La Vanguardia,14 de maig de 2016 <<https://www.lavanguardia.com/encatala/20160514/401781759115/el-cas-del-misterios-gaudi.html>>

[3] ‘Homenatge a dos prohoms locals’ Diari de Sabadell, 6 de maig de 1982. Pàg. 5

[4] ‘Homenatge a dos prohoms locals’ Diari de Sabadell, 6 de maig de 1982. Pàg. 5

[5] ‘La Electricidad, ABB. Fira de Sabadell’. Espais Recobrats. Els nous usos del patrimoni industrial català. Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Generalitat de Catalunya. <<https://www.espaisrecobrats.cat/la-electricidad-abb-fira-de-sabadell/>>

[6] ‘Enginyers sabadellencs’. Jaume Barberà. Sabadellajant <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/09/22/enginyers-sabadellencs/>>

Templet de les Aigües

FONT: ‘La ciutat celebra el 18 de maig, Dia Internacional dels Museus‘. Notícies. Ajuntament de Sabadell, 17 de maig de 2010

Ubicació i estil

El Templet de les Aigües estava situat en un terreny elevat que donava als carrers de Vilarrúbias, Sant Miquel i Taulí. Actualment es trobaria en el Passatge Edgardo Ricetti amb el carrer Taulí, on el terreny també és elevat, si s’accedeix des del Passatge Edgardo Ricetti direcció al carrer Taulí cal pujar unes escales (com abans es feia per accedir al temple). Era propietat de la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Indústria de la Villa de Sabadell (constituïda l’any 1843), formada per personalitats de la burgesia de la ciutat com Joan Salt, Antoni Oriach, Antoni Casanovas, i Pere Turull. Aquesta societat va encarregar el projecte del Templet de les Aigües al mestre d’obres Josep Lacueva SantFeliu el 1865, la construcció va finalitzar el 1867. L’edifici es podia enquadrar dins el corrent del romanticisme eclèctic català, combinava elements d’arquitectura clàssica amb relleus decoratius de terracota d’aspecte barroc.

Ubicació del Templet de les Aïgües. Fotorafia poc abans de ser enderrocat l’any 1978. Autor desconegut (AHS)
Ubicació del Templet de les Aigües sinó hagués sigut enderrocat. Es tracta d’una zona més elevada del Passatge Edgardo Ricetti amb unes escales d’accés
Zona elevada del Passatge Edgardo Ricetti on hi havia el Templet de les Aigües. Autoria pròpia, 3 de desembre de 2025

Funció

A l’interior del Templet es trobaven diferents dipòsits comunicats entre si, mitjançant un circuit de canals. L’aigua arribava de la mina de Ribatallada (propietat també de la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Industria de la Vila de Sabadell) i un cop havent complert el circuit, passant pels dipòsits clarificadors on eren eliminats els elements vegetals, la pols, la sorra, etc. era enviada a les fonts, safareigs i als abonats a la companyia. Es trobava en un terreny elevat, així la circulació de l’aigua en els canals i arribat als diferents dipòsits, es feia de forma natural, i també des d’un punt elevat es podia abastir la xarxa. Va romandre en funcionament fins l’any 1960, aproximadament.

Ornaments i escultures

L’edifici destacava pels seus ornaments de terracota, relacionats amb l’aigua i la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Industria de la Villa de Sabadell. A l’entrada s’hi trobava un plafó de Neptú i en el peu de les escales d’entrada, les escultures al·legòriques de l’Agricultura i la Indústria. L’any 1978 quan l’edifici va ser enderrocat, es van conservar diversos d’aquests elements al Museu d’Art de Sabadell (MAS) i al Museu d’Història de Sabadell (MHS), així com a la Companya d’Aigües de Sabadell (CASSA). Els ornaments de terracota del Templet van ser obra de Josep Escaiola que tenia el seu obrador a l’actual via de Massagué a prop de la desapareguda Placeta de Manresa (enderrocada amb les obres de l’alcalde Joan Massagué, actualment estaria situada a la Plaça de l’Àngel, dites obren obriren l’accés a la carretera de Manresa, avui Passeig Manresa). Aquestes peces s’han anat restaurant gràcies a la col·laboració del Museu d’Història de Sabadell i l’Escola de Béns Culturals de Catalunya, l’any 2010 es varen restaurar les dues escultures principals, les al·legories de l’agricultura i de la indústria de l’aigua, que flanquejaven l’escala d’accés. Josep Escaiola col·laborava amb un artista de la Placeta Manresa, és possible que en aquest cas es combinessin peces del seu catàleg com els capitells, amb obres d’encàrrec com les dues figures al peu de les escales d’entrada al templet amb peces d’aquest artista de la Placeta Manresa i/o altres.

Més informació sobre el Templet de les Aigües, els seus ornaments, escultures i fotografies a l’opuscle El Templet de les Aigües. Textos de Roser Enrich Gregori/MMS. Fotografies d’Antoni Peñarroya/MMS, Arxiu Agustí Serra, Marc Castells, AHS. Disseny Gràfic i Producció de Magem Torrella Associacts. Ajuntament de Sabadell. Museus de Sabadell, 18 de maig de 2010:

Joan Gorina Batista

Sabadell, 19 de juny de 1926 – 10 d’agost de 1985[1]

Industrial tèxtil

La nissaga tèxtil dels Gorina es va iniciar el 1835 amb Joan Gorina i el seu fill Josep Gorina Pujol (Josepet), Joan Gorina Batista era nét d’aquest. Els seus pares eren Josep Gorina Turull i Maria Batista Santaló. Era el tercer de cinc germans: Josep Lluís, Dolors, Joan Lluís i Eulàlia.

Va estudiar al Col·legi dels Jesuïtes de Sant Ignasi al barri de Sarrià (Barcelona), on també es va treure el títol d’Intendent Mercantil i el de diplomat en Alta Direcció per el IESE.

Començà a treballar a l’industria tèxtil de la família de la mà del seu oncle Joan Gorina Turull que li va ensenyar la venda de teixits, i del seu pare, que li va ensenyar a administrar econòmicament l’empresa. La seva afició a la mecànica va fer que conegués fàcilment la tècnica tèxtil.

Contactà amb la sastreria del país, aconseguint ser reconegut pel Consell Espanyol de Sastres pel seu suport als Gremis de Mestres Sastres. Amb la seva col·laboració, es van celebrar 27 Certamens de Moda Masculina entre Barcelona i Madrid, i dos congressos mundials on Gorina SA hi era present.

Al morir el seu pare, ell i els seus germà, Lluís, van agafar les regnes de l’empresa i aquesta va passar a dir-se ‘Juan Gorina e Hijos, Sucesor’.[2]Així mateix, formà part de la Junta i del Consell, de la Cambra de Comerç i de la Indústria de Sabadell, del Gremi de Fabricants i de la Secció Econòmica de l’Institut Sallarès i Pla (pertanyent al Gremi de Fabricants per joves empresaris i directius industrials). Amb els seus germans, també va formar part del Patronat dels Germans Maristes de Sabadell.[3]

Es va casar amb Assumpció Vanrell Rambaud, filla del metge Dr. Francesc Vanrell amb qui va tenir tres fills que s’incorporarien a l’empresa

Poc abans de morir va començar la preparació per convocar una gran assemblea on va cridar a acudir-hi tots aquells que portessin el cognom Gorina en primer o segon lloc o fossin cònjuges o fills d’ells. Com que els Gorina provenen de Matadepera va pensar celebrar-la en aquesta població.

El sastre Ignasi Ribas Pujades li va regalar una reproducció del monument al sastre dedicat a Gorina, SA, en el seu 150è aniversari.

D’altra banda, es va celebrar els 150 anys de l’empresa dels Gorina al saló del Gremi de Fabricants, on va prendre la paraula Josep Bombardó president d’aquest, l’historiador Joan Farell, Salvador Soley president del Comitè d’Empresa i Jordi Pujol que va concloure l’acte.  A la vídua de Josep Gorina, Assumpció Vanrell, se li va fer entrega de la placa pòstuma com a Prohom del Gremi de Fabricants.[4] Així mateix, Gorina SA va rebre la medalla de Francesc Macià per part de la Generalitat.

Gorina SA va ser portada pel seu germà Lluís Gorina Batista, sent-ne president i conseller, també n’eren consellers Carlos, Luís i Ignacio Gorina de Travy, i José Gorina Saenz de Cabezón. [5] L’any 2009 va declarar-se en suspensió de pagaments, juntament amb les seves filials, ‘Esthamil’ que es trobava a Sabadell i ‘Menarguens Industrial’ (Menisa) a Lleida.[6] L’any 2014 va tornar a entrar en suspensió de pagaments i va acabar tancant l’any 2016.[7]

Josep Gorina Batista era un gran aficionat al billar, els seus germans van instituir el Trofeu Joan Gorina, en el Primer Campionat del Món de Biatló celebrat a Espinal (Vosges) França, el 20 de setembre de 1987 i organitzat per la Unió Mundial de Billar. De fet, Carlos Gorina de Travy va crear l’empresa ‘Evercloth SL’ dedicada a la fabricació i venda de teixits i accessoris de billar, empresa que continua activa,[8] Carlos Gorina es va dedicar un temps a la política, sent escollit regidor pel PP a les eleccions municipals de Sabadell de 1999.[9]

[1] ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22

[2] BENAUL BERENGUER, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009.

[3] ‘Joan Gorina i Batista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22

[4]  ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22

[5] ‘Gorina sa’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/empresa/gorina-sa>>

[6] ‘Gorina suspende pagos’ Pinker Moda, 9 de gener de 2009 <<https://pinkermoda.com/gorina-suspende-pagos/>>

[7] ‘Gorina sa’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/empresa/gorina-sa>>

[8] ”Evercloth’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/empresa/evercloth-sl>>

[9] Eleccions Municipals 1999. Ajuntament de Sabadell << https://ca.sabadell.cat/ResultatsEleccions/municipals1999/pagines/consistori.htm>>

Maria de la Concepció Rius Malet

Martorell, 1 de maig de 1895 – Sabadell, 24 de març de 1967

Mestra, una de les pioneres en introduir nens amb discapacitat intel·lectual a les aules, fent classes  mixtes amb l’objectiu de millorar la seva integració social

Filla de Pere Rius Claris i de Francesca Malet Salvador. Maria de la Concepció era la tercera de quatre germans: Pere, Dolors, Maria de la Concepció i Francesca-Margarida.

El pare participava en actes culturals i socials animant als pagesos parcers i rabassaires, que abundaven a Martorell en aquella època, a crear sindicats i cooperatives de recolzament mutu. Aquest talant esquerranista va fer que enviés la seva filla a l’Escola Normal de Barcelona, perquè estudiés Magisteri. El 2 de juliol de 1915 Maria de la Concepció es va treure el títol de mestra superior de Primera Ensenyança, més endavant, també va fer estudis d’infermera a la Creu Roja.

El 25 de juny de 1925 es va casar a Martorell amb Àlvar Vilaplana Beneito, i es traslladaren a Sabadell, on tingueren tres fills nascut a Sabadell: Àlvar, Pere i Enric.

Maria de la Concepció incorporava cançons pròpies sobre temes a tractar a classe, per tal de facilitar l’ensenyament als nens. Ensenyava exercicis rítmics i a caminar correctament per evitar males postures que es podien donar durant les classes o en el dia a dia. Creava i organitzava jocs on l’infant participés de manera activa i voluntària, evitant la memorització “obligatòria” i repetició d’allò après. Així mateix, organitzava excursions al bosc de Can Feu perquè tinguessin contacte amb la naturalesa.

Durant la II República va ser la primera dona en impartir classes a l’Escola Pia. Més endavant, durant la Guerra Civil, com altres col·legis d’ordres religioses, va ser reconvertit en un centre d’ensenyament laic,  anomenat Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossío. Els Escolapis van obrir un centre al carrer Sant Pau, l’Acadèmia d’Ensenyança, un centre mixta on s’impartia Batxillerat i primera ensenyança, aquesta última a càrrec de Maria de la Concepció. D’allà en sortiren els  doctors sabadellencs, Lluís Duran, J. Llordés, Joan Alsina, etc. i també fills de famílies industrials com els Pierre, els Gorina, Massó, entre altres. Així, Maria de la Concepció va ser la primera dona mestra dels Escolapis que amb un títol laic va fer que aquests poguessin obrir una filial seva.

L’any 1935 va adquirir el col·legi de primera ensenyança del Mestre Flores, situat al carrer Sant Ferran, es tractava d’un col·legi mixt on hi anaven  fills de famílies obreres, al costat de la fàbrica ‘Seydoux’. En aquest centre hi van anar els doctors Rafael Colom Palli (1925-1979) i Pere Pardo Peret (1936).

Maria de la Concepció es va preocupar per l’ensenyament dels nens amb discapacitat intel·lectual i un cop acabada la guerra, l’any 1942 va exercir de professora del “Grup Escolar” del carrer de Cellers, on feia classes mixtes amb nens discapacitat i altres que no ho  eren en una classe de pàrvuls del Col·legi Municipals de Subnormal (en aquella època els anomenaven així…). El seu objectiu  era  millorar la seva integració social d’aquests nens. L’any 1949, inaugurà el “Col·legi Nostra Senyora de Montserrat”, situat al carrer Sant Cugat, núm. 117, amb també classes mixtes. De les seves aules en van sortir alguns coneguts sabadellencs com el director de cinema Josep Maria Argemí Fontanet (1920-1961), el metge reumatòleg Joan Vila o l’industrial Josep Maria Sala Buxeda.

‘Evocació. Matria de la Concepció Rius i Malet, mestra. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 17 de maig de 1986. Pàg. 13

Josep Abante Pous

Sabadell, 3 de març de 1899 – 8 d’octubre de 1964

Autodidacte, cooperativista i esperantista

Fill de Francesc Abante i de Maria Pous, comerciants de carbó. El seu germà es deia Tomàs i era més gran que ell. Abante es casaria va  amb Maria Brujats, amb qui tingué dos fills, Joaquima i Rossend.

Abante va fer els seus primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell, i més endavant va ser alumne del Col·legi Mercantil, dirigit per Domènec Colillas Molizt (1872-1956). Va començar a treballar com aprenent de teixidor a la fàbrica ‘Llonch i Sala’, i posteriorment, a la de ‘Feliu Comadran’, ja com a teixidor.

Autodidacte, era assidu a la biblioteca del Círcol del carrer Jardí on es va formar culturalment. Era un gran seguidor del creador de l’esperanto Ludwik Lejzer Zamenhof (1859-1917).

Persona inquieta i progressista, va participar en diverses entitats socioculturals de la ciutat, com el Círcol Republicà Federal, El Centre d’Estudis Psicològics (del qual en va ser un dels fundadors), l’Aplec Esperanto Grup, el Bloc Obrer i Camperol, la Cooperativa La Sabadellenca, Federació Obrera de Sindicats (FOS) i el Centre Cultural Recreatiu. Al Centre d’Estudis Psicològics va conèixer entre d’altres, a la que seria la primera regidora dona, la republicana federal Fidela Renom. De 1933 a 1937 va ser president de la cooperativa La Sabadellenca, en aquesta entitat estrènyer llaços d’amistat que durarien fins la seva mort, amb el també  republicà federal Josep Centella Vilamunt (1882-1957).

Desitjava i s’implicava en la formació dels treballadors i treballadores i una societat sense analfabet,  amb una frase que deia sempre que creia necessari: “L’home culte no serà mai un esclau”.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

‘Evocació. Josep Abante i Pous. Cooperativista i esperantista. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1988. Pàg. 26

Eulàlia Garriga Casals

Sabadell, 24 d’abril de 1890 – 19 de gener de 1939

Mestra a l’Escola Nocturna del Sagrat Cor, quan va morir va destinar els seus béns a un immoble per l’estudi i a la formació de dones obreres al carrer Salut núm. 42, posteriorment seu de Càritas.

Era la tercera generació d’una família de pagesos provinents d’Abràfim (Alt Camp) que van patir les conseqüències de la Guerra del Francès i cap el 1830 es traslladaren a Sabadell, establint el seu domicili al carrer de la Font Nova, núm. 20. Els seus pares, Pere i Eulàlia, vivien al carrer Jardí a la casa que feia cantó amb el carrer Sallarès i Pla, van tenir 10 fills i Eulàlia era la tercera dels tres que van sobreviure (per ordre de més gran a més petit: Maria, Joaquim, Eulàlia, Pere i Àngela). El seu pare Pere i el seu germà Joaquim van iniciar un petit negoci de fabricació de teixits que es va consolidar i créixer. A l’acabar el segle XIX la seva família es va traslladar al carrer de la Font Nova, núm. 15, a prop de la casa del seu oncle Joaquim.

Eulàlia i les seves germanes, van col·laborar amb l’Escola Nocturna per a noies obreres del Sagrat Cor del carrer de Gràcia.

Quan va morir el 19 de gener de 1939 va destinar els seus béns a l’adquisició de l’immoble situat al carrer Salut, núm. 42, posteriorment aquest seria la seu de Cáritas Diocesana a Sabadell, per transformar-lo en aules d’estudi i formació de les noies obreres, i que avui encara es coneix com a Patronat Eulàlia Garriga. En aquest edifici s’hi va continuar fent teatre, una vegada tornat a inaugurar l’any 1944 i entre els anys 1950-1960. En aquest immoble hi va néixer el “Cafè de les Delícies” i la seva sala de teatre, cap el 1898, quan en aquell Sabadell industrial proliferaven locals, sales i establiments on s’hi feia teatre i música de signe divers. Aproximadament entre el 1927 i 1928 l’escenari fou restaurat i va estar força actiu gràcies a persones vinculades anteriorment a l’espiritisme que n’impulsaren el teatre social i el convertiren en un centre cultural i pedagògic. La seva activitat cessà l’any 1937, ja en plena guerra. En l’estructura de l’edifici encara es poden contemplar els elements més destacats que formaven l’antic teatre, com la sala, l’escenari, la tramoia, part de l’amfiteatre amb la cabina de projecció de cinema, així com l’estructura inferior del vestíbul d’accés amb voltes catalanes. Com elements remarcables hi figuren: els paviments hidràulics, l’estructura de l’escenari amb els seus elements decoratius i les cornises del sostre de la sala, així com la configuració del pati-jardí posterior.

Una plaça al barri de la Concòrdia porta el seu nom.

Eulàlia Garriga, Plaça d‘. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

SABADELLENCS – Eulàlia Garriga – Dialnet. Oriol Garriga Gusi, 2008

Montserrat Martínez Taulé

Sabadell, 19 d’abril de 1948

Poeta

Filla del pintor Josep Martínez  Romero i de Sofia Taulé Coll (per part de mare és cosina del pintor Antoni Taulé).

Va fer els estudis primaris al Col·legi Sagrada Família. Va començar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però la va haver de deixar als 18 anys al contraure matrimoni amb Artur Paz Huguet i al tenir quatre fills amb aquest.

Va començar la seva activitat literària d’adolescent, amb només 14 anys li és premiat un recull de poemes als “Jocs Florals de Sabadell” del 1963. L’any 1975 fou inclosa al llibre “Les cinc branques”, un recull de 200 dones poetes catalanes des del s. XIV, i el mateix any obtingué el III premi en el certamen literari “Santes 75” de Mataró amb el poema “Maresme”. Lligada a aquesta comarca des de ben petita, l’any següent guanyà el premi “Ciutat de Mataró” amb el poema “Maresme a quatre vents”. Després d’aquests premis va participar en recitals i entrevistes en premsa, ràdio i televisió (Ràdio Barcelona, Ràdio Sabadell, Ràdio Joventut, etc).

Membre de “L’Esbart Femení de Poesia de Mataró” lligat a Òmnium Cultural i de l’Agrupació Hispana d’Escriptors (AHE).

A Barcelona participà en el recull de “Nadales” organitzat pel “Grup dels 13 poetes”, celebrat els primers anys a l’Ateneu Barcelonès i després a la Cripta del Temple de la Sagradad Família.

El 1978 inici à una nova activitat literaria: “Diàlegs Teatrals per Infants” i la corresponent direcció i posta en escena.

El fet de viure a Barcelona, tot i amb algunes visites a Sabadell, ha fet que sigui gairebé desconeguda la seva obra a la nostra ciutat.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

“En la fiesta del libro. Un nuevo libro “Les cinc branques”. Poesia femenina catalana. Unas palabras con Montserrat Martínez. Poetista sabadellense, una de las 200 voces femeninas del libro: Les cinc branques”. Sabadell, 23 d’abril de 1975. Pàg. 5. Entrevista per part de Rosa Ten.

Andreu Grau Molins

Sabadell, 27 de gener de 1907 – 1 d’abril de 1983

Industrial Tèxtil, director i gerent de Grau S.A

Fill de l’industrial Joan Grau Puig i de Teresa Molins Vidal. Va néixer el 27 de gener de 1907 a la casa familiar de la Rambla, núm. 158 de Sabadell. Tenia poc més d’un any quan els seus pares van deixar el domicili familiar del centre de la ciutat per instal·lar-se a la fàbrica situada al peu del riu Ripoll, on hi romangué fins el juny de 1919, quan es reintegraren novament a Sabadell. Va fer els primers estudis a les Monges Franceses del carrer Sant Pau de la nostra ciutat, i posteriorment el Batxillerat al Col·legi Valldemir del Maristes de Mataró.

Al cap d’uns anys, i un cop acabada la seva formació escolar, entrà a treballar al costat del seu pare a la fàbrica d’acabats i tints Grau S.A, en aquells moments, la raó social de la fàbrica tenia el nom de Grau-Iglesias (Iglesias era el soci de Grau). Als 19 anys i degut a la mort prematura del seu pare, va haver de fer-se càrrec de l’empresa, compartint activitat amb els estudis de Peritatge Tèxtil a l’Escola d’Enginyers de Terrassa. Finalitzats els estudis va fer una estada de perfeccionament a diverses fàbriques de la regió de Basilea, Suïssa, tant a factories tèxtils com a fàbriques de colorants.

Es va casar en primeres núpcies amb Maria Tarruell Canalías, i en segones núpcies, amb Carme Tarruell Canalías. Va tenir cinc fills, Joan, Andreu, Carmina, Maria i Roser. El Joan es va casar amb la Silvia Bedós Boix, l’Andreu amb l’Elisabet Riba Güell, la Carmina amb el Josep Garriga Gusí, la Maria amb l’Antoni García Fochs, li la Roser amb el Josep Obrador i Rius. El seu fill Joan (Joan Grau Tarruell), seria qui agafaria el relleu en el negoci de Grau S.A.

Durant la Guerra Civil la Generalitat va expropiar la seva fàbrica, tot i que va conservar la seva condició de directiu. Això va ser possible per la protecció directa de l’alcalde Josep Moix, qui li garantí l’integritat personal i la de la seva família.

Les riuades del 25 de setembre i del 4 de novembre de 1962 van destrossar la major part de les seves dependències fabrils, fet pel qual va traslladar la fàbrica a Castellar del Vallès a tocar de Sant Feliu del Racó, també a la llera del riu Ripoll (l’empresa actualment encara es troba a allà).

Tot i ser conseller de l’Ajuntament de Sabadell i regidor de 1941 a 1949, va dedicar-se poc a la política a diferència del seu fill Joan. Va ser membre i va col·laborar en moltes entitats de la ciutat com la “Casa de Beneficència” (situada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxtil), la Faràndula, la Mútua Sabadellenca (la qual el seu pare n’havia estat fundador), l’Orfeó de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Càrrecs:

  • Integrat dins el Consell Directiu de la Casa de Beneficència el 1942 i president de la junta administrativa de la “Casa de la Caritat”.
  • Forma part de la junta directiva del Gremi de Fabricants de 1942 a 1946, i en acabar reelegit com a vocal primer fins l’any 1951. El maig de 1979 el mateix Gremi el va nomenar “Prohom sabadellenc del Ram Tèxtil”.
  • Nomenat vicepresident de l’Orfeó de Sabadell el 1949 i president d’aquest de 1957 al 24 d’abril de 1965.
  • Conseller a la directiva de la Caixa d’Estalvis de Sabadell l’any 1952. Reelegit el 1956 per exercir el càrrec de secretari, i el 1960 novament reelegit i nomenat president fins el 25 de febrer de 1964.
  • Conseller de l’Administració de la Mútua Sabadellenca del 24 de gener de 1963 fins el 6 de juny de 1967.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

“Andreu Grau i Molins”, escrit per Pere Alemany Vila. ‘Opinión’. Diari de Sabadell, 12 d’abril de 1983. Pàg 5.

“La Timba”

L’escorxador i “La Timba”, anys 50 (AHS)

Reproducció de la publicació de Conxita Frasno Pessarrodona al grup de Facebook “Patrimoni Sabadell”, 8 de febrer de 2017:

Cap als anys 50 del segle XX l’escorxador municipal de Sabadell estava al carrer Bonavista. Quedava penjat just a la punta d’on començava el gran desnivell del llit del riu Ripoll. A sota mateix hi havia ubicat un lloc que anomenaven La Timba. Allí hi anaven a parar els desaigües que sortien de l’escorxador, on abocaven les restes de sang i trossos de pell i vísceres dels animals sacrificats. La fortor de sang i podrit se sentia de molt lluny, sobretot si el vent et venia de cara; llavors la pudor era insuportable. Un cop deixaves a la dreta el pont i la fàbrica d’acabats de Grau, S.A. es veia una cascada d’un líquid de color vermell, fet inequívoc que aquell dia havien sacrificat molt bestiar. Aleshores el petit cabdal del Ripoll canviava de color i passava del groc, blanc o gris habitual, perquè les fàbriques de tints i acabats també hi deixaven anar els seus desaigües, a un vermell apagat. Els hortolans de la zona havien d’anar a “girar el riu”. Aquesta acció consistia a recollir l’aigua per regar les verdures abans que les aigües s’embrutessin dels tints, productes químics i tot el que hi tirava l’escorxador.

Al mateix carrer hi havia la Fundición Magriñá, que periòdicament tirava les restes que sortien dels seus forns, carbó que no havia quedat ben cremat juntament amb les cendres, just a continuació d’on hi havia la sortida del clavegueram esmentat. Quan això passava, un munt de nens i dones anaven amb cabassos i galledes a recollir el carbó per aprofitar-lo per cuinar o per escalfar-se a les estufes a l’hivern. Era un pendent remarcable, ple de capes sobreposades, toves, inestables, negres, polsoses i pudents. De lluny veies com els que recollien els trossets de carbó es movien per aquell pendent amb gran dificultat perquè s’ensorraven. Un pas en fals els podia haver fet quedar colgats o caure rodolant fins a la llera del riu. Quan els carreters que venien de la foneria arribaven a la punta de la Timba, abans d’abocar el carro, treien el cap i cridaven per avisar la gent perquè marxés. Llavors no podien pas tornar a recollir de seguida, perquè hi havia vegades que encara fumejaven les restes i s’haguessin pogut fer cremades. Una tardor molt plujosa, un carro amb el cavall va caure pel pendent en cedir el terra amb el pes, just en el moment d’anar a abocar les restes. També força gent s’hi havia fet mal, normalment ferides provocades per les llimadures de ferro en forma d’espiral cargolat que tenien els cantells vius com un ganivet i que estaven barrejades amb les cendres i el carbó i no es veien a primer cop d’ull.

Els primers anys no s’hi veia gaire gent, a La Timba, però quan les famílies emigrades del sud d’Espanya van començar a edificar les primeres barraques a Torre Romeu, gairebé sempre era plena. Entre totes les persones que recollien el carbó cridava l’atenció una senyora molt gran que tenia una cama més curta que l’altra i portava una bota ortopèdica amb una alça per compensar. Hi tenia molta traça i omplia la galleda més de pressa que ningú. Sempre l’acompanyava un nen petit, no crec que tingués més de sis anys, i ella es recolzava a la seva espatlla per moure’s entre aquell munt de restes negres, bellugadisses, pestilents i encara molts cops fumejants.

Unes imatges punyents d’una postguerra molt dura.

Exit mobile version
%%footer%%