Oleguer Masferrer Casan

Sabadell, 1915 – Camp de la Bota, Barcelona, 8 de juliol de 1940

Oleguer Masferrer a la solapa de l’americana porta una insígnia amb l’emblema comunista d’una estrella i la falç i el martell a dins, com a militant del PSUC. Sabadell, ca. 1936 (autor desconegut, cedida per Maria Arnau Masferrer, AHS)

Militant comunista de les JSU del PSUC i de la FLS-UGT, afusellat pel franquisme

Fill d’Alfred Masferrer Fàbregas (Gironella, 1899) i de Maria Casan Agulló (Terrassa, 1888), tenia un germà més gran, Josep (Sabadell, 1910) i una germana més petita, Margarida (Sabadell, 1918).

En el moment d’esclatar la guerra vivia amb els pares i la germana al carrer de Torrijos,65 (avui Portugal). Treballava al ram tèxtil de l’aigua, era militant del PSUC i estava afiliat a la UGT. Es va incorporar forçós a l’exèrcit republicà el 18 de març de 1937 a la divisió 25, Brigada Mixta 119, Batalló 3, Companyia d’acompanyament. El seu germà Josep , afiliat a la UGT, havia estat mobilitzat com a xofer en la Creu Roja local i després incorporat com a soldat de sanitat en la Divisió 44, Brigada Mixta 143.

Acabada la guerra va ser detingut i, després de passar per les presons de Sabadell, on ingressà el 2 de setembre de 1939, i de la Model de Barcelona, fou condemnat a mort per rebel·lió militar el judici sumaríssim. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 8 de juliol de 1940 i va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri municipal. La família rebé el certificat de defunció signat pel jutge del registre civil núm. 7 de Barcelona amb data de 16 de setembre de 1940.

El sumaríssim havia estat instruït pel jutge Juan Lozano Prieto, del Jutjat Militar núm. 2 de Sabadell, assistit per Josep Arguelaguet Badia (FET y de las JONS) i per Pompeu Coca Munné com a secretaris. Se l’havia acusat, sense dret a defensa ni cap garantia jurídica, i basant-se en denúncies d’alguns veïns i veïnes, sense proves contrastades, de pertànyer al PSUC i a la UGT, d’haver col·laborat amb el Socors Roig Internacional, d’haver participat en el saqueig i destrosses en la fàbrica on treballava, del saqueig i l’incendi del Convent de les Serves de Maria, de l’església de la Santíssima Trinitat de la Rambla, de l’església dels Padres i de l’església de la Puríssima Concepció, com també d’haver participat en diversos assassinats juntament amb altres Companys seus de les patrulles de control. El Consell de Guerra se celebra el 24 de maig de 1940 i la sentencia de pena de mort es dictà l’endemà mateix.

La família d’Oleguer ha conservat tota la vida, amb cura i dolor silenciat, dues cartes enviades per ell des de la presó, just uns dies abans de ser executat, com també un dibuix amb un retrat seu fet per un company de reclusió. A les cartes reconeix, amb resignació i ràbia explícites, com els advocat i el Govern Civil els estaven enganyant i no els deien la veritat sobre el seu procés i el seu destí ja sentenciat. A l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona es conserven els expedients dels procediments sumaríssims oberts a més d’un miler de sabadellencs i sabadellenques del període més repressiu de la postguerra i del primer franquisme. Al Camp de la Bota van ser executats un total de 18 sabadellencs, nascuts i/o residents, l’any 1936, a Sabadell.

Barcelona, 6 de julio de 1940

Queridos padres y hermanos.

He recibido la vuestra y deseo que se encuentren bien de salud como por ahora es buena y enterado de la vuestra veo que están muy fríos de todo, y lo comprendo, porque está muy perdido. Y ahora se han dado cuenta que los han engañado como a chinos como esto del Gobierno Civil, no lo puedo creer porque no es posible, no sabrán nada ni un dia ni otro porque los engañan. Bueno, tienen que decir a José que haga el pago que le digo, el giro ya lo he recibido porque al tramitar de tan poco a poco que ya no andas pero no se dan cuenta que se ríen de ustedes, pero yo me di cuenta el primer dia. Yo quisiera comunicar con el señor abogado y le diría lo que hace el caso y quizás nos entenderíamos bien con el señor abogado. Y espero que lo harán los más pronto posible, bueno, sin más me despido de vosotros para siempre, vuestro hijo que lo soy de verdad vuestro hijo.

Olegario Masferrer.”

[Darrera carta de comiat enviada per Oleguer Masferrer als seus pares i germans, des de la presó La Model, 6ª Galeria, cel·la 511]

Exposició: “CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA. (1936-1945)”. Museu d’Història de Sabadell (MHS) <http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/1459-cartes-dietaris-i-memories-de-guerra-i-postguerra-1936-1946> 1/9/2021-30/1/2022

Els germans Enrich Valls: nous-rics en temps de postguerra

Fills d’Enric Enrich Borrell i de Francesca Valls Vilaseca (1885-1962).

Francesc Enrich Valls (Sabadell, 11 de febrer de 1910 – 11 de desembre de 2002)[1]

Antoni Enrich Valls (Sabadell, 26 de maig de 1914 – 28 de maig de 2006)[2]

Antoni Enrich a l’ABC del 28 d’octubre de 1979. Pàg. 22

Enric Enrich Valls (Sabadell, 14 de juny de 1916 – Begur, Girona, 22 d’agost de 2009)[3]

Enric Enrich al Sabadell del 20 de desembre de 1975. Pàg. 15

Els tres germans regentaven un negoci tèxtil heretat del seu pare. Durant la guerra l’empresa va ser gestionada per un Comitè Obrer sota la direcció de Francesc Enrich. Va tenir una important activitat en el negoci de la compravenda de draps i borres. Francesc tenia els poders dels dos germans i va invertir els beneficis en l’obtenció d’obres d’art català[4]. Francesc va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà el setembre de 1938, però va desertar i al cap de poc temps va ser internat al camp de concentració d’El Burgo de Osma, a Sòria.[5] Antoni va marxar a França per no haver d’anar a la guerra, movent-se per Tolosa de Llenguadoc i Niça, també va fer algunes estades a Torí i Brussel·les, ciutat en la qual es va casar l’octubre de 1938 amb Mercè Izard Llonch, d’una família d’empresaris del metall de Sabadell. Antoni i Mercè van marxar des de Bèlgica a l’Argentina en viatge de noces i van restar a Buenos Aires quasi un any, fins a finals d’agost de 1939, dedicant-se als negocis relacionats amb la compra de llanes. Pel que fa al més petit, Enric, estava mobilitzat a Sanitat de l’exèrcit republicà a Barcelona, es va passar cap al final de la guerra a l’exèrcit franquista i fou destinat a Sanitat Militar 4 de la mateixa ciutat dos dies després de la caiguda de la ciutat a mans dels feixistes.[6]

Durant els anys 40 van mantenir l’activitat comercial que tenien a Sabadell i la van estendre a Madrid amb l’obtenció de llicències d’importació de drap, van diversificar l’activitat econòmica constituint les empreses de plàstics Arrahona SA (1942), situada a Sabadell, i Poliglàs (1950), situada a Barberà del Vallès. Els tres germans estaven ben relacionats amb les altes esferes del règim, vinculats a l’Opus Dei i a la Asociación Católica de Dirigentes.  El grup industrial dels germans Enrich va estendre les seves inversions cap el mateix sector tèxtil amb SAIDA, però també cap a altres sectors, Camer Internacional (comerç internacional), Tubacex SA (metall), BASF Española SA i GBF Ibèrica SA (química) i Altamira Indústrias Gráficas SA (arts gràfiques).[7]

A la fàbrica Arrahona SA es va produir un greu incendi l’any 1987,en aquells moments hi tenia els seus manufacturats de plàstics, Nudesa, les pèrdues es van estimar en més de 150 milions de pessetes.[8]  Actualment Arrahona SA  és una immobiliària sota la presidència de Juan Antonio Enrich Muls.[9]

Francesc seria el més relacionat amb Sabadell, sent President de la Caixa de Sabadell i de la Companyia d’Aigües.

Antoni Enrich va formar part del consell d’administració de Bankunion, va ser l’amo de l’impremta madrilenya Altamira i va editar la revista Reader Digest. [10] L’any 1976 RTVE li va fer una entrevista:

Enric Enrich va ser president del Círculo Catalán de Madrid i l’any 1967 va ser condecorat amb la Gran Cruz de Hierro de la Orden del Mérito Civil.[11] El Sabadell del 20 de desembre de 1975 va reproduir l’escrit editorial del Círculo Catalán de Madrid del desembre del mateix any, on Enric s’expressava amb aquestes termes sobre la mort de Franco:[12]

“Por ley natural Franco se ha ido. Deja en nosotros el humano sentimiento por la pérdida de un ser querido. Es como el padre a quien poco a poco uno se hace la idea de perder. Ha luchado contra la muerte, ha resistido lo increíble, ha sido excepcional en todo. Él fue promesa, esperanza y realidad. La historia juzgará su obra. Poco importa analizar a aquí en este momento. Ahora solo está con nosotros su recuerdo y el ejemplo fecundo y generoso de su entrega. No es de extrañar, tras tantos años de habernos conducido y tutelado, que nos sintamos huérfanos. Pero la vida sigue. Y en estos momentos, dolor y tristeza aparte, debemos reflexionar. En estos momentos sometidos al dolor y la tristeza, debemos reflexionar serenamente ante un hecho tan natural y doloroso. En nuestras mentes, por lo menos en las de mi generación, desfilan las imágenes de toda una vida, con sus vicisitudes, emociones, sobresaltos, sinsabores y gozos. No se puede asimilar súbitamente el golpe que ello representa. La pérdida de quien entregó toda su vida por una causa, España, con dedicación total y absoluta, que ha estado con nosotros para lo bueno y para lo malo. Con quien hemos descansado del peso de las responsabilidades. Fue el gran hombre de la gran empresa que, queriendo mucho a su pueblo, no delego funciones decisorias. Pero llega el momento de la muerte y aquí estamos mayores de edad, con la fábrica en marcha, con sus implicaciones y complicaciones. La herencia es dura, pero hay que seguir adelante, serenamente, con el inventario del patrimonio, cuyo activo nos permite hacer frente al pasivo. No estamos en suspensión de pago ni hay posible quiebra. Debemos secar las lágrimas de los ojos, aunque el corazón siga llorando, porque la España heredera es la España soñada por todos”.

[1] ‘Paco Enrich’. Geneanet << https://gw.geneanet.org/quimclar?lang=es&n=enrich&oc=1&p=paco>>

[2] ‘Antonio Enrich Valls’. Geneanet << https://gw.geneanet.org/quimclar?n=enrich+valls&oc=&p=antonio&type=fiche>>

[3] ‘Enric Enrich Valls’. Geneanet << https://gw.geneanet.org/quimclar?n=enrich+valls&oc=&p=enric&type=fiche>>

[4] ‘Francesc Enrich Valls’. Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya (RCCAAC) << https://taller.iec.cat/rcic/fitxa_una.asp?id_fitxa=97>>

[5] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 240

[6] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 240

[7] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 241

[8] ‘Arrahona, S.A., pasto de las llamas’. Diario de Sabadell, 30 d’abril de 1987

[9] ‘Enrich Muls Juan Antonio’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/directivo/enrich-muls-juan-antonio>>

[10] Ricos de corte y confección’. El Mundo, 30 de setembre de 2015 <<https://www.elmundo.es/blogs/elmundo/billonarios/2015/09/30/ricos-de-corte-y-confeccion.html>>

[11] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 242

[12] ‘Enric Enrich: Franco con la fábrica en marcha’ Sabadell, 20 de desembre de 1975. Pàg. 15 (AHS)

Antoni Porta Bergadà

Granyena de Segarra, 4 de març de 1919 – Barcelona, 20 d’octubre de 1988

Historiador especialitzat en època moderna

Fou president de la FENEC a Sabadell, així com militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, després de la Guerra Civil entrà a l’església, exercint de sacerdot a Sud-amèrica. Finalment, deixà l’hàbit i es obtingué el títol d’historiador a Holanda, dedicant-se a la situació política d’aquest país al segle XVIII i a la Guerra de Successió de Catalunya.

Fill de Ramon Porta Bernaus i de Maria Bergadà Gomà, era el tercer de cinc germans: Josep, Ramon, Antoni, Francesc i Magdalena. La família es traslladà a Sabadell per trobar noves oportunitats laborals.

Rebé els primers ensenyaments de Mossèn Jaume Roca Valls (1896-1936) en el Santuari de la Salut de Sabadell. Més endavant anà al col·legi del carrer Llobet, després a l’Escola Pia. Als 14 anys començà a treballar com aprenent de manyà en els tallers de l’empresa de l’Espanya Industrial de Sabadell. Un any més tard, la Caixa de Sabadell li concedí una de les primeres beques d’estudis, juntament amb els seu companys Antoni Trallero i Jaume Truyols. Durant la Guerra Civil estudià el batxillerat l’Institut M.B Cossío, situat on anteriorment hi havia l’Escola Pia.

Fou president de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya de la nostra ciutat i milità al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i després al POUM, amb els seus companys: Albert Burón, Rogeli March, Josep Guillem, Josep Vilademás, entre altres. Quan ja la Guerra Civil estava perduda, el cridaren a la lleva dels 40, i participà a l’atac del cap de pont de Balaguer el 22 de maig de 1938. Tres dies més tard, l’ascendiren a Caporal i el juny es formà a l’Escola de Comissaris de Companyia, aconseguint el número 1 de la promoció, i se li confià la primera companyia del batalló 493 de la 124 Brigada. Posteriorment, participà durant dos mesos a la batalla de l’Ebre.

L’11 de febrer de 1939 a l’acabar-se la retirada de l’exèrcit republicà cap a França, es presentà a les autoritats militars franquistes de Sabadell que el varen enviar al camp de concentració de Tarragona, del qual en sortí el 14 d’abril, sent incorporat a l’exèrcit franquista que el destinà a Estella, Bilbao, Lesaka, Madrid, etc.

Les noves autoritats li retiraren la beca d’estudis a causa de la seva participació a l’exèrcit republicà, veient-se obligat a revalidar els anys que havia estudiat el batxillerat a l’Institut M.B Cossío, es tragué el batxillerat novament, a l’Institut Maragall, i després estudià a la Universitat de Barcelona, aconseguint exercir de mestre a Sabadell, però havent-ho de compaginar amb el servei militar, l’ajudaren Dolors Miralles (1889-1981) i Mossèn Camil Geis (1902-1986).

El maig de 1942 amb 23 anys decidí fer-se sacerdot, entrant als jesuïtes com a postulant l’1 de setembre del mateix any. Com a sacerdot decidí passar una llarga temporada a Sud-amèrica, l’any 1954 deixà l’eslgésia i s’assentà a Holanda, on estudià Història a les universitat de Leiden i Amsterdam. S’especialitzà en època moderna, les seves primeres recerques foren sobre la situació política al començament del s. XVIII a Holanda, publicant Joan Gerrit Cover. De politieke match van Amsterdam (1702-1748), l’any 1975. Posteriorment, tractà la guerra de Successió a Catalunya, aprofitant el seu coneixement de les fonts documentals holandeses. L’any 1984 publicà La victòria catalana de 1705, gràcies a l’estudi de la documentació al respecte de l’Arxiu General de l’Estat de la Haia i de la premsa holandesa de l’època sobre els inicis de la guerra de Successió a Catalunya. Abans de morir, treballava en un volum sobre Catalunya i la pau d’Utrecht.

‘Antoni Porta i Bergadà, historiador, professor i escriptor’. EVOCACIÓ. Anna Maria Fité Salvans i Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de novembre de 1988. Pàgs. 32-33

‘Antoni Porta i Bergadà’. Enciclopèdia.cat <<https://www.enciclopedia.cat/diccionari-dhistoriografia-catalana/antoni-porta-i-bergueda>>

Josep Vila Juanico

Sabadell, 7 de juny de 1906 – 19 de setembre de 1981

Fill d’Ezequiel Vila Busquets i de Francesca Juanico Comas. Era el segon de tres germans, Maneleta, Josep, Isidre. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell on també hi va fer el batxillerat. Posteriorment va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on es va treure el titol d’arquitecte.

El 28 de gener de 1935 es va casar amb la sabadellenca Antònia Tatché Casas a la catedral de Barcelona i oficiada per Mossèn Frederic Muset, van tenir tres fills: Rosa Maria, Josep i Ezequiel.

Josep Vila Juanico va deixar nombroses obres arquitectòniques a Sabadell, com:

Les cases unifamiliars del carrer Montserrat núm. 17, les cases Magdalena Baygual al carrer de Quevedo núm. 6, 8 i 18 de l’any 1942, les del carrer la Lluna amb de les Comèdies, i les que hi havia a l’Avinguda 11 de Setembre, núm. 111-115.

Cases Magdalena Baygual, 7 de juny de 2022. Marcos Brosel. Viquipèdia Creative Commons

L’edifici entre al carrer del Sol amb el de Duran i Sors que en aquells moments era una guarderia.

L’antic edifici del ‘Restaurant Soley’ conegut com “La mata” que va tancar l’any 1997[1] i el qual va ser enderrocat per construir-hi pisos

El grups de pisos dels carrers Campmany, núm. 4 i Indústria, núm. 11-13-15-17, els de la Ronda Ponent amb xamfrà carretera de Terrassa, els del carrer Ferran Casablancas amb Horta Novella, els del carrer Sant Llorenç, núm. 16-18 i els del carrer del Papa Pius XI, núm. 126-128.

L’Hotel Urpí de l’Avinguda 11 de setembre, i l’edifici on hi havia el ‘Cafè Espanyol’ a la mateixa Avinguda.

L’església de Sant Vicenç de La Creu Alta de l’Avinguda 11 de setembre, núm. 160, cremada el 1936 i reconstruïda per Vila Juanico l’any 1945 amb participació escultòrica de Camil Fàbregas. [2]

La Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia obra de Vila Juanico, va ser cremada el 1936, havia sigut inaugurada poc abans d’esclatar la Guerra Civil, el 29 de març del mateix any. A Vila Juanico també se li va encarregar la reconstrucció als anys 40.[3]

El monument a Anselm Clavé a la Plaça del mateix nom, amb l’escultor Camil Fàbregas, l’any 1949.[4]

Monument a Josep Anselm Clavé, 3 de setembre de 2012, Viquipèdia. Creative Commons

El Teatre la Faràndula a l’actual carrer de La República, núm. 33, juntament amb Guillem Arís, l’any 1956.[5]

Teatre La Faràndula, 15 de juny de 2012. Marcos Brosel. Viquipèdia Creative Commons

La reforma integral de l’Escola Industrial.

El Banc de Sabadell de la Plaça Catalunya, núm. 1 amb el seu fill Ezequiel Vila, l’any 1976.

Edifici Corporatiu Banc Sabadell. Sabadell, 22 de gener de 2014. Angela Folguerola. Viquipèdia. Creative Commons

Així com les següents obres funeràries al cementiri de Sant Nicolau:[6]

  • Mausoleu capella de Josep Casañé Castellnou
  • Mausoleu de Pere Viñas Pera
  • Mausoleu de Pau Camps Montmany
  • Mausoleu de Josep Calzas Carbó
  • Mausoleu d’Adrià Cascón
  • Mausoleu de Joan Vernet Terrades
  • Mausoleu de la família Margarit Giralt
  • Mausoleu de la família Llonch Arús
  • Mausoleu de la família Martí Canceller
  • Mausoleu de la família Coll Hernández
  • Mausoleu de la família Guitart Prunés
  • Mausoleu de la família Sampere-Peris
  • Mausoleu de Ferran Comadran Torras
  • Mausoleu d’Ezequiel Estruch Baqués
  • Mausoleu capella de Ricard Baciana
  • Mausoleu de la família Llonch-Molins
  • Mausoleu de la família Jiménez Moreno
  • Tomba monumental dels germans Diego i Carles Pujol

Fora de Sabadell també va fer altres obres com l’Ajuntament de Matadepera, urbanitzacions a Polinyà, Sentmenat i Santa Perpètua de la Mogoda. Molt més lluny del Vallès es va encarregar de la construcció del que s’anomenaria en aquell moment l’Hotel de Llívia, situat en aquest municipi enclavament de la Cerdanya envoltat per França.

‘Josep Vila i Juanico, arquitecte’. Ricard Simó i Bach. Evocació. Diari de Sabadell, 8 de desembre de 1990. Pàg. 28

[1] ‘La Mata. El restaurant  Soley’. Jaume Barberà. Sabadellejant <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2024/06/10/la-mata-el-restaurant-soley/>>

[2] ‘Sant Vicenç de La Creu Alta’. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya << https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27780>>

[3] ‘Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia. Alguna dada sobre la seva història Sabadell. Vallès Occidental’. Conèixer Catalunya << https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/07/parroquia-de-la-mare-de-deu-de-gracia.html>>

[4] ‘Monument a Anselm Clavé’. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya << https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27723>>

[5] ‘Teatre Municipal La Faràndula de Sabadell’. enciclopèdia.cat << https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-de-la-musica/teatre-municipal-la-farandula-de-sabadell>>

[6] ‘Josep Vila Juanico’. Inventaris i estudis sobre cementiris i tombes. Patrimonifunerari.cat <<https://www.patrimonifunerari.cat/artistes/arquitectes/josep-vila-juanico/>>

Baldomer Soley Muñoz

Sabadell, 1862 – 16 de novembre de 1933

Baldomer Soley Muñoz amb la placa d’honor i mèrit de la Creu Roja rebuda l’any 1924. Revista ‘Hormiga de Oro’, 1924. Pàg. 87

Barber, perfumista i president de la Creu Roja local (1920-1929)

Fill d’Antoni Soley i de Josepa Muñoz. Quan va acabar els estudis va aprendre l’ofici de barber, arribant a ser un reputat professional d’aquest. A més d’aconseguir ser un reputat barber, també va ser reconegut com a bon perfumista, amb l’ajuda de la seva filla Josepa i del seu gendre, Enric Gallemí; va fundar la perfumeria l’any 1890 al carrer Gràcia, núm. 5. De fet, actualment, tot i que la perfumeria va tancar i en el seu lloc hi ha un local de restauració, es va deixar el rètol de ‘Perfumeria Soley’. A nivell personal es va casar amb Maria Vallhonrat Canalda amb qui va tenir dos fills, Josep i Josepa.

Més enllà de ser reconegut com a barber i perfumista, Baldomer Soley va dedicar-se a promoure la Creu Roja de la nostra ciutat. Va ingressar en aquesta als anys 10, formant part de la primera junta, presidida per Josep Figueras Soler, acompanyat d’altres sabadellencs com el Dr. Didac Isanda, Domènec Colillas, Narcís Guillén, Antoni Estop, Pere Puigmartí, Joan Baqués, Esteve Salavert,, el Dr. Feliu Vilarrúbias, el Dr. Pere Parcerisas, Ferran Casablancas, Joan Nunell, el Dr. Bonaventura Puig, Enric Giralt, Josep Sallarès, Santiago Molins, Joan Bta. Lladó, entre altres. El 18 d’agost de 1913 va formar part de la nova junta presidida per Josep Sallarès Mariné, on també hi formaren part, Ramon Miserachs i el Dr. Josep Argemí Lacoma.

El 17 de gener de 1920 Baldomer Soley va ser nomenat president de la Creu Roja de Sabadell, l’acompanyaven el Dr. Emili Moragas, Joan Figueras, Joan Cirera, Fermí Abad, Patrici Serra, Joan Bta. Ponsà, Josep Gumbert, Joaquim Cosp, Josep Comadran i Joan Bta. Lladó Figueras. La seva presidènca va durar fins el 7 de febrer de 1929 en què va ser rellevat per el Dr. Ramon Moragas Ramírez.

Al morir el 16 de novembre de 1933, el president Francesc Macià va acudir al seu funeral que va tenir lloc a l’església de la Santíssima Trinitat. També hi varen ser presents el conseller de Cultura, Bonaventura Gasol Rovira i amics íntims del seu fill Josep Soley Vallhonrat.

‘Baldomer Soley i Muñoz, president de la Creu Roja de Sabadell. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 31 de març de 1988

Revista ‘Hormiga de Oro’, 1924. Pàg. 87

Rosa Maurí Blanes

Sabadell, 15 de juliol de 1911 – 22 de juny de 1987

Professora de música

Filla de Francesc Maurí Casablancas i de Maria Blanes Payà. Era la segona de dues germanes, la primera es deia Francesca.

Amb només 9 anys va entrar a cantar a l’Orfeó de Sabadell on hi estaria molts anys, durant aquest temps va conèixer els mestres Josep Planas Argemí (1870-1950), Cebrià Cabané Bril (1884-1956), Josep Olivella Astals (1861-1981) i Adolf Cabané Pibernat (1911). Va fer els estudis primaris al col·legi de la pedagoga Francesca Rius Domènech (1885-1980) situat al carrer Jardí. Compaginava els estudis amb les classes de solfeig que li donava el mestre organista Mossèn Palau de l’església de Sant Feliu. Al mateix temps va tenir com a professora de música a Cecília Llobet Sabater (1892-1984), mentre duraven els cursos amb aquesta professora, va entrar en el Conservatori del Liceu de Barcelona, on es va treure el títol de professora de Música i de Piano el 1931. Quan feia els estudis al Conservatori del Liceu, també estudiava rítmica i plàstica sota la direcció del mestre Joan Llongueras Badia (1880-1953). Posteriorment va estudiar harmonia i història de la música, amb el mestre i compositor Josep Barberà Humbert (1877-1947). Va ser deixeble del musicòleg i eclesiàstic Mossèn Higini Anglès Pàmies (1888-1969)

Va ser cridada a participar en l’homenatge a la musicòloga i poeta Narcisa Freixas Cruells (1859-1926), aportant diverses cançons de l’homenatjada que ella adaptà amb gestos i moviments que nois i noies executaren en el saló d’actes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Va exercir de professora de piano, solfeig i teoria a l’Escola Municipal de Música de Sabadell de la qual n’era director Josep Masllovet Sanmiquel (1879-1946), escola situada en aquells moments en el carrer de Gràcia fent cantonada amb el carrer Pare Sallarès. Als anys 1930-1931 va col·laborar a les semicolònies infantils de Sabadell i ens festivals infantils que es celebraven en el teatre a l’aire lliure del bosc de Can Feu. Durant la Guerra Civil va continuar fent de professora de música i a l’acabar la guerra es va exiliar amb els seus pares a França, passant pels camps de concentració francesos. L’any 1940 però, va retornar a Sabadell i quan li va ser possible va tornar a donar classes.

El 30 de desembre de 1940 es va casar amb Josep Barceló Fau al Santuari de La Salut, l’encarregat de fer la cerimònia va ser Mossèn Quirze Estop Puig. El casament es va veure interromput per les autoritats franquistes perquè les invitacions van ser impreses en català, el batlle Josep Maria Marcet va intervenir donant per resolta la qüestió. Anys més tard, el matrimoni va tenir dos fills, Mireia i Joan. Rosa Maurí va morir el 1987 amb 75 anys al en el que era en aquells moments el domicili familiar del carrer de Gràcia.

‘Rosa Maurí Blanes, professora de música’. Evocació. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de juliol de 1987. Pàg. 12

Arnau Izard Llonch

Sabadell, 7 de maig de 1897 – 28 de gener de 1993[1]

Enginyer industrial

Fill del també enginyer Francesc Izard Bas i d’Antònia Llonch Estany

Era aficionat a l’excursionisme i a la fotografia .El 18 d’abril de 1916 es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya dins la Secció d’Enginyeria, on va realitzar diverses conferències i visites a tallers i fàbriques industrials de Catalunya. Va ser autor d’una extensa col·lecció de fotos de gran qualitat. A l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya hi ha diverses fotografies d’obres d’enginyeria que va fotografiar:

Entorn a una fotografia seva es va obrir una polèmica, es tracta d’una fotografia de l’any 1917 en la que el Gaudí Research Institute va afirmar que hi sortia Antoni Gaudí entrant a la Universitat de Barcelona, en canvi experts en el tema van afirmar que no es tractava d’ell, sinó de Josep Mestres, catedràtic de Física.[2]

L’any 1920 va acabar la carrera a l’Escola d’Enginyers de Barcelona amb títol Excel·lent únic a Espanya. A partir d’aquell any Izard va ser requerit per nombroses fàbriques de Sabadell, quan alguna fàbrica restava parada, l’anaven a cercar-lo a casa seva, encara que fos fent-lo llevar del llit i li oferien quantitats astronòmiques per tal que els posés la fàbrica en marxa, això duraria fins el 1947.[3] A part de les fàbriques de Sabadell, també va assessorar tècnicament diverses companyies de servei públic i projectes d’edificacions industrials i d’instal·lacions a Espanya.

Va participar en nombroses entitats esportives, catòliques i catalanistes conservadores de la ciutat. Amb només 17 anys ja era membre del Congregant Sant Lluís Gonçaga i més endavant del Club Natació, el Centre Excursionista del Sometent, de la Joventut Nacionalista, de l’Acadèmia Catòlica i de la Lliga Regionalista. Va ser president de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell de 1933 a 1947, exceptuant el període de la Guerra Civil.[4]

L’any 1946 amb el seu pare, Francesc Izard, van ampliar la fàbrica ‘La Electricidad’  (actual Fira de Sabadell) fins arribar al carrer Tres Creus, edificant una nova nau de setze metres de llum, dues naus laterals de deu metres de llum i noranta de longitud i incorporant un accés ferroviari per facilitar l’entrada de materials i la sortida dels motors elèctrics[5]. També va dirigir obres com les instal·lacions industrials de l’empresa agroalimentària ‘Gallina Blanca’ a Sant Joan Despí́ (1954), així com els projectes d’algunes xemeneies industrials a Sabadell:[6]

Cal Llonch (1943)

Auxiliar Tèxtil (1945)

Indústries Aux. Casablancas (1946)

Grau S.A. (1950)

Camps Germans (1951)

Tints Pere Bros Pinosa (1954)

Garriga Germans (1962)

[1] ‘Arnau Izard’. Geneanet <<https://gw.geneanet.org/quimclar?lang=es&n=izard&p=arnau>>

[2] ‘El cas del misteriós Gaudí. Teresa Sesé. La Vanguardia,14 de maig de 2016 <<https://www.lavanguardia.com/encatala/20160514/401781759115/el-cas-del-misterios-gaudi.html>>

[3] ‘Homenatge a dos prohoms locals’ Diari de Sabadell, 6 de maig de 1982. Pàg. 5

[4] ‘Homenatge a dos prohoms locals’ Diari de Sabadell, 6 de maig de 1982. Pàg. 5

[5] ‘La Electricidad, ABB. Fira de Sabadell’. Espais Recobrats. Els nous usos del patrimoni industrial català. Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Generalitat de Catalunya. <<https://www.espaisrecobrats.cat/la-electricidad-abb-fira-de-sabadell/>>

[6] ‘Enginyers sabadellencs’. Jaume Barberà. Sabadellajant <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/09/22/enginyers-sabadellencs/>>

Templet de les Aigües

FONT: ‘La ciutat celebra el 18 de maig, Dia Internacional dels Museus‘. Notícies. Ajuntament de Sabadell, 17 de maig de 2010

Ubicació i estil

El Templet de les Aigües estava situat en un terreny elevat que donava als carrers de Vilarrúbias, Sant Miquel i Taulí. Actualment es trobaria en el Passatge Edgardo Ricetti amb el carrer Taulí, on el terreny també és elevat, si s’accedeix des del Passatge Edgardo Ricetti direcció al carrer Taulí cal pujar unes escales (com abans es feia per accedir al temple). Era propietat de la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Indústria de la Villa de Sabadell (constituïda l’any 1843), formada per personalitats de la burgesia de la ciutat com Joan Salt, Antoni Oriach, Antoni Casanovas, i Pere Turull. Aquesta societat va encarregar el projecte del Templet de les Aigües al mestre d’obres Josep Lacueva SantFeliu el 1865, la construcció va finalitzar el 1867. L’edifici es podia enquadrar dins el corrent del romanticisme eclèctic català, combinava elements d’arquitectura clàssica amb relleus decoratius de terracota d’aspecte barroc.

Ubicació del Templet de les Aïgües. Fotorafia poc abans de ser enderrocat l’any 1978. Autor desconegut (AHS)
Ubicació del Templet de les Aigües sinó hagués sigut enderrocat. Es tracta d’una zona més elevada del Passatge Edgardo Ricetti amb unes escales d’accés
Zona elevada del Passatge Edgardo Ricetti on hi havia el Templet de les Aigües. Autoria pròpia, 3 de desembre de 2025

Funció

A l’interior del Templet es trobaven diferents dipòsits comunicats entre si, mitjançant un circuit de canals. L’aigua arribava de la mina de Ribatallada (propietat també de la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Industria de la Vila de Sabadell) i un cop havent complert el circuit, passant pels dipòsits clarificadors on eren eliminats els elements vegetals, la pols, la sorra, etc. era enviada a les fonts, safareigs i als abonats a la companyia. Es trobava en un terreny elevat, així la circulació de l’aigua en els canals i arribat als diferents dipòsits, es feia de forma natural, i també des d’un punt elevat es podia abastir la xarxa. Va romandre en funcionament fins l’any 1960, aproximadament.

Ornaments i escultures

L’edifici destacava pels seus ornaments de terracota, relacionats amb l’aigua i la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Industria de la Villa de Sabadell. A l’entrada s’hi trobava un plafó de Neptú i en el peu de les escales d’entrada, les escultures al·legòriques de l’Agricultura i la Indústria. L’any 1978 quan l’edifici va ser enderrocat, es van conservar diversos d’aquests elements al Museu d’Art de Sabadell (MAS) i al Museu d’Història de Sabadell (MHS), així com a la Companya d’Aigües de Sabadell (CASSA). Els ornaments de terracota del Templet van ser obra de Josep Escaiola que tenia el seu obrador a l’actual via de Massagué a prop de la desapareguda Placeta de Manresa (enderrocada amb les obres de l’alcalde Joan Massagué, actualment estaria situada a la Plaça de l’Àngel, dites obren obriren l’accés a la carretera de Manresa, avui Passeig Manresa). Aquestes peces s’han anat restaurant gràcies a la col·laboració del Museu d’Història de Sabadell i l’Escola de Béns Culturals de Catalunya, l’any 2010 es varen restaurar les dues escultures principals, les al·legories de l’agricultura i de la indústria de l’aigua, que flanquejaven l’escala d’accés. Josep Escaiola col·laborava amb un artista de la Placeta Manresa, és possible que en aquest cas es combinessin peces del seu catàleg com els capitells, amb obres d’encàrrec com les dues figures al peu de les escales d’entrada al templet amb peces d’aquest artista de la Placeta Manresa i/o altres.

Més informació sobre el Templet de les Aigües, els seus ornaments, escultures i fotografies a l’opuscle El Templet de les Aigües. Textos de Roser Enrich Gregori/MMS. Fotografies d’Antoni Peñarroya/MMS, Arxiu Agustí Serra, Marc Castells, AHS. Disseny Gràfic i Producció de Magem Torrella Associacts. Ajuntament de Sabadell. Museus de Sabadell, 18 de maig de 2010:

Joan Gorina Batista

Sabadell, 19 de juny de 1926 – 10 d’agost de 1985[1]

Industrial tèxtil

La nissaga textil dels Gorina es va iniciar el 1835 amb Joan Gorina i el seu fill Josep Gorina Pujol (Josepet), Joan Gorina Batista era nét d’aquest. Els seus pares eren Josep Gorina Turull i Maria Batista Santaló. Era el tercer de cinc germans: Josep Lluís, Dolors, Joan Lluís i Eulàlia.

Va estudiar al Col·legi dels Jesuïtes de Sant Ignasi al barri de Sarrià (Barcelona), on també es va treure el títol d’Intendent Mercantil i el de diplomat en Alta Direcció per el IESE.

Començà a treballar a l’industria tèxtil de la família de la mà del seu oncle Joan Gorina Turull que li va ensenyar la venda de teixits, i del seu pare, que li va ensenyar a administrar econòmicament l’empresa. La seva afició a la mecànica va fer que conegués fàcilment la tècnica tèxtil.

Contactà amb la sastreria del país, aconseguint ser reconegut pel Consell Espanyol de Sastres pel seu suport als Gremis de Mestres Sastres. Amb la seva col·laboració, es van celebrar 27 Certamens de Moda Masculina entre Barcelona i Madrid, i dos congressos mundials on Gorina SA hi era present.

Al morir el seu pare, ell i els seus germà, Lluís, van agafar les regnes de l’empresa i aquesta va passar a dir-se ‘Juan Gorina e Hijos, Sucesor’.[2]Així mateix, formà part de la Junta i del Consell, de la Cambra de Comerç i de la Indústria de Sabadell, del Gremi de Fabricants i de la Secció Econòmica de l’Institut Sallarès i Pla (pertanyent al Gremi de Fabricants per joves empresaris i directius industrials). Amb els seus germans, també va formar part del Patronat dels Germans Maristes de Sabadell.[3]

Es va casar amb Assumpció Vanrell Rambaud, filla del metge Dr. Francesc Vanrell amb qui va tenir tres fills que s’incorporarien a l’empresa

Poc abans de morir va començar la preparació per convocar una gran assemblea on va cridar a acudir-hi tots aquells que portessin el cognom Gorina en primer o segon lloc o fossin cònjuges o fills d’ells. Com que els Gorina provenen de Matadepera va pensar celebrar-la en aquesta població.

El sastre Ignasi Ribas Pujades li va regalar una reproducció del monument al sastre dedicat a Gorina, SA, en el seu 150è aniversari.

D’altra banda, es va celebrar els 150 anys de l’empresa dels Gorina al saló del Gremi de Fabricants, on va prendre la paraula Josep Bombardó president d’aquest, l’historiador Joan Farell, Salvador Soley president del Comitè d’Empresa i Jordi Pujol que va concloure l’acte.  A la vídua de Josep Gorina, Assumpció Vanrell, se li va fer entrega de la placa pòstuma com a Prohom del Gremi de Fabricants.[4] Així mateix, Gorina SA va rebre la medalla de Francesc Macià per part de la Generalitat.

Gorina SA va ser portada pel seu germà Lluís Gorina Batista, sent-ne president i conseller, també n’eren consellers Carlos, Luís i Ignacio Gorina de Travy, i José Gorina Saenz de Cabezón. [5] L’any 2009 va declarar-se en suspensió de pagaments, juntament amb les seves filials, ‘Esthamil’ que es trobava a Sabadell i ‘Menarguens Industrial’ (Menisa) a Lleida.[6] L’any 2014 va tornar a entrar en suspensió de pagaments i va acabar tancant l’any 2016.[7]

Josep Gorina Batista era un gran aficionat al billar, els seus germans van instituir el Trofeu Joan Gorina, en el Primer Campionat del Món de Biatló celebrat a Espinal (Vosges) França, el 20 de setembre de 1987 i organitzat per la Unió Mundial de Billar. De fet, Carlos Gorina de Travy va crear l’empresa ‘Evercloth SL’ dedicada a la fabricació i venda de teixits i accessoris de billar, empresa que continua activa,[8] Carlos Gorina es va dedicar un temps a la política, sent escollit regidor pel PP a les eleccions municipals de Sabadell de 1999.[9]

[1] ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22

[2] BENAUL BERENGUER, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009.

[3] ‘Joan Gorina i Batista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22

[4]  ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22

[5] ‘Gorina sa’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/empresa/gorina-sa>>

[6] ‘Gorina suspende pagos’ Pinker Moda, 9 de gener de 2009 <<https://pinkermoda.com/gorina-suspende-pagos/>>

[7] ‘Gorina sa’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/empresa/gorina-sa>>

[8] ”Evercloth’. DatosCIF <<https://www.datoscif.es/empresa/evercloth-sl>>

[9] Eleccions Municipals 1999. Ajuntament de Sabadell << https://ca.sabadell.cat/ResultatsEleccions/municipals1999/pagines/consistori.htm>>

Maria de la Concepció Rius Malet

Martorell, 1 de maig de 1895 – Sabadell, 24 de març de 1967

Mestra, una de les pioneres en introduir nens amb discapacitat intel·lectual a les aules, fent classes  mixtes amb l’objectiu de millorar la seva integració social

Filla de Pere Rius Claris i de Francesca Malet Salvador. Maria de la Concepció era la tercera de quatre germans: Pere, Dolors, Maria de la Concepció i Francesca-Margarida.

El pare participava en actes culturals i socials animant als pagesos parcers i rabassaires, que abundaven a Martorell en aquella època, a crear sindicats i cooperatives de recolzament mutu. Aquest talant esquerranista va fer que enviés la seva filla a l’Escola Normal de Barcelona, perquè estudiés Magisteri. El 2 de juliol de 1915 Maria de la Concepció es va treure el títol de mestra superior de Primera Ensenyança, més endavant, també va fer estudis d’infermera a la Creu Roja.

El 25 de juny de 1925 es va casar a Martorell amb Àlvar Vilaplana Beneito, i es traslladaren a Sabadell, on tingueren tres fills nascut a Sabadell: Àlvar, Pere i Enric.

Maria de la Concepció incorporava cançons pròpies sobre temes a tractar a classe, per tal de facilitar l’ensenyament als nens. Ensenyava exercicis rítmics i a caminar correctament per evitar males postures que es podien donar durant les classes o en el dia a dia. Creava i organitzava jocs on l’infant participés de manera activa i voluntària, evitant la memorització “obligatòria” i repetició d’allò après. Així mateix, organitzava excursions al bosc de Can Feu perquè tinguessin contacte amb la naturalesa.

Durant la II República va ser la primera dona en impartir classes a l’Escola Pia. Més endavant, durant la Guerra Civil, com altres col·legis d’ordres religioses, va ser reconvertit en un centre d’ensenyament laic,  anomenat Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossío. Els Escolapis van obrir un centre al carrer Sant Pau, l’Acadèmia d’Ensenyança, un centre mixta on s’impartia Batxillerat i primera ensenyança, aquesta última a càrrec de Maria de la Concepció. D’allà en sortiren els  doctors sabadellencs, Lluís Duran, J. Llordés, Joan Alsina, etc. i també fills de famílies industrials com els Pierre, els Gorina, Massó, entre altres. Així, Maria de la Concepció va ser la primera dona mestra dels Escolapis que amb un títol laic va fer que aquests poguessin obrir una filial seva.

L’any 1935 va adquirir el col·legi de primera ensenyança del Mestre Flores, situat al carrer Sant Ferran, es tractava d’un col·legi mixt on hi anaven  fills de famílies obreres, al costat de la fàbrica ‘Seydoux’. En aquest centre hi van anar els doctors Rafael Colom Palli (1925-1979) i Pere Pardo Peret (1936).

Maria de la Concepció es va preocupar per l’ensenyament dels nens amb discapacitat intel·lectual i un cop acabada la guerra, l’any 1942 va exercir de professora del “Grup Escolar” del carrer de Cellers, on feia classes mixtes amb nens discapacitat i altres que no ho  eren en una classe de pàrvuls del Col·legi Municipals de Subnormal (en aquella època els anomenaven així…). El seu objectiu  era  millorar la seva integració social d’aquests nens. L’any 1949, inaugurà el “Col·legi Nostra Senyora de Montserrat”, situat al carrer Sant Cugat, núm. 117, amb també classes mixtes. De les seves aules en van sortir alguns coneguts sabadellencs com el director de cinema Josep Maria Argemí Fontanet (1920-1961), el metge reumatòleg Joan Vila o l’industrial Josep Maria Sala Buxeda.

‘Evocació. Matria de la Concepció Rius i Malet, mestra. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 17 de maig de 1986. Pàg. 13

Josep Abante Pous

Sabadell, 3 de març de 1899 – 8 d’octubre de 1964

Autodidacte, cooperativista i esperantista

Fill de Francesc Abante i de Maria Pous, comerciants de carbó. El seu germà es deia Tomàs i era més gran que ell. Abante es casaria va  amb Maria Brujats, amb qui tingué dos fills, Joaquima i Rossend.

Abante va fer els seus primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell, i més endavant va ser alumne del Col·legi Mercantil, dirigit per Domènec Colillas Molizt (1872-1956). Va començar a treballar com aprenent de teixidor a la fàbrica ‘Llonch i Sala’, i posteriorment, a la de ‘Feliu Comadran’, ja com a teixidor.

Autodidacte, era assidu a la biblioteca del Círcol del carrer Jardí on es va formar culturalment. Era un gran seguidor del creador de l’esperanto Ludwik Lejzer Zamenhof (1859-1917).

Persona inquieta i progressista, va participar en diverses entitats socioculturals de la ciutat, com el Círcol Republicà Federal, El Centre d’Estudis Psicològics (del qual en va ser un dels fundadors), l’Aplec Esperanto Grup, el Bloc Obrer i Camperol, la Cooperativa La Sabadellenca, Federació Obrera de Sindicats (FOS) i el Centre Cultural Recreatiu. Al Centre d’Estudis Psicològics va conèixer entre d’altres, a la que seria la primera regidora dona, la republicana federal Fidela Renom. De 1933 a 1937 va ser president de la cooperativa La Sabadellenca, en aquesta entitat estrènyer llaços d’amistat que durarien fins la seva mort, amb el també  republicà federal Josep Centella Vilamunt (1882-1957).

Desitjava i s’implicava en la formació dels treballadors i treballadores i una societat sense analfabet,  amb una frase que deia sempre que creia necessari: “L’home culte no serà mai un esclau”.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

‘Evocació. Josep Abante i Pous. Cooperativista i esperantista. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1988. Pàg. 26

Eulàlia Garriga Casals

Sabadell, 24 d’abril de 1890 – 19 de gener de 1939

Mestra a l’Escola Nocturna del Sagrat Cor, quan va morir va destinar els seus béns a un immoble per l’estudi i a la formació de dones obreres al carrer Salut núm. 42, posteriorment seu de Càritas.

Era la tercera generació d’una família de pagesos provinents d’Abràfim (Alt Camp) que van patir les conseqüències de la Guerra del Francès i cap el 1830 es traslladaren a Sabadell, establint el seu domicili al carrer de la Font Nova, núm. 20. Els seus pares, Pere i Eulàlia, vivien al carrer Jardí a la casa que feia cantó amb el carrer Sallarès i Pla, van tenir 10 fills i Eulàlia era la tercera dels tres que van sobreviure (per ordre de més gran a més petit: Maria, Joaquim, Eulàlia, Pere i Àngela). El seu pare Pere i el seu germà Joaquim van iniciar un petit negoci de fabricació de teixits que es va consolidar i créixer. A l’acabar el segle XIX la seva família es va traslladar al carrer de la Font Nova, núm. 15, a prop de la casa del seu oncle Joaquim.

Eulàlia i les seves germanes, van col·laborar amb l’Escola Nocturna per a noies obreres del Sagrat Cor del carrer de Gràcia.

Quan va morir el 19 de gener de 1939 va destinar els seus béns a l’adquisició de l’immoble situat al carrer Salut, núm. 42, posteriorment aquest seria la seu de Cáritas Diocesana a Sabadell, per transformar-lo en aules d’estudi i formació de les noies obreres, i que avui encara es coneix com a Patronat Eulàlia Garriga. En aquest edifici s’hi v continuar fent teatre, una vegada tornat a inaugurar l’any 1944 i entre els anys 1950-1960. En aquest immoble hi va néixer el “Cafè de les Delícies” i la seva sala de teatre, cap el 1898, quan en aquell Sabadell industrial proliferaven locals, sales i establiments on s’hi feia teatre i música de signe divers. Aproximadament entre el 1927 i 1928 l’escenari fou restaurat i va estar força actiu gràcies a persones vinculades anteriorment a l’espiritisme que n’impulsaren el teatre social i el convertiren en un centre cultural i pedagògic. La seva activitat cessà l’any 1937, ja en plena guerra. En l’estructura de l’edifici encara es poden contemplar els elements més destacats que formaven l’antic teatre, com la sala, l’escenari, la tramoia, part de l’amfiteatre amb la cabina de projecció de cinema, així com l’estructura inferior del vestíbul d’accés amb voltes catalanes. Com elements remarcables hi figuren: els paviments hidràulics, l’estructura de l’escenari amb els seus elements decoratius i les cornises del sostre de la sala, així com la configuració del pati-jardí posterior.

Una plaça al barri de la Concòrdia porta el seu nom.

Eulàlia Garriga, Plaça d‘. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

SABADELLENCS – Eulàlia Garriga – Dialnet. Oriol Garriga Gusi, 2008

Montserrat Martínez Taulé

Sabadell, 19 d’abril de 1948

Poeta

Filla del pintor Josep Martínez  Romero i de Sofia Taulé Coll (per part de mare és cosina del pintor Antoni Taulé).

Va fer els estudis primaris al Col·legi Sagrada Família. Va començar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però la va haver de deixar als 18 anys al contraure matrimoni amb Artur Paz Huguet i al tenir quatre fills amb aquest.

Va començar la seva activitat literària d’adolescent, amb només 14 anys li és premiat un recull de poemes als “Jocs Florals de Sabadell” del 1963. L’any 1975 fou inclosa al llibre “Les cinc branques”, un recull de 200 dones poetes catalanes des del s. XIV, i el mateix any obtingué el III premi en el certamen literari “Santes 75” de Mataró amb el poema “Maresme”. Lligada a aquesta comarca des de ben petita, l’any següent guanyà el premi “Ciutat de Mataró” amb el poema “Maresme a quatre vents”. Després d’aquests premis va participar en recitals i entrevistes en premsa, ràdio i televisió (Ràdio Barcelona, Ràdio Sabadell, Ràdio Joventut, etc).

Membre de “L’Esbart Femení de Poesia de Mataró” lligat a Òmnium Cultural i de l’Agrupació Hispana d’Escriptors (AHE).

A Barcelona participà en el recull de “Nadales” organitzat pel “Grup dels 13 poetes”, celebrat els primers anys a l’Ateneu Barcelonès i després a la Cripta del Temple de la Sagradad Família.

El 1978 inici à una nova activitat literaria: “Diàlegs Teatrals per Infants” i la corresponent direcció i posta en escena.

El fet de viure a Barcelona, tot i amb algunes visites a Sabadell, ha fet que sigui gairebé desconeguda la seva obra a la nostra ciutat.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

“En la fiesta del libro. Un nuevo libro “Les cinc branques”. Poesia femenina catalana. Unas palabras con Montserrat Martínez. Poetista sabadellense, una de las 200 voces femeninas del libro: Les cinc branques”. Sabadell, 23 d’abril de 1975. Pàg. 5. Entrevista per part de Rosa Ten.

Andreu Grau Molins

Sabadell, 27 de gener de 1907 – 1 d’abril de 1983

Industrial Tèxtil, director i gerent de Grau S.A

Fill de l’industrial Joan Grau Puig i de Teresa Molins Vidal. Va néixer el 27 de gener de 1907 a la casa familiar de la Rambla, núm. 158 de Sabadell. Tenia poc més d’un any quan els seus pares van deixar el domicili familiar del centre de la ciutat per instal·lar-se a la fàbrica situada al peu del riu Ripoll, on hi romangué fins el juny de 1919, quan es reintegraren novament a Sabadell. Va fer els primers estudis a les Monges Franceses del carrer Sant Pau de la nostra ciutat, i posteriorment el Batxillerat al Col·legi Valldemir del Maristes de Mataró.

Al cap d’uns anys, i un cop acabada la seva formació escolar, entrà a treballar al costat del seu pare a la fàbrica d’acabats i tints Grau S.A, en aquells moments, la raó social de la fàbrica tenia el nom de Grau-Iglesias (Iglesias era el soci de Grau). Als 19 anys i degut a la mort prematura del seu pare, va haver de fer-se càrrec de l’empresa, compartint activitat amb els estudis de Peritatge Tèxtil a l’Escola d’Enginyers de Terrassa. Finalitzats els estudis va fer una estada de perfeccionament a diverses fàbriques de la regió de Basilea, Suïssa, tant a factories tèxtils com a fàbriques de colorants.

Es va casar en primeres núpcies amb Maria Tarruell Canalías, i en segones núpcies, amb Carme Tarruell Canalías. Va tenir cinc fills, Joan, Andreu, Carmina, Maria i Roser. El Joan es va casar amb la Silvia Bedós Boix, l’Andreu amb l’Elisabet Riba Güell, la Carmina amb el Josep Garriga Gusí, la Maria amb l’Antoni García Fochs, li la Roser amb el Josep Obrador i Rius. El seu fill Joan (Joan Grau Tarruell), seria qui agafaria el relleu en el negoci de Grau S.A.

Durant la Guerra Civil la Generalitat va expropiar la seva fàbrica, tot i que va conservar la seva condició de directiu. Això va ser possible per la protecció directa de l’alcalde Josep Moix, qui li garantí l’integritat personal i la de la seva família.

Les riuades del 25 de setembre i del 4 de novembre de 1962 van destrossar la major part de les seves dependències fabrils, fet pel qual va traslladar la fàbrica a Castellar del Vallès a tocar de Sant Feliu del Racó, també a la llera del riu Ripoll (l’empresa actualment encara es troba a allà).

Tot i ser conseller de l’Ajuntament de Sabadell i regidor de 1941 a 1949, va dedicar-se poc a la política a diferència del seu fill Joan. Va ser membre i va col·laborar en moltes entitats de la ciutat com la “Casa de Beneficència” (situada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxtil), la Faràndula, la Mútua Sabadellenca (la qual el seu pare n’havia estat fundador), l’Orfeó de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Càrrecs:

  • Integrat dins el Consell Directiu de la Casa de Beneficència el 1942 i president de la junta administrativa de la “Casa de la Caritat”.
  • Forma part de la junta directiva del Gremi de Fabricants de 1942 a 1946, i en acabar reelegit com a vocal primer fins l’any 1951. El maig de 1979 el mateix Gremi el va nomenar “Prohom sabadellenc del Ram Tèxtil”.
  • Nomenat vicepresident de l’Orfeó de Sabadell el 1949 i president d’aquest de 1957 al 24 d’abril de 1965.
  • Conseller a la directiva de la Caixa d’Estalvis de Sabadell l’any 1952. Reelegit el 1956 per exercir el càrrec de secretari, i el 1960 novament reelegit i nomenat president fins el 25 de febrer de 1964.
  • Conseller de l’Administració de la Mútua Sabadellenca del 24 de gener de 1963 fins el 6 de juny de 1967.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

“Andreu Grau i Molins”, escrit per Pere Alemany Vila. ‘Opinión’. Diari de Sabadell, 12 d’abril de 1983. Pàg 5.

“La Timba”

L’escorxador i “La Timba”, anys 50 (AHS)

Reproducció de la publicació de Conxita Frasno Pessarrodona al grup de Facebook “Patrimoni Sabadell”, 8 de febrer de 2017:

Cap als anys 50 del segle XX l’escorxador municipal de Sabadell estava al carrer Bonavista. Quedava penjat just a la punta d’on començava el gran desnivell del llit del riu Ripoll. A sota mateix hi havia ubicat un lloc que anomenaven La Timba. Allí hi anaven a parar els desaigües que sortien de l’escorxador, on abocaven les restes de sang i trossos de pell i vísceres dels animals sacrificats. La fortor de sang i podrit se sentia de molt lluny, sobretot si el vent et venia de cara; llavors la pudor era insuportable. Un cop deixaves a la dreta el pont i la fàbrica d’acabats de Grau, S.A. es veia una cascada d’un líquid de color vermell, fet inequívoc que aquell dia havien sacrificat molt bestiar. Aleshores el petit cabdal del Ripoll canviava de color i passava del groc, blanc o gris habitual, perquè les fàbriques de tints i acabats també hi deixaven anar els seus desaigües, a un vermell apagat. Els hortolans de la zona havien d’anar a “girar el riu”. Aquesta acció consistia a recollir l’aigua per regar les verdures abans que les aigües s’embrutessin dels tints, productes químics i tot el que hi tirava l’escorxador.

Al mateix carrer hi havia la Fundición Magriñá, que periòdicament tirava les restes que sortien dels seus forns, carbó que no havia quedat ben cremat juntament amb les cendres, just a continuació d’on hi havia la sortida del clavegueram esmentat. Quan això passava, un munt de nens i dones anaven amb cabassos i galledes a recollir el carbó per aprofitar-lo per cuinar o per escalfar-se a les estufes a l’hivern. Era un pendent remarcable, ple de capes sobreposades, toves, inestables, negres, polsoses i pudents. De lluny veies com els que recollien els trossets de carbó es movien per aquell pendent amb gran dificultat perquè s’ensorraven. Un pas en fals els podia haver fet quedar colgats o caure rodolant fins a la llera del riu. Quan els carreters que venien de la foneria arribaven a la punta de la Timba, abans d’abocar el carro, treien el cap i cridaven per avisar la gent perquè marxés. Llavors no podien pas tornar a recollir de seguida, perquè hi havia vegades que encara fumejaven les restes i s’haguessin pogut fer cremades. Una tardor molt plujosa, un carro amb el cavall va caure pel pendent en cedir el terra amb el pes, just en el moment d’anar a abocar les restes. També força gent s’hi havia fet mal, normalment ferides provocades per les llimadures de ferro en forma d’espiral cargolat que tenien els cantells vius com un ganivet i que estaven barrejades amb les cendres i el carbó i no es veien a primer cop d’ull.

Els primers anys no s’hi veia gaire gent, a La Timba, però quan les famílies emigrades del sud d’Espanya van començar a edificar les primeres barraques a Torre Romeu, gairebé sempre era plena. Entre totes les persones que recollien el carbó cridava l’atenció una senyora molt gran que tenia una cama més curta que l’altra i portava una bota ortopèdica amb una alça per compensar. Hi tenia molta traça i omplia la galleda més de pressa que ningú. Sempre l’acompanyava un nen petit, no crec que tingués més de sis anys, i ella es recolzava a la seva espatlla per moure’s entre aquell munt de restes negres, bellugadisses, pestilents i encara molts cops fumejants.

Unes imatges punyents d’una postguerra molt dura.

Santiago Molina Botella

Alcoi, 28 d’agost de 1885 – Sabadell, 7 d’octubre de 1960[1]

Sindicalista i teixidor, posteriorment  creador de les populars parades de xurros, xips i bunyols “La Floresta”

Fill de Santiago Molina Botella i Amalia Botella Semis, treballadors modestos, malgrat les arrels nobles de l’aristocràcia granandina per part materna. Arribà a Sabadell amb la seva família quan tenia 5 anys, s’instal·laren a la Plaça Sant Jaume. Ell era el primer de cinc germans: Santiago, Joan, Ernest, Amàlia i Agustí[2].

Va fer els primers estudis als Escolapis, però va haver-los de deixar molt petit perquè es quedà orfe de pare, començant a treballar com aprenent a l’empresa tèxtil Sallarès Deu, esdevenint un bon teixidor. S’implicà com anarcosindicalista a la Federació Obrera de Sabadell (FOS), sent el Caixer de la Secció de Teixidors Mecànics[3].La seva militància va ser que fos acomiadat de diverses empreses per les seves idees i per solidaritzar-se[4]  amb els treballadors, entre ells els seus amics, també anarcosindicalistes: Bru Lladó, Magí Marcé, Miquel Bertran i Josep Rosas. Els industrials responien a les exigències obreres fent servir el “Locaut”, el tancament de les indústries, que obligava als treballadors a abandonar les seves reclamacions si volien cobrar per poder viure, és el que es coneixia com “el pacte de la fam”. L’agost de 1909 participà en els fets de La Setmana Tràgic, sent condemnat a 12 anys de presó[5]i després sota Moret, va ser indultat com la resta de condemnats. L’any 1911 es casà amb la terrassenca Ignacia Semis Colom, anaren a viure al carrer Sant Antoni núm. 11, actual Museu d’Història de Sabadell, i tingueren cinc fills: Astrot, Floreal, Josepa, Albert, Santiago. Participà en  la preparació de la vaga de l’art fabril de 1913 fent imprimir uns fullets que deien “¡Alerta con los traidores” l’11 de juny, en aquests es denunciava als dirigents del sindicat groc “Unión profesional de obreros varios” (germen del que serien els sindicats lliures) perquè a la demanda de menys hores hi oposaven demanar l’augment d’un ral i plegar dissabte el migdia, a més els acusava de voler tenir càrrecs oficials. Molina i Josep Bernabeu van ser els que tiraren endavant aquesta vaga[6], amb el suport de les principals figures de l’anarcosindiclisme local. Segons Castells, Molina s’acabà desenganyat del sindicalisme ja que la plana major de la FOS va ser detinguda el 4 d’agost en motiu de la vaga de l’art fabril,  perquè la dona d’un dels detinguts era l’amant d’un Guàrdia Civil[7].

Després de ser empresonat per dita vaga, marxà a l’Argentina de polissó, ja que no tenia recursos. El descobriren al cap de pocs dies de navegació i es veié obligat a pagar el seu passatge treballant en el propi vaixell[8].

A Argentina treballà en diversos oficis, però no hi va romandre ni un any, a finals de 1914 ja estava a Sabadell.  A la nostra ciutat es dedicà a la venda a domicili, primer de verdures fresques, després llegums cuits, i finalment, cafè. Posteriorment, combinà  la venda de cafè amb un bar que va muntar al carrer de les Valls. Tenia una gran competència amb Josep Font, del Bar Lírico, sovint es treien mútuament els clients. La major activitat entre el bar i el cafè ambulant tingué lloc entre el 1918 i 1924, Santiago arribà a vendre 250 kg de cafè en un mateix dia, en mesures de 10 cèntims en 10 cèntims, quan el litre el cotitzava a quaranta. Hagué de traspassar el bar perquè no tenia ben arreglats els permisos[9]. Llavors es dedicà un poc temps a vendre llegums cuites, negoci on també hi havia una dura competència[10]

La primera xurreria l’obrí el 1924 a a Palma de Mallorca amb el nom de “Xic”, instal·là la parada al portal de l’Àngel de dita ciutat, durant les festes de Palma i Pasqua durant 15 dies amb excel·lents resultats, després la va desmuntar i va anar cap a Barcelona, emmagatzemant-la en uns grans departaments del port barceloní. El negoci anava acompanyat de la família, els quals els fills una mica ja més grans aprenien l’ofici. El primer emplaçament dels Molina a Barcelona va ser en el xamfrà dels carrers Urgell-Sepulveda. Poc després es traslladaren als carrers Sant Pau-Amàlia. Batejà la parada com “La Floresta”, inspirant-se en el nom d’una Coral de Barcelona[11].

L’any 1925 crearen una parada més petita, la que tenien fins llavors feia 6 metres, tenia columnes i era incòmoda desmuntar-la. La nova la construïren a la cooperativa del carrer Taulí, feia 5 metres i l’estrenaren a la fira d’hivern de Terrassa, Pich, un pintor local, va ser l’encarregat de pintar el nou establiment.  Novament tornaren a Sabadell i instal·laren la parada a la Plaça del Doctor Robert, en temps de fira. Obrien en fires, festes majors, a l’estiu, etc.[12]

L’any 1927 instal·laren la parada els dies de Festa Major, en un solar de la Via Massagué on avui hi ha l’antic edifici de Correus[13] (davant mateix del local de “L’Americana”, situada entre la via Massagué i el carrer de Garcilaso)[14]. Abans de ser un solar, havia sigut la Plaça Doctor Gimeno i durant la Guerra Civil hi hagué un descampat habilitat per refugiar-se contra els bombardejos.  No hi havia cap xurreria pròpia a Sabadell, però si que xurreries d’altres ciutats s’instal·laven a la nostra. Com hem dit anteriorment, els fills més grans ajudaven al negoci, el més gran, Florián, ho va fer quan tenia 11 anys, però li va caure oli bullent a una cama i va haver de deixar-ho. El que va continuar el negoci va ser Santiago, obrint establiment a l’antic carrer Alfons XIII (actual República).

Santiago Molina va morir amb 60 anys al domicili familiar del carrer Frai Batlle, 17 on havien nascut els seus fills.

En una entrevista al Diari de Sabadell el 1985, el fill de Santiago Molina i Botella, Santiago Molina i Semis, veia negre el futur de l’ofici de xurrer: “El churro se està muriendo”, [15] però no ha sigut així, i la cinquena generació dels  Molina continua el negoci amb el mateix nom “La Floresta”, el 2024 va complir 100 anys.[16]

Santiago Molina i Semis en el Diario de Sabadell del 22 de febrer de 1985

[1] SIMÓ I BACH, RICARD. Evocació. ‘Santiago Molina i Botella, teixidor i xurrer’. Diario de Sabadell, 30 de gener de 1988. Pàg. 20

[2] Arxiu Ricard Simó i Bach (AHS)

[3] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol.3. Editorial Riutort, Sabadell, 1978. Pàg. 13.56

[4] Op.cit. Pàg. 14.12

[5] Op.cit. Pàg. 13.74

[6] Op.cit. Pàg. 15.59

[7] Op.cit. Pàg. 14.60

[8] SIMÓ I BACH, RICARD. Evocació. ‘Santiago Molina i Botella, teixidor i xurrer’. Diario de Sabadell, 30 de gener de 1988. Pàg. 20

[9] COSTAJUSSÀ I OLIVER, JOSEP. Estampas ciudadanas. ‘De los Molina, arte y estilo, en nuestros churreros’. Diario de Sabadell, 12 de setembre de 1980. Pàgs 12-13

[10] Op.cit

[11] Op.cit

[12] Op.cit

[13] SIMÓ I BACH, RICARD. Evocació. ‘Santiago Molina i Botella, teixidor i xurrer’. Diario de Sabadell, 30 de gener de 1988. Pàg. 20

[14] Op.cit

[15] COLOMER, VICTOR. Cara a cara. ‘Santiago Molina, churrero’ Diario de Sabadell, 22 de febrer de 1985

[16] MOLIST, Helena. ‘La xurreria La Floresta compleix 100 anys’. Ràdio Sabadell, 24 d’abril de 2024

Isabel Bermúdez Coll

Sabadell, 19 de gener de 1954

Pianista i professora de piano

Els seus pares eren Joan Bermúdez Aguilar i Mercè Coll Mateu. Cursà els primers estudis escolars a Sabadell amb una professora particular, estudià batxillerat i diversos idomes. Es matriculà a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, on va ser alumna d’Alicia Larrocha, Rosa Sabater i Mercè Roldés, realitzant en aquest centre docent tota seva carrera pianística; on posteriorment, faria de professora, per exemple del pianista Albert Llorens i Martínez

Va ser seleccionada per la “Primera Tribuna de Joves Intèrprets”,  que tingué lloc a Sitges;  participà en la III Setmana de Música Viva, celebrada al Palau de la Música Catalana de Barcelona; obrí el primer Cicle de “Joves Interpretes”; i participà en el programa ’”Alcores” de TVE, interpretant al compositor lleidatà, Enric Granados.

A part de la música també li agrada la pintura, literatura; el seu pare era pintor i escultor; i la portava a exposicions plàstiques i concerts.  també li agrada la literatura, la dansa i el cant.” Entre els diversos compositors que ha  interpretat, un dels que més admira i amb el que més s’identifica, és amb el Mestre Frederic Mompou, on va donar un recital d’homenatge a Sabadell. D’aquest l’atreu la senzillesa, profunditat i sobretot la catalanitat.

Ha tocat a diferents llocs de Catalunya i Espanya, i a Sabadell, per exemple:

Dins “Festival de Música, Primavera, 1983” i “Cicles musicals de la ciutat”, temes de Bach, Mozart i altres autors. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 12 de maig de 1983.

Organitzat per les “Joventuts Musicals de Sabadell”. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 20 de gener de 1985.

Dins el “Cicle de Música” de l’Acadèmia Belles Arts. Juntament amb la mezosoprano Clàudia Schneider, 21 d’octubre i 11 de novembre de 1999.

Si alguna persona té més informació pot contactar a: berenguer_correu-e@proton.me

Arxius Simó i Bach (AHS)

Hemeroteca del Diari de Sabadell

CUSCÓ, JOAN. ‘Isabel Bermúdez’. Quadern: Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. Sabadell, núm. 23 (setembre-octubre de 1981). Pàg 348. Transcripció de l’entrevista a la pianista i professora sabadellenca Isabel Bermúdez

Gent de Sabadell / Jordi Roca i Tubau ; texts biogràfics: Joan Cuscó Aymamí, Joan Brunet Mauri, Ana Fernàndez Àlvarez ; [et al.] ; Lluís Casals i Garcia (Pr.). Sabadell ; Barcelona : Ausa, 1985

Antoni Oliver Turull

Sabadell, 8 de maig de 1866- 31 de març de 1921[1]

De família industrial i terratinent. President de l’Acadèmia de Belles Arts i de la Societat de Propietaris del Teatre Principal; i caporal del Sometent.

Fill d’Antoni Oliver Buxó (1833-1904), un important terratinent; i de Teresa Turull Comadran (1844-1913), de la família dels industrials Turull; els quals van tenir deu fills, ell va ser el segon: Assumpció (1864), Antoni (1866), Pilar (1867), Josepa (1870), Joan (1872), Teresa (1874), Montserrat (1876), Maria Antonieta (1878), Enric (1881) i Rosario (1886 )[2].

El seu avi patern, era Pere Oliver Salt (1798-1869), terratinent i un dels homes més rics de la ciutat, alcalde de Sabadell entre 1852 i 1854, un dels primers fundadors i primer president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1859-1969). Per part materna, el seu avi era l’industrial, cacic local i batlle en diferents ocasions, Pere Turull Sallent (1796-1869).

Es va casar amb Dolors Sallarès Soler amb qui va tenir deu fills, només en van sobreviure quatre: Justa, Antoni, Enric i Joan. [3] Joan seria el reconegut poeta “Pere Quart” i Antoni obriria el primer establiment comercialitzador de vehicles Ford de la ciutat. [4]

Anunci d’automòbils Moon, amb l’agent per a Sabadell i Terrassa, Antoni Oliver Sallarès. Diari de Sabadell, 26 de febrer de1921

Antoni Oliver i Turull va ser un important tenidor, president de l’Acadèmia de Belles Arts i de la Societat de Propietaris del Teatre Principal [5], caporal del Sometent. Prohom de les voltes de l’Oliver a la seva casa de la Rambla (feta construir pel seu avi patern Pere Oliver Salt), actual Casal Pere Quart [6]; una casa pairal a Castellar del Vallès, i el Marquet de les Roques a Sant Llorenç Savall (fet construir pel seu pare, Antoni Oliver Buxó). També tenia un magatzem de vins a la mateixa Rambla, núm. 77-78 amb carrer Lacy, núm 1.

Amadeu Aragay Daví, en aquells moments republicà radical, va aconseguir que la Societat de Propietaris del Teatre Principal (lloc de reunió de les elits sabadellenques) encapçalada per Oliver, li deixés llogar el teatre com a “Eden Salón” per celebrar-hi joc i espectacle “procaç”. Amb els diners obtinguts, Aragay va poder finançar la vaga general revolucionària de 1917. Ens diu l’historiador Andreu Castells: “Els escrúpols i les procacitats quan es tracta de bones rendes, queden postergats molt fàcilment i no hi va haver ni una oposició de cap membre de la societat de propietaris”[7].

Oliver va morir arruïnat, la família es va haver de vendre la casa Pairal de Castellar del Vallès per pagar els deutes, [8] segons Castells, es va suïcidar als 55 anys. [9] Així que el poeta Joan Oliver “Pere Quart”, es va quedar sense herència.

[1] Antoni OLIVER TURULL. Geneanet

[2] Antoni OLIVER TURULL. Geneanet

[3] Cesc Prat i Anna Cabeza “Joan Oliver i la seva petita pàtria, Sabadell”. Vallesos, 11, Primavera-estiu 2016, pàg. 105

[4] ‘Els Vila i la Ford’. Redacció. Diari de Sabadell, 15 de febrer de 2020

[5] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III. Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.43

[6] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III. Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.23

[7] CASTELLS, Andreu Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III. Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.43

[8] ‘Pere Quart i els automòbils’. Jaume Barberà. Sabadellejant, 19 de desembre de 2017

[9] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.23

Feliu Crespí Cirera

Sabadell, 16 de gener de 1834 – 1 de maig de 1900[1]

Industrial filador i batlle republicà federal

Delegat de la “Sociedad de Hiladores de Lana”

A mitjans dels anys 40 ens diu l’historiador Andreu Castells: “sorgeixen tres dirigents republicans i obreristes d’extracció totalment burgesa: Josep Roca Armengol, Feliu Crespí Cirera i Tomàs Viladot. Crespí i Roca, amics comuns, donaran la cara com a delegats de la Sociedad de Hiladores de Lana, que actuà clandestinament en el si de la Comissió mixta de la filatura, nomenada el 1851. Aquesta societat estava formada per 69 membres dels quals 35 eren dones, els assessors principals seran Crespí i Roca”[2]. El 1855 esclatà la vaga dels filadors de llana, el 27 d’abril s’arribà a un acord, en què tots els amos han de complir que els filadors facin les 12 hores de treball, s’establiren unes tarifes concretes, així com no perseguir els vaguistes, etc. aquest pacte es firmà davant del jurat, format entre altres per Feliu Crespí i Josep Roca[3].

Comandant dels Voluntaris de la Llibertat

Crespí també formà part de la Junta d’Instrucció Local quan l’Ajuntament la va reestructurar el 30 d’octubre de 1868 amb personatges més populars[4]. Així mateix, quan es reorganitzaren les tropes populars de la Milícia ciutadana i aquestes canviaren de nom per un de més radicalitzat, el de Voluntaris de la Llibertat; Feliu Crespí en seria el seu comandant[5]. Seguint la seva ideologia federal i laica, el 29 de gener de 1869 Crespí demanà al govern la immediata llibertat de cultes i la separació de l’església de l’estat, aquesta proposta va ser aprovada amb 10 vots a favor i 5 en contra, els partidaris foren: Batlle, Massagué, Sampere, Oliver, Crespí, Cladellas, Ribot, Vidal, Tàrrech i Romeu[6].

Batlle republicà

El primer batlle de la República (1873), va ser Josep Cabané, aquest hagué de fer front als carlins que amenaçaven d’entrar a la ciutat si l’Ajuntament no pagava els quatre trimestres de contribució que reclamaven, al final no atacaren. Cabané formà la Junta d’Armament i Defensa per aconseguir més recursos per combatre els carlins, però aquesta organització quedà paralitzada perquè el govern  per por a que es produïssin motins i cantonalismes, no facilità ni militars ni armes. El comitè del Partit Federal, aprofitant les eleccions del 21 de juny, va posar com a batlle una persona entesa, dinàmica i valenta, l’escollit fou Feliu Crespí[7]. La Junta de defensa presentà la dimissió el 4 d’agost i se’n formà una altra amb la missió principal de comprar l’armament que el govern es negava a facilitar.

Dibuix de Manel de la pipa i Feliu Crespí fet per Marian Burguès a Sabadell del meu record

La compra de fusells i la venda de campanes de les esglésies

El 12 d’agost s’acordà que Feliu Crespí i Josep Antoni Planas i Borrell s’encarregarien de comprar 2.000 fusells, que finalment van ser 1.000. Crespí i Planas anaren a Marsella però allà no aconseguiren res, finalment aconseguiren 1.000 fusells Remington a Londres. Crespí arribà a Sabadell el 2 de setembre, el 15 de novembre els carlins comunicaren des de Mura que Sabadell quedava subjecte al bloqueig, la situació era complicada ja que els 1.000 fusells encara no havien arribat a Sabadell, ho van fer quatre dies després de l’amenaça carlina, el 19 de novembre, i es repartiren entre els Voluntaris de la República[8].

Per fer front a la despesa militar, Crespí ordenà vendre les campanes de totes les institucions religioses, el 2 de desembre es començaren a desmuntar, es vengueren quatre de Sant Fèlix, una de les monges Escolàpies, dues de la Puríssima, dues dels Escolapis i dues de la Salut, aconseguint-se 5.747,75 pessetes que foren cobrades el 2 de desembre[9].

Dibuix de Marian Burguès a Sabadell del meu record

Però encara faltaven diners per a pagar els fusells i les municions necessàries, Marian Burgès ens diu que per aconseguir-los, Crespí ordenà subhastar públicament les imatges i els objectes de culte més valuosos de les esglésies, adduint que eren patrimoni del poble, una de les imatges que es volia subhastar era el de la Dolorosa. “La gent devota s’horroritzava d’aquella profanació i la veu corregué que tindrien la mateixa sort la custòdia tot ço de més valor del tresor esglesial. Al moment anaren a trobar al Sr. Feliu Crespí oferint-li tot quant havia de menester mentre aturés la subhasta de Sants i objectes litúrgics. I així pogué sortir-se del compromís que havia contret amb la casa que li facilità l’armament pel batalló de la Guàrdia Republicana. Mai ningú s’havia atrevit a una venda semblant”[10].

Dibuix de Marian Burguès a Sabadell del meu record

Burguès també ens explica perquè la primera República va ser tan efímera: “La reacció treballava de ferm per a desmoralitzar-ho tot; no podia perdonar l’haver intentat desterrar d’Espanya la Companyia de Jesús. Altrament, la guerra de Cuba era una ferida greu, la dels carlins o alfonsins una altra i el cantó de Cartagena una altra. Allò era un infern pels que de bona fe creien que la República volia dir Justícia, Fraternitat i Pau. El poble treballador s’aconsolava traient la corona de l’escut del Teatre Principal i el marbre del pont de la Salut que recordava que fou bastit durant el regnat d’Isabel II”[11].

El cantó federal de Sabadell i la caiguda de la República

El 3 de gener de 1974 el capità general de Madrid, Manuel Pavia va fer un cop d’estat, entrant per la força a les Corts i dissolent-les.

El 5 de gener una columna a les ordres de Mascias, va informar a Crespí de la situació, aquest havia vingut perquè s’informés de les partides que estaven disposades a proclamar el cantó federal. Un cop Mascias marxà, el dia 9, Sabadell va proclamar-se com a cantó federal, sent-ne president Feliu Crespí. Els majors contribuents varen haver d’aportar 30.460 pessetes per tal de reforçar la resistència contra el govern. Les tropes de Sabadell anaren a defensar Sarrià, però no pogueren fer res davant el potencial bèl·lic de les forces del general Martínez Campos. El cantó de Sabadell va durar només dos dies i va ser l’única vegada que la ciutat va ser una entitat autònoma independent. El dia 11 arribà una columna governamental encapçalada pel tinent Narcís Barraquer, aquest va destituir l’Ajuntament federal de Crespí i el posà sota la presidència de Josep Antoni Planas, que tot i haver estat comissionat amb Crespí per la compra d’armes, havia dimitit de la Junta d’Armament i Defensa quan arribà a Anglaterra[12].

Pel que fa a la seva vida familiar, en sabem poca cosa, només que es casà amb Isabel Soler Casanovas[13]. El seu net fou Conrad Crespí i Vergés, també republicà i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen[14].

[1] ‘Alcalde Crespi, carrer de l’’. Nomenclàtor,  Ajuntament de Sabadell

[2] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens, 1788-1868. Editorial Riutort. Sabadell, 1975. Pàg. 5.51

[3] Op.cit. Pàgs. 5.55-5.56

[4] Op.cit. Pàg. 7.19

[5] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Editorial Riutort, 1978. Pàg. 8.22

[6] Op.cit. Pàg. 8.32

[7] Op.cit. Pàgs. 9.4-9.5

[8] Op.cit Pàg 9.5-9.7

[9] Op.cit. Pàg. 9.10

[10] BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edició reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.166

[11] Burgès, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edición reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.167

[12] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. ‘República i acció directa 1868-1904’. Ed. Riutort. Sabadell, 1975. Pàg. 9.16

[13] Crespí: una nissaga de Sabadell. ‘Feliu Crespí Cirera’

[14] Crespí: una nissaga de Sabadell. ‘Conrad Crespí Vergés’

Maria Assumpció Batllevell Vila

Sabadell, 12 de juliol de 1886 – Olot, 2 de juliol de 1972

Religiosa Carmelita i pedagoga

Filla de Lluís Batllevell i Arús, i de Montserrat Vila i Barquet. Era la primera de 7 germans. El seu avi patern era el reconegut arquitecte municipal, Gabriel Batllevell Tort (1825-1910), i el seu oncle el també reconegut arquitecte municipal, Juli Batllevell Arús (1864-1928).

Els primers estudis els va fer al Col·legi de les Carmelites de Sabadell. Després d’acabar els estudis la destinaren al convent de Sant Sadurní d’Anoia, però al començà la Guerra Civil, el va tenir que abandonar i es refugià a la seva llar paterna de Sabadell, al carrer de Gràcia, núm. 102. Des d’allà impartia classes a un bon nombre d’alumnes. Acabada la Guerra Civil, l’any 1941, obrí el Col·legi de les Carmelites al carrer Garcilaso. Quan feia classes a Sabadell, organitzà una representació teatral de “Els pastorets”, de Josep Maria Folch i Torres, la qual es va representar en unes golfes del carrer d’en Font.  i després retornà a Sant Sadurní on la nomenaren directora de l’Escola Professional i Domèstica patrocinada per la dona dels Reventós de l’empresa de cava Codorniu. A dita escola, pel seu ensenyament, s’hi va incorporar un tapís que deia: “Amb virtut, progressen les ciències”. Tot i que impartia un ensenyament basat en mètodes científics que no es feia en altres escoles de l’època, a classe inculcava a les nenes els valors catòlics conservadors, a com ser  “bones mestresses de casa, cultes i ben educades”.

Durant la llarga postguerra, ensenyà a les seves alumnes la llengua catalana.  El 1947 la destinaren al col·legi de les Carmelites de Barcelona, on hi va romandre fins el 1950. Posteriorment la traslladaren a la Sellera de Ter, fins que el col·legi va haver de tancar. Llavors anà a l’Hospital d’Olot on hi va morir l’any 1972 amb 86 anys.

Fons Simó i Bach (AHS)

‘Evocació’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 18 de setembre de 1986. Pàg. 12

Antoni Llonch Roca

Sabadell, 1868-1936

Industrial tèxtil. Conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, component del primer grup de l’Acadèmia de Belles Arts, president de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, membre de la Junta d’Obra de la Parròquia de la Puríssima Concepció. Regidor en diverses ocasions

Descendent de família industrial. Els seus pares eren Francesc Llonch Font (fill de Rafael Llonch Matas) i Teresa Roca Joanico (filla d’Antoni Roca i Ancàs). Es casà amb Josepa Gambús Prats, amb la qual tingué dos fills: Pau i Romeu.

 va aconseguir el títol de teòric tèxtil de l’Escola Industrial. Abans dels vint anys ja exercia la seva professió a l’empresa ‘Turull’, fins que el 1893 amb el viatjant de dita firma, Aurelio Garzón, i Miquel Baygual Casanovas, fundà la raó social ‘Baygual, Garzón i Llonch’.

Poc després d’establir-se amb una petita secció de telers, adquirí la casa d’una important filatura d’estam, sistema anglès, amb el qual va donar un gran impuls a la fabricació. Anys després, aquesta secció de filatura va ser ampliada amb una altra molt més extensa, formada per sis modernes i perfeccionades selfactines, a més, de les seves corresponents sales de preparació, doblatge i torçat que tenia a la ciutat veïna de Terrassa i que seguia funcionant.

També va perfeccionar i amplià la secció de telers, adquirint nova i moderna maquinària, fent que l’empresa creixés ràpidament. Els locals on tenia les diferents seccions es van fer petits i es va haver de construir una gran fàbrica a Can Feu, al costat de la carretera de Barcelona a Terrassa amb la fatxada principal enfront la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La construcció d’aquest edifici va començar el 1931, el va dirigir ell i els seus socis personalment. Llonch no va poder veure construïda la fàbrica ja que va morir el març de 1936. Poc després d’iniciar-se la Guerra Civil, la fàbrica va ser expropiada i s’hi van instal·lar els tallers de la SAF, s’hi construïen peces de l’avió rus conegut com a “Xato”[1].

Persona de arrels catòliques i va ser molt influent a la ciutat: Presidí la Conferència Sant Vicenç de Paul, va se conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, component del primer grup de l’Acadèmia de Belles Arts[2], ocupà la presidència de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, així com membre de la Junta d’Obra de la Parròquia de la Puríssima Concepció. Va construir diverses cases barates pels obrers i escrigué “Lo benestar de l’obrer” (1910)[3].

A nivell polític va ser diverses vegades regidor i tinent d’alcalde. L’any 1914 intentà que la en aquells moments Plaça Pi i Maragall (Plaça Sant Roc actual) tornés a dir-se Sant Roc, aquesta iniciativa va ser criticada per personalitats de la Lliga Regionalista, com Ferran Casablancas i Ramon Picart [4].

A la seva mort va ser substituït en la gerència pel seu fill major, Pau Maria Llonch Gambús, que havia començat a treballar a la casa paterna el 1917 com a teòric tèxtil.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

[1] CASTELLS, Andreu. Informe de l’Oposició. O tot o res 1904-1918. Ed. Riutort, Sabadell. Pàg. 14.25

[2] CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc. Ed. Riutort, Sabadell. Pàgs. 445 i 446

[3]  CASTELLS, Andreu. Informe de l’Oposició. O tot o res 1904-1918. Ed. Riutort, Sabadell. Pàg. 14.25

[4] Op.cit. Pàg. 15.5

Exit mobile version
%%footer%%