Història de Sabadell S.XIX-XX

Ricard Simó i Bach

Sabadell, 11 de maig de 1911 – 11 d’agost de 1991

Barber, agent comercial i biògraf autodidacte

Els seus pares, Josep Simó Creus i Cecília Bach Subirana, eren dos humils artesans que vivien als voltants de Montserrat, entre la Bauma (nucli de Castellbell i el Vilar) i Monistrol de Montserrat, que decidiren traslladar-se a Sabadell per tal d’aconseguir oportunitats laborals en el sector tèxtil. El 1910 van obrir una barberia i espardenyeria al carrer Margenat núm. 4 del barri d’Hostafrancs (actualment també hi ha una barberia, però l’edifici és nou).

Ricard Simó a la barberia paterna abans de la guerra. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Primers estudis

Els primers estudis de Ricard van ser amb els mestres Joaquim Simó Estruch i Pere Sensat Viñas, posteriorment va estudiar en el Col·legi Mercantil dirigit per Domènec Colillas i Jaume Deu.^¹ Amb només 12 anys començà a ajudar al seu pare a la barberia, als 17 anys entrà a la prestigiosa barberia de Josep Roca de Sabadell, on obtingué el grau d’oficial de barberia, als 19 anys es va incorporar de nou a la barberia paterna.

Inquietuds culturals i polítiques

Des de ben jove Ricard va ser un gran lector, freqüentava la biblioteca del Círcol Republicà Federal i participava en el Centre Cultural Recreatiu amb seu al cafè de les Delícies, fundat el 1927 per Josep Vall Sabata, fundador més endavant de l’Escola Nostra Llar). En aquests coneixeria a Joan Bartomeu (BOC i POUM, Francesc Carreras (professor, director d’orquestra i compositor), Ramon Moix (poeta), Lluís Mimó (esperantista, BOC i POUM) Jaume Viladoms (pedagog, BOC, POUM i PSC-Reagrupament) els germans Benito (Círcol Republicà Federal), Joan Sala (president del Círcol Republicà Federal), entre molts altres, tots ells personalitats actives de la vida política i cultural de la ciutat. Ingressaria al Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín, creat a Sabadell el novembre de 1930. El 29 de setembre de 1935 el BOC es fusionaria amb la Izquierda Comunista, formant el POUM. Aquest seria un petit partit marxista i leninista, però amb quadres molt formats i crític amb l’estalinisme, seria titllat pel PSUC i el seu entorn de trotskista, tot i que sempre va negar ser-ho.

Família

L’any 1934 Ricard es casaria amb Maria Deu Laspalas, de professió sastressa, amb qui tingué dos fills, Josep (1935) i Marta. Josep seria cap de cirurgia de l’Hospital Taulí i Marta fixaria la seva residència a Alacant, treballant en un centre per a persones amb mobilitat reduïda. Ricard tenia un germà quatre anys més jove que ell, Antoni (Sabadell, 11 d’abril de 1915 – 28 de desembre de 1984), a qui Ricard al morir li dedicaria una biografia a la SEVA secció “Evocació”. Com Ricard, va combatre a la Guerra Civil, però amb la columna Alpina, va patir l’exili i la repressió del règim franquista a la presó de Sabadell^² i a la Model, quedant privat de llibertat un total de 3 anys, 11 mesos i 27 dies.^³ Altres coincidències amb Ricard son que també treballaria d’agent comercial tèxtil i les seves conviccions catalanistes, participant en el teixit cultural català i de la nostra ciutat, a entitats com Òmnium Cultural, Congrés de la Cultura Catalana, diari Avui, Enciclopèdia Catalana, Xarxa Cultural, etc.⁴

Guerra Civil i exili

Abans d’esclatar la Guerra Civil, l’abril de 1936, Ricard, Maria i Josep vivien al carrer Mendel, núm. 195 (actual Josep Renom) amb les dues germanes de Maria.

El setembre de 1936 va mobilitzar joves voluntaris del barri cap el front d’Aragó i ell mateix s’hi va incorporar a l’octubre de 1936. Va estar a Monflorite (Osca), on seria comissari polític en el grup d’artilleria lleugera 7,5 de la 29ª divisió, comandada per Josep Rovira del POUM, i que tenia com a Comissari Polític a Jaume Massagué,^⁵ més endavant Ricard seria nomenat comissari. Durant la Guerra Civil, Ricard escriuria al portaveu del POUM de Sabadell Impuls i a Artilleria Roja, aquesta última publicació s’editava a l’impremta Linograf de la Rambla i es repartia al front. Aquesta unitat acabaria dissolta a causa dels Fets de Maig de 1937 i la persecució al POUM, sent destinat al Batalló de Rereguarda núm. 17 de l’Exèrcit Popular a Sarrià, on coincidiria amb el seu germà Antoni.

Maria Deu Laspalas, Josep Simó Deu i Ricard Simó Bach, ca 1937. Fons Ricard Simó i Bach(AHS)

Quan va acabar la guerra, Maria Deu, Ricard Simó i el seu fill Josep (que en aquells moments només tenia tres anys), es van exiliar a França, però en dates i llocs diferents. Maria i el seu fill romandrien a Poitiers, mentre que Ricard, va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià i al de Barcarès, el juny va poder escapar-se d’aquest últim, canviant inadvertidament els papers de visitat per visitant del locutori. A l’agost va aconseguir reunir-se uns dies amb Maria i Josep a Poitiers, però va haver de marxar per no tenir documentació. Es va establir temporalment a Fleurie, poble del Beaujolais, i després va anar a raure a Montpeller, a la residència d’intel·lectuals catalans, on va tenir ocasió, com a barber, de conèixer i tractar amb els grans escriptors i artistes catalans exiliats. L’historiador Josep Maria Benaul va analitzar les cartes que va enviar Maria Deu Laspalas a Ricard Simó Bach l’any 1939 (del 14 de febrer al 25 de desembre de 1939), un total de 89 de cartes. En aquestes cartes podem fer-nos una idea de les pèssimes condicions dels refugis de dones i nens francesos, en millors condicions que els camps de concentració, però igualment amb moltes mancances.^⁶

Fotografia de Ricard Simó, Josep i Maria Deu, enviada el 20 d’agost de 1939 per Maria a Ricard. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Maria i el seu fill van poder retornar a Sabadell el 25 setembre de 1939, mentre que Ricard no va poder retornar fins el desembre de 1941,^⁷ tot i que quan va passar la frontera va ser detingut a Portbou per la Guàrdia Civil i enviat a Reus a un edifici vell per a presos polítics, per ser classificat i jutjat, en sortiria pocs dies després al ser avalat.

Detencions i presó

A Sabadell patia detencions constantment, hi havia persones que no li perdonaven que hagués sigut comissari del POUM. L’any 1942, dies abans de la visita de Franco a Sabadell, va ser recollit per un carro d’escombraries i tancat en el que ara es coneix com a edifici Victòria Eugènia del Taulí.⁸ El 20 d’octubre de 1954 va ser detingut a l’Estació de Sant Quirze del Vallès, quan agafava el tren per dirigir-se a la delegació de Profiden, SA de Barcelona on treballava, va ser tancat a la presó de Sabadell durant cinc mesos, fins el 18 de març de 1955. A la presó va escriure un dietari on es pot veure com abraça la fe cristiana, també va escriure poemes, un esquema d’una obra autobiogràfica i «Breves estudios sobre tipologia carcelaria» on parla de diversos presos comuns i com assenyala com a causa de la seva dissort l’haver crescut en la misèria i l’analfabetisme.

Barber i agent comercial

El 1953 va publicar Barberos y peluqueros (técnica y profesionalismo), que va arribar a les 7 edicions i tingué una gran difusió per l’Amèrica Llatina com a llibre de text a les escoles de capacitació professional. Quan va deixar la feina de barber va treballar a les següents empreses:^⁹

A la delegació de Profiden, SA de Barcelona, com a comissionista i aparadorista.

Brunet Comercial Elèctrica, com a comercial de vendes (1/10/1956-1957)
Manufactura de Goma Bayó Sallent, com a gerent (1/3/1957 – 7/6/1958)
Fernando Comadran, com aprenent de la tècnica del teixit i formant-se en venda a l’Institut Americà de Barcelona i es fa membre del Col·legi d’Agents Comercials (13/6/1958 – 29/4/1961).
Industrial Pañera Sabadell SA: Viatjant durant 15 anys, de 1961 a 1975. L’amo de la qual era Josep Vivé. Fent bones amistats amb el bisbe de les Palmas, Antonio Pildain, que es va distanciar del franquisme, apostant per una església que defensés els drets dels treballadors, la justícia social, la separació respecte l’estat i la llibertat de culte. I també amb l’escriptor i poeta José María Permán, molt afí al règim franquista, però molt interessat per la cultura catalana.

Biògraf de Sabadell

Com autodidacte als anys 80 la seva biblioteca va arribar a tenir 6.000 volums, dels quals el 90% eren d’autors catalans i 400 eren autors sabadellencs.^¹⁰

A més de Barberos y peluqueros (técnica y profesionalismo) publicada per l’Editorial Sintes l’any 1953, als anys 80 va publicar les següents biografies de sabadellencs:

100 sabadellencs en els nostres carrers. Ed. Ausa, 1984
Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa, 1986
63 dones sabadellenques dignes de recordar. Ed. Agulló-Costa, 1988

En el llibre Sabadellencs morts en l’exili, els historiadors Josep Maria Benaul i Jordi Calvet ens diuen:

“Durant anys s’ha exercitat l’oblit sobre aquests sabadellencs i el seu temps. Bandejats i morts a la llunyania, foren protagonistes de moments crucials del nostre passat. Ara, Ricard Simó i Bach els recupera per la història i fa, així, la nostra ciutat més sencera. Aquest llibre, fruit d’un anhel i d’una tossuderia exemplars, sadollarà sed de memòria”. Josep Mª Benaul

“… Ricard Simó és un d’aquests autodidactes que ha donat la ciutat de Sabadell i que, de fa temps, s’ha dedicat a rescatar personatges de l’oblit. Un oblit que per als personatges esmentats al llibre era doble: per l’exili i per la mort. Un oblit que, a partir d’ara, podrà ser presència”. Jordi Calvet

Simó i Bach dedica aquest llibre a la seva esposa Maria, a la memòria del poeta Joan Oliver “Pere Quart” que va morir poc abans de la seva edició, i “A la memòria de tots aquells que moriren per un món millor”.

De 1976 fins pràcticament la seva mort el 1991, publicava dues biografies a la setmana de personalitats de la nostra ciutat al Diari de Sabadell, en un apartat anomenat “Evocació”, en total va publicar més de 500 biografies. A mitjans dels 80 també hi participava l’escriptora Anna Mª Fité Salvans.

Tenia pensat publicar un magne Diccionari de Sabadellencs, 1750-1980 amb 1.300 biografies en dos volums, el pròleg era de Joan Alavedra i ja estava fet, però per problemes tècnics i d’actualització de biografies no va poder sortir a la llum. Ricard va reunir un total de 1.883 fitxes biogràfiques (1.684 homes i 199 dones),^¹¹ aquestes contenen fotografies, documents personals, retalls de premsa i entrevistes a personalitats nascudes o molt relacionades amb Sabadell. Algunes estan completades i altres estan per acabar, però gràcies a ell, altres historiadors podem continuar la seva tasca.

Ricard Simó i Bach al seu despatx l’any 1988 (Entrevista de Rosa Granolleras al *Penell de Sabadell.* ‘Conversant amb… Ricard Simó i Bach «Un sabadellenc de socarrel» Núm. 32. Any V. 23 d’abril de 1988

Inquietuds polítiques i culturals, activisme en el teixit cultural de Sabadell

Durant la transició i amb tota la revifada de l’oposició franquista es va afiliar a diferents partits com el Moviment Socialista de Catalunya i el PSC-Reagrupament de Josep Pallach, el PSC-Reagrupament va ser una de les dues faccions que formarien el PSC, era de tendència més centrista i partidari de la unió electoral amb partits catalans autònoms, l’altre facció era el PSC-Congrés de Joan Reventós, més situat a l’esquerra. A les eleccions generals de 1977, Ricard va participar en la campanya electoral del Pacte Democràtic per Catalunya (CDC, EDC i PSC-Reagrupament). S’afiliaria al Front Nacional de Catalunya (FNC) l’any 1978, a ERC, i a CDC el 1981.^¹² Sempre li va interessar la política, però mai es va dedicar a fer de polític, ni en treia cap benefici personal.

A nivell cultural formava part del col·lectiu Àlcover-Moll de suport al diccionari Català-Valencià-Balear, iniciat per Mossèn Antoni Maria Alcover, amb la col·laboració de Manuel Sanchís Guarner i Anna Moll Marquès. Va estar molt vinculat a la vida cultural de la ciutat, sent membre actiu de diferents entitats com Òmnium Cultural de Sabadell (en va ser fundador), la Fundació Bosch i Cardellach, el Museu d’Història de Sabadell, la Fundació Amics de les Arts i les Lletres, etc.^¹³ ^¹⁴

Homenatges i commemoracions

Premi Tenacitat de les Agrupacions Narcís Giralt, juny de 1986.

Títol de Degà de la Cultura Sabadellenca de la Fundació Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell com a col·laborador de la revista d’aquesta, “Quadern”, 14 d’abril de 1989.

Nomenclàtor: el 29 de gener de 1992, l’Ajuntament de Sabadell li va dedicar el nom de la plaça que hi ha davant del Museu d’Art.^¹⁵

En record de Ricard Simó Bach, Ajuntament de Sabadell, 1993. Josep Maria Benaul i Berenguer, Col·legi de Doctors i Llicenciats, Joan Sala i Rovira, Fundador dels Amics de Sabadell, Ramon Vall Rimblas, Director Fundació Bosch i Cardellach.

Conferència. ‘Ricard Simó i Bach’, el biògraf de Sabadell. En el marc del 115 aniversari del seu naixement i del 35 de la seva mort’. A càrrec d’Arnau B. Museu d’Història de Sabadell, 21 d’octubre de 2026.

Ricard Simó a l’esquerra en una trobada amb amics. Avinyó, 8 de maig de 1966. Fons Argemí Relat

1 SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 1984. Biografia de Ricard Simó i Bach a càrrec de Josep Mª Lladó Figueras. Pàgs. 11-14.

2 Junta Local Pro-Presos, 1943-1954. Secció/Sèrie 04.09.03. Correspondència rebuda, any 1948 (338-372). AMH 1620/1 (AHS)

3 Banc de la Memòria Democràtica ‘Antonio Simó Bach’. Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya <<https://banc.memoria.gencat.cat/ca/results/privacio_llibertat/7535>>

4 SIMÓ i BACH, R.(5 de gener de 1985). EVOCACIÓ. Diari de Sabadell. ‘Antoni Simó i Bach, una vida al servei de Catalunya’. Pàgs. 16-17

5 SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 1984. Biografia de Ricard Simó i Bach a càrrec de Josep Mª Lladó Figueras. Pàgs. 11-14. [NOTA: En aquesta biografia hi ha un error, hi és que hi posa que va tornar de l’exili el 1943, i va tornat el 1941].

6 BENAUL BERENGUER, Josep M. «1939 des del refugi de Poitiers. L’exili civil en les cartes de Maria Deu Laspalas a Ricard Simó Bach». Arraona: revista d’història, 2006, núm. 30, p. 48-79, <<https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204812>>

7 BENAUL BERENGUER, Josep M. «1939 des del refugi de Poitiers. L’exili civil en les cartes de Maria Deu Laspalas a Ricard Simó Bach». Arraona: revista d’història, 2006, núm. 30, p. 48-79, <<https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204812>>

8 CABEZA GUTÉS, Anna. «Entrevista al Doctor Josep Simó Deu». Arraona: revista d’història, 2023, núm. 40, p. 168-77 <<https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/421233>>

9 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

10 GRANOLLERAS, Rosa [entrevistadora] Penell de Sabadell. ‘Conversant amb… Ricard Simó i Bach «Un sabadellenc de socarrel». Núm. 32. Any V. 23 d’abril de 1988

11 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

12 Fons Ricard Simó i Bach. Àlbum 10: AP396/2 (AHS)

13 BARQUÉS, J.; BARÓ, J. Gent nostra als carrers de Sabadell, 1995

14 SERRANO BLANQUER, Jordi ‘El diari de Sabadell s’instal·la a la Plaça Simon i Bach‘ Diari de Sabadell, 6 de març de 2021

15 ‘Ricard Simó i Bach, Plaça de’. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

El barri de La Creu de Barberà [Sector 6]

Dins de Santa Maria de Barberà, abans de l’agregació a Sabadell

Els primers precedents que hi ha de la Creu de Barberà són de l’any 1867, quan es parla de la creu situada entre els límits de Sabadell i de Santa Maria de Barberà. El conjunt d’habitatges que es va anar creant al seu voltant va ser conegut durant anys amb el nom de Can Centenà, mot que derivava de l’antiga masia que hi havia en aquell indret. Aquest nom es va anar perdent i va ser substituït pel de la Creu de Barberà, en referència a la creu de terme, tal i com havia succeït a la Creu Alta.

L’any 1880, Pau Sanfeliu, un pagès de Barberà, va aixecar la que sembla haver estat la primera casa de la Creu, anomenada Cal Palauet, en una vinya que tenia a tocar de la carretera de Montcada a Terrassa, en terres de Barberà i molt a prop del lloc conegut com les Termes i del municipi de Sabadell. L’edifici va ser construït utilitzant pedres del riu i aigua d’una bassa propera, va costar dos-cents noranta duros, mil quatre-centes cinquanta pessetes.

El 1887 Josep Santanac va edificar un magatzem al costat mateix: cal Santanac, que va ser el primer nom que va tenir la barriada de la Creu. Es tractava d’un establiment dedicat a la venda de vi i a la introducció il·legal a Sabadell, mitjançant la intermediació de contrabandistes (matutes), d’articles de consum, que entraven sense pagar impostos i burlant la vigilància dels guàrdies municipals (burots).

Tothom sabia que hi havia contraban i era practicat tant per jornalers de Sabadell com per pagesos de Barberà. Molts sabadellencs anaven cada diumenge a la Creu de Barberà per veure com els contrabandistes intentaven escapar-se entre camps i camins secundaris. El diumenge 7 de març de 1887 però, els guardes van començar a disparar als contrabandistes, matant-ne quatre i deixant un civil i dos guardes ferits.

La immigració i el creixement del barri

La proximitat a Sabadell i els terrenys barats van atraure molts immigrants procedents de la Catalunya rural. El barri es va anar convertint en un punt comercial en detriment de l’agricultura que era la dominant. Es van obrir nous establiments dedicats a la venda de queviures: Cal Pucurull, cal Sala i cal Vic, que era a la carretera; de roba: cala Tereseta, de tabac i sacs per als pagesos: cal Ballester; de vi: cal Vilanova, a la plaça de la Creu; i d’aliments, productes de drogueria: cal Conrado, que després seria la pastisseria La Palma, i Cal Cargol, al davant d’aquesta, i on també hi despatxaven petroli.

A mitjans del segle XX ja hi havia quatre barriades consolidades: la de la Creu, que creixia a la banda de Ponent de la carretera i enganxada a Sabadell; la de Can Fatjó-Tintorer, anomenada així perquè les finques pertanyien a Josep Fatjó i a Maria Rosa Tintorer, de la masia de Can Tintorer de l’Església, i que era just a l’altre cantó de la carretera; la de Pelai, que era al costat de l’anterior; i la de Can Viloca, que s’estenia per sota d’aquestes dues i en terres del mas homònim. Durant aquesta època la immigració procedent del sud de l’estat va fer que el barri creixés molt. La falta d’habitatges va afavorir la construcció d’estades il·legals en solars, eixides i terrats, que els propietaris aixecaven en dos o tres dies i després llogaven als nouvinguts a preus abusius, tal com denuncià reiteradament l’arquitecte de Santa Maria de Barberà entre 1953 i 1954. D’altres compraven el terreny a algun dels propietaris esmentats i s’hi anaven fent una caseta, de mica en mica, i amb l’ajut d’amics i parents.

Xavier Domènec a l’Arraona, num. 28 de l’any 2004 va publicar les transcripcions d’una reunió que va mantenir amb els primers veïns dels nous barris perquè donessin el seu testimoni. Pel seu interès sobre l’estat del barri reproduïm les paraules de Juan González Merino, un dels primers veïns de La Creu de Barberà: «Bueno, si te cuento el barri.. El barrio, la Cruz de Barberá era, bueno era un desierto, lo que pasa es que no había tantas viviendas com hay ahora, eso es lo primero y, luego que las calles no estaban arregladas, las calles eran de tierra, vamos, de tierra y barro. Si era en verano, pues era una verdadera polvoreda, bueno allí porque pasaban muy pocos coches, però pasaban carros y todas esas cosas y, esto era… Y luego cuando llegaba ya el entretiempo o el invierno era un verdadero… en la calle que estábamos nosotros había un lago de agua, bueno, allí había hasta ranas y todo en él… estaba allá el agua estancada y, tenías que pasar por la misma orilla, había puestas unas piedras, que habían puesto los mayores y por aquí podias pasar, porque sino te, si llevabas unos zapatos o unas alpargatas o lo que fuera pues te ponías perdido y, así estaba el barrio. Subíamos de allí al trabajo que estaba en Sabadell y había un caminito para ir a las fábricas y ahí, como yo viese que estaba lloviendo, pues eso era un verdadero barrizal, eso era un, ahí no había, de asfalto nada. A la Cruz llegaba el autobús allí arriba, donde està ahora el Paseo Almogàvers en Espronceda. Allí llegaba el autobús, ya no bajaba más para bajo a ningún sitio. Cómo iba o bajar, sino había, no había por dónde Cuando te metías en el barrio, pues figúrate. Pues así, así estaba el barrio, era una barbaridad. Y en las casas, pues fíjate, entrabas a la casa y Bueno, era un, era un desastre.”[1]

Els serveis

Entre els anys 40 i 50 hi havia un menjador de l’Auxilio Social a la Saboneria, una casa de pagès situada al carrer del mateix nom, que repartia aliments per als més necessitats. A prop d’aquest hi havia el magatzem de fusta Tapiolas, que també els proveïa estufes i llenya per cuinar. Els veïns també disposaven d’equipaments per la higiene com els safareigs que estaven situats a l’actual barri de Les Termes i les dutxes públiques del carrer del Bisbe Urrutia. Pel que fa a l’ensenyament hi havia escoles públiques per a nens i nenes i els centre privats del Sr. Vicenç Serra, obert l’any 1925, al carrer de Pérez Mayo.

La gasolinera i la construcció dels pisos de la Caixa d’Estalvis de Sabadell

Un edifici emblemàtic era la gasolinera situada en el triangle entre la carretera de Barcelona i l’Avinguda de Barberà, on actualment hi ha la Plaça de la Creu de Barberà, que havia sigut inaugurada l’any 1931. Entre 1944 i 1954 va ser regentada per Dolors Jaumeandreu. L’any 1956 la va comprar Emili a Josep Rojas, autor dels cartells de l’exposició universal de Barcelona del 1929, i hi va instal·lar un sortidor de petroli per estufes domèstiques. L’any 1985 seria enderrocada per ampliar la Plaça de la Creu.

Gasolinera de La Creu de Barberà. En primer terme el cartell «Sabadell. Primer centro textil lanero de España», anys 50

Postal de la gasolinera de La Creu de Barberà, 1969

Al costat de la Plaça de la Creu, a la confluència de la carretera de Barcelona amb l’Avinguda Barberà, però dins del terme municipal de Sabadell, es van construir entre 1947 i 1950 els pisos de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, obra de l’arquitecte Francesc Portillo. Els pisos impactaven visualment perquè la resta eren petites casetes i camps.

Després de l’agregació a Sabadell

L’any 1959 la Creu de Barberà va ser agregada al municipi de Sabadell. L’Ajuntament ja ho havia intentat anteriorment en dues ocasions, a finals del segle XIX i a principis del segle XX. L’any 1927 els veïns havien presentat dues-centes signatures contra qualsevol intent d’agregació a Sabadell i a favor de continuar pertanyent a Santa Maria de Barberà.

Novament, el 29 de setembre de 1949 es va aprovar, per unanimitat i a instàncies de la Comissió Permanent, iniciar l’expedient d’agregació de Santa Maria de Barberà. Des de Sabadell s’al·legava que el barri s’havia convertit en un suburbi de la ciutat i que depenia d’aquesta laboralment, comercialment i dels seus serveis, i que en canvi les arques municipals no en rebien cap ingrés. Un altre problema que al·legava és que al no ser de la jurisdicció de la ciutat, l’Ajuntament no podia intervenir en la creació i millora dels serveis sanitaris i socials. Per últim, s’al·legava la necessitat de la ciutat en disposar de terrenys per construir nous habitatges.

El procés va quedar aturat fins l’any 1952, quan el consistori sabadellenc va denunciar la incapacitat de l’Ajuntament de Barberà per pagar les inversions que necessitava el barri i que algunes d’elles les havia assumit ell. Alguns veïns van tornar a recollir firmes en contra i l’Ajuntament de Barberà va protestar i va presentar diferents al·legacions per invalidar les favorables a l’agregació de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1954 aquest últim va presentar una segona proposta que en comptes de demanar l’agregació de tot el terme, unes 932 ha, demanava 213,50 ha, que incloïa el barri de la Creu, l’església de la Romànica i el cementiri municipal; i poc després, una altra que excloïa aquests dos edificis. Finalment, el juliol de 1957, el Consell de Ministres la va aprovar i el 31 de maig de 1959 es va fer afectiva l’agregació de la Creu de Barberà del terme de Santa Maria de Barberà i la seva annexió a Sabadell. Amb aquesta agregació, Sabadell va guanyar 10.675 habitants, 68 ha i nous ingressos fiscals, per altra banda, Barberà va perdre el 80 % de la població i el 7,3% del terme.

Oci al barri

El cafè el Lliri era molt popular, era també la seu de l’equip de futbol de La Creu, als anys 70 seria substituït pel bar cal Simonet, convertint-se en lloc de reunió dels joves progressistes del barri a; les sales de ball «La Paloma» i «Florida», aquesta última situada a la masia de Can Partegàs. Pel que respecte a les sales de cinemes hi havia el Cinema «Avenida» al carrer Casp, 7-15 amb Lope de Vega 46-54, al seu lloc el 1971 s’inauguraria el “Studio 7” que l’any 1984 passaria a convertir-se en “Sala X” i acabaria tancant el 1990.[2] Per la Festa Major d’agost hi havia envelat i ball amb orquestra. També s’obririen discoteques com la «París» i la «San Carlos».

Lluita antifranquista

Davant la manca d’infraestructures i serveis els veïns, com enllumenat públic, carrers pavimentats i amb voreres, escoles públiques o serveis d’autobusos; els veïns als anys 50 van crear l’Associació de Veïns per resoldre aquestes deficiències, aquesta estaria molt lligada als diferents moviments d’esquerres, especialment de CCOO i al PSUC, al barri hi vivien destacats líders tant del sindicat com del partit.

Un dels fundadors de l’Associació de veïns serà Angel Molina (Larva, Jaén – Sabadell, 2006), una de les victòries aconseguides per l’Associació seria la construcció de la plaça de Castelao, on inicialment s’hi volien fer pisos i actualment hi ha el centre cívic. Molina també seria un dels impulsors de l’Agrupació d’Avis de la Creu de Barberà que organitza activitats per a la gent gran. L’any 2001 l’Ajuntament li va atorgar la Medalla d’Honor de la ciutat.[3]

Sobre la Creu de Terme

Jaume Barberà es fa ressò de les diferents vicissituds que ha passat la creu de terme “…la creu erigida l’any 1908 va ser enderrocada el 1909 durant l’anomenada Setmana Tràgica. L’any 1913 se’n va construir una de nova, de l’arquitecte Josep Renom, que es va inaugurar i beneir l’octubre de 1913, justament aquest any en farà 110. Aquella creu va ser destruïda al 1933. Després de la Guerra Civil, se’n va construir una de nova, inaugurada el 27 de gener de 1943, en aquest cas va ser obra de Joaquim Manich. Es va substituir per una nova creu el 2002, que substituïa la simbologia franquista, feta ara per l’escultor Àlex Masalles en pedra i basant-se en la creu de Josep Renom. El darrer incident data de l’octubre de 2016 quan després d’un acte vandàlic, va aparèixer trencada en cinc trossos”.[4]

La Creu de Barberà. Autoria pròpia, 8 d’agost de 2026

^[1] ‘Una ciutat. Identitat de barri i ciutadania sota el franquisme’ Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004. Xavier Domènech Sampere (moderador). Pàgs. 96-112

[2] ‘Les sales de cinema a Sabadell’ Història de Sabadell s. XIX-XX <<https://historiadesabadell.com/2020/12/22/les-sales-de-cinema-a-sabadell-al-llarg-del-segle-xx/>>

[3] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. Museu d’Història de Sabadell, 2007. Pàg. 19

[4] ‘Les antigues Creus de Terme’. Jaume Barberà. Sabadellejant. Blog sobre curiositats i fets interessants des de la ciutat de Sabadell, 16 de novembre de 2025 << https://jaumebarbera.wordpress.com/2025/11/16/les-antigues-creus-de-terme/>> [24 d’agost de 2026]

El barri d’Espronceda [Sector 6]

El projecte del polígon Espronceda

L’any 1957 els arquitectes Gabriel Bracons i Pere Picola van presentar un projecte per fer un polígon residencial de 2.000 habitatges a banda i banda del Passeig Espronceda. La idea era construir un seguit blocs de pisos arrenglerats amb diferents habitatges i amb equipaments com una escola, instal·lacions esportives, locals comercials, serveis d’autobusos, etc.

Expropiació irregular

Les riuades del setembre de 1962 van accelerar el projecte amb l’objectiu d’instal·lar-hi les persones que havien perdut casa seva. El primer pas, l’expropiació dels terrenys, ja es va fer de forma incorrecte. L’expedient d’expropiació del polígon el Espronceda es va iniciar per Ordre Ministerial, publicada el BOE el 29 de juny de 1960. L’1 de juny de 1962 es va publicar l’aprovació per part del Ministerio de la Vivienda, en el Plan General de Ordenación de Sabadell, tres dies després de les riuades, el 29 de setembre, es va aprovar el projecte d’expropiació del polígon Espronceda, la resolució va ser notificada personalment als seus propietaris a l’octubre, però abans d’aquesta data ja s’havien formalitzat acords recíprocs d’expropiació d’algunes finques. Alguns propietaris es van oposar a aquestes expropiacions ja que eren a un preu molt per sota del mercat, i van interposar diferents reclamacions, administratives i contenciosos-administratius. El març de 1965 per un plet d’un particular al Tribunal Suprem, aquest va declarar la nul·litat de tot el procediment de l’expropiació forçosa des del moment immediatament anterior a la delimitació del polígon. Així doncs, es va haver de tornar a començar tot l’expedient d’expropiació, el Ministerio de la Vivienda a través de la seva gerència d’urbanisme va publicar al BOE de la província de Barcelona del 6 de març de 1968, es va citar a tots els propietaris, inclòs els que ja s’havien avingut i havien cobrat la indemnització, un total de 29 propietaris es van mostrar contraris a l’expropiació plantejada.[1]

La construcció del barri

La Obra Sindical del Hogar y Arquitectura (OSHA) va construir en poc temps 92 blocs amb un total de 1.479 pisos. El polígon es va construir en tres fases: SADEM (Sociedad Anónima de Edificaciones Mecanizadas) es va encarregar de construir 1.060 habitatges, Becosa Empresa Constructora S.A de 195 i Entrecanales y Távora de 224. Els de SADEM construïts el 1963 es van fer amb peces prefabricades (amb patent de FIORIO tant en peces prefabricades com en terres), es tractava de 7 edificis de 10 pisos amb 15 escales i quatre habitatges de replà, per un total de 600 habitatges, i 15 edificis de 5 plantes amb 46 escaleres i dos habitatges per replà amb un total de 460 habitatges.[2] La resta d’edificis serien de formigó, i també es construirien tres gratacels amb una estructura d’acer de poca qualitat.

El juny de 1963 Franco va inaugurar els primers pisos, tot i que aquests encara no estaven per acabats, no hi havia electricitat, ni aigua corrent, ni desaigües, es tractava d’una escenificació de propaganda del règim.

Pisos inaugurats al Passeig Espronceda durant la visita de Franco el 19 de juny de 1963 (AHS)

Els primers habitatges van ser entregats a principis de 1964 a diferents persones afectades per les riuades, així com a gent propera al règim. En els habitatges superiors a 5 plantes on hi havia porters, la majoria havien estat cedits o adjudicats a exguàrdies de Franco, excombatents, viudes d’excombatents, etc. Els locals comercials van ser repartits entre familiars i amics de dirigents del Sindicat Vertical, els quals ells o les seves famílies havien obtingut més d’un habitatge.[3]

La falta de pressupost, la mala qualitat dels materials, l’especulació i les presses per tenir-lo enllestit el més ràpid possible, van fer que el polígon arrossegués problemes durant molts anys. Els pisos patien filtracions d’aigües residuals amb males olors i rates, esquerdes, ascensors que no funcionaven, etc. Els carrers no estaven asfaltats, ni tenien il·luminació.

1970: La creació de l’AAVV Espronceda

L’any 1970 els afectats van crear l’Associació de Veïns d’Espronceda, amb l’ajuda del mossèn Canals “Mossèn Dinamita”, primer es reunien a la parròquia de Sant Joan Baptista de Campoamor que portava aquest, i després al Col·legi Nacional Espronceda. La primera reunió de veïns es va celebrar el 8 de gener de 1970 a la parròquia abans esmentada, un dels acords que es va prendre va ser trametre un document a les autoritats per informar-les que els veïns no podien pagar l’augment de les mensualitats d’amortització que de 150 ptes. havia passat a 877 ptes. 970 ptes. i 1.100 ptes.[4]

Anys 70: Mobilitzacions i demandes dels veïns

Les assemblees eren multitudinàries i entre els veïns afectats hi havia activistes d’esquerres antifranquistes. El 1970 van decidir iniciar una vaga de lloguers com a protesta per l’augment de la quota mensual d’amortització i per reclamar un contracte legal,[5] la vaga es va allargar fins a finals de 1993. Els veïns van fer un llistat de totes les deficiències dels pisos, l’any 1972 van viatjar a Madrid per presentar les seves reivindicacions.

El 1975 els veïns es van entrevistar amb el director provincial de l’OSHA. Com que les seves reivindicacions continuaven sense ser solucionades van iniciar un seguit de protestes i mobilitzacions; el 1976 van ocupar la delegació provincial del Ministerio de Vivienda a Barcelona, on van ser expulsats per la força. El 1977 es van manifestar davant de l’Ajuntament de Sabadell; van tallar el Passeig Espronceda i la carretera de Barcelona en diferents ocasions; van penjar pancartes als balcons; i van fer diferents processons nocturnes amb espelmes per denunciar la falta d’il·luminació dels carrers. D’aquestes protestes se’n van fer ressò els mitjans de l’època i van servir perquè l’administració comencés a moure fils per solucionar les problemàtiques, tot i que aquestes trigarien molt temps a solucionar-se. Les protestes van aparèixer al Diario de Sabadell, i als diaris més importants de l’època com el Telexprés o El Correo Catalán.[6]

Els intents de reparació de 1973 i 1976

El 1973 l’empresa Boettchiter y Navarro va iniciar les reparacions dels ascensors que no funcionaven, però com que l’OSHA no pagava per aquestes, van marxar deixant els ascensors desmuntats. El 1976 l’empresa Castells i Panasfalto va iniciar la urbanització del polígon, però pocs mesos més tard es va declarar en suspensió de pagaments, deixant els carrers oberts, sense asfaltar i sense il·luminació.[7]

Anys 80: continuen els problemes estructurals dels edificis

Als anys 80 els problemes d’humitats, i la falta d’ascensors als blocs de 10 i 16 plantes van provocar la mobilització veïnal amb manifestacions, talls de trànsit i ocupacions.[8] Per altra banda, la falta de contractes va provocar la ocupació il·legal d’habitatges i alguns desnonaments.

L’any 1982 va començar una nova campanya de reparació, però aquesta no va resoldre els problemes i les deficiències estructurals dels edificis. El 16 de gener de 1989 els veïns entregaren a ADIGSA un estudi sobre les deficiències dels tres gratacels, arribant a l’acord que la única solució era enderrocar aquests i construir 195 habitatges nous en el lloc que ocupaven. El juny de 1985 l’empresa pública ADIGSA, depenent de la Generalitat, es va fer càrrec del polígon. [9]

Anys 90: Inici de les reparacions, enderroc de les tres torres i construcció de nous

El 1990 es van iniciar les reparacions del polígon. Aquest any es va arribar a un acord amb ADIGSA per posar fi a la vaga de pagaments de les quotes d’amortització. L’acord també contemplava l’enderrocament de les tres torres, la construcció de 195 habitatges, la reparació de 89 escaleres i 1.279 habitatges (reparació de les cobertes, interiors dels habitatges i edificis, recobriment de les fatxades), a les obres s’acceptaren comissions de control per part del veïns. També es va acordar la construcció del Centre Cívic Rogelio Soto, batejada amb aquest nom perquè Rogelio Soto va ser un dels veïns impulsors de la creació i president de l’AAVV d’Espronceda i militant del PSUC i CCOO.[10] Cal destacar també el paper de les dones del barri, embrió del que és la Vocalia de la Dona, fundada per dones com la Vasca, Rosa, Manuela, Chon, Lúcia i les germanes Morales, entre altres. Rosa i la Vasca van participar a les mobilitzacions de veïns, transmetent el missatge de l’AAVV micròfon en mà, varen ser les creadores de la Vocalia de la Carestia de vida.[11]

El 1993 es va iniciar la construcció dels 138 habitatges de dos dels tres gratacels. L’any 1996 es van entregar les claus dels 138 habitatges pels veïns de dos dels tres gratacels, el mateix any es va construir el Centre Cívic Rogelio Soto. L’any 1997 es va iniciar l’enderrocament de dos dels gratacels i la construcció de 65 habitatges.

Enderroc de l’últim gratacel, els veïns es converteixen en propietaris, 1997-2000

A finals de 1997 es va enderrocar el tercer gratacel i l’any 2000 es van entregar les claus dels 65 habitatges que s’havien començat a construir en el lloc d’aquest, es tractava de pisos de lloguer destinats a joves.[12]

Els tres gratacels del Polígon Espronceda enderrocats, anys 1964 (Institut Cartogràfic de Catalunya)

L’any 1998 després de pactar amb la Generalitat, una assemblea de veïns va ratificar l’acord amb aquesta que permetia amortitzar i tenir escripturats els habitatges adjudicats l’any 1964 o regulats el 1985.[13] Segons la llei, ADIGSA havia de cedir els contractes de manteniment i serveis a les comunitats de veïns, és a dir, els propietaris havien d’assumir les despeses de manteniment i serveis, i no l’administració com fins llavors havia sigut, la gestió va trigar dos anys a portar-se a terme, ADIGSA va facilitar les dades dels edificis, els veïns de cada escalera van fer diverses reunions a l’AAVV i un tècnic de l’administració i persones de l’AAVV van fer una petita formació i van entregar un manual al president de cada comunitat. Així es van constituir les comunitats de veïns, anteriorment els veïns de cada escalera també s’organitzaven a través de les juntes d’escalera.[14]

Rehabilitació del barri i construcció d’habitatges i nous equipaments, 2005-2007

L’any 2005 l’Ajuntament de Sabadell va presentar un projecte per Espronceda i el sector sud, aquest preveia la rehabilitació d’espais entre blocs del barri, espais lliures, construcció d’habitatges de lloguer per joves, la construcció d’un centre d’atenció primària, l’ampliació del Centre Cívic Rogelio Soto, un espai jove. L’Ajuntament i la Generalitat es van fer càrrec dels habitatges de lloguer i la construcció d’aquestes en el solar on es va enderrocar la tercera torre. Aquest projecte es va dur a terme el març de 2007.[15]

La urbanització dels carrers en tres fases (2004-2015)

L’any 2004 es va firmar un acord entre l’Ajuntament i la Generalitat per a la urbanització dels carrers en tres fases.[16]

Espronceda fase 1, entre els carrers Aribau i Aprestadors tenia un pressupost d’execució d’1.887.972,87 €, va executar-se el març de 2006. Aquestes obres van ser polèmiques ja que van estar parades mig any i els veïns acusaren al govern municipal de no haver fet un seguiment correcte i eficaç dels treballs i de no haver comptat amb els seus suggeriments , i a ADIGSA de la baixa qualitat de les obres, aquesta última es va comprometre a reparar-les un cop acabada la fase 2.

Espronceda fase 2, entre els carrers Aprestadors i Fontanella tenia un pressupost d’1.095.632,48 € i va executar-se el desembre de 2007, en aquestes obres si que es va tenir en compte els suggeriments dels veïns, destacant la zona infantil entre els carrers Calders i Drapaires. Les deficiències de la fase 1 i algunes de la fase 2 van ser solucionades en el “Projecte Executiu per a la finalització de les fases 1 i 2”, aprovat el 15 de desembre de 2013 amb un pressupost de licitació de 241.182,37 € i on hi participaren els veïns de les zones afectades.

Espronceda fase 3, entre el Passeig Espronceda i el carrer Feijoo va ser aprovat el 15 de novembre de 2013 amb un pressupost de licitació d’1.632.895,99€, aquesta fase va ser millor en qualitat de l’acabat, espais centrals de vianants i dos zones de joc (una infantil i l’altre per gent gran). Les obres van acabar el novembre de 2015, l’Ajuntament es faria càrrec dels vials, espais públics i equipaments. Aquí podem dir que les principals mancances urbanístiques i els defectes de construcció que havia denunciat l’AAVV d’Espronceda durant tants anys, van ser finalment resolts.

Polígon Espronceda, en el centre, els patis de les escoles, 29 de març de 2020

[1] AAVV de Espronceda. ‘Expropiación de terrenos’. doc. 3, Historia Espronceda 1970-2006 << https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&task=view&id=66&Itemid=6>> [Consulta: 20 d’agost de 2020]

[2] AAVV de Espronceda. ‘Placas prefabricades’, doc. 7 Historia Espronceda 1970-2006 << https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&view=article&id=70:espronceda&catid=38:espronceda&Itemid=54>> [consulta: 20 d’agost de 2020]

[3] AAVV de Espronceda. ‘Origen de la asociación de vecinos’. doc. 4 Historia Espronceda 1970-2006 https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&task=view&id=69&Itemid=6>> [consulta: 20 d’agost de 2020]

[4] AAVV de Espronceda. ‘Origen de la asociación de vecinos’. doc. 4 Historia Espronceda 1970-2006 <<https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&task=view&id=68&Itemid=6>> [Consulta: 20 d’agost de 2020]

[5] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Sabadell, 2007. Pàg. 27

[6] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Sabadell, 2007. Pàgs. 27-28

[7] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Sabadell, 2007. Pàg. 29

[8] El Bergantín de Espronceda. 3ª etapa – Núm. 15. AAVV de Espronceda. Novembre-desembre de 2007. Pàg. 4

[9] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Sabadell, 2007. Pàg. 29

[10] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Sabadell, 2007. Pàg. 29

[11] El Bergantín de Espronceda. 4ª etapa – Núm. 47. AAVV de Espronceda, 2020 <<https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&view=category&layout=blog&id=60&Itemid=79>>. Pàg. 28 . [Consulta: 20 d’agost de 2026]

[12] El Bergantín de Espronceda. 3ª etapa – Núm. 15. AAVV de Espronceda. Novembre-desembre de 2007 <<https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&view=category&layout=blog&id=60&Itemid=79>>. Pàg. 4 [Consulta: 20 d’agost de 2026] <<https://www.avvespronceda.org/berganti/Revista15.pdf>>

[13] El Bergantín de Espronceda. 3ª etapa – Núm. 15. AAVV de Espronceda. Novembre-desembre de 2007. <<https://www.avvespronceda.org/berganti/Revista15.pdf>> Pàg. 4-5. [Consulta: 20 d’agost de 2026]

[14] El Bergantín de Espronceda. 4ª etapa – Núm. 47. AAVV de Espronceda, 2020 << https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&view=category&layout=blog&id=60&Itemid=79>>. Pàg. 24 [Consulta: 20 d’agost de 2026]

[15] El Bergantín de Espronceda. 4ª etapa – Núm. 47. AAVV de Espronceda, 2020 << https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&view=category&layout=blog&id=60&Itemid=79>>. Pàg. 27 [Consulta: 20 d’agost de 2026]

[16] El Bergantín de Espronceda. 4ª etapa – Núm. 47. AAVV de Espronceda, 2020 << https://www.avvespronceda.org/index.php?option=com_content&view=category&layout=blog&id=60&Itemid=79>>. Pàgs. 24-25 [Consulta: 20 d’agost de 2026]

El barri de Campoamor [Sector 6]

A finals dels anys 40 nouvinguts procedents del sud de l’estat van començar a construir-se els seus propis habitatges en terrenys de la GA finals dels anys 40 nouvinguts procedents del sud de l’estat van començar a construir-se els seus propis habitatges en terrenys de la Granja del Pas, seria l’inici del naixement del barri de Campoamor. Els primers pisos i habitatges es construirien a banda i banda del carrer de Campoamor, anomenat així en memòria del poeta asturià, del segle XIX, Ramón de Campoamor. Aquest va anar creixent sense serveis ni infraestructures i desconnectat de la resta de la ciutat, l’únic camí que connectava el barri era l’anomenat «camí de la cendra» o «camino negro», ja que s’hi llençaven les restes de cendra de la fàbrica propera. La Granja del Pas donava feina a alguns dels nous habitants i proveïa d’aigua del pou i de llet de la vaqueria.[1]

A finals dels 40 i principis dels 50 es van construir un total de tres-cents vint pisos entre els carrers Lluís Creus, Goya, Campoamor i Passeig Espronceda, vuitanta d’aquests van ser adquirits per l’empresa Sociedad Anónima Industrial de Algodón (SAIDA) per als seus treballadors i la resta van ser venuts per la constructora Urbanizaciones Sabadell, SA, que poc després es declararia en fallida. Es tractava dels primers blocs en ordenació oberta que es construïen a Catalunya. Van ser dissenyats l’any 1946 pels arquitectes Carlos Marqués Maristany i Antonio Pineda Gualba, seguien els postulats de l’arquitectura moderna, construïts amb materials i tècniques tradicionals, a excepció dels sostres que, amb una concepció nova, es realitzaren amb bigues prefabricades de formigó armat, fetes a peu d’obra, en condicions precàries, fet pel qual van haver de ser rehabilitats per dotar-los dels requisits de seguretat i de funcionalitat adequats al seu ús convencional, amb un important esforç econòmic dels seus propietari, Malgrat haver rebut ajudes públiques.[2]La primera escola era només per nenes, la seva propietària era Maria Rosa Planas. Pel que fa a la medicina, la majoria de veïns estaven aconductats al doctor Torrents Bacardí, que era qui feia les visites a la gent del barri.[3]

L’any 1959 es va inaugurar l’escola Joan Sallarès i Pla als carrers de Goya i Campoamor. Potser seria hora de plantejar-se un canvi de nom, ja que Sallarès i Pla a part de ser un industrial proteccionista, era partidari de limitar l’ensenyament dels obrers: “(…) un ideal utópico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”. Paràgraf del llibre de Sallarès i Pla El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72. A l’Institut-Escola Sallarès i Pla el partit d’extrema dreta Vox en la seva estratègia de tensionar els barris, va convocar una concentració contra els cursos d’àrab que es fan a l’escola el 20 i el 22 d’octubre, aquests cursos son opcionals, només hi van els nens de les famílies que els volen inscriure. Aquestes concentracions van ser respostes per col·lectius antifeixistes i veïns, enmig d’un cordó policial entre els dos grups.[4][5] Els cursos d’àrab fa 10 anys que s’imparteixen en aquest institut, sense cap queixa.[6]

En els baixos dels blocs 38 i 38 bis del carrer Campoamor, on anteriorment hi havia hagut una escola unitària, es va habilitar l’església de Sant Joan Baptista i tenia com a rector a Josep Maria Canals, conegut també com a «Mossèn Dinamita», membre del FNC que faria de l’església un centre de reunió i organització de la oposició antifranquista. Al principi l’església depenia de la parròquia de Gràcia, però l’any 1963 esdevindria independent d’aquesta. Annex a l’església hi havia el despatx parroquial, el de l’assistenta i la sala de reunions. El gener de 2001 l’església va ser clausurada, després de 38 anys d’activitat i d’acollir moltes assemblees de veïns i nombrosos actes clandestins durant els darrers anys de la dictadura.[7] El sindicalista de Comissions Obreres Ginés Fernández seria un dels activistes del barri, a mitjans dels 60 era president de l’Associació de Veïns de Campoamor, on aconseguirien iniciar a partirde diverses accions l’inici de la urbanització i formació de la Plaça Picasso. Ginés també va militar a l’Associació de Pares del Col·legi Ribot i Serra.[8]

El polígon Sant Pau del carrer Campoamor va ser obra l’Instituto Nacional de la Vivienda, es tractava de quatre-cents seixanta-tres pisos d’entre 54 i 57 m², repartits en vint-i-cinc blocs de cinc plantes cada un i en un gratacels de vuit plantes, així mateix, es va construir una escola amb vint-i-una aules. Cada pis valia 76.000 pessetes que havien de ser pagades mensualment amb una quota de 177,52 ptes. El sistema de construcció era més tradicional, es tracta de blocs d’estètica sòbria, disposats al voltant de patis interiors i separats per un carrer central. A les problemàtiques de falta d’equipaments i infraestructures, s’hi va sumar l’existència d’una claveguera que desembocava al costat dels habitatges, amb els problemes de pudors, salubritat i rates que comportava. L’any 1985 l’empresa pública ADIGSA es va fer càrrec de la rehabilitació i conservació d’aquests edificis.[9] El polígon de Sant Pau va ser inaugurat el 3 de febrer de 1958 amb la presència del governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga i les màximes autoritats locals. Poc després de ser inaugurat es va afer un cens d’habitants, segons el qual dels 1.824 veïns, 1.604 (86 per cent) procedien d’Andalusia, Extremadura, Múrcia i les dues Castelles i 220 d’altres municipis de Catalunya.[10]

Carrer de Campoamor. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

A part d’aquests blocs, l’any 1955 per tal d’erradicar el barraquisme, els jesuïtes amb el finançament de la Caixa de Sabadell van construir unes 150 petites cases de planta baixa i baix preu, anomenades casetes de Fàtima, cada una de les casetes valia 30.000 ptes. i van ser amortitzades amb una entrada d’entre 2.000 i 5.000 ptes. que es pagaven a través d’una quota mensual de 150 ptes. durant 25 anys. Aquesta obra formava part del Pla Marcet. Alguns dels seus propietaris van habilitar autoconstruccions al pati del darrere, que rellogaven a altres famílies, l’any 1964 unes 250 persones vivien en aquestes.[11]

Cases de Fàtima Campoamor Sabadell dècada 1960

L’any 1962 el Patronato Municipal de la Vivienda va construir els set blocs del carrer de Goya situats entre els pisos de Sant Pau i les casetes de Fàtima. Els sis blocs que el Centre Metal·lúrgic va encarregar per als seus socis al passeig d’Espronceda eren llogats a treballadors d’empreses del metall i posteriorment, i amb dret a compra més endavant, tot i que inicialment van ser ocupats per als damnificats de les riuades; els tres edificis construïts per la Sociedad Anónima de Edificaciones Mecanizadas (SADEM), al carrer Moragues i al capdamunt del passeig Espronceda, fets amb peces prefabricades que després van ser utilitzades a gran escala al polígon Espronceda; i el del carrer Dr. Guardiet.[12] Des de 1985 una plaça situada a la zona de les cases de Fàtima porta el nom de la vedette sabadellenca Maty Mont, també un carrer de Campoamor porta el seu nom.

Plaça Maty Mont. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

Plaça de Maty Mont. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

Activitats lúdiques i esportives

Quan encara no havia aparegut la televisió, la gent de Campoamor passava els diumenges a la tarda jugant a pilota, i d’altres jocs, o berenant, als marges del camp d’aviació, i també, a la propera font de Can Canals, que algú va batejar amb el nom de “la Fuente el Sapo”. Can Canals era una masia de Sant Quirze del Vallès. A partir de finals dels cinquanta, i primers del seixanta, quan TVE ja emetia regularment, el Bar Roman, el primer bar de Campoamor, va habilitar una part del local només pels clients amants de la televisió.[13] L’any 1950 es va crear el primer equip de futbol del barri, la Unión Deportiva Campoamor, al llarg de la seva història va jugar en diversos camps de la zona abans d’estabilitzar-se, primer en un terreny on avui hi ha les cotxeres de la TUS (Transport Urbà de Sabadell), més endavant a la Granja del Pas, i finalment al camp municipal de Campoamor al costat del Mercat del barri,[14] on ara hi ha els Jardins del Sud.
L’any 2003 la UD Campoamor es va fusionar amb altres equips de la zona per crear l’actual Unió Esportiva Sabadellenca que juga al Camp Municipal de La Creu, al carrer Josep Comas núm. 111 al a prop del Complex Esportiu Municipal Sabadell Sud, situat al carrer de Pardo Bazán, 17 i que disposa d’una piscina municipal descoberta annexe al pavelló.

Carme Obradors i la cooperativa «La Vanguarda»

El 1963 Carme Obradors va arribar a Campoamor per treballar-hi com assistenta social de Caritas, en aquest barri fomentà les actuacions socials per sobre de la beneficència tradicional de la ONG cristiana, per tal d’empoderar individual i col·lectivament als veïns del barri, fent que s’integressin a la ciutat i en el seu teixit associatiu, fomentant la participació de la dona, de la igualtat entre homes i dones en les tasques del dia a dia, i demostrant que la tasca d’assistent social havia de ser remunerada.[15] Juntament amb mossèn Josep Maria Canals, va impulsar el mateix any la creació de l’Associació de Veïns, entitat clau en la lluita i assoliment del dispensari mèdic, la millora dels habitatges i els carrers, la instal·lació de llum i clavegueram, etc. Juntament amb l’església, serien dos importants suports per al moviment obrer i antifranquista. Obradors seria la principal impulsora de la cooperativa «La Vanguarda», fundada per cent quaranta-cinc treballadors amb l’objectiu de gestionar directament, sense la intervenció d’organismes oficials, la construcció d’habitatges per als seus socis. La cooperativa funcionava amb una junta rectora de socis, la qual va ser la responsable de comprar el terreny que la Caixa de Sabadell tenia entre els carrers de Fàtima i de Moragues i Barret, encarregar els plànols i buscar una constructora. L’any 1965 es van lliurar els primers quaranta pisos, cada un valia unes 180.000 ptes. i van ser finançats amb crèdits de la Caixa de Sabadell i amb ajudes estatals. Estaven construïts amb bon material i ben distribuïts i equipats, a més, els carrers adjacents eren pavimentats, hi havia voreres, llum, clavegueres, garatges, parc infantil i locals socials. El mateix any es va inaugurar la biblioteca de la cooperativa, situada al carrer Campoamor, 38, comptava amb un fons de mil volums, i va ser finançada per un grup de catalans emigrats a Caracas que van aportar 120.000 ptes. en solidaritat amb les riuades de 1962 amb la condició que fossin destinats a obra social. [16]

Clima Roca i la lluita obrera antifranquista

L’any 1963 l’empresa Clima Roca va instal·lar-se al carrer Goya per fabricar aparells d’aire condicionat. La fàbrica va ser un dels motors industrials dels anys 60 i 70, hi treballarien molts veïns del barri, comptava amb una plantilla de 354 treballadors. El 28 de gener de 1975 al ser acomiadats 17 treballadors eventuals, la plantilla va convocar una vaga. L’1 de febrer els treballadors van ocupar la fàbrica i la policia els desallotjà, 211 treballadors van ser suspesos 8 dies de sou i feina, però van continuar ocupant l’empresa. El 24 de febrer una manifestació de treballadors al passeig Espronceda va acabar amb 17 detinguts pels «Grisos», i un treballador va haver de ser hospitalitzat per commoció cerebral i trencament del pavelló auricular. El dia 26 els treballadors de Clima Roca van dirigir-se cap el local del CNS juntament amb treballadors de la Unitat Hermètica i ASEA/CES, però la policia va carregar contra ells a la carretera de Barcelona, provocant nombrosos ferits. Les associacions de veïns i els sectors progressistes de l’església van solidaritzar-se recollint fons per als aturats i diverses empreses van com Comes, ASEA/CES, UH, etc. van aturar la seva activitat. L’Assemblea Democràtica de Sabadell també es va solidaritzar amb els obrers, enviant escrites al Gremi de Fabricants, la Caixa d’Estalvis i el Centre Metal·lúrgic. Tres treballadors, Miguel Granados, José García i Jordi Sabat van fer una vaga de fam a l’església de Sant Joan Baptista. La defensa legal dels treballadors la va portar el que seria futur alcalde, Antoni Farrés, el mes de març l’empresa va fer una oferta per readmetre tots els treballadors, que es van anar incorporant progressivament.[17]

Amb el canvi de segle, Roca es va vendre la meitat de la divisió de climatització al grup nord-americà York, i el 2005 Roca va sortir del negoci per centrar-se només en sanitaris. Johnson Controls Building Efficiency SA va absorbir aquestes activitats. Vuit anys més tard, l’any 2013, amb uns 125 treballadors, la direcció va anunciar recol·locacions, jubilacions anticipades i forçoses i acomiadaments per tancar la fàbrica de Sabadell el 2015. L’any 2025 la nau va ser tirada a terra per fer-hi dues naus logístiques.[18]

L’estació de tren de Sabadell Sud de RENFE, la Plaça Picasso, la Granja del Pas i els Jardins del Sud

L’any 1973 amb el soterrament de les vies de la RENFE va ser inaugurada l’Estació de Sabadell Sud, important perquè connecta fàcilment el barri amb la resta de ciutat i altres municipis del Vallès i de la província de Barcelona.

Estació del Sud. Autoria pròpi, 6 d’agost de 2026

L’any 1978 els veïns van ocupar, netejar i enjardinar el descampat situat entre la cantonada Espronceda-Campoamor, que pertanyia al Ministerio de la Vivienda. Primers s’hi va fer una pista de bàsquet i l’any 1986 va ser habilitada com a plaça, amb el nom de Plaça Picasso. El 1988 es va inaugurar un monument en homenatge al barri de 15 metres d’alçada, situat a l’encreuament del Passeig del Comerç i el carrer de Goya, obra de l’artista sabadellenc Benet Ferrer Boluña.[19]

Pista de bàsquet de la Plaça Picasso. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

Escenari de la Plaça Picasso. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

Una de les zones de jocs infantils de la Plaça Picasso. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

Monument a Campoamor de Benet Ferrer Boluña

A la dècada dels anys 90 la Granja del Pas va ser cedida a l’Ajuntament, aquest restaurà la masia i s’hi habilità el Centre de Divulgació Mediambiental,[20] la Granja forma part del Parc Central del Vallès, un espai sensibilitzat pel medi ambient, amb un ampli conjunt d’instal·lacions d’energies renovables i l’establiment d’un programa estable d’educació, divulgació i promoció de l’ús racional dels recursos energètics. Destaca també per l’organització de la Festa del Parc i la popular Fira del Cavall a més de servir com a lloc de reunions per entitats.[21]

Cartell informatiu del Parc Central del Vallès. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

Molí de vent de la Granja del Pas. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

En el terreny on i havia el camp de la UD Campoamor i que havia quedat abandonat s’hi ha construït Els Jardins del Sud, es tracte d’un espai verd de més de 11.000 m², dels quals 5.000 m² son coberta vegetal amb 150 arbres i d’espècies arbustives, diverses zones d’estada, una àrea de joc infantil i una rocalla de trepa amb tobogans. L’obra està enllestida, però queda una segona fase per el 2027 on s’instal·larà una tanca perimetral per tancar el par durant les nits i diverses càmeres de videovigilància.[22]

Zona de jocs infantils dels Jardins del Sud, on anteriorment hi havia l’antic camp de futbol de la UD Campoamor. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

El Mercat de Campoamor

Un altre element important del barri seria el Mercat de Campoamor, inaugurat l’any 1982. L’any 2019 després d’un temps de baixa activitat el govern municipal d’Unitat pel Canvi, Crida, ERC i Guanyem va presentar un projecte de reforma integral del mercat i reobrir-lo amb parades i espais d’activitats per veïns i veïnes. Al mateix any va haver-hi eleccions i l’any següent el nou govern municipal del PSC va replantejat tot el projecte i amb la pèrdua progressiva de parades el govern va decidir no adjudicar el projecte de reforma prevista ja que considerava que no responia a les necessitats del barri, la nova proposta era enderrocar l’edifici del mercat, construir-hi un equipament de barri (centre cívic o cultural), incorporar habitatge públic i mantenir només comerç als baixos si era viable. Aquesta proposta però, va provocar la oposició d’una part dels paradistes i la recollida de dos mil firmes per part de l’Associació del Poble del Sud per evitar que desaparegués el mercat.[23] Finalment el govern va obrir una taula de treball amb veïns, comerciants, entitats i grups municipals per definir un nou model, govern, Comuns i entitats veïnals van arribar a l’acord per instal·lar-hi un supermercat, diverses parades de comerç de proximitat, espais per a entitats i activitats del barri.[24]

Edifici de l’antic Mercat de Campoamor, pendent d’enderrocar per construir-hi un de nou. Autoria pròpia, 6 d’agost de 2026

[1] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Pàg. 22

[2] PUIG CASTELLS, Jaume. ‘La producció d’habitatge a Sabadell (1940-70). Respostes a un problema’. Arraona: revista d’història, 2004, núm. 28. Pàg. 41-42 <<https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204205>>

[3] ‘El barri de Campoamor’. Jaume Barberà. Sabadellejant, 3 d’abril de 2017 <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/04/03/el-barri-de-campoamor/>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[4] Tensió entre VOX i veïns del sud davant l’escola Joan Sallarès i Pla. Serveis Informatius. Ràdio Sabadell, 20 d’octubre de 2025 <<https://radiosabadell.fm/actualitat/societat/tensio-vox-veins-sud-escola-joan-sallares-i-pla>> [visitat el 6 d’agost de 2026]

[5] ‘Fort dispositiu policial al sud de Sabadell per la visita d’Ignacio Garriga’. Serveis Informatius. Ràdio Sabadell, 22 d’octubre de 2026 <<https://radiosabadell.fm/actualitat/societat/ignacio-garriga-sabadell-sud>> [visitat el 6 d’agost de 2026]

[6] L’institut-escola Joan Sallarès i Pla assegura que «mai hem tingut cap queixa dels cursos d’àrab”. Pere Gallifa. Ràdio Sabadell, 20 d’octubre de 2025 [visitat el 6 d’agost de 2026]

[7] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Pàg. 22

[8] FERNÁNDEZ PÉREZ, Ginés. ‘La senda de mi destino’. Escu-Art 97, SL, Sant Vicenç dels Horts, 2005. Pàg. 181

[9] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Pàg. 22

[10] ‘La formación del barrio de Campoamor (1951)’. Antonio Santamaria. isabadell.cat, 25 de febrer de 2018 <<https://www.isabadell.cat/barris/sectorsud/campoamor/historia-de-sabadell-la-formacion-del-barrio-de-campoamor-1951-98804/>>

[11] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Pàg. 24

[12] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Pàg. 24

[13] ‘El barri de Campoamor’. Jaume Barberà. Sabadellejant, 3 d’abril de 2017 <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/04/03/el-barri-de-campoamor/>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[14] ‘La historia del futbol en Sabadell’, 6 de març de 2014 https://www.facebook.com/LaHistoriaDelFutbolEnSabadell/posts/ud-campoamorhoy-os-hablare-de-otro-club-historicouno-de-los-pocos-que-llegaron-a/222648017925000/ [visitat el 5 d’agost de 2026]

[15] ‘Carme Obradors, una de les primeres assistents socials de Sabadell i promotora de la cooperativa d’habitatge de Campoamor’. El Cafè de la Ràdio, Ràdio Sabadell 94.6 <<https://radiosabadell.fm/alacarta/audio/carme-obradors-una-de-les-primeres-assistents-socials-de-sabadell-i-promotora-de-la>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[16] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell (MHS). Pàg. 25

[17] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976. Volum VI. Editorial Riutort, 1983. Pàgs. 29.53-29.54

[18] La històrica fàbrica Roca, a terra per sempre: què hi faran? Jordi de Arriba. isabadell.cat, 29 d’octubre de 2025 <<https://www.isabadell.cat/societat/demolicio-fabrica-roca-312466/>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[19] ‘El barri de Campoamor’. Jaume Barberà. Sabadellejant, 3 d’abril de 2017 <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/04/03/el-barri-de-campoamor/>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[20] ‘Granja del Pas, passatge de’. Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell [visitat el 5 d’agost de 2026]

<<https://web.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=102586&Itemid=3875>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[21] ‘Parc Central del Vallès’. Ajuntament de Sabadell <<https://www.sabadell.cat/ca/?option=com_content&view=article&id=109591&Itemid=1107>>

[22] ‘FOTOS | Els Jardins del Sud ja estan acabats: per què encara no s’han inaugurat?’ Marta Ordoñez. Diari de Sabadell, 27 de juliol de 2026 [visitat el 5 d’agost de 06]

<<https://www.diaridesabadell.com/sabadell/els-jardins-del-sud-sabadell-ja-estan-acabats.html>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[23] ‘La polèmica del Mercat de Campoamor arriba al ple; el PSC manté el seu projecte’. Redacció. isabadell.cat, 7 de gener de 2020 <<https://www.isabadell.cat/politica/ple-municipal/la-polemica-del-mercat-de-campoamor-arriba-al-ple-el-psc-mante-el-seu-projecte-138832/>> [visitat el 5 d’agost de 2026]

[24] ‘El mercat de Campoamor será un supermercat amb espais per entitats. Pau Duran. Ràdio Sabadell, 23 de desembre de 2023. <<https://radiosabadell.fm/noticia/el-mercat-de-campoamor-sera-un-supermercat-amb-espais-entitats>>

Eulàlia Garriga Casals

Sabadell, 24 d’abril de 1890 – 19 de gener de 1939

Mestra a l’Escola Nocturna del Sagrat Cor, va fomentar la formació i la promoció de la dona treballadora

La seva família era la tercera generació d’uns pagesos de Bràfim, Alt Camp de Tarragona que havien patit la «guerra del francès» i que al voltant de 1830 es van traslladar a Sabadell. Els pares de l’Eulàlia, Pere i Eulàlia, van tenir deu fills, però els cinc primers van morir sent molt petits. L’Eulàlia era la tercera dels cinc germans que van sobreviure. Ja de ben jove va començar a col·laborar amb l’Acadèmia Catòlica, en activitats culturals i religioses, sobretot en l’ajuda dels més necessitats. També col·laborava amb l’Escola Nocturna per a noies obreres, portada pel Convent de les Esclaves del Sagrat Cor, en aquesta escola tot i ensenyar-se labors de la llar, també s’hi ensenyava a llegir i escriure, així com altres matèries com les matemàtiques. L’any 1886 ajudada per la senyora Mundet va inaugurar Escola Nocturna per Obreres, més endavant la van ajudar Teresa Bracons i Margarida Soler. Aquesta escola després d’una època de crisi es va traslladar al carrer de Gràcia, fins el juny de 1929 que es va traslladar al carrer Fondo (actual carrer Sant Cugat). A l’acabar la dictadura de Primo de Rivera i amb la proclamació de la República va ser nomenada secretària d’Acció Cívica Femenina, entitat catòlica formada per dones. La República a causa del caràcter antiliberal de l’església i de voler una separació entre aquesta i l’estat va deixar de subvencionar les entitats religioses, també les dedicades a la beneficència, fet pel qual l’any 1936 es va crear Acció Cívica Femenina de la qual Eulàlia en seria presidenta. Aquesta entitat duraria poc temps ja que el juliol del mateix anys esclataria la Guerra Civil.

Quan va morir el 19 de gener de 1939 va destinar els seus béns a l’adquisició de l’immoble situat al carrer Salut, núm. 42, actual seu de Càritas Diocesana a Sabadell. per transformar-lo en aules d’estudi i formació de les noies obreres, i que avui encara es coneix com a Patronat Eulàlia Garriga. En aquest edifici s’hi continuà fent teatre, una vegada reinaugurat l’any 1944, durant els anys 1950-1960.

En aquest immoble hi va néixer el Cafè de les Delícies i la seva sala de teatre, vers el 1898, quan en aquell Sabadell industrial proliferaven locals, sales i establiments on s’hi feia teatre i música de signe divers. Cap als anys 1927- 1928 l’escenari fou restaurat i prengué embranzida de mans de persones vinculades anteriorment a l’espiritisme que n’impulsaren el teatre social i el convertiren en un veritable centre cultural i pedagògic. La seva activitat cessà l’any 1937, ja en plena guerra. Actualment aquest edifici ha sigut incorporat al catàleg de Béns Socioculturals Etnogràfics del nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni, en fase d’aprovació inicial. En l’estructura de l’edifici actual encara es poden contemplar els elements més destacats que configuraven l’antic teatre, com la sala, l’escenari, la tramoia, part de l’amfiteatre amb la cabina de projecció de cinema, així com l’estructura inferior del vestíbul d’accés amb voltes catalanes. Com elements remarcables hi figuren: els paviments hidràulics, l’estructura de l’escenari amb els seus elements decoratius i les cornises del sostre de la sala, així com la configuració del pati-jardí posterior.

Nomenclàtor. ‘Plaça d’Eulàlia Garriga‘. Ajuntament de Sabadell

Sabadellencs. ‘Eulàlia Garriga’. Oriol Garriga. Quadern de les idees, les arts i les lletres, ISSN-e
2385-4979, Núm.165, 2008. Pàgs. 34-38 <<https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2934404>>

Resu Fernández Páez

Múrcia, 1929

Activista veïnal del barri de Ca n’Oriac

El seu pare era republicà, ella va anar a l’escola, però a l’acabar la guerra els hi van requisar el negoci. Als 21 anys es va instal·lar a Ca n’Oriac, on vivia rellogada, sense aigua ni llum. Poc després van arribar-hi la mare i el germà i es van construir una caseta on hi van viure, ella mai es va casar. Resu es va sorprendre de com podia viure la gent sense serveis, en cases autoconstruides i sense cap tipus de planificació urbana, amb falta de llum, aigua i clavegueram. A partir dels anys seixanta, sota l’aixopluc de l’església, el veïnat es va començar a organitzar. Resu hi va participar des de l’inici aportant els valors que havia compartit amb la Joventut Obrera Cristiana i l’Hermandad Obrera de Acción Católica, sent una de les principals activistes del barri. A través de l’Associació de Veïns va reclamar un sistema de clavegueram, llum, pavimentació, equipaments públics i la urbanització del barranc, mantenint sempre a la família fora de les seves activitats clandestines.

Tot i la repressió i el risc a perdre la feina mai va deixar de participar en les protestes per la millora del barri i en les mobilitzacions obreres, fet pel qual va haver d’anar a Madrid per declarar a favor d’una companya seva. van També va participar en les activitats de l’Assemblea de Catalunya de Sabadell.

El seu germà Paco també va ser membre actiu de l’Associació de Veïns i jugador de Handbol del Club Balonmano Fuensanta als anys 70, esport que ha seguit el seu fill Javier, i el seu nét Dani que ha jugat al TVB Stuttgart.

L’any 2009 la Generalitat va fer una sèrie d’homenatges a dones activistes veïnals com ella i es va elaborar elaborant un calendari del mateix any on apareix una foto i una biografia de cadascuna.

‘Una veïna de Sabadell al calendari i exposició Veïnes Ciutadanes’. dones en xarxa <<https://www.donesenxarxa.cat/locals/web-local-sabadell/una-veina-de-sabadell-al-calendari>>

‘Boletín Informativo. Agrupación de Vecinos de Ca n’Oriac’. Núm. 28. Novembre de 2022.

El barri de Les Termes [Sector 6]

El nom de les Termes

El nom de les Termes es deu a la fita termal que marcava els límits entre Sabadell i Santa Maria de Barberà al segle XVII. En una cara (la de la foto) hi ha esculpida la ceba de l’escut de Sabadell, dins una orla; a l’altra cara hi ha la pinya, també dins una orla, de la família Pinós, senyors de Barberà. Aquesta fita mesura 97x40x18, i juntament amb altres del terme, es va instal·lar l’any 1610 per acord del Consell de la Vila. Es va localitzar aproximadament l’any 1950 mentre es realitzava el desguàs per a la construcció dels pisos de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, ubicats al final de l’Avinguda de Barbera, a l’encreuament amb la ctra. de de Barcelona.[1] A les Termes també hi podem trobar la Font d’en Quimet, situada al Torrent de Can Rimbles, la zona era un lloc habitual d’abocaments, fa anys es va restaurar la font, es va netejar la zona i s’hi van plantar lledoners o pins pinyer; a més l’acondicionament va servir per unir el barri amb el Ripoll.[2]

Fita de Les Termes. En una cara (la de la foto) hi ha esculpida la ceba de l’escut de Sabadell, dins una orla;. a l’altra cara hi ha la pinya, també dins l’orla, de la família Pinós, senyors de Barberà. Aquesta fita, juntament amb altres del terme, es va instal·lar l’any 1610 per acord del Consell de la Vila. Fotografia de Toni Peñarroya/MHS

Naixement i activisme antifranquista

El barri de les Termes va néixer a principis de 1960 en terres que fins el 1959 pertanyien en bona part a Santa Maria de Barberà L’obra va anar a càrrec de VISASA, vinculada a entitats com la Caixa de Sabadell i el Gremi de Fabricants, sota els auspicis de l’Associació de Dirigents Catòlics, presidia per l’alcalde Antoni Llonch, és el nucli més representatiu de l’acció social d’aquesta immobiliària a començaments dels anys 60, l’objectiu era donar una llar a part de la nova immigració procedent del sud d’Espanya que treballava majoritàriament en el sector tèxtil. Disposava de dos assistents socials per als barris més grans que havia construït: La Concòrdia i Les Termes (Margarida Besós). A les Termes construeix 1.142 habitatges. El 1974 s’obre el Centre Social a la Pl. de les Termes, cedit per VISASA[3] a la Ronda de Santa Maria.

El barri el formen set grups de blocs: Illa Àuria, Illa Noble, Illa Digna, Illa Sacra, Plaça de les Termes, Illa Magna i Illa Bella. Quan es van construir els pisos valien uns 100.000 ptes. cada un, que es van amortitzar amb quotes mensuals de 515 ptes. La Plaça de les Termes concentrava el comerç, forn de pa, carnisseries, lleteria, frankfurt, botiga de queviures… i l’única instal·lació esportiva era la pista de bàsquet on hi entrenava i hi jugava l’equip de noies del barri. Altres instal·lacions eren l’església de la Sagrada Família on s’hi van fer moltes reunions clandestines als anys 60 i 70 i les Escuelas Nacionales, inaugurades el 1967.[4]

Església de la Sagrada Família, 2 de maig de 2026. Autoria pròpia

Durant el tardofranquisme, Les Termes i Torre-Romeu van ser els barris on va tenir més força CCOO, molt marcada per la influència del PCE (m-l), el FOC, les FSF i les COJ.[5] L’any 1972 el règim va tancar els centres juvenils d’Espronceda, Cifuentes i Les Termes.[6] El novembre de 1975 grups ultres llançaren còctels molotov a la parròquia de Sant Joan Baptista i a l’Associació de Veïns de Les Termes.[7]

Margarida Bedós i la ludoteca

En aquest hi havia altres serveis, com el despatx de l’assistenta social, Margaria Bedós seria l’assistenta social del barri i una figura molt important per aquest, va començar a organitzar activitats lúdiques pels infants a casa seva i a la Plaça de les Termes, amb l’objectiu que els nens no vaguessin pels carrers quan els pares treballaven, Bedós va crear una ludoteca a un espai del centre social, inaugurada el 10 d’octubre de 1980, va ser la primera ludoteca de l’estat i continua funcionant amb el nom de Margarida Bedós com a homenatge. Altres espais del Centre Social eren la biblioteca i les sales per als avis, els nens i els joves. El Centre Social també va esdevenir la seu de l’Associació de Veïns creada als anys seixanta per defensar els interessos dels veïns i reclamar millores socials i urbanístiques al barri.[8]

El barri a l’actualitat

La plaça es pot considerar històricament el cor del barri, ha sigut el principal lloc de socialització pels veïns a més d’albergar les seves entitats. Com hem dit anteriorment, s’hi troba el Centre Social (obert el 1974). Els nombrosos comerços però, han anat tancat a causa de la crisi. Hi ha la problemàtica de ser un espai tancat pels pisos al seu voltant i tenir poca il·luminació nits, etc.[9] Hi ha previst una actuació al barri per millora la il·luminació, la ludoteca o la pista poliesportiva i recuperar la titularitat pública d’alguns espais privats d’ús públic, entre altres.[10] L’any 2019 es va renovar tot el poliesportiu ja que portava temps en mal estat.[11]

Plaça de Les Termes, 2 de maig de 2026. Autoria pròpia

Actualment la ludoteca ja no funciona com a tal, però continua sent un element de molta importància per la cohesió del barri, es coneix com a LudoB2 i entre les activitats i iniciatives que du a terme hi trobem els casals d’estiu, els espais per joves, suport educatiu, centres oberts i que han arribat a més de 80 famílies i a 500 infants, adolescents i joves. Des de 2016 una de les iniciatives és un menjador jove de 40 places, sota el programa “Dinem Junts”, aquest es va crear quan als instituts es va començar a fer jornada compactada i molts adolescents vulnerables que a l’escola havien rebut una beca menjador, es van quedar sense recursos per poder dinar.

L’any 2023 va tenir lloc un projecte de recuperació de la memòria oral del barri amb el seus veïns. Desenvolupat per TRAMA SCCL, amb el suport de l’Ajuntament de Sabadell i de la Diputació de Barcelona. Amb la col·laboració de l’Associació de Veïns i Veïnes de Les Termes, l’IES Les Termes i la Ludoteca Margarida Bedós.[12]

Per últim, cal destacar també la Biblioteca del Sud, inaugurada el 2010 i on a part dels diferents espais: infantil, bebeteca, sala jove, un auditori amb capacitat per un centenar de persones i un important fonts de llibres i un ampli fons, amb fons especialitzats en cuina, territori jove, feminismes i LGTBIQ+, primers coneixements, etc; també realitza activitats com els clubs de lectura, diferents formacions, reunions per les entitats de la zona, i participar i impulsa diferents activitats pel barri, com per exemple el projecte “Foc lent” per cohesionar diferents generacions de veïns del barri a través de la cuina, coordinat per la ONG CreART i liderada per alumnes de quart de secundària de l’Institut Les Termes i de quart de primària de l’escola Vedruna La Immaculada.[13]

Biblioteca del Sud, 2 de maig de 2026. Autoria pròpia

En els últims anys força gent del barri s’ha anat traslladant, buscant pisos amb ascensor i llocs on hi hagi més comerços i serveis, en canvi ha rebut molta immigració, sent el barri de la ciutat que ha rebut més immigració en els darrers vint anys, un 33,2%,[14] d’aquí la importància dels projectes i activitats de l’Associació de veïns, la LudoB2, la biblioteca, el IES les Termes, etc.

[1] Museu d’Història de Sabadell (MHS)

[2] ‘Font d’en Quimet’. Geocaching <https://www.geocaching.com/geocache/GC41JV0_font-den-quimet>>

[3] ‘La producció d’habitatges a Sabadell (1940-1970). Respostes a un problema’. Jaume Puig Castells. Arraona: Revista d’Història, 2004. Núm. 28 IV època. Pàg. 53.

[4] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. MHS, Sabadell, maig del 2007. Pàg. 31

[5] PUIG VALLS, Angelina. «Nivell de vida, condicions laborals i mobilització antifranquista a Sabadell, 1940-1970″: una aproximació des dels testimonis orals». Arraona: Revista d’Història, 1991. Núm. 8. Pàgs. 63-75

[6] ‘El moviment veïnal a Sabadell durant el tardofranquisme, 1966-1976: <<Todos los Barrios unidos para aconseguir sus derechos>> (1)’Ricard Martínez Muntada, Arraona: Revista d’Història. núm. 24. Primavera 2001. Pàg. 83

[7] CASTELLS PEIG, Andreu. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1933-1976. Informe de l’Oposició (VI). Pàg. 29.47

[8] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. MHS, Sabadell, maig del 2007. Pàgs. 30-31

[9] ‘El comercio agoniza en la Plaza de Les Termes’. Jordi de Arriba. isabadell.cat, 24 de gener de 2012 <<https://www.isabadell.cat/barris/el-comercio-agoniza-en-la-placa-de-les-termes/>>

[10] ‘<<https://www.isabadell.cat/barris/sectorsud/les-termes/pla-de-barris-les-termes-311102/

[11] ‘Els veïns de Les Termes ja gaudeixen del nou poliesportiu’ . Sergi Park. Ràdio Sabadell, 10 de febrer del 2019 <<https://radiosabadell.fm/noticia/els-veins-de-les-termes-ja-gaudeixen-del-nou-poliesportiu>>

[12] ‘Donants de memòria: Les Termes (Sabadell)’. << https://donantsdememoria.cat/recull-de-memories/barri-de-les-termes-sabadell/>>

[13] ‘A foc lent’: el projecte que ha cohesionat Les Termes a través de la cuina’. Jordi de Arriba/Jordi Muñoz. Isabadell.cat, 18 d’abril de 2026´<<https://www.isabadell.cat/barris/sectorsud/les-termes/a-foc-lent-el-projecte-que-ha-cohesionat-les-termes-a-traves-de-la-cuina-325709/>>

[14] ‘El canvi demogràfic de Sabadell en vint anys: del 4,6% al 14% d’estrangers’. Redacció. Diari de Sabadell, 14 d’abril del 2024.<<https://www.diaridesabadell.com/sabadell/2024/02/17/sabadell-demografia-estrangers/>>

Pascual Jaurés

Barcelona, 5 d’octubre de 1923 – Llançà, Alt Empordà, 4 de setembre de 1947

Poeta

Va néixer a Barcelona en l’anonimat el 5 d’octubre de 1923, quatre anys després un matrimoni de Sabadell el va adoptar. Aquest matrimoni el va portar a estudiar batxillerat l’any 1935. Durant la Guerra Civil va estudiar a l’Institut-Escola M.B Cossío on desenvolupa la seva vocació literària, escrivint la seva primera poesia el 1937. A partir de 1939 estudiaria al Col·legi de Batxillerat de Leopoldo Rovira (nascut a Viena i que feia d’intèrpret durant les visites de personalitats del règim nazi a Sabadell), quan no tenia classes aprofitava per anar a la biblioteca per llegir poesia i a casa a la llum d’una vela elaborava les seves poesies, que que ensenyava a la seva professora de literatura espanyola Blanca González de Escandón, poetessa que escrivia com a Blanca Molho, el cognom del seu marit, el lingüista Mauricio Molho).

L’any 1940 va ordenar les seves poesies en dos volums «Florecer» i «El cor i el ressò (1937-1940). L’any 1941 acabava «Sinfonía del amor que pasa», i el 1942 «Callada, constant, fervorosa, ofrena». El 1943 ingressava a la tertulia dels Amics del Cinema.

Va ser expulsat de la redacció del diari local Sabadell a causa dels seus escrits «Notas al margen», durant un temps va participar a la ràdio i tenia pensat crear una revista local d’art i lletres. Sovintejava ambients intel·lectuals de Barcelona.

L’any 1944 va començar a fer el servei militar, seria enviat a la frontera francesa a causa de l’activitat dels maquis. A prop d’aquesta, a Llança, va conèixer a la que seria el seu amor, Enriqueta, que estava promesa amb un ric terratinent. Entre 1944 i 1945 acanat «Pressentiment de l’alba i altres poemes» i comença a patir símptomes d’una greu malaltia, veient-se obligat a haver de deixar el treball i els estudis. La seva última aportació periodística seria un article al Sabadell el 25 de febrer de 1947 sobre art, «Carta a los críticos. Un pintor ante la rosa de los vientos», on defensava el pintor Andreu Castells i criticava el conformisme de la crítica d’art barcelonina de l’època. L’any 1947 va ser sotmès a una operació de trepanació, la seva estimada Enriqueta li faria d’infermera a Llançà. Però el seu estat de salut no va millora, morint el dia 4 de setembre quan li faltava poc per fer 24 anys.

El 29 de maig de 1948 Josep Torrella Pineda i Jaume Truyols Santoja li van dedicar una ponència per Fundació Bosch i Cardellach, titulada «Pascual Jaurés, el poeta que ignoràvem i que hem perdut».

‘Pasual Jaurés 1923-1947’. Revista Riutort. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, abril de 1958 Pàgs. 114-116

Pascual Jaures, el poeta que ignoràvem i que hem perdut / Josep Torrella Pineda ; Jaume Truyols Santoja
Torrella i Pineda, Josep. 1948. 12 f. ; 31 cm
Ponència llegida a la Fundació Bosch i Cardellach el 29 de maig de 1948. Text mecanografiat. <<http://sibhilla.uab.cat/cgi-bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=es&base=fons&nextAction=lnk&exprSearch=021658&indexSearch=MF>>

Marcel Ayats Corderas

Sabadell, 1956 – Sant Quirze del Vallès, 12 d’agost del 2000[1]

Impressor. poeta i artista visual

Casat amb la ceramista Maria Romaní amb qui feia exposicions d’art conceptual. [2]

De professió impressor i gran lector, dedicava bona part del seu temps a cultivar la poesia, l’obsessió per la paraula, per la poesia pura, el va abocar a un cert hermetisme. Tot i que feia temps que escrivia poesia, no va publicar el seu primer llibre de fins l’any 1993, amb “Naufragi silenciós d’ales cremades”.

Els seus següents llibres de poemes publicats van ser “El clima de l’asfalt” (2005),[3] “El sentit de la vida” (2016)[4], i “El cor palpita a la butxaca” (2017) i “Diví és inferior a terrenal” (2018)[5]. En aquests tracte i crítica algunes problemàtiques de la societat actual, com l’excés d’individualisme i egoisme, el consumisme, l’estètica i l’aparença enfront la riquesa del pensament, etc. El 2024 es va publicar un recull de poesies seves inèdites anomenat “El món que m’envolta i em revolta”.[6]

Va ser membre fundador de Papers de Versàlia,[7] associació de poetes sabadellencs sense ànims de lucre creada el 2001 per promoure la creació i difusió d’obres poètiques.[8]

Des de 2021 la biblioteca de Sant Quirze del Vallès porta el seu nom.[9]

‘Marcel Ayats: l’amic, l’home, el poeta, Antoni Dalmases’. Obituari. Col·lectiu Pere Quart

En defensa de la literatura catalana a les aules, 17 de setembre de 2020

[1] Mor el poeta Marcel Ayats, artista visual i un dels fundadors de ‘Papers de Versàlia’ Redacció. Diari de Sabadell, 17 d’agost de 2020 <<https://www.diaridesabadell.com/oci-cultura/2020/08/17/mor-el-poeta-marcel-ayats-artista-visual-i-un-dels-fundadors-de-papers-de-versalia/>> [Consulta: 23 d’abril de 2026]

[2] ‘Terrassa acomiada el poeta Marcel Ayats’. Redacció. Món Terrassa.12 d’agost de 2020 <<https://monterrassa.cat/societat/terrassa-acomiada-poeta-marcel-ayats-103311/>> [Consulta: 23 d’abril de 2026]

[3] ‘Publicaciones’. Papers de Versàlia, 2005 <<https://www.papersdeversalia.com/publicacions/zona-blanca/zblanca-03-ayats_es.html>> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

[4] ‘Presentació de nou llibre de Marcel Ayats: «El sentit de la vida»’. Actualitat. Papers de Versàlia, 10 de novembre de 2016 <<https://www.papersdeversalia.com/actualitat/2016-nov_presentacio-llibre_El-sentit-de-la-vida_Marcel-Ayats/presentacio-llibre_Marcel-Ayats_nov-2016_cat.html>> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

Papers de versàlia, 10 de novembre de 2016 <https://www.papersdeversalia.com/actualitat/2016-nov_presentacio-llibre_El-sentit-de-la-vida_Marcel-Ayats/presentacio-llibre_Marcel-Ayats_nov-2016_cat.html> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

[5] Publicaciones. Papers de Versàlia <<https://www.papersdeversalia.com/poetes/marcel-ayats/llibres_marcel-ayats/Divi-es-inferior-a-terrenal_Marcel-Ayats_2019_es.html>> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

[6] ‘Presentació del llibre «El món que m’envolta i em revolta» de Marcel Ayats’. Actualitat. Papers de Versàlia, 18 de novembre de 2024 <<https://www.papersdeversalia.com/actualitat/2024-XI-18_Presentacio_El-mon-que-m’envolta-i-em-revolta_llibre-de-Marcel-Ayats/Presentacio_El-mon-que-m’envolta-i-em-revolta_llibre-de-Marcel-Ayats_18-XI-2024_cat.html>> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

[7] Terrassa acomiada el poeta Marcel Ayats’. Redacció. Món Terrassa.12 d’agost de 2020 <<https://monterrassa.cat/societat/terrassa-acomiada-poeta-marcel-ayats-103311/>> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

[8] ‘Què és?’ Papers de Versàlia <<https://www.papersdeversalia.com/que-es_cat.html>> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

[9] ‘Marcel Ayats és el nou nom escollit per a la Biblioteca Municipal’. Ajuntament de Sant Quirze, 8 de setembre de 2021 <<https://www.santquirzevalles.cat/actualitat/noticies/6999>> [Consulta: 24 d’abril de 2026]

Josep Salvador Roig

Torrelles de Llobregat, 1914 – Sabadell, 1965

Enginyer industrial i empresari

Titulat en enginyeria l’any 1940

La seva feina com enginyer i empresari va anar moltes vegades del seu soci Antoni Forrellad. Amb aquest últim va treballar en el projecte per portar aigua a Sabadell, en la fundació l’any 1945 de l’empresa de fabricació i bobinatge de motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES), Josep Salvador s’encarregava de la direcció tècnica i Antoni Forrellad de la direcció comercial, l’empresa es va fusionar amb la sueca ASEA, esdevenint ASEA-CES. També amb Forrellad es va encarregar del disseny de les les xemeneies de Fytisa (1943) de 27,5 metres, i de Cal Marcet SA (1947) de 33,4 metres. Una xemeneia dissenyada únicament per ell va ser la de Germans Camps (1944) de 12,79 metres. És possible que fos l’autor de la xemeneia del molí del Mornau

Entre 1946 i 1948 va ser un dels enginyers de l’edifici de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), situada al carrer de la Concepció, 20 amb carrer de la Indústria, juntament amb els també enginyers Antoni Forrellad i Antoni Trallero.

A l’esquerra Antoni Forrellad i a la dreta Josep Salvador Roig. Article de 1985 de l’enginyer Antoni Trallero Alòs: https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/7684749.pdf

Fotografia de Josep Salvador Roig. Web de Jaume Barberà ‘Sabadellajant’: https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/09/22/enginyers-sabadellencs/

‘Enginyers sabadellencs’. Jaume Barberà. Sabadellejant, 22 de setembre de 2017 <<https://jaumebarbera.wordpress.com/2017/09/22/enginyers-sabadellencs/>> [Consulta, 23 d’abril de 2026]

‘EDIFICI DE C.A.S.S.A. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA.’ Tribuna del Berguedà, 15 de febrer de 2019. Antonio Mora https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/02/edifici-de-cassa-sabadell-valles.html [Consulta, 23 d’abril de 2026]

Pilar Casanovas Ferrer del Coll

Piera (Anoia), 1903 – 1984

Experta en teixits i moda

Pilar era la petita de tres germans, Maria, Josep i Pilar, va estudiar a la Sagrada Família de Piera.

L’any 1920 amb 16 anys es va traslladar amb la seva mare vídua i els seus germans a Sabadell. Teresa va entrar a treballar a la Casa Teresona a la Plaça Major cantonada amb el carrer Mestre Rius, on després hi hauria La llar del llibre. El propietaris eren Guillermina Peig i el seu marit Elies Dalmau Agundez, ella va començar a vendre aprenent de Guillerma. Pilar va agafar una gran fama com a dependenta entesa de teixit i moda, era costum que totes les clientes li preguntessin: «Pilar quin vestit et faries

Després de molts anys de la mort de Elies Dalmau, Guillermina Peig, li va oferir portar la botiga, però ella tenia com aspiració voler treballar per compte propi, així, després de 23 anys treballant per la Casa Teresona, va establir el seu propi negoci al carrer Creueta, núm. 18, inaugurant aquest l’1 de març de 1945. Posteriorment, després de 15 anys a causa de l’estat ruïnós de la finca, es va veure obligada a traslladar el seu negoci al carrer de Gràcia, núm. 20, inaugurant-lo el 16 de juny de 1960, encomanant-li la decoració al prestigiós artista sabadellenc del qual va confiar la seva decoració al prestigiós artista sabadellenc Josep Vives Bracons.

Pilar va ser una autodidacta que va adquirir un gran prestigi, treballant per importants cases com Creacions Ferrero, de Barcelona, Molins Germans S.A., Sampere i Gorina, les tres de Sabadell, i Boada i Rigol, de Terrassa, Sederias Jordi Fábregas o Sedium, i Baltó de Barcelona, entre altres.

Sovint anava a París per assistir com invitada a les desfilades de Moda de Cristian Dior, en les que anava amb les reputades modistes sabadellenques Germanes Muntané, del carrer de la Indústria. Durant aquests viatges visitava les botigues de moda de la capital francesa, estan sempre atenta de les novetats i canvis en teixits i moda i fent-ne participes a clientes i amigues.

Arxiu Ricard Simó Bach (AHS)

‘Pilar Casanovas i Ferrer del Coll’. EVOCACIÓ. Ricard Simó Bach. Diari de Sabadell, 27 d’agost de 1987. Pàg. 15

Josep Caldas Nogué

Barcelona, 1 de maig de 1920 – Sabadell, 31 de desembre de 1982

Pedagog

Fill de Pere Caldas Segura i de Josepa Nogué de Miquel, era el germà petit dels quatre fills d’aquest matrimoni. Quedà orfe de pare quan només tenia tres anys. El 2 d’agost de 1947 es va casar amb Maria Teresa Ibáñez Tatché, amb la qual tingué un fill.

Els seus primers estudis els va fer al col·legi de l’Escola Pia de Barcelona. Més endavant, va fer el batxillerat a l’Institut Balmes i el Magisteri a l’Escola Normal, ambdós de Barcelona. Finalment, va es va llicenciar de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1940-41 començà a exercir de Mestre a l’Acadèmia Labor, situada al carrer Escola Pia de Sabadell, i dirigida per Enric Cots i Sunyé. L’any 1944 començà donar classes particulars pel seu compte en el seu domicili del carrer Josep Renom, on després hi obriria un centre de Batxillerat i de Peritatge Mercantil.

El 1947 exercia com a professor de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell, de la qual l’any 1962 n’acabaria sent director a causa de la vacant de Josep Miquel Sanmiquel Planell que passaria a ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell. Josep Caldas va exercir com a director de l’Escola Industrial de 1962 a 1966, quan va agafar el càrrec sol·licità del Govern Civil l’autorització per poder donar classes en català, petició que va ser denegada, així que va començar a impartir classes d’aquesta llengua al seu domicili, classes que tingueren molt èxit ja que a part dels seus alumnes podien assistir-hi tots aquells sabadellencs interessats en conèixer l’idioma. Va ser reconegut com un bon pedagog a arreu, sent sol·licitat pel govern andorrà com a funcionari responsable de la Casa de la Vall d’Andorra. Josep, també va ser un destacat promotor i col·laborador d’Òmnium Cultural i de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Un dels seus alumnes va ser el pedagog Josep Vall Sabata, fundador de l’Escola, el qual Josep Caldas va donar un important suport a l’hora de tirar endavant aquesta escola davant les dificultats que hi posava l’administració de l’època, en aquest projecte també i va col·laborar el seu amic Mossèn Camil Geis.

Josep Caldas va morir el 31 de desembre de 1982 al seu domicili del carrer Picañol a causa d’un infart de miocardi.

Arxiu Ricard Simó Bach (AHS)

‘Josep Caldas i Nogué, pedagog’. EVOCACIÓ. Ricard Simó Bach. Diari de Sabadell, 26 de novembre de 1987. Pàg. 11

Trinitario Colón

Sabadell, cap el 1912 – Tarba (Als Pirineus, Occitània), 1979

Anarcosindicalista, militant de la CNT de Sabadell i Tarba

El 16 de juliol de 1936 va intervenir en un important míting de la CNT-FAI Sabadell al Teatre Los Campos de Recreo de la ciutat. L’any 1937va ser enviat a una escola militar i després destinat a una unitat de l’exèrcit republicà. Durant la retirada es va exiliar a França, acabant sent internat en diversos camps de concentració i en les CTE (Companyies de Treballadors Estrangers).

Anunci del míting de la CNT-FAI del 16 d’agost de 1936 a Los Campos de Recreo. Publicat a «Solidaridad Obrera» el mateix dia

Un cop alliberada França va fixar la seva residència als Als Pirineus. L’any 1947 va ser de delegat de l CNT Lourdes al congrés celebrat a Tolosa. El 1966 va ser el secretari de la CNT de Tarba (Tarbes, en francès), la seva residència es trobava al carrer des Pyrénées de Juillan, núm. 22 d’aquest municipi. Va participar sovint com a delegat a diferents congressos i plenàries de la CNT a França. L’any 1977 juntament amb Antonio Silvestre va participar i va donar suport econòmic a la reconstrucció de la CNT de Sabadell. Va morir l’any 1979, sent encara secretari de la CNT de Tarba.

‘COLON, Trinitario’. Dictionnaire international des militant·e·s anarchistes <<https://militants-anarchistes.info/spip.php?article11784>> [Consulta 19/4/2026]

‘Anarcoefemèrides’. Ateneu Estel Negre de Palma <<https://anarcoefemerides.balearweb.net/archives/20250816>> [Consulta 19/4/2026]

ÍÑIGUEZ, Miguel. Esbozo para una enciclopedia del anarquismo español. Fundación Anselmo Lorenzo, 2016. Pàg. 156

Carme Simó Saco

Porrera, Priorat, 2 de juliol de 1894 – Barcelona, 3 de gener de 1982

Pedagoga

Els seus pares eren camperols de Porrera, quan Carme tenia només dos anys, van deixar el poble per instal·lar-se a Barcelona on tenir més oportunitat per ells i els seus fills.

Va estudiar a l’Escola de Mestres de Barcelona (institució pedagògica en funcionament de 1906 a 1910), creada i dirigida pel pedagog Joan Bardina Castarà. Allà Carme coneixeria el que seria el seu marit, Enric Casassas Cantó. Aquesta escola es distingia de les altres per un ensenyament més centrat en l’educació que en la instrucció.

L’any 1915 Carme Simó es va casar amb Enric Casassas, aquest matrimoni tindria quatre fils: Enric, Lluís, Oriol i Montserrat. Enric va ser catedràtic de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans. El segon, Lluís, va ser professor de Geografia de la Universitat de Barcelona i escriptor, un dels seus libres «Barcelona i la seva rodalia, al llarg del temps», el va escriure juntament amb el pedagog sabadellenc Pau Vila Dinarès. El tercer, Oriol, va exercir de metge i pediatre, això com escriptor de libres sobre educació, pediatria i medicina, com «L’ensenyament de la pediatria», L’educació de la Llibertat» i «La Medicina Catalana del segle XX», així com un llibre de poesies «Prima-nox», prologat per Joan Oliver «Pere Quart». La quarta, Montserrat, va exercir com a pedagoga i escriptora, va dirigir una escola privada a Sabadell, i l’any 1963 es va traslladar a Nicaragua per treballar com assessora pedagògica del Ministeri i catedràtica de la Universitat de Managua, al recolzar unes protestes d’estudiants contra la dictadura de Somoza va ser desposseïda dels càrrecs i perseguida, fet pel qual es va exiliar a Costa Rica; en aquesta última sent una reconeguda impulsora de la renovació pedagògica, i encarregada pel Ministeri d’Educació de diferents assessoraments i inspeccions de responsabilitat. A més Montserrat, va escriure diversos libres sobre pedagogia i un tractat de psicologia, publicats a l’Amèrica Central. Tots els fills van fer els seus primers ensenyaments a l’Escola Nacional que portaven els seus pares a la nostra ciutat, situada al carrer Jardí, núm. 2.

Tornant a la biografiada, Carme Simó, un cop acabada la carrera de Magisteri, va seguir al seu marit, que l’any 1916 va ser destinat a exercir com a Mestre d’un col·legi de Castellgalí del rodal de Sant Vicenç de Castellet (Bages).

L’any 1920, Carme Simó i Enric Casassas van arribar a Sabadell per exercir a l’Escola Nacional del carrer Jardí que hem comentat anteriorment. Carme es va encarregar a l’aula de les nenes i Enric a la de nens. Gràcies als seus ensenyaments innovadors el col·legi va augmentar el seu prestigi, rebent alumnes de diferents punts de la ciutat.

L’any 1923 amb Enric Casassas van portar les Colònies de la Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell. Carme s’encarregava de les colònies «de terra», i Enric de les «de mar». Fins el seu trasllat a Barcelona, es van encarregar d’aquestes colònies que tenien lloc a l’estiu a Castellterçol, Rellinars i Tona. Els nens, a més de l’esbarjo i el contacte amb la natura, aprenien la pràctica de la higiene, de la gimnàstica i del joc col·lectiu. El prestigi d’aquestes colònies va fer que amb el Patronat de Colònies Escolars de Terrassa, a partir de 1931 i fins el 1937, cada any, infants de Terrassa van assistir a les Colònies de Tona.

L’any 1932, el Patronat Escolar de Barcelona, portant un grau del Grup Escolar Ramon Llull, on hi va romandre dos anys. L’any 1935 va ser destinada com a mestra al Grup Escolar Baixeras, juntament amb el seu espòs, on hi va treballar fins la seva jubilació. Carme Simó va morir el 3 de gener de 1982 a Barcelona, amb 87 anys, quatre anys després que ho fes Enric Casassas.

En democràcia, l’escola del carrer Jardí on havia treballat Carme se li va posar el seu nom, aquesta l’any 2003 es va fusionar amb l’Escola Sant Gregori, i actualment és l’Escola Miquel Martí i Pol, i l’edifici Carme Simó forma part del Conservatori de Sabadell. Així mateix, una plaça del centre de Barcelona, davant de l’Escola Àngel Baixeras, on va treballar Carme, porta el seu nom des del 2018.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

‘Carme Simó i Saco. Pedagogia i maternitat’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 12 de juny de 1986

Història de l’Escola Miquel Martí i Pol: http://www.xtec.cat/centres/a8055889/ESCOLA/historia/historiaidentitat.htm

‘Plaça de Carme Simó’

Maria Esperança Bracons Tatché

Sabadell, 27 d’octubre de 1918 – 10 d’agost de 1989

Va néixer al carrer Sant Pau de Sabadell, els seus pares eren Hermenegil Bracons Prat i Maria Tatché Palau. Ella era la segona filla del matrimoni. Maria Esperança va estudiar al col·legi de les religioses de Sant Joseph de Cluny al costat de casa seva, la formació poliglota d’aquesta escola li despertà interés per les llengües arribant a parlar i llegir 5 idiomes. Els seus avis materns eren Narcís Tatché Giralt i Antònia Palau Garriga, els quals tenien una industria de desmuntat en anomenat molí Campecho al riu Ripoll. El seu pare, Hermenegil Bracons Prat va estudiar a Sabadell al col·legi de Mn. Josep Cardona al carrer Jardí, després va fer Química a Barcelona i va perfeccionar els seus coneixements treballant durant dos any a Alemanya a l’empresa B.A.S.F. Retornant a Sabadell es va fer càrrec del departament de tint de l’empresa familiar Prat, Carol i Companyia (fundada pel seu avi, Josep Prat, que va introduir al textil català els tints Intranén que per la seva solides revolucionaren la tintura dels teixits de cotó), era conegut com “el Vapor de l’infern” i es trobava on actualment hi ha l’Escola Industrial.

La mare de Maria Esperança Bracons, Maria Tatché Palau, va morir quan ella només tenia 8 anys. La germana gran d’Esperança es va casar amb el germà gran d’Antoni Forrellad Solà, Francesc Forrellad. Maria Esperança va conèixer l’industrial Antoni Forrellad a partir de la relació de la seva germana amb el germà d’aquest el 1933, quan tenia 15 anys , i es van prometre una setmana abans que comencés la Guerra. Durant el conflicto ambdós van romandre a Sabadell, Antoni Forrellad exercia com a Director de l’Escola Industrial. Passada la guerra, el 15 de febrer de 1941 es van casar a la Catedral de Barcelona, tindrien un fill, Hermen.

Va ser secretària d’Acció Catòlica a la Parròquia de Sant Feliu, però sobretot va dedicar la seva vida a la participació en nombroses ONG’s i organitzacions solidàries: Presidenta de la Lluita Contra el Càncer, participant en el SECOT, Associació de Sords-muts i Minusvàlids, cooperant de l’Institut de Reinserció Social, de l’Associació Protectora de Subnormals de Sabadell… Col·laboradora en la Campanya contra la fam duta per Mans Unides. On va ser més activa va ser en la Lluita Contra el Càncer (segurament per la mort prematura de la seva mare per càncer) i Mans Unides, campanya contra la fam. Era amiga de Teresa Gavarró Izard, i cap de les dues va permetre que cap malalt de càncer es trobés sol.

Apassionada de l’art i la música i, va anar conreant una gran afició per l’Òpera, per aquest motiu formava part dels Amics de l’Òpera de Sabadell i dels Amics del Liceu. Amb el seu marit eren assistents habituals al Palau de la Música Catalana i concorrien als grans festivals de música i concerts europeus. Sentia gran admiració pel moviment Modernista, havia estudiat aquest moviment i va fer un inventari i fotografies de les cases modernistes de l’Eixample de Barcelona. Altres aficions que tenia eren l’art, li interessava l’etnologia, sent visitant assídua del museu de Montjuïc i dels de tot Europa, disposava d’una col·lecció de penjolls populars, asiàtics, africans i d’Amèrica Llatina.

Esperança Bracons heretà del seu pare una important biblioteca, que ella lectora infatigable va continuar ampliant, cap a una certa especialització en el Moviment Modernista.

En els últims anys de la seva vida es va dedicar sobretot a la lluita contra la pobresa al tercer món a través de Mans Unides.Va morir d’un infart el 10 d’agost de 1959.

Quan va morir la delegació de Mans Unides a Sabadell li va dedicar aquestes paraules:

“Creiem que l’homenatge que més plauria a la señora Forrellad fóra el de demostrar-li com s’incrementa la nostra sensibilitat vers els qui pateixen i, concretamente, la solidaritat dels sabadellencs en ajuntar esforços per pal·liar els problemas del tercer món”.

Col·laboració. ‘Una gran senyora’. Diari de Sabadell, 7 d’octubre de 1989. Pàg 6.

EVOCACIÓ. ‘Mª Esperança Bracons i Tatché’. Text Imma Cabré – Arxiu: Ricard Simó. Diari de Sabadell, 3 de març de 1990. Pàg. 27

Teresa Vila Arrufat

Sabadell, 12 de febrer de 1892 – Barcelona, 29 de desembre de 1978

Pedagoga

Filla del pintor Joan Vila Cinca i de Josepa Arruat i Puig.

Els germans de Teresa eren Antoni (pintor, com el pare) i la seva germana petita Marianna.

Va fer els primers estudis escolars a les Escolàpies del carrer de Sant Josep de Sabadell, on va tenir de professora a Mare Consell. Posteriorment, va tenir com a professors particulars a les pedagogues Carme Simó Saco i Francesca Colomer. Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona on es va trobar amb la seva professora Francesca Colomer, que acabaria influenciant-la molt com a pedagoga. L’any 1910 va acabar el Magisteri i va exercir com a professora ininterrompudament durant 52 anys.

Una de les seves alumnes més estimades va ser Maria Teresa Gavarró arran de la seva mort va llegir el següent comunicat a la Fundació Bosch i Cardellach en sessió plenària l’any 1979:

«Cal destacar el d’ésser nascuda en un temps en què la dona feia o bé d’obrera, treballant a fora i a casa, o bé restava, tancada. Potser l’única possibilitat de la dona per fer quelcom important era la carrera del Magisteri. Aquest camí fou recollit per Teresa Vila. I triada la ruta, la va seguir amb entusiasme i plena dedicació.

A les escoles unitàries de Linyola i de Ripollet va passar els primers anys del seu treball. A Ripollet, gairebé mig segle després encara hi ha el seu record viu. Recentment han volgut donar-me constància posant el seu nom, junt amb el del Mestre contemporani seu, a un parc infantil en el centre de la població.

El Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona la va escollir per a incorporar-la als seus grups escolars. Així va ser que entrés ‘Pere Vila’, que duia el primer grau.

Quan se li objectava per a què no estava amb alumnes més grans, deia que és en el primer grau on es posen les bases per anar a desenvolupar l’alumne en tots els sentits. Quan hom li parlava dels primers graus el cor se n’hi anava.

Més tard va ser destinada al parvulari Dolors Montserdà, de Sarrià, on tenia direcció i aula. Aquesta era una escola presentada com a model.

Va ser professora meva de practiques de magisteri. El director del grup ‘Pere Vila’, Martí Alpera, en presentar-me em da dir: «Us porto a classe de la millor mestra que tinc i veureu la seva finor i amb quin gust i espiritualitat.

No voldria que l’afecte i l’agraïment que sento per ella exageressin la nota. Heus ací (paraules del seu inspector que, en general, solen ser severs. Diuen de la seva actuació: «Exquisit gust i decoració en cada una de les aules, adaptat als interessos i ambients educacionals de pàrvuls.

Nascuda i pujada en un ambient artístic, aquest fet transcendeix en tota l’actuació de Teresa Vila Arrufat. Portava una preparació meticulosa amb una tècnica perfecta, però sempre plena de bon gust i espiritualitat.

Els alumnes estimen l’ordre i la bellesa com a medi natural i així conserven l’espontaneïtat i la frescor pròpies de l’edat per assimilar aquells principis religiosos i formatius que han de regir la vida, les arrels de la qual han d’estar al seu inici.

No és tot art; la tècnica l’acompanya sempre i fa més perfecta la conjunció amb els altres aprenentatges. Així té una preferència i insistència per les Matemàtiques.

Va exercir cinquanta-i-dos anys, des de l’any 1910 fins al 1962, en circumstàncies molt diverses per al país. Sempre estimant-lo i fent-lo estimar, fos a través de relats o descripcions. La geografia era a les seves mans un instrument per a tal fi.

Sempre fou possible, i moltes vegades fins quan ho era, tot ho feia en català, no com a refús dels que no eren catalans, sinó com a treball d’integració per a aquells que havien vingut de fora i volien conèixer la nostra llengua.

Va ser seleccionada per la Inspecció Provincial d’Ensenyança Primària per a col·laborar a l’Exposició Nacional i als Stands d’Espanya a Suïssa i Bèlgica, de l’Educació prescolar.

Crec que tota la dedicació de Teresa Vila Arrufat va ser possible perquè vivia en un ambient familiar que la va ajudar molt. Era soltera, però mai no va ser sola; els qui l’envoltaven, l’estimaven, la consideraven i li donaven tot l’escalf possible. Tenia tota la llibertat per actuar i també tot un caliu familiar i humà. Va tenir una llar sense les preocupacions naturals que comporta. A més, la família era plena d’artistes: el pare, Joan Vila Cinca; el germà Antoni Vila i Arrufat; el cunyat, Josep Vives i Bracons; els nebots, Aguadé i Vila Grau; nebot-néts, tots cooperaven a l’ambient espiritual i artístic de Teresa Vila Arrufat.

Els últims dies de la seva vida, ja emboirada la ment, i quan feia temps i temps que estava oficialment separada de l’escolar -disset anys-, encara hi somiava: «No tindrem material…haig d’anar a obrir la porta…falten prestatges…

I, en uns moments de claredat, pogué dir: Estic tranquil·la la d’haver complert la meva missió, ja que sempre he procurat que les noies tinguessin un mitjà per poder promocionar-se elles mateixes, sense perdre la seva feminitat.»

Teresa Vila Arrufat va morir el 29 de desembre de 1978 a Barcelona, i seguint la tradició familiar, va ser enterrada en el panteó familiar situat al poble de Sant Sebastià de Montmajor.

Fons Ricard Simó Bach (AHS)

‘El magisterio de Teresa Vila Arrufat’, Maria Teresa Gavarró (*) Comunicació llegida a la sessió plenària de la Fundació Bosch i Cardellach. Diari de Sabadell, 24 de febrer de 1979. Pàg. 11

‘Teresa Vila Arrufat, pedagoga’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 26 de juny de 1986. Pàg. 16

Pompili Avellaneda Camins

Sabadell, 17 de maig de 1936 – Sabadell, 2 de desembre de 1989

Fotografia extreta del tríptic de l’acte de memòria a Pompili Avellaneda, Paqui García i Rosa Maria Ribera. Convocat per la PAS el 14 de maig de 2022 al Bosc de la Concòrdia.

Militant comunista i sindicalista antifranquista, actor de teatre, escriptor d’una dotzena de poesies i pintor

Va militar des de jove a la Joventut Obrera Cristiana (JOC), CCOO i el Front Obrer de Catalunya (FOC). Seguidor de Lanza del Vasto, d’un activisme no violent. Va participar clandestinament en la formació d’adults als nous barris perifèrics de la ciutat, juntament amb altres companys, arribant a ser el responsable de preAdults de la Federació de Sabadell de les JOC. Així mateix, a mitjans dels 60 va participar en obres de teatre a l’Aula de Teatre de Palestra.[1]

Va ser un dels preparadors de la convocatòria de la vaga d’autobusos de 1964 amb motiu del Primer de Maig. En aquesta vaga es denunciava la situació dels barris sense asfaltar, plens de pols i fang, bruts, sense cap servei, el servei d’autobusos que no disposaven de les condicions d’un servei públic i que amb el suport de l’Ajuntament només servia per enriquir el Sr. Martí (propietari d’autobusos Martí).[2] En motiu d’aquesta vaga va empresonat i torturat poc després d’aquesta, juntament amb altres activistes de antifranquistes del barri de la Concòrdia com Casimir García i Simón Saura. [3] Va ser processat pel Tribunal de Orden Público (TOP), però finalment la causa va ser sobreseguda l’any següent. Poc temps després de sortir de la presó el 1964, va patir una embòlia i una hemiparèsia, quedant amb la mobilitat reduïda, fet pel qual va dedicar-se a escriure poemes, arribant a publicar una dotzena de llibres, també es va dedicar a la pintura de caràcter expressionista.[4]

[1] Ventura, Francesc. ‘La modernització del teatre a Sabadell’. Arraona: revista d’història, 2015, núm. 35. Pàg. 83 <<https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/303201>>

[2] Moles Benet, Joan. ‘Records del Primer de Maig de l’any 1964’. Arraona: revista d’història, 2002, núm. 26. Pàg. 225 <<https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/203316>>

[3] CASTELLS PEIG, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976. Editorial Riutort, Sabadell, 1980. Pàg. 28.20

[4] Roca Tubau, Jordi. ‘Pompili Avellaneda i Camins: Tot un símbol’. Quadern : Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. Sabadell, núm. 70 (nadal 1989), p. 490.

Rosa Maria Ribera Vall

Sabadell, 27 de febrer de 1951

Militant antifranquista comunista

La seva mare tenia una fàbrica de capses de cartró per a sabates on a part de la mare també hi treballava, la tieta (germana de la seva mare) i l’avi matern. El seu pare treballava a un laboratori d’una fàbrica tèxtil de Terrassa. A casa seva acollien exiliats xilens, també els acollia gent de l’església, a casa seva eren cristians antifranquistes.

Va fer la primària al col·legi de les Carmelites de Sabadell, més endavant va fer estudis d’Educadora de Jardí d’Infància, però el títol no estava reconegut oficialment. Després va començar a fer cursos de pedagogia per aconseguir oficialitzar el títol, però no va poder acabar-los perquè havia començat la seva militància política, va entrar al PCE (m-l) l’any 1968 amb 17 anys, a través d’una amiga de la família que volia tirar endavant una guarderia, li va dir de participar en aquesta través de l’assistenta social que portava el projecte, necessitaven algú que l’ajudés amb la guarderia. A Cifuentes, va començar amb infants però després també va cuidar de gent més gran. La van veure una noia activa, dinàmica i enèrgica, que cridava a participar a més gent.

Ella va començar a militar a als Merinals i a Cifuentes, en aquest últim barri participar en una cèl·lula del partit. Feien reunions de cèl·lula, el primer que els hi donaven a l’entrar al partit era el «El llibre roig» de Mao, el PCE (m-l) era maoista. De seguida va començar a participar en una sèrie d’accions d’agitació contra el franquisme, en unes pintades que van fer al cinema Rex dels Merinals, es van dividir en dos grups, en el moment que es va haver de canviar perquè s’havia embrutat amb l’esprai, van disparar un tret a la seva companya Carmen Prados. A l’acabar l’acció tenien una cita de seguretat per si havien tingut algun problema, els hi van dir que havien de marxar de Sabadell perquè hi havia hagut diverses caigudes. Ella i altres Companys es van dedicar a anar amb Vespa a les cases i local son hi havia propaganda de gent del partit per treure-la i després la llençaven pels barrancs de Can Deu.

El cap d’uns dies van marxar a l’exili, es va acomiadar de la seva família, ho van entendre de seguida, eren cristians però de ment oberta, de la part de l’església progressista que lluitava contra el feixisme. En l’exili va passar per diverses localitats, on l’acollien als domicilis de la gent del partit, primer a Rubí, després a Fraga i posteriorment a Lleida. En aquell moment la seva parella estava també en el partit i es van haver de separar. A Fraga va treballar a l’hostaleria, i a Lleida fent feines de la llar, allà tenia un contacte polític amb gent que estava en càrrecs superiors del partit i a través d’aquest va conèixer el que després seria la seva parella, Blas.

Quan va acabar tot, a Barcelona va deixar de militar al partit, casi tots es van casar, molts per l’església per tal de passar desapercebuts. Va deixar el PCE (m-l) perquè es va sentir molt manipulada, veia que era una organització molt vertical, altres excompanys també es van sentir així. El PCE (m-l) es va acabar dissolent, alguns havien passat al FRAP, un amic seu, Jesús, va ser empresonat i es va acabar suïcidant. Posteriorment va participar a la vaga general política de febrer de 1976 a Sabadell, recorda la manifestació de suport al professorat en vaga del 13 de febrer, on la policia va carregar, ferint pares i nens, aquestes càrregues van ser la guspira que va fer encendra la vaga general política dies després. A la vaga del metall de setembre del mateix any, va participar en aquesta des d’on treballava, a l’empresa Riviere de Cerdanyola (especialitzada en la fabricació de malles metàl·liques, filferros i tanques), recorda que hi va haver molta solidaritat.

Al deixar la militància al partit, i al tornar a Barcelona es va instal·lar a Cerdanyola on hi visqué 30 anys, va tenir una parella, Blas, després de separar-se d’ell va conèixer a Pepe, amb qui va tenir dos fills, va acabar divorciant-se, i va conèixer a Jordi amb qui també va tenir dos fills, aquest últim era regidor del PCC (sorgit l’abril de 1982 d’una escissió del PSUC contrària a l’eurocomunisme) a Cerdanyola. Al primer, Pepe, va haver de denunciar-lo ja que no li deixava veure els fills, els havia de veure clandestinament, el seu cas li va portar l’advocada Remei Bona que estava casada amb l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés. Ha treballat de moltes coses, netejant cases, treballant a Sant Joan de Vilatorrada, a un escorxador de nits, a INERSA que era una empresa d’aparells de ràdio, en aquesta última va participar en una vaga en la qual la policia va acabar intervenint a la fàbrica, després a Europrix, on també va participar en una altra vaga. Ara viu a Sabadell però va viure 30 anys a Cerdanyola, participant a un grup de dones, implicant-se en vagues, etc. A finals dels 70 i als 80 va militar primer al PSUC i després al PCC. Actualment, no milita a enlloc, però continua participant en manifestacions a favor de Palestina, contra les guerres, contra els desnonaments, i ha continuat acollint gent de fora que ha necessitat ajuda.

Testimoni de Rosa Maria Ribera Vall, 16 de febrer de 2026

Paqui García Lorite

Militant comunista antifranquista, torturada per la dictadura feixista per lluitar contra aquesta

Paqui es diu Francesca, primer es deia Francisca però es va canviar el nom al català, Francesca però, li agrada que li diguin a Paqui, ja que més proper i fàcil de pronunciar.

Els seus pares eren asturians republicans d’esquerres, el seu pare va treballar de miner a Astúries, a les mines de Sasma i de Pozo de Sotón, i posteriorment, a les mines de sal de Linares (Jaén), participant a la vaga de 1962. Paqui ens explica quan va arribar a Sabadell, la seva primera feina i als inicis de la seva militància al PCE (m-l):

Vine a Sabadell con 14 años y me puse a estudiar y trabajar en la Cooperativa de Ca n’Oriac, hice un curso de urdidora y de tejedora de piezas del textil. Me afilié al PCE (m-l) con 17 años y me casé en enero de 1971, mi marido era miembro del comité del PCE (ml), yo pasaba más desapercibida, hacía reuniones en casa, tenía miedo de comprometer a mis padres, ellos acogían y daban comida a militantes buscados por la policía. En mi boda fueron muchos camaradas, unas 200 personas, cuando me detuvieron me quitaron el libro de la boda donde había sus fotos, entre ellos también Cipriano Martos que lo torturaron y mataron en 1973, un muchacho muy noble. Las detenciones por eso no vinieron por las fotos del libro de boda, ellos ya tenían nombres, lo que si que querían saber es el nombre y paradero de miembros del partido que salían en las fotos, querían más información.

L’any 1971 va ser detinguda i torturada per lluita contra la dictadura feixista, va passar per la Comissaria de Sabadell, estava embarassada de bessons i com a conseqüència de les tortures en va perdre un:

Me detuvieron en Sabadell el 9 de mayo de 1971, los grises buscaban a mi marido por terrorismo, ya que era miembro del FRAP y había participado en el atraco de la armería Permanyer del Passeig Manresa, donde se hicieron con varias armas de la policía que tenían guardadas para revisar y reparar, el problema, a un compañero de mi marido durante el atraco se dejo la chaqueta con la cartera y el DNI dentro, mii marido pudo escaparse y permanecer en clandestinidad. En total detuvieron a unas 50-60 personas, no solo del PCE (m-l), sino de varios partidos. Los grises vinieron a mi casa y como no encontraron a mi marido ni a mi, se llevaron a mi suegro de 68 años y enfermo a la Comisaria de Sabadell, yo fui a la Comisaria y les pregunté si no tenían vergüenza de coger a una persona mayor y enferma, y me detuvieron. Tenía solo 18 años, en el partido tenia de alias el nombre de «Nuri», lo hacíamos para evitar detenciones, me metía en los barrancos con los pantógrafos, en aquella época no teníamos impresoras, dejábamos mensajes contra el imperialismo yanki y el fascismo. Durante la detención estaba con una compañera, Carmen Prados, que le dispararon en la pierna y estaba embarazada de 2 meses de gemelos, querían saber dónde estaba mi marido y más nombres de miembros del partido, me vejaron, insultaron y torturaron, empecé a perder sangre y tuvieron que ingresarme en Santa Fe, donde estuve 10 días, y donde perdí a una de las dos criaturas. Pese a las torturas yo no dije nada, de los detenidos del partido no sacaron nada, teníamos un pequeño manual que llamábamos «El Cervantes», con una serie de indicaciones de como actuar si éramos detenidos.

De Santa Fe, la deixen anar a casa de la seva mare, però al cap de dos dies la detenen i la porten a Via Laietana on va patir vexacions i insults:

Mis padres me vinieron a recoger en el hospital, cuando mi madre preguntó dónde estaba su hija al ginecólogo, este le indicó la habitación, pero también le dijo que «como todas las mujeres revolucionarias, donde tendría que estar es en la cárcel», mi madre le contestó que tuviera cuidado y procurara que no me pasara nada. Al cabo de dos días de estar en casa de mis padres, vinieron a detenerme y me llevaron para la comisaria de vía Layetana, en los calabozos de los sótanos llenos de gente. Te podían tener el tiempo que querían en los interrogatorios, eran miembros de la Brigada Político Social, gente sin cultura, que solo sabían dar golpes hasta verte desfallecer como la Gestapo nazi. Vi a muchos compañeros y compañeras salir ensangrentados al volver de la sala de interrogatorios, además estábamos incomunicados del exterior. Estaba en la primera celda de abajo, enfrente a la escalera, con 6 o 7 mujeres más, no podíamos hablar con otras presas de las celdas cercanas o cuando pasaban por el pasillo, si lo hacíamos nos pegaban. Para limpiar las celdas tiraban Zotal que hacía un olor insoportable, me provocaba vómitos y estuve sin comer 4 o 5 días, estaba en los huesos, así que me llevaron a la Prisión de Mujeres de la Trinitat el 10-11 de mayo de 1971.

Paqui ens explica la seva experiència a la Presó de Dones de la Trinitat:

En la Presó de Dones de la Trinitat Vella estuve tres meses, me encontré bien, ya que estaba junto a compañeras de lucha, de diferentes partidos, pero luchábamos todas por lo mismo, contra la injusticia y por la libertad. La comida era malísima, comíamos de lo que nos llevaban los padres. Las vigilantes de la cárcel eran Guadianas de Cristo Rey, eran muy malas, siempre estaban castigando, solo nos dejaban leer libros religiosos, y cuando te revelabas por algo que no querías, te llevaban a una celda oscura y pequeña que apenas te podías mover, y te dejaban allí el tiempo que ellas quisieran. A las presas comunes aún las trataban peor.

Quan va sortir de la presó va estar en diferents localitats de Catalunya a casa de companys del partit, no va acudir al judici ja que li volien aplicar una condemna de dos anys de presó i ella no volia que la seva filla nasqués a la presó, així que els hi va deixar als seus pares perquè la cuidessin i es va exiliar a França.

Cuando salí de la prisión, estuve varios meses acogida por camaradas en diferentes poblaciones de Catalunya, en Hospitalet, en la Verneda de Barcelona, en Ripollet y en Reus. En Reus me cuidaba una compañera que trabajaba de enfermera en el Hospital Sant Joan, yo estaba trabajando clandestinamente recogiendo avellanas. En una manifestación en Reus, tuve que correr ya que nos perseguía la Guardia Civil, me escondí en un portal y rompí aguas. Llamé a la compañera enfermera y me llevó al hospital donde tuve mi hija que nació el 29 de septiembre de 1971 con 7 meses. El hospital de Reus es el mismo donde estuvo Cipriano Martos, cuando lo llevo la policía nacional, después de torturarlo y donde murió en 1973. Después de nacer la niña pedí al Partido que me dieran una cita con mis padres, pues no podía arriesgarme a que me detuvieran con la niña que tenía solo un mes y medio, tampoco podía trabajar, estaba en búsqueda por rebeldía y tenía que cumplir dos años de cárcel. Mis padres se quedaron mi hija a pesar de no saber cuando la volvería a ver.

Paqui Garcia amb la seva filla, la seva germana i els seus pares, en una visita a l’Hospitalet de Llobregat, 1971

Es va exiliar a França i no va tornar fins la mort de Franco. A l’exili els pares li porten la seva filla:

El partido me dio un pasaporte falso y en diciembre de 1971 pude pasar la frontera clandestinamente y llegar hasta París donde pedí el exilio político que me dieron en febrero de 1972. Allí conocí a otros miembros del partido y de otras organizaciones comunistas antifranquistas, recuerdo la pasionaria que era una mujer próxima con quien podías hablar, a diferencia de Carrillo, que no se dejaba ver y que vivía en una buena casa. En París estuve tres años y luego me trasladé a Marsella, para estar más cerca de la frontera, de mis padres. Mis padres me trajeron mi hija haciéndola pasar como hija de mi hermana. No volví a Sabadell con mi niña hasta la muerte del dictador fascista Francisco Franco, llegué en diciembre de 1976.

Després de la dictadura va continuar i continua lluitant per la memòria antifeixista, la justícia, la llibertat i la reparació de les víctimes del règim franquista. Participa i ha militat en el teixit associatiu de la ciutat, en diferents Associacions de Veïns com la de Ca n’Oriac, Can Deu i Torreguitart, és presidenta i fundadora de les «Bruixes del Nord» on fa 38 anys que hi participa, també és membre de la Crida per Sabadell, i fa anys que amb un grup de dones que van ser preses a la Presó de Dones de la Trinitat Vella lluita perquè aquesta no sigui enderrocada i es converteixi en un espai de memòria que recordi les dones represaliades que hi van passar. La Paqui té dues filles: «de las que estoy muy orgullosa y ellas de mi».

Sobre el feixisme i la memòria opina:

El franquismo no ha muerto del todo, hace 50 años que murió el dictador, pero aún así seguimos luchando por la memoria y la democracia que defendemos cada dia con fuerza y seguimos luchando hasta conseguir la justicia, la libertad y la reparación. El derecho a la memoria implica el reconocimiento de las víctimas y la protección de las personas que sufrieron las consecuencias de la dictadura, muchas de las cuales han luchado muchos años para recuperar los cuerpos de los asesinados desaparecidos y exigir la reparación, la restitución de su dignidad.

Actualmente sigo militando, no he dejado de luchar, también voy a veces a dar charlas en los institutos para explicar mi caso, para que se tenga memoria histórica. Hay mucha gente que no quiere recordar, nosotros intentamos que no se olvidé lo que pasó, para que los jóvenes sepan lo que es el fascismo. Sobre vía Laietana con otras personas que fueron torturadas reclamamos que la policía no esté allí, sino que sea un centro de memoria.

Testimoni de Francesca García Lorite «Paqui», 26 de gener de 2026

Jerónimo Vázquez Rey

Bienvenida de Rio Torres, Badajoz, 1937

Jerónimo Vázquez, denunciant les amenaces de l’ultradreta durant l’assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme, 26 de febrer de 1976. Xavier Vinader

Metal·lúrgic, sindicalista i militant del PSUC

Va arribar Sabadell l’any 1953, començant a treballar a Construcciones Metálicas del Estambre com a planxista. Va ser un dels fundadors de Comissions Obreres de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge 23 d’octubre de 1966 en una assemblea a la Font de Can Rull on hi van participar un centenar de persones[1], les quals el van escollir per formar part de la Comissió Local del sindicat, juntament amb Alvaro García Trabanca, Antònia Romagosa, Antoni Farrés, Ramon Fernández, José Lara, Antonio González Merino, Ginés Fernández, Juan Sánchez, Pedro Ojeda, Juan Vera i Manuel Tanco Torrado. El mateix any, el 26 de desembre va participar en l’assemblea de CCOO a l’església Salesians, on la policia es va desplegar al voltant per tal de que no es dugués a terme, amb Ginés Fernández intentà convèncer a la policia de que no actués contra els reunits, però aquesta va carregar dispersant-los. Els últims en quedar dins l’església van ser ell i el Juan Zapata de Torre-romeu.[2] A partir d’aquell moment, les reunions del sindicat es van fer clandestinament.

El 1967 va participar en la manifestació del primer de Maig a Sant Julià, on es van produir diversos enfrontaments, en passar per l’església de Ca n’Oriac, es va amagar en aquesta amb altres manifestants, quan el bisbat autoritza l’entrada de la policia a l’església, sent detingut amb Andrés Martínez Ojeda, Manuel Sánchez Marín i Juan Zapata.[3]

Andreu Castells a l’Informe de l’Oposició fa referencia a una detenció seva com exemple dels mètodes policials: Jerónimo Vázquez Rey va rebre al cap d’un temps una citació per presentar-se a complir condemna, però a Comissaria li digueren que tornés l’endemà a les deu del matí. Però inesperadament, a la una de la nit, trucaren al seu domicili dos inspectors amb la intenció de detenir-lo Jerónimo al·legà les ordres que li havien donat a Comissaria i es negà a obrir-los. Després d’un encerclament amb jeeps, els inspectors«echaron la puerta del piso, que saltó con marco y todo». Ello obligó al compañero escaparse descolgándose con unas sabánas atadas, arriesgando su vida, desde el cuarto piso donde habita con intención de presentarse, acompañado de su abogado, al juez correspondiente. «Forzada la entrada, la policía irrumpió brutalmente en el piso, golpeando a su esposa a comprobar que había huído su presa. Irritados por no haber conseguido su propósito, se llevaron detenidos, de malas maneras, a la esposa del compañero Jerónimo y sus dos hijitos de 4 y 2 años».[4]

A finals de 1969 va treballar a les obres de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Badia i a Can Deu, on hi van anar a parar bona part dels acomiadats per la vaga de l’empresa AEG. Des del PSUC s’havia passat la consigna als seus militants de treballar en aquestes obres per tal de fer activisme, per tant, hi trobem destacats membres de CCOO com Cipriano García, José Merino de Terrassa, Ramón Fernández Jiménez, Paco Trives, Francisco Morales de Sabadell, i altres militants.

Va participar a la vaga general política de febrer de 1976, el dia 26 va intervenir a l’assemblea a les pistes d’atletisme, després que s’anunciés l’acord amb l’Ajuntament perquè fossin alliberats els detinguts, donant conèixer un escrit anònim de signe ultradretà, adreçat a la direcció de l’escola Narcisa Freixas que s’havia adherit a la vaga, i va avisar de que: «si los niños de Narcisa Freixas les pasa algo, sepa la ultraderecha que Gerónimo en nombre de esta asamblea, irá al Ayuntamiento a hacer lo que un hombre tiene que hacer».[5]

La seva germana, Carmen Vázquez Rey, també va ser una important sindicalista de les Comissions Obreres locals en aquella època.

[1] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 55

[2] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després’. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 73

[3] Exposició: La memòria democràtica de Sabadell (1939-1976). Fundació Cipriano García – Arxiu Històric de CCOO, 2001 <<https://www.yumpu.com/es/document/view/13160015/la-memoria-democratica-de-sabadell-ccoo-de-catalunya>>. Pàg. 63

[4] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI).El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Pàgs. 28.41 i 28.42. Font original primària: Informació clandestina 1967-1969, signat per CCOO, 1967 (AHS)

[5] VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012 Pàg. 92

Álvaro García Trabanca

Olivenza, Badajoz, 1931 – Sant Quirze del Vallès, 10 de maig de 2019

Sindicalista i activista veïnal

Va arribar a Sabadell amb la família l’any 1950, els seus pares van adquirir una cova de Sant Oleguer per 3.000 pessetes, aquesta tenia dues habitacions, una on dormia tota la família (els pares i els set fills) i l’altre es feia servir com a cuina i menjador, A la cova vegades a la cova hi havia filtracions d’aigua, van viure en aquesta tres anys, fins que van comprar un terreny a Torre-romeu i durant els caps de setmana hi construïen la casa.

Va treballar a Tintoré Villar, SL, a Emili Villar, SA, a ASEA-CES, durant 18 anys, i a la gestoria Labora Làser de Juan Sánchez García i el seu germà. La seva família era molt religiosa i ell es va ser un dels fundadors l’any 1954 de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) de Torre-romeu, amb l’ajuda d’una amics de Terrassa, entre ells, Ramon Pujol amb el suport del vicari Jordi Rius Cot. Les JOC es van estendre a Can Rull, Ca n’Oriac, La Creu de Barberà, Campoamor, Gràcia, i el 1957 comptava amb 800 militants. Entre les tasques de la JOC estava en ajudar en problemes laborals a les empreses on treballaven i en analitzar i intentar millorar els habitatges, infraestructura i serveis dels barris de nova construcció. El 1955 va organitzar la primera Festa del Treball a Torre-romeu, aquest fet va provocar que alguns membres fossin citats a la comissaria acusats de comunisme, fent que alguns membres marxessin i havent de reconstituir-se. A Torre-romeu, també creà el Centre Cultural del barri, en aquest, l’any 1962 es va crear l’Associació de Veïns, la primera de Sabadell, es va crear a través de Càritas perquè el governador no n’autoritzava cap, l’any següent, l’alcalde Antoni Llonch va autoritzar la construcció del primer barracó de fusta. En aquest associació els joves de les JOC hi organitzaren una campanya de cultura obrera,, van anar-hi ha donar lliçons estudiants com Jesús Salvador, i també el mestre Jaume Viladoms que va fer una xerrada sobre la immigració i els obrers catalans, fins i tot hi va fer una xerrada el cònsol americà. Álvaro García tenia connexions amb el FOC, rebia material seu a casa seva, la policia el va interrogar per saber amb qui del FOC tenia relacions, el 1959 coneixeria a dos militants d’aquest, Manuel Garriga i Jesús Salvador.

El 1957 amb set sabadellencs més va assistir a la Concentració Mundial de Joves Treballadors a Roma i al mateix any organitzà una escola nocturna per obrers. Passà un breu temps afiliat a la UGT, i l’any 1963 es va afiliar a la Unió Sindical Obrera (USO), sindicat d’arrels cristianes on arriba a ser-ne secretari general i que entre 1969 i 1973 va actuar coordinadament amb CCOO, també es va militar al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i ja en democràcia ingressaria al PSC. A principis dels 70 es casà amb Eugenia Jiménez, també de la JOC, amb qui tingué dos fills, Daniel i Alejandro. Va començar a militar a la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i es traslladà al barri de Ca n’Oriac, a las Oliveras, començant a reclamar millores pel barri a través de l’Associació de Veïns. Amb Josep Esquirol, Carme Obradors i Maria Teresa Prats va participar en el Comitè de Solidaritat que donava cobertura a les necessitats dels detinguts durant la dictadura.

Va ser retingut en dues ocasions: el 1964 a causa de la vaga d’autobusos, i el 1969, que juntament amb Antoni Farrés, va estar empresonat 52 dies més, es pensaven que era del Partit Comunista i el van apallissar molt, a la presó van fer un curs de marxisme organitzat per Farrés. Durant la vaga general política de febrer de 1976 va ser un membre molt actiu de la Comisión Inter-ramos, coordinant el moviment com a representant del Metall.

A ASEA-CES va ser president del Comitè d’Empresa, organitzant i participant en una vaga de 40 dies contra les retallades de drets laborals dels convenis anteriors que volia aplicar el gerent suec. Més endavant, va començar a treballar a la gestoria laboral Làser en Els Merinals que portava Juan Sánchez García i el germà d’aquest.

A mitjans dels anys 80 es va divorcia i s’instal·là a Sant Quirze del Vallès i es dedicà a promoure la cooperació i solidaritat internacional amb El Salvador, Palestina i Nepal. Aquesta ajudes es feien a través del la secció SOTERNUM de la USO i també de la ONG Ateneu del Món que va crear ell mateix i que va agermanar Sant Quirze del Vallès amb Antilla a Cuba, aportant important ajuda a aquesta última. Va viatjar dues vegades a Brasil per veure al seu amic, Pere Casaldàliga, conegut capellà de la Teologia de l’Alliberament, que havia conegut a Sabadell. Va abandonar la USO i es va afiliar a la UGT i al PSC, a Sant Quirze també col·laborava en els «Maig de Música» i en l’Aula Universitària per la Gent Gran i va ser president del Casal d’Avis. En els últims anys de la seva vida visqué a la Residència Assís on va morir el 10 de maig de 2019.

Va rebre diferents premis i reconeixements, l’any 2004 va ser nombrat fill predilecte de la seva ciutat natal, Olivenza, i el febrer de 2012 va rebre el premi «Solidaritat» 2012 de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. També va rebre la Medalla al Mèrit Social de l’Ajuntament de Sabadell i la Medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya

Arxiu històric de CCOO a Catalunya. Entrevista de Xavier Domènech a Álvaro García Trabanca, 16 de novembre del 2000 i 15 de març del 2001

CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI). El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983. Pàgs. 27.23, 27.25, 27.35, 28.11. 28.44

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàg. 123

‘Álvaro García Trabanca, «El company», (1931-2019): dirigente vecinal, líder sindical y luchador antifranquista’. Antonio Santamaria. Isabadell.cat, 23 de juny del 2019 <<https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/alvaro-garcia-trabanca-128233/>>

Comparteix això:

Dins de Santa Maria de Barberà, abans de l’agregació a Sabadell

La immigració i el creixement del barri

Els serveis

La gasolinera i la construcció dels pisos de la Caixa d’Estalvis de Sabadell

Després de l’agregació a Sabadell

Oci al barri

Lluita antifranquista

Sobre la Creu de Terme

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

El nom de les Termes

Naixement i activisme antifranquista

Margarida Bedós i la ludoteca

El barri a l’actualitat

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això: