Categoria: PSUC

Jerónimo Vázquez Rey

Bienvenida de Rio Torres, Badajoz, 1937

Jerónimo Vázquez, denunciant les amenaces de l’ultradreta durant l’assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme, 26 de febrer de 1976. Xavier Vinader

Metal·lúrgic, sindicalista i militant del PSUC

Va arribar Sabadell l’any 1953, començant a treballar a Construcciones Metálicas del Estambre com a planxista. Va ser un dels fundadors de Comissions Obreres de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge 23 d’octubre de 1966 en una assemblea a la Font de Can Rull on hi van participar un centenar de persones[1], les quals el van escollir per formar part de la Comissió Local del sindicat, juntament amb Alvaro García Trabanca, Antònia Romagosa, Antoni Farrés, Ramon Fernández, José Lara, Antonio González Merino, Ginés Fernández, Juan Sánchez, Pedro Ojeda, Juan Vera i Manuel Tanco Torrado. El mateix any, el 26 de desembre va participar en l’assemblea de CCOO a l’església Salesians, on la policia es va desplegar al voltant per tal de que no es dugués a terme, amb Ginés Fernández intentà convèncer a la policia de que no actués contra els reunits, però aquesta va carregar dispersant-los. Els últims en quedar dins l’església van ser ell i el Juan Zapata de Torre-romeu.[2] A partir d’aquell moment, les reunions del sindicat es van fer clandestinament.

El 1967 va participar en la manifestació del primer de Maig a Sant Julià, on es van produir diversos enfrontaments, en passar per l’església de Ca n’Oriach, es va amagar en aquesta amb altres manifestants, quan el bisbat autoritza l’entrada de la policia a l’església, sent detingut amb Andrés Martínez Ojeda, Manuel Sánchez Marín i Juan Zapata.[3]

Andreu Castells a l’Informe de l’Oposició fa referencia a una detenció seva com exemple dels mètodes policials: Jerónimo Vázquez Rey va rebre al cap d’un temps una citació per presentar-se a cumplir condemna, però a Comissaria li digueren que tornés l’endemà a les deu del matí. Però inesperadament, a la una de la nit, trucaren al seu domicili dos inspectors amb la intenció de detenir-lo Jerónimo al·legà les ordres que li havien donat a Comissaria i es negà a obrir-los. Després d’un encerclament amb jeeps, els inspectors“echaron la puerta del piso, que saltó con marco y todo”. Ello obligó al compañero escaparse descolgándose con unas sabánas atadas, arriesgando su vida, desde el cuarto piso donde habita con intención de presentarse, acompañado de su abogado, al juez correspondiente. “Forzada la entrada, la policía irrumpió brutalmente en el piso, golpeando a su esposa a comprobar que había huído su presa. Irritados por no haber conseguido su propósito, se llevaron detenidos, de malas maneras, a la esposa del compañero Jerónimo y sus dos hijitos de 4 y 2 años”.[4]

A finals de 1969 va treballar a les obres de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Badia i a Can Deu, on hi van anar a parar bona part dels acomiadats per la vaga de l’empresa AEG. Des del PSUC s’havia passat la consigna als seus militants de treballar en aquestes obres per tal de fer activisme, per tant, hi trobem destacats membres de CCOO com Cipriano García, José Merino de Terrassa, Ramón Fernández Jiménez, Paco Trives, Francisco Morales de Sabadell, i altres militants.

Va participar a la vaga general política de febrer de 1976, el dia 26 va intervenir a l’assemblea a les pistes d’atletisme, després que s’anunciés l’acord amb l’Ajuntament perquè fossin alliberats els detinguts, donant conèixer un escrit anònim de signe ultradretà, adreçat a la dirección de l’escola Narcisa Freixas que s’havia adherit a la vaga, i va avisar de que: “si los niños de Narcisa Freixas les pasa algo, sepa la ultraderecha que Gerónimo en nombre de esta asamblea, irá al Ayuntamiento a hacer lo que un hombre tiene que hacer”.[5]

La seva germana, Carmen Vázquez Rey, també va ser una important sindicalista de les Comissions Obreres locals en aquella època.

[1] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 55

[2] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després’. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 73

[3] Exposició: La memòria democràtica de Sabadell (1939-1976). Fundació Cipriano García – Arxiu Històric de CCOO, 2001 <<https://www.yumpu.com/es/document/view/13160015/la-memoria-democratica-de-sabadell-ccoo-de-catalunya>>. Pàg. 63

[4] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI).El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Pàgs. 28.41 i 28.42. Font original primària: Informació clandestina 1967-1969, signat per CCOO, 1967 (AHS)

[5] VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Xavier.  Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012 Pàg. 92

Francisco Morales Sánchez

Cardeña, Córdoba, 1938 – Sabadell, 2 de maig de 2024

Francisco Morales en primer terme a la dreta d’Antoni Farrés. Fotografia de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, les municipals de 1979

Paleta. President de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, sindicalista de CCOO i regidor i tinent d’alcalde pel PSUC

Procedent d’una família humil camperola de Cerdeña (Córdoba), el seu pare va patir la repressió franquista, no li donaven feina, així que no només van emigrar per qüestions econòmiques sinó també per repressives, fet que es donaria en altres emigrants. L’any 1958 va emigrar a Manresa i l’any següent es va traslladar a Sabadell al barri de Ca n’Oriac. Va treballar de conductor i paleta a les empreses Alcampo i RENFE. Militant de Comissions Obreres i el PSUC, així com president de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, on va dur a terme nombroses reivindicacions de serveis que mancaven al barri.

El 8 de setembre de 1966 juntament amb Ramón Fernández i Ginés Fernández va ser responsable de la campanya de les eleccions sindicals, per on es va introduir l’oposició franquista, formant poc després Comissions Obreres de Sabadell.

Durant la vaga general de febrer de 1976 va ser l’enllaç sindical de Construcciones José Ribas Ros i membre de la Comisión Inter-ramos com a representant del ram de la construcció, el dia 25 amb altres enllaços es va reunir amb l’alcalde franquista Josep Burrull i el governador civil de Barcelona, Joséper fer-li arribar les demandes dels vaguistes i va formar part de la comissió que va reunir 8.500 firmes demanant la dimissió d’aquest.

Va ser regidor del PSUC, i primer tinent d’alcalde durant les dues primeres alcaldies de Toni Farrés, entre 1979 i 1987, substituint a aquest quan estava de vacances o de baixa. Morales es va encarregar de dur a terme l’asfalt dels barris de nova construcció. Després d’aquests 8 anys el consistori i al govern de Farrés, va tornar a treballar a la construcció.

Durant les divisions del PSUC als anys 80, va donar suport i es va aafiliaar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i després al PSUC (viu), partit que forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i per últim a Sabadell En Comú Podem, sempre continuant afiliat a CCOO i participant al moviment veïnal del nord, a la campanya Contra el Quart Cinturó i a la Comissió del Parc del Nord. L’any 2015 va rebre la Medalla d’Honor de Sabadell i el 2023 se li va fer un homenatge a la plaça del Pi.

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell. Pagès Editors, 2012. Pàg. 125

‘Mor Francisco Morales, activista veïnal i fonament del govern d’Antoni Farrés’. Jordi de Arriba isabadell.cat, 2 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/obituari/francisco-morales-264423/>>

‘Francisco Morales: el buen sentido’ per José López. isabadell.cat, 3 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-el-buen-sentido-por-jose-lopez-264462/>>

‘Francisco Morales, la consciència de classe’ per Manel Larrosa. isabadell.cat, 9 de maig de 2024<<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-consciencia-classe-265119/>>

José Luís Valdivieso Álvarez

Cúllar, Granada, 1949

José Luís Valdivieso (CCOO), durant una assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme durant la vaga general, 26 de febrer de 1976. A la seva dreta el també sindicalista Luís Gallego. Xavier Vinader

Sindicalista de CCOO, detingut pel Tribunal de Orden Público (TOP) l’any 1970 en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos. Membre de la Comisión Inter-ramos pel Metall durant la vaga general de febrer de 1976. Militant del PSUC, el Partit dels i les Comunistes Catalunya (PCC) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

Va arribar a Sabadell amb la seva família l’any 1963, fixant la seva residència a Ca n’Oriac. Va iniciar el batxillerat i va miliatar a l’organització “El Comunista” i a Comissions Obreres Juvenils. Va treballar en diferents empreses metal·lúrgiques, l’any 1970 va ser detingut en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos, sent condemnat a 9 mesos de presó, després de passar 1 mes i mig a la presó Model de Barcelona, va ser finalment indultat. L’any 1973 es va afiliar al PSUC i l’any 1982 al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i , després, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Durant la vaga general de febrer de 1976 va formar part de la Comisión Inter-ramos en representació del Metall, fent de moderador a les assemblees i participant en les negociacions amb les autoritats locals i governatives.

Després d’acabar la vaga va fer la següent valoració:

…la classe obrera de Sabadell ha posat en evidència un grau de maduresa política que demostra que està preparada per assumir qualsevol responsabilitat en un context més democràtic. I en aquesta vaga s’ha fet palès, també, que no són necessàries les forces repressives a Sabadell i que la seva actuació a la ciutat durant aquests dies passats ha estat del tot injustificada.

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012

A la tardor de 1976, durant el conflicte del sector del Metall, formà part de la Comissió Negociadora del Conveni del Metall de Sabadell. L’any 1977 es va traslladar a Reus on va treballar a la Universitat Rovira i Virgili (URV), formant part dels seus òrgans de govern i membre de la Secció Sindical de CCOO a aquesta, fins la seva jubilació.

El 29 d’octubre de 2017 José Luís Valdivieso, el seu germà Juan Valdivieso i altres sindicalistes i comunistes com els germans Martos, empresonats a la Model pel Tribunal de Orden Público (TOP), van visitar la presó, rememorant les seves vivències.

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàgs. 126-127

‘Retorn per una tarda a la presó Model’. Jordi de Arriba. isabadell.cat, 1 de novembre de 2017 <<https://www.isabadell.cat/sabadell/retorn-per-una-tarda-a-la-preso-model-93490/>>

Oleguer Masferrer Casan

Sabadell, 1915 – Camp de la Bota, Barcelona, 8 de juliol de 1940

Oleguer Masferrer a la solapa de l’americana porta una insígnia amb l’emblema comunista d’una estrella i la falç i el martell a dins, com a militant del PSUC. Sabadell, ca. 1936 (autor desconegut, cedida per Maria Arnau Masferrer, AHS)

Militant comunista de les JSU del PSUC i de la FLS-UGT, afusellat pel franquisme

Fill d’Alfred Masferrer Fàbregas (Gironella, 1899) i de Maria Casan Agulló (Terrassa, 1888), tenia un germà més gran, Josep (Sabadell, 1910) i una germana més petita, Margarida (Sabadell, 1918).

En el moment d’esclatar la guerra vivia amb els pares i la germana al carrer de Torrijos,65 (avui Portugal). Treballava al ram tèxtil de l’aigua, era militant del PSUC i estava afiliat a la UGT. Es va incorporar forçós a l’exèrcit republicà el 18 de març de 1937 a la divisió 25, Brigada Mixta 119, Batalló 3, Companyia d’acompanyament. El seu germà Josep , afiliat a la UGT, havia estat mobilitzat com a xofer en la Creu Roja local i després incorporat com a soldat de sanitat en la Divisió 44, Brigada Mixta 143.

Acabada la guerra va ser detingut i, després de passar per les presons de Sabadell, on ingressà el 2 de setembre de 1939, i de la Model de Barcelona, fou condemnat a mort per rebel·lió militar el judici sumaríssim. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 8 de juliol de 1940 i va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri municipal. La família rebé el certificat de defunció signat pel jutge del registre civil núm. 7 de Barcelona amb data de 16 de setembre de 1940.

El sumaríssim havia estat instruït pel jutge Juan Lozano Prieto, del Jutjat Militar núm. 2 de Sabadell, assistit per Josep Arguelaguet Badia (FET y de las JONS) i per Pompeu Coca Munné com a secretaris. Se l’havia acusat, sense dret a defensa ni cap garantia jurídica, i basant-se en denúncies d’alguns veïns i veïnes, sense proves contrastades, de pertànyer al PSUC i a la UGT, d’haver col·laborat amb el Socors Roig Internacional, d’haver participat en el saqueig i destrosses en la fàbrica on treballava, del saqueig i l’incendi del Convent de les Serves de Maria, de l’església de la Santíssima Trinitat de la Rambla, de l’església dels Padres i de l’església de la Puríssima Concepció, com també d’haver participat en diversos assassinats juntament amb altres Companys seus de les patrulles de control. El Consell de Guerra se celebra el 24 de maig de 1940 i la sentencia de pena de mort es dictà l’endemà mateix.

La família d’Oleguer ha conservat tota la vida, amb cura i dolor silenciat, dues cartes enviades per ell des de la presó, just uns dies abans de ser executat, com també un dibuix amb un retrat seu fet per un company de reclusió. A les cartes reconeix, amb resignació i ràbia explícites, com els advocat i el Govern Civil els estaven enganyant i no els deien la veritat sobre el seu procés i el seu destí ja sentenciat. A l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona es conserven els expedients dels procediments sumaríssims oberts a més d’un miler de sabadellencs i sabadellenques del període més repressiu de la postguerra i del primer franquisme. Al Camp de la Bota van ser executats un total de 18 sabadellencs, nascuts i/o residents, l’any 1936, a Sabadell.

Barcelona, 6 de julio de 1940

Queridos padres y hermanos.

He recibido la vuestra y deseo que se encuentren bien de salud como por ahora es buena y enterado de la vuestra veo que están muy fríos de todo, y lo comprendo, porque está muy perdido. Y ahora se han dado cuenta que los han engañado como a chinos como esto del Gobierno Civil, no lo puedo creer porque no es posible, no sabrán nada ni un dia ni otro porque los engañan. Bueno, tienen que decir a José que haga el pago que le digo, el giro ya lo he recibido porque al tramitar de tan poco a poco que ya no andas pero no se dan cuenta que se ríen de ustedes, pero yo me di cuenta el primer dia. Yo quisiera comunicar con el señor abogado y le diría lo que hace el caso y quizás nos entenderíamos bien con el señor abogado. Y espero que lo harán los más pronto posible, bueno, sin más me despido de vosotros para siempre, vuestro hijo que lo soy de verdad vuestro hijo.

Olegario Masferrer.”

[Darrera carta de comiat enviada per Oleguer Masferrer als seus pares i germans, des de la presó La Model, 6ª Galeria, cel·la 511]

Exposició: “CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA. (1936-1945)”. Museu d’Història de Sabadell (MHS) <http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/1459-cartes-dietaris-i-memories-de-guerra-i-postguerra-1936-1946> 1/9/2021-30/1/2022

Josep Moix Devesa “el Moixet”

Sabadell, 15 de juliol de 19101 – 13 de desembre de 19922

‘Elecciones Generales/Candidatos Sabadellenses. Josep Moix (PSUC) Diario de Sabadell, 22 d’octubre de 1982 (Pàg. 11)

Sindicalista, militant comunista i regidor del PSUC

De professió comptable i teòric de teixits. Fill de Joan i Maria. Es va casar amb Rosa Urgell amb qui tingué un fill, Ferran. Va fer el primer ensenyament a l’escola del carrer Llobet (actual Enric Casassas) i els estudis superiors al col·legi Mercantil.  Va treballar com a teixidor a Fills de J. Colomer. Nebot de l’alcalde de Sabadell durant la Guerra Civil i Ministre de Treball de Negrín, Josep Moix Regàs. Va treballar a la llibreria de Marc Aureli Graupera de la Rambla durant la seva joventut i el recordava d’una manera especial.3

Va començar la seva militància política a la FAI, però va anar canviant el seu pensament, i es va posicionar amb els trentistes de la Federació Local de Sindicats (FLS) que després passarien a la UGT i el PSUC. Participà a la vaga general tèxtil iniciada a Sabadell l’agost de 1933. El juliol de 1936 s’afilià a les JSU i marxà de voluntari al Front d’Aragó, on va exercir de comissari i va obtenir el comandament de la primera centúria -120 homes i 10 portalliteres- de la Creu Roja Local. Va ser ferit lluitant amb la Columna Alpina i retornà a Sabadell on ocupà la presidència del Sindicat d’Unió de l’Art Fabril i Tèxtil. Amb la victòria franquistas’exilià cap a França, passant per presons i camps de concentració. Al retornà es reintegrà al treball tèxtil i a la militància antifraquista clandestina, sent de tingut per la vaga general pacífica de 19594, primer passar per la presó model de Barcelona i posteriorment al penal de Burgos, en total va complir cinc anys de presó.5

El març de 1980 substituïa com a regidor del PSUC a Joaquim Clusa Oriach, que dimitia per motius professionals.6

En una entrevista al Diario de Sabadell del 5 de juliol de 19807 descrivia com veia la tasca dels regidors del PSUC a l’Ajuntament:   “Els comunistes volem que hi hagi un bon funcionament de la ‘màquina municipal’ al marge de les ideologies” 

Així mateix, defensava la pluralitat de la societat i l’aliança amb altres forces d’esquerres: “Nosaltres perseguim eficàcia i, particularment, no voldira que mai dominés el pensament dins una comunitat que ha de ésser plural, pretendre que tothom estigui tallat per un mateix patró, un pensament idèntic per dues-centes mil persones, és quelcom impossible… Amb els socialistes formem una pinya. Cal treballar de conjunt, Jo voldria que no es produïssin personalismes. Que tots plegats fossim capaços de recobrar Sabadell, tot dient : ‘Anem a resoldre els problemes!’ Tal i com es troba decebuda la ciutat, ni tan sols un grup que manés, per haver sorgit d’una situació diem-ne ‘de força’, podria arribar a la ratlla de l’equilibri”.

A les eleccions muncipals del maig de 1983 el PSUC va obtenir la majoria absoluta amb 15 regidors,  a Moix li van faltar uns pocs vots per renovar com a regidor, anava com a número 16 i finalment l’escó se’l va emportar Aliança Popular. Es mostrava content de la feina feta al consistori “estoy orgulloso del trabajo que hemos realizado, todos juntos formando una intensa piña” i declarava que tot i estar jubilat continuaria la seva miitància política “me siento como si tuviera 10”.8

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

1 PAGÈS BLANCH, Pelai (coord). Diccionari biogràfic del moviment obrar als Països Catalans. Moix Devesa, Josep. Pàg. 918.

2 ‘Ha mort Josep Moix Devesa’. Diario de Sabadell, 15 de desembre de 1992. Pàg. 9

3 Op.cit

4 PAGÈS BLANCH, Pelai (coord). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Moix Devesa, Josep. Pàg. 918.

5 Ha mort Josep Moix Devesa. Diario de Sabadell, 15 de desembre de 1992. Pàg. 9

6 ‘Ya lo anticipaba D.S. Joaquim Clusa ha dimitido por razones de índole profesional’. Diario de Sabadell, 28 de març de 1980. Pàg. 4

7 Gent de casa nostra. Josep Moix: La gent espera solucions. Diario de Sabadell, 5 de juliol de 1980. Pàg. 18 

8 ‘Concejales en la hora del relevo…’ Josep Moix: “estoy orgulloso del trabajo que hemos realizado”. Diario de Sabadell, 20 de maig de 1983. Pàg. 3 

Joan Capellas Fages

Sabadell, 10 de juny de 1917 – Montpeller, 10 de gener de 1946

Exposició. Deportats 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945. Museu d’Història de Sabadell (MHS), 2019:

https://issuu.com/museusabadell/docs/cataleg_issuu_deportats_4

El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer Jesús, 6. Treballava a l’empresa Tintas i Aprestos Casanovas S.A, del ram de l’aigua. Era membre del Comitè Local de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), on va fer amistat amb Josep Rodríguez Escursell. També era gran aficionat al ciclisme i formava part de la penya ciclista “Peña Cruz”. Era solter, i tenia una germana que es deia Carme.

Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna Carles Marx i soldat de la 27ª Divisió de l’Exèrcit Republicà. Al final de la guerra va passar la frontera francesa i va ser internat als camps de concentració per refugiats d’Argelers i del Bacarès. Posteriorment va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers a Vendeuvre (Calvados, Normandia), on va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Stalag VI-C/34-39 de amb el número 24856, i a l’Stalag XII-D de Trier (Renània-Palatinat, Alemanya). El 3 d’abril de 1941 va ser empresonat al Camp de Mauthausen amb el número 3873 i al Bloc 2. Allà es va trobar amb el seu company Josep Rodríguez, i els també sabadellencs, Pablo Alós, Eduard Garrigós, Conrad Crespí i Jaume Arís. Capellas va ser designat als blocs de la komnandantur dels SS i va formar part d’una xarxa comunista clandestina de resistència, dins del camp. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.

Grup de deportats alliberats al camp de Mauthausen. A la segona fila drets: a la dreta Joan Capellas Fages, al seu costat amb gorra, Eduard Garrigós Soler. 6 de maig de 1945. FONT: “Exposició. Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell. FONT ORIGINAL: Francesc Boix

S’instal·là a Montpeller, a casa del també deportat i exiliat, Joan Fargas. Va mantenir el contacte amb els seus companys sabadellencs de Mauthausen, Pablo Alós i Eduard Garrigós. El desembre de 1945 va passar un mes convalescent a la vila termal de Divonne-les-Bains. Pocs dies després de tornar a Montpeller, va suïcidar-se a l’estació del ferrocarril.

La seva besnoda Maria Antònia Oliveras i benebot Toni Pons conserven la seva correspondència personal i diverses fotografies.

Jaume Camps Illa

Sabadell, 13 de març de 1910 – Ciutat de Mèxic, 15 de juny de 1984

Jaume Camps i Illa. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Economista, sindicalista i polític comunista i socialista

Després de passar per les files anarcosindicalistes es decantà per la Unió General dels Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC). Va ser regidor de finances de l’Ajuntament de Sabadell des del 17 d’octubre de 1936 fins el maig de 1937, vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, Comissari de Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat, Comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’est a Lleida i secretari personal de Josep Moix. El 1940 després de ser expulsat del PSUC, va ser un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català.

Fill de família treballadora, de Josep Camps i de Montserrat Illa. Va estudiar al col·legi dels Germans Maristes de Sabadell, i posteriorment a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, també d’aquesta ciutat. Tingué com a professors a Salvador Sarrà i a Serafí Singla. Estudià les ciències econòmiques i les teories de Smith, Fournier, Fisher, Tallada, etc.

La seva afició per les matemàtiques el portà a treballar al costat del seu pare com a comptable a l’empresa tèxtil Fonolleda S.A, de la qual el seu pare era l’encarregat dels telers.

Pel que fa a la seva vessant política, començà militant l’any 1928 al grup anarcosindicalista Ateneu Idea i Cultura, per integrar-se a la primavera de 1930 de la mà de Josep Moix a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1933 s’allunyà de la CNT i com la majoria de la FLS es mostrà partidari de les tesis trentistes, fet que suposà l’expulsió de la FLS de la CNT i la seva adhesió a la UGT al esclatar la Guerra Civil. Fou president del Sindicat de Tècnics i Empleats al 1934, participà en els “Fets dels 6 d’octubre” amb els elements del POUM que formaven el sindicat, així mateix, va ser un dels impulsors de l’ús de la llengua catalana dins les files del sindicalisme local. A l’agost del 1936, apart de l’adhesió de la FLS a la UGT, també s’afilià al PSUC. A l’octubre del mateix any, entrà a formar part del consistori sabadellenc del batlle Josep Moix, com a conseller regidor de Finances, ho continuà sent amb la remodelació de les conselleries el 3 de març de 1937, però per la Unió de Rabassaires. Va intentar activar al màxim la capacitat exportadora de la indústria tèxtil cap el front per tal de combatre les mancances econòmiques provocades per la guerra, i creà els bitllets municipals de 0,25, 0,50 i 1 ptes. Posteriorment va ser nomenat vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, fet que l’obligà a deixar la regidoria. Més endavant, també va ser nomenat comissari de la Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat i finalment a Lleida, fou nomenat comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’Est.

Amb el nomenament de Josep Moix com a ministre de Treball del Govern de Negrín, Jaume Camps fou nomenat secretari personal d’aquest, havent de deixar els càrrecs militars, dedicant-se a aconsellar Moix i al govern com especialista en economia.

Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França , on va ser reclòs al camp de concentració de Set-fonts, d’ on n’escapà al cap de dos mesos. Va contactar amb el seu company Josep Moix, amb qui col·laborà en el “Servicio de Evacuación a los Refugiados Españoles” (SERE). Passà a Bèlgica, Gran Bretanya, els Estats Units (Nova York) i finalment a Mèxic, on hi restà quaranta anys fins a la seva mort.
Va acabar distanciant-se de Moix i del PSUC a causa de les seves crítiques a l’ obediència d’aquest al PCUS i a la tercera internacional i pel cas Comorera, i en va acabar sent expulsat. El març de 1941 va firmar el manifest a “Tots els treballadors del PSUC dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya”, sent un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català el juliol de 1942 i formà part del seu Consell Executiu.

A Mèxic, treballà en diversos oficis, com a venedor de teixits a venedor de suro, entre altres. Finalment va trobar feina de comptable en una empresa industrial, de la qual en va ser gerent general durant vint anys, i posteriorment creà una petita fàbrica.

L’any 1970, s’acollí a l’amnistia política i retornà a Catalunya, a Barcelona. Va intentar unir a tots els militants socialistes en un sol partit, però no ho va aconseguir i retornà a Mèxic, on participà activament a l’Orfeo Català de la capital i en va ser reelegit com a President en diverses ocasions. El 22 de juliol de 1979 retornà novament a Catalunya amb el propòsit de romandre-hi definitivament, però finalment el 1981, portat per la nostàlgia i al veure que Catalunya i Sabadell eren molt diferents de quan havia marxat, retornà a Mèxic, on morí el 15 de juny de 1984.

Va col·laborar en nombroses publicacions com: “Diari de Sabadell”, “Vertical”, “La Humanitat”, “La Publicitat”, “Treball”, “Xaloc”.

Cendra i Bertran, Ignasi. El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939). Revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. (Pàg.237). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. ISBN: 84-8415-775-X

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. (pàg. 43-47). Primera Edició: Desembre 1986. Arts Gràfiques Agulló-Costa. Rector Centena, 13-Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0 (Publicat en el Diari de Sabadell el 7 de juliol de 1984)

Josep Esteve Aguiló

Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 19531

Josep Esteve Aguiló. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Tècnic Tèxtil. Afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Durant la Guerra Civil es va afiliar al PSUC. Va ser Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa2 i va formar part del Servei d’Informació Militar (SIM)

De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.

Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà i Serravinyals.

Participà en els “Fets del 6 d’octubre de 1934”, la revolta després de la proclamació del president Lluís Companys de “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” que pretenía acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell “Uruguay”, on hi romangueren fins el 16 de febrer de 19363. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaria detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 19384.

Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles i de Josep Moix, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Durant la Guerra Civil, juntament amb Salvador Sarrà s’encarregava dels interrogatoris del Servei d’Informació Militar (SIM), segons l’historiador Andreu Castells, Josep Esteve feia servir uns mètodes expeditius a diferència de Sarrà. El SIM s’encarregava de la detenció d’aquells sospitosos de formar part de la Quinta Columna i de cercar els emboscats i desertors. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell “Winnipeg” i arribà a Xile al setembre de 1939.

A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.

1 Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985

2 Op. cit

3 López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’octubre de 1936. “Annex II Relació de detinguts i empresonats per la insurrecció d’octubre entre octubre i de 1934 i gener de 1935” <http://www.editorialbase.cat/fitxers/FetsOctubre_Annex2.pdf>

4 “Batet el general conciliador que la historia rehabilitó”. Jaume Pi. La Vanguardia, 18 de febrer del 2017 <https://www.lavanguardia.com/politica/20170218/42101256936/general-batet-80-aniversario.html>

Salvador Sarrà Serravinyals

Sabadell, 1 d’abril de 1902-Santiago de Xile, 25 d’abril de 1965

Salvador Sarrà i Serravinyals. FONT: nomenclàtor

Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), empresari i escriptor. Exercí de regidor de cultura durant la II República. A la Guerra Civil es va afiliar al PSUC i va ingressar al Servicio de Inteligencia Militar (SIM)

De família treballadora, fill de Ramon Sarrà i Rodó i d’Isabel Serravinyals i Sebastià, es quedà orfe de mare als 13 anys. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell i posteriorment a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona. De ben jove comença a exercir de comptable en diversos despatxos de la ciutat i expert en costos i organització comercial a S.A. de Pentinatge i Olis Gambús, un cop acabada la jornada, a les nits impartia classes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell. El 1923 es va casar amb la sabadellenca Emilia Carbonell i Espau, amb qui va tenir quatre fills. Sarrà va impartir conferències sobre art, literatura, música, filosofia i, sobretot, sobre l’educació.

El 1933 es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per simpatia ideològica i perquè hi tenia amics com Lluís Companys, que en aquells moments era diputat per Sabadell. Com a regidor de cultura de l’ Ajuntament de Sabadell de 1933 a 1939, el 23 d’abril de 1933 es va celebrar per primera vegada el Dia del Llibre al carrer, l’Ajuntament regalava llibres als escolars de totes les escoles públiques de la ciutat, per tal de conscienciar a alumnes, professors i pares, de la importància de la lectura, aquesta pràctica es portaria a terme per última vegada el 1936. El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar edificis en desús (bona part d’ells d’ordres religioses que havien marxat l’ esclatar la guerra) i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, la majoria antics col·legis religiosos que van ser incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.

L’Escola Industrial es desdoblà en dos centres: L’Escola Tèxtil amb les especialitats de Filatura, Teixits i Tintoreria i l’Escola d’Arts i Oficis que comprendria les branques de Paletes, Fusters, Pintors, El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.

El 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic, que tractaria de desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 pretenia observar i dictaminar aquells infants amb problemes. Però a part el Laboratori Psicotècnic hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. El Laboratori Psicotècnic comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo i Barrios,  el metge Joan Mallofré i Manyosa i la mestra Maria Vinyes i Mayola i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.

El laboratori psicotècnic es va instal·lar al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch Salas,

Sabadell, abans de la Guerra Civil no disposava de cap centre oficial de segon ensenyament, els dos-cents estudiants s’havien de desplaçar fora de la ciutat o preparar-se a centres privats. En aquests últims anys de la República es van emprendre dos actuacions importants en aquest àmbit:

La creació de l’Institut-Escola que començà a funcionar el 15 de desembre de 1936.  I la creació de l’Institut Obrer de segon ensenyament que depenia directament del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts del govern de la República; aquest institut tenia com a objectiu donar accés als estudis superior a aquells obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys, el material era gratuït i aquells treballadors que es veiessin obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.

Sarrà també va exercir com a Interventor de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada SA de Peinaje EC.

Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys a l’Institut Escola M. B. Cossío, acompanyat de Lluís Casals i Garcia (a la seva esquerra, amb bigoti), el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals, i l’alcalde de Sabadell, Josep Moix i Regàs, entre altres. Sabadell, 16 de març de 1937 (autor desconegut / AHS).

Apart de la gran tasca de Sarrà i la regidoria de Cultura, hem de tenir en compte també totes les iniciatives de les organitzacions obreres, com la dels anarquistes amb el pedagog Edgardo Ricetti a la Granja Escolar Camperola de la Masia de Ca n’Arguelaguet, que pretenia una educació integral amb la natura i que va acollir una cinquantena de nens refugiats de Madrid. El 1937, Sarrà va ser nomenat president de la Federació de Municipis Catalans i membre destacat del Consell de l’ Escola  Nova Unificada (CENU), l’organisme de la Generalitat que vetllava per l’educació de tots els infants de Catalunya.   Amb l’avanç de les tropes nacionals, el febrer de 1939, va marxar tot sol cap a França. Va ser internat al camp de concentració d’Argelers on es retrobà amb la família, i el novembre s’exiliaren a Santiago de Xile, on van adquirir diversos terrenys de vins i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes, va ser un dels primers empresaris de Xile que va adoptar voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que adoptaria la legislació xilena. El govern xilè el va nomenar delegat del gremi de vinaters al Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca.   En l’àmbit cultural a l’exili, va ser membre del Centre Català, president de la Mútua Catalana, dirigent de l’ Agrupació Patriòtica Catalana, així com un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb els sabadellencs Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. El 1962 va ser el secretari dels Jocs Florals a l’exili, que van tenir lloc a Santiago de Xile, presidits per Margarida Xirgu.

A Sabadell té un Jardí amb el seu nom al barri de la Cobertera inaugurat el 13 d’abril de 1996.

“Cant a la ciutat obrera“, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal. Editat a Mèxic el 1959. Amb aquest llibre va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961. El 1933 havia traduït del francès, “Caliban parla” de Juan Guéhenno, editat per publicacions La Fona de Sabadell. 

Castells, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.

Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

DD.AA La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986

Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Jaume Girabau Esteve

Sabadell, 22 d’abril de 1914 – Madrid, 21 de gener de 1942

Militant comunista, membre de la Federació Local de Sindicats-Unió General del Treball (FLS-UGT), les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Executat pel règim franquista el 21 de gener de 19421

Va realitzar la primària a l’escola del pedagog i sindicalista Ricard Fornells i acabà la formació a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Treballà al sector d’acabats de la indústria tèxtil i s’afilià al Sindicat Industrial i d’Arts i Oficis de la FLS adherida a la CNT fins el trencament trentista (la FLS es passà a la UGT a inicis de la Guerra Civil). A principis dels anys 30 s’afilià a la Joventuts Comunistes de Catalunya.

Fou empresonat juntament amb altres companys sabadellencs a causa de la seva participació als fets del 6 d’octubre de 1934. I alliberat després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular i l’amnistia. Participà en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i s’incorporà al PSUC el 1936.

Durant la Guerra Civil va participar en l’expedició que intentà alliberar Mallorca de les tropes franquistes i posteriorment lluità al Front d’Aragó, primer com a voluntari i després com a comissari de la 30ª Divisió. Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França, on fou internat al camp de concentració de Barcarès i posteriorment internat al Castell de Cotlliure amb altres militants de les JSUC i el PSUC, quan fou deixat en llibertat emigrà a a bord del vaixell “De la Salle” cap a la República Dominicana, on arribà el 23 de febrer de 1940 a Puerto Plata2.

Jaume Girabau fent un parlament davant de soldats i civils durant la celebració del 1r de maig a Baldomar (Lleida), 1938.

El 1941 va ser enviat a Lisboa per la direcció del Partit Comunista per tal d’incorporar-se clandestinament a la direcció del PSUC i ajudar a Isidoro Diéguez i el grup que encapçalava, fou detingut per la policia de Salázar juntament amb la resta del grup per la policia portuguesa i lliurat a les tropes franquistes. Un consell de guerra el condemnà a mort, sent executat el 21 de gener de 1942 amb 27 anys a Madrid, juntament amb els seus companys: Isidoro Diéguez, Jesús Lagañarra, Manuel Asarta, Joaquín Valeverde, Jesús Gago, Francisco Barreiro Barciela i Eladio Rodríguez González.

Una plaça de Sabadell al barri de La Creu Alta, porta el seu nom.

Estruch Tobella, Joan. El PCE en la clandestinidad. 1939-1956. Ed. Siglo XXI

1 Nomenclàtor. ‘Jaume Girabau, Plaça de’. Ajuntament de Sabadell.

2 Los barcos del exilio republicano‘, 2019.

Josep Rosas Vilaseca

Súria, 10 de setembre de 1891 – Santiago de Xile, 14 de juny de 1968

Josep Rosas i Vilaseca. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Sindicalista i polític. Durant la Guerra Civil fou conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’Indústries de Guerra.

A l’acabar el conflicte passà a França i després a Xile, on romandria fins la seva mort

Era el germà petit del sindicalista Ramon Rosas, que va ser alcalde de Polinyà durant la Guerra Civil. De ben jove, va començar a treballar al tèxtil, a la colònia Burés del Baix Llobregat, a on la vida i el treball dels obrers estaven totalment controlats, les hores d’oci i fins i tot si el treballador anava a l’església o no. Als 24 anys, va arribar Sabadell i va començar a militar a la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar activament a la Vaga General de 1917, en la proclamació de la II República i en els Fets del 6 d’octubre de 1934 (aixecament de les forces d’esquerres i republicanes contra el govern de dretes del Partit Radical i sobretot per l’entrada de la cada vegada més feixistitzada CEDA). A causa de tots aquests fets va ser detingut i empresonat en nombroses ocasions.

Durant la II República, va ser director del setmanari “Vertical”, òrgan de premsa de la FLS i es va posicionar al costat de Josep Moix, a favor dels sindicats d’oposició, que a Sabadell va suposar que la majoria d’afiliats de la poderosa FLS passessin a la Unió General de Treballadors (UGT), sota l’orbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), del qual en serien membres els principals líders de la FLS. Va exercir els càrrecs de conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’ Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil va deixar el càrrec de regidor a l’Ajuntament i es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. Posteriorment, es va traslladar amb la família a Xile, a finals de 1939, des d Va morir l’any 1968 sense haver pogut tornar a Sabadell com volia. L’alcalde, Josep Maria Marcet, a diferència d’altres casos, va mantenir la causa contra ell. Es mostrà crític amb el seguiment del PSUC a la URSS stalinista I els últims anys de la seva vida freqüentà les tertúlies radiofòniques de caràcter llibertari a Santiago de Xile. Rosas també escriví unes extenses memòries editades per l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS),  titulades “El ciutadà desconegut, del Llobregat al Mapocho“, 

Sardà i Salvany l’eminent sabadellenc tocat per la gràcia de Déu i del bolet, en llurs meditacions teologals arran de la rebel·lió dels àngels havia descobert que la llibertat era d’origen satànic. Quan Lenin, el gran heretge, escrivia: “La llibertat és producte burgès”, la beateria del Vallès ja havia llegit l’obra de Sardà i Salvany “El liberalisme és pecat”. Sense que l’un sabés de l’existència de l’altre, Sardà i Salvany, el seràfic, i Lenin el dimonial havien coincidit en conceptuar la llibertat com d’origen nefast. Una confirmació més que a vegades els extrems es toquen.

Josep Rosas, El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, 2005

Actualment Sabadell té una plaça amb el seu nom, situada a la Serra d’ en Camaró, a la intersecció de la carretera de Terrassa i el passeig de Can Feu.

Nomenclàtor, Josep Rosas, Plaça de. Ajuntament de Sabadell                                                   <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18458&Itemid=118&search=josep%20ro> [Consulta: 30 de gener del 2017].

MARIMON, Silvia. “Un regreso con memorias. Los hijos del fallecido sindicalista emigrado, Josep Rosas, presentan su autobiografía”. Reportaje. El País. 21 sep. 2005 <http://elpais.com/diario/2005/09/21/catalunya/1127264854_850215.html> [Consulta: 30 gen.2017].

SANTAMARIA, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La fundació del PSUC (1936). iSabadell.cat. 29 de maig del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-la-fundacio-del-psuc-1936/> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Wenceslau Colomer Colomer

Sabadell, 12 de juny de 1918 – Garches, 10 d’agost de 2001

Wenceslau Colomer, secretari de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU), intervé en l’acte d’homenatge a les lleves del 29 i del 40 organitzat per aquesta entitat. 6 de març del 1938 Coliseum, Barcelona. FONT: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)

Militant comunista, secretari general de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i secretari d’organització del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC)

Fill d’un firaire de cavallets. Durant la II República a Sabadell fou dirigent del Partit Comunista de Catalunya (PCC). Va ser detingut acusat de participar en els fets d’octubre de 1934, aixecament contra l’entrada de la CEDA al govern lerrouxista. S’afilià a les Joventuts Comunistes Unificades (JSU) des de la seva creació a l’abril de 1936, en esclatar la Guerra Civil fou nomenat secretari general de les JSU, en substitució de Martí Salvat. Formà part de la I Conferència Nacional del PSUC que tingué lloc el juliol de 1937, on fou elegit membre del Comitè Central i també del Comitè Executiu degut  a que era Secretari General de les Joventuts.

S’alineà amb els partidaris de la centralització del poder comunista en el Partit Comunista d’Espanya (PCE), posicionament que el dugué a enfrontar-se amb el secretari general del PSUC, Joan Comorera.

Un cop acabada la guerra s’exilià a França i fou apartat del Comitè Central d’Anvers (març de 1939), però es va posicionar a favor de Comorera quan començaren un seguit d’expulsions i depuracions dins el PSUC. L’any 1942 s’incorporà al secretari restringit del PSUC, i el 1944, ja a Mèxic es casa amb la filla de Joan Comorera, Núria Comorera. El 1945 retornà a França on s’ocupà de la secretaria d’organització del partit i mantingué una estreta relació amb els dirigents del PCE i especialment amb Santiago Carrillo. Formà part de la comissió d’investigació que va propiciar la destitució de Ramon Soliva com a responsable del PSUC a l’interior, arran de la caiguda d’una vuitantena de militants. Amb motiu de la celebració del XIII aniversari de la fundació del PSUC, en plena crisi amb Comorera, publicà un article on es mostrava favorable a l’ integració del PSUC dins el PCE, com a organització orgànica, i participà en el míting que tingué lloc a Tolosa de Llenguadoc, el 28 d’agost de 1949, on no hi assistí Comorera. Fou clau en l’expulsió de Comorera del PSUC, però posteriorment es distancià del PCE, a causa de l’actitud hostil que continuaven mostrant vers a Comorera. Quan es va celebrar el I Congrés del PSUC, l’abril de 1956 ja no ocupava cap càrrec.

Defunció: ‘avis de décès à Garches‘. lintern@ute, 10-08-2001

MARTÍNEZ DE SAS (coord.), María Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Païssos Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Wenceslau, Colomer. La J.S.U de Catalunya per la unitat combatent de la joventut catalana. Mèxic : [Delegació a Mèxic del C.E. de la J.S.U. de Catalunya], 1946

Josep Castells Candiri

Santa Perpètua de Mogoda 1896-1980

Retrat del periodista i sindicalista Josep Castells Candiri, dècada de 1960. Autor desconegut (AHS)

Sindicalista i periodista de la Federació Obrera de Sabadell (FOS) i la seva successora, la Federació Local de Sindicats (FLS)

Va militar al sindicalisme a Sabadell. Als 13 anys feia d’aprenent caixista a l’impremta dels Vives, al carrer de Sant Joan. Era l’encarregat de portar els originals i les galerades de “La Gazeta del Valles” al sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany, que s’encarregava de corregir-les; Salvany va intentar infructuosament convertir el jove en sacerdot. Fou en els motlles de “La Gazeta del Valles” on Castells es va interessar pel periodisme i la literatura, molt de tan en tan li deixaven escriure algun article. També es va aficionar al futbol, jugant el 1911 a les files del Sabadell Futbol Club.

Es va afiliar de ben jove al sindicat del metall i va formar part de la comissió de la Vaga de l’art fabril de gener-febrer de 1916, així mateix, va participar a la Vaga General revolucionària d’agost de 1917, enfilant-se a dalt de la teulada de L’Obrera per tal d’aturar els canons d’artilleria que atacaven el local i als vaguistes. Durant la dictadura de Primo de Rivera, va escriure alguns articles de caràcter literari a “Solidaridad Obrera” i la “Colmena Obrera” de Badalona. Va col·laborar amb els trentistes en les publicacions del País Valencià “La Traca” (publicació humorística, anti-militar i anticlerical) i “Generación Consciente”, va ser a “La Traca” on Castells i Gustau Vila Berguedà “Grapa”, van començar a treballar estretament, “Grapa” hi participava realitzant els dibuixos, i Castells hi afegia la llegenda. Va estrenar al “Círcol” Republicà Federal (CRF) l’obra “L’heroi anònim”, l’obra també es va passar a l’Euterpe i va servir per recollir fons per la família de Serafí Espinós, un sindicalista que va morir a causa del dispar fortuït de la seva pistola durant una manifestació.

El novembre de 1936, juntament amb altres comunistes sabadellencs, va crear una comissió de propaganda de la FLS-UGT, vinculada al sindicat d’artistes.

Fidel home de Josep Moix, es va decantar a favor del trencament trentista i l’ingrés de la Federació Local de Sindicats (FLS) a la Unió General del Treballadors (UGT) i a l’òrbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), també va fer costat a Moix durant els fets del 6 d’octubre de 1934.

Durant la guerra va participar breument a la columna Alpina del Front Alt d’Aragó, però va tornar a Sabadell a causa de la mort del seu pare, poc després morí la seva mare i Josep Moix li demanar que es quedés a Sabadell per tal d’encarregar-se del setmanari -“Vertical”, òrgan de la FLS-UGT que en els seus inicis era òrgan de la FLS-CNT, però que després es va convertir en la veu dels sectors trentistes contraris a la FAI i posteriorment en òrgan de la UGT. Castells, va ser Director del “Vertical”  de 1937 a 1938, on hi va escriure amb els pseudònims de “Joan de la Son”, “Caviar” o “Pep de la Rosa”, destacant el seu apartat, juntament amb “Grapa”, anomenat “Les xeringades“, on”Grapa” realitzava les caricatures de clergues, militars, burgesos i rendistes, i Castells hi afegia la llegenda. El “Vertical” durant la guerra va traslladar la seva seu al carrer Feliu Crespí, número 6 i a causa dels problemes econòmics derivats del conflicte bèl·lic, va passar de quatre a dues pàgines i de ser una publicació setmanal a convertir-se en bisetmanal (sortia de dilluns a dijous). Castells, va participar com a representant de la FLS a la delegació local del Consell General de les Indústries Tèxtils i Annexes, creada el 21 de març de 1938.

Amb la victòria franquista, Castells es a va exiliar amb el seu amic “Grapa”, però foren dels sindicalistes que pogueren retornar més ràpidament, acollint-se a la “operación mandos rojos para la CNS” que promocionava el Governador Civil de Barcelona Antonio F. Correa Véglison juntament amb l’alcalde Josep Maria Marcet. Després de passar dos mesos per la presó de Girona i un per la Model de Barcelona, el 1941 ja pogueren instal·lar-se novament a Sabadell. Castells que abans de la guerra era filador de Can Cuadras, no va poder tornar-hi a treballar i va trobar feina com a mosso de magatzem a una empresa de components electrònics; “Grapa”, va muntar una fàbrica de cardes a Carabanchel, però va morir un any després de convertir-se en empresari.

CASTELLS I PEIG, Andreu. Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897-1938). Revista Arraona Núm. 9, segona època. Sabadell, 1980.” Josep Castells Candiri director de Vertical” (pàg 63-64) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/viewFile/202455/280252> Consulta: 21/12/2016].

MARÍNEZ DE SAS Maria Teresa; (coord.) Pagès i Blanc, Pelai. Història del moviment obrer als Països Catalans. UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. (pàg 365).

Manuel Farràs Baró

Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 19741

Manuel Farràs i Baró. Fons Ricard Simó Bach (AHS)

Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell2 i conseller de Sanitat i Assistència Social3.  encarregat del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats4. Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran Oleart.5

Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys.6

Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a “paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la “Volta a Catalunya” i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi.7

Manuel Farràs en el mallot de Bianchi (1932)
Retrat de Manuel Farràs, obra de Gustau Vila “Grapa”

Es va casar amb Mercè Albert Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF)8.

Va col·laborar amb tots els batlles que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936 fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix (també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat9que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.

Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró

Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del president Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.

Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.

A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE)10, que va ser la seu central del govern de la República Espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.

Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.

La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.

  • Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró

1 ‘EVOCACIÓ’. Ricard Simó i Bach Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981

2 POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni. “El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi.]”. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània, 2002, pàg. 153-154

3 VARGAS PUGA, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274)

4 SANTAMARÍA, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017

5 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili . Sabadell: Agulló-Costa, 1986. Pàgs. 73-76

6 Op.cit

7 Op.cit

8 POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154

9 PEREIRA, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004

10 VILLARÍAS SOLANA, Sara. Zaragoza: .. El Centro Republicano Español de México y su discurso político durante la Transición Democrática Española (1975-1982). [Trabajo Fin de Master] (Tesi). Zaragoza: Universidad de Zaragoza, Facultad de Filosofía y Letras, 2016

Josep Moix Regàs

Sabadell, 28 d’octubre de 1898 – Praga, 3 de setembre de 1973

Sindicalista i secretari general de la Federació Local de Sindicats de Sabadell (FLS). Líder del sector trentista, virà cap el comunisme i la FLS passà a la UGT. Polític, batlle de Sabadell i secretari general i president del PSUC

Fill de Josep Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol, costurera, tingué un germà i dues germanes. Quan tenia dos anys va morir el seu pare i amb 12 la seva mare. Amb 10 anys es posà treballar a “l’Impremta Comas” i un any després comença a estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, però deixà els estudis i començà a treballar de teixidor contramestre, arribant a cap de la secció de fil de l’empresa Fills de J. Colomer”. El 1914 s’afilià a la Unió d’Art Fabril, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà a la vaga revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys 1919 a 1923. El 1919 va ser cridat a files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on treballà de teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres. Entre el 1921 i 1923, emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol, a l’Argentina, el 1923 tornà però va ser detingut per la seva insubmissió empresonat 50 dies. Entre 1926 i 1929 emigrà novament a Argentina. Al tornà a Sabadell participà en diversos mítings i fou elegit secretari general de la CNT-FLS de la ciutat 2.

Es va declarar favor del sector trentista, contra l’estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Poc després de les pugnes internes, el setembre de 1932, va patir un atemptat per part dels sectors partidaris de la FAI. El maig de 1932, la FLS deixà de pagar la part de la cotització que anava al conjunt de la organització, per la qual cosa Moix és expulsat del sindicat. El maig del 1933 va participar en la constitució dels Sindicats d’Oposició3, crítics amb la ingerència de la FAI, però també es va acabar oposant a les idees anarcosindicalistes d’aquests, virant cap el marxisme i afiliant-se a la Unió Socialista de Catalunya (USC) l’any 19334.

A l’iniciar-se la Gerra Civil, aconseguí que la FLS ingressés a la Unió General de Treballadors (UGT), sota l’òrbita del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)5, així com altres agrupacions locals, convertint Sabadell en la ciutat més forta de presència ugetista i augmentant la presència d’aquesta a la província de Barcelona, tot i això, la CNT continuà sent el sindicat hegemònic de Catalunya. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l’alcaldia del 1936 al 1938.

Va ser batlle de Sabadell entre el 17 d’octubre de 1936 i el 17 d’agost de 19386. El 17 d’octubre de 1936 d’acord amb el Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat, va ser elegit conseller en cap, càrrec que equivalia al d’alcalde de la ciutat. El 17 d’agost de 1938, va deixar l’alcaldia, al ser nomenat ministre de Treball del govern de Juan Negrín, també va ser director general de la Conselleria de Treball al Principat.

Després dels Fets de maig de 1937, es va desfermar una campanya contra el dirigent de la CNT, Bru Lladó, enfrontat anteriorment a Moix dins la CNT per oposar-se al sindicats d’oposició trentistes i defensar l’aliança amb la FAI. Moix va aprofitar el context dels Fets de maig per acusar a Lladó d’ haver penjat al seu despatx, el dia anterior als Fets de maig, un pasquí de “Los Amigos de Durruti“, que propugnava una sèrie de mesures revolucionaries, com crear una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig en un ple extraordinari es va acabar expulsant a als regidors i consellers de la CNT i a Bru Lladó per la seva manifesta col·laboració amb la subversió produïda a Barcelona”, els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, la proposició es va votar per 20 vots a favor i l’ abstenció dels dos representants del POUM7. El 13 d’octubre de 1937, el portaveu del POUM, Galileu Molins, va anunciar que els regidors del partit abandonaven l’ Ajuntament a causa del Decret de Governació de la Generalitat que obligava expulsar els regidors del POUM dels consistoris catalans, Moix en va lamentar d’aquest decret “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista”8.

El febrer del 1939, acabada la Guerra Civil, marxà a Alacant i d’allà a França per exiliar-se finalment a Mèxic. El 1942 firmà pel PSUC, l’acord de l’Aliança Nacional Catalana que recolzava el president Irla davant el Consell Nacional de Londres. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949 va substituir a Joan Comorera com a secretari general del PSUC, fins el 1956 que deixaria la secretaria a Gregorio López Raimundo per ocupar la presidència del partit. El 1953 les autoritats franceses van iniciar una campanya anticomunista i l’acabaren expulsant del país, instal·lant-se definitivament a Praga, on hi va viure fins la seva mort el 1973, ocupant encara la presidència del PSUC9.

1 Anarcoefemèrides ‘del 29 d’octubre’, Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma

2 Op.cit

3 MARTÍNEZ DE SAS, Teresa (COORD.); Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 918)

4 CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (IV). Del Terror a la Segona República 1918-1936 (p. 21.15). Editorial Riutort. Sabadell,1980. ISBN: 8485164032

5 BALLESTER, David. L’instrument sindical del PSUC durant la Guerra Civil. La UGT de Catalunya 1936-1937. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 1997

6 DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ (pàgs. 108 i 132). Ajuntament de Sabadell, 1986

7 Op.cit

8 SANTAMARIA, Antonio. Els fets de maig de 1937. “Història de Sabadell”.  iSabadell.cat, 22 de maig del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-fets-de-maig-de-1937> [Consulta: 1 de setembre del 2016].

9 MORÁN, Gregorio (1986). Miseria y grandeza del Partido Comunista de España: 1939-1985. Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-5852-1. (pàg. 401)

Miquel Bertran Oleart

Sabadell, 29 de juny de 1891– 17 d’agost de 1958, Tulancingo de Bravo, Hidalgo (Mèxic)1

Miquel Bertran i Oleart. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Impressor, teixidor, periodista, sindicalista i nomenat primer tinent d’alcalde l’any 1936 i penúltim alcalde de la II República (del 21 al 25 de gener de 1939)

Fill de família treballadora, cursà els primers estudis en el Col·legi Escola Pia de Sabadell. Començà a treballar de ben jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas Faure. Posteriorment entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor. A la fàbrica d’Alguersuari hi tenia com a companys de feina a Josep Moix Regàs i Josep Rosas Vilaseca amb els quals compartiria amistat i militància política.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar als aldarulls de la Setmana Tràgica i va haver d’exiliar-se a París durant un temps2. Durant el conflicte bèl·lic de la I Guerra Mundial, des de París, es va mostrar contrari a la I Guerra Mundial i de donar suport als aliats, opinió a contracorrent de la majoria de francesos així com del moviment obrer sabadellenc3. Participà A la vaga general de 1917 i hagué d’exiliar-se una temporada a França, i més endavant a Itàlia i a Alemanya. Assistí al Congrés de Sants (Barcelona, juny de 1918), en representació dels rajolers de Sabadell. Fou un dels reorganitzadors de la CNT de Sabadell l’any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera. Participà en el III Congrés Confederal de la CNT com a delegat tèxtil per Sabadell (Madrid, 1931). Després dels “Fets d’Octubre de 1934”, s’exilià novament a França i al retornà a Sabadell fou empresonat juntament amb els seus companys del Comitè Local, fins que amb la victòria de les esquerres al febrer de 1936, van ser alliberats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, després del juliol de 1936, va ser nomenat Primer Tinent d’alcalde de la ciutat i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i delegat especial de Transports, per disposició de director general de Transports de la Generalitat de Catalunya.

Una altra faceta seva és la tasca que va realitzar en la premsa sindicalista. L’any 1916 va dirigir els periòdic “Germinal”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS). També dirigí, l’any 1933 el periòdic “Vertical” portaveu de la FLS de Sabadell, dominat a l’època pels sectors trentistes. Amb el trencament trentista, es va alinear al costat dels seus companys i amics, Josep Moix i Josep Rosas . La FLS va ser expulsada de la CNT i aquesta de majoria trentista va passar-se a la Unió General de Treballadors (UGT).  

Va substituir com a batlle de Sabadell a Manuel Farràs i Baró, durant només cinc dies, del 21 al 25 de gener de 19394, posteriorment,el 26 de gener, ocuparia l’alcaldia només per un dia, Enric Mampel Martí. Després de la guerra s’exilià a Mèxic, a la localitat de Tulancingo, on hi romandria fins la seva mort. S’afilià al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i fou Director Tècnic de l’empresa tèxtil “La Concha S.A”, situada a Tulancingo. Es casà amb la també sabadellenca Carme Mañosa Umbert, amb qui tingué un fill, Llibert.

Va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, a l’edat de 66 anys. Els obrers de la fàbrica “La Concha S.A” on treballava, van portar el seu fèretre amb el cos immòbil , en braços, des del seu domicili fins el cementiri municipal5.

Des del 2011 una plaça de la ciutat de Sabadell porta el seu nom: nomenclàtor. Miquel Bertran, Plaça de. Ajuntament de Sabadell.

1 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

2 “Un sabadellenc contra la guerra a París. Juliol de 1914” Josep M.Benaul. iSabadell, Història, Opinió, 12 de novembre del 2018 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/un-sabadellenc-contra-la-guerra-a-paris-juliol-de-1091-per-josep-m-benaul/>

3 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.); Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 848338227-X (pàg.212)

4 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

5 Op.cit

Exit mobile version
%%footer%%