Galileu Molins i Ventura

Sabadell, 1901 – Caracas (Veneçuela), 1983

Militant de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sorgit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista. També va ser secretari de la “Emancipación”, organisme que ajudava a gestionar enterraments i casaments pel civil. Va formar part del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil.

Fill de Francesc Molins i de Maria Ventura. Després de cursar els estudis primaris, s’inicià en el món del treball tèxtil al costat del seu pare, tècnic de telers a l’empresa de l’industrial de tarannà liberal i demòcrata, Gabriel Alguersuari i Farrés, que reunia entre els seus treballadors els principals sindicalistes de la ciutat: Josep Moix, Miquel Bertran i Josep Rosas. Posteriorment, treballà com a teixidor a la fàbrica Llonch i Sala, S.A, fins l’esclat de la Guerra Civil. Es va casar amb Rosa Pera i Vallribera, procedent d’una família de sindicalistes, amb la qual va tenir dos fills, Màrius i Marina.

La seva militància política va començar a la Federació Comunista Catalano-Balear, militància que va provocar que fos empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. El novembre de 1930 va participar en la fundació del BOC, juntament amb Joan Vila i, Ramon Arteu, Joan Bartomeu , Salvador Aymerich i Gras, Jaume Giralt i Espuñas, Jesus Mañé i Pascual, Josep Oltra i Pico, Jaume Viladoms i Camil Formosa, entre altres. La primera seu del del BOC estava situada al Raval de Dins i s’hi agrupaven 135 militants, posteriorment la seu va estar al carrer del Sol, del Pedregar, a la carretera de Molins de Rei amb la Carretera de Barcelona on hi havia el cafè “El Diluvio”, propietat Magí Marcé , que seria alcalde pel “Círcol” Republicà Federal” (CRF), i a la Plaça de l’Àngel. Després de diversos canvis de seu, el seu últim local estava situat a la Rambla número 6 i els primers mesos de la guerra, ja amb el nom de POUM, va arribar a tenir uns 200 afiliats.

Local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) al Raval de Dins, 1934. Autor: Joan Sala. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A Sabadell, com a la resta de localitats catalanes, a causa dels “Fets de Maig” de 1937, la seu del POUM va ser clausurada, i9 aquest prohibit, tot i que els regidors del POUM, a diferència d’altres municipis van seguir a l’Ajuntament fins el novembre de 1937, ja que els dirigents del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC local com l’alcalde Josep Moix o Jaume Camps, es negaren a titllar-los com “agents trotskistes” i els consideraven gent molt capaç i honrada. Tot i que finalment els dirigents del PSUC van haver de seguir l’ordre del Decret de la Conselleria de Governació de la Generalitat d’expulsar el POUM dels consistoris, els seus membres no van ser expulsats de la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Unió General dels Treballadors (UGT), sindicat on compartien militància amb els dirigents i militants del PSUC.

Galileu Molins, va formar part del Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes i posteriorment Cos d’Investigació de Patrulles de Control, format el 29 d’octubre de 1936 per substituir les Milícies Antifeixistes, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a França per assentar-se finalment a Caracas (Veneçuela), on moriria a l’edat de 82 anys.


Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. ‘Galileu Molins i Ventura’ (pàg. 137-140). Editorial Agulló-Costa, Sabadell Primera edició, dessembre del 2006. ISBN: 8486636000

Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern, i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Primera Edició, juny de 2018. ISBN: 9788498839852

Joan Capellas i Fages

Sabadell, 10 de juny de 1917 – Montpeller, 10 de gener de 1946

Exposició. Deportats 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945. Museu d’Història de Sabadell (MHS), 2019:

https://issuu.com/museusabadell/docs/cataleg_issuu_deportats_4

El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer Jesús, 6. Treballava a l’empresa Tintas i Aprestos Casanovas S.A, del ram de l’aigua. Era membre del Comitè Local de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), on va fer amistat amb Josep Rodríguez Escursell. També era gran aficionat al ciclisme i formava part de la penya ciclista “Peña Cruz”. Era solter, i tenia una germana que es deia Carme.

Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna Carles Marx i soldat de la 27ª Divisió de l’Exèrcit Republicà. Al final de la guerra va passar la frontera francesa i va ser internat als camps de concentració per refugiats d’Argelers i del Bacarès. Posteriorment va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers a Vendeuvre (Calvados, Normandia), on va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Stalag VI-C/34-39 de amb el número 24856, i a l’Stalag XII-D de Trier (Renània-Palatinat, Alemanya). El 3 d’abril de 1941 va ser empresonat al Camp de Mauthausen amb el número 3873 i al Bloc 2. Allà es va trobar amb el seu company Josep Rodríguez, i els també sabadellencs, Pablo Alós, Eduard Garrigós, Conrad Crespí i Jaume Arís. Capellas va ser designat als blocs de la komnandantur dels SS i va formar part d’una xarxa comunista clandestina de resistència, dins del camp. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.

Grup de deportats alliberats al camp de Mauthausen. A la segona fila drets: a la dreta Joan Capellas Fages, al seu costat amb gorra, Eduard Garrigós Soler. 6 de maig de 1945. FONT: “Exposició. Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell. FONT ORIGINAL: Francesc Boix

S’instal·là a Montpeller, a casa del també deportat i exiliat, Joan Fargas. Va mantenir el contacte amb els seus companys sabadellencs de Mauthausen, Pablo Alós i Eduard Garrigós. El desembre de 1945 va passar un mes convalescent a la vila termal de Divonne-les-Bains. Pocs dies després de tornar a Montpeller, va suïcidar-se a l’estació del ferrocarril.

La seva besnoda Maria Antònia Oliveras i benebot Toni Pons conserven la seva correspondència personal i diverses fotografies.

Jaume Camps i Illa

Sabadell, 13 de març de 1910 – Ciutat de Mèxic, 15 de juny de 1984

Jaume Camps i Illa. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Economista, sindicalista i polític comunista i socialista

Després de passar per les files anarcosindicalistes es decantà per la Unió General dels Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC). Va ser regidor de finances de l’Ajuntament de Sabadell des del 17 d’octubre de 1936 fins el maig de 1937, vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, Comissari de Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat, Comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’est a Lleida i secretari personal de Josep Moix. El 1940 després de ser expulsat del PSUC, va ser un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català.

Fill de família treballadora, de Josep Camps i de Montserrat Illa. Va estudiar al col·legi dels Germans Maristes de Sabadell, i posteriorment a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, també d’aquesta ciutat. Tingué com a professors a Salvador Sarrà i a Serafí Singla. Estudià les ciències econòmiques i les teories de Smith, Fournier, Fisher, Tallada, etc.

La seva afició per les matemàtiques el portà a treballar al costat del seu pare com a comptable a l’empresa tèxtil Fonolleda S.A, de la qual el seu pare era l’encarregat dels telers.

Pel que fa a la seva vessant política, començà militant l’any 1928 al grup anarcosindicalista Ateneu Idea i Cultura, per integrar-se a la primavera de 1930 de la mà de Josep Moix a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1933 s’allunyà de la CNT i com la majoria de la FLS es mostrà partidari de les tesis trentistes, fet que suposà l’expulsió de la FLS de la CNT i la seva adhesió a la UGT al esclatar la Guerra Civil. Fou president del Sindicat de Tècnics i Empleats al 1934, participà en els “Fets dels 6 d’octubre” amb els elements del POUM que formaven el sindicat, així mateix, va ser un dels impulsors de l’ús de la llengua catalana dins les files del sindicalisme local. A l’agost del 1936, apart de l’adhesió de la FLS a la UGT, també s’afilià al PSUC. A l’octubre del mateix any, entrà a formar part del consistori sabadellenc del batlle Josep Moix, com a conseller regidor de Finances, ho continuà sent amb la remodelació de les conselleries el 3 de març de 1937, però per la Unió de Rabassaires. Va intentar activar al màxim la capacitat exportadora de la indústria tèxtil cap el front per tal de combatre les mancances econòmiques provocades per la guerra, i creà els bitllets municipals de 0,25, 0,50 i 1 ptes. Posteriorment va ser nomenat vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, fet que l’obligà a deixar la regidoria. Més endavant, també va ser nomenat comissari de la Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat i finalment a Lleida, fou nomenat comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’Est.

Amb el nomenament de Josep Moix com a ministre de Treball del Govern de Negrín, Jaume Camps fou nomenat secretari personal d’aquest, havent de deixar els càrrecs militars, dedicant-se a aconsellar Moix i al govern com especialista en economia.

Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França , on va ser reclòs al camp de concentració de Set-fonts, d’ on n’escapà al cap de dos mesos. Va contactar amb el seu company Josep Moix, amb qui col·laborà en el “Servicio de Evacuación a los Refugiados Españoles” (SERE). Passà a Bèlgica, Gran Bretanya, els Estats Units (Nova York) i finalment a Mèxic, on hi restà quaranta anys fins a la seva mort.
Va acabar distanciant-se de Moix i del PSUC a causa de les seves crítiques a l’ obediència d’aquest al PCUS i a la tercera internacional i pel cas Comorera, i en va acabar sent expulsat. El març de 1941 va firmar el manifest a “Tots els treballadors del PSUC dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya”, sent un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català el juliol de 1942 i formà part del seu Consell Executiu.

A Mèxic, treballà en diversos oficis, com a venedor de teixits a venedor de suro, entre altres. Finalment va trobar feina de comptable en una empresa industrial, de la qual en va ser gerent general durant vint anys, i posteriorment creà una petita fàbrica.

L’any 1970, s’acollí a l’amnistia política i retornà a Catalunya, a Barcelona. Va intentar unir a tots els militants socialistes en un sol partit, però no ho va aconseguir i retornà a Mèxic, on participà activament a l’Orfeo Català de la capital i en va ser reelegit com a President en diverses ocasions. El 22 de juliol de 1979 retornà novament a Catalunya amb el propòsit de romandre-hi definitivament, però finalment el 1981, portat per la nostàlgia i al veure que Catalunya i Sabadell eren molt diferents de quan havia marxat, retornà a Mèxic, on morí el 15 de juny de 1984.

Va col·laborar en nombroses publicacions com: “Diari de Sabadell”, “Vertical”, “La Humanitat”, “La Publicitat”, “Treball”, “Xaloc”.


Cendra i Bertran, Ignasi. El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939). Revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. (Pàg.237). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. ISBN: 84-8415-775-X

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. (pàg. 43-47). Primera Edició: Desembre 1986. Arts Gràfiques Agulló-Costa. Rector Centena, 13-Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0 (Publicat en el Diari de Sabadell el 7 de juliol de 1984)

Jaume Girabau i Esteve

Sabadell, 22 d’abril de 1914 – Madrid, 21 de gener de 1942

Militant comunista, membre de la Federació Local de Sindicats-Unió General del Treball (FLS-UGT), les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Executat pel règim franquista el 21 de gener de 1942.1

Va realitzar la primària a l’escola del pedagog i sindicalista Ricard Fornells i acabà la formació a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Treballà al sector d’acabats de la indústria tèxtil i s’afilià al Sindicat Industrial i d’Arts i Oficis de la FLS adherida a la CNT fins el trencament trentista (la FLS es passà a la UGT a inicis de la Guerra Civil). A principis dels anys 30 s’afilià a la Joventuts Comunistes de Catalunya.

Fou empresonat juntament amb altres companys sabadellencs a causa de la seva participació als fets del 6 d’octubre de 1934. I alliberat després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular i l’amnistia. Participà en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i s’incorporà al PSUC el 1936.

Durant la Guerra Civil va participar en l’expedició que intentà alliberar Mallorca de les tropes franquistes i posteriorment lluità al Front d’Aragó, primer com a voluntari i després com a comissari de la 30ª Divisió. Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França, on fou internat al camp de concentració de Barcarès i posteriorment internat al Castell de Cotlliure amb altres militants de les JSUC i el PSUC, quan fou deixat en llibertat emigrà a a bord del vaixell “De la Salle” cap a la República Dominicana, on arribà el 23 de febrer de 1940 a Puerto Plata2.

El 1941 va ser enviat a Lisboa per la direcció del Partit Comunista per tal d’incorporar-se clandestinament a la direcció del PSUC i ajudar a Isidoro Diéguez i el grup que encapçalava, fou detingut per la policia de Salázar juntament amb la resta del grup per la policia portuguesa i lliurat a les tropes franquistes. Un consell de guerra el condemnà a mortsent executat el 21 de gener de 1942 amb 27 anys a Madrid, juntament amb els seus companys: Isidoro Diéguez, Jesús Lagañarra, Manuel Asarta, Joaquín Valeverde, Jesús Gago, Francisco Barreiro Barciela i Eladio Rodríguez González.

Una plaça de Sabadell al barri de La Creu Alta, porta el seu nom.


Estruch Tobella, Joan. El PCE en la clandestinidad. 1939-1956. Ed. Siglo XXI

1 Nomenclàtor. ‘Jaume Girabau, Plaça de’Ajuntament de Sabadell.

2 Los barcos del exilio republicano‘, 2019.

Josep Rosas i Vilaseca

Súria, 10 de setembre de 1891 – Santiago de Xile, 14 de juny de 1968

Sindicalista i polític comunista

Era el germà petit del sindicalista Ramon Rosas, que va ser alcalde de Polinyà durant la Guerra Civil. De ben jove, va començar a treballar al tèxtil, a la colònia Burés del Baix Llobregat, a on la vida i el treball dels obrers estaven totalment controlats, les hores d’oci i fins i tot si el treballador anava a l’església o no. Als 24 anys, va arribar Sabadell i va començar a militar a la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar activament a la Vaga General de 1917, en la proclamació de la II República i en els fets del 6 d’octubre de 1934 (aixecament de les forces d’esquerres i republicanes contra el govern de dretes del Partit Radical i sobretot per l’entrada de la cada vegada més feixistitzada CEDA). A causa de tots aquests fets va ser detingut i empresonat en nombroses ocasions.

Durant la II República, va ser director del setmanari “Vertical”, òrgan de premsa de la FLS i es va posicionar al costat de Josep Moix, a favor dels sindicats d’oposició, que a Sabadell va suposar que la majoria d’afiliats de la poderosa FLS passessin a la Unió General de Treballadors (UGT), sota l’orbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), del qual en serien membres els principals líders de la FLS. Va exercir els càrrecs de conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’ Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil va deixar el càrrec de regidor a l’Ajuntament i es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. Posteriorment, es va traslladar amb la família a Xile, a finals de 1939, on va morir l’any 1968 sense haver pogut tornar a Sabadell com volia. L’alcalde, Josep Maria Marcet, a diferència d’altres casos, va mantenir la causa contra ell.

Durant els últims anys de la seva vida a l’exili, Rosas va escriure unes extenses memòries editades per l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), titulades “El ciutadà desconegut, del Llobregat al Mapocho, on reflexiona sobre la seva vida i la seva militància sindical i política. 

Actualment Sabadell té una plaça amb el seu nom, situada a la Serra d’ en Camaró, a la intersecció de la carretera de Terrassa i el passeig de Can Feu.


Nomenclàtor, Josep Rosas, Plaça de. Ajuntament de Sabadell                                                   <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18458&Itemid=118&search=josep%20ro> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Marimon, Silvia. “Un regreso con memorias. Los hijos del fallecido sindicalista emigrado, Josep Rosas, presentan su autobiografía”. Reportaje. El País. 21 sep. 2005 <http://elpais.com/diario/2005/09/21/catalunya/1127264854_850215.html> [Consulta: 30 gen.2017].

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La fundació del PSUC (1936). iSabadell.cat. 29 de maig del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-la-fundacio-del-psuc-1936/> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Wenceslau Colomer i Colomer

Wenceslau Colomer, secretari de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU), intervé en l’acte d’homenatge a les lleves del 29 i del 40 organitzat per aquesta entitat. 6 de març del 1938 Coliseum, Barcelona. FONT: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)

Militant comunista, Secretari General de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i Secretari d’Organització del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC)

Fill d’un firaire de cavallets. Durant la II República a Sabadell fou dirigent del Partit Comunista de Catalunya (PCC). Va ser detingut acusat de participar en els fets d’octubre de 1934, aixecament contra l’entrada de la CEDA al govern lerrouxista. S’afilià a les Joventuts Comunistes Unificades (JSU) des de la seva creació a l’abril de 1936, en esclatar la Guerra Civil fou nomenat Secretari General de les JSU, en substitució de Martí Salvat. Formà part de la I Conferència Nacional del PSUC que tingué lloc el juliol de 1937, on fou elegit membre del Comitè Central i també del Comitè Executiu degut  a que era Secretari General de les Joventuts.

S’alineà amb els partidaris de la centralització del poder comunista en el Partit Comunista d’Espanya (PCE), posicionament que el dugué a enfrontar-se amb el Secretari General del PSUC, Joan Comorera.

Un cop acabada la guerra s’exilià a França i fou apartat del Comitè Central d’Anvers (març de 1939), però es va posicionar a favor de Comorera quan començaren un seguit d’expulsions i depuracions dins el PSUC. L’any 1942 s’incorporà al secretari restringit del PSUC, i el 1944, ja a Mèxic es casa amb la filla de Joan Comorera, Núria Comorera. El 1945 retornà a França on s’ocupà de la secretaria d’organització del partit i mantingué una estreta relació amb els dirigents del PCE i especialment amb Santiago Carrillo. Formà part de la comissió d’investigació que va propiciar la destitució de Ramon Soliva com a responsable del PSUC a l’interior, arran de la caiguda d’una vuitantena de militants. Amb motiu de la celebració del XIII aniversari de la fundació del PSUC, en plena crisi amb Comorera, publicà un article on es mostrava favorable a l’ integració del PSUC dins el PCE, com a organització orgànica, i participà en el míting que tingué lloc a Tolosa de Llenguadoc, el 28 d’agost de 1949, on no hi assistí Comorera. Fou clau en l’expulsió de Comorera del PSUC, però posteriorment es distancià del PCE, a causa de l’actitud hostil que continuaven mostrant vers a Comorera. Quan es va celebrar el I Congrés del PSUC, l’abril de 1956 ja no ocupava cap càrrec.


Martínez de Sas, María Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Païssos Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Wenceslau, Colomer. La J.S.U de Catalunya per la unitat combatent de la joventut catalana. Mèxic : [Delegació a Mèxic del C.E. de la J.S.U. de Catalunya], 1946

Josep Castells i Candiri

Santa Perpètua de Mogoda 1896-1980

Retrat del periodista i sindicalista Josep Castells Candiri, dècada de 1960. Autor desconegut (AHS)

Sindicalista i periodista de la Federació Obrera de Sabadell (FOS) i la seva successora, la Federació Local de Sindicats (FLS)

Va militar al sindicalisme a Sabadell. Als 13 anys feia d’aprenent caixista a l’impremta dels Vives, al carrer de Sant Joan. Era l’encarregat de portar els originals i les galerades de “La Gazeta del Valles” al sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany, que s’encarregava de corregir-les; Salvany va intentar infructuosament convertir el jove en sacerdot. Fou en els motlles de “La Gazeta del Valles” on Castells es va interessar pel periodisme i la literatura, molt de tan en tan li deixaven escriure algun article. També es va aficionar al futbol, jugant el 1911 a les files del Sabadell Futbol Club.

Es va afiliar de ben jove al sindicat del metall i va formar part de la comissió de la Vaga de l’art fabril de gener-febrer de 1916, així mateix, va participar a la Vaga General revolucionària d’agost de 1917, enfilant-se a dalt de la teulada de L’Obrera per tal d’aturar els canons d’artilleria que atacaven el local i als vaguistes. Durant la dictadura de Primo de Rivera, va escriure alguns articles de caràcter literari a “Solidaridad Obrera” i la “Colmena Obrera” de Badalona. Va col·laborar amb els trentistes en les publicacions del País Valencià “La Traca” (publicació humorística, anti-militar i anticlerical) i “Generación Consciente”, va ser a “La Traca” on Castells i Gustau Vila Berguedà “Grapa”, van començar a treballar estretament, “Grapa” hi participava realitzant els dibuixos, i Castells hi afegia la llegenda. Va estrenar al Círcol” Republicà Federal (CRF) l’obra “L’heroi anònim”, l’obra també es va passar a l’Euterpe i va servir per recollir fons per la família de Serafí Espinós, un sindicalista que va morir a causa del dispar fortuït de la seva pistola durant una manifestació.

El novembre de 1936, juntament amb altres comunistes sabadellencs, va crear una comissió de propaganda de la FLS-UGT, vinculada al sindicat d’artistes.

Fidel home de Josep Moix, es va decantar a favor del trencament trentista i l’ingrés de la Federació Local de Sindicats (FLS) a la Unió General del Treballadors (UGT) i a l’òrbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), també va fer costat a Moix durant els fets del 6 d’octubre de 1934.

Durant la guerra va participar breument a la columna Alpina del Front Alt d’Aragó, però va tornar a Sabadell a causa de la mort del seu pare, poc després morí la seva mare i Josep Moix li demanar que es quedés a Sabadell per tal d’encarregar-se del setmanari -“Vertical”, òrgan de la FLS-UGT que en els seus inicis era òrgan de la FLS-CNT, però que després es va convertir en la veu dels sectors trentistes contraris a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i posteriorment en òrgan de la UGT. Castells, va ser Director del “Vertical”  de 1937 a 1938, on hi va escriure amb els pseudònims de “Joan de la Son”, “Caviar” o “Pep de la Rosa”, destacant el seu apartat, juntament amb “Grapa”, anomenat “Les xeringades“, on”Grapa” realitzava les caricatures de clergues, militars, burgesos i rendistes, i Castells hi afegia la llegenda. El “Vertical” durant la guerra va traslladar la seva seu al carrer Feliu Crespí, número 6 i a causa dels problemes econòmics derivats del conflicte bèl·lic, va passar de quatre a dues pàgines i de ser una publicació setmanal a convertir-se en bisetmanal (sortia de dilluns a dijous). Castells, va participar com a representant de la FLS a la delegació local del Consell General de les Indústries Tèxtils i Annexes, creada el 21 de març de 1938.

Amb la victòria franquista, Castells es a va exiliar amb el seu amic “Grapa”, però foren dels sindicalistes que pogueren retornar més ràpidament, acollint-se a la “operación mandos rojos para la CNS” que promocionava el Governador Civil de Barcelona Antonio F. Correa Véglison juntament amb l’alcalde Josep Maria Marcet. Després de passar dos mesos per la presó de Girona i un per la Model de Barcelona, el 1941 ja pogueren instal·lar-se novament a Sabadell. Castells que abans de la guerra era filador de Can Cuadras, no va poder tornar-hi a treballar i va trobar feina com a mosso de magatzem a una empresa de components electrònics; “Grapa”, va muntar una fàbrica de cardes a Carabanchel, però va morir un any després de convertir-se en empresari.


Castells, Andreu. Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897-1938). Revista Arraona Núm. 9, segona època. Sabadell, 1980.” Josep Castells Candiri director de Vertical” (pàg 63-64) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/viewFile/202455/280252> Consulta: 21/12/2016].

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanc, Pelai. Història del moviment obrer als Països Catalans. UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. (pàg 365).

Manuel Farràs i Baró

Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 19741

Manuel Farràs i Baró. Fons Ricard Simó Bach (AHS)

Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell2 i conseller de Sanitat i Assistència Social3.  encarregat del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats4. Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran i Oleart.5

Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys.6

Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a “paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la Volta a Catalunya i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi.7

Manuel Farràs en el mallot de Bianchi (1932)
Retrat de Manuel Farràs, obra de Gustau Vila “Grapa”

Es va casar amb Mercè Albert i Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF)8.

Va col·laborar amb tots els alcaldes que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936, fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix (també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat9que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.

Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró

Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del President Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.

Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.

A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE)10, que va ser la seu central del govern de la República espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.

Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.

La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’ estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.


  • Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró

1 Simó i Bach, “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981

2 Pozo González, Josep Antoni. “El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi.]”. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània, 2002, pàg. 153-154

3 Vargas Puga, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274)

4 Santamaría, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017

5 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili (pàg 73-76)Sabadell: Agulló-Costa (1986)

6 Op.cit

7 Op.cit

8 Pozo González, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofía i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154

9 Pereira, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004

10 Villarías Solana, Sara. Zaragoza: .. El Centro Republicano Español de México y su discurso político durante la Transición Democrática Española (1975-1982). [Trabajo Fin de Master] (Tesi). Zaragoza: Universidad de Zaragoza, Facultad de Filosofía y Letras, 2016

Joan Bartomeu i Valls

Sabadell, 28 de març de 1907 – Ambernac, 27 de juliol de 19441

Militant del POUM, després de la victòria franquista va continuar la lluita antifeixista a la resistència francesa, fins caure en combat contra l’exèrcit nazi

Fill de pares treballadors, de Salvador Bartomeu i  Farré i de Caterina Valls i Tiana. Va estudiar primària al Col·legi del pastor Antoni Estruch, posteriorment als Escolapis, i com a tècnic tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell. S’inicià al món del treball, a l’empresa Carol i Cia, més coneguda com a “Cal Jepó” al barri d’Hostafrancs de Sabadell, on arribà a ser contramestre de telers, posteriorment entrà a treballar realitzant la mateixa tasca a la fàbrica de Vicenç Planas.

Es formà com a orador al Centre d’Estudis Psicològics però l’abandonà l’any 1927 juntament amb altres afiliats perquè es van oposar a les teories espiritistes, durant la dictadura de Primo de Rivera es reunia al Centre Cultural Recreatiu i s’inicià en la militància política al “Círcol” Republicà Federal (CRF). El 1930, va ser un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol (BOC) a Sabadell, va ser candidat pel BOC al districte 4t a les eleccions municipals del 12 d’abril de 19312 i col·laborà en diverses publicacions d’esquerres: “La Humanitat”, òrgan d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); “L’Hora”, òrgan del BOC; “La Batalla”, diari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i “l’Impuls”. Va ser fundador i bibliotecari del Centre Cultural Recreatiu3. En esclatar la guerra s’allistà com a voluntari al front d’Aragó, on comandaria una columna d’artilleria del POUM, formada per divuit milicians. Al front, Bartomeu publicà un periòdic de campanya anomenat “Artilleria roja”, la redacció del qual anava a càrrec dels companys del POUM: Camil Formosa, Evarist Ribell i Ricard Simó. Un cop acabats els Fets de Maig del 37, amb la fi de la ocupació de l’edifici de Telefònica per part dels milicians de la CNT i el POUM, els primers, però sobretot els membres del POUM, van ser durament perseguits, entre ells també Bartomeu que acabà detingut. Un cop acabada la guerra, s’exilià a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Els companys sabadellencs del POUM l’ajudaren a evadir-se del camp de Barcarès i l’acolliren a Montpeller.

Bartomeu, continuà la lluita antifeixista, allistant-se com a voluntari a la resistència francesa, va caure en el combat d’Ambernac, arribant a la tarda com a reforç amb els guerrillers FTP de Chabanais per enfrontar-se a una columna de mílicies alemanyes. Va ser ferit de mort al creuar el pont sobre el Brailloux, per una ametralladora en bateria que els alemanys tenien al campanar. Bartomeu i Jean Léonard van morir a l’acte i sis soldats francesos partisants van ser ferits4. Va ser enterrat al cementiri de Chasseneuil (Charente). També des de 1985, un carrer de Sabadell porta el seu nom5. A Saint-Pierre d’Ambernac, prop d’on va morir, posteriorment s’hi va construir un monòlit en homenatge seu i als seus companys de la resistència francesa caiguts el 27 de juliol de 1944: Jean Leónard i Marc Blanchet.

Monument als 3 soldats de la resistència francesa antinazi, morts el 27 de juliol de 1944, situat als afores de la població d’Ambernac. Monument commémoratife. Inventarie Général du Patrimonie

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Monument commemoratiu de la mort de tres membres de la resistència entre els quals Joan Bartomeu VallsPetjada Catalana

1. Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Sabadell: Agulló-Costa, 1986. ISBN 84-86636-00-0.

2 Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat i Universitat de Barcelona, 2000. ‘Bartomeu Valls, Joan’ Maria Pilar Molina Javierre. (pàg. 186).

3 Josep Baqués, Robert Baró. Gent nostra als carrers de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell i Consorci per a la Normalització Lingüística, 1995. ISBN 84-87221-06-8.

4Le Maitron’. Dictionnaire Biographique Guillotinés Exectutés Massacrés 1940-1944 . BERTHOMIEU, Jean. <https://maitron.fr/>

5 Nomenclàtor, ‘carrer de Joan Bartomeu‘. Ajuntament de Sabadell

Josep Moix i Regàs

Sabadell, 28 d’octubre de 1898 – Praga, 3 de setembre de 19731

Sindicalista, batlle de Sabadell i secretari general i president del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Teixidor d’ofici (1), va iniciar la seva militància al Sindicat d’Indústria Tèxtil de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar a la vaga de 1917 i en les lluites socials de 1919-1923. El 1926 es va haver d’exiliar a Argentina a causa de la persecució que rebia per part de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El 1929 tornà a Sabadell i es va fer càrrec de la secretaria de la Federació Local de Sindicats (FLS) i el 1931 assisteix com a delegat del Congrés de la CNT a Madrid2.

Es va declarar favor del sector trentista, contra l’estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Poc després de les pugnes internes, el setembre de 1932, va patir un atemptat per part dels sectors partidaris de la FAI. El maig de 1932, la FLS deixà de pagar la part de la cotització que anava al conjunt de la organització, per la qual cosa Moix és expulsat del sindicat. El maig del 1933 va participar en la constitució dels Sindicats d’Oposició3, crítics amb la ingerència de la FAI, però també es va acabar oposant a les idees anarcosindicalistes d’aquests, virant cap el marxisme i afiliant-se a la Unió Socialista de Catalunya (USC)4. Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, i s’hagué d’exiliar de nou. Quan va ser alliberat i va poder tornar a Sabadell, ja s’havia afiliat a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment es va afiliar a la Unió General de Treballadors (UGT) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El 1936 aconseguí que la FLS, que agrupava la majoria de treballadors de Sabadell, ingressés a la UGT5, així com altres agrupacions locals, convertint Sabadell en la ciutat més forta de presència ugetista i augmentant la presència d’aquesta a la província de Barcelona, tot i això, la CNT continuà sent el sindicat hegemònic de Catalunya. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l’alcaldia del 1936 al 1938.

Va ser alcalde de Sabadell entre el 17 d’octubre de 1936 i el 17 d’agost de 19386. El 17 d’octubre de 1936 d’acord amb el Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat, va ser elegit conseller en cap, càrrec que equivalia al d’alcalde de la ciutat. El 17 d’agost de 1938, va deixar l’alcaldia, al ser nomenat ministre de Treball del govern de Juan Negrín, també va ser Director General de Treball al Principat.

Després dels Fets de maig de 1937, es va desfermar una campanya contra el dirigent de la CNT, Bru Lladóenfrontat anteriorment a Moix dins la CNT per oposar-se al sindicats d’oposició trentistes i defensar l’aliança amb la FAI. Moix va aprofitar el context dels Fets de maig per acusar a Lladó d’ haver penjat al seu despatx, el dia anterior als Fets de maig, un pasquí de “Los Amigos de Durruti“, que propugnava una sèrie de mesures revolucionaries, com crear una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig en un ple extraordinari es va acordar rellevar la CNT de les presidències municipals i es va “declarar incompatible el conseller Bru Lladó Roca, per la seva manifesta col·laboració amb la subversió produïda a Barcelona”, els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, la proposició es va votar per 20 vots a favor i l’ abstenció dels dos representants del POUM7. El 13 d’octubre de 1937, el portaveu del POUM, Galileu Molinsva anunciar que els regidors del partit abandonaven l’ Ajuntament a causa del Decret de Governació de la Generalitat que obligava expulsar els regidors del POUM dels consistoris catalans, Moix en va lamentar d’aquest decret “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista”8.

El febrer del 1939, acabada la Guerra Civil, marxà a Alacant i d’ allà a França per exiliar-se finalment a Mèxic. El 1942 firmà pel PSUC, l’acord de l’ Aliança Nacional Catalana que recolzava el president Irla davant el Consell Nacional de Londres. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949 va substituir a Joan Comorera com a secretari general del PSUC, fins el 1956 que deixaria la secretaria a Gregorio López Raimundo per ocupar la presidència del partit. El 1953 les autoritats franceses van iniciar una campanya anticomunista i l’acabaren expulsant del país, instal·lant-se definitivament a Praga, on hi va viure fins la seva mort el 1973, ocupant encara la presidència del PSUC9.


1 Alcalde Moix, Avinguda de l’. coneix.sabadell.cat

2 José Moix RegásReal Academia de la Historia

3 Martínez de Sas,Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 918)

4 Castells Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (IV). Del Terror a la Segona República 1918-1936 (p. 21.15). Editorial Riutort. Sabadell,1980. ISBN: 8485164032

5 Ballester, David. L’instrument sindical del PSUC durant la Guerra Civil. La UGT de Catalunya 1936-1937. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 1997

6 DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ (pàgs. 108 i 132). Ajuntament de Sabadell, 1986

7 Op.cit

8 Santamaria, Antonio. Els fets de maig de 1937. “Història de Sabadell”.  iSabadell.cat, 22 de maig del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-fets-de-maig-de-1937> [Consulta: 1 de setembre del 2016].

9 Morán, Gregorio (1986). Miseria y grandeza del Partido Comunista de España: 1939-1985. Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-5852-1. (pàg. 401)

Miquel Bertran i Oleart

Sabadell, 29 de juny de 1891– 17 d’agost de 1958, Tulancingo de Bravo, Hidalgo (Mèxic)1

Miquel Bertran i Oleart. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Impressor, teixidor, periodista, sindicalista i nomenat primer tinent d’alcalde l’any 1936 i penúltim alcalde de la II República (del 21 al 25 de gener de 1939)

Fill de família treballadora, cursà els primers estudis en el Col·legi Escola Pia de Sabadell. Començà a treballar de ben jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas i Faure. Posteriorment entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari i Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor. A la fàbrica d’Alguersuari hi tenia com a companys de feina a Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca amb els quals compartiria amistat i militància política.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar als aldarulls de la Setmana Tràgica i va haver d’exiliar-se a París durant un temps2. Durant el conflicte bèl·lic de la I Guerra Mundial, des de París, es va mostrar contrari a la I Guerra Mundial i de donar suport als aliats, opinió a contracorrent de la majoria de francesos així com del moviment obrer sabadellenc3. Participà A la Vaga General de 1917 i hagué d’exiliar-se una temporada a França, i més endavant a Itàlia i a Alemanya. Assistí al Congrés de Sants (Barcelona, juny de 1918), en representació dels rajolers de Sabadell. Fou un dels reorganitzadors de la CNT a Sabadell l’any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera. Participà en el tercer Congrés Confederal de la CNT com a delegat tèxtil per Sabadell (Madrid, 1931). Després dels “Fets d’Octubre de 1934”, s’exilià novament a França i al retornà a Sabadell fou empresonat juntament amb els seus companys del Comitè Local, fins que amb la victòria de les esquerres al febrer de 1936, van ser alliberats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, després del juliol de 1936, va ser nomenat Primer Tinent d’alcalde de la ciutat i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i Delegat Especial de Transports, per disposició de Director General de Transports de la Generalitat de Catalunya.

Una altra faceta seva és la tasca que va realitzar en la premsa sindicalista. L’any 1916 va dirigir els periòdic “Germinal”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS). També dirigí, l’any 1933 el periòdic “Vertical” portaveu de la FLS de Sabadell, dominat a l’època pels sectors trentistes. Amb el trencament trentista, es va alinear al costat dels seus companys i amics, Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca. La FLS va ser expulsada de la CNT i aquesta de majoria trentista va passar-se a la Unió General del Treball (UGT).  

Va substituir com a alcalde de Sabadell, a Manuel Farràs i Baró, durant només cinc dies, del 21 al 25 de gener de 19394, posteriorment,el 26 de gener, ocuparia l’alcaldia només per un dia, Enric Mampel i Martí. Després de la guerra, s’exilià a Mèxic, a la localitat de Tulancingo, on hi romandria fins la seva mort. S’afilià al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i fou Director Tècnic de l’empresa tèxtil La Concha S.A, situada a Tulancingo. Es casà amb la també sabadellenca Carme Mañosa i Umbert, amb qui tingué un fill, Llibert.

Va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, a l’edat de 66 anys. Els obrers de la fàbrica La Concha S.A on treballava, van portar el seu fèretre amb el cos immòbil , en braços, des del seu domicili fins el cementiri municipal5.

Des del 2011 una plaça de la ciutat de Sabadell porta el seu nom: nomenclàtorMiquel Bertran, Plaça de. Ajuntament de Sabadell.


1 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

2 “Un sabadellenc contra la guerra a París. Juliol de 1914” Josep M.Benaul. iSabadell, Història, Opinió, 12 de novembre del 2018 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/un-sabadellenc-contra-la-guerra-a-paris-juliol-de-1091-per-josep-m-benaul/>

3 Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 848338227-X (pàg.212)

4 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

5 Op.cit

Exit mobile version
%%footer%%