Maria Gispert i Coll

Sant Vicenç de Castellet (Bages) , 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976

Maria Gispert i Coll (AHS)

Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.

Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del “Círcol” Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista “Terra i Mar” i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall, Jaume Viladoms i Valls, i altres.

Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: “Diari de Sabadell”, “El Poble”, “L’Impuls”, “La Batalla” i “La Humanitat”. Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.

Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM “L’Impuls”, i juntament amb Marga Lladó va ajudar a Fidela Renom i Soler a fundar el cos d’Infermeres laiques (1). Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC (2). A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.

El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944

Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada “Senyera” i participà en el programa de ràdio “L’Hora Catalana”, escoltat per molts dels exiliats catalans.

Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de “Llibreria Mirador”, molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: “Quan despertem els sentits” (1953) i “Ombres i llums” (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.

Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.


(1) Masjuan, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X

(2) Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Simó i Bach, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. “Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)”, pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000

nomenclàtor. “Maria Gispert, ronda de” <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17629&Itemid=122>

El cafè “El Diluvio”

L’antic Cafè El Diluvio estava situat a carretera de Barcelona, núm. 2-4, cantonada amb carretera de Molins de Rei, posteriorment va ser anomenat Bar el Millon. Les fotos corresponen al bombardeig del regiment de Vergara que va rebre durant la Vaga revolucionària de 1917. Muñoz Grandes era Tinent del Regiment de Vergara i va ser General de la División Azul, quan va tornar a Sabadell l’any 1962, a causa de les riuades, acompanyant a Francisco Franco com a Vicepresident, recordaria els fets de la vaga revolucionària de 1917.  El Cafè Diluvio era el lloc de trobada dels progressistes, republicans federals i anarquistes sabadellencs, als anys 30 va ser arrendat pel que seria el segon alcalde de Sabadell durant la II República, provinent del Círcol” Republicà i Federal (CRF), Magí Marcé, va substituir a Salvador Ribé i Garcia, també del “Círcol”.

Marcé va ser alcalde en dos curts períodes: De l’1 de febrer de 1934 al 8 d’octubre de 1934, que va haver de dimitir a causa dels Fets d’Octubre; del 17 de febrer de 1936 al 15 d’abril de 1936, que va deixar el càrrec al·legant problemes de salut, però en realitat es devia a la pressió de la Federació Local de Sindicats (FLS) i del nou home fort de la política local, Josep Moix. A l’inici de la Guerra Civil, Moix es va afiliar el PSUC, esdevenint el principal partit polític de la ciutat, en detriment dels republicans federals. A nivell sindical, la majoria de la FLS es va passar a la UGT, en detriment de la CNT com a principal força sindical de la ciutat.

Marcé llogava la primera planta al Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Ramon Parrot i Ballvé, que tenia una botiga de queviures anomenada La Tendeta, situada a Avinguda Onze de Setembre, va comprar el Cafè El Diluvio, i va posar-li de nom Bar Millor. Al costat mateix del bar i del taller de bicicletes hi havia un sortidor de benzina, que va fer treure Ramon l’any 1933. Durant la dictadura, el lèxic popular i la prohibició del català, especialment durant els primers anys, va transformar el Millor, amb Bar el Millón. El juliol de 1964, després de la mort de Ramon Parrot i Ballvé, el Bar el Millón, va ser traspassat.

El 9 de novembre de 1988, Juan Manuel Quintela Noriega, comissari de Sabadell i posteriorment, durant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, cap d’informació de la policia nacional a Catalunya, va ser condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona a un mes d’arrest i a pagar 2.576.000 pessetes, en concepte d’indemnització al propietari del Bar Millón. Els fets van tenir lloc, el 2 de març de 1984, quan durant un registre per detectar si hi havia drogues al local, el seu propietari, Oriol Mañosa, va rebre un tret de Quintela Noriega.

Més informació: https://directa.cat/el-cap-dinformacio-de-la-policia-espanyola-a-catalunya-amaga-al-suprem-que-va-ser-condemnat-per-disparar-al-propietari-dun-bar/

Actualment el local es troba abandonat, però s’ha inclòs en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell.

Joan Puig i Pujol

Sabadell, 11 de novembre de 1892 – 22 de gener de 1973 (1)

Joan Puig i Pujol a Montpeller (1941). Autor desconegut. FONT: nomenclàtor

D’ofici comptable, escriptor i polític republicà federal

Des de 1924 participà als “dillunsos de Can Llonch”, on diversos artistes, escriptors, poetes i intel·lectuals de diferents tendències polítiques, es reunien cada dilluns a casa de l’empresari i lligaire Joan Llonch Salas per xerrar sobre art, societat, política i religió. (2)

Fou col·laborador del “Diari de Sabadell” a l’època que era l’òrgan d’Acció Catalana, i més endavant va ser director de “Sabadell Federal”, des d’aquest diari es defensaven les tesis federals cap a un canvi cultural, la publicació estava relacionada amb el grup anti-taurí de Barcelona Pro-Cultura, i es publicaren diversos escrits contra la tauromàquia (3). Escriptor de prosa, així com de llibres de temàtica historiogràfica local com “Memòries de Sabadell, Argus Miop”, la biografia “El català Joan Cristòfor Calvet d’Estrella” i “86 anys de premsa local”, on es recullen referències de totes les publicacions periòdiques sabadellenques des del seu inici fins a la Guerra Civil, un total de 309 publicacions. 86 anys de premsa local” va ser novament editat per l’historiador també sabadellenc Andreu Castells mitjançant l’editorial Riutort. A inicis dels anys 30 va ser director de l’efímera Editorial La Fona. (4)

El 1934 fou elegit regidor de Finances i Proveïments pel Círcol” Republicà Federal (CRF), d’on era militant del sector més moderat i catalanista. L’any 1936 va ser nomenat conseller de finances municipals per ERC i delegat de banca a Sabadell per la Generalitat de Catalunya.

Des de 1985 un passatge del barri de Gràcia de Sabadell porta el seu nom. (1)


(1) Puig i Pujol, Passatge de nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell 

(2) ‘In memoriam [Recordant, en memòria dels que foren i del què fou] Joan Llonch i SalesRevista Arraona

(3) Masjuan i Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (pàg. 121). UAB Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006

(4) Fons personal Joan Puig Pujol, “Anotacions Històrico-Biogràfiques. Documental”, notes autobiogràfiques (AHS).

Manuel Farràs i Baró

Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 1974 (1)

Manuel Farràs i Baró (2)

Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de SindicatsUnió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell (3) i conseller de Sanitat i Assistència Social (4)  encarregat del Comitè Comarcal d’ Ajuda als Refugiats (5). Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran i Oleart (6)

Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys (7).

Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la Volta a Catalunya i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi (8).

Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró

Es va casar amb Mercè Albert i Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF) (9).

Va col·laborar amb tots els alcaldes que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936, fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix (també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat (10) que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.

Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del President Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.

Retrat de Manuel Farràs, obra de Gustau Vila “Grapa”

Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.

A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE) (11) (12), que va ser la seu central del govern de la república espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.

Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.

La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’ estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.


  • Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró

(1) (2) Simó i Bach, “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981.

(3)  Pozo González, Josep Antoni. «El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi.]». Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània, 2002, pàg. 153-154.

(4) Vargas Puga, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274).

(5) Santamaría, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017.

(6) (7) (8) (9) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili (pàg 73-76). Sabadell: Agulló-Costa (1986).

(10) Pozo González, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofía i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154

(11) Pereira, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004.

(12) Villarías Solana, Sara. Zaragoza: .. El Centro Republicano Español de México y su discurso político durante la Transición Democrática Española (1975-1982). [Trabajo Fin de Master] (Tesi) (en castellà). Zaragoza: Universidad de Zaragoza, Facultad de Filosofía y Letras., 2016.

Conrad Crespí i Vergés

Sabadell, 4 d’agost de 1908 – 22 de març de 1982 (1).

Conrad Crespí i Vergés. FONT: nomenclàtor

Militant del Círcol” Republicà Federal (CRF), Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen (2)

Nét de Feliu Crespí i Cirera, alcalde federal de la ciutat durant la I República. Es casà amb Emilia Niubó Domènech (3).

Era fill de Feliu Crespí i Soler i Antònia Vergés i Pintó. Estudià al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i començà a treballar de comptable. Fou membre de la Junta del Foment de la Sardana i del Club Natació Sabadell, així com fundador de l’Esbart Dansaire. Políticament, de ben jove ja començà a milità al CRF i posteriorment a Estat Català  i a ERC (4).

El 1939 amb la derrota republicana hagué d’exiliar-se a França on formà part de la 15ª Companyia de Treballadors Estrangers. El juny de 1940, va  ser capturat pels alemanys a Bray-Dunes, prop de Dunkerque, internat a Mauthausen, aconseguí escapar-ne formant part d’un transport d’invàlids que es dirigia cap el camp de Dachau (prop de Munich), camp de presoners polítics on les condicions no eren tan dures com el de Mauthausen (5). El 29 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit dels Estats Units. Retornà a Sabadell el 23 d’agost de 1946 on hi restaria fins a la seva mort. Una plaça de la ciutat al barri de Covadonga porta el seu nom.


(1) (2) (3) ‘Nomenclàtor‘. Ajuntament de Sabadell.

(4) Simó i Bach, Ricard. ‘El sabadellenc Conrad Crespí i Vergés’. Diari de Sabadell, 25-03-1982, (pàg. 9).

(5) Benaul Berenguer, Josep M.; Onetti Vera, Antonio; Torruella Llopart, Jordi. ‘Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació’. Arraona, revista d’història 30, 2006 (pàg. 124-125).

Jaume Viladoms i Valls

Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976

Jaume Viladoms. FONT: Jaume Viladoms, mestre d’obrers,
Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric  

Pedagog, esperantista i militant socialista

Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i  els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear. Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.

Durant la guerra  fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC)i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.

Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.

Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia

Marcet, Joan. Jaume Viladoms, mestre d’obrers. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric. 5 pàg.

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447. ISBN: 848415243X/848338227X

Masjuan, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre  i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370

‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].

Marian Burguès i Serra

Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 1932 (1)

Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca (2)

De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.

Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili

Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.

Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.

Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic. L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.

Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 amb Miquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant, intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçó Tomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).

Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)

El Marian Burguès anarquista

El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti, acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu (3). Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.

L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.

Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà. (4)

El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista

Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs, començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.

Marian Burgès, i els “fayans catalans”

El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.

El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.

Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.

1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya

El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.

Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 al Círcol Republicà Federal i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassa i amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa (5). L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.

Segona República i entrada de les tropes franquistes

El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès. Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria (6).

Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen (7).


Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.

(1) Nomenclàtor. «Carrer de Marian Burguès». Ajuntament de Sabadell.

(2) Vidal Oliveras, Jaume. Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Sabadell: Museu d’Art de Sabadell, 1999. ISBN 84-87221-31-9

(3) L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (1851-1935), Andreu Castells. Revista Arraona, núm. 1 1976, 2ª època.

(4) Marian Burguès (1851-1932). Terrisser, artista, activista social i lliurepensador. Antonio Santamaria. isabadell.cat, 14 de gener de 2018.

(5) Exposició permanent: Marian Burguès Serra (Sabadell 1851 – 1932). Museu d’Art de Sabadell.

(6) L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (1851-1935), Andreu Castells. Revista Arraona, núm. 1 1976, 2ª època.

(7) Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, 2006 (pàg. 21)

Exit mobile version
%%footer%%