Banyoles, 21 de febrer de 1902 – Sabadell, 1 de novembre de 1989
Maria Vinyes. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Pedagoga. Destacada funcionària municipal durant la República. Professora de català i de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat. Secretària d’Orientació Professional de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell (1933-1939) imestra del Laboratori Psicotècnic(1936-1939)
Nascuda a Banyoles, filla de de Manuel Vinyes Camps i Maria Mayola Corominas, va cursà els primers estudis a l’Escola Nacional de dita localitat, amb el professor Francesc Estartús (1866 -1954). Cursà Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. L’any 1923 es traslladà a Sabadell. on hi visqué durant 66 anys, i on va deixar una gran empremta com a pedagoga i funcionaria municipal. Es va casar amb el sabadellenc Francesc Ventura Palet amb qui tingué un fill. Treballà amb el filòleg i fonetista Dr. Pere Barnils i Giol (1883-1933), el qual va ser director de l’Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona l’any 1928 i dirigí diverses revistes especialitzades.
Va ser una de les primeres professores de català de Sabadell, tenia el carnet num. 3, signat per Pompeu Fabra (1868-1984). El 1935, amb el Dr. Joan Mallofré i Antoni de P. Avellaneda escrigué “Estadístiques de la mortalitat infantil i mortalitat de Sabadell”.
Durant la Guerra Civil, també exercí com a mestra del Laboratori Psicotècnic Municipal (instal·lat al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch), amb Salvador Sarrà com a regidor de Cultura. Aquest, pretenia desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 s’encarregava d’observar i dictaminar aquells infants amb problemes. El laboratori Psicotècnic però, hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. A part de Maria Vinyes, també comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo Barrios i el metge Joan Mallofré Manyosa i i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.
Amb la victòria franquista va ser depurada per les noves autoritats i forçada a exercir de professora a l’àmbit privat. Després de 40 anys el nou Ajuntament democràtic amb l’alcalde Antoni Farrés, i d’acord amb el decret d’amnisita de funcionaris públics de 1979, li tornà els drets i la dignitat. L’acte es va celebrar en el Saló del Consistori, assistiren representants de la Secció Sindical de l’Ajuntament, membres d’Òmnium Cultural de Sabadell i diversos consellers.
Maria Vinyes firmant el document conforme és amnistiada com a funcionària de l’Ajuntament de Sabadell, al seu costat, l’alcalde Antoni Farrés. “Funcionaria amnistiada”. Diario de Sabadell, 8 de setembre de 1979
El 23 de juliol del 2007, l’Ajuntament de Sabadell posà el seu nom a una plaça de la ciutat.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Simó Bach, Ricard. 63 Dones sabadellenques dignes de recordar. Agulló-Costa, 1988. (Pàgs. 285-286)
‘Evocació’. Diario de Sabadell, 9 de novembre de 1989. Pàg. 16
Conferència «Salvador Seguí i el pistolerisme a Sabadell (1917-1921)» que va tenir lloc al Museu Història de Sabadell (MHS), organitzada per la CNT. Soledad Bengochea va tractar la biografia de Salvador Seguí i jo vaig parlar sobre el pistolerisme a Sabadell. Aquí deixo les principals idees de la xerrada i la bibliografia utilitzada.
Antecedents i context
Les Principals famílies que havien dominat la vida política i econòmica de la ciutat, com els Turull perden influència i poder; (Pere Turull, aconseguí la seva riquesa del comerç amb les amèriques, Enric Turull incendià o s’incendia el seu vapor), així com els Cruells (terratinents). Apareix una nova burgesia: famílies com els Grau, Codina, Marcet, Llonch, etc. El Poder econòmic queda més difuminat.
En l’aspecte ideològic, els conservadors tindran com a portaveus el capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, i Ramon Picart de la Lliga Regionalista que el primer recolza.
I Guerra Mundial. La posició neutral d’Espanya permet l’exportació de productes a les potències bel·ligerants. Beneficia als més rics i es fan grans fortunes, venent productes tèxtils, carbó, etc. Però pels treballadors suposa un augment de preu dels productes bàsics a causa de l’inflació, continuen els problemes d’insalubritat i accés a l’habitatge, manca de carbó (hivern fred), jornades laborals maratonianes, etc.
La Llei de fugues. Aquesta llei tractava de la pràctica policial de simular una fugida d’un detingut i abatre’l amb aquesta excusa. El 1920 va ser reclamada per Martínez Anido, governador de Barcelona i utilitzada entre els anys 1920 i 1923, l’any que es va fer servir més, va ser el 1921, el gener d’aquest any va ser aprovada pel govern d’Eduardo Dato.
Com veurem, el pistolerisme a Sabadell va tenir poc ressò, a diferència de Terrassa. Segurament per aquest poder més difuminat de la burgesia local i en el meu parer sobretot per la instal·lació de la Caserna de la Guàrdia Civil inaugurada el 1913 i que seria clau en la dura repressió contra la Vaga de 1917 i com a cos repressiu i dissuasori de tota protesta obrera.
Cronologia d’atemptats a la ciutat i altres atemptats destacats
10/3/1919Disparen i maten a Manuel Bordones, fanaler que es va negar a secundar la vaga de la Canadenca i fereixen a un altre treballador.
11/2/1920 Dues explosions a la casa dels regidors Antoni Cusidó i altres dos a la de Jaume Brullet. Diari de Sabadell 20 de maig
22/2/1920Assassinat deThéodore Jenny. A les 20:30h entren els encaputxats a casa seva. Es produeix una discussió i tiroteig, on son ferits els seus fill i Théodre és assassinat d’una ganivetada.
8/10/1920 19h. A la carretera de la fàbrica Grau (riu Ripoll) a Sabadell, a l’altura de Can Cuadras, uns desconeguts disparen contra el cotxe on anaven entre altresJoan Grau (President del Gremi de Fabricants) i el seu tintorer Mateu Iglesias amb cinc treballadors, des del cotxe responen disparant i es produeix un tiroteig.
La publicidad, 9 d’octubre 1920
30/10/1920: El policia Ribó, que prendrà part en la condemna dels acusats de l’empresari Théodore Jenny, va descobrir en una finca de Ca n’Oriach un taller clandestí que es dedicava a la construcció d’artefactes explosius després que la barraca on estaven s’incendiés.
19/11/1920: Onada de detencions. Son detinguts els sabadellencs Antoni Soler Cuadrat, Daniel Rebull Cabré i Ramon Requesens Miret. Així com Seguí i Companys.
30/11/1920: Assassinat de Francesc Layret, Joan Pont dels republicans federals de Sabadell el visita a la clínica Corachau de Barcelona. A Sabadell s’organitza una campanya per l’alliberament dels detinguts de la Mola, organitzat per Mujeres Republicanas del «Círcol» Republicà Federal, dirigides per Balbina Pi.
5/12/1920Gregori Daura Rauda, primera víctima del pistolerisme.
21/1/1921 El Gremi de Fabricants fa un homenatge a Joan Grau com a reparació de l’atemptat que va patir.
2/9/1921: Atemptat contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas al carrer Bonavista.
La Vaga General revolucionària (13-18 d’agost de 1917). A Sabadell durà fins el dia 15.
Anteriorment, i com anècdota, el dia 20 de gener de 1917 tindria lloc un míting al Teatre Cervantes, de solidaritat amb els vaguistes de la Pobla de l’Illet, on hi va participar Salvador Seguí. En aquest míting, Bru Lladó va fer una crida a protestar i enderrocar l’estàtua de l’industrial i polític conservadorJoan Sallarès i Pla, que havia de ser inaugurada l’endemà.
El febrer de 1917 tingué lloc «la primera fase» de la revolució russa. S’enderrocà el govern autocràtic del tsar Nicolau II i s’establí un govern provisional de caràcter liberal. La notícia il·lusionà al moviment obrer com exemple per acabar amb els govern de caràcter autoritari.
El 13 d’agost de 1917 la CNT i la UGT convocaven Vaga General a tot l’estat. La CNT la convocava com a Vaga General revolucionària i la UGT i el PSOE com a Vaga General política, però a moltes poblacions on el domini de la CNT era majoritari, també acabà participant a la Vaga revolucionària. Seguí estava a favor de la unitat amb la UGT, ja que aquesta era majoritària a llocs com Àsturies o Madrid, i si es volia que la Vaga General triomfés calia la unitat entre les dues centrals. A la matinada, Sabadell es despertà amb les fàbriques paralitzades i el Govern declara l’Estat de Guerra. Segellen i clausuren l’Obrera i la Fraternidad Republicana Radical, via Massagué, 55. El 14 d’agost a la Taverna Gurugú (Cal Sacs i després actual Hotel Urpí) lloc de trobada dels treballadors, la Guàrdia Civil a cavall registrà els obrers, un dels Guàrdies Civils va ser tirotejat i va morir. Al Cambrer l’acusaren de ser el responsable, dictant-li la pena de mort però finalment va ser anul·lada. Els obrers reobriren l’Obrera i hissaren la bandera roja (en aquells temps els anarcosindicalistes també feien servir la bandera roja). Es formaren barricades al carrer calderón i estrella fins la Pl. Sant Jaume GC clausurà la Cooperativa La Sabadellenca. A les 23 hores arribà el regiment de Vergara. El 15 d’agost un canó del regiment de Vergara bombardejà l’Obrera, tot i està buida, i el “Diluvio”. Alcarrer Sant Quirzedisparen els militars des dels balcons, aquests contesten amb foc d’artilleria. Agafaren vianants del carrer Sant Cugat i els lligaren amb cordes posant-los davant les tropes com escuts humans. Es clausura la Lliga dels Drets de l’Home i les escoleslaiques. La Federació Obrera de Sabadell (FOS) inicià una campanya per recollir fons per arreglar les destrosses mitjançant postals amb fotos d’aquestes.
Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya i de Catalunya amb més morts, darrere de Barcelona. A Sabadell, un total 13 morts i uns 35 ferits i a Barcelona, 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat hi van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.
Postal amb les destrosses a l’escola de dins l’Obrera després de la vaga revolucionària de 1917
La Vaga General de les subsistències (1918)
Va ser la primera vaga organitzada i feta per dones a Catalunya i Espanya.A Sabadell entre les principals organitzadores hi trobem les que en aquell moment dones del «Círcol» Republicà Federal, Fidela Renom (primera dona regidora de Sabadell per la Coalició d’Esquerres -Partit Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya-, creadora de la Lliga Laiga Femenina, entre altres),Balbina Pi(amb el trencament trentista es va passar a la CNT-FAI) i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt formaren part de la direcció d’aquest moviment.
Balbina Pi
El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar els establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar.
S’inicià el dia 23 de gener amb unmíting al Teatre Cervantes (actualment es trobaria a l’avinguda onzede setembre amb c/Sant Maties). Les sindicalistes i feministes Roser Dulcet i Llibertat Roldán demaneren la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del Mercat. A part de la rebaixa dels aliments bàsics, exigiren la supressió de l’impost d’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles. Una manifestació de dones obliga a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es dirigirenn als comerços i els obliguen a rebaixar els preus. El 24 de gener una multitudinària manifestació de dones es concentrà a la Rambla. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, a la tarda tingué lloc una manifestació a la plaça de la Llibertat. L’endemà s’organitzà un míting aPlaça Vallès, va ser prohibit, instaren a les concentrades a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa va ser dissolta als carrers de Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil, però finalment, aconseguiren reunir-se a la plaça de Pi i Margall (Sant Roc), on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió, se’ls hi negà adduint l’estat de guerra. El 26 de gener arribà una companyia de caçadors de Reusprocedent de Manresa, es clausurà la Cooperativa Sabadellenca i la Fraternitat Republicana Radical.
Teatre Cervantes, on es feien molts dels mítings que iniciaven les protestes obreres
La Vaga de la Canadenca (1919)
El mes de març de 1919 a causa de l’aturada de les instal·lacions que la companyia tenia al Paral·lel de Barcelona. Es van detenir els components del comitè sabadellenc i s’enviaren policies a la ciutat. Els empresaris s’organitzaven en la Federació Patronal de Sabadell.
Dels 6 de desembre 1919 a 11 de febrer de 1920tingué lloc un locaut total. El locaut era «l’arma» dels patrons per tal que els obrers deixessin de reivindicar més drets. Es tractava del tancament de les indústries fins que els obrers no tinguessin de què viure i renunciessin a les seves demandes. La Cooperativa «la Sabadellenca» donava ajut als més necessitats. Aquesta entitat i el Centre Sabadellenc van haver de tancar, igual que els sindicats.
L’Alba del dia 6 de desembre, tots els tallers i fàbriques de Sabadell aparegueren amb uns cartells penjats on hi deia:
Els elements patronals de Catalunya, enfront del manifest incompliment, per part dels obrers, de les bases de la Comissió Mixta el 13 del proppassat de novembre i cansats d’aguantar més l’anarquia hem acordat acabar amb aquest estat de coses que tants prejudicis causa a obrers i patrons
L’11 de febrer de 1920 s’obriren les fàbriques i els patrons acomiadaren els obrers més destacats. El 28 de març tingué lloc una nova aturada, la feina es reprengué el 4 d’abril, però a la tarda mateix els treballadors es tornaren a declarar en vaga per reclamar la llibertat dels sindicalistes novament empresonats. Després del dia 6, a la molt conservadora Revista de Sabadell deixaren d’aparèixer les notícies del que passava a la ciutat, en canvi informava dels fets a València, a Barcelona i a Terrassa, on sí que hi hagué enrenou.
El dia 14 d’abril hi hagué un nou locaut: Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada Mataró, Tarragona i la resta de ciutats fabrils estaven aturades. L’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga, i el secretari, Feliu Pascual i Carol, amb els regidors intentaren establir vies de negociació. Demanaren a la Mancomunitat que intervingui. A la vegada es lamentaren de l’absència de mesures coercitives, especialment les organitzacions patronals.
En aquests dos telegrames publicats a la Revista de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç demanà al president del Consell de Ministres i al Ministre de Governació, la intervenció del govern per reprimir els atemptats terroristes i el que anomenaven crims socials.
Gremio Fabricantes Sabadell protesta enérgicamente infame asesinato Guardias Civiles Barcelona y requiere inmediata y eficaz intervención Gobierno para reprimir severamente atentados terroristas y crímenes sociales que, a pesar de su frecuencia, quedan en la más absoluta impunidad colocándolos en un estado de anarquía impropio de un país civilizado. Presidente Codina
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
Cámara Comercio Sabadell protesta indignada contra repetición actos salvajismo de que han sido últimas víctimas, Guardias Civiles Barcelona y reclama urgente y enérgica intervención Gobierno para castigar culpables y acabar de una vez con la actual insostenible situación que ha de llevar al país al caos y a la ruina. Presidente Ponsà
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
El 22 de febrer de 1920 dos desconeguts assaltaren la casa de Théodore Jenny mentre aquest sopava, l’assassinen i fereixen als seus dos fills. Theodore era copropietari de la fàbrica d’estam Jenny i Turull (Ca la Daniela).
L’assassinat de Theodore Jenny (1920)
Esquela de Théodore Jenny a La Veu de Catalunya, 19 de maig de 1920
Theódore Jenny
El 9 de maig de 1922, després de confessar sota tortures i d’un judici sense garanties, foren executats amb garrot vil a Barcelona, Victor Sabater Martínez (19) i Martí Martí Colomer (23), ambdós del ram de l’aigua.
Martí Martí i Víctor Sabater
Sabater i Martí, simpatitzaven amb Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la CNT, però no eren militants destacats dins el sindicalisme revolucionari. En el moment dels fets es trobaven a l’atur a causa dels constants tancaments d’empreses, locauts, i tenien antecedents per petits furts.
Els dos fills de Théodore van llençar cadires contra els assaltants i a un d’aquests li va caure la pistola, l’altre va reaccionar disparant-los i ferint de bala a ambdós. El que se li va caure la pistola va clavar un ganivet al pit a Théodore Jenny provocant-li la mort. Els agressors van fugir deixant mort a l’empresari i ferits de bala als seus dos fills.
Intent de robatori o atemptat com a resposta a les condicions laborals a la fàbrica? Théodore havia tingut problemes amb els seus treballadors ja que aquests no acceptaven la imposició dels nous horaris. Es desconeixia si Théodore estava vinculat amb el pistolerisme patronal, tot i que els seus fills si que eren membres del Sometent.
Les autoritats van rebre pressions del govern francès, el ser Théodore de nacionalitat francesa, el cònsol francès visità personalment la família l’endemà de l’assalt. La policia es va agafar al testimoni d’un noi de 17 anys de Sabadell anomenat Josep Peris i Sancliment, que es va presentar a comissaria l’endemà de l’atemptat. Peris, patia greus problemes psíquics, i a causa de la pobresa de la seva família, havia sigut acollit de petit a una casa de beneficència regentada per monges.
Peris va oferir a la policia fer de confident per descobrir els autors de l’assassinat a canvi de diners. Un dels policies però, va declarar al judici que va ser l’empresari Francesc Llonch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victor Sabater Martínez i a Martí Martí Colomer que van ser detinguts el 2 de març. El primer se l’hi va imputar ser l’autor de l’assassinat de Théodore i d’haver ferit als seus dos fills i al segon d’haver fet vigilància al carrer. Després de la detenció dels suposats responsables del crim, la policia va detenir un total de 32 anarcosindicalistes.
Els detinguts asseguts i darrere seu les autoritats. A l’esquerra Martí Martí, al centre Josep Peris i a la dreta Víctor Sabater (bigoti).
La Revista de Sabadell i les autoritats ja els van acusar de ser culpables, abans de ser jutjats:
…Las falsedades en que incurría el sujeto aludido, las contradicciones que se le notaban constantemente, la vaguedad con la que se explicaba. hicieron nacer ciertos recelos a la policía. Se hicieron otras indagaciones simultáneas y separadas, el resultado de lo cual fue recibir una confidencia acusándose al sujeto aludido como autor del asesinato… Practicando registro en la casa donde vivía Peris, calle Dr. Puig nª 11 habiendo encontrado una bufanda con varios alfileres de los llamados imperdibles y unos pantalones rayados, ambas prendas reconocidas por la criada de la casa Jenny. La noche del crimen la policía recogió en esta un botón de zapato que encontró por el suelo. En el registro efectuado hallándose dos zapatos llenos de barro, a los cuales faltaba el botón encontrado. Ayer mañana se sacaron fotografias de los tres aludidos sujetos, habiendo siempre, mucha gente delante de las Casas Consistoriales, ávida de ver a los criminales
«Captura de los autores del crimen de la casa Jenny», 2 de març de 1920
Durant el judici, Victor Sabater i Martí Martí digueren que s’havien declarat culpables a comissaria perquè els havien torturat i els hi havien dictat el que havien de declarar.
Diversos testimonis declararen que ambdós a l’hora del crim es trobaven al ball que es celebrava a «La Mata», però el jutge va rebutjar-los. En contra seu, va declarar la criada de Théodore, Pepa Alòs, que els va reconèixer com els assaltants al domicili dels Jenny. Van córrer rumors que va ser pressionada perquè declarés reconèixer-los com els autors de l’assalt, i es fa difícil pensar que pogués saber qui eren si anaven tapats amb bufandes.
L’historiador Andreu Castells va recollir les opinions de diferents personalitats sobre el crim:
Josep Gadea Vilarrubias de la família carlina dels Vilarrubiasli va dir que l’assassinat havia sigut obra de dos altres germans per “litigis d’herència”.
L’empresari i secretari local de la Lliga Joan Llonch va afirmar-li que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
Per Ángel Pestaña els assaltants eren delinqüents comuns sense cap connexió amb l’anarcosindicalisme
Pel sindicalista Josep Rosas i Vilaseca, els assassins eren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell, un d’ells es deia Pierre i anava a demanar diners sovint als Jenny, aquest el negar-se a donar-li més, l’hauria matat.
Pels anarcosindicalistesBru Lladó i Enric Mampel, els autors eren membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. Durant la trobada va tenir lloc una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari.
Judici i execucions
El judici contra els tres acusats, es celebrà a l’Audiència de Barcelona de l’11 al 13 de juliol de 1921. El judici va estar ple d’irregularitats i el 15 de juliol es va dictar la sentència:
Així, tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabater i Martí a la pena de mort al garrot vil,i Peris, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys i 8 mesos i 1 dia de presó per l’assassinat consumat, i 8 anys i 1 dia per intent d’assassinat dels fills de Théodore.
Diversos partits, entitats i sindicats de la ciutat demanaren la commutació de la pena de mort, el Círcol Republicà Federal, l’Ajuntament la CNT, etc. Lluís Companys, diputat per Sabadell en aquell moment, i el president de la patronal dels metal·lúrgic, Jaume Ninet, van reunir-se a Madrid amb el president Sánchez Guerra per intercedir i demanar la commutació de la pena.President de la Mancomunitat de Catalunya Puig i Cadafalch de la dretana Lliga Regionalista, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Una Comissió femenina sabadellenca va reunir 4.500 signatures que van ser lliurades a la filla del governador Martínez Anido.Del quatre al 6 de maig tingué lloc una Vaga General de solidaritat amb els condemnats. Tots els esforços van ser envà i el govern va mantenir la condemna a pena de mort.
El 9 de maig de 1920 serien executats a Barcelona amb el Garrot Vil:
Victor Sabater va negar-se a besar el crucifix, es dirigí al botxí Gregorio Mayoral dient-li:
-Tiene hijos?
El botxí li contestà afirmativament i Sabater li digué:
-Pues los compadezco, porque contigo deben pasarlo muy mal.
Sabater tampoc va voler que li cobrissin el cap amb un drap negre.
Martí si que va besar el crucifix, com a últim desig abans de ser executat, se li va permetre casar-se amb la seva núvia a la presó, amb ella tenia un nen de 3 anys.
Hemeroteca La Vanguardia, 10 de maig de 1922
La Humanitat 13 de novembre de 1931 Article on es recorda l’assassinat de Théodore i la pena de mort a Martí Martí i Victor Colomer
Per la opinió pública de Sabadell van ser dos caps de turc. La patronal buscava trobar uns culpables, realitzar un escarment públic i relacionar-los amb el sindicalisme, en una època on estaven augmentant les reivindicacions obreres i la força de la CNT. Es tractava de frenar per tots els mitjans, per exemple amb la “Llei de Fugues”, la organització dels treballadors i que aconseguissin les seves reivindicacions.
Institucions i personalitats encarregades de la repressió contra l’obrerisme
Pistolers al servei de la patronal
A Sabadell el Sindicat Lliure actuava sota el paraigües de la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círculo Tradicionalista. I Acció Mancomunada Patronal i Obrera creada per Mossèn Josep Cardona.
Enric Sarradell en seria l‘organitzador i ideòleg. Ultracatòlic, antimaçó, antimarxista i antisemita. Anteriorment Requetè. Cap de les organitzacions que actuaven com el Sindicat Lliure a Sabadell, també seria tresorer d’aquests a Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera va tenir un paper molt important com a Cap de Governació i Premsa i Inspector en Cap de Vigilància. És a dir, màxim encarregat de la premsa del règim i l’aparell repressiu a la ciutat.
Enric Sarradell
El règim franquista el va acabar apartant a causa del seu extremisme. Aquí deixo un fragment d’un dels seus articles després de la Guerra Civil, com a mostra del seu extremisme:
La proclamación de la segunda república en España, significa el contenido y el continente de una aberración política, varia y compleja que un siglo de liberalismo lógicamente inexorablemente abocaba al caos. Al socaire de la gran farsa democrática, con sus principios vacíos de lógica, pero plenos de sonoridades. España se precipitó en su declive… En un hartazgo de bienestar excesivo a sus méritos, el cuerpo social ya incontrolado por el estado, se entregó a la voluptuosidad de las lucubraciones de la fantasia de libertad sin ritmo ni causa. Cegó sus instintos de conservación de los valores vitales de la sociedad, para que la conspiración de ghetos y logias, asolara el país, con estremecimientos de orgía demoniaca
Manresa «Como se liquida una revolución», 26 de maig de 1942
Al servei de Sarradell i el Sindicat Lliure, trobem els pistolers: Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs i Pere Matas Castells
El sometent
El sometent era un cos paramilitar d’origen feudal per la defensa de les poblacions catalanes en temps de guerra i per perseguir els delinqüents. Durant els anys vint actuava com a força dissuasora davant possibles protestes obreres. Els sometents es passejaven sobretot a les nits, mostrant les seves armes. Es calcula que tenia uns 2.000 membres a Sabadell a principis del anys vint.
El Diari de Sabadell, com a portaveu ideològic de la Lliga Regionalista, publicaria articles favorables a aquest:
Podem, doncs, afirmar, en resum, que el pànic és una cosa que tendeix a desaparèixer, sinó per la força -el Sometent- pel fàstic per la massa durada
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (III)», 14 de gener de 1920
Al sometent com la Guàrdia Civil, no el poden témer més que els homes de mal instint, propensos a la rapacitat, al Crim i al desordre pel desordre
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (VI)», 18 de gener de 1920
La Guàrdia Civil
LaCaserna de la Guàrdia Civilva ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la CNT. El cost de l’edifici va ser sufragat per l’empresariat local, els principals industrials de la ciutat i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’ altra meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupava tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
Durant la Vaga General revolucionària de 1917, 600 Guàrdies Civils i militars van ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Els pistolers sindicalistes
Sabem almenys de tres anarcosindicalistes d’acció o preparats per si actuava el Sindicat Lliure.
Antoni Soler Cuadrat, un dels organitzadors de la Setmana Tràgica (anomenada Gloriosa pels seus convocants). Parella de la feminista Roser Dulcet. Entre 1913-1914 s’enfrontà amb els Lerrouxistes. El 1913: participà a la Vaga de la construcció. I el 1916 a la de paletes. Va ser empresonat onze mesos per les seva actuació durant la Vaga de la Canadenca. El 1919 deportat a la Mola de Maó.
Enric Mampel Martí. Teixidor, s’acostà a l’anarquisme amb la Setmana Tràgica, participà a la Vaga General revolucionària de 1917. Va ser empresonat i passà nombroses temporades a. l’exili, passà tota la dictadura de Primo de Rivera exiliat.
Francesc Duran, anarquista i vegetarià, amic de Mateu Morral. Es passà als trentistes, encapçalats per Josep Moix.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Del Terror a la Segona República. 1918-1936. Sabadell. 1980
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Publicacions entre 1919 i 1922: La Veu de Catalunya, El Diluvio, Diari de Sabadell, Mundo Gráfico, La Publicidad, La Vanguardia i Revista de Sabadell
Sant Vicenç de Castellet (Bages), 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976
Maria Gispert i Coll (AHS)
Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.
Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del “Círcol” Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista “Terra i Mar” i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall,Jaume Viladoms i Valls, i altres.
Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: “Diari de Sabadell”, “El Poble”, “L’Impuls”, “La Batalla” i “La Humanitat”. Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.
Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM “L’Impuls”, i juntament amb Marga Lladó va ajudar aFidela Renom i Solera fundar el cos d’Infermeres laiques1. Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC2. A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.
El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944
Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada “Senyera” i participà en el programa de ràdio “L’Hora Catalana”, escoltat per molts dels exiliats catalans.
Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de “Llibreria Mirador”, molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: “Quan despertem els sentits” (1953) i “Ombres i llums” (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.
Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.
1. Masjuan, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X
2 Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7
Simó i Bach, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. “Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)”, pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000
L’antic cafè “El Diluvio” estava situat a carretera de Barcelona, núm. 2-4, cantonada amb carretera de Molins de Rei, posteriorment va ser anomenat Bar el Millor.Les fotos corresponen al bombardeig del regiment de Vergara que va rebre durant la vaga revolucionària de 1917. Muñoz Grandes era Tinent del Regiment de Vergara i va ser General de la División Azul, quan va tornar a Sabadell l’any 1962, a causa de les riuades, acompanyant a Francisco Franco com a Vicepresident, recordaria els fets de la vaga revolucionària de 1917. El cafè “Diluvio” era el lloc de trobada dels progressistes, republicans federals i anarquistes sabadellencs, als anys 30 va ser arrendat pel que seria el segon alcalde de Sabadell durant la II República, provinent del “Círcol” Republicà Federal” (CRF), Magí Marcé (antic militant de la CNT), va substituir a Salvador Ribéi Garcia. El govern municipal es va comprenia militants del Círcol i el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Unió Socialitsta de Catalunya (USC).
Marcé va ser alcalde en dos curts períodes: De l’1 de febrer de 1934 al 8 d’octubre de 1934, que va haver de dimitir a causa dels Fets d’Octubre; del 17 de febrer de 1936 al 15 d’abril de 1936, que va deixar el càrrec al·legant problemes de salut, però en realitat es devia a la pressió de la Federació Local de Sindicats (FLS) i del nou home fort de la política local,Josep Moix. A l’inici de la Guerra Civil, Moix es va afiliar al PSUC, esdevenint el principal partit polític de la ciutat, en detriment dels republicans federals. A nivell sindical, la majoria de la FLS es va passar a la UGT, en detriment de la CNT com a principal força sindical de la ciutat.
Marcé llogava la primera planta al Bloc Obrer i Camperol (BOC).
El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Ramon Parrot i Ballvé, que tenia una botiga de queviures anomenada “La Tendeta”, situada a Avinguda Onze de Setembre, va comprar el cafè “El Diluvio”, i va posar-li de nom “Bar Millor”. Al costat mateix del bar i del taller de bicicletes hi havia un sortidor de benzina que va fer treure Ramon l’any 1933. Durant la dictadura, el lèxic popular i la prohibició del català, especialment durant els primers anys, va transformar el Millor, en “Bar el Millón”. El juliol de 1964, després de la mort de Ramon Parrot i Ballvé, el Bar el Millón, va ser traspassat.
Segons el setmanari alternatiu La Directa, el 9 de novembre de 1988, Juan Manuel Quintela Noriega, comissari de Sabadell, va ser condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona a un mes d’arrest i a pagar 2.576.000 pessetes, en concepte d’indemnització al propietari del “Bar el Millón”. Els fets van tenir lloc, el 2 de març de 1984, quan durant un registre per detectar si hi havia drogues al local, el seu propietari, Oriol Mañosa, va rebre un tret de Quintela Noriega.
Actualment el local es troba abandonat, però s’ha inclòs en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell.
Actual edifici del cafè “El Diluvio”, posteriorment “Bar Millón”
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Museu d’Història de Sabadell (MHS)
Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i Catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals de Sabadell (PEPS). 05. Béns Socioculturals i Etnològics (BSE). Autors: Vilanova, A; Moya, S; Florensa, F; Fumanal, M.A; Fàbregas, X; González, J.A; Pérez, D; Castell, A, 2020:
Sabadell, 11 de novembre de 1892 – 22 de gener de 19731
Joan Puig i Pujol a Montpeller (1941). Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
D’ofici comptable, escriptor i polític republicà federal
Des de 1924 participà als “dillunsos de Can Llonch”, on diversos artistes, escriptors, poetes i intel·lectuals de diferents tendències polítiques, es reunien cada dilluns a casa de l’empresari i lligaireJoan Llonch Salasper xerrar sobre art, societat, política i religió2.
Fou col·laborador del “Diari de Sabadell” a l’època que era l’òrgan d’Acció Catalana, i més endavant va ser director de “Sabadell Federal”, des d’aquest diari es defensaven les tesis federals cap a un canvi cultural, la publicació estava relacionada amb el grup anti-taurí de Barcelona Pro-Cultura, i es publicaren diversos escrits contra la tauromàquia3. Escriptor de prosa, així com de llibres de temàtica historiogràfica local com “Memòries de Sabadell, Argus Miop”, la biografia “El català Joan Cristòfor Calvet d’Estrella” i “86 anys de premsa local”, on es recullen referències de totes les publicacions periòdiques sabadellenques des del seu inici fins a la Guerra Civil, un total de 309 publicacions. “86 anys de premsa local”va ser novament editat per l’historiador també sabadellenc Andreu Castells mitjançant l’editorial Riutort. A inicis dels anys 30 va ser director de l’efímera Editorial La Fona4.
El 1934 fou elegit regidor de Finances i Proveïments pel “Círcol” Republicà Federal (CRF), d’on era militant del sector més moderat i catalanista.L’any 1936 va ser nomenat conseller de finances municipals per ERC i delegat de banca a Sabadell per la Generalitat de Catalunya.
Des de 1985 un passatge del barri de Gràcia de Sabadell porta el seu nom.
3 Masjuan i Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (pàg. 121).UAB Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006
4 Fons personal Joan Puig Pujol, “Anotacions Històrico-Biogràfiques. Documental”, notes autobiogràfiques (AHS).
Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 19741
Manuel Farràs i Baró. Fons Ricard Simó Bach (AHS)
Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).
Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell2 i conseller de Sanitat i Assistència Social3. encarregat del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats4. Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran i Oleart.5
Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys.6
Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a “paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la Volta a Catalunya i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi.7
Es va casar amb Mercè Albert i Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal(CRF)8.
Va col·laborar amb tots els alcaldes que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936, fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix(també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat9que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.
Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró
Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del President Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.
Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.
A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE)10, que va ser la seu central del govern de la República espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.
Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.
La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’ estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.
Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró
1 Simó i Bach, “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981
3 Vargas Puga, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274)
4 Santamaría, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017
5 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili (pàg 73-76). Sabadell: Agulló-Costa (1986)
8 Pozo González, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofía i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154
9 Pereira, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004
Militant del “Círcol” Republicà Federal (CRF), Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen
Nét de Feliu Crespí i Cirera, alcalde federal de la ciutat durant la I República. Es casà amb Emilia Niubó Domènech.
Era fill de Feliu Crespí i Soler i Antònia Vergés i Pintó. Estudià al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i començà a treballar de comptable. Fou membre de la Junta del Foment de la Sardana i del Club Natació Sabadell, així com fundador de l’Esbart Dansaire. Políticament, de ben jove ja començà a milità al CRF i posteriorment a Estat Català i a ERC2.
El 1939 amb la derrota republicana hagué d’exiliar-se a França on formà part de la 15ª Companyia de Treballadors Estrangers. El juny de 1940, va ser capturat pels alemanys a Bray-Dunes, prop de Dunkerque, internat a Mauthausen, aconseguí escapar-ne formant part d’un transport d’invàlids que es dirigia cap el camp de Dachau (prop de Munich), camp de presoners polítics on les condicions no eren tan dures com el de Mauthausen.3El 29 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit dels Estats Units. Retornà a Sabadell el 23 d’agost de 1946 on hi restaria fins a la seva mort. Una plaça de la ciutat al barri de Covadonga porta el seu nom.
2 Simó i Bach, Ricard. ‘El sabadellenc Conrad Crespí i Vergés’. Diari de Sabadell, 25-03-1982, (pàg. 9).
3 Benaul Berenguer, Josep M.; Onetti Vera, Antonio; Torruella Llopart, Jordi.‘Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació’. Arraona, revista d’història 30, 2006 (pàg. 124-125)
Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976
Jaume Viladoms. FONT: Jaume Viladoms, mestre d’obrers, Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric
Pedagog, esperantista i militant socialista
Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear.Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.
Durant la guerra fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.
Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.
Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia
Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447. ISBN: 848415243X/848338227X
Masjuan, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370
‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].
Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321
Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2
De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.
Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili
Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.
Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.
Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic.L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.
Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 ambMiquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant,intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçóTomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).
El Marian Burguès anarquista
El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti,acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.
L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.
Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4
El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista
Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs,començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.
Marian Burgès, i els “fayans catalans”
El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.
El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.
1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya
El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.
Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 alCírcol Republicà Federali a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassai amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)
Segona República i entrada de les tropes franquistes
El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès.Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6
Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.
Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7
Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.