Sabadell, 21 de març de 1859 – 21 de desembre de 1925
«Pequeña Gaceta del Régimen Local. Extraordinario de Sabadell», 1915 (AHS)
Arxiver Municipal, historiador, cronista, poeta i dramaturg. Fundador del primer Centre Catalanista i de la «Revista de Sabadell». Organitzador de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
Fill d’un botiguer del carrer de la Salut, va estudiar als Escolapis i posteriorment es dedicà a escriure i participà en diferents concursos literaris (autor de l’obra «La Puntaire»). Quan només tenia 20 anys, amb el seu cunyat Ricard Sampere i altres, va fundar el Centre Literari Catalanista, el 1879. Va tenir un gran interès per conèixer la història de la ciutat de Sabadell, i fou nomenat cronista de Sabadell l’any 1882. Un any després, l’any 1883, l’alcalde Joan Vivé Salvà, el nomenà arxiver municipal (càrrec que ocupà durant quaranta anys), per tal que pogués organitzar tots els seus documents que feien referència a la història sabadellenca. El mateix any, publicà «Origen y Progresos de Sabadell», i l’any següent fou un dels fundadors de la «Revista de Sabadell», on publicà onze entregues del suplement «La ilustración Sabadellense». La «Revista de Sabadell», començà a publicar-se bisetmanalment, fins l’any 1888 que comença a sortir diàriament. El 23 de desembre de 1891, fou nomenat Corresponent per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.
Enric Turull Comadrán, l’informà de la voluntat de la Caixa d’Estalvis de Sabadell de crear una biblioteca pública a la ciutat, després de les fortes demandes de sectors culturals locals. El responsable de la seva organització fou el mateix Ribot i Serra, secretari de l’entitat, que no va poder veure acabada la seva obra, ja que va morir el 21 de desembre de 1925 i la biblioteca fou inaugurada el 1928. A la seva mort, la direcció de la Revista de Sabadell passà a mans de Ramon Torner Tort, que era el seu editor. La «Revista de Sabadell» va deixar de publicar-se finalment el 31 de gener de 1935.
Ribot i Serra, escrigué diverses monografies com «Origen y progresos de Sabadell»(1883) i «Clavé i les societats euterpenses». Va participar en els Jocs Florals, on va ser premiat diverses vegades i dels quals fou mantenidor (1905, 1916), va escriure poesia lírica i festiva. Publicà els volums de poesia «Idil·lis i balades» (1888), «Garbuix» (1905, 1925) i un altre recull a «Lectura Popular». També estrenà i publicà obres teatrals com «La base quinta» (1884), «Lo vectigal de la carn» (1888) i la sarsuela «Assumptos municipals» (1881), entre d’altres.
La revista «Garba» del maig de 1921 ens mostra un recull d’articles sobre en Manuel Ribot i Serra.
Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321
Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2
De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.
Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili
Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.
Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.
Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic. L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.
Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 amb Miquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant, intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçó Tomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel «Círcol» República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).
El Marian Burguès anarquista
El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti, acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com «Canuto», «Satán», «Pedro Botero», «Taliz», «Belcebú», «Juanito», «Rayo», «Un Burgués», «Verdi», «Trampila», «Mamó», «Tranquilo», «Petrus» o «Un Desheredado». Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.
L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.
Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4
El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista
Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs, començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme. El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.
Marian Burgès, i els “fayans catalans”
El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.
El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.
1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya
El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.
Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 al Círcol Republicà Federal i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassai amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5 L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)
Segona República i entrada de les tropes franquistes
El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès. Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6
Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.
Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7
CASAMARTINA PARASSOLS, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.
