Terrassa, 27 de juny de 1829 – Sabadell, 19 de març de 1893[1]
‘Efemérides ciudadanas‘. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
Batlle de Sabadell de la I República
Va néixer en una humil família d’artesans de Terrassa. De ben jove es va traslladar a Sabadell per treballar de pouaire[2], a la casa particular del carrer del Sol, 60, Quedà vidu també molt jove, i dedicà la seva vida als seus ideals.
Amb 38 anys, Josep Vidal, va viure la revolució de setembre de 1868, sent membre de la Junta Revolucionària que el 30 de setembre del mateix any ocupà l’Ajuntament de Sabadell, acompanyat de Feliu Crespí Cirera i Joan Sallarès Gorina, entre altres. La Junta Revolucionària va fer pronunciar-se als pobles de les rodalies de Sabadell fins a Sant Feliu de Codines i va fer innecessària la presència del Regiment de Lleó que havia estat enviada per si es produïen avalots.[3]
El 16 de gener de 1870, Josep Vidal va ser escollit batlle de l’Ajuntament de Sabadell, sent alcalde de la I República, fins el dia 21 de gener de 1872.
Durant la seva batllia, cal destacar dues importants actuacions, la primera, la defensa del model urbanístic ideat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina (3), que va presentar els plànols l’any 1868 i foren executats pels mestres d’obres, Gabriel Batllevell Tort i Josep Antoni Obradors, modificats posteriorment, i que finalment, van quedar pràcticament suspesos per complet, exceptuant la parròquia de Sant Salvador, motiu pel qual els carrers d’aquella zona eren més amples i amb xamfrans a les cantonades. La segona, va ser respecte l’edifici de l’Ajuntament, en aquell moment els Pares Escolapis estaven edificant el seu nou col·legi (actual Ajuntament), amb permís del Govern Civil, s’edificava sobre la línia més avançada de l’assenyalada en el plànol de la Plaça Sant Roc. Durant el mes de novembre de 1871, aprofitant que Vidal estava absent per malaltia, els regidors van decidir tirar a terra la part edificada. Assabentat de la operació portada a terme a la seva esquena, Vidal va suspendre l’acord i en la sessió següent el governador ratificà la seva decisió. Tot i que el litigi durà alguns mesos, l’edifici quedà construït com ho està actualment[4].
El dia 3 de novembre de 1914, l’Ajuntament presidit pel batlle Silvestre Romeu Voltà, acordà per unanimitat posar el nom de Josep Vidal a un carrer de la ciutat, situat entre el carrer de Quevedo i el de Francesc Izard (tram de la Gran Via), conegut amb el nom de carrer de Vidal[5].
[1] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
[2] ‘Efemérides ciudadanas’. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
[3] Baqués, Josep; Baró, Josep. Gent nostra als carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995
[4] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
Joan Benito Sanz. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Fill de família treballadora, de Joan Benito i d’Isidora Sanz, fou el més petit de cinc germans, l’ordre cronològic dels quals era: Manuel, Teresa, Martí, Amadeu i Joan. Després d’acabar la primària, començà a treballar com a meritori en una Notaria, on anà escalant llocs de responsabilitat professional.
Abans de la Guerra Civil, vivia amb els seus germans Martí i Amadeu, al carrer Escola Pia, 93. De ben jove, s’afilià al Círcol Republicà i Federal (CRF), on es formà culturalment i políticament, esdevenint un admirador de les tesis republicanes federals de Francesc Pi i Maragall, primer President de la breu Primera República.
Durant la dictadura del General Primo de Rivera, visqué l’enduriment de la repressió contra les forces republicanes, sent empresonat només amb 20 anys, per formar part d’una Junta Republicana.
Molts sabadellencs que van passar pel CRF es van radicalitzar i es passaren al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fou el cas de Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu, Salvador Aymerich, Jesús Mañé, Josep Farràs, Galileu Molins, etc. Joan Benito però, sempre es mantingué fidel als ideals republicans federals, i recordat pels seus amics i companys com un home sincer, senzill, i abnegat militant republicà.
Amb la victòria del Bàndol Nacional, Joan Benito s’exilià a França, i des d’allà a Veneçuela, on hi va romandre vint anys fins que retornà a França. Es casà amb Maria Balagué i Bartolin, que l’estimà i li donà suport tota la seva vida. Va morir a Perpinyà el 22 d’abril de 1973 a l’edat de 65 anys. Molts catalans exiliats li dedicaren diversos escrits, entre ells, l’escriptora i amiga seva Maria Gispert, que en el número 1 de la revista “Casal Català”, corresponent a l’agost de 1973 li dedicà les següents paraules:
“Joan Benito (1908-1973). Un altre republicà que desapareix… Pocs són els dies que no ens calgui afegir algun nom de republicans enterrats en pàtria forastera. Joan Benito, que, de molts anys vivia a La Guaira (Veneçuela), s’arrecerà a Perpinyà, els primers, d’exiliat…Allà formà un nova llar, i allà havia de tancar els ulls. Seria injust titlla la terra pirenaica de forastera, quan tants catalans hi trobaren el mateix ambient de casa nostra…Que seria així, és pel que Joan Benito, estimà tant Perpinyà fins a tenir-hi casa pròpia per a passar-hi llargues estades. I ara que hi serà per sempre, el nostre record emocionat, l’acompanyarà, amb la visió del menut de galtes rosades, ja entusiasta federal, que quasi es pot dir que nasqué amb la República…Joan Benito va néixer l’any 1908, i pogué viure l’apassionament dels anys vint, que s’assenyalaren com a decisius per a la transformació social dels pobles. Els moviments classistes, havien de soscavar i aclivellar les bases de l’odiada monarquia…”
Maria Gispert i Coll. “Casal Català”. Núm.1. Agost de 1973
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.
Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Benito i Sanz” (Pàg.29-31). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0
Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321
Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2
De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.
Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili
Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.
Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.
Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic.L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.
Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 ambMiquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant,intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçóTomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).
El Marian Burguès anarquista
El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti,acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.
L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.
Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4
El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista
Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs,començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.
Marian Burgès, i els “fayans catalans”
El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.
El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.
1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya
El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.
Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 alCírcol Republicà Federali a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassai amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)
Segona República i entrada de les tropes franquistes
El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès.Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6
Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.
Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7
Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.
