Marc Aureli Graupera i Vergés

Sabadell, 28 de març de 1906 – Cambrai, França, 6 de febrer de 1940

Llibreter, vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. Dipositari de l’Ajuntament de Sabadell del 29 de setembre de 1936 al 9 de maig de 1938

Fill de Josep Graupera Jo (Sabadell, 1879) i de Rosa Vergés Utset (Sabadell, 1880). Marc Aureli s’havia casat amb Magdalena Viladot Martí (Ivars d’Urgell, 1911), al maig de 1931, i tenien una filla, Teresa (Sabadell, 1932), i un fill, Màrius (Sabadell, 1934), i vivien al carrer de Sant Quirze, 58. El pare havia fundat una llibreria de vell al carrer la Salut, després traspassada al carrer d’en Font amb Sant Quirze i finalment al carrer Estrella. Un cop casat, Marc Aureli s’establí per compte propi, cap a l’any 1925, i obrí la Llibreria Graupera, a la plaça Major, 19 (durant la República i la guerra era la Plaça de Galán i Hernández), lloc on s’instal·là el seu domicili familiar, al pis de dalt. Tenia molta amista amb els propietaris de la llibreria Piferrer, Joan Piferrer Rifà, a la Rambla, i la Llibreria Sallarès, Joan Sallarès Castells a l’Alt Pedregar. Era un republicà i catalanista convençut, a més d’un apassionat de la música: estava abonat al galliner del Liceu de Barcelona.

Marc Graupera havia estat encartat pels fets d’octubre de 1934 i era vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. El 29 de setembre de 1936 va ser nomenat dipositari de l’Ajuntament de Sabadell, càrrec que va exercir fins. ala incorporació forçosa a l’exèrcit republicà amb la seva quinta, el 19 de maig de 1938.

Acabada la guerra va marxar a França en la retirada amb l’esposa i els fills, però a la frontera es van separar i per recomanació d’un guàrdia que era d’Ivars d’Urgell la dona i els fills van girar cua i se’n van anar al seu poble d’origen una temporada i ell va passar la frontera.

Va estar internat als camps de concentració de refugiats del Vernet (Arieja) i Sètfons i finalment va anar a parar a la companyia de treballadors estrangers CTE-101, destacada al nord de França. Va morir a l’Hospital Militar complementari del Col·legi de Notre Dame de Cambrai a l’edat de 35 anys, probablement de tuberculosi. Mentre la seva dona estava instal·lada a Ivars d’Urgell, ella baixava de tant en tant a Sabadell, fent estraperlo, amb el fill o la filla, per anar sobrevivint. A Sabadell ho havien perdut tot: els havien saquejat la llibreria i la casa, i l’establiment se’l quedà Àngela Garriga, vídua de Ferran Sotorra (metge assassinat el 18 d’agost de 1936), un cop adquirit pel fabricant Pere Garriga Casals, convertida en la Llibreria Sabadell. La vídua de Graupera hagué de partir de zero, injustament, i passà una duríssima postguerra, ella i els fills, un cop retornà a Sabadell: els vencedors li van prendre tot.


La família González Graupera conserva tan sols 3 cartes enviades per Marc Aureli als seus fills quan estava en campanya al front de guerra, que són un veritable tresor documental i gràfic familiar. El tema de la seva mort a l’exili i la pèrdua del seu negoci sempre havia estat un tabú en les converses familiars: la seva esposa Magdalena no en volia parlar ni recordar-ho. El seu fill Màrius, actualment resident a Suïssa, va començar a parlar-ne quan els néts ja eren uns adolescent, cap als anys 80.


Teresa i Màrius Graupera, Sabadell.

Estimats fillets,

Dies enrera vaig rebre uns dibuixos fets per les vostres petites mans, aquí el vostre pare n’ha fet una per vosaltres. Aquest dibuix representa un nen i una nena (que sou vosaltres) portant una gran bandera de la Pàtria Catalana, perquè estimeu a Catalunya abans que tot i al mateix temps llenceu als quatre vents les consignes <<Justícia-Llibertat-Progrés-Cultura>> […].

El vostre pare, Marc A. Graupera. En Campanya, 27-XI-1938

[Fragment d’una carta de Marc Aureli Graupera enviada des del front als seus fills]


Font: Exposició: “CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA. (1936-1945)”. Museu d’Història de Sabadell (MHS) <http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/1459-cartes-dietaris-i-memories-de-guerra-i-postguerra-1936-1946> 1/9/2021-30/1/2022


En el llibre de Ricard Simó i Bach, Sabadellencs morts a l’exili, trobem la biografia de Marc Aureli Graupera entre les pàgines. 99-103:

Anys més tard la prestigiosa “Llibreria Graupera”, que ell fundà amb tanta il·lusió i amor al servei de la ciutat, fent-ne una llar del llibre català i del d’avanguardia fou adquirida per l’industrial sabadellenc Pere Garriga i Casals (1894-1983), aconsellat pel claretià Josep Maria Nolla i Gili (1905-1984) i altres amics, amb la finalitat de facilitar un mitjà de vida a la seva germana Àngela, vídua del Doctor Ferran Sotorra Salvador (1892-1936) i amb la qual, poder ensinistrar a més a més, als seus joves fills, Rosa Maria, Jordi, Pere, Montserrat i Maria Mercè en el comerç de la llibreria, motiu pel qual, fou canviat el nom de “Llibreria Graupera” pel d’actual “Llibreria Sabadell” iniciat aleshores amb una orientació de venda molt determinada i dirigida pel susdit Pare Nolla… la qual, anys més tard evolucià comercialment a noves directrius que l’han portat a la reputada situació actual.

Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)

Durant el període que el nostre biografiat exercí la Dipositaria Municipal, l’Ajuntament de Sabadell, acordà en sessió extraordinària i per unanimitat, l’emissió de paper moneda fraccionari, durant el temps en què les circumstàncies bèl·liques imposades pels agressors ho fessin necessàries, motiu pel qual els subsdits bitllets, portaven estampades les signatures del batlle Josep Moix, la de l’interventor J. Camps i la del dipositari Marc Graupera.

Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)

Josep Tramunt i Bussom

Barcelona, 4 de febrer de 1906 – Sabadell, 28 de març de 1996

Josep Tramunt i Bussom

Militant independentista de Nosaltres Sols i Estat Català. Represaliat per la dictadura franquista. Cofundador d’Òmnium Cultural i l’Assemblea de Catalunya a Sabadell

Va néixer en una família molt modesta de Barcelona (Poble Sec), al carrer Salvat, però el seu últim domicili va ser a Sabadell, al carrer Calderón, quasi bé cantonada amb el carrer l’Estrella. Els seus pares, Josep i Maria, el van internar a la Casa de la Caritat del carrer Montealegre, 5 de Barcelona. Als 14 anys en va sortir, per anar a estudiar Filosofia i Lletres a les Escoles Pies de Morella (Castelló), però no acabà els estudis perquè hagué de treballar amb uns oncles a Barcelona al carrer Floridablanca, 87. Tingué una filla i a Sabadell es va casar amb una dona murciana, Pepeta, que va contractar pel seu negoci de patates xips.

Els 17 anys va conèixer a Daniel Cardona de Nosaltres Sols i començà la seva activitat política afiliant-se a les seves joventuts. A finals dels anys 20, va anar a viure a la barriada de la Prosperitat de Sant Andreu on fou president del Casal d’Estat Català, situat a la Plaça Comerç.

Guerra Civil

El 10 de setembre de 1936 tingué lloc l’Assemblea d’E.C al Teatre Goya, on Joan Torres i Picart fou nomenat Secretari General d’Estat Català, Josep Tramunt va ser elegit membre del seu equip, junt amb Vicenç Borrell, Joan Lairet, Josep Tugués, Florenci Tort i Anna Badia. Tramunt fou el responsable de Defensa Interna i de les milícies d’E.C. 1

S’encarregà de transportar clandestinament persones cap a la frontera amb França, davant la necessitat que tenien molts de fugir de Catalunya. Els portava fins a Àreu (Pallars Sobirà), on un destacament de 8 esquiadors d’E.C els passava a l’altra banda de la frontera.2

Participà en el desembarcament de Mallorca del 16 de setembre 1936 que pretenia recuperar l’illa sota control dels nacionals. Va deixar la seva dona en el cotxe, al moll de Barcelona, sense que aquesta sabés que se n’anava a Mallorca, li digué que pujava un moment al vaixell per acomiadar-se de Josep Dencàs. Ell no volia quedar-se presidint el Casal i enviant 5 homes d’aquest, a morir a Mallorca, com a president sentia que els havia d’acompanyar. Dels 5 homes del Casal de la Prosperitat només en van sobreviuen ell i un altre company.

A la tardor del 36 va acompanyar a Torres i Picart, que fugia per l’afer Reverter fins a Alins (Pallars Sobirà), on el fugitiu tenia parents i era un sector controlat pel Regiment Pirinenc d’E.C, i d’allà el portaren a Tolosa. Durant els “Fets de Maig 1937” va combatre a favor del govern de la Generalitat per recuperar l’edifici de la Telefònica que estava sota control de la CNT-FAI.

Exili, camps de concentració i participació al Servei d’Informació Militar de Catalunya (SIMCA)

Davant l’avanç de les tropes nacionals va tornar a exiliar-se a França, amb un vehicle que portava el president del Parlament Josep Casanova i Maristany, fins que foren capturats. Fou tancat al camp de Sant Cebrià i després al d’Agde, on va formar part del Comitè d’E.C. Al sortir, s’instal·là a una fàbrica d’Orleans amb Vicenç Borrell. En esclatar la II Guerra Mundial, facilità un cotxe en què ell, Borrell, Casanova, la seva amiga i col·laboradora Hélene Allard i en Jaume Ros (jugador de Primera Divisió de l’Orleans) fugiren cap Bessières. Més tard, tornà amb Jaume Ros a Orleans. Posteriorment fou advertit de que el seguia la Gestapo i ajudat per Ros i un conegut d’aquest, que tenia una botiga a Selles-Sur-Cher, des d’aquesta localitat va travessar el riu Cher nedant fins a la França no ocupada. Allà contactà amb una família de la resistència, i un dels dos fills de la parella el va acompanyar amb bicicleta fins a Vierzon, des d’on es dirigí amb tren fins a Limoges i finalment a Bessières, on fou reclamat per Vicenç Borrell, havent de marxar cap a Perpinyà. En aquesta localitat va ser enviat per reforçar el Servei Militar d’Informació de Catalunya (SIMCA) que actuava a Barcelona des del gener del 1941. El SIMCA era organitzat per E.C i feia tasques d’espionatge i de pas de fugitius, sota les directrius de M. Weill, un alt funcionari del Ministeri de Marina Francès. 3

Detenció, tortures i presó

El 10 de setembre de 1941 va tornar a Catalunya, sota la falsa identitat de Luís Rodríguez, amb l’objectiu de millorar el SIMCA a l’interior. Sis dies després fou detingut per la secció policial franquista de “Asuntos de Espionaje y Otras Actividades”, que li van trobar un plànol del camp d’aviació de Sabadell amb tots els seus dispositius de defensa. 4 Va ser traslladat a la Jefatura de Policia de Barcelona, el cap de tres dies el portaren a un centre d’interrogatori que la policia i els falangistes tenien al carrer Gignàs de Barcelona, on el van tenir aïllat 30 dies, completament nu, i emmanillat; el penjaren cap per avall d’una soga i quan perdia el coneixement el llençaven dins una banyera amb aigua freda. En un dels banys li van fracturar el braç esquerra i de les fortes pallisses li trencaren tres vèrtebres 5. A més li van fer un simulacre d’afusellament. Romangué 4 anys empresonat a la presó Model, 7 mesos incomunicat, amb les tres vèrtebres trencades i el braç fracturat. Finalment, el 23 d’abril de 1945 fou intervingut a l’Hospital Clínic, on el 24 de novembre de 1945 el van informar de la seva llibertat 6, tot i que a l’any 1957 tornaria a ser jutjat, acusat de reunió clandestina i propaganda il·legal.

Tramunt arribà a Sabadell quan sortí de l’Hospital Clínic, amb crosses, i va haver d’estar 180 dies enguixat. Es va casar amb la Pepeta, una dona murciana que havia crescut a la Casa de la Caritat i que ell havia contractat perquè l’ajudés en el seu negoci de venda de patates-xips. Tenia una filla i havia enviudat anteriorment de dues germanes 7. A Sabadell s’incorporà al Front Nacional de Catalunya (FNC) amb el seu amic Magí Colet, cofundador d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea de Catalunya a la ciutat.

Més informació:

Josep Tramunt va explicar a Andreu Castells que després de que el dia 19 d’abril de 1950 del mateix any Antoni Franquesa i Josep Facerias parlessin amb Magí Clotet perquè els ajudés a matar l’alcalde Josep Maria Marcet, Franquesa el va visitar: [Li vaig dir que atemptar contra Marcet era inoperant. Però ell venia a matar dues persones i em va forçar que digués dos noms d’una persona de Sabadell i una de Terrassa”. 8 L’atemptat pel qual havien estat enviats Franquesa i Facerias, des de la seu del Moviment Llibertari de la CNT a Tolosa de Llenguadoc, no es va acabar cometent.

El 27 d’octubre de 1974, al bosc de Togores i davant de 307 persones, va llegir la Declaració Programàtica de l’Assemblea Democràtica de Sabadell, firmada per més de 30 organitzacions. Amb motiu del 36è aniversari de l’afusellament del president Companys, en nom del FNC, va fer una edició de 3.000 cartells que s’exhaurien en un dia. Poc després ingressà a ERC. 9


1 Surroca, Robert. La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat. Pagès editors, col·lecció Guimet. Lleida 2006 (pàg. 86)

2 Entrevista a Josep Tramunt i Bussom, 1991. Entrevistador: “Jaume”. En el moment de l’entrevista Josep Tramunt tenia 85 anys. Donació de Josep Escoda al Museu d’Història de Sabadell (MHS) el 2 d’octubre de 2020

3 ‘Josep Tramunt i Bussom (1906-1996)’, Agustí Barrera i Puigví. Llibertat.cat, Memòria històrica, 7 de maig de 2011 https://www.llibertat.cat/2011/05/josep-tramunt-i-bussom-1906-1996-13795

4 ‘Els maquis i els fallits atemptats contra l’alcalde Marcet´. Antonio Santamaria. isabadell, Història, 8 de juliol de 2018 https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/els-maquis-i-els-fallits-atemptats-contra-lalcalde-marcet/

5 Surroca, Robert. La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat. Pagès editors, col·lecció Guimet. Lleida 2006 (pàg. 88)

6 Entrevista a Josep Tramunt i Bussom, 1991. Entrevistador: “Jaume”. En el moment de l’entrevista Josep Tramunt tenia 85 anys. Donació de Josep Escoda al Museu d’Història de Sabadell (MHS) el 2 d’octubre de 2020

7 Josep Escoda Sabatés. ‘2-Entrem en política de la mà d’ERC’. Josep Escoda Sabatés, un dels fundadors de la secció d’ERC Sabadell, conegué a Josep Tramunt.

8 Font i Grasa, Pere. Magí Clotet i Mateu, pedagog i patriota català. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, núm. 105. Sabadell, 2008

9 Surroca, Robert. La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat. Pagès editors, col·lecció Guimet. Lleida 2006 (pàg. 88-89)

Maria Teresa Duran i Nogués

Sabadell, 11 de novembre de 1909 – 19 de setembre de 1933 (1)

Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).

Periodista, escriptora i feminista

Va morir a Sabadell, el 19 de setembre de 1933 a una edat molt prematura, als 24 anys, en les publicacions i discursos referents a la seva mort, no n’he trobat les causes.

Filla de Magdalena Nogués i Estrada i de Lincoln Duran, dissenyador i fabricant de sabates, fundador de la moderna Sabateria Nogués que traspassà al seu cunyat Eduard Nogués i Estrada (1887-1980). Era la segona de dos germans, el seu germà Joan Duran, amb qui tenia molt bona relació, com ella, va morir també molt jove, als 33 anys, exiliat a França, el dia 17 de març de 1939, al camp de concentració de Vernet (Conflent). El seu pare, també va morir a l’exili, a Mèxic, l’any 1947 (2).

Maria Teresa des de ben jove era una gran aficionada a la lectura i les activitats socio-culturals, acompanyava al seu pare, un home de fermes conviccions republicanes i progressistes, a la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal (CFR), d’on aquest n’era militant i admirador de les idees i l’obra de Francesc Pi i Maragall. Autodidacta, alternava les visites a la biblioteca del CRF amb les que feia a la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell del carrer Gràcia, on va establir amistat amb les bibliotecàries Encarnació Ribas i Dolors Muñoz, a les que havia demanat consell abans d’entrar a treballar a una editorial de Barcelona (3).

Tot i la seva curta vida, va escriure nombrosos comentaris i articles, alguns d’ells publicats a la premsa i revistes locals als anys 1931, 1932, 1933, en el “Diari de Sabadell”, “El Poble” (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) i “La ciutat”. Els seus comentaris i articles van ser publicats pels seus pares i el seu germà, després de la seva mort, a l’obra “Tribut postum”, publicada el 20 de gener de 1934. En el “Tribut postum”, hi figuren un total de 30 articles d’opinió a la premsa local, sobre la situació política tant local com mundial, crítiques a obres de literatura, teatre, cinema, art i conferències, o cartes a una amiga.

A “Tribut pòstum“, el seu germà li va dedicar una paraules, “In memoriam – A la meva germana” (pàg. 5), de les quals reproduïm una part a aquí: “…Quan vas néixer, germana estimada, no em vas avisar, vas venir a veure’m amb sorpresa meva… A més que creixem ens férem més amics cada dia; poc temps després érem dos éssers inseparables. La sorpresa d’aleshores va ésser innocent i ingènua; la d’ara , en anar-te’n ha estat punyent i dolorosa. Per què te n’as anat? És que anyores un paradís millor? Potser un món més perfecte? Benaurada sies. Ah, bon Déu…

En els seus articles es pot copsar el seu pensament, en defensa del feminisme, el republicanisme i el pacifisme.

“Prejudicis” (pàg. 23): He pogut notar que diaris que fins avui havien palesat una indiferència extrema per tot el que tenia relació amb el sexe oposat, ara hi dediquen llargs i amables comentaris… El que els indueix a obrar així no és que s’adonguin o vulguin adonar-se d’un error i intentin reparar-lo, no. És que veuen que la dona els pot fer un gran servei, incorporada a llurs rengles”.

“Interrogants d’actualitat” (pàg 25): Sóc una ferma entusiasta del vot femení que la República amb gran gentilesa i sense quasi haver-li demanat, ens ha concedit, car opino que aquests drets no poden fer altre cosa que millorar i elevar la nostra consciència i situar-nos al nivell que per naturalesa ens pertoca (…) Ara ens toca a nosaltres el demostrar que som mereixedores d’aquests drets atorgats i fer esvair aquest fantasma que ens rodeja encara avui, en ple segle XX, davant d’una majoria d’homes i, el que és pitjor, de moltes dones, que creuen el nostre sexe incapacitat per altra feina que no sia la de l’art culinari”.

“El segon aniversari de la república” (pàg. 27): “...com que a més de catòlica sóc liberal, entenc les idees i opinions d’altri, tant si ens són favorables com adverses, son dignes del major respecte. Per aquest motiu considero una equivocació pretendre imposar els sentiments d’uns sobre els altres”.

“Comentari a un article periodístic” (pàg. 29): “Avui hi ha pobles, com Alemanya i Itàlia sobretot que estan educant a la joventut a base d’idees bèl·liques i odis als consemblants, i això, naturalment, és el que s’hauria d’evitar. S’ha de treballar fermament per inculcar a les noves generacions el menyspreu i l’horror a aquestes gestes fratricides, a aquest cúmul de barbaritats que representa una guerra”.

Índex de l’obra “Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934

A l’article “Per Front Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª Martínez Sagi, Amanda Llebot, Mª Dolors Bargalló i Núria M. Oromí; i publicat a L’Opinió, el 8 de maig de 1932, i a Sabadell, també a El poble. El Front Únic pretenia allunyar les dones dels postulats conservadors de la Lliga Regionalista, que estava impulsant una campanya per atreure el vot femení. Nogués, vas ser una de les impulsores i fundadores del Front Únic Femení Esquerrista d’ERC, on hi apareixen com a signants del manifest fundacional les seves amigues i escriptores Rosa Arquimbau (escollida presidenta del Front Únic) i Anna Muria, aquesta última, autora de “La revolució moral”, que es va fer cèlebre entre la joventut de l’època. El dia 25 de maig de 1932 va publicar un article que tracta sobre el Front i que es pot trobar a “Tribut pòstum”. El Front Únic va ser fundat el dia 31 de maig de 1932, pretenia la intervenció de la dona en política des de la defensa dels valors republicans i catalanistes, era l’entitat femenina més important de Sabadell, amb 215 associades. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van ser les primeres en que la dona tingué dret a vot.

Des de l’1 de desembre del 2006 un carrer de la ciutat situat a la creu de Barberà porta el seu nom.


(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

(3) ‘Maria Teresa Duran i Nogués, escriptora i feminista’. Diario de Sabadell, EVOCACIÓ, jueves 3 de octubre de 1986. Ricard Simó i Bach.

Enric Tomàs i Urpí

Barcelona (Hostafrancs), 7 de desembre de 1912 – Mauthausen-Gusen, 7 de maig de 1945.

De professió fonedor. Ell i la seva família (pares, Enric i Àngela, i germans, Enric i Joan) es van traslladar a Sabadell a finals dels anys 20. Tomàs residia al carrer Fra Luís de León, 63. Era membre de la Junta Directiva d’ERC i va ser milicià de la Columna Macià-Companys.

Es va exiliar a França i el 16 de maig de 1939 va ser internat al camp de refugiats de Barcarès amb el número 8927. Posteriorment, va ser traslladat al camp de Les Alliers. El 20 d’agost de 1940, dos mesos després que la França de Vichy firmés l’armistici amb l’Alemanya nazi, va ser deportat des d’Angulema a Mauthausen en un comboi on hi anaven 927 refugiats espanyols. Va ingressar a Mauthausen amb el número 4013, i posteriorment va ser traslladat al subcamp de Gusen. Allà, Tomàs es va convertir en Kapo (encarregat de la vigilància) de les barraques 22 i 31, on va destacar per la brutalitat contra els seus companys. Montserrat Roig en el llibre Els catalans als camps nazis, va recollir diversos testimonis sobre els maltractaments i assassinats comesos per Enric Tomàs i Urpí. Segons Prisciliano García, una nit que estava de guàrdia, per a evitar qualsevol soroll que pogués molestar als SS, va assassinar a 38 companys que es queixaven. Jacint Cortés, un altre deportat, assegura que no hi va haver pràcticament cap supervivent al barracó 31 ja que Tomàs Urpí, a la més mínima falta, els posava davant del filferro electrocutat i els colpejava al clatell,  si no morien del cop, s’electrocutaven al caure al filferro.

Va ser alliberat el 5 de maig de 1945 i assassinat dos dies després. Un republicà asturià a qui va anar a saludar va treure una pistola i va descarregar-li al cap tot el carregador. Tomàs no va adonar-se que era el fill d’un home que havia assassinat a les dutxes de Gusen.

Certificat de defunció d’Enric Tomàs Urpí (escrit per error com a Enrique Toucas Urpe)

La novel·la autobiogràfica K.L Reich, de Joaquim Amat-Piniella, escrita a Andorra entre 1945 i 1946, però que no va poder ser publicada fins el 1963 per la censura franquista, s’inspira en Tomàs Urpí per al personatge d’Ernesto José Luis Gavilano Laso, a partir dels quaderns d’un dels supervivents de Mauthausen, Prisciliano Garcia Gaitero, autor de Mi vida en los campos de la muerte nazis, 2005. També el llibre de Carlos Hernández de Miguel, Los últimos españoles de Mauthausen. La historia de nuestros deportados, sus verdugos y sus cómplices, 2015, fa referència al comportament menyspreable de Tomàs Urpí a Mauthausen.

El pare de Tomàs Urpí, Enric Tomàs, domiciliat al carrer Buxeda, 79, de Sabadell, va sol·licitar al maig del 1962, una indemnització de 16.954 marcs, una quantitat important per a l’època i una pensió mensual de 128 marcs.

Carta al President de la Federació Espanyola de Deportats i Internats, Josep Ester, sol.licitant resposta a la petició d’indemnització del pare de Tomàs Urpí

Exposició: DEPORTATS. 60 SABADELLENCS ALS CAMPS NAZIS – MUSEUS MUNICIPALS – AJUNTAMENT DE SABADELL. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019.

“Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació”. Josep Maria Benaul Berenguer, Antonio Onetti Vera, Jordi Torreula Llopart. Revista Arraona, (Pàg. 108-127), 2006.

Jaume Massagué i Rodríguez

Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945

Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, Comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.

Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué i Pujol i de Francesca Rodríguez i Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i posteriorment a classes del Centre de Depenents del Comerç i la Indústria de Sabadell.

S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.

Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana realitzada pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.

Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.

Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albi Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General del Treball (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. Al esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.

El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª, Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Jaume Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Joan Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.

La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé i Pascual.

El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què sóc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’Esquerra Republicana en recolzar una República que havia desarmat els obrers en diverses ocasions.

Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultat per caminar, portant-lo collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració).Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.


Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. (Pàg. 874) Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona(2000) ISBN: 9788484152439

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena, 13 – Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

 

Josep Esteve i Aguiló

Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 1953

Josep Esteve i Aguiló FONT:
Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985

Tècnic tèxtil, catalanista i d’esquerres, afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa a l’Ajuntament de Sabadell.

De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.

Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà i Serravinyals.

Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, la insurrecció amb la proclamació del president Lluís Companys de “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” que pretenia acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell “Uruguay” (1), on hi romangueren fins el 16 de febrer de 1936. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaria detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 1938 (2).

Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles i Orrit i de Josep Moix i Regàs, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell “Winnipeg” i arribà a Xile al setembre de 1939.

A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas i Vilaseca, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé i Quadrat, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.


Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985

(1) López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’octubre de 1936. “Annex II Relació de detinguts i empresonats per la insurrecció d’octubre entre octubre i de 1934 i gener de 1935” <http://www.editorialbase.cat/fitxers/FetsOctubre_Annex2.pdf>

(2) “Batet el general conciliador que la historia rehabilitó”. Jaume Pi. La Vanguardia, 18 de febrer del 2017 <https://www.lavanguardia.com/politica/20170218/42101256936/general-batet-80-aniversario.html>

Salvador Sarrà i Serravinyals

Sabadell, 1 d’abril de 1902-Santiago de Xile, 25 d’abril de 1965

Salvador Sarrà i Serravinyals. FONT: nomenclàtor

Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), empresari i escriptor. Exercí de regidor de cultura durant la II República, entre 1933 i 1939

De família treballadora, fill de Ramon Sarrà i Rodó i d’Isabel Serravinyals i Sebastià, es quedà orfe de mare als 13 anys. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell i posteriorment a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona. De ben jove comença a exercir de comptable en diversos despatxos de la ciutat i expert en costos i organització comercial a S.A. de Pentinatge i Olis Gambús, un cop acabada la jornada, a les nits impartia classes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell. El 1923 es va casar amb la sabadellenca Emilia Carbonell i Espau, amb qui va tenir quatre fills. Sarrà va impartir conferències sobre art, literatura, música, filosofia i, sobretot, sobre l’educació.

El 1933 es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per simpatia ideològica i perquè hi tenia amics com Lluís Companys, que en aquells moments era diputat per Sabadell. Com a regidor de cultura de l’ Ajuntament de Sabadell de 1933 a 1939, el 23 d’abril de 1933 es va celebrar per primera vegada el Dia del Llibre al carrer, l’Ajuntament regalava llibres als escolars de totes les escoles públiques de la ciutat, per tal de conscienciar a alumnes, professors i pares, de la importància de la lectura, aquesta pràctica es portaria a terme per última vegada el 1936. El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar edificis en desús (bona part d’ells d’ordres religioses que havien marxat l’ esclatar la guerra) i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, la majoria antics col·legis religiosos que van ser incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.

L‘Escola Industrial es desdoblà en dos centres: L’Escola Tèxtil amb les especialitats de Filatura, Teixits i Tintoreria i l’Escola d’Arts i Oficis que comprendria les branques de Paletes, Fusters, Pintors, El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.

El 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic, que tractaria de desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 pretenia observar i dictaminar aquells infants amb problemes. Però a part el Laboratori Psicotècnic hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. El Laboratori Psicotècnic comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo i Barrios,  el metge Joan Mallofré i Manyosa i la mestra Maria Vinyes i Mayola i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.

El laboratori psicotècnic es va instal·lar al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch i Salas,

Sabadell, abans de la Guerra Civil no disposava de cap centre oficial de segon ensenyament, els dos-cents estudiants s’havien de desplaçar fora de la ciutat o preparar-se a centres privats. En aquests últims anys de la República es van emprendre dos actuacions importants en aquest àmbit:

La creació de l’Institut-Escola que començà a funcionar el 15 de desembre de 1936.  I la creació de l’Institut Obrer de segon ensenyament que depenia directament del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts del govern de la República; aquest institut tenia com a objectiu donar accés als estudis superior a aquells obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys, el material era gratuït i aquells treballadors que es veiessin obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.

Sarrà també va exercir com a Interventor de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada SA de Peinaje EC.

Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys a l’Institut Escola M. B. Cossío, acompanyat de Lluís Casals i Garcia (a la seva esquerra, amb bigoti), el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals, i l’alcalde de Sabadell, Josep Moix i Regàs, entre altres. Sabadell, 16 de març de 1937 (autor desconegut / AHS).

Apart de la gran tasca de Sarrà i la regidoria de Cultura, hem de tenir en compte també totes les iniciatives de les organitzacions obreres, com la dels anarquistes amb el pedagog Edgardo Ricetti a la Granja Escolar Camperola de la Masia de Ca n’Arguelaguet, que pretenia una educació integral amb la natura i que va acollir una cinquantena de nens refugiats de Madrid. El 1937, Sarrà va ser nomenat president de la Federació de Municipis Catalans i membre destacat del Consell de l’ Escola  Nova Unificada (CENU), l’organisme de la Generalitat que vetllava per l’educació de tots els infants de Catalunya.   Amb l’avanç de les tropes nacionals, el febrer de 1939, va marxar tot sol cap a França. Va ser internat al camp de concentració d’Argelers on es retrobà amb la família, i el novembre s’exiliaren a Santiago de Xile, on van adquirir diversos terrenys de vins i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes, va ser un dels primers empresaris de Xile que va adoptar voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que adoptaria la legislació xilena. El govern xilè el va nomenar delegat del gremi de vinaters al Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca.   En l’àmbit cultural a l’exili, va ser membre del Centre Català, president de la Mútua Catalana, dirigent de l’ Agrupació Patriòtica Catalana, així com un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb els sabadellencs Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. El 1962 va ser el secretari dels Jocs Florals a l’exili, que van tenir lloc a Santiago de Xile, presidits per Margarida Xirgu.

A Sabadell té un Jardí amb el seu nom al barri de la Cobertera inaugurat el 13 d’abril de 1996.

“Cant a la ciutat obrera“, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal. Editat a Mèxic el 1959. Amb aquest llibre va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961. El 1933 havia traduït del francès, “Caliban parla” de Juan Guéhenno, editat per publicacions La Fona de Sabadell. 


Castells, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.

Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

DD.AA La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986

Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Conrad Crespí i Vergés

Sabadell, 4 d’agost de 1908 – 22 de març de 1982 (1).

Conrad Crespí i Vergés. FONT: nomenclàtor

Militant del Círcol” Republicà Federal (CRF), Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen (2)

Nét de Feliu Crespí i Cirera, alcalde federal de la ciutat durant la I República. Es casà amb Emilia Niubó Domènech (3).

Era fill de Feliu Crespí i Soler i Antònia Vergés i Pintó. Estudià al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i començà a treballar de comptable. Fou membre de la Junta del Foment de la Sardana i del Club Natació Sabadell, així com fundador de l’Esbart Dansaire. Políticament, de ben jove ja començà a milità al CRF i posteriorment a Estat Català  i a ERC (4).

El 1939 amb la derrota republicana hagué d’exiliar-se a França on formà part de la 15ª Companyia de Treballadors Estrangers. El juny de 1940, va  ser capturat pels alemanys a Bray-Dunes, prop de Dunkerque, internat a Mauthausen, aconseguí escapar-ne formant part d’un transport d’invàlids que es dirigia cap el camp de Dachau (prop de Munich), camp de presoners polítics on les condicions no eren tan dures com el de Mauthausen (5). El 29 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit dels Estats Units. Retornà a Sabadell el 23 d’agost de 1946 on hi restaria fins a la seva mort. Una plaça de la ciutat al barri de Covadonga porta el seu nom.


(1) (2) (3) ‘Nomenclàtor‘. Ajuntament de Sabadell.

(4) Simó i Bach, Ricard. ‘El sabadellenc Conrad Crespí i Vergés’. Diari de Sabadell, 25-03-1982, (pàg. 9).

(5) Benaul Berenguer, Josep M.; Onetti Vera, Antonio; Torruella Llopart, Jordi. ‘Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació’. Arraona, revista d’història 30, 2006 (pàg. 124-125).

Joan Balart i Armengol

Sabadell, 22 de novembre de 1882 – 17 de desembre de 1960.

Empresari industrial metal·lúrgic, inventor i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Casat amb Apolonia Mariné i Huguet. Estudià primària als Escolapis i posteriorment a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, al acabar començà treballant d’aprenent de metal·lúrgia, feina que compagina amb els estudis de peritatge mecànic i electricista. El 1906 creà la seva pròpia empresa de construcció de motors elèctrics i instal·lacions electroindustrials. Construí la primera màquina de pastar farina per a l’elaboració de pa que funcionava amb un sistema helicoïdal. Balart venia la seva maquinària a terminis ja que la majoria dels seus clients eren artesans sense gaires recursos, fet que li va causà problemes de capitalització però que aconseguí superar.

Diversos anuncis de Tallers Balart:

El 1905, amb 23 anys, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Sabadell per la Unió Republicana. Un any més tard, formà part de la junta directiva com a vocal del Centre Lírich-Dramàtich, una entitat cultural que agrupava persones de diverses tendències polítiques i tenia com a objectiu ser la primera associació de progrés moral i intel·lectual de la ciutat. A finals del 1925 formà part del consell directiu de l’Associació d’Obrers i Empleats Municipals de Sabadell com a bibliotecari.

Durant el 1930, també es dedicà a la construcció i venda de molins. Milità al Casal Català d’Esquerres de Sabadell que formà part d’ERC, el 12 d’abril de 1931 va ser elegit regidor per ERC i va formar part del primer Ajuntament republicà com a tinent d’alcalde de Salvador Ribé. Va ser escollit diputat d’ERC a les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932. Formà part de la Comissió permanent de Pressupostos i de la Comissió d’Actes.

La Guerra Civil va danyar la seva indústria panificadora de Sabadell, ja que les tropes de Líster al marxar de la ciutat van cremar la seva fàbrica amb un valor de més de mig milió de pessetes. Durant la Guerra va ser un home proper a Tarradellas. A finals de juny del 1937, fou un dels diputats de la Generalitat que formaren part de la Delegació de Catalunya de la Subsecretaria d’Armament i Municions, creada pel Ministre de Defensa, Indalecio Prieto. A l’octubre del mateix any, va ser nomenat representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra, exercint les funcions de Vicepresident. Amb la victòria nacional s’exilià a Montpeller on freqüentà la Residence des Intellectuels Catalans. A principis de 1940 es dirigí a Mèxic, on hi residí deu anys. Va continuar treballant com a metal·lúrgic i donà suport als “nens de Moreila”, així mateix es va decantar a favor de les tesis de Tarradellas, defensant la vigència de la legalitat republicana i l’Estatut de 1932. Es mostrà crític amb algunes accions del republicanisme espanyol, com la Junta Española de Liberación, creada el novembre del 1943. Una mesos abans, el febrer del 1942, li havia estat concebut un socors extraordinari de 300 pesos per la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, per haver estat vicepresident i representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra. Al 1950 va poder retornar a Sabadell sense ser castigat per la seva militància republicana, fins la seva mort exercí de president del consell d’administració de Tallers Balart, SA.

Actualment un carrer de la ciutat de Sabadell al barri de Can Puiggener porta el seu nom.


Biografia ‘Joan Balart i Armengol‘, memòriaesquerra.cat. La hiperenciclopèdia d’Esquerra Republicana de Catalunya. Fundació Josep Irla.

nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17778&Itemid=118&search=balart>

Marian Burguès i Serra

Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 1932 (1)

Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca (2)

De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.

Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili

Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.

Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.

Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic. L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.

Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 amb Miquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant, intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçó Tomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).

Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)

El Marian Burguès anarquista

El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti, acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu (3). Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.

L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.

Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà. (4)

El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista

Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs, començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.

Marian Burgès, i els “fayans catalans”

El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.

El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.

Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.

1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya

El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.

Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 al Círcol Republicà Federal i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassa i amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa (5). L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.

Segona República i entrada de les tropes franquistes

El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès. Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria (6).

Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen (7).


Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.

(1) Nomenclàtor. «Carrer de Marian Burguès». Ajuntament de Sabadell.

(2) Vidal Oliveras, Jaume. Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Sabadell: Museu d’Art de Sabadell, 1999. ISBN 84-87221-31-9

(3) L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (1851-1935), Andreu Castells. Revista Arraona, núm. 1 1976, 2ª època.

(4) Marian Burguès (1851-1932). Terrisser, artista, activista social i lliurepensador. Antonio Santamaria. isabadell.cat, 14 de gener de 2018.

(5) Exposició permanent: Marian Burguès Serra (Sabadell 1851 – 1932). Museu d’Art de Sabadell.

(6) L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (1851-1935), Andreu Castells. Revista Arraona, núm. 1 1976, 2ª època.

(7) Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, 2006 (pàg. 21)

Exit mobile version
%%footer%%