Francesc Llonch i Cañameras

Sabadell, 1878- Santesteban (Navarra), 1938 (1)

Retrat de Francesc Llonch Cañameras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS) AP 58/5

Industrial tèxtil, president del Gremi de Fabricants, conseller-director del Banc Sabadell i diputat a Corts de la Lliga Regionalista

Fill de Joan Llonch Sanmiquel i Cristina Cañameras Sampere. Era nét de Feliu Llonch Matas, fundador del Vapor Llonch l’any 1840. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell.  El 1916 al morir el seu pare, l’empresa Juan Llonch y Hermanos va passar a la seva titularitat. Francesc va dotar a l’empresa de seccions auxiliars, de filatura d’estam, amplià els telers i els aprests i acabats i va renovar la filatura de carda; aconseguint la màxima producció i perfeccionament dels articles.

A les eleccions generals espanyoles de 1918 va ser escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell com a candidat de la Lliga Regionalista, sent l’únic candidat de la història de la Lliga escollit en aquest districte. Va ser president i prohom del Gremi de Fabricants de Sabadell i de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial d’Arts, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de La Electricidad, S.A, empresa constructora de maquinària elèctrica, reformador del l’Acondicionamiento y Docks, Secretari de la Unió Industrial i membre de la Comissió d’Aranzels. Com a conseller-director del Banc de Sabadell, va ser clau la seva intervenció durant la crisi del banc l’any 1926, evitant que aquest entrés en suspensió de pagaments, aconseguint negociar amb el govern espanyol i el Banc d’Espanya, una línia de descompte (1).

Placa d’homenatge del Banc Sabadell a Francesc Mutlló Noguera i Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Durant la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i es va haver d’exiliar. (2) En aquesta carta dirigida al seu fill, Joan Llonch i Salas, expressa el seu pessimisme davant el curs de la guerra.

“Llastima que ja tingui el passatge perquè de lo contrari auria vingut amb vosaltres. ¿Com deu anar tot lo de casa? perque suposo que tothom deu anular els pedidos y si s’ha de pagar serà un problema molt dificil donada l’actitud dels travalladors. Em fa será una tragedia que costará molts mils de diners y encara Deu faci que en poguem sortir sense estrellar-nos. Jo amb lo que passa á España soc molt pessimista per que tan si guanyen els uns com els altres tots els industrials en sortirem fets una coca en el sentit comercial; Pobre España com la deixeran entre uns y altres. Tot será miseria y ruinas”

AFLA. Carta de Francesc Llonch al seu fill Joan Llonch. 30 de juliol de 1936. Francesc Llonch des del vaixell Colombie. que es trobava a Estocolm (Suècia). (3)

En aquesta altra carta, també dirigida al seu fill Joan, que es trobava treballant a la oficina de propaganda franquista organitzada per Francesc Cambó a Paris, li explica els seus problemes econòmics:

“Mañana marchamos mamá y yo para Salamanca. De allí iré á Bejar para ver si es posible hacer algo pues esto dura mas de lo que se suponia y creo que cuando menos hay que intentar ver si se puede ganar algunas pesetas. Ya que las pocas que hay se acaban. Aunque casi todos los amigos de aquí se me han ofrecido en que pida la ayuda que quiera no quisiera tener que hacer uso de tan sinceros ofrecimientos y prefiero buscar la forma de arreglarme solo.”

AFLA. Carta de Francesc Llonch a Joan Llonch. 20 d’abril de 1937 (3)

Durant la Guerra Civil la casa de Francesc Llonch va ser confiscada i convertida en el Departament Municipal de Cultura i el Laboratori Psicotècnic.

Casa de Francesc Llonch, situada al carrer Cervantes, 43. Va ser construïda el 1897 per Eduard Mª Balcells i Buigas, posteriorment, el 1917 se li va afegir el segon pis. 25 d’agost de 2012. Viquipèdia. Autor: Marcos Brosel

Després d’anar fins a Suècia, establir-se un temps a Béjar, a la zona franquista, finalment es va establir amb el seu fill Joan a Santesteban (Navarra), on va morir. Abans de morir però, el seu fill va rebre la notificació que s’havia produït una denúncia contra ambdós, per haver publicat diversos articles al Diari de Sabadell: “inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo”, i perquè havien facilitat diners al partit per pagar propaganda electoral. No va ser fins el 1939 que va obtenir l’expedient de sobresegut gràcies a les gestions que realitzaren el cirurgià i polític Josep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Coromines, i el cap local del Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS, l’industrial tèxtil i lligaire, Joaquim Taulé Coll (4)


(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

(2) Martín i Berbois, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].

(3) Els vapors, una mica d’història. Arxivat de l’original el 2014-10-06. Qui Som? Sabadelltreball.cat

(4) ‘La llarga travessia pel desert: la Lliga Regionalista de Sabadell (1931-1945)‘ (p. 181). Josep Lluís Martín Berbois. Fundació Bosch i Cardellach i Memorial Democràtic

Antoni de Paula Capmany i Borri

Barcelona, 25 d’octubre de 1858 – 8 d’octubre de 1912

Empresari i catalanista conservador

Empresari partidari del proteccionisme per evitar la competència anglesa, catalanista i mecenes. Tot i que nascut a Barcelona, es traslladà a Sabadell de molt jove, on estudià als Escolapis i  visqué a casa d’un oncle empresari industrial sabadellenc.

Inicià la seva militància al 1879, amb només 21 anys, quan fundà a Sabadell el Centre Literari Catalanista que posteriorment es convertiria en el Centre Catalanista. El 1885 va participar a la comissió presidida per Ferran Alsina i Parellada que el 10 de març presentaria al rei Alfons XII el “Memorial de greuges”. Va ser un dels fundadors de la Unió Catalanista, participà en el consistori dels Jocs Florals de Barcelona el 1892 i a la magna assemblea de Les Bases de Manresa.

Fou entre d’altres un dels promotors de la creació de l’ Orfeó Català, l’ Orfeó de Sabadell i el Centre Català. Per tal de donar veu al catalanisme, va dirigir el setmanari “Lo Catalanista”, creat el 1897 i que transformà en diari, així com altres publicacions com “Acció Catalana” i “Diari de Sabadell”. El 1897 també s’inaugurà l’edifici del Centre Català a Sabadell, situat a la Rambla, a iniciativa seva. Mantingué contacte i es solidaritzà amb altres moviments nacionalistes, com el gallec i el basc, i també el grec, el 1897 escrigué al rei Jordi I de Grècia per felicitar-lo al haver ajudat als insurrectes de Creta contra el domini turc.

Defensà els interessos industrials dels empresaris catalans enfront l’amenaça d’un tractat d’ Espanya amb Alemanya l’any 1886 i s’oposà al centralisme a nivell econòmic. El 1894, a l’editorial del setè aniversari de “Lo Catalanista”, va escriure:

“Ferms com una roca, sostenim avui com ahir el lema de les llibertats catalanes, i ni ens han abatut les malvolences ni ens han cansat les contrarietats. Som apòstols d’una causa que és tota amor”

I el 1895:

“Nostra obra és obra d’anys i anys, serà l’obra dels nostres fills i potser dels nostres néts.”

Intentà fer retornar l’ús del català a les esglésies i a altres institucions “No podré anar a l’església, si m’han de ferir així els meus sentiments catalans”. En els últims anys de la seva vida, entre 1906 i 1909,  va participar activament en el moviment catalanista Solidaritat Catalana.

Va morir a Barcelona el 8 d’octubre de 1912, als 53 anys, i va ser enterrat al cementiri vell de la ciutat comtal, cobert amb la senyera i amb un seguici de familiars, amics, i militants catalanistes.


Cardona, Mossèn Josep. “Antoni de P. Capmany”, Conferència per Ràdio Associació, 28 d’octubre de 1933, en Annals del periodisme català,  <http://www.raco.cat/index.php/annalsperiodismecatala/article/download/265639/353201>pàgines 237-255

Castells, “Quaranta dos anys de diaris sabadellencs en català (1797-1938)”. Part 1, Arraona: revista d’història, 1976 <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/202283/280218>

Castells, Andreu “Quaranta dos anys de diaris sabadellencs en català (1797-1938)” Part 2, Arraona: revista d’història, 1976  <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/202302/280226>

Pere Pascual i Salichs

Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 1965 (1)(2)

Pere Pascual Salichs. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Dirigent d’Acció Catòlica, els Lluïsos, Director del Diari de Sabadell. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922. President de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc de Sabadell. Amb la victòria franquista va ser nomenat Secretari de la Corporació de l’Ajuntament

Fill de Josep Pascual Carol i Rosa Salichs Marquès, el 19 d’abril de 1916 es va casar amb Enriqueta Franeri, amb qui tingué tres fills: Josep, Artur (aparellador) i Rosa (casada amb Agustí Bassols).

Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’ Advocats de Sabadell  de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’ Acció Catòlica, els Lluïsos, la Lliga Regionalista i Director del “Diari de Sabadell”. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell.

Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recorda’ls-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria, i sobretot forces de cavalleria.

Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912.

Va ser nomenat Secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat i Corominas, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual i Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents, van nomenar a Pere Pascual Secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant.

Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no s’exilià, passà la guerra a Sabadell. Finalitzada la Guerra Civil, s’incorporà novament a la Secretaria de l’Ajuntament i escrigué nombrosos articles com a col·laborador a “Boletín” i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”. També escrivia narracions sense publicar-les, per plaer (més aviat de fantasia).

En el primer número del diari de FET-JONS Sabadell (3), Pascual Salichs ja va demostrar haver abandonat el seu catalanisme anterior:

… En una palabra: ha de poseer (la ciutat) cada factor y elemento integrante de la ciudad, ser individual o colectivo. la firme convicción de que la ciudad es el taller de la máximo laboriosidad? del que somos obreros todos, para dar satisfacción a todas las necesidades. desde las de como entidad física y material, a las de gran envergadura espiritual. económica. cultural benéfica pero como célula tan solo de  una Entidad superior única e indivisible que es España”

Martin  Berbois, Josep Lluís. El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell de 1936 fins els primers anys del franquisme. Arraona: revista d’història, AHS. Núm.28, 4a època.  2004. (P.164-185)  <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214/280847> p.179.

Els últims anys de la seva vida, visqué a Barcelona, a la Rambla de Catalunya núm. 23. On moriria el 17 de desembre de 1965. El funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix el 22 de desembre, va ser oficiat per Mossèn Joan Peris, presidit per familiars i la corporació municipal en ple, presidit pel batlle Josep Burrull, l’exalcalde Antoni Llonch, representació del Banc Sabadell, Col·legi d’Advocats i múltiples entitats ciutadanes. (3)

(1) ‘EVOCACIO’ Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 28 de juny de 1986

(2) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(3) Diari de Sabadell, 24 de desembre de 1965

Manuel Folguera i Duran

Sabadell, 2 de maig de 1867 – Barcelona, 6 de setembre de 1951 (1)

Manuel Folguera i Duran. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Empresari llaner i catalanista conservador

Treballà d’enginyer a la colònia Güell, on hi residí sis anys , de 1891 a 1896 (i posteriorment hi tingué una segona residència), i on hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta Joaquim Folguera i Poal (Santa Coloma de Cervelló 1893, Barcelona 1919). Com a enginyer també va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina de Sabadell, aquest últim situat a prop de l’estació per rebre el Vapor d’Astúries i Anglaterra.

S’introduí als àmbits del catalanisme a través de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. A partir de 1885 col·laborà a la publicació L’Arch de Sant Martí, el 1886 participà en la creació del Centre Escolar Catalanista del que en fou tresorer i vicepresident. Fundà el Centre Català de Sabadell i escrigué “Lo Catalanista”. Fou el primer secretari de la Lliga de Catalunya i president de la Unió Catalanista.

Exercí de president del Centre Català de Sabadell entre 1898 i 1900. El 1909 fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i de 1914 a 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, institució que promovia la normalització i expansió de l’ensenyament en llengua catalana (2).

Es va aliar amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de La Reinaixensa, format entre altres per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les eleccions, ja que segons ells, aquestes només aconseguien embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura intransigent, provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en la seva contra des de les planes de “La Veu de Catalunya”, el diari de la Lliga. El 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució (3).

Duran i Folguera formà part del sector més conservador del catalanisme. Tenia una concepció de la història d’un passat medievalista gloriós, i fou seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages, defensant l’ordre reial i el paternalisme per sobre de les reclamacions obreres. S’oposà contundentment a les reivindicacions del moviment obrer, considerava les tesis socialistes i anarquistes vingudes d’elements obrers de fora de Catalunya. Durant la vaga de Seydoux al desembre de 1910, formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevistà amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Segons ell, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficients per acabar amb la revolta obrera, i sol·licità reforços de l’esquadró de cavalleria situat a Granollers (4).

Escrigué a les següents publicacions: “Lo Catalanista” (1887-95) de Sabadell, “L’Arc de Sant Martí”, “Renaixement”, “Ofrena”, “Calendari Català” de Manresa, “Nosaltres Sols!” i “La República de les Lletres” de València.


Ollé i Romeu, Josep. M. Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció “Camí Ral”, núm. 6. Barcelona, abril del 1995.

(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

(3) Manuel Folguera i Duran. enciclopedia.cat

(4) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

Joan Costa i Deu

Sabadell, 22 de maig de 1883 – Gènova, 23 de febrer de 1938

Joan Costa i Deu, retratat per Joan Vilatobà (1927)

Periodista i escriptor català de la Lliga Regionalista

Començà com a periodista quan estudiava a Barcelona, escrivint articles al setmanari La Creu del Montseny (1899-1900), fundada pel poeta Jacint Verdaguer l’any 1899, el qual també era el director literari i fundador. Hi participaven joves promeses que es convertirien en intel·lectuals com el filòsof Eugeni d’Ors, l’escriptor, poeta i polític Jaume Bofill, el poeta i autor teatral Xavier Viura, el novel·lista Joan Oller, i l’autor dramàtic i periodista Pompeu Crehuet.

De 1903 a 1904, fou el director del “Diario de Sabadell: periódico independiente de avisos y noticias” (1903-1905), durant els dos anys que exercí de director per aquest diari, també treballà de corresponsal al diari de la Lliga Regionalista  La Veu de Catalunya.  El 1905 fundà i dirigí la revista “Catalunya: publicació quinzenal” (1905-1910). El 1907 deixà la direcció de la revista “Catalunya: publicació quinzenal” per entrar de redactor en cap a La Veu de CatalunyaCàrrec que simultaniejà amb la de corresponsal dels diaris de caire conservador La Almudaina, de Palma de Mallorca (1887-1953); El País, de Lleida (1879-1934); El Dia, de Terrassa (1918-1939), i El Pla de Bages, de Manresa (1904-1937). El 1925 fundà l’editorial la Biblioteca Sabadellenca.

Costa i Deu, presidí l’Associació de Periodistes de Barcelona entre 1932 i 1936. Aquesta associació des del seu naixement, intentà trobar la manera d’unir-se amb les altres entitats periodístiques de la ciutat, defensant la fusió de totes les entitats periodístiques en una de sola, però aquest projecte fracassà a causa de la creixent politització i conflictivitat social de la societat catalana que va provocar que l’entitat es dividís entre partidaris d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de la Lliga Regionalista.

Un mes després d’esclatà la guerra civil, el 21 d’agost, s’exilià amb tres companys més, gràcies a les gestions de Lluís Sentís i del conseller de Governació Josep Maria Espanya d’ERC, que signà els passaports. Un cotxe de la Generalitat els va recollir al seu amagatall i els conduí al port on partiren cap a Gènova amb el vaixell alemany Leiverkusen. A Gènova  va fer d’enllaç entre els exiliats del bàndol nacional i el consolat franquista, a més de passar informació sobre persones d’esquerres, sota el pseudònim de “Giovanni Meliani”, va escriure dos llibres propagandístics, l’opuscle “Cento Martiri della Revoluzione del 1936 nella Catalogna”, juntament amb Modest Sabater; i amb la col·laboració del caputxí Antonio Maria de Barcelona, “Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso”. En el primer parlava dels assassinats de cent eclesiàstics a mans de grups “incontrolats” i el suposat desgovern a la Barcelona republicana; i en el segon criticava durament la II República i es declarava favorable al bàndol franquista. En un carta al poeta i sacerdot sabadellenc mossèn Camil Geis li confessà:

“si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”.

Va morir sobtadament un 23 de febrer de 1938 sense poder veure la victòria franquista. Des del 1973 un carrer de la ciutat de Sabadell situat a la Zona Hermètica porta el seu nom.

L’any 2006 l’editorial Cossetània va publicar La veritat del 6 d’octubre, llibre que recull dos llibres dels periodistes Joan Costa i Deu i Modest Sabaté, escrits l’abril de 1935 i el febrer de 1936; i que tracten els fets sobre els fets dels 6 d’octubre a Barcelona, Sabadell, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Palafrugell, Girona, Sant Vicenç de Castellet, el Morell, Navàs, Sant Jaume dels Domenys i Lleida. Son dels pocs llibres publicats a Catalunya sobre el 6 d’octubre el 1935, i abans de les eleccions que va guanyar el Front Popular el febrer de 1936, crítics amb aquests i amb les forces d’esquerres.


Martin i Berbois, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

Martin i Berbois, Josep Lluís. Joan Costjussà i Deu: Un esbós biogràfic d’un periodista oblidat. Trípodos, núm 34. Barcelona, 2014. (pàg.215-228)ISSN: 1138-3305.

Santamaria, Antonio. “Història de Sabadell: La Lliga i Franco (1936-1939).” 18 de desembre del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-lliga-i-franco-1936-1939/> Consulta: 22/12/2016.

Nomenclàtor. Ajuntament Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18032&Itemid=118&search=Costa%20i> Consulta: 22/12/2016.

Ramon Picart i Felip

Sant Martí de Maldà (Urgell), 1873 – Barcelona 4 de setembre de 1951 (1)

FONT: Simó i Bach, Ricard.”EVOCACIÓ” Diario de Sabadell, (3 de octubre de 1985)

Polític catalanista conservador. Regidor de Sabadell, diputat de la Mancomunitat, dirigent del Centre Català i d’Acció Catalana, President de l’Acadèmia Catòlica i membre del Gremi de Fabricants.

Fill de Martí Picart i d’Antònia Felip, quedà orfe de pare quan tot just tenia deu mesos. El 1880 es traslladà amb la seva mare a Sabadell, on hi va romandre fins a la seva mort. Cursà els seus estudis escolars al col·legi de Mossèn Josep Torras de Sabadell. Seguidament entrà a treballar d’aprenent al taller d’imatgeria i escultura del cèlebre escultor, Jaume Duran i Formosa (1850-1935), situat al principi del carrer Creueta, tot i que només hi estigué quatre mesos (2).

Els catorze anys entrà a treballar d’aprenent a l’escriptori de la fàbrica de Can Cuadras, on hi treballava la seva mare com a obrera tèxtil. L’any 1889, Sabadell patí una greu plaga de grip i Ramon Picart durant setmanes restà sol a l’oficina, rebent visites, informant-se d’ofertes, contestant el correu, etc. El 1902, amb 29 anys rebé el càrrec de gerent de Can Cuadras fins la seva jubilació. Es casà amb Lluïsa Aznar de la qual enviudà sense tenir fills. El 1940, en el centenari de l’empresa, va rebre un important reconeixement per part dels obrers, els cooperadors tècnics i els administratius de l’empresa (3). La seva casa estava situada a la cantonada del carrer Sant Joan amb carrer Tres Creus, va ser atacada diverses vegades per membres del moviment obrer a causa dels seus posicionaments pro-patronal i catòlics integristes, el mural de Sant Jordi que tenia a la façana fou atacat amb quitrà.

Casa de Ramon Picart, 1930. Francesc Casañas (MHS)

La seva activitat política es mou en la defensa dels postulats catòlics més intransigents, dominants a la ciutat de Sabadell, la defensa dels interessos de la patronal i del catalanisme conservador. Ramon Picart ingressà a la Joventut Catòlica i aviat es va fer amic del sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany. L’any 1909 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell en representació de la Lliga Regionalista, però els fets de la setmana tràgica van obligar-lo a fugir momentàniament de la ciutat. L’any 1917 fou nomenat diputat de la Mancomunitat de Catalunya districte de Sabadell. El 1923 va ser el màxim dirigent del Centre Català i posteriorment d’Acció Catalana de Sabadell; així doncs, aconseguí controlar el catalanisme polític que orbitava fora de la Lliga Regionalista. Ramon Picart com un dels propietaris i membre del consell d’administració del Diari de Sabadell, aconseguí situar el diari a l’òrbita d’Acció Catalana i distanciar-se de la línia política seguida per Cambó. Va ser president de l’Acadèmia Catòlica de 1930 a 1932 (4), anteriorment, al 1916, havia exercit de cap de la Junta de la Biblioteca Sardà i Salvany i com a president de la “Schola Santorum”. L’any 1932 fou elegit president del Gremi de Fabricants de Sabadell i reelegit l’any 1934, càrrec que exercí fins l’inici de la Guerra Civil. Fou detingut pels revoltats durant els fets d’octubre de 1934. També intervingué en la Junta d’aranzels i Valoracions i representà el Gremi de Fabricants en el Patronat de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Al llarg de la Guerra Civil va estar amagat a Barcelona sense témer per la seva vida.


(1) Berbois, Josep Lluís Martín. ‘Picart i Felip, Ramon

(2) Simó i Bach, Ricard.’EVOCACIÓ’ Diario de Sabadell, 3 de octubre de 1985.

(3) Els diputats de la Mancomunitat de Catalunya. ‘Ramon Picart i Felip’. Josep Lluís Martín Berbois, 8 de juny de 2015.

(4)  Casanovas Romeu, Àngels. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938): passió i compromís. L’Abadia de Montserrat, 2011. ISBN 9788498834031.

Joan Llonch i Salas

Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976 (1)

Joan Llonch i Salas. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach 

Empresari, mecenes de les arts, i polític de La Lliga Regionalista i de La Lliga Catalana.

Era besnét de Feliu Llonch i Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch (1). Fill de Francesc Llonch i Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 Secretari de la Junta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels “Almanacs de les Artsque segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.

A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com “els dillunsos de Can Llonch(2), on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologies com: Miquel Carreras i Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga) Joan Sallarès i Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver i Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet i Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí i Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig i Pujol, Joan Arús i Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives i Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat),  Josep Miseracs i Farré (comptable i perit mercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila i Puig i Antoni Vila i Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling, Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver i Sallarès “Pere Quart”, Francesc Trabal i Benessat Així com el mossèn Lluís Carreras i Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc. (2) (3).

Va dirigir el diari “La Ciutat” (1932-1934) amb Ramon Arquer i Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó i Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvo-conductes (4). Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català (5), que no va acabar de fructificar.


(1) ‘Llonch i Salas, Plaça de. Joan Llonch i Salas’. nomenclàtor

(2) Àngels Casanovas i Romeu. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938): passió i compromís (pàg. 92 i 94). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’or, 2011.

(3) ‘RECORDANT… [“in memoriamm dels que foren i del que fou]‘. Joan Llonch i Salas.  Arraona: revista d’història, [en línia], 1976, Núm. 2, p. 49-59

(4) ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004

(5) ‘OUARANTA-DOS ANYS DE DIARIS SABADELLENCS EN CATALA [1897-1938]‘ Castells, Andreu. «Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català: 1897-1938 [4]». Arraona: revista d’història, [en línia], 1979, Núm. 8, p. 25-59 (p. 45).

Exit mobile version
%%footer%%