Apunts sobre la conferència: “Seguí, Companys i Layret. Sindicalisme i republicanisme federal a la Catalunya i al Sabadell de principis del segle XX, 14 de març de 2023. Organitzada pel Memorial Lluís Companys
Breu resum i principals idees del republicanisme federal de Pi i Maragall. Què és? A quins altres moviments influeix?
El federalisme és un pacte entre iguals de diferents regions d’un determinat estat o territori. Proudhon també fa referència al federalisme en “El Principi Federatiu” (1863), però anteriorment, Pi i Maragall ja en parlarà en “La reacció i la revolució” (1854). El federalisme de Proudhon és de caràcter cosmpolita a diferència del de Pi i Maragall i Bakunin, aquest últim parlava d’una federació de pobles eslaus. Pi i Maragall va influïr en els moviments populars del país, com l’anarcosindicalisme, els republicans federals d’arreu de l’estat i el republicanisme d’esquerres federal i catalanista. Amb la guerra cubana i el desastre de 1898 va defensar la lliure autodeterminació dels pobles. És a “Les nacionalitats” (1877) on aprofundeix en el funcionament del federalisme a Espanya i el defensa com a única forma d’organtizació política per evitar la independència o separació d’algunes parts de l’estat.
La I República no aconsegueix connectar amb el moviment obrer socialista. Els liberals en aquella època es pronunciaven més per un estat unitari, en canvi, els tradicionalistes carlistes defensaven el floralisme. La I República va tenir un temps de durada molt curt (11 de febrer de 1873 – 29 de desembre de 1874) i es va trobar amb una gran inestabilitat política: la guerra dels Deus Anys cubana, la tercera guerra carlista i els pronunciaments cantonals. Hi ha qui diu que era un règim massa avançat per l’època i que li faltaven defensors. El 3 de gener de 1874 el cop d’estat del general Pavía va posar fi a la primera experiència republicana a l’estat espanyol. Del 3 al 5 de gener de 1874, durant tres dies Sabadell es va declarar cantó federal, és a dir entitat autònoma i independent de tot govern.
El federalisme de Pi Maragall era un pacte entre iguals de baix a dalt, del municipi a la federació d’aquests en diferents regions i a la unió de totes aquestes (estat). L’anarcosindicalisme també s’organitza de manera federal des de les unitats més petites a les més grans: sindicat, federació local de sindicats, federació comarcal, federació regional i confederació. Serà la manera d’organitzar-se del primer sindicalisme d’arrel anarquista com la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la CGT francesa i la CNT. En aquests últims la primera sigla fa referència a la “Confederació” (unió de totes les federacions de sindicats).
A Sabadell, en el Círcol Republicà Federal “la catedral del republicanisme del Vallès”, és on es formarant molts dels militants republicans d’esquerres, anarcosindicalistes i socialistes de la ciutat.
El Seguí autodidacta
Es va formar a les tertúlies dels cafès (molt importants com a centres de debat, intercanvi d’idees i formació política), sobretot a la del Café Español, al Paral·lel; a les conferències i debats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Així com en el temps que estava empresonat, on aprofitava per llegir. Va ser un dels creadors de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona on organitzava la biblioteca. Impulsa la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Seguí va ser dels principals impulsors de Solidaritat Obrera.
Contrari el Lerrouxisme
Seguí compartia amb Companys i Layret l’animadversió contra el Lerrouxisme. Alejandro Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat captar i dominar a la classe obrera catalna, però al ser rebutjat per la majoria anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar acusant des del seu diari “El Progreso” a Salvador Seguí, de col·laborar amb els sagnants atemptats indiscriminats, que el confident Joan Rull i Queraltó, juntament amb la seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet confident del governador civil de Barcelona cobrant diners, però quan van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren necessaris els seus serveis i cobrar més. Seguí i uns companys seus anarquistes van entrar en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del lerrouxisme. És per això que es va perdre el primer any del desenvolupament de Solidaritat Obrera entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies després de fundar-se seria empresonat durant 9 mesos per aquest enfrontament.
Unitat CNT i UGT. La vaga de 1916 i la vaga revolucionària de 1917
El 1916 inicia negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, aquestes van donar com a fruit una Vaga Generl de 24 hores el18 de desembre com a protesta per l’augment de preu dels comestibles. Moment en què s’exporten productes per la I Guerra Mundial i hi ha un augment de la inflació brutal que ofega les classes desposseïdes.
El 1917 continua l’aliança entre CNT i UGT. Vaga General per a l’estiu del 1917, que es va desenvolupar entre el 13 i el 18 d’agost: vaga indefinida i revolucionària per CNT; i vaga general política pel PSOE i UGT. El Febrer del mateix any, s’inicia la revolució russa que exercirà una gran influència sobre el moviment obrer mundial.
Sabadell seria la segona ciutat de tot l’estat i de Catalunya (després de Barcelona) amb més morts. Durant la Vaga General revolucionària del 13 al 15 d’agost de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost a les 9 del matí, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra l’Obrera, (tot i que els obrers ja l’havien abandonat) danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues. Abans de disparar a l’Obrera el Regiment de Vergara va atacar el Cafè el Diluvio.
El seu pensament: El sindicat com a eina de formació i organització dels treballadors/es
Podem veure més el seu pensament i el que representava per ell sindicalisme com a centre de formació dels obrers:
La virtut del sindicalisme, com que té idees pròpies, és rellevar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia. L’organització professional del Sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s’apropa a l’anarquisme. Sindicalisme és l’agrupació natural dels elements d’una mateixa professió. Aquest no solament substituirà els valors burgesos i capitalistes dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès. El Sindicalisme, diguem-ho ja, és l’avançada de l’anarquisme. Els anarquistes en els Sindicats. Tasca a realitzar… “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se
Conferència de Salvador Seguí “anarquisme i sindicalisme” al Penal de la Mola, 31 de desembre de 1919
El sindicalisme llibertari havia de ser l’escola de formació i organització dels obrers, creant una societat i una cultura obrera paral·lela a la capitalista que l’acabaria substituint. Partidari d’una revolució gradual, aquesta no es podia fer si els obrers no estaven preparats encara per prendre el control de les indústries i el transport, per organitzar tota la societat. És per això que es va mostrar contrari a continuar amb la Vaga de la Canadenca perquè els treballadors organitzats en la CNT tot i ser molts, encara no eren majoria ni estaven preparats amb la brutal repressió que havia dut a terme el govern.
Seguí, Companys i Layret
La família de la mare de Seguí era de Tornabous, els seus pares es van casar allà, Seguí va néixer a Lleida però la família estava molt arrelada a Tornabous, on es va conèixer amb Companys (que tenia casa a El Tarròs) en els primers jocs d’infància, les cases de les dues famílies es trobaven a 2 Km. de distància. El pare de Seguí era forner i havia treballat de jornaler per la família de Companys, propietaris de terres de l’Urgell. Recordem que Companys seria un dels principals impulsors de la Unió de Rabassaires, ja que en el camp català tenia menys pes la CNT que a les zones industrials. Segurament pel fet que el camp català a diferència de l’andalús estava principalment format per petits propietaris de terres.
Layret provenïa d’una família de comerciants de l’eixample. Amb Seguí va coincidir a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, allà Layret en les sessions informals podia ensenyar el seu pensament i experiències al jove Seguí. I posteriorment en les lluites socials de Barcelona, on Layret exerciria d’advocat defensor de sindicalistes.
Layret i Companys havien coincidit al Liceu Poliglota, més endavant a la Facultat de Dret i en la participació a l’Associació Escolar Republicana (Layret era un dels seus fundadors), però on establirant més les seves relacions polítiques i d’amistat seria en la participació i fundació de partits republicans, des d’on volien treure l’hegemonia del catalanisme a la conservadora Lliga Regionalista: Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), Bloc Republicà Autonomista (BRA) i Partit Republicà (PRC) i en les publicacions d’aquests partits. Companys i Layret utilitzaven la premsa com a eina política de les idees republicanes, d’esquerres i catalanistes.
Seguí es retrobaria amb el seu antic amic de jocs d’infància, Companys, en les lluites de la classe obrera de Barcelona de principis del segle XX. Companys des del parlament denunciava sovint la repressió contra els cenetistes i defensava les demandes obreres, el mateix feia Layret. També establiria relacions amb altres polítics i periodistes republicans, en la lluita comuna en defensa dels treballadors i contra les oligàrquies econòmiques i polítiques del país. Seguí optava per la via sindical revolucionària i no la parlamentària, però no impedia que sigués amic de Companys i Layret.
L’assassinat de Layret
L’assassinat de Layret i després el de Seguí, van ser cops molt durs per la organització dels treballadors. Layret era un intel·lectual i articulador del republicanisme d’esquerres. Seguí tenia una gran capacitat d’oratòria, organitzador del sindicalisme revolucionari, però també era un pragmàtic (com Peiró, ambdós secretaris generals de la CNT que acabarien assassinats), per exemple amb la seva intervenció al míting de les Arenes que posava fi a la Vaga de la Canadenca. La CNT va perdre força durant la dictadura de Primo de Rivera. El 30 de novembre de 1920, a les 18 hores, Layret seria assassinat al portal de casa seva quan anava amb l’esposa de Companys, Mercè Micó, a dirigir-se a la Model per evitar que aquest, Seguí i els altres 36 sindicalistes arrestats fossin enviats al penal de la Mola de Maó. Les darreres 20 hores de Layret abans de ser assassinat les havia passat a Sabadell, fent una conferència sobre Pi Maragall al Círcol Republicà Federal i dormint a l’Hotel Espanya. Companys va ser escollit per ser el candidat pel districte de Sabadell, en substitució de Layret. La Candidatura d’Esquerres va vèncer a la del Bloc Nacionalista, llista de forces conservadores creada per la Lliga i encapçalada per Manuel Folguera. La dreta es presentava dividida ja que els monàrquics també presentaven llista, la Unión Monarquica encapçalada Enric Turull.
L’assassinat de Seguí
El 10 de març de 1923, Seguí va quedar al Cafè Tostadero de la Plaça Universitat, on es va reunir amb Companys, entre altres. Després d’acomiadar-se, es dirigí en direcció al Raval acompanyat del també anarcosindicalista Francesc Comas”Peronas”, tres pistolers els van seguir fins davant el Bar la Trona (carrer de la cadena -actualment Sant Rafael amb Rambla del Raval) on els assassinaren. Seguí va morir el mateix dia i Peronas dos dies després. Seguí va ser enterrat en una cerimònia només per familiars, ja que les autoritats tenien por a un enterrament multitudinari que acabés amb disturbis. L’enterrament de “Peronas” si que va ser públic, reunint a unes 200.000 persones.
Quins van ser els organitzadors i executors de l’assassinat?
L’exdona de Seguí en una entrevista a “El Maresme”, el gener de 1978 va afirmar:
Alguns els van liquidar, els altres van anar a Amèrica i després van tornar…però el que gairebé segur que hi va participar va ser el Feced.
Entrevista a Teresa Muntaner. Teresa Carreras “El Maresme”, gener de 1978
El mateix Innocenci Feced es vanagloriava davant les autoritats franquistes d’haver matat a Seguí. Segons Ángel Pestaña en una reunió al domicili d’un expresident de Foment del Treball (segurament Josep de Caralt), s’hauria recaptat els diners per pagar els pistolers, en aquesta també i hi hauria assistit Cambó, líder de la Lliga.
Hi hagueren diversos organitzadors i finançadors del pistolerisme patronal: Pere Màrtir Homs, exadvocat d’anarcosindicalistes que va formar una banda encapçalada per la seva dona. La Banda Negra del cap de policia de Barcelona Bravo Portillo, que un cop assassinat va ser substituït pel Baró de König. Així com els pistolers del Sindicat Lliure, format per militants tradicionalistes carlistes però finançats per la patronal.
Polèmiques entorn la figura de Seguí
Sovint, des de diferents posicions polítiques, sindicats, partits o campanyes determinades d’aquests, es mostra el relat d’un Salvador Seguí que sinó hagués sigut assassinat segurament hauria optat per la via política parlamentària en algun partit republicà d’esquerres i catalanista. No hi ha cap prova documental que ho corrobori i si dels seus discursos anarcosindicalistes. Hem de tenir en compte el context de cada època i a principis del segle XX, la CNT era la principal organització obrera (i organització) de Catalunya, als anys 30 ho seguiria sent juntament amb ERC.
Existeix una polèmica sobre un discurs seu a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, que en realitat va tenir lloc al Teatre de la Casa del Pueblo i segurament no va dir “la independència de la nostra terra no ens fa por”, com va escriure Pere Foix a “Apòstols i mercaders” (1949). El discurs taquigrafiat on crítica el catalanisme (referint-se al de la Lliga Regionalista, majoritària en aquella època) és aquest:
…Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable: que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabéis quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no; de ninguna manera; nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. “¿Sabéis, repito, quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Los mercaderes de la Liga regionalista; la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista, sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Cataluña”.
Discurs de Salvador Seguí taquigrafiat i publicat a Nueva España’, 4 d’octubre de 1919
Altres anarcosindicalistes si que optarien posteriorment per la via política. A Sabadell en tenim diversos exemples, com Magí Marcé, que seria segon alcalde de la República per la Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya – on s’hi afiliaria – i Unió Socialista de Catalunya) o el ceramista Marian Burgès que d’anarquista passaria al republicanisme d’esquerres catalanista. Pero també hi hagué coneguts militants republicans federals que amb el trencament trentista van optar per la CNT-FAI i l’anarquisme més insurreccional. Balbina Pi, mare de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, feminista republicana federal, i una de les principals organitzadores de la Vaga de les subsistències de 1916. O Bru Lladó, republicà federal que el 1907 demanava el vot per Solidaritat Catalana i amb el trencament trentista va optar per la CNT-FAI. Les relacions, doble militància o passar- de l’anarquisme al republicanisme federal d’esquerres i catalanista (o a l’inrevés) era comú a l’època i a Sabadell provablement més per la força del republicanisme.
Abelló, Teresa. ‘Líders sindicalistes i advocats obreristes: Seguí, Layret, Companys’. Barcelona quaderns d’història, 2020, Núm. 26, p. 149-164, https://raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/375577
Abelló, T., Coll. (2023) El noi del Sucre. 100 anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el gran líder del sindicalisme català. Sàpiens, núm. 252, 32-45
Díez, Xavier. El pensament polític de Salvador Seguí. Virus Editorial i Distribuïdora SCCL, Octubre de 2016
A. Carreras, Josep. ‘SALVADOR SEGUÍ, BREU BIOGRAFIA I CIRCUMSTÀNCIES DEL SEU ASSASSINAT’. A Cops, 17 d’abril de 2017
Salvador Seguí. Su vida, su obra. Ediciones Solidaridad Obrera. Paris, 1960
Serrano Blanquer, Jordi. Francesc Layret, diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme. Ajuntament de Sabadell, 2021
