Sabadell, ? de juny de 1851 – 14 de gener de 19251
Josep Gorina i Pujol. Autor desconegut. FONT: Nomenclàtor
Industrial tèxtil. Conegut popularment com a “Josepet”. Hereu de l’empresa tèxtil del seu pare, Joan Gorina, una de les famílies més importants de la indústria tèxtil sabadellenca, juntament amb els Brutau, els Casanovas, els Corominas, els Llonch i els Turull.
Al acabar els estudis primaris va començar a treballar a la fàbrica del seu pare, Joan Gorina i Morató, creada a Sabadell el 1835. Al morir aquest, el 1836, Josep Gorina va heretar l’empresa, mantenint el seu nom fundacional, Joan Gorina, fins que el 1921 la rebatejà com a Joan Gorina i Fills, Successors. Josep Gorina, col·laborà amb Narcís Giralt i Joan Sallarès i Pla, va construir-hi la seva casa, i va ampliar i millorar les instal·lacions de la fàbrica al costat del ferrocarril, convertint l’empresa en una de les més importants de la indústria tèxtil sabadellenca. Conjuntament amb l’industrial Bonaventura Brutau va crear un grup escolar pels fills dels obrers. Es casà amb una filla del també industrial tèxtil Enric Turull i Comadran, Dolors Turull i Sallarès, amb qui tingué sis fills: Joan, Assumpció, Dolors, Josep, Roser i Joaquim.
Gorina va presidir el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç i de la Indústria, formà part de la Junta d’Administració de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i va ser vocal de Junta d’Arancels i Valoracions del Regne a Madrid com a representant del Gremi de Fabricants. Figura com un dels fundadors del Banc Sabadell l’any 1881 i de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, de la qual també en va ser President.
Durant la visita del Rei Alfons XIII a Sabadell, aquest va ser rebut a l’ajuntament, va visitar les cases barates i el velòdrom i la fàbrica Joan Gorina i Fills, Successors, on va ser rebut per Josep Gorina i la seva família.2
Va morir l’any 1925 a la seva casa situada al número 247 de la Rambla. L’Ajuntament del Dr Esteve Maria Relat va decidir posar el seu nom a un carrer de la ciutat situat al barri de l’Eixample, que comunica en paral·lel a l’avinguda de Barberà, la Gran Via i la Carretera de Mollet.3
Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976[1]
Joan Llonch i Salas. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari, mecenes de les arts i polític de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana. Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa del bàndol franquista a París (1937-38), la va deixar per desavinences i poc després va ser denunciat amb el seu pare acustats de catalanistes. Va formar part de la Junta del Banc de Sabadell (1946-1976), del qual en fou president el 1976
Era besnét de Feliu Llonch Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch. Fill de Francesc Llonch Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 secretari d’aquesta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels “Almanacs de les Arts” que segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.
A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com “els dillunsos de Can Llonch”[2], on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologiescom:Miquel Carreras Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga), Joan Sallarès Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig Pujol, Joan Arús Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat), Josep Miseracs Farré (comptable iperitmercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila Puig i Antoni Vila Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling,Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver Sallarès “Pere Quart”, Francesc Trabal Benessat, així com el mossèn Lluís Carreras Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc. [3]
Va dirigir el diari “LaCiutat” (1932-1934) amb Ramon Arquer Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Doneztebe/Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvoconductes. [4] Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català, [5] que no va acabar de fructificar.
El maig de 1975 l’historiador Andreu Castells, com també va fer amb altres personalitats sabadellenques, li va fer una entrevista, on aquest es declarava com a regionalista: [6]
“Si quan era jove no vaig canviar de barco, ara tampoc en canviaré. Jo soc un vertader regionalista, perquè se’m pot ser i s’ha de ser-ne, perquè l’única cosa que a aquí a Espanya se’n pot ser és regionalista. La meva esperança es poder explicar les teories regionalistes no a Catalunya solament, sinó a Galicia. Sent regionalista pots ser un home que has de tenir les portes obertes a tot arreu, sent catalanista pots tenir unes portes tancades, inclús a Catalunya i a fora de Catalunya. Ara inútil que ha vingut Jordi Pujol a fer-me canviar de barco. Jo era capità d’una barqueta i a l’ensorrar-se el barco es va ser per salvar les coses, anant a Propaganda i Premsa a París. És l’ultima actuació i encara la vaig fer amb tots els companys de barco i amb la barqueta remant, remant vam arribar a París. I allà, per demostrar que sent nàufrags, que anant amb uns pantalons estripats i anant cada dia d’un bistró pobre a un bistró més pobre encara les nostres aptituds ens van permetre muntar una xarxa de relacions intel·lectuals, diplomàtiques, polítiques arreu d’Europa i sense arribar a llepar el cul de ningú desfarem algunes de les asseveracions sobre els rebeldes, per demostrar que aquests no eren tan rebeldes com això”
[4] ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004
Sabadell, 21 d’abril de 1837 – 7 de setembre de 18921
Pau Turull. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, banquer, comerciant i gran tenidor
Fill de Pere Turull Sallent, industrial tèxtil. Exercí d’empresari i polític conservador. Pau continuà els negocis del seu pare, incrementant la fortuna familiar. Amb diversos telers tèxtils a Sabadell i Terrassa i un vaixell que realitzava la travessia amb Cuba i Argentina. Consolidà el comerç de llana que havia heretat del seu pare, ja que una seva germana es va casar amb un fill de Simón de Arribas, originari de Tragacete, Cuenca, un dels més grans ramaders de les Quatre “Sierra Nevadas” , i així prengué contacte directe amb la mesta. Pau augmentà el patrimoni familiar, gràcies a les plusvàlues que obtenia de les vendes a l’interior de la Península, les seves accions al ferrocarril. Una altre font d’ingresos era produïda pel bergantí goleta “Pedro Turull”, amb el monopoli tèxtil de Cuba, i sobretot per l’ingrés de capitals, avaluats en or pur, procedents de les colònies d’ultramar. Pau Turull, juntament amb el seu pare, va fundar al 1859 la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb la mort del seu pare al 18692, va assumir la direcció de les empreses familiars. De 1877 a 1882 fou president de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesasi el 1891, president de la Sociedad Catalana General de Crédito. Amb la restauració borbònica es va afiliar al Partit Liberal Conservador, Pau Turull, industrial poderós, va reconstruir el caciquisme heretat del seu pare amb la col·laboració canovista i de les elits locals.
Fou diputat indiscutible pel districte de Terrassa (Sabadell hi formava part fins 1886), va representar-la a Corts en quatre ocasions, en guanyar les eleccions del 1876, 1879, 1884. Fou escollit diputat per Sabadell a les eleccions Generals Espanyoles de 1891, després d’haver aconseguit un districte electoral propi. El seu escó fou impugnat pels liberals i va morir abans d’ocupar l’escó. Amb ell a l’Ajuntament es va començar a construir la Presó Cel·lular que s’acabaria al 1897 i el jutjat al 1893. Les eleccions es feien per districte, fet que afavoria l’elecció de cacicats familiars. Els liberals obtenien el triomf electoral a les corts perquè Pau Turull així ho decidia, enfortint la seva imatge de “Pater” de Sabadell i complint el pacte entre els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta, d’anar tornant-se en el poder.
Pau tenia una posició immobilista respecte la qüestió obrera, no acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la vaga de les set setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels morts. El portaveu del turullisme fou “La Revista de Sabadell”, iniciada en castellà el 4 de juny de 1884 i acabada en una quarta etapa en català el 31 de gener de 1935. Va ser dirigida fins el 1925 per Manuel Ribot i Serra, una figura local de la renaixença, molt addicte al Partit Conservador, i que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou secretari de la Caixa de Sabadell. En morir Pau Turull i Comadran la seva fortuna oficial eren3:
9.165.187,47 milions de pessetes
25 cases: 12 al c/creueta, 6 a la Rambla, 3 al c/Sant Doménec, 2 a la Pl.Major, 1 al c/Tres Creus, 1 al c/Jardí. 367 hectàrees, 89 àrees i 54 centiàrees de finques rústiques.
5 milions de pessetes a la Caixa Sabadell en accions i obligacions.
Diversos milions en accions i obligacions a diverses caixes i ferrocarrils.
En aquest testament però, no hi ha cap referència a la maquinària i matèries elaborades que posseïa procedents dels seus negocis, tampoc del bergantí “Pedro Turull”. Tot i que sovint es parla del seu pare com el creador de la fortuna familiar, va ser Pau Turull el que més fortuna va aconseguir acumular4, després de Pau Turull, els Turull iniciaren un procés de decadència. Un any després de la seva mort, el 1893, el Republicà Pi i Maragall guanyà les eleccions. L’útim de la nissaga dels Turull, va ser Enric Turull.
Casa Pau Turull al carrer Ferran, núm 34 de Barcelona, construida l’any 1878 per l’arquitecte Joan Caballé, actualment és propietat de la immobiliària Nuñez i Navarro que la vol convertir en un hotel.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach
1 ‘Els Turull de la industrialització una aportació genealògica’. Guillem Mateu Domingo. Revista Arraona, 1990. (pàg. 91)
2 CASTELLS, Andreu. Informe de la Oposició. República i Acció Directa 1868-1904
Sabadell, 13 de novembre del 1845 – 20 de novembre del 1901
Joan Sallarès i Pla, obra d’ Antoni Vila Arrufat. FONT: Conèixer Catalunya
Industrial i polític conservador
Fill de l’industrial Joan Sallarès i Marra, i avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com a Pere Quart.
Joan Sallarès i Pla va ser una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat. Aquest pretenia protegir els industrials tèxtils de l’entrada de teixits més barats d’altres països. La seva família tenia una fàbrica tèxtil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiència en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica “Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell“, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat (sindicat).
Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma aranzelària de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Va ser president durant dues etapes (entre 1856 i 1857 i entre 1891 i 1892) del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1881; i de la Cambra Oficial del Comerç i la Indústria de Sabadell, el 1893. L’any 1897 fou escollit president del Foment del Treball Nacional, de Barcelona, la principal organització patronal a Catalunya.
Com a polític va ser derrotat a les eleccions municipals de 1891 on es presentava amb una llista cívica formada per conservadors, integristes i regionalistes; a les Eleccions Generals de 1896 es va presentar pel Partit Conservador, però va ser novament derrotat per Timoteo Bustillo, recolzat per conservadors i liberals. Finalment, a les eleccions generals de 1899, va ser escollit com a diputat a través d’una candidatura que recolzava al regeneracionista General Polavieja, crític amb el sistema “tornista” entre liberals i conservadors1. Desencantat amb aquesta experiència, poc després es va afiliar a la Unió Regionalista, que amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901, s’acabaria integrant en aquesta, però Sallarès no s’hi va integrar, ja que era contrari a les pretensions d’autonomia per Catalunya que reclamava la Lliga, i criticava l’èmfasi d’aquesta en la qüestió lingüística.
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’escultura realitzada per Josep Clarà que té dedicada darrere l’Ajuntament, a la Plaça Dr. Robert; al costat del Parc Central del Vallès, també hi ha una escola amb el seu nom. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer2, també porta el seu nom un institut escola del barri de Campoamor creada als anys cinquanta3.
Persona d’ideologia conservadora, tenia una visió molt paternalista respecte als obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.
“Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?”
Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890.
“(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
