Salvador Codina i Fatjó

Sabadell. 16 d’abril de 1905 – 23 d’agost de 2002

Administrador al despatx de Can Corominas, fundador de Codina Administrador de Finques, membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana i col·laborador del diari local “La Ciutat”.

Des de l’any 1920 treballava d’administrador al despatx de Can Corominas, al carrer Sant Feliu. L’any 1936 dins el context de l’administració del Vapor Codina, va fundar Codina Administrador de Finques. Era membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat” amb el pseudònim de “Puigmal”. I estava molt vinculat al Centre Excursionista de Sabadell. Vivia al carrer Tres Creus amb la família.

Durant la Guerra es va canviar de domicili al carrer de Lleó XIII, 25 de Barcelona . Ell i els seus germans i el seu pare anaven i venien de Barcelona, ja que continuaven treballant a Sabadell; ell de comptable a l’empresa tèxtil de Manuel Corominas. El maig de 1938 rebé l’ordre d’incorporar-se a la Caixa de Reclutes de Terrassa, on coincidí amb Miquel Carreras, company seu dels Escolapis i del Centre Excursionista, i poc després fou enviat a un campament d’instrucció a Monistrol de Montserrat. En algunes ocasions s’amagaven amb altres companys per anar a missa d’amagat. Al Cap d’una setmana i passant per Sils, l’enviaren a Falset. Però, un cop allà i amb altres reclutes desertà, tornà a Sabadell i va estar un temps amagat. Es va acollir a un decret que amnistiava als desertors i amagats i es presentà a la caixa de reclutament de Sant Gervasi; de nou més instrucció, a la caserna de Francesc Macià, i després a Cambrils, amb noves temptacions per desertar.

Finalment fou destinat al Front de l’Ebre, a Móra la Nova i s’incorporà a la Divisió 45, Brigada Mixta 139, companyia de sapadors. Visqué la pèrdua de posicions a la Serra de Cavalls, l’infern del foc i dels bombardejos en primera línia de batalla: s’amagaren amb altres companys durant els combats i finalment es lliuraren als nacionals i foren fets presoners. Era el novembre de 1938. Després d’un llarg i dur trasllat a peu per la zona de Terol i Saragossa, fou internat al camp de concentració d’Urduña, al País Basc, on gràcies als seus contactes va poder estar en un llit individual a la infermeria. Ràpidament va aconseguir els avals necessaris, amb l’ajut d’empresaris i professionals liberals sabadellencs que es trobaven a la zona franquista: Enric Rocamora, els germans Joan Marí, Manuel Corominas i Josep M. Llonch i Gambús. Va marxar cap a Sant Sebastià, passant per Bilbao on s’afilià a la Falange. Va tenir contactes amb molta gent de la colònia sabadellenca que hi havia en aquella ciutat i va poder tornar a Sabadell el febrer de 1939. Un cop arribat va firmar diversos avals per a companys i coneguts, gràcies als quals pogueren salvar la vida. Salvador es casà amb Rosa “Rosita” Pont i Genís el febrer de 1939.

Salvador Codina ens va deixar el relat de les seves vivències durant la guerra en un text autoeditat l’any 1988 de tirada limitada, dedicat als seus fills i néts: Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Aquestes memòries descriuen detalladament el que va passar, també, a la resta de la família durant la contesa. La detenció del seu pare a Barcelona, a l’abril de 1937, i el seu alliberament gràcies a un aval de Josep Moix i el pagament d’una multa de 1.500 pessetes. La detenció del seu germà Josep Maria en intentar passar a França per la serra del Cadí i el seu empresonament al Castell de Cardona, i després en un camp de concentració de Fraga, el seu alliberament i la seva detenció final al front d’Aragó fins a la retirada a França. Com el seu germà Domènec, es va lliurar d’anar a l’exèrcit per haver tingut pleuresia. I com l’altre germà, Esteve, va estar amagat tota la guerra a casa de Cristòfol Casals Duran fins a l’entrada dels nacionals. El relat comença l’any 1936 i fa referència al perill que va viure ell i altres familiars per la seva posició acomodada. Lamenta els constants canvis d’habitatge, la crema d’església i defensa les accions de l’alcalde Moix perquè no es produïssin més assassinats. Anomena una llista de sabadellencs morts i perseguits pels “incontrolats”, empresaris, lligaires i eclesiàstics. Explica el registre de les Milícies Antifeixistes a casa seva, la col·lectivització d’empreses i crítica el funcionament del Comitè d’Empresa de Can Corominas, del qual formà part. Justifica, finalment, la necessitat de les famílies benestants de posicionar-se a favor del bàndol nacional.


Un registre de la Columna Alpina. A l’exèrcit roig al començament de la guerra es formà una columna per actuar al Pirineu. Els consells d’en Gonçal Soler era que m’hi fés voluntari amb el bon sentit que d’aquesta manera no podria ser molestat ni perseguit, ja que amb el coneixement del Pirineu hi podria ser molt útil, però per mi fou una cosa que no em calgué pensar-m’ho mai. Jo fer-me voluntari de l’exèrcit roig, mai! El meu ideal era un altre.

La prova de foc […] En posar-nos a la Companyia de <Zapadores> no ens donaren armes i la nostra missió era fer trinxeres i posar alambrades. Ens feien anar d’un cantó a l’altre, i més endavant, ens donaren un pic i una pala. Vàrem suposar que pel motiu de ser amnistiats, no tindriem punteria per l’enemic. Era ben cert, perquè si m’haguessin donat un fusell, hauria procurat de no fer mal a ningú.

[…] D’una altra carta dirigida a la Rosita [i la darrera carta que escriu des del front a Rosa Pont Genís, la seva promesa]:

Campament, 3 de novembre de 1938. Estimada Rosita: Quatre paraules solament per a dir-te que ahir i avui he rebut les dos cartes i la postal que esperava i no tinc temps per dir res més. Ja t’aniré escrivint. Els dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre, els recordaré tota la vida. Ara mateix volen per damunt nostre, més de 40 avions entre els nostres i els feixistes. Ahir vaig anar a primera línia. Adéu, perquè ens ordenen un altre trasllat. Penso molt en la Josefina [paraula clau per a dir als seus que pensa molt en passar-se al bàndol nacional]. Molts records a tots, el teu Salvador.”

Fragments extrets del llibre de Salvador Codina Fatjó (1988). Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Sabadell, autoedició, p. 11 i 50-52

CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA (1936-1945). Organitza: Ajuntament de Sabadell / Museu d’Història de Sabadell
Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell
Amb el suport de: Diputació de Barcelona / Generalitat de Catalunya

Comissariada per Genís Ribé Monge, historiador i tècnic del Museu d’Història, en base a textos elaborats i documentats pels historiadors Esteve Deu Baigual i Arnau Berenguer Garrigós.

Tomàs Casulleras i Forteza

Barcelona, 27 d’agost de 1899 – Sabadell, novembre de 1936 (1)

President del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell i del Cercle Sabadellès, Membre de la Junta directiva del C.E Sabadell i regidor de la Lliga Catalana

Fill de Josep Casulleras Torner i Mercè Forteza Ubach. Tenia un germà, Salvador, que va ser l’arquitecte de l’empresari tèxtil Josep Garcia-Planas en la construcció de la fàbrica de l’Artèxtil i la urbanització de Nostra Llar al barri de Sant Oleguer. Tomàs va estudiar la primària en el Col·legi La Salle de Barcelona. Començà a treballar d’industrial tèxtil, arribant a ser corredor de compra i venda de llanes en època dels coneguts sabadellencs Pere Bedós, Melcior Obradors, Domènec Ferran, Josep Viver, entre d’altres. Es casà amb Rosa Argelaguet Comas, i no tingueren fills. (2)

Una de les seves altres facetes, era la seva gran afició pel teatre, participà en diverses representacions, com en “El Alcalde de Zalamea” de Pedro Calderón de la Barca.

Pel que fa a la vida professional. social i política de la ciutat, va ser president del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell des de l’11 de febrer de 1932 al 4 de març de 1935; la junta estava formada per Joan Cinca, Joan Creus, Manuel Bernaldo, Llorenç Comas, Rodrigo Guitart, Pere Puig, Josep Riera i Joan Fitó. Va ser president del Cercle Sabadellès i regidor de la Lliga Catalana. Una de les seves altres aficions era el futbol, va ser seguidor i membre de la junta directiva del Centre d’Esports Sabadell en diferents ocasions. Va ser regidor de la Lliga Catalana, fent amistat amb Joan Farreras (exbatlle de la ciutat) i altres lligaires i empresaris com Ferran Sotorra (metge de la Lliga, assassinat al principi de la Guerra Civil), Esteve Pujol, Josep Codina (lligaire), Josep Arnella, Ricard Baciana (empresari), Rafel Llobet, Manuel Buxeda, Josep Moratones, etc. (2)

Membres de l’Ajuntament format després dels fets d’octubre de 1934. Aquest Ajuntament es va formar sense passar per eleccions i amb els membres de les forces d’esquerres que havien participat als fets d’octubre a la presó o l’exili. Al centre, l’alcalde Josep Germà Homet, a la seva esquerra, Tomàs Casulleras Forteza. Autor desconegut. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

En esclatar la Guerra Civil, va ser detingut i assassinat el novembre de 1936, segons consta en la Causa General de Sabadell, quan intentava creuar la frontera. (3)


(1) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(2) ‘Tomàs Casulleras i Forteza, agent comercial’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 15 de setembre de 1990

(3) Martín i Berbois, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 22-10-2021].

Joaquim Taulé i Coll

Sabadell, 7 gener 1912 – 1998

Joaquim Taulé i Coll. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Empresari i regidor de la Lliga. Durant el franquisme, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’Alcalde d’Assistència Social (1945-1954)

Fill d’Antoni Taulé Soley i de Sofia Coll Gorina. Antoni Taulé (Sabadell, 29 de febrer de 1868 – 24 d’octubre de 1957) era l’amo de la fàbrica de cardes Taulé i cia, anteriorment anomenada Vídua i fill d’A.Taulé. Era el quart dels onze fills que tingué amb Sofia Coll: Feliciana, Joan, Maria, Antoni, Manuel, Joaquim, Josep, Sofia, Teresa, Francesc i Jordi. Antoni Taulé, es va casar amb Maria Blanes i Giralt, amb qui tingué tres fills: Maria, Sofia i Joaquim Solé i Blanes.

Va residir durant 24 anys al carrer Sant Joan, núm. 35, a la casa familiar (Casa Taulé, patrimoni arquitectònic de la ciutat. Obra d’Enric Fatjó Torras per ordre d’Antoni Taulé), transformada en Escola Taulé, després centre docent Escola Miralles-Salut i on en els últims anys fins el seu tancament (2018), hi havia l’Aliança Francesa. Cursà estudis de primària i secundària a les Escoles Pies de Sabadell. Obtingué el títol de batxillerat universitari a l’Institut General Tècnic de Segon Ensenyament de Barcelona. L’any 1928 estudià comptabilitat i administració al centre de dependents del comerç i indústria de Sabadell. Va començar a treballar a la fàbrica familiar Taulé i cia, com a tècnic, muntador, manyà i constructor.

El 1930 començà a tenir contactes amb la política militant a la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalana com a vocal de Junta. Entre 1930 i 1936 va ser membre del Patronat de l’Escola Industrial i de la Junta d’Assistència Social. Al principi de la Guerra Civil, va haver de marxar de Sabadell. Tant els seus pares com els seus germans van ser detinguts per les forces del Front Popular. Ell va romandre mig any amagat a Barcelona, posteriorment passà la frontera francesa, restant uns mesos a aquest país. Entrà a la zona nacional pel País Basc, com a voluntari de la FET-JONS a l’exèrcit franquista fins la fi de la guerra, participant a les operacions bèl·liques de Cantàbria, Astúries, País Basc, Terol, Aragó, i Castella.

Un cop acabada la guerra, va ser nomenat regidor i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Entre 1945 i 1954, fou Tinent d’Alcalde d’Assistència Social, President de la Junta del Cementiri i Vocal de la Junta de Reconstrucció dels Temples Parroquials. Ocupà els càrrecs de President de la Clínica de Puericultura i Maternologia i també de la Junta del Santuari de la Salut. Fou President del Sindicat Agrícola de Sabadell, delegat de l’Institut Nacional d’Habitatge i vocal provincial de la Càmera Oficial Agrària. Va intervenir com a Secretari de la FET-JONS local durant tres anys i del Departament d’Informació i Investigació. L’any 1977 deixà tota activitat pública.


Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(1) ‘Antoni Tauler i Soley, industrial carder i colombòfil’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 23 de setembre de 1989

Pere Pascual i Salichs

Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 1965 (1)(2)

Pere Pascual Salichs. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Dirigent d’Acció Catòlica, els Lluïsos, Director del Diari de Sabadell. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922. President de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc de Sabadell. Amb la victòria franquista va ser nomenat Secretari de la Corporació de l’Ajuntament

Fill de Josep Pascual Carol i Rosa Salichs Marquès, el 19 d’abril de 1916 es va casar amb Enriqueta Franeri, amb qui tingué tres fills: Josep, Artur (aparellador) i Rosa (casada amb Agustí Bassols).

Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’ Advocats de Sabadell  de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’ Acció Catòlica, els Lluïsos, la Lliga Regionalista i Director del “Diari de Sabadell”. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell.

Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recorda’ls-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria, i sobretot forces de cavalleria.

Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912.

Va ser nomenat Secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat i Corominas, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual i Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents, van nomenar a Pere Pascual Secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant.

Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no s’exilià, passà la guerra a Sabadell. Finalitzada la Guerra Civil, s’incorporà novament a la Secretaria de l’Ajuntament i escrigué nombrosos articles com a col·laborador a “Boletín” i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”. També escrivia narracions sense publicar-les, per plaer (més aviat de fantasia).

En el primer número del diari de FET-JONS Sabadell (3), Pascual Salichs ja va demostrar haver abandonat el seu catalanisme anterior:

… En una palabra: ha de poseer (la ciutat) cada factor y elemento integrante de la ciudad, ser individual o colectivo. la firme convicción de que la ciudad es el taller de la máximo laboriosidad? del que somos obreros todos, para dar satisfacción a todas las necesidades. desde las de como entidad física y material, a las de gran envergadura espiritual. económica. cultural benéfica pero como célula tan solo de  una Entidad superior única e indivisible que es España”

Martin  Berbois, Josep Lluís. El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell de 1936 fins els primers anys del franquisme. Arraona: revista d’història, AHS. Núm.28, 4a època.  2004. (P.164-185)  <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214/280847> p.179.

Els últims anys de la seva vida, visqué a Barcelona, a la Rambla de Catalunya núm. 23. On moriria el 17 de desembre de 1965. El funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix el 22 de desembre, va ser oficiat per Mossèn Joan Peris, presidit per familiars i la corporació municipal en ple, presidit pel batlle Josep Burrull, l’exalcalde Antoni Llonch, representació del Banc Sabadell, Col·legi d’Advocats i múltiples entitats ciutadanes. (3)

(1) ‘EVOCACIO’ Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 28 de juny de 1986

(2) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(3) Diari de Sabadell, 24 de desembre de 1965

Manuel Folguera i Duran

Sabadell, 2 de maig de 1867 – Barcelona, 6 de setembre de 1951 (1)

Manuel Folguera i Duran. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Empresari llaner i catalanista conservador

Treballà d’enginyer a la colònia Güell, on hi residí sis anys , de 1891 a 1896 (i posteriorment hi tingué una segona residència), i on hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta Joaquim Folguera i Poal (Santa Coloma de Cervelló 1893, Barcelona 1919). Com a enginyer també va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina de Sabadell, aquest últim situat a prop de l’estació per rebre el Vapor d’Astúries i Anglaterra.

S’introduí als àmbits del catalanisme a través de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. A partir de 1885 col·laborà a la publicació L’Arch de Sant Martí, el 1886 participà en la creació del Centre Escolar Catalanista del que en fou tresorer i vicepresident. Fundà el Centre Català de Sabadell i escrigué “Lo Catalanista”. Fou el primer secretari de la Lliga de Catalunya i president de la Unió Catalanista.

Exercí de president del Centre Català de Sabadell entre 1898 i 1900. El 1909 fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i de 1914 a 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, institució que promovia la normalització i expansió de l’ensenyament en llengua catalana (2).

Es va aliar amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de La Reinaixensa, format entre altres per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les eleccions, ja que segons ells, aquestes només aconseguien embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura intransigent, provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en la seva contra des de les planes de “La Veu de Catalunya”, el diari de la Lliga. El 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució (3).

Duran i Folguera formà part del sector més conservador del catalanisme. Tenia una concepció de la història d’un passat medievalista gloriós, i fou seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages, defensant l’ordre reial i el paternalisme per sobre de les reclamacions obreres. S’oposà contundentment a les reivindicacions del moviment obrer, considerava les tesis socialistes i anarquistes vingudes d’elements obrers de fora de Catalunya. Durant la vaga de Seydoux al desembre de 1910, formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevistà amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Segons ell, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficients per acabar amb la revolta obrera, i sol·licità reforços de l’esquadró de cavalleria situat a Granollers (4).

Escrigué a les següents publicacions: “Lo Catalanista” (1887-95) de Sabadell, “L’Arc de Sant Martí”, “Renaixement”, “Ofrena”, “Calendari Català” de Manresa, “Nosaltres Sols!” i “La República de les Lletres” de València.


Ollé i Romeu, Josep. M. Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció “Camí Ral”, núm. 6. Barcelona, abril del 1995.

(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

(3) Manuel Folguera i Duran. enciclopedia.cat

(4) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

Joan Costa i Deu

Sabadell, 22 de maig de 1883 – Gènova, 23 de febrer de 1938

Joan Costa i Deu, retratat per Joan Vilatobà (1927)

Periodista i escriptor català de la Lliga Regionalista

Començà com a periodista quan estudiava a Barcelona, escrivint articles al setmanari La Creu del Montseny (1899-1900), fundada pel poeta Jacint Verdaguer l’any 1899, el qual també era el director literari i fundador. Hi participaven joves promeses que es convertirien en intel·lectuals com el filòsof Eugeni d’Ors, l’escriptor, poeta i polític Jaume Bofill, el poeta i autor teatral Xavier Viura, el novel·lista Joan Oller, i l’autor dramàtic i periodista Pompeu Crehuet.

De 1903 a 1904, fou el director del “Diario de Sabadell: periódico independiente de avisos y noticias” (1903-1905), durant els dos anys que exercí de director per aquest diari, també treballà de corresponsal al diari de la Lliga Regionalista  La Veu de Catalunya.  El 1905 fundà i dirigí la revista “Catalunya: publicació quinzenal” (1905-1910). El 1907 deixà la direcció de la revista “Catalunya: publicació quinzenal” per entrar de redactor en cap a La Veu de CatalunyaCàrrec que simultaniejà amb la de corresponsal dels diaris de caire conservador La Almudaina, de Palma de Mallorca (1887-1953); El País, de Lleida (1879-1934); El Dia, de Terrassa (1918-1939), i El Pla de Bages, de Manresa (1904-1937). El 1925 fundà l’editorial la Biblioteca Sabadellenca.

Costa i Deu, presidí l’Associació de Periodistes de Barcelona entre 1932 i 1936. Aquesta associació des del seu naixement, intentà trobar la manera d’unir-se amb les altres entitats periodístiques de la ciutat, defensant la fusió de totes les entitats periodístiques en una de sola, però aquest projecte fracassà a causa de la creixent politització i conflictivitat social de la societat catalana que va provocar que l’entitat es dividís entre partidaris d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de la Lliga Regionalista.

Un mes després d’esclatà la guerra civil, el 21 d’agost, s’exilià amb tres companys més, gràcies a les gestions de Lluís Sentís i del conseller de Governació Josep Maria Espanya d’ERC, que signà els passaports. Un cotxe de la Generalitat els va recollir al seu amagatall i els conduí al port on partiren cap a Gènova amb el vaixell alemany Leiverkusen. A Gènova  va fer d’enllaç entre els exiliats del bàndol nacional i el consolat franquista, a més de passar informació sobre persones d’esquerres, sota el pseudònim de “Giovanni Meliani”, va escriure dos llibres propagandístics, l’opuscle “Cento Martiri della Revoluzione del 1936 nella Catalogna”, juntament amb Modest Sabater; i amb la col·laboració del caputxí Antonio Maria de Barcelona, “Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso”. En el primer parlava dels assassinats de cent eclesiàstics a mans de grups “incontrolats” i el suposat desgovern a la Barcelona republicana; i en el segon criticava durament la II República i es declarava favorable al bàndol franquista. En un carta al poeta i sacerdot sabadellenc mossèn Camil Geis li confessà:

“si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”.

Va morir sobtadament un 23 de febrer de 1938 sense poder veure la victòria franquista. Des del 1973 un carrer de la ciutat de Sabadell situat a la Zona Hermètica porta el seu nom.

L’any 2006 l’editorial Cossetània va publicar La veritat del 6 d’octubre, llibre que recull dos llibres dels periodistes Joan Costa i Deu i Modest Sabaté, escrits l’abril de 1935 i el febrer de 1936; i que tracten els fets sobre els fets dels 6 d’octubre a Barcelona, Sabadell, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Palafrugell, Girona, Sant Vicenç de Castellet, el Morell, Navàs, Sant Jaume dels Domenys i Lleida. Son dels pocs llibres publicats a Catalunya sobre el 6 d’octubre el 1935, i abans de les eleccions que va guanyar el Front Popular el febrer de 1936, crítics amb aquests i amb les forces d’esquerres.


Martin i Berbois, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

Martin i Berbois, Josep Lluís. Joan Costjussà i Deu: Un esbós biogràfic d’un periodista oblidat. Trípodos, núm 34. Barcelona, 2014. (pàg.215-228)ISSN: 1138-3305.

Santamaria, Antonio. “Història de Sabadell: La Lliga i Franco (1936-1939).” 18 de desembre del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-lliga-i-franco-1936-1939/> Consulta: 22/12/2016.

Nomenclàtor. Ajuntament Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18032&Itemid=118&search=Costa%20i> Consulta: 22/12/2016.

Ramon Picart i Felip

Sant Martí de Maldà (Urgell), 1873 – Barcelona 4 de setembre de 1951 (1)

FONT: Simó i Bach, Ricard.”EVOCACIÓ” Diario de Sabadell, (3 de octubre de 1985)

Polític catalanista conservador. Regidor de Sabadell, diputat de la Mancomunitat, dirigent del Centre Català i d’Acció Catalana, President de l’Acadèmia Catòlica i membre del Gremi de Fabricants.

Fill de Martí Picart i d’Antònia Felip, quedà orfe de pare quan tot just tenia deu mesos. El 1880 es traslladà amb la seva mare a Sabadell, on hi va romandre fins a la seva mort. Cursà els seus estudis escolars al col·legi de Mossèn Josep Torras de Sabadell. Seguidament entrà a treballar d’aprenent al taller d’imatgeria i escultura del cèlebre escultor, Jaume Duran i Formosa (1850-1935), situat al principi del carrer Creueta, tot i que només hi estigué quatre mesos (2).

Els catorze anys entrà a treballar d’aprenent a l’escriptori de la fàbrica de Can Cuadras, on hi treballava la seva mare com a obrera tèxtil. L’any 1889, Sabadell patí una greu plaga de grip i Ramon Picart durant setmanes restà sol a l’oficina, rebent visites, informant-se d’ofertes, contestant el correu, etc. El 1902, amb 29 anys rebé el càrrec de gerent de Can Cuadras fins la seva jubilació. Es casà amb Lluïsa Aznar de la qual enviudà sense tenir fills. El 1940, en el centenari de l’empresa, va rebre un important reconeixement per part dels obrers, els cooperadors tècnics i els administratius de l’empresa (3). La seva casa estava situada a la cantonada del carrer Sant Joan amb carrer Tres Creus, va ser atacada diverses vegades per membres del moviment obrer a causa dels seus posicionaments pro-patronal i catòlics integristes, el mural de Sant Jordi que tenia a la façana fou atacat amb quitrà.

Casa de Ramon Picart, 1930. Francesc Casañas (MHS)

La seva activitat política es mou en la defensa dels postulats catòlics més intransigents, dominants a la ciutat de Sabadell, la defensa dels interessos de la patronal i del catalanisme conservador. Ramon Picart ingressà a la Joventut Catòlica i aviat es va fer amic del sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany. L’any 1909 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell en representació de la Lliga Regionalista, però els fets de la setmana tràgica van obligar-lo a fugir momentàniament de la ciutat. L’any 1917 fou nomenat diputat de la Mancomunitat de Catalunya districte de Sabadell. El 1923 va ser el màxim dirigent del Centre Català i posteriorment d’Acció Catalana de Sabadell; així doncs, aconseguí controlar el catalanisme polític que orbitava fora de la Lliga Regionalista. Ramon Picart com un dels propietaris i membre del consell d’administració del Diari de Sabadell, aconseguí situar el diari a l’òrbita d’Acció Catalana i distanciar-se de la línia política seguida per Cambó. Va ser president de l’Acadèmia Catòlica de 1930 a 1932 (4), anteriorment, al 1916, havia exercit de cap de la Junta de la Biblioteca Sardà i Salvany i com a president de la “Schola Santorum”. L’any 1932 fou elegit president del Gremi de Fabricants de Sabadell i reelegit l’any 1934, càrrec que exercí fins l’inici de la Guerra Civil. Fou detingut pels revoltats durant els fets d’octubre de 1934. També intervingué en la Junta d’aranzels i Valoracions i representà el Gremi de Fabricants en el Patronat de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Al llarg de la Guerra Civil va estar amagat a Barcelona sense témer per la seva vida.


(1) Berbois, Josep Lluís Martín. ‘Picart i Felip, Ramon

(2) Simó i Bach, Ricard.’EVOCACIÓ’ Diario de Sabadell, 3 de octubre de 1985.

(3) Els diputats de la Mancomunitat de Catalunya. ‘Ramon Picart i Felip’. Josep Lluís Martín Berbois, 8 de juny de 2015.

(4)  Casanovas Romeu, Àngels. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938): passió i compromís. L’Abadia de Montserrat, 2011. ISBN 9788498834031.

Joan Llonch i Salas

Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976 (1)

Joan Llonch i Salas. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach 

Empresari, mecenes de les arts, i polític de La Lliga Regionalista i de La Lliga Catalana.

Era besnét de Feliu Llonch i Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch (1). Fill de Francesc Llonch i Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 Secretari de la Junta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels “Almanacs de les Artsque segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.

A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com “els dillunsos de Can Llonch(2), on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologies com: Miquel Carreras i Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga) Joan Sallarès i Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver i Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet i Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí i Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig i Pujol, Joan Arús i Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives i Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat),  Josep Miseracs i Farré (comptable i perit mercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila i Puig i Antoni Vila i Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling, Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver i Sallarès “Pere Quart”, Francesc Trabal i Benessat Així com el mossèn Lluís Carreras i Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc. (2) (3).

Va dirigir el diari “La Ciutat” (1932-1934) amb Ramon Arquer i Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó i Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvo-conductes (4). Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català (5), que no va acabar de fructificar.


(1) ‘Llonch i Salas, Plaça de. Joan Llonch i Salas’. nomenclàtor

(2) Àngels Casanovas i Romeu. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938): passió i compromís (pàg. 92 i 94). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’or, 2011.

(3) ‘RECORDANT… [“in memoriamm dels que foren i del que fou]‘. Joan Llonch i Salas.  Arraona: revista d’història, [en línia], 1976, Núm. 2, p. 49-59

(4) ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004

(5) ‘OUARANTA-DOS ANYS DE DIARIS SABADELLENCS EN CATALA [1897-1938]‘ Castells, Andreu. «Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català: 1897-1938 [4]». Arraona: revista d’història, [en línia], 1979, Núm. 8, p. 25-59 (p. 45).

Josep Maria Marcet i Coll

Sabadell, 26 de març del 1901 – 4 d’abril de 1963

Fabricant i alcalde franquista de Sabadell (13 de desembre de 1940 – 29 d’abril de 1960)

Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. També va ser regidor durant la II República amb la Lliga Regionalista. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).

Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)

El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.

Visita de Francisco Franco a la Fàbrica M. Gorina, darrere de Franco i el propietari, hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Visita de Franco el 21 de maig de 1947. Formava part d’un periple que l’havia portat a visitar ciutats com València, Palma i Barcelona (AHS)

Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.

El 1960, el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.

“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”(1)

“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la <<Fundación Bosch y Cardellach>> en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de <<reconstruir>> el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado” (2)

A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch Gambús.

Marcet de blanc (al centre), fent la salutació feixista, davant el monument “a los Caídos”, que estava situat al Racó del Campanar. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Escrit per Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín i Joaquim Sala-Sanahuja

Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch Gambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres (3) (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:

“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell

“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal <<Pirenaica>>, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescritible de aquellos momentos”.

“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circumstancias ya habián dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera” (4)

La figura de Marcet és controvertida a la ciutat, ja que per una banda va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis (5); i per l’altra, va permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes, com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas Vilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:

“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos” (6)

El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau.

Misses a Marcet el 5 d’abril de 1977 pel XIV aniversari de la seva mort. Diari de Sabadell, 2 d’abril de 1977 (AHS)

(1) Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980.

(2) Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 228). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6. Barcelona

(3) Marín, Martí. Premsa i poder en el Sabadell de la postguerra, 1939-1942 (pàg. 58, Annex II) <https://ddd.uab.cat/pub/artpub/1993/145991/Premsa_i_poder.pdf>

(4) Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6 Barcelona.

(5) De Arriba, Jordi. ‘Marcet, el franquista polièdric’. Persones, política, Sabadell. isabadell.cat, 10 d’agost de 2017 <https://www.isabadell.cat/persones/marcet-el-franquista-poliedric/>

(6) Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6 Barcelona.

Marín, Martí. Govern Municipal i actituds polítiques en el Sabadell del franquisme. Dins de l’obra: Indústria i ciutat, Sabadell 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1994

Marín, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Pagès, Editors. Lleida, 2000. Col·lecció Seminari,12.


  • Biografia de Josep Maria Marcet per part d’Antonio Santamaria, poc després de la retirada del seu monòlit:

‘Història de Sabadell’. Josep Maria Marcet Coll (1901-1963), empresari i alcalde. isabadell.cat. Història, 21 de maig de 2017 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-josep-maria-marcet-coll-1901-1963-empresari-i-alcalde/>

  • Més informació sobre l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll i la plaça que portava el seu nom, abans que fos retirat el monòlit i canviat el nom de la plaça:

‘Carrers amb  història (I): Marcet; l’alcalde paternalista’. isabadell.cat. Redacció. 30 de juliol del 2012 <http://www.isabadell.cat/barris/sector-centre/centre/carrers-amb-historia-i-marcet-lalcalde-paternalista/>

“El rastro del franquismo en Sabadell”. La Vanguardia, Sabadell-Vallès. Nomenclatòr. Hernández, Albert. 7 de juny de 2016 <http://www.lavanguardia.com/local/sabadell/20160603/402245162186/rastro-franquismo-sabadell-plaza-alcalde-marcet.html>

“Monolits franquistes no retirats a Catalunya: de Tortosa a Sabadell”. El Crític. Pascual, Jordi. 11 d’octubre de 2016 <http://www.elcritic.cat/actualitat/monuments-franquistes-no-retirats-a-catalunya-de-tortosa-a-sabadell-11552>


Exit mobile version
%%footer%%