Administrador al despatx de Can Corominas, fundador de Codina Administrador de Finques, membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana i col·laborador del diari local “La Ciutat”.
Des de l’any 1920 treballava d’administrador al despatx de Can Corominas, al carrer Sant Feliu. L’any 1936 dins el context de l’administració del Vapor Codina, va fundar Codina Administrador de Finques. Era membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat” amb el pseudònim de “Puigmal”. I estava molt vinculat al Centre Excursionista de Sabadell. Vivia al carrer Tres Creus amb la família.
Durant la Guerra es va canviar de domicili al carrer de Lleó XIII, 25 de Barcelona . Ell i els seus germans i el seu pare anaven i venien de Barcelona, ja que continuaven treballant a Sabadell; ell de comptable a l’empresa tèxtil de Manuel Corominas. El maig de 1938 rebé l’ordre d’incorporar-se a la Caixa de Reclutes de Terrassa, on coincidí amb Miquel Carreras, company seu dels Escolapis i del Centre Excursionista, i poc després fou enviat a un campament d’instrucció a Monistrol de Montserrat. En algunes ocasions s’amagaven amb altres companys per anar a missa d’amagat. Al Cap d’una setmana i passant per Sils, l’enviaren a Falset. Però, un cop allà i amb altres reclutes desertà, tornà a Sabadell i va estar un temps amagat. Es va acollir a un decret que amnistiava als desertors i amagats i es presentà a la caixa de reclutament de Sant Gervasi; de nou més instrucció, a la caserna de Francesc Macià, i després a Cambrils, amb noves temptacions per desertar.
Finalment fou destinat al Front de l’Ebre, a Móra la Nova i s’incorporà a la Divisió 45, Brigada Mixta 139, companyia de sapadors. Visqué la pèrdua de posicions a la Serra de Cavalls, l’infern del foc i dels bombardejos en primera línia de batalla: s’amagaren amb altres companys durant els combats i finalment es lliuraren als nacionals i foren fets presoners. Era el novembre de 1938. Després d’un llarg i dur trasllat a peu per la zona de Terol i Saragossa, fou internat al camp de concentració d’Urduña, al País Basc, on gràcies als seus contactes va poder estar en un llit individual a la infermeria. Ràpidament va aconseguir els avals necessaris, amb l’ajut d’empresaris i professionals liberals sabadellencs que es trobaven a la zona franquista: Enric Rocamora, els germans Joan Marí, Manuel Corominas i Josep M. Llonch i Gambús. Va marxar cap a Sant Sebastià, passant per Bilbao on s’afilià a la Falange. Va tenir contactes amb molta gent de la colònia sabadellenca que hi havia en aquella ciutat i va poder tornar a Sabadell el febrer de 1939. Un cop arribat va firmar diversos avals per a companys i coneguts, gràcies als quals pogueren salvar la vida. Salvador es casà amb Rosa “Rosita” Pont i Genís el febrer de 1939.
Salvador Codina ens va deixar el relat de les seves vivències durant la guerra en un text autoeditat l’any 1988 de tirada limitada, dedicat als seus fills i néts: Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Aquestes memòries descriuen detalladament el que va passar, també, a la resta de la família durant la contesa. La detenció del seu pare a Barcelona, a l’abril de 1937, i el seu alliberament gràcies a un aval de Josep Moix i el pagament d’una multa de 1.500 pessetes. La detenció del seu germà Josep Maria en intentar passar a França per la serra del Cadí i el seu empresonament al Castell de Cardona, i després en un camp de concentració de Fraga, el seu alliberament i la seva detenció final al front d’Aragó fins a la retirada a França. Com el seu germà Domènec, es va lliurar d’anar a l’exèrcit per haver tingut pleuresia. I com l’altre germà, Esteve, va estar amagat tota la guerra a casa de Cristòfol Casals Duran fins a l’entrada dels nacionals. El relat comença l’any 1936 i fa referència al perill que va viure ell i altres familiars per la seva posició acomodada. Lamenta els constants canvis d’habitatge, la crema d’església i defensa les accions de l’alcalde Moix perquè no es produïssin més assassinats. Anomena una llista de sabadellencs morts i perseguits pels “incontrolats”, empresaris, lligaires i eclesiàstics. Explica el registre de les Milícies Antifeixistes a casa seva, la col·lectivització d’empreses i crítica el funcionament del Comitè d’Empresa de Can Corominas, del qual formà part. Justifica, finalment, la necessitat de les famílies benestants de posicionar-se a favor del bàndol nacional.
Un registre de la Columna Alpina. A l’exèrcit roig al començament de la guerra es formà una columna per actuar al Pirineu. Els consells d’en Gonçal Soler era que m’hi fés voluntari amb el bon sentit que d’aquesta manera no podria ser molestat ni perseguit, ja que amb el coneixement del Pirineu hi podria ser molt útil, però per mi fou una cosa que no em calgué pensar-m’ho mai. Jo fer-me voluntari de l’exèrcit roig, mai! El meu ideal era un altre.
La prova de foc […] En posar-nos a la Companyia de <Zapadores> no ens donaren armes i la nostra missió era fer trinxeres i posar alambrades. Ens feien anar d’un cantó a l’altre, i més endavant, ens donaren un pic i una pala. Vàrem suposar que pel motiu de ser amnistiats, no tindriem punteria per l’enemic. Era ben cert, perquè si m’haguessin donat un fusell, hauria procurat de no fer mal a ningú.
[…] D’una altra carta dirigida a la Rosita [i la darrera carta que escriu des del front a Rosa Pont Genís, la seva promesa]:
Campament, 3 de novembre de 1938. Estimada Rosita: Quatre paraules solament per a dir-te que ahir i avui he rebut les dos cartes i la postal que esperava i no tinc temps per dir res més. Ja t’aniré escrivint. Els dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre, els recordaré tota la vida. Ara mateix volen per damunt nostre, més de 40 avions entre els nostres i els feixistes. Ahir vaig anar a primera línia. Adéu, perquè ens ordenen un altre trasllat. Penso molt en la Josefina [paraula clau per a dir als seus que pensa molt en passar-se al bàndol nacional]. Molts records a tots, el teu Salvador.”
Fragments extrets del llibre de Salvador Codina Fatjó (1988). Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Sabadell, autoedició, p. 11 i 50-52
CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA (1936-1945). Organitza: Ajuntament de Sabadell / Museu d’Història de Sabadell
Comisariada per Genís Ribé Monge, historiador i tècnic del Museu d’Història, en base a textos elaborats i documentats pels historiadors Esteve Deu Baigual i Arnau Berenguer Garrigós.
Monòlit en record del mossèn Gaietà Clausellas, assassinat al començament de la Guerra Civil, el 14 d’agost de 1936.
Imatge: Museu d’Història de Sabadell (MHS)
Gaietà Clausellas i Ballvé (Sabadell, 29 d’agost de 1863 – 14 d’agost de 1936) va ser un eclesiàstic català. Va fer el primer ensenyament als Escolapis de Sabadell i als 14 anys ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona. Va ser ordenat sacerdot el 1886, i destinat primer a Olesa i després a Vilanova, abans de ser nomenat vicari de Sant Feliu, càrrec que ocupà del 1898 fins a la mort de Fèlix Sardà i Salvany, el 1916, fidel seguidor dels postulats catòlics intransigents d’aquest. Substituí a Fèlix Sardà i Salvany com a capellà de l’Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats. Mossèn Gaietà, que era conegut com el “pare dels pobres”, fou assassinat d’un tret al cap, un vespre del 14 d’agost de 1936, pels volts de Sant Julià d’Altura.
Mossèn Gaietà Clausellas
El monòlit es troba a la carretera de Matadepera (Sant Julià), al Km. 3, el seu autor és Camil Fàbregas i Dalmau. Va ser inaugurat el 4 de desembre de 1941 i substituït per un de nou l’any 1956. Monòlit amb creu a la cara frontal i un medalló de bronze amb el retrat del mossèn al mig afegit al 1974 i també obra de Camil Fàbregas, amb la inscripció:
“AQUÍ ABRAZÓ LA PALMA / DEL MARTIRIO EL PADRE / DE LOS POBRES / MOSÉN CAYETANO / CLAUSELLAS BALLVÉ / XVI-VIII- MCMXXXVI”
Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.
Les seves restes van ser portades en processó fins l’església de Sant Fèlix el 17 de juny de 1957.
Imatge extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 26 de juliol de 2001. A la dreta es pot veure part de la “Cruz de los Caídos” que estava al Racó del Campanar
Començada el 1914 per E. Sagnier i acabada el 1942 per F. Folguera.
Ha passat per diversos estils al llarg de la seva història: Barroc, Gòtic, Neogòtic. Actualment es pot considerar d’estil Historicista, del Gòtic només conserva l’absis de 1420. (1).
Situada al centre de la ciutat al costat de l’actual Ajuntament. L’any 1076, en aquesta mateixa localització es trobava la capella de Sant Salvador d’Arraona, mentre que l’església Parroquial de Sant Feliu d’Arraona (segle X-XI) estava situada a la riba esquerra del riu Ripoll, on s’hi troba localitzada fins l’any 1373, moment en què es trasllada a l’esglesiola de Sant Salvador.
L’església d’estil neogòtic es va iniciar l’any 1403, finalitzant-se l’altar major l’any 1420. L’any 1578 es prengué l’acord de fer una sagristia al costat nord de l’absis gòtic. L’any 1580 es decidí, segons consta en una escriptura del notari sabadellenc Gabriel Pons i Tristany, fer un pis sobre la sagristia dedicat a la casa del Consell de la Vila. L’any 1623 s’inaugurà la capella del cimbori que havia d’acollir tres noves capelles, situada al nord de la nau gòtica, tenia forma de creu i anava paral·lel a l’església.
L’any 1724 es va començar a construir el campanar barroc, a la paret de migdia, al costat de l’absis de l’altar major, a sobre d’una part de terreny de l’antic cementiri. Amb la seva construcció es van malmetre els altars de Sant Joan Baptista i el de la Verge del Roser. Per aquest motiu la part baixa de la torre-campanar seria una nova capella: la capella del Roser. (2) Dins la nova construcció van reposar-hi l’altar del Roser a l’espai central i el de Sant Joan en un dels murs laterals. Segons el cronista i arxiver, Antoni Bosch i Cardellach, l’any 1738 es van parar les obres, per evitar noves despeses i per la mort d’un paleta (3) El mestre Agustí Rius va escriure que la intenció de Barcelona era aixecar-lo més i col·locar les campanes en uns finestrals oberts. (4)
Entre 1751 i 1775 es va realitzar una ampliació barroca de l’església que va consistir en crear un edifici que integrés en un sol cos l’església gòtica i la capella del cimbori, al temps que s’ampliava el conjunt de l’edifici cap a l’oest i cap al sud, de manera que quedava un nou edifici de tres naus, mantenint la capçalera gòtica i donant la façana al carrer de Gràcia.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 27 de desembre del 2000
L’església, com tants altres temples catòlics de la ciutat, va ser cremada i quedà destruïda durant els fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” (anomenada “Gloriosa” pels seus convocants) de 1909, concretament el dia 27 de juliol; només se’n va salvar l’absis gòtic. (5) Les classes populars culpaven a l’església de ser un dels principals recolzaments de la monarquia d’Alfons XIII que amb les “quintes” enviava els joves de famílies obreres a morir a la guerra del RIF al Marroc.
Al passadís central, hi ha enterrat l’eclesiàstic integrista catòlic, Fèlix Sardà i Salvany. Així mateix, també s’hi troba enterrat Lluís Carreras i Mas, escriptor, periodista i una important figura intel·lectual dins l’església catòlica catalana, que primer es mostrà catalanista però va acabar donant suport al règim franquista adduint la persecució contra els religiosos en el bàndol republicà. El 14 de març del 2015, 60 anys després de la mort de Lluís Carreras, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix. (6)
Estat en que va quedar l’església de Sant Fèlix després de ser cremada el 21 de juliol de 1909 (AHS)
Després dels fets de la “Setmana Tràgica” va ser nomenada una junta constructora formada per Pere Turull, Fèlix Sardà, Francesc d’A. Barata, Antoni Oliver Turull, Joan Ponsà Pons, Miquel Baygual Casanovas, Enric Turull Comadran (tresorer), Jaume Brujas Pellicer, Jaume Gorina Pujol i Bonaventura Brutau. En la reunió extraordinària d’aquesta Junta, s’acordà inicià una subscripció que va acabar recollint 96.000 pessetes, algunes de les altres aportacions van ser també per subcripcions o recol·lectes, altres, obra de membres de la junta constructora, eclesiàstics, industrials, l’Ajuntament, el govern central i coneguts sabadellencs. Algunes de les aportacions van ser les següents: (7)
1914: L’Ajuntament va aportar 2.140 ptes. per les obres de consolidació del campanar.
1915: Amb motiu de les noces d’or sacerdotals de Fèlix Sardà i Salvany, la Junta Constructora va rebre 1.000 ptes.
1916: L’industria ‘Casa Prat & Carol’ va fer una donació de 15.000 ptes. per les obres del nou temple.
1917: El govern per un Reial Ordre concedeix 5.000 ptes. per la reconstrucció del temple.
1918: En el saló d’actes de la Caixa d’estalvis. La poetessa Agnès Armengol i Altayó, va entregar a la Junta d’Obra de la parròquia 22.000 ptes. producte net de la tómbola.
1919: Enric Oliver fa alguns donatius, entre ells 5.000 ptes. per pagar els finestrals de l’absis de Sant Enric, i el d’un tern negre.
1920: L’industria ‘Baygual i Llonch’ va costejar els rosetons superiors.
1921: El Bisbe Guillamet de Barcelona va fer un donatiu de 5.000 ptes i l’arquitecte Francesc Izard un altre de 2.523 ptes.
1923: A través de P. Miquel Estaragués van ser rebudes 25.561,40 ptes. de l’herència de mossèn Anton Salt, capellà de Sant Fèlix.
La Guerra Civil va fer que la reconstrucció s’allargués, el 21 de juliol de 1936, tres dies després del cop d’estat i l’aixecament feixista contra la República, va ser novament cremada. L’esquerra sabadellenca era profundament anticlerical, provablement pel caràcter integrista que havia tingut el catolicisme a la ciutat. Es van perdre pràcticament totes les peces artístiques, el mobiliari litúrgic i l’arxiu parroquial, però a diferència de la “Setmana Tràgica”, l’incendi no afectà ni l’estructura arquitectònica del temple ni la del campanar. (8) La façana que dóna a la Plaça Sant Roc es va acabar l’any 1942, aquesta havia d’estar flanquejada per dues torres que no es van construir mai.
(7) Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. ‘Capítol IV. L’església nova’ (pàgs. 97-105) Mossèn Frederic i Albanell. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1933
Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916) va ser un eclesiàstic, escriptor i integrista catòlic. Va fundar l’Acadèmica catòlica amb l’objectiu d’evitar la descristianització dels obrers, d’allunyar-los de les idees liberals, d’esquerres i anarquistes mitjançant la seva incorporació a les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic.
Representà el sector més integrista de l’Església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental fou “El liberalismo es pecado”, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es declara en contra del sufragi, nega la llibertat de pensament, es mostra contrari a la llibertat de premsa i associació i nega totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Sardà condemnarà tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme.
Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i la opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès i Pla. L’integrisme de Sardà, representa la resistència de l’església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i la seva influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza (ILE) el 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados” ; però també a intents desesperats com l’atemptat de Mateu Morral durant la boda del rei Alfons XIII el 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.
Sabadell, 9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010
Josep Sanmiquel. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Militant del Frente de Juventudes des del 1939 i de Falange des del 1941, va ser Conseller Local del Movimiento i Tinent d’Alcalde i Delegat dels Serveis d’Ensenyament entre 1946 i 1951 i entre 1974 i 1978.
Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre delGremi de Fabricants i seria President de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa la va heredar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep-Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que va haver de tancar.
Josep-Miquel Sanmiquel va ser membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants.
Continuà la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí i Fontanet i Joan Gambús. Participà a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica.
En l’àmbit empresarial i professional, va ser un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell.
Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la FundacióBosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), des del 1987 la seva seu es troba al carrer de Joan Plans num. 25; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir de 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i posteriorment en continuà vinculat activament.
Fotografia a Rafael Maria Aparicio, fundador de Ramar-2 i el professor Josep-Miquel Sanmiquel. Reportatge al Ramar-2, “Diari de Sabadell” 9 de març de 1991
La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Ricard Simó i Bach.
Alavedra Bosch, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010). Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011. p.86.
Sant Martí de Maldà (Urgell), 1873 – Barcelona 4 de setembre de 1951 (1)
FONT: Simó i Bach, Ricard.”EVOCACIÓ” Diario de Sabadell, (3 de octubre de 1985)
Polític catalanista conservador. Regidor de Sabadell, diputat de la Mancomunitat, dirigent del Centre Català i d’Acció Catalana, President de l’Acadèmia Catòlica i membre del Gremi de Fabricants.
Fill de Martí Picart i d’Antònia Felip, quedà orfe de pare quan tot just tenia deu mesos. El 1880 es traslladà amb la seva mare a Sabadell, on hi va romandre fins a la seva mort. Cursà els seus estudis escolars al col·legi de Mossèn Josep Torras de Sabadell. Seguidament entrà a treballar d’aprenent al taller d’imatgeria i escultura del cèlebre escultor, Jaume Duran i Formosa (1850-1935), situat al principi del carrer Creueta, tot i que només hi estigué quatre mesos (2).
Els catorze anys entrà a treballar d’aprenent a l’escriptori de la fàbrica de Can Cuadras, on hi treballava la seva mare com a obrera tèxtil. L’any 1889, Sabadell patí una greu plaga de grip i Ramon Picart durant setmanes restà sol a l’oficina, rebent visites, informant-se d’ofertes, contestant el correu, etc. El 1902, amb 29 anys rebé el càrrec de gerent de Can Cuadras fins la seva jubilació. Es casà amb Lluïsa Aznar de la qual enviudà sense tenir fills. El 1940, en el centenari de l’empresa, va rebre un important reconeixement per part dels obrers, els cooperadors tècnics i els administratius de l’empresa (3). La seva casa estava situada a la cantonada del carrer Sant Joan amb carrer Tres Creus, va ser atacada diverses vegades per membres del moviment obrer a causa dels seus posicionaments pro-patronal i catòlics integristes, el mural de Sant Jordi que tenia a la façana fou atacat amb quitrà.
Casa de Ramon Picart, 1930. Francesc Casañas (MHS)
La seva activitat política es mou en la defensa dels postulats catòlics més intransigents, dominants a la ciutat de Sabadell, la defensa dels interessos de la patronal i del catalanisme conservador. Ramon Picart ingressà a la Joventut Catòlica i aviat es va fer amic del sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany.L’any 1909 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell en representació de la Lliga Regionalista, però els fets de la setmana tràgica van obligar-lo a fugir momentàniament de la ciutat. L’any 1917 fou nomenat diputat de la Mancomunitat de Catalunya districte de Sabadell. El 1923 va ser el màxim dirigent del Centre Català i posteriorment d’Acció Catalana de Sabadell; així doncs, aconseguí controlar el catalanisme polític que orbitava fora de la Lliga Regionalista. Ramon Picart com un dels propietaris i membre del consell d’administració del Diari de Sabadell, aconseguí situar el diari a l’òrbita d’Acció Catalana i distanciar-se de la línia política seguida per Cambó. Va ser president de l’Acadèmia Catòlica de 1930 a 1932(4),anteriorment, al 1916, havia exercit de cap de la Junta de la Biblioteca Sardà i Salvany i com a president de la “Schola Santorum”.L’any 1932 fou elegit president delGremi de Fabricants de Sabadell i reelegit l’any 1934, càrrec que exercí fins l’inici de la Guerra Civil. Fou detingut pels revoltats durant els fets d’octubre de 1934. També intervingué en la Junta d’aranzels i Valoracions i representà el Gremi de Fabricants en el Patronat de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Al llarg de la Guerra Civil va estar amagat a Barcelona sense témer per la seva vida.
Eclesiàstic, escriptor, periodista i intel·lectual cristià
Fou un eficaç impulsor del moviment de renovació religiosa a Catalunya abans de la Guerra Civil. Va gaudir de gran prestigi a l’església catalana fins la Guerra Civil, i fou un influent pensador humanista. Ordenat sacerdot el 1909, va ser deixeble del Dr. Torras i Bages i del sabadellenc, Fèlix Sardà i Salvany, fou successor d’aquest, en el càrrec de consiliari de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell.
Formació eclesiàstica
El 1905 entrà a la Facultat de Teologia del Seminari de Barcelona, allà serà condeixeble de Carles Cardó, Joan Baptista Manyà Mossèn Joan Tarré, Antoni Maria Marcet i Poal, i Gregori Sunyol que exercitant en el futur gran influència en l’església catalana de l’època.
Després de la carrera, serà ordenat prevere als 25 anys, el 1909 a la Parròquia de Sant Feliu (Sant Fèlix) de Sabadell amb l’assistència de nombroses personalitats eclesiàstiques. Molt aviat entrà a la “Associación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular” fundada per promoure els estudis, religiosos i litúrgics. Serà l’encarregat de la secció de propaganda escrita. Fundà la revista “Reseña Eclesiástica” l’any 1909, on publicà un seguit d’escrits de divulgació i articles biogràfics i de ressenya de llibres. Durant la seva vida el futur Dr. Lluís Carreras tindrà com a referents, com bona part dels eclesiàstics renovadors de l’època, al Bisbe Dr. Josep Torras i Bages, al Cardenal D. J. Mercier, primat de Bèlgica, fundador de l’Institut de Filosofia de la Universitat de Lovaina i renovador de l’església d’aquell país, però també al sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany, de tarannà catalanista a diferència de Fèlix Sardà i Salvany, però amb una visió conservadora de la família, opinava que l’essència de Catalunya rau en el fet cristià de la família i la necessitat de que aquesta sigui molt extensa.
Romandrà a Sabadell durant un any on farà de capellà de les monges de la Sagrada Família. Fou vicari de Sant Esteve de Sesrovires, però hi acabà renunciant per una malaltia de la qual es refà a Sabadell. Poc després serà nomenat professor i seguidament Catedràtic del Seminari de Barcelona de llatí, humanística i filosofia. El 1912 fou nomenat vocal de l’Acció Catòlica, el mateix any col·laborà en el Tercer Congrés Nacional de Música Sagrada. El 1913 obtingué la llicenciatura en teologia amb la màxima qualificació al Seminari Pontifici de Tarragona. Fou l’organitzador i el secretari del Congrés d’Art Cristià de Catalunya del 1913, inaugurat pel bisbe Josep Torras i Bages amb participació de figures com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Rubió i Lluch, Jeroni Martorell i Terrats, Josep Tarré, Mn. Josep Gudiol i Cunill, Joan Llimona i Bruguera etc. de gran repercussió i impacte en un moment de recuperació de la cultura catalana.
El congrés litúrgic de Montserrat i els anys de plenitud
El 1915 fou l’any de la seva obra magna amb la realització del 1r Congrés Litúrgic de Montserrat, del 10 al 15 de juliol de 1915, que que el consagrà com a referent de l’església catalana de l’època. Va ser el principal organitzador del congrés que va tenir una acurada preparació. Un any abans del Congrés, el 1914 aconseguí l’autorització de la revista Vida Cristiana que serà la portaveu de les iniciatives i activitat i que després es convertí en la revista de temàtica liturgista de l’església catalana. El Dr. Carreras aconseguí l’oficialitat canònica del congrés amb l’acceptació de la Santa Seu amb carta del Sant Pare, i de totes les diòcesis catalanes i la participació de cardenals estrangers, i d’especialistes religiosos i civils catalans i estrangers. Les conclusions del Congrés denoten que va ser el preludi de què l’església universal faria a partir del Concili Vaticà II: es recomanava la participació activa dels fidels en els ministeris sagrats, en els actes litúrgics, la importància de la Parròquia, la missa com centre de la sagrada litúrgia, la traducció a la llengua del poble dels texts litúrgics. L’èxit del congrés cal mesurar-lo en el gran dinamisme que es generà per implantar les seves conclusions i les activitats:realització de les Setmanes de Litúrgia a nombrosos indrets de les diòcesis catalanes, la col·lecció de llibres específics, etc. El Congrés i la publicació en el mateix any de 1915 del seu Eucologi, que es va reeditar diverses vegades, el convertiren en el principal i admirat referent liturgista.
Aquests anys seran els anys de plenitud del Doctor Lluís Carreras. Morts el Dr. Fèlix Sardà i Salvany i el Bisbe Dr. Josep Torras i Bages es convertirà en un dels sacerdots més rellevants de Catalunya pel seu caràcter apostòlic, apologètic inspirat en aquelles dues grans personalitats de les quals havia estat deixeble. Es podrà desenvolupar en tots els seus aspectes intel·lectuals, eclesiàstics, culturals, artístics i en determinats moments, polítics (crisi 1919, dictadura de Primo de Rivera, i Segona República). Com escriptor i periodista (“Revista popular”, “Resenya Eclesiàstica”, “Vida Cristiana”, “Revista Litúrgica”, “Catalunya Social”, corresponsal de “La Civilità Cattòlica” de Roma, col·laborador de “La Veu de Catalunya”…), com mantenidor dels Jocs Florals, amb l’Orfeó Català i amb els orfeons de Catalunya, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, impulsió de la Secció Amics de l’Art Litúrgic del Cercle Artístic de Sant Lluc etc. El 1919 defensà el primer intent d’Estatut d’Autonomia com a membre de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, reivindicat per la Mancomunitat de Catalunya i que no reeixir.
La Dictadura de Primo de Rivera
El 1923 s’enfrontà a la política del General Primo de Rivera defensant els drets dels catalans i de la llengua catalana. Això li costà la Canongia de la Catedral de Barcelona a la qual havia estat nomenat però que per pressions del govern a la Santa Seu, fou obligat a renunciar abans d’assolir el càrrec quan ja havia renunciat a la càtedra del Seminari. Poc després l’Acadèmia de Sabadell fou clausurada pel govern, i el 1924 el Dr. Carreras es veié obligat a exiliar-sefora de Catalunya, primer a un poble d’Aragó i després a l’estranger. Va estar-se a París, i aprofità per assistir al Congrés Litúrgic de Malines.
Quan retornà, un grup d’empresaris delGremi de Fabricants de Sabadell i de Barcelona entre els que hi són Francesc Cambó, Ferran Casablancas, Enric Rocamora entre altres li muntaren a la seva mida la Fundació Torras i Bages el 1924 per cobrir-li les seves necessitats materials. Fins a la caiguda de la Dictadura aprofità per promoure nombroses obres socials i religioses, tot i la vigilància policial que el controlava dia i nit. Impulsà la creació de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la constitució del Museu de Sabadell, promourà les Romeries a Montserrat, malgrat les prohibicions governamentals, redactà l’informe en defensa de la llengua catalana per al Nunci de la Santa Seu, Mons. Federico Tedeschini, informe que fou enviat al Vaticà el gener de 1929, redactà la seva obra “Sinopsi Evangèlica”, reprendrà les conferències quaresmals un cop la reobertura de l’Acadèmia de Sabadell, etc.
Des de les seva publicació “Cultura Cristiana” donà consells sobre la importància moral d’exercitar el vot en les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, que donaren pas a la Segona República. El 16 d’abril de 1931, un cop proclamat el nou règim escrigué un article a “Cultura Cristiana” titulat “Déu guardi la República” on li donava suport, article que causà gran impacte en els ambients eclesiàstics, i en sectors conservadors catòlics. Mesos després, però, serà bel·ligerant amb la República, des de la mateixa publicació comentant actituds anticlericals que passaven a Madrid.
El mateix any fou cridat pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, en aquell moment al capdavant de l’església espanyola. Es convertí en el seu home de confiança en les negociacions amb el govern republicà sobre el paper de l’església en el text de la nova Constitució Republicana. La missió encomanada era defendre els drets de l’Església en el nou règim. Va fer freqüents viatges i estades a Madrid amb contactes discrets amb les diverses organitzacions polítiques parlamentàries, també amb el Nunci Monsenyor Tedeschini. Es reuní amb Niceto Alcalà Zamora i altres personalitats com José María Gil Robles y Quiñones, Manuel Azaña Díaz, Francisco Giner de los Ríos, Zulueta,Alejandro Lerroux García, Amadeu Hurtado, etc. Diverses vegades anà al Vaticà a parlar amb els serveis diplomàtics, el Secretari d’Estat, etc. Un element important del període és l’elaboració i aprovació de la Pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol del 20 de desembre 1931 que el cardenal Vidal i Barraquer aconseguí que signessin els 54 bisbes i càrrecs eclesiàstics espanyols. Va ser feta després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1931, i encara que és crítica per molts dels articles interpretats com a anticlericals, també és respectuosa amb la legitimitat republicana. En la redacció de la pastoral el Dr. Lluís Carreras intervingué de forma important.
L’elaboració i aprovació, també, de l’Estatut d’Autonomia de 1932 fou seguida pel Dr. Lluís Carreras. Un cop aprovat pel Parlament des de la seva publicació donà suport a la seva aprovació i en la campanya de referèndum ratificació de 1932 en un article, “Voteu l’Estatut”,on recomanava el vot dels cristians, i les raons morals que el fonamentaven. El 1933 donà suport a la candidatura de La Lliga Catalana.
També en el camp pastoral en l’etapa 1932 i 1936 continuà la seva tasca pastoral, per exemple amb la promoció de l’escoltisme, els Minyons de Muntanyaque impulsava el seu amic Mossèn Antoni Batlle, participà per exemple en el campament de Sant Pere de Clarà, amb el Dr. Vidal i Barraquer, el bisbe de Perpinyà, el bisbe de Solsona entre d’altres. També impulsà l’escoltisme a Sabadell a l’Acadèmia Catòlicade Sabadell on creà el grup de Sant Bernat de la Secció de Minyons de Muntanya.
Guerra Civil i claudicació
El cop d’estat del 18 de juliol del 1936 sorprengueren el Dr. Lluís Carreras a Sabadell.Visqué el fracàs del cop i el procés revolucionari que s’engegà a continuació i la Guerra Civil. La profanació de les esglésies, la crema de l’Acadèmia Catòlica amb la biblioteca del Dr. Sardà i l’assassinat d’eclesiàstics. Va haver d’ocultar-se i marxar a Barcelona El conseller de la Generalitat Josep Maria Espanyali proporcionà el salvo-conducte per poder sortir del país amb el vistiplau del cònsol de França.
Visqué a Tolosa de Llenguadoc amb la família Riera Sala,el Dr. Trens i un grup de monges dominiques en un ambient d’austeritat. Durant aquest segon exili reflexionarà, parlarà amb altres exiliats i escrigué amb pseudònim a la premsa francesa. Però sobretot destacà per descriure la seva visió de la guerra civil espanyola, publicant en francès l’any 1937 un voluminós llibre titulat “Grandeur Cherétienne de l’Espagne”amb un prefaci de l’hispanista Louis Bertrand de l’Acadèmia Francesa. El llibre fou ràpidament traduït al castellà, l’anglès, l’italià i el francès en una altra edició més extensa. És un llibre de 278 pàgines on s’inicia amb un estudi de l’origen de la persecució religiosa, dels dogmes marxistes i seguidament va desgranant casos d’assassinats, i testimoniatges de morts heroiques en nom de Crist amb gran luxe de detalls, i constatant l’extermini de tot el que representa un objectiu o els símbols religiosos. Al final hi ha una mena d’epíleg de vuit planes on fa una apologia del General Franco.
Vinyeta del dibuixant “Grapa” al “Vertical”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS).
Els serveis de propaganda del govern de Burgos ràpidament l’utilitzaren en la seva ofensiva propagandística contra el govern republicà. Els sectors catòlics catalans que s’havien mantingut fidels la República el conceptuaren com una claudicació, entre ells, els sectors dels eclesiàstics catalans que representaven una tercera via com el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, l’Abat Antoni Maria Marcet i Poal o Carles Cardó que no volgueren signar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer” donant suport al règim del general Franco. Li varen retreure la manca d’objectivitat, la seva parcialitat i el desconeixement dels assassinats i la repressió de les tropes de l’altre bàndol i de les organitzacions polítiques (Falange, etc.) del govern rebel, a més no tenia en compte que la repressió franquista era sistemàtica, realitzada, recolzada o impulsada pel propi govern nacional. Molts historiadors coincideixen que la persecució religiosa del 1936 i el llibre que va escriure foren la seva desfeta i la seva claudicació enfront el país.
El règim franquista
Lluís Carreras va tornar de l’exili el 1940, es va trobar un context polític, social i religiós completament diferent a l’anterior a la guerra. En el camp eclesiàstic era vist com a franquista pels catòlics catalanistes, i per sospitós de catalanista pels catòlics que havien donat suport al govern de Burgos.
Va tenir problemes tant per entrar a l’Espanya nacional com per viure en una església nacional-catòlica amb bisbes no catalans que desconfiaven d’ell i el van tenir marginat. Mantingué un perfil baix i una actitud discreta fins a la seva mort. En aquesta etapa sols era beneficiari de la Parròquia de Santa Madrona i l’únic nomenament oficial que va rebre en el franquisme va ser el de consiliari de l’Associació de Pares del Col·legi de Loreto. Va restringir les seves visites a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica per l’actitud hostil de diversos sectors (joves d’Acció Catòlica, retrets dels seus conciutadans…).
Treballava a la Biblioteca de la Senyora Tecla Sala de Barcelona. Més tard va tornar a presidir les Romeries de Montserrat, participà en les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947 organitzades per la Comissió Abat Oliba, continuà publicant articles en la Revista Litúrgica, continuadora, ara en castellà, de la revista “Vida Cristiana”, també consta que va assistir a les Festes de Coronació de la Mare de Déu de la Salut, com consiliari de l’Acadèmia Catòlica. Col·laborarà amb la Fundació Bosch i Cardellach on serà nomenat membre honorari.
Va realitzar la quarta edició del seu “Eucologi” (1948). Des de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat va fer de consiliari de fet del Grup Torres i Bages, un conjunt de joves molt influents que arribà a ser, anys més tard, molt important en la Catalunya del futur (Joan Reventós, Jordi Pujol, Anton Cañellas,Jaume Carner, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Hilari Raguer i Suñer etc.).
Va morir el dia 7 de març de 1955 a Barcelona després d’una operació de la qual no es va recuperar. Les exèquies es feren a la Parròquia de Santa Anna i després les despulles foren traslladades a Sabadell on es vetllaren al saló d’actes del Gremi de Fabricantsde Sabadell. El dia foren portades en comitiva a l’església parroquial on les esperaven representacions de totes les entitats locals econòmiques, socials, culturals i religioses, i d’altres de foranes, així com les autoritats civils. Presidí la celebració l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, i al seu costat molts sacerdots de la ciutat. El dia 12 de març es va realitzar un altre funeral a Barcelona a la Parròquia de Santa Anna.
Actualment té un carrer a la seva memòria al barri de la Creu Alta.
El 14 de març del 2015, 60 anys després de la seva mort, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’Església de Sant Fèlix a la mateixa ciutat. A la missa que es va realitzar van assistir-hi entre altres, l’Alcalde Carlos Sánchez (PSC), el portaveu de CiU Carles Rossinyol, i el President de l’Acadèmia Catòlica, Ramón Graells.
Castells, Andreu. Informe de l’oposicio. Ed. Riutort, Sabadell, (1975).
Viñas i Camps, Dolors.El Doctor Lluís Carreras i Mas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, (1985).
‘Remeu mar endins’ Full dominical † Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de la Diòcesi de Terrassa. Record del sacerdot Lluís Carreras. Sabadell Notícies, 14 de juny del 2015 <https://www.sabadellnoticies.com/remeu-mar-endins/>
Ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona el 1855 i al cap de deu anys és ordenat de sacerdot. Es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Amb el pseudònim “Un obscurantista de buena fe”, va escriure des del 1869 milers d’articles i uns dos-cents opuscles —en català i castellà— volent orientar popularment sobre problemes socials i religiosos.
Fundà l’Acadèmia Catòlica al 1872, amb la finalitat d’evitar la descristianització dels obrers i d’incorporar les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic. L’any 1890 s’inaugurava l’actual edifici de l’Acadèmia Catòlica al carrer Sant Joan. Morí a la casa pairal, que havia convertit el 1905 en un asil de vells de les Germanetes dels Ancians Desemparats, just davant de l’Acadèmia Catòlica.
Representà el sector més integrista de l’església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental i discutida molts anys fou “El liberalismo es pecado”, escrita al 1884, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, que era la base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es decantà en contra del sufragi, negà la llibertat de pensament, es mostrà contrari a la llibertat de premsa i associació i rebutjà totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Va condemnar tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme. El 1888 recolzà al carlí integrista Nocedal quan es va enfrontar amb els dirigents del Partit Carlista per ser tebis amb el règim canovista.
Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i la opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès i Pla. El seu integrisme, representava la resistència de l’església Catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza (ILE) el 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados”; però també a intents desesperats com l’atemptat de l’anarquista MateuMorral durant la boda del rei Alfons XIII al 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.
“el liberalismo es herejía. Herejía es toda doctrina que niega con negación formal y pertinaz un dogma de la fe cristiana. El liberalismo doctrina los niega primero todos en general y después cada uno en particular. Los niega todos en general, cuando afirma o supone la independencia absoluta de la razón individual en el individuo, y de la razón social, o criterio público, en la sociedad”
“ser liberal es más pecado que ser blasfemo, ladrón, adúltero u homicida, o cualquier otra cosa de las que prohíbe la ley de Dios y castiga su justicia infinita”
