Sabadell (Barcelona), 27 de novembre de 1879 – San Fernando de Henares (Madrid), 2 de juny del 19061
Anarquista, neohmaltusià, autor de l’intent de regicidi contra Alfons XIII
Fill d’un industrial tèxtil de Sabadell, ciutat coneguda a l’època com el Manchester espanyol, per la seva gran producció tèxtil, amb greus desigualtats socials (3/4 parts del sou d’un obrer anava destinat a la seva alimentació i la de la seva família, els nens i nenes començaven a treballar als 7 o 8 anys, el 1881 casi el 64% de la població masculina era analfabeta, i l’analfabetisme femení arribava al 85%) i dominada per la reacció encapçalada pel capellà integrista Fèlix Sardà i Salvany, fundador de l’Acadèmia Catòlica, i pel dirigent patronal Joan Sallarès i Pla. Fèlix Sardà i Salvany al capdavant del Comitè de Defensa Social, s’oposava a totes les escoles neutres en matèria religiosa, a la constitució de lligues d’instrucció pública, a l’establiment de centres protestants, i denunciava a les publicacions neomalthusianes de les quals Morral en serà un gran difusor. La família de Mateu Morral, va tractar d’educar-lo pensant en el seu futur d’important industrial: als quinze anys l’envien a treballar a diverses cases comercials de Barcelona, la seva mare el rebutja des de petit, segons Rosell i per la pròpia trajectòria de Morral, aquest rebuig seria a causa de que la seva mare creia que la dida li havia canviat el fill. Només una mare plena de prejudicis integristes catòlics, podia sotmetre el seu propi fill en la més absoluta marginació i menyspreu. Martín Morral, el pare, en canvi, tenia un talant liberal i humà, militava a la Unió Republicana i des de 1884 havia assistit a alguns actes socials dels republicans i presidia alguns mítings anarquistes; el pare era l’encarregat de l’educació dels fills mascles, a qui confia a una escola neutra en religió2.
Mateu, al complir tretze anys, es apartat de la família i traslladat a residir a França i més endavant es trasllada a Alemanya. És sobretot a l’estranger on adquireix una cultura anarquista, a Alemanya, on acaba els seus estudis d’enginyeria tèxtil, s’entusiasma amb les idees de Nietzsche i entra en contacte amb el neomaltusianisme defensat a Alemanya per Max Hausmeister, fundador del diari neomalthusià “Harmonishe Verein”. Al 1899 amb vint anys retorna a Sabadell, ja impregnat de les idees anarquistes, el que li comporta molts problemes familiars, el principi dirigeix la fàbrica familiar amb eficàcia, dóna xerrades als obrers sobre organització i vaga, participa en els intents de vaga fallits de 1901 i 1902, fins i tot va participar en projectes de comunes a Sabadell i Califòrnia amb Albà Rosell i Llongueras. Fou un dels principals promotors del neomaltusianisme (teoria de la procreació conscient i voluntària) entre les dones treballadores, gràcies als seus viatges per Europa, era un dels pocs anarquistes que coneixia diverses llengües, va ser traductor de diverses publicacions neomalthusianes i corresponsal del periòdic de la Lliga Universal de la Regeneració Humana, amb seu a Paris, “Régénération”3.Durant aquest període va escriure alguns texts breus com “Pensamientos revolucionarios” amb la intervenció de Nicolás Estévanez Murphy (un militar i ex-ministre de la Guerra, d’ideologia republicana federal) i del polític radical Alejandro Lerroux, amb un pròleg de Federico Urales, degut a aquests texts va tenir diversos problemes legals, ja que Morral explicava com fabricar una bomba4. Morral rebia a casa la premsa neomalthusiana de França i Alemanya, així com els preservatius provinents de la lliga neomalthusiana francesa. Des de 1903 està relacionat amb Ferrer i Guàrdia, també defensor de les tesis neomalthusianes, i un cop abandona la llar familiar el 1905, es posa a treballar a l’ Escola Moderna, on s’encarregarà de la biblioteca i la llibreria. Tradueix amb Anselmo Lorenzo el fulletó neomalthusià del teòric de l’educació integral, Paul Robin, anomenat “Generación voluntaria”, que difon entre els obrers, fet pel qual serà detingut i empresonat. El 1904 es fundà la secció de la lliga neomalthusiana espanyola a Barcelona, poc després s’hi va adherir la secció de Sabadell, formada per una de dones anomenada “Amor y maternidad libre” i una altra d’homes.
Anarquista actiu durant tota la seva curta vida, finança el periòdic de la Federació Obrera de Sabadell, “El Trabajo”, des d’on es promouen les notícies del moviment neomaltusià. Fou amic del metge anarquista Pedro Vallina, admirador d’Ibsen, va tenir un romanç amb la nihilista russa, Nora Falk, i també es diu que la muller de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, es va enamorar d’ell sense èxit, aquesta va declarar posteriorment que desconeixia les seves idees anarquistes5.
El maig de 1906 viatja a Madrid i el dia 31 quan el rei Alfons XIII surt de l’església de San Jerónimo el Real on ha tingut lloc la boda per retornar al Palau Reial, des del quart pis del número 88 (actualment 84) de la carrer Mayor, llança una bomba camuflada en un ram de flors sobre el carruatge reial, el resultat fou de 24 persones mortes i 100 de ferides, ja que el ram toca la catenària del tramvia i es desvia cap a la multitud. Un cop comès l’atemptat, demana ajuda al periodista republicà José Nakens per amagar-se, també l’ajudarà a escapar l’ ex-tinent republicà Mata, va aconseguir sortir de la capital, fins que un guàrdia jurat sospita d’ell a San Fernando, moment en què es suïcida després de matar el guàrdia. S’assegura també que Morral va participar en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 19056, i que va pertànyer a una facció violenta del moviment anarquista. Sigui com sigui, sembla absurd atribuir l’atemptat de 1906 a un fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad Santillán, durant un temps va pertànyer a la legió estrangera francesa a Algèria. L’atemptat de Morral va tenir greus conseqüències sobre el moviment obrer: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va iniciar un escandalós procés que va acabar amb el tancament de l’ Escola Moderna i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia tres anys després, acusat de ser també l’instigador de la setmana tràgica. El que mai ha quedat clar, és què va empènyer a Mateu Morral a tirar la bomba ell sol, o si va rebre ajuda. Rosell mostra un Morral nihilista justicier:
“En lucha contra el error, los prejuicios y los asesinatos de los que estimaba hermanos en infortunio, los mártires de Alcalá del Valle, Rio Tinto, de Jerez, de Montjuïc y de todas las explotaciones, de lo que él, hijo de burgués él mismo, se sentía víctima también”
Masjuan, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Ed. Icària. Capellades (Barcelona), 2009.
Els esforços de Morral per organitzar els obrers sindicalment difícilment lligarien amb el nihilisme teòric d’un Morral que intenta executar el rei per determinació personal, sense haver-ho tractat col·lectivament en un comitè o organització política o sindical. Tampoc sembla provable una doble participació a l’atemptat com afirma la memòria de Pedro Vallina, o com diu Rosell que Nora Falk l’acompanyava a Madrid, no hi ha cap notícia al respecte que avali aquesta hipòtesi.
En una entrevista al Diari de Sabadell, del dia 9 de desembre de 1997, Facundo Morral, nebot de Mateu Morral, nascut a Alemanya un any després de la mort del seu oncle realitza les següents declaracions:
“Hi ha moltes teories sobre què va ser el que va empènyer a tirar la bomba. A mi la meva mare sempre em va dir que ell formava part d’un grup d’anarquistes que es van jugar a les palletes qui mataria el rei. Ell va treure la més curta […] La meva mare era una estrangera que arribava a Sabadell una setmana després de l’atemptat, i ho va viure de prop”
‘Entrevista a Facundo Morral’. Diari de Sabadell, 9 de desembre de 1997
L’atemptat de Mateu Morral, comporta que hagi tingut nombrosos recolzaments i també detractors al llarg del segle XX. Per alguns autors bohemis filo-anarquistes de joventut, és classificat fins la Guerra Civil com “heroi tràgic”, per Valle-Inclán, per Baroja, de “ser l’únic jove que havia defensat Espanya”7. Fins el 1939, per la classe treballadora i l’imaginari col·lectiu, Morral era vist com un lluitador per la llibertat, ja que es creia que d’haver aconseguit assassinar el rei Alfons XIII, figura del règim caciquista i corrupte que enviava als joves de famílies humils a morir a Àfrica, la Guerra Civil s’hagués evitat.
La via de Massagué de Sabadell es va dir avinguda de Mateu Morral del 6 de gener de 1937 al 27 de maig de 19398. En plena Guerra Civil l’Ajuntament de Madrid, anomenà el carrer Mayor com a carrer de Mateu Morral, segons l’estudi Toponimia madrileña: proceso evolutivo, de Luis Miguel Aparisi Laporta. Amb la victòria franquista tornà a anomenar-se carrer Mayor.
A partir de 1939 amb la victòria franquista i fins el 1976, la historiografia oficial, mostrà a Morral com un terrorista malvat i boig, arribant a l’intent d’aniquilació del moviment anarquista a l’estat espanyol. Bon exemple d’aquest intent d’aniquilació que va continuar en democràcia, és l’historiador franquista i ministre de cultura en democràcia (1980-1982) Ricardo de la Cierva, nét de l’ exministre de governació d’Alfons XIII en el seu llibre biogràfic sobre la reina Victòria Eugènia, sentenciava l’anarquisme i Mateu Morral:
“El fanático Mateo Morral, un colaborador de la llamada “Escuela Moderna” fundada en Barcelona por Francisco Ferrer, cuya complicidad en el atentado de Morral quedó fuera de toda duda para el Gobierno español y la justicia de la época que le implicó en el proceso correspondiente. Así cobraba notoriedad el anarquismo español, que disfrazaba sus crímenes repugnantes y su sadismo espantoso con pretextos políticos, hasta que desapareció felizmente como fuerza social después de todos los anarquismos europeos en la Guerra Civil de 1936”.
Victoria Eugenia, el veneno en la sangre, Ed. Planeta, Barcelona (1992),
1 Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Miguel Iñiguez. Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008.
2 Masjuan, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Ed. Icària. Capellades (Barcelona), 2009
3 Op.cit
4 Avilés, Juan. Francisco Ferrer y Guardia: pedagogo, anarquista y mártir. Ed. Marcial Pons. (pàg. 170)
5 ‘Hoy se cumplen 109 años del atentado contra Alfonso XIII‘. Francisco Pérez Abellán. ABC, 31 de maig de 2015
6 ‘Mateo Morral y su trama intentaron matar al rey en París un año antes‘ Francisco Pérez Abellán. ABC, 1 d’abril de 2015
7 ‘Atentado en la calle mayor’. Víctor Arrogante. Política. elplural.com, 30 de maig de 2016
8 ‘La via de Massagué‘. Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell
10 respostes a «Mateu Morral i Roca»