Sabadell, 17 de maig de 1899 – Barcelona, 9 de febrer de 1992
Militant de la CNT, impulsor de la indústria cinematogràfica durant la Guerra Civil i resistent antifranquista
Començà a treballar d’aprenent de mecànic ajustador i s’afilià al Sindicat del Metall de la CNT de Sabadell, la majoria de la seva trajectòria militant però, va ser a Barcelona. El desembre de 1920 fou detingut a Castelldefels amb una vintena de companys per intentar organitzar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions. Fugint del Servei Militar, s’exilià tres anys a París. El 1928 amb Ángel Pestaña Nuñez, Joan Peiró, Pere Foix i altres companys, va ser membre del grup anarquista de Barcelona “Solidaridad” i responsable amb Antonio García Birlán del seu òrgan d’expressió, la revista Mañana (1930-1931). Exercí el càrrec de president del Sindicat del Metall de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. El 1934 formà part de la Cooperativa del Vidre de Mataró, impulsada per Joan Peiró, on formaria part del Comitè Tècnic com a subdirector de fabricació.
Es posicionà a favor del moviment trentista contra les tesis insurreccionalistes de la FAI. Durant la Guerra Civil fou membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya i administrador del Servei d’Higiene Infantil. Presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d’Espectacles Públics, (CPCEP) a petició de Marcos Alcón Selma president del Sindicat i germà de la seva companya, Ángela. Aquest comitè va ser l’embrió del Consell Superior de la Indústria i l’Espectacle, creat el 2 de juliol de 1937, del qual ell en seria president i que seria el responsable de la creació de pel·lícules de caire social i crític. Només a Catalunya es van fer una setantena de pel·lícules, i a la resta de l’estat un centenar.
Amb la victòria del bàndol franquista s’exilià a França, i quan aquesta patí la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, sent detingut un any després. Quan sortí de la presó, lluità a la resistència clandestina a la ciutat, el seu domicili es convertí en lloc de trobada de de comitès nacionals i regionals dels quals ell en formà part. Durant el franquisme fou detingut en nombroses ocasions, sumant un total de cinc processos judicials i onze anys de presó. Durant els anys quaranta treballà com electricista al Teatre Romea de Barcelona i membre clandestí del Sindicat de la Indústria i l’Espectacle. El gener de 1953 va ser detingut per última vegada a Barcelona i jutjat i condemnat a Madrid a cinc anys de presó que passà a la presó d’Alcalá de Henares. Un cop lliure es tornà a fixar el seu domicili a Barcelona.
En els últims anys de la seva vida continuà amb les mateixes idees, el de novembre de 1985 va participar amb Abel Paz i Josep Eduard Adsuar al col·loqui «La resistència a Catalunya» a la Casa de la Caritat de Barcelona, i formà part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de la ciutat. Va morir al seu domicili de Barcelona el 9 de febrer de 1992 als 92 anys. El seu fill Heleno Saña Alcón (nascut a Barcelona el 6 de setembre de 1930) de jove milità a la CNT i és un reconegut filòsof llibertar i assagista, crític amb els valors consumistes i materialistes de la societat actual.
Metal·lúrgic, militant llibertari antifranquista i reorganitzador de la CNT de Sabadell
Nascut a Ayerbe (Huesca) on els franquistes van causar una matança a l’acabar la guerra i on ja milità a la CNT local. Va ser internat cap al maig de 1939 a la presó d’Osca, el maig de 1940 fugí amb Bernabé Argüelles i Depaz, Benito Saute i Martí, José Urrea i Daniel, Manuel Gracia i Escartín i Rafael Olalde i Pradera. El grup de fugitius arribà a Catalunya i a Barcelona es va incorporar al grup d’acció format per Joaquim Pallarès i Tomàs amb qui participà en la reorganització de la Federación Ibérica de las Juventudes Libertarias (FIJL) i el primer Comitè Regional de Catalunya, fou detingut breument abans de ser posat en llibertat provisional el desembre de 1942.
Novament va ser detingut el 8 de març de 1943 amb la majoria dels membres del grup entre ells Bernabé Argüelles i Depaz, Joaquim Pallarès i Tomás, Francisco Álvarez i Rodríguez, Fernando Ruiz i Fernandez, Francisco Atares i Martín, José Serra i López, Juan Aguilar i Mompart, Benito Saute i Martí, José Urrea i Daniel, Manuel Gracia i Escartin, Rafael Olalde i Pradera i Hilaria Fondevilla Fuentes. Durant el Consell de Guerra que es va obrir a Barcelona el 24 de març de 1943 van ser condemnats a mort i després afusellats Bernabé Argüelles, Joaquim Pallarès, Francisco Álvarez, Fernando Ruiz, Benito Saute Marti, Francisco Atares, Juan Aguilar, José Serra López i Pedro Tressols Meix. Vicente Iglesias havia estat condemnat a vint anys de presó que havia de complir a diverses presons de Barcelona i Aragó. Es beneficia de l’indult i queda en llbertat en llibertat condicional l’any 1945.
L’abril de 1974 actua com arrendatari del local de la CNT Sabadell al carrer Sant Llorenç, núm. 79, per un contracte de dos anys, després el sindicat es traslladà al carrer Calderón i finalment el local històric del carrer Taulí, núm. 16. El 15 de setembre de 1975 en un escorcoll a casa seva la policia troba tres metralladores, i és detingut juntament amb G. Jacas Español i Eduard Domenech i Benet. El juny de 1976 és condemnat a deu anys de presó (tres anys per associació il·lícita i a set anys pel delicte de “depósito de armas de guerra”). Era la condemna més alta que dictava el Tribunal de Orden Público (TOP) contra persones vinculades a la lluita antifranquista a Sabadell. L’internen a La Model, però queda en llibertat condicional l’estiu de 1976.
A la sentència de condemna podem llegir: “[…] que al procesado […] le fueron ocupadas por las fuerzas del orden en el registro efectuado en su domicilio el día cuatro de septiembre de mil novecientos setenta y cinco, tres metralletas marca Stein, once cargadores y abundante munición de 9 mm Parabellum, que el encausado guardaba desmontadas, engrasadas y envueltas para su mayor conservación, en un escondite fabricado al efecto y disimulada en el techo de una habitación de su vivienda […]”.
En els darrers anys del franquisme va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, ocupà diverses secretaries de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Sabadell, com la Secretaria General i la Secretaria de Tresoreria.
Entrevista de Víctor Colomer a Vicente Iglesias en el “Cara a Cara” del Diario de Sabadell, novembre de 1985:
Correspondència del 18 i 19 de juliol de 1977 entre els cenetistes Vicente Iglesias i Ramon Liarte:
Arxiu històric de la CNT Sabadell
1936-1975, los de la Sierra. Dictionnaire des guerrilleros i resistants antifranquistes. IGLESIAS ROMEO (ou ROMERO), Vicente <<.https://losdelasierra.info/spip.php?article3792>>. 10 d’agost de 2010, darrera modificació el 10 de novembre de 2023.
Santomera (Múrcia), 27 de maig de 1908[1] o el 1917[2] – 18 de desembre de 1982[3]
Fotografia de Cipriano Sánchez, extreta del Certificat de nacionalitat del Consolat d’Espanya, a Marsella, Antonio Vidal. Núm. 3.863, 24 de març de 1945
Peó tèxtil,militant de la CNT-FAI de Sabadell. President de l’Ateneu Idea i Cultura
Els seus pares eren Juan de Dios Sánchez Pardo i Maria Josefa Castejón Truque[4]. Va venir a viure a Sabadell l’any 1926. Estava casat amb Irene Martínez García (n. 1910, Santomera). Possiblement van viure un temps a França, ja que la filla gran va néixer a Sabadell l’any 1928, la segona filla, Reiné, va néixer a França el 1931 i la tercera, Libertad, a Sabadell l’any 1933. Possiblement van tornar a Sabadell el mateix any 1933, ja que en el Padró de 1936[5], consta que la mare i la filla (Reiné) portaven tres anys de residència a la ciutat. Segons aquest padró, vivien en un pis del carrer del Baix Pedregar, 16.
Cipriano treballava com a peó tèxtil a l’empresa Manuel Gorina Ramírez i la seva esposa treballava fent tasques domèstiques. Tenia dos germans més petits, Antoni i Salvador que també vivien a Sabadell, pocs anys després que ell s’hi instal·lés. Salvador vivia amb la seva mare Maria Josefa Castejón Truque.
Durant la guerra Cipriano va ser president de l’Ateneu Idea i Cultura de la CNT. Va formar part de les patrulles de control, sent nomenat agent el 18 de novembre de 1936, posteriorment va marxar cap el front amb les milícies antifeixistes, enrolat a la columna “Terra i Llibertat”. Després es va incorporar a l’exèrcit republicà com a soldat d’infanteria de la 44ª Divisió, Brigada Mixta 144, on va assolir el grau de Sergent d’Infanteria, nomenat el 26 de setembre de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França, amb esposa i fills. Va ser internat amb el seu germà Salvador al camp de concentració d’Argelers. El seu germà va sortir del camp per anar a treballar a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE 113) i després va anar a treballar a St, Privat le Piech (Héraut) i a Montpeller. Cipriano, al sortir del camp va anar viure a Salons-sur-Provence, on es trobava la seva esposa i filles.
Segons la web FamilySearch tenia quatre germans: Juan de Dios, Luis Sánchez, Antonio Sánchez i Maria Sánchez. El 21 de juny de 1982 es va casar amb Antonia Laorden Castejón a l’església de Fornelos de Montes. I va morir el 18 de desembre de 1986 amb 69 anys.[6]
La informació de la seva estada a Sabadell, Guerra Civil i postguerra ha sigut aportada per l’historiador sabadellenc Esteve Deu i Baigual
[1] Certificat de nacionalitat del Consulat d’Espanya a Marsella, Antonio Vidal. Núm,. 3.863, 24 de març de 1945. Aportat pel besnét de Cipriano.
Josep Claramunt. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Va néixer a Barbastro com dos dels seus germans, Àngel i Purificació, ja que la família si va traslladar des de Sabadell, on van néixer les dues germanes grans, Maria, i la famosa anarquista i feminista Teresa Claramunt. Posteriorment, la família emigrà a Alcoi, on Josep va fer de sabater, es va casar; i va impulsar l’anarquisme a la ciutat, col·laborant en el setmanari anarquista “Humanidad”, fundat per Miquel Martínez Bosch l’any 1906. Va participar activament en diversos conflictes socials, especialment les protestes contra la visita de l’arquebisbe de València i la vaga del tèxtil de l’estiu de 1907 on va participar en el míting obrer. També va protagonitzar encesos debats amb els socialistes i amb els radicals de Botella Asensi1.
Cap el 1907 es va instal·lar a Sabadell, on va esdevenir un reconegut militant de la Federació Obrera de Sabadell (FOS)2. Era aficionat al teatre, i especialment al drama social, sovint anava com a espectador o participava com a actor a la sala “Gelats“, on entre altres drames i protagonitzà diverses vegades el de “Juan José” de Dicenta. També hi actuà la seva filla, Emilia que va participar a la vaga de subsistències de 1918 juntament amb Balbina Pi, i casada amb Idelfons Pelegrí que també era actor i anarquista3.
A Barcelona, Josep Claramunt era molt ben considerat com a ideòleg i agitador anarquista. Durant les jornades de la “Setmana Tràgica” de 1909 a Sabadell, era el cap de la Junta Revolucionària i va ajudar a la causa de la República Federal Social. A resultes d’aquests fets, va ser condemnat a mort, pena que li va ser commutada per la cadena perpètua i posteriorment pel desterrament a França. El 1910 va tornar a Alcoi al ser amnistiat, on novament va ser detingut i empresonat a Alacant.4
1. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans. pàg. 390. Edicions UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
2. Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
3. Castells, Andreu. Informe de l’Oposició ‘O tot o res. 1904-1918’ (III Volum). Editorial Riu Tort Sabadell,1978
4. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans. pàg. 390. Edicions UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
La Ñora (Múrcia), 9 de desembre de 19131 – Seta (Llenguadoc, Occitània), 30 de juliol de 19912
Obrer tèxtil. Des de molt jove milità a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 amb l’aixecament feixista va ser nomenat en representació de la CNT amb el també cenetista Joan Geniva Giménez, membre del Comitè Local de Defensa de Milícies Antifeixistes. Entre el 17 d’octubre de 1936 i el 3 de març de 1937 fou conseller cenetista de l’Ajuntament, on ajudà al també cenetista Bru Lladó a la Comissió d’Economia. Durant el conflicte bèl·lic es va enrolar com a voluntari a la “Columna Durruti” i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix Camp, Catalunya).
Notícia de la constitució del nou Ajuntament de Sabadell revolucionari, amb el nomenament d’Antonio Silvestre Franco com a conseller cenetista, apareguda a “La Vanguardia” del 18 d’octubre de 1936
Amb la victòria del Bàndol Nacional, s’exilià a França. S’instal·là a Seta (Llenguadoc, Occitània) i treballà com a descarregador als molls. A l’exili milità a la CNT i a Força Obrera (FO). Força Obrera va néixer el 12 d’abril de 1948, de sindicalistes de tendència socialista, anarquista i trotskista, provinents de la històrica CGT francesa, contraris al control del PCF sobre el sindicat. El 1962 va ser nomenat secretari de l’Aliança Sindical -formada per la UGT, el Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i la CNT de Seta. Va morir el 30 de juliol de 1991 a Seta a causa d’una intervenció quirúrgica.
Militant anarcosindicalista i anarquista, a part de ser un propagandista del sindicalisme també tenia inquietuds artístiques i pedagògiques, sastre de professió. El 1883 residia a Barcelona, el 15 de juny va de defensar la vaga de Sabadell en el Congrés Comarcal de Reus. A principis de segle participà en la creació de l’Agrupació Dramàtica Ibsen des del Centre Fraternal de Cultura de Sabadell, on també era actor. Exercí com a mestre a l’Escola Integral.
El 1904 participà en la creació de la Federació Catalanobalear de l’Art Fabril i dirigí el seu periòdic, “El Trabajo” de 1908 a 1909. Representant la Federació Obrera de Sabadell (FOS) va assistir al primer congrés de la Confederació Regional de Societats de Resistència –Solidaritat Obrera (Barcelona 6-8 de setembre de 1908), on va fer la proposició per tal que les votacions es fessin per delegats i no per societats, que era com disposava la convocatòria del congrés. El mateix 1908, s’enfrontà als carrers amb els lerrouxistes i proposà declarar el periòdic lerrouxista “El Progreso”, com enemic de la classe treballadora i així s’aprovà en assemblea el març del 1909. President de la FOS i destacat organitzador de la Vaga de 1909 a Sabadell, la “Setmana Tràgica”, motiu pel qual va haver d’exiliar-se a França, allà, va escriure a “L’Humanité”, sota el pseudònim de Magín Vidal Ribas, també va escriure a “Acción” de París, sobre la setmana tràgica, i col·laborà en “El Obrero Moderno” d’ Igualada. Assentat a Reims i a París, des de l’exili va preparar la reaparició de “El Trabajo”. Tornà a Sabadell el 1914 i intervingué en la fracassada Vaga de 1916. Els seus últims anys de vida, els visqué treballant de sastre a Barcelona.
Article de Rossend Vidal Bosch (firmat amb el pseudònim de Magín Ribas) al diari socialista “l’Humanité” del 17 d’agost de 1909, on explica els fets ocorreguts a Sabadell durant la setmana tràgica. Extret de la Biblioteca Nacional de França ‘Gallica’:
Josep Miquel, any 1916 aprox. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Teixidor i anarcosindicalista
Sovint es va hostatjar a casa del ceramista Marian Burguès. Va ser un dels fundadors de la Iª Internacional a Catalunya quan el 1870 es constituí la secció espanyola d’aquesta, s’integrà al secretariat local. Fou un dels organitzadors de la vaga de les set setmanes de 1882 a favor de les 8 hores, de l’Ateneu Obrer al 1883 i el setembre del mateix any va constituir la Lliga Anticlerical Monti Tognetti. Participà en la preparació del primer de maig de l’any 1890 i en les següents vagues per commemorar al primer de Maig a Catalunya. Fou detingut a Montjuïc arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous (1896), processat i reclòs al Castell de Montjuïc. En contacte amb Francesc Ferrer i Guàrdia.
A partir de 1904 va ser un dels organitzadors de la Federació catalano-balear de l’Art Fabril. Participà com a delegat de Solidaritat Obrera al Congrés de la CGT francesa a Marsella (1908) i tingué una participació destacada en els conflictes de la “Setmana Tràgica” (1909). Va haver d’exiliar-se nombroses vegades a diversos indrets d’Europa, sobretot a França: Londres, Brussel·les, París, etc. Ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà a la vaga general de 1917 i fou detingut, quedant-li mig cos avall paralitzat a causa de les pallisses que va rebre. Salas Busquets, un fabricant amic seu, afiliat al “Círcol” Republicà Federal (CRF) li comprà un teler perquè podés treballar des de casa. Tot i això continuà lluitant per unes condicions lliures pels obrers, sent detingut l’any 1920, en plena repressió contra l’anarcosindicalisme (sindicat lliure i llei de fugues). Durant la II República milità al Sindicat Unic d’Oficis Diversos de la CNT de Sabadell.
Durant la seva vellesa era conegut com “l’avi Miquel”, molt respectat per la seva experiència i saviesa, els anarcosindicalistes sabadellencs anaven sovint a casa seva a demanar-li consell, si hi havia algun sospitós d’infiltrat policial el portaven davant seu per aclarir si les sospites tenien consistència o no.
Des del 30 de maig de 1979, un carrer de Sabadell situat a la Creu de Barberà, porta el seu nom.
L’11 de març de 2020 es va inaugurar una placa pintada amb el seu nom i que es va col·locar durant la Guerra Civil al carrer de Sant Miquel, el qual del 6 de gener del 1937 a l’1 de maig del 1939 es va dir oficialment carrer de Josep Miquel. Aquesta placa ha sigut rehabilitada i forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
CASTELLS, Andreu. Informe de la oposició IV. Del terror a la II República 1918-1931. Editorial Riu Tort, Sabadell 1976-1979.
Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321
Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2
De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.
Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili
Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.
Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.
Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic.L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.
Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 ambMiquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant,intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçóTomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).
El Marian Burguès anarquista
El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti,acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.
L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.
Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4
El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista
Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs,començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.
Marian Burgès, i els “fayans catalans”
El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.
El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.
1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya
El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.
Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 alCírcol Republicà Federali a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassai amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)
Segona República i entrada de les tropes franquistes
El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès.Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6
Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.
Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7
Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.
Sabadell, 18 de febrer de 1881 – Montevideo (Uruguai), 28 de maig de 19641
Albà Rosell. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Precursor del naturalisme ibèric de caire anarquista i pedagog
Nascut el 18 de febrer al carrer Quiroga número 19 de Sabadell. Provinent d’una família obrera i nombrosa, va assistir poc a escola ja que va haver de treballar des dels onze anys, amb catorze anys es va sindicar en el ram tèxtil i va organitzar els perruquers, ofici que també exercia. Va llegir molt des de ben petit i va col·laborar en la campanya per l’alliberament dels presos de Montjuïc, exercint de corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista “Progreso”, i va intervenir en diversos mítings en defensa dels camperols andalusos acusats de formar part de la Mano Negra i d’Alcalá del Valle.
Cooperà a la premsa llibertària, sobretot a “La Protesta”, i aquesta col·laboració juntament amb la participació els mítings, li permet conèixer a diverses figures de l’anarquisme com Teresa Claramunt i López Montenegro. Llegí obres anarquistes a més de començar a escriure texts com “Els llenyataires” o “La fàbrica”, amb dinou anys va començar a dirigir el diari “El Trabajo” de Sabadell. Apart de la lectura, també va ser un gran aficionat al teatre, actuà en grups d’aficionats en el Centre Llirich Dramatich i fundà l’Agrupació Dramàtica Ibsen, on hi participaren Mainé, Mateu Morral, Cranes, Duran, Rossend Vidal. Compaginà la seva afició al teatre amb la d’educador, ocupant la secretaria de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) de Sabadell fins el 19032, en que la deixà a causa de discrepàncies amb el seu apoliticisme. Més endavant s’integrà a la Institució Pedagògica de Francisca Rovira i a la revista pedagògica de Clementina Jacquinet, amiga de Ferrer i Guàrdia i de Mateu Morral; s’encarregà de l’escola racionalista del barri de les Mallorquines de Montgat, exercint com a mestre el 1904, any que conegué la seva dona també mestre racionalista, Esperança Figueres Davi. El 1905 escrigué un text en defensa de l’ensenyament integral. Formà part del Grup Avenir juntament amb Usón, Cortiella i Bonafulla, del Centre Fraternal de Cultura amb Suñé, Prat, Odón, Casasola, i altres, i també de la Lliga Internacional per l’Educació Racional de la Infància3.
El 1906 tornà a Sabadell i dirigí i fundà l’Escola Integral (1906-1909) i la revista “Cultura”, portaveu d’aquesta mateixa escola. Després de la setmana tràgica (1909), emigrà a França i més endavant a Amèrica. A Buenos Aires dirigí l’escola lliure de Villa Crespo, però no s’hi sentí còmode per l’ambient, i es traslladà a Uruguai.A Uruguai treballà en el Ministeri d’Instrucció, i va tenir un lloc en el “Consejo de la Enseñanza Primaria”, fou redactor dels “Anales de Instrucción Primaria” entre 1909 i 1912 i de la “Enciclopedia de Educación”, el 1912 fundà a Montevideo juntament amb Herminio Calabaza, la “Liga Popular para la Educación Razonada de la Infancia” i el seu periòdic “Infancia”(director entre 1913 i 1914), any que ingressà a la maçoneria (més endavant l’abandonà) i també a l’escola integral. Retornà a l’estat espanyol al 1915, on s’encarregà de diverses escoles integrals (Alaior, Carlet, Lloret de Mar i Terrassa)i s’interessà per les qüestions naturistes. El 1918 escrigué l’obra “El Naturismo Integral”, on exposà un naturisme que recull tant l’aspecte físic-vital, l’ètic, el social, l’artístic emotiu i el científic i crítica el naturisme que no té en compte l’aspecte social. El 1922 fundà a Carlet (València) El Naturista4 a on exposà les seves opinions durant els anys de definició del moviment naturista, i exercí de corresponsal de la revista “Helios” d’Alaior (Menorca),creà un centre naturològic a la mateixa ciutat, s’oposà a les decisions de l’Assemblea Naturista de València i treballà en un certamen naturista ibèric -que no s’arribà a celebrar-, que donés més rellevància a les problemàtiques socials i revolucionàries i que el relacionessin amb l’anarquisme.
El 1922, desencantat de la situació, va fixar definitivament la seva residència a Montevideo, treballant com administratiu fins la seva jubilació en el “Congreso de Enseñanza”, després de treballar a la premsa. A Montevideo continuà fins la seva mort, una gran tasca com a pedagog, naturista i escriptor, en aquesta última faceta tingué la seva pròpia editorial i revista, “Anacletos“,però també exercí de redactor de “El Diario” i “La Mañana”, i com a col·laborador de “La Calle”, “La República” i “El Mundo”. Entrà a formar part dels cercles separatistes catalanistes de Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i el 1928 va ser un dels fundadors, amb el seu fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista “Avant”, molt crític amb l’actuació de Francesc Macià Llussà, d’Estat Català i del Grup Nacionalista Radical, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista5. Als anys vint hi hagué col·laboració i relacions amb l’independentisme de caràcter insurreccional, ja que ambdós moviments perseguien enderrocar la dictadura de Primo de Rivera.
El 1922 escrigué “Naturismo en Acción”, on criticà la visió exclusivament terapèutica de cert naturisme, sense una base filosòfica i sense voluntat de transformació social. És autor de nombroses obres en català i castellà, d’assaig, teatre, poesia, literatura infantil, de temàtica molt diversa; però destacant sobretot el seu progressisme (dona, nen, naturisme, neomalthusianisme i utopia). A Uruguai discrepà del naturalisme que s’exercia, ja que afirmava que es tractava d’un naturisme interclassista, únicament interessat en el negoci macrobiòtic i l’estudi de la trofologia. Albano Rosell discrepava de la posada en pràctica (no dels objectius) del projecte de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, ja que pensava que faltaven llibres i professorat adequat, defensant les tesis integristes en la línia de Paul Robin. A més de qualificar a Ferrer i Guarida com a “furibundo anticatalanista”, ja que rebutjava el català a l’escola6. En el terreny naturista, defensà un naturisme integral, com la ciència de viure feliços que supera dogmes, al ser producte de les lleis natural. Per Rosell la llavor regeneradora ha de realitzar-se voluntàriament a partir de l’individu fins la col·lectivitat; en l’àmbit individual era partidari de que la regeneració humana es pot realitzar mitjançant el rebuig de tot allò superflu i el retorn a una alimentació basada en la sobrietat, frugal i senzilla que es pot trobar en el mateix lloc de residència;en l’àmbit col·lectiu vinculà la lluita naturista al combat social per la conservació de la natura i l’abolició de la propietat privada del sòl, l’aigua i la naturalesa, així com a la necessitat d’organitzar colònies i grups anarco-naturistes experimentals. En el camp teatral desenvolupà una extensa obra, seguint les innovacions d’Ibsen però amb el seu toc personal, sentint gran interès pel teatre infantil que ensenyi en els valors de respecte a l’entorn i a l’individu i a la vegada diverteixi a la canalla.
Des del seu exili a Uruguai va escriure un llibre de costumisme i curiositats de 147 pàgines sobre Sabadell, anomenat “Minúcies sabadellenques”, dedicat al seu nebot, Josep Rosell Casablancas, conegut com a “Pepet de Cal Jamba”, que li havia demanat escriure sobre personatges populars del Sabadell de la seva època. El mes de març de 1951, es va publicar una edició limitada del llibre a Montevideo, que abastaven uns seixanta anys enrere. El preu per exemplar era de cinc dòlars, a Sabadell, només en queda un exemplar a la Biblioteca de la Fundació Bosch i Cardellach7.
Sergio Yanes ha publicat un llibre sobre la figura d’Albano Rosell, amb escrits dels seus últims anys a Uruguai. També podeu consultar la web que va crear per cercar informació de Rosell on consten algunes de les seves obres digitalitzades i que es poden descarregar: https://albarosell.wordpress.com/
2 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili, 1986.
3 Miguel Iñiguez, Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. (Pàg. 1504)
4 Masjuan Bracons, Eduard. La ecología humana en el anarquismo ibérico. Urbanismo orgánico o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social. Icaria Editorial, Barcelona, 2000. (Pàgs. 436 i 446)
Centelles (Barcelona), 1902 – Castras (Occitània), enterrat el 4 de setembre de 1989 als 87 anys
Visqué i milità a Sabadell, durant molts anys fou el delegat del comitè pro-presos de la CNT. Durant la Guerra Civil va dirigir amb Diego Abad de Santillán les patrulles de control i del 3 de març de 1937 al 22 de maig de 1937 va ocupar la conselleria d’Indústries de Guerra a l’Ajuntament de Sabadell, seria expulsat del consistori pel PSUC dirigit per Josep Moix, igual que la resta de consellers de la CNT, aprofitant els “Fets de maig de 1937”. El 1938 va combatre a la 26ª Divisó (119ª Brigada). Exiliat, va sofrir els abusos del camp de concentració de Vernet i les companyies de treballadors. Després s’assentà a Castres, on a partir del 1946 s’encarregà de reorganitzar la CNT de Sabadell a l’exili, i on moriria.
Cenit, 1989. Núm. 323
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo I. Asocación Isaac Puente.(Pàg.183)
Vargas Puga, Matías. La CNT a la política catalana durant la Guerra Civil (1936-1939). Els Ajuntaments del Vallès Occidental.
Sabadell (Barcelona), 27 de novembre de 1879 – San Fernando de Henares (Madrid), 2 de juny del 19061
Anarquista, neomalthusià, autor de l’intent de regicidi contra Alfons XIII
Fill d’un industrial tèxtil de Sabadell, ciutat coneguda a l’època com el Manchester espanyol, per la seva gran producció tèxtil, amb greus desigualtats socials (3/4 parts del sou d’un obrer anava destinat a la seva alimentació i la de la seva família, els nens i nenes començaven a treballar als 7 o 8 anys, el 1881 casi el 64% de la població masculina era analfabeta, i l’analfabetisme femení arribava al 85%) i dominada per la reacció encapçalada pel capellà integrista Fèlix Sardà Salvany, fundador de l’Acadèmia Catòlica, i pel dirigent patronal Joan Sallarès Pla. Fèlix Sardà i Salvany al capdavant del Comitè de Defensa Social, s’oposava a totes les escoles neutres en matèria religiosa, a la constitució de lligues d’instrucció pública, a l’establiment de centres protestants, i denunciava a les publicacions neomalthusianes de les quals Morral en serà un gran difusor. La família de Mateu Morral, va tractar d’educar-lo pensant en el seu futur d’important industrial: als quinze anys l’envien a treballar a diverses cases comercials de Barcelona, la seva mare el rebutja des de petit, segons Rosell i per la pròpia trajectòria de Morral, aquest rebuig seria a causa de que la seva mare creia que la dida li havia canviat el fill. Només una mare plena de prejudicis integristes catòlics, podia sotmetre el seu propi fill en la més absoluta marginació i menyspreu. Martín Morral, el pare, en canvi, tenia un talant liberal i humà, militava a la Unió Republicana i des de 1884 havia assistit a alguns actes socials dels republicans i presidia alguns mítings anarquistes; el pare era l’encarregat de l’educació dels fills mascles, a qui confia a una escola neutra en religió2.
Mateu, al complir tretze anys, es apartat de la família i traslladat a residir a França i més endavant es trasllada a Alemanya. És sobretot a l’estranger on adquireix una cultura anarquista, a Alemanya, on acaba els seus estudis d’enginyeria tèxtil, s’entusiasma amb les idees de Nietzsche i entra en contacte amb el neomaltusianisme defensat a Alemanya per Max Hausmeister, fundador del diari neomalthusià “Harmonishe Verein”. Al 1899 amb vint anys retorna a Sabadell, ja impregnat de les idees anarquistes, el que li comporta molts problemes familiars, el principi dirigeix la fàbrica familiar amb eficàcia, dóna xerrades als obrers sobre organització i vaga, participa en els intents de vaga fallits de 1901 i 1902, fins i tot va participar en projectes de comunes a Sabadell i Califòrnia amb Albà Rosell Llongueras. Fou un dels principals promotors del neomaltusianisme (teoria de la procreació conscient i voluntària) entre les dones treballadores, gràcies als seus viatges per Europa, era un dels pocs anarquistes que coneixia diverses llengües, va ser traductor de diverses publicacions neomalthusianes i corresponsal del periòdic de la “Lliga Universal de la Regeneració Humana”, amb seu a Paris, “Régénération”3.Durant aquest període va escriure alguns texts breus com “Pensamientos revolucionarios” amb la intervenció de Nicolás Estévanez Murphy (un militar i ex-ministre de la Guerra, d’ideologia republicana federal) i del polític radical Alejandro Lerroux, amb un pròleg de Federico Urales, degut a aquests texts va tenir diversos problemes legals, ja que Morral explicava com fabricar una bomba4. Morral rebia a casa la premsa neomalthusiana de França i Alemanya, així com els preservatius provinents de la lliga neomalthusiana francesa. Des de 1903 està relacionat amb Ferrer i Guàrdia, també defensor de les tesis neomalthusianes, i un cop abandona la llar familiar el 1905, es posa a treballar a l’Escola Moderna, on s’encarregarà de la biblioteca i la llibreria. Tradueix amb Anselmo Lorenzo el fulletó neomalthusià del teòric de l’educació integral, Paul Robin, anomenat “Generación voluntaria”, que difon entre els obrers, fet pel qual serà detingut i empresonat. El 1904 es fundà la secció de la lliga neomalthusiana espanyola a Barcelona, poc després s’hi va adherir la secció de Sabadell, formada per una de dones anomenada “Amor y maternidad libre” i una altra d’homes.
Anarquista actiu durant tota la seva curta vida, finança el periòdic de la Federació Obrera de Sabadell, “El Trabajo”, des d’on es promouen les notícies del moviment neomaltusià. Fou amic del metge anarquista Pedro Vallina, admirador d’Ibsen, va tenir un romanç amb la nihilista russa, Nora Falk, i també es diu que la muller de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, es va enamorar d’ell sense èxit, aquesta va declarar posteriorment que desconeixia les seves idees anarquistes5.
El maig de 1906 viatja a Madrid i el dia 31 quan el rei Alfons XIII surt de l’església de San Jerónimo el Real on ha tingut lloc la boda per retornar al Palau Reial, des del quart pis del número 88 (actualment 84) de la carrer Mayor, llança una bomba camuflada en un ram de flors sobre el carruatge reial, el resultat fou de 24 persones mortes i 100 de ferides, ja que el ram toca la catenària del tramvia i es desvia cap a la multitud. Un cop comès l’atemptat, demana ajuda al periodista republicà José Nakens per amagar-se, també l’ajudarà a escapar l’ ex-tinent republicà Mata, va aconseguir sortir de la capital, fins que un guàrdia jurat sospita d’ell a San Fernando, moment en què es suïcida després de matar el guàrdia. S’assegura també que Morral va participar en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 19056, i que va pertànyer a una facció violenta del moviment anarquista. Sigui com sigui, sembla absurd atribuir l’atemptat de 1906 a un fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad Santillán, durant un temps va pertànyer a la legió estrangera francesa a Algèria. L’atemptat de Morral va tenir greus conseqüències sobre el moviment obrer: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va iniciar un escandalós procés que va acabar amb el tancament de l’Escola Moderna i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia tres anys després, acusat de ser també l’instigador de la setmana tràgica. El que mai ha quedat clar, és què va empènyer a Mateu Morral a tirar la bomba ell sol, o si va rebre ajuda. Rosell mostra un Morral nihilista justicier:
“En lucha contra el error, los prejuicios y los asesinatos de los que estimaba hermanos en infortunio, los mártires de Alcalá del Valle, Rio Tinto, de Jerez, de Montjuïc y de todas las explotaciones, de lo que él, hijo de burgués él mismo, se sentía víctima también”
Masjuan, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Ed. Icària. Capellades (Barcelona), 2009.
Els esforços de Morral per organitzar els obrers sindicalment difícilment lligarien amb el nihilisme teòric d’un Morral que intenta executar el rei per determinació personal, sense haver-ho tractat col·lectivament en un comitè o organització política o sindical. Tampoc sembla provable una doble participació a l’atemptat com afirma la memòria de Pedro Vallina, o com diu Rosell que Nora Falk l’acompanyava a Madrid, no hi ha cap notícia al respecte que avali aquesta hipòtesi.
En una entrevista al “Diari de Sabadell”, del dia 9 de desembre de 1997, Facundo Morral, nebot de Mateu Morral, nascut a Alemanya un any després de la mort del seu oncle realitza les següents declaracions:
“Hi ha moltes teories sobre què va ser el que va empènyer a tirar la bomba. A mi la meva mare sempre em va dir que ell formava part d’un grup d’anarquistes que es van jugar a les palletes qui mataria el rei. Ell va treure la més curta […] La meva mare era una estrangera que arribava a Sabadell una setmana després de l’atemptat, i ho va viure de prop”
‘Entrevista a Facundo Morral’. Diari de Sabadell, 9 de desembre de 1997
L’atemptat de Mateu Morral, comporta que hagi tingut nombrosos recolzaments i també detractors al llarg del segle XX. Per alguns autors bohemis filo-anarquistes de joventut, és classificat fins la Guerra Civil com “heroi tràgic”, per Valle-Inclán, per Baroja, de “ser l’únic jove que havia defensat Espanya”7. Fins el 1939, per la classe treballadora i l’imaginari col·lectiu, Morral era vist com un lluitador per la llibertat, ja que es creia que d’haver aconseguit assassinar el rei Alfons XIII, figura del règim caciquista i corrupte que enviava als joves de famílies humils a morir a Àfrica, la Guerra Civil s’hagués evitat.
La via de Massagué de Sabadell es va dir avinguda de Mateu Morral del 6 de gener de 1937 al 27 de maig de 19398. En plena Guerra Civil l’Ajuntament de Madrid, anomenà el carrer Mayor com a carrer de Mateu Morral, segons l’estudi “Toponimia madrileña: proceso evolutivo”, de Luis Miguel Aparisi Laporta. Amb la victòria franquista tornà a anomenar-se carrer Mayor.
A partir de 1939 amb la victòria franquista i fins el 1976, la historiografia oficial, mostrà a Morral com un terrorista malvat i boig, arribant a l’intent d’aniquilació del moviment anarquista a l’estat espanyol. Bon exemple d’aquest intent d’aniquilació que va continuar en democràcia, és l’historiador franquista i ministre de cultura en democràcia (1980-1982) Ricardo de la Cierva, nét de l’ exministre de governació d’Alfons XIII en el seu llibre biogràfic sobre la reina Victòria Eugènia, sentenciava l’anarquisme i Mateu Morral:
“El fanático Mateo Morral, un colaborador de la llamada “Escuela Moderna” fundada en Barcelona por Francisco Ferrer, cuya complicidad en el atentado de Morral quedó fuera de toda duda para el Gobierno español y la justicia de la época que le implicó en el proceso correspondiente. Así cobraba notoriedad el anarquismo español, que disfrazaba sus crímenes repugnantes y su sadismo espantoso con pretextos políticos, hasta que desapareció felizmente como fuerza social después de todos los anarquismos europeos en la Guerra Civil de 1936”.
Victoria Eugenia, el veneno en la sangre, Ed. Planeta, Barcelona (1992),
1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008.
2 MASJUAN Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Ed. Icària. Capellades (Barcelona), 2009
Sabater. republicà federal i sindicalista de la CNT. Amb el trencament trentista es va posicionar a favor del sector “faista”.
Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) “l’Obrera“ del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del “Círcol” Republicà Federala les candidatures solidàries i catalanistes.2
Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana, 20 d’abril de 1907
El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de “La Setmana Tràgica”, i després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.3
El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la vaga general de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya.4 Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. El 25 d’agost de 1922 havia de fer una conferència a Manresa al Teatre Nou, sobre la Rússia soviètica amb Ángel Pestaña, però aquest va patir un atemptat per part de pistolers de la patronal i la conferència es va haver d’anul·lar.
Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna5, actualment en queda una part al carrer Taulí, núm. 16, local de l’actual Ateneu Llibertari. L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes6.
No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell “Buenos Aires“, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moixllavors alineats amb els Sindicats d’Oposició (més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels “Fets de Maig” de 1934, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser delegat comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.
Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “LosAmigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic7.
Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell
Al fons de l’historiador Andreu Castells a l’Arxiu Històric de Sabadell hem trobat dos cartes seves dirigides a Antoni Sala des de Cuernavaca on vivia. A la del 20 gener de 1946 li fa saber que està molt content d’haver rebut una carta seva el 18 de desembre de 1945 ja que feia 7 anys que no en rebia cap de ningú: “Ya se que durante este largo tiempo alguien en ello interesado ha hecho correr la notícia de que había muerto”. També li diu que està greument malalt, pràcticament invàlid i que no ha trobat ningú que el cuidi, ni ha rebut cap ajuda. A l’última del 23 de març de 1946 li explica que va estar al Sanatori Espanyol, com un indigent, però es va fugar al veure que estava a l’antesala de la mort, que pateix “ataques apolpejicos” i que la malaltia va en augment per la falta de cures. Mor a Cuernavaca (carrer Leandro del Valle, núm. 90) el 1946 en l’absoluta misèria.
1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente
3 Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera
4 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.), Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778)
5 GARCÍA OLIVER, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error)
6 Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell
7 MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.
Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 19311
Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer
La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn el 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casaren a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació”2.
La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda, la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a Sabadell. Poc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local del Gremi de Fabricants durant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga, L’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.
Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurri el gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.
Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona”3. Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc4.
A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor”5, al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.
En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona6. Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància7, tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.
En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 19058. Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.
Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).
A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.
IÑÍGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
1 VICENTE VILLANUEVA, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.
