Santomera (Múrcia), 27 de maig de 1908[1] o el 1917[2] – 18 de desembre de 1982[3]
Fotografia de Cipriano Sánchez, extreta del Certificat de nacionalitat del Consolat d’Espanya, a Marsella, Antonio Vidal. Núm. 3.863, 24 de març de 1945
Peó tèxtil,militant de la CNT-FAI de Sabadell. President de l’Ateneu Idea i Cultura
Els seus pares eren Juan de Dios Sánchez Pardo i Maria Josefa Castejón Truque[4]. Va venir a viure a Sabadell l’any 1926. Estava casat amb Irene Martínez García (n. 1910, Santomera). Possiblement van viure un temps a França, ja que la filla gran va néixer a Sabadell l’any 1928, la segona filla, Reiné, va néixer a França el 1931 i la tercera, Libertad, a Sabadell l’any 1933. Possiblement van tornar a Sabadell el mateix any 1933, ja que en el Padró de 1936[5], consta que la mare i la filla (Reiné) portaven tres anys de residència a la ciutat. Segons aquest padró, vivien en un pis del carrer del Baix Pedregar, 16.
Cipriano treballava com a peó tèxtil a l’empresa Manuel Gorina Ramírez i la seva esposa treballava fent tasques domèstiques. Tenia dos germans més petits, Antoni i Salvador que també vivien a Sabadell, pocs anys després que ell s’hi instal·lés. Salvador vivia amb la seva mare Maria Josefa Castejón Truque.
Durant la guerra Cipriano va ser president de l’Ateneu Idea i Cultura de la CNT. Va formar part de les patrulles de control, sent nomenat agent el 18 de novembre de 1936, posteriorment va marxar cap el front amb les milícies antifeixistes, enrolat a la columna “Terra i Llibertat”. Després es va incorporar a l’exèrcit republicà com a soldat d’infanteria de la 44ª Divisió, Brigada Mixta 144, on va assolir el grau de Sergent d’Infanteria, nomenat el 26 de setembre de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França, amb esposa i fills. Va ser internat amb el seu germà Salvador al camp de concentració d’Argelers. El seu germà va sortir del camp per anar a treballar a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE 113) i després va anar a treballar a St, Privat le Piech (Héraut) i a Montpeller. Cipriano, al sortir del camp va anar viure a Salons-sur-Provence, on es trobava la seva esposa i filles.
Segons la web FamilySearch tenia quatre germans: Juan de Dios, Luis Sánchez, Antonio Sánchez i Maria Sánchez. El 21 de juny de 1982 es va casar amb Antonia Laorden Castejón a l’església de Fornelos de Montes. I va morir el 18 de desembre de 1986 amb 69 anys.[6]
La informació de la seva estada a Sabadell, Guerra Civil i postguerra ha sigut aportada per l’historiador sabadellenc Esteve Deu i Baigual
[1] Certificat de nacionalitat del Consulat d’Espanya a Marsella, Antonio Vidal. Núm,. 3.863, 24 de març de 1945. Aportat pel besnét de Cipriano.
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 19731
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtilde la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari2
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una vaga general que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment3.
Després del míting una manifestació de dones va obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus.L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret.4
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirigir el setmanari “Vertical”, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI5. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda6.
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
1Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèridesdel 24 de juliol. Defuncions
Port de la Selva, 27 de febrer de 19121 – Desaparegut
Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser tinent de la 116ª Brigada Mixta i regidor i conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració delos Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)
Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huerta i tenien un fill anomenatGerminal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 19502.
A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell3. A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys4.
Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo5.
El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la “Jefatura Superior de Policia“, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local del Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareix Miquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público, on es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”6.
3 Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
4 Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La G
Nascut a Madrid va emigrar a Barcelona amb els seus pares l’any 1907. Assentat a Barcelona i posteriorment a Sabadell amb la seva família, va participar activament a la CNT i a la FAI de Sabadell, des d’on s’oposà ferotgement a la dècada de 1930 als partidaris del trentisme.
El març de 1937 és nomenat conseller d’indústries del govern municipal de Sabadell. El seu pare va ser assassinat durant el cop franquista del 18 de juliol. Es va casar amb Trinitat Iglesias Costa, membre de la CNT de Sant Sadurní d’Anoia, amb qui viurien a Sabadell i a Barcelona, i tindrien tres fills.
Va ser capturat i enviat a fer treballs forçats al “Batallón de Trabajo 140”, 3ª Compañia. (1)
A l’octubre de 1955 va emigrar a Veneçuela, on va ser membre de la CNT FL San Felipe de Puerto Ordaz, on venia productes d’odontologia. Després de la separació de l’exili de la CNT exigirà la devolució dels béns pertanyents a l’organització i va fer diversos viatges per aconseguir el suport dels companys de la FL Caracas, El Tigre, Puerto de la Cruz, etc.
Andrés Bermejo Raposo va morir amb 68 anys el 1971 després d’un accident de trànsit a Ciudad Bolívar (Veneçuela), on havia anat a parlar amb companys aliens a l’organització. El seu fill el va enterrar religiosament.
“Tierra y libertad. FAI”, Mèxic, abril de 1971 (pàg. 3)
(1) Archivo General Militar de Guadalajara. 302201. 697/24895
ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia del anarquismo español. Editorial Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Le Combat Syndicaliste. CNT (exili, França), 22 de febrer 1971.
Sabater. republicà federal i sindicalista de la CNT. Amb el trencament trentista es va posicionar a favor del sector “faista”.
Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) “l’Obrera“ del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del “Círcol” Republicà Federala les candidatures solidàries i catalanistes.2
Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana, 20 d’abril de 1907
El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de “La Setmana Tràgica”, i després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.3
El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la vaga general de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya.4 Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. El 25 d’agost de 1922 havia de fer una conferència a Manresa al Teatre Nou, sobre la Rússia soviètica amb Ángel Pestaña, però aquest va patir un atemptat per part de pistolers de la patronal i la conferència es va haver d’anul·lar.
Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna5, actualment en queda una part al carrer Taulí, núm. 16, local de l’actual Ateneu Llibertari. L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes6.
No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell “Buenos Aires“, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moixllavors alineats amb els Sindicats d’Oposició (més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels “Fets de Maig” de 1934, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser delegat comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.
Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “LosAmigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic7.
Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell
Al fons de l’historiador Andreu Castells a l’Arxiu Històric de Sabadell hem trobat dos cartes seves dirigides a Antoni Sala des de Cuernavaca on vivia. A la del 20 gener de 1946 li fa saber que està molt content d’haver rebut una carta seva el 18 de desembre de 1945 ja que feia 7 anys que no en rebia cap de ningú: “Ya se que durante este largo tiempo alguien en ello interesado ha hecho correr la notícia de que había muerto”. També li diu que està greument malalt, pràcticament invàlid i que no ha trobat ningú que el cuidi, ni ha rebut cap ajuda. A l’última del 23 de març de 1946 li explica que va estar al Sanatori Espanyol, com un indigent, però es va fugar al veure que estava a l’antesala de la mort, que pateix “ataques apolpejicos” i que la malaltia va en augment per la falta de cures. Mor a Cuernavaca (carrer Leandro del Valle, núm. 90) el 1946 en l’absoluta misèria.
1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente
3 Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera
4 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.), Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778)
5 GARCÍA OLIVER, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error)
6 Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell
7 MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.
12 d’abril de 1901, La Plata (Argentina) – 20 de novembre de 1984
Edgardo Ricetti Scandella. FONT: “Edgardo Ricetti. Maestro y luchador”, Edna Copparoni. Buenos Aires, 1992 – contraportada-
Pedagog i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Fill de família treballadora, va estudiar primària i secundària a l’escola annexa de la “Facultad de Humanidades de la Universidad de la Plata“; va participar activament en el moviment estudiantil, redactor del periòdic “Renovación” i actor a la companyia teatral. Començà a estudiar enginyeria i es traslladà a la Pampa, on puntualment exercí de tipògraf, s’integrà en un grup d’art dramàtic que recorria les comarques, i des de 1923 fins 1925 exercí de professor en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà a París amb els seus amics Maffei i Feldman, treballà de jornaler en la reconstrucció d’edificis, contactà amb exiliats de la dictadura de Primo de Rivera i va participar en l’intent d’Estat Català de proclamar la República Catalana mitjançant una incursió armada per Prats de Motlló.
El febrer de 1927 s’instal·là a Sabadell, amb l’ajuda de Bru Lladó i la Federació Sindical Llibertària, al front de l’ “Escola de l’Institut Pedagògic Cultura i Solidaritat de Sabadell” coneguda amb el nom “Escola “Cultura i Solidaritat que havia començat la seva activitat clandestinament l’any 1926. A Sabadell realitzà una important tasca com a mestre, aplicant els principis pedagògics de Montessori, Freinet i Francesc Ferrer Guàrdia de cara a l’emancipació social, amb l’objectiu de no formar dirigents ni dirigits, fins el final de la guerra de 1939. Els moderns mètodes educatius de l’escola portada per Ricetti, va fer que molts pares no anarquistes, ni cenetistes hi portessin els seus fills, el centre no impartia religió ni cap tendència política. El formava, un parvulari per a nens de 3 a 4 anys, atès per una mestra, un grup atès per una altra mestra i un grau superior i nocturn per a nens de 13 a 14 anys, que estava a càrrec de Ricetti. Es fomentaven els hàbits saludables, com el foment de l’esport i el contacte amb la natura, excursions al riu Ripoll, a la Font de la Riera de Sant Feliu i pels alumnes més grans s’havien organitzat excursions a les quatre del matí per anar caminant fins a la platja del Masnou i tornar en tren. A vegades també anaven a la muntanya, a Montserrat o Sant Llorenç. L’educació es centrava més en l’observació que no pas en uns continguts establerts, en els interessos espontanis dels alumnes. Va arribar a comptar amb 150 alumnes en torns de matí, tarda i nit1.
Ricetti (a la dreta) amb alumnes de l’escola Cultura i Solidaritat. Curs 1933-1934. Any 1934. Autor desconegut (AHS)
Va militar al Sindicat d’Oficis Varis de la CNT (del qual en va ser secretari) i es va decantar a favor dels postulats de la FAI (secretari local al 1932), fet que va suposar la seva expulsió de l’escola, dominada pels trentistes, i la creació per la seva part d’una altra (mantenint el mateix nom, “Cultura i Solidaritat”).
Després de la insurrecció militar del 18 juliol del 1936, el 23 de juliol es va constituir el Comitè Local de Defensa, Ricetti i formà part en representació de la FAI. Durant la guerra va treballar vigorosament a favor de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on va arribar a ser-ne secretari, aquesta organització es dedicava a defensar els drets humans en temps de pau i a recolzar i coordinar la resistència antifeixista entre els diferents països i l’enviament d’aliments. També era conegut com un bon orador, el 16 d’agost de 1936 parlà en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell.
El 27 d’octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema “Recreu” (Campos de Recreo) de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la “Secció Femenina de la Mutualitat Cultural”, també realitzà altres mítings a la ciutat veïna de Terrassa. D’altra banda, va aconseguir refugiar molts nens de les zones ocupades pels nacionals a la Granja Escolar de Ca n’Arguelaguet i amb l’avanç feixista aconseguí traslladar-los fins la frontera francesa.
Un cop acabada la guerra, creuà la frontera a finals de gener del 1939, patí breument l’estada al Camp de Concentració d’Argelés, i el febrer, des de Bordeus va viatjar cap Argentina, on hi arribà a finals de març. Inicià un nou període vital: Estudià a la Facultat d’Humanitats, treballà a la “Asociación por los Derechos del Niño”, a l’Editorial Bell com a corrector i traductor, s’incorporà a la “Cooperativa de Transportistas Bernardino Rivadavia” com a Gerent durant disset anys (fins el 1963) i, més endavant, treballà com a corrector als diaris de la Plata, “El Día” i “Gaceta de la tarde”, sempre pensà en retornar a l’estat espanyol quan morís Franco. Un cop jubilat, viatjà per Amèrica i el 1978, preparà el viatge a Madrid, però la notícia de la detenció del seu fill Ariel (l’1 de febrer de 1978) per part de la dictadura Argentina l’obligà a retornar i a iniciar un llarg calvari per trobar-lo, el seu cos mai va aparèixer. El 1980 viatjà per primera vegada a l’estat espanyol, es desil·lusionà bastant amb les noves realitats i per la seva falta de contactes; el 1983 retornà amb les “Madres de Plaza de Mayo”2, i ja en millors condicions el gener assisteix al VI Congrés de la CNT, a Sabadell es retrobà amb antics alumnes i el 15 de gener de 1983 i com a homenatge va repetir la seva última classe abans de partir cap a l’exili davant de 96 persones3.
‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
“Entrevista” (pàg 12-13), viernes 14 de enero de 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat).
Article sobre la inauguració de la plaça (passatge) Edgardo Ricetti el 17 de maig. Diari de Sabadell, 15 de maig
El 1987, per petició de la CNT i dels veïns que el van tenir com a mestre, la ciutat li dedicà un Passeig (situat a la seu de la CNT actual i on també es trobava l’escola portada per Edgardo Ricetti, anomenada “Cultura i Solidaritat”). La seva companya Edna Copparoni, col·laborà a la revista “Ideas” d’Hospitalet i va escriure el llibre: “Edgardo Ricetti maestro y luchador social”, Buenos Aires, 1992, del qual són les següents fotos:
Acte d’inauguració del Passatge Edgardo Ricetti, 1987. A l’esquerra l’exalumne Jaume Casablancas, al centre Edna Copparoni i a la dreta l’Alcade Antoni Farrés
Arxiu històric de la CNT Sabadell
COPPARONI, Edna. Edgardo Ricetti maestro y luchador social, Buenos aires, 1992
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II, Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008. ISBN: 978-84-612-4049-4
1 MASJUAN Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB Servei de Publicacions, 2006. Pàgs. 116-117
2 ‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
3 ‘La última clase de Ricetti’. Diari de Sabadell, 18 de gener de 1983
