Seguí, Companys i Layret. Sindicalisme i republicanisme federal a la Catalunya i al Sabadell de principis del segle XX

Apunts sobre la conferència: “Seguí, Companys i Layret. Sindicalisme i republicanisme federal a la Catalunya i al Sabadell de principis del segle XX, 14 de març de 2023. Organitzada pel Memorial Lluís Companys

Breu resum i principals idees del republicanisme federal de Pi i Maragall. Què és? A quins altres moviments influeix?

El federalisme és un pacte entre iguals de diferents regions d’un determinat estat o territori. Proudhon també fa referència al federalisme en “El Principi Federatiu” (1863), però anteriorment, Pi i Maragall ja en parlarà en “La reacció i la revolució” (1854). El federalisme de Proudhon és de caràcter cosmpolita a diferència del de Pi i Maragall i Bakunin, aquest últim parlava d’una federació de pobles eslaus. Pi i Maragall va influïr en els moviments populars del país, com l’anarcosindicalisme, els republicans federals d’arreu de l’estat i el republicanisme d’esquerres federal i catalanista. Amb la guerra cubana i el desastre de 1898 va defensar la lliure autodeterminació dels pobles. És a “Les nacionalitats” (1877) on aprofundeix en el funcionament del federalisme a Espanya i el defensa com a única forma d’organtizació política per evitar la independència o separació d’algunes parts de l’estat.

La I República no aconsegueix connectar amb el moviment obrer socialista. Els liberals en aquella època es pronunciaven més per un estat unitari, en canvi, els tradicionalistes carlistes defensaven el floralisme. La I República va tenir un temps de durada molt curt (11 de febrer de 1873 – 29 de desembre de 1874) i es va trobar amb una gran inestabilitat política: la guerra dels Deus Anys cubana, la tercera guerra carlista i els pronunciaments cantonals. Hi ha qui diu que era un règim massa avançat per l’època i que li faltaven defensors. El 3 de gener de 1874 el cop d’estat del general Pavía va posar fi a la primera experiència republicana a l’estat espanyol. Del 3 al 5 de gener de 1874, durant tres dies Sabadell es va declarar cantó federal, és a dir entitat autònoma i independent de tot govern.

El federalisme de Pi Maragall era un pacte entre iguals de baix a dalt, del municipi a la federació d’aquests en diferents regions i a la unió de totes aquestes (estat). L’anarcosindicalisme també s’organitza de manera federal des de les unitats més petites a les més grans: sindicat, federació local de sindicats, federació comarcal, federació regional i confederació. Serà la manera d’organitzar-se del primer sindicalisme d’arrel anarquista com la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la CGT francesa i la CNT. En aquests últims la primera sigla fa referència a la “Confederació” (unió de totes les federacions de sindicats).

A Sabadell, en el Círcol Republicà Federal “la catedral del republicanisme del Vallès”, és on es formarant molts dels militants republicans d’esquerres, anarcosindicalistes i socialistes de la ciutat.

El Seguí autodidacta

Es va formar a les tertúlies dels cafès (molt importants com a centres de debat, intercanvi d’idees i formació política), sobretot a la del Café Español, al Paral·lel; a les conferències i debats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Així com en el temps que estava empresonat, on aprofitava per llegir. Va ser un dels creadors de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona on organitzava la biblioteca. Impulsa la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Seguí va ser dels principals impulsors de Solidaritat Obrera.

Contrari el Lerrouxisme

Seguí compartia amb Companys i Layret l’animadversió contra el Lerrouxisme. Alejandro Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat captar i dominar a la classe obrera catalna, però al ser rebutjat per la majoria anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar acusant des del seu diari “El Progreso” a Salvador Seguí, de col·laborar amb els sagnants atemptats indiscriminats, que el confident Joan Rull i Queraltó, juntament amb la seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet confident del governador civil de Barcelona cobrant diners, però quan van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren necessaris els seus serveis i cobrar més. Seguí i uns companys seus anarquistes van entrar en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del lerrouxisme. És per això que es va perdre el primer any del desenvolupament de Solidaritat Obrera entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies després de fundar-se seria empresonat durant 9 mesos per aquest enfrontament.

Unitat CNT i UGT. La vaga de 1916 i la vaga revolucionària de 1917

El 1916 inicia negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, aquestes van donar com a fruit una Vaga Generl de 24 hores el18 de desembre com a protesta per l’augment de preu dels comestibles. Moment en què s’exporten productes per la I Guerra Mundial i hi ha un augment de la inflació brutal que ofega les classes desposseïdes.

El 1917 continua l’aliança entre CNT i UGT. Vaga General per a l’estiu del 1917, que es va desenvolupar entre el 13 i el 18 d’agost: vaga indefinida i revolucionària per CNT; i vaga general política pel PSOE i UGT. El Febrer del mateix any, s’inicia la revolució russa que exercirà una gran influència sobre el moviment obrer mundial.

Sabadell seria la segona ciutat de tot l’estat i de Catalunya (després de Barcelona) amb més morts. Durant la Vaga General revolucionària del 13 al 15 d’agost de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost a les 9 del matí, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra l’Obrera, (tot i que els obrers ja l’havien abandonat) danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues. Abans de disparar a l’Obrera el Regiment de Vergara va atacar el Cafè el Diluvio.

Efectes de l’artilleria sobre el Cafè El Diluvio

El seu pensament: El sindicat com a eina de formació i organització dels treballadors/es

Podem veure més el seu pensament i el que representava per ell sindicalisme com a centre de formació dels obrers:

La virtut del sindicalisme, com que té idees pròpies, és rellevar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia. L’organització professional del Sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s’apropa a l’anarquisme. Sindicalisme és l’agrupació natural dels elements d’una mateixa professió. Aquest no solament substituirà els valors burgesos i capitalistes dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès. El Sindicalisme, diguem-ho ja, és l’avançada de l’anarquisme. Els anarquistes en els Sindicats. Tasca a realitzar… “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se

Conferència de Salvador Seguí “anarquisme i sindicalisme” al Penal de la Mola, 31 de desembre de 1919

El sindicalisme llibertari havia de ser l’escola de formació i organització dels obrers, creant una societat i una cultura obrera paral·lela a la capitalista que l’acabaria substituint. Partidari d’una revolució gradual, aquesta no es podia fer si els obrers no estaven preparats encara per prendre el control de les indústries i el transport, per organitzar tota la societat. És per això que es va mostrar contrari a continuar amb la Vaga de la Canadenca perquè els treballadors organitzats en la CNT tot i ser molts, encara no eren majoria ni estaven preparats amb la brutal repressió que havia dut a terme el govern.

Seguí, Companys i Layret

La família de la mare de Seguí era de Tornabous, els seus pares es van casar allà, Seguí va néixer a Lleida però la família estava molt arrelada a Tornabous, on es va conèixer amb Companys (que tenia casa a El Tarròs) en els primers jocs d’infància, les cases de les dues famílies es trobaven a 2 Km. de distància. El pare de Seguí era forner i havia treballat de jornaler per la família de Companys, propietaris de terres de l’Urgell. Recordem que Companys seria un dels principals impulsors de la Unió de Rabassaires, ja que en el camp català tenia menys pes la CNT que a les zones industrials. Segurament pel fet que el camp català a diferència de l’andalús estava principalment format per petits propietaris de terres.

Layret provenïa d’una família de comerciants de l’eixample. Amb Seguí va coincidir a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, allà Layret en les sessions informals podia ensenyar el seu pensament i experiències al jove Seguí. I posteriorment en les lluites socials de Barcelona, on Layret exerciria d’advocat defensor de sindicalistes.

Layret i Companys havien coincidit al Liceu Poliglota, més endavant a la Facultat de Dret i en la participació a l’Associació Escolar Republicana (Layret era un dels seus fundadors), però on establirant més les seves relacions polítiques i d’amistat seria en la participació i fundació de partits republicans, des d’on volien treure l’hegemonia del catalanisme a la conservadora Lliga Regionalista: Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), Bloc Republicà Autonomista (BRA) i Partit Republicà (PRC) i en les publicacions d’aquests partits. Companys i Layret utilitzaven la premsa com a eina política de les idees republicanes, d’esquerres i catalanistes.

D’esquera a dreta a la primera fila: Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Fundadors del Partit Republicà Català (PRC). Els tres i Salvador Seguí havien anat a les conferències de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Seguí es retrobaria amb el seu antic amic de jocs d’infància, Companys, en les lluites de la classe obrera de Barcelona de principis del segle XX. Companys des del parlament denunciava sovint la repressió contra els cenetistes i defensava les demandes obreres, el mateix feia Layret. També establiria relacions amb altres polítics i periodistes republicans, en la lluita comuna en defensa dels treballadors i contra les oligàrquies econòmiques i polítiques del país. Seguí optava per la via sindical revolucionària i no la parlamentària, però no impedia que sigués amic de Companys i Layret.

L’assassinat de Layret

L’assassinat de Layret i després el de Seguí, van ser cops molt durs per la organització dels treballadors. Layret era un intel·lectual i articulador del republicanisme d’esquerres. Seguí tenia una gran capacitat d’oratòria, organitzador del sindicalisme revolucionari, però també era un pragmàtic (com Peiró, ambdós secretaris generals de la CNT que acabarien assassinats), per exemple amb la seva intervenció al míting de les Arenes que posava fi a la Vaga de la Canadenca. La CNT va perdre força durant la dictadura de Primo de Rivera. El 30 de novembre de 1920, a les 18 hores, Layret seria assassinat al portal de casa seva quan anava amb l’esposa de Companys, Mercè Micó, a dirigir-se a la Model per evitar que aquest, Seguí i els altres 36 sindicalistes arrestats fossin enviats al penal de la Mola de Maó. Les darreres 20 hores de Layret abans de ser assassinat les havia passat a Sabadell, fent una conferència sobre Pi Maragall al Círcol Republicà Federal i dormint a l’Hotel Espanya. Companys va ser escollit per ser el candidat pel districte de Sabadell, en substitució de Layret. La Candidatura d’Esquerres va vèncer a la del Bloc Nacionalista, llista de forces conservadores creada per la Lliga i encapçalada per Manuel Folguera. La dreta es presentava dividida ja que els monàrquics també presentaven llista, la Unión Monarquica encapçalada Enric Turull.

L’assassinat de Seguí

El 10 de març de 1923, Seguí va quedar al Cafè Tostadero de la Plaça Universitat, on es va reunir amb Companys, entre altres. Després d’acomiadar-se, es dirigí en direcció al Raval acompanyat del també anarcosindicalista Francesc Comas”Peronas”, tres pistolers els van seguir fins davant el Bar la Trona (carrer de la cadena -actualment Sant Rafael amb Rambla del Raval) on els assassinaren. Seguí va morir el mateix dia i Peronas dos dies després. Seguí va ser enterrat en una cerimònia només per familiars, ja que les autoritats tenien por a un enterrament multitudinari que acabés amb disturbis. L’enterrament de “Peronas” si que va ser públic, reunint a unes 200.000 persones.

Quins van ser els organitzadors i executors de l’assassinat?

L’exdona de Seguí en una entrevista a “El Maresme”, el gener de 1978 va afirmar:

Alguns els van liquidar, els altres van anar a Amèrica i després van tornar…però el que gairebé segur que hi va participar va ser el Feced.

Entrevista a Teresa Muntaner. Teresa Carreras “El Maresme”, gener de 1978

El mateix Innocenci Feced es vanagloriava davant les autoritats franquistes d’haver matat a Seguí. Segons Ángel Pestaña en una reunió al domicili d’un expresident de Foment del Treball (segurament Josep de Caralt), s’hauria recaptat els diners per pagar els pistolers, en aquesta també i hi hauria assistit Cambó, líder de la Lliga.

Hi hagueren diversos organitzadors i finançadors del pistolerisme patronal: Pere Màrtir Homs, exadvocat d’anarcosindicalistes que va formar una banda encapçalada per la seva dona. La Banda Negra del cap de policia de Barcelona Bravo Portillo, que un cop assassinat va ser substituït pel Baró de König. Així com els pistolers del Sindicat Lliure, format per militants tradicionalistes carlistes però finançats per la patronal.

Innocenci Feced
El Baró de König, conegut estafador i finançador del pistolerisme patronal

Polèmiques entorn la figura de Seguí

Sovint, des de diferents posicions polítiques, sindicats, partits o campanyes determinades d’aquests, es mostra el relat d’un Salvador Seguí que sinó hagués sigut assassinat segurament hauria optat per la via política parlamentària en algun partit republicà d’esquerres i catalanista. No hi ha cap prova documental que ho corrobori i si dels seus discursos anarcosindicalistes. Hem de tenir en compte el context de cada època i a principis del segle XX, la CNT era la principal organització obrera (i organització) de Catalunya, als anys 30 ho seguiria sent juntament amb ERC.

Existeix una polèmica sobre un discurs seu a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, que en realitat va tenir lloc al Teatre de la Casa del Pueblo i segurament no va dir “la independència de la nostra terra no ens fa por”, com va escriure Pere Foix a “Apòstols i mercaders” (1949). El discurs taquigrafiat on crítica el catalanisme (referint-se al de la Lliga Regionalista, majoritària en aquella època) és aquest:

…Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable: que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabéis quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no; de ninguna manera; nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. “¿Sabéis, repito, quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Los mercaderes de la Liga regionalista; la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista, sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Cataluña”.

Discurs de Salvador Seguí taquigrafiat i publicat a Nueva España’, 4 d’octubre de 1919

Altres anarcosindicalistes si que optarien posteriorment per la via política. A Sabadell en tenim diversos exemples, com Magí Marcé, que seria segon alcalde de la República per la Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya – on s’hi afiliaria – i Unió Socialista de Catalunya) o el ceramista Marian Burgès que d’anarquista passaria al republicanisme d’esquerres catalanista. Pero també hi hagué coneguts militants republicans federals que amb el trencament trentista van optar per la CNT-FAI i l’anarquisme més insurreccional. Balbina Pi, mare de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, feminista republicana federal, i una de les principals organitzadores de la Vaga de les subsistències de 1916. O Bru Lladó, republicà federal que el 1907 demanava el vot per Solidaritat Catalana i amb el trencament trentista va optar per la CNT-FAI. Les relacions, doble militància o passar- de l’anarquisme al republicanisme federal d’esquerres i catalanista (o a l’inrevés) era comú a l’època i a Sabadell provablement més per la força del republicanisme.


Abelló, Teresa. ‘Líders sindicalistes i advocats obreristes: Seguí, Layret, Companys’. Barcelona quaderns d’història, 2020, Núm. 26, p. 149-164, https://raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/375577 

Abelló, T., Coll. (2023) El noi del Sucre. 100 anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el gran líder del sindicalisme català. Sàpiens, núm. 252, 32-45

Díez, Xavier. El pensament polític de Salvador Seguí. Virus Editorial i Distribuïdora SCCL, Octubre de 2016

A. Carreras, Josep. ‘SALVADOR SEGUÍ, BREU BIOGRAFIA I CIRCUMSTÀNCIES DEL SEU ASSASSINAT’. A Cops, 17 d’abril de 2017

Salvador Seguí. Su vida, su obra. Ediciones Solidaridad Obrera. Paris, 1960

Serrano Blanquer, Jordi. Francesc Layret, diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme. Ajuntament de Sabadell, 2021

L’Obrera: Local de la Federació Obrera de Sabadell (FOS)

El local de l’Obrera estava situat al carrer Estrella, 110. Era la seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) i va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.

La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la família Turull.

El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat per José López i Montenegro.

L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i al 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.

Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera (tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco. 

Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917

El trencament trentista

Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricetti era mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven gran part dels nens del barri de la Creu Alta). Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT)  i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT. Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAI Bru Lladó.

En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera

El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.

L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obrera era propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.

Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera.
Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981

L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 la Policia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.

Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981

Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obrera per ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat. CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.

El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT. L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.

L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que els locals li van ser arrabassats pel feixisme i crítica la postura antidemocràtica del govern municipal i els sindicats paral·lels.
Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981

Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”. Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda. La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.

El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.

L’enderroc de l’edifici de l’Obrera

El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no va anunciar la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN. 

Rossend Vidal i Bosch

Militant anarcosindicalista i anarquista, a part de ser un propagandista del sindicalisme també tenia inquietuds artístiques i pedagògiques, sastre de professió. El 1883 residia a Barcelona, el 15 de juny va de defensar la vaga de Sabadell en el Congrés Comarcal de Reus. A principis de segle participà en la creació de l’Agrupació Dramàtica Ibsen des del Centre Fraternal de Cultura de Sabadell, on també era actor. Exercí com a mestre a l’Escola Integral.

El 1904 participà en la creació  de la Federació Catalanobalear de l’Art Fabril i dirigí el seu periòdic, “El Trabajo” de 1908 a 1909. Representant la Federació Obrera de Sabadell (FOS) va assistir al primer congrés de la Confederació Regional de Societats de Resistència –Solidaritat Obrera (Barcelona 6-8 de setembre de 1908), on va fer la proposició per tal que les votacions es fessin per delegats i no per societats, que era com disposava la convocatòria del congrés. El mateix 1908, s’enfrontà als carrers amb els lerrouxistes i proposà declarar el periòdic lerrouxista “El Progreso”, com enemic de la classe treballadora i així s’aprovà en assemblea el març del 1909. President de la FOS i destacat organitzador de la Vaga de 1909 a Sabadell, la “Setmana Tràgica”, motiu pel qual va haver d’exiliar-se a França, allà, va escriure a “L’Humanité”, sota el pseudònim de Magín Vidal Ribas, també va escriure a “Acción” de París, sobre la setmana tràgica, i col·laborà en “El Obrero Moderno” d’ Igualada. Assentat a Reims i a París, des de l’exili va preparar la reaparició de “El Trabajo”. Tornà a Sabadell el 1914 i intervingué en la fracassada Vaga de 1916. Els seus últims anys de vida, els visqué treballant de sastre a Barcelona.

Article de Rossend Vidal Bosch (firmat amb el pseudònim de Magín Ribas) al diari socialista “l’Humanité” del 17 d’agost de 1909, on explica els fets ocorreguts a Sabadell durant la setmana tràgica. Extret de la Biblioteca Nacional de França ‘Gallica’:

https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k252115p/f1.item.r=%22Vidal%20Ribas%22.zoom


Índex: Veu Obrera (T-U-V-X-Y-Z): http://www.veuobrera.org/index01.htm

Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Miguel Iñiguez, Asociación Isaac Puente, 2008

Josep Miquel i Clapés

Sabadell, 1859 – 19 de desembre de 1931

Josep Miquel, any 1916 aprox. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)

Teixidor i anarcosindicalista

Sovint es va hostatjar a casa del ceramista Marian Burguès. Va ser un dels fundadors de la Iª Internacional a Catalunya quan el 1870 es constituí la secció espanyola d’aquesta, s’integrà al secretariat local. Fou un dels organitzadors de la vaga de les set setmanes de 1882 a favor de les 8 hores, de l’Ateneu Obrer al 1883 i el setembre del mateix any va constituir la Lliga Anticlerical Monti Tognetti. Participà en la preparació del primer de maig de l’any 1890 i en les següents vagues per commemorar al primer de Maig a Catalunya. Fou detingut a Montjuïc arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous (1896), processat i reclòs al Castell de Montjuïc. En contacte amb Francesc Ferrer i Guàrdia.

A partir de 1904 va ser un dels organitzadors de la Federació catalano-balear de l’Art Fabril. Participà com a delegat de Solidaritat Obrera al Congrés de la CGT francesa a Marsella (1908) i tingué una participació destacada en els conflictes de la “Setmana Tràgica” (1909). Va haver d’exiliar-se nombroses vegades a diversos indrets d’Europa, sobretot a França: Londres, Brussel·les, París, etc. Ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà a la vaga general de 1917 i fou detingut, quedant-li mig cos avall paralitzat  a causa de les pallisses que va rebre.  Salas Busquets, un fabricant amic seu, afiliat al Círcol” Republicà Federal (CRF) li comprà un teler perquè podés treballar des de casa. Tot i això continuà lluitant per unes condicions lliures pels obrers, sent detingut l’any 1920, en plena repressió contra l’anarcosindicalisme (sindicat lliure i llei de fugues). Durant la II República milità al Sindicat Unic d’Oficis Diversos de la CNT de Sabadell.

Durant la seva vellesa era conegut com “l’avi Miquel”, molt respectat per la seva experiència i saviesa, els anarcosindicalistes sabadellencs anaven sovint a casa seva a demanar-li consell, si hi havia algun sospitós d’infiltrat policial el portaven davant seu per aclarir si les sospites tenien consistència o no.

Des del 30 de maig de 1979, un carrer de Sabadell situat a la Creu de Barberà, porta el seu nom.

L’11 de març de 2020 es va inaugurar una placa pintada amb el seu nom i que es va col·locar durant la Guerra Civil al carrer de Sant Miquel, el qual del 6 de gener del 1937 a l’1 de maig del 1939 es va dir oficialment carrer de Josep Miquel. Aquesta placa ha sigut rehabilitada i forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic


Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach

Castells, Andreu.Informe de la oposició IV. Del terror a la II República 1918-1931. Editorial Riu Tort, Sabadell 1976-1979.

nomenclàtor. Josep Miquel, carrer de. Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 10 desembre 2014] < http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17742&Itemid=118&search=osep>

‘Sabadell incorpora un nou espai de memòria: la placa pintada de Josep Miquel, del 1937’. Notícies. Ajuntament de Sabadell <http://web.sabadell.cat/actualitat/notis/item/sabadell-incorpora-un-nou-espai-de-memoria-la-placa-pintada-de-josep-miquel-del-1937>

José López i Montenegro

Nascut cap el 1832 i mort a Barcelona el 1908

 José López Montenegro. FONT: “Teresa Claramunt, la virgen roja barcelonesa” de Maria Amalia Pradas Baena. Ed. Virus, 2006

Inicià la seva militància com a republicà federal. Propulsor del sindicalisme revolucionari i de les seves publicacions, maçó

De jove va pertànyer al cos administratiu de l’exèrcit com a oficial, cos que va abandonar per les seves simpaties cap a la República i al negar-se a jurar lleialtat a Amadeu I. Participà en el Comitè Local creat pels republicans amb motiu de la insurrecció de setembre de 1869, i firma el comunicat del 25 de setembre a Saragossa. A l’octubre participa en una partida armada republicana a Pedrola i Gallur, aquesta és derrotada i es veu obligat a fugir.

A partir de 1870 destacà a Saragossa com a propulsor del sindicalisme i fou director de la publicació “El Republicano Federal”. El 4 d’abril inaugurà el Casino Obrero la Fraternidad, que serà el primer nucli de l’obrerisme internacionalista, i al mateix any  participà en el Consell Federal de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El setembre, fundà el nucli de la FTRE a Saragossa, de la mateixa manera que va ser decisiva la seva participació en la fundació del nucli de Huesca. Del republicanisme federal passà a defensar les tesis anarquistes, i al 1872 fou l’artífex de la organització del Congrés de la FTRE a Saragossa. El mateix any, protestà davant el governador per la dissolució d’una assemblea de la Federació Local i al febrer rebutjà una proposta republicana per treballar conjuntament pel triomf de la revolució, aquest fet no li impedí figurar en la redacció de “La Autonomía” de Saragossa (març 1873) al costat d’un altre internacionalista, Barrera. Participà activament en el cantonalisme de Cartagena, i després del seu fracàs, fugí a França en el vaixell La Numancia; fou condemnat, perdé la seva carrera militar i visqué pobrament a París fins el 1882. Se’l nombrà per representar a la FTRE el 1878 en el Congrés obrer francès finalment prohibit.

Retornà a l’estat espanyol i s’assentà a Catalunya, fou pres preventiu durant sis mesos a Terrassa, després treballà de mestre a Sabadell; en aquesta ciutat, destacà com a director de la publicació “Los Desheredados entre 1884 i 1886,  donant-li una orientació clarament anarco-col·lectivista (el diari havia començat amb una tendència republicana federal);  com a director fou detingut el 1885 i pres durant un any. També a Sabadell participà a la Vaga de 1883, al míting de març de 1886 amb Abayá i Tarrida, i manté relacions sentimentals amb la feminista, sindicalista i anarquista sabadellenca Teresa Claramunt.

Després de la seva estada a Sabadell, s’instal·là a Sallent, on fundà una biblioteca pública i on tingué diversos problemes al ser acusat de propaganda il·legal, des de Sallent es desplaçà a diverses poblacions veïnes on realitzà diversos mítings, al 1891 a Manresa contra la religió i en record als màrtirs de Chicago, aquest últim juntament amb Errico Malatesta. Segons Anselmo Lorenzo, López Montenegro formava part de la lògia maçònica Los Hijos del Trabajo.

Al 1896 es veié obligat a marxar de Sallent i exiliar-se cap a Amèrica a causa dels  Processos de Monjuich. S’instal·là a la localitat d’Asunción al Paraguay i després a Buenos Aires, on col·laborà a la publicació “La Protesta” i on escrigué el llibre de poemes “El Botón de fuego, catecismo libertario”. El llibre està dividit en quatre temes complementaris: 1) “La Naturaleza” (poema). 2) “Nociones científicas”. 3) “Crítica de los sistemas gubernamentales”. 4) “Compendio de sociología”. López Montenegro basant-se en els principis de la teoria l’evolució de Darwin desenvolupà el seu treball poètic des de l’esperit científic i, a través dels ideals i la imaginació interpretà l’univers.  El 1901 retornà a Barcelona, on fou testimoni del tancament del vaixell Pelayo a conseqüència de la Vaga barcelonina del mateix any, l’any següent escriu  “La Naturaleza (Poema), nociones de geología y zoología para los trabajadores”.

José López Montenegro va patir al llarg de la seva vida persecucions i misèries a causa de la seva fermesa ideològica. Participà en nombroses publicacions anarquistes però també en combats i agitació obrera al carrer com les Vagues de Madrid i Barcelona de 1900-1901. Exemple de militant obrer conscienciat de l’època que pretenia culturitzar als treballadors mitjançant la divulgació de la ciència i revolucionar-los mitjançant la Vaga General.


Iñiguez Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Fundación Isaac Puente, Vitoria, 2008.

Anarcoefemèrides. Ateneu Llibertari Estel Negre: 

http://anarcoefemerides.balearweb.net/post/114823

Ferran, Aisa. Jose Lopez Montenegro: 

http://vaixellblanc.blogspot.com.es/2012/01/el-far-acrates-i-poetes.html

Anselmo Lorenzo parla de José Lopez Montenegro:

http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/historia/proletariado/1a.html

Bru Lladó i Roca

Sabadell, 1881 – Mèxic, Cuernavaca, 19461

Sabater i republicà federal, va evolucionar cap a l’anarquisme, militant de la CNT-FAI.

Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera Sabadellenca (FOS) “l’Obrera del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del Círcol” Republicà Federal (CRF) a les candidatures solidàries i catalanistes.2

Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana, 20 d’abril de 1907

El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de la “Setmana Tràgica”, i després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.3

El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la Vaga General de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya.4 Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. El 25 d’agost de 1922 havia de fer una conferènci a Manresa al Teatre Nou, sobre la Rússia soviètica amb Ángel Pestaña, però aquest va patir un atemptat per part de pistolers de la patronal i la conferència es va haver d’anul·lar.

Cartell de la conferència de Bru Lladó i Ángel Pestaña a Manresa

Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna5, actualment en queda una part al carrer Taulí,, 16 que dona amb l’Ateneu Llibertari (Passatge Edgardo Ricetti). L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes6.

No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell Buenos Aires, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moix llavors alineats amb els Sindicats d’Oposició (més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels Fets de Maig, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser Delegat Comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.

Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “Los Amigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic7, on va morir l’any 1946.

Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell

1 Íñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente

2 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló- Costa. Sabadell, 1986

3 Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera

4 Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa, Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778)

5 Garcia Oliver, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error)

6 Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell

7 Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.

Teresa Claramunt i Creus

Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 19311

Teresa Claramunt i Creus. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor

Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer

La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn al 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casen a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació”2.

La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda, la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a SabadellPoc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení  a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La Vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de  Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local del Gremi de Fabricants durant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga, l’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.

Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurri el gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.

Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona3. Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc4.

A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor5, al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.

En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona6. Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància7, tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.

En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 19058. Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.

Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).

A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.


Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Miguel Iñíguez. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.

1 Vicente Villanueva, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.

2Teresa Claramunt: Pionera del feminisme obrer català’. Tura Tusell Latorre. Revista d’història Ab Origine.

3 Les dones en el moviment obrer a Catalunya. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2013. 

4 Teresa Claramunt Creus‘. Real Academia de la Historia.

5 Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

6Teresa Claramunt‘. Memoria Libertaria.

7 Teresa Claramunt i Creus. Nord-est Llibertari.

8 Nash, Mary. Mujer, família y trabajo en España,

Exit mobile version
%%footer%%