Vila-rodona, 30 d’octubre de 1909 – Sabadell, 25 de desembre de 19781
Pedagog i independentista català (en terminologia de l’època, “separatista”)
República, guerra civil i exili
Va néixer a Vila-rodona (Alt Camp), era el quart de sis germans: Maria (1899); Josep (1901); Salvador (1903); Joan (1905); Magí (1909) i Francesc (1913), tots nascuts a l’anomenada vila. Eren fills de Joan Colet Ventura i Paula Mateu Rius. Tots els germans van estudiar primària al col·legi de Vila-rodona, sota el mestratge del professor Sr. Cabot, que va influir en la formació humana i en el catalanisme que va arrelar en tots ells. El pare, Joan, treballava com a corredor de vins, però a causa de la crisi provocada per la fil·loxera, l’any 1923 es van traslladar a Sant Just Desvern. Magí començà a treballar en el ram de la metal·lúrgia com aprenent de torner, a “La Santjustenca”. Magí i el seu germà Francesc, es van apuntar al grup excursionista local de Nosaltres Sols2
L’any 1935 a Sant Just Desvern, es va casar amb Edelmira Canet García, nascuda a Corbera d’Alzira, País Valencià. Tingueren una filla, Montserrat, nascuda a Sant Just el 19373.
Amb Daniel Cardona, va militar al partit separatista Nosaltres Sols, que pretenia’assolir la independència per la via armada, i més endavant a Estat Català. Durant la República va formar part del Departament d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, on va coincidir amb Josep Tramunt Bussom, amb qui més endavant, l’any 1946, es retrobarien a Sabadell. El 1939 es va haver d’exiliar a França i passà per diversos camps de concentració. A França es va incorporar a la Resistència Francesa va participar en l’acció contra el franquisme amb l’ocupació de la Vall d’Aran4
Retorn a Catalunya
Després de passar l’exili a França, entre el 1939 i el 1946, Magí va viure una temporada a casa dels avis materns a Corbera d’Alzira. La seva dona, Edelmira i la seva filla van traslladar-se a Barcelona.L’any 1950, Magí, la seva dona i la seva filla, es van retrobar i es traslladaren a Sabadell, on també es va retrobar amb el seu company i amic Josep Tramunt, que s’havia instal·lat a la ciutat, després de passar 4 anys empresonat i patint tortures a la presó Model5. Amb la família, va viure al barri de la Creu Alta: Carretera de Castellar, 137, a casa de Josep Colet, un oncle del seu pare. El 1957 es va instal·lar al carrer Gambús i més endavant al carrer Les Paus, 68, al centre de Sabadell. on va compaginar la feina com a responsable d’un magatzem de material elèctric, al carrer de la Borriana, amb la de mestre de català i de francès a l’Acadèmia Labor, regentada pels seu amic Jaume Viladoms Valls (1913-1976), antic militant del POUM i reconegut esperantista, i dirigida per Enric Cots i Sunyer. Va ser un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural6.
La temptativa d’assassinat de l’alcalde Josep Maria Marcet
Josep Tramunt va explicar a Andreu Castells que després de que el dia 19 d’abril de 1950 del mateix any Antoni Franquesa i Josep Facerias parlessin amb Magí Clotet perquè els ajudés a matar l’alcalde Josep Maria Marcet, Franquesa el va visitar: “Li vaig dir que atemptar contra Marcet era inoperant. Però ell venia a matar dues persones i em va forçar que digués dos noms d’una persona de Sabadell i una de Terrassa”. L’ atemptat pel qual havien estat enviats Franquesa i Facerias, des de la seu del Moviment Llibertari de la CNT a Tolosa de Llenguadoc, no es va acabar cometent7.
Barcelona, 1895 – Barcelona, 4 d’abril de 1950 (1)
El 1918 era Secretari de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT).De novembre de 1917 fins a finals de 1919 participà a la reestructuració del periòdic de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Entre el 28 i el 30 de juny de 1918 representà a la Federació Local de Barcelona juntament amb A. Mira, al decisiu Congrés de Sants. El 1919 va assistir al Congreso de la Comedia de la CNT, en representació del sindicat del vidre. Va seguir col·laborant en la premsa confederal, i el 1924 formà part de la redacció de “Solidaridad Obrera”, dirigida en aquell moment per Hermoso Paja.
Col·laborà en la publicació “Cultura Libertaria” des de la seva publicació el 6 de novembre de 1931, destacant el seu article “El valor del sindicalismo”, publicat el 24 de juny de 1932, on defensà les tesis trentistes moderades, el 1932 també col·laborà a la publicació manresana “El Trabajo”. Al 30 d’agost del 1931 va aparèixer com un dels cenetistes que van firmar el Manifest dels Trenta publicat al diari “L’ Opinió”, del sector moderat de la CNT contrari a les tesis insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 12 de juny de 1932 va participar a l’assemblea de fundació de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona, entitat que també presidiria i on realitzaria formacions pels treballadors.El novembre de 1932 en una assemblea extraordinària al Sindicat de l’Alimentació de Barcelona, va ser expulsat de la CNT i es va passar als Sindicats d’ Oposició trentistes i a la Federació Sindicalista Llibertària, posteriorment, al 1934, va ajudar a Ángel Pestaña a crear el Partit Sindicalista. El motiu de l’expulsió del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, van ser les acusacions verbals contra Durruti i Ascaso, a qui havia acusat “d’atracadors” pel seu tour a Sud-amèrica durant la dictadura de Primo de Rivera. Segons l’acta de l’Assemblea Extraordinària del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, la denuncia havia sigut presentada a la Comissió de Farines per diversos companys que pretenien protestar per la “campanya derrotista que feia Fornells a la fàbrica contra diversos militants de la organització. A la reunió hi van estar presents Fornells, Ascaso i Durruti. Aquest últim va defensar l’expulsió de Fornells:
“Durruti pide la palabra y dirigiéndose a Fornells le exige que aclare lo dicho y que no está dispuesto ni un momento más a que ciertos elementos y a traición le calumnien; en estos momentos estamos ante los trabajadores y sino eres un cobarde te digo que digas toda la verdad que sepas de Durruti, y si no aclaras lo dicho por los compañeros harineros, que cree son ciertas, pues está en su ánimo el creer que Fornells es capaz de eso, me acogeré a lo acordado en el último Congreso Nacional de la organización, el cual dice que quien acuse y no pruebe las acusaciones será expulsado de la misma”. (2)
Es va traslladar a Sabadell el 1932, on va ser el cap del Partit Sindicalista i dirigíla “Escuela del Instituto Pedagógico Cultura y Solidaridad”succeint a l’expulsat pedagogEdgardo Ricetti, membre del sector faista que a Sabadell era minoritari i que continuaria la seva tasca docent al Col·legi “Cultura y Solidaridad”. Fornells, també s’encarregà de l’Ateneu de Divulgació Social de Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, pensat per la formació i capacitació dels obrers del sindicat.
El 1936 ingressà a la Unió General del Treball (UGT), ja que la FLS de Sabadell, d’on en formava part, havia estat expulsada de la CNT pels seus postulats antifaistes, i s’havia adherit a la UGT. El 17 d’octubre de 1936 amb la constitució del nou Ajuntament, va ser escollit president de l’assemblea municipal (3). El setembre del 1937 va ser elegit com a president de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. A l’exili des de la Guerra Civil, va tornar a Barcelona el 1941, intentant arribar a acords amb el sindicat vertical franquista per tal de que hi entressin antics militants trentistes de la CNT, acostament que no va acabar fructificant. Va intentar donar classes particulars però no se’n va sortir, i es traslladà a la província de Girona on va ser detingut i reclòs 6 mesos i posteriorment a la Model de Barcelona. Va ser pres al 1942 i l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet va testificar a favor seu perquè fos alliberat, tal com afirma a les seves memòries:
“Ya desempeñando mi cargo en la alcaldia estuve en relación con varios destacados elementos locales, antiguos afiliados a este grupo. Uno de ellos, quizás el de mayor personalidad, fue Ricardo Fornells, en cuyo favor presté declaración personalmente en un Consejo de Guerra que se le siguió en Barcelona y tuve al satisfacción de verlo exculpado y puesto en libertad” (4)
Els seus últims anys de vida va ser marginat per l’esquerra i els sindicalistes a causa del seu apropament al sindicat vertical franquista, les Centrales Nacional-Sindicalistas (CNS).
Fitxa de l’estada de Ricard Fornells a la presó. Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(1) Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(2) “Como fue expulsado Fornells del Sindicato de la Alimentación de Barcelona”. Boletín de la Confederación Nacional del Trabajo de España, Año I, núms. 12-13-14, diciembre de 1932-enero de 1933, pàg. 37
(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1936). (pàg. 102). Ajuntament de Sabadell, 1986
(4) Marcet i Coll, Josep Maria “Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía,1940-1960″, (Pàg.122). 1963
Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans. pàg. 595. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000
Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya (dels orígens fins el 1939). “Biografies” <http://www.veuobrera.org/index01.ht>
Va néixer a Sabadell però només hi va viure dos anys. El seu pare era teixidor, la seva família va viure a Alcoi Estudià a Ginebra i a França i les seves estades a Colòmbia i Veneçuela van convertit a Pau Vila en un pedagog i geògraf reconegut internacionalment. El 1902 es va instal·lar a Barcelona, on el pare va entrar de majordom a una empresa tèxtil. A Pau Vila no li agradava estudiar i primer havia fet de canoner i posteriorment de teixidor. La Barcelona de l’època el va atraure i es va moure en ambients anarquistes, que va abandonar dedicant-se a la pedagogia de manera autodidacta. Va tenir contacte amb l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i va donar classes a l’Ateneu Obrer de Badalona.
L’any 1903 es va casar amb l’Emília Comaposada. L’any 1905 va fundar l’Escola Horaciana, una escola mixta per fills de classe treballadora que amb l’emblema “ensenyar delectant” posava èmfasi en l’educació moderna i lliure dels nens que no pas a cap mena d’ ideologia o dogma.
El 1912 va marxar a Ginebra, amb una beca que l’hi havia aconseguit la “Institución Libre de Enseñanza”, a estudiar a “l’École des Sciences de l’Éducation”, on va descobrir l’escola geogràfica francesa.
El 1915 va publicar l’obra La geografía física y astronòmica. El mateix any va instal·lar-se a Colòmbia per exercir de director de l’escola Gimnasio Moderno de Bogotà, renovant-la i modernitzant-la. El 1918 va tornar de Colòmbia per exercir de secretari de l’Escola del Treball i com adjunt al director Campalans, fent de professor als estudis normals de la Mancomunitat. El 1923 ja totalment interessat per la geografia va anar a Grenoble, a l’Institut de Géographie Alpine, dirigit per R. Blanchard, on va assolir nous coneixements sobre la matèria. El 1926 va publicar “La Cerdanya”, així iniciava els seus estudis i publicacions sobre la geografia catalana.
Una de les tasques més importants de Pau Vila va ser la redacció de la Divisió Territorial de Catalunya que va acabar el 1933, però que no va ser aprovada i tramitada fins el 1936. Entre 1931 i 1935, va ser president del Centre Excursionista de Catalunya, a més, aquest darrer any va ser elegit president de la Societat Catalana de Geografia. Durant la Guerra Civil va col·laborar com a geògraf amb la Conselleria d’Economia de la Generalitat.
Amb la victòria franquista el 1939 es va haver d’exiliar, primer a Colòmbia i posteriorment a Veneçuela, tan als dos països va fer una gran labor en la seva divisió geogràfica. L’any 1945 va publicar “Nueva Geografía de Colombia” i el 1960 el primer volum de “Geografía de Venezuela”. En aquests dos països sud americans, Pau Vila, gaudeix d’un gran prestigi.
Els 80 anys es va jubilar i va tornar a Catalunya al 1965, tot i viatjar sovint a Veneçuela on va publicar “Visiones Geohistóricas de Venezuela”. A Catalunya inicià una nova etapa centrada en la geografia urbana de Barcelona. El primer any de la seva tornada escrigué un article polèmic, “Origen i evolució de la Rambla barcelonina”, i el 1974 publica “Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps”. Des de 1969 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) dins la nova secció de Filosofia i Ciències Socials. El 1976 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva darrera obra tractava de la vida de Mariano Martí, un peculiar personatge, nascut a Bràfim, que va ser Bisbe de Caracas.
Va estar a Sabadell en diverses ocasions, l’any 1972 va visitar l’Institut de Batxillerat que acabava de rebre el seu nom. Es va haver d’enganyar al Ministerio per evitar la prohibició de posar noms de persones vives. També va estar a Sabadell els anys 1976 i el 1978, aquest darrer per rebre la medalla d’or de la ciutat, el 1980 va rebre la medalla d’or de l’Ajuntament de Barcelona.
Va morir a Barcelona el 15 d’agost de 1980, a l’edat de 99 anys. L’any següent l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona instituí el premi Pau Vila de Geografia.
A Sabadell duen el seu nom l’Institut de Batxillerat del carrer de Viladomat (1970) i la Ronda que limita el sud de la ciutat (1977).
Entrevista biogràfica realitzada a Pau Vila i Dinarès el 14 de setembre de 1978:
Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976
Jaume Viladoms. FONT: Jaume Viladoms, mestre d’obrers, Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric
Pedagog, esperantista i militant socialista
Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear.Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.
Durant la guerra fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.
Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.
Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia
MARTÍNEZ DE SAS (coord.), Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447
MASJUAN, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370
‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].
Sabadell, 9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010
Josep Sanmiquel. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre del Gremi de Fabricants i seria President de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa la va heretar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que va haver de tancar.
Membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants.
Continuà la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí Fontanet i Joan Gambús. Participà a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica.
En l’àmbit empresarial i professional, va ser un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell.
Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la FundacióBosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), a partir de 1987 la seva seu era al carrer de Joan Plans núm 25; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir de 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i posteriorment en continuà vinculat activament.
Fotografia a Rafael Maria Aparicio, fundador de Ramar-2 i el professor Josep-Miquel Sanmiquel. Reportatge al Ramar-2, “Diari de Sabadell” 9 de març de 1991
La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Ricard Simó i Bach.
ALAVEDRA BOSCH, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010). Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011. p.86.
Militant anarcosindicalista i anarquista, a part de ser un propagandista del sindicalisme també tenia inquietuds artístiques i pedagògiques, sastre de professió. El 1883 residia a Barcelona, el 15 de juny va de defensar la vaga de Sabadell en el Congrés Comarcal de Reus. A principis de segle participà en la creació de l’Agrupació Dramàtica Ibsen des del Centre Fraternal de Cultura de Sabadell, on també era actor. Exercí com a mestre a l’Escola Integral.
El 1904 participà en la creació de la Federació Catalanobalear de l’Art Fabril i dirigí el seu periòdic, “El Trabajo” de 1908 a 1909. Representant la Federació Obrera de Sabadell (FOS) va assistir al primer congrés de la Confederació Regional de Societats de Resistència –Solidaritat Obrera (Barcelona 6-8 de setembre de 1908), on va fer la proposició per tal que les votacions es fessin per delegats i no per societats, que era com disposava la convocatòria del congrés. El mateix 1908, s’enfrontà als carrers amb els lerrouxistes i proposà declarar el periòdic lerrouxista “El Progreso”, com enemic de la classe treballadora i així s’aprovà en assemblea el març del 1909. President de la FOS i destacat organitzador de la Vaga de 1909 a Sabadell, la “Setmana Tràgica”, motiu pel qual va haver d’exiliar-se a França, allà, va escriure a “L’Humanité”, sota el pseudònim de Magín Vidal Ribas, també va escriure a “Acción” de París, sobre la setmana tràgica, i col·laborà en “El Obrero Moderno” d’ Igualada. Assentat a Reims i a París, des de l’exili va preparar la reaparició de “El Trabajo”. Tornà a Sabadell el 1914 i intervingué en la fracassada Vaga de 1916. Els seus últims anys de vida, els visqué treballant de sastre a Barcelona.
Article de Rossend Vidal Bosch (firmat amb el pseudònim de Magín Ribas) al diari socialista “l’Humanité” del 17 d’agost de 1909, on explica els fets ocorreguts a Sabadell durant la setmana tràgica. Extret de la Biblioteca Nacional de França ‘Gallica’:
Sabadell, 18 de febrer de 1881 – Montevideo (Uruguai), 28 de maig de 19641
Albà Rosell. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Precursor del naturalisme ibèric de caire anarquista i pedagog
Nascut el 18 de febrer al carrer Quiroga número 19 de Sabadell. Provinent d’una família obrera i nombrosa, va assistir poc a escola ja que va haver de treballar des dels onze anys, amb catorze anys es va sindicar en el ram tèxtil i va organitzar els perruquers, ofici que també exercia. Va llegir molt des de ben petit i va col·laborar en la campanya per l’alliberament dels presos de Montjuïc, exercint de corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista “Progreso”, i va intervenir en diversos mítings en defensa dels camperols andalusos acusats de formar part de la Mano Negra i d’Alcalá del Valle.
Cooperà a la premsa llibertària, sobretot a “La Protesta”, i aquesta col·laboració juntament amb la participació els mítings, li permet conèixer a diverses figures de l’anarquisme com Teresa Claramunt i López Montenegro. Llegí obres anarquistes a més de començar a escriure texts com “Els llenyataires” o “La fàbrica”, amb dinou anys va començar a dirigir el diari “El Trabajo” de Sabadell. Apart de la lectura, també va ser un gran aficionat al teatre, actuà en grups d’aficionats en el Centre Llirich Dramatich i fundà l’Agrupació Dramàtica Ibsen, on hi participaren Mainé, Mateu Morral, Cranes, Duran, Rossend Vidal. Compaginà la seva afició al teatre amb la d’educador, ocupant la secretaria de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) de Sabadell fins el 19032, en que la deixà a causa de discrepàncies amb el seu apoliticisme. Més endavant s’integrà a la Institució Pedagògica de Francisca Rovira i a la revista pedagògica de Clementina Jacquinet, amiga de Ferrer i Guàrdia i de Mateu Morral; s’encarregà de l’escola racionalista del barri de les Mallorquines de Montgat, exercint com a mestre el 1904, any que conegué la seva dona també mestre racionalista, Esperança Figueres Davi. El 1905 escrigué un text en defensa de l’ensenyament integral. Formà part del Grup Avenir juntament amb Usón, Cortiella i Bonafulla, del Centre Fraternal de Cultura amb Suñé, Prat, Odón, Casasola, i altres, i també de la Lliga Internacional per l’Educació Racional de la Infància3.
El 1906 tornà a Sabadell i dirigí i fundà l’Escola Integral (1906-1909) i la revista “Cultura”, portaveu d’aquesta mateixa escola. Després de la setmana tràgica (1909), emigrà a França i més endavant a Amèrica. A Buenos Aires dirigí l’escola lliure de Villa Crespo, però no s’hi sentí còmode per l’ambient, i es traslladà a Uruguai.A Uruguai treballà en el Ministeri d’Instrucció, i va tenir un lloc en el “Consejo de la Enseñanza Primaria”, fou redactor dels “Anales de Instrucción Primaria” entre 1909 i 1912 i de la “Enciclopedia de Educación”, el 1912 fundà a Montevideo juntament amb Herminio Calabaza, la “Liga Popular para la Educación Razonada de la Infancia” i el seu periòdic “Infancia”(director entre 1913 i 1914), any que ingressà a la maçoneria (més endavant l’abandonà) i també a l’escola integral. Retornà a l’estat espanyol al 1915, on s’encarregà de diverses escoles integrals (Alaior, Carlet, Lloret de Mar i Terrassa)i s’interessà per les qüestions naturistes. El 1918 escrigué l’obra “El Naturismo Integral”, on exposà un naturisme que recull tant l’aspecte físic-vital, l’ètic, el social, l’artístic emotiu i el científic i crítica el naturisme que no té en compte l’aspecte social. El 1922 fundà a Carlet (València) El Naturista4 a on exposà les seves opinions durant els anys de definició del moviment naturista, i exercí de corresponsal de la revista “Helios” d’Alaior (Menorca),creà un centre naturològic a la mateixa ciutat, s’oposà a les decisions de l’Assemblea Naturista de València i treballà en un certamen naturista ibèric -que no s’arribà a celebrar-, que donés més rellevància a les problemàtiques socials i revolucionàries i que el relacionessin amb l’anarquisme.
El 1922, desencantat de la situació, va fixar definitivament la seva residència a Montevideo, treballant com administratiu fins la seva jubilació en el “Congreso de Enseñanza”, després de treballar a la premsa. A Montevideo continuà fins la seva mort, una gran tasca com a pedagog, naturista i escriptor, en aquesta última faceta tingué la seva pròpia editorial i revista, “Anacletos“,però també exercí de redactor de “El Diario” i “La Mañana”, i com a col·laborador de “La Calle”, “La República” i “El Mundo”. Entrà a formar part dels cercles separatistes catalanistes de Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i el 1928 va ser un dels fundadors, amb el seu fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista “Avant”, molt crític amb l’actuació de Francesc Macià Llussà, d’Estat Català i del Grup Nacionalista Radical, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista5. Als anys vint hi hagué col·laboració i relacions amb l’independentisme de caràcter insurreccional, ja que ambdós moviments perseguien enderrocar la dictadura de Primo de Rivera.
El 1922 escrigué “Naturismo en Acción”, on criticà la visió exclusivament terapèutica de cert naturisme, sense una base filosòfica i sense voluntat de transformació social. És autor de nombroses obres en català i castellà, d’assaig, teatre, poesia, literatura infantil, de temàtica molt diversa; però destacant sobretot el seu progressisme (dona, nen, naturisme, neomalthusianisme i utopia). A Uruguai discrepà del naturalisme que s’exercia, ja que afirmava que es tractava d’un naturisme interclassista, únicament interessat en el negoci macrobiòtic i l’estudi de la trofologia. Albano Rosell discrepava de la posada en pràctica (no dels objectius) del projecte de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, ja que pensava que faltaven llibres i professorat adequat, defensant les tesis integristes en la línia de Paul Robin. A més de qualificar a Ferrer i Guarida com a “furibundo anticatalanista”, ja que rebutjava el català a l’escola6. En el terreny naturista, defensà un naturisme integral, com la ciència de viure feliços que supera dogmes, al ser producte de les lleis natural. Per Rosell la llavor regeneradora ha de realitzar-se voluntàriament a partir de l’individu fins la col·lectivitat; en l’àmbit individual era partidari de que la regeneració humana es pot realitzar mitjançant el rebuig de tot allò superflu i el retorn a una alimentació basada en la sobrietat, frugal i senzilla que es pot trobar en el mateix lloc de residència;en l’àmbit col·lectiu vinculà la lluita naturista al combat social per la conservació de la natura i l’abolició de la propietat privada del sòl, l’aigua i la naturalesa, així com a la necessitat d’organitzar colònies i grups anarco-naturistes experimentals. En el camp teatral desenvolupà una extensa obra, seguint les innovacions d’Ibsen però amb el seu toc personal, sentint gran interès pel teatre infantil que ensenyi en els valors de respecte a l’entorn i a l’individu i a la vegada diverteixi a la canalla.
Des del seu exili a Uruguai va escriure un llibre de costumisme i curiositats de 147 pàgines sobre Sabadell, anomenat “Minúcies sabadellenques”, dedicat al seu nebot, Josep Rosell Casablancas, conegut com a “Pepet de Cal Jamba”, que li havia demanat escriure sobre personatges populars del Sabadell de la seva època. El mes de març de 1951, es va publicar una edició limitada del llibre a Montevideo, que abastaven uns seixanta anys enrere. El preu per exemplar era de cinc dòlars, a Sabadell, només en queda un exemplar a la Biblioteca de la Fundació Bosch i Cardellach7.
Sergio Yanes ha publicat un llibre sobre la figura d’Albano Rosell, amb escrits dels seus últims anys a Uruguai. També podeu consultar la web que va crear per cercar informació de Rosell on consten algunes de les seves obres digitalitzades i que es poden descarregar: https://albarosell.wordpress.com/
2 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili, 1986.
3 Miguel Iñiguez, Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. (Pàg. 1504)
4 Masjuan Bracons, Eduard. La ecología humana en el anarquismo ibérico. Urbanismo orgánico o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social. Icaria Editorial, Barcelona, 2000. (Pàgs. 436 i 446)
Girona, 3 de novembre de 19101 – Barcelona, 27 de desembre de 19832
Professor, militant de la CNT. Secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), regidor i conseller d’Obres Públiques a l’Ajuntament de Sabadell
Va néixer a Girona el 3 de novembre de 1910, fill de Francesc Calopa i Armengol i de Paulina Cejuela i Hermosa de Mendoza, era el petit de dos germans, Francisco de Paula (mitjà) i Eulàlia (gran)
Professor i militant anarquista a Sants i a Sabadell. El 1933 fou professor de l’escola del Sindicat de Transports (tramvies) de Barcelona. El 1936 exercí de secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). A partir del 17 d’octubre de 1936 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell, representant a la CNT. El 3 de març de 1937 es remodelaren les conselleries de la ciutat, en aquesta remodelació la CNT perdé les conselleries d’Economia, Treball i Sanitat, si bé obtingué la de Proveïments, Indústries de Guerra i la d’Obres Públiques que exercí el mateix Ramón Calopa. El 22 de maig, els fets de maig de 1937, foren aprofitats per ERC, PSUC, la FLS, la URb i l’ACR per expulsar a Bru Lladó (membre de la CNT-FAI i enemic acèrrim de Josep Moix i el PSUC) i tots els representants de la CNT del consistori.
Segons consta a l’informe de l’entrevista que li va fer l’historiador Ronald Fraser, el 12 de febrer de 1972 va participar a l’assalt a la Caserna de les Drassanes i va ser col·laborador de les milícies culturals al front.3
L’any 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal en els Consell de guerra franquista, coneguts com a sumaríssims.4
A la postguerra, Ramón Calopa presidí la “Coperativa Fondo Laboral de Cultura” i després fou membre del grup “Solidaridad”. El 1974 substituí a Joan Ferrer com a secretari de la CNT catalana, càrrec que exercí fins el 1976 i on aconseguí unir els dos comitès regionals existents. L’any 1976 assistí a l’assemblea de Sants de reconstrucció de la CNT. Entre 1982 i 1983 fou redactor habitual de Solidaridad Obrera i el 1983 participà al Congrés Confederal. Morí el 27 de desembre de 1983, als 75 anys.
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. Tomo I, Pàg 297
12 d’abril de 1901, La Plata (Argentina) – 20 de novembre de 1984
Edgardo Ricetti Scandella. FONT: “Edgardo Ricetti. Maestro y luchador”, Edna Copparoni. Buenos Aires, 1992 – contraportada-
Pedagog i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Fill de família treballadora, va estudiar primària i secundària a l’escola annexa de la “Facultad de Humanidades de la Universidad de la Plata“; va participar activament en el moviment estudiantil, redactor del periòdic “Renovación” i actor a la companyia teatral. Començà a estudiar enginyeria i es traslladà a la Pampa, on puntualment exercí de tipògraf, s’integrà en un grup d’art dramàtic que recorria les comarques, i des de 1923 fins 1925 exercí de professor en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà a París amb els seus amics Maffei i Feldman, treballà de jornaler en la reconstrucció d’edificis, contactà amb exiliats de la dictadura de Primo de Rivera i va participar en l’intent d’Estat Català de proclamar la República Catalana mitjançant una incursió armada per Prats de Motlló.
El febrer de 1927 s’instal·là a Sabadell, amb l’ajuda de Bru Lladó i la Federació Sindical Llibertària, al front de l’ “Escola de l’Institut Pedagògic Cultura i Solidaritat de Sabadell” coneguda amb el nom “Escola “Cultura i Solidaritat que havia començat la seva activitat clandestinament l’any 1926. A Sabadell realitzà una important tasca com a mestre, aplicant els principis pedagògics de Montessori, Freinet i Francesc Ferrer Guàrdia de cara a l’emancipació social, amb l’objectiu de no formar dirigents ni dirigits, fins el final de la guerra de 1939. Els moderns mètodes educatius de l’escola portada per Ricetti, va fer que molts pares no anarquistes, ni cenetistes hi portessin els seus fills, el centre no impartia religió ni cap tendència política. El formava, un parvulari per a nens de 3 a 4 anys, atès per una mestra, un grup atès per una altra mestra i un grau superior i nocturn per a nens de 13 a 14 anys, que estava a càrrec de Ricetti. Es fomentaven els hàbits saludables, com el foment de l’esport i el contacte amb la natura, excursions al riu Ripoll, a la Font de la Riera de Sant Feliu i pels alumnes més grans s’havien organitzat excursions a les quatre del matí per anar caminant fins a la platja del Masnou i tornar en tren. A vegades també anaven a la muntanya, a Montserrat o Sant Llorenç. L’educació es centrava més en l’observació que no pas en uns continguts establerts, en els interessos espontanis dels alumnes. Va arribar a comptar amb 150 alumnes en torns de matí, tarda i nit1.
Ricetti (a la dreta) amb alumnes de l’escola Cultura i Solidaritat. Curs 1933-1934. Any 1934. Autor desconegut (AHS)
Va militar al Sindicat d’Oficis Varis de la CNT (del qual en va ser secretari) i es va decantar a favor dels postulats de la FAI (secretari local al 1932), fet que va suposar la seva expulsió de l’escola, dominada pels trentistes, i la creació per la seva part d’una altra (mantenint el mateix nom, “Cultura i Solidaritat”).
Després de la insurrecció militar del 18 juliol del 1936, el 23 de juliol es va constituir el Comitè Local de Defensa, Ricetti i formà part en representació de la FAI. Durant la guerra va treballar vigorosament a favor de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on va arribar a ser-ne secretari, aquesta organització es dedicava a defensar els drets humans en temps de pau i a recolzar i coordinar la resistència antifeixista entre els diferents països i l’enviament d’aliments. També era conegut com un bon orador, el 16 d’agost de 1936 parlà en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell.
El 27 d’octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema “Recreu” (Campos de Recreo) de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la “Secció Femenina de la Mutualitat Cultural”, també realitzà altres mítings a la ciutat veïna de Terrassa. D’altra banda, va aconseguir refugiar molts nens de les zones ocupades pels nacionals a la Granja Escolar de Ca n’Arguelaguet i amb l’avanç feixista aconseguí traslladar-los fins la frontera francesa.
Un cop acabada la guerra, creuà la frontera a finals de gener del 1939, patí breument l’estada al Camp de Concentració d’Argelés, i el febrer, des de Bordeus va viatjar cap Argentina, on hi arribà a finals de març. Inicià un nou període vital: Estudià a la Facultat d’Humanitats, treballà a la “Asociación por los Derechos del Niño”, a l’Editorial Bell com a corrector i traductor, s’incorporà a la “Cooperativa de Transportistas Bernardino Rivadavia” com a Gerent durant disset anys (fins el 1963) i, més endavant, treballà com a corrector als diaris de la Plata, “El Día” i “Gaceta de la tarde”, sempre pensà en retornar a l’estat espanyol quan morís Franco. Un cop jubilat, viatjà per Amèrica i el 1978, preparà el viatge a Madrid, però la notícia de la detenció del seu fill Ariel (l’1 de febrer de 1978) per part de la dictadura Argentina l’obligà a retornar i a iniciar un llarg calvari per trobar-lo, el seu cos mai va aparèixer. El 1980 viatjà per primera vegada a l’estat espanyol, es desil·lusionà bastant amb les noves realitats i per la seva falta de contactes; el 1983 retornà amb les “Madres de Plaza de Mayo”2, i ja en millors condicions el gener assisteix al VI Congrés de la CNT, a Sabadell es retrobà amb antics alumnes i el 15 de gener de 1983 i com a homenatge va repetir la seva última classe abans de partir cap a l’exili davant de 96 persones3.
‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
“Entrevista” (pàg 12-13), viernes 14 de enero de 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat).
Article sobre la inauguració de la plaça (passatge) Edgardo Ricetti el 17 de maig. Diari de Sabadell, 15 de maig
El 1987, per petició de la CNT i dels veïns que el van tenir com a mestre, la ciutat li dedicà un Passeig (situat a la seu de la CNT actual i on també es trobava l’escola portada per Edgardo Ricetti, anomenada “Cultura i Solidaritat”). La seva companya Edna Copparoni, col·laborà a la revista “Ideas” d’Hospitalet i va escriure el llibre: “Edgardo Ricetti maestro y luchador social”, Buenos Aires, 1992, del qual són les següents fotos:
Acte d’inauguració del Passatge Edgardo Ricetti, 1987. A l’esquerra l’exalumne Jaume Casablancas, al centre Edna Copparoni i a la dreta l’Alcade Antoni Farrés
Arxiu històric de la CNT Sabadell
COPPARONI, Edna. Edgardo Ricetti maestro y luchador social, Buenos aires, 1992
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II, Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008. ISBN: 978-84-612-4049-4
1 MASJUAN Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB Servei de Publicacions, 2006. Pàgs. 116-117
2 ‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
3 ‘La última clase de Ricetti’. Diari de Sabadell, 18 de gener de 1983
