Jaume Camps i Illa

Sabadell, 13 de març de 1910 – Ciutat de Mèxic, 15 de juny de 1984

Jaume Camps i Illa. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Economista, sindicalista i polític comunista i socialista

Després de passar per les files anarcosindicalistes es decantà per la Unió General del Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC). Va ser regidor de finances de l’ajuntament de Sabadell des del 17 d’octubre de 1936 fins el maig de 1937, vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, Comissari de Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat, Comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’est a Lleida i secretari personal de Josep Moix i Regàs. El 1940 després de ser expulsat del PSUC, va ser un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català.

Fill de família treballadora, de Josep Camps i de Montserrat Illa. Va realitzar els estudis al col·legi dels Germans Maristes de Sabadell, i posteriorment a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, també d’aquesta ciutat. Tingué com a professors a Salvador Sarrà i Serravinyals i a Serafí Singla i Singla. Estudià les ciències econòmiques i les teories de Smith, Fournier, Fisher, Tallada, etc.

La seva afició per les matemàtiques el portà a treballar al costat del seu pare com a comptable a l’empresa tèxtil Fonolleda S.A, de la qual el seu pare era l’encarregat dels telers.

Pel que fa a la seva vessant política, començà militant l’any 1928 al grup anarcosindicalista Ateneu Idea i Cultura, per integrar-se a la primavera de 1930 de la mà de Josep Moix i Regàs a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1933 s’allunyà de la CNT i com la majoria de la FLS es mostrà partidari de les tesis trentistes, fet que suposà l’expulsió de la FLS de la CNT i la seva adhesió a la UGT al esclatar la Guerra Civil. Fou President del Sindicat de Tècnics i Empleats al 1934, participà en els “Fets dels 6 d’octubre” amb els elements del POUM que formaven el sindicat, així mateix, va ser un dels impulsors de l’ús de la llengua catalana dins les files del sindicalisme local. A l’agost del 1936, apart de l’adhesió de la FLS a la UGT, també s’afilià al PSUC. A l’octubre del mateix any, entrà a formar part del consistori sabadellenc del batlle Josep Moix, com a Conseller Regidor de Finances, ho continuà sent amb la remodelació de les conselleries el 3 de març de 1937, però per la Unió de Rabassaires. Va intentar activar al màxim la capacitat exportadora de la indústria tèxtil cap el front per tal de combatre les mancances econòmiques provocades per la guerra, i creà els bitllets municipals de 0,25, 0,50 i 1 ptes. Posteriorment va ser nomenat vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, fet que l’obligà a deixar la regidoria. Més endavant, també va ser nomenat Comissari de la Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat i finalment a Lleida, fou nomenat Comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’Est.

Amb el nomenament de Josep Moix com a Ministre de Treball del Govern de Negrín, Jaume Camps fou nomenat secretari personal d’aquest, havent de deixar els càrrecs militars, dedicant-se a aconsellar Moix i al govern com especialista en economia.

Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França , on va ser reclòs al camp de concentració de Set-fonts, d’ on n’escapà al cap de dos mesos. Va contactar amb el seu company Josep Moix, amb qui col·laborà en el “Servicio de Evacuación a los Refugiados Españoles” (SERE). Passà a Bèlgica, Gran Bretanya, els Estats Units (Nova York) i finalment a Mèxic, on hi restà quaranta anys fins a la seva mort.
Va acabar distanciant-se de Moix i del PSUC a causa de les seves crítiques a l’ obediència d’aquest al PCUS i a la tercera internacional i pel cas Comorera, i en va acabar sent expulsat. El març de 1941 va firmar el manifest a “Tots els treballadors del PSUC dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya”, sent un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català el juliol de 1942 i formà part del seu Consell Executiu.

A Mèxic, treballà en diversos oficis, de venedor de teixits a venedor de suro i altres treballs. Finalment va trobar feina de comptable en una empresa industrial, de la qual en va ser Gerent General durant vint anys, i posteriorment creà una petita fàbrica.

L’any 1970, s’acollí a l’amnistia política i retornà a Catalunya, a Barcelona. Va intentar unir a tots els militants socialistes en un sol partit, però no ho va aconseguir i retornà a Mèxic, on participà activament a l’Orfeo Català de la capital i en va ser reelegit com a President en diverses ocasions. El 22 de juliol de 1979 retornà novament a Catalunya amb el propòsit de romandre-hi definitivament, però finalment al 1981, portat per la nostàlgia i al veure que Catalunya i Sabadell eren molt diferents de quan havia marxat, retornà a Mèxic, on morí el 15 de juny de 1984.

Va col·laborar en nombroses publicacions com: “Diari de Sabadell”, “Vertical”, “La Humanitat”, “La Publicitat”, “Treball”, “Xaloc”.


Cendra i Bertran, Ignasi. El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939). Revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. (Pàg.237). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. ISBN: 84-8415-775-X

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. (pàg. 43-47). Primera Edició: Desembre 1986. Arts Gràfiques Agulló-Costa. Rector Centena, 13-Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0 (Publicat en el Diari de Sabadell el 7 de juliol de 1984)

Maria Gispert i Coll

Sant Vicenç de Castellet (Bages) , 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976

Maria Gispert i Coll (AHS)

Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.

Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del “Círcol” Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista “Terra i Mar” i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall, Jaume Viladoms i Valls, i altres.

Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: “Diari de Sabadell”, “El Poble”, “L’Impuls”, “La Batalla” i “La Humanitat”. Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.

Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM “L’Impuls”, i juntament amb Marga Lladó va ajudar a Fidela Renom i Soler a fundar el cos d’Infermeres laiques (1). Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC (2). A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.

El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944

Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada “Senyera” i participà en el programa de ràdio “L’Hora Catalana”, escoltat per molts dels exiliats catalans.

Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de “Llibreria Mirador”, molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: “Quan despertem els sentits” (1953) i “Ombres i llums” (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.

Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.


(1) Masjuan, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X

(2) Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Simó i Bach, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. “Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)”, pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000

nomenclàtor. “Maria Gispert, ronda de” <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17629&Itemid=122>

Josep Rosas i Vilaseca

Súria, 10 de setembre de 1891 – Santiago de Xile, 14 de juny de 1968

Sindicalista i polític comunista

Era el germà petit del sindicalista Ramon Rosas, que va ser alcalde de Polinyà durant la Guerra Civil. De ben jove, va començar a treballar al tèxtil, a la colònia Burés del Baix Llobregat, a on la vida i el treball dels obrers estaven totalment controlats, les hores d’oci i fins i tot si el treballador anava a l’ església o no. Als 24 anys, va arribar Sabadell i va començar a militar a la Federació Local de Sindicats de Sabadell (FLS) adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar activament a la Vaga General de 1917, en la proclamació de la II República i en els fets del 6 d’octubre de 1934 (aixecament de les forces d’esquerres i republicanes contra el govern de dretes del Partit Radical i sobretot per l’entrada de la cada vegada més feixistitzada CEDA). A causa de tots aquests fets va ser detingut i empresonat en nombroses ocasions.

Durant la II República, va ser director del setmanari “Vertical”, òrgan de premsa de la FLS i es va posicionar al costat de Josep Moix, a favor dels sindicats d’oposició, que a Sabadell va suposar que la majoria d’afiliats de la poderosa FLS passessin a la Unió General del Treball (UGT), sota l’orbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), del qual en serien membres els principals líders de la FLS. Va exercir els càrrecs de Conseller de Proveïments i President Delegat de la Comissió Municipal d’ Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil va deixar el càrrec de regidor a l’Ajuntament i es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. Posteriorment, es va traslladar amb la família a Xile, a finals de 1939, on va morir l’any 1968 sense haver pogut tornar a Sabadell com volia. L’alcalde, Josep Maria Marcet, a diferència d’altres casos, va mantenir la causa contra ell.

Durant els últims anys de la seva vida a l’exili, Rosas va escriure unes extenses memòries editades per l’ Arxiu Històric de Sabadell (AHS), titulades “El ciutadà desconegut, del Llobregat al Mapocho, on reflexiona sobre la seva vida i la seva militància sindical i política. 

Actualment Sabadell té una Plaça amb el seu nom, situada a la Serra d’ en Camaró, a la intersecció de la carretera de Terrassa i el passeig de Can Feu.


Nomenclàtor, Josep Rosas, Plaça de. Ajuntament de Sabadell                                                   <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18458&Itemid=118&search=josep%20ro> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Marimon, Silvia. “Un regreso con memorias. Los hijos del fallecido sindicalista emigrado, Josep Rosas, presentan su autobiografía”. Reportaje. El País. 21 sep. 2005 <http://elpais.com/diario/2005/09/21/catalunya/1127264854_850215.html> [Consulta: 30 gen.2017].

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La fundació del PSUC (1936). iSabadell.cat. 29 de maig del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-la-fundacio-del-psuc-1936/> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Manuel Farràs i Baró

Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 1974 (1)

Manuel Farràs i Baró (2)

Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de SindicatsUnió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell (3) i conseller de Sanitat i Assistència Social (4)  encarregat del Comitè Comarcal d’ Ajuda als Refugiats (5). Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran i Oleart (6)

Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys (7).

Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la Volta a Catalunya i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi (8).

Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró

Es va casar amb Mercè Albert i Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF) (9).

Va col·laborar amb tots els alcaldes que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936, fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix (també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat (10) que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.

Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del President Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.

Retrat de Manuel Farràs, obra de Gustau Vila “Grapa”

Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.

A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE) (11) (12), que va ser la seu central del govern de la república espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.

Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.

La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’ estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.


  • Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró

(1) (2) Simó i Bach, “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981.

(3)  Pozo González, Josep Antoni. «El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi.]». Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània, 2002, pàg. 153-154.

(4) Vargas Puga, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274).

(5) Santamaría, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017.

(6) (7) (8) (9) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili (pàg 73-76). Sabadell: Agulló-Costa (1986).

(10) Pozo González, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofía i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154

(11) Pereira, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004.

(12) Villarías Solana, Sara. Zaragoza: .. El Centro Republicano Español de México y su discurso político durante la Transición Democrática Española (1975-1982). [Trabajo Fin de Master] (Tesi) (en castellà). Zaragoza: Universidad de Zaragoza, Facultad de Filosofía y Letras., 2016.

Joan Bartomeu i Valls

Sabadell, 28 de març de 1907 – Ambernac, 27 de juliol de 1944 (1)

Militant del POUM, després de la victòria franquista va continuar la lluita antifeixista a la Resistència Francesa, fins caure en combat contra l’exèrcit nazi

Fill de pares treballadors, de Salvador Bartomeu i  Farré i de Caterina Valls i Tiana. Va estudiar primària al Col·legi del pastor Antoni Estruch, posteriorment als Escolapis, i com a tècnic tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell. S’inicià al món del treball, a l’empresa Carol i Cia, més coneguda com a “Cal Jepó” al barri d’Hostafrancs de Sabadell, on arribà a ser contramestre de telers, posteriorment entrà a treballar realitzant la mateixa tasca a la fàbrica de Vicenç Planas.

Es formà com a orador al Centre d’Estudis Psicològics però l’abandonà l’any 1927 juntament amb altres afiliats perquè es van oposar a les teories espiritistes, durant la dictadura de Primo de Rivera es reunia al Centre Cultural Recreatiu i s’inicià en la militància política al “Círcol” Republicà Federal (CRF). El 1930, va ser un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol (BOC) a Sabadell, va ser candidat pel BOC al districte 4t a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (2) i col·laborà en diverses publicacions d’esquerres: “La Humanitat”, òrgan d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); “L’Hora”, òrgan del BOC; “La Batalla”, diari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i “l’Impuls”. Va ser fundador i bibliotecari del Centre Cultural Recreatiu. (3) En esclatar la guerra s’allistà com a voluntari al front d’Aragó, on comandaria una columna d’artilleria del POUM, formada per divuit milicians. Al front, Bartomeu publicà un periòdic de campanya anomenat “Artilleria roja”, la redacció del qual anava a càrrec dels companys del POUM: Camil Formosa, Evarist Ribell i Ricard Simó. Un cop acabats els Fets de Maig del 37, amb la fi de la ocupació de l’edifici de Telefònica per part dels milicians de la CNT i el POUM, els primers, però sobretot els membres del POUM, van ser durament perseguits, entre ells també Bartomeu que acabà detingut. Un cop acabada la guerra, s’exilià a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Els companys sabadellencs del POUM l’ajudaren a evadir-se del camp de Barcarès i l’acolliren a Montpeller.

Bartomeu, continuà la lluita antifeixista, allistant-se com a voluntari a la resistència francesa, va caure en el combat d’Ambernac, arribant a la tarda com a reforç amb els guerrillers FTP de Chabanais per enfrontar-se a una columne de mílicies alemanyes. Va ser ferit de mort al creuar el pont sobre el Brailloux, per una ametralladora en bateria que els alemanys tenien en bateria en el campanar. Bartomeu i Jean Léonard van morir a l’acte i sis soldats francesos partisants van ser ferits. (4) Va ser enterrat al cementiri de Chasseneuil (Charente). També des de 1985, un carrer de Sabadell porta el seu nom. (5) A Saint-Pierre d’Ambernac, prop d’on va morir, posteriorment s’hi va construir un monòlit en homenatge seu i als seus companys de la resistència francesa caiguts el 27 de juliol de 1944: Jean Leónard i Marc Blanchet.

Monument als 3 soldats de la resistència francesa antinazi, morts el 27 de juliol de 1944, situat als afores de la població d’Ambernac (6)


Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Masjuan Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006.

(1) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Sabadell: Agulló-Costa, 1986. ISBN 84-86636-00-0.

(2) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat i Universitat de Barcelona, 2000. ‘Bartomeu Valls, Joan’ Maria Pilar Molina Javierre. (pàg. 186).

(3) Josep Baqués, Robert Baró. Gent nostra als carrers de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell i Consorci per a la Normalització Lingüística, 1995. ISBN 84-87221-06-8.

(4) ‘Le Maitron’. Dictionnaire Biographique Guillotinés Exectutés Massacrés 1940-1944 . BERTHOMIEU, Jean. <https://maitron.fr/>

(5) Nomenclàtor, ‘carrer de Joan Bartomeu‘. Ajuntament de Sabadell

(6) Monument commémoratife. Inventarie Général du Patrimonie

Monument commemoratiu de la mort de tres membres de la resistència entre els quals Joan Bartomeu Valls. Petjada Catalana

Jaume Viladoms i Valls

Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976

Jaume Viladoms. FONT: Jaume Viladoms, mestre d’obrers,
Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric  

Pedagog, esperantista i militant socialista

Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i  els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear. Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.

Durant la guerra  fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC)i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.

Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.

Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia

Marcet, Joan. Jaume Viladoms, mestre d’obrers. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric. 5 pàg.

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447. ISBN: 848415243X/848338227X

Masjuan, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre  i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370

‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].

Josep Moix i Regàs

Sabadell, 28 d’octubre de 1898 – Praga, 3 de setembre de 1973 (1)

Sindicalista, Batlle de Sabadell i Secretari General i President del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Teixidor d’ofici (1), va iniciar la seva militància al Sindicat d’ Indústria Tèxtil de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar a la Vaga de 1917 i en les lluites socials de 1919-1923. El 1926 es va haver d’exiliar a Argentina a causa de la persecució que rebia per part de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El 1929 tornà a Sabadell i es va fer càrrec de la secretaria de la Federació Local de Sindicats (FLS) i el 1931 assisteix com a delegat del Congrés de la CNT a Madrid (2).

Es va declarar favor del sector trentista, contra l’estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Poc després de les pugnes internes, el setembre de 1932, va patir un atemptat per part dels sectors partidaris de la FAI. El maig de 1932, la FLS deixà de pagar la part de la cotització que anava al conjunt de la organització, per la qual cosa Moix és expulsat del sindicat (2). El maig del 1933 va participar en la constitució dels Sindicats d’ Oposició (3), crítics amb la ingerència de la FAI, però també es va acabar oposant a les idees anarcosindicalistes d’aquests, virant cap el marxisme i afiliant-se a la Unió Socialista de Catalunya (USC) (4). Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, i s’hagué d’exiliar de nou. Quan va ser alliberat i va poder tornar a Sabadell, ja s’havia afiliat a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment es va afiliar a la Unió General de Treballadors (UGT) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El 1936 aconseguí que la FLS, que agrupava la majoria de treballadors de Sabadell, ingressés a la UGT (5), així com altres agrupacions locals, convertint Sabadell en la ciutat més forta de presència ugetista i augmentant la presència d’aquesta a la província de Barcelona, tot i això, la CNT continuà sent el sindicat hegemònic de Catalunya. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l’alcaldia del 1936 al 1938.

Va ser Alcalde de Sabadell entre el 17 d’octubre de 1936 i el 17 d’agost de 1938 (6). El 17 d’octubre de 1936 d’acord amb el Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat, va ser elegit conseller en cap, càrrec que equivalia al d’alcalde de la ciutat. El 17 d’agost de 1938, va deixar l’alcaldia, al ser nomenat Ministre de Treball del Govern de Juan Negrín, també va ser Director General de Treball al Principat.

Després dels Fets de maig de 1937, es va desfermar una campanya contra el dirigent de la CNT, Bru Lladó, enfrontat anteriorment a Moix dins la CNT per oposar-se al sindicats d’oposició trentistes i defensar l’aliança amb la FAI. Moix va aprofitar el context dels Fets de maig per acusar a Lladó d’ haver penjat al seu despatx, el dia anterior als Fets de maig, un pasquí de Los Amigos de Durruti, que propugnava una sèrie de mesures revolucionaries, com crear una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig en un ple extraordinari es va acordar rellevar la CNT de les presidències municipals i es va “declarar incompatible el conseller Bru Lladó Roca, per la seva manifesta col·laboració amb la subversió produïda a Barcelona”, els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, la proposició es va votar per 20 vots a favor i l’ abstenció dels dos representants del POUM (7). El 13 d’octubre de 1937, el portaveu del POUM, Galileu Molins, va anunciar que els regidors del partit abandonaven l’ Ajuntament a causa del Decret de Governació de la Generalitat que obligava expulsar els regidors del POUM dels consistoris catalans, Moix en va lamentar d’aquest decret “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista” (8).

El febrer del 1939, acabada la Guerra Civil, marxà a Alacant i d’ allà a França per exiliar-se finalment a Mèxic. El 1942 firmà pel PSUC, l’acord de l’ Aliança Nacional Catalana que recolzava el president Irla davant el Consell Nacional de Londres. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949 va substituir a Joan Comorera com a Secretari General del PSUC, fins el 1956 que deixaria la secretaria a Gregorio López Raimundo per ocupar la presidència del partit. El 1953 les autoritats franceses van iniciar una campanya anticomunista i l’acabaren expulsant del país, instal·lant-se definitivament a Praga, on hi va viure fins la seva mort el 1973, ocupant encara la presidència del PSUC (9).


(1) Alcalde Moix, Avinguda de l’. coneix.sabadell.cat

(2) José Moix Regás. Real Academia de la Historia

(3) Martínez de Sas,Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 918)

(4) Castells Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (IV). Del Terror a la Segona República 1918-1936 (p. 21.15). Editorial Riutort. Sabadell,1980. ISBN: 8485164032

(5) Ballester, David. L’instrument sindical del PSUC durant la Guerra Civil. La UGT de Catalunya 1936-1937. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 1997

(6) DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ (pàgs. 108 i 132). Ajuntament de Sabadell, 1986

(7) DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ Artur Domingo i Barnils (pàg. 114). Ajuntament de Sabadell, 1986

(8) Santamaria, Antonio. Els fets de maig de 1937. “Història de Sabadell”.  iSabadell.cat, 22 de maig del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-fets-de-maig-de-1937> [Consulta: 1 de setembre del 2016].

(9) Morán, Gregorio (1986). Miseria y grandeza del Partido Comunista de España: 1939-1985. Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-5852-1. (pàg. 401)

Ramon Jové i Brufau

Sabadell, 7  de juny de 1897 – Barcelona, 19 de juliol de 1936 (1)

Ramón Jové i Brufau. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach

De professió metal·lúrgic, milità primer al republicanisme federal, escrigué diversos articles a “El Federal” i com tants altres republicans federals, es passà a les tesis anarquistes i sindicalistes revolucionàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 1932 la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, seria el principal sindicat trentista i acabaria sent expulsada de la CNT per no pagar les quotes d’afiliació com a protesta pel domini faista de la confederació. Fou membre del comitè de vaga dels metal·lúrgics del 1910, motiu pel qual va ser empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT. És autor del llibre “L’ideal obrer, la democràcia i l’anarquisme“. Publicacions La Fona, Sabadell, 1930 (2).

Va ser empresonat novament a causa de la seva participació a la vaga general de 1930. Milità i formà part de la direcció d’Estat Català-Partit Proletari (escissió d’Estat Català de caràcter marxista) de Jaume compte, però en va acabar sent expulsat l’any 1932. Posteriorment, va militar a la Unió Socialista de Catalunya (USC), on es va mostrar contrari a la unificació amb els comunistes i partidari d’una democràcia obrera. Era secretari general del sindicat metal·lúrgic de la FLS sabadellenca A començament de juliol de 1936 figurava com a redactor del setmanari “Justícia Octubre Social”, portaveu dels partits que unes setmanes més tard constituirien el PSUC. Va morir a Barcelona el 19 de juliol, lluitant contra la insurrecció militar a la Plaça de Catalunya (3)

El 30 d’octubre de 1985 es posà el seu nom a un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell (1).


(1) Nomenclàtor. «Carrer de Ramon Jové». Ajuntament de Sabadell.

(2) Veu Obrera. Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del Moviment Obrer de Catalunya. Lletres J-K-L-M

(3) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa i Pagès Blanch, Pelai. Autor de la biografia: Pagès Blanch, Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans, Edicions UB i Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 749).

Miquel Bertran i Oleart

Sabadell, 29 de juny de 1891– 17 d’agost de 1958, Tulancingo de Bravo, Hidalgo (Mèxic) (1)

Miquel Bertran i Oleart. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Impressor, teixidor, periodista, sindicalista i nomenat primer tinent d’alcalde l’any 1936 i penúltim alcalde de la II República (del 21 al 25 de gener de 1939)

Fill de família treballadora, cursà els primers estudis en el Col·legi Escola Pia de Sabadell. Començà a treballar de ben jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas i Faure. Posteriorment entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari i Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor. A la fàbrica d’Alguersuari hi tenia com a companys de feina a Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca amb els quals compartiria amistat i militància política.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar als aldarulls de la Setmana Tràgica i va haver d’exiliar-se a París durant un temps (2). Durant el conflicte bèl·lic de la I Guerra Mundial, des de París, es va mostrar contrari a la I Guerra Mundial i de donar suport als aliats, opinió a contracorrent de la majoria de francesos així com del moviment obrer sabadellenc (3). Participà A la Vaga General de 1917 i hagué d’exiliar-se una temporada a França, i més endavant a Itàlia i a Alemanya. Assistí al Congrés de Sants (Barcelona, juny de 1918), en representació dels rajolers de Sabadell. Fou un dels reorganitzadors de la CNT a Sabadell l’any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera. Participà en el tercer Congrés Confederal de la CNT com a delegat tèxtil per Sabadell (Madrid, 1931). Després dels “Fets d’Octubre de 1934”, s’exilià novament a França i al retornà a Sabadell fou empresonat juntament amb els seus companys del Comitè Local, fins que amb la victòria de les esquerres al febrer de 1936, van ser alliberats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, després del juliol de 1936, va ser nomenat Primer Tinent d’alcalde de la ciutat i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i Delegat Especial de Transports, per disposició de Director General de Transports de la Generalitat de Catalunya.

Una altra faceta seva és la tasca que va realitzar en la premsa sindicalista. L’any 1916 va dirigir els periòdic “Germinal”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS). També dirigí, l’any 1933 el periòdic “Vertical” portaveu de la FLS de Sabadell, dominat a l’època pels sectors trentistes. Amb el trencament trentista, es va alinear al costat dels seus companys i amics, Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca. La FLS va ser expulsada de la CNT i aquesta de majoria trentista va passar-se a la Unió General del Treball (UGT).  

Va substituir com a alcalde de Sabadell, a Manuel Farràs i Baró, durant només cinc dies, del 21 al 25 de gener de 1939 (4), posteriorment,el 26 de gener, ocuparia l’alcaldia només per un dia, Enric Mampel i Martí. Després de la guerra, s’exilià a Mèxic, a la localitat de Tulancingo, on hi romandria fins la seva mort. S’afilià al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i fou Director Tècnic de l’empresa tèxtil La Concha S.A, situada a Tulancingo. Es casà amb la també sabadellenca Carme Mañosa i Umbert, amb qui tingué un fill, Llibert.

Va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, a l’edat de 66 anys. Els obrers de la fàbrica La Concha S.A on treballava, van portar el seu fèretre amb el cos immòbil , en braços, des del seu domicili fins el cementiri municipal (5).

Des del 2011 una plaça de la ciutat de Sabadell porta el seu nom: nomenclàtor. Miquel Bertran, Plaça de. Ajuntament de Sabadell


(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 848338227-X (pàg.212)

(3) “Un sabadellenc contra la guerra a París. Juliol de 1914” Josep M.Benaul. iSabadell, Història, Opinió, 12 de novembre del 2018 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/un-sabadellenc-contra-la-guerra-a-paris-juliol-de-1091-per-josep-m-benaul/>

(4) (5) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

Enric Mampel i Martí

Sorita de Morella (Castelló), 1893 – Garges-le-Gonesse (França), 1979.

Teixidor i anarcosindicalista

Abandonà els estudis religiosos a causa de les pallisses d’un escolapi, s’acostà a l’anarquisme amb la setmana tràgica de 1909 de Sabadell, ciutat que serà el centre del seu activisme, on viurà al carrer Joan Vila Cinca número 68, al mateix número i carrer on després visqué l’historiador sabadellenc Josep Maria Benaul (1). Va treballar a la fàbrica de teixits de l’industrial i republicà, Gabriel Alguersuari, on també hi treballaven altres sindicalistes com Josep Rosas, Galileu Molins, Josep Moix, Miquel Bertran, i en la qual hi havia treballant de “canoner”, Joan Sala i Rovira, que seria president de les Joventuts del “Círcol” Republicà Federal (CRF). (2) Va tenir un paper destacat durant la vaga revolucionària de 1911 i s’hagué d’exiliar a Béziers (França), l’any 1913 va ser acusat de ser un dels impulsors de la vaga fabril. Un cop sortí de la presó, s’assentà a la localitat francesa de Vienne, on treballà de teixidor i milità intensament: organitzant una dura vaga en el ram i ajudant als desertors de la guerra. El 1917 després de la vaga general revolucionària, es traslladà a París on va conviure amb Francesc Duran, anarquista utòpic i íntim amics de Mateu Morral. (3)

Respecte a l’assassinat de Théodore Jenny, l’any 1920, que va provocar la condemna a mort dels joves Victor Sabater i Martínez i Martí Martí i Colomer, igual que el també anarcosindicalista Bru Lladó, va declarar molts anys després del crim que els autors no van ser els condemnats, sinó els membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. En el transcurs de la visita s’hauria produït una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari (4).

El 1921 fou detingut a la frontera francesa, acusat d’ajudar a passar clandestinament als anarcosindicalistes perseguits, va ser empresonat a Barcelona i acusat de deserció a l’exèrcit. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va tornar a exiliar, i finalment, va retornar a Sabadell amb la proclamació de la II República, amb un important paper dins l’anarcosindicalisme. Durant la Guerra Civil, quan la CNT va entrar al consistori, va exercir com a conseller de Foment (5). En acabar la guerra, quan els franquistes estaven apunt d’entrar a la ciutat, ocupà l’alcaldia durant un dia, el 26 de gener de 1939. Es va exiliar a França i va morir l’any 1979 a Garges-le-Gonesse.


Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

(1) ‘Josep Maria Benaul, historiador’. Ricard Ustrell. Quadern de les idees, les arts i les lletres, ISSN 1695-9396, Núm 174, 2010, (pàgs. 3-6)

(2) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 1986 (Pàg. 155)

(3) Sas, María Teresa Martínez de. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. L’Abadia de Montserrat, 2000, p. 480. ISBN 978-84-8415-243-9.

(4) J.a.c. «A COPS: VICTOR SABATER I MARTI MARTI, ELS SACCO I VANZETTI CATALANS», dilluns, 26 d’agost 2013. 

(5) Benaul, Josep M; Calvet, Casals, Lluís; Domingo, Artur; Jordi; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1987.

Exit mobile version
%%footer%%