Jerónimo Vázquez, denunciant les amenaces de l’ultradreta durant l’assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme, 26 de febrer de 1976. Xavier Vinader
Metal·lúrgic, sindicalista i militant del PSUC
Va arribar Sabadell l’any 1953, començant a treballar a Construcciones Metálicas del Estambre com a planxista. Va ser un dels fundadors de Comissions Obreres de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge 23 d’octubre de 1966 en una assemblea a la Font de Can Rull on hi van participar un centenar de persones[1], les quals el van escollir per formar part de la Comissió Local del sindicat, juntament amb Alvaro García Trabanca, Antònia Romagosa, Antoni Farrés, Ramon Fernández, José Lara, Antonio González Merino, Ginés Fernández, Juan Sánchez, Pedro Ojeda, Juan Vera i Manuel Tanco Torrado. El mateix any, el 26 de desembre va participar en l’assemblea de CCOO a l’església Salesians, on la policia es va desplegar al voltant per tal de que no es dugués a terme, amb Ginés Fernández intentà convèncer a la policia de que no actués contra els reunits, però aquesta va carregar dispersant-los. Els últims en quedar dins l’església van ser ell i el Juan Zapata de Torre-romeu.[2] A partir d’aquell moment, les reunions del sindicat es van fer clandestinament.
El 1967 va participar en la manifestació del primer de Maig a Sant Julià, on es van produir diversos enfrontaments, en passar per l’església de Ca n’Oriach, es va amagar en aquesta amb altres manifestants, quan el bisbat autoritza l’entrada de la policia a l’església, sent detingut amb Andrés Martínez Ojeda, Manuel Sánchez Marín i Juan Zapata.[3]
Andreu Castells a l’Informe de l’Oposició fa referencia a una detenció seva com exemple dels mètodes policials: Jerónimo Vázquez Rey va rebre al cap d’un temps una citació per presentar-se a cumplir condemna, però a Comissaria li digueren que tornés l’endemà a les deu del matí. Però inesperadament, a la una de la nit, trucaren al seu domicili dos inspectors amb la intenció de detenir-lo Jerónimo al·legà les ordres que li havien donat a Comissaria i es negà a obrir-los. Després d’un encerclament amb jeeps, els inspectors“echaron la puerta del piso, que saltó con marco y todo”. Ello obligó al compañero escaparse descolgándose con unas sabánas atadas, arriesgando su vida, desde el cuarto piso donde habita con intención de presentarse, acompañado de su abogado, al juez correspondiente. “Forzada la entrada, la policía irrumpió brutalmente en el piso, golpeando a su esposa a comprobar que había huído su presa. Irritados por no haber conseguido su propósito, se llevaron detenidos, de malas maneras, a la esposa del compañero Jerónimo y sus dos hijitos de 4 y 2 años”.[4]
A finals de 1969 va treballar a les obres de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Badia i a Can Deu, on hi van anar a parar bona part dels acomiadats per la vaga de l’empresa AEG. Des del PSUC s’havia passat la consigna als seus militants de treballar en aquestes obres per tal de fer activisme, per tant, hi trobem destacats membres de CCOO com Cipriano García, José Merino de Terrassa, Ramón Fernández Jiménez, Paco Trives, Francisco Morales de Sabadell, i altres militants.
Va participar a la vaga general política de febrer de 1976, el dia 26 va intervenir a l’assemblea a les pistes d’atletisme, després que s’anunciés l’acord amb l’Ajuntament perquè fossin alliberats els detinguts, donant conèixer un escrit anònim de signe ultradretà, adreçat a la dirección de l’escola Narcisa Freixas que s’havia adherit a la vaga, i va avisar de que: “si los niños de Narcisa Freixas les pasa algo, sepa la ultraderecha que Gerónimo en nombre de esta asamblea, irá al Ayuntamiento a hacer lo que un hombre tiene que hacer”.[5]
La seva germana, Carmen Vázquez Rey, també va ser una important sindicalista de les Comissions Obreres locals en aquella època.
[1] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 55
[2] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després’. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 73
[4] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI).El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Pàgs. 28.41 i 28.42. Font original primària: Informació clandestina 1967-1969, signat per CCOO, 1967 (AHS)
[5] VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012 Pàg. 92
Olivenza, Badajoz, 1931 – Sant Quirze del Vallès, 10 de maig de 2019
Sindicalista i activista veïnal
Va arribar a Sabadell amb la família l’any 1950, els seus pares van adquirir una cova de Sant Oleguer per 3.000 pessetes, aquesta tenia dues habitacions, una on dormia tota la família (els pares i els set fills) i l’altre es feia servir com a cuina i menjador, A la cova vegades a la cova hi havia filtracions d’aigua, van viure en aquesta tres anys, fins que van comprar un terreny a Torre-romeu i durant els caps de setmana hi construïen la casa.
Va treballar a Tintoré Villar, SL, a Emili Villar, SA, a ASEA-CES, durant 18 anys, i a la gestoria labora Láser de Juan Sánchez García i el seu germà. La seva família era molt religiosa i ell es va ser un dels fundadors l’any 1954 de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) de Torre-romeu, amb l’ajuda d’una amics de Terrassa, entre ells, Ramon Pujol amb el suport del vicari Jordi Rius Cot. Les JOC es van estendre a Can Rull, Ca n’Oriac, La Creu de Barberà, Campoamor, Gràcia, i el 1957 comptava amb 800 militants. Entre les tasques de la JOC estava en ajudar en problemes laborals a les empreses on treballaven i en analitzar i intentar millorar els habitatges, infraestructura i serveis dels barris de nova construcció. El 1955 va organitzar la primera Festa del Treball a Torre-romeu, aquest fet va provocar que alguns membres fossin citats a la comissaria acusats de comunisme, fent que alguns membres marxessin i havent de reconstituir-se. A Torre-romeu, també creà el Centre Cultural del barri, en aquest, l’any 1962 es va crear l’Associació de Veïns, la primera de Sabadell, es va crear a través de Càritas perquè el governador no n’autoritzava cap, l’any següent, l’alcalde Antoni Llonch va autoritzar la construcció del primer barracó de fusta. En aquest associació els joves de les JOC hi organitzaren una campanya de cultura obrera,, van anar-hi ha donar lliçons estudiants com Jesús Salvador, i també el mestre Joan Viladoms que va fer una xerrada sobre la immigració i els obrers catalans, fins i tot hi va fer una xerrada el cònsol americà. Álvaro García tenia connexions amb el FOC, rebia material seu a casa seva, la policia el va interrogar per saber amb qui del FOC tenia relacions, el 1959 coneixeria a dos militants d’aquest, Manuel Garriga i Jesús Salvador.
El 1957 amb set sabadellencs més va assistir a la Concentració Mundial de Joves Treballadors a Roma i al mateix any organitzà una escola nocturna per obrers. Passà un breu temps afiliat a la UGT, i l’any 1963 es va afiliar a la Unió Sindical Obrera (USO), sindicat d’arrels cristianes on arriba a ser-ne secretari general i que entre 1969 i 1973 va actuar coordinadament amb CCOO, també es va militar al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i ja en democràcia ingressaria al PSC. A principis dels 70 es casà amb Eugenia Jiménez, també de la JOC, amb qui tingué dos fills, Daniel i Alejandro. Va començar a militar a la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i es traslladà al barri de Ca n’Oriac, a las Oliveras, començant a reclamar millores pel barri a través de l’Associació de Veïns. Amb Josep Esquirol, Carme Obradors i Maria Teresa Prats va participar en el Comitè de Solidaritat que donava cobertura a les necessitats dels detinguts durant la dictadura.
Va ser retingut en dues ocasions: el 1964 a causa de la vaga d’autobusos, i el 1969, que juntament amb Antoni Farrés, va estar empresonat 52 dies més, es pensaven que era del Partit Comunista i el van apallissar molt, a la presó van fer un curs de marxisme organitzat per Farrés. Durant la vaga general política de febrer de 1976 va ser un membre molt actiu de la Comisión Inter-ramos, coordinant el moviment com a representant del Metall.
A ASEA-CES va ser president del Comitè d’Empresa, organitzant i participant en una vaga de 40 dies contra les retallades de drets laborals dels convenis anteriors que volia aplicar el gerent suec. Més endavant, va començar a treballar a la gestoria laboral Laser en Els Merinals que portava Juan Sánchez García i el germà d’aquest.
A mitjans dels anys 80 es va divorcia i s’instal·là a Sant Quirze del Vallès i es dedicà a promoure la cooperació i solidaritat internacional amb El Salvador, Palestina i Nepal. Aquesta ajudes es feien a través del la secció SOTERNUM de la USO i també de la ONG Ateneu del Món que va crear ell mateix i que va agermanar Sant Quirze del Vallès amb Antilla a Cuba, aportant important ajuda a aquesta última. Va viatjar dues vegades a Brasil per veure al seu amic, Pere Casaldàliga, conegut capellà de la Teologia de l’Alliberament, que havia conegut a Sabadell. Va abandonar la USO i es va afiliar a la UGT i al PSC, a Sant Quirze també col·laborava en els “Maig de Música” i en l’Aula Universitària per la Gent Gran i va ser president del Casal d’Avis. En els últims anys de la seva vida visqué a la Residència Assís on va morir el 10 de maig de 2019.
Va rebre diferents premis i reconeixements, l’any 2004 va ser nombrat fill predilecte de la seva ciutat natal, Olivenza, i el febrer de 2012 va rebre el premi “Solidaritat” 2012 de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. També va rebre la Medalla al Mèrit Social de l’Ajuntament de Sabadell i la Medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya
Arxiu històric de CCOO a Catalunya. Entrevista de Xavier Domènech a Álvaro García Trabanca, 16 de novembre del 2000 i 15 de març del 2001 CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI). El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983. Pàgs. 27.23, 27.25, 27.35, 28.11. 28.44 VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàg. 123
Cardeña, Córdoba, 1938 – Sabadell, 2 de maig de 2024
Francisco Morales en primer terme a la dreta d’Antoni Farrés. Fotografia de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, les municipals de 1979
Paleta. President de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, sindicalista de CCOO i regidor i tinent d’alcalde pel PSUC
Procedent d’una família humil camperola de Cerdeña (Córdoba), el seu pare va patir la repressió franquista, no li donaven feina, així que no només van emigrar per qüestions econòmiques sinó també per repressives, fet que es donaria en altres emigrants. L’any 1958 va emigrar a Manresa i l’any següent es va traslladar a Sabadell al barri de Ca n’Oriac. Va treballar de conductor i paleta a les empreses Alcampo i RENFE. Militant de Comissions Obreres i el PSUC, així com president de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, on va dur a terme nombroses reivindicacions de serveis que mancaven al barri.
El 8 de setembre de 1966 juntament amb Ramón Fernández i Ginés Fernández va ser responsable de la campanya de les eleccions sindicals, per on es va introduir l’oposició franquista, formant poc després Comissions Obreres de Sabadell.
Durant la vaga general de febrer de 1976 va ser l’enllaç sindical de Construcciones José Ribas Ros i membre de la Comisión Inter-ramos com a representant del ram de la construcció, el dia 25 amb altres enllaços es va reunir amb l’alcalde franquista Josep Burrull i el governador civil de Barcelona, Joséper fer-li arribar les demandes dels vaguistes i va formar part de la comissió que va reunir 8.500 firmes demanant la dimissió d’aquest.
Va ser regidor del PSUC, i primer tinent d’alcalde durant les dues primeres alcaldies de Toni Farrés, entre 1979 i 1987, substituint a aquest quan estava de vacances o de baixa. Morales es va encarregar de dur a terme l’asfalt dels barris de nova construcció. Després d’aquests 8 anys el consistori i al govern de Farrés, va tornar a treballar a la construcció.
Durant les divisions del PSUC als anys 80, va donar suport i es va aafiliaar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i després al PSUC (viu), partit que forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i per últim a Sabadell En Comú Podem, sempre continuant afiliat a CCOO i participant al moviment veïnal del nord, a la campanya Contra el Quart Cinturó i a la Comissió del Parc del Nord. L’any 2015 va rebre la Medalla d’Honor de Sabadell i el 2023 se li va fer un homenatge a la plaça del Pi.
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell. Pagès Editors, 2012. Pàg. 125
Alcoi, 28 d’agost de 1885 – Sabadell, 7 d’octubre de 1960[1]
Sindicalista i teixidor, posteriorment creador de les populars parades de xurros, xips i bunyols “La Floresta”
Fill de Santiago Molina Botella i Amalia Botella Semis, treballadors modestos, malgrat les arrels nobles de l’aristocràcia granandina per part materna. Arribà a Sabadell amb la seva família quan tenia 5 anys, s’instal·laren a la Plaça Sant Jaume. Ell era el primer de cinc germans: Santiago, Joan, Ernest, Amàlia i Agustí[2].
Va fer els primers estudis als Escolapis, però va haver-los de deixar molt petit perquè es quedà orfe de pare, començant a treballar com aprenent a l’empresa tèxtil Sallarès Deu, esdevenint un bon teixidor. S’implicà com anarcosindicalista a la Federació Obrera de Sabadell (FOS), sent el Caixer de la Secció de Teixidors Mecànics[3].La seva militància va ser que fos acomiadat de diverses empreses per les seves idees i per solidaritzar-se[4] amb els treballadors, entre ells els seus amics, també anarcosindicalistes: Bru Lladó, Magí Marcé, Miquel Bertran i Josep Rosas. Els industrials responien a les exigències obreres fent servir el “Locaut”, el tancament de les indústries, que obligava als treballadors a abandonar les seves reclamacions si volien cobrar per poder viure, és el que es coneixia com “el pacte de la fam”. L’agost de 1909 participà en els fets de La Setmana Tràgic, sent condemnat a 12 anys de presó[5]i després sota Moret, va ser indultat com la resta de condemnats. L’any 1911 es casà amb la terrassenca Ignacia Semis Colom, anaren a viure al carrer Sant Antoni núm. 11, actual Museu d’Història de Sabadell, i tingueren cinc fills: Astrot, Floreal, Josepa, Albert, Santiago. Participà en la preparació de la vaga de l’art fabril de 1913 fent imprimir uns fullets que deien “¡Alerta con los traidores” l’11 de juny, en aquests es denunciava als dirigents del sindicat groc “Unión profesional de obreros varios” (germen del que serien els sindicats lliures) perquè a la demanda de menys hores hi oposaven demanar l’augment d’un ral i plegar dissabte el migdia, a més els acusava de voler tenir càrrecs oficials. Molina i Josep Bernabeu van ser els que tiraren endavant aquesta vaga[6], amb el suport de les principals figures de l’anarcosindiclisme local. Segons Castells, Molina s’acabà desenganyat del sindicalisme ja que la plana major de la FOS va ser detinguda el 4 d’agost en motiu de la vaga de l’art fabril, perquè la dona d’un dels detinguts era l’amant d’un Guàrdia Civil[7].
Després de ser empresonat per dita vaga, marxà a l’Argentina de polissó, ja que no tenia recursos. El descobriren al cap de pocs dies de navegació i es veié obligat a pagar el seu passatge treballant en el propi vaixell[8].
A Argentina treballà en diversos oficis, però no hi va romandre ni un any, a finals de 1914 ja estava a Sabadell. A la nostra ciutat es dedicà a la venda a domicili, primer de verdures fresques, després llegums cuits, i finalment, cafè. Posteriorment, combinà la venda de cafè amb un bar que va muntar al carrer de les Valls. Tenia una gran competència amb Josep Font, del Bar Lírico, sovint es treien mútuament els clients. La major activitat entre el bar i el cafè ambulant tingué lloc entre el 1918 i 1924, Santiago arribà a vendre 250 kg de cafè en un mateix dia, en mesures de 10 cèntims en 10 cèntims, quan el litre el cotitzava a quaranta. Hagué de traspassar el bar perquè no tenia ben arreglats els permisos[9]. Llavors es dedicà un poc temps a vendre llegums cuites, negoci on també hi havia una dura competència[10]
La primera xurreria l’obrí el 1924 a a Palma de Mallorca amb el nom de “Xic”, instal·là la parada al portal de l’Àngel de dita ciutat, durant les festes de Palma i Pasqua durant 15 dies amb excel·lents resultats, després la va desmuntar i va anar cap a Barcelona, emmagatzemant-la en uns grans departaments del port barceloní. El negoci anava acompanyat de la família, els quals els fills una mica ja més grans aprenien l’ofici. El primer emplaçament dels Molina a Barcelona va ser en el xamfrà dels carrers Urgell-Sepulveda. Poc després es traslladaren als carrers Sant Pau-Amàlia. Batejà la parada com “La Floresta”, inspirant-se en el nom d’una Coral de Barcelona[11].
L’any 1925 crearen una parada més petita, la que tenien fins llavors feia 6 metres, tenia columnes i era incòmoda desmuntar-la. La nova la construïren a la cooperativa del carrer Taulí, feia 5 metres i l’estrenaren a la fira d’hivern de Terrassa, Pich, un pintor local, va ser l’encarregat de pintar el nou establiment. Novament tornaren a Sabadell i instal·laren la parada a la Plaça del Doctor Robert, en temps de fira. Obrien en fires, festes majors, a l’estiu, etc.[12]
L’any 1927 instal·laren la parada els dies de Festa Major, en un solar de la Via Massagué on avui hi ha l’antic edifici de Correus[13] (davant mateix del local de “L’Americana”, situada entre la via Massagué i el carrer de Garcilaso)[14]. Abans de ser un solar, havia sigut la Plaça Doctor Gimeno i durant la Guerra Civil hi hagué un descampat habilitat per refugiar-se contra els bombardejos. No hi havia cap xurreria pròpia a Sabadell, però si que xurreries d’altres ciutats s’instal·laven a la nostra. Com hem dit anteriorment, els fills més grans ajudaven al negoci, el més gran, Florián, ho va fer quan tenia 11 anys, però li va caure oli bullent a una cama i va haver de deixar-ho. El que va continuar el negoci va ser Santiago, obrint establiment a l’antic carrer Alfons XIII (actual República).
Santiago Molina va morir amb 60 anys al domicili familiar del carrer Frai Batlle, 17 on havien nascut els seus fills.
En una entrevista al Diari de Sabadell el 1985, el fill de Santiago Molina i Botella, Santiago Molina i Semis, veia negre el futur de l’ofici de xurrer: “El churro se està muriendo”,[15] però no ha sigut així, i la cinquena generació dels Molina continua el negoci amb el mateix nom “La Floresta”, el 2024 va complir 100 anys.[16]
Santiago Molina i Semis en el Diario de Sabadell del 22 de febrer de 1985
[1] SIMÓ I BACH, RICARD. Evocació. ‘Santiago Molina i Botella, teixidor i xurrer’. Diario de Sabadell, 30 de gener de 1988. Pàg. 20
[8] SIMÓ I BACH, RICARD. Evocació. ‘Santiago Molina i Botella, teixidor i xurrer’. Diario de Sabadell, 30 de gener de 1988. Pàg. 20
[9] COSTAJUSSÀ I OLIVER, JOSEP. Estampas ciudadanas. ‘De los Molina, arte y estilo, en nuestros churreros’. Diario de Sabadell, 12 de setembre de 1980. Pàgs 12-13
Conferència “Salvador Seguí i el pistolerisme a Sabadell (1917-1921)” que va tenir lloc al Museu Història de Sabadell (MHS), organitzada per la CNT. Soledad Bengochea va tractar la biografia de Salvador Seguí i jo vaig parlar sobre el pistolerisme a Sabadell. Aquí deixo les principals idees de la xerrada i la bibliografia utilitzada.
Antecedents i context
Les Principals famílies que havien dominat la vida política i econòmica de la ciutat, com els Turull perden influència i poder; (Pere Turull, aconseguí la seva riquesa del comerç amb les amèriques, Enric Turull incendià o s’incendia el seu vapor), així com els Cruells (terratinents). Apareix una nova burgesia: famílies com els Grau, Codina, Marcet, Llonch, etc. El Poder econòmic queda més difuminat.
En l’aspecte ideològic, els conservadors tindran com a portaveus el capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, i Ramon Picart de la Lliga Regionalista que el primer recolza.
I Guerra Mundial. La posició neutral d’Espanya permet l’exportació de productes a les potències bel·ligerants. Beneficia als més rics i es fan grans fortunes, venent productes tèxtils, carbó, etc. Però pels treballadors suposa un augment de preu dels productes bàsics a causa de l’inflació, continuen els problemes d’insalubritat i accés a l’habitatge, manca de carbó (hivern fred), jornades laborals maratonianes, etc.
La Llei de fugues. Aquesta llei tractava de la pràctica policial de simular una fugida d’un detingut i abatre’l amb aquesta excusa. El 1920 va ser reclamada per Martínez Anido, governador de Barcelona i utilitzada entre els anys 1920 i 1923, l’any que es va fer servir més, va ser el 1921, el gener d’aquest any va ser aprovada pel govern d’Eduardo Dato.
Com veurem, el pistolerisme a Sabadell va tenir poc ressò, a diferència de Terrassa. Segurament per aquest poder més difuminat de la burgesia local i en el meu parer sobretot per la instal·lació de la Caserna de la Guàrdia Civil inaugurada el 1913 i que seria clau en la dura repressió contra la Vaga de 1917 i com a cos repressiu i dissuasori de tota protesta obrera.
Cronologia d’atemptats a la ciutat i altres atemptats destacats
10/3/1919Disparen i maten a Manuel Bordones, fanaler que es va negar a secundar la vaga de la Canadenca i fereixen a un altre treballador.
11/2/1920 Dues explosions a la casa dels regidors Antoni Cusidó i altres dos a la de Jaume Brullet.
22/2/1920Assassinat deThéodore Jenny. A les 20:30h entren els encaputxats a casa seva. Es produeix una discussió i tiroteig, on son ferits els seus fill i Théodre és assassinat d’una ganivetada.
8/10/1920 19h. A la carretera de la fàbrica Grau (riu Ripoll) a Sabadell, a l’altura de Can Cuadras, uns desconeguts disparen contra el cotxe on anaven entre altresJoan Grau (President del Gremi de Fabricants) i el seu tintorer Mateu Iglesias amb cinc treballadors, des del cotxe responen disparant i es produeix un tiroteig.
La publicidad, 9 d’octubre 1920
30/10/1920: El policia Ribó, que prendrà part en la condemna dels acusats de l’empresari Théodore Jenny, va descobrir en una finca de Ca n’Oriach un taller clandestí que es dedicava a la construcció d’artefactes explosius després que la barraca on estaven s’incendiés.
19/11/1920: Onada de detencions. Son detinguts els sabadellencs Antoni Soler Cuadrat, Daniel Rebull Cabré i Ramon Requesens Miret. Així com Seguí i Companys.
30/11/1920: Assassinat de Francesc Layret, Joan Pont dels republicans federals de Sabadell el visita a la clínica Corachau de Barcelona. A Sabadell s’organitza una campanya per l’alliberament dels detinguts de la Mola, organitzat per Mujeres Republicanas del «Círcol» Republicà Federal, dirigides per Balbina Pi.
5/12/1920Gregori Daura Rauda, primera víctima del pistolerisme.
21/1/1921 El Gremi de Fabricants fa un homenatge a Joan Grau com a reparació de l’atemptat que va patir.
2/9/1921: Atemptat contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas al carrer Bonavista.
La vaga general revolucionària (13-18 d’agost de 1917). A Sabadell durà fins el dia 15.
Anteriorment, i com anècdota, el dia 20 de gener de 1917 tindria lloc un míting al Teatre Cervantes, de solidaritat amb els vaguistes de la Pobla de l’Illet, on hi va participar Salvador Seguí. En aquest míting, Bru Lladó va fer una crida a protestar i enderrocar l’estàtua de l’industrial i polític conservadorJoan Sallarès i Pla, que havia de ser inaugurada l’endemà.
El febrer de 1917 tingué lloc «la primera fase» de la revolució russa. S’enderrocà el govern autocràtic del tsar Nicolau II i s’establí un govern provisional de caràcter liberal. La notícia il·lusionà al moviment obrer com exemple per acabar amb els govern de caràcter autoritari.
El 13 d’agost de 1917 la CNT i la UGT convocaven vaga general a tot l’estat. La CNT la convocava com a Vaga General revolucionària i la UGT i el PSOE com a Vaga General política, però a moltes poblacions on el domini de la CNT era majoritari, també acabà participant a la Vaga revolucionària. Seguí estava a favor de la unitat amb la UGT, ja que aquesta era majoritària a llocs com Àsturies o Madrid, i si es volia que la vaga general triomfés calia la unitat entre les dues centrals. A la matinada, Sabadell es despertà amb les fàbriques paralitzades i el Govern declara l’Estat de Guerra. Segellen i clausuren l’Obrera i la Fraternidad Republicana Radical, via Massagué, 55. El 14 d’agost a la Taverna Gurugú (Cal Sacs i després actual Hotel Urpí) lloc de trobada dels treballadors, la Guàrdia Civil a cavall registrà els obrers, un dels Guàrdies Civils va ser tirotejat i va morir. Al Cambrer l’acusaren de ser el responsable, dictant-li la pena de mort però finalment va ser anul·lada. Els obrers reobriren l’Obrera i hissaren la bandera roja (en aquells temps els anarcosindicalistes també feien servir la bandera roja). Es formaren barricades al carrer calderón i estrella fins la Pl. Sant Jaume GC clausurà la Cooperativa La Sabadellenca. A les 23 hores arribà el regiment de Vergara. El 15 d’agost un canó del regiment de Vergara bombardejà l’Obrera, tot i està buida, i el “Diluvio”. Alcarrer Sant Quirzedisparen els militars des dels balcons, aquests contesten amb foc d’artilleria. Agafaren vianants del carrer Sant Cugat i els lligaren amb cordes posant-los davant les tropes com escuts humans. Es clausura la Lliga dels Drets de l’Home i les escoleslaiques. La Federació Obrera de Sabadell (FOS) inicià una campanya per recollir fons per arreglar les destrosses mitjançant postals amb fotos d’aquestes.
Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya i de Catalunya amb més morts, darrere de Barcelona. A Sabadell, un total 13 morts i uns 35 ferits i a Barcelona, 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat hi van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.
Postal amb les destrosses a l’escola de dins l’Obrera després de la vaga revolucionària de 1917
La vaga general de les subsistències (1918)
Va ser la primera vaga organitzada i feta per dones a Catalunya i Espanya.A Sabadell entre les principals organitzadores hi trobem les que en aquell moment dones del «Círcol» Republicà Federal, Fidela Renom (primera dona regidora de Sabadell per la Coalició d’Esquerres -Partit Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya-, creadora de la Lliga Laica Femenina, entre altres),Balbina Pi(amb el trencament trentista es va passar a la CNT-FAI) i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt formaren part de la direcció d’aquest moviment.
Balbina Pi
El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar els establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar.
S’inicià el dia 23 de gener amb unmíting al Teatre Cervantes (actualment es trobaria a l’Avinguda Onze de Stembre amb c/Sant Maties). Les sindicalistes i feministes Roser Dulcet i Llibertat Roldán demanraen la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del Mercat. A part de la rebaixa dels aliments bàsics, exigiren la supressió de l’impost d’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles. Una manifestació de dones obligà a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es dirigiren als comerços i els obliguen a rebaixar els preus. El 24 de gener una multitudinària manifestació de dones es concentrà a la Rambla. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, a la tarda tingué lloc una manifestació a la Plaça de la Llibertat. L’endemà s’organitzà un míting aPlaça Vallès, va ser prohibit, instaren a les concentrades a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa va ser dissolta als carrers de Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil, però finalment, aconseguiren reunir-se a la plaça de Pi i Margall (Sant Roc), on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió, se’ls hi negà adduint l’estat de guerra. El 26 de gener arribà una companyia de caçadors de Reusprocedent de Manresa, es clausurà la Cooperativa Sabadellenca i la Fraternitat Republicana Radical.
Teatre Cervantes, on es feien molts dels mítings que iniciaven les protestes obreres
La vaga de la Canadenca (1919)
El mes de març de 1919 a causa de l’aturada de les instal·lacions que la companyia tenia al Paral·lel de Barcelona. Es van detenir els components del comitè sabadellenc i s’enviaren policies a la ciutat. Els empresaris s’organitzaven en la Federació Patronal de Sabadell.
Del 6 de desembre 1919 a 11 de febrer de 1920tingué lloc un locaut total. El locaut era «l’arma» dels patrons per tal que els obrers deixessin de reivindicar més drets. Es tractava del tancament de les indústries fins que els obrers no tinguessin de què viure i renunciessin a les seves demandes. La Cooperativa ‘La Sabadellenca’ donava ajut als més necessitats. Aquesta entitat i el ‘Centre Sabadellenc’ van haver de tancar, igual que els sindicats.
L’Alba del dia 6 de desembre, tots els tallers i fàbriques de Sabadell aparegueren amb uns cartells penjats on hi deia:
Els elements patronals de Catalunya, enfront del manifest incompliment, per part dels obrers, de les bases de la Comissió Mixta el 13 del proppassat de novembre i cansats d’aguantar més l’anarquia hem acordat acabar amb aquest estat de coses que tants prejudicis causa a obrers i patrons
L’11 de febrer de 1920 s’obriren les fàbriques i els patrons acomiadaren els obrers més destacats. El 28 de març tingué lloc una nova aturada, la feina es reprengué el 4 d’abril, però a la tarda mateix els treballadors es tornaren a declarar en vaga per reclamar la llibertat dels sindicalistes novament empresonats. Després del dia 6, a la molt conservadora Revista de Sabadell deixaren d’aparèixer les notícies del que passava a la ciutat, en canvi informava dels fets a València, a Barcelona i a Terrassa, on sí que hi hagué enrenou.
El dia 14 d’abril hi hagué un nou locaut: Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada Mataró, Tarragona i la resta de ciutats fabrils estaven aturades. L’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga, i el secretari, Feliu Pascual i Carol, amb els regidors intentaren establir vies de negociació. Demanaren a la Mancomunitat que intervingui. A la vegada es lamentaren de l’absència de mesures coercitives, especialment les organitzacions patronals.
En aquests dos telegrames publicats a la Revista de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç demanà al president del Consell de Ministres i al Ministre de Governació, la intervenció del govern per reprimir els atemptats terroristes i el que anomenaven crims socials.
Gremio Fabricantes Sabadell protesta enérgicamente infame asesinato Guardias Civiles Barcelona y requiere inmediata y eficaz intervención Gobierno para reprimir severamente atentados terroristas y crímenes sociales que, a pesar de su frecuencia, quedan en la más absoluta impunidad colocándolos en un estado de anarquía impropio de un país civilizado. Presidente Codina
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
Cámara Comercio Sabadell protesta indignada contra repetición actos salvajismo de que han sido últimas víctimas, Guardias Civiles Barcelona y reclama urgente y enérgica intervención Gobierno para castigar culpables y acabar de una vez con la actual insostenible situación que ha de llevar al país al caos y a la ruina. Presidente Ponsà.
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
El 22 de febrer de 1920 dos desconeguts assaltaren la casa del fabricant Théodore Jenny mentre aquest sopava, l’assassinaren i feriren als seus dos fills. Theodore era copropietari de la fàbrica d’estam Jenny i Turull (Ca la Daniela).
L’assassinat de Theodore Jenny (1920)
Esquela de Théodore Jenny a La Veu de Catalunya, 19 de maig de 1920
Theódore Jenny
El 9 de maig de 1922, després de confessar sota tortures i d’un judici sense garanties, foren executats amb garrot vil a Barcelona, Victor Sabater Martínez (19) i Martí Martí Colomer (23), ambdós del ram de l’aigua.
Martí Martí i Víctor Sabater
Sabater i Martí, simpatitzaven amb Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la CNT, però no eren militants destacats dins el sindicalisme revolucionari. En el moment dels fets es trobaven a l’atur a causa dels constants tancaments d’empreses, locauts, i tenien antecedents per petits furts.
Els dos fills de Théodore van llençar cadires contra els assaltants i a un d’aquests li va caure la pistola, l’altre va reaccionar disparant-los i ferint de bala a ambdós. El que se li va caure la pistola va clavar un ganivet al pit a Théodore Jenny provocant-li la mort. Els agressors van fugir deixant mort a l’empresari i ferits de bala als seus dos fills.
Intent de robatori o atemptat com a resposta a les condicions laborals a la fàbrica? Théodore havia tingut problemes amb els seus treballadors ja que aquests no acceptaven la imposició dels nous horaris. Es desconeixia si Théodore estava vinculat amb el pistolerisme patronal, tot i que els seus fills si que eren membres del Sometent.
Les autoritats van rebre pressions del govern francès, el ser Théodore de nacionalitat francesa, el cònsol francès visità personalment la família l’endemà de l’assalt. La policia es va agafar al testimoni d’un noi de 17 anys de Sabadell anomenat Josep Peris i Sancliment, que es va presentar a comissaria l’endemà de l’atemptat. Peris, patia greus problemes psíquics, i a causa de la pobresa de la seva família, havia sigut acollit de petit a una casa de beneficència regentada per monges.
Peris va oferir a la policia fer de confident per descobrir els autors de l’assassinat a canvi de diners. Un dels policies però, va declarar al judici que va ser l’empresari Francesc Llonch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victor Sabater Martínez i a Martí Martí Colomer que van ser detinguts el 2 de març. El primer se l’hi va imputar ser l’autor de l’assassinat de Théodore i d’haver ferit als seus dos fills i al segon d’haver fet vigilància al carrer. Després de la detenció dels suposats responsables del crim, la policia va detenir un total de 32 anarcosindicalistes.
Els detinguts asseguts i darrere seu les autoritats. A l’esquerra Martí Martí, al centre Josep Peris i a la dreta Víctor Sabater (bigoti).
La Revista de Sabadell i les autoritats ja els van acusar de ser culpables, abans de ser jutjats:
…Las falsedades en que incurría el sujeto aludido, las contradicciones que se le notaban constantemente, la vaguedad con la que se explicaba. hicieron nacer ciertos recelos a la policía. Se hicieron otras indagaciones simultáneas y separadas, el resultado de lo cual fue recibir una confidencia acusándose al sujeto aludido como autor del asesinato… Practicando registro en la casa donde vivía Peris, calle Dr. Puig nª 11 habiendo encontrado una bufanda con varios alfileres de los llamados imperdibles y unos pantalones rayados, ambas prendas reconocidas por la criada de la casa Jenny. La noche del crimen la policía recogió en esta un botón de zapato que encontró por el suelo. En el registro efectuado hallándose dos zapatos llenos de barro, a los cuales faltaba el botón encontrado. Ayer mañana se sacaron fotografias de los tres aludidos sujetos, habiendo siempre, mucha gente delante de las Casas Consistoriales, ávida de ver a los criminales
«Captura de los autores del crimen de la casa Jenny», 2 de març de 1920
Durant el judici, Victor Sabater i Martí Martí digueren que s’havien declarat culpables a comissaria perquè els havien torturat i els hi havien dictat el que havien de declarar.
Diversos testimonis declararen que ambdós a l’hora del crim es trobaven al ball que es celebrava a «La Mata», però el jutge va rebutjar-los. En contra seu, va declarar la criada de Théodore, Pepa Alòs, que els va reconèixer com els assaltants al domicili dels Jenny. Van córrer rumors que va ser pressionada perquè declarés reconèixer-los com els autors de l’assalt, i es fa difícil pensar que pogués saber qui eren si anaven tapats amb bufandes.
L’historiador Andreu Castells va recollir les opinions de diferents personalitats sobre el crim:
Josep Gadea Vilarrubias de la família carlina dels Vilarrubiasli va dir que l’assassinat havia sigut obra de dos altres germans per “litigis d’herència”.
L’empresari i secretari local de la Lliga Joan Llonch va afirmar-li que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
Per Ángel Pestaña els assaltants eren delinqüents comuns sense cap connexió amb l’anarcosindicalisme
Pel sindicalista Josep Rosas i Vilaseca, els assassins eren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell, un d’ells es deia Pierre i anava a demanar diners sovint als Jenny, aquest el negar-se a donar-li més, l’hauria matat.
Pels anarcosindicalistesBru Lladó i Enric Mampel, els autors eren membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. Durant la trobada va tenir lloc una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari.
Judici i execucions
El judici contra els tres acusats, es celebrà a l’Audiència de Barcelona de l’11 al 13 de juliol de 1921. El judici va estar ple d’irregularitats i el 15 de juliol es va dictar la sentència:
Així, tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabater i Martí a la pena de mort al garrot vil,i Peris, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys i 8 mesos i 1 dia de presó per l’assassinat consumat, i 8 anys i 1 dia per intent d’assassinat dels fills de Théodore.
Diversos partits, entitats i sindicats de la ciutat demanaren la commutació de la pena de mort, el Círcol Republicà Federal, l’Ajuntament la CNT, etc. Lluís Companys, diputat per Sabadell en aquell moment, i el president de la patronal dels metal·lúrgic, Jaume Ninet, van reunir-se a Madrid amb el president Sánchez Guerra per intercedir i demanar la commutació de la pena.President de la Mancomunitat de Catalunya Puig i Cadafalch de la dretana Lliga Regionalista, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Una Comissió femenina sabadellenca va reunir 4.500 signatures que van ser lliurades a la filla del governador Martínez Anido.Del quatre al 6 de maig tingué lloc una Vaga General de solidaritat amb els condemnats. Tots els esforços van ser envà i el govern va mantenir la condemna a pena de mort.
El 9 de maig de 1920 serien executats a Barcelona amb el Garrot Vil:
Victor Sabater va negar-se a besar el crucifix, es dirigí al botxí Gregorio Mayoral dient-li:
-Tiene hijos?
El botxí li contestà afirmativament i Sabater li digué:
-Pues los compadezco, porque contigo deben pasarlo muy mal.
Sabater tampoc va voler que li cobrissin el cap amb un drap negre.
Martí si que va besar el crucifix, com a últim desig abans de ser executat, se li va permetre casar-se amb la seva núvia a la presó, amb ella tenia un nen de 3 anys.
Hemeroteca La Vanguardia, 10 de maig de 1922
La Humanitat 13 de novembre de 1931 Article on es recorda l’assassinat de Théodore i la pena de mort a Martí Martí i Victor Colomer
Per la opinió pública de Sabadell van ser dos caps de turc. La patronal buscava trobar uns culpables, realitzar un escarment públic i relacionar-los amb el sindicalisme, en una època on estaven augmentant les reivindicacions obreres i la força de la CNT. Es tractava de frenar per tots els mitjans, per exemple amb la “Llei de Fugues”, la organització dels treballadors i que aconseguissin les seves reivindicacions.
Institucions i personalitats encarregades de la repressió contra l’obrerisme
Pistolers al servei de la patronal
A Sabadell el Sindicat Lliure actuava sota el paraigües de la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círculo Tradicionalista. I Acció Mancomunada Patronal i Obrera creada per Mossèn Josep Cardona.
Enric Sarradell en seria l‘organitzador i ideòleg. Ultracatòlic, antimaçó, antimarxista i antisemita. Anteriorment Requetè. Cap de les organitzacions que actuaven com el Sindicat Lliure a Sabadell, també seria tresorer d’aquests a Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera va tenir un paper molt important com a Cap de Governació i Premsa i Inspector en Cap de Vigilància. És a dir, màxim encarregat de la premsa del règim i l’aparell repressiu a la ciutat.
Enric Sarradell
El règim franquista el va acabar apartant a causa del seu extremisme. Aquí deixo un fragment d’un dels seus articles després de la Guerra Civil, com a mostra del seu extremisme:
La proclamación de la segunda república en España, significa el contenido y el continente de una aberración política, varia y compleja que un siglo de liberalismo lógicamente inexorablemente abocaba al caos. Al socaire de la gran farsa democrática, con sus principios vacíos de lógica, pero plenos de sonoridades. España se precipitó en su declive… En un hartazgo de bienestar excesivo a sus méritos, el cuerpo social ya incontrolado por el estado, se entregó a la voluptuosidad de las lucubraciones de la fantasia de libertad sin ritmo ni causa. Cegó sus instintos de conservación de los valores vitales de la sociedad, para que la conspiración de ghetos y logias, asolara el país, con estremecimientos de orgía demoniaca
Manresa «Como se liquida una revolución», 26 de maig de 1942
Al servei de Sarradell i el Sindicat Lliure, trobem els pistolers: Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs i Pere Matas Castells
El sometent
El sometent era un cos paramilitar d’origen feudal per la defensa de les poblacions catalanes en temps de guerra i per perseguir els delinqüents. Durant els anys vint actuava com a força dissuasora davant possibles protestes obreres. Els sometents es passejaven sobretot a les nits, mostrant les seves armes. Es calcula que tenia uns 2.000 membres a Sabadell a principis del anys vint.
El Diari de Sabadell, com a portaveu ideològic de la Lliga Regionalista, publicaria articles favorables a aquest:
Podem, doncs, afirmar, en resum, que el pànic és una cosa que tendeix a desaparèixer, sinó per la força -el Sometent- pel fàstic per la massa durada
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (III)», 14 de gener de 1920
Al sometent com la Guàrdia Civil, no el poden témer més que els homes de mal instint, propensos a la rapacitat, al Crim i al desordre pel desordre
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (VI)», 18 de gener de 1920
La Guàrdia Civil
LaCaserna de la Guàrdia Civilva ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la CNT. El cost de l’edifici va ser sufragat per l’empresariat local, els principals industrials de la ciutat i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’ altra meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupava tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
Durant la Vaga General revolucionària de 1917, 600 Guàrdies Civils i militars van ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Els pistolers sindicalistes
Sabem almenys de tres anarcosindicalistes d’acció o preparats per si actuava el Sindicat Lliure.
Antoni Soler Cuadrat, un dels organitzadors de la Setmana Tràgica (anomenada Gloriosa pels seus convocants). Parella de la feminista Roser Dulcet. Entre 1913-1914 s’enfrontà amb els Lerrouxistes. El 1913: participà a la Vaga de la construcció. I el 1916 a la de paletes. Va ser empresonat onze mesos per les seva actuació durant la Vaga de la Canadenca. El 1919 deportat a la Mola de Maó.
Enric Mampel Martí. Teixidor, s’acostà a l’anarquisme amb la Setmana Tràgica, participà a la Vaga General revolucionària de 1917. Va ser empresonat i passà nombroses temporades a. l’exili, passà tota la dictadura de Primo de Rivera exiliat.
Francesc Duran, anarquista i vegetarià, amic de Mateu Morral. Es passà als trentistes, encapçalats per Josep Moix.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Del Terror a la Segona República. 1918-1936. Sabadell. 1980
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Publicacions entre 1919 i 1922: La Veu de Catalunya, El Diluvio, Diari de Sabadell, Mundo Gráfico, La Publicidad, La Vanguardia i Revista de Sabadell
Benilloba (País Valencià, Alacant, El Comtat), 10 de març de 1909 – Frontignan (Hérault, Occitània), 19 de gener de 1998
Eduard Garrigós a Mauthausen. Foto de Francesc Boix
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen.
Naixement i trasllat amb la família de Benilloba a Sabadell
Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba), Pagès; i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi), llevadora. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills: Maria Teresa (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). L’any 1912 Benilloba patí una greu sequera, i a més, el 4 de març del mateix any, mor la mare, Teresa Soler amb 39 anys, a causa d’una bronquitis pseudomembranosa ; i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa, de gastroenteritits. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon.2
La seva vida a Sabadell
A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure. Pel que fa a la seva experiència professional, va començar fent d’aprenent de dependent a Cal Traveria (merceria encara avui existent), i després a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, allà va començar a destacar com a sindicalista. Estava afiliat a laFederació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i després del trencament trentista, a l’agost del 1936 aquesta es va adherir a la UGT.
Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934).
Retrat d’estudi de casament d’Eduard Garrigós Soler i Maria Balagué Alòs. Sabadell, ca. 1930-1936. Autor Rafael Molins Marcet (AHS)
Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16, al barri de La Creu Alta. Va ser milicià de la Columna Alpina (Jaca), on coincidí amb els també sabadellencs Pablo Alòs Escartín i Enric Tomàs Urpí, entre d’altres. Després fou designat comissari polític de la Brigada 139 de la Divisió Líster de l’Exèrcit Republicà, destinada a Torredongimeno (Jaén); allà va combatre per la zona de Porcuna i Andújar, i finalment la brigada es va haver de desplaçar al front de Terol. Garrigós va acabar lluitant en l’ofensiva de l’Ebre, a la zona del Tossal de la Gaeta i les serres de Pàndols i Cavalls. El seus germans Salvador i Joan també van combatre amb l’exèrcit republicà: el Salvador va caure malalt de tuberculosi i va sobreviure a la guerra; el Joan va ser donat per desaparegut al front, el 5 de desembre de 1938, però en realitat havia estat capturat i fet presoner per l’exèrcit franquista: el van destinar al 90 Batalló de Treballadors. En plena desfeta de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre, va iniciar la retirada: va anar a Olesa de Montserrat per preparar el contratac a Lleida, però la derrota era inevitable: va fugir cap a Olot i Figueres i va continuar el camí cap a la frontera. En plena guerra, cap a l’any 1937, Garrigós es va separar de Maria Balagué.
Exili i internament al camp d’extermini de Mauthausen
S’exilià a França, sent internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Tot seguit es va allistar a una Companyia de Treballadors Estrangers i fou destinat a la Línia Maginot, prop de la ciutat de Metz i de la frontera amb Luxemburg, on de nou es retroba amb el seu company Pablo Alós. Al cap d’uns mesos i ja en el context de la Segona Guerra Mundial van ser capturats per l’exèrcit nazi a Saint Dié-des-Vosgues (departament de les Vosges, regió del Gran Est): primer va ser traslladat i empresonat al Frontstalag 110 i després a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), d’on sortí el 25 de gener de 1941. Fou deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, on ingressà amb el número de matrícula 6793, i va ser internat a la barraca 19. Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca, aquest fet li va permetre viure amb menys brutalitat al camp, tot i que finalment va treballar un temps a la pedrera, pujant pedres per una escala (l’escala de la mort), on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessin, posteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però era txecoslovac sentia txecoslovac, dels Sudets.
Al camp, juntament amb altres sabadellencs com els germans Esteve Melcior, Joan Capellas Fages, i Pablo Alós Escartín, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp; amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava. Aquest grup, contactà amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.
Eduard Garrigós a la sortida del camp de concentració de Mauthausen després de l’arribada de les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945, darrere seu el Coronel Seibl de la Divisió Blindada Patton. Josep Boix i Campo
En una entrevista que li va fer l’historiador Josep Maria Benaul el 7 de juliol de 1990 recordava:
“A la pedrera, a carregar camions i vagonetes. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 quilos a l’esquena… Les havíem de pujar per unes escales perquè allà hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur coll cap dalt. I aleshores passaven llista: tants vius i tants morts. Jo no sé si ho feien expressament o si és que no sabien comptar o què, que ens comptaven deu o dotze vegades. Ens fotien a la barraca i la mateixa música… A l’hivern, amb aquell fred, nevant, dormint per terra i ens obrien totes les finestres. Si t’aixecaves, que tenies ganes d’anar a orinar, perdies la plaça. Si aixafaves algú es cagava amb el déu que t’ha parit. Era la misèria, Eren desequilibrats, bojos tots. El que s’aguantava serè és perquè o no pensava gaire o tenia molt coneixement. Jo era un d’aquests que deia: “Ja veurem, ja veurem!” Perquè al filat se’n tiraven molts. Jo deia: “Collons! Al filat no m’hi tiro!”
Grup de deportats alliberats. ca 6-22 de maig. Eduard Garrigós i Soler (dret a l’esquerra i amb gorra), Casimir Climent (al seu costat). De genolls, Pablo Alós i Escartín (a l’esquerra), i al seu costat, Joan Capellas i Fages. Autor: Francesc Boix. AHS
Alliberament de Mauthausen
Poc després de l’alliberament, va ser traslladat al llac Constança, on hi va romandre un parell de setmanes, amb alguns companys espanyols i un grup de soldats francesos. Després els van portar en tren a Suïssa i els van retornar cap a França, a París. De París i a causa del seu estat de salut, amb problemes als pulmons, va marxar cap al sud a Montagnac, prop de Montpeller, convivint amb Pablo Alós Escartín, i treballant a les vinyes. Entre 1945 i mitjans dels anys 1950, es va establir a Frontignan (Hérault, Occitània) refent la seva vida, casant-se amb Josefina (morta el 1987). Vivia amb Josefina i Pierre (fillastre), amb qui un cop morta Josefina, tingué cura d’ell fins a la seva mort. La seva primera dona i fill (Hilari), també son morts. El 1962 en el marc de la causa que tenia oberta a Espanya per part del Tribunal Especial para la “Represión de la Masonería y del Comunismo”, se li obriren un seguit de diligències per tal de localitzar-lo, ja que en desconeixien el seu parador; finalment el seu cas va ser sobresegut provisionalment.
Eduard Garrigós, amb boina, a l’exili a Montpeller, França. L’acompanyen, d’esquerra a dreta: Núria Ferràndiz Vidal, dona del seu germà d’Adolf Garrigós Soler; Pierre (Pedro), fill de la segona parella d’Eduard Garrigós, i Josefina, la seva parella. Anys 50. Autor desconegut (AHS)
L’any 1990 va venir a Sabadell per tramitar la documentació per percebre la pensió com a exmilitar de l’exèrcit de la República. Eduard Garrigós va ser enterrat al panteó familiar Garrigós-Ibàñez del cementiri de Frontignan, juntament amb les despulles de la seva muller i del primer marit d’aquesta, Miguel Ibáñez. A la família el coneíxiem com el “tiet de França”. La seva besneboda Elisabet Garcia Garrigós i el besnebot Adolf Pla conserven les seves memòries personals enregistrades en set cintes de casset, pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències. Era el tiet del meu avi (Agustí Garrigós Anglès) i igual que a Elisabet Garrigós i altres familiars, havia vingut a visitar-nos a Sabadell diverses vegades.
De dreta a esquerra: Agustí Garrigós Anglès (nebot d’Eduard, fill del germà d’Eduard, Vicenç), Pierre (fillastre d’Eduard), Jordi Garrigós Masip (fill d’Agustí Garrigós Anglès i d’Antònia Masip Pinyol), Eduard Garrigós amb una filla de Pierre, Antònia Masip Pinyol i Gemma Bussom amb una altra filla de Pierre. Fotografia guardada per Agustí Garrigós Anglès, ca 1990
Eduard Garrigós al centre amb Eva Berenguer Garrigós i Arnau Berenguer Garrigós (néts d’Agustí Garrigós, nebot d’Eduard) al menjador de casa d’Agustí Garrigós i Antònia Masip Pinyol, carrer Rector Centena, núm. 27 (casa anglesa, enderrocada) al barri de la Creu Alta de Sabadell, ca 1990
Eduard Garrigós Soler a casa del seu germà Adolf al barri de Sant Oleguer de Sabadell, ca. 1995. Autor desconegut (AHS)
Actes en memòria d’Eduard Garrigós
Durant l’aplec de la Salut de Sabadell de 1993 es va fer un acte de memòria i es va inaugurar un monument d’homenatge als sabadellencs que havien passat pels camps d’extermini nazis. A l’esquerra Pablo Alòs i Eduard Garrigós supervivents de Mathausen:
El 25 de gener de 2020 a Sabadell es va col·locar una llamborda stolpersteine a la casa on havia viscut Eduard Garrigós a Sabadell, al carrer Piferrer, 16 del barri de La Creu Alta. I el 20 de gener de 2025 es va col·locar una rajoleta en memòria a Eduard a la casa de Benilloba (el Comtat, Alacant, País Valencià).
Stolperstine a Eduard Garrigós al carrer Piferrer núm. 16 de Sabadell
Rajoleta en memòria d’Eduard Garrigós, al carrer Sant Jaume, núm. 22 de Benilloba
Tomba de la família Ibañez i Garrigós on reposa Eduard juntament amb la seva esposa Josephine i el seu primer marit.
‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.
Sabadell, 18 de setembre de 18931 – Carabanchel, 16 de gener de 19552
Gustau Vila “Grapa” a l’esquerra, Feliu Elias “Apa” al centre, i Joan G. Junceda a la dreta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986, (p. 78)
Dibuixant, caricaturista, membre de la Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (FLS-UGT) i empresari, conegut amb el pseudònim de “Grapa”
Va col·laborar en publicacions com “Solidaridad Obrera” (portaveu de la CNT), “La Rambla”, “Virolet” o “L’Opinió”. També en publicacions locals com “L’Almanac de les Arts”3, “Garba”, “L’Estevet” i “L’Esforç”4 o el “Vertical” (òrgan de la FLS-)5.Els seus dibuixos sobretot eren de to marcadament satíric i anticlerical, carregaven contra els privilegis i la hipocresia de l’església i la burgesia, i el recolzament de bona part d’aquests sectors al feixisme. Es va posicionar amb Josep Moix Regàs i amb el sector majoritari de la FLS que fou expulsat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’adherí a la UnióGeneral del Treball (UGT), durant l’enfrontament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) també realitzà caricatures satíriques contra aquesta6. Un cop consumat el cop militar es van penjar dibuixos seus de grans dimensions a diverses esglésies de la ciutat.
Dibuix i rodolí de Gustau “Grapa” sobre les reivindicacions dels cambrers al “Vertical” Òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS)
Gustau Vila va néixer al carrer de Riego de Sabadell, fill de Josep Vila i Tiga i d’Antònia Bergadà i Marimon. Després d’estudiar als Escolapis de Sabadell, començà a treballar com a aprenent de manyà i després com a mecànic carder a l’empresa de l’industrial sabadellenc Francesc Mullió i Noguera, al carrer de Manso, feina que combinava amb la seva gran afició i passió, el dibuix, participant a l’Acadèmia de Belles Arts. Participà en la creació del Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals de la FLS i participà en la Comissió de Propaganda de la FLS-UGT creada el 1936.
Amb la victòria del bàndol nacional es va exiliar a França on acabà al Camp d’Argelers, des del camp envià cartes amb dibuixos sobre el dia a dia al camp de concentració que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell.
Dibuix de Gustau Vila i Berguedà “Grapa” al camp de concentració d’Argelers l’agost de 1939
Gustau Vila. Autor desconegut, 1945 ca. (AHS)
Va retornar a Sabadell, sent denunciat i passant una setmana a la presó, va sortir d’aquesta gràcies a l’aval de l’alcalde Josep Maria Marcet. Finalment el 1946 va abandonar Sabadell i s’instal·là a Madrid on amb altres famílies sabadellenques va crear una fàbrica tèxtil al barri de Carabanchel. Va morir en aquesta ciutat, a l’edat de 60 anys.
5 Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Autor de la biografia: Pujadas Martí, Xavier. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. (pàg. 1440)
Súria, 10 de setembre de 1891 – Santiago de Xile, 14 de juny de 1968
Josep Rosas i Vilaseca. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Sindicalistai polític. Durant la Guerra Civil fou conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’Indústries de Guerra.
A l’acabar el conflicte passà a França i després a Xile, on romandria fins la seva mort
Era el germà petit del sindicalista Ramon Rosas, que va ser alcalde de Polinyà durant la Guerra Civil. De ben jove, va començar a treballar al tèxtil, a la colònia Burés del Baix Llobregat, a on la vida i el treball dels obrers estaven totalment controlats, les hores d’oci i fins i tot si el treballador anava a l’església o no. Als 24 anys, va arribar Sabadell i va començar a militar a la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar activament a la Vaga General de 1917, en la proclamació de la II República i en elsFets del 6 d’octubre de 1934 (aixecament de les forces d’esquerres i republicanes contra el govern de dretes del Partit Radical i sobretot per l’entrada de la cada vegada més feixistitzada CEDA). A causa de tots aquests fets va ser detingut i empresonat en nombroses ocasions.
Durant la II República, va ser director del setmanari “Vertical”, òrgan de premsa de la FLS i es va posicionar al costat de Josep Moix, a favor dels sindicats d’oposició, que a Sabadell va suposar que la majoria d’afiliats de la poderosa FLS passessin a la Unió General de Treballadors (UGT), sota l’orbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), del qual en serien membres els principals líders de la FLS. Va exercir els càrrecs de conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’ Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil va deixar el càrrec de regidor a l’Ajuntament i es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. Posteriorment, es va traslladar amb la família a Xile, a finals de 1939, des d Va morir l’any 1968 sense haver pogut tornar a Sabadell com volia. L’alcalde, Josep Maria Marcet, a diferència d’altres casos, va mantenir la causa contra ell. Es mostrà crític amb el seguiment del PSUC a la URSS stalinista I els últims anys de la seva vida freqüentà les tertúlies radiofòniques de caràcter llibertari a Santiago de Xile. Rosas també escriví unes extenses memòries editades per l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), titulades “El ciutadà desconegut, del Llobregat al Mapocho“,
Sardà i Salvany l’eminent sabadellenc tocat per la gràcia de Déu i del bolet, en llurs meditacions teologals arran de la rebel·lió dels àngels havia descobert que la llibertat era d’origen satànic. Quan Lenin, el gran heretge, escrivia: “La llibertat és producte burgès”, la beateria del Vallès ja havia llegit l’obra de Sardà i Salvany “El liberalisme és pecat”. Sense que l’un sabés de l’existència de l’altre, Sardà i Salvany, el seràfic, i Lenin el dimonial havien coincidit en conceptuar la llibertat com d’origen nefast. Una confirmació més que a vegades els extrems es toquen.
Josep Rosas, El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, 2005
Actualment Sabadell té una plaça amb el seu nom, situada a la Serra d’ en Camaró, a la intersecció de la carretera de Terrassa i el passeig de Can Feu.
Retrat del periodista i sindicalista Josep Castells Candiri, dècada de 1960. Autor desconegut (AHS)
Sindicalista i periodista de la Federació Obrera de Sabadell (FOS) i la seva successora, la Federació Local de Sindicats (FLS)
Va militar al sindicalisme a Sabadell. Als 13 anys feia d’aprenent caixista a l’impremta dels Vives, al carrer de Sant Joan. Era l’encarregat de portar els originals i les galerades de “LaGazeta del Valles” al sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany, que s’encarregava de corregir-les; Salvany va intentar infructuosament convertir el jove en sacerdot. Fou en els motlles de “La Gazeta del Valles” on Castells es vainteressar pel periodisme i la literatura, molt de tan en tan li deixaven escriure algun article. També es va aficionar al futbol, jugant el 1911 a les files del Sabadell Futbol Club.
Es va afiliar de ben jove al sindicat del metall i va formar part de la comissió de la Vaga de l’art fabril de gener-febrer de 1916, així mateix, va participar a la Vaga General revolucionària d’agost de 1917, enfilant-se a dalt de la teulada de L’Obrera per tal d’aturar els canons d’artilleria que atacaven el local i als vaguistes.Durant la dictadura de Primo de Rivera, va escriure alguns articles de caràcter literari a “Solidaridad Obrera” i la “Colmena Obrera” de Badalona. Va col·laborar amb els trentistes en les publicacions del País Valencià “La Traca” (publicació humorística, anti-militar i anticlerical) i “Generación Consciente”, va ser a “La Traca” on Castells i Gustau Vila Berguedà “Grapa”, van començar a treballar estretament, “Grapa” hi participava realitzant els dibuixos, i Castells hi afegia la llegenda. Va estrenar al “Círcol” Republicà Federal (CRF) l’obra “L’heroi anònim”, l’obra també es va passar a l’Euterpe i va servirper recollir fons per la família de Serafí Espinós, un sindicalista que va morir a causa del dispar fortuït de la seva pistola durant una manifestació.
El novembre de 1936, juntament amb altres comunistes sabadellencs, va crear una comissió de propaganda de la FLS-UGT, vinculada al sindicat d’artistes.
Fidel home de Josep Moix, es va decantar a favor del trencament trentista i l’ingrés de la Federació Local de Sindicats (FLS) a la Unió General del Treballadors (UGT) i a l’òrbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), també va fer costat a Moix durant els fets del 6 d’octubre de 1934.
Durant la guerra va participar breument a la columna Alpina del Front Alt d’Aragó, però va tornar a Sabadell a causa de la mort del seu pare, poc després morí la seva mare i Josep Moix li demanar que es quedés a Sabadell per tal d’encarregar-se del setmanari -“Vertical”, òrgan de la FLS-UGTque en els seus inicis era òrgan de la FLS-CNT, però que després es va convertir en la veu dels sectors trentistes contraris a la FAI i posteriorment en òrgan de la UGT.Castells, va ser Director del “Vertical” de 1937 a 1938, on hi va escriure amb els pseudònims de “Joan de la Son”, “Caviar” o “Pep de la Rosa”, destacant el seu apartat, juntament amb “Grapa”, anomenat “Les xeringades“, on”Grapa” realitzava les caricatures de clergues, militars, burgesos i rendistes, i Castells hi afegia la llegenda. El “Vertical” durant la guerra va traslladar la seva seu al carrer Feliu Crespí, número 6 i a causa dels problemes econòmics derivats del conflicte bèl·lic, va passar de quatre a dues pàgines i de ser una publicació setmanal a convertir-se en bisetmanal (sortia de dilluns a dijous). Castells, va participar com a representant de la FLS a la delegació local del Consell General de les Indústries Tèxtils i Annexes, creada el 21 de març de 1938.
Amb la victòria franquista, Castells es a va exiliar amb el seu amic “Grapa”, però foren dels sindicalistes que pogueren retornar més ràpidament, acollint-se a la “operación mandos rojos para la CNS” que promocionava el Governador Civil de Barcelona Antonio F. Correa Véglison juntament amb l’alcalde Josep Maria Marcet. Després de passar dos mesos per la presó de Girona i un per la Model de Barcelona, el 1941 ja pogueren instal·lar-se novament a Sabadell. Castells que abans de la guerra era filador de Can Cuadras, no va poder tornar-hi a treballar i va trobar feina com a mosso de magatzem a una empresa de components electrònics; “Grapa”, va muntar una fàbrica de cardes a Carabanchel, però va morir un any després de convertir-se en empresari.
CASTELLS I PEIG, Andreu. Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897-1938). Revista Arraona Núm. 9, segona època. Sabadell, 1980.” Josep Castells Candiri director de Vertical” (pàg 63-64) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/viewFile/202455/280252> Consulta: 21/12/2016].
MARÍNEZ DE SAS Maria Teresa; (coord.) Pagès i Blanc, Pelai. Història del moviment obrer als Països Catalans. UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. (pàg 365).
Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 19741
Manuel Farràs i Baró. Fons Ricard Simó Bach (AHS)
Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).
Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell2 i conseller de Sanitat i Assistència Social3. encarregat del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats4. Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran Oleart.5
Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys.6
Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a “paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la “Volta a Catalunya” i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi.7
Es va casar amb Mercè Albert Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF)8.
Va col·laborar amb tots els batlles que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936 fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix(també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat9que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.
Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró
Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del president Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.
Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.
A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE)10, que va ser la seu central del govern de la República Espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.
Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.
La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.
Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró
1 ‘EVOCACIÓ’. Ricard Simó i Bach Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981
3 VARGAS PUGA, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274)
4 SANTAMARÍA, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017
8 POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154
9 PEREIRA, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004
Sebastián Vera i Vera. FONT: Libertad (Liberté) Vera
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell. Als anys 30 es va decantar a favor dels sindicats d’oposició, contraris a les tesis insurreccionalistes de la FAI dins la CNT
Va néixer a Lorca o La Unión (Múrcia)1 el 1897. Estava casat amb Isabel Bonill Hernández, nascuda a Mazarrón (Múrcia) el 1899. Tenien 4 fills: Sebastián (n. a Alacant el 1925), Josefa, (n. a Villaquejida, Castella i Lleó, el 1928) i Libertad i Floreal (n. a Sabadell el 1931 i 1933, respectivament). A l’exili, el 21 de maig de 1941, Isabel tingué un fill a la maternitat d’Elna (Pirineus Orientals), li posà de nom Mario2. La maternitat d’Elna va permetre donar a llum a 597 fills de dones refugiades, republicanes espanyoles, gitanes i jueves.
El 3 de juliol de 1920 va resultar ferir a causa d’un atemptat del Sindicat Lliure al carrer Puigjoriguer de Barcelona , en aquells moments vivia en un pis del carrer Valldoncella i treballava com repartidor de gel3. Posteriorment va viure a diferents indrets fins que es va assentar a Sabadell.
En el padró de 1936 consten com a residents al carrer de l’Església núm. 6, juntament amb la sogra de Sebastián, Salvadora Hernández Martínez, nascuda a Mazarrón l’any 18584 El 1930 va ser processat per un article publicat al periòdic anarquista “Acción”.
Durant el període 1931-1936 va estar afiliat a la CNT, i dins de la FLS, militant en el corrent dels sindicats d’oposició. Va ser delegat de la construcció de Sabadell al Ple Regional de 1931, any en que va recolzar la vaga de telèfons amb sabotatges, fet pel qual va ser detingut al setembre. Va ser membre de la Junta Directiva del sindicat de la construcció i del sindicat d’obrers municipals de la FLS. L’any 1934 va ser empresonat i processat pels fets d’octubre, en els qual resulta ferit per les forces d’ordre públic; detingut i alliberat. Però quinze dies després, va començar un consell de guerra contra ell a la presó model de Barcelona (29 d’abril de 1935), se l’acusava d’agressió a l’autoritat. Durant aquests anys va ser redactor del diari Vertical, òrgan de la FLS.
L’any 1936 treballava a l’Ajuntament de Sabadell, com a peó de les brigades municipals i la seva esposa feia feines de la casa.
Durant la guerra, i integrada la FLS a la UGT, va ser president del Sindicat de la Construcció i del Sindicat d’Obrers Municipals i Secretari d’Organització i Propaganda del comitè local de Sabadell i del comitè comarcal del Vallès Occidental de la UGT. També va ser membre del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, i posteriorment del Comitè Local de Defensa. Va participar com a delegat de Sabadell en el III Congrés de la UGT catalana celebrat a Barcelona el novembre de 1937.
Acabada la guerra va marxar a França durant la retirada. Va sortir de Sabadell el dia 26 de gener de 1939 juntament, entre altres, amb Gustau Vila Bergadà (Grapa), Emili Mira Aparici i Josep Castells Candiri, dirigents també del sindicat.
La filla de Mario Vera i néta de Sebastián Vera, Isabelle Vera, va contactar amb mi i em va explicar la història de la seva família, també em va preguntar si tenia més informació sobre el seu avi. Isabelle viu a Tolosa i està cuidant a una de les filles de Sebastián Vera, la Libertad (Liberté) de 90 anys. Em vaig posar en contacte amb l’historiador sabadellenc Esteve Deu i em va passar informació sobre Sebastián Vera. Gràcies a ambdós he pogut refer i completar la seva biografia.
