Etiqueta: Supervivent Mauthausen

Benilloba (País Valencià, Alacant, El Comtat), 10 de març de 1909 – Frontignan (Hérault, Occitània), 19 de gener de 1998

Naixement i trasllat amb la família de Benilloba a Sabadell

Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba), Pagès; i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi), llevadora. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills:  Maria Teresa  (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). L’any 1912 Benilloba patí una greu sequera, i a més, el 4 de març del mateix any, mor la mare, Teresa Soler amb 39 anys, a causa d’una bronquitis pseudomembranosa ; i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa, de gastroenteritits. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon.²

La seva vida a Sabadell

A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure. Pel que fa a la seva experiència professional, va començar fent d’aprenent de dependent a Cal Traveria (merceria encara avui existent), i després a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, allà va començar a destacar com a sindicalista. Estava afiliat a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i després del trencament trentista, a l’agost del 1936 aquesta es va adherir a la UGT.

Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934).

Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16, al barri de La Creu Alta. Va ser milicià de la Columna  Alpina (Jaca), on coincidí amb els també sabadellencs Pablo Alòs Escartín i Enric Tomàs Urpí, entre d’altres. Després fou designat comissari polític de la Brigada 139 de la Divisió Líster de l’Exèrcit Republicà, destinada a Torredongimeno (Jaén); allà va combatre per la zona de Porcuna i Andújar, i finalment la brigada es va haver de desplaçar al front de Terol. Garrigós va acabar lluitant en l’ofensiva de l’Ebre, a la zona del Tossal de la Gaeta i les serres de Pàndols i Cavalls. El seus germans Salvador i Joan també van combatre amb l’exèrcit republicà: el Salvador va caure malalt de tuberculosi i va sobreviure a la guerra;  el Joan va ser donat per desaparegut al front, el 5 de desembre de 1938, però en realitat havia estat capturat i fet presoner per l’exèrcit franquista: el van destinar al 90 Batalló de Treballadors. En plena desfeta de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre, va iniciar la retirada: va anar a Olesa de Montserrat per preparar el contratac a Lleida, però la derrota era inevitable: va fugir cap a Olot i Figueres i va continuar el camí cap a la frontera. En plena guerra, cap a l’any 1937, Garrigós es va  separar de Maria Balagué.

Exili i internament al camp d’extermini de Mauthausen

S’exilià a França, sent internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Tot seguit es va allistar a una Companyia de Treballadors Estrangers i fou destinat a la Línia Maginot, prop de la ciutat de Metz i de la frontera amb Luxemburg, on de nou es retroba amb el seu company Pablo Alós. Al cap d’uns mesos i ja en el context de la Segona Guerra Mundial van ser capturats per l’exèrcit nazi a Saint Dié-des-Vosgues (departament de les Vosges, regió del Gran Est): primer va ser traslladat i empresonat al Frontstalag 110 i després a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), d’on sortí el 25 de gener de 1941. Fou deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, on ingressà amb el número de matrícula  6793,  i va ser internat a la barraca 19. Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca, aquest fet li va permetre viure amb menys brutalitat al camp, tot i que finalment va treballar un temps a la pedrera, pujant pedres per una escala (l’escala de la mort), on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessin, posteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però era txecoslovac sentia txecoslovac, dels Sudets.

Al camp, juntament amb altres sabadellencs com els germans Esteve Melcior, Joan Capellas Fages, i Pablo Alós Escartín, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp; amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava. Aquest grup, contactà amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.

En una entrevista que li va fer l’historiador Josep Maria Benaul  el 7 de juliol de 1990 recordava:

“A la pedrera, a carregar camions i vagonetes. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 quilos a l’esquena… Les havíem de pujar per unes escales perquè allà hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur coll cap dalt. I aleshores passaven llista: tants vius i tants morts. Jo no sé si ho feien expressament o si és que no sabien comptar o què, que ens comptaven deu o dotze vegades. Ens fotien a la barraca i la mateixa música… A l’hivern, amb aquell fred, nevant, dormint per terra i ens obrien totes les finestres. Si t’aixecaves, que tenies ganes d’anar a orinar, perdies la plaça. Si aixafaves algú es cagava amb el déu que t’ha parit. Era la misèria, Eren desequilibrats, bojos tots. El que s’aguantava serè és perquè o no pensava gaire o tenia molt coneixement. Jo era un d’aquests que deia: “Ja veurem, ja veurem!” Perquè al filat se’n tiraven molts. Jo deia: “Collons! Al filat no m’hi tiro!”

Alliberament de Mauthausen

Poc després de l’alliberament, va ser traslladat al llac Constança, on hi va romandre un parell de setmanes, amb alguns companys espanyols i un grup de soldats francesos. Després els van portar en tren a Suïssa i els van retornar cap a França, a París. De París i a causa del seu estat de salut, amb problemes als pulmons, va marxar cap al sud a Montagnac, prop de Montpeller, convivint amb Pablo Alós Escartín, i treballant a les vinyes. Entre 1945 i mitjans dels anys 1950, es va establir a Frontignan (Hérault, Occitània) refent la seva vida, casant-se amb Josefina (morta el 1987). Vivia amb Josefina i Pierre (fillastre), amb qui un cop morta Josefina, tingué cura d’ell fins a la seva mort. La seva primera dona i fill (Hilari), també son morts. El 1962 en el marc de la causa que tenia oberta a Espanya per part del Tribunal Especial para la “Represión de la Masonería y del Comunismo”, se li obriren un seguit de diligències per tal de localitzar-lo, ja que en desconeixien el seu parador; finalment el seu cas va ser sobresegut provisionalment.

L’any 1990 va venir a Sabadell per tramitar la documentació per percebre la pensió com a exmilitar de l’exèrcit de la República. Eduard Garrigós va ser enterrat al panteó familiar Garrigós-Ibàñez del cementiri de Frontignan, juntament amb les despulles de la seva muller i del primer marit d’aquesta, Miguel Ibáñez. A la família el coneíxiem com el “tiet de França”. La seva besneboda Elisabet Garcia Garrigós i el besnebot Adolf Pla conserven les seves memòries personals enregistrades en set cintes de casset, pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències. Era el tiet del meu avi (Agustí Garrigós Anglès) i igual que a Elisabet Garrigós i altres familiars, havia vingut a visitar-nos a Sabadell diverses vegades.

Actes en memòria d’Eduard Garrigós

Durant l’aplec de la Salut de Sabadell de 1993 es va fer un acte de memòria i es va inaugurar un monument d’homenatge als sabadellencs que havien passat pels camps d’extermini nazis. A l’esquerra Pablo Alòs i Eduard Garrigós supervivents de Mathausen:

El 25 de gener de 2020 a Sabadell es va col·locar una llamborda stolpersteine a la casa on havia viscut Eduard Garrigós a Sabadell, al carrer Piferrer, 16 del barri de La Creu Alta. I el 20 de gener de 2025 es va col·locar una rajoleta en memòria a Eduard a la casa de Benilloba (el Comtat, Alacant, País Valencià).

---

Eduard Garrigós Soler, víctima de la repressió en els camps de concentració del nazisme‘. Enrique Morrió Gómez. aramultimedia.com, 25 de març de 2019.

Biografia d’Eduard Garrigós per part d’Enric Morrió. Capítol I, capítol II, capítol III, capítol IV i capítol V. subhastador.blogspot.com

‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.

‘El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen‘, Silvia Saiz i Calvó, Ernest Gallart i Vivé; transcripció: Anna Cabeza i Gutés. Entrevista realitzada per Josep M. Benaul a Eduard Garrigós el 17 de juliol de 1990. Arraona: revista d’història, 2006: Núm. 30 , 4a època. Pàg. 237