Principals fets històrics, patrimoni i personatges clau de Sabadell durant els s.XIX i XX
Autor: Arnau Berenguer
Llicenciat en Història per la UAB, 2014.
Interessat en historia contemporània, història social i local, història del pensament, cultura i ideologies. Moviment obrer, socialisme, marxisme, anarquisme, liberalisme, conservadorisme, feixisme, comunisme, societats de postguerra i temes d'actualitat.
El seu pare era republicà, ella va anar a l’escola, però a l’acabar la guerra els hi van requisar el negoci. Als 21 anys es va instal·lar a Ca n’Oriac, on vivia rellogada, sense aigua ni llum. Poc després van arribar-hi la mare i el germà i es van construir una caseta on hi van viure, ella mai es va casar. Resu es va sorprendre de com podia viure la gent sense serveis, en cases autoconstruides i sense cap tipus de planificació urbana, amb falta de llum, aigua i clavegueram. A partir dels anys seixanta, sota l’aixopluc de l’església, el veïnat es va començar a organitzar. Resu hi va participar des de l’inici aportant els valors que havia compartit amb la Joventut Obrera Cristiana i l’Hermandad Obrera de Acción Católica, sent una de les principals activistes del barri. A través de l’Associació de Veïns va reclamar un sistema de clavegueram, llum, pavimentació, equipaments públics i la urbanització del barranc, mantenint sempre a la família fora de les seves activitats clandestines.
Tot i la repressió i el risc a perdre la feina mai va deixar de participar en les protestes per la millora del barri i en les mobilitzacions obreres, fet pel qual va haver d’anar a Madrid per declarar a favor d’una companya seva. van També va participar en les activitats de l’Assemblea de Catalunya de Sabadell.
El seu germà Paco també va ser membre actiu de l’Associació de Veïns i jugador de Handbol del Club Balonmano Fuensanta als anys 70, esport que ha seguit el seu fill Javier, i el seu nét Dani que ha jugat al TVB Stuttgart.
L’any 2009 la Generalitat va fer una sèrie d’homenatges a dones activistes veïnals com ella i es va elaborar elaborant un calendari del mateix any on apareix una foto i una biografia de cadascuna.
El nom de les Termes es deu a la fita termal que marcava els límits entre Sabadell i Santa Maria de Barberà al segle XVII. En una cara (la de la foto) hi ha esculpida la ceba de l’escut de Sabadell, dins una orla;. a l’altra cara hi ha la pinya, també dins orla, de la família Pinós, senyors de Barberà. Aquesta fita mesura 97x40x18, i juntament amb altres del terme, es va instal·lar l’any 1610 per acord del Consell de la Vila. Es va localitzar aproximadament l’any 1950 mentre es realitzava el desguàs per a la construcció dels pisos de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, ubicats al final de l’Avinguda de Barbera, a l’encreuament amb la ctra. de de Barcelona.[1] A les Termes també hi podem troba la Font d’en Quimet, situada al Torrent de Can Rimbles, la zona era un lloc habitual d’abocaments, fa anys es va restaurar la font, es va netejar la zona i s’hi van plantar lledoners o pins pinyer; a més l’acondicionament va servir per unir el barri amb el Ripoll.[2]
Fita de Les Termes. En una cara (la de la foto) hi ha esculpida la ceba de l’escut de Sabadell, dins una orla;. a l’altra cara hi ha la pinya, també dins l’orla, de la família Pinós, senyors de Barberà. Aquesta fita, juntament amb altres del terme, es va instal·lar l’any 1610 per acord del Consell de la Vila. Fotografia de Toni Peñarroya/MHS
Naixement i activisme antifranquista
El barri de les Termes va néixer a principis de 1960, en terres que fins el 1959 pertanyien en bona part a Santa Maria de Barberà L’obra va anar a càrrec de VISASA, vinculada a entitats com la Caixa de Sabadell i el Gremi de Fabricants, sota els auspicis de l’Associació de Dirigents Catòlics, presidia per l’alcalde Antoni Llonch, és el nucli més representatiu de l’acció social d’aquesta immobiliària a començaments dels anys 60, l’obejctiu era donar una llar a pert de la nova immigració procedent del sud d’Espanya que treballava majoritàriment en el sector tèxtil. Disposava de dos assistents socials per als barris més grans que havia construït: La Concòrdia i Les Termes (Margarida Besós). A les Termes construeix 1.142 habitatges. El 1974 s’obre el Centre Social a la Pl. de les Termes, cedit per VISASA[3] a la Ronda de Santa Maria.
El barri el formen set grups de blocs: Illa Àuria, Illa Noble, Illa Digna, Illa Sacra, Plaça de les Termes, Illa Magna i Illa Bella. Quan es van construir els pisos valien uns 100.000 ptes. cada un, que es van amortitzar amb quotes mensuals de 515 ptes. La Plaça de les Termes concentrava el comerç, forn de pa, carnisseries… i l’única instal·lació esportiva era la pista de bàsquet on hi entrenava i jugava l’equip de noies del barri. Altres instal·lacions eren l’església de la Sagrada Família on s’hi van fer moltes reunions clandestines als anys 60 i 70 i les Escuelas Nacionales, inaugurades el 1967.[4]
Església de la Sagrada Família, 2 de maig de 2026. Autoria pròpia
Durant el tardofranquisme, Les Termes i Torre-Romeu van ser els barris on va tenir més força CCOO, molt marcada per la influència del PCE (m-l), el FOC, les FSF i les COJ.[5] L’any 1972 el règim va tancar els centres juvenils d’Espronceda, Cifuentes i Les Termes.[6] El novembre de 1975 grups ultres llançaren còctels molotov a la parròquia de Sant Joan Baptista i a l’Associació de Veïns de Les Termes.[7]
Margarida Bedós i la ludoteca
En aquest hi havia altres serveis, com el despatx de l’assistenta social, Margaria Bedós seria l’assistenta social del barri i una figura molt important per aquest, va començar a organitzar activitats lúdiques pels infants a casa seva i a la Plaça de les Termes, amb l’objectiu que els nens no vaguessin pels carrers quan els pares treballaven, Bedós va crear una ludoteca a un espai del centre social, inaugurada el 10 d’octubre de 1980, va ser la primera ludoteca de l’estat i continua funcionant amb el nom de Margarida Bedós com a homenatge. Altres espais del Centre Social eren la biblioteca i les sales per als avis, els nens i els joves. El Centre Social també va esdevenir la seu de l’Associació de Veïns creada als anys seixanta per defensar els interessos dels veïns i reclamar millores socials i urbanístiques al barri.[8]
El barri a l’actualitat
En els seus inicis el comerç es concentrava a la Plaça. La plaça es pot considerar històricament el cor del barri, ha sigut el principal lloc de socialització pels veïns a més d’albergar les seves entitats. Com hem dit anteriorment, s’hi troba el Centre Social (obert el 1974). Els nombrosos comerços però, han anat tancat causa de la crisi. Hi ha la problemàtica de ser un espai tancat pels pisos al seu voltant i tenir poca il·luminació nits, etc.[9] Hi ha previst una actuació al barri per millora la il·luminació, la ludoteca o la pista poliesportiva i recuperar la titularitat pública d’alguns espais privats d’ús públic, entre altres.[10] L’any 2019 es va renovar tot el poliesportiu ja que portava temps en mal estat.[11]
Plaça de Les Termes, 2 de maig de 2026. Autoria pròpia
Plaça de Les Termes, 2 de maig de 2026. Autoria pròpia
Actualment la ludoteca ja no funciona com a tal, però continua sent un element de molta importància per la cohesió del barri, es coneix com a LudoB2 i entre les activitats i iniciatives que du a terme hi trobem els casals d’estiu, els espais per joves, suport educatiu, centres oberts i que han arribat a més de 80 famílies i a 500 infants, adolescents i joves. Des de 2016 una de les iniciatives és un menjador jove de 40 places, sota el programa “Dinem Junts”, i que es va crear quan als instituts es va començar a fer jornada compactada i molts adolescents vulnerables que a l’escola havien rebut una beca menjador, es van quedar sense recurs per poder dinar.
L’any 2023 va tenir lloc un projecte de recuperació de la memòria oral del barri amb el seus veïns. Desenvolupat per TRAMA SCCL, amb el suport de l’Ajuntament de Sabadell i de la Diputació de Barcelona. Amb la col·laboració de l’Associació de veïns i veïnes de les Termes, l’IES Les Termes i la Ludoteca Margarida Bedós.[12]
Per últim, cal destacar també la Biblioteca del Sud, inaugurada el 2010 i on a part dels diferents espais: infantil, bebeteca, sala jove, un auditori amb capacitat per un centenar de persones i un important fonts de llibres i un ampli fons, amb fons especialitzats en cuina, territori jove, feminismes i LGTBIQ+, primers coneixements, etc; també realitza activitats com els clubs de lectura, diferents formacions, reunions per les entitats de la zona, i participar i impulsa diferents activitats pel barri, com per exemple el projecte “Foc lent” per cohesionar diferents generacions de veïns del barri a través de la cuina, coordinat per la ONG CreART i liderada per alumnes de quart de secundària de l’Institut Les Termes i de quart de primària de l’escola Vedruna La Immaculada.[13]
Biblioteca del Sud, 2 de maig de 2026. Autoria pròpia
En els últims anys força gent del barri s’ha anat traslladant, buscant bisos en més bon estat i llocs on hi hagi més comerços i serveis, en canvi ha rebut molta immigració, sent el barri de la ciutat que ha rebut més immigració en els darrers vint anys, un 33,2%,[14] d’aquí la importància dels projectes i activitats de l’Associació de veïns, la LudoB2, la biblioteca, el IES les Termes, etc.
[3] ‘La producció d’habitatges a Sabadell (1940-1970). Respostes a un problema’. Jaume Puig Castells. Arraona: Revista d’Història, 2004. Núm. 28 IV època. Pàg. 53.
[4] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. MHS, Sabadell, maig del 2007. Pàg. 31
[5] PUIG VALLS, Angelina. “Nivell de vida, condicions laborals i mobilització antifranquista a Sabadell, 1940-1970”: una aproximació des dels testimonis orals». Arraona: Revista d’Història, 1991. Núm. 8. Pàgs. 63-75
[6] ‘El moviment veïnal a Sabadell durant el tardofranquisme, 1966-1976: <<Todos los Barrios unidos para aconseguir sus derechos>> (1)’Ricard Martínez Muntada, Arraona: Revista d’Història. núm. 24. Primavera 2001. Pàg. 83
[7] CASTELLS PEIG, Andreu. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1933-1976. Informe de l’Oposició (VI). Pàg. 29.47
[8] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. MHS, Sabadell, maig del 2007. Pàgs. 30-31
Barcelona, 5 d’octubre de 1923 – Llançà, Alt Empordà, 4 de setembre de 1947
Pascual Jaurés amb el seu amic Valentín Samitier, setembre de 1944
Poeta
Va néixer a Barcelona en l’anonimat el 5 d’octubre de 1923, quatre anys després un matrimoni de Sabadell el va adoptar. Aquest matrimoni el va portar a estudiar batxillerat l’any 1935. Durant la Guerra Civil va estudiar a l’Institut-Escola M.B Cossío on desenvolupa la seva vocació literària, escrivint la seva primera poesia el 1937. A partir de 1939 estudiaria al Col·legi de Batxillerat de Leopoldo Rovira (nascut a Viena i que feia d’intèrpret durant les visites de personalitats del règim nazi a Sabadell), quan no tenia classes aprofitava per anar a la biblioteca per llegir poesia i a casa a la llum d’una vela elaborava les seves poesies, que que ensenyava a la seva professora de literatura espanyola Blanca González de Escandón, poetessa que escrivia com a Blanca Molho, el cognom del seu marit, el lingüista Mauricio Molho).
L’any 1940 va ordenar les seves poesies en dos volums “Florecer” i “El cor i el ressò (1937-1940). L’any 1941 acabava “Sinfonía del amor que pasa”, i el 1942 “Callada, constant, fervorosa, ofrena”. El 1943 ingressava a la tertulia dels Amics del Cinema.
Va ser expulsat de la redacció del diari local Sabadell a causa dels seus escrits “Notas al margen”, durant un temps va participar a la ràdio i tenia pensat crear una revista local d’art i lletres. Sovintejava ambients intel·lectuals de Barcelona.
L’any 1944 va començar a fer el servei militar, seria enviat a la frontera francesa a causa de l’activitat dels maquis. A prop d’aquesta, a Llança, va conèixer a la que seria el seu amor, Enriqueta, que estava promesa amb un ric terratinent. Entre 1944 i 1945 acanat “Pressentiment de l’alba i altres poemes” i comença a patir símptomes d’una greu malaltia, veient-se obligat a haver de deixar el treball i els estudis. La seva última aportació periodística seria un article al Sabadell el 25 de febrer de 1947 sobre art, “Carta a los críticos. Un pintor ante la rosa de los vientos”, on defensava el pintor Andreu Castells i criticava el conformisme de la crítica d’art barcelonina de l’època. L’any 1947 va ser sotmès a una operació de trepanació, la seva estimada Enriqueta li faria d’infermera a Llançà. Però el seu estat de salut no va millora, morint el dia 4 de setembre quan li faltava poc per fer 24 anys.
El 29 de maig de 1948 Josep Torrella Pineda i Jaume Truyols Santoja li van dedicar una ponència per Fundació Bosch i Cardellach, titulada “Pascual Jaurés, el poeta que ignoràvem i que hem perdut”.
‘Pasual Jaurés 1923-1947’. Revista Riutort. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, abril de 1958 Pàgs. 114-116
Sabadell, 1956 – Sant Quirze del Vallès, 12 d’agost del 2000[1]
Impressor. poeta i artista visual
Casat amb la ceramista Maria Romaní amb qui feia exposicions d’art conceptual. [2]
De professió impressor i gran lector, dedicava bona part del seu temps a cultivar la poesia, l’obsessió per la paraula, per la poesia pura, el va abocar a un cert hermetisme. Tot i que feia temps que escrivia poesia, no va publicar el seu primer llibre de fins l’any 1993, amb “Naufragi silenciós d’ales cremades”.
Els seus següents llibres de poemes publicats van ser “El clima de l’asfalt” (2005),[3] “El sentit de la vida” (2016)[4], i “El cor palpita a la butxaca” (2017) i “Diví és inferior a terrenal” (2018)[5]. En aquests tracte i crítica algunes problemàtiques de la societat actual, com l’excés d’individualisme i egoisme, el consumisme, l’estètica i l’aparença enfront la riquesa del pensament, etc. El 2024 es va publicar un recull de poesies seves inèdites anomenat “El món que m’envolta i em revolta”.[6]
Va ser membre fundador de Papers de Versàlia,[7] associació de poetes sabadellencs sense ànims de lucre creada el 2001 per promoure la creació i difusió d’obres poètiques.[8]
Des de 2021 la biblioteca de Sant Quirze del Vallès porta el seu nom.[9]
‘Marcel Ayats: l’amic, l’home, el poeta, Antoni Dalmases’. Obituari. Col·lectiu Pere Quart
En defensa de la literatura catalana a les aules, 17 de setembre de 2020
La seva feina com enginyer i empresari va anar moltes vegades del seu soci Antoni Forrellad. Amb aquest últim va treballar en el projecte per portar aigua a Sabadell, en la fundació l’any 1945 de l’empresa de fabricació i bobinatge de motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES), Josep Salvador s’encarregava de la direcció tècnica i Antoni Forrellad de la direcció comercial, l’empresa es va fusionar amb la sueca ASEA, esdevenint ASEA-CES. També amb Forrellad es va encarregar del disseny de les les xemeneies de Fytisa (1943) de 27,5 metres, i de Cal Marcet SA (1947) de 33,4 metres. Una xemeneia dissenyada únicament per ell va ser la de Germans Camps (1944) de 12,79 metres. És possible que fos l’autor de la xemeneia del molí del Mornau
Entre 1946 i 1948 va ser un dels enginyers de l’edifici de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), situada al carrer de la Concepció, 20 amb carrer de la Indústria, juntament amb els també enginyers Antoni Forrellad i Antoni Trallero.
Pilar era la petita de tres germans, Maria, Josep i Pilar, va estudiar a la Sagrada Família de Piera.
L’any 1920 amb 16 anys es va traslladar amb la seva mare vídua i els seus germans a Sabadell. Teresa va entrar a treballar a la Casa Teresona a la Plaça Major cantonada amb el carrer Mestre Rius, on després hi hauria La llar del llibre. El propietaris eren Guillermina Peig i el seu marit Elies Dalmau Agundez, ella va començar a vendre aprenent de Guillerma. Pilar va agafar una gran fama com a dependenta entesa de teixit i moda, era costum que totes les clientes li preguntessin: “Pilar quin vestit et faries
Després de molts anys de la mort de Elies Dalmau, Guillermina Peig, li va oferir portar la botiga, però ella tenia com aspiració voler treballar per compte propi, així, després de 23 anys treballant per la Casa Teresona, va establir el seu propi negoci al carrer Creueta, núm. 18, inaugurant aquest l’1 de març de 1945. Posteriorment, després de 15 anys a causa de l’estat ruïnós de la finca, es va veure obligada a traslladar el seu negoci al carrer de Gràcia, núm. 20, inaugurant-lo el 16 de juny de 1960, encomanant-li la decoració al prestigiós artista sabadellenc del qual va confiar la seva decoració al prestigiós artista sabadellenc Josep Vives Bracons.
Pilar va ser una autodidacta que va adquirir un gran prestigi, treballant per importants cases com Creacions Ferrero, de Barcelona, Molins Germans S.A., Sampere i Gorina, les tres de Sabadell, i Boada i Rigol, de Terrassa, Sederias Jordi Fábregas o Sedium, i Baltó de Barcelona, entre altres.
Sovint anava a París per assistir com invitada a les desfilades de Moda de Cristian Dior, en les que anava amb les reputades modistes sabadellenques Germanes Muntané, del carrer de la Indústria. Durant aquests viatges visitava les botigues de moda de la capital francesa, estan sempre atenta de les novetats i canvis en teixits i moda i fent-ne participes a clientes i amigues.
Arxiu Ricard Simó Bach (AHS)
‘Pilar Casanovas i Ferrer del Coll’. EVOCACIÓ. Ricard Simó Bach. Diari de Sabadell, 27 d’agost de 1987. Pàg. 15
Barcelona, 1 de maig de 1920 – Sabadell, 31 de desembre de 1982
Pedagog
Fill de Pere Caldas Segura i de Josepa Nogué de Miquel, era el germà petit dels quatre fills d’aquest matrimoni. Quedà orfe de pare quan només tenia tres anys. El 2 d’agost de 1947 es va casar amb Maria Teresa Ibáñez Tatché, amb la qual tingué un fill.
Els seus primers estudis els va fer al col·legi de l’Escola Pia de Barcelona. Més endavant, va fer el batxillerat a l’Institut Balmes i el Magisteri a l’Escola Normal, ambdós de Barcelona. Finalment, va es va llicenciar de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El 1940-41 començà a exercir de Mestre a l’Acadèmia Labor, situada al carrer Escola Pia de Sabadell, i dirigida per Enric Cots i Sunyé. L’any 1944 començà donar classes particulars pel seu compte en el seu domicili del carrer Josep Renom, on després hi obriria un centre de Batxillerat i de Peritatge Mercantil.
El 1947 exercia com a professor de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell, de la qual l’any 1962 n’acabaria sent director a causa de la vacant de Josep Miquel Sanmiquel Planell que passaria a ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell. Josep Caldas va exercir com a director de l’Escola Industrial de 1962 a 1966, quan va agafar el càrrec sol·licità del Govern Civil l’autorització per poder donar classes en català, petició que va ser denegada, així que va començar a impartir classes d’aquesta llengua al seu domicili, classes que tingueren molt èxit ja que a part dels seus alumnes podien assistir-hi tots aquells sabadellencs interessats en conèixer l’idioma. Va ser reconegut com un bon pedagog a arreu, sent sol·licitat pel govern andorrà com a funcionari responsable de la Casa de la Vall d’Andorra. Josep, també va ser un destacat promotor i col·laborador d’Òmnium Cultural i de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Un dels seus alumnes va ser el pedagog Josep Vall Sabata, fundador de l’Escola, el qual Josep Caldas va donar un important suport a l’hora de tirar endavant aquesta escola davant les dificultats que hi posava l’administració de l’època, en aquest projecte també i va col·laborar el seu amic Mossèn Camil Geis.
Josep Caldas va morir el 31 de desembre de 1982 al seu domicili del carrer Picañol a causa d’un infart de miocardi.
Arxiu Ricard Simó Bach (AHS)
‘Josep Caldas i Nogué, pedagog’. EVOCACIÓ. Ricard Simó Bach. Diari de Sabadell, 26 de novembre de 1987. Pàg. 11
Sabadell, cap el 1912 – Tarba (Als Pirineus, Occitània), 1979
Anarcosindicalista, militant de la CNT de Sabadell i Tarba
El 16 de juliol de 1936 va intervenir en un important míting de la CNT-FAI Sabadell al Teatre Los Campos de Recreo de la ciutat. L’any 1937va ser enviat a una escola militar i després destinat a una unitat de l’exèrcit republicà. Durant la retirada es va exiliar a França, acabant sent internat en diversos camps de concentració i en les CTE (Companyies de Treballadors Estrangers).
Anunci del míting de la CNT-FAI del 16 d’agost de 1936 a Los Campos de Recreo. Publicat a “Solidaridad Obrera” el mateix dia
Un cop alliberada França va fixar la seva residència als Als Pirineus. L’any 1947 va ser de delegat de l CNT Lourdes al congrés celebrat a Tolosa. El 1966 va ser el secretari de la CNT de Tarba (Tarbes, en francès), la seva residència es trobava al carrer des Pyrénées de Juillan, núm. 22 d’aquest municipi. Va participar sovint com a delegat a diferents congressos i plenàries de la CNT a França. L’any 1977 juntament amb Antonio Silvestre va participar i va donar suport econòmic a la reconstrucció de la CNT de Sabadell. Va morir l’any 1979, sent encara secretari de la CNT de Tarba.
Porrera, Priorat, 2 de juliol de 1894 – Barcelona, 3 de gener de 1982
Pedagoga
Els seus pares eren camperols de Porrera, quan Carme tenia només dos anys, van deixar el poble per instal·lar-se a Barcelona on tenir més oportunitat per ells i els seus fills.
Va estudiar a l’Escola de Mestres de Barcelona (institució pedagògica en funcionament de 1906 a 1910), creada i dirigida pel pedagog Joan Bardina Castarà. Allà Carme coneixeria el que seria el seu marit, Enric Casassas Cantó. Aquesta escola es distingia de les altres per un ensenyament més centrat en l’educació que en la instrucció.
L’any 1915 Carme Simó es va casar amb Enric Casassas, aquest matrimoni tindria quatre fils: Enric, Lluís, Oriol i Montserrat. Enric va ser catedràtic de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans. El segon, Lluís, va ser professor de Geografia de la Universitat de Barcelona i escriptor, un dels seus libres “Barcelona i la seva rodalia, al llarg del temps”, el va escriure juntament amb el pedagog sabadellenc Pau Vila Dinarès. El tercer, Oriol, va exercir de metge i pediatre, això com escriptor de libres sobre educació, pediatria i medicina, com “L’ensenyament de la pediatria”, L’educació de la Llibertat” i “La Medicina Catalana del segle XX”, així com un llibre de poesies “Prima-nox”, prologat per Joan Oliver “Pere Quart”. La quarta, Montserrat, va exercir com a pedagoga i escriptora, va dirigir una escola privada a Sabadell, i l’any 1963 es va traslladar a Nicaragua per treballar com assessora pedagògica del Ministeri i catedràtica de la Universitat de Managua, al recolzar unes protestes d’estudiants contra la dictadura de Somoza va ser desposseïda dels càrrecs i perseguida, fet pel qual es va exiliar a Costa Rica; en aquesta última sent una reconeguda impulsora de la renovació pedagògica, i encarregada pel Ministeri d’Educació de diferents assessoraments i inspeccions de responsabilitat. A més Montserrat, va escriure diversos libres sobre pedagogia i un tractat de psicologia, publicats a l’Amèrica Central. Tots els fills van fer els seus primers ensenyaments a l’Escola Nacional que portaven els seus pares a la nostra ciutat, situada al carrer Jardí, núm. 2.
Tornant a la biografiada, Carme Simó, un cop acabada la carrera de Magisteri, va seguir al seu marit, que l’any 1916 va ser destinat a exercir com a Mestre d’un col·legi de Castellgalí del rodal de Sant Vicenç de Castellet (Bages).
L’any 1920, Carme Simó i Enric Casassas van arribar a Sabadell per exercir a l’Escola Nacional del carrer Jardí que hem comentat anteriorment. Carme es va encarregar a l’aula de les nenes i Enric a la de nens. Gràcies als seus ensenyaments innovadors el col·legi va augmentar el seu prestigi, rebent alumnes de diferents punts de la ciutat.
L’any 1923 amb Enric Casassas van portar les Colònies de la Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell. Carme s’encarregava de les colònies “de terra”, i Enric de les “de mar”. Fins el seu trasllat a Barcelona, es van encarregar d’aquestes colònies que tenien lloc a l’estiu a Castellterçol, Rellinars i Tona. Els nens, a més de l’esbarjo i el contacte amb la natura, aprenien la pràctica de la higiene, de la gimnàstica i del joc col·lectiu. El prestigi d’aquestes colònies va fer que amb el Patronat de Colònies Escolars de Terrassa, a partir de 1931 i fins el 1937, cada any, infants de Terrassa van assistir a les Colònies de Tona.
L’any 1932, el Patronat Escolar de Barcelona, portant un grau del Grup Escolar Ramon Llull, on hi va romandre dos anys. L’any 1935 va ser destinada com a mestra al Grup Escolar Baixeras, juntament amb el seu espòs, on hi va treballar fins la seva jubilació. Carme Simó va morir el 3 de gener de 1982 a Barcelona, amb 87 anys, quatre anys després que ho fes Enric Casassas.
En democràcia, l’escola del carrer Jardí on havia treballat Carme se li va posar el seu nom, aquesta l’any 2003 es va fusionar amb l’Escola Sant Gregori, i actualment és l’Escola Miquel Martí i Pol, i l’edifici Carme Simó forma part del Conservatori de Sabadell. Així mateix, una plaça del centre de Barcelona, davant de l’Escola Àngel Baixeras, on va treballar Carme, porta el seu nom des del 2018.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
‘Carme Simó i Saco. Pedagogia i maternitat’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 12 de juny de 1986
Sabadell, 27 d’octubre de 1918 – 10 d’agost de 1989
Va néixer al carrer Sant Pau de Sabadell, els seus pares eren Hermenegil Bracons Prat i Maria Tatché Palau. Ella era la segona filla del matrimoni. Maria Esperança va estudiar al col·legi de les religioses de Sant Joseph de Cluny al costat de casa seva, la formació poliglota d’aquesta escola li despertà interés per les llengües arribant a parlar i llegir 5 idiomes. Els seus avis materns eren Narcís Tatché Giralt i Antònia Palau Garriga, els quals tenien una industria de desmuntat en anomenat molí Campecho al riu Ripoll. El seu pare, Hermenegil Bracons Prat va estudiar a Sabadell al col·legi de Mn. Josep Cardona al carrer Jardí, després va fer Química a Barcelona i va perfeccionar els seus coneixements treballant durant dos any a Alemanya a l’empresa B.A.S.F. Retornant a Sabadell es va fer càrrec del departament de tint de l’empresa familiar Prat, Carol i Companyia (fundada pel seu avi, Josep Prat, que va introduir al textil català els tints Intranén que per la seva solides revolucionaren la tintura dels teixits de cotó), era conegut com “el Vapor de l’infern” i es trobava on actualment hi ha l’Escola Industrial.
La mare de Maria Esperança Bracons, Maria Tatché Palau, va morir quan ella només tenia 8 anys. La germana gran d’Esperança es va casar amb el germà gran d’Antoni Forrellad Solà, Francesc Forrellad. Maria Esperança va conèixer l’industrial Antoni Forrellad a partir de la relació de la seva germana amb el germà d’aquest el 1933, quan tenia 15 anys , i es van prometre una setmana abans que comencés la Guerra. Durant el conflicto ambdós van romandre a Sabadell, Antoni Forrellad exercia com a Director de l’Escola Industrial. Passada la guerra, el 15 de febrer de 1941 es van casar a la Catedral de Barcelona, tindrien un fill, Hermen.
Va ser secretària d’Acció Catòlica a la Parròquia de Sant Feliu, però sobretot va dedicar la seva vida a la participació en nombroses ONG’s i organitzacions solidàries: Presidenta de la Lluita Contra el Càncer, participant en el SECOT, Associació de Sords-muts i Minusvàlids, cooperant de l’Institut de Reinserció Social, de l’Associació Protectora de Subnormals de Sabadell… Col·laboradora en la Campanya contra la fam duta per Mans Unides. On va ser més activa va ser en la Lluita Contra el Càncer (segurament per la mort prematura de la seva mare per càncer) i Mans Unides, campanya contra la fam. Era amiga de Teresa Gavarró Izard, i cap de les dues va permetre que cap malalt de càncer es trobés sol.
Apassionada de l’art i la música i, va anar conreant una gran afició per l’Òpera, per aquest motiu formava part dels Amics de l’Òpera de Sabadell i dels Amics del Liceu. Amb el seu marit eren assistents habituals al Palau de la Música Catalana i concorrien als grans festivals de música i concerts europeus. Sentia gran admiració pel moviment Modernista, havia estudiat aquest moviment i va fer un inventari i fotografies de les cases modernistes de l’Eixample de Barcelona. Altres aficions que tenia eren l’art, li interessava l’etnologia, sent visitant assídua del museu de Montjuïc i dels de tot Europa, disposava d’una col·lecció de penjolls populars, asiàtics, africans i d’Amèrica Llatina.
Esperança Bracons heretà del seu pare una important biblioteca, que ella lectora infatigable va continuar ampliant, cap a una certa especialització en el Moviment Modernista.
En els últims anys de la seva vida es va dedicar sobretot a la lluita contra la pobresa al tercer món a través de Mans Unides.Va morir d’un infart el 10 d’agost de 1959.
Quan va morir la delegació de Mans Unides a Sabadell li va dedicar aquestes paraules:
“Creiem que l’homenatge que més plauria a la señora Forrellad fóra el de demostrar-li com s’incrementa la nostra sensibilitat vers els qui pateixen i, concretamente, la solidaritat dels sabadellencs en ajuntar esforços per pal·liar els problemas del tercer món”.
Col·laboració. ‘Una gran senyora’. Diari de Sabadell, 7 d’octubre de 1989. Pàg 6.
EVOCACIÓ. ‘Mª Esperança Bracons i Tatché’. Text Imma Cabré – Arxiu: Ricard Simó. Diari de Sabadell, 3 de març de 1990. Pàg. 27
Sabadell, 12 de febrer de 1892 – Barcelona, 29 de desembre de 1978
Pedagoga
Filla del pintor Joan Vila Cinca i de Josepa Arruat i Puig.
Els germans de Teresa eren Antoni (pintor, com el pare) i la seva germana petita Marianna.
Va fer els primers estudis escolars a les Escolàpies del carrer de Sant Josep de Sabadell, on va tenir de professora a Mare Consell. Posteriorment, va tenir com a professors particulars a les pedagogues Carme Simó Saco i Francesca Colomer. Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona on es va trobar amb la seva professora Francesca Colomer, que acabaria influenciant-la molt com a pedagoga. L’any 1910 va acabar el Magisteri i va exercir com a professora ininterrompudament durant 52 anys.
Una de les seves alumnes més estimades va ser Maria Teresa Gavarró arran de la seva mort va llegir el següent comunicat a la Fundació Bosch i Cardellach en sessió plenària l’any 1979:
“Cal destacar el d’ésser nascuda en un temps en què la dona feia o bé d’obrera, treballant a fora i a casa, o bé restava, tancada. Potser l’única possibilitat de la dona per fer quelcom important era la carrera del Magisteri. Aquest camí fou recollit per Teresa Vila. I triada la ruta, la va seguir amb entusiasme i plena dedicació.
A les escoles unitàries de Linyola i de Ripollet va passar els primers anys del seu treball. A Ripollet, gairebé mig segle després encara hi ha el seu record viu. Recentment han volgut donar-me constància posant el seu nom, junt amb el del Mestre contemporani seu, a un parc infantil en el centre de la població.
El Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona la va escollir per a incorporar-la als seus grups escolars. Així va ser que entrés ‘Pere Vila’, que duia el primer grau.
Quan se li objectava per a què no estava amb alumnes més grans, deia que és en el primer grau on es posen les bases per anar a desenvolupar l’alumne en tots els sentits. Quan hom li parlava dels primers graus el cor se n’hi anava.
Més tard va ser destinada al parvulari Dolors Montserdà, de Sarrià, on tenia direcció i aula. Aquesta era una escola presentada com a model.
Va ser professora meva de practiques de magisteri. El director del grup ‘Pere Vila’, Martí Alpera, en presentar-me em da dir: “Us porto a classe de la millor mestra que tinc i veureu la seva finor i amb quin gust i espiritualitat.
No voldria que l’afecte i l’agraïment que sento per ella exageressin la nota. Heus ací (paraules del seu inspector que, en general, solen ser severs. Diuen de la seva actuació: “Exquisit gust i decoració en cada una de les aules, adaptat als interessos i ambients educacionals de pàrvuls.
Nascuda i pujada en un ambient artístic, aquest fet transcendeix en tota l’actuació de Teresa Vila Arrufat. Portava una preparació meticulosa amb una tècnica perfecta, però sempre plena de bon gust i espiritualitat.
Els alumnes estimen l’ordre i la bellesa com a medi natural i així conserven l’espontaneïtat i la frescor pròpies de l’edat per assimilar aquells principis religiosos i formatius que han de regir la vida, les arrels de la qual han d’estar al seu inici.
No és tot art; la tècnica l’acompanya sempre i fa més perfecta la conjunció amb els altres aprenentatges. Així té una preferència i insistència per les Matemàtiques.
Va exercir cinquanta-i-dos anys, des de l’any 1910 fins al 1962, en circumstàncies molt diverses per al país. Sempre estimant-lo i fent-lo estimar, fos a través de relats o descripcions. La geografia era a les seves mans un instrument per a tal fi.
Sempre fou possible, i moltes vegades fins quan ho era, tot ho feia en català, no com a refús dels que no eren catalans, sinó com a treball d’integració per a aquells que havien vingut de fora i volien conèixer la nostra llengua.
Va ser seleccionada per la Inspecció Provincial d’Ensenyança Primària per a col·laborar a l’Exposició Nacional i als Stands d’Espanya a Suïssa i Bèlgica, de l’Educació prescolar.
Crec que tota la dedicació de Teresa Vila Arrufat va ser possible perquè vivia en un ambient familiar que la va ajudar molt. Era soltera, però mai no va ser sola; els qui l’envoltaven, l’estimaven, la consideraven i li donaven tot l’escalf possible. Tenia tota la llibertat per actuar i també tot un caliu familiar i humà. Va tenir una llar sense les preocupacions naturals que comporta. A més, la família era plena d’artistes: el pare, Joan Vila Cinca; el germà Antoni Vila i Arrufat; el cunyat, Josep Vives i Bracons; els nebots, Aguadé i Vila Grau; nebot-néts, tots cooperaven a l’ambient espiritual i artístic de Teresa Vila Arrufat.
Els últims dies de la seva vida, ja emboirada la ment, i quan feia temps i temps que estava oficialment separada de l’escolar -disset anys-, encara hi somiava: “No tindrem material…haig d’anar a obrir la porta…falten prestatges…
I, en uns moments de claredat, pogué dir: Estic tranquil·la la d’haver complert la meva missió, ja que sempre he procurat que les noies tinguessin un mitjà per poder promocionar-se elles mateixes, sense perdre la seva feminitat.”
Teresa Vila Arrufat va morir el 29 de desembre de 1978 a Barcelona, i seguint la tradició familiar, va ser enterrada en el panteó familiar situat al poble de Sant Sebastià de Montmajor.
Fons Ricard Simó Bach (AHS)
‘El magisterio de Teresa Vila Arrufat’, Maria Teresa Gavarró (*) Comunicació llegida a la sessió plenària de la Fundació Bosch i Cardellach. Diari de Sabadell, 24 de febrer de 1979. Pàg. 11
‘Teresa Vila Arrufat, pedagoga. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 26 de juny de 1986. Pàg. 16
Sabadell, 17 de maig de 1936 – Sabadell, 2 de desembre de 1989
Fotografia extreta del tríptic de l’acte de memòria a Pompili Avellaneda, Paqui García i Rosa Maria Ribera. Convocat per la PAS el 14 de maig de 2022 al Bosc de la Concòrdia.
Militant comunista i sindicalista antifranquista, actor de teatre, escriptor d’una dotzena de poesies i pintor
Va militar des de jove a la Joventut Obrera Cristiana (JOC), CCOO i el Front Obrer de Catalunya (FOC). Seguidor de Lanza del Vasto, d’un activisme no violent. Va participar clandestinament en la formació d’adults als nous barris perifèrics de la ciutat, juntament amb altres companys, arribant a ser el responsable de preAdults de la Federació de Sabadell de les JOC. Així mateix, a mitjans dels 60 va participar en obres de teatre a l’Aula de Teatre de Palestra.[1]
Va ser un dels preparadors de la convocatòria de la vaga d’autobusos de 1964 amb motiu del Primer de Maig. En aquesta vaga es denunciava la situació dels barris sense asfaltar, plens de pols i fang, bruts, sense cap servei, el servei d’autobusos que no disposaven de les condicions d’un servei públic i que amb el suport de l’Ajuntament només servia per enriquir el Sr. Martí (propietari d’autobusos Martí).[2] En motiu d’aquesta vaga va empresonat i torturat poc després d’aquesta, juntament amb altres activistes de antifranquistes del barri de la Concòrdia com Casimir García i Simón Saura. [3] Va ser processat pel Tribunal de Orden Público (TOP), però finalment la causa va ser sobreseguda l’any següent. Poc temps després de sortir de la presó el 1964, va patir una embòlia i una hemiparèsia, quedant amb la mobilitat reduïda, fet pel qual va dedicar-se a escriure poemes, arribant a publicar una dotzena de llibres, també es va dedicar a la pintura de caràcter expressionista.[4]
[3] CASTELLS PEIG, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976. Editorial Riutort, Sabadell, 1980. Pàg. 28.20
[4] Roca Tubau, Jordi. ‘Pompili Avellaneda i Camins: Tot un símbol’. Quadern : Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. Sabadell, núm. 70 (nadal 1989), p. 490.
La seva mare tenia una fàbrica de capses de cartró per a sabates on a part de la mare també hi treballava, la tieta (germana de la seva mare) i l’avi matern. El seu pare treballava a un laboratori d’una fàbrica tèxtil de Terrassa. A casa seva acollien exiliats xilens, també els acollia gent de l’església, a casa seva eren cristians antifranquistes.
Va fer la primària al col·legi de les Carmelites de Sabadell, més endavant va fer estudis d’Educadora de Jardí d’Infància, però el títol no estava reconegut oficialment. Després va començar a fer cursos de pedagogia per aconseguir oficialitzar el títol, però no va poder acabar-los perquè havia començat la seva militància política, va entrar al PCE (m-l) l’any 1968 amb 17 anys, a través d’una amiga de la família que volia tirar endavant una guarderia, li va dir de participar en aquesta través de l’assistenta social que portava el projecte, necessitaven algú que l’ajudés amb la guarderia. A Cifuentes, va començar amb infants però després també va cuidar de gent més gran. La van veure una noia activa, dinàmica i enèrgica, que cridava a participar a més gent.
Ella va començar a militar a als Merinals i a Cifuentes, en aquest últim barri participar en una cèl·lula del partit. Feien reunions de cèl·lula, el primer que els hi donaven a l’entrar al partit era el “El llibre roig” de Mao, el PCE (m-l) era maoista. De seguida va començar a participar en una sèrie d’accions d’agitació contra el franquisme, en unes pintades que van fer al cinema Rex dels Merinals, es van dividir en dos grups, en el moment que es va haver de canviar perquè s’havia embrutat amb l’esprai, van disparar un tret a la seva companya Carmen Prados. A l’acabar l’acció tenien una cita de seguretat per si havien tingut algun problema, els hi van dir que havien de marxar de Sabadell perquè hi havia hagut diverses caigudes. Ella i altres Companys es van dedicar a anar amb Vespa a les cases i local son hi havia propaganda de gent del partit per treure-la i després la llençaven pels barrancs de Can Deu.
El cap d’uns dies van marxar a l’exili, es va acomiadar de la seva família, ho van entendre de seguida, eren cristians però de ment oberta, de la part de l’església progressista que lluitava contra el feixisme. En l’exili va passar per diverses localitats, on l’acollien als domicilis de la gent del partit, primer a Rubí, després a Fraga i posteriorment a Lleida. En aquell moment la seva parella estava també en el partit i es van haver de separar. A Fraga va treballar a l’hostaleria, i a Lleida fent feines de la llar, allà tenia un contacte polític amb gent que estava en càrrecs superiors del partit i a través d’aquest va conèixer el que després seria la seva parella, Blas.
Quan va acabar tot, a Barcelona va deixar de militar al partit, casi tots es van casar, molts per l’església per tal de passar desapercebuts. Va deixar el PCE (m-l) perquè es va sentir molt manipulada, veia que era una organització molt vertical, altres excompanys també es van sentir així. El PCE (m-l) es va acabar dissolent, alguns havien passat al FRAP, un amic seu, Jesús, va ser empresonat i es va acabar suïcidant. Posteriorment va participar a la vaga general política de febrer de 1976 a Sabadell, recorda la manifestació de suport al professorat en vaga del 13 de febrer, on la policia va carregar, ferint pares i nens, aquestes càrregues van ser la guspira que va fer encendra la vaga general política dies després. A la vaga del metall de setembre del mateix any, va participar en aquesta des d’on treballava, a l’empresa Riviere de Cerdanyola (especialitzada en la fabricació de malles metàl·liques, filferros i tanques), recorda que hi va haver molta solidaritat.
Al deixar la militància al partit, i al tornar a Barcelona es va instal·lar a Cerdanyola on hi visqué 30 anys, va tenir una parella, Blas, després de separar-se d’ell va conèixer a Pepe, amb qui va tenir dos fills, va acabar divorciant-se, i va conèixer a Jordi amb qui també va tenir dos fills, aquest últim era regidor del PCC (sorgit l’abril de 1982 d’una escissió del PSUC contrària a l’eurocomunisme) a Cerdanyola. Al primer, Pepe, va haver de denunciar-lo ja que no li deixava veure els fills, els havia de veure clandestinament, el seu cas li va portar l’advocada Remei Bona que estava casada amb l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés. Ha treballat de moltes coses, netejant cases, treballant a Sant Joan de Vilatorrada, a un escorxador de nits, a INERSA que era una empresa d’aparells de ràdio, en aquesta última va participar en una vaga en la qual la policia va acabar intervenint a la fàbrica, després a Europrix, on també va participar en una altra vaga. Ara viu a Sabadell però va viure 30 anys a Cerdanyola, participant a un grup de dones, implicant-se en vagues, etc. A finals dels 70 i als 80 va militar primer al PSUC i després al PCC. Actualment, no milita a enlloc, però continua participant en manifestacions a favor de Palestina, contra les guerres, contra els desnonaments, i ha continuat acollint gent de fora que ha necessitat ajuda.
Testimoni de Rosa Maria Ribera Vall, 16 de febrer de 2026
Militant comunista antifranquista, torturada per la dictadura feixista per lluitar contra aquesta
Paqui es diu Francesca, primer es deia Francisca però es va canviar el nom al català, Francesca però, li agrada que li diguin a Paqui, ja que més proper i fàcil de pronunciar.
Els seus pares eren asturians republicans d’esquerres, el seu pare va treballar de miner a Astúries, a les mines de Sasma i de Pozo de Sotón, i posteriorment, a les mines de sal de Linares (Jaén), participant a la vaga de 1962. Paqui ens explica quan va arribar a Sabadell, la seva primera feina i als inicis de la seva militància al PCE (m-l):
Vine a Sabadell con 14 años y me puse a estudiar y trabajar en la Cooperativa de Ca n’Oriac, hice un curso de urdidora y de tejedora de piezas del textil. Me afilié al PCE (m-l) con 17 años y me casé en enero de 1971, mi marido era miembro del comité del PCE (ml), yo pasaba más desapercibida, hacía reuniones en casa, tenía miedo de comprometer a mis padres, ellos acogían y daban comida a militantes buscados por la policía. En mi boda fueron muchos camaradas, unas 200 personas, cuando me detuvieron me quitaron el libro de la boda donde había sus fotos, entre ellos también Cipriano Martos que lo torturaron y mataron en 1973, un muchacho muy noble. Las detenciones por eso no vinieron por las fotos del libro de boda, ellos ya tenían nombres, lo que si que querían saber es el nombre y paradero de miembros del partido que salían en las fotos, querían más información.
L’any 1971 va ser detinguda i torturada per lluita contra la dictadura feixista, va passar per la Comissaria de Sabadell, estava embarassada de bessons i com a conseqüència de les tortures en va perdre un:
Me detuvieron en Sabadell el 9 de mayo de 1971, los grises buscaban a mi marido por terrorismo, ya que era miembro del FRAP y había participado en el atraco de la armería Permanyer del Passeig Manresa, donde se hicieron con varias armas de la policía que tenían guardadas para revisar y reparar, el problema, a un compañero de mi marido durante el atraco se dejo la chaqueta con la cartera y el DNI dentro, mii marido pudo escaparse y permanecer en clandestinidad. En total detuvieron a unas 50-60 personas, no solo del PCE (m-l), sino de varios partidos. Los grises vinieron a mi casa y como no encontraron a mi marido ni a mi, se llevaron a mi suegro de 68 años y enfermo a la Comisaria de Sabadell, yo fui a la Comisaria y les pregunté si no tenían vergüenza de coger a una persona mayor y enferma, y me detuvieron. Tenía solo 18 años, en el partido tenia de alias el nombre de “Nuri”, lo hacíamos para evitar detenciones, me metía en los barrancos con los pantógrafos, en aquella época no teníamos impresoras, dejábamos mensajes contra el imperialismo yanki y el fascismo. Durante la detención estaba con una compañera, Carmen Prados, que le dispararon en la pierna y estaba embarazada de 2 meses de gemelos, querían saber dónde estaba mi marido y más nombres de miembros del partido, me vejaron, insultaron y torturaron, empecé a perder sangre y tuvieron que ingresarme en Santa Fe, donde estuve 10 días, y donde perdí a una de las dos criaturas. Pese a las torturas yo no dije nada, de los detenidos del partido no sacaron nada, teníamos un pequeño manual que llamábamos “El Cervantes”, con una serie de indicaciones de como actuar si éramos detenidos.
De Santa Fe, la deixen anar a casa de la seva mare, però al cap de dos dies la detenen i la porten a Via Laietana on va patir vexacions i insults:
Mis padres me vinieron a recoger en el hospital, cuando mi madre preguntó dónde estaba su hija al ginecólogo, este le indicó la habitación, pero también le dijo que “como todas las mujeres revolucionarias, donde tendría que estar es en la cárcel”, mi madre le contestó que tuviera cuidado y procurara que no me pasara nada. Al cabo de dos días de estar en casa de mis padres, vinieron a detenerme y me llevaron para la comisaria de vía Layetana, en los calabozos de los sótanos llenos de gente. Te podían tener el tiempo que querían en los interrogatorios, eran miembros de la Brigada Político Social, gente sin cultura, que solo sabían dar golpes hasta verte desfallecer como la Gestapo nazi. Vi a muchos compañeros y compañeras salir ensangrentados al volver de la sala de interrogatorios, además estábamos incomunicados del exterior. Estaba en la primera celda de abajo, enfrente a la escalera, con 6 o 7 mujeres más, no podíamos hablar con otras presas de las celdas cercanas o cuando pasaban por el pasillo, si lo hacíamos nos pegaban. Para limpiar las celdas tiraban Zotal que hacía un olor insoportable, me provocaba vómitos y estuve sin comer 4 o 5 días, estaba en los huesos, así que me llevaron a la Prisión de Mujeres de la Trinitat el 10-11 de mayo de 1971.
Paqui ens explica la seva experiència a la Presó de Dones de la Trinitat:
En la Presó de Dones de la Trinitat Vella estuve tres meses, me encontré bien, ya que estaba junto a compañeras de lucha, de diferentes partidos, pero luchábamos todas por lo mismo, contra la injusticia y por la libertad. La comida era malísima, comíamos de lo que nos llevaban los padres. Las vigilantes de la cárcel eran Guadianas de Cristo Rey, eran muy malas, siempre estaban castigando, solo nos dejaban leer libros religiosos, y cuando te revelabas por algo que no querías, te llevaban a una celda oscura y pequeña que apenas te podías mover, y te dejaban allí el tiempo que ellas quisieran. A las presas comunes aún las trataban peor.
Quan va sortir de la presó va estar en diferents localitats de Catalunya a casa de companys del partit, no va acudir al judici ja que li volien aplicar una condemna de dos anys de presó i ella no volia que la seva filla nasqués a la presó, així que els hi va deixar als seus pares perquè la cuidessin i es va exiliar a França.
Cuando salí de la prisión, estuve varios meses acogida por camaradas en diferentes poblaciones de Catalunya, en Hospitalet, en la Verneda de Barcelona, en Ripollet y en Reus. En Reus me cuidaba una compañera que trabajaba de enfermera en el Hospital Sant Joan, yo estaba trabajando clandestinamente recogiendo avellanas. En una manifestación en Reus, tuve que correr ya que nos perseguía la Guardia Civil, me escondí en un portal y rompí aguas. Llamé a la compañera enfermera y me llevó al hospital donde tuve mi hija que nació el 29 de septiembre de 1971 con 7 meses. El hospital de Reus es el mismo donde estuvo Cipriano Martos, cuando lo llevo la policía nacional, después de torturarlo y donde murió en 1973. Después de nacer la niña pedí al Partido que me dieran una cita con mis padres, pues no podía arriesgarme a que me detuvieran con la niña que tenía solo un mes y medio, tampoco podía trabajar, estaba en búsqueda por rebeldía y tenía que cumplir dos años de cárcel. Mis padres se quedaron mi hija a pesar de no saber cuando la volvería a ver.
Paqui Garcia amb la seva filla, la seva germana i els seus pares, en una visita a l’Hospitalet de Llobregat, 1971
Paqui García Lorite amb 17 anys
Es va exiliar a França i no va tornar fins la mort de Franco. A l’exili els pares li porten la seva filla:
El partido me dio un pasaporte falso y en diciembre de 1971 pude pasar la frontera clandestinamente y llegar hasta París donde pedí el exilio político que me dieron en febrero de 1972. Allí conocí a otros miembros del partido y de otras organizaciones comunistas antifranquistas, recuerdo la pasionaria que era una mujer próxima con quien podías hablar, a diferencia de Carrillo, que no se dejaba ver y que vivía en una buena casa. En París estuve tres años y luego me trasladé a Marsella, para estar más cerca de la frontera, de mis padres. Mis padres me trajeron mi hija haciéndola pasar como hija de mi hermana. No volví a Sabadell con mi niña hasta la muerte del dictador fascista Francisco Franco, llegué en diciembre de 1976.
Després de la dictadura va continuar i continua lluitant per la memòria antifeixista, la justícia, la llibertat i la reparació de les víctimes del règim franquista. Participa i ha militat en el teixit associatiu de la ciutat, en diferents Associacions de Veïns com la de Ca n’Oriac, Can Deu i Torreguitart, és presidenta i fundadora de les “Bruixes del Nord” on fa 38 anys que hi participa, també és membre de la Crida per Sabadell, i fa anys que amb un grup de dones que van ser preses a la Presó de Dones de la Trinitat Vella lluita perquè aquesta no sigui enderrocada i es converteixi en un espai de memòria que recordi les dones represaliades que hi van passar. La Paqui té dues filles: “de las que estoy muy orgullosa y ellas de mi”.
Sobre el feixisme i la memòria opina:
El franquismo no ha muerto del todo, hace 50 años que murió el dictador, pero aún así seguimos luchando por la memoria y la democracia que defendemos cada dia con fuerza y seguimos luchando hasta conseguir la justicia, la libertad y la reparación. El derecho a la memoria implica el reconocimiento de las víctimas y la protección de las personas que sufrieron las consecuencias de la dictadura, muchas de las cuales han luchado muchos años para recuperar los cuerpos de los asesinados desaparecidos y exigir la reparación, la restitución de su dignidad.
Actualmente sigo militando, no he dejado de luchar, también voy a veces a dar charlas en los institutos para explicar mi caso, para que se tenga memoria histórica. Hay mucha gente que no quiere recordar, nosotros intentamos que no se olvidé lo que pasó, para que los jóvenes sepan lo que es el fascismo. Sobre vía Laietana con otras personas que fueron torturadas reclamamos que la policía no esté allí, sino que sea un centro de memoria.
Testimoni de Francesca García Lorite “Paqui”, 26 de gener de 2026
Jerónimo Vázquez, denunciant les amenaces de l’ultradreta durant l’assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme, 26 de febrer de 1976. Xavier Vinader
Metal·lúrgic, sindicalista i militant del PSUC
Va arribar Sabadell l’any 1953, començant a treballar a Construcciones Metálicas del Estambre com a planxista. Va ser un dels fundadors de Comissions Obreres de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge 23 d’octubre de 1966 en una assemblea a la Font de Can Rull on hi van participar un centenar de persones[1], les quals el van escollir per formar part de la Comissió Local del sindicat, juntament amb Alvaro García Trabanca, Antònia Romagosa, Antoni Farrés, Ramon Fernández, José Lara, Antonio González Merino, Ginés Fernández, Juan Sánchez, Pedro Ojeda, Juan Vera i Manuel Tanco Torrado. El mateix any, el 26 de desembre va participar en l’assemblea de CCOO a l’església Salesians, on la policia es va desplegar al voltant per tal de que no es dugués a terme, amb Ginés Fernández intentà convèncer a la policia de que no actués contra els reunits, però aquesta va carregar dispersant-los. Els últims en quedar dins l’església van ser ell i el Juan Zapata de Torre-romeu.[2] A partir d’aquell moment, les reunions del sindicat es van fer clandestinament.
El 1967 va participar en la manifestació del primer de Maig a Sant Julià, on es van produir diversos enfrontaments, en passar per l’església de Ca n’Oriac, es va amagar en aquesta amb altres manifestants, quan el bisbat autoritza l’entrada de la policia a l’església, sent detingut amb Andrés Martínez Ojeda, Manuel Sánchez Marín i Juan Zapata.[3]
Andreu Castells a l’Informe de l’Oposició fa referencia a una detenció seva com exemple dels mètodes policials: Jerónimo Vázquez Rey va rebre al cap d’un temps una citació per presentar-se a complir condemna, però a Comissaria li digueren que tornés l’endemà a les deu del matí. Però inesperadament, a la una de la nit, trucaren al seu domicili dos inspectors amb la intenció de detenir-lo Jerónimo al·legà les ordres que li havien donat a Comissaria i es negà a obrir-los. Després d’un encerclament amb jeeps, els inspectors“echaron la puerta del piso, que saltó con marco y todo”. Ello obligó al compañero escaparse descolgándose con unas sabánas atadas, arriesgando su vida, desde el cuarto piso donde habita con intención de presentarse, acompañado de su abogado, al juez correspondiente. “Forzada la entrada, la policía irrumpió brutalmente en el piso, golpeando a su esposa a comprobar que había huído su presa. Irritados por no haber conseguido su propósito, se llevaron detenidos, de malas maneras, a la esposa del compañero Jerónimo y sus dos hijitos de 4 y 2 años”.[4]
A finals de 1969 va treballar a les obres de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Badia i a Can Deu, on hi van anar a parar bona part dels acomiadats per la vaga de l’empresa AEG. Des del PSUC s’havia passat la consigna als seus militants de treballar en aquestes obres per tal de fer activisme, per tant, hi trobem destacats membres de CCOO com Cipriano García, José Merino de Terrassa, Ramón Fernández Jiménez, Paco Trives, Francisco Morales de Sabadell, i altres militants.
Va participar a la vaga general política de febrer de 1976, el dia 26 va intervenir a l’assemblea a les pistes d’atletisme, després que s’anunciés l’acord amb l’Ajuntament perquè fossin alliberats els detinguts, donant conèixer un escrit anònim de signe ultradretà, adreçat a la direcció de l’escola Narcisa Freixas que s’havia adherit a la vaga, i va avisar de que: “si los niños de Narcisa Freixas les pasa algo, sepa la ultraderecha que Gerónimo en nombre de esta asamblea, irá al Ayuntamiento a hacer lo que un hombre tiene que hacer”.[5]
La seva germana, Carmen Vázquez Rey, també va ser una important sindicalista de les Comissions Obreres locals en aquella època.
[1] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 55
[2] ‘Els orígens de les CCOO a Sabadell: 35 anys després’. Xavier Domènech Sampere. Revista Arraona. Núm.55, 2001. Pàg. 73
[4] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI).El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Pàgs. 28.41 i 28.42. Font original primària: Informació clandestina 1967-1969, signat per CCOO, 1967 (AHS)
[5] VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012 Pàg. 92
Olivenza, Badajoz, 1931 – Sant Quirze del Vallès, 10 de maig de 2019
Sindicalista i activista veïnal
Va arribar a Sabadell amb la família l’any 1950, els seus pares van adquirir una cova de Sant Oleguer per 3.000 pessetes, aquesta tenia dues habitacions, una on dormia tota la família (els pares i els set fills) i l’altre es feia servir com a cuina i menjador, A la cova vegades a la cova hi havia filtracions d’aigua, van viure en aquesta tres anys, fins que van comprar un terreny a Torre-romeu i durant els caps de setmana hi construïen la casa.
Va treballar a Tintoré Villar, SL, a Emili Villar, SA, a ASEA-CES, durant 18 anys, i a la gestoria Labora Láser de Juan Sánchez García i el seu germà. La seva família era molt religiosa i ell es va ser un dels fundadors l’any 1954 de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) de Torre-romeu, amb l’ajuda d’una amics de Terrassa, entre ells, Ramon Pujol amb el suport del vicari Jordi Rius Cot. Les JOC es van estendre a Can Rull, Ca n’Oriac, La Creu de Barberà, Campoamor, Gràcia, i el 1957 comptava amb 800 militants. Entre les tasques de la JOC estava en ajudar en problemes laborals a les empreses on treballaven i en analitzar i intentar millorar els habitatges, infraestructura i serveis dels barris de nova construcció. El 1955 va organitzar la primera Festa del Treball a Torre-romeu, aquest fet va provocar que alguns membres fossin citats a la comissaria acusats de comunisme, fent que alguns membres marxessin i havent de reconstituir-se. A Torre-romeu, també creà el Centre Cultural del barri, en aquest, l’any 1962 es va crear l’Associació de Veïns, la primera de Sabadell, es va crear a través de Càritas perquè el governador no n’autoritzava cap, l’any següent, l’alcalde Antoni Llonch va autoritzar la construcció del primer barracó de fusta. En aquest associació els joves de les JOC hi organitzaren una campanya de cultura obrera,, van anar-hi ha donar lliçons estudiants com Jesús Salvador, i també el mestre Jaume Viladoms que va fer una xerrada sobre la immigració i els obrers catalans, fins i tot hi va fer una xerrada el cònsol americà. Álvaro García tenia connexions amb el FOC, rebia material seu a casa seva, la policia el va interrogar per saber amb qui del FOC tenia relacions, el 1959 coneixeria a dos militants d’aquest, Manuel Garriga i Jesús Salvador.
El 1957 amb set sabadellencs més va assistir a la Concentració Mundial de Joves Treballadors a Roma i al mateix any organitzà una escola nocturna per obrers. Passà un breu temps afiliat a la UGT, i l’any 1963 es va afiliar a la Unió Sindical Obrera (USO), sindicat d’arrels cristianes on arriba a ser-ne secretari general i que entre 1969 i 1973 va actuar coordinadament amb CCOO, també es va militar al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i ja en democràcia ingressaria al PSC. A principis dels 70 es casà amb Eugenia Jiménez, també de la JOC, amb qui tingué dos fills, Daniel i Alejandro. Va començar a militar a la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i es traslladà al barri de Ca n’Oriac, a las Oliveras, començant a reclamar millores pel barri a través de l’Associació de Veïns. Amb Josep Esquirol, Carme Obradors i Maria Teresa Prats va participar en el Comitè de Solidaritat que donava cobertura a les necessitats dels detinguts durant la dictadura.
Va ser retingut en dues ocasions: el 1964 a causa de la vaga d’autobusos, i el 1969, que juntament amb Antoni Farrés, va estar empresonat 52 dies més, es pensaven que era del Partit Comunista i el van apallissar molt, a la presó van fer un curs de marxisme organitzat per Farrés. Durant la vaga general política de febrer de 1976 va ser un membre molt actiu de la Comisión Inter-ramos, coordinant el moviment com a representant del Metall.
A ASEA-CES va ser president del Comitè d’Empresa, organitzant i participant en una vaga de 40 dies contra les retallades de drets laborals dels convenis anteriors que volia aplicar el gerent suec. Més endavant, va començar a treballar a la gestoria laboral Laser en Els Merinals que portava Juan Sánchez García i el germà d’aquest.
A mitjans dels anys 80 es va divorcia i s’instal·là a Sant Quirze del Vallès i es dedicà a promoure la cooperació i solidaritat internacional amb El Salvador, Palestina i Nepal. Aquesta ajudes es feien a través del la secció SOTERNUM de la USO i també de la ONG Ateneu del Món que va crear ell mateix i que va agermanar Sant Quirze del Vallès amb Antilla a Cuba, aportant important ajuda a aquesta última. Va viatjar dues vegades a Brasil per veure al seu amic, Pere Casaldàliga, conegut capellà de la Teologia de l’Alliberament, que havia conegut a Sabadell. Va abandonar la USO i es va afiliar a la UGT i al PSC, a Sant Quirze també col·laborava en els “Maig de Música” i en l’Aula Universitària per la Gent Gran i va ser president del Casal d’Avis. En els últims anys de la seva vida visqué a la Residència Assís on va morir el 10 de maig de 2019.
Va rebre diferents premis i reconeixements, l’any 2004 va ser nombrat fill predilecte de la seva ciutat natal, Olivenza, i el febrer de 2012 va rebre el premi “Solidaritat” 2012 de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. També va rebre la Medalla al Mèrit Social de l’Ajuntament de Sabadell i la Medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya
Arxiu històric de CCOO a Catalunya. Entrevista de Xavier Domènech a Álvaro García Trabanca, 16 de novembre del 2000 i 15 de març del 2001
CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI). El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983. Pàgs. 27.23, 27.25, 27.35, 28.11. 28.44
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàg. 123
Cardeña, Córdoba, 1938 – Sabadell, 2 de maig de 2024
Francisco Morales en primer terme a la dreta d’Antoni Farrés. Fotografia de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, les municipals de 1979
Paleta. President de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, sindicalista de CCOO i regidor i tinent d’alcalde pel PSUC
Procedent d’una família humil camperola de Cerdeña (Córdoba), el seu pare va patir la repressió franquista, no li donaven feina, així que no només van emigrar per qüestions econòmiques sinó també per repressives, fet que es donaria en altres emigrants. L’any 1958 va emigrar a Manresa i l’any següent es va traslladar a Sabadell al barri de Ca n’Oriac. Va treballar de conductor i paleta a les empreses Alcampo i RENFE. Militant de Comissions Obreres i el PSUC, així com president de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, on va dur a terme nombroses reivindicacions de serveis que mancaven al barri.
El 8 de setembre de 1966 juntament amb Ramón Fernández i Ginés Fernández va ser responsable de la campanya de les eleccions sindicals, per on es va introduir l’oposició franquista, formant poc després Comissions Obreres de Sabadell.
Durant la vaga general de febrer de 1976 va ser l’enllaç sindical de Construcciones José Ribas Ros i membre de la Comisión Inter-ramos com a representant del ram de la construcció, el dia 25 amb altres enllaços es va reunir amb l’alcalde franquista Josep Burrull i el governador civil de Barcelona, per fer-li arribar les demandes dels vaguistes i va formar part de la comissió que va reunir 8.500 firmes demanant la dimissió d’aquest.
Va ser regidor del PSUC, i primer tinent d’alcalde durant les dues primeres alcaldies de Toni Farrés, entre 1979 i 1987, substituint a aquest quan estava de vacances o de baixa. Morales es va encarregar de dur a terme l’asfalt dels barris de nova construcció. Després d’aquests 8 anys el consistori i al govern de Farrés, va tornar a treballar a la construcció.
Durant les divisions del PSUC als anys 80, va donar suport i es va afiliar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i després al PSUC (viu), partit que forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i per últim a Sabadell En Comú Podem, sempre continuant afiliat a CCOO i participant al moviment veïnal del nord, a la campanya Contra el Quart Cinturó i a la Comissió del Parc del Nord. L’any 2015 va rebre la Medalla d’Honor de Sabadell i el 2023 se li va fer un homenatge a la plaça del Pi.
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell. Pagès Editors, 2012. Pàg. 125
José Luís Valdivieso (CCOO), durant una assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme durant la vaga general, 26 de febrer de 1976. A la seva dreta el també sindicalista Luís Gallego. Xavier Vinader
Sindicalista de CCOO, detingut pel Tribunal de Orden Público (TOP) l’any 1970 en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos. Membre de la Comisión Inter-ramos pel Metall durant la vaga general de febrer de 1976. Militant del PSUC, el Partit dels i les Comunistes Catalunya (PCC) i Esquerra Unida i Alternativa(EUiA)
Va arribar a Sabadell amb la seva família l’any 1963, fixant la seva residència a Ca n’Oriac. Va iniciar el batxillerat i va militar a l’organització “El Comunista” i a Comissions Obreres Juvenils. Va treballar en diferents empreses metal·lúrgiques, l’any 1970 va ser detingut en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos, sent condemnat a 9 mesos de presó, després de passar 1 mes i mig a la presó Model de Barcelona, va ser finalment indultat. L’any 1973 es va afiliar al PSUC i l’any 1982 al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i , després, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Durant la vaga general de febrer de 1976 va formar part de la Comisión Inter-ramos en representació del Metall, fent de moderador a les assemblees i participant en les negociacions amb les autoritats locals i governatives.
Després d’acabar la vaga va fer la següent valoració:
…la classe obrera de Sabadell ha posat en evidència un grau de maduresa política que demostra que està preparada per assumir qualsevol responsabilitat en un context més democràtic. I en aquesta vaga s’ha fet palès, també, que no són necessàries les forces repressives a Sabadell i que la seva actuació a la ciutat durant aquests dies passats ha estat del tot injustificada.
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012
A la tardor de 1976, durant el conflicte del sector del Metall, formà part de la Comissió Negociadora del Conveni del Metall de Sabadell. L’any 1977 es va traslladar a Reus on va treballar a la Universitat Rovira i Virgili (URV), formant part dels seus òrgans de govern i membre de la Secció Sindical de CCOO a aquesta, fins la seva jubilació.
El 29 d’octubre de 2017 José Luís Valdivieso, el seu germà Juan Valdivieso i altres sindicalistes i comunistes com els germans Martos, empresonats a la Model pel Tribunal de Orden Público (TOP), van visitar la presó, rememorant les seves vivències.
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàgs. 126-127
Sabadell, 1915 – Camp de la Bota, Barcelona, 8 de juliol de 1940
Oleguer Masferrer a la solapa de l’americana porta una insígnia amb l’emblema comunista d’una estrella i la falç i el martell a dins, com a militant del PSUC. Sabadell, ca. 1936 (autor desconegut, cedida per Maria Arnau Masferrer, AHS)
Militant comunista de les JSU del PSUC i de la FLS-UGT, afusellat pel franquisme
Fill d’Alfred Masferrer Fàbregas (Gironella, 1899) i de Maria Casan Agulló (Terrassa, 1888), tenia un germà més gran, Josep (Sabadell, 1910) i una germana més petita, Margarida (Sabadell, 1918).
En el moment d’esclatar la guerra vivia amb els pares i la germana al carrer de Torrijos,65 (avui Portugal). Treballava al ram tèxtil de l’aigua, era militant del PSUC i estava afiliat a la UGT. Es va incorporar forçós a l’exèrcit republicà el 18 de març de 1937 a la divisió 25, Brigada Mixta 119, Batalló 3, Companyia d’acompanyament. El seu germà Josep , afiliat a la UGT, havia estat mobilitzat com a xofer en la Creu Roja local i després incorporat com a soldat de sanitat en la Divisió 44, Brigada Mixta 143.
Acabada la guerra va ser detingut i, després de passar per les presons de Sabadell, on ingressà el 2 de setembre de 1939, i de la Model de Barcelona, fou condemnat a mort per rebel·lió militar el judici sumaríssim. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 8 de juliol de 1940 i va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri municipal. La família rebé el certificat de defunció signat pel jutge del registre civil núm. 7 de Barcelona amb data de 16 de setembre de 1940.
El sumaríssim havia estat instruït pel jutge Juan Lozano Prieto, del Jutjat Militar núm. 2 de Sabadell, assistit per Josep Arguelaguet Badia (FET y de las JONS) i per Pompeu Coca Munné com a secretaris. Se l’havia acusat, sense dret a defensa ni cap garantia jurídica, i basant-se en denúncies d’alguns veïns i veïnes, sense proves contrastades, de pertànyer al PSUC i a la UGT, d’haver col·laborat amb el Socors Roig Internacional, d’haver participat en el saqueig i destrosses en la fàbrica on treballava, del saqueig i l’incendi del Convent de les Serves de Maria, de l’església de la Santíssima Trinitat de la Rambla, de l’església dels Padres i de l’església de la Puríssima Concepció, com també d’haver participat en diversos assassinats juntament amb altres Companys seus de les patrulles de control. El Consell de Guerra se celebra el 24 de maig de 1940 i la sentencia de pena de mort es dictà l’endemà mateix.
La família d’Oleguer ha conservat tota la vida, amb cura i dolor silenciat, dues cartes enviades per ell des de la presó, just uns dies abans de ser executat, com també un dibuix amb un retrat seu fet per un company de reclusió. A les cartes reconeix, amb resignació i ràbia explícites, com els advocat i el Govern Civil els estaven enganyant i no els deien la veritat sobre el seu procés i el seu destí ja sentenciat. A l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona es conserven els expedients dels procediments sumaríssims oberts a més d’un miler de sabadellencs i sabadellenques del període més repressiu de la postguerra i del primer franquisme. Al Camp de la Bota van ser executats un total de 18 sabadellencs, nascuts i/o residents, l’any 1936, a Sabadell.
Barcelona, 6 de julio de 1940
Queridos padres y hermanos.
He recibido la vuestra y deseo que se encuentren bien de salud como por ahora es buena y enterado de la vuestra veo que están muy fríos de todo, y lo comprendo, porque está muy perdido. Y ahora se han dado cuenta que los han engañado como a chinos como esto del Gobierno Civil, no lo puedo creer porque no es posible, no sabrán nada ni un dia ni otro porque los engañan. Bueno, tienen que decir a José que haga el pago que le digo, el giro ya lo he recibido porque al tramitar de tan poco a poco que ya no andas pero no se dan cuenta que se ríen de ustedes, pero yo me di cuenta el primer dia. Yo quisiera comunicar con el señor abogado y le diría lo que hace el caso y quizás nos entenderíamos bien con el señor abogado. Y espero que lo harán los más pronto posible, bueno, sin más me despido de vosotros para siempre, vuestro hijo que lo soy de verdad vuestro hijo.
Olegario Masferrer.”
[Darrera carta de comiat enviada per Oleguer Masferrer als seus pares i germans, des de la presó La Model, 6ª Galeria, cel·la 511]
Fills d’Enric Enrich Borrell i de Francesca Valls Vilaseca (1885-1962).
Francesc Enrich Valls (Sabadell, 11 de febrer de 1910 – 11 de desembre de 2002)[1]
Antoni Enrich Valls (Sabadell, 26 de maig de 1914 – 28 de maig de 2006)[2]
Antoni Enrich a l’ABC del 28 d’octubre de 1979. Pàg. 22
Enric Enrich Valls (Sabadell, 14 de juny de 1916 – Begur, Girona, 22 d’agost de 2009)[3]
Enric Enrich al Sabadell del 20 de desembre de 1975. Pàg. 15
Els tres germans regentaven un negoci tèxtil heretat del seu pare. Durant la guerra l’empresa va ser gestionada per un Comitè Obrer sota la direcció de Francesc Enrich. Va tenir una important activitat en el negoci de la compravenda de draps i borres. Francesc tenia els poders dels dos germans i va invertir els beneficis en l’obtenció d’obres d’art català[4]. Francesc va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà el setembre de 1938, però va desertar i al cap de poc temps va ser internat al camp de concentració d’El Burgo de Osma, a Sòria.[5] Antoni va marxar a França per no haver d’anar a la guerra, movent-se per Tolosa de Llenguadoc i Niça, també va fer algunes estades a Torí i Brussel·les, ciutat en la qual es va casar l’octubre de 1938 amb Mercè Izard Llonch, d’una família d’empresaris del metall de Sabadell. Antoni i Mercè van marxar des de Bèlgica a l’Argentina en viatge de noces i van restar a Buenos Aires quasi un any, fins a finals d’agost de 1939, dedicant-se als negocis relacionats amb la compra de llanes. Pel que fa al més petit, Enric, estava mobilitzat a Sanitat de l’exèrcit republicà a Barcelona, es va passar cap al final de la guerra a l’exèrcit franquista i fou destinat a Sanitat Militar 4 de la mateixa ciutat dos dies després de la caiguda de la ciutat a mans dels feixistes.[6]
Durant els anys 40 van mantenir l’activitat comercial que tenien a Sabadell i la van estendre a Madrid amb l’obtenció de llicències d’importació de drap, van diversificar l’activitat econòmica constituint les empreses de plàstics Arrahona SA (1942), situada a Sabadell, i Poliglàs (1950), situada a Barberà del Vallès. Els tres germans estaven ben relacionats amb les altes esferes del règim, vinculats a l’Opus Dei i a la Asociación Católica de Dirigentes. El grup industrial dels germans Enrich va estendre les seves inversions cap el mateix sector tèxtil amb SAIDA, però també cap a altres sectors, Camer Internacional (comerç internacional), Tubacex SA (metall), BASF Española SA i GBF Ibèrica SA (química) i Altamira Indústrias Gráficas SA (arts gràfiques).[7]
A la fàbrica Arrahona SA es va produir un greu incendi l’any 1987,en aquells moments hi tenia els seus manufacturats de plàstics, Nudesa, les pèrdues es van estimar en més de 150 milions de pessetes.[8] Actualment Arrahona SA és una immobiliària sota la presidència de Juan Antonio Enrich Muls.[9]
Francesc seria el més relacionat amb Sabadell, sent President de la Caixa de Sabadell i de la Companyia d’Aigües.
Antoni Enrich va formar part del consell d’administració de Bankunion, va ser l’amo de l’impremta madrilenya Altamira i va editar la revista Reader Digest. [10] L’any 1976 RTVE li va fer una entrevista:
Enric Enrich va ser president del Círculo Catalán de Madrid i l’any 1967 va ser condecorat amb la Gran Cruz de Hierro de la Orden del Mérito Civil.[11] El Sabadell del 20 de desembre de 1975 va reproduir l’escrit editorial del Círculo Catalán de Madrid del desembre del mateix any, on Enric s’expressava amb aquestes termes sobre la mort de Franco:[12]
“Por ley natural Franco se ha ido. Deja en nosotros el humano sentimiento por la pérdida de un ser querido. Es como el padre a quien poco a poco uno se hace la idea de perder. Ha luchado contra la muerte, ha resistido lo increíble, ha sido excepcional en todo. Él fue promesa, esperanza y realidad. La historia juzgará su obra. Poco importa analizar a aquí en este momento. Ahora solo está con nosotros su recuerdo y el ejemplo fecundo y generoso de su entrega. No es de extrañar, tras tantos años de habernos conducido y tutelado, que nos sintamos huérfanos. Pero la vida sigue. Y en estos momentos, dolor y tristeza aparte, debemos reflexionar. En estos momentos sometidos al dolor y la tristeza, debemos reflexionar serenamente ante un hecho tan natural y doloroso. En nuestras mentes, por lo menos en las de mi generación, desfilan las imágenes de toda una vida, con sus vicisitudes, emociones, sobresaltos, sinsabores y gozos. No se puede asimilar súbitamente el golpe que ello representa. La pérdida de quien entregó toda su vida por una causa, España, con dedicación total y absoluta, que ha estado con nosotros para lo bueno y para lo malo. Con quien hemos descansado del peso de las responsabilidades. Fue el gran hombre de la gran empresa que, queriendo mucho a su pueblo, no delego funciones decisorias. Pero llega el momento de la muerte y aquí estamos mayores de edad, con la fábrica en marcha, con sus implicaciones y complicaciones. La herencia es dura, pero hay que seguir adelante, serenamente, con el inventario del patrimonio, cuyo activo nos permite hacer frente al pasivo. No estamos en suspensión de pago ni hay posible quiebra. Debemos secar las lágrimas de los ojos, aunque el corazón siga llorando, porque la España heredera es la España soñada por todos”.
[11] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 242
[12] ‘Enric Enrich: Franco con la fábrica en marcha’ Sabadell, 20 de desembre de 1975. Pàg. 15 (AHS)
Granyena de Segarra, 4 de març de 1919 – Barcelona, 20 d’octubre de 1988
Historiador especialitzat en època moderna
Fou president de la FENEC a Sabadell, així com militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, després de la Guerra Civil entrà a l’església, exercint de sacerdot a Sud-americà. Finalment, deixà l’hàbit i es obtingué el títol d’historiador a Holanda, dedicant-se a la situació política d’aquest país al segle XVIII i a la Guerra de Successió de Catalunya.
Fill de Ramon Porta Bernaus i de Maria Bergadà Gomà, era el tercer de cinc germans: Josep, Ramon, Antoni, Francesc i Magdalena. La família es traslladà a Sabadell per trobar noves oportunitats laborals.
Rebé els primers ensenyaments de Mossèn Jaume Roca Valls (1896-1936) en el Santuari de la Salut de Sabadell. Més endavant anà al col·legi del carrer Llobet, després a l’Escola Pia. Als 14 anys començà a treballar com aprenent de manyà en els tallers de l’empresa de l’Espanya Industrial de Sabadell. Un any més tard, la Caixa de Sabadell li concedí una de les primeres beques d’estudis, juntament amb els seu companys Antoni Trallero i Jaume Truyols. Durant la Guerra Civil estudià el batxillerat l’Institut M.B Cossío, situat on anteriorment hi havia l’Escola Pia.
Fou president de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya de la nostra ciutat i milità al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i després al POUM, amb els seus companys: Albert Burón, Rogeli March, Josep Guillem, Josep Vilademás, entre altres. Quan ja la Guerra Civil estava perduda, el cridaren a la lleva dels 40, i participà a l’atac del cap de pont de Balaguer el 22 de maig de 1938. Tres dies més tard, l’ascendiren a Caporal i el juny es formà a l’Escola de Comissaris de Companyia, aconseguint el número 1 de la promoció, i se li confià la primera companyia del batalló 493 de la 124 Brigada. Posteriorment, participà durant dos mesos a la batalla de l’Ebre.
L’11 de febrer de 1939 a l’acabar-se la retirada de l’exèrcit republicà cap a França, es presentà a les autoritats militars franquistes de Sabadell que el varen enviar al camp de concentració de Tarragona, del qual en sortí el 14 d’abril, sent incorporat a l’exèrcit franquista que el destinà a Estella, Bilbao, Lesaka, Madrid, etc.
Les noves autoritats li retiraren la beca d’estudis a causa de la seva participació a l’exèrcit republicà, veient-se obligat a revalidar els anys que havia estudiat el batxillerat a l’Institut M.B Cossío, es tragué el batxillerat novament, a l’Institut Maragall, i després estudià a la Universitat de Barcelona, aconseguint exercir de mestre a Sabadell, però havent-ho de compaginar amb el servei militar, l’ajudaren Dolors Miralles (1889-1981) i Mossèn Camil Geis (1902-1986).
El maig de 1942 amb 23 anys decidí fer-se sacerdot, entrant als jesuïtes com a postulant l’1 de setembre del mateix any. Com a sacerdot decidí passar una llarga temporada a Sud-Amèrica, l’any 1954 deixà l’església i s’assentà a Holanda, on estudià Història a les universitat de Leiden i Amsterdam. S’especialitzà en època moderna, les seves primeres recerques foren sobre la situació política al començament del s. XVIII a Holanda, publicant Joan Gerrit Cover. De politieke match van Amsterdam (1702-1748), l’any 1975. Posteriorment, tractà la guerra de Successió a Catalunya, aprofitant el seu coneixement de les fonts documentals holandeses. L’any 1984 publicà La victòria catalana de 1705, gràcies a l’estudi de la documentació al respecte de l’Arxiu General de l’Estat de la Haia i de la premsa holandesa de l’època sobre els inicis de la guerra de Successió a Catalunya. Abans de morir, treballava en un volum sobre Catalunya i la pau d’Utrecht.
‘Antoni Porta i Bergadà, historiador, professor i escriptor’. EVOCACIÓ. Anna Maria Fité Salvans i Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de novembre de 1988. Pàgs. 32-33
