Principals fets històrics, patrimoni i personatges clau de Sabadell durant els s.XIX i XX
Autor: Arnau Berenguer
Llicenciat en Història per la UAB, 2014.
Interessat en historia contemporània, història social i local, història del pensament, cultura i ideologies. Moviment obrer, socialisme, marxisme, anarquisme, liberalisme, conservadorisme, feixisme, comunisme, societats de postguerra i temes d'actualitat.
Fill d’una família acomodada del tèxtil. Els seus pares eren Antoni Estruch i Isabel Serraborgunyà. Tenia dos germanes, Maria i Pilar.[3] Cursà estudis en el Col·legi Valdemia de Mataró i més tard per completar la seva formació en el tèxtil va passar un llarg període a Alemanya. Tota la seva trajectòria professional tingué lloc al C.E Sabadell, on jugà durant nou temporades entre 1919 i 1928.
Fou un dels porters catalans més destacats de la seva època per les seves brillants actuacions. Va ser comparat múltiples vegades amb el cèlebre Ricardo Zamora. Amb el porter Estruch i els defenses Cabedo i Sorribas, el Sabadell de l’època és recordat per ser un rival difícil de batre.
En paraules de Pere Monistrol que després de jugar al C.E Sabadell va entrenar a Estruch:
“Tenía una agilidad extraordinaria y era un especialista en el dribling de jugadores. Antes estaba permitido el acoso del delantero sobre el portero. Estruch cogía el balón y esperaba el acoso de los contrarios. Pero de una forma realmente extraordinaria y única, los sorteaba de forma fácil y eficaz”. Sobre la rivalitat entre Estruch i Zamora: “Recuerdo que en un Sabadell-Español están las dos porterías ocupadas por Estruch y Zamora, ello constituía la máxima atracción, fue señalado un penalty contra los españolistas. El encargado de ejecutar la falta fue precisamente Estruch que batió por insólita vez a su gran rival”.[4]
Un altre partit inolvidable del C.E Sabadell va ser la victoria contra el F.C Barcelona per 2 a 1, amb gols de Bertran i Tena i les intervencions brillants d’Estruch. El Sabadell a més, va jugar amb diversos suplents.[5]
Durant els anys 20 jugà amb la selecció catalana, convocat a Zúric i Praga, com a suplent.[6]
Es retirà el 1928 i passà a fer-se càrrec de l’entrenament de porters del club.[7] Ja malalt mirava els partits des del balcó de casa seva al carrer Papa Pius XI, 109,[8] molt a prop de l’estadi de la Creu Alta, on va morir amb 51 anys. Al camp de la Creu Alta, l’any 1951 es col·locà una làpida en record seu.[9]
[1] “Antoni Estruch Serraborgunyà” .Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[2] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968
[3] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[4] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968. El Correo Catalán, 10 de gener de 1927
[5] “El Barcelona vencido por el Sabadell”. Mundo Deportivo “, 26 de gener de 1923 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].
[6] “Esta tarde salen para Praga los delegados y jugadores del equipo catalán”. Mundo Deportivo, 2 de juliol de 1926 [Consulta: 3 de gener de 2024].
[7] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968.
[8] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[9] “Una lápida a la memoria de Antonio Estruch”. Mundo Deportivo, 2-5-1951. Pàg. 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].
Exmilitant del PCE (m-l), torturat durant el franquisme per la Policia Nacional “els grisos” a l’antiga comissaria de Sabadell (La Rambla, núm, 22)
És el major de set germans. L’any 1961 la família es ven la casa del poble i es trasllada a Sabadell, a la Planada del Pintor. Es construeixen la casa ells mateixos amb el material d’un hotel que hi havia al Parc de la Ciutadella i amb cendra volcànica d’Olot per aïllar les parets. Al poble ja havia començat a treballar, com a pastor, a Sabadell, treballa un temps a la Pastisseria Calafell. Als 14 anys a “Talleres Saleandro” com a metal·lúrgic fins els 20 anys.
Era militant del PCE (m-l) -Partit Comunista d’Espanya Marxista-Leninista-. Un temps va estar integrat al FRAP (Frente Revolucionario Antifascista Patriota), però no acabava d’estar d’acord amb el tema patriòtic d’aquest.
La primera vegada que el van detenir, va ser a causa de la participació en una manifestació a favor de l’amnistia pels presos de Burgos.
A la segona detenció, el volien vincular amb el grup del PCE (m-l) que l’any 1970 havia atracat l’armeria “Permanyer”. En aquest hi van participar tres membres de la organització, accediren al local fent un forat al sostre. Es van endur pistoles de policia reparades, diversos ganivets i una escopeta de caça. Un dels atracadors anomenat “Larry” es va deixar la jaqueta amb la cartera a l’interior de la botiga, fet pel qual la policia va començar una caça cap a tot militant del PCE (m-l). La recerca de la policia es va basar en les fotos de la boda de Francisca Garcia amb Francisco Vera, els dos membres del partit. El van detenir i traslladar a la comissaria de la Policia Nacional de Sabadell “els Grisos”, on va ser sotmès a tortures i li rebentaren l’apèndix, la ferida se li obria. Entre l’hospital i la comissaria va passar un total de tres mesos detingut. Havia fet cursos sobre com actuar en cas de detenció i estava preparat en cas d’aquesta, a més tenia la seva pròpia manera de defensar-se. Era l’encarregat del centre cultural de La Planada i volien relacionar-lo amb el finançament del PCE (m-l) a través d’aquest.
“Todas las tardes entre tres y cuatro horas me trataban de confesar lo que ellos querían, mi mecanismo de defensa era provocarlos, preguntaba porque no habían estudiado, les llamaba maderos (grises de a pie), les cabreaba y a menudo me pegaban pero se terminaba el interrogatorio. Con el comisario José Ignacio García no me metía mucho porque los golpes eran más fuertes”.
Ramon Muñoz sobre l’estada a la Comissaria dels “Grisos” de Sabadell
Va ser detingut una tercera vegada durant la manifestació al Paral·lel de Barcelona contra l’estada de la sexta flota dels Estats Units al port. Havia començat a parlar amb un altre manifestant i es veu que aquest portava una motxilla carregada de còctels molotov i el vincularen a ell. Recorda haver anat amb una furgoneta amb 15 o 20 detinguts més perquè la manifestació va coincidir amb una altra a favor de la vaga de SEAT, en total van detenir unes 300 o 400 persones. La seva estada a Via Laietana no va ser tan greu, feia poc un detingut “s’havia tirat per una finestra oberta”. Com que tenien tantes persones detingudes el van portar cap a la Model on va passar 3 o 4 mesos. Allà va coincidir amb dos presos del PCI (Partit Comunista Internacionalista), José Maria Paloma Santamaria i Jiménez Hinojosa “medio muerto por las palizas en Via Laietana”. Dins la presó treballava en tallers d’artesania, ferreria, etc. Posteriorment el traslladaren cap a la presó de Carabanchel a Madrid amb un autocar que semblava una gàbia per les reixes i tots anaven emmanillats. A Carabanchel va compartir cel·la amb un pres basc que s’havia cremat ell mateix i es volia tirar a sobre de Franco quan aquest visitava el Frontó d’Anoeta, li reclamaven també els uniformes dels Guàrdies Civils que s’havien cremat al aturar-lo. A la cel·la havien creat un sistema d’estufa amb totxos i filferros i amb els cartrons del ous podien escalfar aigua. Tenien un periòdic clandestí que imprimien a la presó, el feien amb un planigraf a un sostre fals dels lavabos del pati. Jugava al frontó i tenia converses amb altres presos, al cap d’un mes de presó van sobreseure el cas perquè ell es va mantenir en que no finançava el PCE (m-l). Li donaren un bitllet de tren per retornar a Sabadell.
Va continuar als centres culturals, n’hi havia a la Planada, Ca n’Oriach, Torreromeu, etc. Orgànicament ja no pertanyia al partit, alguns militants del PCE (m-l) es van passar al PCE (r). Recorda que quan Franco va morir les CCOO (Comissions Obreres) van convocar a l’Ajuntament perquè no sabien què passaria i estaven expectants. Poc abans dels 80, quan té el seu segon fill, es trasllada a Santa Maria dels Monjos on treballa a una cooperativa metal·lúrgica anomenada “Montajes y Mantenimiento del Penedès” que estava als Monjos però es va crear a Sabadell, aquesta va tancar fa poc temps. Actualment continua vivint als Monjos, té dos fills i quatre néts, alguns d’ells viuen a Sabadell. Fa pocs dies es va inaugurar un nou espai de memòria democràtica on es trobava la caserna “dels Grisos” de Sabadell. Rambla, núm. 22.
Testimoni Ramon Muñoz Rueda. Sabadell, 28 de novembre de 2023
Banyoles, 21 de febrer de 1902 – Sabadell, 1 de novembre de 1989
Maria Vinyes. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Pedagoga. Destacada funcionària municipal durant la República. Professora de català i de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat. Secretària d’Orientació Professional de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell (1933-1939) imestra del Laboratori Psicotècnic(1936-1939)
Nascuda a Banyoles, filla de de Manuel Vinyes Camps i Maria Mayola Corominas, va cursà els primers estudis a l’Escola Nacional de dita localitat, amb el professor Francesc Estartús (1866 -1954). Cursà Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. L’any 1923 es traslladà a Sabadell. on hi visqué durant 66 anys, i on va deixar una gran empremta com a pedagoga i funcionaria municipal. Es va casar amb el sabadellenc Francesc Ventura Palet amb qui tingué un fill. Treballà amb el filòleg i fonetista Dr. Pere Barnils i Giol (1883-1933), el qual va ser director de l’Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona l’any 1928 i dirigí diverses revistes especialitzades.
Va ser una de les primeres professores de català de Sabadell, tenia el carnet num. 3, signat per Pompeu Fabra (1868-1984). El 1935, amb el Dr. Joan Mallofré i Antoni de P. Avellaneda escrigué “Estadístiques de la mortalitat infantil i mortalitat de Sabadell”.
Durant la Guerra Civil, també exercí com a mestra del Laboratori Psicotècnic Municipal (instal·lat al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch), amb Salvador Sarrà com a regidor de Cultura. Aquest, pretenia desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 s’encarregava d’observar i dictaminar aquells infants amb problemes. El laboratori Psicotècnic però, hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. A part de Maria Vinyes, també comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo Barrios i el metge Joan Mallofré Manyosa i i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.
Amb la victòria franquista va ser depurada per les noves autoritats i forçada a exercir de professora a l’àmbit privat. Després de 40 anys el nou Ajuntament democràtic amb l’alcalde Antoni Farrés, i d’acord amb el decret d’amnisita de funcionaris públics de 1979, li tornà els drets i la dignitat. L’acte es va celebrar en el Saló del Consistori, assistiren representants de la Secció Sindical de l’Ajuntament, membres d’Òmnium Cultural de Sabadell i diversos consellers.
Maria Vinyes firmant el document conforme és amnistiada com a funcionària de l’Ajuntament de Sabadell, al seu costat, l’alcalde Antoni Farrés. “Funcionaria amnistiada”. Diario de Sabadell, 8 de setembre de 1979
El 23 de juliol del 2007, l’Ajuntament de Sabadell posà el seu nom a una plaça de la ciutat.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Simó Bach, Ricard. 63 Dones sabadellenques dignes de recordar. Agulló-Costa, 1988. (Pàgs. 285-286)
‘Evocació’. Diario de Sabadell, 9 de novembre de 1989. Pàg. 16
Sabadell, 10 d’agost de 1919 1 – 19 d’octubre de 20122
Escriptora, professora i correctora de català. Poetessa de caire catòlic
Filla de Josep Barceló i Guilleumes i Jacinta Fau i Manau. Casada amb Jaume Busqué i Marcet amb qui tingué cinc fills Montserrat. Cursà els seus primers estudis al col·legi de la Sagrada Família. De ben jove s’interessà per les lletres i la poesia. Utilitzava i difonia la llengua catalana que era la seva llengua materna3.
Va recuperar una poesia en lloança a Sant Jordi, d’autoria anònima i que havia sortir en el Bloc Manelic-Bonavia, el 23 d’abril del 1925, requisat per la policia de la dictadura de Primo de Rivera4.
És l’autora de diversos goigs a la Mare de Deú, alguns dels quals, estan musicats pel compositor i eclesiàstic mossèn Camil Geis, entre els quals destaca el dedicat a la lloança de la Mare de Déu de les Neus, venerada al carrer on hi ha la seva petita capella (carrer que dur el seu nom), el 5 d’agost de 19545.
El carrer de la Mare de Déu de les Neus ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, de 1903 a 1942 (30 d’abril de 1942) s’anomenava carrer Viladot6, en record de Tomàs Viladot, republicà federal, progressista, francmaçó i lliurepensador. El 30 de novembre de 1985 es posà el nom de carrer Advocat Viladot a un altre carrer de Sabadell7.
Sabadell, 15 de juliol de 19101 – 13 de desembre de 19922
‘Elecciones Generales/Candidatos Sabadellenses. Josep Moix (PSUC) Diario de Sabadell, 22 d’octubre de 1982 (Pàg. 11)
Sindicalista, militant comunista i regidor del PSUC
De professió comptable i teòric de teixits. Fill de Joan i Maria. Es va casar amb Rosa Urgell amb qui tingué un fill, Ferran. Va fer el primer ensenyament a l’escola del carrer Llobet (actual Enric Casassas) i els estudis superiors al col·legi Mercantil. Va treballar com a teixidor a Fills de J. Colomer. Nebot de l’alcalde de Sabadell durant la Guerra Civil i Ministre de Treball de Negrín, Josep Moix i Regàs. Va treballar a la llibreria de Marc Aureli Graupera de la Rambla durant la seva joventut i el recordava d’una manera especial.3
Va començar la seva militància política a la FAI, però va anar canviant el seu pensament, i es va posicionar amb els trentistes de la Federació Local de Sindicats (FLS) que després passarien a la UGT i el PSUC. Participà a la vaga general tèxtil iniciada a Sabadell l’agost de 1933. El juliol de 1936 s’afilià a les JSU i marxà de voluntari al Front d’Aragó, on va exercir de comissari i va obtenir el comandament de la primera centúria -120 homes i 10 portalliteres- de la Creu Roja Local. Va ser ferit lluitant amb la Columna Alpina i retornà a Sabadell on ocupà la presidència del Sindicat d’Unió de l’Art Fabril i Tèxtil. Amb la victòria franquistas’exilià cap a França, passant per presons i camps de concentració. Al retornà es reintegrà al treball tèxtil i a la militància antifraquista clandestina, sent de tingut per la vaga general pacífica de 19594, primer passar per la presó model de Barcelona i posteriorment al penal de Burgos, en total va complir cinc anys de presó.5
El març de 1980 substituïa com a regidor del PSUC a Joaquim Clusa Oriach, que dimitia per motius professionals.6
En una entrevista al Diario de Sabadell del 5 de juliol de 19807 descrivia com veia la tasca dels regidors del PSUC a l’Ajuntament: “Els comunistes volem que hi hagi un bon funcionament de la ‘màquina municipal’ al marge de les ideologies”
Així mateix, defensava la pluralitat de la societat i l’aliança amb altres forces d’esquerres: “Nosaltres perseguim eficàcia i, particularment, no voldira que mai dominés el pensament dins una comunitat que ha de ésser plural, pretendre que tothom estigui tallat per un mateix patró, un pensament idèntic per dues-centes mil persones, és quelcom impossible… Amb els socialistes formem una pinya. Cal treballar de conjunt, Jo voldria que no es produïssin personalismes. Que tots plegats fossim capaços de recobrar Sabadell, tot dient : ‘Anem a resoldre els problemes!’ Tal i com es troba decebuda la ciutat, ni tan sols un grup que manés, per haver sorgit d’una situació diem-ne ‘de força’, podria arribar a la ratlla de l’equilibri”.
A les eleccions muncipals del maig de 1983 el PSUC va obtenir la majoria absoluta amb 15 regidors, a Moix li van faltar uns pocs vots per renovar com a regidor, anava com a número 16 i finalment l’escó se’l va emportar Aliança Popular. Es mostrava content de la feina feta al consistori “estoy orgulloso del trabajo que hemos realizado, todos juntos formando una intensa piña” i declarava que tot i estar jubilat continuaria la seva miitància política “me siento como si tuviera 10”.8
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
1 Pagès i Blanch, Pelai (coord). Diccionari biogràfic del moviment obrar als Països Catalans. Moix Devesa, Josep. Pàg. 918.
2 Ha mort Josep Moix Devesa. ‘La ciudad al Dia’ Diario de Sabadell, 15 de desembre de 1992. Pàg. 9
4 Pagès i Blanch, Pelai (coord). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Moix Devesa, Josep. Pàg. 918.
5 Ha mort Josep Moix Devesa. ‘La ciudad al Dia’ Diario de Sabadell, 15 de desembre de 1992. Pàg. 9
6 “Ya lo anticipaba D.S. Joaquim Clusa ha dimitido por razones de índole profesional”. Diario de Sabadell, 28 de març de 1980. Pàg. 4
7 Gent de casa nostra. Josep Moix: La gent espera solucions. Diario de Sabadell, 5 de juliol de 1980. Pàg. 18
8 ‘Hoy notícia. Concejales en la hora del relevó. “… Josep Moix: “estoy orgulloso del trabajo que hemos realizado”. Diario de Sabadell, 20 de maig de 1983. Pàg. 3
Industrial. Amo de Suñer S.A, entre altres empreses
Procedia d’una familia modesta, el seu pare era porter de la fàbrica Llorens i Torra. El 1936 era comissionista per compte propi en el comerç de ferralla. Durant la Guerra Civil va marxar a la zona franquista, i a Astúries va establir contacte amb empresaris sidometal·lúrgics i es dedicà al comerç del ferro. Acabada la guerra, el 1939, va adquirir la foneria sabadellenca Fills d’Antoni Blasidel carrer Bosch i Cardellach, i el 1942 va crear la seva pròpia empresa de foneria de ferro, Suñer, SA, al barri de Covadonga, que va ampliar el 1944-45, comprant terrenys del carrer Covadonga, Calassanç Duran, Bonavista i Sentmenat[2]. És als anys 50 quan creix la seva influència amb la creació i participació accionarial en diverses empreses. El 1951 va adquirir el 50% de l’empresa sidometal·lúrgica asturiana Fábrica de Mieres, SA. Va ser un dels promotors de la Unión de siderúrgicas Asturianas, SA(Uninsa), sorgida de la fusió de Fábrica de Mieres, SIA Santa Bárbara i Duro Felguera. A través de Sociedad Comercial Láminados SA va crear 15 societats filials i mig centenar de magatzems arreu d’Espanya. Tant la fàbrica Suñer de Sabadell com la de Mieres a Astúries, van ser dissenyades per l’enginer industrial sabadellenc, Antoni Forrellad.[3]
El grup propietat de José Suñer estava format entre altres per: Suñer SA, i Fundición Nodular (1956)[4]en la qual van participar altres empresaris catalans com Josep Roca Soler (Roca Radiadores, SA) i Agustí Abad, així com empresaris asturians com Enrique García-Ramal, president del Sindicat del Metall i posteriorment, ministre de relacions sindicals.[5]Suñer, va diversificar les seves empreses: Desfer i Diasa (metall), Catalanobalear de Transacciones (immobiliària), Pormo SA (plàstics) i Formo Levante (formigó). Va formar part del consell d’administració de la Banca Garriga Nogués i el 1975 es va incorporar com a conseller del BANESTO.[6] Una revindicació dels veïns del barri de Covadonga, especialment els que es trobaven més a prop de la fàbrica Suñer SA (situada al carrer Balmes núm. 73), era que aquesta tanqués ja que consideraven que les emissions d’aquesta atemptaven contra la seva salut i el mediambient.[7][8]El novembre de 2022 l’empresa va entrar en suspensió de pagaments.[9][10]
Castellbell i el Vilar, 19 de març de 1872 – Sabadell, 5 d’agost de 19551
Lliurepensadora, Teòsofa
La teosofia era una teoria i pràctica que barrejava religions, sobretot orientals (a Sabadell inicialment l’hinduisme) la filosofia, l’etica i la ciència per tal d’acostar-se a la veritat, entendre l’existència i el nostre entorn. Cada tèosof tenia llibertat de pensament i podia seguir la branca o les branques filosòfiques que s’acostessin més al seu concepte de veritat. Es tractava de lliurepensadors que fomentaven el coneixement de religions i ciències.
A Sabadell, els teòsofs van sorgir d’un grup d’espiritistes del Centre d’Estudis Psicològics. Aquests a partir del setembre de 1923 van crear la Rama Fides, Magdalena Calonge en seria la Presidenta. Altres membres del nucli organitzador van ser: Esteve Vilatobà, Josep Gomà Guitart (Administrador), Josep Carbonell (Secretari), Josep Torres (Vocal), Josepa Gall (Bibliotecària), Josep Bellavista, Àngela Ventayol, Engràcia Renom, Teresa Ventura i Assumpta Borrell. A diferència d’altres grups i organitzacions de l’època (també algunes de les més progressistes) veiem que el pes de la dona era important, del nucli creador hi ha cinc cinc dones i cinc homes i el càrrec de Presidenta l’ostentava una dona2. Els teòsofs no discriminaven per raó de raça, religió o sexe.
El primer estatge de la Rama Fides es trobava al carrer Coromines, 109. Els teòsofs sabadellencs varen crear i sostenir la Biblioteca Teosòfica i orientalista, organitzar conferències, debats, etc. El seu portaveu, “El Loto Blanco” s’editava a la impremta de Joan Sallent.3 L’any 1924 es va començar a edificar una torre d’estil grec a la Serra d’en Camaró per ser la seu de l’entitat espiritual. La casa era propietat de Calonge i es va convertir en seu de la societat. Amb el pas dels anys l’edifici va ser cedit a l’Ajuntament amb la condició que sutilitzés per a finalitats socials i en concret sanitàries. Actualment s’hi troba la seu d’Ethos, una associació que es dedica a reincertar les persones amb drogodependències. Anteriorment hi havia la seu de l’entitat de neurologia Associació Vallès Amics de la Neurologia (AVAN)4, que es va traslladar al carrer Estrella, al solar on hi havia hagut l’Obrera (seu de la Federació Obrera de Sabadell).
Façana principal de la seu de la Rama Fides, 1924. Autor desconegut (AHS)
2 Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB, Servei de publicacions. Bellaterra, 2006 (Pàg. 104-105)
Barberà del Vallès, 4 d’octubre de 1918 – 13 de gener de 1945
Escriptor, periodista i polític
Fill de Claudi i Modesta, cursà els primers estudis amb el mestre Picó i posteriorment en el col·legi de les Escoles Pies de Sabadell.
Des de ben jove va col·laborar al centre cultural “Avenç” i a la biblioteca de Barberà del Vallès. Milità a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, coneguts com a “fejocistes”. Començà a treballar entrant com administrador al Molí d’en Gall, al costat del seu oncle, Ricard. Durant la Guerra Civil, formà part de la Col·lectivitat de Carders, acabada aquesta, entrà a l’Ajuntament de Barberà com a funcionari. Va ser Delegat Comarcal d’Educació de la FET-JONS.
Es va fer càrrec com a Director del periòdic “Sabadell“, òrgan de FET-JONS a la ciutat de 1941 a 1945, període de la segona Guerra Mundial, quan el diari feia proclames a favor del règim feixista italià i del nazisme alemany. Va organitzar una festa de les lletres al Teatre Euterpe, també va ser un dels fundadors de la Fundació Bosch i Cardellach. La majoria de la seva activitat social, intel·lectual i política la va fer a Sabadell.
Va morir molt jove, als 27 anys. Un carrer d’Espronceda porta el seu nom.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Vilanova i la Geltrú, 1870 – Santiago de Xile, 10 de novembre de 1960
Antoni Soler. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Mestre d’obres i militant de la CNT
Havia nascut aproximadament el 1870 a Vilanova i la Geltrú. Amb 14 anys ja estava afiliat al Sindicat de Camperols. En morir el seu pare i al prohibir-li un enterrament civil, va assaltar el cementiri de nit i el sepultà. Es va emparellar en unió lliure amb la sindicalista i feminista Roser Dulcet.
En 1908 es va veure implicat en el procés contra el terrorista i confident Joan Rull. El juliol de 1908 va ser cdetingut amb Josep Giner i Jaume Sellarès, acusats d’haver col·locat dues bombes a Barcelona el gener de 1907.
Cap el 1909, després de ser acomiadat de la feina i inscrit en la “llista negra” de la patronal, com la seva parella Roser Dulcet, es va establir a Sabadell on participà a l’anomenada “Setmana Tràgica”. Entre 1913 i 1914 s’enfrontà als lerrouxistes del Partit Radical. Participà a la vaga de la construcció entre abril i juliol de 1913 i a la de paletes de gener de 1916. Amb Ducet s’exilià divereses vegades a França, a les localitats de Seta i Montpeller, el 1917 retornà a Catalunya i el mateix anà a Madrid per col·laborar a la vaga conjunta entre la UGT i la CNT, però es va baixar del tren per la seva desconfiança amb el PSOE que també convocava vaga. El 1918 participà a Conferència Nacional de Grups Anarquistes celebrada a Barcelona i s’integrà en el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya. Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 participà juntament amb Jaume Daví i Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el Congrés de Sants de la CNT, on s’aprovarien els Sindicats Únics (de ram), que serien claus a la Vaga de la Canadenca al unir tots els treballadors d’un ram del treball. Serà empresonat a causa d’aquesta vaga, durant 11 mesos. Es va separar de Roser Dulcet, i aquesta es va unir amb Marcelino Silva.
Militant de la CNT de Sabadell, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser reprimit per la seva activitat sindicalista. Va ser empresonat diverses vegades i sovint s’hostetjava temporalment a Barcelona per evitar ser perseguit o pres. Va ser empresonat i el 30 de novembre de 1920 tancat el vaixell “Giralda” i traslladat al penal de la Mola de Maó, juntament amb altres militants sindicalistes i republicans com Salvador Seguí, Daniel Rebull, Marti Barrera i Lluís companys, un total de 36 deportats.
De professió paleta, va anar aprenent l’ofici, arribant a ser mestre d’obres. Solé era vegetarià i anarquista. Un dels episodis de la seva militància sindicalista va ser quan al carrer Vilarrubias un encarregat de telers aprofitava el seu càrrec per assetjar les dones treballadores, Solé es va disfressar de dona i amb una “mà de morter” de metall el va atacar i advertir que no ho tornés a fer. Una altra acció coneguda seva, va ser la destrucció de la làpida que donava el nom de Primo de Rivera a la Plaça Major.
Durant la República va crear la cooperativa “La constructora catalana”, encarregant-se de diferents obres a la ciutat, especialment a la Rambla. Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de Sabadell a la Conferència Regional de Sindicats de la CNT al Palau de Projeccions de Barcelona. Posteriorment, entre el 10 i 16 de juny de 1931 va ser delegat de la CNT al Congrés del Conservatori de Madrid. Així mateix, amb un grup es dedicava a enquintranar els temples catòlics de la ciutat.L’abril de 1932 participà en un míting a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i el maig d’aquell any va fer la conferència “Los valores moral y material del sindicato”. Entre el febrer i el març de 1933 va ser un dels principals cenetistes que van organitzar la vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El març de 1933 participà com a delegat de dit sindica a la Plenària Confederal. Es decantar pels sindicats d’Oposició, però després va continuar la seva militància a la CNT, a diferència d’altres sindicalistes sabadellenc com Josep Moix, Jaume Camps o Josep Rosas.
Durant la Guerra Civil, es va quedar a la reraguarda, treballant per l’Ajuntament, ja que el conflicte el va agafar amb 66 anys. Un cop acabada la guerra es va exiliar a França des d’on va embarcar amb el vaixell “Winnipeg” a Santiago de Xile. A Santiago de Xile es va trobar amb altres catalans i sabadellencs exiliats, Esteve Aguiló o el conseller de cultura de l’Ajuntament durant la República, Salvador Sarrà, on es coincidien al Casal Català de la ciutat. A Santiago de Xile va continuar fent de Mestre d’Obres, treballant duranta anys, tot i la seva avançada edat. Des de Xile va enviar i a través d’una filla seva que vivia a Perpinyà, va poder enviar diners als empresonats republicans i sindicalistes reprimits pel règim franquista.
Va morir a Santiago de Xile el 10 de novembre de 1962 amb 90 anys, després d’haver-hi passat 38 anys.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Simó Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 13 de desembre de 1986
Sabadell, 25 d’abril de 1920 – 1 de setembre de 2020
Soldat republicà de la lleva “del biberó” i obligat pel franquisme a més de 3 anys de treballs forçats construint fortificacions al Marroc
Fill de Josep Soler, torner metal·lúrgic i d’Eulàlia Llongueras, ordidora, vivia amb. els pares, la seva germana Assumpció, i la seva àvia al carrer Montserrat, 103. Alfons era teixidor i treballava d’aprenent de teòric tèxtil. Va començar a estudiar el batxllierat, perquè s’havia quedat sense feina, a l’Institut Obrer a l’edifici de l’Escola Industrial, però la guerra ho estroncà tot.
En plena guerra i amb 18 anys va haver de marxar al front, com a soldat de la lleva de 1941, la “del Biberó”. Els seus companys de reclutament que eren de la colla de l’Institut foren: Joaquim Miñana, Manel Muntasell, Vicenç Renom, Llibert Bertran, Agustí Masvidal, Josep Egea (que serà ferit al front i morirà a l’Hospital de Bellvitge) i Pere Valls (aquest darrer morirà al front per un impacte d’obús). El 28 d’abril de 1938 marxà de Sabadell cap a l’estació de França de Barcelona, i d’aquesta cap a Vic, Tàrrega i direcció al Front del Segre. A Golmés va passar una primera precària inspecció i de seguida hagué d’intervenir en l’ofensiva de l’exèrcit republicà per recuperar el Cap de Pont de Balaguer, des d’on els franquistes iniciaren la invasió de Catalunya. Era el 22 de maig de 1938, estava enquadrat en la divisió 72, Brigada Mixta 38 i entrava en combat per primera vegada. Mataren el seu cap, i de l’esquadara de sis soldats, només van quedar ell i dos soldats més. Estaven mal equipats i el menjar era més aviat escàs i monòton. Passà diverses setmanes a la Sentiu, Vallfogona de Balaguer i Camarasa. El 23 de desembre de 1938 va començar la ofensiva franquista.
El portaren a Sant Llorenç i després a Àger, i d’allà va anar caminant fins a Tremp, on el traslladaren amb camions fins al camp de concentració de Miranda de Ebro: cada dia els obligaven a hissar la bandera i cantar el Cara el Sol. Hi va estar fins el 12 d’abril de 1939, en rebre un aval favorable 15 dies abans i ser classificat com a afecte al règim. Tanmateix, l’enviaren a la caixa de reclutes de Burgos i l’incorporaren al Regimiento de Infanteria de Sant Marcial núm. 22. D’allí el destinaren a fer el servei miliar al Marroc, com feren amb molts catalans. Alfons va passar més de tres anys (del 22 d’abril de 1939 al 10 de juliol de 1942) a diferents destinacions del protectorat espanyol del Marroc, construint fortificacions: Cabo de Agua, Saf-Saf, Illes Chafarinas, Zeluán (Selouane), Punta Cires (Point Cires) i Ceuta. El punt de partida fou a Melilla, al Regimiento de Fortificaciones núm. 5, l’únic regiment de fortificacions que no es trobava a la Península. Allà coincidí amb nous companys sabadellencs: Jacint Barbosa, Ramon Soley, Antonio Bonet… De vegades havien de fortificar punts propers a la frontera amb el Marroc francès i també altres indrets inhòspits, illes i illots.
Va poder veure la seva família en dues ocasions en què obtingué el permís per “madre enferma” (8-9-1940 i l’1-5-1941), durant els quals era controlat per la Guàrdia Civil. El 21 de maig de 1941 el seu amic Bonet li va aconseguir destinació com a escrivent a les oficines de la Maestranza de Ingenieros de Ceuta, on per primera vegada va poder dormir en un llit. El 10 de juliol de 1942 obtingué el permís indefinit i retornà a Sabadell. Però encara tenia l’obligació de prestar servei a l’exèrcit diàriament i el 5 de desembre de 1942 s’incorporà al Regimiento de Extranjeros núm. 4 de Barcelona: a la tarda venia a treballar a Sabadell i dormir a casa. Finalment, el 29 de juny de 1944 obtingué la llicència il·limitada, tot i que no va ser fins al 5 d’agost de 1955 que aconseguí l’absoluta.
Plana de Vic sobre un cotxe de tren, 2-5-38. Sr Josep Soler, Sabadell,
Volguts tots: Sortim de la ciutat de Vic a les 8 i 22 minuts de la tarda. Us escric amb la intenció de tirar aquesta a l’ Estació de Sabadell al passar-hi em direcció Tàrrega. Hem sopat ja, el tren va molt a poc a poc i trintineja molt. […] no us espanteu encara que em portin vora el front. La colla de l’Institut estem partits, som quatre només [Miñana, Muntasell, Renom i ell] […] El vostre fill, Alfons
Fragments d’una carta que Alfons Soler llençà des del tren en marxa al seu pas per l’estació de Sabadell, adreçada al pare i la família i que arribà. a bon port.
Biografia completa i fotografies: Exposició “Cartes, dietaris i memòries de guerra i postguerra (1936-1945)”. De l’1 de setembre de 2021 al 30 de gener de 2022. Comissariada per Genís Ribé Monge (MHS). Textos: Arnau Berenguer Garrigos, Esteve Deu Baigual i Genís Ribé Mongehttps://issuu.com/museusabadell/docs/mhs_cartes_dietaris_i_memories_de_postguerra_llibr
Sabadell, 2 de desembre de 1919 – 16 de desembre de 2011
“Sabadell”, 17 de desembre de 1960
Militant carlista i regidor de l’Ajuntament de Sabadell
Fill de Josep Arnella Salvans i Josepa Bis Aymami. Josep Arnella Salvans (Sabadell, 19 de desembre de 1887 – 11 de gener de 1947) havia sigut Tinent d’alcalde després dels “Fets d’Octubre de 1934” amb l’alcalde Josep Germà i regidor fins la Guerra Civil. Tenia un germà bessó que es deia Joan, també militant carlista.
De professió Tècnic Tèxtil, càrrec que desenvolupava a una empresa local. Durant la Guerra Civil va servir al Bàndol Nacional sota les ordres del Capità Antonio Losada que dirigia la Quinta Columna. Més endavant va ser detingut a Terrassa però va aconseguir escapar i va passar a amagar-se a Barcelona fins l’entrada de les tropes nacionals. De seguida es va presentar davant els Requetès com a voluntari sent destinat a serveis de guàrdia i passant per diferents càrrecs.
Guia del Requetè de Miquel Arnella. Amb la Verge de Montserrat “la moreneta”, la creu de Borgonya dels carlistes i les muntanyes de Montserrat (AHS)
Una de les cançons que apareixen. a la Guia del Requetè (AHS)
El 5 de març de 1945, es va casar amb Antonia Bertran Ubachs, amb qui tingué dos filles. Vivia al carrer Convent, 110. Regidor de l’Ajuntament franquista de Sabadell als anys 50 i 60.
El 3 d’octubre de 1957, el Delegat Nacional dels Requetès, Luís G. Costa el nomena Cap Local i Comarcal d’aquests (havia sigut “Pelayo” dels Requetès abans del cop militar del 18 de juliol de 1936). Formava part de diverses assocacions i publicacions tradicionalistes i nacionalistes espanyoles:
Cap Local i President de la “Congregación Mariana de San Luís”.
Vocal de la “Asociación Cultural Italo-Hispánica Cristóbal Colón”, aquesta associació defensava la hispanitat dels territoris conquerits d’Amèrica i feia homenatges als seus principals conqueridors i dates clau de les conquestes. El seu fundador era Cristóbal Colón de Carvajal y Maroto, que segons deien era descendent de Cristóbal Colón i que va ser assassinat per ETA el 1986.
President Local del “Círculo Cultural Juan Vázquez de Mella”. Associació que difon la ideologia i història del carlisme tradicionalista conservador.
Va ser subscriptor de la revista dretana la “Razón Española”, fundada el 1983. Practicant de tir i de futbol, va formar part de l’associació “Tiro Nacional” en representació de Sabadell i soci del Club de Futbol Creu Alta.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Apunts sobre la conferència: “Seguí, Companys i Layret. Sindicalisme i republicanisme federal a la Catalunya i al Sabadell de principis del segle XX, 14 de març de 2023. Organitzada pel Memorial Lluís Companys
Breu resum i principals idees del republicanisme federal de Pi i Maragall. Què és? A quins altres moviments influeix?
El federalisme és un pacte entre iguals de diferents regions d’un determinat estat o territori. Proudhon també fa referència al federalisme en “El Principi Federatiu” (1863), però anteriorment, Pi i Maragall ja en parlarà en “La reacció i la revolució” (1854). El federalisme de Proudhon és de caràcter cosmpolita a diferència del de Pi i Maragall i Bakunin, aquest últim parlava d’una federació de pobles eslaus. Pi i Maragall va influïr en els moviments populars del país, com l’anarcosindicalisme, els republicans federals d’arreu de l’estat i el republicanisme d’esquerres federal i catalanista. Amb la guerra cubana i el desastre de 1898 va defensar la lliure autodeterminació dels pobles. És a “Les nacionalitats” (1877) on aprofundeix en el funcionament del federalisme a Espanya i el defensa com a única forma d’organtizació política per evitar la independència o separació d’algunes parts de l’estat.
La I República no aconsegueix connectar amb el moviment obrer socialista. Els liberals en aquella època es pronunciaven més per un estat unitari, en canvi, els tradicionalistes carlistes defensaven el foralisme. La I República va tenir un temps de durada molt curt (11 de febrer de 1873 – 29 de desembre de 1874) i es va trobar amb una gran inestabilitat política: la guerra dels Deus Anys cubana, la tercera guerra carlista i els pronunciaments cantonals. Hi ha qui diu que era un règim massa avançat per l’època i que li faltaven defensors. El 3 de gener de 1874 el cop d’estat del general Pavía va posar fi a la primera experiència republicana a l’estat espanyol. Del 3 al 5 de gener de 1874, durant tres dies Sabadell es va declarar cantó federal, és a dir entitat autònoma i independent de tot govern.
El federalisme de Pi Maragall era un pacte entre iguals de baix a dalt, del municipi a la federació d’aquests en diferents regions i a la unió de totes aquestes (estat). L’anarcosindicalisme també s’organitza de manera federal des de les unitats més petites a les més grans: sindicat, federació local de sindicats, federació comarcal, federació regional i confederació. Serà la manera d’organitzar-se del primer sindicalisme d’arrel anarquista com la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), la CGT francesa i la CNT. En aquests últims la primera sigla fa referència a la “Confederació” (unió de totes les federacions de sindicats).
A Sabadell, en el Círcol Republicà Federal “la catedral del republicanisme del Vallès”, és on es formarant molts dels militants republicans d’esquerres, anarcosindicalistes i socialistes de la ciutat.
El Seguí autodidacta
Es va formar a les tertúlies dels cafès (molt importants com a centres de debat, intercanvi d’idees i formació política), sobretot a la del Café Español, al Paral·lel; a les conferències i debats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Així com en el temps que estava empresonat, on aprofitava per llegir. Va ser un dels creadors de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona on organitzava la biblioteca. Impulsa la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Seguí va ser dels principals impulsors de Solidaritat Obrera.
Contrari el Lerrouxisme
Seguí compartia amb Companys i Layret l’animadversió contra el Lerrouxisme. Alejandro Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat captar i dominar a la classe obrera catalana, però al ser rebutjat per la majoria anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar acusantdes del seu diari “El Progreso”a Salvador Seguí, de col·laborar amb els sagnants atemptats indiscriminats, que el confident Joan Rull i Queraltó, juntament amb la seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet confident del governador civil de Barcelona cobrant diners, però quan van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren necessaris els seus serveis i cobrar més. Seguí i uns companys seus anarquistes van entrar en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del lerrouxisme. És per això que es va perdre el primer any del desenvolupament de Solidaritat Obrera entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies després de fundar-se seria empresonat durant 9 mesos per aquest enfrontament.
Unitat CNT i UGT. La vaga de 1916 i la vaga revolucionària de 1917
El 1916 inicia negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, aquestes van donar com a fruit una vaga general de 24 hores el18 de desembre com a protesta per l’augment de preu dels comestibles. Moment en què s’exporten productes per la I Guerra Mundial i hi ha un augment de la inflació brutal que ofega les classes desposseïdes.
El 1917 continua l’aliança entre CNT i UGT. Vaga General per a l’estiu del 1917, que es va desenvolupar entre el 13 i el 18 d’agost: vaga indefinida i revolucionària per CNT; i vaga general política pel PSOE i UGT. El Febrer del mateix any, s’inicia la revolució russa que exercirà una gran influència sobre el moviment obrer mundial.
Sabadell seria la segona ciutat de tot l’estat i de Catalunya (després de Barcelona) amb més morts. Durant la Vaga General revolucionària del 13 al 15 d’agost de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost a les 9 del matí, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra l’Obrera, (tot i que els obrers ja l’havien abandonat) danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues. Abans de disparar a l’Obrerael Regiment de Vergara va atacar el Cafè el Diluvio.
Efectes de l’artilleria sobre el Cafè El Diluvio
El seu pensament: El sindicat com a eina de formació i organització dels treballadors/es
Podem veure més el seu pensament i el que representava per ell sindicalisme com a centre de formació dels obrers:
La virtut del sindicalisme, com que té idees pròpies, és rellevar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia. L’organització professional del Sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s’apropa a l’anarquisme. Sindicalisme és l’agrupació natural dels elements d’una mateixa professió. Aquest no solament substituirà els valors burgesos i capitalistes dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès. El Sindicalisme, diguem-ho ja, és l’avançada de l’anarquisme. Els anarquistes en els Sindicats. Tasca a realitzar… “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se
Conferència de Salvador Seguí “anarquisme i sindicalisme” al Penal de la Mola, 31 de desembre de 1919
El sindicalisme llibertari havia de ser l’escola de formació i organització dels obrers, creant una societat i una cultura obrera paral·lela a la capitalista que l’acabaria substituint. Partidari d’una revolució gradual, aquesta no es podia fer si els obrers no estaven preparats encara per prendre el control de les indústries i el transport, per organitzar tota la societat. És per això que es va mostrar contrari a continuar amb la vaga de la Canadenca perquè els treballadors organitzats en la CNT tot i ser molts, encara no eren majoria ni estaven preparats amb la brutal repressió que havia dut a terme el govern.
Seguí, Companys i Layret
La família de la mare de Seguí era de Tornabous, els seus pares es van casar allà, Seguí va néixer a Lleida però la família estava molt arrelada a Tornabous, on es va conèixer amb Companys (que tenia casa a El Tarròs) en els primers jocs d’infància,les cases de les dues famílies es trobaven a 2 Km. de distància.El pare de Seguí era forner i havia treballat de jornaler per la família de Companys, propietaris de terres de l’Urgell. Recordem que Companys seria un dels principals impulsors de la Unió de Rabassaires, ja que en el camp català tenia menys pes la CNT que a les zones industrials. Segurament pel fet que el camp català a diferència de l’andalús estava principalment format per petits propietaris de terres.
Layret provenïa d’una família de comerciants de l’Eixample. Amb Seguí va coincidir a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, allà Layret en les sessions informals podia ensenyar el seu pensament i experiències al jove Seguí. I posteriorment en les lluites socials de Barcelona, on Layret exerciria d’advocat defensor de sindicalistes.
Layret i Companys havien coincidit al Liceu Poliglota, més endavant a la Facultat de Dret i en la participació a l’Associació Escolar Republicana (Layret era un dels seus fundadors), però on establirant més les seves relacions polítiques i d’amistat seria en la participació i fundació de partits republicans, des d’on volien treure l’hegemonia del catalanisme a la conservadora Lliga Regionalista: Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), Bloc Republicà Autonomista (BRA) i Partit Republicà (PRC) i en les publicacions d’aquests partits. Companys i Layret utilitzaven la premsa com a eina política de les idees republicanes, d’esquerres i catalanistes.
D’esquera a dreta a la primera fila: Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Fundadors del Partit Republicà Català (PRC). Els tres i Salvador Seguí havien anat a les conferències de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
Seguí es retrobaria amb el seu antic amic de jocs d’infància, Companys, en les lluites de la classe obrera de Barcelona de principis del segle XX. Companys des del parlament denunciava sovint la repressió contra els cenetistes i defensava les demandes obreres, el mateix feia Layret. També establiria relacions amb altres polítics i periodistes republicans, en la lluita comuna en defensa dels treballadors i contra les oligàrquies econòmiques i polítiques del país. Seguí optava per la via sindical revolucionària i no la parlamentària, però no impedia que sigués amic de Companys i Layret.
L’assassinat de Layret
L’assassinat de Layret i després el de Seguí, van ser cops molt durs per la organització dels treballadors.Layret era un intel·lectual i articulador del republicanisme d’esquerres.Seguí tenia una gran capacitat d’oratòria, organitzador del sindicalisme revolucionari, però també era un pragmàtic (com Peiró, ambdós secretaris generals de la CNT que acabarien assassinats), per exemple amb la seva intervenció al míting de les Arenes que posava fi a la vaga de la Canadenca. La CNT va perdre força durant la dictadura de Primo de Rivera. El 30 de novembre de 1920, a les 18 hores, Layret seria assassinat al portal de casa seva quan anava amb l’esposa de Companys, Mercè Micó, a dirigir-se a la Model per evitar que aquest, Seguí i els altres 36 sindicalistes arrestats fossin enviats al penal de la Mola de Maó. Les darreres 20 hores de Layret abans de ser assassinat les havia passat a Sabadell, fent una conferència sobre Pi Maragall al Círcol Republicà Federal i dormint a l’Hotel Espanya. Companys va ser escollit per ser el candidat pel districte de Sabadell, en substitució de Layret. La Candidatura d’Esquerres va vèncer a la del Bloc Nacionalista, llista de forces conservadores creada per la Lliga i encapçalada per Manuel Folguera. La dreta es presentava dividida ja que els monàrquics també presentaven llista, la Unión Monarquica encapçalada Enric Turull.
L’assassinat de Seguí
El 10 de març de 1923, Seguí va quedar al Cafè Tostadero de la Plaça Universitat, on es va reunir amb Companys, entre altres. Després d’acomiadar-se, es dirigí en direcció al Raval acompanyat del també anarcosindicalista Francesc Comas”Peronas”, tres pistolers els van seguir fins davant el Bar la Trona (carrer de la cadena -actualment Sant Rafael amb Rambla del Raval) on els assassinaren. Seguí va morir el mateix dia i Peronas dos dies després. Seguí va ser enterrat en una cerimònia només per familiars, ja que les autoritats tenien por a un enterrament multitudinari que acabés amb disturbis. L’enterrament de “Peronas” si que va ser públic, reunint a unes 200.000 persones.
Quins van ser els organitzadors i executors de l’assassinat?
L’exdona de Seguí en una entrevista a “El Maresme”, el gener de 1978 va afirmar:
Alguns els van liquidar, els altres van anar a Amèrica i després van tornar…però el que gairebé segur que hi va participar va ser el Feced.
Entrevista a Teresa Muntaner. Teresa Carreras “El Maresme”, gener de 1978
El mateix Innocenci Feced es vanagloriava davant les autoritats franquistes d’haver matat a Seguí. Segons Ángel Pestaña en una reunió al domicili d’un expresident de Foment del Treball (segurament Josep de Caralt), s’hauria recaptat els diners per pagar els pistolers, en aquesta també i hi hauria assistit Cambó, líder de la Lliga.
Hi hagueren diversos organitzadors i finançadors del pistolerisme patronal: Pere Màrtir Homs, exadvocat d’anarcosindicalistes que va formar una banda encapçalada per la seva dona. La Banda Negra del cap de policia de Barcelona Bravo Portillo, que un cop assassinat va ser substituït pel Baró de König. Així com els pistolers del Sindicat Lliure, format per militants tradicionalistes carlistes però finançats per la patronal.
Innocenci Feced
El Baró de König, conegut estafador i finançador del pistolerisme patronal
Polèmiques entorn la figura de Seguí
Sovint, des de diferents posicions polítiques, sindicats, partits o campanyes determinades d’aquests, es mostra el relat d’un Salvador Seguí que sinó hagués sigut assassinat segurament hauria optat per la via política parlamentària en algun partit republicà d’esquerres i catalanista. No hi ha cap prova documental que ho corrobori i si dels seus discursos anarcosindicalistes. Hem de tenir en compte el context de cada època i a principis del segle XX, la CNT era la principal organització obrera (i organització) de Catalunya, als anys 30 ho seguiria sent juntament amb ERC.
Existeix una polèmica sobre un discurs seu a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, que en realitat va tenir lloc al Teatre de la Casa del Pueblo i segurament no va dir “la independència de la nostra terra no ens fa por”, com va escriure Pere Foix a “Apòstols i mercaders” (1949). El discurs taquigrafiat on crítica el catalanisme (referint-se al de la Lliga Regionalista, majoritària en aquella època) és aquest:
…Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable: que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabéis quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no; de ninguna manera; nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. “¿Sabéis, repito, quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Los mercaderes de la Liga regionalista; la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista, sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Cataluña”.
Discurs de Salvador Seguí taquigrafiat i publicat a Nueva España’, 4 d’octubre de 1919
Altres anarcosindicalistes si que optarien posteriorment per la via política. A Sabadell en tenim diversos exemples, comMagí Marcé, que seria segon alcalde de la República per la Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya – on s’hi afiliaria – i Unió Socialista de Catalunya) o el ceramista Marian Burgès que d’anarquista passaria al republicanisme d’esquerres catalanista. Pero també hi hagué coneguts militants republicans federals que amb el trencament trentista van optar per la CNT-FAI i l’anarquisme més insurreccional. Balbina Pi, mare de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, feminista republicana federal, i una de les principals organitzadores de la Vaga de les subsistències de 1916. O Bru Lladó, republicà federal que el 1907 demanava el vot per Solidaritat Catalana i amb el trencament trentista va optar per la CNT-FAI. Les relacions, doble militància o passar- de l’anarquisme al republicanisme federal d’esquerres i catalanista (o a l’inrevés) era comú a l’època i a Sabadell provablement més per la força del republicanisme.
Conferència «Salvador Seguí i el pistolerisme a Sabadell (1917-1921)» que va tenir lloc al Museu Història de Sabadell (MHS), organitzada per la CNT. Soledad Bengochea va tractar la biografia de Salvador Seguí i jo vaig parlar sobre el pistolerisme a Sabadell. Aquí deixo les principals idees de la xerrada i la bibliografia utilitzada.
Antecedents i context
Les Principals famílies que havien dominat la vida política i econòmica de la ciutat, com els Turull perden influència i poder; (Pere Turull, aconseguí la seva riquesa del comerç amb les amèriques, Enric Turull incendià o s’incendia el seu vapor), així com els Cruells (terratinents). Apareix una nova burgesia: famílies com els Grau, Codina, Marcet, Llonch, etc. El Poder econòmic queda més difuminat.
En l’aspecte ideològic, els conservadors tindran com a portaveus el capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, i Ramon Picart de la Lliga Regionalista que el primer recolza.
I Guerra Mundial. La posició neutral d’Espanya permet l’exportació de productes a les potències bel·ligerants. Beneficia als més rics i es fan grans fortunes, venent productes tèxtils, carbó, etc. Però pels treballadors suposa un augment de preu dels productes bàsics a causa de l’inflació, continuen els problemes d’insalubritat i accés a l’habitatge, manca de carbó (hivern fred), jornades laborals maratonianes, etc.
La Llei de fugues. Aquesta llei tractava de la pràctica policial de simular una fugida d’un detingut i abatre’l amb aquesta excusa. El 1920 va ser reclamada per Martínez Anido, governador de Barcelona i utilitzada entre els anys 1920 i 1923, l’any que es va fer servir més, va ser el 1921, el gener d’aquest any va ser aprovada pel govern d’Eduardo Dato.
Com veurem, el pistolerisme a Sabadell va tenir poc ressò, a diferència de Terrassa. Segurament per aquest poder més difuminat de la burgesia local i en el meu parer sobretot per la instal·lació de la Caserna de la Guàrdia Civil inaugurada el 1913 i que seria clau en la dura repressió contra la Vaga de 1917 i com a cos repressiu i dissuasori de tota protesta obrera.
Cronologia d’atemptats a la ciutat i altres atemptats destacats
10/3/1919Disparen i maten a Manuel Bordones, fanaler que es va negar a secundar la vaga de la Canadenca i fereixen a un altre treballador.
11/2/1920 Dues explosions a la casa dels regidors Antoni Cusidó i altres dos a la de Jaume Brullet. Diari de Sabadell 20 de maig
22/2/1920Assassinat deThéodore Jenny. A les 20:30h entren els encaputxats a casa seva. Es produeix una discussió i tiroteig, on son ferits els seus fill i Théodre és assassinat d’una ganivetada.
8/10/1920 19h. A la carretera de la fàbrica Grau (riu Ripoll) a Sabadell, a l’altura de Can Cuadras, uns desconeguts disparen contra el cotxe on anaven entre altresJoan Grau (President del Gremi de Fabricants) i el seu tintorer Mateu Iglesias amb cinc treballadors, des del cotxe responen disparant i es produeix un tiroteig.
La publicidad, 9 d’octubre 1920
30/10/1920: El policia Ribó, que prendrà part en la condemna dels acusats de l’empresari Théodore Jenny, va descobrir en una finca de Ca n’Oriach un taller clandestí que es dedicava a la construcció d’artefactes explosius després que la barraca on estaven s’incendiés.
19/11/1920: Onada de detencions. Son detinguts els sabadellencs Antoni Soler Cuadrat, Daniel Rebull Cabré i Ramon Requesens Miret. Així com Seguí i Companys.
30/11/1920: Assassinat de Francesc Layret, Joan Pont dels republicans federals de Sabadell el visita a la clínica Corachau de Barcelona. A Sabadell s’organitza una campanya per l’alliberament dels detinguts de la Mola, organitzat per Mujeres Republicanas del «Círcol» Republicà Federal, dirigides per Balbina Pi.
5/12/1920Gregori Daura Rauda, primera víctima del pistolerisme.
21/1/1921 El Gremi de Fabricants fa un homenatge a Joan Grau com a reparació de l’atemptat que va patir.
2/9/1921: Atemptat contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas al carrer Bonavista.
La Vaga General revolucionària (13-18 d’agost de 1917). A Sabadell durà fins el dia 15.
Anteriorment, i com anècdota, el dia 20 de gener de 1917 tindria lloc un míting al Teatre Cervantes, de solidaritat amb els vaguistes de la Pobla de l’Illet, on hi va participar Salvador Seguí. En aquest míting, Bru Lladó va fer una crida a protestar i enderrocar l’estàtua de l’industrial i polític conservadorJoan Sallarès i Pla, que havia de ser inaugurada l’endemà.
El febrer de 1917 tingué lloc «la primera fase» de la revolució russa. S’enderrocà el govern autocràtic del tsar Nicolau II i s’establí un govern provisional de caràcter liberal. La notícia il·lusionà al moviment obrer com exemple per acabar amb els govern de caràcter autoritari.
El 13 d’agost de 1917 la CNT i la UGT convocaven Vaga General a tot l’estat. La CNT la convocava com a Vaga General revolucionària i la UGT i el PSOE com a Vaga General política, però a moltes poblacions on el domini de la CNT era majoritari, també acabà participant a la Vaga revolucionària. Seguí estava a favor de la unitat amb la UGT, ja que aquesta era majoritària a llocs com Àsturies o Madrid, i si es volia que la Vaga General triomfés calia la unitat entre les dues centrals. A la matinada, Sabadell es despertà amb les fàbriques paralitzades i el Govern declara l’Estat de Guerra. Segellen i clausuren l’Obrera i la Fraternidad Republicana Radical, via Massagué, 55. El 14 d’agost a la Taverna Gurugú (Cal Sacs i després actual Hotel Urpí) lloc de trobada dels treballadors, la Guàrdia Civil a cavall registrà els obrers, un dels Guàrdies Civils va ser tirotejat i va morir. Al Cambrer l’acusaren de ser el responsable, dictant-li la pena de mort però finalment va ser anul·lada. Els obrers reobriren l’Obrera i hissaren la bandera roja (en aquells temps els anarcosindicalistes també feien servir la bandera roja). Es formaren barricades al carrer calderón i estrella fins la Pl. Sant Jaume GC clausurà la Cooperativa La Sabadellenca. A les 23 hores arribà el regiment de Vergara. El 15 d’agost un canó del regiment de Vergara bombardejà l’Obrera, tot i està buida, i el “Diluvio”. Alcarrer Sant Quirzedisparen els militars des dels balcons, aquests contesten amb foc d’artilleria. Agafaren vianants del carrer Sant Cugat i els lligaren amb cordes posant-los davant les tropes com escuts humans. Es clausura la Lliga dels Drets de l’Home i les escoleslaiques. La Federació Obrera de Sabadell (FOS) inicià una campanya per recollir fons per arreglar les destrosses mitjançant postals amb fotos d’aquestes.
Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya i de Catalunya amb més morts, darrere de Barcelona. A Sabadell, un total 13 morts i uns 35 ferits i a Barcelona, 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat hi van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.
Postal amb les destrosses a l’escola de dins l’Obrera després de la vaga revolucionària de 1917
La Vaga General de les subsistències (1918)
Va ser la primera vaga organitzada i feta per dones a Catalunya i Espanya.A Sabadell entre les principals organitzadores hi trobem les que en aquell moment dones del «Círcol» Republicà Federal, Fidela Renom (primera dona regidora de Sabadell per la Coalició d’Esquerres -Partit Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya-, creadora de la Lliga Laiga Femenina, entre altres),Balbina Pi(amb el trencament trentista es va passar a la CNT-FAI) i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt formaren part de la direcció d’aquest moviment.
Balbina Pi
El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar els establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar.
S’inicià el dia 23 de gener amb unmíting al Teatre Cervantes (actualment es trobaria a l’avinguda onzede setembre amb c/Sant Maties). Les sindicalistes i feministes Roser Dulcet i Llibertat Roldán demaneren la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del Mercat. A part de la rebaixa dels aliments bàsics, exigiren la supressió de l’impost d’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles. Una manifestació de dones obliga a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es dirigirenn als comerços i els obliguen a rebaixar els preus. El 24 de gener una multitudinària manifestació de dones es concentrà a la Rambla. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, a la tarda tingué lloc una manifestació a la plaça de la Llibertat. L’endemà s’organitzà un míting aPlaça Vallès, va ser prohibit, instaren a les concentrades a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa va ser dissolta als carrers de Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil, però finalment, aconseguiren reunir-se a la plaça de Pi i Margall (Sant Roc), on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió, se’ls hi negà adduint l’estat de guerra. El 26 de gener arribà una companyia de caçadors de Reusprocedent de Manresa, es clausurà la Cooperativa Sabadellenca i la Fraternitat Republicana Radical.
Teatre Cervantes, on es feien molts dels mítings que iniciaven les protestes obreres
La Vaga de la Canadenca (1919)
El mes de març de 1919 a causa de l’aturada de les instal·lacions que la companyia tenia al Paral·lel de Barcelona. Es van detenir els components del comitè sabadellenc i s’enviaren policies a la ciutat. Els empresaris s’organitzaven en la Federació Patronal de Sabadell.
Del 6 de desembre 1919 a 11 de febrer de 1920tingué lloc un locaut total. El locaut era «l’arma» dels patrons per tal que els obrers deixessin de reivindicar més drets. Es tractava del tancament de les indústries fins que els obrers no tinguessin de què viure i renunciessin a les seves demandes. La Cooperativa «la Sabadellenca» donava ajut als més necessitats. Aquesta entitat i el Centre Sabadellenc van haver de tancar, igual que els sindicats.
L’Alba del dia 6 de desembre, tots els tallers i fàbriques de Sabadell aparegueren amb uns cartells penjats on hi deia:
Els elements patronals de Catalunya, enfront del manifest incompliment, per part dels obrers, de les bases de la Comissió Mixta el 13 del proppassat de novembre i cansats d’aguantar més l’anarquia hem acordat acabar amb aquest estat de coses que tants prejudicis causa a obrers i patrons
L’11 de febrer de 1920 s’obriren les fàbriques i els patrons acomiadaren els obrers més destacats. El 28 de març tingué lloc una nova aturada, la feina es reprengué el 4 d’abril, però a la tarda mateix els treballadors es tornaren a declarar en vaga per reclamar la llibertat dels sindicalistes novament empresonats. Després del dia 6, a la molt conservadora Revista de Sabadell deixaren d’aparèixer les notícies del que passava a la ciutat, en canvi informava dels fets a València, a Barcelona i a Terrassa, on sí que hi hagué enrenou.
El dia 14 d’abril hi hagué un nou locaut: Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada Mataró, Tarragona i la resta de ciutats fabrils estaven aturades. L’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga, i el secretari, Feliu Pascual i Carol, amb els regidors intentaren establir vies de negociació. Demanaren a la Mancomunitat que intervingui. A la vegada es lamentaren de l’absència de mesures coercitives, especialment les organitzacions patronals.
En aquests dos telegrames publicats a la Revista de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç demanà al president del Consell de Ministres i al Ministre de Governació, la intervenció del govern per reprimir els atemptats terroristes i el que anomenaven crims socials.
Gremio Fabricantes Sabadell protesta enérgicamente infame asesinato Guardias Civiles Barcelona y requiere inmediata y eficaz intervención Gobierno para reprimir severamente atentados terroristas y crímenes sociales que, a pesar de su frecuencia, quedan en la más absoluta impunidad colocándolos en un estado de anarquía impropio de un país civilizado. Presidente Codina
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
Cámara Comercio Sabadell protesta indignada contra repetición actos salvajismo de que han sido últimas víctimas, Guardias Civiles Barcelona y reclama urgente y enérgica intervención Gobierno para castigar culpables y acabar de una vez con la actual insostenible situación que ha de llevar al país al caos y a la ruina. Presidente Ponsà
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
El 22 de febrer de 1920 dos desconeguts assaltaren la casa de Théodore Jenny mentre aquest sopava, l’assassinen i fereixen als seus dos fills. Theodore era copropietari de la fàbrica d’estam Jenny i Turull (Ca la Daniela).
L’assassinat de Theodore Jenny (1920)
Esquela de Théodore Jenny a La Veu de Catalunya, 19 de maig de 1920
Theódore Jenny
El 9 de maig de 1922, després de confessar sota tortures i d’un judici sense garanties, foren executats amb garrot vil a Barcelona, Victor Sabater Martínez (19) i Martí Martí Colomer (23), ambdós del ram de l’aigua.
Martí Martí i Víctor Sabater
Sabater i Martí, simpatitzaven amb Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la CNT, però no eren militants destacats dins el sindicalisme revolucionari. En el moment dels fets es trobaven a l’atur a causa dels constants tancaments d’empreses, locauts, i tenien antecedents per petits furts.
Els dos fills de Théodore van llençar cadires contra els assaltants i a un d’aquests li va caure la pistola, l’altre va reaccionar disparant-los i ferint de bala a ambdós. El que se li va caure la pistola va clavar un ganivet al pit a Théodore Jenny provocant-li la mort. Els agressors van fugir deixant mort a l’empresari i ferits de bala als seus dos fills.
Intent de robatori o atemptat com a resposta a les condicions laborals a la fàbrica? Théodore havia tingut problemes amb els seus treballadors ja que aquests no acceptaven la imposició dels nous horaris. Es desconeixia si Théodore estava vinculat amb el pistolerisme patronal, tot i que els seus fills si que eren membres del Sometent.
Les autoritats van rebre pressions del govern francès, el ser Théodore de nacionalitat francesa, el cònsol francès visità personalment la família l’endemà de l’assalt. La policia es va agafar al testimoni d’un noi de 17 anys de Sabadell anomenat Josep Peris i Sancliment, que es va presentar a comissaria l’endemà de l’atemptat. Peris, patia greus problemes psíquics, i a causa de la pobresa de la seva família, havia sigut acollit de petit a una casa de beneficència regentada per monges.
Peris va oferir a la policia fer de confident per descobrir els autors de l’assassinat a canvi de diners. Un dels policies però, va declarar al judici que va ser l’empresari Francesc Llonch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victor Sabater Martínez i a Martí Martí Colomer que van ser detinguts el 2 de març. El primer se l’hi va imputar ser l’autor de l’assassinat de Théodore i d’haver ferit als seus dos fills i al segon d’haver fet vigilància al carrer. Després de la detenció dels suposats responsables del crim, la policia va detenir un total de 32 anarcosindicalistes.
Els detinguts asseguts i darrere seu les autoritats. A l’esquerra Martí Martí, al centre Josep Peris i a la dreta Víctor Sabater (bigoti).
La Revista de Sabadell i les autoritats ja els van acusar de ser culpables, abans de ser jutjats:
…Las falsedades en que incurría el sujeto aludido, las contradicciones que se le notaban constantemente, la vaguedad con la que se explicaba. hicieron nacer ciertos recelos a la policía. Se hicieron otras indagaciones simultáneas y separadas, el resultado de lo cual fue recibir una confidencia acusándose al sujeto aludido como autor del asesinato… Practicando registro en la casa donde vivía Peris, calle Dr. Puig nª 11 habiendo encontrado una bufanda con varios alfileres de los llamados imperdibles y unos pantalones rayados, ambas prendas reconocidas por la criada de la casa Jenny. La noche del crimen la policía recogió en esta un botón de zapato que encontró por el suelo. En el registro efectuado hallándose dos zapatos llenos de barro, a los cuales faltaba el botón encontrado. Ayer mañana se sacaron fotografias de los tres aludidos sujetos, habiendo siempre, mucha gente delante de las Casas Consistoriales, ávida de ver a los criminales
«Captura de los autores del crimen de la casa Jenny», 2 de març de 1920
Durant el judici, Victor Sabater i Martí Martí digueren que s’havien declarat culpables a comissaria perquè els havien torturat i els hi havien dictat el que havien de declarar.
Diversos testimonis declararen que ambdós a l’hora del crim es trobaven al ball que es celebrava a «La Mata», però el jutge va rebutjar-los. En contra seu, va declarar la criada de Théodore, Pepa Alòs, que els va reconèixer com els assaltants al domicili dels Jenny. Van córrer rumors que va ser pressionada perquè declarés reconèixer-los com els autors de l’assalt, i es fa difícil pensar que pogués saber qui eren si anaven tapats amb bufandes.
L’historiador Andreu Castells va recollir les opinions de diferents personalitats sobre el crim:
Josep Gadea Vilarrubias de la família carlina dels Vilarrubiasli va dir que l’assassinat havia sigut obra de dos altres germans per “litigis d’herència”.
L’empresari i secretari local de la Lliga Joan Llonch va afirmar-li que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
Per Ángel Pestaña els assaltants eren delinqüents comuns sense cap connexió amb l’anarcosindicalisme
Pel sindicalista Josep Rosas i Vilaseca, els assassins eren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell, un d’ells es deia Pierre i anava a demanar diners sovint als Jenny, aquest el negar-se a donar-li més, l’hauria matat.
Pels anarcosindicalistesBru Lladó i Enric Mampel, els autors eren membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. Durant la trobada va tenir lloc una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari.
Judici i execucions
El judici contra els tres acusats, es celebrà a l’Audiència de Barcelona de l’11 al 13 de juliol de 1921. El judici va estar ple d’irregularitats i el 15 de juliol es va dictar la sentència:
Així, tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabater i Martí a la pena de mort al garrot vil,i Peris, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys i 8 mesos i 1 dia de presó per l’assassinat consumat, i 8 anys i 1 dia per intent d’assassinat dels fills de Théodore.
Diversos partits, entitats i sindicats de la ciutat demanaren la commutació de la pena de mort, el Círcol Republicà Federal, l’Ajuntament la CNT, etc. Lluís Companys, diputat per Sabadell en aquell moment, i el president de la patronal dels metal·lúrgic, Jaume Ninet, van reunir-se a Madrid amb el president Sánchez Guerra per intercedir i demanar la commutació de la pena.President de la Mancomunitat de Catalunya Puig i Cadafalch de la dretana Lliga Regionalista, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Una Comissió femenina sabadellenca va reunir 4.500 signatures que van ser lliurades a la filla del governador Martínez Anido.Del quatre al 6 de maig tingué lloc una Vaga General de solidaritat amb els condemnats. Tots els esforços van ser envà i el govern va mantenir la condemna a pena de mort.
El 9 de maig de 1920 serien executats a Barcelona amb el Garrot Vil:
Victor Sabater va negar-se a besar el crucifix, es dirigí al botxí Gregorio Mayoral dient-li:
-Tiene hijos?
El botxí li contestà afirmativament i Sabater li digué:
-Pues los compadezco, porque contigo deben pasarlo muy mal.
Sabater tampoc va voler que li cobrissin el cap amb un drap negre.
Martí si que va besar el crucifix, com a últim desig abans de ser executat, se li va permetre casar-se amb la seva núvia a la presó, amb ella tenia un nen de 3 anys.
Hemeroteca La Vanguardia, 10 de maig de 1922
La Humanitat 13 de novembre de 1931 Article on es recorda l’assassinat de Théodore i la pena de mort a Martí Martí i Victor Colomer
Per la opinió pública de Sabadell van ser dos caps de turc. La patronal buscava trobar uns culpables, realitzar un escarment públic i relacionar-los amb el sindicalisme, en una època on estaven augmentant les reivindicacions obreres i la força de la CNT. Es tractava de frenar per tots els mitjans, per exemple amb la “Llei de Fugues”, la organització dels treballadors i que aconseguissin les seves reivindicacions.
Institucions i personalitats encarregades de la repressió contra l’obrerisme
Pistolers al servei de la patronal
A Sabadell el Sindicat Lliure actuava sota el paraigües de la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círculo Tradicionalista. I Acció Mancomunada Patronal i Obrera creada per Mossèn Josep Cardona.
Enric Sarradell en seria l‘organitzador i ideòleg. Ultracatòlic, antimaçó, antimarxista i antisemita. Anteriorment Requetè. Cap de les organitzacions que actuaven com el Sindicat Lliure a Sabadell, també seria tresorer d’aquests a Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera va tenir un paper molt important com a Cap de Governació i Premsa i Inspector en Cap de Vigilància. És a dir, màxim encarregat de la premsa del règim i l’aparell repressiu a la ciutat.
Enric Sarradell
El règim franquista el va acabar apartant a causa del seu extremisme. Aquí deixo un fragment d’un dels seus articles després de la Guerra Civil, com a mostra del seu extremisme:
La proclamación de la segunda república en España, significa el contenido y el continente de una aberración política, varia y compleja que un siglo de liberalismo lógicamente inexorablemente abocaba al caos. Al socaire de la gran farsa democrática, con sus principios vacíos de lógica, pero plenos de sonoridades. España se precipitó en su declive… En un hartazgo de bienestar excesivo a sus méritos, el cuerpo social ya incontrolado por el estado, se entregó a la voluptuosidad de las lucubraciones de la fantasia de libertad sin ritmo ni causa. Cegó sus instintos de conservación de los valores vitales de la sociedad, para que la conspiración de ghetos y logias, asolara el país, con estremecimientos de orgía demoniaca
Manresa «Como se liquida una revolución», 26 de maig de 1942
Al servei de Sarradell i el Sindicat Lliure, trobem els pistolers: Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs i Pere Matas Castells
El sometent
El sometent era un cos paramilitar d’origen feudal per la defensa de les poblacions catalanes en temps de guerra i per perseguir els delinqüents. Durant els anys vint actuava com a força dissuasora davant possibles protestes obreres. Els sometents es passejaven sobretot a les nits, mostrant les seves armes. Es calcula que tenia uns 2.000 membres a Sabadell a principis del anys vint.
El Diari de Sabadell, com a portaveu ideològic de la Lliga Regionalista, publicaria articles favorables a aquest:
Podem, doncs, afirmar, en resum, que el pànic és una cosa que tendeix a desaparèixer, sinó per la força -el Sometent- pel fàstic per la massa durada
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (III)», 14 de gener de 1920
Al sometent com la Guàrdia Civil, no el poden témer més que els homes de mal instint, propensos a la rapacitat, al Crim i al desordre pel desordre
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (VI)», 18 de gener de 1920
La Guàrdia Civil
LaCaserna de la Guàrdia Civilva ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la CNT. El cost de l’edifici va ser sufragat per l’empresariat local, els principals industrials de la ciutat i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’ altra meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupava tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
Durant la Vaga General revolucionària de 1917, 600 Guàrdies Civils i militars van ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Els pistolers sindicalistes
Sabem almenys de tres anarcosindicalistes d’acció o preparats per si actuava el Sindicat Lliure.
Antoni Soler Cuadrat, un dels organitzadors de la Setmana Tràgica (anomenada Gloriosa pels seus convocants). Parella de la feminista Roser Dulcet. Entre 1913-1914 s’enfrontà amb els Lerrouxistes. El 1913: participà a la Vaga de la construcció. I el 1916 a la de paletes. Va ser empresonat onze mesos per les seva actuació durant la Vaga de la Canadenca. El 1919 deportat a la Mola de Maó.
Enric Mampel Martí. Teixidor, s’acostà a l’anarquisme amb la Setmana Tràgica, participà a la Vaga General revolucionària de 1917. Va ser empresonat i passà nombroses temporades a. l’exili, passà tota la dictadura de Primo de Rivera exiliat.
Francesc Duran, anarquista i vegetarià, amic de Mateu Morral. Es passà als trentistes, encapçalats per Josep Moix.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Del Terror a la Segona República. 1918-1936. Sabadell. 1980
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Publicacions entre 1919 i 1922: La Veu de Catalunya, El Diluvio, Diari de Sabadell, Mundo Gráfico, La Publicidad, La Vanguardia i Revista de Sabadell
Sabadell, 28 de març de 1906 – Cambrai, França, 6 de febrer de 1940
Llibreter, vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. Dipositari de l’Ajuntament de Sabadell del 29 de setembre de 1936 al 9 de maig de 1938
Fill de Josep Graupera Jo (Sabadell, 1879) i de Rosa Vergés Utset (Sabadell, 1880). Marc Aureli s’havia casat amb Magdalena Viladot Martí (Ivars d’Urgell, 1911), al maig de 1931, i tenien una filla, Teresa (Sabadell, 1932), i un fill, Màrius (Sabadell, 1934), i vivien al carrer de Sant Quirze, 58. El pare havia fundat una llibreria de vell al carrer la Salut, després traspassada al carrer d’en Font amb Sant Quirze i finalment al carrer Estrella. Un cop casat, Marc Aureli s’establí per compte propi, cap a l’any 1925, i obrí la Llibreria Graupera, a la plaça Major, 19 (durant la República i la guerra era la Plaça de Galán i Hernández), lloc on s’instal·là el seu domicili familiar, al pis de dalt. Tenia molta amistat amb els propietaris de la llibreria Piferrer, Joan Piferrer Rifà, a la Rambla, i la Llibreria Sallarès, Joan Sallarès Castells a l’Alt Pedregar. Era un republicà i catalanista convençut, a més d’un apassionat de la música: estava abonat al galliner del Liceu de Barcelona.
Marc Graupera havia estat encartat pels fets d’octubre de 1934 i era vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. El 29 de setembre de 1936 va ser nomenat dipositari de l’Ajuntament de Sabadell, càrrec que va exercir fins. ala incorporació forçosa a l’exèrcit republicà amb la seva quinta, el 19 de maig de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França en la retirada amb l’esposa i els fills, però a la frontera es van separar i per recomanació d’un guàrdia que era d’Ivars d’Urgell la dona i els fills van girar cua i se’n van anar al seu poble d’origen una temporada i ell va passar la frontera.
Va estar internat als camps de concentració de refugiats del Vernet (Arieja) i Sètfons i finalment va anar a parar a la companyia de treballadors estrangers CTE-101, destacada al nord de França. Va morir a l’Hospital Militar complementari del Col·legi de Notre Dame de Cambrai a l’edat de 35 anys, probablement de tuberculosi. Mentre la seva dona estava instal·lada a Ivars d’Urgell, ella baixava de tant en tant a Sabadell, fent estraperlo, amb el fill o la filla, per anar sobrevivint. A Sabadell ho havien perdut tot: els havien saquejat la llibreria i la casa, i l’establiment se’l quedà Àngela Garriga, vídua de Ferran Sotorra (metge assassinat el 18 d’agost de 1936), un cop adquirit pel fabricant Pere Garriga Casals, convertida en la Llibreria Sabadell. La vídua de Graupera hagué de partir de zero, injustament, i passà una duríssima postguerra, ella i els fills, un cop retornà a Sabadell: els vencedors li van prendre tot.
La família González Graupera conserva tan sols 3 cartes enviades per Marc Aureli als seus fills quan estava en campanya al front de guerra, que són un veritable tresor documental i gràfic familiar. El tema de la seva mort a l’exili i la pèrdua del seu negoci sempre havia estat un tabú en les converses familiars: la seva esposa Magdalena no en volia parlar ni recordar-ho. El seu fill Màrius, actualment resident a Suïssa, va començar a parlar-ne quan els néts ja eren uns adolescent, cap als anys 80.
Teresa i Màrius Graupera, Sabadell.
Estimats fillets,
Dies enrera vaig rebre uns dibuixos fets per les vostres petites mans, aquí el vostre pare n’ha fet una per vosaltres. Aquest dibuix representa un nen i una nena (que sou vosaltres) portant una gran bandera de la Pàtria Catalana, perquè estimeu a Catalunya abans que tot i al mateix temps llenceu als quatre vents les consignes <<Justícia-Llibertat-Progrés-Cultura>> […].
El vostre pare, Marc A. Graupera. En Campanya, 27-XI-1938
[Fragment d’una carta de Marc Aureli Graupera enviada des del front als seus fills]
En el llibre de Ricard Simó i Bach, Sabadellencs morts a l’exili, trobem la biografia de Marc Aureli Graupera entre les pàgines. 99-103:
Anys més tard la prestigiosa “Llibreria Graupera”, que ell fundà amb tanta il·lusió i amor al servei de la ciutat, fent-ne una llar del llibre català i del d’avanguardia fou adquirida per l’industrial sabadellenc Pere Garriga i Casals (1894-1983), aconsellat pel claretià Josep Maria Nolla i Gili (1905-1984) i altres amics, amb la finalitat de facilitar un mitjà de vida a la seva germana Àngela, vídua del Doctor Ferran Sotorra Salvador (1892-1936) i amb la qual, poder ensinistrar a més a més, als seus joves fills, Rosa Maria, Jordi, Pere, Montserrat i Maria Mercè en el comerç de la llibreria, motiu pel qual, fou canviat el nom de “Llibreria Graupera” pel d’actual “Llibreria Sabadell” iniciat aleshores amb una orientació de venda molt determinada i dirigida pel susdit Pare Nolla… la qual, anys més tard evolucionà comercialment a noves directrius que l’han portat a la reputada situació actual.
Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)
Durant el període que el nostre biografiat exercí la Dipositaria Municipal, l’Ajuntament de Sabadell, acordà en sessió extraordinària i per unanimitat, l’emissió de paper moneda fraccionari, durant el temps en què les circumstàncies bèl·liques imposades pels agressors ho fessin necessàries, motiu pel qual els subsdits bitllets, portaven estampades les signatures del batlle Josep Moix, la de l’interventor J. Campsi la del dipositari Marc Graupera.
Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)
Administrador al despatx de Can Corominas, fundador de Codina Administrador de Finques, membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat”.
Des de l’any 1920 treballava d’administrador al despatx de Can Corominas, al carrer Sant Feliu. L’any 1936 dins el context de l’administració del Vapor Codina, va fundar Codina Administrador de Finques. Era membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat” amb el pseudònim de “Puigmal”. I estava molt vinculat al Centre Excursionista de Sabadell. Vivia al carrer Tres Creus amb la família.
Durant la Guerra es va canviar de domicili al carrer de Lleó XIII, 25 de Barcelona. Ell i els seus germans i el seu pare anaven i venien de Barcelona, ja que continuaven treballant a Sabadell; ell de comptable a l’empresa tèxtil de Manuel Corominas. El maig de 1938 rebé l’ordre d’incorporar-se a la Caixa de Reclutes de Terrassa, on coincidí amb Miquel Carreras, company seu dels Escolapis i del Centre Excursionista, i poc després fou enviat a un campament d’instrucció a Monistrol de Montserrat. En algunes ocasions s’amagaven amb altres companys per anar a missa d’amagat. Al cap d’una setmana i passant per Sils, l’enviaren a Falset. Però, un cop allà i amb altres reclutes desertà, tornà a Sabadell i va estar un temps amagat. Es va acollir a un decret que amnistiava als desertors i amagats i es presentà a la caixa de reclutament de Sant Gervasi; de nou més instrucció, a la caserna de Francesc Macià, i després a Cambrils, amb noves temptacions per desertar.
Finalment fou destinat al Front de l’Ebre, a Móra la Nova i s’incorporà a la Divisió 45, Brigada Mixta 139, companyia de sapadors. Visqué la pèrdua de posicions a la Serra de Cavalls, l’infern del foc i dels bombardejos en primera línia de batalla: s’amagaren amb altres companys durant els combats i finalment es lliuraren als nacionals i foren fets presoners, el novembre de 1938. Després d’un llarg i dur trasllat a peu per la zona de Terol i Saragossa, fou internat al camp de concentració d’Urduña, al País Basc, on gràcies als seus contactes va poder estar en un llit individual a la infermeria. Ràpidament va aconseguir els avals necessaris, amb l’ajut d’empresaris i professionals liberals sabadellencs que es trobaven a la zona franquista: Enric Rocamora, els germans Joan Marí, Manuel Corominas i Josep M. Llonch. Va marxar cap a Sant Sebastià, passant per Bilbao on s’afilià a la Falange. Va tenir contactes amb molta gent de la colònia sabadellenca que hi havia en aquella ciutat i va poder tornar a Sabadell el febrer de 1939. Un cop arribat va firmar diversos avals per a companys i coneguts, gràcies als quals pogueren salvar la vida. Salvador es casà amb Rosa “Rosita” Pont i Genís el febrer de 1939.
Salvador Codina ens va deixar el relat de les seves vivències durant la guerra en un text autoeditat l’any 1988 de tirada limitada, dedicat als seus fills i néts: Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Aquestes memòries descriuen detalladament el que va passar, també, a la resta de la família durant la contesa. La detenció del seu pare a Barcelona, a l’abril de 1937, i el seu alliberament gràcies a un aval de Josep Moix i el pagament d’una multa de 1.500 pessetes. La detenció del seu germà Josep Maria en intentar passar a França per la serra del Cadí i el seu empresonament al Castell de Cardona, i després en un camp de concentració de Fraga, el seu alliberament i la seva detenció final al front d’Aragó fins a la retirada a França. Com el seu germà Domènec, es va lliurar d’anar a l’exèrcit per haver tingut pleuresia. I com l’altre germà, Esteve, va estar amagat tota la guerra a casa de Cristòfol Casals Duran fins a l’entrada dels nacionals. El relat comença l’any 1936 i fa referència al perill que va viure ell i altres familiars per la seva posició acomodada. Lamenta els constants canvis d’habitatge, la crema d’església i defensa les accions de l’alcalde Moix perquè no es produïssin més assassinats. Anomena una llista de sabadellencs morts i perseguits pels “incontrolats”, empresaris, lligaires i eclesiàstics. Explica el registre de les Milícies Antifeixistes a casa seva, la col·lectivització d’empreses i crítica el funcionament del Comitè d’Empresa de Can Corominas, del qual formà part. Justifica, finalment, la necessitat de les famílies benestants de posicionar-se a favor del bàndol nacional.
Un registre de la Columna Alpina. A l’exèrcit roig al començament de la guerra es formà una columna per actuar al Pirineu. Els consells d’en Gonçal Soler era que m’hi fés voluntari amb el bon sentit que d’aquesta manera no podria ser molestat ni perseguit, ja que amb el coneixement del Pirineu hi podria ser molt útil, però per mi fou una cosa que no em calgué pensar-m’ho mai. Jo fer-me voluntari de l’exèrcit roig, mai! El meu ideal era un altre.
La prova de foc […] En posar-nos a la Companyia de <Zapadores> no ens donaren armes i la nostra missió era fer trinxeres i posar alambrades. Ens feien anar d’un cantó a l’altre, i més endavant, ens donaren un pic i una pala. Vàrem suposar que pel motiu de ser amnistiats, no tindriem punteria per l’enemic. Era ben cert, perquè si m’haguessin donat un fusell, hauria procurat de no fer mal a ningú.
[…] D’una altra carta dirigida a la Rosita [i la darrera carta que escriu des del front a Rosa Pont Genís, la seva promesa]:
Campament, 3 de novembre de 1938. Estimada Rosita: Quatre paraules solament per a dir-te que ahir i avui he rebut les dos cartes i la postal que esperava i no tinc temps per dir res més. Ja t’aniré escrivint. Els dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre, els recordaré tota la vida. Ara mateix volen per damunt nostre, més de 40 avions entre els nostres i els feixistes. Ahir vaig anar a primera línia. Adéu, perquè ens ordenen un altre trasllat. Penso molt en la Josefina [paraula clau per a dir als seus que pensa molt en passar-se al bàndol nacional]. Molts records a tots, el teu Salvador.”
Fragments extrets del llibre de Salvador Codina Fatjó (1988). Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Sabadell, autoedició, p. 11 i 50-52
CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA (1936-1945). Organitza: Ajuntament de Sabadell / Museu d’Història de Sabadell
Comisariada per Genís Ribé Monge, historiador i tècnic del Museu d’Història, en base a textos elaborats i documentats pels historiadors Esteve Deu Baigual i Arnau Berenguer Garrigós.
Situat al carrer Migdia que ha tingut diferents noms:
Migdia (1850) Pare Joaquim Corominas (1914), c. del Ricard Mella (6.1.1937) Padre Joaquín Corominas (27.5.1939), calle Migdia (18.7.1979)1
Lluís Salas, nascut a Còrdova l’any 1892, es va traslladar de jove a Sabadell i va impartir classes a Cal Taché, nom popular provinent del primer propietari, el seu nom oficial era Colegio Mercantil (1857-1971) i el seu propietari en el moment que Lluís Salas va començar a impartir classes, era Domingo Colillas, fet pel qual també va ser conegut per Cal Colillas. A finals de 1913 amb altres mestres i alumnes del col·legi, van fundar l’equip de futbol Sporting Club Mercantil (que actualment segueix existint com a Club Esportiu Mercantil)2 del qual ell en va ser el primer president. La seva germana s’anomenava Purificación i ambdós eren pedagogs.
Lluís Salas es va casar amb la filla de Domingo Colillas i quan aquest va morir, es va quedar amb el Colegio Mercantil, va ser en aquell moment on també se’l coneixeria com Cal Salas. Un col·legi que es va convertir en referència pels fills de treballadors sabadellencs, pel seu cost i perquè preparava els alumnes pel món del treball. Els alumnes de Cal Taché com el pedagog Jaume Viladoms, aprenien a llegir i escriure i a dominar un mínim de regles aritmètiques pel treball tèxtil. El col•legi sobrevisqué als diferents règims polítics, perquè era recolzat per l’empresariat local, al formar joves que entraven al món del treball ràpidament3.
De les aules de Cal Taché també en sortiren comptables, teòrics i treballadors autònoms, homes de negocis i industrials com, per exemple, el germans Enrich, Antoni Monés, Joan Casablancas, Lluís Sobré, Suñé, Barnola, el pintor Serrasanta o l’exalcalde Josep Maria Marcet. (3) L’industrial Antoni Forrellad com a Doctor en Indústria i Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de 1936 a 1939, es va adonar que el projecte de nous teixits es feia amb mètodes totalment empírics i ho trobà absurd. Com a professor de Cal Taché, quan va impartir l’assignatura Teoria del Teixits als anys 1939 i 1940, va ser el primer català que va començar a estudiar els paràmetres pel càlcul de la construcció de teixits amb col·laboració dels seus alumnes més avantatjats. El professor que més va impulsar la idea d’Antoni Forrellad va ser l’enginyer Vicenç Galceran Escobet de l’Escola d’Enginyers de Terrassa. El Gremi de Fabricants va editar l’any 1999 un opuscle titulat “Taula Axial” que es va convertir en un manual pràctic per construir fàcilment un teixit, basant-se en els paràmetres de Galceran i del Teòric Tèxtil Josep Cusidó4.
Sabadell, 13 de novembre de 1920 – 5 de juliol de 2011
Va fer la guerra al bàndol republicà, amb l’anomenada “Lleva del Biberó”. De tendència catalanista, europeista, catòlica i democràtica liberal. Empresari metal·lúrgic, President del Centre Metal·lúrgic de Sabadell (1977 – 1983)
El pare era Francesc Sala Ramoneda, manyà i fabricant metal·lúrgic, durant la guerra fabricà bombes de morter i municions pel bàndol republicà, quan Pere tenia 16 anys, abans de ser mobilitzat per l’exèrcit republicà, passava per la fàbrica a ajudar-lo. Durant la guerra, la família Sala i Serra vivia a Matadepera i segons consta a la correspondència els hi va ser requisat el seu cotxe1. L’any 1947 es casà amb Ana Sanahuja Rovira.
El seu germà gran, Pere, capità metge d’aviació, el va col·locar a les Forces Aèries Republicanes (FARE) com a “Educando de Banda” (timbaler). Tenia també dues germanes, Josepa i Enriqueta.
Des de l’abril de 1938 fins a l’octubre, va estar a la caserna de Pedralbes. A l’octubre el van enviar al front del Segre, i el va treure l’oncle del pont amb ambulància, ell anava amb els sapadors i es dedicaven a volar ponts en la retirada per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. A l’arribar a Sant Iscle de Villalta va ser ajudat per Maria de Can Castellà que els hi portava menjar, estaven amagats en una barraca d’una vinya. A Sant Iscle, el gener del 1939 el van detenir les tropes italianes, i passà uns dies a Calella i després a Barcelona i altres poblacions. Aconseguí fugir i retornà a Sabadell, on es movia de nit i dormia al terra, estava en estat de xoc. L’Ajuntament el va cridar però l’oncle li va dir que no hi anés i va romandre amagat.
Amb la victòria franquista, el cap d’un temps el van cridar per fer el servei militar amb: Lluís Mas (Sabadell), Ramon Arús (Sabadell), Josep Mallofré (Terrassa), Josep Ballbé (Terrassa), Jan Domènech (Sabadell) i Ruiz; així com altres companys com Joan Arguelaguet, Boixaderas, Josep Oriade Llorens, els tres germans Casanovas, etc. Va fer la mili al regiment d’artilleria, 46, passà per Sant Sebastià (fins l’any 1942), Estella, Tudela (Navarra, octubre 1939), Eibar, Vitoria (a partir de 1943). El novembre de 1942 va ser llicenciat2 però de seguida el cridaren novament a causa de la ocupació nazi de la zona lliure de França.
La primera època de la mili a les seves cartes amb la família va descriure que les condicions eren molt dures. Però va fer una colla d’amics de la Federació de Joves Cristians, coneguts com a fajocistes (catòlics moderats), amb mossèn Tarrés, vinculats a l’escoltisme. Crearen una xarxa de solidaritat i aconseguiren millorar les condicions, assentant-se en una pensió. Estudiaven i feien exàmens a Terrassa (tenien permisos). L’any 1944 va aconseguir el salva-conduit per anar a examinar-se. La Federació de Joves Cristians a Sabadell estava formada per: Mas, Arús, Argelaguet, els germans Casanovas (Joan, Domingo i Calasans), Boixadera, Manent, Jan Domènech i Josep Oriach. Els fejocistes durant la Guerra Civil van seguir diversos camins, alguns van lluitar al costat de la república, altres al bàndol nacional i altres van aconseguir no anar a la guerra.
Va presidir el Centre Metal·lúrgic entre 1977 i 1983, ell i un grup d’empresaris liberals van aconseguir trencar amb el sindicat vertical i els sectors més immobilistes del règim. Convertint el Centre Metal·lúrgic en la veritable patronal de la ciutat. Fundat l’any 1961, el 1974 inicià una profunda reestructuració amb l’objectiu de crear una patronal fora del règim que es convertís en interlocutora i en rèplica al moviment obrer fortament organitzat i combatiu a la ciutat. Durant la vaga general de 1976, el Centre Metal·lúrgic es va convertir en la principal força empresarial de la ciutat, aconseguint pressionar al potent moviment obrer fent un locaut (el primer a Sabadell des d’abans de la Guerra Civil) i portant la iniciativa al final del conflicte. El paper d’Antoni Sala no es reduïa únicament a la reorganització de la patronal, sinó també a les tasques ideològiques, escrivint les editorials de la revista del Centre Metal·lúrgic.
Les seves aficions principals eren la lectura, especialment llibres de la Guerra Civil i el País Basc, del qual n’era un gran coneixedor; i la música clàssica, cada any, al desembre, enviava 500 cassets (després CD’s) als seus amics.
Correspondència Antoni Sala i Serra a Familiars (1932-1948)
1 Carta mecanografiada d’Antoni a Pere. Felicita el germà pel seu 28è aniversari. Té molta feina. Els hi han requisat l’auto de Matadepera. Comenta que Pere es troba a Castella la Manxa. Demà anirà amb el Ramon a la província de Lleida per veure si troba menjar pel bestiar. Matadepera, 12 de febrer de 1938
2 Carta. Pere informa als pares del seu llicenciament i la fi de la mili. Serà necessari que es matriculi a Terrassa de les assignatures de 1r d’auxiliar, perquè així podrà examinar-se al setembre. Vitoria, 21 d’abril de 1942
President del Centre Republicà Democràtic Federal de Can Rull i de la Comissió Pro Escola de Can Rull i Vicesecretari local del Partit Republicà Democràtic Federal
Fill de Jaume Òssul Domènech i de Francesca Crusafont Domènech. Muntador mecànic tèxtil1. En el padró del 31 de desembre de 1900 (quan Jaume tenia 4 anys) consta que vivia al número 27 del carrer d’en Font (conegut popularment com el carrer dels Gitanos), amb la seva mare, sis oncles (Isidre, Vicenç, Enric, Ferran, Elvira i Rosa) i els avis, Agustí Crusafont Valls i Teresa Domènech Utset (ell, de Sabadell; ella, de Granera -Moianès-)2.
Molt actiu en els cercles republicans de Sabadell, especialment a Can Rull. En aquesta barriada s’hi va construir una casa, com altres sabadellencs compromesos amb la causa republicana com els germans Joan i Josep Miralles i Orrit (alcalde de Sabadell durant la II República, entre el 29 de maig de 1936 i el 17 d’octubre de 1936 ) o Abdó Mimó, entre d’altres3. A Can Rull, també s’hi va fer una torre d’estiueig el president Lluís Companys l’any 1928, en el seu cas per passar els estius amb la família gaudint del bosc i de l’ambient republicà de la zona4.
Va ser President de la Comissió Pro Escola de Can Rull i participà en la inauguració d’aquesta, anomenada Escola Unitària del Bosc de Can Rull (actualment Centre d’Adults) el 3 de març de 1933.5 El 5 de març de 1933 el President Macià hi va col·locar la primera pedra.6
Escola de Can Rull, actual Centre d’Adults (AHS)
El besnét de Jaume Òssul, Marc Serrano i Òssul-Crusafont, i la seva tieta àvia, Isabel Òssul i Pino, van intervenir en l’acte d’homenatge a la Masia de Can Rull en motiu del 81è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys.7 On el van recordar com a membre del Cercle de Companys a Sabadell i llegiren a quatre mans la crònica que “El Poble” va fer el 7 de setembre de 1932 de la inauguració del centre republicà de Can Rull que presidia Jaume Òssul.
Va ser un dels 138 sabadellencs detinguts pels fets d’octubre de 1934, només un d’ells es va salvar de la condemna, Jaume va ser empresonat al vaixell “Ciudad de Cádiz”8
L’1 de juny de 2022 es van inaugurar dos espais de memòria a la ciutat, l’Escola Pública de Can Rull, que va ser la primera escola pública mixta de la ciutat9 i la placa a Francesc Macià al carrer de Gràcia.10
Testimoni de Teresa Mas, exalumna de l’Escola de l’Escola de Can Rull (1934), on parla de la seva experiència positiva a l’escola i de com aquesta va fer un gir amb la victòria dels nacionals, els professors van haver d’exiliar-se i l’educació va canviar totalment: “Va arribar un dia que abans d’asseure’ns a la cadira havíem de resar i després aixecar la mà, quan ens feien cantar el Cara el sol. Així cada dia, matí i migdia”.
Intervenció de Genís Ribé, tècnic del Museu d’Història de Sabadell: “L’escola va néixer gràcies a l’esforç i la demanda de la Comissió pro Escola de Can Rull, presidida per Jaume Òssul i Crusafont, dirigent veïnal del Centre Republicà Democràtic Federal de Can Rull, que tenia la seu a l’antic bar de l’Abdó Mimó, bar Parque després, i que molts veïns i veïnes d’aquí ja vau arribar a conèixer. Aquí aquest promotor, el Jaume Òssul, i tot un estol de veïns i veïnes d’aquesta naixent ciutat jardí de Can Rull, no van escatimar esforços fins que van aconseguir que la bastissin, que la construïssin. D’aquest assoliment, se’n van beneficiar els infants i la població creixent de Can Rull, de la Serra d’en Cameró i de les masies i les cases de pagès d’aquest rodal. (…) Ens podem preguntar què, qui i com s’ensenyava en aquesta escola; deixem, primer, que ens ho expliqui un testimoni significat i de primera mà, que, malauradament, avui, ja no es troba entre nosaltres: donarem veu a la Isabel Òssul Pino, filla de Jaume Òssul i exalumna de l’escola; després, la Teresa s’aixecarà i ens explicarà els seus records. (…) Donarem veu, doncs, a la Isabel, perquè ens expliqui els seus records d’aquesta escola; la vam poder entrevistar al novembre. (…) Deixarem aquí, de moment, el seu testimoni. La Isabel va escriure les seves memòries; les va recollir en un autoescrit seu que va titular ‘Retalls de la meva vida’; les va autoeditar per a la família l’any 2005 i ens en va donar un exemplar al museu i a l’arxiu. [N’hi] ha un fragment que vull significar i vull llegir amb paraules seves. (…)”
Comercial tèxtil, durant la Guerra Civil es va afiliar a Falange, d’on va ser-ne sergent i posteriorment ascendit a la Comissió de Serveis. Director del Sindicat Mercantil de Sabadell
Retrat de Moisès Figueras
Va néixer al carrer La Salut, 173. El seu pare era Salvador Figueras i Ustrell, teixidor; i la seva mare Maria Sallarès i Claveria. Es va casar el 16 de maig de 1928 amb Mercè Arbós i Muñoz.
Quan va esclatar la guerra, Moisès es trobava viatjant com a comercial de l’empresa Sucesores de Llonch & Sala i va acabar establint la seva residència a Saragossa i Pamplona. Es va afiliar a Falange, d’on en va ser sergent i ascendit posteriorment a la Comissió de Serveis. A part d’intercanviar nombrosa correspondència amb la seva esposa, Mercè Arbós, i amb altres empresaris, sobretot tèxtils per assumptes comercials; també es va escriure amb molts partidaris del bàndol franquista: com Jordi Domingo; amic seu i defensor de la causa nacional; Joan Figueras, tiet seu i encarregat de les quotes de Falange; Luis Marrugat i Salvans, primer voluntari sabadellenc de la División Azul; Joan Molet, que estava a la 1ª Bandera de la F.E.T Catalunya, Emili Moliner i Arnau, militar afiliat a les Juventudes Católicas Españolas, etc. En la correspondència es pot veure la influència i el poder que tenia, ja que moltes cartes son per preguntar-li si sabia on es trobaven diverses persones que havien marxat de la zona republicana a la nacional, demanar-li feina, o per rebre diners en girs postals. Creant una autèntica xarxa de suport entre partidaris del bàndol nacional, desertors i fugitius de la república.
Luís Marrugat escriu a Moisès Figueras (Director del Sindicat Mercantil) des del front de l’est de la División Azul:
Correspondència de Moisès Figueras. Postal amb els dictadors dels tres règims feixistes
Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, retorna a Sabadell on es reuneix amb la família. Continua treballant com a comercial i viatjant per Sucesores de Llonch & Sala, S.A. per Espanya. Va arribar a ser director del Sindicat Mercantil i manté contacte amb les autoritats franquistes locals de Sabadell.
Santomera (Múrcia), 27 de maig de 19081 – Salons-sur-Provence ?
Fotografia de Cipriano Sánchez, extreta del Certificat de nacionalitat del Consolat d’Espanya, a Marsella, Antonio Vidal. Núm. 3.863, 24 de març de 1945
Peó tèxtil,militant de la CNT-FAI de Sabadell. President de l’Ateneu Idea i Cultura
Va venir a viure a Sabadell l’any 1926. Estava casat amb Irene Martínez García (n. 1910, Santomera). Possiblement van viure un temps a França, ja que la filla gran va néixer a Sabadell l’any 1928, la segona filla, Reiné, va néixer a França el 1931 i la tercera, Libertad, a Sabadell l’any 1933. Possiblement van tornar a Sabadell el mateix any 1933, ja que en el Padró de 19362, consta que la mare i la filla (Reiné) portaven tres anys de residència a la ciutat. Segons aquest padró, vivien en un pis del carrer del Baix Pedregar, 16.
Cipriano treballava com a peó tèxtil a l’empresa Manuel Gorina Ramírez i la seva esposa treballava fent tasques domèstiques. Tenia dos germans més petits, Antoni i Salvador que també vivien a Sabadell, pocs anys després que ell s’hi instal·lés. Salvador vivia amb la seva mare Mercedes Castejón Truque.
Durant la guerra Cipriano va ser president de l’Ateneu Idea i Cultura de la CNT. Va formar part de les patrulles de control, sent nomenat agent el 18 de novembre de 1936, posteriorment va marxar cap el front amb les milícies antifeixistes, enrolat a la columna “Terra i Llibertat”. Després es va incorporar a l’exèrcit republicà com a soldat d’infanteria de la 44ª Divisió, Brigada Mixta 144, on va assolir el grau de Sergent d’Infanteria, nomenat el 26 de setembre de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França, amb esposa i fills. Va ser internat amb el seu germà Salvador al camp de concentració d’Argelers. El seu germà va sortir del camp per anar a treballar a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE 113) i després va anar a treballar a St, Privat le Piech (Héraut) i a Montpeller. Cipriano, al sortir del camp va anar viure a Salons-sur-Provence, on es trobava la seva esposa i filles. Tots dos germans es van quedar a França fins la seva mort, igual que la seva esposa i filles.
Informació aportada per l’historiador sabadellenc Esteve Deu i Baigual
1 Certificat de nacionalitat del Consulat d’Espanya a Marsella, Antonio Vidal. Núm,. 3.863, 24 de març de 1945. Aportat pel besnét de Cipriano.
Granollers, 7 de setembre de 1916 – 30 de març de 1967
De professió químic tintorer. Els seus pares eren Esteve Guri Tàpies (mor el 30 d’octubre de 1938), i Teresa Toneu Pallàs. Va néixer a Granollers però es va traslladar a Sabadell amb la família per motius laborals. Era el cinquè de sis germans: Emília, Josep, Rosita, Maria, Isidre i Maria Teresa.
Amic íntim i company de Joan Bistuer a la 2ª companyia quart batalló de la 43ª divisió comandada per Valentí González –el Campesino-. El 22 de juliol de 1937, un any després d’haver començat la Guerra Civil espanyola, Isidre Guri, als seus 20 anys, s’incorpora a files de l’exèrcit republicà, desertant i tornant Sabadell durant l’ocupació de Lleida als voltants del 3 d’abril de 1938, període que va estar tancat a casa fins la caiguda de Catalunya el 10 de febrer de 1939, fet que l’impedeix assistir a l’enterrament del seu pare. Va ser en aquest període de reclusió dins de casa que va escriure la crònica Foc! Homes! Fang! Existeixen dues versions d’aquesta, una amb els noms originals i l’altre amb pseudònims per no posar en perill les persones que hi apareixen.
Va ser transcrit contemporàniament i amb criteris filològics per Montse Fernández Villanueva i ocupa 115 pàgines. Va buscar patrocinadors per publicar-lo però no se’n va sortir, l’AHS en té la primera transcripció.
Deserció i vida després de la Guerra Civil. A Sabadell es casà amb Josefa Coca Sanvicente l’any 1945, tenint un únic fill, Carles Guri Coca.
Memòria i família. El 2003, el seu nét, Antoni Guri i Comallonga, va cedir en préstec a l’AHS el dos quaderns originals que va escriure durant la guerra civil i inicis del franquisme. Es tracta de dues versions, una amb els noms originals i una altre amb els noms canviats per no posar en perill la gent que hi surten.
Portada de les seves memòries novel·lades, 1938-1939 ( AHS)
Quaderns del diari de la guerra civil espanyola d’Isidre Guri Toneu, i transcripció d’aquests.
Explicació de Martí Marín Corbera. Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB
