Etiqueta: Esportistes

Antoni Estruch Serraborgunyà

Sabadell, 1 de gener de 1899 – Sabadell, 18 de novembre de 1950[1]

Antoni Estruch i Serraborgunyà. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Porter del C.E Sabadell de 1919 a 1928[2]

Fill d’una família acomodada del tèxtil. Els seus pares eren Antoni Estruch i Isabel Serraborgunyà. Tenia dos germanes, Maria i Pilar.[3] Cursà estudis en el Col·legi Valdemia de Mataró i més tard per completar la seva formació en el tèxtil va passar un llarg període a Alemanya. Tota la seva trajectòria professional tingué lloc al C.E Sabadell, on jugà durant nou temporades entre 1919 i 1928.

Fou un dels porters catalans més destacats de la seva època per les seves brillants actuacions. Va ser comparat múltiples vegades amb el cèlebre Ricardo Zamora. Amb el porter Estruch i els defenses Cabedo i Sorribas, el Sabadell de l’època és recordat per ser un rival difícil de batre.

En paraules de Pere Monistrol que després de jugar al C.E Sabadell va entrenar a Estruch:

“Tenía una agilidad extraordinaria y era un especialista en el dribling de jugadores. Antes estaba permitido el acoso del delantero sobre el portero. Estruch cogía el balón y esperaba el acoso de los contrarios. Pero de una forma realmente extraordinaria y única, los sorteaba de forma fácil y eficaz”. Sobre la rivalitat entre Estruch i Zamora: “Recuerdo que en un Sabadell-Español están las dos porterías ocupadas por Estruch y Zamora, ello constituía la máxima atracción, fue señalado un penalty contra los españolistas. El encargado de ejecutar la falta fue precisamente Estruch que batió por insólita vez a su gran rival”.[4]

Un altre partit inolvidable del C.E Sabadell va ser la victoria contra el F.C Barcelona per 2 a 1, amb gols de Bertran i Tena i les intervencions brillants d’Estruch. El Sabadell a més, va jugar amb diversos suplents.[5]

Durant els anys 20 jugà amb la selecció catalana, convocat a Zúric i Praga, com a suplent.[6]

Es retirà el 1928 i passà a fer-se càrrec de l’entrenament de porters del club.[7] Ja malalt mirava els partits des del balcó de casa seva al carrer Papa Pius XI, 109,[8] molt a prop de l’estadi de la Creu Alta, on va morir amb 51 anys. Al camp de la Creu Alta, l’any 1951 es col·locà una làpida en record seu.[9]

[1] “Antoni Estruch Serraborgunyà” .Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

[2] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968

[3] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

[4] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968. El Correo Catalán, 10 de gener de 1927

[5] “El Barcelona vencido por el Sabadell”. Mundo Deportivo “, 26 de gener de 1923 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].

[6] “Esta tarde salen para Praga los delegados y jugadores del equipo catalán”. Mundo Deportivo, 2 de juliol de 1926 [Consulta: 3 de gener de 2024].

[7] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968.

[8] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

[9] “Una lápida a la memoria de Antonio Estruch”. Mundo Deportivo, 2-5-1951. Pàg. 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].

(José) Antonio Lorente Ortega

Santomera (Múrcia), 3 de desembre de 1911 – Sabadell, 5 de juliol de 1969

Primer boxejador sabadellenc que va conquerir un Campionat d’Espanya

José Antonio Lorente (esquerra) amb el seu entrenador, Juanito Moreno (dreta). Fons de Joan Lorente

Fill d’Agustín Lorente i de Dolores Ortega (de professió pagesa i ramadera, també feia de “dida”), quan només tenia tres mesos la seva família amb ell es traslladà a Sabadell, (passant primer un temps a Sant Andreu del Palomar on ella hi va residir anteriorment), al carrer Lepant, coneguts com els de “Ca la Cabrera”. S’havia de dir Antonio i així li deien familiars i coneguts, ja que el capellà per motius desconeguts li va posar José Antonio al registre. Els seus pares tingueren deu fills, dos dones i vuit homes, ell va ser el segon en néixer: Encarna (1909), Antonio´(1911), Rosario (1914), Agustí (1915), Manel (1919), Pepe (1921), Lluís (1922), Albert (1925), Paco (1927) i Daniel (1930). Es casà amb Josefa Martínez de professió tèxtil (filatura) i tingué dos fills Antoni i Joan. Antonio (José Antonio) va a fer el servei militar a Maó1

L’agost de 1934 participà en el torneig de boxa amateur disputat a la Ferroviària de Madrid, on va guanyar la semifinal contra Ladina i la final contra Marti, de Balears, sent proclamat campió d’Espanya de pes gall2. El setembre de 1934, va vèncer al boxejador professional Gascón.3

Notícia dels campions de boxa amateur, entre ells José Antonio Lorente en pes gall. ABC, 21 d’agost de 1934

El març de 1935, formà part de l’equip de la Federació Catalana de Boxa que va organitzar diversos combats amateurs a França4. L’abril de 1936 tornà a participar en una gira a França que acabà a Sant Sebastià contra una selecció Guipuscoana5

Va ser seleccionat per competir en els jocs olímpics de 1936 a Berlín, però a l’esclatar la guerra civil es va haver de quedar a Catalunya, altres delegacions ja es trobaven a Berlín. Va incorporar-se al front republicà, sent capturat per l’exèrcit franquista a la zona de Sallent i portat pres a un camp de concentració de Madrid. La boxa el va ajudar, ja que al camp hi havia militars que els hi agradava i organitzaven combats. Li va tocar combatre contra un oficial, però ell no s’atrevia a pegar-li fort, aquest després del combat va comentar que “este no pegaría ni sellos”. En el segon combat amb el mateix oficial el va guanyar i com que veieren que era bon boxejador, el deixaren menjar a la cuina, entrenar i de tan en tan sortir a boxejar per després tornar-lo al camp, però mai el deixaren fer combats a Catalunya6. Juanito Moreno va ser el seu entrenador, qui després ho va ser d’altres boxejadors professionals reconeguts, com Luis de Santiago.

Un cop alliberat del camp, continuà boxejant, a la premsa esportiva de l’època era conegut com “el madrileño”, tot i viure des dels tres mesos a Catalunya, però també com “el catalán” i en alguns casos com “el murciano”, tot i que ell era i es sentia català.

El 4 de desembre de 1940 va ser proclamat campió d’Espanya de pes mosca, després de vèncer al madrileny Camín a l’Olimpia7. El seu últim combat va ser el 20 d’octubre de 1943 contra Luís Romero8.

Era de professió fuster, tot i la boxa, treballà en una fusteria del carrer Brutau i posteriorment als “Talleres Alsina S.L”, de maquinària i eines per treballar la fusta i també per forns de pa, ell era el responsable dels embalatges d’aquestes pel seu enviament. Deixà la boxa, però continuà sent-hi aficionat i alguna vegada havia portat els seus fills al “Casinet” Colón de la Creu Alta per veure entre altres els combats dels coneguts germans Ustrell9.

Dedicatòria de Ricardo Albi a Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente
Notícia de la proclamació de Lorente com a campió de pes mosca de boxa. Mundo Deportivo, 5 de desembre de 1940
Dedicatòria de Francisco Bueno a Antonio Lorente, 10 de maig de 1936. Foto de W. Koch. Fons de Joan Lorente
Anunci d’un combat d’Antonio Lorente al Salón Imperial el 12 de novembre de 1940. Fons de Joan Lorente
Guants d’Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente

1 La informació biogràfica sobre la família i el seu pas pel camp de concentració de Madrid i les fotos del seu fons personal l’he tret de l’entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.

2 ‘Boxeo’. ‘Martínez, Lorente, Lizarde, Martínez, Zuñiga López, Gómez, Naya y del Valles son los nuevos campeones de España. El catalán Lorente salvó el honor de nuestros colores’. Mundo Deportivo, 20 d’agost de 1934

3 Mundo Deportivo, 23 de setembre de 1934

4 ‘Un equipo amateur catalán a Francia’. Mundo Deportivo, 16 de març de 1935

5 ‘Mañana en San Sebastián. El equipo nacional amateur terminará su tournée enfrentándose a una Selección guipuzcoana’. Mundo Deportivo, 12 d’abril de 1936

6 Entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.

7 Boxeo. ‘Lorente, campeón de España del peso mosca’. La Vanguardia, 5 de desembre de 1940.

8 Registrador Oficial de Boxa: ‘BoxRec’ http://boxrec.com

9 Entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.

Exit mobile version
%%footer%%