(José) Antonio Lorente i Ortega

Santomera (Múrcia), 3 de desembre de 1911 – Sabadell, 5 de juliol de 1969

Primer boxejador sabadellenc que va conquerir un Campionat d’Espanya

Fill d’Agustín Lorente i de Dolores Ortega (de professió pagesa i ramadera, també feia de “dida”), quan només tenia tres mesos la seva família amb ell es traslladà a Sabadell, (passant primer un temps a Sant Andreu del Palomar on ella hi va residir anteriorment), al carrer Lepant, coneguts com els de “Ca la Cabrera”. S’havia de dir Antonio i així li deien familiars i coneguts, ja que el capellà per motius desconeguts li va posar José Antonio al registre. Els seus pares tingueren deu fills, dos dones i vuit homes, ell va ser el segon en néixer: Encarna (1909), Antonio´(1911), Rosario (1914), Agustí (1915), Manel (1919), Pepe (1921), Lluís (1922), Albert (1925), Paco (1927) i Daniel (1930). Es casà amb Josefa Martínez de professió tèxtil (filatura) i tingué dos fills Antoni i Joan. Antonio (José Antonio) va a fer el servei militar a Maó (1)

L’agost de 1934 participà en el torneig de boxa amateur disputat a la Ferroviària de Madrid, on va guanyar la semifinal contra Ladina i la final contra Marti, de Balears, sent proclamat campió d’Espanya de pes gall (2). El setembre de 1934, va vèncer al boxejador professional Gascón (3)

Notícia dels campions de boxa amateur, entre ells José Antonio Lorente en pes gall. ABC, 21 d’agost de 1934
José Antonio Lorente (esquerra) amb el seu entrenador, Juanito Moreno (dreta). Fons de Joan Lorente
Dedicatòria de Francisco Bueno a Antonio Lorente, 10 de maig de 1936. Foto de W. Koch. Fons de Joan Lorente
Dedicatòria de Ricardo Albi a Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente

El març de 1935, formà part de l’equip de la Federació Catalana de Boxa que va organitzar diversos combats amateurs a França (4). L’abril de 1936 tornà a participar en una gira a França que acabà a Sant Sebastià contra una selecció Guipuscoana. (5)

Va ser seleccionat per competir en els jocs olímpics de 1936 a Berlín, però a l’esclatar la guerra civil es va haver de quedar a Catalunya, altres delegacions ja es trobaven a Berlín. Va incorporar-se al front republicà, sent capturat per l’exèrcit franquista a la zona de Sallent i portat pres a un camp de concentració de Madrid. La boxa el va ajudar, ja que al camp hi havia militars que els hi agradava i organitzaven combats. Li va tocar combatre contra un oficial, però ell no s’atrevia a pegar-li fort, aquest després del combat va comentar que “este no pegaría ni sellos”. En el segon combat amb el mateix oficial el va guanyar i com que veieren que era bon boxejador, el deixaren menjar a la cuina, entrenar i de tan en tan sortir a boxejar per després tornar-lo al camp, però mai el deixaren fer combats a Catalunya (1). Juanito Moreno va ser el seu entrenador, qui després ho va ser d’altres boxejadors professionals reconeguts, com Luis de Santiago.

Un cop alliberat del camp, continuà boxejant, a la premsa esportiva de l’època era conegut com “el madrileño”, tot i viure des dels tres mesos a Catalunya, però també com “el catalán” i en alguns casos com “el murciano”, tot i que ell era i es sentia català.

Anunci d’un combat d’Antonio Lorente al Salón Imperial el 12 de novembre de 1940. Fons de Joan Lorente

El 4 de desembre de 1940 va ser proclamat campió d’Espanya de pes mosca, després de vèncer al madrileny Camín a l’Olimpia (6). El seu últim combat va ser el 20 d’octubre de 1943 contra Luís Romero (7).

Notícia de la proclamació de Lorente com a campió de pes mosca de boxa. Mundo Deportivo, 5 de desembre de 1940

Era de professió fuster, tot i la boxa, treballà en una fusteria del carrer Brutau i posteriorment als Talleres Alsina S.L, de maquinària i eines per treballar la fusta i també per forns de pa, ell era el responsable dels embalatges d’aquestes pel seu enviament. Deixà la boxa, però continuà sent-hi aficionat i alguna vegada havia portat els seus fills al “Casinet” Colón de la Creu Alta per veure entre altres els combats dels coneguts germans Ustrell. (1)

Guants d’Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente

(1) La informació biogràfica sobre la família i el seu pas pel camp de concentració de Madrid i les fotos del seu fons personal l’he tret de l’entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.

(2) ‘Boxeo’. ‘Martínez, Lorente, Lizarde, Martínez, Zuñiga López, Gómez, Naya y del Valles son los nuevos campeones de España. El catalán Lorente salvó el honor de nuestros colores’. Mundo Deportivo, 20 d’agost de 1934

(3) Mundo Deportivo, 23 de setembre de 1934

(4) ‘Un equipo amateur catalán a Francia’. Mundo Deportivo, 16 de març de 1935

(5) ‘Mañana en San Sebastián. El equipo nacional amateur terminará su tournée enfrentándose a una Selección guipuzcoana’. Mundo Deportivo, 12 d’abril de 1936

(6) Boxeo. ‘Lorente, campeón de España del peso mosca’. La Vanguardia, 5 de desembre de 1940.

(7) Registrador Oficial de Boxa: ‘BoxRec’ http://boxrec.com

Isabel Castañé i López

Sabadell, 10 de febrer de 1946 (1)

Nedadora olímpica de natació

Va participar als Jocs Olímpics de Roma el 1960, sent la primera nedadora olímpica espanyola amb només 14 anys, juntament amb el porter de waterpolo Joan Serra (fins que el 2008 el saltador de trampolí Tom Daley els va superar per mesos), i en els Jocs Olímpics de Tòquio el 1964. (2) (3)

El 10 de febrer de 1955 Isabel Castañé es va fer sòcia del Club Natació Sabadell per prescripció mèdica, per tal com tenia problemes amb la columna vertebral. Va practicar sobretot les marques de 100 i 200 metres braça i els 4 x 4 estils. En un moment de la seva carrera va aconseguir superar extra-oficialment la marca mundial dels 200 braça, però no se li va homologar perquè no l’havia aconseguida en una piscina de 25 metres.

Va ser tretze vegades campiona absoluta de Catalunya: de 400 lliure (1961), de 200 braça (1960-66), de 100 papallona (1962) i de 400 estils individual (1962, 1963, 1965, 1966). I sis vegades consecutives campiona d’Espanya de 200 braça (1960-65). Va establir 33 rècords catalans i 47 d’estatals i va formar part de la selecció espanyola en 44 ocasions (1).

L’any 1962 la federació catalana li concedí la medalla al mèrit esportiu. L’any 1964, la federació espanyola li atorgava la placa d’honor a la millor esportista femenina, i el 1966 la medalla d’or de Serveis Distingits (1966). L’Ajuntament de Sabadell la va nomenar “Millor Esportista de la ciutat el 1965” (4).

En el pla internacional, va ser seleccionada més de 50 vegades, entre campionats europeus, olímpics i altres encontres. A principis dels 70 es va retirar després d’una carrera impressionant.


(1) ‘Isabel Castañé López’. enciclopèdia.cat

(2) ‘Un porter prodigi i un holandès metòdic, bases del club més olímpic‘. Ferran Rigat. ara.cat, 28 de juliol del 2016

(3) ‘CENTENARIO: La ‘Quinta del 46’, buscando (en Viena) a los nadadores olímpicos de 1964‘, Real Federación Española de Natación, 28 de junio del 2020.

(4) Isabel Castañe López. Millor esportista de Sabadell de l’any 1965′, Festa de l’Esport. Ajuntament de Sabadell

Jaume Massagué i Rodríguez

Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945

Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, Comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.

Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué i Pujol i de Francesca Rodríguez i Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i posteriorment a classes del Centre de Depenents del Comerç i la Indústria de Sabadell.

S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.

Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana realitzada pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.

Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.

Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albi Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General del Treball (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. Al esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.

El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª, Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Jaume Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Joan Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.

La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé i Pascual.

El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què sóc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’Esquerra Republicana en recolzar una República que havia desarmat els obrers en diverses ocasions.

Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultat per caminar, portant-lo collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració).Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.


Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. (Pàg. 874) Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona(2000) ISBN: 9788484152439

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena, 13 – Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

 

Exit mobile version
%%footer%%