Eulàlia Castañé a la portada del Boletín Informativo del Club Natació Sabadell. núm. 101. Agost de 1965
Nedadora del Club Natació Sabadell. Subcampiona d’Espanya en 200 metres braça
També guanyà la prova dels 100 i 200 metres braça en el Torneig Internacional juvenil de Dortmund (1963). Els anys 1966, 1967 i 1968 van ser els més prolífics. En salvament i socorrisme, va ser campiona de Catalunya d’arrossegament de maniquí el 1966, i un any més tard campiona d’Espanya absoluta.
Guanyà el bronze en el mundial de 1967 en els 200 metres amb obstacles, al mateix any, rebé la medalla de bronze de la Federació Espanyola de Natació. El 1968 guanyà el bronze en el mundial per equips.
Germana de la també nedadora Isabel Castañé, ambdues foren de les primeres alumnes de l’Escola Santa Clara del Club Natació Sabadell, que obrí al curs 1962-1963, juntament amb altres nedadores reconegudes com Maria Ballesté, Paquita Murillo, Maria Dolors Molas i Núria Soldevilla.
Va obrir el seu propi gimnàs al carrer Corominas núm. 54, anomenat Club Esportiu Eulàlia Castañé.
Nedadora professional, campiona d’Espanya i Olímpica
Els primers estudis els va fer a les Carmelites i els superiors a l’Escola Santa Clara del Club Natació Sabadell. Casada amb Miquel Torres i Bernardes, també nedador professional2. Des dels 14 als 20 anys fou campiona d’Espanya de 100, 200, 400 i 800 metres lliures i 100 i 200 metres papallona i relleus. L’any 1964 fou Olímpica a les Olimpíades de Tokio3 i el mateix any proclamada millor esportista femenina d’Espanya4, com a nedadora espanyola que més havia participat en competicions internacionals. Als any 60 va marcar el domini de la natació sabadellenca. També en altres especialitats com l’atletisme, Sabadell era coneguda com «La ciudad piloto del deporte español». Un cop retirada exercí de professora de Ioga, tot i continua practicant la natació5.
Paraules de l’entrevista a Maria Ballesté al diari esportiu As:
María tuvo el privilegio de ser de las primeras en abrir la Villa Olímpica en aquella cita: “Estuvimos casi mes y medio y éramos muy pocos los que estábamos al principio”… La experiencia la cataloga como “impresionante y maravillosa”, ya que “antes no había esa cultura de viajar y menos hasta Japón”. De hecho, reconoce: “Gracias a los Juegos tomé conciencia de lo que era el mundo porque te podías encontrar con gente variadísima y el contraste entre países. Me di cuenta de lo grande que era la Tierra y lo que unía el deporte”.
Fill d’una família acomodada del tèxtil. Els seus pares eren Antoni Estruch i Isabel Serraborgunyà. Tenia dos germanes, Maria i Pilar.[3] Cursà estudis en el Col·legi Valdemia de Mataró i més tard per completar la seva formació en el tèxtil va passar un llarg període a Alemanya. Tota la seva trajectòria professional tingué lloc al C.E Sabadell, on jugà durant nou temporades entre 1919 i 1928.
Fou un dels porters catalans més destacats de la seva època per les seves brillants actuacions. Va ser comparat múltiples vegades amb el cèlebre Ricardo Zamora. Amb el porter Estruch i els defenses Cabedo i Sorribas, el Sabadell de l’època és recordat per ser un rival difícil de batre.
En paraules de Pere Monistrol que després de jugar al C.E Sabadell va entrenar a Estruch:
“Tenía una agilidad extraordinaria y era un especialista en el dribling de jugadores. Antes estaba permitido el acoso del delantero sobre el portero. Estruch cogía el balón y esperaba el acoso de los contrarios. Pero de una forma realmente extraordinaria y única, los sorteaba de forma fácil y eficaz”. Sobre la rivalitat entre Estruch i Zamora: “Recuerdo que en un Sabadell-Español están las dos porterías ocupadas por Estruch y Zamora, ello constituía la máxima atracción, fue señalado un penalty contra los españolistas. El encargado de ejecutar la falta fue precisamente Estruch que batió por insólita vez a su gran rival”.[4]
Un altre partit inolvidable del C.E Sabadell va ser la victoria contra el F.C Barcelona per 2 a 1, amb gols de Bertran i Tena i les intervencions brillants d’Estruch. El Sabadell a més, va jugar amb diversos suplents.[5]
Durant els anys 20 jugà amb la selecció catalana, convocat a Zúric i Praga, com a suplent.[6]
Es retirà el 1928 i passà a fer-se càrrec de l’entrenament de porters del club.[7] Ja malalt mirava els partits des del balcó de casa seva al carrer Papa Pius XI, 109,[8] molt a prop de l’estadi de la Creu Alta, on va morir amb 51 anys. Al camp de la Creu Alta, l’any 1951 es col·locà una làpida en record seu.[9]
[1] “Antoni Estruch Serraborgunyà” .Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[2] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968
[3] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[4] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968. El Correo Catalán, 10 de gener de 1927
[5] “El Barcelona vencido por el Sabadell”. Mundo Deportivo “, 26 de gener de 1923 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].
[6] “Esta tarde salen para Praga los delegados y jugadores del equipo catalán”. Mundo Deportivo, 2 de juliol de 1926 [Consulta: 3 de gener de 2024].
[7] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968.
[8] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[9] “Una lápida a la memoria de Antonio Estruch”. Mundo Deportivo, 2-5-1951. Pàg. 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].
Sabadell, 10 d’agost de 1919 1 – 19 d’octubre de 20122
Escriptora, professora i correctora de català. Poetessa de caire catòlic
Filla de Josep Barceló Guilleumes i Jacinta Fau Manau. Casada amb Jaume Busqué Marcet amb qui tingué cinc fills Montserrat. Cursà els seus primers estudis al col·legi de la Sagrada Família. De ben jove s’interessà per les lletres i la poesia. Utilitzava i difonia la llengua catalana que era la seva llengua materna3.
Va recuperar una poesia en lloança a Sant Jordi, d’autoria anònima i que havia sortir en el Bloc Manelic-Bonavia, el 23 d’abril del 1925, requisat per la policia de la dictadura de Primo de Rivera4.
És l’autora de diversos goigs a la Mare de Deú, alguns dels quals, estan musicats pel compositor i eclesiàstic mossèn Camil Geis, entre els quals destaca el dedicat a la lloança de la Mare de Déu de les Neus, venerada al carrer on hi ha la seva petita capella (carrer que dur el seu nom), el 5 d’agost de 19545.
El carrer de la Mare de Déu de les Neus ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, de 1903 a 1942 (30 d’abril de 1942) s’anomenava carrer Viladot6, en record de Tomàs Viladot, republicà federal, progressista, francmaçó i lliurepensador. El 30 de novembre de 1985 es posà el nom de carrer Advocat Viladot a un altre carrer de Sabadell7.
Santomera (Múrcia), 3 de desembre de 1911 – Sabadell, 5 de juliol de 1969
Primer boxejador sabadellenc que va conquerir un Campionat d’Espanya
José Antonio Lorente (esquerra) amb el seu entrenador, Juanito Moreno (dreta). Fons de Joan Lorente
Fill d’Agustín Lorente i de Dolores Ortega (de professió pagesa i ramadera, també feia de “dida”), quan només tenia tres mesos la seva família amb ell es traslladà a Sabadell, (passant primer un temps a Sant Andreu del Palomar on ella hi va residir anteriorment), al carrer Lepant, coneguts com els de “Ca la Cabrera”. S’havia de dir Antonio i així li deien familiars i coneguts, ja que el capellà per motius desconeguts li va posar José Antonio al registre. Els seus pares tingueren deu fills, dos dones i vuit homes, ell va ser el segon en néixer: Encarna (1909), Antonio´(1911), Rosario (1914), Agustí (1915), Manel (1919), Pepe (1921), Lluís (1922), Albert (1925), Paco (1927) i Daniel (1930). Es casà amb Josefa Martínez de professió tèxtil (filatura) i tingué dos fills Antoni i Joan. Antonio (José Antonio) va a fer el servei militar a Maó1
L’agost de 1934 participà en el torneig de boxa amateur disputat a la Ferroviària de Madrid, on va guanyar la semifinal contra Ladina i la final contra Marti, de Balears, sent proclamat campió d’Espanya de pes gall2. El setembre de 1934, va vèncer al boxejador professional Gascón.3
Notícia dels campions de boxa amateur, entre ells José Antonio Lorente en pes gall. ABC, 21 d’agost de 1934
El març de 1935, formà part de l’equip de la Federació Catalana de Boxa que va organitzar diversos combats amateurs a França4. L’abril de 1936 tornà a participar en una gira a França que acabà a Sant Sebastià contra una selecció Guipuscoana5
Va ser seleccionat per competir en els jocs olímpics de 1936 a Berlín, però a l’esclatar la guerra civil es va haver de quedar a Catalunya, altres delegacions ja es trobaven a Berlín. Va incorporar-se al front republicà, sent capturat per l’exèrcit franquista a la zona de Sallent i portat pres a un camp de concentració de Madrid. La boxa el va ajudar, ja que al camp hi havia militars que els hi agradava i organitzaven combats. Li va tocar combatre contra un oficial, però ell no s’atrevia a pegar-li fort, aquest després del combat va comentar que “este no pegaría ni sellos”. En el segon combat amb el mateix oficial el va guanyar i com que veieren que era bon boxejador, el deixaren menjar a la cuina, entrenar i de tan en tan sortir a boxejar per després tornar-lo al camp, però mai el deixaren fer combats a Catalunya6. Juanito Moreno va ser el seu entrenador, qui després ho va ser d’altres boxejadors professionals reconeguts, com Luis de Santiago.
Un cop alliberat del camp, continuà boxejant, a la premsa esportiva de l’època era conegut com “el madrileño”, tot i viure des dels tres mesos a Catalunya, però també com “el catalán”i en alguns casos com “el murciano”, tot i que ell era i es sentia català.
El 4 de desembre de 1940 va ser proclamat campió d’Espanya de pes mosca, després de vèncer al madrileny Camín a l’Olimpia7. El seu últim combat va ser el 20 d’octubre de 1943 contra Luís Romero8.
Era de professió fuster, tot i la boxa, treballà en una fusteria del carrer Brutau i posteriorment als “Talleres Alsina S.L”, de maquinària i eines per treballar la fusta i també per forns de pa, ell era el responsable dels embalatges d’aquestes pel seu enviament. Deixà la boxa, però continuà sent-hi aficionat i alguna vegada havia portat els seus fills al “Casinet” Colón de la Creu Alta per veure entre altres els combats dels coneguts germans Ustrell9.
Dedicatòria de Ricardo Albi a Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente
Notícia de la proclamació de Lorente com a campió de pes mosca de boxa. Mundo Deportivo, 5 de desembre de 1940
Dedicatòria de Francisco Bueno a Antonio Lorente, 10 de maig de 1936. Foto de W. Koch. Fons de Joan Lorente
Anunci d’un combat d’Antonio Lorente al Salón Imperial el 12 de novembre de 1940. Fons de Joan Lorente
Guants d’Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente
1 La informació biogràfica sobre la família i el seu pas pel camp de concentració de Madrid i les fotos del seu fons personal l’he tret de l’entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.
2 ‘Boxeo’. ‘Martínez, Lorente, Lizarde, Martínez, Zuñiga López, Gómez, Naya y del Valles son los nuevos campeones de España. El catalán Lorente salvó el honor de nuestros colores’. Mundo Deportivo, 20 d’agost de 1934
4 ‘Un equipo amateur catalán a Francia’. Mundo Deportivo,16 de març de 1935
5 ‘Mañana en San Sebastián. El equipo nacional amateur terminará su tournée enfrentándose a una Selección guipuzcoana’. Mundo Deportivo, 12 d’abril de 1936
6 Entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.
7 Boxeo. ‘Lorente, campeón de España del peso mosca’. La Vanguardia,5 de desembre de 1940.
Va participar als Jocs Olímpics de Roma el 1960, sent la primera nedadora olímpica espanyola amb només 14 anys, juntament amb el porter de waterpolo Joan Serra (fins que el 2008 el saltador de trampolí Tom Daley els va superar per mesos), i en els Jocs Olímpics de Tòquio el 1964.23
El 10 de febrer de 1955 Isabel Castañé es va fer sòcia del Club Natació Sabadell per prescripció mèdica, per tal com tenia problemes amb la columna vertebral. Va practicar sobretot les marques de 100 i 200 metres braça i els 4 x 4 estils. En un moment de la seva carrera va aconseguir superar extra-oficialment la marca mundial dels 200 braça, però no se li va homologar perquè no l’havia aconseguida en una piscina de 25 metres.
Va ser tretze vegades campiona absoluta de Catalunya: de 400 lliure (1961), de 200 braça (1960-66), de 100 papallona (1962) i de 400 estils individual (1962, 1963, 1965, 1966). I sis vegades consecutives campiona d’Espanya de 200 braça (1960-65). Va establir 33 rècords catalans i 47 d’estatals i va formar part de la selecció espanyola en 44 ocasions 4
L’any 1962 la federació catalana li concedí la medalla al mèrit esportiu. L’any 1964, la federació espanyola li atorgava la placa d’honor a la millor esportista femenina, i el 1966 la medalla d’or de Serveis Distingits (1966). L’Ajuntament de Sabadell la va nomenar “Millor Esportista de la ciutat el 1965”. 5
En el pla internacional, va ser seleccionada més de 50 vegades, entre campionats europeus, olímpics i altres encontres. A principis dels 70 es va retirar després d’una carrera impressionant.
Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945
Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.
Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.
Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué Pujol i de Francesca Rodríguez Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i més endaan assisteix a les classes del Centre de Depenents del Comerç i la Indústria de Sabadell.
S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.
Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana feta pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.
Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.
Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albí Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General de Treballadors (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. A l’esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.
El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.
La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé Pascual.
El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què sóc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’ERC en recolzar una República que havia desarmat als obrers en diverses ocasions.
Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment, retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultats per caminar, portant-lo a collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració). Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan, i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.
Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. (Pàg. 874) Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona(2000) ISBN: 9788484152439
Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena, 13 – Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0
