Paqui García Lorite

Militant comunista antifranquista, torturada per la dictadura feixista per lluitar contra aquesta

Paqui es diu Francesca, primer es deia Francisca però es va canviar el nom al català, Francesca però, li agrada que li diguin a Paqui, ja que més proper i fàcil de pronunciar.

Els seus pares eren asturians republicans d’esquerres, el seu pare va treballar de miner a Astúries, a les mines de Sasma i de Pozo de Sotón, i posteriorment, a les mines de sal de Linares (Jaén), participant a la vaga de 1962. Paqui ens explica quan va arribar a Sabadell, la seva primera feina i als inicis de la seva militància al PCE (m-l):

Vine a Sabadell con 14 años y me puse a estudiar y trabajar en la Cooperativa de Ca n’Oriac, hice un curso de urdidora y de tejedora de piezas del textil. Me afilié al PCE (m-l) con 17 años y me casé en enero de 1971, mi marido era miembro del comité del PCE (ml), yo pasaba más desapercibida, hacía reuniones en casa, tenía miedo de comprometer a mis padres, ellos acogían y daban comida a militantes buscados por la policía. En mi boda fueron muchos camaradas, unas 200 personas, cuando me detuvieron me quitaron el libro de la boda donde había sus fotos, entre ellos también Cipriano Martos que lo torturaron y mataron en 1973, un muchacho muy noble. Las detenciones por eso no vinieron por las fotos del libro de boda, ellos ya tenían nombres, lo que si que querían saber es el nombre y paradero de miembros del partido que salían en las fotos, querían más información.

L’any 1971 va ser detinguda i torturada per lluita contra la dictadura feixista, va passar per la Comissaria de Sabadell, estava embarassada de bessons i com a conseqüència de les tortures en va perdre un:

Me detuvieron en Sabadell el 9 de mayo de 1971, los grises buscaban a mi marido por terrorismo, ya que era miembro del FRAP y había participado en el atraco de la armería Permanyer del Passeig Manresa, donde se hicieron con varias armas de la policía que tenían guardadas para revisar y reparar, el problema, a un compañero de mi marido durante el atraco se dejo la chaqueta con la cartera y el DNI dentro, mii marido pudo escaparse y permanecer en clandestinidad. En total detuvieron a unas 50-60 personas, no solo del PCE (m-l), sino de varios partidos. Los grises vinieron a mi casa y como no encontraron a mi marido ni a mi, se llevaron a mi suegro de 68 años y enfermo a la Comisaria de Sabadell, yo fui a la Comisaria y les pregunté si no tenían vergüenza de coger a una persona mayor y enferma, y me detuvieron. Tenía solo 18 años, en el partido tenia de alias el nombre de “Nuri”, lo hacíamos para evitar detenciones, me metía en los barrancos con los pantógrafos, en aquella época no teníamos impresoras, dejábamos mensajes contra el imperialismo yanki y el fascismo. Durante la detención estaba con una compañera, Carmen Prados, que le dispararon en la pierna y estaba embarazada de 2 meses de gemelos, querían saber dónde estaba mi marido y más nombres de miembros del partido, me vejaron, insultaron y torturaron, empecé a perder sangre y tuvieron que ingresarme en Santa Fe, donde estuve 10 días, y donde perdí a una de las dos criaturas. Pese a las torturas yo no dije nada, de los detenidos del partido no sacaron nada, teníamos un pequeño manual que llamábamos “El Cervantes”, con una serie de indicaciones de como actuar si éramos detenidos.

De Santa Fe, la deixen anar a casa de la seva mare, però al cap de dos dies la detenen i la porten a Via Laietana on va patir vexacions i insults:

Mis padres me vinieron a recoger en el hospital, cuando mi madre preguntó dónde estaba su hija al ginecólogo, este le indicó la habitación, pero también le dijo que “como todas las mujeres revolucionarias, donde tendría que estar es en la cárcel”, mi madre le contestó que tuviera cuidado y procurara que no me pasara nada. Al cabo de dos días de estar en casa de mis padres, vinieron a detenerme y me llevaron para la comisaria de vía Layetana, en los calabozos de los sótanos llenos de gente. Te podían tener el tiempo que querían en los interrogatorios, eran miembros de la Brigada Político Social, gente sin cultura, que solo sabían dar golpes hasta verte desfallecer como la Gestapo nazi. Vi a muchos compañeros y compañeras salir ensangrentados al volver de la sala de interrogatorios, además estábamos incomunicados del exterior. Estaba en la primera celda de abajo, enfrente a la escalera, con 6 o 7 mujeres más, no podíamos hablar con otras presas de las celdas cercanas o cuando pasaban por el pasillo, si lo hacíamos nos pegaban. Para limpiar las celdas tiraban Zotal que hacía un olor insoportable, me provocaba vómitos y estuve sin comer 4 o 5 días, estaba en los huesos, así que me llevaron a la Prisión de Mujeres de la Trinitat el 10-11 de mayo de 1971.

Paqui ens explica la seva experiència a la Presó de Dones de la Trinitat:

En la Presó de Dones de la Trinitat Vella estuve tres meses, me encontré bien, ya que estaba junto a compañeras de lucha, de diferentes partidos, pero luchábamos todas por lo mismo, contra la injusticia y por la libertad. La comida era malísima, comíamos de lo que nos llevaban los padres. Las vigilantes de la cárcel eran Guadianas de Cristo Rey, eran muy malas, siempre estaban castigando, solo nos dejaban leer libros religiosos, y cuando te revelabas por algo que no querías, te llevaban a una celda oscura y pequeña que apenas te podías mover, y te dejaban allí el tiempo que ellas quisieran. A las presas comunes aún las trataban peor.

Quan va sortir de la presó va estar en diferents localitats de Catalunya a casa de companys del partit, no va acudir al judici ja que li volien aplicar una condemna de dos anys de presó i ella no volia que la seva filla nasqués a la presó, així que els hi va deixar als seus pares perquè la cuidessin i es va exiliar a França.

Cuando salí de la prisión, estuve varios meses acogida por camaradas en diferentes poblaciones de Catalunya, en Hospitalet, en la Verneda de Barcelona, en Ripollet y en Reus. En Reus me cuidaba una compañera que trabajaba de enfermera en el Hospital Sant Joan, yo estaba trabajando clandestinamente recogiendo avellanas. En una manifestación en Reus, tuve que correr ya que nos perseguía la Guardia Civil, me escondí en un portal y rompí aguas. Llamé a la compañera enfermera y me llevó al hospital donde tuve mi hija que nació el 29 de septiembre de 1971 con 7 meses. El hospital de Reus es el mismo donde estuvo Cipriano Martos, cuando lo llevo la policía nacional, después de torturarlo y donde murió en 1973. Después de nacer la niña pedí al Partido que me dieran una cita con mis padres, pues no podía arriesgarme a que me detuvieran con la niña que tenía solo un mes y medio, tampoco podía trabajar, estaba en búsqueda por rebeldía y tenía que cumplir dos años de cárcel. Mis padres se quedaron mi hija a pesar de no saber cuando la volvería a ver.

Paqui Garcia amb la seva filla, la seva germana i els seus pares, en una visita a l’Hospitalet de Llobregat, 1971
Paqui García Lorite amb 17 anys

Es va exiliar a França i no va tornar fins la mort de Franco. A l’exili els pares li porten la seva filla:

El partido me dio un pasaporte falso y en diciembre de 1971 pude pasar la frontera clandestinamente y llegar hasta París donde pedí el exilio político que me dieron en febrero de 1972. Allí conocí a otros miembros del partido y de otras organizaciones comunistas antifranquistas, recuerdo la pasionaria que era una mujer próxima con quien podías hablar, a diferencia de Carrillo, que no se dejaba ver y que vivía en una buena casa. En París estuve tres años y luego me trasladé a Marsella, para estar más cerca de la frontera, de mis padres. Mis padres me trajeron mi hija haciéndola pasar como hija de mi hermana. No volví a Sabadell con mi niña hasta la muerte del dictador fascista Francisco Franco, llegué en diciembre de 1976.

Després de la dictadura va continuar i continua lluitant per la memòria antifeixista, la justícia, la llibertat i la reparació de les víctimes del règim franquista. Participa i ha militat en el teixit associatiu de la ciutat,  en diferents Associacions de Veïns com la de Ca n’Oriac, Can Deu i Torreguitart, és presidenta i fundadora de les “Bruixes del Nord” on fa 38 anys que hi participa, també és membre de la Crida per Sabadell, i fa anys que amb un grup de dones que van ser preses a la Presó de Dones de la Trinitat Vella lluita perquè aquesta no sigui enderrocada i es converteixi en un espai de memòria que recordi les dones repressaliades que hi van passar. La Paqui tédues filles: “de las que estoy muy orgullosa y ellas de mi”.

Sobre el feixisme i la memòria opina:

El franquismo no ha muerto del todo, hace 50 años que murió el dictador, pero aún así seguimos luchando por la memoria y la democracia que defendemos cada dia con fuerza y seguimos luchando hasta conseguir la justicia, la libertad y la reparación. El derecho a la memoria implica el reconocimiento de las víctimas y la protección de las personas que sufrieron las consecuencias de la dictadura, muchas de las cuales han luchado muchos años para recuperar los cuerpos de los asesinados desaparecidos y exigir la reparación, la restitución de su dignidad.

Actualmente sigo militando, no he dejado de luchar, también voy a veces a dar charlas en los institutos para explicar mi caso, para que se tenga memoria histórica. Hay mucha gente que no quiere recordar, nosotros intentamos que no se olvidé lo que pasó, para que los jóvenes sepan lo que es el fascismo. Sobre vía Laietana con otras personas que fueron torturadas reclamamos que la policía no esté allí, sino que sea un centro de memoria.

Testimoni de Francesca García Lorite “Paqui”

Francisco Morales Sánchez

Cardeña, Córdoba, 1938 – Sabadell, 2 de maig de 2024

Francisco Morales en primer terme a la dreta d’Antoni Farrés. Fotografia de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, les municipals de 1979

Paleta. President de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, sindicalista de CCOO i regidor i tinent d’alcalde pel PSUC

Procedent d’una família humil camperola de Cerdeña (Córdoba), el seu pare va patir la repressió franquista, no li donaven feina, així que no només van emigrar per qüestions econòmiques sinó també per repressives, fet que es donaria en altres emigrants. L’any 1958 va emigrar a Manresa i l’any següent es va traslladar a Sabadell al barri de Ca n’Oriac. Va treballar de conductor i paleta a les empreses Alcampo i RENFE. Militant de Comissions Obreres i el PSUC, així com president de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, on va dur a terme nombroses reivindicacions de serveis que mancaven al barri.

El 8 de setembre de 1966 juntament amb Ramón Fernández i Ginés Fernández va ser responsable de la campanya de les eleccions sindicals, per on es va introduir l’oposició franquista, formant poc després Comissions Obreres de Sabadell.

Durant la vaga general de febrer de 1976 va ser l’enllaç sindical de Construcciones José Ribas Ros i membre de la Comisión Inter-ramos com a representant del ram de la construcció, el dia 25 amb altres enllaços es va reunir amb l’alcalde franquista Josep Burrull i el governador civil de Barcelona, Joséper fer-li arribar les demandes dels vaguistes i va formar part de la comissió que va reunir 8.500 firmes demanant la dimissió d’aquest.

Va ser regidor del PSUC, i primer tinent d’alcalde durant les dues primeres alcaldies de Toni Farrés, entre 1979 i 1987, substituint a aquest quan estava de vacances o de baixa. Morales es va encarregar de dur a terme l’asfalt dels barris de nova construcció. Després d’aquests 8 anys el consistori i al govern de Farrés, va tornar a treballar a la construcció.

Durant les divisions del PSUC als anys 80, va donar suport i es va aafiliaar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i després al PSUC (viu), partit que forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i per últim a Sabadell En Comú Podem, sempre continuant afiliat a CCOO i participant al moviment veïnal del nord, a la campanya Contra el Quart Cinturó i a la Comissió del Parc del Nord. L’any 2015 va rebre la Medalla d’Honor de Sabadell i el 2023 se li va fer un homenatge a la plaça del Pi.


VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell. Pagès Editors, 2012. Pàg. 125

‘Mor Francisco Morales, activista veïnal i fonament del govern d’Antoni Farrés’. Jordi de Arriba isabadell.cat, 2 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/obituari/francisco-morales-264423/>>

‘Francisco Morales: el buen sentido’ per José López. isabadell.cat, 3 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-el-buen-sentido-por-jose-lopez-264462/>>

‘Francisco Morales, la consciència de classe’ per Manel Larrosa. isabadell.cat, 9 de maig de 2024<<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-consciencia-classe-265119/>>

José Luís Valdivieso Álvarez

Cúllar, Granada, 1949

José Luís Valdivieso (CCOO), durant una assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme durant la vaga general, 26 de febrer de 1976. A la seva dreta el també sindicalista Luís Gallego. Xavier Vinader

Sindicalista de CCOO, detingut pel Tribunal de Orden Público (TOP) l’any 1970 en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos. Membre de la Comisión Inter-ramos pel Metall durant la vaga general de febrer de 1976. Militant del PSUC, el Partit dels i les Comunistes Catalunya (PCC) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

Va arribar a Sabadell amb la seva família l’any 1963, fixant la seva residència a Ca n’Oriac. Va iniciar el batxillerat i va miliatar a l’organització “El Comunista” i a Comissions Obreres Juvenils. Va treballar en diferents empreses metal·lúrgiques, l’any 1970 va ser detingut en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos, sent condemnat a 9 mesos de presó, després de passar 1 mes i mig a la presó Model de Barcelona, va ser finalment indultat. L’any 1973 es va afiliar al PSUC i l’any 1982 al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i , després, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Durant la vaga general de febrer de 1976 va formar part de la Comisión Inter-ramos en representació del Metall, fent de moderador a les assemblees i participant en les negociacions amb les autoritats locals i governatives.

Després d’acabar la vaga va fer la següent valoració:

…la classe obrera de Sabadell ha posat en evidència un grau de maduresa política que demostra que està preparada per assumir qualsevol responsabilitat en un context més democràtic. I en aquesta vaga s’ha fet palès, també, que no són necessàries les forces repressives a Sabadell i que la seva actuació a la ciutat durant aquests dies passats ha estat del tot injustificada.

VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012

A la tardor de 1976, durant el conflicte del sector del Metall, formà part de la Comissió Negociadora del Conveni del Metall de Sabadell. L’any 1977 es va traslladar a Reus on va treballar a la Universitat Rovira i Virgili (URV), formant part dels seus òrgans de govern i membre de la Secció Sindical de CCOO a aquesta, fins la seva jubilació.

El 29 d’octubre de 2017 José Luís Valdivieso, el seu germà Juan Valdivieso i altres sindicalistes i comunistes com els germans Martos, empresonats a la Model pel Tribunal de Orden Público (TOP), van visitar la presó, rememorant les seves vivències.


VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàgs. 126-127

‘Retorn per una tarda a la presó Model’. Jordi de Arriba. isabadell.cat, 1 de novembre de 2017 <<https://www.isabadell.cat/sabadell/retorn-per-una-tarda-a-la-preso-model-93490/>>

Oleguer Masferrer Casan

Sabadell, 1915 – Camp de la Bota, Barcelona, 8 de juliol de 1940

Oleguer Masferrer a la solapa de l’americana porta una insígnia amb l’emblema comunista d’una estrella i la falç i el martell a dins, com a militant del PSUC. Sabadell, ca. 1936 (autor desconegut, cedida per Maria Arnau Masferrer, AHS)

Militant comunista de les JSU del PSUC i de la FLS-UGT, afusellat pel franquisme

Fill d’Alfred Masferrer Fàbregas (Gironella, 1899) i de Maria Casan Agulló (Terrassa, 1888), tenia un germà més gran, Josep (Sabadell, 1910) i una germana més petita, Margarida (Sabadell, 1918).

En el moment d’esclatar la guerra vivia amb els pares i la germana al carrer de Torrijos,65 (avui Portugal). Treballava al ram tèxtil de l’aigua, era militant del PSUC i estava afiliat a la UGT. Es va incorporar forçós a l’exèrcit republicà el 18 de març de 1937 a la divisió 25, Brigada Mixta 119, Batalló 3, Companyia d’acompanyament. El seu germà Josep , afiliat a la UGT, havia estat mobilitzat com a xofer en la Creu Roja local i després incorporat com a soldat de sanitat en la Divisió 44, Brigada Mixta 143.

Acabada la guerra va ser detingut i, després de passar per les presons de Sabadell, on ingressà el 2 de setembre de 1939, i de la Model de Barcelona, fou condemnat a mort per rebel·lió militar el judici sumaríssim. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 8 de juliol de 1940 i va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri municipal. La família rebé el certificat de defunció signat pel jutge del registre civil núm. 7 de Barcelona amb data de 16 de setembre de 1940.

El sumaríssim havia estat instruït pel jutge Juan Lozano Prieto, del Jutjat Militar núm. 2 de Sabadell, assistit per Josep Arguelaguet Badia (FET y de las JONS) i per Pompeu Coca Munné com a secretaris. Se l’havia acusat, sense dret a defensa ni cap garantia jurídica, i basant-se en denúncies d’alguns veïns i veïnes, sense proves contrastades, de pertànyer al PSUC i a la UGT, d’haver col·laborat amb el Socors Roig Internacional, d’haver participat en el saqueig i destrosses en la fàbrica on treballava, del saqueig i l’incendi del Convent de les Serves de Maria, de l’església de la Santíssima Trinitat de la Rambla, de l’església dels Padres i de l’església de la Puríssima Concepció, com també d’haver participat en diversos assassinats juntament amb altres Companys seus de les patrulles de control. El Consell de Guerra se celebra el 24 de maig de 1940 i la sentencia de pena de mort es dictà l’endemà mateix.


La família d’Oleguer ha conservat tota la vida, amb cura i dolor silenciat, dues cartes enviades per ell des de la presó, just uns dies abans de ser executat, com també un dibuix amb un retrat seu fet per un company de reclusió. A les cartes reconeix, amb resignació i ràbia explícites, com els advocat i el Govern Civil els estaven enganyant i no els deien la veritat sobre el seu procés i el seu destí ja sentenciat. A l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona es conserven els expedients dels procediments sumaríssims oberts a més d’un miler de sabadellencs i sabadellenques del període més repressiu de la postguerra i del primer franquisme. Al Camp de la Bota van ser executats un total de 18 sabadellencs, nascuts i/o residents, l’any 1936, a Sabadell.


Barcelona, 6 de julio de 1940

Queridos padres y hermanos.

He recibido la vuestra y deseo que se encuentren bien de salud como por ahora es buena y enterado de la vuestra veo que están muy fríos de todo, y lo comprendo, porque está muy perdido. Y ahora se han dado cuenta que los han engañado como a chinos como esto del Gobierno Civil, no lo puedo creer porque no es posible, no sabrán nada ni un dia ni otro porque los engañan. Bueno, tienen que decir a José que haga el pago que le digo, el giro ya lo he recibido porque al tramitar de tan poco a poco que ya no andas pero no se dan cuenta que se ríen de ustedes, pero yo me di cuenta el primer dia. Yo quisiera comunicar con el señor abogado y le diría lo que hace el caso y quizás nos entenderíamos bien con el señor abogado. Y espero que lo harán los más pronto posible, bueno, sin más me despido de vosotros para siempre, vuestro hijo que lo soy de verdad vuestro hijo.

Olegario Masferrer.”

[Darrera carta de comiat enviada per Oleguer Masferrer als seus pares i germans, des de la presó La Model, 6ª Galeria, cel·la 511]

Exposició: “CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA. (1936-1945)”. Museu d’Història de Sabadell (MHS) <http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/1459-cartes-dietaris-i-memories-de-guerra-i-postguerra-1936-1946> 1/9/2021-30/1/2022

Ramón Muñoz Rueda

21 de març de 1950, Los Corrales (Sevilla)

Exmilitant del PCE (m-l), torturat durant el franquisme per la Policia Nacional “els grisos” a l’antiga comissaria de Sabadell (La Rambla, núm. 22)

És el major de set germans. L’any 1961 la família es ven la casa del poble i es trasllada a Sabadell, a la Planada del Pintor. Es construeixen la casa ells mateixos amb el material d’un hotel que hi havia al Parc de la Ciutadella i amb cendra volcànica d’Olot per aïllar les parets. Al poble ja havia començat a treballar, com a pastor, a Sabadell, treballa un temps a la Pastisseria Calafell. Als 14 anys a “Talleres Saleandro” com a metal·lúrgic fins els 20 anys.

Era militant del PCE (m-l) -Partit Comunista d’Espanya Marxista-Leninista-. Un temps va estar integrat al FRAP (Frente Revolucionario Antifascista Patriota), però no acabava d’estar d’acord amb el tema patriòtic d’aquest.

La primera vegada que el van detenir, va ser a causa de la participació en una manifestació a favor de l’amnistia pels presos de Burgos.

A la segona detenció, el volien vincular amb el grup del PCE (m-l) que l’any 1970 havia atracat l’armeria “Permanyer”. En aquest hi van participar tres membres de la organització, accediren al local fent un forat al sostre. Es van endur pistoles de policia reparades, diversos ganivets i una escopeta de caça. Un dels atracadors anomenat “Larry” es va deixar la jaqueta amb la cartera a l’interior de la botiga, fet pel qual la policia va començar una caça cap a tot militant del PCE (m-l). La recerca de la policia es va basar en les fotos de la boda de Francisca Garcia amb Francisco Vera, els dos membres del partit. El van detenir i traslladar a la comissaria de la Policia Nacional de Sabadell “els Grisos”, on va ser sotmès a tortures i li rebentaren l’apèndix, la ferida se li obria. Entre l’hospital i la comissaria va passar un total de tres mesos detingut. Havia fet cursos sobre com actuar en cas de detenció i estava preparat en cas d’aquesta, a més tenia la seva pròpia manera de defensar-se. Era l’encarregat del centre cultural de La Planada i volien relacionar-lo amb el finançament del PCE (m-l) a través d’aquest.

“Todas las tardes entre tres y cuatro horas me trataban de confesar lo que ellos querían, mi mecanismo de defensa era provocarlos, preguntaba porque no habían estudiado, les llamaba maderos (grises de a pie), les cabreaba y a menudo me pegaban pero se terminaba el interrogatorio. Con el comisario José Ignacio García no me metía mucho porque los golpes eran más fuertes”.

Ramon Muñoz sobre l’estada a la Comissaria dels “Grisos” de Sabadell

Va ser detingut una tercera vegada durant la manifestació al Paral·lel de Barcelona contra l’estada de la sexta flota dels Estats Units al port. Havia començat a parlar amb un altre manifestant i es veu que aquest portava una motxilla carregada de còctels molotov i el vincularen a ell. Recorda haver anat amb una furgoneta amb 15 o 20 detinguts més perquè la manifestació va coincidir amb una altra a favor de la vaga de SEAT, en total van detenir unes 300 o 400 persones. La seva estada a Via Laietana no va ser tan greu, feia poc un detingut “s’havia tirat per una finestra oberta”. Com que tenien tantes persones detingudes el van portar cap a la Model on va passar 3 o 4 mesos. Allà va coincidir amb dos presos del PCI (Partit Comunista Internacionalista), José Maria Paloma Santamaria i Jiménez Hinojosa “medio muerto por las palizas en Via Laietana”. Dins la presó treballava en tallers d’artesania, ferreria, etc. Posteriorment el traslladaren cap a la presó de Carabanchel a Madrid amb un autocar que semblava una gàbia per les reixes i tots anaven emmanillats. A Carabanchel va compartir cel·la amb un pres basc que s’havia cremat ell mateix i es volia tirar a sobre de Franco quan aquest visitava el Frontó d’Anoeta, li reclamaven també els uniformes dels Guàrdies Civils que s’havien cremat al aturar-lo. A la cel·la havien creat un sistema d’estufa amb totxos i filferros i amb els cartrons del ous podien escalfar aigua. Tenien un periòdic clandestí que imprimien a la presó, el feien amb un planigraf a un sostre fals dels lavabos del pati. Jugava al frontó i tenia converses amb altres presos, al cap d’un mes de presó van sobreseure el cas perquè ell es va mantenir en que no finançava el PCE (m-l). Li donaren un bitllet de tren per retornar a Sabadell.

Va continuar als centres culturals, n’hi havia a la Planada, Ca n’Oriach, Torreromeu, etc. Orgànicament ja no pertanyia al partit, alguns militants del PCE (m-l) es van passar al PCE (r). Recorda que quan Franco va morir les CCOO (Comissions Obreres) van convocar a l’Ajuntament perquè no sabien què passaria i estaven expectants. Poc abans dels 80, quan té el seu segon fill, es trasllada a Santa Maria dels Monjos on treballa a una cooperativa metal·lúrgica anomenada “Montajes y Mantenimiento del Penedès” que estava als Monjos però es va crear a Sabadell, aquesta va tancar fa poc temps. Actualment continua vivint als Monjos, té dos fills i quatre néts, alguns d’ells viuen a Sabadell. Fa pocs dies es va inaugurar un nou espai de memòria democràtica on es trobava la caserna “dels Grisos” de Sabadell. Rambla, núm. 22.

Testimoni Ramon Muñoz Rueda. Sabadell, 28 de novembre de 2023

Teresa Soler Pi “Teresa Rebull”

Sabadell, 21 de setembre de 19191 – Banyuls de la Marenda, 15 d’abril del 20152


Militant del POUM i cantautora

Coneguda pel nom artístic de Teresa Rebull (el cognom prové del seu company, Pep Rebull), va ser una cantautora antifranquista de la Nova Cançó i pintora. Filla de Balbina Pi i Gonçal Soler, ambdós militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es van acabar separant durant una temporada a causa de les seves desavinences polítiques, Balbina es va posicionar a favor dels postulats insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i Gonçal a favor dels trentistes i finalment cap els postulats comunistes del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Va néixer al carrer de Cellers, però quan tenia 3 anys la família es va traslladar a Sant Boi de Llobregat, on el 1922 va néixer la seva germana Llibertat. L’any 1924 es van traslladar a Alcoi, on va néixer la seva segona germana, Assutzena. Es van traslladar Barcelona, poc després novament a Sant Boi i finalment van tornar a Barcelona al carrer Diputació. De 1930 a 1936 es van establir a Sabadell. Teresa es va formar a l’escola del matrimoni Carme Simó i Enric Casasses i al acabar els estudis primaris, amb 12 anys, va començar a treballar en la indústria tèxtil, fet pel qual, havia d’estudiar al vespre, primer al “Círcol” Republicà Federal i després al Centre de Dependents. 

La seva mare era amiga del President de la Generalitat Lluís Companys, que havia exercit com advocat defensor dels sindicalistes de la CNT, i Teresa va aconseguir entrar a treballar com a secretària al Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i es va establir en un pis compartit al carrer de Sant Pau de Barcelona, on va entrar en contacte amb el que seria la seva parella Josep Rebull, i amb altres militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), on hi va entrar a militar l’any 1936. El 19 de juliol de 1936 es va traslladar a casa dels pares, a Sabadell, i va realitzar tasques d’infermera com a voluntària amb el POUM, però al cap de poc va retornar a Barcelona. Arrel dels “Fets de Maig de 1937”, va presa a la txeca de Via Laietana on va ser interrogada per saber on era el seu company3, de la qual va sortir gràcies a l’ajuda de Rafael Vidiella i del seu pare, que del trentisme inicial de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, com aquesta i els seus principals dirigents, es va passar a les files comunistes del PSUC. Teresa Rebull, va veure morir el seu company i amic del POUM, Manolo Maurín, en un llit de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El pare es va haver d’acabar amagant per haver ajudat a la seva filla, i juntament amb Balbina, Teresa i les seves dues germanes, van anar a viure a Palafolls.

Amb la imminent ocupació de les tropes nacionals sobre Catalunya, Teresa es va dirigir cap a Vic on es va retrobar amb el seu company, Pep Rebull, un dels fundadors del POUM, posteriorment va passar per Olot, Molló, el Coll d’Ares, Prats de Molló i Perpinyà, fins arribar a París i Bezons, on va viure amb Pep Rebull. El 1940 va retornar uns 9 o 10 mesos a Barcelona, on va fer de ballarina en una companyia de flamenc i com a dependenta en una parada del Mercat de Gràcia. L’any 1941 va travessar la frontera a peu per retrobar-se amb Pep Rebull, que es veia obligat a romandre a França ja que estava condemnat pel règim franquista. Teresa va retornar a Barcelona per veure el seu pare que es trobava empresonat. Poc després es va dirigir novament cap a la frontera, des de Figueres fins Argelers, establint-se finalment a Marsella i on va fer amistat amb intel·lectuals com André Breton i el trotsquista Jean Malaquais. El 10 d’abril de 1942 va néixer el seu primer fill, Daniel, a Regussa, població on Teresa va col·laborar donant suport als maquis que actuaven al voltant del bosc de Pelenc i on viuran fins a la fi de la segona Guerra Mundial. El 29 de juliol de 1945 va néixer el seu segon fill, Germinal, a Marsella, on hi viuran fins el 1948. De Marsella, la família es va traslladar al barri 11è de París, on Teresa va fer amistat amb escriptors, intel·lectuals i artistes com George Brassens, Albert Camus, Juliette Gréco i Jean Paul Sartre.  Va participar en diversos actes del Casal de Catalunya a París, cantant a l’Orfeó i fent teatre i dansa. L’any 1950 va començar a treballar com a secretària del govern republicà espanyol a l’exili, combinant-ho amb altres oficis: espardenyera, venedora de fruita, dansaire del ballet “La Bella de Cadix” i del cantant Luis Mariano, etc. A partir de 1952 va fer un Duo amb la seva germana Assutzena, anomenat “Les Seurs Soler”, que fins a finals de la dècada canten cançons tradicionals dels diferents pobles de la Península Ibèrica, i treballen per George Brassens, Leny Escudero, Yves Montand i Henriette Ragon “Patachou”, entre altres. De 1961 a 1967 va treballar d’administrativa a les revistes Preveus i Cuadernos, aquesta última especialitzada en política,  cultura i actualitat d’Amèrica Llatina, i on va conèixer a diferents intel·lectuals francesos i del continent llatinoamericà. També en aquella època, es va iniciar en el món de la pintura, rebent classes de pintura a casa d’André Michael.

Teresa Rebull va començar en el món de la Nova Cançó a partir del Maig del 68, any en què coneix a Raimon, arrel de la primera visita que va fer aquest a París, i aconsegueix que les revistes on treballa l’entrevistin. El primer concert públic que va fer, va ser a la Plaça de Contraescarpe, al barri bohemi de Moufetard de París, espontàniament després que uns joves li demanessin. L’any 1969 va participar en el “Febrer d’Art” a la Guingueta d’Ix, on va cantar al costat Lluís Llach, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra4. Tots ells cantautors joves que acabaven de començar la seva carrera, Teresa que ja tenia 50 anys va ser anomenada “l’Àvia de la Nova Cançó”. Va cantar a la Cova del Drac de Barcelona on va conèixer el cantant i escriptor manacorí, Guillem d’Efak, i a França a través de la “Jenuesse et la Culture”. A partir de 1980 va cantar només en algunes ocasions. El 6 de juliol de 2006, Òmnium Cultural, li va organitzar un concert al Palau de la Música Catalana, on no havia actuat mai fins aleshores, juntament amb companys i amics com Maria del Mar Bonet, Gisela Bellsolà, Gerard Jacquet, Lluís Llach, Mariona Segarra, Josep Tero, Joan Vilaplana “Joan Isaac” o el grup “Blues de Picolat”.

Els últims anys de la seva vida, va participar a totes les edicions de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, de 1969 a 1985. Com altres ex-militants del POUM, va participar en la fundació del Partit Socialista de Catalunya (PSC), on hi va militar fins el 2006, a causa de la retallada de l’Estatut Català al parlament espanyol, posteriorment va mostrar simpaties cap a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)5. Des del 1971 estava establerta a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord, amb el seu company Pep Rebull, i on continuà la seva afició per la pintura i participant en actes culturals on la demanaven, fins la seva mort el 15 d’abril de 2015, als 95 anys.


1 Gamell, Josep «Teresa Rebull. Enyorança i records de Sabadell». Diari de Sabadell, Sabadellencs, 13-07-2013. (pàg. 23-26).

2 Mor la cantautora Teresa Rebull als 95 anys’. Jordi Palmer. Nació Digital. 15 d’abril de 2015

3Teresa Rebull, la cançó del POUM‘. Pepe Gútierrez-Álvarez. Revolta Global, 29 de febrer de 2012

4Teresa Rebull (1919-2015). Voz comprometida y lúcida‘. Paloma Arenós. La Vanguardia, Obtituari. 17 d’abril de 2015.

5 Aquests nanos de la CUP parlen com la gent del POUM‘. Entrevista de Cesc Prat a Teresa Rebull. Ara.cat, Núvol/Calàndria, 16 d’abril de 2015

Galileu Molins Ventura

Sabadell, 1901 – Caracas (Veneçuela), 1983

Militant de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sorgit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista. També va ser secretari de la “Emancipación”, organisme que ajudava a gestionar enterraments i casaments pel civil. Va formar part del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil.

Fill de Francesc Molins i de Maria Ventura. Després de cursar els estudis primaris, s’inicià en el món del treball tèxtil al costat del seu pare, tècnic de telers a l’empresa de l’industrial de tarannà liberal i demòcrata, Gabriel Alguersuari i Farrés, que reunia entre els seus treballadors els principals sindicalistes de la ciutat: Josep Moix, Miquel Bertran i Josep Rosas. Posteriorment, treballà com a teixidor a la fàbrica Llonch i Sala, S.A, fins l’esclat de la Guerra Civil. Es va casar amb Rosa Pera i Vallribera, procedent d’una família de sindicalistes, amb la qual va tenir dos fills, Màrius i Marina.

La seva militància política va començar a la Federació Comunista Catalano-Balear, militància que va provocar que fos empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. El novembre de 1930 va participar en la fundació del BOC, juntament amb Joan Vila i, Ramon Arteu, Joan Bartomeu , Salvador Aymerich i Gras, Jaume Giralt i Espuñas, Jesus Mañé i Pascual, Josep Oltra i Pico, Jaume Viladoms i Camil Formosa, entre altres. La primera seu del del BOC estava situada al Raval de Dins i s’hi agrupaven 135 militants, posteriorment la seu va estar al carrer del Sol, del Pedregar, a la carretera de Molins de Rei amb la Carretera de Barcelona on hi havia el cafè “El Diluvio”, propietat de Magí Marcé , que seria alcalde pel “Círcol” Republicà Federal” (CRF), i a la Plaça de l’Àngel. Després de diversos canvis de seu, el seu últim local estava situat a la Rambla número 6 i els primers mesos de la guerra, ja amb el nom de POUM, va arribar a tenir uns 200 afiliats.

Local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) al Raval de Dins, 1934 (AHS)

A Sabadell, com a la resta de localitats catalanes, a causa dels “Fets de Maig” de 1937, la seu del POUM va ser clausurada, i aquest prohibit, tot i que els regidors del POUM, a diferència d’altres municipis, van seguir a l’Ajuntament fins el novembre de 1937, ja que els dirigents del PSUC local (com l’alcalde Josep Moix o Jaume Camps), es negaren a titllar-los com “agents trotskistes” i els consideraven gent molt capaç i honrada. Tot i que finalment aquests dirigents van haver d’aplicar l’ordre del Decret de la Conselleria de Governació de la Generalitat d’expulsar el POUM dels consistoris, els seus membres no van ser expulsats de la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Unió General dels Treballadors (UGT), sindicat on compartien militància amb els dirigents i militants del PSUC.

Galileu Molins, va formar part del Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes i posteriorment del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, format el 29 d’octubre de 1936 per substituir les Milícies Antifeixistes, més endavant, va ser regidor del POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a França per assentar-se finalment a Caracas (Veneçuela), on moriria a l’edat de 82 anys.


Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. ‘Galileu Molins i Ventura’ (pàg. 137-140). Editorial Agulló-Costa, Sabadell Primera edició, dessembre del 2006. ISBN: 8486636000

Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern, i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Primera Edició, juny de 2018. ISBN: 9788498839852

Jaume Massagué Rodríguez

Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945

Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.

Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué Pujol i de Francesca Rodríguez Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i més endaan assisteix a les classes del Centre de Depenents del Comerç i la Indústria de Sabadell.

S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.

Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana feta pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.

Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.

Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albí Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General de Treballadors (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. A l’esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.

El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.

La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé Pascual.

El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què sóc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’ERC en recolzar una República que havia desarmat als obrers en diverses ocasions.

Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment, retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultats per caminar, portant-lo a collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració). Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan, i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.


Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. (Pàg. 874) Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona(2000) ISBN: 9788484152439

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena, 13 – Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

 

Exit mobile version
%%footer%%