Cardeña, Córdoba, 1938 – Sabadell, 2 de maig de 2024
Francisco Morales en primer terme a la dreta d’Antoni Farrés. Fotografia de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, les municipals de 1979
Paleta. President de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, sindicalista de CCOO i regidor i tinent d’alcalde pel PSUC
Procedent d’una família humil camperola de Cerdeña (Córdoba), el seu pare va patir la repressió franquista, no li donaven feina, així que no només van emigrar per qüestions econòmiques sinó també per repressives, fet que es donaria en altres emigrants. L’any 1958 va emigrar a Manresa i l’any següent es va traslladar a Sabadell al barri de Ca n’Oriac. Va treballar de conductor i paleta a les empreses Alcampo i RENFE. Militant de Comissions Obreres i el PSUC, així com president de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, on va dur a terme nombroses reivindicacions de serveis que mancaven al barri.
El 8 de setembre de 1966 juntament amb Ramón Fernández i Ginés Fernández va ser responsable de la campanya de les eleccions sindicals, per on es va introduir l’oposició franquista, formant poc després Comissions Obreres de Sabadell.
Durant la vaga general de febrer de 1976 va ser l’enllaç sindical de Construcciones José Ribas Ros i membre de la Comisión Inter-ramos com a representant del ram de la construcció, el dia 25 amb altres enllaços es va reunir amb l’alcalde franquista Josep Burrull i el governador civil de Barcelona, Joséper fer-li arribar les demandes dels vaguistes i va formar part de la comissió que va reunir 8.500 firmes demanant la dimissió d’aquest.
Va ser regidor del PSUC, i primer tinent d’alcalde durant les dues primeres alcaldies de Toni Farrés, entre 1979 i 1987, substituint a aquest quan estava de vacances o de baixa. Morales es va encarregar de dur a terme l’asfalt dels barris de nova construcció. Després d’aquests 8 anys el consistori i al govern de Farrés, va tornar a treballar a la construcció.
Durant les divisions del PSUC als anys 80, va donar suport i es va aafiliaar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i després al PSUC (viu), partit que forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i per últim a Sabadell En Comú Podem, sempre continuant afiliat a CCOO i participant al moviment veïnal del nord, a la campanya Contra el Quart Cinturó i a la Comissió del Parc del Nord. L’any 2015 va rebre la Medalla d’Honor de Sabadell i el 2023 se li va fer un homenatge a la plaça del Pi.
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell. Pagès Editors, 2012. Pàg. 125
José Luís Valdivieso (CCOO), durant una assemblea a les Pistes Municipals d’Atletisme durant la vaga general, 26 de febrer de 1976. A la seva dreta el també sindicalista Luís Gallego. Xavier Vinader
Sindicalista de CCOO, detingut pel Tribunal de Orden Público (TOP) l’any 1970 en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos. Membre de la Comisión Inter-ramos pel Metall durant la vaga general de febrer de 1976. Militant del PSUC, el Partit dels i les Comunistes Catalunya (PCC) i Esquerra Unida i Alternativa(EUiA)
Va arribar a Sabadell amb la seva família l’any 1963, fixant la seva residència a Ca n’Oriac. Va iniciar el batxillerat i va miliatar a l’organització “El Comunista” i a Comissions Obreres Juvenils. Va treballar en diferents empreses metal·lúrgiques, l’any 1970 va ser detingut en una manifestació contra el Consell de Guerra de Burgos, sent condemnat a 9 mesos de presó, després de passar 1 mes i mig a la presó Model de Barcelona, va ser finalment indultat. L’any 1973 es va afiliar al PSUC i l’any 1982 al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i , després, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Durant la vaga general de febrer de 1976 va formar part de la Comisión Inter-ramos en representació del Metall, fent de moderador a les assemblees i participant en les negociacions amb les autoritats locals i governatives.
Després d’acabar la vaga va fer la següent valoració:
…la classe obrera de Sabadell ha posat en evidència un grau de maduresa política que demostra que està preparada per assumir qualsevol responsabilitat en un context més democràtic. I en aquesta vaga s’ha fet palès, també, que no són necessàries les forces repressives a Sabadell i que la seva actuació a la ciutat durant aquests dies passats ha estat del tot injustificada.
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012
A la tardor de 1976, durant el conflicte del sector del Metall, formà part de la Comissió Negociadora del Conveni del Metall de Sabadell. L’any 1977 es va traslladar a Reus on va treballar a la Universitat Rovira i Virgili (URV), formant part dels seus òrgans de govern i membre de la Secció Sindical de CCOO a aquesta, fins la seva jubilació.
El 29 d’octubre de 2017 José Luís Valdivieso, el seu germà Juan Valdivieso i altres sindicalistes i comunistes com els germans Martos, empresonats a la Model pel Tribunal de Orden Público (TOP), van visitar la presó, rememorant les seves vivències.
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàgs. 126-127
Sabadell, 1915 – Camp de la Bota, Barcelona, 8 de juliol de 1940
Oleguer Masferrer a la solapa de l’americana porta una insígnia amb l’emblema comunista d’una estrella i la falç i el martell a dins, com a militant del PSUC. Sabadell, ca. 1936 (autor desconegut, cedida per Maria Arnau Masferrer, AHS)
Militant comunista de les JSU del PSUC i de la FLS-UGT, afusellat pel franquisme
Fill d’Alfred Masferrer Fàbregas (Gironella, 1899) i de Maria Casan Agulló (Terrassa, 1888), tenia un germà més gran, Josep (Sabadell, 1910) i una germana més petita, Margarida (Sabadell, 1918).
En el moment d’esclatar la guerra vivia amb els pares i la germana al carrer de Torrijos,65 (avui Portugal). Treballava al ram tèxtil de l’aigua, era militant del PSUC i estava afiliat a la UGT. Es va incorporar forçós a l’exèrcit republicà el 18 de març de 1937 a la divisió 25, Brigada Mixta 119, Batalló 3, Companyia d’acompanyament. El seu germà Josep , afiliat a la UGT, havia estat mobilitzat com a xofer en la Creu Roja local i després incorporat com a soldat de sanitat en la Divisió 44, Brigada Mixta 143.
Acabada la guerra va ser detingut i, després de passar per les presons de Sabadell, on ingressà el 2 de setembre de 1939, i de la Model de Barcelona, fou condemnat a mort per rebel·lió militar el judici sumaríssim. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 8 de juliol de 1940 i va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri municipal. La família rebé el certificat de defunció signat pel jutge del registre civil núm. 7 de Barcelona amb data de 16 de setembre de 1940.
El sumaríssim havia estat instruït pel jutge Juan Lozano Prieto, del Jutjat Militar núm. 2 de Sabadell, assistit per Josep Arguelaguet Badia (FET y de las JONS) i per Pompeu Coca Munné com a secretaris. Se l’havia acusat, sense dret a defensa ni cap garantia jurídica, i basant-se en denúncies d’alguns veïns i veïnes, sense proves contrastades, de pertànyer al PSUC i a la UGT, d’haver col·laborat amb el Socors Roig Internacional, d’haver participat en el saqueig i destrosses en la fàbrica on treballava, del saqueig i l’incendi del Convent de les Serves de Maria, de l’església de la Santíssima Trinitat de la Rambla, de l’església dels Padres i de l’església de la Puríssima Concepció, com també d’haver participat en diversos assassinats juntament amb altres Companys seus de les patrulles de control. El Consell de Guerra se celebra el 24 de maig de 1940 i la sentencia de pena de mort es dictà l’endemà mateix.
La família d’Oleguer ha conservat tota la vida, amb cura i dolor silenciat, dues cartes enviades per ell des de la presó, just uns dies abans de ser executat, com també un dibuix amb un retrat seu fet per un company de reclusió. A les cartes reconeix, amb resignació i ràbia explícites, com els advocat i el Govern Civil els estaven enganyant i no els deien la veritat sobre el seu procés i el seu destí ja sentenciat. A l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona es conserven els expedients dels procediments sumaríssims oberts a més d’un miler de sabadellencs i sabadellenques del període més repressiu de la postguerra i del primer franquisme. Al Camp de la Bota van ser executats un total de 18 sabadellencs, nascuts i/o residents, l’any 1936, a Sabadell.
Barcelona, 6 de julio de 1940
Queridos padres y hermanos.
He recibido la vuestra y deseo que se encuentren bien de salud como por ahora es buena y enterado de la vuestra veo que están muy fríos de todo, y lo comprendo, porque está muy perdido. Y ahora se han dado cuenta que los han engañado como a chinos como esto del Gobierno Civil, no lo puedo creer porque no es posible, no sabrán nada ni un dia ni otro porque los engañan. Bueno, tienen que decir a José que haga el pago que le digo, el giro ya lo he recibido porque al tramitar de tan poco a poco que ya no andas pero no se dan cuenta que se ríen de ustedes, pero yo me di cuenta el primer dia. Yo quisiera comunicar con el señor abogado y le diría lo que hace el caso y quizás nos entenderíamos bien con el señor abogado. Y espero que lo harán los más pronto posible, bueno, sin más me despido de vosotros para siempre, vuestro hijo que lo soy de verdad vuestro hijo.
Olegario Masferrer.”
[Darrera carta de comiat enviada per Oleguer Masferrer als seus pares i germans, des de la presó La Model, 6ª Galeria, cel·la 511]
El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer Jesús, 6. Treballava a l’empresa Tintas i Aprestos Casanovas S.A, del ram de l’aigua. Era membre del Comitè Local de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), on va fer amistat amb Josep Rodríguez Escursell. També era gran aficionat al ciclisme i formava part de la penya ciclista “Peña Cruz”. Era solter, i tenia una germana que es deia Carme.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna Carles Marx i soldat de la 27ª Divisió de l’Exèrcit Republicà. Al final de la guerra va passar la frontera francesa i va ser internat als camps de concentració per refugiats d’Argelers i del Bacarès. Posteriorment va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers a Vendeuvre (Calvados, Normandia), on va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Stalag VI-C/34-39 de amb el número 24856, i a l’Stalag XII-D de Trier (Renània-Palatinat, Alemanya). El 3 d’abril de 1941 va ser empresonat al Camp de Mauthausen amb el número 3873 i al Bloc 2. Allà es va trobar amb el seu company Josep Rodríguez, i els també sabadellencs, Pablo Alós, Eduard Garrigós, Conrad Crespí i Jaume Arís. Capellas va ser designat als blocs de la komnandantur dels SS i va formar part d’una xarxa comunista clandestina de resistència, dins del camp. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
Grup de deportats alliberats al camp de Mauthausen. A la segona fila drets: a la dreta Joan Capellas Fages, al seu costat amb gorra, Eduard Garrigós Soler. 6 de maig de 1945. FONT: “Exposició. Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell. FONT ORIGINAL: Francesc Boix
S’instal·là a Montpeller, a casa del també deportat i exiliat, Joan Fargas. Va mantenir el contacte amb els seus companys sabadellencs de Mauthausen, Pablo Alós i Eduard Garrigós. El desembre de 1945 va passar un mes convalescent a la vila termal de Divonne-les-Bains. Pocs dies després de tornar a Montpeller, va suïcidar-se a l’estació del ferrocarril.
La seva besnoda Maria Antònia Oliveras i benebot Toni Pons conserven la seva correspondència personal i diverses fotografies.
Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 19531
Josep Esteve Aguiló. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Tècnic Tèxtil. Afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Durant la Guerra Civil es va afiliar al PSUC. Va ser Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa2 i va formar part del Servei d’Informació Militar (SIM)
De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.
Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà i Serravinyals.
Participà en els “Fets del 6 d’octubre de 1934”, la revolta després de la proclamació del president Lluís Companys de “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” que pretenía acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell “Uruguay”, on hi romangueren fins el 16 de febrer de 19363. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaria detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 19384.
Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles i de Josep Moix, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Durant la Guerra Civil, juntament amb Salvador Sarrà s’encarregava dels interrogatoris del Servei d’Informació Militar (SIM), segons l’historiador Andreu Castells, Josep Esteve feia servir uns mètodes expeditius a diferència de Sarrà. El SIM s’encarregava de la detenció d’aquells sospitosos de formar part de la Quinta Columna i de cercar els emboscats i desertors. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell “Winnipeg” i arribà a Xile al setembre de 1939.
A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.
1 Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985
Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), empresari i escriptor. Exercí de regidor de cultura durant la II República. A la Guerra Civil es va afiliar al PSUC i va ingressar al Servicio de Inteligencia Militar (SIM)
De família treballadora, fill de Ramon Sarrà i Rodó i d’Isabel Serravinyals i Sebastià, es quedà orfe de mare als 13 anys. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell i posteriorment a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona. De ben jove comença a exercir de comptable en diversos despatxos de la ciutat i expert en costos i organització comercial a S.A. de Pentinatge i Olis Gambús, un cop acabada la jornada, a les nits impartia classes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell. El 1923 es va casar amb la sabadellenca Emilia Carbonell i Espau, amb qui va tenir quatre fills. Sarrà va impartir conferències sobre art, literatura, música, filosofia i, sobretot, sobre l’educació.
El 1933 es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per simpatia ideològica i perquè hi tenia amics com Lluís Companys, que en aquells moments era diputat per Sabadell. Com a regidor de cultura de l’ Ajuntament de Sabadell de 1933 a 1939, el 23 d’abril de 1933 es va celebrar per primera vegada el Dia del Llibre al carrer, l’Ajuntament regalava llibres als escolars de totes les escoles públiques de la ciutat, per tal de conscienciar a alumnes, professors i pares, de la importància de la lectura, aquesta pràctica es portaria a terme per última vegada el 1936. El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar edificis en desús (bona part d’ells d’ordres religioses que havien marxat l’ esclatar la guerra) i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, la majoria antics col·legis religiosos que van ser incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.
L’Escola Industrial es desdoblà en dos centres: L’Escola Tèxtil amb les especialitats de Filatura, Teixits i Tintoreria i l’Escola d’Arts i Oficis que comprendria les branques de Paletes, Fusters, Pintors, El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.
El 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic, que tractaria de desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 pretenia observar i dictaminar aquells infants amb problemes. Però a part el Laboratori Psicotècnic hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. El Laboratori Psicotècnic comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo i Barrios, el metge Joan Mallofré i Manyosa i la mestra Maria Vinyes i Mayola i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.
El laboratori psicotècnic es va instal·lar al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch Salas,
Sabadell, abans de la Guerra Civil no disposava de cap centre oficial de segon ensenyament, els dos-cents estudiants s’havien de desplaçar fora de la ciutat o preparar-se a centres privats. En aquests últims anys de la República es van emprendre dos actuacions importants en aquest àmbit:
La creació de l’Institut-Escola que començà a funcionar el 15 de desembre de 1936. I la creació de l’Institut Obrer de segon ensenyament que depenia directament del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts del govern de la República; aquest institut tenia com a objectiu donar accés als estudis superior a aquells obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys, el material era gratuït i aquells treballadors que es veiessin obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.
Sarrà també va exercir com a Interventor de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada SA de Peinaje EC.
Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys a l’Institut Escola M. B. Cossío, acompanyat de Lluís Casals i Garcia (a la seva esquerra, amb bigoti), el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals, i l’alcalde de Sabadell, Josep Moix i Regàs, entre altres. Sabadell, 16 de març de 1937 (autor desconegut / AHS).
Apart de la gran tasca de Sarrà i la regidoria de Cultura, hem de tenir en compte també totes les iniciatives de les organitzacions obreres, com la dels anarquistes amb el pedagog Edgardo Ricetti a la Granja Escolar Camperola de la Masia de Ca n’Arguelaguet, que pretenia una educació integral amb la natura i que va acollir una cinquantena de nens refugiats de Madrid. El 1937, Sarrà va ser nomenat president de la Federació de Municipis Catalans i membre destacat del Consell de l’ Escola Nova Unificada (CENU), l’organisme de la Generalitat que vetllava per l’educació de tots els infants de Catalunya. Amb l’avanç de les tropes nacionals, el febrer de 1939, va marxar tot sol cap a França. Va ser internat al camp de concentració d’Argelers on es retrobà amb la família, i el novembre s’exiliaren a Santiago de Xile, on van adquirir diversos terrenys de vins i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes, va ser un dels primers empresaris de Xile que va adoptar voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que adoptaria la legislació xilena. El govern xilè el va nomenar delegat del gremi de vinaters al Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca. En l’àmbit cultural a l’exili, va ser membre del Centre Català, president de la Mútua Catalana, dirigent de l’ Agrupació Patriòtica Catalana, així com un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb els sabadellencs Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. El 1962 va ser el secretari dels Jocs Florals a l’exili, que van tenir lloc a Santiago de Xile, presidits per Margarida Xirgu.
“Cant a la ciutat obrera“, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal. Editat a Mèxic el 1959. Amb aquest llibre va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961. El 1933 havia traduït del francès, “Caliban parla” de Juan Guéhenno, editat per publicacions La Fona de Sabadell.
Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
DD.AA La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986
Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7
