Josep Masip i Pinyol

Sabadell, 21 de gener de 1895, (1) – 13 de febrer de 1961 (2)

Encarregat tèxtil a filatures de llana Valldaperas, represaliat pel règim franquista

Fill de Francesc i Pelegrina (2), visqué al carrer Mendizábal, 107 (anomenat Zumalacárregui durant la dictadura franquista), actual carrer de l’Espill (2) (3). Amb el lloc de naixement hi havia una confusió perquè familiars es pensaven que era nascut a Palma d’Ebre, però a la documentació de les quintes de 1916 apareix que Josep era nascut a Sabadell (1), la que era nascuda a Palma d’Ebre, era la seva mare.

Condemnat a 30 anys, (commutada de mort), l’any 1943 es trobava treballant en el penal de Coll de Nargó, per tal de reduir la pena. (4) A la llista de procediments judicials militars elaborada per l’ANC, surt que va ser condemnat a vint anys de reclusió temporal, commutada a 12 anys de reclusió menor. (5) En total, passà vuit mesos a la presó Model de Barcelona, cinc anys de treballs forçats construint carreteres i tres anys al penal de Santoña.

Va ser acusat de saber qui eren els responsables de la desaparició (mai es va trobar el cos, es suposa que va ser assassinat) l’1 d’octubre de 1936 del fill de l’amo de filatures de llana Valldeperas, Jaume Valldeperas i Fosalba, amb fàbriques a Sabadell i Torelló. (6)

Aquesta biografia ha estat feta a partir d’un treball de COU de la meva germana, Eva Berenguer Garrigós, sobre la meva àvia materna Antònia Masip Piñol, filla de Josep Masip i Pinyol, la seva família i el context històric de Sabadell. La part on parla de Josep Masip i Pinyol va ser escrita a partir de les paraules de la meva àvia Antònia i de Jacint Barceló Fau (arxiver de l’Orfeó de Sabadell, de tendència catalanista i cristiana) (7), fill polític de Josep Masip (2) que estava casat amb la germana de la meva àvia, la Rosa. A partir del treball de COU he anat ampliant i contrastant la informació amb documentació de diferents arxius i hemeroteques. Vull deixar clar que els descendents dels denunciants no en tenen cap culpa, però la història s’ha de conèixer.

Jo havia escoltat alguna cosa de que el pare de la meva àvia havia estat empresonat i en pena de mort, però no en tenia més informació, a part de recordar-me que algunes poques vegades havia sortit el tema a casa, ja que era més petit i es tractava d’un cosa que la meva àvia en parlava poc davant meu o davant de varis familiars.

Josep va ser cridat a quintes, (1) però va lliurar-se del servei militar per una insuficiència mitral i anà a viure un temps a Amèrica, per després retornà per casar-se amb la seva promesa Maria Soletat Piñol i Torres, amb qui tingueren quatre fills: Francesc, Rosa, Antònia i Ramon. Maria Soletat va patir un avortament i en va patir seqüeles per sempre, tot i que treballà fins a la jubilació.

Encarregat a l’empresa de filatures Valldaperas de Sabadell. A partir de 1932 i fins a finals de 1935, encarregat de la fàbrica de la mateixa empresa a Torelló

El 1934, l’empresa Valldeperas, d’on ell era encarregat, va obrir una fàbrica a Torelló, i l’amo Josep Valldeperas i Figueras, (6) li va demanar que anés a posar-la en marxa. Així que es traslladà amb tota la família cap a Torelló, on hi viurien dos anys. Allà van viure la revolta del 6 d’octubre de 1934. Per tal de bloquejar l’arribada de la policia i de la Guàrdia Civil, els revoltats van descollar un tram de la via i juntament amb els cargols que la subjectaven la van tirar al riu. Un cop esclafada la revolta les autoritats i la policia van obligar als revoltats a anar al riu a recollir-ho i arranjar-ho de nou.

Retorn a Sabadell i Guerra Civil

A finals de 1935, tornaren a Sabadell i varen anar a viure al carrer de Mendizábal (c/de l’Espill), número 107. Josep Masip no era de cap partit ni de cap sindicat, tot i que pel que havia sentit dir a la meva àvia si que es passava pel Círcol Republicà Federal, com tants altres sabadellencs de l’època. Si que amb el decret de sindicació obligatòria d’agost de 1936, s’afilià al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la UGT. A l’arribar la guerra, Josep continuava fent funcions d’encarregat a Cal Valldeperas, però la fàbrica de Sabadell va ser col·lectivitzada i formà part del Comitè de control, juntament amb: Ramon Llorens Soldevila, Eudald Manent Estevel, Manel Ripollès Gasulla, Miquel Boixonart, Lluís Peña, Enric Rosell i El cuiner. Les Milícies Antifeixistes de Torelló van agafar el fill de l’amo, que es deia Jaume Valldaperas Fosalba, i es suposa que el van matar. La viuda, Leonor Bonamich, va presentar una denúncia contra Josep, perquè deia que ell sabia qui havia mort el seu marit. La versió de Josep Masip i de la família és que una vegada va sentir com l’amo acomiadava un treballador i aquest al ser acomiadat li va dir que un dia es venjaria d’ell, pensaven que podia ser aquest home i que Josep ho sabia. Josep ho negà tant davant de les autoritats franquistes com en privat amb la família, si Josep hagués culpat a aquest home o algú altre, a ell segurament l’haurien deixat lliure, però haurien afusellat a qui hagués assenyalat com el responsable de la desaparició de Jaume Valldeperas.

L’informe del SIPM del 4 de juliol de 1939

En un butlletí d’informació del SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) del 4 de juliol de 1939, l’agent 28, exposa els motius per detenir a Josep. Segons aquest informe, tot es deuria a que Josep sentiria “despecho” perquè Jaume Valldeperas havia sigut nombrat director en comptes d’ell. També afirma que Masip havia “actuado con armas” durant els fets del 6 d’octubre de 1934. Segons aquest informe, poc abans de ser detingut, s’afilià a Falange, amb l’aval de l’alcalde Pere Guarch Bros i el tinent d’alcalde Ignasi Bosser Badia. L’afiliació a Falange podria ser a causa de que tenia informació i/o sospites de que algunes persones tenien la intenció de denunciar-lo i acusar-lo d’estar darrere de la desaparició de Jaume Valldaperas.

Informe del SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) que es troba a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), trobat per l’arxiver Jordi Torruella
Hemeroteca ‘La Vanguardia’, 9 de juliol de 1939. Pàg. 6 http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/07/09/pagina-6/33118180/pdf.html

Detenció i acusació, juliol de 1939

*Informació, dates i imatges extretes del sumaríssim contra Josep Masip: “Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″. Arxiu Militar III de Barcelona. En breu Josep Antoni Pozo traurà un llibre sobre els judicis sumaríssims de Sabadell de l’any 1939 amb informació sobre les persones condemnades per aquests judicis a la nostra ciutat.

Josep Masip va ser detingut a principis de juliol de 1939 pels agents Salvador Martí i Josep Maria Fontanet. El procés contra Josep Masip va partir de la declaració de Josep Obradors Molet, agent de policia, el dia 22 de juliol de 1939. Aquest, a la mateixa comissaria de Sabadell, a partir d’uns confidents “que le merecen entero crédito”, va acusar a Josep Masip d’anar personalment a Torelló a exigir l’assassinat de Jaume Valldaperas i que juntament amb Rossell, Peña i Ripolles va ser culpable de l’assassinat tant d’aquest com de Grifell. Aquesta acusació d’Obradors coincidia totalment amb l’informe de l’Agent 28 que hem vist anteriorment.

Declaració de l’agent Josep Obradors contra Josep Masip i compareixença d’aquest declarant-se innocent, 22 de juliol de 1939
Continuació de la declaració d’innocència de Josep Masip, 22 de juliol de 1939

El sumaríssim contra Josep Masip és una bona mostra de l’arbitrarietat d’aquests tribunals. La condemna a pena de mort es basava únicament en les declaracions dels testimonis de la germana de Jaume Valldaperas, Maria Valldaperas Fusalba (10/2/1940); de la vídua, Leonor Bonamich Balaguer (15/2/1940); i de dos treballadors, Joan Gorchs Vila (10/2/1940) i Josep Vilalta Susiachs (15/2/1940):

En canvi, els testimonis que declararen la seva innocència foren forces més, i hem de tenir en compte la por a declarar a favor d’una persona acusada d’estar darrere de l’assassinat del fill d’un empresari, poc després de la guerra civil en plena repressió franquista. Les persones que van declarar a favor seu van ser: els seus veïns; Remigio Bornay (4/1/1940), Joan Ros Crespi (4/1/1940); la treballadora de Valldaperas, Maria Trelis Gosalves (12/2/1940); i tretze treballadors de Valldaperas (5/3/1940): Agustina Salvador, Felicia Climent, Maria Roger, Mercedes Ferrer, Carme Grau, Gertrudis (el cognom no es veu bé), Pilar Martínez i Teresa Maglars, cinc més no saben firmar i posen l’empremta dactilar. Fins i tot, Josep Germà Andreu (15/2/1940), fill de l’empresari licorer i alcalde de Sabadell assassinat el 17 d’agost de 1936, Josep Germà Homet, va declarar que només havia fet l’informe policial i que desconeixia a Josep Masip i els seus antecedents.

La sentència va ser de condemna a mort. Un cosí de Jaume Valldeperas va assegurar a la família que no havien de patir, que no el condemnarien a pena de mort. Antònia Masip, encara no havia complert els 14 anys quan van empresonar al seu pare i sempre recordà l’angúnia que va passar quan havia d’anar dos cops a la setmana a veure’l per portar-li el dinar, primer a la Presó Cel·lular de Sabadell i després a la Model, on només el podia visitar un cop a la setmana. Ho van passar molt malament, ja que al estar a la presó, els faltava el seu sou i eren quatre germans. Un amic de Josep, el senyor Ustrell, els ajudava, però la família no els va ajudar gaire, segurament per la por a ajudar uns “rojos”.

L’1 d’agost de 1940, la seva dona, Soletat Piñol, suplicà la innocència del seu marit :

La declaració de Josep Valldaperas Figueras en la Causa General de 1942

En la declaració de la causa General, del 20 de gener de 1942, Josep Valldaperas Figueras, considera que els treballadors es van fer amb el control de les fàbriques, perquè mataren el seu fill, que regentava la fàbrica de Torelló; el director de la mateixa, Miquel Vilalta i a Enric Grifell, aquest últim era el corredor de llana i segons Josep Valldaperas havia amagat el seu fill a la seva casa de Barcelona durant els primers dies d’octubre. També afirma que va patir diverses detencions per part de membres de la FAI de Sabadell. Senyala com a responsables dels fets de la fàbrica de Sabadell a: Josep Masip, Manel Ripollès, Manent, Enric Rosell, “el Cuiner” i Luís Peña. I a la de Torelló a: Josep Cruells, Jaume Portet, Lluís Guiteras, Amadeo Sorín i Jaume Sabata. Per últim, declara que de la seva fàbrica de Sabadell han desaparegut o mort, Manel Ripollès i “el Cuiner”; i que es troben detinguts denunciats per aquests fets, Josep Masip i Enric Rosell (aquest finalment va ser afusellat més endavant). De la de Torelló, Josep Cruells va ser detingut i condemnat a 12 anys i un dia, però en aquells moments es trobava en llibertat provisional. (8)

La declaració de la viuda, Leonor Bonamich, l’abril de 1943

En la declaració de Leonor Bonamich del 13 d’abril de 1943, declara que el seu marit va ser detingut per diversos individus de la FAI i esmenta a tres persones del Comitè Revolucionari de Torelló: Jaime Ruches, Enrique Ricart (podria referir-se a Ricard Mill Ninot) i a Jordana (Jaume Jordana Fornols), aquí ja no esmenta a Josep Masip. Aquest comitè tingué una curta durada (del 18 de juliol de 1936 al 17 d’octubre del mateix any). En l’acta de constitució es relacionen els seus components: “Por la FAI: José Pujol Puig; Por las Juventudes Libertarias de Cataluña: Angel Compàs; Por los Sindicatos Autónomos: Juan Boix Anglada; Por la CNT: Jaime Ruches Feliu; Pedro Barcons Puigdecanet; Baldiri Pous Camprubí; Esteban Pallarols Xirgu; Ricard Mill Ninot; Jaime Jordana Fornols; Por Esquerra Republicana de Cataluña: Jose Serrat Aguilar; Ramon Cudí Riera”. (9)

Declaració de la vídua, Leonor Bonamich, 13 d’abril de 1943 (Archivo PARES)

Presó i treballs construint carreteres per redimir la pena

El testimoni de la meva àvia ens diu que Josep compartia cel·la amb 5 o 6 presos més. Els guàrdies eren tan cruels que una vegada van entrar per anar a buscar a un pres per afusellar-lo i anaven dient José, José, José, i reposaven una estona i tornaven a dir José, José, José i al final deien el cognom. Al cap de vuit mesos d’estar pres pendent de la pena de mort, el van informar que li havien tret i que podia treballar construint carreteres, i així va ser que formà part en la construcció de la carretera de Nargó, on passaren molt de fred i gana, i la de Canyelles a Sant Llorenç dels Morunys. Va fer amistat amb Pere Alomà de Sant Feliu de Llobregat que tenia uns camps de poma i aquest juntament amb la seva dona i filla l’ajudaren. També el van ajudar molt un matrimoni que es deien Josep i Soledat. Després el destinaren al penal de Santoña on almenys estava a cobert, allà hi va passar 3 anys.

El 20 de maig de 1946 li negaren l’indult:

“Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″, es troben a l’Arxiu Militar III de Barcelona.

La llibertat

Poc després de negar-li l’indult, Leonor Bonamich, el 12 de juliol de 1946 va fer una declaració espontània on deia que “desconocia absolutamente” la intervenció de Josep Masip en l’assassinat del seu marit. Durant aquests tres anys sense poder veure la família, les cartes que li enviaven en català arribaven a casa obertes i repassades. Segons ell i la família, li van donar la llibertat perquè passats vuit anys l’asseguradora podia indemnitzar a la viuda que l’havia denunciat, ja que el seu marit es considerava desaparegut.

Leonor Bonamich declara espontàniament, 12 juliol 1946. “Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″, es troben a l’Arxiu Militar III de Barcelona.

Josep, al sortir de la presó començà a treballar pel seu amic el senyor Saltor i després a casa d’Antoni Roig, on es jubilà. Tot i el que havia passat era una persona molt espavilada. Va obtenir ingressos de vendre flassades en unes fires de poble i abans de la guerra havia comprat uns terrenys a prop de “Can Fadó Nou” de Polinyà que li dèiem “La Vinya”, d’allà venia collites i vengué els “xampanys i licors” a la casa Serra de Sant Sadurní. També comprà un terreny al barri de Can Rull que donava a dos carrers: P. Amàlia (ara c/Garcia Lorca) i Gustau A. Becquer. Josep Masip va morir a l’edat de 66 anys d’una malaltia als ronyons.

La meva àvia Antònia es va casar amb Agustí Garrigós i Anglès, el qual el seu pare Vicenç Garrigós, era germà d’Eduard Garrigós, supervivent de Mauthausen. El Josep no el vaig conèixer, jo vaig néixer bastant més tard, el 1984. L’Eduard si que el vaig conèixer quan era petit, recordo que ell havia anat a casa dels avis a Sabadell i també l’haviem anat a visitar a Frontignan, i també recordo que era un home molt sincer parlant, que no s’estalviava de dir les coses pel seu nom. Josep Maria Benaul li va fer una entrevista el 17 de juliol de 1990, que es pot llegir a aquí: l’‘El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen

En record d’Antònia, Josep, Rosa Jacint, Eduard… i de tants altres… de les històries que queden per explicar i que algunes no s’explicaran mai…

Vicenç Garrigós i Pura Anglès

Parts del treball de COU d’Eva Berenguer:


Periple i vivències de Josep Masip Pinyol des de la seva detenció fins la seva llibertat, explicat per Antònia Masip

(1) Actes de quinta de 1916 (AHS)

(2) ‘Parte Facultativo de Defunción’. Colegio de Barcelona. Certificat per Bernat Salavert Font, llicenciat en Medecina i cirurgia. Identitat acreditada pel seu fill polític Jacint Barceló (AHS)

(3) ‘Espirall, carrer de l'<http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17947&Itemid=129> nomenclator. Ajuntament de Sabadell

(4) Junta Local Pro-presos, 1943-1954. Correspondència rebuda l’any 1943. AMH 1620/1. Secció/Sèrie 04-09-03 (AHS)

(5) ‘LLEI 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.
Llista de procediments judicials militars: 66.643 persones físiques i 15 jurídiques. Darrera actualització 01/01/2022′ Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) <https://anc.gencat.cat/web/.content/anc/noticies/Documents/20171101_actualitzacio_PC_llei_victimes.pdf> Josep Masip Pinyol. Any 1939, núm. 002622. Pàg. 1459

(6) ‘Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Torelló’. : T. Vall-Llosada, G. Verdaguer, R. Lacuesta. Ajuntament de Torelló, 2000-2003 “…Tornant al registre, Josep Valldeperas Figueras va adquirir la fàbrica l’any 1932. Jaume Valldeperas, directiu de l’empresa, va morir assassinat l’any 1936 enmig de l’onada revolucionària que va sacsejar Torelló durant els primers mesos de la Guerra Civil (1936-1939). La societat Valldeperas durà fins 1946…” <https://www.diba.cat/documents/429042/7af6361a-1201-4ac7-9c58-93dfd50c0511> (Pàg. 152)

(7) ‘Entrevista… Avui amb Jacint Barceló i Fau’ (Pàg. 4). L’Informatiu, núm. 26. Associació d’Empleats Jubilats i Pensionistes de la Caixa de Sabadell

(8) ‘Pieza octava de Barcelona. Delitos contra la propiedad e informes de las Cámaras Oficiales de Comercio e Industria – Archivo Histórico Nacional, FCCAUSA_GENERAL,1672, Exp.5’. Archivo PARES. Ministerio de Cultura y Deporte, Gobierno de España.

(9) L’esclat de la Guerra Civil a Torelló. ‘La constitució del comitè antifeixista revolucionari de torelló’. L’aparador de l’arxiu. Ajuntament de Torelló <https://torello.cat/aparador-esclat-de-la-guerra-civil/>

Rafael Monllor i Belenguer

Extret de: Exposició. “Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell.

Alcoi (Alacant), 19 de febrer de 1906 – Castell de Hartheim (Àustria), 22 de setembre de 1941

A l’esquerra: Retrat d’estudi del matrimoni de Rafael Monllor i Maria Llorens. A la dreta: Rafael Monllor al Front d’Osca. Al revers hi posa: “Recuerdo de mi estada en el frente de Huesca, cumpliendo con mi deber de hombre antifascista. Vuestro primo Rafael Monllor. Sabadell,12-3-37” (AHS -cedides per Rafael Monllor Llorens-).

Va néixer a Alcoi, però l’any 1930 després de casar-se amb Maria Llorens Ferrer, es va traslladar a Sabadell, on hi va tenir un fill, Rafael, nascut el 17 de desembre de 1933. A finals del segle XIX fins a l’inici de la guerra civil, Sabadell va rebre força immigració provinent d’Alcoi. A Alcoi hi tenia dos germans, Camil i Josep, i altres familiars. Era teixidor i militava a la UGT, el seu últim domicili a Sabadell, va ser al carrer de Llobet 32, interior 1ª.

Al començar la guerra va deixar el seu fill a casa d’uns familiars d’Alcoi, on i restà fins el final del conflicte, i s’allistà com a milicià a la Centúria Alpina i carrabiner.

Abans de que les tropes nacionals arribessin a Sabadell va passar per la ciutat i es va acomiadar de la seva dona i família. Després de passar la frontera francesa, va ser internat als camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, d’Agde de Vernet i de Setfonts. Posteriorment va ser traslladat a les Companyies de Treballadors Estrangers CTE-24 (la Mosel·la) i CTE-140 (Ambronax). Va ser capturat pels alemanys i internat al Dulag de Colmar (Alt Rin, França) des d’on va escriure la seva última carta a la família, l’11 de juliol de 1940. Després va ser traslladat a l’Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), amb el número 87097. I finalment, va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen, en un comboi on hi anaven 1.472 republicans espanyols, hi arribaren el 27 de gener de 1941, i va ingressar-hi amb el número 6753. Va morir assassinat al Castell de Hartheim.

El seu fill Rafael Monllor ha guardat el record del seu pare, amb diverses cartes i fotografies.

Galileu Molins i Ventura

Sabadell, 1901 – Caracas (Veneçuela), 1983

Militant de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sorgit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista. També va ser secretari de la “Emancipación”, organisme que ajudava a gestionar enterraments i casaments pel civil. Va formar part del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil.

Fill de Francesc Molins i de Maria Ventura. Després de cursar els estudis primaris, s’inicià en el món del treball tèxtil al costat del seu pare, tècnic de telers a l’empresa de l’industrial de tarannà liberal i demòcrata, Gabriel Alguersuari i Farrés, que reunia entre els seus treballadors els principals sindicalistes de la ciutat: Josep Moix i Regàs, Miquel Bertran i Oleart i Josep Rosas i Vilaseca. Posteriorment, treballà com a teixidor a la fàbrica Llonch i Sala, S.A, fins l’esclat de la Guerra Civil. Es va casar amb Rosa Pera i Vallribera, procedent d’una família de sindicalistes, amb la qual va tenir dos fills, Màrius i Marina.

La seva militància política va començar a la Federació Comunista Catalano-Balear, militància que va provocar que fos empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. El novembre de 1930 va participar en la fundació del BOC, juntament amb Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu i Valls, Salvador Aymerich i Gras, Jaume Giralt i Espuñas, Jesus Mañé i Pascual, Josep Oltra i Pico, Jaume Viladoms i Valls, Camil Formosa i Comadran, entre altres. La primera seu del del BOC estava situada al Raval de Dins i s’hi agrupaven 135 militants, posteriorment la seu va estar al carrer del Sol, del Pedregar, a la carretera de Molins de Rei amb la Carretera de Barcelona on hi havia el cafè “El Diluvio”, propietat Magí Marcé i Segarra, que seria Alcalde pel “Círcol” Republicà Federal” (CRF), i a la Plaça de l’Àngel. Després de diversos canvis de seu, el seu últim local estava situat a la Rambla número 6 i els primers mesos de la guerra, ja amb el nom de POUM, va arribar a tenir uns 200 afiliats.

Local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) al Raval de Dins, 1934. Autor: Joan Sala. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A Sabadell, com a la resta de localitats catalanes, a causa dels “Fets de Maig” de 1937, la seu del POUM va ser clausurada, i aquest prohibit, tot i que els regidors del POUM, a diferència d’altres municipis van seguir a l’Ajuntament fins el novembre de 1937, ja que els dirigents del PSUC local com l’alcalde Josep Moix i Regàs o Jaume Camps i Illa, es negaren a titllar-los com “agents trotskistes” i els consideraven gent molt capaç i honrada. Tot i que finalment els dirigents del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) van haver de seguir l’ordre del Decret de la Conselleria de Governació de la Generalitat d’expulsar el POUM dels consistoris, els seus membres no van ser expulsats de la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Unió General del Treball (UGT), sindicat on compartien militància amb els dirigents i militants del PSUC.

Galileu Molins, va formar part del Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes i posteriorment Cos d’Investigació de Patrulles de Control, format el 29 d’octubre de 1936 per substituir les Milícies Antifeixistes, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a França per assentar-se finalment a Caracas (Veneçuela), on moriria a l’edat de 82 anys.


Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. ‘Galileu Molins i Ventura’ (pàg. 137-140). Editorial Agulló-Costa, Sabadell Primera edició, dessembre del 2006. ISBN: 8486636000

Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern, i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Primera Edició, juny de 2018. ISBN: 9788498839852

Francesc Trabal i Benessat

Sabadell, 5 de maig de 1899 – Santiago de Xile, 8 de novembre de 1957 (1)

Francesc Trabal i Benessat. FONT: escriptors.cat

Escriptor, humorista proper al dadaisme, periodista i editor. Membre fundador de “La Colla de Sabadell”

Fill d’Emilia Benessat i Babí i de Vicenç Trabal i Balsach, Procurador dels Tribunals i membre de la Lliga Regionalista. Estudià a l’Escola Pia de Sabadell, i tot i no seguir estudis universitaris s’interessà de ben jove per la cultura i el periodisme, col·laborant en diverses publicacions com La Veu de Catalunya”, “El Mirador”, “Meridià”La Publicitat” (òrgan d’expressió d’Acció Catalana), però sobretot escrigué articles curiosos i divertits, i acudits sobre burgesos i polítics al “Diari de Sabadell” sota el pseudònim de “Senyor Banyeta”, i n’arribà a ser Director. Principal impulsor i membre del“Grup de Sabadell” o “La Colla de Sabadell”, del qual el seu germà Josep Maria també en formaria part. Una de les primeres activitats d’aquests joves és la publicació satírica, “La fulla del Salau” (abril-maig 1916). “La Colla de Sabadell” es reunia per denunciar els hàbits burgesos dels quals formaven part al ser de famílies benestants (el seu pare va ser procurador dels tribunals i dirigent de la Lliga Regionalista) i per tal de generar escàndol i provocar als cercles dominants. Qüestionaren la cultura i els costums del seu temps, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general. Organitzaren actes provocadors com els Anti-Jocs Florals, crearen un Club de Senyors amb un un ase com a President, i celebraren conferències provocadores i grotesques.
L’any 1919 el grup es va consolidant i l’11 de desembre del mateix any, Trabal pronuncià a l’Acadèmia de Belles Arts, la conferència “Les ciutats solitàries a Catalunya” on proposà la creació d’una associació de música i d’associacions equivalents federades a aquesta a arreu del territori català. Dirigí l’Associació de Música, que ja tenia 526 associats l’any 1921 (1). L’associació feia arribar la música a totes les ciutat de Catalunya i hi passaren els millors concertistes catalans i europeus de l’època, com ara Ricard Vinyes, a través del qual viatjaren a França al 1923 i establiren contacte amb intel·lectuals com Jean Cocteau i el Grup dels Sis, així mateix, Trabal conegué a París la que seria la seva muller al 1929, Antoinette Bordesvielles.

Políticament primer estigué compromès amb la Lliga Regionalista, i posteriorment trencà amb aquesta per donar suport a Acció Catalana (AC), partit creat el 1922 a partir de la Conferència Nacional Catalana, bàsicament per personalitats disconformes amb la línia política de la Lliga Regionalista, que consideraven una claudicació als drets nacionals de Catalunya, membres de la Joventut Nacionalista de la Lliga, de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals sense adscripció política.
Durant la Guerra Civil es va fusionar amb Acció Republicana Catalana donant lloc al partit Acció Catalana Republicana (ACR). ACR era un partit liberal i republicà, format per professionals liberals i classe mitjana, més a la dreta que l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de l’època, i més nacionalista que aquesta, però sense abraçar postulats independentistes com Estat Català. Trabal, tot i que va ser un dels signants de la Conferència Nacional Catalana, a les eleccions municipals de 1931 encara donava suport a la candidatura catalanista hegemònica de la Lliga, però després d’aquestes va trencar definitivament amb la Lliga per passar a defensar postures clarament republicanes i ocupant llocs de responsabilitat en tasques culturals durant la Guerra Civil.


Francesc Trabal amb el seu gran amic Joan Oliver “Pere Quart” i amb Armand Obiols, creà l’editorial La Mirada (que més endavant es fusionaria amb l’Editorial Proa) el 1925. La idea sorgí la tardor de 1924, després d’una reunió amb diversos escriptors vinculats a Acció Catalana (Josep Carner, Jaume Bofill i Mates Carles Riba) al Marquet de les Roques de Sant Llorenç, propietat de Joan Oliver “Pere Quart”. Es tractava de crear una editorial que fes contrapès a la conservadora Biblioteca de Sabadell impulsada pel periodista de la Lliga, Joan Costa i Deu. Aquesta s’estrenà amb la publicació de Francesc Trabal, L’any que ve” (1925), llibre d’acudits il·lustrats pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreras, Lluís Parcerisa i amb pròleg de Josep Carner. Es tracta d’una sèrie de vinyetes realitzades expressament amb un traç infantil i bona part d’elles amb un peu de text dialogat (2). Trabal va destacar com a renovador de la novel·la catalana, el 1929 publicà la seva primera novel·la “L’home que es va perdre” i a l’any següent la que es considerada la seva millor obra, “Judita”, on no hi falta l’humor i el component eròtic, dues constants en l’obra de Trabal. El 1936 guanyà el premi Crexells per la novel·la “Vals”

A l’esclatar la Guerra Civil es traslladà a Barcelona, on organitzà el Servei de Biblioteques del Front i fou un dels fundadors a l’estiu de 1936 de la Agrupació d’Escriptors Catalans (posteriorment adherida a la UGT), i Secretari de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) creada a finals del 1936, formada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat amb figures de la talla de Pompeu Fabra, Carles Riba i Pous i Pagès; i els sindicats CNT i la UGT. Trabal com a Secretari de la ILC serà un dels impulsors de la ràdio “Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista”. Pel que fa a les relacions internacionals en l’àmbit de la cultura, participà a les reunions del PEN Club International a París, amb Carles Riba, Joan Oliver i Joaquim Xirau (1937), i a Praga (1938), amb Mercè Rodoreda.

Tres dies abans de l’entrada de les tropes del Bàndol Nacional, organitzà amb el Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, la sortida cap a França dels intel·lectuals vinculats a la ILC, Pompeu Fabra i els escriptors Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Armand Obiols, Joan Oliver, Anna Murià i Mercè Rodoreda. El grup s’instaŀlà provisionalment al Castell de Roissy-en-Brie, prop de París, i Trabal treballà pel Departament de Propaganda anglès. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es dirigí a Xile amb la seva família i la de Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana i Domènec Guansé a Xile, embarcaren en el vaixell Florida, el 8 de desembre de 1939 i arribaren a Santiago de Xile el 9 de gener de 1940.

A Xile, en l’àmbit editorial, fundà amb Joan Oliver i Xavier Benguerel l’editorial el Pi de les Tres Branques, i amb l’escriptor xilè Hernán del Solar l’editorial Rapa-Nui (1946), especialitzada en llibres infantils i juvenils; i fou Gerent de l’editorial American PlayBoook. El 1947 publicà la seva última novel·la, “Temperatura”; impulsà i fou Vicepresident de l’ “Instituto Chileno-Catalán de Cultura” i Director del PEN Club de Xile; i va participar en les emissions radiofòniques L’hora catalana, a través de Radio Rapa-Nui (1953) (3).

Morí a Santiago de Xile el 1957. El seu amic, l’escriptor Joan Oliver “Pere Quart”, que ja havia retornat a Catalunya l’any 1948, va escriure d’ell: “No puc deixar de creure que en Trabal morí d’enyorament”. Gràcies al llibre “Tros de paper” del seu amic Joan Oliver, i de la correspondència entre ambdós, podem fer-nos una idea de les seves inquietuds culturals i del seu caràcter social i extravertit.

El 1984 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una Avinguda al Barri de Can Deu, curiosament a prop seu es troba l’Institut Joan Oliver (4).


(1) ‘Francesc Trabal. Biografia’. escriptors.cat

(2) ‘Francesc Trabal’. Dolors Oller. Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Lletra A La literatura catalana a internet.

(3)  García Ripoll, Martí. La radio en català a l’estranger (en català). Barcelona: Documents UOC, juliol 2007. ISBN 978-84-490-2499-3.

(4) ‘Francesc Trabal, Avinguda de’. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell.

Eduard Garrigós i Soler

Benilloba (Alacant), 10 de març de 1909 – Frontignan (Herault, França), 19 de gener de 1998 (1)

Eduard Garrigós a la sortida del camp de concentració de Mauthausen després de l’arribada de les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945, darrere seu el Coronel Seibl de la Divisió Blindada Patton. FONT: AHS (Autor desconegut)

Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba) i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi). Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills:  María Teresa  (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). La família es va traslladar a Sabadell a causa de les males collites, a casa d’un oncle, però sigui perquè no els va anar bé o perquè la resta de família està al poble, retornen a casa. Però l’any 1912 Benilloba pateix una greu sequera, i a més, el 4 de març, mor la mare, Teresa Soler i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon (2)

A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure, posteriorment va treballar a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, fill de Théodore Jenny, assassinat el 22 de febrer de 1920. Eduard estava afiliat a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i expulsada d’aquesta per formar part dels Sindicats d’Oposició i per les seves dures crítiques a la ingerència de la FAI sobre el sindicat, finalment adherida a la UGT el 1936. Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934 (3).

Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16al barri de la Creu Alta. Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina (Jaca), transmissor a Torredongimeno i posteriorment comissari de transmissions de la 139ª Brigada MixtaVa combatre a Andújar, al front de Terol, a l’Ebre (de Mora de l’Ebre fins a Gandesa) i a Lleida. Durant la Guerra va viure la separació amb la seva dona, la mort d’un germà i la tuberculosi d’un altre, Salvador, ambdós al front.

Es va exiliar a França i va ser internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Amb la ocupació alemanya de França, va ser empresonat per l’exèrcit nazi al Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), i després deportat al camp d’extermini de Mauthausen, on ingressà el 17 de gener de 1941 amb el número 6793 (4). Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca on no havia de patir les dures condicions d’altres presos, però després el van fer treballar a la pedrera, pujant pedres per una escala, on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessinposteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però que es sentia txecoslovac, era del Sudet.

Al camp es va trobar amb altres sabadellencs com els germans Esteve i Melcior Cañellas, Joan Capellas i Pablo Alós, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp i amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava (5). Amb aquest grup contactaren amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.

Grup de deportats alliberats. ca 6-22 de maig. Eduard Garrigós i Soler (dret a l’esquerra i amb gorra), Casimir Climent (al seu costat). De genolls, Pablo Alós i Escartín (a l’esquerra), i al seu costat, Joan Capellas i Fages. Autor: Francesc Boix. AHS

Havia visitat Sabadell diverses vegades, on hi tenia familiars, li dèiem “el tiet de França”, també l’havíem anat a visitar a Frontignan, on vivia, i on va morir el 1998, deixant unes memòries gravades en set cintes de casset, encara pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències.

Eduard Garrigós Soler a casa del seu germà. Barri de Sant Oleguer de Sabadell, ca. 1995. Autor desconegut (AHS)
Tomba d’Eduard Garrigós a Frontignan

Cartell de l’exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Eduard Garrigós amb la roba de pres del camp i el número arrencat (Autor: Francesc Boix)




(1) ‘Eduard Garrigós Soler, víctima de la repressió en els camps de concentració del nazisme‘. Enrique Morrió Gómez. aramultimedia.com, 25 de març de 2019.

(2) ‘EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP.1’. Benilloba. E. Morrió. subhastador.blogspot.com

(3) ‘EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP.2’. Benilloba. E. Morrió. subhastador.blogspot.com

(4) ‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.

(5) ‘El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen‘, Silvia Saiz i Calvó, Ernest Gallart i Vivé; transcripció: Anna Cabeza i Gutés. Entrevista realitzada per Josep M. Benaul a Eduard Garrigós el 17 de juliol de 1990. Arraonarevista d’història, 2006: Núm. 30 , 4a època.

Ricard Fornells i Francesc

Barcelona, 1895 – Barcelona, 4 d’abril de 1950 (1)

 
El 1918 era Secretari de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). De novembre de 1917 fins a finals de 1919 participà a la reestructuració del periòdic de la CNT catalana  “Solidaridad Obrera”. Entre el 28 i el 30 de juny de 1918 representà a la Federació Local de Barcelona juntament amb A. Mira, al decisiu Congrés de Sants. El 1919 va assistir al Congreso de la Comedia de la CNT, en representació del sindicat del vidre. Va seguir col·laborant en la premsa confederal, i el 1924 formà part de la redacció de “Solidaridad Obrera”, dirigida en aquell moment per Hermoso Paja. 
 
Col·laborà en la publicació “Cultura Libertaria” des de la seva publicació el 6 de novembre de 1931, destacant el seu article “El valor del sindicalismo”, publicat el 24 de juny de 1932, on defensà les tesis trentistes moderades, el 1932 també col·laborà a la publicació manresana “El Trabajo”. Al 30 d’agost del 1931 va aparèixer com un dels cenetistes que van firmar el  Manifest dels Trenta publicat al diari “L’ Opinió”, del sector moderat de la CNT contrari a les tesis insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  El 12 de juny de 1932 va participar a l’assemblea de fundació de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona, entitat que també presidiria i on realitzaria formacions pels treballadors. El novembre de 1932 en una assemblea extraordinària al Sindicat de l’Alimentació de Barcelona, va ser expulsat de la CNT i es va passar als Sindicats d’ Oposició trentistes i a la Federació Sindicalista Llibertària, posteriorment, al 1934, va ajudar a Ángel Pestaña a crear el Partit Sindicalista. El motiu de l’expulsió del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, van ser les acusacions verbals contra Durruti i Ascaso, a qui havia acusat “d’atracadors” pel seu tour a Sud-amèrica durant la dictadura de Primo de Rivera. Segons l’acta de l’Assemblea Extraordinària del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, la denuncia havia sigut presentada a la Comissió de Farines per diversos companys que pretenien protestar per la “campanya derrotista que feia Fornells a la fàbrica contra diversos militants de la organització. A la reunió hi van estar presents Fornells, Ascaso i Durruti. Aquest últim va defensar l’expulsió de Fornells:
 
“Durruti pide la palabra y dirigiéndose a Fornells le exige que aclare lo dicho y que no está dispuesto ni un momento más a que ciertos elementos y a traición le calumnien; en estos momentos estamos ante los trabajadores y sino eres un cobarde te digo que digas toda la verdad que sepas de Durruti, y si no aclaras lo dicho por los compañeros harineros, que cree son ciertas, pues está en su ánimo el creer que Fornells es capaz de eso,  me acogeré a lo acordado en el último Congreso Nacional de la organización, el cual dice que quien acuse y no pruebe las acusaciones será expulsado de la misma”. (2)
 
Es va traslladar a Sabadell el 1932, on va ser el cap del Partit Sindicalista i dirigí la “Escuela del Instituto Pedagógico Cultura y Solidaridad” succeint a l’expulsat pedagog Edgardo Ricetti, membre del sector faista que a Sabadell era minoritari i que continuaria la seva tasca docent al Col·legi “Cultura y Solidaridad”. Fornells, també s’encarregà de l’Ateneu de Divulgació Social de Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, pensat per la formació i capacitació dels obrers del sindicat.
 
 
El 1936 ingressà a la Unió General del Treball (UGT), ja que la  FLS de Sabadell, d’on en formava part, havia estat expulsada de la CNT pels seus postulats antifaistes, i s’havia adherit a la UGT. El 17 d’octubre de 1936 amb la constitució del nou Ajuntament, va ser escollit president de l’assemblea municipal (3). El setembre del 1937 va ser elegit com a president de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. A l’exili des de la Guerra Civil, va tornar a Barcelona el 1941, intentant arribar a acords amb el sindicat vertical franquista per tal de que hi entressin antics militants trentistes de la CNT, acostament que no va acabar fructificant. Va intentar donar classes  particulars però no se’n va sortir, i es traslladà a la província de Girona on va ser detingut i reclòs 6 mesos i posteriorment a la Model de Barcelona. Va ser pres al 1942 i l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet va testificar a favor seu perquè fos alliberat, tal com afirma a les seves memòries:
 
“Ya desempeñando mi cargo en la alcaldia estuve en relación con varios destacados elementos locales, antiguos afiliados a este grupo. Uno de ellos, quizás el de mayor personalidad, fue Ricardo Fornells, en cuyo favor presté declaración personalmente en un Consejo de Guerra que se le siguió en Barcelona y tuve al satisfacción de verlo exculpado y puesto en libertad” (4)
Els seus últims anys de vida va ser marginat per l’esquerra i els sindicalistes a causa del seu apropament al sindicat vertical franquista, les Centrales Nacional-Sindicalistas (CNS).
Fitxa de l’estada de Ricard Fornells a la presó. Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006

Més informació sobre Ricard Fornells i Francesc a l’article de Sergio Giménez a: https://serhistorico.net/2019/07/16/ricardo-fornells-un-veterano-sindicalista-al-servicio-del-franquismo/


(1) Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006

(2) “Como fue expulsado Fornells del Sindicato de la Alimentación de Barcelona”. Boletín de la Confederación Nacional del Trabajo de España, Año I, núms. 12-13-14, diciembre de 1932-enero de 1933, pàg. 37

(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1936). (pàg. 102). Ajuntament de Sabadell, 1986

(4) Marcet i Coll, Josep Maria “Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía,1940-1960″, (Pàg.122). 1963

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans. pàg. 595. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000 

Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya (dels orígens fins el 1939). “Biografies” <http://www.veuobrera.org/index01.ht>

Gustau Vila i Berguedà “Grapa”

 Sabadell, 18 de setembre de 1893 (1) – Carabanchel, 16 de gener de 1955 (2)

Gustau Vila “Grapa” a l’esquerra, Feliu Elias “Apa” al centre, i Joan G. Junceda a la dreta. Barcelona:
Ajuntament de Barcelona, 1986, (p. 78)

Dibuixant, caricaturista, membre de la Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (FLS-UGT) i empresari,  conegut amb el pseudònim de “Grapa”

Va col·laborar en publicacions com “Solidaridad Obrera” (portaveu de la CNT),  “La Rambla”, “Virolet” o “L’Opinió”. També en publicacions locals com “L’Almanac de les Arts” (3), “Garba”, “L’Estevet” i “L’Esforç” (4) o el “Vertical” (òrgan de la FLS-) (5)Els seus dibuixos sobretot eren de to marcadament satíric i anticlerical, carregaven contra els privilegis i la hipocresia de l’església i la burgesia, i el recolzament de bona part d’aquests sectors al feixisme. Es va posicionar amb Josep Moix i Regàs i amb el sector majoritari de la FLS que fou expulsat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’adherí a la Unió General del Treball (UGT), durant l’enfrontament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) també realitzà caricatures satíriques contra aquesta (5). Un cop consumat el cop militar es van penjar dibuixos seus de grans dimensions  a diverses esglésies de la ciutat.

Dibuix i rodolí de Gustau “Grapa” sobre les reivindicacions dels cambrers al “Vertical” Òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS)
Vinyeta del dibuixant “Grapa” al “Vertical”, on es veu el peu del sindicalisme aixafant el feixisme i preparat per aixafar els seus demés enemics, com l’església, el pistolerisme patronal, el governador Anido, el sometent, i també hi apareix nombrada la FAI.
Dibuix de “Grapa” on apareixen dos homes enterrant el llibre del capellà integrista sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany El liberalismo es pecado. FONT: http://museusenlinia.gencat.cat
Cartell del dibuixant “Grapa” davant l’església de “Los Padres”. Desembre de 1936

Gustau Vila va néixer al carrer de Riego de Sabadell, fill de Josep Vila i Tiga i d’Antònia Bergadà i Marimon. Després d’estudiar als Escolapis de Sabadell, començà a treballar com a aprenent de manyà i després com a mecànic carder a l’empresa de l’industrial sabadellenc Francesc Mullió i Noguera, al carrer de Manso, feina que combinava amb la seva gran afició i passió, el dibuix, participant a l’Acadèmia de Belles Arts. Participà en la creació del Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals de la FLS i participà  en la Comissió de Propaganda de la FLS-UGT creada el 1936.

Amb la victòria del bàndol nacional es va exiliar a França on acabà al Camp d’Argelers, des del camp envià cartes amb  dibuixos sobre el dia a dia al camp de concentració que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell. (6)

Dibuix de Gustau Vila i Berguedà “Grapa” al camp de concentració d’Argelers l’agost de 1939

Va retornar a Sabadell, sent denunciat i passant una setmana a la presó, va sortir d’aquesta gràcies a l’aval de l’alcalde Josep Maria Marcet. Finalment el 1946 va abandonar Sabadell i s’instal·là a Madrid on amb altres famílies sabadellenques va crear una fàbrica tèxtil al barri de Carabanchel. Va morir en aquesta ciutat, a l’edat de 60 anys.

 


(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Llibre d’actes de la quinta de 1914.

(2) Gustau Vila i Berguedà, dibuixant i caricaturista ens llegà un testimoni punyent i directe de l’exili des del camp de concentració d’ArgelersMercè López i Fort. Arraona: revista d’història, 2006: Núm.: 30, 4a època.

(3)  Almanac de les Arts. Sabadell: Joan Sallent, 1924, p. 56 i 169.  Almanac de les Arts. Sabadell: Joan Sallent, 1925.

(4) «Gustau Vila i Berguedà». L’Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

(5) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Autor de la biografia: Pujadas Martí, Xavier. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. (pàg. 1440)

(6) Gustau Vila i Berguedà, dibuixant i caricaturista ens llegà un testimoni punyent i directe de l’exili des del camp de concentració d’ArgelersMercè López i Fort. Arraona: revista d’història, 2006: Núm.: 30, 4a època.

L’Obrera: Local de la Federació Obrera de Sabadell (FOS)

El local de l’Obrera estava situat al carrer Estrella, 110. Era la seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) i va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.

La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la família Turull.

El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat per José López i Montenegro.

L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i al 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.

Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera (tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco. 

Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917

El trencament trentista

Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricetti era mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven gran part dels nens del barri de la Creu Alta). Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT)  i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT. Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAI Bru Lladó.

En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera

El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.

L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obrera era propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.

Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera.
Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981

L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 la Policia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.

Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981

Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obrera per ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat. CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.

El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT. L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.

L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que els locals li van ser arrabassats pel feixisme i crítica la postura antidemocràtica del govern municipal i els sindicats paral·lels.
Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981

Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”. Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda. La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.

El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.

L’enderroc de l’edifici de l’Obrera

El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no va anunciar la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN. 

Jaume Girabau i Esteve

Sabadell, 22 d’abril de 1914 – Madrid, 21 de gener de 1942 (1)

Militant comunista, membre de la Federació Local de Sindicats-Unió General del Treball (FLS-UGT), les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Executat pel règim franquista el 21 de gener de 1942 (1).

Va realitzar la primària a l’escola del pedagog i sindicalista Ricard Fornells i acabà la formació a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Treballà al sector d’acabats de la indústria tèxtil i s’afilià al Sindicat Industrial i d’Arts i Oficis de la FLS adherida a la CNT fins el trencament trentista (la FLS es passà a la UGT a inicis de la Guerra Civil). A principis dels anys 30 s’afilià a la Joventuts Comunistes de Catalunya.

Fou empresonat juntament amb altres companys sabadellencs a causa de la seva participació als fets del 6 d’octubre de 1934. I alliberat després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular i l’amnistia. Participà en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i s’incorporà al PSUC el 1936.

Durant la Guerra Civil va participar en l’expedició que intentà alliberar Mallorca de les tropes franquistes i posteriorment lluità al Front d’Aragó, primer com a voluntari i després com a comissari de la 30ª Divisió. Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França, on fou internat al camp de concentració de Barcarès i posteriorment internat al Castell de Cotlliure amb altres militants de les JSUC i el PSUC, quan fou deixat en llibertat emigrà a a bord del vaixell “De la Salle” cap a la República Dominicana, on arribà el 23 de febrer de 1940 a Puerto Plata (2)

El 1941 va ser enviat a Lisboa per la direcció del Partit Comunista per tal d’incorporar-se clandestinament a la direcció del PSUC i ajudar a Isidoro Diéguez i el grup que encapçalava, fou detingut per la policia de Salázar juntament amb la resta del grup per la policia portuguesa i lliurat a les tropes franquistes. Un consell de guerra el condemnà a mort, sent executat el 21 de gener de 1942 amb 27 anys a Madrid, juntament amb els seus companys: Isidoro Diéguez, Jesús Lagañarra, Manuel Asarta, Joaquín Valeverde, Jesús Gago, Francisco Barreiro Barciela i Eladio Rodríguez González.

Una plaça de Sabadell al barri de La Creu Alta, porta el seu nom (1).


Estruch Tobella, Joan. El PCE en la clandestinidad. 1939-1956. Ed. Siglo XXI

(1) Nomenclàtor. ‘Jaume Girabau, Plaça de’. Ajuntament de Sabadell.

(2)  ‘Los barcos del exilio republicano‘, 2019.

Josep Rosas i Vilaseca

Súria, 10 de setembre de 1891 – Santiago de Xile, 14 de juny de 1968

Sindicalista i polític comunista

Era el germà petit del sindicalista Ramon Rosas, que va ser alcalde de Polinyà durant la Guerra Civil. De ben jove, va començar a treballar al tèxtil, a la colònia Burés del Baix Llobregat, a on la vida i el treball dels obrers estaven totalment controlats, les hores d’oci i fins i tot si el treballador anava a l’ església o no. Als 24 anys, va arribar Sabadell i va començar a militar a la Federació Local de Sindicats de Sabadell (FLS) adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar activament a la Vaga General de 1917, en la proclamació de la II República i en els fets del 6 d’octubre de 1934 (aixecament de les forces d’esquerres i republicanes contra el govern de dretes del Partit Radical i sobretot per l’entrada de la cada vegada més feixistitzada CEDA). A causa de tots aquests fets va ser detingut i empresonat en nombroses ocasions.

Durant la II República, va ser director del setmanari “Vertical”, òrgan de premsa de la FLS i es va posicionar al costat de Josep Moix, a favor dels sindicats d’oposició, que a Sabadell va suposar que la majoria d’afiliats de la poderosa FLS passessin a la Unió General del Treball (UGT), sota l’orbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), del qual en serien membres els principals líders de la FLS. Va exercir els càrrecs de Conseller de Proveïments i President Delegat de la Comissió Municipal d’ Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil va deixar el càrrec de regidor a l’Ajuntament i es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. Posteriorment, es va traslladar amb la família a Xile, a finals de 1939, on va morir l’any 1968 sense haver pogut tornar a Sabadell com volia. L’alcalde, Josep Maria Marcet, a diferència d’altres casos, va mantenir la causa contra ell.

Durant els últims anys de la seva vida a l’exili, Rosas va escriure unes extenses memòries editades per l’ Arxiu Històric de Sabadell (AHS), titulades “El ciutadà desconegut, del Llobregat al Mapocho, on reflexiona sobre la seva vida i la seva militància sindical i política. 

Actualment Sabadell té una Plaça amb el seu nom, situada a la Serra d’ en Camaró, a la intersecció de la carretera de Terrassa i el passeig de Can Feu.


Nomenclàtor, Josep Rosas, Plaça de. Ajuntament de Sabadell                                                   <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18458&Itemid=118&search=josep%20ro> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Marimon, Silvia. “Un regreso con memorias. Los hijos del fallecido sindicalista emigrado, Josep Rosas, presentan su autobiografía”. Reportaje. El País. 21 sep. 2005 <http://elpais.com/diario/2005/09/21/catalunya/1127264854_850215.html> [Consulta: 30 gen.2017].

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La fundació del PSUC (1936). iSabadell.cat. 29 de maig del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-la-fundacio-del-psuc-1936/> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Josep Castells i Candiri

Santa Perpètua de Mogoda 1896-1980

Retrat del periodista i sindicalista Josep Castells Candiri, dècada de 1960. Autor desconegut (AHS)

Sindicalista i periodista de la Federació Obrera de Sabadell (FOS) i la seva successora, la Federació Local de Sindicats (FLS)

Va militar al sindicalisme a Sabadell. Als 13 anys feia d’aprenent caixista a l’impremta dels Vives, al carrer de Sant Joan. Era l’encarregat de portar els originals i les galerades de “La Gazeta del Valles” al sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany, que s’encarregava de corregir-les; Salvany va intentar infructuosament convertir el jove en sacerdot. Fou en els motlles de “La Gazeta del Valles” on Castells es va interessar pel periodisme i la literatura, molt de tan en tan li deixaven escriure algun article. També es va aficionar al futbol, jugant el 1911 a les files del Sabadell Futbol Club.

Es va afiliar de ben jove al sindicat del metall i va formar part de la comissió de la Vaga de l’art fabril de gener-febrer de 1916, així mateix, va participar a la Vaga General revolucionària d’agost de 1917, enfilant-se a dalt de la teulada de L’Obrera per tal d’aturar els canons d’artilleria que atacaven el local i als vaguistes. Durant la dictadura de Primo de Rivera, va escriure alguns articles de caràcter literari a “Solidaridad Obrera” i la “Colmena Obrera” de Badalona. Va col·laborar amb els trentistes en les publicacions del País Valencià “La Traca” (publicació humorística, anti-militar i anticlerical) i “Generación Consciente”, va ser a “La Traca” on Castells i Gustau Vila Berguedà “Grapa”, van començar a treballar estretament, “Grapa” hi participava realitzant els dibuixos, i Castells hi afegia la llegenda. Va estrenar al Círcol” Republicà Federal (CRF) l’obra “L’heroi anònim”, l’obra també es va passar a l’Euterpe i va servir per recollir fons per la família de Serafí Espinós, un sindicalista que va morir a causa del dispar fortuït de la seva pistola durant una manifestació.

El novembre de 1936, juntament amb altres comunistes sabadellencs, va crear una comissió de propaganda de la FLS-UGT, vinculada al sindicat d’artistes.

Fidel home de Josep Moix, es va decantar a favor del trencament trentista i l’ingrés de la Federació Local de Sindicats (FLS) a la Unió General del Treball (UGT) i a l’òrbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), també va fer costat a Moix durant els fets del 6 d’octubre de 1934.

Durant la guerra va participar breument a la columna Alpina del Front Alt d’Aragó, però va tornar a Sabadell a causa de la mort del seu pare, poc després morí la seva mare i Josep Moix li demanar que es quedés a Sabadell per tal d’encarregar-se del setmanari -“Vertical”, òrgan de la FLS-UGT que en els seus inicis era òrgan de la FLS-CNT, però que després es va convertir en la veu dels sectors trentistes contraris a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i posteriorment en òrgan de la UGT. Castells, va ser Director del “Vertical”  de 1937 a 1938, on hi va escriure amb els pseudònims de “Joan de la Son”, “Caviar” o “Pep de la Rosa”, destacant el seu apartat, juntament amb “Grapa”, anomenat “Les xeringades“, on”Grapa” realitzava les caricatures de clergues, militars, burgesos i rendistes, i Castells hi afegia la llegenda. El “Vertical” durant la guerra va traslladar la seva seu al carrer Feliu Crespí, número 6 i a causa dels problemes econòmics derivats del conflicte bèl·lic, va passar de quatre a dues pàgines i de ser una publicació setmanal a convertir-se en bisetmanal (sortia de dilluns a dijous). Castells, va participar com a representant de la FLS a la delegació local del Consell General de les Indústries Tèxtils i Annexes, creada el 21 de març de 1938.

Amb la victòria franquista, Castells es a va exiliar amb el seu amic “Grapa”, però foren dels sindicalistes que pogueren retornar més ràpidament, acollint-se a la “operación mandos rojos para la CNS” que promocionava el Governador Civil de Barcelona Antonio F. Correa Véglison juntament amb l’alcalde Josep Maria Marcet. Després de passar dos mesos per la presó de Girona i un per la Model de Barcelona, el 1941 ja pogueren instal·lar-se novament a Sabadell. Castells que abans de la guerra era filador de Can Cuadras, no va poder tornar-hi a treballar i va trobar feina com a mosso de magatzem a una empresa de components electrònics; “Grapa”, va muntar una fàbrica de cardes a Carabanchel, però va morir un any després de convertir-se en empresari.


Castells, Andreu. Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897-1938). Revista Arraona Núm. 9, segona època. Sabadell, 1980.” Josep Castells Candiri director de Vertical” (pàg 63-64) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/viewFile/202455/280252> Consulta: 21/12/2016].

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanc, Pelai. Història del moviment obrer als Països Catalans. UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. (pàg 365).

Manuel Farràs i Baró

Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 1974 (1)

Manuel Farràs i Baró (2)

Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de SindicatsUnió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell (3) i conseller de Sanitat i Assistència Social (4)  encarregat del Comitè Comarcal d’ Ajuda als Refugiats (5). Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran i Oleart (6)

Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys (7).

Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la Volta a Catalunya i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi (8).

Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró

Es va casar amb Mercè Albert i Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF) (9).

Va col·laborar amb tots els alcaldes que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936, fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix (també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat (10) que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.

Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del President Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.

Retrat de Manuel Farràs, obra de Gustau Vila “Grapa”

Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.

A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE) (11) (12), que va ser la seu central del govern de la república espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.

Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.

La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’ estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.


  • Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró

(1) (2) Simó i Bach, “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981.

(3)  Pozo González, Josep Antoni. «El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi.]». Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània, 2002, pàg. 153-154.

(4) Vargas Puga, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274).

(5) Santamaría, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017.

(6) (7) (8) (9) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili (pàg 73-76). Sabadell: Agulló-Costa (1986).

(10) Pozo González, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofía i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154

(11) Pereira, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004.

(12) Villarías Solana, Sara. Zaragoza: .. El Centro Republicano Español de México y su discurso político durante la Transición Democrática Española (1975-1982). [Trabajo Fin de Master] (Tesi) (en castellà). Zaragoza: Universidad de Zaragoza, Facultad de Filosofía y Letras., 2016.

Jaume Viladoms i Valls

Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976

Jaume Viladoms. FONT: Jaume Viladoms, mestre d’obrers,
Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric  

Pedagog, esperantista i militant socialista

Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i  els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear. Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.

Durant la guerra  fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC)i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.

Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.

Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia

Marcet, Joan. Jaume Viladoms, mestre d’obrers. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric. 5 pàg.

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447. ISBN: 848415243X/848338227X

Masjuan, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre  i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370

‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].

Francesc Duran

Extret de: Coord. Martínez de Sas, Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autor de la biografia: Pelai Pagès Blanch. Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 480).

Obrer del ram de l’aigua, anarquista i vegetarià. El 1918 va viure a París amb el també sabadellenc Enric Mampel. Fou amic íntim de Mateu Morral i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), els anys 20 formà part dels anarcosindicalistes sabadellencs que s’organitzaren per fer front als pistolers de la patronal. Durant la II República seguí a Josep Moix i a la Federació Local de Sindicat (FLS), que formava part dels sindicats d’oposició trentistes, col·laborant l’any 1934 en el setmanari portaveu de la FLS, Vertical. Però quan esclatà la Guerra Civil al juliol de 1936 i la FLS s’adherí a la Unió General dels Treballadors (UGT), ell s’hi oposà i retornà a la CNT. Un cop acabada la guerra s’exilià a França on va actuar en grups anarquistes específics almenys fins el 1974.

Josep Moix i Regàs

Sabadell, 28 d’octubre de 1898 – Praga, 3 de setembre de 1973 (1)

Sindicalista, Batlle de Sabadell i Secretari General i President del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Teixidor d’ofici (1), va iniciar la seva militància al Sindicat d’ Indústria Tèxtil de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar a la Vaga de 1917 i en les lluites socials de 1919-1923. El 1926 es va haver d’exiliar a Argentina a causa de la persecució que rebia per part de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El 1929 tornà a Sabadell i es va fer càrrec de la secretaria de la Federació Local de Sindicats (FLS) i el 1931 assisteix com a delegat del Congrés de la CNT a Madrid (2).

Es va declarar favor del sector trentista, contra l’estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Poc després de les pugnes internes, el setembre de 1932, va patir un atemptat per part dels sectors partidaris de la FAI. El maig de 1932, la FLS deixà de pagar la part de la cotització que anava al conjunt de la organització, per la qual cosa Moix és expulsat del sindicat (2). El maig del 1933 va participar en la constitució dels Sindicats d’ Oposició (3), crítics amb la ingerència de la FAI, però també es va acabar oposant a les idees anarcosindicalistes d’aquests, virant cap el marxisme i afiliant-se a la Unió Socialista de Catalunya (USC) (4). Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, i s’hagué d’exiliar de nou. Quan va ser alliberat i va poder tornar a Sabadell, ja s’havia afiliat a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment es va afiliar a la Unió General de Treballadors (UGT) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El 1936 aconseguí que la FLS, que agrupava la majoria de treballadors de Sabadell, ingressés a la UGT (5), així com altres agrupacions locals, convertint Sabadell en la ciutat més forta de presència ugetista i augmentant la presència d’aquesta a la província de Barcelona, tot i això, la CNT continuà sent el sindicat hegemònic de Catalunya. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l’alcaldia del 1936 al 1938.

Va ser Alcalde de Sabadell entre el 17 d’octubre de 1936 i el 17 d’agost de 1938 (6). El 17 d’octubre de 1936 d’acord amb el Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat, va ser elegit conseller en cap, càrrec que equivalia al d’alcalde de la ciutat. El 17 d’agost de 1938, va deixar l’alcaldia, al ser nomenat Ministre de Treball del Govern de Juan Negrín, també va ser Director General de Treball al Principat.

Després dels Fets de maig de 1937, es va desfermar una campanya contra el dirigent de la CNT, Bru Lladó, enfrontat anteriorment a Moix dins la CNT per oposar-se al sindicats d’oposició trentistes i defensar l’aliança amb la FAI. Moix va aprofitar el context dels Fets de maig per acusar a Lladó d’ haver penjat al seu despatx, el dia anterior als Fets de maig, un pasquí de Los Amigos de Durruti, que propugnava una sèrie de mesures revolucionaries, com crear una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig en un ple extraordinari es va acordar rellevar la CNT de les presidències municipals i es va “declarar incompatible el conseller Bru Lladó Roca, per la seva manifesta col·laboració amb la subversió produïda a Barcelona”, els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, la proposició es va votar per 20 vots a favor i l’ abstenció dels dos representants del POUM (7). El 13 d’octubre de 1937, el portaveu del POUM, Galileu Molins, va anunciar que els regidors del partit abandonaven l’ Ajuntament a causa del Decret de Governació de la Generalitat que obligava expulsar els regidors del POUM dels consistoris catalans, Moix en va lamentar d’aquest decret “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista” (8).

El febrer del 1939, acabada la Guerra Civil, marxà a Alacant i d’ allà a França per exiliar-se finalment a Mèxic. El 1942 firmà pel PSUC, l’acord de l’ Aliança Nacional Catalana que recolzava el president Irla davant el Consell Nacional de Londres. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949 va substituir a Joan Comorera com a Secretari General del PSUC, fins el 1956 que deixaria la secretaria a Gregorio López Raimundo per ocupar la presidència del partit. El 1953 les autoritats franceses van iniciar una campanya anticomunista i l’acabaren expulsant del país, instal·lant-se definitivament a Praga, on hi va viure fins la seva mort el 1973, ocupant encara la presidència del PSUC (9).


(1) Alcalde Moix, Avinguda de l’. coneix.sabadell.cat

(2) José Moix Regás. Real Academia de la Historia

(3) Martínez de Sas,Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 918)

(4) Castells Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (IV). Del Terror a la Segona República 1918-1936 (p. 21.15). Editorial Riutort. Sabadell,1980. ISBN: 8485164032

(5) Ballester, David. L’instrument sindical del PSUC durant la Guerra Civil. La UGT de Catalunya 1936-1937. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 1997

(6) DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ (pàgs. 108 i 132). Ajuntament de Sabadell, 1986

(7) DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ Artur Domingo i Barnils (pàg. 114). Ajuntament de Sabadell, 1986

(8) Santamaria, Antonio. Els fets de maig de 1937. “Història de Sabadell”.  iSabadell.cat, 22 de maig del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-fets-de-maig-de-1937> [Consulta: 1 de setembre del 2016].

(9) Morán, Gregorio (1986). Miseria y grandeza del Partido Comunista de España: 1939-1985. Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-5852-1. (pàg. 401)

Miquel Bertran i Oleart

Sabadell, 29 de juny de 1891– 17 d’agost de 1958, Tulancingo de Bravo, Hidalgo (Mèxic) (1)

Miquel Bertran i Oleart. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Impressor, teixidor, periodista, sindicalista i nomenat primer tinent d’alcalde l’any 1936 i penúltim alcalde de la II República (del 21 al 25 de gener de 1939)

Fill de família treballadora, cursà els primers estudis en el Col·legi Escola Pia de Sabadell. Començà a treballar de ben jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas i Faure. Posteriorment entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari i Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor. A la fàbrica d’Alguersuari hi tenia com a companys de feina a Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca amb els quals compartiria amistat i militància política.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar als aldarulls de la Setmana Tràgica i va haver d’exiliar-se a París durant un temps (2). Durant el conflicte bèl·lic de la I Guerra Mundial, des de París, es va mostrar contrari a la I Guerra Mundial i de donar suport als aliats, opinió a contracorrent de la majoria de francesos així com del moviment obrer sabadellenc (3). Participà A la Vaga General de 1917 i hagué d’exiliar-se una temporada a França, i més endavant a Itàlia i a Alemanya. Assistí al Congrés de Sants (Barcelona, juny de 1918), en representació dels rajolers de Sabadell. Fou un dels reorganitzadors de la CNT a Sabadell l’any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera. Participà en el tercer Congrés Confederal de la CNT com a delegat tèxtil per Sabadell (Madrid, 1931). Després dels “Fets d’Octubre de 1934”, s’exilià novament a França i al retornà a Sabadell fou empresonat juntament amb els seus companys del Comitè Local, fins que amb la victòria de les esquerres al febrer de 1936, van ser alliberats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, després del juliol de 1936, va ser nomenat Primer Tinent d’alcalde de la ciutat i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i Delegat Especial de Transports, per disposició de Director General de Transports de la Generalitat de Catalunya.

Una altra faceta seva és la tasca que va realitzar en la premsa sindicalista. L’any 1916 va dirigir els periòdic “Germinal”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS). També dirigí, l’any 1933 el periòdic “Vertical” portaveu de la FLS de Sabadell, dominat a l’època pels sectors trentistes. Amb el trencament trentista, es va alinear al costat dels seus companys i amics, Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca. La FLS va ser expulsada de la CNT i aquesta de majoria trentista va passar-se a la Unió General del Treball (UGT).  

Va substituir com a alcalde de Sabadell, a Manuel Farràs i Baró, durant només cinc dies, del 21 al 25 de gener de 1939 (4), posteriorment,el 26 de gener, ocuparia l’alcaldia només per un dia, Enric Mampel i Martí. Després de la guerra, s’exilià a Mèxic, a la localitat de Tulancingo, on hi romandria fins la seva mort. S’afilià al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i fou Director Tècnic de l’empresa tèxtil La Concha S.A, situada a Tulancingo. Es casà amb la també sabadellenca Carme Mañosa i Umbert, amb qui tingué un fill, Llibert.

Va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, a l’edat de 66 anys. Els obrers de la fàbrica La Concha S.A on treballava, van portar el seu fèretre amb el cos immòbil , en braços, des del seu domicili fins el cementiri municipal (5).

Des del 2011 una plaça de la ciutat de Sabadell porta el seu nom: nomenclàtor. Miquel Bertran, Plaça de. Ajuntament de Sabadell


(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 848338227-X (pàg.212)

(3) “Un sabadellenc contra la guerra a París. Juliol de 1914” Josep M.Benaul. iSabadell, Història, Opinió, 12 de novembre del 2018 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/un-sabadellenc-contra-la-guerra-a-paris-juliol-de-1091-per-josep-m-benaul/>

(4) (5) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

Sebastián Vera i Vera

Lorca (Múrcia), 1897 – Narbona, 1948

Sebastián Vera i Vera. FONT: Libertad (Liberté) Vera

Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell. Als anys 30 es va decantar a favor dels sindicats d’oposició, contraris a les tesis insurreccionalistes de la FAI dins la CNT

Va néixer a Lorca (Múrcia) el 1897. Estava casat amb Isabel Bonill Hernández, nascuda a Mazarrón (Múrcia) el 1899. Tenien 4 fills: Sebastián (n. a Alacant el 1925), Josefa, (n. a Villaquejida, Castella i Lleó, el 1928) i Libertad i Floreal (n. a Sabadell el 1931 i 1933, respectivament). A l’exili, el 21 de maig de 1941, Isabel tingué un fill a la maternitat d’Elna (Pirineus Orientals), li posà de nom Mario. La maternitat d’Elna va permetre donar a llum a 597 fills de dones refugiades, republicanes espanyoles, gitanes i jueves. (1)

Isabel i Sebastián, van venir a viure a Sabadell l’any 1928, en el padró de 1936 consten com a residents al carrer de l’Església núm. 6, juntament amb la sogra de Sebastián, Salvadora Hernández Martínez, nascuda a Mazarrón l’any 1858. (2) El 1930 va ser processat per un article publicat al periòdic anarquista “Acción”.

Durant el període 1931-1936 va estar afiliat a la CNT, i dins de la FLS, militant en el corrent dels sindicats d’oposició. Va ser delegat de la construcció de Sabadell al Ple Regional de 1931, any en que va recolzar la Vaga de telèfons amb sabotatges, fet que provocà, que fos detingut al setembre. Va ser membre de la Junta Directiva del sindicat de la construcció i del sindicat d’obrers municipals de la FLS. L’any 1934 va ser empresonat i processat pels fets d’octubre, en els quals va ser ferit per les forces d’ordre públic; al ser detingut, va ser posat en llibertat. Però quinze dies després, començà un consell de guerra contra ell, que va tenir lloc a la presó model de Barcelona (29 d’abril de 1935), se l’acusava d’agressió a l’autoritat. Durant aquests anys va ser redactor del diari Vertical, òrgan de la FLS.

L’any 1936 treballava a l’Ajuntament de Sabadell, com a peó de les brigades municipals i la seva esposa feia feines de la casa.

Durant la guerra, i integrada la FLS a la UGT, va ser president del Sindicat de la Construcció i del Sindicat d’Obrers Municipals i Secretari d’Organització i Propaganda del comitè local de Sabadell i del comitè comarcal del Vallès Occidental de la UGT. També va ser membre del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, i posteriorment del Comitè Local de Defensa. Va participar com a delegat de Sabadell en el III Congrés de la UGT catalana celebrat a Barcelona el novembre de 1937.

Acabada la guerra va marxar a França durant la retirada. Va sortir de Sabadell el dia 26 de gener de 1939 juntament, entre altres, amb Gustau Vila Bergadà (Grappa), Emili Mira Aparici i Josep Castells Candiri, dirigents també del sindicat.

La filla de Mario Vera i néta de Sebastián Vera, Isabelle Vera, va contactar amb mi i em va explicar la història de la seva família, també em va preguntar si tenia més informació sobre el seu avi. Isabelle viu a Tolosa i està cuidant a una de les filles de Sebastián Vera, la Libertad (Liberté) de 90 anys. Em vaig posar en contacte amb l’historiador sabadellenc Esteve Deu i em va passar informació sobre Sebastián Vera. Gràcies a ells he pogut refer i completar la seva biografia.


Informació aportada per Esteve Deu Baigual i Isabelle Vera

(1) ‘Maternité d’Elna: Mario Vera, orphélin ariégois’ (Maternitat d’Elna: Mario Vera, orfe d’Ariège). La Depeche.fr, 20 d’abril de 2019

(2) Padró Municipal, 1936 (AHS)

Enric Mampel i Martí

Sorita de Morella (Castelló), 1893 – Garges-le-Gonesse (França), 1979.

Teixidor i anarcosindicalista

Abandonà els estudis religiosos a causa de les pallisses d’un escolapi, s’acostà a l’anarquisme amb la setmana tràgica de 1909 de Sabadell, ciutat que serà el centre del seu activisme, on viurà al carrer Joan Vila Cinca número 68, al mateix número i carrer on després visqué l’historiador sabadellenc Josep Maria Benaul (1). Va treballar a la fàbrica de teixits de l’industrial i republicà, Gabriel Alguersuari, on també hi treballaven altres sindicalistes com Josep Rosas, Galileu Molins, Josep Moix, Miquel Bertran, i en la qual hi havia treballant de “canoner”, Joan Sala i Rovira, que seria president de les Joventuts del “Círcol” Republicà Federal (CRF). (2) Va tenir un paper destacat durant la vaga revolucionària de 1911 i s’hagué d’exiliar a Béziers (França), l’any 1913 va ser acusat de ser un dels impulsors de la vaga fabril. Un cop sortí de la presó, s’assentà a la localitat francesa de Vienne, on treballà de teixidor i milità intensament: organitzant una dura vaga en el ram i ajudant als desertors de la guerra. El 1917 després de la vaga general revolucionària, es traslladà a París on va conviure amb Francesc Duran, anarquista utòpic i íntim amics de Mateu Morral. (3)

Respecte a l’assassinat de Théodore Jenny, l’any 1920, que va provocar la condemna a mort dels joves Victor Sabater i Martínez i Martí Martí i Colomer, igual que el també anarcosindicalista Bru Lladó, va declarar molts anys després del crim que els autors no van ser els condemnats, sinó els membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. En el transcurs de la visita s’hauria produït una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari (4).

El 1921 fou detingut a la frontera francesa, acusat d’ajudar a passar clandestinament als anarcosindicalistes perseguits, va ser empresonat a Barcelona i acusat de deserció a l’exèrcit. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va tornar a exiliar, i finalment, va retornar a Sabadell amb la proclamació de la II República, amb un important paper dins l’anarcosindicalisme. Durant la Guerra Civil, quan la CNT va entrar al consistori, va exercir com a conseller de Foment (5). En acabar la guerra, quan els franquistes estaven apunt d’entrar a la ciutat, ocupà l’alcaldia durant un dia, el 26 de gener de 1939. Es va exiliar a França i va morir l’any 1979 a Garges-le-Gonesse.


Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

(1) ‘Josep Maria Benaul, historiador’. Ricard Ustrell. Quadern de les idees, les arts i les lletres, ISSN 1695-9396, Núm 174, 2010, (pàgs. 3-6)

(2) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 1986 (Pàg. 155)

(3) Sas, María Teresa Martínez de. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. L’Abadia de Montserrat, 2000, p. 480. ISBN 978-84-8415-243-9.

(4) J.a.c. «A COPS: VICTOR SABATER I MARTI MARTI, ELS SACCO I VANZETTI CATALANS», dilluns, 26 d’agost 2013. 

(5) Benaul, Josep M; Calvet, Casals, Lluís; Domingo, Artur; Jordi; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1987.

Exit mobile version
%%footer%%