Moià (Bages), 29 de febrer de 1906 – Sabadell, 15 d’agost de 2003
L’escultor Camil Fàbregas al seu taller, treballant en el bust de Cleopatra Burguès Padrós. Asseguda en un tamboret alt, fent de model, Cleopatra. Sabadell, 1934. Autor desconegut (AHS)
Escultor i pintor
Nascut a Moià, però als quatre anys es traslladà amb els seus pares, Benvingut Fàbregas i Giol i Mercè Dalmau i Fodoyol, a Sabadell. Realitzà l’ensenyament primari als Escolapis de Moià i als Maristes de Badalona; i els estudis superiors a les Escoles Pies de Sabadell i a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Continuà la seva formació Barcelona, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona de la Llotja de 1925 a 1928 i posteriorment, el 1931 es traslladà a París amb en Vila i Puig, estudiant a l’Escola d’Arts i Aplicades i l’escola d’escultors de Charles Despiau i Robert Wlerick a “l’Escole de Arts Appliqués”.
L’any 1933 fixa la seva residència definitivament a Sabadell, iniciant una sèrie d’exposicions a Barcelona i participant a certamens nacionals i estrangers. Al fons Ricard Simó i Bachde l’Arxiu Històric, consta el dibuix d’un esbós per un projecte d’escultura a Francesc Layret, entre el 1933-34, el projecte de Fàbregas però, no es va dur a terme.
El 1936 executa el monument al pintor Francesc Gimeno. Alternà l’escultura amb la pintura al fresc, realitzant nombroses obres per diversos temples de Sabadell i comarca.
Durant la Guerra Civil havia format part del sindicat d’artistes de la FLS-UGT, al “Vertical” el seu portaveu, del 25 de gener de 1937, podem trobar el següent article seu:
Obres de Camil Fàbregas:
1948:
Monument a Fèlix Sardà i Salvany a la Salut.
1949:
Escultures a Fèlix Sardà i Salvany i Antoni Maria Claret, a la façana de la parròquia de l’Immaculat Cor de Maria, en honor al 50è aniversari de l’arribada dels claretians a la ciutat.
Monument a Anselm Clavé. Sabadell, Plaça d’Anselm Clavé.
1956:
Monòlit a Mossèn Gaietà Clausellas, capellà assassinat durant la Guerra Civil. Sabadell, a la carretera de Matadepera (Sant Julià), km. 3
1959:
Conjunt decoratiu de l’església parroquial de Sant Salvador de Sabadell que es caracteritza per una estilització arcaïtzant de les formes al servei d’un cert popularisme temàtic.
1960:
Monument a Alexander Fleming. Sabadell, Plaça del Dr. Fleming
1974:
Monument a l’alcalde Josep Maria Marceta l’antiga Plaça Marcet (retirat, actualment la Plaça s’anomena de Les Dones del Tèxtil).
1989:
Monument al Doctor Josep Maria Relat. Sant Quirze, Plaça del Doctor Relat.
1990:
Monument als avis. Sant Quirze, Plaça dels avis.
Exposicions col·lectives:
1925: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1942: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (abril).
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (estiu).
1952: Exposició sobre temes eucarístics. Acadèmia Catòlica de Sabadell.
1953: Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
1957: Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Exposicions pròpies i antològiques:
1-15 d’octubre de 1927: “Exposició d’escultures de Camil Fàbregas”. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
9-26 de gener de 1960: “Capitells de Camil Fàbregas” Sala Gaspar, Barcelona.
29 de maig-13 de juny de 1971: “Exposició Camil Fàbregas. 50 anys d’escultura a Sabadell i antològica de retrats”. Museu de Belles Arts, Sabadell.
4-17 de març de 1980: “Exposició de retrats dibuixats a la mina de plom per Camil Fàbregas, sobre gent que es mou en el món artístic actual de Sabadell”. TOT-ART, Sabadell.
15 d’agost-2 de setembre de 1984: “Exposició antològica d’escultura i pintura de Camil Fàbregas”, Ajuntament de Moià-Patronat Local de Museus.
L’any 1959 es va fer amic de l’escultor Manolo Hugué, amb qui col·laborà en diferents obres. El 1977, donà un centenar d’obres de la seva col·lecció de pintures, a benefici de l’Associació Protectora de Subnormals (posteriorment anomenada Associació Pro Disminuïts Psíquics de Sabadell i Comarca). Fet pel qual va rebre la Creu de l’Ordre Civil de la Beneficència.
Va col·laborar en tres articles al Diari de Sabadell, anomenats “Els tres grans avis que, de ma vida, sigueren sempre companys fidels”, elogiant les figures de Joan Vila Cinca (28 de desembre de 1990), Manolo Hugué (22 de gener de 1991) i Pau Vila Dinarès (3 de gener de 1991).
Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell. 1939-1959. Sabadell: Museu d’Art de Sabadell, 2000, 141 pàg i ss..
Sabadell, 29 de febrer de 1856 – Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938
Joan Vila i Cinca amb els dolis romans de la serra de la Salut. Autor desconegut FONT: Nomenclàtor
Pintor, el seufill Antoni Vila i Arrufat (Sabadell, 20 d’octubre de 1894 – 18 de setembre de 1989) també seria pintor
De família procedent de Cardona, es van traslladar a Sabadell on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses. i van venir a Sabadell, on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses de la ciutat. Els seus pares volien que treballés en el negoci familiar, però ell es volia dedicar a la pintura. Es va traslladar a Barcelona, onva iniciar els seus estudis artístics al taller de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900). Posteriorment va estudiar a l’escola de l’art de La Llotja on va tenir com a mestres, Antoni Caba i Casamitjana (1838-1907), Ramon Martí Alsina (1826-1894) i Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894), i freqüentà el taller de Tomàs Moragas(1837-1906), on va conèixer Santiago Rusiñol. Amb Joan Figueres, Ramon Quer i la col·laboració del pintor Josep Espinalt, va fundar l’any 1877 l’Acadèmia de les Belles Arts de Sabadell.
Gràcies a una Beca de l’ajuntament de Sabadell, va marxar a Madrid a estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on va estar-hi cinc anys, i posteriorment, a la Escuela Superior de Bellas Artes de Madrid, i més endavant viatjà a Roma per acabar de complementar els seus coneixements artístics.
Retronà a Sabadell, on el 1889 es va casar amb Josefina Arrufat de qui tingué un fill, el també pintor, Antoni Vila i Arrufat, i un any després fou nomenat vicepresident de l’Ateneu Sabadellenc. Vainiciar la seva tasca docent a les Escoles Pies, i va obrir una escola de dibuix i pintura on s’hi van formar destacats pintors com Durancamps o Joan Vila i Puig. Vila Cinca ajudà a Narcís Giralt (1846-1925) en la creació i direcció de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, una acadèmia que pretenia formar especialistes per la creixent indústria tèxtil local, i on es donava importància al disseny i les belles arts, on exercí de professor de dibuix general i artístic des de l’any 1902. Gràcies a l’Escola Industrial va sorgir una generació d’artistes sabadellencs, com el seu propi fill o Ricard Marcet. Els artistes sabadellencs van estendre la seva influència a Catalunya fins la Postguerra.
Més enllà de l’art de la pintura i d’exercir com a professor, també va realitzar una tasca de mecenes de l’art com a Director de la Junta de Museus de Sabadell, i l’any 1912, juntament amb altres ciutadans, va iniciar les excavacions del poblat ibèric i romà d’Arraona, soterrat a la serra de la Salut, d’on van extreure diverses peces de ceràmica romana i altres objectes recomposts. Aquell mateix any, l’Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s’acabava de constituir.
El 1918 és nomenat sots-director de l’Escola Industrial, i el 1921 soci d’honor del Centre Excursionista de Sabadell. El 1929 al fundar-se l’Escola del Treball va ser nomenat professor de perspectiva i pintura, i el 1932, nomenat membre honorari del Museu de la ciutat.
Va crear una gran quantitat de pintures, sobretot aquarel·les i paisatges sobre temàtiques de la vida rural i la caça, els paisatges del Vallès, els animals domèstics, els bodegons i els retrats. Actualment les seves pintures es troben al Museu d’Art de Sabadell on va donar-ne més cent-cinquanta, i la resta a la Fundació Banc Sabadell i el Museu de Montserrat.
El 16 d’abril de 1942 l’ajuntament li va dedicar un carrer situat al barri de la Creu Alta.
‘Homenatge a Joan Vila Cinca a Sabadell’ . “La Publicitat”, 27 de maig de 1932
Rios i Masanell, Joan. Personalitats sabadellenques que donen nom als carrers de la ciutat. ‘Joan Vila Cinca’ (pàg. 18-19). Jove Cambra de Sabadell, abril 1982
Agnès Armegol i Altayó Font: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
També coneguda com a Agnès Armengol de Badia. Escriptora, pianista i catalanista que animà a les dones a participar en aquest moviment.
La seva família eren fabricants tèxtils de Sabadell, va estudiar les primeres lletres a les Escolàpies d’aquesta ciutat, i posteriorment continuà els estudis Barcelona i a l’internat la Pension Catalane de Castres (França).
De tornada a Catalunya, es va preocupar per salvaguardar la cultura popular catalana, així va fer copiar les cançons que li cantava la seva àvia perquè no es perdessin i més tard les va entregar a Pelai Briz, el seu mestre de poètica catalana, que les va incloure a les seves “Cançons de la Terra”.
Publicà diversos poemes i escrits en defensa de la llengua i cultura catalana a revistes com “Lo Catalanista”, “Revista de Sabadell” o “La Llumenera” de Nova York. Amb aquest esperit, va escriure el poemari “Cant a la senyera” per a l’Orfeó de Sabadell, el poema “Rosari antic“, un recull de la vida, els costums i les tradicions de Catalunya, i contribuí a ressuscitar les danses de Castellterçol. La primera poesia la va publicar a l’”Almanac de Barcelona”l’any 1874, animada per la poetessa Joaquima de Santamaria, 1854-1930, coneguda com “Agna de Valldaura”.
Pel que fa a la seva vessant musical, era reconeguda com una notable pianista, les seves peces composicions van quedar recollides a l’obra “Suspirs”, premiada en un concurs musical de Chicago (EUA).
Dona de conviccions cristianes, va realitzar diverses obres benèfiques i de caritat en ajut dels avis desemparats.
Va morir a l’edat de 82 anys i el seu enterrament va ser una mostra massiva de dol popular. Disposa d’un carrer amb el seu nom a Sabadell.
Poesies:
“Lays” (1879). Barcelona : Tip. Espanyola
“Ramell de semprevives” (1881). Sabadell : Imprenta y Litografía de M. Torner, 1891.
Escriptor, humorista proper al dadaisme, periodista i editor.Membre fundador de “La Colla de Sabadell”
Fill d’Emilia Benessat i Babí i de Vicenç Trabal i Balsach, Procurador dels Tribunals i membre de la Lliga Regionalista. Estudià a l’Escola Pia de Sabadell, i tot i no seguir estudis universitaris s’interessà de ben jove per la cultura i el periodisme, col·laborant en diverses publicacions com “La Veu de Catalunya”, “El Mirador”, “Meridià” “La Publicitat” (òrgan d’expressió d’Acció Catalana), però sobretot escrigué articles curiosos i divertits, i acudits sobre burgesos i polítics al “Diari de Sabadell” sota el pseudònim de “Senyor Banyeta”, i n’arribà a ser Director. Principal impulsor i membre del“Grup de Sabadell” o “La Colla de Sabadell”,del qual el seu germà Josep Maria també en formaria part. Una de les primeres activitats d’aquests joves és la publicació satírica, “La fulla del Salau” (abril-maig 1916). “La Colla de Sabadell” es reunia per denunciar els hàbits burgesos dels quals formaven part al ser de famílies benestants (el seu pare va ser procurador dels tribunals i dirigent de la Lliga Regionalista) i per tal de generar escàndol i provocar als cercles dominants. Qüestionaren la cultura i els costums del seu temps, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general. Organitzaren actes provocadors com els Anti-Jocs Florals, crearen un Club de Senyors amb un un ase com a President, i celebraren conferències provocadores i grotesques. L’any 1919 el grup es va consolidant i l’11 de desembre del mateix any, Trabal pronuncià a l’Acadèmia de Belles Arts, la conferència “Les ciutats solitàries a Catalunya” on proposà la creació d’una associació de música i d’associacions equivalents federades a aquesta a arreu del territori català.Dirigí l’Associació de Música, que ja tenia 526 associats l’any 1921 (1). L’associació feia arribar la música a totes les ciutat de Catalunyaihi passaren els millors concertistes catalans i europeus de l’època, com ara Ricard Vinyes, a través del qual viatjaren a França al 1923 i establiren contacte amb intel·lectuals com Jean Cocteau i el Grup dels Sis, així mateix, Trabal conegué a París la que seria la seva muller al 1929, Antoinette Bordesvielles.
Políticament primer estigué compromès amb la Lliga Regionalista, i posteriorment trencà amb aquesta per donar suport a Acció Catalana (AC), partit creat el 1922 a partir de laConferència Nacional Catalana, bàsicament per personalitats disconformes amb la línia política de la Lliga Regionalista, que consideraven una claudicació als drets nacionals de Catalunya, membres de la Joventut Nacionalista de la Lliga, de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals sense adscripció política. Durant la Guerra Civil es va fusionar amb Acció Republicana Catalana donant lloc al partitAcció Catalana Republicana (ACR). ACR era un partit liberal i republicà, format per professionals liberals i classe mitjana, més a la dreta que l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de l’època, i més nacionalista que aquesta, però sense abraçar postulats independentistes com Estat Català. Trabal, tot i que va ser un dels signants de la Conferència Nacional Catalana, a les eleccions municipals de 1931 encara donava suport a la candidatura catalanista hegemònica de la Lliga, però després d’aquestes va trencar definitivament amb la Lliga per passar a defensar postures clarament republicanes i ocupant llocs de responsabilitat en tasques culturals durant la Guerra Civil.
Francesc Trabalamb el seu gran amic Joan Oliver “Pere Quart” i amb Armand Obiols, creà l’editorial La Mirada(que més endavant es fusionaria amb l’Editorial Proa) el 1925. La idea sorgí la tardor de 1924, després d’una reunió amb diversos escriptors vinculats a Acció Catalana (Josep Carner, Jaume Bofill i Mates Carles Riba) al Marquet de les Roques de Sant Llorenç, propietat de Joan Oliver “Pere Quart”. Es tractava de crear una editorial que fes contrapès a la conservadora Biblioteca de Sabadell impulsada pel periodista de la Lliga, Joan Costa i Deu. Aquesta s’estrenà amb la publicació de Francesc Trabal, “L’any que ve” (1925), llibre d’acudits il·lustrats pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreras, Lluís Parcerisa i amb pròleg de Josep Carner. Es tracta d’una sèrie de vinyetes realitzades expressament amb un traç infantil i bona part d’elles amb un peu de text dialogat (2). Trabal va destacar com a renovador de la novel·la catalana, el 1929 publicà la seva primera novel·la“L’home que es va perdre” i a l’any següent la que es considerada la seva millor obra, “Judita”, on no hi falta l’humor i el component eròtic, dues constants en l’obra de Trabal. El 1936 guanyà el premi Crexells per la novel·la “Vals”
A l’esclatar la Guerra Civil es traslladà a Barcelona, on organitzà el Servei de Biblioteques del Front i fou un dels fundadors a l’estiu de 1936 de la Agrupació d’Escriptors Catalans(posteriorment adherida a la UGT), i Secretari de la Institució de les Lletres Catalanes(ILC) creada a finals del 1936, formada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat amb figures de la talla de Pompeu Fabra, Carles Riba i Pous i Pagès; i els sindicats CNT i la UGT. Trabal com a Secretari de la ILC serà un dels impulsors de la ràdio “Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista”. Pel que fa a les relacions internacionals en l’àmbit de la cultura, participà a les reunions del PEN Club International a París, amb Carles Riba, Joan Oliver i Joaquim Xirau (1937), i a Praga (1938), amb Mercè Rodoreda.
Tres dies abans de l’entrada de les tropes del Bàndol Nacional, organitzà amb el Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, la sortida cap a França dels intel·lectuals vinculats a la ILC, Pompeu Fabra i els escriptors Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Armand Obiols, Joan Oliver, Anna Murià i Mercè Rodoreda. El grup s’instaŀlà provisionalment al Castell de Roissy-en-Brie, prop de París, i Trabal treballà pel Departament de Propaganda anglès.Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es dirigí a Xile amb la seva família i la de Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana i Domènec Guansé a Xile, embarcaren en el vaixell Florida, el 8 de desembre de 1939 i arribaren a Santiago de Xile el 9 de gener de 1940.
A Xile, en l’àmbit editorial,fundà amb Joan Oliver i Xavier Benguerel l’editorial el Pi de les Tres Branques,i amb l’escriptor xilè Hernán del Solar l’editorial Rapa-Nui (1946), especialitzada en llibres infantils i juvenils; i fou Gerent de l’editorial American PlayBoook. El 1947publicà la seva última novel·la, “Temperatura”; impulsà i fou Vicepresident de l’ “Instituto Chileno-Catalán de Cultura” iDirector del PEN Club de Xile; i va participar en les emissions radiofòniques L’hora catalana, a través de Radio Rapa-Nui (1953) (3).
Morí a Santiago de Xile el 1957. El seu amic, l’escriptor Joan Oliver “Pere Quart”, que ja havia retornat a Catalunya l’any 1948, va escriure d’ell: “No puc deixar de creure que en Trabal morí d’enyorament”.Gràcies al llibre “Tros de paper” del seu amic Joan Oliver, i de la correspondència entre ambdós, podem fer-nos una idea de les seves inquietuds culturals i del seu caràcter social i extravertit.
El 1984 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una Avinguda al Barri de Can Deu, curiosament a prop seu es troba l’Institut Joan Oliver (4).
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 19731
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià alSindicat Fabril i Tèxtilde la CNTi aquell mateix any va ser nomenada delegada de laFederació Local de Sindicats(FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradorai juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari2
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes.El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una Vaga General que s’inicià amb un míting alTeatre Cervantes,organitzat per la Federació Obrera de Sabadell(FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanarla dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment3.
Després del míting una manifestació de dones vaobligar a tancar les parades delspocsvenedors del mercatque van obrir,posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus.L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret4
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirgir el setmanari Vertical, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI5. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda6.
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París.Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
1Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèridesdel 24 de juliol. Defuncions
Sabadell, 18 de setembre de 18931 – Carabanchel, 16 de gener de 19552
Gustau Vila “Grapa” a l’esquerra, Feliu Elias “Apa” al centre, i Joan G. Junceda a la dreta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986, (p. 78)
Dibuixant, caricaturista, membre de la Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (FLS-UGT) i empresari, conegut amb el pseudònim de “Grapa”
Va col·laborar en publicacions com “Solidaridad Obrera” (portaveu de la CNT), “La Rambla”, “Virolet” o “L’Opinió”. També en publicacions locals com “L’Almanac de les Arts”3, “Garba”, “L’Estevet” i “L’Esforç”4 o el “Vertical” (òrgan de la FLS-)5.Els seus dibuixos sobretot eren de to marcadament satíric i anticlerical, carregaven contra els privilegis i la hipocresia de l’església i la burgesia, i el recolzament de bona part d’aquests sectors al feixisme. Es va posicionar amb Josep Moix i Regàs i amb el sector majoritari de la FLS que fou expulsat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’adherí a la Unió General del Treball (UGT), durant l’enfrontament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) també realitzà caricatures satíriques contra aquesta6. Un cop consumat el cop militar es van penjar dibuixos seus de grans dimensions a diverses esglésies de la ciutat.
Dibuix i rodolí de Gustau “Grapa” sobre les reivindicacions dels cambrers al “Vertical” Òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS)
Gustau Vila va néixer al carrer de Riego de Sabadell, fill de Josep Vila i Tiga i d’Antònia Bergadà i Marimon. Després d’estudiar als Escolapis de Sabadell, començà a treballar com a aprenent de manyà i després com a mecànic carder a l’empresa de l’industrial sabadellenc Francesc Mullió i Noguera, al carrer de Manso, feina que combinava amb la seva gran afició i passió, el dibuix, participant a l’Acadèmia de Belles Arts. Participà en la creació del Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals de la FLS i participà en la Comissió de Propaganda de la FLS-UGT creada el 1936.
Amb la victòria del bàndol nacional es va exiliar a França on acabà al Camp d’Argelers, des del camp envià cartes amb dibuixos sobre el dia a dia al camp de concentració que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell.
Dibuix de Gustau Vila i Berguedà “Grapa” al camp de concentració d’Argelers l’agost de 1939
Gustau Vila. Autor desconegut, 1945 ca. (AHS)
Va retornar a Sabadell, sent denunciat i passant una setmana a la presó, va sortir d’aquesta gràcies a l’aval de l’alcalde Josep Maria Marcet. Finalment el 1946 va abandonar Sabadell i s’instal·là a Madrid on amb altres famílies sabadellenques va crear una fàbrica tèxtil al barri de Carabanchel. Va morir en aquesta ciutat, a l’edat de 60 anys.
5 Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Autor de la biografia: Pujadas Martí, Xavier. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. (pàg. 1440)
Sabadell, 29 d’octubre de 1918 – Sabadell, 16 de gener de 1987[1]
Andreu Castells. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Historiador, arxiver, editor i impressor. Una de les seves principals aficions era la pintura.
Va anar a l’escola progressista Internacional Nova Damon. Durant la Guerra Civil va combatre amb les Brigades Internacionals, fet pel qual el va motivar a escriure “Las Brigadas Internacionales en la Guerra de España“, publicada l’any 1974. Es casà amb Pila Campanales i Centelles (1925-1976), amb qui tingué un fill: Marc Castells i Campanales, que es casà amb Montserrat Vila.[2]
L’any 1933 va començar a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell, on es dóna a conèixer amb un paisatge del poble de Granera, aprofitant una exposició per la Festa Major de la ciutat. El Museu d’Art de Sabadell li comprà l’obra. El 1959 va obtenir el primer Premi Ciutat de Sabadell. Cap els anys 60 va deixar de pintar i a partir del 1961 va començar a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l’art sabadellenc denominada L’art sabadellenc. Assaig de biografia local, publicada per Edicions Riutort.
Professionalment es dedicà a l’ofici d’impressor i editor, l’any 1956 va fundar l’empresa editorial Artgrafia i Riutort, juntament amb el seu cunyat, David Graells Montull; la impremta de l’editorial es trobava a la casa de Castells. Va crear la revista cultural Riutort (1956-1965), referent de l’època per la seva qualitat gràfica i art d’avantguarda.
És el principal impulsor de la història local de finals dels segles XVIII al XIX i XX (fins el 1976), sobre història local d’aquests segles destaquen els sis volums de l’obra sobre les lluites contra el caciquisme i els diferents règims dretans sabadellencs, Informe de l’oposició (1975-1980).
Alguns historiadors com Jordi Calvet, el van críticar, segons ells, perquè sovint es basava massa en els testimonis orals i en el “morbo”, sense contrastar-ho. Però el cert, és que no hi havia els mitjans d’ara, i a partir de l’ Informe de l’oposició (1975-1980), es pot seguir el fil i descobrir nous fets històrics, testimonis i relació entre ells.
En la vida cultural local, Castells va participar en diverses institucions i entitats de la ciutat, en museus i especialment en l’ Arxiu Històric de Sabadell (AHS), d’on en va ser director de 1979 a 1985.
Com a persona compromesa en la lluita antifranquista, va ser membre de l’Assemblea Democràtica de Sabadell (1974-1976) i va col·laborar en publicacions catalanes clandestines (Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident, 1947).
Al mes de maig de 1988, a la Plaça de la Creu Alta de Sabadell, es va col·locar una placa de record en homenatge seu amb la següent inscripció[3]:
A Andreu Castells Peig, 29-X-1918 15-I-1987.
“Tots els meus treballs de recerca els faig vivencialment: Vaig fer l’Art Sabadellenc segurament perquè havia pintat, les Brigades Internacionals perquè hi havia participat, i l’Informe de l’Oposició perquè em sento més d’esquerres que de dretes”.
Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321
Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2
De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.
Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili
Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.
Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.
Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic.L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.
Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 ambMiquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant,intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçóTomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).
El Marian Burguès anarquista
El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti,acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.
L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.
Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4
El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista
Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs,començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.
Marian Burgès, i els “fayans catalans”
El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.
El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.
1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya
El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.
Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 alCírcol Republicà Federali a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassai amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)
Segona República i entrada de les tropes franquistes
El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès.Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6
Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.
Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7
Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.
#/media/Fitxer:Pare_Claret.jpg){kind=link}
