Categoria: Círcol Republicà Federal

Joan Miralles i Orrit

Sabadell, 15 d’octubre de 1903 – 2 de desembre de 1977

Joan Miralles i Orrit. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Alcalde de Sabadell durant la II República (29 de maig de 1936 – 17 d’octubre de 1936) pel “Círcol” Republicà Federal (CRF)

Va prendre possessió com a Alcalde el 29 de maig de 1936 a conseqüència de la dimissió al·legada per malaltia de Magí Marcé Segarra, també del CRF. Va dimitir el 17 d’octubre del mateix any, per estar en desacord amb la forma d’actuar de determinats dirigents polítics al esclatar la Guerra Civil. Anteriorment, havia estat regidor de Mercats i Avituallaments.

Fill d’Andreu Miralles Clotet i de Brígida Orrit Pedrigués, dos senzills treballadors que van inculcar als seus fills l’esforç del treball i la consciència social. Es va casar amb Carme Molist i Capdevila, amb qui tingué dos fills: Montserrat i Llibert. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell, posteriorment es va formar professionalment al Col·legi Mercantil i a les classes nocturnes de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Va començar a treballar als 14 anys, com aprenent de manyà als tallers metal·lúrgics de Baciana i Sanahuja, fins exiliar-se el gener de 1939, també durant la seva curta alcaldia, anant agafant llocs de més responsabilitat. Aquesta empresa va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil per tal de fabricar-hi material de guerra. La seva esposa també va continuar treballant quan ell exercia de Batlle, en el seu cas, a la fàbrica de Pere Sampere i Juanico, on hi treballà fins a la seva jubilació.

En incorporar-se a treballar, també ingressà al CRF, on sobretot era un habitual de la seva biblioteca. Els seus companys de treball i també del CRF l’acompanyaven en les hores de consulta i lectura en aquesta: Francesc Fité, Jaume Viladoms, Padrós, Serracant i Saus, entre altres.

Va participar a la campanya electoral del 12 d’abril de 1931, en nombrosos mítings arreu de la comarca, sovint com a orador, amb el seu amic Joan Ferret Navarro, que va sortir escollir diputat a Corts.

Joan Miralles al centre acomiadant a un grup de nens de les colònies escolars de 1935. A la seva esquerra, l’exalcalde Josep Germà i Homet, 16 de juliol de 1936 (AHS)

Quan el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins la República Federal Espanyola, Miralles, juntament amb un grup de republicans i rabassaires es va posar a les ordres del president. Va ser detingut pels militars a la carretera de Sant Cugat a Barcelona i traslladat amb altres companys al vaixell “Uruguay”, que fondejava al Port de Barcelona, i que va servir com a vaixell presó pels revoltats. Durant el temps que va restar pres, la seva esposa estava embarassada i es va prometre que si el seu espòs sortia en llibertat, posaria al seu fill Llibert. Unes setmanes abans del naixement, Joan Miralles va ser posat en llibertat i assistí al naixement del seu fill l’11 de juny de 1935, que com prometé la seva esposa, es digué Llibert.

Va prendre possessió com a Alcalde per acord unànime del Consell Directiu del CRF, en substitució de Magí Marcé Segarra, esdevenint el quart batlle de la República i l’últim del CRF. Al fer-se càrrec de l’alcaldia, va demanar a la Dipositaria Municipal, l’acte d’arqueig del comptes. I que hi estiguessin presents el batlle accidental sortint Francesc Tomàs i Soler, l’interventor Jaume Camps Ubach i el Dipositari, Joan Domènech Duran. Un cop fetes les pertinents preguntes, va aprovar l’acte.

Va dimitir el 17 d’octubre del mateix any, demanant al batlle entrant Josep Moix i Regàs, a l’interventor Jaume Camps Ubach, i el Dipositari, Joan Domènech Duran, que també es fes l’acte d’arqueig dels llibres de comptabilitat de l’oficina d’intervenció i de la Dipositaria. Acte que va ser aprovat amb un certificat que acreditava l’eficient administració municipal durant el seu mandat.

En el curt termini de sis mesos que va estar en el càrrec, l’Ajuntament va comptar amb el mateix equip de l’anterior batlle Magí Marcé. Es va realitzar diverses obres municipals d’importància, com la conducció d’aigua i de gas a Can Rull, la construcció de noves escoles i l’ampliació del transport públic urbà.

Durant i després del cop militar del 18 de juliol de 1936, Miralles es va veure desbordat alhora d’aturar les accions dels grups d’incontrolats. Disconforme perquè determinats dirigents sindicals i polítics emparaven les accions d’aquests grups, va dimitir del seu càrrec de batlle el 17 d’octubre del mateix any a favor de Josep Moix Regàs, líder de la Federació Local de Sindicats (FLS) i posteriorment del PSUC. Els republicans federals, perdien l’hegemonia política de la ciutat a favor dels sindicalistes i comunistes.

El gener de 1939, es va exiliar a França, on hi estigué tres anys. El 1942 va arribar a Catalunya a través de Portbou, on va ser detingut per la policia i traslladat a un camp de concentració de Reus. Després de diverses setmanes al camp, va ser traslladat a la presó Model, per ser jutjat per les seves responsabilitats polítiques durant la II República. Va ser posat en llibertat, però desterrat a Blanes, on havia de presentar-se periòdicament davant les autoritats. Durant la seva estada a Blanes va poder treballar els tallers metal·lúrgics de SAFA.

El 24 de juliol de 1946, va ser indultat i tornà a Sabadell, fixant la seva residència al carrer Peralada, 43 (1). Tot i que aconsellat per familiars i amics, treballà a Barcelona fins la seva jubilació. Va morir el 2 de desembre 1977 a la seva casa del carrer Parellada del barri d’Hostafrancs de Sabadell a l’edat de 74 anys.

Esquela de Joan Miralles i Orrit. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

‘Joan Miralles: Quart batlle de la segona república’. Sabadellencs, Ricard Simó i Bach. Pàgs. 22-23. Diari de Sabadell, 5 de desembre de 1981.

(1) Carta del 16 d’agost de 1946 de la Junta de Libertad Vigilada, amb entrada a l’Ajuntament de Sabadell el 21 d’agost. On s’informa de l’indult de Joan Miralles amb efectivitat a partir del 24 de juliol . AMH 1620/1 ‘Junta Local Pro-Presos, 1943- 1954’. Correspondència rebuda de l’any 1946 (AHS)

Maria Teresa Duran i Nogués

Sabadell, 11 de novembre de 1909 – 19 de setembre de 1933 (1)

Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).

Periodista, escriptora i feminista

Va morir a Sabadell, el 19 de setembre de 1933 a una edat molt prematura, als 24 anys, en les publicacions i discursos referents a la seva mort, no n’he trobat les causes.

Filla de Magdalena Nogués i Estrada i de Lincoln Duran, dissenyador i fabricant de sabates, fundador de la moderna Sabateria Nogués que traspassà al seu cunyat Eduard Nogués i Estrada (1887-1980). Era la segona de dos germans, el seu germà Joan Duran, amb qui tenia molt bona relació, com ella, va morir també molt jove, als 33 anys, exiliat a França, el dia 17 de març de 1939, al camp de concentració de Vernet (Conflent). El seu pare, també va morir a l’exili, a Mèxic, l’any 1947 (2).

Maria Teresa des de ben jove era una gran aficionada a la lectura i les activitats socio-culturals, acompanyava al seu pare, un home de fermes conviccions republicanes i progressistes, a la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal (CFR), d’on aquest n’era militant i admirador de les idees i l’obra de Francesc Pi i Maragall. Autodidacta, alternava les visites a la biblioteca del CRF amb les que feia a la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell del carrer Gràcia, on va establir amistat amb les bibliotecàries Encarnació Ribas i Dolors Muñoz, a les que havia demanat consell abans d’entrar a treballar a una editorial de Barcelona (3).

Tot i la seva curta vida, va escriure nombrosos comentaris i articles, alguns d’ells publicats a la premsa i revistes locals als anys 1931, 1932, 1933, en el “Diari de Sabadell”, “El Poble” (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) i “La ciutat”. Els seus comentaris i articles van ser publicats pels seus pares i el seu germà, després de la seva mort, a l’obra “Tribut postum”, publicada el 20 de gener de 1934. En el “Tribut postum”, hi figuren un total de 30 articles d’opinió a la premsa local, sobre la situació política tant local com mundial, crítiques a obres de literatura, teatre, cinema, art i conferències, o cartes a una amiga.

A “Tribut pòstum“, el seu germà li va dedicar una paraules, “In memoriam – A la meva germana” (pàg. 5), de les quals reproduïm una part a aquí: “…Quan vas néixer, germana estimada, no em vas avisar, vas venir a veure’m amb sorpresa meva… A més que creixem ens férem més amics cada dia; poc temps després érem dos éssers inseparables. La sorpresa d’aleshores va ésser innocent i ingènua; la d’ara , en anar-te’n ha estat punyent i dolorosa. Per què te n’as anat? És que anyores un paradís millor? Potser un món més perfecte? Benaurada sies. Ah, bon Déu…

En els seus articles es pot copsar el seu pensament, en defensa del feminisme, el republicanisme i el pacifisme.

“Prejudicis” (pàg. 23): He pogut notar que diaris que fins avui havien palesat una indiferència extrema per tot el que tenia relació amb el sexe oposat, ara hi dediquen llargs i amables comentaris… El que els indueix a obrar així no és que s’adonguin o vulguin adonar-se d’un error i intentin reparar-lo, no. És que veuen que la dona els pot fer un gran servei, incorporada a llurs rengles”.

“Interrogants d’actualitat” (pàg 25): Sóc una ferma entusiasta del vot femení que la República amb gran gentilesa i sense quasi haver-li demanat, ens ha concedit, car opino que aquests drets no poden fer altre cosa que millorar i elevar la nostra consciència i situar-nos al nivell que per naturalesa ens pertoca (…) Ara ens toca a nosaltres el demostrar que som mereixedores d’aquests drets atorgats i fer esvair aquest fantasma que ens rodeja encara avui, en ple segle XX, davant d’una majoria d’homes i, el que és pitjor, de moltes dones, que creuen el nostre sexe incapacitat per altra feina que no sia la de l’art culinari”.

“El segon aniversari de la república” (pàg. 27): “...com que a més de catòlica sóc liberal, entenc les idees i opinions d’altri, tant si ens són favorables com adverses, son dignes del major respecte. Per aquest motiu considero una equivocació pretendre imposar els sentiments d’uns sobre els altres”.

“Comentari a un article periodístic” (pàg. 29): “Avui hi ha pobles, com Alemanya i Itàlia sobretot que estan educant a la joventut a base d’idees bèl·liques i odis als consemblants, i això, naturalment, és el que s’hauria d’evitar. S’ha de treballar fermament per inculcar a les noves generacions el menyspreu i l’horror a aquestes gestes fratricides, a aquest cúmul de barbaritats que representa una guerra”.

Índex de l’obra “Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934

A l’article “Per Front Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª Martínez Sagi, Amanda Llebot, Mª Dolors Bargalló i Núria M. Oromí; i publicat a L’Opinió, el 8 de maig de 1932, i a Sabadell, també a El poble. El Front Únic pretenia allunyar les dones dels postulats conservadors de la Lliga Regionalista, que estava impulsant una campanya per atreure el vot femení. Nogués, vas ser una de les impulsores i fundadores del Front Únic Femení Esquerrista d’ERC, on hi apareixen com a signants del manifest fundacional les seves amigues i escriptores Rosa Arquimbau (escollida presidenta del Front Únic) i Anna Muria, aquesta última, autora de “La revolució moral”, que es va fer cèlebre entre la joventut de l’època. El dia 25 de maig de 1932 va publicar un article que tracta sobre el Front i que es pot trobar a “Tribut pòstum”. El Front Únic va ser fundat el dia 31 de maig de 1932, pretenia la intervenció de la dona en política des de la defensa dels valors republicans i catalanistes, era l’entitat femenina més important de Sabadell, amb 215 associades. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van ser les primeres en que la dona tingué dret a vot.

Des de l’1 de desembre del 2006 un carrer de la ciutat situat a la creu de Barberà porta el seu nom.

(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

(3) ‘Maria Teresa Duran i Nogués, escriptora i feminista’. Diario de Sabadell, EVOCACIÓ, jueves 3 de octubre de 1986. Ricard Simó i Bach.

La seu del “Círcol” Republicà Federal (CRF)

Façana del “Círcol” Republicà Federal. Finals del segle XIX. FOTO: Marçal Ballús, postal.

Estava situat al carrer Jardí -també anomenat Bèlgica entre 1918 i 1939- i actualment carrer Narcís Giralt, 40, seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Va ser obra de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), el “Círcol” va ser creat el 1887 però la seva seu no es va inaugurar oficialment fins el 24 de setembre de 1888, l’encarregat de la inauguració va ser Francesc Pi i Maragall, fundador del Partit Republicà Democràtic Federal del qual el “Círcol” en formava part. L’edifici, estava envoltat per un ampli jardí, disposava d’un cafè, una biblioteca (la més important de la ciutat fins la creació de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el 1928), una àmplia sala d’actes, sala de ball, sala de joc, una altra de descans, la sala de juntes i dues secretaries, una per assumptes polítics i l’altre per temes socials. A l’entrada del jardí es va construir una casa per al conserge que posteriorment va ser utilitzada per les secretaries dels grups polítics antimonàrquics i un petit local com a museu gestionat pel grup excursionista juvenil “Brot Vallesenc”. Fins el final de la Guerra Civil va ser un centre molt important per la política i cultura sabadellenca. En la seva màxima època d’esplendor es coneixia com la “Catedral Republicana del Vallès”.

El CRF era de tendència esquerrana i catalanista, hi convivien militants de diferents àmbits, des d’empresaris com Joan Balart Armengol o Jaume Ninet Vallhonrat a militants provinents del sindicalisme revolucionari (FLS-CNT) com Magí Marcé Segarra o Fidela Renom Soler.

El CRF serà la força hegemònica de Sabadell de 1931 a 1936, amb els alcaldes Salvador Ribé Garcia, Magí Marcé Segarra i Joan Miralles Orrit (exceptuant del 13 d’octubre del 34 al 16 de febrer del 36 en què les autoritats designen a l’empresari licorer Josep Germà Homet, arrel dels fets d’octubre del 34), a partir del 17 d’octubre de 1936 és la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) amb Josep Moix Regàs al capdavant qui tindrà l’hegemonia política a la ciutat en detriment del CRF.

Visita de Manuel Azaña Díaz al Cercle Republicà Federal. Sabadell, 28 d’agost del 1934.
Autoria atribuïda a Albert Rifà (AHS)

Amb la victòria del bàndol nacional, la seu del “Círcol” va ser saquejada, la biblioteca destruïda i l’edifici confiscat pel “Frente de Juventudes”, la seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. La seu del “Círcol” passarà a ser durant el franquisme, la seu del “Frente de Juventudes” de la Falange i de la “Jefatura del Movimiento“.

Castells, Andreu. Informe de l’Oposició, República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977.

DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. (pàg. 162) Ajuntament de Sabadell, 1986.

Joan Benito i Sanz

Sabadell, 1908 – Perpinyà, 22 d’abril de 1973

Joan Benito Sanz. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach

Fill de família treballadora, de Joan Benito i d’Isidora Sanz, fou el més petit de cinc germans, l’ordre cronològic dels quals era: Manuel, Teresa, Martí, Amadeu i Joan. Després d’acabar la primària, començà a treballar com a meritori en una Notaria, on anà escalant llocs de responsabilitat professional.

Abans de la Guerra Civil, vivia amb els seus germans Martí i Amadeu, al carrer Escola Pia, 93. De ben jove, s’afilià al Círcol Republicà i Federal (CRF), on es formà culturalment i políticament, esdevenint un admirador de les tesis republicanes federals de Francesc Pi i Maragall, primer President de la breu Primera República.

Durant la dictadura del General Primo de Rivera, visqué l’enduriment de la repressió contra les forces republicanes, sent empresonat només amb 20 anys, per formar part d’una Junta Republicana.

Molts sabadellencs que van passar pel CRF es van radicalitzar i es passaren al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fou el cas de Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu i Valls, Salvador Aymerich i Gras, Jesús Mañé i Pascual, Josep Farràs i Estefanell, Galileu Molins i Ventura, etc. Joan Benito però, sempre es mantingué fidel als ideals republicans federals, i recordat pels seus amics i companys com un home sincer, senzill, i abnegat militant republicà.

Amb la victòria del Bàndol Nacional, Joan Benito s’exilià a França, i des de allà a Veneçuela, on hi va romandre vint anys fins que retornà a França. Es casà amb Maria Balagué i Bartolin, que l’estimà i li donà suport tota la seva vida. Va morir a Perpinyà el 22 d’abril de 1973 a l’edat de 65 anys. Molts catalans exiliats li dedicaren diversos escrits, entre ells, l’escriptora i amiga seva Maria Gispert i Coll, que en el número 1 de la revista “Casal Català”, corresponent a l’agost de 1973 li dedicà les següents paraules:

“Joan Benito (1908-1973). Un altre republicà que desapareix… Pocs són els dies que no ens calgui afegir algun nom de republicans enterrats en pàtria forastera. Joan Benito, que, de molts anys vivia a La Guaira (Veneçuela), s’arrecerà a Perpinyà, els primers, d’exiliat…Allà formà un nova llar, i allà havia de tancar els ulls. Seria injust titlla la terra pirenaica de forastera, quan tants catalans hi trobaren el mateix ambient de casa nostra…Que seria així, és pel que Joan Benito, estimà tant Perpinyà fins a tenir-hi casa pròpia per a passar-hi llargues estades. I ara que hi serà per sempre, el nostre record emocionat, l’acompanyarà, amb la visió del menut de galtes rosades, ja entusiasta federal, que quasi es pot dir que nasqué amb la República…Joan Benito va néixer l’any 1908, i pogué viure l’apassionament dels anys vint, que s’assenyalaren com a decisius per a la transformació social dels pobles. Els moviments classistes, havien de soscavar i aclivellar les bases de l’odiada monarquia…”

Maria Gispert i Coll. “Casal Català”. Núm.1. Agost de 1973

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Benito i Sanz” (Pàg.29-31). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

Balbina Pi i Sanllehy

Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 1973 (1)

Militant anarcosindicalista i actriu

El seu pare, Ferran Pi,  era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat. Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa  de les jornades de maig del 1937-.

El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès,  el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari (2).

La vaga de les subsistències

El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una Vaga General que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar  la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo,  i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment (3).

Després del míting una manifestació de dones va  obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus. L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a  la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.

Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir  reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.

Sindicalista i oradora incansable

Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret (4)

El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “Libertad Caída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.

A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.

II República, Guerra Civil i exili

Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS),  a més Gonçal Soler va dirgir el setmanari Vertical, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.

Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI (5). Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda (4).

El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.

Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022

(1) Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèrides del 24 de juliol. ‘Defuncions‘.

(2) Diccionari biogràfic de dones. ‘Balbina Pi i Sanllehy‘

(3) Castells, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.

(4) Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1919-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

(5) Garcia Oliver, Juan. El eco de los pasos. Ibérica de Ediciones y Publicaciones, Barcelona, 1978.

El cafè “El Diluvio”

L’antic Cafè El Diluvio estava situat a carretera de Barcelona, núm. 2-4, cantonada amb carretera de Molins de Rei, posteriorment va ser anomenat Bar el Millon. Les fotos corresponen al bombardeig del regiment de Vergara que va rebre durant la Vaga revolucionària de 1917. Muñoz Grandes era Tinent del Regiment de Vergara i va ser General de la División Azul, quan va tornar a Sabadell l’any 1962, a causa de les riuades, acompanyant a Francisco Franco com a Vicepresident, recordaria els fets de la vaga revolucionària de 1917.  El Cafè Diluvio era el lloc de trobada dels progressistes, republicans federals i anarquistes sabadellencs, als anys 30 va ser arrendat pel que seria el segon alcalde de Sabadell durant la II República, provinent del “Círcol” Republicà i Federal (CRF), Magí Marcé, va substituir a Salvador Ribé i Garcia, també del “Círcol”.

Marcé va ser alcalde en dos curts períodes: De l’1 de febrer de 1934 al 8 d’octubre de 1934, que va haver de dimitir a causa dels Fets d’Octubre; del 17 de febrer de 1936 al 15 d’abril de 1936, que va deixar el càrrec al·legant problemes de salut, però en realitat es devia a la pressió de la Federació Local de Sindicats (FLS) i del nou home fort de la política local, Josep Moix. A l’inici de la Guerra Civil, Moix es va afiliar el PSUC, esdevenint el principal partit polític de la ciutat, en detriment dels republicans federals. A nivell sindical, la majoria de la FLS es va passar a la UGT, en detriment de la CNT com a principal força sindical de la ciutat.

Marcé llogava la primera planta al Bloc Obrer i Camperol (BOC).

El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Ramon Parrot i Ballvé, que tenia una botiga de queviures anomenada La Tendeta, situada a Avinguda Onze de Setembre, va comprar el Cafè El Diluvio, i va posar-li de nom Bar Millor. Al costat mateix del bar i del taller de bicicletes hi havia un sortidor de benzina, que va fer treure Ramon l’any 1933. Durant la dictadura, el lèxic popular i la prohibició del català, especialment durant els primers anys, va transformar el Millor, amb Bar el Millón. El juliol de 1964, després de la mort de Ramon Parrot i Ballvé, el Bar el Millón, va ser traspassat.

El 9 de novembre de 1988, Juan Manuel Quintela Noriega, comissari de Sabadell i posteriorment, durant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, cap d’informació de la policia nacional a Catalunya, va ser condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona a un mes d’arrest i a pagar 2.576.000 pessetes, en concepte d’indemnització al propietari del Bar Millón. Els fets van tenir lloc, el 2 de març de 1984, quan durant un registre per detectar si hi havia drogues al local, el seu propietari, Oriol Mañosa, va rebre un tret de Quintela Noriega.

Més informació: https://directa.cat/el-cap-dinformacio-de-la-policia-espanyola-a-catalunya-amaga-al-suprem-que-va-ser-condemnat-per-disparar-al-propietari-dun-bar/

Actualment el local es troba abandonat, però s’ha inclòs en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell.

 

Jaume Ninet i Vallhonrat

Sabadell, 8 de setembre de 1893 – Martorell, 25 d’agost de 1936 (1)

Jaume Ninet i Vallhonrat. FONT: nomenclàtor

Empresari tèxtil i polític republicà, primer com a regidor del “Círcol” Republicà Federal (CRF) i posteriorment es va passar a les files del Partido Radical (lerrouxistes). Va proclamar la II República a Sabadell el 1931 i va ser un dels impulsors del Camp d’Aviació, actual Aeroport de Sabadell, i del soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat.

Va ser assassinat per una Patrulla de Control a Martorell el 25 d’agost de 1936, segurament com a venjança per haver-se passat a les files Lerrouxistes i haver recolzat el govern del Partido Radical i la cada vegada més feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) durant els fets del 6 d’octubre. Després d’aquests, va ser nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat (intervinguda) del Sindicat Vinícola de Martorell, fins la victòria de les esquerres el 1936.

Es casà amb Mercè Casanovas i Vila, i tingueren dos fills. Heretà del seu pare l’empresa La Constructora Mecànica. Ninet & Co., dedicada a la construcció de telers i maquinària general. Compaginà l’empresa amb la seva tasca política en el “Círcol” Republicà Federal (CRF) i en els últims anys en el Partido Radical de Lerroux. Va presidir l’agrupació de metal·lúrgics, escrivia sovint a la premsa local i organitzava mítings polítics.

El 1920 quan es produí l’assassinat de l’empresari tèxtil Théodore Jenny, va anar a Madrid juntament amb Salvador Seguí per demanar al president del govern que indultés als dos joves sabadellencs Martí Martí i Colomer i Víctor Sabaté, injustament acusats de l’autoria i condemnats a garrot vil.

El 1921 va denunciar i desmantellar l’Agència Custos que tramitava falsos expedients d’inutilitat, per als que volien evitar anar a la guerra d’ Àfrica, pagant entre 1.500 i 3.000 pessetes. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat. L’any 1926, en una situació complicada, la nova junta del Banc Sabadell va rebre el suport de Ninet i els Federals.

Participà activament en la Mútua Sabadellenca d’ Accidents. El 26 de febrer de 1930, Ninet va sol·licitar durant una assemblea el vot de censura per als consellers cessats i que es nomenés una comissió investigadora, la proposta va ser aprovada per majoria. El 10 de juny de 1930 Ninet fou nomenat membre del consell, càrrec que va ocupar fins el 1935.

Ninet va ser el principal impulsor de la creació d’un camp d’aviació a la ciutat, que posteriorment es convertiria en l’aeroport. Pensava que aquest era de vital importància per incentivar i diversificar la metal·lúrgia. L’any 1931 va proposar comprar els terrenys de Can Daví per convertir-los en camp d’aviació, el projecte de Ninet es va convertir en realitat el 1933, quan ell estava fora de la política local, mitjançant un crèdit de la Caixa de Sabadell d’un milió de pessetes (2).

A part del camp d’aviació, l’altre projecte destacat que va impulsar va ser el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat. La companyia per tal d’estalviar-se diners volia que el tren passés per la superfície (pel carrer Horta Novella), Ninet i la oposició del “Círcol” Republicà Federal (CRF) de què en formava part, s’hi va oposar i va aconseguir que el govern central aturés el projecte fins el centre de la ciutat, així doncs, el tren es va inaugurar fins la carretera de Rubí. Posteriorment la companyia va seguir la construcció del ferrocarril però soterrant les vies fins a l’estació de Sabadell-Rambla, l’arquitecte del túnel que anava de Gràcia a Sabadell-Rambla va ser Francesc Izard Bas. El 25 de setembre de 1925 es va inaugurar l’estació (2).

El 14 d’abril de 1931 després de la victòria de les forces republicanes a la ciutat, Ninet va proclamar la II República desde el balcó de l’ajuntament (2). L’alcaldia la va obtenir el seu company del CRF Salvador Ribé Garcia i a ell el van acabar nomenant Governador civil de Teruel. Al cap de poc temps va dimitir, va fixar la seva residència a Barcelona i decebut amb el seu partit, es va afiliar al Partido Radical de Lerroux. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat en el Sindicat Vinícola de Martorell. Als inicis de la Guerra Civil, el 25 d’agost de 1936 una patrulla de control el va capturar al seu domicili, se’l van edur al Sindicat de Martorell i l’assassinaren (1). Després de l’assassinat la família de Ninet abandonà Sabadell i s’instal·là a València.

(1) nomenclàtor ‘Jaume Ninet, carrer de‘. Ajuntament de Sabadell

(2) Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980.

Joan Puig i Pujol

Sabadell, 11 de novembre de 1892 – 22 de gener de 1973 (1)

Joan Puig i Pujol a Montpeller (1941). Autor desconegut. FONT: nomenclàtor

D’ofici comptable, escriptor i polític republicà federal

Des de 1924 participà als “dillunsos de Can Llonch”, on diversos artistes, escriptors, poetes i intel·lectuals de diferents tendències polítiques, es reunien cada dilluns a casa de l’empresari i lligaire Joan Llonch Salas per xerrar sobre art, societat, política i religió. (2)

Fou col·laborador del “Diari de Sabadell” a l’època que era l’òrgan d’Acció Catalana, i més endavant va ser director de “Sabadell Federal”, des d’aquest diari es defensaven les tesis federals cap a un canvi cultural, la publicació estava relacionada amb el grup anti-taurí de Barcelona Pro-Cultura, i es publicaren diversos escrits contra la tauromàquia (3). Escriptor de prosa, així com de llibres de temàtica historiogràfica local com “Memòries de Sabadell, Argus Miop”, la biografia “El català Joan Cristòfor Calvet d’Estrella” i “86 anys de premsa local”, on es recullen referències de totes les publicacions periòdiques sabadellenques des del seu inici fins a la Guerra Civil, un total de 309 publicacions. “86 anys de premsa local” va ser novament editat per l’historiador també sabadellenc Andreu Castells mitjançant l’editorial Riutort. A inicis dels anys 30 va ser director de l’efímera Editorial La Fona. (4)

El 1934 fou elegit regidor de Finances i Proveïments pel “Círcol” Republicà Federal (CRF), d’on era militant del sector més moderat i catalanista. L’any 1936 va ser nomenat conseller de finances municipals per ERC i delegat de banca a Sabadell per la Generalitat de Catalunya.

Des de 1985 un passatge del barri de Gràcia de Sabadell porta el seu nom. (1)

(1) Puig i Pujol, Passatge de nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell 

(2) ‘In memoriam“ [Recordant, en memòria dels que foren i del què fou] Joan Llonch i Sales‘ Revista Arraona

(3) Masjuan i Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (pàg. 121). UAB Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006

(4) Fons personal Joan Puig Pujol, “Anotacions Històrico-Biogràfiques. Documental”, notes autobiogràfiques (AHS).

Salvador Ribé i Garcia

Centelles, 14 de febrer del 1872 – Buenos Aires, 27 de febrer del 1944 (1)

Retrat d’estudi de l’alcalde de Sabadell, Salvador Ribé Garcia, ca.1930. Autor desconegut (AHS)

Republicà federal, empresari i primer batlle de la segona República

Nascut a Centelles en una família de treballadors, vingué a Sabadell de molt jove per treballar en el tèxtil i més endavant és convertí en empresari del sector. Es casà amb Maria Anfruns i Vallribera, amb la qual tingueren cinc fills: Josep, Salvador, Feliu, Genís i Joan. Els dos primers foren coneguts a la ciutat per les seves activitats socials i en la indústria. Vivia al carrer Calderon, 117 (2).

Gran admirador del dirigent republicà federal Francesc Pi i Maragall, s’afilià de ben jove al “Círcol” Republicà Federal (CRF), on conegué als que van ser els seus amics: Jaume Xercavins, Joan Torras i Serra, Jaume Ninet i Vallhonrat (seria primer tinent d’alcalde de Salavador Ribé), Joan Mora, Josep Soley, Francesc Tomàs, Joan Morral, Emili Tintó, Magí Marcé i Segarra, Joan Puig i Pujol, Josep Centellas i Joan Ferret, entre d’altres. Fou elegit el 14 d’abril de 1931 primer alcalde de la segona República a la ciutat, càrrec que ocupà fins l’1 de febrer de 1934.

Ban de l’Ajuntament de Sabadell, 14 d’abril de 1931. Salvador Ribé, batlle de la ciutat informa a la població de la proclamació de la República

Durant el seu mandat es prioritzà l’accés a la cultura i l’ensenyament de la població treballadora. La conselleria de cultura era portada pel conseller en cap, Joan Mora i Adserà, que més tard va ser diputat del Parlament de Catalunya. Joan Mora, comptà amb la col·laboració del seu amic Joan Sallarès i Castells, impressor, llibreter i editor, i una de les principals figures intel·lectuals de la ciutat. També comptà amb l’ajuda de l’historiador Miquel Carreras i Costajussà, el qual s’edità el seu llibre “Elements d’història de Sabadell”, que varen regalar als col·legials per Sant Jordi. També va destacar la construcció de diverses escoles, com l’escola pública de Can Rull (3) i la inauguració del Museu d’Història.

Salvador Ribé, alcalde de Sabadell, fa un discurs durant l’acte de col·locació de la primera pedra de l’escola Can Rull, a Sabadell. L’acompanyen Claudi Ametlla, governador civil de Barcelona (primer a la seva esquerra) i Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (tercer a la seva dreta, amb bigoti), entre d’altres, 5 de març del 1933.
Joan Llobet i Prunés (AHS)

(1) ‘nomenclàtor’. Ajuntament de Sabadell.

(2) ‘Salvador Ribé: Primer batlle de la segona República’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 14 de novembre de 1981

(3) ‘L’escola pública de Can Rull memòria viva de la dignitat republicana de Sabadell’. Conèixer Catalunya. 22 d’abril de 2015.

Arcadi Badia i Joval

Barberà del Vallès, 16 de febrer de 1893 – Sabadell, 30 d’abril de 1980

Fotos de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach

Republicà federal, petit empresari

Fill de Joaquim i Teresa, que formaven un matrimoni senzill, que es va trencar quan Joaquim, i una germana més petita, van morir, quan Arcadi només tenia quatre anys. La mort del seu pare, el va obligar a treballar de ben petit, i no va poder anar a cap escola, aprengué a escriure i llegir un cop tingué prou diners per pagar-se un mestre particular, quan sortia el vespre de treballar.

Es va casar pel civil, en una època que era molt poc habitual aquest tipus de casaments, als 33 anys a l’Ajuntament de Sabadell, amb Eulàlia Renom que en tenia 24, germana petita de la regidora republicana federal i feminista, Fidela Renom. S’havien conegut al Centre d’Estudis Psicològics, centre que reunia els sabadellencs de mentalitat oberta i progressista de l’època. Al casament hi van assistir nombroses personalitats locals: Josep Soler, president del Centre d’Estudis Psicològics o el Dr. Relat i l’Argany, amic personal d’Arcadi Joval. Un cop casats van obrir una botiga de queviures a l’Avinguda 11 de setembre, número 7, i als anys 50 hi obririen una secció de pastisseria.

Va ser republicà federal, compartint  converses amb personalitats rellevants de la vida social i política catalana, com l’advocat laboralista Francesc Layret que va ser assassinat per pistolers de la  patronal; Joan Sala i Rovira, president del “Círcol” Republicà Federal (CRF); i amb el que seria president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, també relacionat amb els sindicalistes i anarcosindicalistes al ser advocat laboralista.

Durant la guerra la botiga va patir la falta de comestibles, però gràcies a l’ajuda del seu amic Joan Balart empresari de maquinària industrial i també republicà federal i posteriorment d’ERC, va poder tirar endavant la pastisseria que va obrir després de la guerra, proporcionant-li aquest la maquinària. El treball de pastisser li agradava, però encara li deixava menys temps lliure. Un cop jubilats van traspassar el negoci als seus nebots.

Arcadi també tenia molts interessos culturals, ajudà a diverses entitats culturals. Les poques vegades que no es veia obligat a tirar endavant la pastisseria, aprofitava per fer una escapada al Liceu, al Palau de la Música o l’Orfeó, d’aquesta última entitat n’era soci protector.

Els seus familiars i amics el recorden com un home modest i senzill, contrari a les ostentacions i als reconeixements públics. L’historiador i amic seu, Andreu Castells, li dedicà aquestes paraules:

“Home senzill i abnegat

republicà radical, petit-burgès

afiliat i protector de sindicats i sindicalistes.

Era tan jove que per fidelitat a les seves conviccions,

sempre recomanava tirar més a l’esquerra d’on ell es trobava”

Sabadell, 2 de maig de 1980

Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Simó i Bach.

Diario de Sabadell “Arcadi Badia i Joval, humanista”. EVOCACIO 26. Anna M. Fité i Salvans; Ricard Simó i Bach. Sábado, 26 de setembre de 1987.

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Ed. UB i Abadía de Montserrat, 2000.

Conrad Crespí i Vergés

Sabadell, 4 d’agost de 1908 – 22 de març de 1982 (1).

Conrad Crespí i Vergés. FONT: nomenclàtor

Militant del “Círcol” Republicà Federal (CRF), Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen (2)

Nét de Feliu Crespí i Cirera, alcalde federal de la ciutat durant la I República. Es casà amb Emilia Niubó Domènech (3).

Era fill de Feliu Crespí i Soler i Antònia Vergés i Pintó. Estudià al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i començà a treballar de comptable. Fou membre de la Junta del Foment de la Sardana i del Club Natació Sabadell, així com fundador de l’Esbart Dansaire. Políticament, de ben jove ja començà a milità al CRF i posteriorment a Estat Català  i a ERC (4).

El 1939 amb la derrota republicana hagué d’exiliar-se a França on formà part de la 15ª Companyia de Treballadors Estrangers. El juny de 1940, va  ser capturat pels alemanys a Bray-Dunes, prop de Dunkerque, internat a Mauthausen, aconseguí escapar-ne formant part d’un transport d’invàlids que es dirigia cap el camp de Dachau (prop de Munich), camp de presoners polítics on les condicions no eren tan dures com el de Mauthausen (5). El 29 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit dels Estats Units. Retornà a Sabadell el 23 d’agost de 1946 on hi restaria fins a la seva mort. Una plaça de la ciutat al barri de Covadonga porta el seu nom.

(1) (2) (3) ‘Nomenclàtor‘. Ajuntament de Sabadell.

(4) Simó i Bach, Ricard. ‘El sabadellenc Conrad Crespí i Vergés’. Diari de Sabadell, 25-03-1982, (pàg. 9).

(5) Benaul Berenguer, Josep M.; Onetti Vera, Antonio; Torruella Llopart, Jordi. ‘Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació’. Arraona, revista d’història 30, 2006 (pàg. 124-125).

Joan Bartomeu i Valls

Sabadell, 28 de març de 1907 – Ambernac, 27 de juliol de 1944 (1)

Militant del POUM, després de la victòria franquista va continuar la lluita antifeixista a la Resistència Francesa, fins caure en combat contra l’exèrcit nazi

Fill de pares treballadors, de Salvador Bartomeu i  Farré i de Caterina Valls i Tiana. Va estudiar primària al Col·legi del pastor Antoni Estruch, posteriorment als Escolapis, i com a tècnic tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell. S’inicià al món del treball, a l’empresa Carol i Cia, més coneguda com a “Cal Jepó” al barri d’Hostafrancs de Sabadell, on arribà a ser contramestre de telers, posteriorment entrà a treballar realitzant la mateixa tasca a la fàbrica de Vicenç Planas.

Es formà com a orador al Centre d’Estudis Psicològics però l’abandonà l’any 1927 juntament amb altres afiliats perquè es van oposar a les teories espiritistes, durant la dictadura de Primo de Rivera es reunia al Centre Cultural Recreatiu i s’inicià en la militància política al “Círcol” Republicà Federal (CRF). El 1930, va ser un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol (BOC) a Sabadell, va ser candidat pel BOC al districte 4t a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (2) i col·laborà en diverses publicacions d’esquerres: “La Humanitat”, òrgan d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); “L’Hora”, òrgan del BOC; “La Batalla”, diari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i “l’Impuls”. Va ser fundador i bibliotecari del Centre Cultural Recreatiu. (3) En esclatar la guerra s’allistà com a voluntari al front d’Aragó, on comandaria una columna d’artilleria del POUM, formada per divuit milicians. Al front, Bartomeu publicà un periòdic de campanya anomenat “Artilleria roja”, la redacció del qual anava a càrrec dels companys del POUM: Camil Formosa, Evarist Ribell i Ricard Simó. Un cop acabats els Fets de Maig del 37, amb la fi de la ocupació de l’edifici de Telefònica per part dels milicians de la CNT i el POUM, els primers, però sobretot els membres del POUM, van ser durament perseguits, entre ells també Bartomeu que acabà detingut. Un cop acabada la guerra, s’exilià a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Els companys sabadellencs del POUM l’ajudaren a evadir-se del camp de Barcarès i l’acolliren a Montpeller.

Bartomeu, continuà la lluita antifeixista, allistant-se com a voluntari a la resistència francesa, va caure en el combat d’Ambernac, arribant a la tarda com a reforç amb els guerrillers FTP de Chabanais per enfrontar-se a una columne de mílicies alemanyes. Va ser ferit de mort al creuar el pont sobre el Brailloux, per una ametralladora en bateria que els alemanys tenien en bateria en el campanar. Bartomeu i Jean Léonard van morir a l’acte i sis soldats francesos partisants van ser ferits. (4) Va ser enterrat al cementiri de Chasseneuil (Charente). També des de 1985, un carrer de Sabadell porta el seu nom. (5) A Saint-Pierre d’Ambernac, prop d’on va morir, posteriorment s’hi va construir un monòlit en homenatge seu i als seus companys de la resistència francesa caiguts el 27 de juliol de 1944: Jean Leónard i Marc Blanchet.

Monument als 3 soldats de la resistència francesa antinazi, morts el 27 de juliol de 1944, situat als afores de la població d’Ambernac (6)

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Masjuan Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006.

(1) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Sabadell: Agulló-Costa, 1986. ISBN 84-86636-00-0.

(2) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat i Universitat de Barcelona, 2000. ‘Bartomeu Valls, Joan’ Maria Pilar Molina Javierre. (pàg. 186).

(3) Josep Baqués, Robert Baró. Gent nostra als carrers de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell i Consorci per a la Normalització Lingüística, 1995. ISBN 84-87221-06-8.

(4) ‘Le Maitron’. Dictionnaire Biographique Guillotinés Exectutés Massacrés 1940-1944 . BERTHOMIEU, Jean. <https://maitron.fr/>

(5) Nomenclàtor, ‘carrer de Joan Bartomeu‘. Ajuntament de Sabadell

(6) Monument commémoratife. Inventarie Général du Patrimonie

Monument commemoratiu de la mort de tres membres de la resistència entre els quals Joan Bartomeu Valls. Petjada Catalana

Fidela Renom i Soler

Sabadell, 18 de gener de 1891 – Barcelona, 11 de setembre de 1987

Militant republicana federal, feminista, primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell per la candidatura Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal  del qual era membre, Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya)

Va néixer al carrer Horta Novella de Sabadell, els seus pares Dolors i Manel, la van portar a la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), portada a la ciutat pel mestre Fabián Palasí que també va ser director de la revista “Nueva Era”, òrgan informatiu oficial de la “Federación Espiritista Española”. Fidela, com Amalia Domingo era espiritista, i tingué tres fills: Joan, Mateu i Enric.

Feminista i republicana federal, treballà en el tèxtil com a ordidora. Va ser la primera dona elegida regidora de l’ ajuntament de Sabadell, l’1 de febrer de 1934 amb la candidatura del CRF. Ocupà la regidoria d’ Assistència Social, des d’aquesta va reformar la Clínica de Maternologia, va fixar com a dia institucional el dia de la mare i com a tasca més important, va crear la Lliga Laica Femenina, per tal de treballar per l’emancipació de la dona obrera, lliure de tot prejudici  de caràcter religiós. La Lliga s’encarregà de creà dues escoles bressol laiques, les primeres gratuïtes per fills d’obrers, així mateix, creà amb l’ajuda de Magda Lladó i Núria Gispert del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el primer cos d’infermeres laiques.

Local de l’escola propietat de Fidela Renom, 1924. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A part de la seva militància al CRF, també participà a la “Sociedad de Actos Civiles La Emancipación”, fundada per Tomàs Viladot el 1882 per tal de promoure els naixements, bodes i enterraments civils, d’altre banda, tingué un paper actiu en les activitats de l’entitat espiritista Centre d’ Estudis Psicològics.

Amb la victòria franquista, Fidela Renom s’exilià a França, on i restà fins l’any 1947. El seu fill major, Joan, mor a l’ofensiva de l’exèrcit republicà a Sierra Trapera (Extremadura). El 1961 amb 70 anys, li deixen reprendre la seva professió i treballà a l’assistència social a la tercera edat a la Residència de les Llars Mundet, des d’ aquesta també col·laborava amb el periòdic trimestral “Mundet-Paradís” i formava part del seu consell de redacció. Renom va morir el 1987 a Barcelona i fou enterrada tal com va demanar, al departament laic del cementiri de Sabadell. El 1998 es va posar nom a una plaça cèntrica de la seva ciutat, Sabadell.

Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

‘nomenclàtor’, Ajuntament de Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17913&Itemid=122> [Consulta: 15 de novembre del 2016].

Jaume Viladoms i Valls

Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976

Jaume Viladoms. FONT: Jaume Viladoms, mestre d’obrers,
Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric  

Pedagog, esperantista i militant socialista

Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i  els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear. Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.

Durant la guerra  fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.

Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.

Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia

Marcet, Joan. Jaume Viladoms, mestre d’obrers. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric. 5 pàg.

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447. ISBN: 848415243X/848338227X

Masjuan, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre  i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370

‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].

Magí Marcé i Segarra

Vilanova i la Geltrú, 29 d’abril de 1880 – Sabadell, 3 de febrer del 1967 (1)

Salvador Ribé i Magí Marcé. Primer i segon alcalde de la Segona República. 1 de febrer de 1934, durant el relleu a l’alcaldia. La foto és al jardí del “Círcol” Republicà Federal, el monument del seu darrere és a Pi i Maragall. Arxiu Agustí Serra.

Va començar la seva militància a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) que més endavant passaria a anomenar-se Federació Local de Sindicats (FLS), adherida a la CNT. Fou un dels organitzadors de la vaga general de 1909, participà a la vaga general de desembre de 1916 i a la d’agost de 1917. Segon alcalde de la II República per la Coalició d’esquerres (Partit Republicà Democràtic Federal, ERC i la Unió Socialista de Catalunya)

Conegut també com a Magí Marcet. Abans de ser alcalde, milità a la CNT i fou manyà. S’educà entre texts de Kropotkin i Reclús i compartí militància amb sindicalistes revolucionaris com Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. L’any 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Empadronat a Sabadell l’any 1909 va ser un dels organitzadors de la vaga general revolucionària anomenada setmana tràgica (2), coneguda com la setmana gloriosa per les forces d’esquerres i revolucionàries, de finals de juliol i primers d’agost, durant la qual, a Sabadell, es proclamà la república. També va participar activament a la Vaga de Seydoux ,de juliol a desembre del 1910. Perseguit per aquests fets, hagué d’exiliar-se a París. Representant la Unió Metal·lúrgica de Sabadell va assistir al Congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT) (Barcelona, 30-31 d’ octubre 1 de novembre de 1910). Va intervenir en un gran míting a Madrid l’1 de gener de 1913, en nom dels sindicats de Sabadell i Terrassa. També mitinejà en diferents localitats del Principat, com a Vilanova i la Geltrú el mateix mes de gener. Arrendà la taverna “El Diluvio” que seria molt recorreguda per polítics i simpatitzants federals i d’esquerres de l’època a la ciutat -estava situada a la carretera de Molins de de rei cantonada amb carretera de Barcelona (actualment l’edifici es troba abandonat). Va ser empresonat després de la vaga general del desembre de 1916, convocada conjuntament per la CNT i la UGT, i altra vegada després de la vaga general revolucionària de l’agost de 1917. De fet, la Taverna “El Diluvio” va ser bombardejada pel regiment de Vergara abans de bombardejar l’Obrera.

Durant la segona República es decantà cap el federalisme polític. Va ser escollit regidor a Sabadell l’any 1931 pel “Círcol Republicà Federal“ (CRF), durant aquest primer bienni es van declarar nombroses vagues, una de les més virulentes va ser la del Sindicat Unió d’ Art Fabril i Tèxtil adherit a la Federació Local de Sindicats (FLS), que durà del 24 d’agost de 1933 a l’1 de març de 1934 per la revisió del conveni col·lectiu. Les principals reivindicacions eren l’augment dels salaris inferiors a 60 pessetes, l’establiment d’una borsa de treball amb control paritari on haurien d’anar els empresaris per contractar als treballadors, la setmana laboral de 45 hores diürnes i 42 nocturnes i la supressió de les hores extraordinàries. Totes aquestes reivindicacions van ser rebutjades per la patronal. El sindicat va plantejar fer una hora diària menys mentre no es resolgués el conflicte i la patronal va decidir deixar de  pagar les hores no treballades. Sectors obrers van iniciar una campanya de sabotatges que segons la patronal va ascendir a 10.000 pessetes. Els empresaris van demanar ajuda a Magí Marcé,  i aquest va demanar a Lluís Companys la presència de la Guàrdia d’Assalt per vigilar les fàbriques. Durant aquesta vaga va ser detingut el nebot de Josep Moix, Josep Moix Devesa, i el seu home de confiança Jaume Illa; d’aquí podria venir l’inici de l’enemistat entre Josep Moix i Magí Marcé.

Quan Magí Marcé portava pocs dies a l’alcaldia va tancar en una dependència municipal a sindicalistes, empresaris i un delegat de la Generalitat, aconseguint que la patronal acceptés un augment salarial, tot i que es negà a establir la Borsa del Treball. (3)

El 14 de gener del 1934 es celebraren les eleccions municipals enmig d’una enorme tensió i polarització política i social. La candidatura guanyadora fou la formada per la coalició entre el CRF, ara denominat, Partit Republicà Democràtic Federal, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Unió Socialista de Catalunya (USC) que s’imposà amb claredat a la llista Unió Ciutadana, encapçalada per la conservadora Lliga Catalana. L’1 de febrer Magí Marcé fou nomenat alcalde per unanimitat amb persones del CRF, ERC i un representant de la USC. Fidela Renom del CRF va ser la primera dona escollida regidora.

Els “Fets del 6 d’octubre de 1934” van suposar la seva caiguda, ja que l’ autoritat militar va suspendre el consistori. Un any i mig després de la victòria del Front Popular en les eleccions, Marcé va tornar a ser escollit alcalde, però passats tres mesos va demanar el relleu per motius de salut, i va ser substituït per Joan Miralles. Amb la guerra el republicanisme federal amb connexions amb l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari va ser substituït pel PSUC amb l’alcalde Josep Moix que esdevindria el nou home fort de la política local. Exiliat a París va escriure diversos articles al periòdic “Acción” i també a “L’ Humanité”. Tornà a Sabadell l’any 1940, amb el vist-i-plau de l’alcalde Marcet, ja que havia protegit gent de dretes durant la guerra, hi visqué fins la seva mort, l’any 1967 (5).

Benaul i Berenguer, Josep M. Una ciutat en la República. Sabadell, 1931-1936 en La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

Castells, Andreu. · Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918, Edicions Riutort, Sabadell, 1978.

(1) Nomenclàtor. «Plaça de Magí Marcé». Ajuntament de Sabadell.

(2) Recull de biografies del moviment obrer de Vilanova i la Geltrú <http://www.veuobrera.org/vilanova/10biogra.htm>

(3) Castells, Andreu Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

(4) ‘Carrers amb història (29)’: Magí Marcé, de ‘El Diluvio’ a l’alcaldia. isabadell. Redacció <http://www.isabadell.cat/persones/carrers-amb-historia-29-magi-marce-de-el-diluvio-a-lalcaldia/> 5 agost de 2013.

(5) Castells, Andreu Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

Exit mobile version
%%footer%%