Republicanisme – Història de Sabadell S.XIX-XX

Feliu Crespí Cirera

Sabadell, 16 de gener de 1834 – 1 de maig de 1900[1]

Industrial filador i batlle republicà federal

Delegat de la “Sociedad de Hiladores de Lana”

A mitjans dels anys 40 ens diu l’historiador Andreu Castells: “sorgeixen tres dirigents republicans i obreristes d’extracció totalment burgesa: Josep Roca Armengol, Feliu Crespí Cirera i Tomàs Viladot. Crespí i Roca, amics comuns, donaran la cara com a delegats de la Sociedad de Hiladores de Lana, que actuà clandestinament en el si de la Comissió mixta de la filatura, nomenada el 1851. Aquesta societat estava formada per 69 membres dels quals 35 eren dones, els assessors principals seran Crespí i Roca”[2]. El 1855 esclatà la vaga dels filadors de llana, el 27 d’abril s’arribà a un acord, en què tots els amos han de complir que els filadors facin les 12 hores de treball, s’establiren unes tarifes concretes, així com no perseguir els vaguistes, etc. aquest pacte es firmà davant del jurat, format entre altres per Feliu Crespí i Josep Roca[3].

Comandant dels Voluntaris de la Llibertat

Crespí també formà part de la Junta d’Instrucció Local quan l’Ajuntament la va reestructurar el 30 d’octubre de 1868 amb personatges més populars[4]. Així mateix, quan es reorganitzaren les tropes populars de la Milícia ciutadana i aquestes canviaren de nom per un de més radicalitzat, el de Voluntaris de la Llibertat; Feliu Crespí en seria el seu comandant[5]. Seguint la seva ideologia federal i laica, el 29 de gener de 1869 Crespí demanà al govern la immediata llibertat de cultes i la separació de l’església de l’estat, aquesta proposta va ser aprovada amb 10 vots a favor i 5 en contra, els partidaris foren: Batlle, Massagué, Sampere, Oliver, Crespí, Cladellas, Ribot, Vidal, Tàrrech i Romeu[6].

Batlle republicà

El primer batlle de la República (1873), va ser Josep Cabané, aquest hagué de fer front als carlins que amenaçaven d’entrar a la ciutat si l’Ajuntament no pagava els quatre trimestres de contribució que reclamaven, al final no atacaren. Cabané formà la Junta d’Armament i Defensa per aconseguir més recursos per combatre els carlins, però aquesta organització quedà paralitzada perquè el govern per por a que es produïssin motins i cantonalismes, no facilità ni militars ni armes. El comitè del Partit Federal, aprofitant les eleccions del 21 de juny, va posar com a batlle una persona entesa, dinàmica i valenta, l’escollit fou Feliu Crespí[7]. La Junta de defensa presentà la dimissió el 4 d’agost i se’n formà una altra amb la missió principal de comprar l’armament que el govern es negava a facilitar.

Dibuix de Manel de la pipa i Feliu Crespí fet per Marian Burguès a *Sabadell del meu record*

La compra de fusells i la venda de campanes de les esglésies

El 12 d’agost s’acordà que Feliu Crespí i Josep Antoni Planas i Borrell s’encarregarien de comprar 2.000 fusells, que finalment van ser 1.000. Crespí i Planas anaren a Marsella però allà no aconseguiren res, finalment aconseguiren 1.000 fusells Remington a Londres. Crespí arribà a Sabadell el 2 de setembre, el 15 de novembre els carlins comunicaren des de Mura que Sabadell quedava subjecte al bloqueig, la situació era complicada ja que els 1.000 fusells encara no havien arribat a Sabadell, ho van fer quatre dies després de l’amenaça carlina, el 19 de novembre, i es repartiren entre els Voluntaris de la República[8].

Per fer front a la despesa militar, Crespí ordenà vendre les campanes de totes les institucions religioses, el 2 de desembre es començaren a desmuntar, es vengueren quatre de Sant Fèlix, una de les monges Escolàpies, dues de la Puríssima, dues dels Escolapis i dues de la Salut, aconseguint-se 5.747,75 pessetes que foren cobrades el 2 de desembre[9].

Dibuix de Marian Burguès a *Sabadell del meu record*

Però encara faltaven diners per a pagar els fusells i les municions necessàries, Marian Burgès ens diu que per aconseguir-los, Crespí ordenà subhastar públicament les imatges i els objectes de culte més valuosos de les esglésies, adduint que eren patrimoni del poble, una de les imatges que es volia subhastar era el de la Dolorosa. “La gent devota s’horroritzava d’aquella profanació i la veu corregué que tindrien la mateixa sort la custòdia tot ço de més valor del tresor esglesial. Al moment anaren a trobar al Sr. Feliu Crespí oferint-li tot quant havia de menester mentre aturés la subhasta de Sants i objectes litúrgics. I així pogué sortir-se del compromís que havia contret amb la casa que li facilità l’armament pel batalló de la Guàrdia Republicana. Mai ningú s’havia atrevit a una venda semblant”[10].

Burguès també ens explica perquè la primera República va ser tan efímera: “La reacció treballava de ferm per a desmoralitzar-ho tot; no podia perdonar l’haver intentat desterrar d’Espanya la Companyia de Jesús. Altrament, la guerra de Cuba era una ferida greu, la dels carlins o alfonsins una altra i el cantó de Cartagena una altra. Allò era un infern pels que de bona fe creien que la República volia dir Justícia, Fraternitat i Pau. El poble treballador s’aconsolava traient la corona de l’escut del Teatre Principal i el marbre del pont de la Salut que recordava que fou bastit durant el regnat d’Isabel II”[11].

El cantó federal de Sabadell i la caiguda de la República

El 3 de gener de 1974 el capità general de Madrid, Manuel Pavia va fer un cop d’estat, entrant per la força a les Corts i dissolent-les.

El 5 de gener una columna a les ordres de Mascias, va informar a Crespí de la situació, aquest havia vingut perquè s’informés de les partides que estaven disposades a proclamar el cantó federal. Un cop Mascias marxà, el dia 9, Sabadell va proclamar-se com a cantó federal, sent-ne president Feliu Crespí. Els majors contribuents varen haver d’aportar 30.460 pessetes per tal de reforçar la resistència contra el govern. Les tropes de Sabadell anaren a defensar Sarrià, però no pogueren fer res davant el potencial bèl·lic de les forces del general Martínez Campos. El cantó de Sabadell va durar només dos dies i va ser l’única vegada que la ciutat va ser una entitat autònoma independent. El dia 11 arribà una columna governamental encapçalada pel tinent Narcís Barraquer, aquest va destituir l’Ajuntament federal de Crespí i el posà sota la presidència de Josep Antoni Planas, que tot i haver estat comissionat amb Crespí per la compra d’armes, havia dimitit de la Junta d’Armament i Defensa quan arribà a Anglaterra[12].

Pel que fa a la seva vida familiar, en sabem poca cosa, només que es casà amb Isabel Soler Casanovas[13]. El seu net fou Conrad Crespí i Vergés, també republicà i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen[14].

[1] ‘Alcalde Crespi, carrer de l’’. Nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

[2] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens, 1788-1868. Editorial Riutort. Sabadell, 1975. Pàg. 5.51

[3] Op.cit. Pàgs. 5.55-5.56

[4] Op.cit. Pàg. 7.19

[5] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Editorial Riutort, 1978. Pàg. 8.22

[6] Op.cit. Pàg. 8.32

[7] Op.cit. Pàgs. 9.4-9.5

[8] Op.cit Pàg 9.5-9.7

[9] Op.cit. Pàg. 9.10

[10] BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edició reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.166

[11] Burgès, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edición reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.167

[12] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. ‘República i acció directa 1868-1904’. Ed. Riutort. Sabadell, 1975. Pàg. 9.16

[13] Crespí: una nissaga de Sabadell. ‘Feliu Crespí Cirera’

[14] Crespí: una nissaga de Sabadell. ‘Conrad Crespí Vergés’

Joan Morral Pelegrí

Sabadell, 7 d’abril de 1890 – 19 de desembre de 1991¹

Els cent anys d’un federal de tota la vida». ‘La ciudad al día’. Diario de Sabadell, 7 d’abril de 1990. Pàg. 12

Militant republicà federal i regidor de l’Ajuntament

Es formà políticament entre els republicans federals veterans de la primera República. Amb només 12 anys participà a la vaga general revolucionària de 1902 provocada quan un Marista disparà amb un revòlver cap a una manifestació popular i els manifestants van acabar assaltant l’Escola dels Maristes, fou en aquesta mateixa edat quan escapà de l’escola per una finestra i no va tornar-hi més. I amb 13 anys ja era secretari dels sis comitès del Círcol Republicà Federal.² El 1906 participà en els fets de la Setmana Tràgica, provocada pel reclutament forçat a través de quintes de joves perquè participessin a la guerra del Marroc. Havia treballat en una empresa de llanes i ajudant de notaria, en aquells moments treballava a l’empresa La Electricidad SA i el 1915 com que l’empresa es traslladà a Mallorca, ell seguí aquesta, restant fora de Sabadell fins el 1919, sense intervenir en la vaga revolucionària de 1917 que acabà amb l’assalt de l’Obrera. De retorn a Sabadell va fer d’enllaç entre el Círcol i Lluís Companys, diputat de Sabadell en substitució de Francesc Layret que va ser assassinat. El 1926 s’integrà als escamots d’Estat Català, per proclamar la República Catalana, i que acabà en el fracàs conegut com a “Fets de Prats de Motlló”³. Participà com a tinent d’alcalde en la proclamació de la República i en el primer Ajuntament republicà encapçalat per Salvador Ribé ⁴.

En el seu centenari, el Diari de Sabadell li va dedicar un article amb algunes preguntes⁵ i una entrevista a la secció ‘Cara a Cara’ de Víctor Colomer⁶. Afirmà haver enterrat ell mateix el bust de Pi i Maragall del Círcol Republicà Federal al mateix pati del Círcol: “Voldria desenterrar el bust de Pi i Maragall que jo mateix vaig amagar al pati del Círcol“, tot i que recentment es va fer una recerca i no es va trobar⁷. Sobre el local del Círcol opinava: “Com que quedem pocs del Círcol i no ens podríem fer càrrec d’aquells locals fabulosos que vam construir, els destinaríem a un centre cultural o una escola catalana”⁸. A la pregunta del ‘Cara a Cara’ sobre si era independentista respongué: “Home! Jo sóc el que siguin els altres. Totes aquestes coses son molt lluny. Ja ho arreglaran d’aquí cent o dos-cents anys. Jo només penso que com més llibertat tinguem aquí millor, i prou“.

El 25 d’octubre de 1995 Sabadell li dedicà una plaça⁹.

1 Nomenclàtor. “Plaça de Joan Morral“. Ajuntament de Sabadell

2 “Joan Morral, republicà centenari”. ‘Cara a Cara’, Diario de Sabadell’, 7 d’abril de 1990

3 Nomenclàtor. “Plaça de Joan Morral“. Ajuntament de Sabadell

4 “Els cent anys d’un federal de tota la vida”. ‘La ciudad al día’. Diario de Sabadell, 7 d’abril de 1990. Pàg. 12

5 “Els cent anys d’un federal de tota la vida”. ‘La ciudad al día’. Diario de Sabadell, 7 d’abril de 1990. Pàg. 12

6 “Joan Morral, republicà centenari”. ‘Cara a Cara’, Diario de Sabadell’, 7 d’abril de 1990

7 “Sense notícies del bust de Pi i Maragall“. Júlia Ramon.‘Memòria’. isabadell. Cat, 5 d’abril de 2022

8 “Els cent anys d’un federal de tota la vida”. ‘La ciudad al día’. Diario de Sabadell, 7 d’abril de 1990. Pàg. 12

9 Nomenclàtor. “Plaça de Joan Morral“. Ajuntament de Sabadell

Maria Àngels Viñolas Estella

Sabadell, 12 de març de 1916 – 9 de gener de 1979

Pedagoga, mestra de primària

Filla de Lluís Viñolas Carix i d’Àngela Estella Culell. Cursà estudis de Magisteri a l’Escola Normal de la Generalitat de Mestres (c/Urgell, 137 de Barcelona). Primer es tragué la Llicenciatura General (1931-1934) i posteriorment el Grau Professional (1934-1938). El 15 de novembre de 1936 fou designada pel Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat, mestra de l’Orfenat Ribas. El 27 de juny de 1938 cessà del càrrec de dit orfenat perquè el Ministeri d’Instrucció Pública del govern republicà la nomenà mestra provisional de l’Escola Nacional de Cardona. El 6 de juliol demanà la baixa voluntària del càrrec i es reincorporà de nou a la Generalitat com a professora del Grup Escolar núm. 46 de la ciutat de Barcelona, càrrec que exercí fins el final de la Guerra Civil. Durant el conflicte bèl·lic es prometé amb Josep Figueres López, destacat militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya a Martorell i vinculat a la Unió de Rabassaires.

Acabada la guerra, com la resta de companyes de Magisteri, quedà sense treball i per la seva significació com a política nacionalista i com a dona d’esquerres, es veié obligada a marxar de Barcelona i romandre un temps en l’anonimat. Josep Figueres s’exilià a França, passant per camps de concentració, aconsegueix evadir-se’n i s’assenta a la ciutat de Montpeller, aconseguint la protecció de la Residència d’Intel·lectuals Catalans. Maria Àngels pogué establir-hi correspondència, i finalment , a finals de 1939 decidí creuar els Pirineus per a poder-se reunir amb ell. El 5 d’agost de 1941 nasqué el seu primer fill, Roser. El bateig fou presidit per Joan Mora Adserà i es trobaren amb un bon grapat de sabadellencs exiliats com Joan Balart Armengol, Joan Puig Pujol, Joan Bartomeu Valls, Josep Ibañez Gargallo, Joan Pont Padrós, Jaume Massagué Rodríguez, Joan Sala Rovira, Antoni Sala Alavedra, Amadeu Navarra Ginestà, el germans Aspachs, Mateu Rifà, etc. També hi eren presents diputats catalans exilitats com Martí Barrera i Maresma i Francesc Viadiu i Vendrell.

L’any 1942 retornà a Catalunya amb el seu marit Josep Figueres, i la seva filla, Roser. Treballaren a l’administració d’una Granja Cooperativa Lletera a Palau d’Anglesola (Segrià) fins que pogueren tornar a Sabadell. El 1947 nasqué el seu segon fill, Jordi. El 3 de novembre de 1954 Josep Figueres mor i Maria Àngels es quedà sola amb els seus dos fills, Roser (13 anys) i Jordi (7 anys).

Es veié privada del reconeixement oficial i públic com a mestra perquè el règim als anys cinquanta no reconeixia els títols de magisteri expedits per la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana. Així que exercí el seu magisteri clandestinament, donant classes al seu domicili particular del carrer Batllevell, núm. 167. Ràpidament fou reconeguda la seva professionalitat i augmentaren els alumnes, veient-se obligada a construir un ampli local al final de l’eixida de casa seva. Però l’augment d’alumnes continuà, tot i rebre algunes denúncies d’afectes al règim franquista. El nombre d’alumnes continuà augmentant i després de nombroses gestions, aconseguí obrir al públic el Col·legi-Acadèmia Àngels al carrer Castellar núm. 32, local propietat del seu cunyat, el pintor, escriptor i poeta, Francesc Sitges Penalva. El títol de mestra d’una de les filles de Francesc, facilità el desenvolupament de l’Acadèmia. Durant aquest període rebé el títol oficial de mestra de Primera Ensenyança, en data 14 d’agost de 1971. A causa dels problemes per exercir la docència, decidí obrir un parvulari en el carrer Olzinelles, núm. 14. El 15 de juliol de 1977 traspassà el parvulari i assessorada per un advocat de Barcelona, reprengué els tràmits per aconseguir reingresar al magisteri.

Durant aquest temps de tràmits per aconseguir el reingrés al magisteri, la Generalitat establí l’ensenyament de la llengua catalana a totes les escoles. A l’Escola Nacional Samuntada de Sabadell li mancaven professors de català de primeres ensenyances i primària. Li proposaren fer de professora de català ja que des del 5 de juliol de 1975, Maria Àngels tenia el títol de professora per ensenyar llengua catalana a l’Educació General Bàsica, lliurat pel Departament de Filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Institut d’Estudis Catalans). A l’octubre de 1988 començà a exercir de mestra de català a l’Escola Samuntada. El 18 de maig de 1978 li arribà el reconeixement oficial i la reintegraren com a professora de primària. Amb aquest nomenament li fou assignada la plaça de mestra a l’Escola Nacional Alcalde Marcet, fins la seva inesperada mort el 9 de febrer de 1979.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

‘Evocació’. “Maria dels Àngels Viñolas i Estella, pedagoga”. Diario de Sabadell, 25 de setembre de 1986. Pàg. 12

Maria Teresa Duran Nogués

Sabadell, 11 de novembre de 1909 – 19 de setembre de 1933¹

Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).

Periodista, escriptora, republicana i feminista

Va morir a Sabadell, el 19 de setembre de 1933 a una edat molt prematura, als 24 anys, en les publicacions i discursos referents a la seva mort, no n’he trobat les causes.

Filla de Magdalena Nogués i de Lincoln Duran, dissenyador i fabricant de sabates, fundador de la moderna Sabateria Nogués que traspassà al seu cunyat Eduard Nogués Estrada (1887-1980). Era la segona de dos germans, el seu germà Joan Duran, amb qui hi tenia molt bona relació, va morir també molt jove, als 33 anys, exiliat a França, el dia 17 de març de 1939 al camp de concentració de Vernet (Conflent). El seu pare també va morir a l’exili, a Mèxic, l’any 1947².

Maria Teresa des de ben jove era una gran aficionada a la lectura i les activitats socio-culturals, acompanyava al seu pare, un home de fermes conviccions republicanes i progressistes, a la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal, d’on aquest n’era militant i admirador de les idees i l’obra de Francesc Pi i Maragall. Autodidacta, alternava les visites a la biblioteca del “Círcol” amb les que feia a la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell del carrer Gràcia, on va establir amistat amb les bibliotecàries Encarnació Ribas i Dolors Muñoz, a les que havia demanat consell abans d’entrar a treballar a una editorial de Barcelona³.

Tot i la seva curta vida, va escriure nombrosos comentaris i articles, alguns d’ells publicats a la premsa i revistes locals als anys 1931, 1932, 1933, en el “Diari de Sabadell”, “El Poble” (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya) i “La ciutat”. Els seus comentaris i articles van ser publicats pels seus pares i el seu germà, després de la seva mort, a l’obra “Tribut postum”, publicada el 20 de gener de 1934. En el “Tribut postum”, hi figuren un total de 30 articles d’opinió a la premsa local, sobre la situació política tant local com mundial, crítiques a obres de literatura, teatre, cinema, art i conferències, o cartes a una amiga.

A “Tribut pòstum“, el seu germà li va dedicar una paraules, “In memoriam – A la meva germana” (pàg. 5), de les quals reproduïm una part a aquí: “…Quan vas néixer, germana estimada, no em vas avisar, vas venir a veure’m amb sorpresa meva… A més que creixem ens férem més amics cada dia; poc temps després érem dos éssers inseparables. La sorpresa d’aleshores va ésser innocent i ingènua; la d’ara , en anar-te’n ha estat punyent i dolorosa. Per què te n’as anat? És que anyores un paradís millor? Potser un món més perfecte? Benaurada sies. Ah, bon Déu…

En els seus articles es pot copsar el seu pensament, en defensa del feminisme, el republicanisme i el pacifisme.

“Prejudicis” (pàg. 23): He pogut notar que diaris que fins avui havien palesat una indiferència extrema per tot el que tenia relació amb el sexe oposat, ara hi dediquen llargs i amables comentaris… El que els indueix a obrar així no és que s’adonguin o vulguin adonar-se d’un error i intentin reparar-lo, no. És que veuen que la dona els pot fer un gran servei, incorporada a llurs rengles”.

“Interrogants d’actualitat” (pàg 25): Sóc una ferma entusiasta del vot femení que la República amb gran gentilesa i sense quasi haver-li demanat, ens ha concedit, car opino que aquests drets no poden fer altre cosa que millorar i elevar la nostra consciència i situar-nos al nivell que per naturalesa ens pertoca (…) Ara ens toca a nosaltres el demostrar que som mereixedores d’aquests drets atorgats i fer esvair aquest fantasma que ens rodeja encara avui, en ple segle XX, davant d’una majoria d’homes i, el que és pitjor, de moltes dones, que creuen el nostre sexe incapacitat per altra feina que no sia la de l’art culinari”.

“El segon aniversari de la república” (pàg. 27): “...com que a més de catòlica sóc liberal, entenc les idees i opinions d’altri, tant si ens són favorables com adverses, son dignes del major respecte. Per aquest motiu considero una equivocació pretendre imposar els sentiments d’uns sobre els altres”.

“Comentari a un article periodístic” (pàg. 29): “Avui hi ha pobles, com Alemanya i Itàlia sobretot que estan educant a la joventut a base d’idees bèl·liques i odis als consemblants, i això, naturalment, és el que s’hauria d’evitar. S’ha de treballar fermament per inculcar a les noves generacions el menyspreu i l’horror a aquestes gestes fratricides, a aquest cúmul de barbaritats que representa una guerra”.

Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934

A l’article “Per un ront Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª Martínez Sagi, Amanda Llebot, Mª Dolors Bargalló i Núria M. Oromí; i publicat a “L’Opinió”, el 8 de maig de 1932, i a Sabadell, també a “El poble”. El Front Únic pretenia allunyar les dones dels postulats conservadors de la Lliga Regionalista, que estava impulsant una campanya per atreure el vot femení. Nogués, vas ser una de les impulsores i fundadores del Front Únic Femení Esquerrista d’Esquerra Republicana, on hi apareixen com a signants del manifest fundacional les seves amigues i escriptores Rosa Arquimbau (escollida presidenta del Front Únic) i Anna Muria, aquesta última, era l’autora de “La revolució moral”, que es va fer cèlebre entre la joventut de l’època. El dia 25 de maig de 1932 va publicar un article que tracta sobre el Front i que es pot trobar a “Tribut pòstum”. El Front Únic va ser fundat el dia 31 de maig de 1932, pretenia la intervenció de la dona en política des de la defensa dels valors republicans i catalanistes, era l’entitat femenina més important de Sabadell, amb 215 associades, tot i que era sobretot de cara a influire en les eleccions. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van ser les primeres en que la dona tingué dret a vot.

Des de l’1 de desembre del 2006 un carrer de la ciutat situat a la creu de Barberà porta el seu nom.

1 Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

2 Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

3 ‘Maria Teresa Duran i Nogués, escriptora i feminista’. Diari de Sabadell, ‘EVOCACIÓ’, 3 d’octubre de 1986. Ricard Simó i Bach.

La seu del “Círcol” Republicà Federal (CRF)

Façana del “Círcol” Republicà Federal. Finals del segle XIX. FOTO: Marçal Ballús, postal.

Estava situat al carrer Jardí -també anomenat Bèlgica entre 1918 i 1939- i actualment carrer Narcís Giralt, 40, seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Va ser obra de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), el “Círcol” va ser creat el 1887 però la seva seu no es va inaugurar oficialment fins el 24 de setembre de 1888, l’encarregat de la inauguració va ser Francesc Pi i Maragall, fundador del Partit Republicà Democràtic Federal del qual el “Círcol” en formava part. L’edifici, estava envoltat per un ampli jardí, disposava d’un cafè, una biblioteca (la més important de la ciutat fins la creació de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el 1928), una àmplia sala d’actes, sala de ball, sala de joc, una altra de descans, la sala de juntes i dues secretaries, una per assumptes polítics i l’altre per temes socials. A l’entrada del jardí es va construir una casa per al conserge que posteriorment va ser utilitzada per les secretaries dels grups polítics antimonàrquics i un petit local com a museu gestionat pel grup excursionista juvenil “Brot Vallesenc”. Fins el final de la Guerra Civil va ser un centre molt important per la política i cultura sabadellenca. En la seva màxima època d’esplendor es coneixia com la “Catedral Republicana del Vallès”.

El CRF era de tendència esquerrana i catalanista, hi convivien militants de diferents àmbits, des d’empresaris com Joan Balart Armengol o Jaume Ninet Vallhonrat a militants provinents del sindicalisme revolucionari (FLS-CNT) com Magí Marcé Segarra o Fidela Renom Soler.

El CRF serà la força hegemònica de Sabadell de 1931 a 1936, amb els alcaldes Salvador Ribé Garcia, Magí Marcé Segarra i Joan Miralles Orrit (exceptuant del 13 d’octubre del 34 al 16 de febrer del 36 en què les autoritats designen a l’empresari licorer Josep Germà Homet, arrel dels fets d’octubre del 34), a partir del 17 d’octubre de 1936 és la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) amb Josep Moix Regàs al capdavant qui tindrà l’hegemonia política a la ciutat en detriment del CRF.

Visita de Manuel Azaña Díaz al Cercle Republicà Federal. Sabadell, 28 d’agost del 1934.
Autoria atribuïda a Albert Rifà (AHS)

Amb la victòria del bàndol nacional, la seu del “Círcol” va ser saquejada, la biblioteca destruïda i l’edifici confiscat pel “Frente de Juventudes”, la seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. La seu del “Círcol” passarà a ser durant el franquisme, la seu del “Frente de Juventudes” de la Falange i de la “Jefatura del Movimiento“.

Castells, Andreu. Informe de l’Oposició, República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977

DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. (pàg. 162) Ajuntament de Sabadell, 1986

Joan Benito Sanz

Sabadell, 1908 – Perpinyà, 22 d’abril de 1973

Fill de família treballadora, de Joan Benito i d’Isidora Sanz, fou el més petit de cinc germans, l’ordre cronològic dels quals era: Manuel, Teresa, Martí, Amadeu i Joan. Després d’acabar la primària, començà a treballar com a meritori en una Notaria, on anà escalant llocs de responsabilitat professional.

Abans de la Guerra Civil, vivia amb els seus germans Martí i Amadeu, al carrer Escola Pia, 93. De ben jove, s’afilià al Círcol Republicà i Federal (CRF), on es formà culturalment i políticament, esdevenint un admirador de les tesis republicanes federals de Francesc Pi i Maragall, primer President de la breu Primera República.

Durant la dictadura del General Primo de Rivera, visqué l’enduriment de la repressió contra les forces republicanes, sent empresonat només amb 20 anys, per formar part d’una Junta Republicana.

Molts sabadellencs que van passar pel CRF es van radicalitzar i es passaren al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fou el cas de Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu, Salvador Aymerich, Jesús Mañé, Josep Farràs, Galileu Molins, etc. Joan Benito però, sempre es mantingué fidel als ideals republicans federals, i recordat pels seus amics i companys com un home sincer, senzill, i abnegat militant republicà.

Amb la victòria del Bàndol Nacional, Joan Benito s’exilià a França, i des d’allà a Veneçuela, on hi va romandre vint anys fins que retornà a França. Es casà amb Maria Balagué i Bartolin, que l’estimà i li donà suport tota la seva vida. Va morir a Perpinyà el 22 d’abril de 1973 a l’edat de 65 anys. Molts catalans exiliats li dedicaren diversos escrits, entre ells, l’escriptora i amiga seva Maria Gispert, que en el número 1 de la revista “Casal Català”, corresponent a l’agost de 1973 li dedicà les següents paraules:

“Joan Benito (1908-1973). Un altre republicà que desapareix… Pocs són els dies que no ens calgui afegir algun nom de republicans enterrats en pàtria forastera. Joan Benito, que, de molts anys vivia a La Guaira (Veneçuela), s’arrecerà a Perpinyà, els primers, d’exiliat…Allà formà un nova llar, i allà havia de tancar els ulls. Seria injust titlla la terra pirenaica de forastera, quan tants catalans hi trobaren el mateix ambient de casa nostra…Que seria així, és pel que Joan Benito, estimà tant Perpinyà fins a tenir-hi casa pròpia per a passar-hi llargues estades. I ara que hi serà per sempre, el nostre record emocionat, l’acompanyarà, amb la visió del menut de galtes rosades, ja entusiasta federal, que quasi es pot dir que nasqué amb la República…Joan Benito va néixer l’any 1908, i pogué viure l’apassionament dels anys vint, que s’assenyalaren com a decisius per a la transformació social dels pobles. Els moviments classistes, havien de soscavar i aclivellar les bases de l’odiada monarquia…”

Maria Gispert i Coll. “Casal Català”. Núm.1. Agost de 1973

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Benito i Sanz” (Pàg.29-31). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

Arcadi Badia Joval

Barberà del Vallès, 16 de febrer de 1893 – Sabadell, 30 d’abril de 1980

Fotos de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach

Republicà federal, petit empresari

Fill de Joaquim i Teresa, que formaven un matrimoni senzill, que es va trencar quan Joaquim, i una germana més petita, van morir, quan Arcadi només tenia quatre anys. La mort del seu pare, el va obligar a treballar de ben petit, i no va poder anar a cap escola, aprengué a escriure i llegir un cop tingué prou diners per pagar-se un mestre particular, quan sortia el vespre de treballar.

Es va casar pel civil, en una època que era molt poc habitual aquest tipus de casaments, als 33 anys a l’Ajuntament de Sabadell, amb Eulàlia Renom que en tenia 24, germana petita de la regidora republicana federal i feminista, Fidela Renom. S’havien conegut al Centre d’Estudis Psicològics, centre que reunia els sabadellencs de mentalitat oberta i progressista de l’època. Al casament hi van assistir nombroses personalitats locals: Josep Soler, president del Centre d’Estudis Psicològics o el Dr. Relat i l’Argany, amic personal d’Arcadi Joval. Un cop casats van obrir una botiga de queviures a l’Avinguda 11 de setembre, número 7, i als anys 50 hi obririen una secció de pastisseria.

Va ser republicà federal, compartint converses amb personalitats rellevants de la vida social i política catalana, com l’advocat laboralista Francesc Layret que va ser assassinat per pistolers de la patronal; Joan Sala i Rovira, president del “Círcol” Republicà Federal (CRF); i amb el que seria president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, també relacionat amb els sindicalistes i anarcosindicalistes al ser advocat laboralista.

Durant la guerra la botiga va patir la falta de comestibles, però gràcies a l’ajuda del seu amic Joan Balart empresari de maquinària industrial i també republicà federal i posteriorment d’ERC, va poder tirar endavant la pastisseria que va obrir després de la guerra, proporcionant-li aquest la maquinària. El treball de pastisser li agradava, però encara li deixava menys temps lliure. Un cop jubilats van traspassar el negoci als seus nebots.

Arcadi també tenia molts interessos culturals, ajudà a diverses entitats culturals. Les poques vegades que no es veia obligat a tirar endavant la pastisseria, aprofitava per fer una escapada al Liceu, al Palau de la Música o l’Orfeó, d’aquesta última entitat n’era soci protector.

Els seus familiars i amics el recorden com un home modest i senzill, contrari a les ostentacions i als reconeixements públics. L’historiador i amic seu, Andreu Castells, li dedicà aquestes paraules:

“Home senzill i abnegat

republicà radical, petit-burgès

afiliat i protector de sindicats i sindicalistes.

Era tan jove que per fidelitat a les seves conviccions,

sempre recomanava tirar més a l’esquerra d’on ell es trobava”

Sabadell, 2 de maig de 1980

Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Simó i Bach.

‘EVOCACIÓ Arcadi Badia i Joval, humanista’. Anna M. Fité i Salvans; Ricard Simó i Bach. Dissabte, 26 de setembre de 1987.

MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.). Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat, 2000.

Fidela Renom Soler

Sabadell, 18 de gener de 1891 – Barcelona, 11 de setembre de 1987

Militant republicana federal, feminista, primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell per la candidatura Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal del qual era membre, Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya)

Va néixer al carrer Horta Novella de Sabadell, els seus pares Dolors i Manel, la van portar a la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), portada a la ciutat pel mestre Fabián Palasí que també va ser director de la revista “Nueva Era”, òrgan informatiu oficial de la Federación Espiritista Española. Fidela, com Amalia Domingo era espiritista, i tingué tres fills: Joan, Mateu i Enric.

Feminista i republicana federal, treballà en el tèxtil com ordidora. Va ser la primera dona elegida regidora de l’ Ajuntament de Sabadell, l’1 de febrer de 1934 amb la candidatura del CRF. Ocupà la regidoria d’ Assistència Social, des d’aquesta va reformar la Clínica de Maternologia, va fixar com a dia institucional el dia de la mare i com a tasca més important, va crear la Lliga Laica Femenina, per tal de treballar per l’emancipació de la dona obrera, lliure de tot prejudici de caràcter religiós. La Lliga s’encarregà de creà dues escoles bressol laiques, les primeres gratuïtes per fills d’obrers, així mateix, creà amb l’ajuda de Magda Lladó i Núria Gispert del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el primer cos d’infermeres laiques.

Local de l’escola propietat de Fidela Renom, 1924. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A part de la seva militància al CRF, també participà a la “Sociedad de Actos Civiles “La Emancipación”, fundada per Tomàs Viladot el 1882 per tal de promoure els naixements, bodes i enterraments civils, d’altre banda, tingué un paper actiu en les activitats de l’entitat espiritista Centre d’ Estudis Psicològics.

Amb la victòria franquista, Fidela Renom s’exilià a França, on i restà fins l’any 1947. El seu fill major, Joan, mor a l’ofensiva de l’exèrcit republicà a Sierra Trapera (Extremadura). El 1961 amb 70 anys, li deixen reprendre la seva professió i treballà a l’assistència social a la tercera edat a la Residència de les Llars Mundet, des d’ aquesta també col·laborava amb el periòdic trimestral “Mundet-Paradís” i formava part del seu consell de redacció. Renom va morir el 1987 a Barcelona i fou enterrada tal com va demanar, al departament laic del cementiri de Sabadell. El 1998 es va posar nom a una plaça cèntrica de la seva ciutat, Sabadell.

Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17913&Itemid=122> [Consulta: 15 de novembre del 2016].

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això: