El Templet de les Aigües estava situat en un terreny elevat que donava als carrers de Vilarrúbias, Sant Miquel i Taulí. Actualment es trobaria en el Passatge Edgardo Ricetti amb el carrer Taulí, on el terreny també és elevat, si s’accedeix des del Passatge Edgardo Ricetti direcció al carrer Taulí cal pujar unes escales (com abans es feia per accedir al temple). Era propietat de la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Indústria de la Villa de Sabadell (constituïda l’any 1843), formada per personalitats de la burgesia de la ciutat com Joan Salt, Antoni Oriach, Antoni Casanovas, i Pere Turull. Aquesta societat va encarregar el projecte del Templet de les Aigües al mestre d’obres Josep Lacueva SantFeliu el 1865, la construcció va finalitzar el 1867. L’edifici es podia enquadrar dins el corrent del romanticisme eclèctic català, combinava elements d’arquitectura clàssica amb relleus decoratius de terracota d’aspecte barroc.
Ubicació del Templet de les Aïgües. Fotorafia poc abans de ser enderrocat l’any 1978. Autor desconegut (AHS)
Ubicació del Templet de les Aigües sinó hagués sigut enderrocat. Es tracta d’una zona més elevada del Passatge Edgardo Ricetti amb unes escales d’accés
Zona elevada del Passatge Edgardo Ricetti on hi havia el Templet de les Aigües. Autoria pròpia, 3 de desembre de 2025
Funció
A l’interior del Templet es trobaven diferents dipòsits comunicats entre si, mitjançant un circuit de canals. L’aigua arribava de la mina de Ribatallada (propietat també de la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Industria de la Vila de Sabadell) i un cop havent complert el circuit, passant pels dipòsits clarificadors on eren eliminats els elements vegetals, la pols, la sorra, etc. era enviada a les fonts, safareigs i als abonats a la companyia. Es trobava en un terreny elevat, així la circulació de l’aigua en els canals i arribat als diferents dipòsits, es feia de forma natural, i també des d’un punt elevat es podia abastir la xarxa. Va romandre en funcionament fins l’any 1960, aproximadament.
Ornaments i escultures
L’edifici destacava pels seus ornaments de terracota, relacionats amb l’aigua i la Sociedad de Amantes de la Agricultura e Industria de la Villa de Sabadell. A l’entrada s’hi trobava un plafó de Neptú i en el peu de les escales d’entrada, les escultures al·legòriques de l’Agricultura i la Indústria. L’any 1978 quan l’edifici va ser enderrocat, es van conservar diversos d’aquests elements al Museu d’Art de Sabadell (MAS) i al Museu d’Història de Sabadell (MHS), així com a la Companya d’Aigües de Sabadell (CASSA). Els ornaments de terracota del Templet van ser obra de Josep Escaiola que tenia el seu obrador a l’actual via de Massagué a prop de la desapareguda Placeta de Manresa (enderrocada amb les obres de l’alcalde Joan Massagué, actualment estaria situada a la Plaça de l’Àngel, dites obren obriren l’accés a la carretera de Manresa, avui Passeig Manresa). Aquestes peces s’han anat restaurant gràcies a la col·laboració del Museu d’Història de Sabadell i l’Escola de Béns Culturals de Catalunya, l’any 2010 es varen restaurar les dues escultures principals, les al·legories de l’agricultura i de la indústria de l’aigua, que flanquejaven l’escala d’accés. Josep Escaiola col·laborava amb un artista de la Placeta Manresa, és possible que en aquest cas es combinessin peces del seu catàleg com els capitells, amb obres d’encàrrec com les dues figures al peu de les escales d’entrada al templet amb peces d’aquest artista de la Placeta Manresa i/o altres.
Més informació sobre el Templet de les Aigües, els seus ornaments, escultures i fotografies a l’opuscle El Templet de les Aigües. Textos de Roser Enrich Gregori/MMS. Fotografies d’Antoni Peñarroya/MMS, Arxiu Agustí Serra, Marc Castells, AHS. Disseny Gràfic i Producció de Magem Torrella Associacts. Ajuntament de Sabadell. Museus de Sabadell, 18 de maig de 2010:
Situat al carrer Migdia que ha tingut diferents noms:
Migdia (1850) Pare Joaquim Corominas (1914), c. del Ricard Mella (6.1.1937) Padre Joaquín Corominas (27.5.1939), calle Migdia (18.7.1979)1
Lluís Salas, nascut a Còrdova l’any 1892, es va traslladar de jove a Sabadell i va impartir classes a Cal Taché, nom popular provinent del primer propietari, el seu nom oficial era Colegio Mercantil (1857-1971) i el seu propietari en el moment que Lluís Salas va començar a impartir classes, era Domingo Colillas, fet pel qual també va ser conegut per Cal Colillas. A finals de 1913 amb altres mestres i alumnes del col·legi, van fundar l’equip de futbol Sporting Club Mercantil (que actualment segueix existint com a Club Esportiu Mercantil)2 del qual ell en va ser el primer president. La seva germana s’anomenava Purificación i ambdós eren pedagogs.
Lluís Salas es va casar amb la filla de Domingo Colillas i quan aquest va morir, es va quedar amb el Colegio Mercantil, va ser en aquell moment on també se’l coneixeria com Cal Salas. Un col·legi que es va convertir en referència pels fills de treballadors sabadellencs, pel seu cost i perquè preparava els alumnes pel món del treball. Els alumnes de Cal Taché com el pedagog Jaume Viladoms, aprenien a llegir i escriure i a dominar un mínim de regles aritmètiques pel treball tèxtil. El col•legi sobrevisqué als diferents règims polítics, perquè era recolzat per l’empresariat local, al formar joves que entraven al món del treball ràpidament3.
De les aules de Cal Taché també en sortiren comptables, teòrics i treballadors autònoms, homes de negocis i industrials com, per exemple, el germans Enrich, Antoni Monés, Joan Casablancas, Lluís Sobré, Suñé, Barnola, el pintor Serrasanta o l’exalcalde Josep Maria Marcet. (3) L’industrial Antoni Forrellad com a Doctor en Indústria i Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de 1936 a 1939, es va adonar que el projecte de nous teixits es feia amb mètodes totalment empírics i ho trobà absurd. Com a professor de Cal Taché, quan va impartir l’assignatura Teoria del Teixits als anys 1939 i 1940, va ser el primer català que va començar a estudiar els paràmetres pel càlcul de la construcció de teixits amb col·laboració dels seus alumnes més avantatjats. El professor que més va impulsar la idea d’Antoni Forrellad va ser l’enginyer Vicenç Galceran Escobet de l’Escola d’Enginyers de Terrassa. El Gremi de Fabricants va editar l’any 1999 un opuscle titulat “Taula Axial” que es va convertir en un manual pràctic per construir fàcilment un teixit, basant-se en els paràmetres de Galceran i del Teòric Tèxtil Josep Cusidó4.
El Quiosc Modernista, situat en els “Jardinets” o “Pla de l’Os” (Plaça del Doctor Robert), va ser projectat entre 1910-11 per l’’arquitecte sabadellenc Josep Renom Costa. La Plaça Dr. Robert va néixer a partir del conveni entre el propietari dels Jardinets, Feliu Antúnez i Gaspar, i l’Ajuntament, passant a ser propietat municipal.
El Quiosc estava recobert de trencadís de ceràmica de color blau amb detalls en verd i groc, i el sostre de la volta del pis tenia esgrafiats. La part de baix s’utilitzava per vendre’hi begudes i al pis de dalt, sovint hi tocaven els músics de la Banda Municipal. Va ser enderrocat per ordre de l’alcalde Josep Maria Marcet, l’any 1943, coincidint amb l’enderroc de les cases del casc antic de l’Alt Pedregar i amb la inauguració del Monument i la Creu als Caiguts al Racó del Campanar (al costat). Posteriorment, molt a prop seu s’hi van instal·lar uns urinaris subterranis. Les autoritats franquistes no volien que el quiosc pogués fer ombra al seu monument.
Quiosc Modernista de la Plaça del Dr. Robert obra de Josep Renom. Al fons a la dreta hi podem veure la cúpula de l’església de “Los Padres” i l’edifici que va ser enderrocat per construir el de “La Caixa de Pensions”. J. Boixadera, 1915 (AHS)
Quiosc Modernista, 1920 Lucien Roisin. Col·lecció Roisin. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.
Façana de Correus, entrada principal. A Sobre de l’entrada es troba el ferro amb l’eslògan de Correus que tapa l’àguila imperial franquista. Autoria pròpia
Està situat a la Via Massagué núm. 38, va ser construït en uns terrenys cedits a l’estat l’any 19461 on s’hi trobaven una plaça i uns jardins2, anomenada Placeta del pintor Francesc Gimeno, on durant la Guerra Civil s’hi volia construir un refugi antiaeri. L’obra va anar a càrrec de l’arquitecte de Correus i Telègrafs Roberto Oms Gracia3, també arquitecte de la seu principal de Correus a Barcelona4. Les façanes son d’estil neoclàssic, formada per un cos central i dos cossos laterals disposats simètricament. La façana principal es troba a la Via Massagué, les laterals ocupen els carrers Verge de les Neus i Sant Francesc. A la façana principal, a sobre de la porta d’accés hi ha un ferro amb el rètol de Correus que amaga una àguila franquista en relleu, de grans dimensions5.
La Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos SA, amb seu a Madrid, va decidir l’any 2009 traslladar el servei (en teoria de manera provisional) a un local del carrer Indústria, mentre rehabilitava i adaptava l’edifici de la Via Massagué. La rehabilitació va quedar suspesa al·legant falta de pressupost i des de l’octubre de 2009 es troba abandonat6.
Sot que volia servir de refugi d’atacs aeris durant la guerra civil. Posteriorment Plaça Francesc Gimeno i després edifici de Correus, febrer de 1939. Antoni Martí i Basté
Plaça Francesc Gimeno, 1947. Autor desconegut, AHS
Façana de Correus. Isabel Argany i Comas, 1982 (2)
L’introductor del cinema a la ciutat va ser Marçal Ballús (Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937) (1), un dentista que pels volts de 1890 es va establir a Sabadell, on tenia el seu consultori al capdamunt de la Rambla. Però, la seva gran passió va ser la fotografia i el cinema, que va veure néixer a París, el 28 de desembre de 1895. Ballús va assistir a París a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, al “Salon Indien” del Gran Café, al “Boulevard des Capucines”, en què els germans Lumière donaren a conèixer les primeres cintes cinematogràfiques, preses de la vida quotidiana, amb l’aparell que havien construït.
Ballús, es va inventar una paraula per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF (2). La paraula, per la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.
Ballús va contactar amb els germans Lumière per encarregar-los un dels seus aparells, que el febrer de 1897 portava a Sabadell amb unes quantes pel·lícules. El 27 d’abril d’aquell mateix any, les va projectar en públic a “Los Campos de Recreo”, conegut anys després com a “Cine Campos”, sense gaire èxit -veure retall de la notícia- (3). Ballús va fer construir una barraca de fusta al pla de l’Os, a l’actual plaça del Doctor Robert, per a les projeccions cinematogràfiques a l’inici de 1901, però un incendi la va destruir abans d’acabar l’any.
Primera menció del cinematògraf dels germans Lumière al Diario de Sabadell del 28 d’abril de 1897. (AHS) (3)
Foto extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 2 de febrer de 2001
Expansió de les projeccions
L’any 1903 la comissió de la Festa Major va organitzar diverses sessions a l’aire lliure a la plaça Sant Roc. Aquell mateix any es van començar a projectar pel·lícules al “Teatre Euterpe”, diumenges a la tarda i nit, sinó hi havia funcions de teatre. Les sessions cinematogràfiques a la seu de l’Associació Catòlica, a la Rambla 65, i que poc després quedaria exclusivament per a cinema amb el nom de “Petit Kursaal”. El 1906 es feia cinema a la seu del Centre Líric (carrer de les Planes), seu de la sarsuela amateur, posteriorment anomenat “Cine Talón”, “Cine-Film”, “Cine Ideal” i el cap de molts anys “Teatre Esbarjo”, “Teatre Alcázar”, cinema “Actualidades”, “Cineart Alcázar” i “Cineart Multisales”. A la Festa Major de 1907 es van passar sessions nocturnes de cinema al camp de la Vella Creu Alta del Centre d’Esports Sabadell, al carrer Sant Vicenç. El 1909 es va inaugurar la sala de cinema de “Los Campos de Recreo” i al “Gran Saló Doré” (a la Rambla), antic “Cine Pas” on Ballús hi havia passat projeccions, sense gaire èxit.
Teatre/Cinema Cervantes
Després de l’incendi de la barraca, Ballúsarrendà el “Teatre Cervantes” que tenia 20 anys de vida i cronològicament era el tercer dels teatres sabadellencs. Associat amb Antoni Llobet, va fer-hi obres, respectant l’escenari, en aquell moment el més gran de Sabadell i la seva comarca. En contacte amb els Lumière, Méliès i Pathé, adquirí pel·lícules que projectà amb regularitat, llogant-les també a altres empresaris de fora de Sabadell. A Ballús li va costar molts esforços aconseguir que la gent es desplacés fins a la Creu Alta, quan havia obert la barraca de projeccions al centre de la ciutat. Mirà de convèncer el públic amb la venta de números per la rifa d’algun objecte durant les sessions.
Anys 60, 70 i 80: Esplendor de les sales de cinema a la ciutat
Els anys 60 hem comptat un total de 7 edificis que funcionaven com a cinemes: “Rambla”, “Montecarlo”, “lmperial”, “Mundial”, “Colón”, “Alcázar” i el “Cine Campos”. A l’acabar la dècada dels 70 es podien comptar 10 cinemes més: “California”, “Avenida”, “Montecarlo”, “Fernando”, “Colón”, “Actualidades”, “Mundial, “Rio” i “Rio de Oro”. I als anys 70 s’hi sumarien: “Goya”, “Rex”, “Cinema” “Sabadell”, “Kennedy” i “Victoria”. En època d’esplendor Sabadell va disposar de vint-i-quatre cines.
(Esquerra) Felicitació de nadal i cap d’any dels 7 cinemes de la ciutat l’any 1964. (Dreta) Programació del Cinema Imperial.
Els anys 80van ser una època de gran esplendor pels cinemes de la ciutat, arribant a tenir 12 cinemes: “Principal”, “Rambla”, “Victoria Cinema”, “Cineart Alcázar”, “Cineart 3”, “Cinema Sabadell”, “Club Cineart”, “Euterpe”, “Euterpe-77”, “Montecarlo” i “Studio-7”.
Diari de Sabadell del dia 6 de maig de 1980 amb la cartellera dels 12 cinemes de la ciutat.
Decadència del cinema
A mitjans dels anys 90 amb l’expansió de la televisió i el vídeo VHS a les llars, les sales de cinema començarien a veure’s afectades, crisi que es faria més greu amb l’expansió d’internet i la seva velocitat i nous suports de qualitat com el DVD. Actualment a Sabadell . Ara només queden les multisales de l’Eix Macià i de “l’Imperial”, que també estan patint la crisi causada pel coronavirus. Segurament que el cinema per això continuarà ja que no és el mateix veure una pel·lícula des de casa que en una gran pantalla i amb so de qualitat, exceptuant els poc que es poden permetre una pantalla i so de tals característiques. A això cal afegir-hi l’encant que té veure una pel·lícula al cinema.
“Gran Saló Imperial” (Rambla amb carrer Fèlix Amat)
La primera sala exclusivament de cinema de Sabadell va ser el “Gran Saló Imperial” inaugurat l’any 1911. Els terrenys del cinema eren propietat d’ Enric Turull, fill de Pere Turull, gran empresari tèxtil i fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Enric fou un dels fundadors del Banc Sabadell, president seu durant 10 anys i diputat a Corts del partit monàrquic. En el contracte signat el 2 de maig de 1911: L’empresari Salvador Casas i Roca va comprometre’s a aixecar al solar un cinema amb la totalitat d’obres al seu càrrec i a pagar un lloguer de 2.500 pessetes l’any pel terreny, el tracte era a 10 anys. La Caixa d’Estalvis de Sabadell de la qual era tresorer Turull, facilità un préstec hipotecari de 15.000 pessetes a Casas. A les notes publicitàries es deia que los “espectáculos consistirán en exhibición de las películas más modernas de carácter moral o instructivo“. Això era a causa de que Turull en el contracte impedia que en local es celebressin balls de mascares, mítings i espectacles contraris a la moral o religió catòlica.
L’edifici va ser obra de l’arquitecte barceloní Jeroni Martorell, autor d’altres edificis icònics de la ciutat que en aquells moments eren en terrenys de Turull, com l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, al carrer Gràcia i l’Escola Industrial (propietat també de la Caixa, ara de la fundació BBVA i seu de la Fundació Bosch i Cardellach). Tenia una façana modernista molt singular, ornamentada amb senzills motius vegetals. Tres grans portades permetien l’accés al vestíbul. A dalt hi havia una cabina de dos nivells. La sala feia 42 metres de llargària i tenia capacitat per a més de mil espectadors asseguts en un ampli pati de butaques central i dues galeries laterals que després es convertirien en llotges. La platea feia una pendent del 15%, permetent una bona visibilitat, amb l’eix de projecció perpendicular al centre de la pantalla (4). Disposava de 1.500 butaques a Platea i 500 cadires a l’amfiteatre.
“L’Imperial” es va anunciar com el segon edifici que s’aixecava a Espanya com a cinema afegint que podia competir amb el “Gran Salón Cine Doré”. La inauguració de “l’Imperial” va tenir lloc el 24 de setembre de 1911 i va consistir en una selecció de pel·lícules de la productora Pathé Frères, entre els primers films exhibits destaquen Nuestra Señora de París, El rescate del rey Juan, La novela de una joven, El sitio de Calais o El Azote de la Humanidad (4). El 9 d’octubre a la nit, Salvador Casas i Roca va invitar als periodistes a visitar l’edifici, oferint-lis una projecció privada i els obsequià amb dolços, vins i cigarros al “Cafè Condal” (davant “l’Euterpe”).
Els primers anys es van fer representacions d’opereta i òpera, ja la tècnica cinematogràfica era molt simple i s’intentava atreure públic amb les “varietats”.
L’octubre 1921 s’extingia el contracte els seus arrendataris van renunciar a renovar-lo, ja que tenien greus problemes econòmics. El 3 octubre 1921 imperial deixà de funcionar, fins que el 9 de març de 1922 la societat empresarial va vendre l’edifici a Enric Turull. El nadal de 1925 “l’Imperial” va obrir les portes a mans de l’empresa barcelonina Vilaseca i Ledesma S.A que va competir amb l’empresa propietària de “l’Euterpe” i el “Cervantes”. El 1925 “l’Imperial” introduïa la Metro-Goldwin-Mayer amb els actors més preuats del moment. Entre el 1926-27 la Metro-Goldwin-Mayer va ser comprada per l’empresa Parcerisa i “l’Imperial” passaria pel·lícules europees. Entre el 1928 i 1929 Parcerisa afegí “Los Campos” als seus dos locals. L’estiu 1933 “l’Imperial” passà a mans de l’empresa barcelonina Cinaes propietat de Tomàs Parcerisa. La xarxa Parcerisa tenia 4 sales: “Euterpe”, “Los Campos”, “Cervantes” i “Imperial”. En aquell moment l’únic cinema que no pertanyia a Parcerisa era el “Principal”.
“L’Imperial” va ser el primer cinema de la ciutat en projectar una pel·lícula plenament sonora, a la Festa Major any 1930, l’1 i 2 d’agost: Broadway Melody
Els anys seixanta l’imperial va haver de competir amb les noves sales de cinema que s’instal·laven als barris i el cinema va anar perdent popularitat i només s’hi feien sessions el cap de setmana i els festius. Entre 1983 i 1985 va viure certa recuperació, gràcies a les sessions de la filmoteca dirigides per Francesc Blanquer, i amb les sessions de cinema infantil entre 1970 i 1989 (5). Però finalment el 29 d’octubre de 1989 “l’Imperial” va tancar i l’edifici quedà abandonat un llarg temps, fins que s’hi van construir pisos i s’hi van instal·lar uns cinemes multi-sales anomenats “Imperial”, en homenatge a l’antic cinema,
Cinema Imperial. Antoni Casas Bordas. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Cinema Imperial a l’actualitat: Imitació de la façana de l’antic “Gran Saló Imperial”. Autoria pròpia, 14 de gener de 2021
Interior del Cinema Imperial. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
“Los Campos de Recreo” / Cinema “Campos” (Rambla amb carrer Duran i Sors)
Díptic del Teatre “Los Campos”, juny de 1917. A sota del títol hi podem llegir “El mejor teatro de verano único en Sabadell donde se respira el aire puro. Teatro en la Naturaleza” (AHS)
Van ser inaugurats l’any 1867. Disposaven de tres espais diferenciats, un destinat a cafè, un altre que era pròpiament el teatre i un darrer espai a l’aire lliure destinat a esdeveniments diversos com ara balls. Va patir dos incendis el 1870 i 1870. El 1885 es realitzaren reformes del cafè, però no van servir per mantenir-lo i el 1894 acaba desapareixent per dissenyar tot l’espai d’oci que acabarà configurant un nou teatre amb capacitat per 950 persones. Més tard, al 1906 va acollir una sala de cinema estable i a partir de 1921 seria només un cinema. Els “Campos de Recreo” de La Rambla va continuar actiu, amb balls, orquestres, combats de boxa i festes majors fins a finals els anys 60 del segle passat que va tancar. L’any 1977 va ser enderrocat per construir-hi pisos, entre les protestes dels veïns que reclamaven un Ateneu Popular.
Manifestació a la plaça Sant Roc, davant de l’ajuntament, en contra de l’enderroc dels Campos de Recreo, situats a la Rambla de Sabadell. Els manifestants simulen l’enterrament dels Campos, ha posat al centre de la plaça un taüt encerclat per espelmes enceses i amb una corona de flors “Als nostres Campos” 29 de maig del 1977. Joan Serra (AHS)
Manifestació en contra de l’enderroc dels Campos de Recreo a la Rambla de Sabadell Detall d’un cartell que diu Volem els Campos per un Ateneu Popular Sabadell, 29 de maig del 1977. Joan Serra (AHS)
Teatre/Cinema Principal(carrer de les Paus, 6)
El Teatre Principal fou inaugurat el 13 d’octubre de 1866 en el lloc on hi havia hagut el “Teatro de la Villa”, construït l’any 1839, en el solar que fins llavors havien ocupat els estricadors del Gremi de Paraires i Abaixadors. L’impulsor i propietari d’aquest primer teatre va ser una societat de propietaris, que pertanyia a la burgesia local.
El “Teatro de la Villa” va acollir activitats, tot i les seves mancances estructurals, del 1840 al 1862 quan es va tancar per ordre governativa. Cap el 1856 els propietaris van cedir part del terreny del teatre per a la construcció de la seu del Cercle Sabadellès.
La construcció del Teatre Principal va ser iniciativa també d’una Societat de Propietaris, però amb més recursos econòmics que el seu antecessor. El projecte és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina. Reproduïa en menys espai l’estructura del Liceu, amb dos pisos de llotges i un tercer pis “galliner” o entrada general.
Segons les plantes que aixecà el mestre d’obres Josep Maria Obradors, l’edifici tenia el 1878 una planta baixa amb vestíbul, “pista de desahogo”, llotges , butaques de platea i escenari. A la primera planta hi havia el vestíbul, el saló del Cercle Sabadellès, que es podia compartir amb el teatre, i les llotges. Un segon pis amb vestíbul, butaques i llotges i la planta anomenada “del paraíso” amb seients disposats en bancs i en origen una zona de cafè, que no apareix als plànols de 1878.
Acabada la gran guerra el 1918, les petites sales van desaparèixer i només seguiren els 4 grans edificis: “Euterpe”, “Campos”, “Imperial” i “Cervantes”. Fuster i Reixach, empresaris lampistes, l’adquiriren el 31 d’octubre de 1919 i el convertiren en cinema.
L’any 1921 l’empresa de Fuster i Reixach inaugurà el “Catalunya Park”, local a l’aire lliure que a les nits d’estiu substituïa el “Principal”. El “Catalunya Park” estava a la Rambla, en el pati de l’edifici “Les voltes de Ca’n Oliver”, actualment Casal Pere Quart.
Els anys 90 el “Principal” va funcionar exclusivament com a cinema
Cafè-Teatre / Cinema“Euterpe” (Rambla, 1-3)
Cinema Uterpe després d’una sessió de “El Padrino” de Francis Ford Coppola. Maig de 1973 (Arxiu Farran)
Va ser construït l’any 1893 per l’arquitecte municipal Juli Batllevell. Primer era un Teatre i Cafè-Restaurant, i després es va convertir en cinema. La sala de teatre-cinema tenia aforament per més de 500 persones assentades, un gran escenari, un bar, oficines i a través d’un pati connectava a un altre edifici on hi havia el centenari Restaurant Euterpe.
L’Euterpe va ser reformat diverses vegades, el 1914, 1935 i després de la Guerra Civil. Durant molts anys i fins la inauguració del cinema “Rambla” a la dècada dels 40, “l’Euterpe” va ser el local més distingit i selecte per veure cinema i teatre. Com que els anys 20 el cinema encara era fora rudimentari, com a complement del programa de cinema, es feien “atraccions” pel públic, com acròbates, malabaristes, ventrílocs, humoristes, ballarines, parelles de ball i cupletistes. Les varietats eren acompanyades pel quintet de la casa.
Va tancar l’octubre de 1997 (6), quedant abandonat durant vuit anys, fins que el 17 de juny del 2005 (7) va ser ocupat per membres de l’Assemblea Okupa de Sabadell que van rehabilitar el teatre-cinema i hi van crear el Centre Social Alliberat L’Euterpe, inaugurat el 30 de juliol del 2005, fins que va ser desallotjat el 27 de gener del 2006. (8)
A l’espai que ocupava s’hi va construir un edifici d’habitatges, anomenat “Rambla One”
Teatre-Cinema “Colón” (Av. 11 de setembre)
El Teatre Colon es va inaugurar el 1905 i fou obra del mestre d’obres Rafael Estany. L’any 1959, el gendre de Parcerisa, Diego López, posà en funcionament com a cinema aquest teatre. Disposava de 1.475 butaques de platea i 700 d’amfiteatre. Combinava el programa amb el “Rambla”. Un any abans, el 1958, López havia creat el cinema “Mundial” (veure més avall).
Cinema “Rambla”(Rambla)
Va ser el segon cinema de nova planta de la ciutat. Va ser inaugurat 30 anys després que ho fes el primer, l’ “Imperial” (1911), l’any 1943. Fou iniciativa de Llorenç Llobet Gràcia. La inauguració oficial va tenir lloc l’1 d’agost de 1943, tot i que no començà a funcionar per al públic fins l’1 d’octubre. El Rambla podia competir amb l’ “Euterpe” en bellesa i confort, i es diferenciava per la seva estructura rectangular,
Cinema Rambla després d’una renovació d’imatge posterior a l’estrena FONT: Diari de Sabadell
Cinema “Califòrnia” / “Sala X”(carrer Andorra, 47 i 49, cantonada amb Rosselló. Barri de Ca n’Oriach)
Era propietat de Nicolás Pérez que va arribar a Sabadell l’any 1942, comprà el terreny i construí el seu habitatge. Veient que li quedava espai i edificà un edifici per sala de balls i varietats, fins que el 1952 hi començà a fer cinema. Tenia 964 butaques. El cine califòrnia va canviar el seu nom i va acabar sent una «Sala X».
Cinema “Rio”(Av. José Antonio, actualment Av. Barberà, 336)
L’habilità l’any 1954 Ramon Freixas al garatge de casa seva. Va durar fins a finals dels 60.
Cinema “Rio de Oro” (Carretera de Barcelona, 596)
Sebastià Ramis el convertí en un cinema l’any 1959, fins llavors havia sigut una sala de ball. Va durar fins l’any 1984.
Cinema “Mundial” (Ronda de Ponent amb carrer de Plans)
Diego López va comprar uns terrenys a la Ronda Ponent, cantonada amb carrer Plans, a prop de la Riereta, per edificar-hi un cinema. El “Mundial” fou inaugurat el 20 de juliol de 1958. Combinava el seu programa amb el “Rambla”, disposava de pantalla a l’aire lliure. Va ser enderrocat l’any 1976per fer-hi pisos que portaren el mateix nom “Edifici Mundial”
Cinema Mundial, nevada de 1962 AUTOR: Mateu Ribas. FONT: Grup de facebook “Patrimoni Sabadell”.
Cinema “Fernando” /“Cinema Lux” / “Euterpe-77“
Situat al carrer Fernando, després Dinarès i finalment Major, al barri de la Creu Alta. Era la Seu del “Círcol” Republicà Federal de la Creu Alta. Va ser expropiat després de la Guerra Civil i donat al Centre Parroquial de la Creu Alta. Posteriorment es va vendre i s’hi va ubicar el “cine Fernando”, després el “Lux” i posteriorment “Euterpe-77”.
Euterpe-77. FONT: Grup de Facebook “Patrimoni Sabadell”
Cinema “Actualidades” / “Alcázar”/ “Cineart 3 Multisales” (carrer de les Planes)
Va ser inaugurat el 3 de juliol de 1956 per Francesc Serra Clerch, el fill dels propietaris de Cal Moix, botiga de roba situada a la Rambla amb el carrer de les Planes, on va instal·lar el cinema “Actualidades”, després anomenat “Alcázar” i finalment “Cineart Multisales”.
Article on s’informa de la inauguració del Cinema Actualidades, Sabadell, 3 de juliol de 1956 (AHS)
Paco Serra, tenia gran dèria per la mecànica de la producció. Es convertí en empresari exhibidor. Explotant una xarxa de cinemes, el primer a Cardona i després a Barberà, Sant Quirze, Polinyà, Matadepera, Rellinars i Mura. Havia fet projeccions a l’aire lliure a la Plaça Major i a Sant Feliu del Racó. Serra es va fer en el segon pis de casa seva de la rambla una sala de projeccions privada, amb 30 butaques i cabina. Aquesta sala privada serà l’embrió del cinema “Actualidades”. Les novetats d’aquest cinema eren les sessions diàries diària de 7 a 10 del vespre, tret del dijous, dissabtes i diumenges en què es programarien llargmetratges; i la seva reduïda capacitat amb només 234 butaques, entrant en el circuit de “cinemes de butxaca” de l’època.
El 1964, Cortadellas i Josep Maria Bourgeois van constituir la societat Alcázar Cinema S.Aamb Josep Maria Bourgeois, i el 1969 “l’Alcázar” passà a anomenar-se “Cineart Multisales” fins el seu tancament.Va ser traspassat l’any 1977 a Ramon Cortadellas.
Viquipèdia, 19 d’octubre del 2002. Cartellera del cineArt multisales col·locat al Cineart
“Actualidades”-“Cineart 3”-“Cineart” (Rambla amb carrer les Planes) / “CineArt Alcázar”-“Cineart Multisales” (carrer les Planes)
L’any 1969. Francesc Serra Clerch va convertir “l’Alcazar” en “Cineart Alcazar”. Una sala d’Arte y Ensayo per poder-hi veure aquelles pel·lícules que no entraven dins el circuit comercial estàndard. Cortadellas va encabir-hi tres sales de cinema dins el “Cineart Alcázar”. L’any 1977, Francesc Serra Clerch li traspassa a Ramon Cortadellas que a prop seu, en el mateix carrer les Planes tenia “l’Alcázar” i el “Cineart Alcázar” que passà a anomenar-se “Cineart-3”, va ser el primer de la ciutat en incorporar llums de xenó, en substitució de les de carbó. Posteriorment va ser anomenat “Cineart”. El 17 de gener de 1974 s’inaugurava la primera de les sales petites del que amb els anys seria el Cineart Multisales, anomenada Club Cineart, només tenia capacitat per 105 persones en butaques. El març de 1980 va obrir una nova sala al Cineart Multisales, més endavant aquesta sala s’anomenaria “Club Cineart-2”.
Façana del Cineart Multisales, 1990. Autor desconegut. Arxiu Cortadellas
Viquipèdia, 19 d’octubre del 2002
Cinema “Montecarlo” (carretera de Prats)
El va crear Ramon Cortadellas i Gabarró, empresari de cinema des de 1958. Obra de l’arquitecte Marià Pedrol., va ser inaugurat el 17 de juny de 1961 empresari de cinema des de 1958. Primer va combinar la programació amb el “Rio de Oro” de Sebastià Ramis. L’any 1962 al aparèixer el cinema “Goya” de l’Avinguda Matadepera, 36, propietat de Jaume Marimon, i estableix tractes per intercanviar programes.
Anunci de la inauguració del Cinema Montercarlo amb la pel·lícula El Gran Pescador (Frank Borzage, 1959), Sabadell. 17 de juny de 1961 (AHS)
Avinguda Matadepera cantonda amb el carrer de la Segarra, 1968. A la dreta el “Cine Goya”. Foto: Biarnés (AHS)
Cinema Sabadell (carrer Casp, 7-15 amb Lope de Vega 46-54)
Inaugurat el 25 de març de 1966 per Ramon Cortadellas. Estava a 15 metres de l’avinguda de Barberà molt a prop de la Creu. La compra del terreny sense edificar es va fer en nom de la societat Alcazar-Cinema S.A. Va tancar el 1987 i després es va enderrocar i s’hi van fer pisos amb locals comercials a la planta baixa.
Cinema Rex(carrers dePalma i Tenerife)
Estava situat al barri dels Merinals i va ser inaugurat el 7 de desembre de 1966. Es tractava d’uns grans cinemes amb capacitat per 1400 persones, obra de l’arquitecte sabadellenc Salvador Arderiu. Era propietat de l’advocat barceloní Josep Bagaria Daví, ja coneixia el món del cinema i va ser president del Gremi d’Exhibidors. Bagaria també es quedaria amb l’Euterpe.
Va tancar el 1989, el 1991 l’edifici va ser destruït per un espectacular incendi.
Inauguració del cinema Rex el 7 de desembre de 1966. Diari de Sabadell
Cinema “Avenida”/ “Studio 7” / “Sala X” (Carretera de Barcelona, 576, Creu de Barberà)
FONT:Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell.1996
El 9 de març de 1971 Josep Bagaria l’empresari de “l’Euterpe” i el “Rex” va inaugurar la sala de cinema “Studio 7”, de fet era una antiga sala que va fer funcionar el fill de Parcerisa. Una de les seves innovacions va ser la decoració de Joan Puig que va posar unes diminutes peces de plàstic especial al sostre que s’il·luminaven quan s’apagava la llum, donant la sensació de cel estrellat. Un altre “innovació” que ara veuríem com a masclista (i ho és, tot i que en alguns comerços segueix sent així), és la de posar només noies com acomodadores. El local es va inaugurar amb el film Helga, un film de divulgació de la gestació i el part, però que en aquells temps on no s’ensenyava res d’això va donar molt de què parlar, estan a la cartellera set setmanes. L’agost de 1984 el “Studio 7” es va convertir en “Sala X”, la primera pel·lícula que va projectar va ser Garganta Profunda. L’any 1990 el cinema va tancar les portes.
FONT:Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell. 1996
Anunci de la sala X al Diari de Sabadell, 1987
Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell, 1996
Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541
(2) Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541
Al centre de Sabadell, al carrer de Sant Antoni, trobem una sèrie de cartells de ceràmica que fan referència a fets històrics o d’associacions importants per la vida social, cultural i econòmica de la ciutat. En el carrer de Sant Antoni trobem un total de 7 cartells que fan referència a: les Agrupacions Corals de Sabadell, l’Agrupació de Veïns del carrer de Sant Antoni, la casa on es van fundar les Escolàpies, el Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell, l’Orfeó de Sabadell, la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el Patronat Local de la Vellesa, i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Tots aquests cartells es van col·locar en època franquista, després de la postguerra, entre el 8 de desembre de 1952 i el 25 d’agost de 1953. És per això que es tracta sobretot d’associacions patronals, la Caixa d’Estalvis de Sabadell, o associacions culturals que just passada la postguerra tampoc qüestionaven el franquisme. Els cartells, tot i ser d’època franquista estan tots en català.
En el carrer de la Rosa, trobem un cartell de ceràmica que recorda la construcció d’una de les primeres cases d’Arraona, propietat de Pere de Rossa, construïda l’any 1870 i restaurada el 1997, any que es col·loca la placa.
També en el centre de la ciutat, podem trobar embellida amb ceràmica l’entrada de la modernista Farmàcia Arguelaguet als carrers Sant Antoni Maria Claret, 20 i Pedregar, 21. Obra de Modest Casademunt i Giralt.
Carrer Sant Antoni
Agrupacions Corals de Sabadell, 8 de desembre de 1952
Agrupació de Veïns del carrer de Sant Antoni, 8 de desembre de 1952
Casa on es van fundar les Escolàpies al carrer Sant Antoni, 25 (el cartell es troba a sobre de l’entrada del restaurant Kote), 26 abril de 1953
Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell. 15 d’agost de 1953
Orfeó de Sabadell, 15 d’agost de 1953
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 15 d’agost de 1953
Patronat Local de la Vellesa, 25 d’agost de 1953
Acadèmia de Belles Arts, de Sabadell 25 d’agost de 1953. Està firmada per Modest Casademunt Giralt (Barcelona, 1881 – Sabadell, 1964)
Carrer de la Rosa
Homenatge a una de les primeres cases d’Arraona, la casa de Pere de Rossa, construïda l’any 1870 i restaurada el 1997
Façana del “Círcol” Republicà Federal. Finals del segle XIX. FOTO: Marçal Ballús, postal.
Estava situat al carrer Jardí -també anomenat Bèlgica entre 1918 i 1939- i actualment carrer Narcís Giralt, 40, seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Va ser obra de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), el “Círcol” va ser creat el 1887 però la seva seu no es va inaugurar oficialment fins el 24 de setembre de 1888, l’encarregat de la inauguració va ser Francesc Pi i Maragall, fundador del Partit Republicà Democràtic Federal del qual el “Círcol” en formava part. L’edifici, estava envoltat per un ampli jardí, disposava d’un cafè, una biblioteca (la més important de la ciutat fins la creació de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el 1928), una àmplia sala d’actes, sala de ball, sala de joc, una altra de descans, la sala de juntes i dues secretaries, una per assumptes polítics i l’altre per temes socials. A l’entrada del jardí es va construir una casa per al conserge que posteriorment va ser utilitzada per les secretaries dels grups polítics antimonàrquics i un petit local com a museu gestionat pel grup excursionista juvenil “Brot Vallesenc”. Fins el final de la Guerra Civil va ser un centre molt important per la política i cultura sabadellenca. En la seva màxima època d’esplendor es coneixia com la “Catedral Republicana del Vallès”.
El CRF serà la força hegemònica de Sabadell de 1931 a 1936, amb els alcaldes Salvador Ribé Garcia, Magí Marcé Segarra i Joan Miralles Orrit (exceptuant del 13 d’octubre del 34 al 16 de febrer del 36 en què les autoritats designen a l’empresari licorer Josep Germà Homet, arrel dels fets d’octubre del 34), a partir del 17 d’octubre de 1936 és la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) amb Josep Moix Regàs al capdavant qui tindrà l’hegemonia política a la ciutat en detriment del CRF.
Visita de Manuel Azaña Díaz al Cercle Republicà Federal. Sabadell, 28 d’agost del 1934. Autoria atribuïda a Albert Rifà (AHS)
Amb la victòria del bàndol nacional, la seu del “Círcol” va ser saquejada, la biblioteca destruïda i l’edifici confiscat pel “Frente de Juventudes”, la seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. La seu del “Círcol” passarà a ser durant el franquisme, la seu del “Frente de Juventudes” de la Falange i de la “Jefatura del Movimiento“.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició, República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. (pàg. 162) Ajuntament de Sabadell, 1986
Construïda el 1865 pel Mestre d’Obres Municipal Gabriel Batllevell i Tort. Estava al carrer Sant Josep, 22 i el seu primer propietari era l’industrial Josep Fontanet. Va ser enderrocada el 1976 per construir-hi una llar d’avis, tot i l’oposició dels que reclamaven protegir-la com a part del patrimoni arquitectònic i artístic de la ciutat1, com el pintor Antoni Vila Arrufat i nombroses entitats de la ciutat (el Patronat de Museus, l’Acadèmia de Belles Arts, la Fundació Bosch i Cardellach, el Centre d’Estudis “La Sabadellense” i associacions veïnals com la del Centre, la de Sant Oleguer o la Federació d’Associacions de Veïns)2.
La casa era coneguda com a “Casa Barata” perquè Joan Fontanet per motius d’herència va passar la propietat al seu nét, Francesc Barata.
L’interior de la casa tenia una rica decoració pictòrica. La primera decoració pictòrica, va ser realitzada per Josep Espinalt i Torres el voltant de l’any 1879. Poc després, a sobre de la decoració es van col·locar unes teles amb unes al·legories similars que van ocultar la primera ornamentació i que són l’únic testimoni artístic que es conserva de la casa (sis al·legories que es conserven al Museu d’Art de Sabadell i un parell que es troben a la col·lecció Barata). A la Casa Barata, com en altres cases senyorials del segle XIX, s’hi trobaven temes i ornaments procedents de la iconografia clàssica, acompanyats de representacions dels valors humans, de la saviesa i la felicitat3.
Fotos del seu interior poc abans de ser enderrocada. AUTOR: Lluís Brunet:
1 Castells, Andreu. Informe de l’Oposició Volum II . Edicions Riutort, 1977
Estava situat a la Plaça del Duc de la Victòria (actual Plaça del Gas). Fou obra de l’escultor Bonaventura Llauradó per ordre de l’Ajuntament de Sabadell, en motiu de la mort del general el 8 de gener de 1879.
Fou el primer monument que hi hagué a la ciutat, tot i que l’historiador sabadellenc Andreu Castells no en va parlar gaire bé:
“…quan procediren al primer monument local, que va escaure’s a la tercera plaça de Sabadell, el produïren com a tapadora de l’espirall d’aigües i encara el feren amb un absolut mal gust i amb materials dels més ordinaris. Estava dedicat a Espartero”
Castells, Andreu. Informe de l’oposició. República i Acció Directa 1868-1904. (pàg. 10.15) Editorial Riutort. Sabadell, 1977.
Va ser finançat per subscripció popular. Amb la victòria franquista l’any 1939 va ser tirat a terra i la plaça va passar a anomenar-se “Plaza de los Mártires”.
Baldomero Espartero era vist com un heroi per la burgesia més liberal i per part de la classe obrera, ja que el 1839 va ser l’encarregat de posar fi a la primera guerra carlina. Fins i tot el dia 28 de febrer de 1869 els republicans aprofitaven que era el patró religiós de Sant Baldomer, per interpretar-lo a la manera laica com “l’honrat general Espartero” i desfilaren per la Rambla amb pendons demanant la República i la llibertat de culte.1
Els Baldomers abundaven en l’època d’Espartero; tots els liberals batejaven els seus nens amb tal nom
Marian Burgès. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Ajuntament de Sabadell. (pàg. 168) Conselleria de Cultura, 1982.
Tot i que també visqué èpoques on el seu culte va anar a menys, per exemple el 1842 quan ostentant la regència, va reprimir la insurrecció popular de Barcelona que va ser bombardejada des del Castell de Montjuïc i ordenant la dissolució de totes les societats obreres i premsa, exceptuant el conservador Diario de Barcelona. El 1856 després de ser enderrocat per O’Donnell, el culte popular cap a Espartero va retornar. Els esparteristes sabadellencs van fundar el 1857 el “Casino Catalán Industrial”, on es van fer les primeres classes nocturnes per a obrers adults.2
1 Castells, Andreu. Informe de l’oposició. República i Acció Directa 1868-1904. (08.21). Editorial Riutort. Sabadell, 1977
2 Calvet, Jordi; Benaul, Josep M. Sabadell tal com era 1864-1869. Ajuntament de Sabadell, 1984.
Situada al cèntric carrer Doctor Puig, 16. Es tracta d’una casa-fàbrica, on l’espai per treballar i per viure formen part d’un mateix edifici. Es va començar a construir el 1812 per iniciativa de Pau Turull Font, i es va finalitzar el 1819.
A partir del segle XIX, els Turull van aconseguir una gran fortuna, augmentant així el seu patrimoni immobiliari.
La casa està dividida en dues parts: una d’elles pertanyia a la residència de la família Turull i consta d’un edifici de tres cossos amb tres pisos i golfes. L’altra és un edifici annex que era destinat a la fàbrica tèxtil.
L’any 1865, Pere Turull i Sallent, que havia heretat la casa pairal, va ampliar l’habitatge familiar afegint un segon pis i modificant la façana exterior, que prengué l’aspecte que avui encara conserva. S’encarregà l’obra a l’arquitecte Josep Lacueva, també autor del casal veí, situat al carrer del Doctor Puig, 18. El sistema constructiu és el típic de principis del segle XIX, amb murs de càrrega, amb sostres de revoltons i amb bigues i encavallades de fusta. La façana és molt senzilla, el contrari de l’interior que és molt luxós a causa de les reformes que es van realitzar el 1860 amb motiu de la visita d’Isabel II.
La casa va ser habitada per Pau Turull i Comadran, hereu de Pere, fins que va morir l’any 1892. Posteriorment la seva propietat va quedar en el seu germà Joan i finalment al fill d’aquest, Pau Maria Turull Fournolls, que l’habitaria de forma esporàdica fins que va morir el 1972. Després de la Guerra Civil l’edifici va quedar tancat, fins que va ser adquirit per l’Ajuntament el 1964. La restauració es va iniciar als anys 70, adequant les naus de la fàbrica com a sales d’exposicions i rehabilitant els espais més emblemàtics de la casa. Actualment la casa és el Museu d’Art de Sabadell.
Edifici situat al marge dret del Riu Ripoll, molt a prop del pont de la Salut, Camí de Ca la Daniela, 7. Va ser construït a l’anomenat sot d’en Crous l’any 1856 pels germans Montllor, que es dedicaven al rentatge, a la preparació i a la filatura d’estampat.
L’ origen del nom és desconegut, tot i que s’apunta a que podria deures al nom d’una antiga masia que ocupava els terrenys de l’empresa. Tot i que els propietaris no la van “batejar” com a Ca la Daniela se’l conegué i coneix amb aquest nom.
El 1881 el Vapor es va ampliar amb la quadra de planta i un pis visible a l’extrem oest. El 1897, després de patir dos greus incendis el 1895 i el 1896, es va construir una sala de calderes exempta, al nivell inferior, actualment fora de la propietat. Al llarg del segle XX l’edifici es va anar ampliant fins a omplir tota la parcel·la.
Un episodi rellevant relacionada amb el Vapor Ca la Daniela, va ser l’assassinat del seu copropietari Thédore Jenny Hartman, el qual va ser trobat mort a casa seva el 22 de febrer de 1920. Els obrers afiliats a la CNT però sense ser-ne militants, Victor Sabater i Martí Martí, van ser acusats del seu assassinat tot i la insuficiència de proves, i condemnats a pena de mort: L’execució de Victor Sabater i Martí Martí i Colomer (9 de maig de 1922).
El 1987 va patir un greu incendi , sent reconstruït i ampliat posteriorment amb edificis annexos al voltant de la nau central. L’empresa ha anat canviant d’amos i raó social al llarg dels anys: Manuel Montllor i Companyia; Enric Turull i Companyia; Jenny Turull, SA; Daniela, Fábrica de Hilados, i actualment Fil Gènesi, SA.
L’església de La Salut és d’estil eclèctic i depèn de l’Església de Sant Fèlix que forma part de l’Arxiprestat de Sabadell Centre, i aquest, en últim terme, depèn del Bisbat de Terrassa. Al costat del Santuari es troba la casa del capellà i l’antiga hostatgeria de la Salut, amb les restes de l’antiga Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria adossada a la part posterior.
L’església es troba envoltada per un bosc i sobre les restes de l’antiga vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle (s.I a.C-III d.C), trobades gràcies a les excavacions de Josep Vila i Cincaentre 1912 i 1915, les excavacions es van reprendre el 1931.
El campanar és d’estil modernista, combina l’obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l’accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l’interior, cal destacar l’altar del Santíssim amb escultures i relleus d’Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l’altar Major són obra d’Antoni Vila i Arrufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.
Segons la llegenda cap a l’any 1652, la Verge de la Salut va ser trobada al costat de la font del Torrent de Canyameres, i començaren a venerar-la a l’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria (s.XV-1872), on hi portaven els empestats de la vila perquè la Verge els curés. Cada primer dilluns del segon diumenge de Maig es celebra l’Aplec de la Salut, que juntament amb la Festa Major és festiu a la ciutat, l’Aplec té més de 300 anys d’història.
L’actual Església és obra de Miquel Pascual i Tintorer ja que l’antiga Ermita es trobava en estat ruïnós i fou enderrocada al 1872, la construcció de l’església va finalitzar el 23 d’abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes, més endavant, el 1907, fou bastit el campanar. Durant la Guerra Civil el santuari va ser cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.
L’Aplec de la Salut
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i al 1813 i la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. L’any 1937 i fins a finalitzar la Guerra Civil i va funcionar una escola racionalista portada per l’anarquista Elena Just, coneguda com “Palmira Luz”.
El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
El Parc de la Salut
El bosc de la Salut té un gran valor forestal, ecològic i paisatgístic, té una superfície de 76 ha i és un dels parcs periurbans del Pla General de Sabadell. Sota el Parc de la Salut s’hi troben restes d’un assentament romà vinícola del s.I a.C-IIId.C, format per dues parts: la rústica, amb magatzems i forns i obradors de ceràmica, i la residencial, de la qual es va trobar un magnífic paviment de mosaic amb la representació del Déu Neptúnic i una tritona. Les excavacions d’aquest jaciment s’iniciaren a principis de segle, entre els anys 1980 i 2000 el Museu d’Història de Sabadell hi va realitzar intervencions puntuals, és en aquest Museu on s’hi conserven les restes arqueològiques de les excavacions.
Al Parc de La Salut hi podem trobar:
La casa del capellà del santuari
L’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria -la part que queda dempeus- i l’hostatgeria de la Salut
Font Vella de La Salut
Font Nova de la Salut
Monument commemoratiu al capellà Fèlix Sardà i Salvany, obra de Camil Fàbregas (1948). Ideat pel capellà i guarda del monestir de la Salut, Ernest Mateu, després de la coronació canònica de la Verge de la Salut l’octubre de 1947
Sabadell va ser la primera ciutat europea1 i del món2 que va dedicar un carrer al fundador de l’esperanto. El 1912, amb motiu del 25è aniversari de l’esperanto, l’Ajuntament va decidir canviar el nom de la Ronda Nord pel de Ronda Zamenhof. El monument a Zamenhof es troba situat a l’illeta en la confluència de la Ronda de Zamenhof, el carrer del Pare Rodès i el carrer de Sant Vicenç. Va ser inaugurat el 1989 per iniciativa del Centre Esperantista de Sabadell. Està format per quatre peces de diferents alçades, de forma semicircular, ubicades de manera que conformen una mena de cercle discontinu. La de més alçada té un estel de cinc puntes foradat a la superfície. Les quatre peces estan situades dins d’un triangle delimitat per llambordes i recobert de còdols. El disseny del monument anà a càrrec dels alumnes de l’Escola Illa i el projecte arquitectònic és de Rosa Martínez. El retrat en bronze de Zamenhof és d’Adolf Salanguera.
Monòlit situat al terra del monument amb una placa en bronze i la inscripció dedicatòria i amb el rostre també en bronze del creador de l’esperanto
Sabadell va celebrar el primer congrés de la Federació Catalana d’Esperantistes, el 1910, i també el primer congrés de la seva continuadora del postfranquisme, l’Associació Catalana d’Esperanto, el 1983. Els sabadellencs són el 17 % dels membres de la Federació Espanyola d’Esperanto a Catalunya i el 12 % dels de l’Associació Catalana d’Esperanto –tot i representar 3 % de la població catalana–, mentre que poblacions com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona o Santa Coloma de Gramenet compten amb pocs esperantistes.3 Actualment existeix el Centre d’Esperanto de Sabadell.
*Aquest és un breu repàs de la història del Gremi de Fabricants, si voleu més informació de la història del Gremi i molt més detallada, consultar el llibre:
Benaul Berenguer, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009. 494 Pàgs. ISBN: 9788461307296
Seu del Gremi de Fabricants de Sabadell situada al carrer Sant Quirze, 30. Neoclassicisme Arquitecte: N. Nonell Sala Construcció: 1882
El Gremi de Fabricants de Sabadell té com objectiu vetllar pels interessos de la patronal tèxtil sabadellenca i la seva àrea d’actuació i influència. Sens dubte és la organització patronal que més ha influenciat en la vida política, social i econòmica de la ciutat fins a l’actualitat.
El seu origen és l’antic Gremi de Paraires de Sabadell fundat l’any 1559. El 1565 aixecà uns estricadors per a l’assecatge de les peces, i el 1581 un rentador. El 1566 fundà la Confraria de Sant Roc i Sant Sebastià a la capella de l’Hospital. El 1732 obtingué noves ordenacions. Amb les disposicions de llibertat de treball de les Corts de Cádiz, tingué un llarg període de crisi, però que va acabar superant. El 1863 el Gremi fundà l’Institut Industrial de Sabadell per a la realització de la política proteccionista, que organitzà uns cursos d’ensenyament industrial, econòmic i mercantil (1863-1865), a càrrec d’Agustí Rius Borrell. El 1864 inicià la publicació del periòdic El Eco del Vallés. Les activitats de l’Institut cessaren el 1872.
Defensa del proteccionisme, paternalisme, i repressió enfront les demandes obreres (1879-1936)
El 1879 es creà una entitat corporativa de nou encuny, que es reivindicava com a continuadora de l’antic Gremi. La nova corporació va actuar com a patronal, alhora que va participar activament en els debats aranzelaris, va impulsar institucions i empreses col·lectives per al subministrament de béns públics i exercir de classe dirigent, amb un paper central en el poder municipal. El 1881 el Gremi creà la Unión Lanera Española.
L’industrial i polític conservador Joan Sallarès Pla tindria un paper clau en aquesta institució i en la vida econòmica, política i social de la ciutat de finals del segle XIX i principis del segle XX, juntament amb el capellà Fèlix Sardà Salvany. El 1881 Sallarès i Pla impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat; i fou president del Banc de Sabadell durant dues èpoques defensant el proteccionisme amb l’aplicació d’aranzels; també fou un dels fundadors del Banc de Sabadell el 1881. Amb Sallarès Pla de president, l’any 1886, es creà la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Sabadell, entitat que s’independitzà el 1912 i la Unió Industrial (1899). Sallarès i Pla es mostrà contrari a les 8 hores diàries i a la formació dels obrers:
Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?
Sallarès i Pla, Joan. Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890
(…) un ideal utópico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiría al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
Sallarès i Pla, Joan. Eltrabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
El 1902, conjuntament amb l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, promogué l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. L’any 1908 creà el Condicionament Públic Municipal i el Laboratori Químic i el 1918 els grans magatzems per al dipòsit de les partides de llana i primeres matèries tèxtils, els quals es fusionaren i adquiriren caràcter oficial, el 1919. Anteriorment, el 1917, s’hi havia fundat la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (SAT).
La introducció de l’electricitat, va suposar una forta reducció dels costos de la indústria llanera. Tot i que la modernització de la indústria es va produir més lentament. Amb la Primera Guerra Mundial augmenta la producció i els beneficis empresarials, gràcies als uniformes de les tropes, però un cop finalitzada la guerra la producció es va tornar a arreplegar al mercat interior. El Gremi de Fabricants va mantenir una defensa aferrissada dels aranzels per tal de protegir la producció interior, de provisió de serveis d’infraestructures pel conjunt de la indústria i per la defensa dels interessos patronals en matèria laboral. El Gremi va potenciar mesures i institucions paternalistes pels obrers com la mutualitat Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell amb una oposició contundent a qualsevol millora o demanda obrera i apostant per la repressió en els moments de màxima conflictivitat laboral.
El Gremi durant la Guerra Civil (1936-1939)
Amb l’inici del conflicte bèl·lic les principals famílies benestants van marxar de la ciutat, tement possibles represàlies, per lluitar amb el bàndol franquista, por de ser detinguts i/o assassinats, o simplement per salvaguardar part de la seva riquesa: els Brutau, els Codina, els Corominas, els Garriga, els Estruch, elsLlonch, els Marcet etc. Aquest abandonament patronal de les fàbriques, va suposar les col·lectivitzacions i el control obrer de bona part d’elles (empreses mitjanes i sobretot grans). Una part important de la producció va anar dedicada a la industria de guerra, per exemple la fàbrica deFrancesc Baygual va ser requisada i s’hi van construir avions de guerra.
Amb la derrota republicana, entre el 25 i el 26 de gener van entrar a la ciutat les tropes republicanes en retirada, comandades pel General Líster. Van abandonar Sabadell incendiant algunes fàbriques, per exemple al carrer Indústria, Casanovas, Tres Creus, l’actual Arimon, Batllevell o al riu Ripoll.
El Gremi durant el franquisme (1939-1975)
Amb la victòria franquista els fabricants van retornar a la ciutat, recuperant les seves empreses però la política econòmica autàrquica va alterar el funcionament de la indústria. El sistema de quotes, les restriccions elèctriques i la manca de matèries primeres van ser els principals problemes pel desenvolupament industrial durant la postguerra. Per altra part amb la instauració del nou règim es plantejà la supressió del Gremi de Fabricants, tal com havia succeït amb les institucions de la patronal cotonera. Però la col·laboració de molts industrials sabadellencs amb el règim i la seva capacitat de pressió van permetre conservar la personalitat i el patrimoni, amb la condició d’exercir també com a servei del sindicat vertical franquista. El Gremi va seguir actuant com a patronal dels interessos dels industrials llaners i de forma mancomunada amb l’Institut Industrial de Terrassa van tenir en els primers anys de la dècada dels quaranta la protecció del ministre d’Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura, que des de petit havia viscut a Terrassa. A principis del quaranta ambdós patronals creen la Agrupación General de la Industria Lanera Sociedad Anónima” (AGILESA), que es tractava d’un organisme autònom creat pel servei dels industrials llaners.
L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:
“El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agradecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalísimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario“
de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa, 1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg. 66)
El 1955, i seguint el model del Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera, es va crear dins l’OSE, el Servicio Comercial de la Industria Textil Lanera (SCITL) en substitució d’AGILESA. El SCITL va quedar a les mans de l’Institut Industrial de Terrassa, mentre que la Sección Económica del Sindicato Nacional Textil-sector llaner- va restar sota control del Gremi de Fabricants de Sabadell. Així, les dues entitats vallesanes es van repartir les àrees d’influència significatives en el sector llaner espanyol. Al llarg d’aquests anys els presidents del Gremi van ser: Manuel Gorina Ramírez, Manuel Buxeda i Garí-Montllor, Gabriel Cirera Pons, Joan Borràs Ponsa, Josep Maria Marcet Coll, Manuel Corominas Vila, Josep Casas Cunill, Joaquim Garriga Brutau, Rafael Soler Nogués i Josep Maria Planas Vilarrúbia.
Els anys seixanta, el Gremi viurà un fort increment de la producció industrial. La indústria llanera va ser objecte de la política industrial del règim especialment amb els Plans Generals d’Ordenació del sector.
Amb l’entrada dels “tecnòcrates” el Gremi gaudirà d’una gran influència, desplegant una important activitat centrada en aspectes tan diversos com la gestió dels plans sobre la indústria, la distribució d’imposts, l’atenció als temes aranzelaris, la participació en les conferències llaneres internacionals, la modernització d’equipaments col·lectius, la promoció de la moda, el finançament d’habitatge i d’institucions formatives, i l’atenció a les qüestions laborals. Dins el Gremi naixeran una gran quantitat d’entitats i organismes:
El 1947 es creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials.
El 1956 COVIPSA (Constructora de la Vivenda Popular S.A).
El 1966 l’Escola de Disseny Tèxtil.
O el patrocini mitjançant el Patronat d’Acció Ciutadana de la Indústria, amb la col·laboració d’altres entitats locals la creació d’escoles primàries als barris: Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa (1957-1974), l’Escola de Secretariat del CICF (avui CIC) (1959), l’Escola Santa Gemma per a nens discapacitats (1963) i el Centre de Formació Professional Femenina (1965).
En democràcia
El 1977 serà la primera organització patronal de l’Estat espanyol en ser admesa dins una associació comunitària, Interlaine, que agrupa el conjunt de la indústria llanera de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El mateix any va ser soci fundador d’Intertextil, organització unitària de la indústria tèxtil de l’estat espanyol. Tot i mantenir la seva importància com a patronal tèxtil i en l’àmbit social de la ciutat, a meitat dels setanta i inicis dels anys vuitanta suposaran la reconversió industrial cap a un país i una ciutat on el pes de l’economia pivotarà en el sector serveis, això provocà el tancament de nombroses empreses tèxtils arreu de la ciutat. La reconversió tèxtil suposà l’augment de l’atur i la conflictivitat social a la ciutat.
L’entrada a la CEE va suposar l’augment de les importacions dels països emergents, amb la capacitat de posar en el mercat uns productes molt més barats, a causa de la gran mà d’obra contractada per salaris ínfims. Les empreses tèxtils que encara queden a la ciutat han virat cap a activitats d’innovació del producte i el disseny o en tasques exclusivament comercials.
A l’actualitat
Actualment la tasca del Gremi de Fabricants és la de promocionar, assessorar, i informar a les empreses tèxtils. A través de la Federación Nacional de la Industria Lanera, lidera les tasques corporatives d’àmbit estatal del sector llaner i participa directament en les activitats de l’organització patronal Consejo Intertextil Español.
L’any 2000 per iniciativa del Gremi de Fabricants es va crear la Fundació Privada Gremi de Fabricants de Sabadell, que té com a objectiu potenciar, col·laborar i incentivar la indústria en general, especialment el sector tèxtil.
A l’edifici del Gremi de Fabricants és on es signa el Conveni Laboral del Sector Tèxtil a nivell espanyol.
Benaul Berenguer, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009. 494 Pàgs.
”Fàbriques i empresaris. Les dues ciutats llaneres Sabadell i Terrassa’. Enciclopèdia.cat
Ocupava els actuals carrers Tres Creus, Alfons Sala (anteriorment, Topete) i Covadonga, a l’alçada de la Plaça Clara Campoamor (antiga Pl. Antoni Llonch). Va ser inaugurada l’any 1898, obra de l’arquitecte sabadellencJuli Batllevell. Es tractava d’una de les primeres presons de l’estat amb sistema panòptic, és a dir, des d’un punt situat a dalt de la presó es podia observar tota l’activitat d’aquesta. L’edifici de planta baixa i un pis, disposava de 24 cel·les individuals, entre aquestes: 3 per a infermeria, 3 per a presos polítics i 3 per a dones. També tenia una sala utilitzada com a escola, un bany, un pati, i un pavelló pel Director. El setembre de 1931 la presó del Partit Judicial de Terrassa va ser enderrocada, quedant la presó de Sabadell com l’única a la comarca.
Va ser enderrocada l’any 1971, quan es van soterrar les vies del tren de la RENFE. En el seu lloc s’hi van construir pisos, anomenats “els pisos de la presó”.
Carrer Tres Creus i Gran Via, fàbrica de “Oerlikon Electricidad, SA” . A la part inferior dreta es pot veure la Presó Cel·lular que seria enderrocada el 1971. La foto ha de ser de finals dels 60 o com a molt de l’any 1971 abans que s’enderroqués. Foto-Arxiu J.L Landry
Imatges de la Presó (Arxiu Històric de Sabadell):
Carta del 16 de desembre de 1945 en nom dels presos de la presó cel·lular de Sabadell, dirigida a l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll, on el feliciten per les pròximes festes de nadal i li demanen roba d’abric i calçat:
AMH 1620/1 ‘Junta Local Pro-Presos, correspondència rebuda, 1934-1954’. Secció/Sèrie 04-09-03 (cartes 138-149). Arxiu Històric de Sabadell(AHS)
La seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) estava situada al carrer Estrella, 110. Era coneguda com l’Obrera, va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.
La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la família Turull.
El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat per José López i Montenegro.
L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i el 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.
Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera(tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco.
Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917
El trencament trentista
Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricettiera mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven nens del barri de la Creu Alta i altres barris de ciutat.Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT) i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT.Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAIBru Lladó.
En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera
El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.
L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obreraera propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.
Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera. Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981
L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Antoni Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 laPolicia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.
Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981
Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obreraper ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat.CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.
CNT reclama l’Obrera i CCOO acusa a la CNT d’incautació del patrimoni sindical. Diari de Sabadell, 18 de juliol de 1981
El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT.L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.
L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que consideren que van ser arrabassats pel feixisme i crítica el govern municipal considerant-la antidemocràtica i als sindicats CCOO i UGT Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981
Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”.Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda.La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.
El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.
Diari de Sabadell, 27 de juny de 1992
L’enderroc de l’edifici de l’Obrera
El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no havia anunciat la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN.
Notícia sobre l’enderrocament de L’Obrera. Diari de Sabadell, 25 de juliol de 1992
Fons Ricard Simó i Bach -Biografies-. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Hemeroteca del diari “La Rambla”, 16 de gener de 1933. Article de Josep Maria Massip “Obrerisme conscient. Lliçó per al proletariat català: La Federació de Sindicats de Sabadell. Allí no hi manen les pistoles sinó la consciència obrera”
Dossier “Patrimoni: “l’Obrera i local c/Taulí, 16”. Arxiu de la CNT-Sabadell, retalls del Diari de Sabadell
Còpia Autèntica de l’escriptura d’Aportació otorgada per la societat “La Obrera Sabadellenca” i la societat “Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball”. Núm. 887. Notari: Ramon Ramoneda Viver. c/Sant Pere, 45. Arxiu de la CNT-Sabadell
Castells Peig, Andreu. Informe de l’ oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989)
Començada el 1914 per E. Sagnier i acabada el 1942 per F. Folguera.
Ha passat per diversos estils al llarg de la seva història: Barroc, Gòtic, Neogòtic. Actualment es pot considerar d’estil Historicista, del Gòtic només conserva l’absis de 1420.1
Situada al centre de la ciutat al costat de l’actual Ajuntament. L’any 1076, en aquesta mateixa localització es trobava la capella de Sant Salvador d’Arraona, mentre que l’església Parroquial de Sant Feliu d’Arraona (segle X-XI) estava situada a la riba esquerra del riu Ripoll, on s’hi troba localitzada fins l’any 1373, moment en què es trasllada a l’esglesiola de Sant Salvador.
L’església d’estil neogòtic es va iniciar l’any 1403, finalitzant-se l’altar major l’any 1420. L’any 1578 es prengué l’acord de fer una sagristia al costat nord de l’absis gòtic. L’any 1580 es decidí, segons consta en una escriptura del notari sabadellenc Gabriel Pons Tristany, fer un pis sobre la sagristia dedicat a la casa del Consell de la Vila. L’any 1623 s’inaugurà la capella del cimbori que havia d’acollir tres noves capelles, situada al nord de la nau gòtica, tenia forma de creu i anava paral·lel a l’església.
L’any 1724 es va començar a construir el campanar barroc, a la paret de migdia, al costat de l’absis de l’altar major, a sobre d’una part de terreny de l’antic cementiri. Amb la seva construcció es van malmetre els altars de Sant Joan Baptista i el de la Verge del Roser. Per aquest motiu la part baixa de la torre-campanar seria una nova capella: la capella del Roser.2 Dins la nova construcció van reposar-hi l’altar del Roser a l’espai central i el de Sant Joan en un dels murs laterals. Segons el cronista i arxiver, Antoni Bosch i Cardellach, l’any 1738 es van parar les obres, per evitar noves despeses i per la mort d’un paleta.3 El mestre Agustí Rius va escriure que la intenció de Barcelona era aixecar-lo més i col·locar les campanes en uns finestrals oberts.4
Entre 1751 i 1775 es va realitzar una ampliació barroca de l’església que va consistir en crear un edifici que integrés en un sol cos l’església gòtica i la capella del cimbori, al temps que s’ampliava el conjunt de l’edifici cap a l’oest i cap al sud, de manera que quedava un nou edifici de tres naus, mantenint la capçalera gòtica i donant la façana al carrer de Gràcia.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 27 de desembre del 2000
L’església, com tants altres temples catòlics de la ciutat, va ser cremada i quedà destruïda durant els fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” (anomenada “Gloriosa” pels seus convocants) de 1909, concretament el dia 27 de juliol; només se’n va salvar l’absis gòtic.5 Les classes populars culpaven a l’església de ser un dels principals recolzaments de la monarquia d’Alfons XIII que amb les “quintes” enviava els joves de famílies obreres a morir a la guerra del Rif al Marroc.
Estat en que va quedar l’església de Sant Fèlix després de ser cremada el 21 de juliol de 1909 (AHS)
Al passadís central, hi ha enterrat l’eclesiàstic integrista catòlic, Fèlix Sardà Salvany. Així mateix, també s’hi troba enterrat Lluís Carreras Mas, escriptor, periodista i una important figura intel·lectual dins l’església catòlica catalana, que primer es mostrà catalanista però va acabar donant suport al règim franquista adduint la persecució contra els religiosos en el bàndol republicà. El 14 de març del 2015, 60 anys després de la mort de Lluís Carreras, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix.6
Església de Sant Fèlix a l’actualitat
Després dels fets de la “Setmana Tràgica” va ser nomenada una junta constructora formada per Pere Turull, Fèlix Sardà, Francesc d’A. Barata, Antoni Oliver Turull, Joan Ponsà Pons, Miquel Baygual Casanovas, Enric Turull Comadran (tresorer), Jaume Brujas Pellicer, Jaume Gorina Pujol i Bonaventura Brutau. En la reunió extraordinària d’aquesta Junta, s’acordà inicià una subscripció que va acabar recollint 96.000 pessetes, algunes de les altres aportacions van ser també per subscripcions o recol·lectes, altres, obra de membres de la junta constructora, eclesiàstics, industrials, l’Ajuntament, el govern central i coneguts sabadellencs. Algunes de les aportacions van ser les següents7:
1914: L’Ajuntament va aportar 2.140 ptes. per les obres de consolidació del campanar.
1915: Amb motiu de les noces d’or sacerdotals de Fèlix Sardà Salvany, la Junta Constructora va rebre 1.000 ptes.
1916: L’industria ‘Casa Prat & Carol’ va fer una donació de 15.000 ptes. per les obres del nou temple.
1917: El govern per un Reial Ordre concedeix 5.000 ptes. per la reconstrucció del temple.
1918: En el saló d’actes de la Caixa d’estalvis. La poetessa Agnès Armengol Altayó, va entregar a la Junta d’Obra de la parròquia 22.000 ptes. producte net de la tómbola.
1919: Enric Oliver fa alguns donatius, entre ells 5.000 ptes. per pagar els finestrals de l’absis de Sant Enric, i el d’un tern negre.
1920: L’industria ‘Baygual i Llonch’ va costejar els rosetons superiors.
1921: El Bisbe Guillamet de Barcelona va fer un donatiu de 5.000 ptes i l’arquitecte Francesc Izard un altre de 2.523 ptes.
1923: A través de P. Miquel Estaragués van ser rebudes 25.561,40 ptes. de l’herència de mossèn Anton Salt, capellà de Sant Fèlix.
La Guerra Civil va fer que la reconstrucció s’allargués, el 21 de juliol de 1936, tres dies després del cop d’estat i l’aixecament feixista contra la República, va ser novament cremada. L’esquerra sabadellenca era profundament anticlerical, probablement pel caràcter integrista que havia tingut el catolicisme a la ciutat. Es van perdre pràcticament totes les peces artístiques, el mobiliari litúrgic i l’arxiu parroquial, però a diferència de la “Setmana Tràgica”, l’incendi no afectà ni l’estructura arquitectònica del temple ni la del campanar8. La façana que dóna a la Plaça Sant Roc es va acabar l’any 1942, aquesta havia d’estar flanquejada per dues torres que no es van construir mai.
7 Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. ‘Capítol IV. L’església nova’ (pàgs. 97-105) Mossèn Frederic i Albanell. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1933
La Guàrdia Civil és un cos creat el segle XIX, com a primera policia centralitzada de l’estat i formant part del cos militar. Seguint els passos de la Gendarmeria francesa i per tal de reprimir les revoltes camperoles de mitjans i finals del segle XIX especialment a la zona d’Andalusia i les revoltes obreres a les ciutats industrials. A Sabadell la caserna va ser obra de l’arquitecte modernista sabadellencJuli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com anteriorment s’havien produït grans vagues, com la “vaga de les set setmanes” que començà a l’empresa tèxtil Seydoux on hi participà activament l’anarquista i feminista sabadellenca Teresa Claramunt. El cost de l’edifici fou sufragat per l’empresariat local i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’altre meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local: els Brujas, Brutau, Carol, Corbera, Cuadras, Duran Folguera, Gorina, Prim, Sallarès, Soler,Turull, Valls, etc. Finalment l’obra va costar 300.000 pessetes.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupa tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats, els blocs d’habitatge foren construïts posteriorment i destinats als Guàrdies Civils i les seves famílies, la Caserna en si es tracta d’un conjunt de sales disposades a l’entorn d’un pati anterior. Els guàrdies civils eren coneguts com a “Naranjeros”, per la classe de subfusils que portaven, una còpia de l’alemany Schmeisser MP28. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
La construcció de l’edifici es va veure envoltat per la corrupció, ja que el regidor Fèlix Cusidó Valls, apoderat de la propietària i el regidor Enric Vila Renom, Secretari de la Junta Constructora, van convèncer a la senyora Gurguí perquè els hi vengués els terrenys de 11.171 m2, argumentant que no eren edificables, a un preu molt baix de 6666,60 pessetes i en un llarg termini de 200 pessetes l’any. D’aquest solar es van segregar 1.953 m2 en favor del regidor Cusidó Valls com a pagament per haver convençut a la propietària de l’escàs valor de la finca i haver aconseguit comprar-lo a un molt baix preu. L’escàndol va obligar a dimitir els regidors Cusidó i Vila i de manera voluntària també va dimitir l’alcalde, Feliu Griera.
Durant la vaga general revolucionària de 1917 on van tenir un paper molt important les dones obreres, 600 Guàrdies Civils i militars varen ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
El 1942 la caserna va ser reconvertida en Acadèmia de la Guàrdia Civil, perdent el seu paper central en la repressió franquista.
El 10 de juny de 2017, persones provinents de diversos moviments socials de la ciutat van ocupar l’immoble per tal de reclamar-ne l’ús pels veïns de la ciutat, s’hi van fer diverses activitats de caràcter social i cultural, com visites històriques guiades o el repartiment d’aliments per part del grup d’autogestió de la PAHC Sabadell. L’ocupació tenia el recolzament del govern municipal format per ERC, Iniciativa-EUiA-Podem, la Crida (CUP, Entesa) i Guanyem, l’Ajuntament en reclamava la propietat municipal i anul·lar el conveni firmat anteriorment per l’alcalde Manuel Bustos (PSC) i el govern espanyol, pel qual l’Ajuntament pagaria 3 milions d’euros i cediria 5.000 metres quadrats de terreny municipal a la zona de Sant Pau de Riu-sec a canvi de recuperar la Caserna de la Guàrdia Civil. El maig de 2019 es va haver de posar fi a la ocupació a causa de les deficiències estructurals de l’edifici.
Periple judicial per la seva titularitat:
2020: El TSJC dona la raó a Sabadell
El tribunal avala la possessió municipal de la caserna. El ministeri de l’Interior recorre contra la decisió judicial.
2022: El TSJC estima el recurs d’Interior i frena el traspàs
L’Ajuntament presenta un recurs i la causa es trasllada al Suprem
JUANMA PELÁEZ
2023: Acord ERC-PSOE
ERC i PSOE pacten incloure la cessió en un acord pressupostari i es comprometen a aplicar-la un cop no estigui judicialitzada.
Farrés promet les consultes externes del Taulí L’alcaldessa es compromet que si repeteix en el càrrec farà tots els passos per instal·lar les consultes externes de l’hospital Parc Taulí a la Caserna de la Guàrdia Civil. El compromís s’anuncia mentre el litigi continua vigents i no hi ha avenços judicials a la vista.
2025: Sentència definitiva
El Tribunal Suprem ratifica la decisió judicial. Anul·la l’acord del ple municipal i, per tant, deixa sense efectes el pronunciament del plenari. La sentència conclou que l’Ajuntament no pot prendre possessió de l’immoble sense un acord mutu previ.
Resum del periple judicial per la seva titularitat
L’any 2020 el TSJC avalala que la Caserna sigui de titularitat municipal i el ministeri de l’interior recorre aquesta decisió.
El 2022 el TSJC estima el recurs d’interior i para el traspàs. L’Ajuntament de Sabadell presenta un recurs i la causa es trasllada al Suprem.
El 2023 ERC (govern de la Generalitat) i PSOE (govern espanyol) pacten cedir la caserna al municipi a l’acord pressupostari. L’alcaldessa Marta Farrés (PSC) es compromet a instal·lar-hi les consultes externes de l’Hospital Taulí. Paral·lelament el procés judicial per la propietat de la caserna continua.
El 2025 el Tribunal Suprem retifica la decisió judicial, anul·lant l’acord per traspassar la caserna al municipi i prohibeix que l’Ajuntament es quedi l’immoble sense un acord previ.
L’antic cafè “El Diluvio” estava situat a la carretera de Barcelona, núm. 2-4, cantonada amb la carretera de Molins de Rei, posteriorment va ser el “Bar Millón”, conegut com a “Bar Millor”. Les fotos corresponen al bombardeig del regiment de Vergara que va rebre durant la vaga revolucionària de 1917. Muñoz Grandes era Tinent del Regiment de Vergara i va ser General de la División Azul, quan va tornar a Sabadell l’any 1962, a causa de les riuades, acompanyant a Francisco Franco com a Vicepresident, recordaria els fets de la vaga revolucionària de 1917. El cafè “Diluvio” era el lloc de trobada dels progressistes, republicans federals i anarquistes sabadellencs, als anys 30 va ser arrendat pel que seria el segon alcalde de Sabadell durant laII República, provinent del“Círcol” Republicà Federal”, Magí Marcé (antic militant de la CNT), va substituir a Salvador Ribé. El govern municipal es va comprenia militants del “Círcol” i el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Unió Socialitsta de Catalunya (USC).
Marcé va ser alcalde en dos curts períodes: De l’1 de febrer de 1934 al 8 d’octubre de 1934, que va haver de dimitir a causa dels Fets d’Octubre; del 17 de febrer de 1936 al 15 d’abril de 1936, que va deixar el càrrec al·legant problemes de salut, però en realitat es devia a la pressió de la Federació Local de Sindicats (FLS) i del nou home fort de la política local, Josep Moix.A l’inici de la Guerra Civil, Moix es va afiliar al PSUC, esdevenint el principal partit polític de la ciutat, en detriment dels republicans federals. A nivell sindical, la majoria de la FLS es va passar a la UGT, en detriment de la CNT com a principal força sindical de la ciutat.
Marcé llogava la primera planta al Bloc Obrer i Camperol (BOC).
El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Ramon Parrot i Ballvé, que tenia una botiga de queviures anomenada “La Tendeta”, situada a Avinguda Onze de Setembre, va comprar el cafè “El Diluvio”, i va posar-li de nom “Bar Millor”. Al costat mateix del bar i del taller de bicicletes hi havia un sortidor de benzina que va fer treure Ramon l’any 1933. Durant la dictadura, el lèxic popular i la prohibició del català, especialment durant els primers anys, va transformar el Millor, en “Bar el Millón”. El juliol de 1964, després de la mort de Ramon Parrot i Ballvé, el Bar el Millón, va ser traspassat.
Segons el setmanari alternatiu La Directa, el 9 de novembre de 1988, Juan Manuel Quintela Noriega, comissari de Sabadell, va ser condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona a un mes d’arrest i a pagar 2.576.000 pessetes, en concepte d’indemnització al propietari del “Bar el Millón”. Els fets van tenir lloc, el 2 de març de 1984, quan durant un registre per detectar si hi havia drogues al local, el seu propietari, Oriol Mañosa, va rebre un tret de Quintela Noriega.
El local va estar abandonat vàries desenes anys fins que va ser enderrocat el gener de 2024.
Estat de l’edifici del cafè “El Diluvio”, posteriorment “Bar Millón”, abans de ser enderrocat
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Museu d’Història de Sabadell (MHS)
Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i Catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals de Sabadell (PEPS). 05. Béns Socioculturals i Etnològics (BSE). Autors: Vilanova, A; Moya, S; Florensa, F; Fumanal, M.A; Fàbregas, X; González, J.A; Pérez, D; Castell, A, 2020:
Situat a l’Església de la Puríssima Concepció. Àngel Rodamilans i Canals nasqué a Sabadell l’1 de maig de 1874 i fou assassinat a la Serra d’en Camaró a causa de la violència contra l’església catòlica durant els primers dies de la Guerra Civil, concretament el 27 de juliol de 1936. Fou sacerdot, monjo benedictí, compositor i organista sobretot de música religiosa. Fou proclamat servent de Déu i beatificat el 2013 com un dels 522 màrtirs de la Beatificació de Tarragona.
Amb 6 anys entrà a l’escolania de la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell; dels nou anys i fins el 1890 ingressà a l’escolania de Montserrat, on estudià música amb els pares Millán Agostino i Joan B. Guzmán. Del 1890 al 1899 exercí com a organista al monestir benedictí de El Pueyo, a Barbastre. Els dos anys següents visqué a Barcelona, on estudià al Seminari diocesà, mentre rebia classes de piano d’Enric Granados fins a ordenar-se sacerdot el 1901.
Un cop acabada la seva formació, tornà a Sabadell, a l’església de la Puríssima Concepció on havia estat escolà, ara per ser mestre de música de l’escolania i, del 1903 al 1915, organista i mestre de capella. L’any 1915, guanyà les oposicions a mestre de música i organista de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa, per estar-s’hi fins al 1923. En aquest període fundà el Cor Montserrat (1919-1921) i fou instrumentista de contrabaix, tible i tenora a la cobla Catalònia, de Granollers.
El 1923 ingressà al monestir de Montserrat, on exercí de prefecte de l’escolania (1926-1929), de professor de piano i, fins a la seva mort, de director musical de la missa matinal dels escolans. Continuà l’obra de restauració musical del santuari encetada pel seu mestre Guzmán: formà tota una generació de músics i millorà el nivell de l’escolania. Compaginà aquestes ocupacions amb la tasca de compositor, escrivint obres grans i complexes per a cor i acompanyament.
Una de les seves peces més destacades és el Magnificat de 1935, una composició coral plena amb nombroses descripcions impressionistes, pensada per a una celebració litúrgica solemne i de durada, i que necessita un cor ben entrenat. També destaca la seva Salve. És considerat un dels grans compositors de música religiosa catalana dels temps moderns.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell de l’11 de desembre de 1999
En esclatar la Guerra Civil, intentà amagar-se a Sabadell. Fou reconegut i assassinat pel membre de la FLS “Lino” a la serra d’en Camaró el 27 de juliol de 1936. Amb la victòria franquista “Lino” va ser executat al Camp de la Bota (Barcelona) juntament amb altres membres de la FLS, el seu seu fill, també va ser executat.
Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.
Homenatge a l’industrial proteccionista i polític conservador, Joan Sallarès i Pla.
Autor: Josep Clarà
Inauguració: 21 de gener de 1917
Monument noucentista a Joan Sallarès i Pla, col·locat al mig de la Plaça del Dr. Robert (anteriorment “Jardinets” o “pla de l’Os”). Es tracta d’una estàtua de bronze d’un home assentat i nu (representació del déu Mercuri) que sosté un caduceu amb símbols de la mà, d’un ull, d’unes ales i d’unes fulles d’olivera; i que apareix situada a sobre d’una peanya de pedra que consta de dues parts cúbiques desiguals. Una, la que actua com a basament del bronze, té a la part posterior un relleu negatiu: un anagrama que simbolitza l’activitat industrial i comercial (engranatge amb corona de llorer) amb el text virgilià “Improbus labor omnia vincit”. A l’esquerra del bronze, la segona part de la peanya, més alta que la primera, i en segon terme, té adossada una placa de pedra amb el retrat a mig relleu de Sallarès i Pla i el text: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901“.1 Va ser fosa a la fundació Barberi d’Olot. Joan Sallarès i Pla va morir l’any 1901 i el següent any, el Gremi de Fabricants proposà de fer-li un monument. No és fins a l’any 1912 que es constitueix una “Junta Magna” per construïr-lo. Es proposa situar-lo a la plaça Major, la qual hauria de dur el nom de Sallarès i Pla. La petició fou denegada. El 1915 Francesc Llonch, presideix la Comissió Executiva Monument Sallarès. El 1916 es decideix d’emplaçar el monument a la plaça del Doctor Robert, urbanitzada al començament de segle en el que havia estat solar de la Casa Meca (posteriorment seu de les Escoles Pies i actual seu de l’Ajuntament). El monument, obra única, es va inaugurar el 21 de gener de 1917, tot coincidint amb la festa de Sant Sebastià, patró del Gremi de Fabricants.2
El monument es va fer a partir de la recaptació del Centre de Dependents i la contribució de l’Ajuntament amb 3.000 ptes3. Quan es va inaugurar, hi havia una placa on s’hi podia llegir :“El Genio del Trabajo a Juan Sallarés i Plà. 1845-1901. Sabadell agradecido”. Durant la II la República, el 19 de desembre de 1937 es va canviar el lema de la placa pel següent: “Homenatge al geni del expert anònim que, sorgint de la massa obrera sabadellenca, ha sostingut, a través de generacions, el crèdit industrial i la riquesa de la ciutat”. Amb la victòria franquista es va eliminar aquest lema d’homenatge al conjunt dels treballadors sabadellencs, i es va restituir el seu caràcter de monument individual, col·locant una placa de pedra a sobre, amb el rostre de Sallarès i Pla i el lema: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901”, present fins a l’actualitat. Però com que la inscripció de la república és més gran que la placa de pedra col·locada a sobre l’any 1939, es pot veure que ha quedat com un pegat, el relleu on hi havia la inscripció de la república, surt per sota (veure foto).
El monument a Sallarès i Pla va estar envoltat de polèmica a causa de la oposició tant dels anarcosindicalistes ambBru Lladóal capdavant, com dels republicans federals. Bru Lladó animà públicament a la destrucció del monument un cop fos inaugurat. El comandant de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido va intentar convèncer als sindicalistes perquè aturessin les protestes i no intentessin destruir l’escultura, però les negociacions no van convèncer a Bru Lladó i als sindicalistes contraris al monument al líder patronal.
La nit abans de la inauguració del monument, el 20 de gener de 1917, dissabte a la nit, un dia abans de la inauguració del monument (el diumenge dia 21) tingué lloc un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Cervantes on intervingueren, Mossés, Batista, Salvador Robert Pera i Salvador Seguí4. Andreu Castells va recollir l’informe policial de l’acte on Bru Lladó va animar als presents a protestar contra la inauguració del monument i a destruïr-lo5:
Bruno Lladó del Sindicato de Oficios Varios dice que mañana se debe ir a protestar ante la estatua de Sallarés, que vendrá dia que el pueblo de Sabadell la derrumbará; que deben rebelarse [sic] y tirar la estatua; que deben rebelarse [sic] y tirarla estatua a tierra y no ir a trabajar hasta que haya desaparecido, que hoy son pocos, pero que un u otro sucederá. Manifiesta que se iban a hacer unas hojas para mañana, pero que ninguna imprenta ha querido hacerlos; que mañana vayan en grupo a protestar ante la estatua de Sallarés que seguramente por orden de la autoridad estará vigilada por guardias que lo guarden como un ladrón.
Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
Les paraules de Seguí segons el corresponsal de Solidaridad Obrera van ser aquestes:
Seguí dijo que el problema de las subsistencias se agrava más cada día. Censura enérgicamente la explotación que hace la burguesía y la poca honradez de los gobiernos que consigo trae aparejada una mayor miseria para el productor. Añadió que después de la guerra la crisis será mayor por lo que conviene engrosar los Sindicatos. Del exceso de trabajo se han aprovechado los explotadores. Acabó diciendo que la huelga del 18 fue una gran éxito e hizo un llamamiento para que engrosen las filas proletarias
Pel que fa els republicans federals, van realitzar una campanya contra el monument, recordant que Sallarès i Pla s’havia oposat sempre a tota reivindicació obrera i que era partidari de la intervenció militar espanyola a Cuba contra les reivindicacions d’autonomia i independència de la colònia, a més de donar suport a la brutal repressió contra els autonomistes i independentistes filipins per part de l’exèrcit:6
El dia de la inauguració del monument, la Plaça estava presa per la Guàrdia Civil. A l’acte hi van participar autoritats civils, militars, eclesiàstiques, així com diferents entitats cíviques de la ciutat i personalitats polítiques i de l’alta burgesia de Barcelona i Terrassa. També hi va participar la família de Sallarès i Pla, amb el seu nét Joan Oliver que encara era un nen i més endavant es convertiria en el conegut escriptor i poeta “Pere Quart”.Una multitud de sindicalistes es van reunir per protestar contra la inauguració de l’escultura i van protagonitzar una sorollosa xiulada i el llançament d’ous plens de quitrà, la protesta va acabar quan la Guàrdia Civil va decidir carregar contra els manifestants, detenint-ne a dos d’ells, que foren alliberats poc després per pressió de l’alcalde Andreu Camps Panedès.7
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’estàtua realitzada per Josep Clarà a la Plaça del Doctor Robert, també té una escola amb el seu nom al costat del Parc Central del Vallès. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un cèntric carrer.8
1 Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
5 Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
7 Entrevista d’Andreu Castells a Joan Rosas Vilaseca. Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16.
8 ‘Nomenclàtor’. Joan Sallarès. carrer de, Ajuntament de Sabadell
