Fotografia de Cipriano Sánchez, extreta del Certificat de nacionalitat del Consolat d’Espanya, a Marsella, Antonio Vidal. Núm. 3.863, 24 de març de 1945
Santomera (Múrcia), 27 de maig de 1908 (1) – Salons-sur-Provence ?
Peó tèxtil,militant de la CNT-FAI de Sabadell. President de l’Ateneu Idea i Cultura
Va venir a viure a Sabadell l’any 1926. Estava casat amb Irene Martínez García (n. 1910, Santomera). Possiblement van viure un temps a França, ja que la filla gran va néixer a Sabadell l’any 1928, la segona filla, Reiné, va néixer a França el 1931 i la tercera, Libertad, a Sabadell l’any 1933. Possiblement van tornar a Sabadell el mateix any 1933, ja que en el Padró de 1936 (2), consta que la mare i la filla (Reiné) portaven tres anys de residència a la ciutat. Segons aquest padró, vivien en un pis del carrer del Baix Pedregar, 16.
Cipriano treballava com a peó tèxtil a l’empresa Manuel Gorina Ramírez i la seva esposa treballava fent tasques domèstiques. Tenia dos germans més petits, Antoni i Salvador que també vivien a Sabadell, pocs anys després que ell s’hi instal·lés. Salvador vivia amb la seva mare Mercedes Castejón Truque.
Durant la guerra Cipriano va ser president de l’Ateneu Idea i Cultura de la CNT. Va formar part de les patrulles de control, sent nomenat agent el 18 de novembre de 1936, posteriorment va marxar cap el front amb les milícies antifeixistes, enrolat a la columna “Terra i Llibertat”. Després es va incorporar a l’exèrcit republicà com a soldat d’infanteria de la 44ª Divisió, Brigada Mixta 144, on va assolir el grau de Sergent d’Infanteria, nomenat el 26 de setembre de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França, amb esposa i fills. Va ser internat amb el seu germà Salvador al camp de concentració d’Argelers. El seu germà va sortir del camp per anar a treballar a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE 113) i després va anar a treballar a St, Privat le Piech (Héraut) i a Montpeller. Cipriano, al sortir del camp va anar viure a Salons-sur-Provence, on es trobava la seva esposa i filles. Tots dos germans es van quedar a França fins la seva mort, igual que la seva esposa i filles.
(1) Certificat de nacionalitat del Consulat d’Espanya a Marsella, Antonio Vidal. Núm,. 3.863, 24 de març de 1945. Aportat pel besnét de Cipriano.
(2) Padró Municipal de 1936 (AHS)
Informació aportada per l’historiador sabadellenc Esteve Deu i Baigual
Matilde Sáiz Alonso, va néixer l’11 d’abril de 1917 a Santander. A l’inici de la guerra, va participar en la defensa de Donostia. Quan va caure la ciutat, creuà els Pirineus i es dirigí a Barcelona. El 15 de setembre de 1936 es va enrolar a Barcelona a la columna “Roja y Negra”, al Front d’Aragó (zona de Huesca), allà va conèixer a l’anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui es va casar l’any 1941. La seva última residència va ser a Sabadell, on va morir l’11 de juny de 1964. (1)
Abans d’acabar-se la guerra, es dirigí amb el seu fill Helios i el seu company Francisco cap a Alacant, amb l’objectiu de pujar a un vaixell per anar cap a Orà. Però va ser detinguda i internada al camp de concentració de “Los Almendros”. El seu company sentimental, Francisco Sansano va ser empresonat a la Plaça de Toros d’Alacant; finalment va ser condemnat a 30 anys de presó i empresonat a Belchite, on Matilde el va acompanyar fins la seva fugida el 1942.
Francisco Sansano Navarro, va néixer a Elx l’1 de desembre de 1911, els seus pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro (2). Durant la República va fundar el grup anarquista “Demos”. Tots els seus germans -Pascual, Ramón, José, Verónica i Ángeles-, també van militar a la CNT (3). El 1936 treballava a Menorca i es va sumar a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud per alliberar l’illa de Mallorca dels feixistes. 31 cenetistes es van sumar a Maó a aquest grup, formant amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i altres, un grupet anomenat 19 de juliol. Fracassat l’intent d’invasió, es va traslladar amb uns pescadors cap a Barcelona. A la capital catalana va participar a la organització de la columna “Roja y Negra” i conegué a Matilde Saiz Alonso, amb qui com he dit anteriorment, es van casar el 1941. Va combatre al Front d’Osca (Loporzano, Estrecho, Quinto i Monte Aragón). A un la milícia va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat: cap del primer Batalló de la Columna “Roja y Negra” (127ª Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195ª Brigada.
Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport per exiliar-se a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i el seu fill Helios cap a Alacant, amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de bous. Condemnat a 30 anys, va ser tancat a Belchite. El 1942 pogué fugir, i després d’una dura marxa a peu, arribà a València, on sobrevisqué molts anys sense documentació. Els anys seixanta es va assentar amb la seva dona i fill a Santa Coloma de Gramanet i després a Sabadell, el 1968 va aconseguir la documentació. Va morir el 31 de març de 2003 a la Residència Pare Butiña de Sabadell i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Post de comandament de la 127 Brigada Mixta prop de Zuera (24 d’agost de 1937). D’esquerra a dreta: Francisco Ponzán, Manuel Sierra, Benito Lasvacas, Francisco Sansano, Manuel Tortosa i José Manero http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html
El seu pare, Rafael Marquès Blanquer, era un conegut actor amateur; i la seva mare, Amàlia Aracil, va morir quan ell tenia 22 anys. Emili tenia dos germans, i una germana que havien nascut a Alcoi, Rafael (2-7-1905), Hèctor (27-1-1910) i Amàlia (1912); i una germana petita nascuda a Sabadell, Montserrat (10-09-1918). Emili Marquès era forner, era militant de la CNT, i estava solter.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina i soldat de l’exèrcit republicà. Va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Oflag 416 XVII-A d’Edelbach (Allensteig, Àustria), des d’on van enviar cartes i una fotografia seva amb companys presos, entre els mesos de setembre i de novembre de 1941. Va ser traslladat de nou a l’Stalag 289 XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), amb el número 30111, des d’on va escriure la seva última carta a la família. Finalment va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen el 19 de desembre de 1941, on va entrar amb el número 4314 i va morir al subcamp de Gusen.
El seu company de camp i supervivent, el també sabadellenc Conrad Crespí l’esmenta a les seves memòries Prova demostrativa d’uns fets viscuts, autoeditades el 1978. La germana petita d’Emili Marquès, Montserrat, ja morta, va preservar els escrits, fotografies i gravacions del seu germà; actualment aquest material està en mans de la neboda d’Emili, Montserrat Rubio, i de la seva filla Meritxell Penas.
Barcelona, 1895 – Barcelona, 4 d’abril de 1950 (1)
El 1918 era Secretari de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT).De novembre de 1917 fins a finals de 1919 participà a la reestructuració del periòdic de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Entre el 28 i el 30 de juny de 1918 representà a la Federació Local de Barcelona juntament amb A. Mira, al decisiu Congrés de Sants. El 1919 va assistir al Congreso de la Comedia de la CNT, en representació del sindicat del vidre. Va seguir col·laborant en la premsa confederal, i el 1924 formà part de la redacció de “Solidaridad Obrera”, dirigida en aquell moment per Hermoso Paja.
Col·laborà en la publicació “Cultura Libertaria” des de la seva publicació el 6 de novembre de 1931, destacant el seu article “El valor del sindicalismo”, publicat el 24 de juny de 1932, on defensà les tesis trentistes moderades, el 1932 també col·laborà a la publicació manresana “El Trabajo”. Al 30 d’agost del 1931 va aparèixer com un dels cenetistes que van firmar el Manifest dels Trenta publicat al diari “L’ Opinió”, del sector moderat de la CNT contrari a les tesis insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 12 de juny de 1932 va participar a l’assemblea de fundació de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona, entitat que també presidiria i on realitzaria formacions pels treballadors.El novembre de 1932 en una assemblea extraordinària al Sindicat de l’Alimentació de Barcelona, va ser expulsat de la CNT i es va passar als Sindicats d’ Oposició trentistes i a la Federació Sindicalista Llibertària, posteriorment, al 1934, va ajudar a Ángel Pestaña a crear el Partit Sindicalista. El motiu de l’expulsió del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, van ser les acusacions verbals contra Durruti i Ascaso, a qui havia acusat “d’atracadors” pel seu tour a Sud-amèrica durant la dictadura de Primo de Rivera. Segons l’acta de l’Assemblea Extraordinària del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, la denuncia havia sigut presentada a la Comissió de Farines per diversos companys que pretenien protestar per la “campanya derrotista que feia Fornells a la fàbrica contra diversos militants de la organització. A la reunió hi van estar presents Fornells, Ascaso i Durruti. Aquest últim va defensar l’expulsió de Fornells:
“Durruti pide la palabra y dirigiéndose a Fornells le exige que aclare lo dicho y que no está dispuesto ni un momento más a que ciertos elementos y a traición le calumnien; en estos momentos estamos ante los trabajadores y sino eres un cobarde te digo que digas toda la verdad que sepas de Durruti, y si no aclaras lo dicho por los compañeros harineros, que cree son ciertas, pues está en su ánimo el creer que Fornells es capaz de eso, me acogeré a lo acordado en el último Congreso Nacional de la organización, el cual dice que quien acuse y no pruebe las acusaciones será expulsado de la misma”. (2)
Es va traslladar a Sabadell el 1932, on va ser el cap del Partit Sindicalista i dirigíla “Escuela del Instituto Pedagógico Cultura y Solidaridad”succeint a l’expulsat pedagogEdgardo Ricetti, membre del sector faista que a Sabadell era minoritari i que continuaria la seva tasca docent al Col·legi “Cultura y Solidaridad”. Fornells, també s’encarregà de l’Ateneu de Divulgació Social de Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, pensat per la formació i capacitació dels obrers del sindicat.
El 1936 ingressà a la Unió General del Treball (UGT), ja que la FLS de Sabadell, d’on en formava part, havia estat expulsada de la CNT pels seus postulats antifaistes, i s’havia adherit a la UGT. El 17 d’octubre de 1936 amb la constitució del nou Ajuntament, va ser escollit president de l’assemblea municipal (3). El setembre del 1937 va ser elegit com a president de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. A l’exili des de la Guerra Civil, va tornar a Barcelona el 1941, intentant arribar a acords amb el sindicat vertical franquista per tal de que hi entressin antics militants trentistes de la CNT, acostament que no va acabar fructificant. Va intentar donar classes particulars però no se’n va sortir, i es traslladà a la província de Girona on va ser detingut i reclòs 6 mesos i posteriorment a la Model de Barcelona. Va ser pres al 1942 i l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet va testificar a favor seu perquè fos alliberat, tal com afirma a les seves memòries:
“Ya desempeñando mi cargo en la alcaldia estuve en relación con varios destacados elementos locales, antiguos afiliados a este grupo. Uno de ellos, quizás el de mayor personalidad, fue Ricardo Fornells, en cuyo favor presté declaración personalmente en un Consejo de Guerra que se le siguió en Barcelona y tuve al satisfacción de verlo exculpado y puesto en libertad” (4)
Els seus últims anys de vida va ser marginat per l’esquerra i els sindicalistes a causa del seu apropament al sindicat vertical franquista, les Centrales Nacional-Sindicalistas (CNS).
Fitxa de l’estada de Ricard Fornells a la presó. Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(1) Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(2) “Como fue expulsado Fornells del Sindicato de la Alimentación de Barcelona”. Boletín de la Confederación Nacional del Trabajo de España, Año I, núms. 12-13-14, diciembre de 1932-enero de 1933, pàg. 37
(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1936). (pàg. 102). Ajuntament de Sabadell, 1986
(4) Marcet i Coll, Josep Maria “Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía,1940-1960″, (Pàg.122). 1963
Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans. pàg. 595. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000
Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya (dels orígens fins el 1939). “Biografies” <http://www.veuobrera.org/index01.ht>
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 1973 (1)
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat. Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari (2).
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una Vaga General que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment (3).
Després del míting una manifestació de dones va obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus.L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret (4)
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirgir el setmanari Vertical, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI (5). Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda (4).
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París.Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
(1) Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèrides del 24 de juliol. ‘Defuncions‘.
El local de l’Obrera estava situat al carrer Estrella, 110. Era la seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) i va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.
La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellàFèlix Sarda i Salvanyi a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador,Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la famíliaTurull.
El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat perJosé López i Montenegro.
L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalistaTeresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i al 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.
Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera (tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco.
Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917
El trencament trentista
Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricetti era mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven gran part dels nens del barri de la Creu Alta).Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT) i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT.Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAI Bru Lladó.
En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera
El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.
L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obrera era propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.
Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera. Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981
L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 la Policia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.
Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981
Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obrera per ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat. CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.
CNT reclama l’Obrera i CCOO acusa a la CNT d’incautació del patrimoni sindical. Diari de Sabadell, 18 de juliol de 1981
El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT. L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.
L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que els locals li van ser arrabassats pel feixisme i crítica la postura antidemocràtica del govern municipal i els sindicats paral·lels. Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981
Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”. Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda. La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.
El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.
Diari de Sabadell, 27 de juny de 1992
L’enderroc de l’edifici de l’Obrera
El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no va anunciar la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN.
Port de la Selva, 27 de febrer de 1912 (1) – Desaparegut
Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser Tinent de la 116ª Brigada Mixta i Regidor i Conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració delos Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)
Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huertai tenien un fill anomenatGerminal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 1950. (1)
A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell. (2) A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys. (3)
Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo. (4)
El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la Jefatura Superior de Policia, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local de Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareixMiquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”. (5)
(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
(2) Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La Guerra Civil a Sabadell, 1931-1939’. Artur Domingo i Barnils (Pàgs. 100, 108, 111, 112 i 114)
Extret de: Coord. Martínez de Sas, Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autor de la biografia: Pelai Pagès Blanch. Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 480).
Obrer del ram de l’aigua, anarquista i vegetarià. El 1918 va viure a París amb el també sabadellenc Enric Mampel. Fou amic íntim de Mateu Morral i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), els anys 20 formà part dels anarcosindicalistes sabadellencs que s’organitzaren per fer front als pistolers de la patronal. Durant la II República seguí a Josep Moix i a la Federació Local de Sindicat (FLS), que formava part dels sindicats d’oposició trentistes, col·laborant l’any 1934 en el setmanari portaveu de la FLS, Vertical. Però quan esclatà la Guerra Civil al juliol de 1936 i la FLS s’adherí a la Unió General dels Treballadors (UGT), ell s’hi oposà i retornà a la CNT. Un cop acabada la guerra s’exilià a França on va actuar en grups anarquistes específics almenys fins el 1974.
Sebastián Vera i Vera. FONT: Libertad (Liberté) Vera
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell. Als anys 30 es va decantar a favor dels sindicats d’oposició, contraris a les tesis insurreccionalistes de la FAI dins la CNT
Va néixer a Lorca o La Unión (Múrcia)1 el 1897. Estava casat amb Isabel Bonill Hernández, nascuda a Mazarrón (Múrcia) el 1899. Tenien 4 fills: Sebastián (n. a Alacant el 1925), Josefa, (n. a Villaquejida, Castella i Lleó, el 1928) i Libertad i Floreal (n. a Sabadell el 1931 i 1933, respectivament). A l’exili, el 21 de maig de 1941, Isabel tingué un fill a la maternitat d’Elna (Pirineus Orientals), li posà de nom Mario2. La maternitat d’Elna va permetre donar a llum a 597 fills de dones refugiades, republicanes espanyoles, gitanes i jueves.
El 3 de juliol de 1920 va resultar ferir a causa d’un atemptat del Sindicat Lliure al carrer Puigjoriguer de Barcelona , en aquells moments vivia en un pis del carrer Valldoncella i treballava com repartidor de gel3. Posteriorment va viure a diferents indrets fins que es va assentar a Sabadell.
En el padró de 1936 consten com a residents al carrer de l’Església núm. 6, juntament amb la sogra de Sebastián, Salvadora Hernández Martínez, nascuda a Mazarrón l’any 18584 El 1930 va ser processat per un article publicat al periòdic anarquista “Acción”.
Durant el període 1931-1936 va estar afiliat a la CNT, i dins de la FLS, militant en el corrent dels sindicats d’oposició. Va ser delegat de la construcció de Sabadell al Ple Regional de 1931, any en que va recolzar la vaga de telèfons amb sabotatges, fet pel qual va ser detingut al setembre. Va ser membre de la Junta Directiva del sindicat de la construcció i del sindicat d’obrers municipals de la FLS. L’any 1934 va ser empresonat i processat pels fets d’octubre, en els qual resulta ferit per les forces d’ordre públic; detingut i alliberat. Però quinze dies després, va començar un consell de guerra contra ell a la presó model de Barcelona (29 d’abril de 1935), se l’acusava d’agressió a l’autoritat. Durant aquests anys va ser redactor del diari Vertical, òrgan de la FLS.
L’any 1936 treballava a l’Ajuntament de Sabadell, com a peó de les brigades municipals i la seva esposa feia feines de la casa.
Durant la guerra, i integrada la FLS a la UGT, va ser president del Sindicat de la Construcció i del Sindicat d’Obrers Municipals i Secretari d’Organització i Propaganda del comitè local de Sabadell i del comitè comarcal del Vallès Occidental de la UGT. També va ser membre del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, i posteriorment del Comitè Local de Defensa. Va participar com a delegat de Sabadell en el III Congrés de la UGT catalana celebrat a Barcelona el novembre de 1937.
Acabada la guerra va marxar a França durant la retirada. Va sortir de Sabadell el dia 26 de gener de 1939 juntament, entre altres, amb Gustau Vila Bergadà (Grapa), Emili Mira Aparici i Josep Castells Candiri, dirigents també del sindicat.
La filla de Mario Vera i néta de Sebastián Vera, Isabelle Vera, va contactar amb mi i em va explicar la història de la seva família, també em va preguntar si tenia més informació sobre el seu avi. Isabelle viu a Tolosa i està cuidant a una de les filles de Sebastián Vera, la Libertad (Liberté) de 90 anys. Em vaig posar en contacte amb l’historiador sabadellenc Esteve Deu i em va passar informació sobre Sebastián Vera. Gràcies a ambdós he pogut refer i completar la seva biografia.
Sorita de Morella (Castelló), 1893 – Garges-le-Gonesse (França), 1979.
Teixidor i anarcosindicalista
Abandonà els estudis religiosos a causa de les pallisses d’un escolapi, s’acostà a l’anarquisme amb la setmana tràgica de 1909 de Sabadell, ciutat que serà el centre del seu activisme, on viurà al carrer Joan Vila Cinca número 68, al mateix número i carrer on després visqué l’historiador sabadellenc Josep Maria Benaul (1). Va treballar a la fàbrica de teixits de l’industrial i republicà, Gabriel Alguersuari, on també hi treballaven altres sindicalistes com Josep Rosas, Galileu Molins, Josep Moix, Miquel Bertran, i en la qual hi havia treballant de “canoner”, Joan Sala i Rovira, que seria president de les Joventuts del “Círcol” Republicà Federal (CRF). (2) Va tenir un paper destacat durant la vaga revolucionària de 1911 i s’hagué d’exiliar a Béziers (França), l’any 1913 va ser acusat de ser un dels impulsors de la vaga fabril. Un cop sortí de la presó, s’assentà a la localitat francesa de Vienne, on treballà de teixidor i milità intensament: organitzant una dura vaga en el ram i ajudant als desertors de la guerra. El 1917 després de la vaga general revolucionària, es traslladà a París on va conviure amb Francesc Duran, anarquista utòpic i íntim amics de Mateu Morral. (3)
Respecte a l’assassinat de Théodore Jenny, l’any 1920, que va provocar la condemna a mort dels joves Victor Sabater i Martínez i Martí Martí i Colomer, igual que el també anarcosindicalista Bru Lladó, va declarar molts anys després del crim que els autors no van ser els condemnats, sinó els membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. En el transcurs de la visita s’hauria produït una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari (4).
El 1921 fou detingut a la frontera francesa, acusat d’ajudar a passar clandestinament als anarcosindicalistes perseguits, va ser empresonat a Barcelona i acusat de deserció a l’exèrcit. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va tornar a exiliar, i finalment, va retornar a Sabadell amb la proclamació de la II República, amb un important paper dins l’anarcosindicalisme. Durant la Guerra Civil, quan la CNT va entrar al consistori, va exercir com a conseller de Foment (5). En acabar la guerra, quan els franquistes estaven apunt d’entrar a la ciutat, ocupà l’alcaldia durant un dia, el 26 de gener de 1939, en realitat unes hores. Es va exiliar a França i va morir l’any 1979 a Garges-le-Gonesse.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
(5) Benaul, Josep M; Calvet, Casals, Lluís; Domingo, Artur; Jordi; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1987.
Josep Miquel, any 1916 aprox. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Teixidor i anarcosindicalista
Sovint es va hostatjar a casa del ceramista Marian Burguès. Va ser un dels fundadors de la Iª Internacional a Catalunya quan el 1870 es constituí la secció espanyola d’aquesta, s’integrà al secretariat local. Fou un dels organitzadors de la vaga de les set setmanes de 1882 a favor de les 8 hores, de l’Ateneu Obrer al 1883 i el setembre del mateix any va constituir la Lliga Anticlerical Monti Tognetti. Participà en la preparació del primer de maig de l’any 1890 i en les següents vagues per commemorar al primer de Maig a Catalunya. Fou detingut a Montjuïc arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous (1896), processat i reclòs al Castell de Montjuïc. En contacte amb Francesc Ferrer i Guàrdia.
A partir de 1904 va ser un dels organitzadors de la Federació catalano-balear de l’Art Fabril. Participà com a delegat de Solidaritat Obrera al Congrés de la CGT francesa a Marsella (1908) i tingué una participació destacada en els conflictes de la “Setmana Tràgica” (1909). Va haver d’exiliar-se nombroses vegades a diversos indrets d’Europa, sobretot a França: Londres, Brussel·les, París, etc. Ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà a la vaga general de 1917 i fou detingut, quedant-li mig cos avall paralitzat a causa de les pallisses que va rebre. Salas Busquets, un fabricant amic seu, afiliat al “Círcol” Republicà Federal (CRF) li comprà un teler perquè podés treballar des de casa. Tot i això continuà lluitant per unes condicions lliures pels obrers, sent detingut l’any 1920, en plena repressió contra l’anarcosindicalisme (sindicat lliure i llei de fugues). Durant la II República milità al Sindicat Unic d’Oficis Diversos de la CNT de Sabadell.
Durant la seva vellesa era conegut com “l’avi Miquel”, molt respectat per la seva experiència i saviesa, els anarcosindicalistes sabadellencs anaven sovint a casa seva a demanar-li consell, si hi havia algun sospitós d’infiltrat policial el portaven davant seu per aclarir si les sospites tenien consistència o no.
Des del 30 de maig de 1979, un carrer de Sabadell situat a la Creu de Barberà, porta el seu nom.
L’11 de març de 2020 es va inaugurar una placa pintada amb el seu nom i que es va col·locar durant la Guerra Civil al carrer de Sant Miquel, el qual del 6 de gener del 1937 a l’1 de maig del 1939 es va dir oficialment carrer de Josep Miquel. Aquesta placa ha sigut rehabilitada i forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Castells, Andreu.Informe de la oposició IV. Del terror a la II República 1918-1931. Editorial Riu Tort, Sabadell 1976-1979.
Nascut a Madrid va emigrar a Barcelona amb els seus pares l’any 1907. Assentat a Barcelona i posteriorment a Sabadell amb la seva família, va participar activament a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sabadell, des d’on s’oposà ferotgement a la dècada de 1930 als partidaris del trentisme.
El març de 1937 és nomenat conseller d’indústries del govern municipal de Sabadell. El seu pare va ser assassinat durant el cop franquista del 18 de juliol. Es va casar amb Trinitat Iglesias Costa, membre de la CNT de Sant Sadurní d’Anoia, amb qui viurien a Sabadell i a Barcelona, i tindrien tres fills.
Va ser capturat i enviat a fer treballs forçats al “Batallón de Trabajo 140”, 3ª Compañia. (1)
A l’octubre de 1955 va emigrar a Veneçuela, on va ser membre de la CNT FL San Felipe de Puerto Ordaz, on venia productes d’odontologia. Després de la separació de l’exili de la CNT exigirà la devolució dels béns pertanyents a l’organització i va fer diversos viatges per aconseguir el suport dels companys de la FL Caracas, El Tigre, Puerto de la Cruz, etc.
Andrés Bermejo Raposo va morir amb 68 anys el 1971 després d’un accident de trànsit a Ciudad Bolívar (Veneçuela), on havia anat a parlar amb companys aliens a l’organització. El seu fill el va enterrar religiosament.
“Tierra y libertad. FAI”, Mèxic, abril de 1971 (pàg. 3)
(1) Archivo General Militar de Guadalajara. 302201. 697/24895
Íñiguez, Miguel. Enciclopedia del anarquismo español. Editorial Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Le Combat Syndicaliste. CNT (exili França), 22 de febrer 1971.
Sant Vicenç de Castellet, 15 de novembre de 1899 – Salindres, Llenguadoc, Occitània-, 12 d’agost de 1963 (1)
Militant de la CNT. Durant la Guerra Civil membre de la regidoria d’Indústries de Guerra i d’Obres Públiques
Tipògraf i actiu militant anarcosindicalista des de jove, s’hagué de refugiar a Barcelona i durant un temps exercí de conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga, és perseguit per la Guàrdia Civil en nombroses ocasions. Després s’establí un temps a Tarragona on formà el el Centre d’Estudis Socials amb Hermós Plaja i Felipe Alaiz, ajudà a aquest últim en la publicació del portaveu confederal El Trabajo, i es guanyà la vida com a maquinista a la impremta de Joan Sallent. Col·laborà amb Joan García Oliver en la organització de la CNT reusenca. Perseguit el 1921, s’assentà a l’Arboç i durant la Dictadura de Primo de Rivera s’establí a Sabadell, ciutat en que exceptuant algunes curtes estades a Manresa i Barcelona, i restarà fins el final de la guerra. El 1923, quan exercí de secretari de la CNT, realitzà diverses intervencions públiques a Manresa i fou empresonat a finals d’octubre. Fou delegat pel ram de gràfiques de Sabadell al Congrés de 1931.
Després de l’escissió trentista, creà el Sindicat d’Oficis Varis de Sabadell de la CNT-FAI juntament amb Bru Lladó i Edgardo Ricetti, i fou un actiu opositor a la línia deJosep Moix i els trentistes de Sabadell que van passar-se a la UGT i al PSUC. El juliol un cop iniciada la guerra, va ser membre del Comitè de Propaganda del Sindicat Oficis Varis de la CNT-FAI de Sabadell.
El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre “Los Campos de Recreo” de Sabadell, però amb l’objectiu real de fer costat a la candidatura del Front Popular. L’agost de 1936, va ser nomenat representant de la CNT a la Regidoria d’Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan el PSUC va aconseguir el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va ser traslladat a la Comissió Permanent de la Conselleria d’Obres Públiques i a la d’Indústries de Guerra. Durant els “Fets de Maig” fou acusat pels membres republicans i del PSUC del consistori de donar suport als milicians que controlaven l’edifici de Telefònica de Barcelona (edifici clau perquè hi passaven les converses entre els membres de la Generalitat i el govern republicà), i va ser-ne expulsat, com la resta de companys cenetistes. El 1939 s’exilià, va passar pel camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània) i després a un camp nazi d’Alemanya, del qual en va sortir molt debilitat, posteriorment treballà en una química de Salindres (lloc de residència des de 1945). Col·laborà a l’editorial Crisol i escrigué a Los Galeotes (1921) i Superación (órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca). Va morir el 12 d’agost de 1963 a Salindres, després de ser operat diverses vegades a Montpeller, i a causa d’haver passat per camps de concentració i de treballar a l’industria química, on la salut li quedà molt debilitada.
Necrològica a Josep Cinca apareguda al diari anarquista de Tolouse “Espoir” al 15 de setembre de 1963
Centelles (Barcelona), 1902 – Castres (França), enterrat el 4 de setembre de 1989 els 87 anys
Visqué i milità a Sabadell, durant molts anys fou el delegat del comitè pro-presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil va dirigir amb Diego Abad de Santillán les patrulles de control i del 3 de març de 1937 al 22 de maig de 1937 va ocupar la conselleria d’Indústries de Guerra a l’Ajuntament de Sabadell, seria expulsat del consistori pel Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) dirigit per Josep Moix, igual que la resta de consellers de la CNT, aprofitant els “Fets de maig de 1937”. El 1938 va combatre a la 26ª Divisó (119ª Brigada). Exiliat, va sofrir els abusos del camp de concentració de Vernet i les companyies de treballadors. Després s’assentà a Castres, on a partir del 1946 s’encarregà de reorganitzar la CNT de Sabadell a l’exili, i on moriria.
Cenit, 1989. Núm. 323
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo I. Asocación Isaac Puente.(Pàg.183)
Vargas Puga, Matías. La CNT a la política catalana durant la Guerra Civil (1936-1939). Els Ajuntaments del Vallès Occidental.
Girona, 3 de novembre de 1910 (1) – Barcelona, 27 de desembre de 1983 (2)
Professor, militant de la CNT. Secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), regidor i Conseller d’Obres Públiques a l’Ajuntament de Sabadell
Va néixer a Girona el 3 de novembre de 1910, fill de Francesc Calopa i Armengol i de Paulina Cejuela i Hermosa de Mendoza, era el petit de dos germans, Francisco de Paula (mitjà) i Eulàlia (gran) (1)
Professor i militant anarquista a Sants i a Sabadell. El 1933 fou professor de l’Escola del Sindicat de Transports (tramvies) de Barcelona. El 1936 exercí de secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). A partir del 17 d’octubre de 1936 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell, representant a la CNT. El 3 de març de 1937 es remodelaren les conselleries de la ciutat, en aquesta remodelació la CNT perdé les conselleries d’Economia, Treball i Sanitat, si bé obtingué la de Proveïments, Indústries de Guerra i la d’Obres Públiques que exercí el mateix Ramón Calopa. El 22 de maig, els fets de maig de 1937, foren aprofitats per ERC, PSUC, la FLS, la URb i l’ACR per expulsar a Bru Lladó (membre de la CNT-FAI i enemic acèrrim de Josep Moix i el PSUC) i tots els representants de la CNT del consistori.
Segons consta a l’informe de l’entrevista que li va fer l’historiador Ronald Fraser, el 12 de febrer de 1972, va participar en l’assalt a les Drassanes i va ser col·laborador en les milícies culturals al front (3).
L’any 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal en els consell de guerra franquista, coneguts com a sumaríssims. (4)
A la postguerra, Ramón Calopa presidí la “Coperativa Fondo Laboral de Cultura” i després fou membre del grup “Solidaridad”. El 1974 substituí a Joan Ferrer com a secretari de la CNT catalana, càrrec que exercí fins el 1976 i on aconseguí unir els dos comitès regionals existents. L’any 1976 assistí a l’assemblea de Sants de reconstrucció de la CNT. Entre 1982 i 1983 fou redactor habitual de Solidaridad Obrera i el 1983 participà al Congrés Confederal. Morí el 27 de desembre de 1983, als 75 anys.
Barcelona, desembre de 1914 – Sabadell, 14 de novembre de 2007
Antonio Salvador. Font: Anarquismo en imágenes
Militant anarquista de la CNT-FAI. Secretari de les Joventuts Llibertàries a partir del 1933
Residí a Sabadell des de 1920, s’afilià a les Joventuts Comunistes, que abandonà al cap de poc temps per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va lluitar a la Guerra Civil i va ser capturat pels alemanys i condemnat a nou anys, empresonat a Almazán i Sòria. Va ser alliberat després de complir sis anys i desterrat. Quan la CNT es va reconstruir,va tornara militar al sindicat de Sabadell, agafant el càrrec de diverses secretaries, com la de tresoreria i mantenint contactes i amistat amb militants de diversos sindicats de la província de Cadis: el mateix Cadis, Puerto Real i Sant Lucas de Barramenda.
Durant les dues escissions que va patir el sindicat, la de 1979 i la de 1984, Antonio Salvador es va mostrar partidari de les tàctiques i principis de la CNT: contrari a la participació de la CNT a les eleccions sindicals i comitès, partidari de les seccions sindicals, contrari als alliberats, defensor de les assemblees (tot i que aquestes poden ser manipulables) i la independència econòmica. Va criticar durament la posició del sector anomenat “possibilista”, “reformista” o “CNT renovada”, que volia que la CNT es presentés a les eleccions sindicals i que formaria la CGT.
Va rebre algunes crítiques de companys i ex-companys del sindicat per ser massa tancat a l’hora d’obrir el local a persones interessades amb la CNT o de dificultar projectes. De fet, als anys 90 pràcticament va ser ell i un grup reduït de militants els que obrien el sindicat, segurament aquesta desconfiança, es devia al haver patit la guerra, la dura repressió franquista i les diferents escissions.
A la CNT va deixar escrits d’opinió personals sobre la defensa dels principis, tàctiques i finalitats de la CNT; la crítica al comunisme autoritari i als seus defensors, els seus contactes amb els sindicats de la província de Cadis i l’activitat d’aquests, sobre les seves vivències al front, sobre la comarcal de Monzón i les col·lectivitzacions del 36 i els maquis, els presos polítics, poesies, etc. També va deixar escrits sobre la seva militància al sindicat després de la transició: crítiques a alguns companys que s’havien passat al sector escindit, la seva posició contrària a que la CNT organitzés “xiringuitos” on es vengués begudes alcohòliques o la crítica a la falta de compromís d’alguns afiliats.
Va col.laborar en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes: “CNT” (1985), “Frente Libertario”, “Icaria” de Pedrera (1987), “Tiempos Nuevos” (1983) i “Tinta Negra” (1985-1988)
Sabater i republicà federal, va evolucionar cap a l’anarquisme, militant a la CNT-FAI.
Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera Sabadellenca (FOS) “l’Obrera“ del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del “Círcol” Republicà Federal(CRF) a les candidatures solidàries i catalanistes. (2)
Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana
El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de la “Setmana Tràgica”, i, després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910. (3)
El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la Vaga General de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya (4). Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement” (4). De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna, (5) actualment en queda una part al carrer Taulí,, 16 que dona amb l’Ateneu Llibertari (Passatge Edgardo Ricetti). L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes (6).
No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell Buenos Aires, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moix llavors alineats amb els Sindicats d’Oposició(més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels Fets de Maig, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser Delegat Comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat. (1) (3)
Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “LosAmigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). (1) Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic (7), on va morir l’any 1946.
Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell
(1) Íñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente.
(2) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló- Costa. Sabadell, 1986.
(3) Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera.
(4) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa, Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778).
(5) Garcia Oliver, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error).
(6) Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell
(7) Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.
(8) Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell
Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 1931 (1)
Teresa Claramunt i Creus. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer
La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn al 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casen a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació” (2).
La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda,la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a Sabadell. Poc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La Vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local delGremi de Fabricantsdurant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga,l’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.
Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurriel gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.
Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona” (3). Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc. (4)
A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor” (5), al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.
En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona. (6) Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància, (7) tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.
En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 1905 (8). Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.
Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).
A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.
Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Miguel Iñíguez. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
(1) Vicente Villanueva, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.
12 d’abril de 1901, La Plata (Argentina) – 20 de novembre de 1984
Edgardo Ricetti Scandella. FONT: “Edgardo Ricetti. Maestro y luchador”, Edna Copparoni. Buenos Aires, 1992 – contraportada-
Pedagog i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Fill de família treballadora, va estudiar primària i secundària a l’escola annexa de la Facultad de Humanidades de la Universidad de la Plata; va participar activament en el moviment estudiantil, redactor del periòdic “Renovación” i actor a la companyia teatral. Començà a estudiar enginyeria i es traslladà a la Pampa, on puntualment exercí de tipògraf, s’integrà en un grup d’art dramàtic que recorria les comarques, i des de 1923 fins 1925 exercí de professor en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà a París amb els seus amics Maffei i Feldman, treballà de jornaler en la reconstrucció d’edificis, contactà amb exiliats de la dictadura de Primo de Rivera i va participar en l’intent d’Estat Català de proclamar la República Catalana entrant armats per Prats de Motlló.
El febrer de 1927 s’instal·là a Sabadell, amb l’ajuda de Bru Lladói la Federació Sindical Llibertària, al front de l’Escola de l’Institut Pedagògic Cultural i Solidari de Sabadell coneguda amb el nom d’EscolaCultura i Solidaritatque havia començat la seva activitat clandestinament l’any 1926. A Sabadell realitzà una important tasca com a mestre, aplicant els principis pedagògics de Montessori, Freinet i Francesc Ferrer i Guàrdia de cara a l’emancipació social, amb l’objectiu de no formar dirigents ni dirigits, fins el final de la guerra de 1939. Els moderns mètodes educatius de l’escola portada per Ricetti, va fer que molts pares no anarquistes, ni cenetistes hi portessin els seus fills, el centre no impartia religió ni cap tendència política. El formava, un parvulari per a nens de 3 a 4 anys, atès per una mestra, un grup atès per una altra mestra i un grau superior i nocturn per a nens de 13 a 14 anys, que estava a càrrec de Ricetti. Es fomentaven els hàbits saludables, com el foment de l’esport i el contacte amb la natura, excursions al riu Ripoll, a la Font de la Riera de Sant Feliu i pels alumnes més grans s’havien organitzat excursions a les quatre del matí per anar caminant fins a la platja del Masnou i tornar en tren. A vegades també anaven a la muntanya, a Montserrat o Sant Llorenç. L’educació es centrava més en l’observació que no pas en uns continguts establerts, en els interessos espontanis dels alumnes. Va arribar a comptar amb cent-cinquanta alumnes en torns de matí, tarda i nit (1).
Va militar al Sindicat d’Oficis Varis de la CNT (del qual en va ser secretari) i es va decantar a favor dels postulats de la FAI (secretari local al 1932), fet que va suposar la seva expulsió de l’escola, dominada pels trentistes, i la creació per la seva part d’una altre (mantenint el mateix nom, Cultura i Solidaritat).
Ricetti (a la dreta) amb alumnes de l’escola Cultura i Solidaritat. Curs 1933-1934. Any 1934. Autor desconegut (AHS)
Després de la insurrecció militar del 18 juliol del 1936, el 23 de juliol es va constituir el Comitè Local de Defensa, Ricetti i formà part en representació de la FAI. Durant la guerra va treballar vigorosament a favor de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on va arribar a ser-ne secretari, aquesta organització es dedicava a defensar els drets humans en temps de pau i a recolzar i coordinar la resistència antifeixista entre els diferents països i l’enviament d’aliments. També era conegut com un bon orador, el 16 d’agost de 1936 parlà en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d’octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural, també realitzà altres mítings a la ciutat veïna de Terrassa. D’altre banda, va aconseguir refugiar molts nens de les zones ocupades pels nacionals a la Granja Escolar de Ca n’Arguelagueti amb l’avanç feixista aconseguí traslladar-los fins la frontera francesa.
Un cop acabada la guerra, creuà la frontera a finals de gener del 1939, patí breument l’estada al Camp de Concentració d’Argelés, i el febrer, des de Bordeus, realitzà el viatge cap Argentina, on hi arribà a finals de març. Inicià un nou període vital: Estudià a la Facultat d’Humanitats, treballà a la “Asociación por los Derechos del Niño”, a l’Editorial Bell com a corrector i traductor, s’incorporà a la “Cooperativa de Transportistas Bernardino Rivadavia” com a Gerent durant disset anys (fins el 1963) i, més endavant, treballà com a corrector als diaris de la Plata, “El Día” i “Gaceta de la tarde”, sempre pensà en retornar a l’estat espanyol quan morís Franco. Un cop jubilat, viatjà per Amèrica i el 1978, preparà el viatge a Madrid, però la notícia de la detenció del seu fill Ariel (l’1 de febrer de 1978) per part de la dictadura Argentina l’obligà a retornar i a iniciar un llarg calvari per trobar-lo, el seu cos mai va aparèixer. El 1980 viatjà per primera vegada a l’estat espanyol, es desil·lusionà bastant amb les noves realitats i per la seva falta de contactes; el 1983 retornà amb les “Madres de Plaza de Mayo” (2), i ja en millors condicions al gener assisteix al VI Congrés de la CNT, a Sabadell es retrobà amb antics alumnes i el 15 de gener de 1983 i com a homenatge va repetir la seva última classe abans de partir cap a l’exili davant de 96 persones (3).
“Entrevista” (pàg 12-13), viernes 14 de enero de 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat).
‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
El 1987, per petició de la CNT i dels veïns que el van tenir com a Mestre, la ciutat li dedicà un Passeig (situat a la seu de la CNT actual i on també es trobava l’escola portada per Edgardo Ricetti, anomenada Cultura i Solidaritat). La seva companya Edna Copparoni, col·laborà a la revista “Ideas” d’Hospitalet i va escriure el llibre: “Edgardo Ricetti maestro y luchador social”, Buenos Aires, 1992, del qual són les següents fotos:
Ricetti esmorzant amb exalumnes i veïns a Can Pinetó, 1983
Article sobre la inauguració de la plaça (passatge) Edgardo Ricetti el 17 de maig. Diari de Sabadell, 15 de maig
Acte d’inauguració del Passatge Edgardo Ricetti, 1987. A l’esquerra l’exalumne Jaume Casablancas, al centre Edna Copparoni i a la dreta l’Alcade Antoni Farrés
Arxiu històric de la CNT Sabadell
Copparoni, Edna. Edgardo Ricetti maestro y luchador social, Buenos aires, 1992
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II, Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008. ISBN: 978-84-612-4049-4
(1) Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB Servei de Publicacions, 2006. Pàgs. 116-117
(2) ‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
(3) ‘La última clase de Ricetti’, 18 de gener de 1983. Diari de Sabadell
