Vilanova i la Geltrú, 1870 – Santiago de Xile, 10 de novembre de 1960
Antoni Soler. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Mestre d’obres i militant de la CNT
Havia nascut aproximadament el 1870 a Vilanova i la Geltrú. Amb 14 anys ja estava afiliat al Sindicat de Camperols. En morir el seu pare i al prohibir-li un enterrament civil, va assaltar el cementiri de nit i el sepultà. Es va emparellar en unió lliure amb la sindicalista i feminista Roser Dulcet.
En 1908 es va veure implicat en el procés contra el terrorista i confident Joan Rull. El juliol de 1908 va ser cdetingut amb Josep Giner i Jaume Sellarès, acusats d’haver col·locat dues bombes a Barcelona el gener de 1907.
Cap el 1909, després de ser acomiadat de la feina i inscrit en la “llista negra” de la patronal, com la seva parella Roser Dulcet, es va establir a Sabadell on participà a l’anomenada “Setmana Tràgica”. Entre 1913 i 1914 s’enfrontà als lerrouxistes del Partit Radical. Participà a la vaga de la construcció entre abril i juliol de 1913 i a la de paletes de gener de 1916. Amb Ducet s’exilià divereses vegades a França, a les localitats de Seta i Montpeller, el 1917 retornà a Catalunya i el mateix anà a Madrid per col·laborar a la vaga conjunta entre la UGT i la CNT, però es va baixar del tren per la seva desconfiança amb el PSOE que també convocava vaga. El 1918 participà a Conferència Nacional de Grups Anarquistes celebrada a Barcelona i s’integrà en el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya. Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 participà juntament amb Jaume Daví i Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el Congrés de Sants de la CNT, on s’aprovarien els Sindicats Únics (de ram), que serien claus a la Vaga de la Canadenca al unir tots els treballadors d’un ram del treball. Serà empresonat a causa d’aquesta vaga, durant 11 mesos. Es va separar de Roser Dulcet, i aquesta es va unir amb Marcelino Silva.
Militant de la CNT de Sabadell, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser reprimit per la seva activitat sindicalista. Va ser empresonat diverses vegades i sovint s’hostetjava temporalment a Barcelona per evitar ser perseguit o pres. Va ser empresonat i el 30 de novembre de 1920 tancat el vaixell “Giralda” i traslladat al penal de la Mola de Maó, juntament amb altres militants sindicalistes i republicans com Salvador Seguí, Daniel Rebull, Marti Barrera i Lluís companys, un total de 36 deportats.
De professió paleta, va anar aprenent l’ofici, arribant a ser mestre d’obres. Solé era vegetarià i anarquista. Un dels episodis de la seva militància sindicalista va ser quan al carrer Vilarrubias un encarregat de telers aprofitava el seu càrrec per assetjar les dones treballadores, Solé es va disfressar de dona i amb una “mà de morter” de metall el va atacar i advertir que no ho tornés a fer. Una altra acció coneguda seva, va ser la destrucció de la làpida que donava el nom de Primo de Rivera a la Plaça Major.
Durant la República va crear la cooperativa “La constructora catalana”, encarregant-se de diferents obres a la ciutat, especialment a la Rambla. Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de Sabadell a la Conferència Regional de Sindicats de la CNT al Palau de Projeccions de Barcelona. Posteriorment, entre el 10 i 16 de juny de 1931 va ser delegat de la CNT al Congrés del Conservatori de Madrid. Així mateix, amb un grup es dedicava a enquintranar els temples catòlics de la ciutat.L’abril de 1932 participà en un míting a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i el maig d’aquell any va fer la conferència “Los valores moral y material del sindicato”. Entre el febrer i el març de 1933 va ser un dels principals cenetistes que van organitzar la vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El març de 1933 participà com a delegat de dit sindica a la Plenària Confederal. Es decantar pels sindicats d’Oposició, però després va continuar la seva militància a la CNT, a diferència d’altres sindicalistes sabadellenc com Josep Moix, Jaume Camps o Josep Rosas.
Durant la Guerra Civil, es va quedar a la reraguarda, treballant per l’Ajuntament, ja que el conflicte el va agafar amb 66 anys. Un cop acabada la guerra es va exiliar a França des d’on va embarcar amb el vaixell “Winnipeg” a Santiago de Xile. A Santiago de Xile es va trobar amb altres catalans i sabadellencs exiliats, Esteve Aguiló o el conseller de cultura de l’Ajuntament durant la República, Salvador Sarrà, on es coincidien al Casal Català de la ciutat. A Santiago de Xile va continuar fent de Mestre d’Obres, treballant duranta anys, tot i la seva avançada edat. Des de Xile va enviar i a través d’una filla seva que vivia a Perpinyà, va poder enviar diners als empresonats republicans i sindicalistes reprimits pel règim franquista.
Va morir a Santiago de Xile el 10 de novembre de 1962 amb 90 anys, després d’haver-hi passat 38 anys.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Simó Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 13 de desembre de 1986
Apunts sobre la conferència: “Seguí, Companys i Layret. Sindicalisme i republicanisme federal a la Catalunya i al Sabadell de principis del segle XX, 14 de març de 2023. Organitzada pel Memorial Lluís Companys
Breu resum i principals idees del republicanisme federal de Pi i Maragall. Què és? A quins altres moviments influeix?
El federalisme és un pacte entre iguals de diferents regions d’un determinat estat o territori. Proudhon també fa referència al federalisme en “El Principi Federatiu” (1863), però anteriorment, Pi i Maragall ja en parlarà en “La reacció i la revolució” (1854). El federalisme de Proudhon és de caràcter cosmpolita a diferència del de Pi i Maragall i Bakunin, aquest últim parlava d’una federació de pobles eslaus. Pi i Maragall va influïr en els moviments populars del país, com l’anarcosindicalisme, els republicans federals d’arreu de l’estat i el republicanisme d’esquerres federal i catalanista. Amb la guerra cubana i el desastre de 1898 va defensar la lliure autodeterminació dels pobles. És a “Les nacionalitats” (1877) on aprofundeix en el funcionament del federalisme a Espanya i el defensa com a única forma d’organtizació política per evitar la independència o separació d’algunes parts de l’estat.
La I República no aconsegueix connectar amb el moviment obrer socialista. Els liberals en aquella època es pronunciaven més per un estat unitari, en canvi, els tradicionalistes carlistes defensaven el foralisme. La I República va tenir un temps de durada molt curt (11 de febrer de 1873 – 29 de desembre de 1874) i es va trobar amb una gran inestabilitat política: la guerra dels Deus Anys cubana, la tercera guerra carlista i els pronunciaments cantonals. Hi ha qui diu que era un règim massa avançat per l’època i que li faltaven defensors. El 3 de gener de 1874 el cop d’estat del general Pavía va posar fi a la primera experiència republicana a l’estat espanyol. Del 3 al 5 de gener de 1874, durant tres dies Sabadell es va declarar cantó federal, és a dir entitat autònoma i independent de tot govern.
El federalisme de Pi Maragall era un pacte entre iguals de baix a dalt, del municipi a la federació d’aquests en diferents regions i a la unió de totes aquestes (estat). L’anarcosindicalisme també s’organitza de manera federal des de les unitats més petites a les més grans: sindicat, federació local de sindicats, federació comarcal, federació regional i confederació. Serà la manera d’organitzar-se del primer sindicalisme d’arrel anarquista com la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), la CGT francesa i la CNT. En aquests últims la primera sigla fa referència a la “Confederació” (unió de totes les federacions de sindicats).
A Sabadell, en el Círcol Republicà Federal “la catedral del republicanisme del Vallès”, és on es formarant molts dels militants republicans d’esquerres, anarcosindicalistes i socialistes de la ciutat.
El Seguí autodidacta
Es va formar a les tertúlies dels cafès (molt importants com a centres de debat, intercanvi d’idees i formació política), sobretot a la del Café Español, al Paral·lel; a les conferències i debats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Així com en el temps que estava empresonat, on aprofitava per llegir. Va ser un dels creadors de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona on organitzava la biblioteca. Impulsa la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Seguí va ser dels principals impulsors de Solidaritat Obrera.
Contrari el Lerrouxisme
Seguí compartia amb Companys i Layret l’animadversió contra el Lerrouxisme. Alejandro Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat captar i dominar a la classe obrera catalana, però al ser rebutjat per la majoria anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar acusantdes del seu diari “El Progreso”a Salvador Seguí, de col·laborar amb els sagnants atemptats indiscriminats, que el confident Joan Rull i Queraltó, juntament amb la seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet confident del governador civil de Barcelona cobrant diners, però quan van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren necessaris els seus serveis i cobrar més. Seguí i uns companys seus anarquistes van entrar en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del lerrouxisme. És per això que es va perdre el primer any del desenvolupament de Solidaritat Obrera entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies després de fundar-se seria empresonat durant 9 mesos per aquest enfrontament.
Unitat CNT i UGT. La vaga de 1916 i la vaga revolucionària de 1917
El 1916 inicia negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, aquestes van donar com a fruit una vaga general de 24 hores el18 de desembre com a protesta per l’augment de preu dels comestibles. Moment en què s’exporten productes per la I Guerra Mundial i hi ha un augment de la inflació brutal que ofega les classes desposseïdes.
El 1917 continua l’aliança entre CNT i UGT. Vaga General per a l’estiu del 1917, que es va desenvolupar entre el 13 i el 18 d’agost: vaga indefinida i revolucionària per CNT; i vaga general política pel PSOE i UGT. El Febrer del mateix any, s’inicia la revolució russa que exercirà una gran influència sobre el moviment obrer mundial.
Sabadell seria la segona ciutat de tot l’estat i de Catalunya (després de Barcelona) amb més morts. Durant la Vaga General revolucionària del 13 al 15 d’agost de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost a les 9 del matí, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra l’Obrera, (tot i que els obrers ja l’havien abandonat) danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues. Abans de disparar a l’Obrerael Regiment de Vergara va atacar el Cafè el Diluvio.
Efectes de l’artilleria sobre el Cafè El Diluvio
El seu pensament: El sindicat com a eina de formació i organització dels treballadors/es
Podem veure més el seu pensament i el que representava per ell sindicalisme com a centre de formació dels obrers:
La virtut del sindicalisme, com que té idees pròpies, és rellevar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia. L’organització professional del Sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s’apropa a l’anarquisme. Sindicalisme és l’agrupació natural dels elements d’una mateixa professió. Aquest no solament substituirà els valors burgesos i capitalistes dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès. El Sindicalisme, diguem-ho ja, és l’avançada de l’anarquisme. Els anarquistes en els Sindicats. Tasca a realitzar… “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se
Conferència de Salvador Seguí “anarquisme i sindicalisme” al Penal de la Mola, 31 de desembre de 1919
El sindicalisme llibertari havia de ser l’escola de formació i organització dels obrers, creant una societat i una cultura obrera paral·lela a la capitalista que l’acabaria substituint. Partidari d’una revolució gradual, aquesta no es podia fer si els obrers no estaven preparats encara per prendre el control de les indústries i el transport, per organitzar tota la societat. És per això que es va mostrar contrari a continuar amb la vaga de la Canadenca perquè els treballadors organitzats en la CNT tot i ser molts, encara no eren majoria ni estaven preparats amb la brutal repressió que havia dut a terme el govern.
Seguí, Companys i Layret
La família de la mare de Seguí era de Tornabous, els seus pares es van casar allà, Seguí va néixer a Lleida però la família estava molt arrelada a Tornabous, on es va conèixer amb Companys (que tenia casa a El Tarròs) en els primers jocs d’infància,les cases de les dues famílies es trobaven a 2 Km. de distància.El pare de Seguí era forner i havia treballat de jornaler per la família de Companys, propietaris de terres de l’Urgell. Recordem que Companys seria un dels principals impulsors de la Unió de Rabassaires, ja que en el camp català tenia menys pes la CNT que a les zones industrials. Segurament pel fet que el camp català a diferència de l’andalús estava principalment format per petits propietaris de terres.
Layret provenïa d’una família de comerciants de l’Eixample. Amb Seguí va coincidir a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, allà Layret en les sessions informals podia ensenyar el seu pensament i experiències al jove Seguí. I posteriorment en les lluites socials de Barcelona, on Layret exerciria d’advocat defensor de sindicalistes.
Layret i Companys havien coincidit al Liceu Poliglota, més endavant a la Facultat de Dret i en la participació a l’Associació Escolar Republicana (Layret era un dels seus fundadors), però on establirant més les seves relacions polítiques i d’amistat seria en la participació i fundació de partits republicans, des d’on volien treure l’hegemonia del catalanisme a la conservadora Lliga Regionalista: Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), Bloc Republicà Autonomista (BRA) i Partit Republicà (PRC) i en les publicacions d’aquests partits. Companys i Layret utilitzaven la premsa com a eina política de les idees republicanes, d’esquerres i catalanistes.
D’esquera a dreta a la primera fila: Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Fundadors del Partit Republicà Català (PRC). Els tres i Salvador Seguí havien anat a les conferències de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
Seguí es retrobaria amb el seu antic amic de jocs d’infància, Companys, en les lluites de la classe obrera de Barcelona de principis del segle XX. Companys des del parlament denunciava sovint la repressió contra els cenetistes i defensava les demandes obreres, el mateix feia Layret. També establiria relacions amb altres polítics i periodistes republicans, en la lluita comuna en defensa dels treballadors i contra les oligàrquies econòmiques i polítiques del país. Seguí optava per la via sindical revolucionària i no la parlamentària, però no impedia que sigués amic de Companys i Layret.
L’assassinat de Layret
L’assassinat de Layret i després el de Seguí, van ser cops molt durs per la organització dels treballadors.Layret era un intel·lectual i articulador del republicanisme d’esquerres.Seguí tenia una gran capacitat d’oratòria, organitzador del sindicalisme revolucionari, però també era un pragmàtic (com Peiró, ambdós secretaris generals de la CNT que acabarien assassinats), per exemple amb la seva intervenció al míting de les Arenes que posava fi a la vaga de la Canadenca. La CNT va perdre força durant la dictadura de Primo de Rivera. El 30 de novembre de 1920, a les 18 hores, Layret seria assassinat al portal de casa seva quan anava amb l’esposa de Companys, Mercè Micó, a dirigir-se a la Model per evitar que aquest, Seguí i els altres 36 sindicalistes arrestats fossin enviats al penal de la Mola de Maó. Les darreres 20 hores de Layret abans de ser assassinat les havia passat a Sabadell, fent una conferència sobre Pi Maragall al Círcol Republicà Federal i dormint a l’Hotel Espanya. Companys va ser escollit per ser el candidat pel districte de Sabadell, en substitució de Layret. La Candidatura d’Esquerres va vèncer a la del Bloc Nacionalista, llista de forces conservadores creada per la Lliga i encapçalada per Manuel Folguera. La dreta es presentava dividida ja que els monàrquics també presentaven llista, la Unión Monarquica encapçalada Enric Turull.
L’assassinat de Seguí
El 10 de març de 1923, Seguí va quedar al Cafè Tostadero de la Plaça Universitat, on es va reunir amb Companys, entre altres. Després d’acomiadar-se, es dirigí en direcció al Raval acompanyat del també anarcosindicalista Francesc Comas”Peronas”, tres pistolers els van seguir fins davant el Bar la Trona (carrer de la cadena -actualment Sant Rafael amb Rambla del Raval) on els assassinaren. Seguí va morir el mateix dia i Peronas dos dies després. Seguí va ser enterrat en una cerimònia només per familiars, ja que les autoritats tenien por a un enterrament multitudinari que acabés amb disturbis. L’enterrament de “Peronas” si que va ser públic, reunint a unes 200.000 persones.
Quins van ser els organitzadors i executors de l’assassinat?
L’exdona de Seguí en una entrevista a “El Maresme”, el gener de 1978 va afirmar:
Alguns els van liquidar, els altres van anar a Amèrica i després van tornar…però el que gairebé segur que hi va participar va ser el Feced.
Entrevista a Teresa Muntaner. Teresa Carreras “El Maresme”, gener de 1978
El mateix Innocenci Feced es vanagloriava davant les autoritats franquistes d’haver matat a Seguí. Segons Ángel Pestaña en una reunió al domicili d’un expresident de Foment del Treball (segurament Josep de Caralt), s’hauria recaptat els diners per pagar els pistolers, en aquesta també i hi hauria assistit Cambó, líder de la Lliga.
Hi hagueren diversos organitzadors i finançadors del pistolerisme patronal: Pere Màrtir Homs, exadvocat d’anarcosindicalistes que va formar una banda encapçalada per la seva dona. La Banda Negra del cap de policia de Barcelona Bravo Portillo, que un cop assassinat va ser substituït pel Baró de König. Així com els pistolers del Sindicat Lliure, format per militants tradicionalistes carlistes però finançats per la patronal.
Innocenci Feced
El Baró de König, conegut estafador i finançador del pistolerisme patronal
Polèmiques entorn la figura de Seguí
Sovint, des de diferents posicions polítiques, sindicats, partits o campanyes determinades d’aquests, es mostra el relat d’un Salvador Seguí que sinó hagués sigut assassinat segurament hauria optat per la via política parlamentària en algun partit republicà d’esquerres i catalanista. No hi ha cap prova documental que ho corrobori i si dels seus discursos anarcosindicalistes. Hem de tenir en compte el context de cada època i a principis del segle XX, la CNT era la principal organització obrera (i organització) de Catalunya, als anys 30 ho seguiria sent juntament amb ERC.
Existeix una polèmica sobre un discurs seu a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, que en realitat va tenir lloc al Teatre de la Casa del Pueblo i segurament no va dir “la independència de la nostra terra no ens fa por”, com va escriure Pere Foix a “Apòstols i mercaders” (1949). El discurs taquigrafiat on crítica el catalanisme (referint-se al de la Lliga Regionalista, majoritària en aquella època) és aquest:
…Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable: que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabéis quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no; de ninguna manera; nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. “¿Sabéis, repito, quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Los mercaderes de la Liga regionalista; la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista, sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Cataluña”.
Discurs de Salvador Seguí taquigrafiat i publicat a Nueva España’, 4 d’octubre de 1919
Altres anarcosindicalistes si que optarien posteriorment per la via política. A Sabadell en tenim diversos exemples, comMagí Marcé, que seria segon alcalde de la República per la Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya – on s’hi afiliaria – i Unió Socialista de Catalunya) o el ceramista Marian Burgès que d’anarquista passaria al republicanisme d’esquerres catalanista. Pero també hi hagué coneguts militants republicans federals que amb el trencament trentista van optar per la CNT-FAI i l’anarquisme més insurreccional. Balbina Pi, mare de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, feminista republicana federal, i una de les principals organitzadores de la Vaga de les subsistències de 1916. O Bru Lladó, republicà federal que el 1907 demanava el vot per Solidaritat Catalana i amb el trencament trentista va optar per la CNT-FAI. Les relacions, doble militància o passar- de l’anarquisme al republicanisme federal d’esquerres i catalanista (o a l’inrevés) era comú a l’època i a Sabadell provablement més per la força del republicanisme.
Conferència «Salvador Seguí i el pistolerisme a Sabadell (1917-1921)» que va tenir lloc al Museu Història de Sabadell (MHS), organitzada per la CNT. Soledad Bengochea va tractar la biografia de Salvador Seguí i jo vaig parlar sobre el pistolerisme a Sabadell. Aquí deixo les principals idees de la xerrada i la bibliografia utilitzada.
Antecedents i context
Les Principals famílies que havien dominat la vida política i econòmica de la ciutat, com els Turull perden influència i poder; (Pere Turull, aconseguí la seva riquesa del comerç amb les amèriques, Enric Turull incendià o s’incendia el seu vapor), així com els Cruells (terratinents). Apareix una nova burgesia: famílies com els Grau, Codina, Marcet, Llonch, etc. El Poder econòmic queda més difuminat.
En l’aspecte ideològic, els conservadors tindran com a portaveus el capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, i Ramon Picart de la Lliga Regionalista que el primer recolza.
I Guerra Mundial. La posició neutral d’Espanya permet l’exportació de productes a les potències bel·ligerants. Beneficia als més rics i es fan grans fortunes, venent productes tèxtils, carbó, etc. Però pels treballadors suposa un augment de preu dels productes bàsics a causa de l’inflació, continuen els problemes d’insalubritat i accés a l’habitatge, manca de carbó (hivern fred), jornades laborals maratonianes, etc.
La Llei de fugues. Aquesta llei tractava de la pràctica policial de simular una fugida d’un detingut i abatre’l amb aquesta excusa. El 1920 va ser reclamada per Martínez Anido, governador de Barcelona i utilitzada entre els anys 1920 i 1923, l’any que es va fer servir més, va ser el 1921, el gener d’aquest any va ser aprovada pel govern d’Eduardo Dato.
Com veurem, el pistolerisme a Sabadell va tenir poc ressò, a diferència de Terrassa. Segurament per aquest poder més difuminat de la burgesia local i en el meu parer sobretot per la instal·lació de la Caserna de la Guàrdia Civil inaugurada el 1913 i que seria clau en la dura repressió contra la Vaga de 1917 i com a cos repressiu i dissuasori de tota protesta obrera.
Cronologia d’atemptats a la ciutat i altres atemptats destacats
10/3/1919Disparen i maten a Manuel Bordones, fanaler que es va negar a secundar la vaga de la Canadenca i fereixen a un altre treballador.
11/2/1920 Dues explosions a la casa dels regidors Antoni Cusidó i altres dos a la de Jaume Brullet. Diari de Sabadell 20 de maig
22/2/1920Assassinat deThéodore Jenny. A les 20:30h entren els encaputxats a casa seva. Es produeix una discussió i tiroteig, on son ferits els seus fill i Théodre és assassinat d’una ganivetada.
8/10/1920 19h. A la carretera de la fàbrica Grau (riu Ripoll) a Sabadell, a l’altura de Can Cuadras, uns desconeguts disparen contra el cotxe on anaven entre altresJoan Grau (President del Gremi de Fabricants) i el seu tintorer Mateu Iglesias amb cinc treballadors, des del cotxe responen disparant i es produeix un tiroteig.
La publicidad, 9 d’octubre 1920
30/10/1920: El policia Ribó, que prendrà part en la condemna dels acusats de l’empresari Théodore Jenny, va descobrir en una finca de Ca n’Oriach un taller clandestí que es dedicava a la construcció d’artefactes explosius després que la barraca on estaven s’incendiés.
19/11/1920: Onada de detencions. Son detinguts els sabadellencs Antoni Soler Cuadrat, Daniel Rebull Cabré i Ramon Requesens Miret. Així com Seguí i Companys.
30/11/1920: Assassinat de Francesc Layret, Joan Pont dels republicans federals de Sabadell el visita a la clínica Corachau de Barcelona. A Sabadell s’organitza una campanya per l’alliberament dels detinguts de la Mola, organitzat per Mujeres Republicanas del «Círcol» Republicà Federal, dirigides per Balbina Pi.
5/12/1920Gregori Daura Rauda, primera víctima del pistolerisme.
21/1/1921 El Gremi de Fabricants fa un homenatge a Joan Grau com a reparació de l’atemptat que va patir.
2/9/1921: Atemptat contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas al carrer Bonavista.
La Vaga General revolucionària (13-18 d’agost de 1917). A Sabadell durà fins el dia 15.
Anteriorment, i com anècdota, el dia 20 de gener de 1917 tindria lloc un míting al Teatre Cervantes, de solidaritat amb els vaguistes de la Pobla de l’Illet, on hi va participar Salvador Seguí. En aquest míting, Bru Lladó va fer una crida a protestar i enderrocar l’estàtua de l’industrial i polític conservadorJoan Sallarès i Pla, que havia de ser inaugurada l’endemà.
El febrer de 1917 tingué lloc «la primera fase» de la revolució russa. S’enderrocà el govern autocràtic del tsar Nicolau II i s’establí un govern provisional de caràcter liberal. La notícia il·lusionà al moviment obrer com exemple per acabar amb els govern de caràcter autoritari.
El 13 d’agost de 1917 la CNT i la UGT convocaven Vaga General a tot l’estat. La CNT la convocava com a Vaga General revolucionària i la UGT i el PSOE com a Vaga General política, però a moltes poblacions on el domini de la CNT era majoritari, també acabà participant a la Vaga revolucionària. Seguí estava a favor de la unitat amb la UGT, ja que aquesta era majoritària a llocs com Àsturies o Madrid, i si es volia que la Vaga General triomfés calia la unitat entre les dues centrals. A la matinada, Sabadell es despertà amb les fàbriques paralitzades i el Govern declara l’Estat de Guerra. Segellen i clausuren l’Obrera i la Fraternidad Republicana Radical, via Massagué, 55. El 14 d’agost a la Taverna Gurugú (Cal Sacs i després actual Hotel Urpí) lloc de trobada dels treballadors, la Guàrdia Civil a cavall registrà els obrers, un dels Guàrdies Civils va ser tirotejat i va morir. Al Cambrer l’acusaren de ser el responsable, dictant-li la pena de mort però finalment va ser anul·lada. Els obrers reobriren l’Obrera i hissaren la bandera roja (en aquells temps els anarcosindicalistes també feien servir la bandera roja). Es formaren barricades al carrer calderón i estrella fins la Pl. Sant Jaume GC clausurà la Cooperativa La Sabadellenca. A les 23 hores arribà el regiment de Vergara. El 15 d’agost un canó del regiment de Vergara bombardejà l’Obrera, tot i està buida, i el “Diluvio”. Alcarrer Sant Quirzedisparen els militars des dels balcons, aquests contesten amb foc d’artilleria. Agafaren vianants del carrer Sant Cugat i els lligaren amb cordes posant-los davant les tropes com escuts humans. Es clausura la Lliga dels Drets de l’Home i les escoleslaiques. La Federació Obrera de Sabadell (FOS) inicià una campanya per recollir fons per arreglar les destrosses mitjançant postals amb fotos d’aquestes.
Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya i de Catalunya amb més morts, darrere de Barcelona. A Sabadell, un total 13 morts i uns 35 ferits i a Barcelona, 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat hi van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.
Postal amb les destrosses a l’escola de dins l’Obrera després de la vaga revolucionària de 1917
La Vaga General de les subsistències (1918)
Va ser la primera vaga organitzada i feta per dones a Catalunya i Espanya.A Sabadell entre les principals organitzadores hi trobem les que en aquell moment dones del «Círcol» Republicà Federal, Fidela Renom (primera dona regidora de Sabadell per la Coalició d’Esquerres -Partit Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya-, creadora de la Lliga Laiga Femenina, entre altres),Balbina Pi(amb el trencament trentista es va passar a la CNT-FAI) i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt formaren part de la direcció d’aquest moviment.
Balbina Pi
El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar els establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar.
S’inicià el dia 23 de gener amb unmíting al Teatre Cervantes (actualment es trobaria a l’avinguda onzede setembre amb c/Sant Maties). Les sindicalistes i feministes Roser Dulcet i Llibertat Roldán demaneren la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del Mercat. A part de la rebaixa dels aliments bàsics, exigiren la supressió de l’impost d’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles. Una manifestació de dones obliga a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es dirigirenn als comerços i els obliguen a rebaixar els preus. El 24 de gener una multitudinària manifestació de dones es concentrà a la Rambla. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, a la tarda tingué lloc una manifestació a la plaça de la Llibertat. L’endemà s’organitzà un míting aPlaça Vallès, va ser prohibit, instaren a les concentrades a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa va ser dissolta als carrers de Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil, però finalment, aconseguiren reunir-se a la plaça de Pi i Margall (Sant Roc), on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió, se’ls hi negà adduint l’estat de guerra. El 26 de gener arribà una companyia de caçadors de Reusprocedent de Manresa, es clausurà la Cooperativa Sabadellenca i la Fraternitat Republicana Radical.
Teatre Cervantes, on es feien molts dels mítings que iniciaven les protestes obreres
La Vaga de la Canadenca (1919)
El mes de març de 1919 a causa de l’aturada de les instal·lacions que la companyia tenia al Paral·lel de Barcelona. Es van detenir els components del comitè sabadellenc i s’enviaren policies a la ciutat. Els empresaris s’organitzaven en la Federació Patronal de Sabadell.
Dels 6 de desembre 1919 a 11 de febrer de 1920tingué lloc un locaut total. El locaut era «l’arma» dels patrons per tal que els obrers deixessin de reivindicar més drets. Es tractava del tancament de les indústries fins que els obrers no tinguessin de què viure i renunciessin a les seves demandes. La Cooperativa «la Sabadellenca» donava ajut als més necessitats. Aquesta entitat i el Centre Sabadellenc van haver de tancar, igual que els sindicats.
L’Alba del dia 6 de desembre, tots els tallers i fàbriques de Sabadell aparegueren amb uns cartells penjats on hi deia:
Els elements patronals de Catalunya, enfront del manifest incompliment, per part dels obrers, de les bases de la Comissió Mixta el 13 del proppassat de novembre i cansats d’aguantar més l’anarquia hem acordat acabar amb aquest estat de coses que tants prejudicis causa a obrers i patrons
L’11 de febrer de 1920 s’obriren les fàbriques i els patrons acomiadaren els obrers més destacats. El 28 de març tingué lloc una nova aturada, la feina es reprengué el 4 d’abril, però a la tarda mateix els treballadors es tornaren a declarar en vaga per reclamar la llibertat dels sindicalistes novament empresonats. Després del dia 6, a la molt conservadora Revista de Sabadell deixaren d’aparèixer les notícies del que passava a la ciutat, en canvi informava dels fets a València, a Barcelona i a Terrassa, on sí que hi hagué enrenou.
El dia 14 d’abril hi hagué un nou locaut: Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada Mataró, Tarragona i la resta de ciutats fabrils estaven aturades. L’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga, i el secretari, Feliu Pascual i Carol, amb els regidors intentaren establir vies de negociació. Demanaren a la Mancomunitat que intervingui. A la vegada es lamentaren de l’absència de mesures coercitives, especialment les organitzacions patronals.
En aquests dos telegrames publicats a la Revista de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç demanà al president del Consell de Ministres i al Ministre de Governació, la intervenció del govern per reprimir els atemptats terroristes i el que anomenaven crims socials.
Gremio Fabricantes Sabadell protesta enérgicamente infame asesinato Guardias Civiles Barcelona y requiere inmediata y eficaz intervención Gobierno para reprimir severamente atentados terroristas y crímenes sociales que, a pesar de su frecuencia, quedan en la más absoluta impunidad colocándolos en un estado de anarquía impropio de un país civilizado. Presidente Codina
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
Cámara Comercio Sabadell protesta indignada contra repetición actos salvajismo de que han sido últimas víctimas, Guardias Civiles Barcelona y reclama urgente y enérgica intervención Gobierno para castigar culpables y acabar de una vez con la actual insostenible situación que ha de llevar al país al caos y a la ruina. Presidente Ponsà
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
El 22 de febrer de 1920 dos desconeguts assaltaren la casa de Théodore Jenny mentre aquest sopava, l’assassinen i fereixen als seus dos fills. Theodore era copropietari de la fàbrica d’estam Jenny i Turull (Ca la Daniela).
L’assassinat de Theodore Jenny (1920)
Esquela de Théodore Jenny a La Veu de Catalunya, 19 de maig de 1920
Theódore Jenny
El 9 de maig de 1922, després de confessar sota tortures i d’un judici sense garanties, foren executats amb garrot vil a Barcelona, Victor Sabater Martínez (19) i Martí Martí Colomer (23), ambdós del ram de l’aigua.
Martí Martí i Víctor Sabater
Sabater i Martí, simpatitzaven amb Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la CNT, però no eren militants destacats dins el sindicalisme revolucionari. En el moment dels fets es trobaven a l’atur a causa dels constants tancaments d’empreses, locauts, i tenien antecedents per petits furts.
Els dos fills de Théodore van llençar cadires contra els assaltants i a un d’aquests li va caure la pistola, l’altre va reaccionar disparant-los i ferint de bala a ambdós. El que se li va caure la pistola va clavar un ganivet al pit a Théodore Jenny provocant-li la mort. Els agressors van fugir deixant mort a l’empresari i ferits de bala als seus dos fills.
Intent de robatori o atemptat com a resposta a les condicions laborals a la fàbrica? Théodore havia tingut problemes amb els seus treballadors ja que aquests no acceptaven la imposició dels nous horaris. Es desconeixia si Théodore estava vinculat amb el pistolerisme patronal, tot i que els seus fills si que eren membres del Sometent.
Les autoritats van rebre pressions del govern francès, el ser Théodore de nacionalitat francesa, el cònsol francès visità personalment la família l’endemà de l’assalt. La policia es va agafar al testimoni d’un noi de 17 anys de Sabadell anomenat Josep Peris i Sancliment, que es va presentar a comissaria l’endemà de l’atemptat. Peris, patia greus problemes psíquics, i a causa de la pobresa de la seva família, havia sigut acollit de petit a una casa de beneficència regentada per monges.
Peris va oferir a la policia fer de confident per descobrir els autors de l’assassinat a canvi de diners. Un dels policies però, va declarar al judici que va ser l’empresari Francesc Llonch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victor Sabater Martínez i a Martí Martí Colomer que van ser detinguts el 2 de març. El primer se l’hi va imputar ser l’autor de l’assassinat de Théodore i d’haver ferit als seus dos fills i al segon d’haver fet vigilància al carrer. Després de la detenció dels suposats responsables del crim, la policia va detenir un total de 32 anarcosindicalistes.
Els detinguts asseguts i darrere seu les autoritats. A l’esquerra Martí Martí, al centre Josep Peris i a la dreta Víctor Sabater (bigoti).
La Revista de Sabadell i les autoritats ja els van acusar de ser culpables, abans de ser jutjats:
…Las falsedades en que incurría el sujeto aludido, las contradicciones que se le notaban constantemente, la vaguedad con la que se explicaba. hicieron nacer ciertos recelos a la policía. Se hicieron otras indagaciones simultáneas y separadas, el resultado de lo cual fue recibir una confidencia acusándose al sujeto aludido como autor del asesinato… Practicando registro en la casa donde vivía Peris, calle Dr. Puig nª 11 habiendo encontrado una bufanda con varios alfileres de los llamados imperdibles y unos pantalones rayados, ambas prendas reconocidas por la criada de la casa Jenny. La noche del crimen la policía recogió en esta un botón de zapato que encontró por el suelo. En el registro efectuado hallándose dos zapatos llenos de barro, a los cuales faltaba el botón encontrado. Ayer mañana se sacaron fotografias de los tres aludidos sujetos, habiendo siempre, mucha gente delante de las Casas Consistoriales, ávida de ver a los criminales
«Captura de los autores del crimen de la casa Jenny», 2 de març de 1920
Durant el judici, Victor Sabater i Martí Martí digueren que s’havien declarat culpables a comissaria perquè els havien torturat i els hi havien dictat el que havien de declarar.
Diversos testimonis declararen que ambdós a l’hora del crim es trobaven al ball que es celebrava a «La Mata», però el jutge va rebutjar-los. En contra seu, va declarar la criada de Théodore, Pepa Alòs, que els va reconèixer com els assaltants al domicili dels Jenny. Van córrer rumors que va ser pressionada perquè declarés reconèixer-los com els autors de l’assalt, i es fa difícil pensar que pogués saber qui eren si anaven tapats amb bufandes.
L’historiador Andreu Castells va recollir les opinions de diferents personalitats sobre el crim:
Josep Gadea Vilarrubias de la família carlina dels Vilarrubiasli va dir que l’assassinat havia sigut obra de dos altres germans per “litigis d’herència”.
L’empresari i secretari local de la Lliga Joan Llonch va afirmar-li que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
Per Ángel Pestaña els assaltants eren delinqüents comuns sense cap connexió amb l’anarcosindicalisme
Pel sindicalista Josep Rosas i Vilaseca, els assassins eren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell, un d’ells es deia Pierre i anava a demanar diners sovint als Jenny, aquest el negar-se a donar-li més, l’hauria matat.
Pels anarcosindicalistesBru Lladó i Enric Mampel, els autors eren membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. Durant la trobada va tenir lloc una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari.
Judici i execucions
El judici contra els tres acusats, es celebrà a l’Audiència de Barcelona de l’11 al 13 de juliol de 1921. El judici va estar ple d’irregularitats i el 15 de juliol es va dictar la sentència:
Així, tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabater i Martí a la pena de mort al garrot vil,i Peris, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys i 8 mesos i 1 dia de presó per l’assassinat consumat, i 8 anys i 1 dia per intent d’assassinat dels fills de Théodore.
Diversos partits, entitats i sindicats de la ciutat demanaren la commutació de la pena de mort, el Círcol Republicà Federal, l’Ajuntament la CNT, etc. Lluís Companys, diputat per Sabadell en aquell moment, i el president de la patronal dels metal·lúrgic, Jaume Ninet, van reunir-se a Madrid amb el president Sánchez Guerra per intercedir i demanar la commutació de la pena.President de la Mancomunitat de Catalunya Puig i Cadafalch de la dretana Lliga Regionalista, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Una Comissió femenina sabadellenca va reunir 4.500 signatures que van ser lliurades a la filla del governador Martínez Anido.Del quatre al 6 de maig tingué lloc una Vaga General de solidaritat amb els condemnats. Tots els esforços van ser envà i el govern va mantenir la condemna a pena de mort.
El 9 de maig de 1920 serien executats a Barcelona amb el Garrot Vil:
Victor Sabater va negar-se a besar el crucifix, es dirigí al botxí Gregorio Mayoral dient-li:
-Tiene hijos?
El botxí li contestà afirmativament i Sabater li digué:
-Pues los compadezco, porque contigo deben pasarlo muy mal.
Sabater tampoc va voler que li cobrissin el cap amb un drap negre.
Martí si que va besar el crucifix, com a últim desig abans de ser executat, se li va permetre casar-se amb la seva núvia a la presó, amb ella tenia un nen de 3 anys.
Hemeroteca La Vanguardia, 10 de maig de 1922
La Humanitat 13 de novembre de 1931 Article on es recorda l’assassinat de Théodore i la pena de mort a Martí Martí i Victor Colomer
Per la opinió pública de Sabadell van ser dos caps de turc. La patronal buscava trobar uns culpables, realitzar un escarment públic i relacionar-los amb el sindicalisme, en una època on estaven augmentant les reivindicacions obreres i la força de la CNT. Es tractava de frenar per tots els mitjans, per exemple amb la “Llei de Fugues”, la organització dels treballadors i que aconseguissin les seves reivindicacions.
Institucions i personalitats encarregades de la repressió contra l’obrerisme
Pistolers al servei de la patronal
A Sabadell el Sindicat Lliure actuava sota el paraigües de la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círculo Tradicionalista. I Acció Mancomunada Patronal i Obrera creada per Mossèn Josep Cardona.
Enric Sarradell en seria l‘organitzador i ideòleg. Ultracatòlic, antimaçó, antimarxista i antisemita. Anteriorment Requetè. Cap de les organitzacions que actuaven com el Sindicat Lliure a Sabadell, també seria tresorer d’aquests a Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera va tenir un paper molt important com a Cap de Governació i Premsa i Inspector en Cap de Vigilància. És a dir, màxim encarregat de la premsa del règim i l’aparell repressiu a la ciutat.
Enric Sarradell
El règim franquista el va acabar apartant a causa del seu extremisme. Aquí deixo un fragment d’un dels seus articles després de la Guerra Civil, com a mostra del seu extremisme:
La proclamación de la segunda república en España, significa el contenido y el continente de una aberración política, varia y compleja que un siglo de liberalismo lógicamente inexorablemente abocaba al caos. Al socaire de la gran farsa democrática, con sus principios vacíos de lógica, pero plenos de sonoridades. España se precipitó en su declive… En un hartazgo de bienestar excesivo a sus méritos, el cuerpo social ya incontrolado por el estado, se entregó a la voluptuosidad de las lucubraciones de la fantasia de libertad sin ritmo ni causa. Cegó sus instintos de conservación de los valores vitales de la sociedad, para que la conspiración de ghetos y logias, asolara el país, con estremecimientos de orgía demoniaca
Manresa «Como se liquida una revolución», 26 de maig de 1942
Al servei de Sarradell i el Sindicat Lliure, trobem els pistolers: Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs i Pere Matas Castells
El sometent
El sometent era un cos paramilitar d’origen feudal per la defensa de les poblacions catalanes en temps de guerra i per perseguir els delinqüents. Durant els anys vint actuava com a força dissuasora davant possibles protestes obreres. Els sometents es passejaven sobretot a les nits, mostrant les seves armes. Es calcula que tenia uns 2.000 membres a Sabadell a principis del anys vint.
El Diari de Sabadell, com a portaveu ideològic de la Lliga Regionalista, publicaria articles favorables a aquest:
Podem, doncs, afirmar, en resum, que el pànic és una cosa que tendeix a desaparèixer, sinó per la força -el Sometent- pel fàstic per la massa durada
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (III)», 14 de gener de 1920
Al sometent com la Guàrdia Civil, no el poden témer més que els homes de mal instint, propensos a la rapacitat, al Crim i al desordre pel desordre
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (VI)», 18 de gener de 1920
La Guàrdia Civil
LaCaserna de la Guàrdia Civilva ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la CNT. El cost de l’edifici va ser sufragat per l’empresariat local, els principals industrials de la ciutat i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’ altra meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupava tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
Durant la Vaga General revolucionària de 1917, 600 Guàrdies Civils i militars van ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Els pistolers sindicalistes
Sabem almenys de tres anarcosindicalistes d’acció o preparats per si actuava el Sindicat Lliure.
Antoni Soler Cuadrat, un dels organitzadors de la Setmana Tràgica (anomenada Gloriosa pels seus convocants). Parella de la feminista Roser Dulcet. Entre 1913-1914 s’enfrontà amb els Lerrouxistes. El 1913: participà a la Vaga de la construcció. I el 1916 a la de paletes. Va ser empresonat onze mesos per les seva actuació durant la Vaga de la Canadenca. El 1919 deportat a la Mola de Maó.
Enric Mampel Martí. Teixidor, s’acostà a l’anarquisme amb la Setmana Tràgica, participà a la Vaga General revolucionària de 1917. Va ser empresonat i passà nombroses temporades a. l’exili, passà tota la dictadura de Primo de Rivera exiliat.
Francesc Duran, anarquista i vegetarià, amic de Mateu Morral. Es passà als trentistes, encapçalats per Josep Moix.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Del Terror a la Segona República. 1918-1936. Sabadell. 1980
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Publicacions entre 1919 i 1922: La Veu de Catalunya, El Diluvio, Diari de Sabadell, Mundo Gráfico, La Publicidad, La Vanguardia i Revista de Sabadell
Santomera (Múrcia), 27 de maig de 19081 – Salons-sur-Provence ?
Fotografia de Cipriano Sánchez, extreta del Certificat de nacionalitat del Consolat d’Espanya, a Marsella, Antonio Vidal. Núm. 3.863, 24 de març de 1945
Peó tèxtil,militant de la CNT-FAI de Sabadell. President de l’Ateneu Idea i Cultura
Va venir a viure a Sabadell l’any 1926. Estava casat amb Irene Martínez García (n. 1910, Santomera). Possiblement van viure un temps a França, ja que la filla gran va néixer a Sabadell l’any 1928, la segona filla, Reiné, va néixer a França el 1931 i la tercera, Libertad, a Sabadell l’any 1933. Possiblement van tornar a Sabadell el mateix any 1933, ja que en el Padró de 19362, consta que la mare i la filla (Reiné) portaven tres anys de residència a la ciutat. Segons aquest padró, vivien en un pis del carrer del Baix Pedregar, 16.
Cipriano treballava com a peó tèxtil a l’empresa Manuel Gorina Ramírez i la seva esposa treballava fent tasques domèstiques. Tenia dos germans més petits, Antoni i Salvador que també vivien a Sabadell, pocs anys després que ell s’hi instal·lés. Salvador vivia amb la seva mare Mercedes Castejón Truque.
Durant la guerra Cipriano va ser president de l’Ateneu Idea i Cultura de la CNT. Va formar part de les patrulles de control, sent nomenat agent el 18 de novembre de 1936, posteriorment va marxar cap el front amb les milícies antifeixistes, enrolat a la columna “Terra i Llibertat”. Després es va incorporar a l’exèrcit republicà com a soldat d’infanteria de la 44ª Divisió, Brigada Mixta 144, on va assolir el grau de Sergent d’Infanteria, nomenat el 26 de setembre de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França, amb esposa i fills. Va ser internat amb el seu germà Salvador al camp de concentració d’Argelers. El seu germà va sortir del camp per anar a treballar a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE 113) i després va anar a treballar a St, Privat le Piech (Héraut) i a Montpeller. Cipriano, al sortir del camp va anar viure a Salons-sur-Provence, on es trobava la seva esposa i filles. Tots dos germans es van quedar a França fins la seva mort, igual que la seva esposa i filles.
Informació aportada per l’historiador sabadellenc Esteve Deu i Baigual
1 Certificat de nacionalitat del Consulat d’Espanya a Marsella, Antonio Vidal. Núm,. 3.863, 24 de març de 1945. Aportat pel besnét de Cipriano.
Matilde Sáiz Alonso, va néixer l’11 d’abril de 1917 a Santander. A l’inici de la guerra, va participar en la defensa de Donostia. Quan va caure la ciutat, creuà els Pirineus i es dirigí a Barcelona. El 15 de setembre de 1936 es va enrolar a Barcelona a la columna “Roja y Negra”, al Front d’Aragó (zona de Huesca), allà va conèixer a l’anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui es va casar l’any 1941. La seva última residència va ser a Sabadell, on va morir l’11 de juny de 1964. (1)
Abans d’acabar-se la guerra, es dirigí amb el seu fill Helios i el seu company Francisco cap a Alacant, amb l’objectiu de pujar a un vaixell per anar cap a Orà. Però va ser detinguda i internada al camp de concentració de “Los Almendros”. El seu company sentimental, Francisco Sansano va ser empresonat a la Plaça de Toros d’Alacant; finalment va ser condemnat a 30 anys de presó i empresonat a Belchite, on Matilde el va acompanyar fins la seva fugida el 1942.
Francisco Sansano Navarro, va néixer a Elx l’1 de desembre de 1911, els seus pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro (2). Durant la República va fundar el grup anarquista “Demos”. Tots els seus germans -Pascual, Ramón, José, Verónica i Ángeles-, també van militar a la CNT (3). El 1936 treballava a Menorca i es va sumar a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud per alliberar l’illa de Mallorca dels feixistes. 31 cenetistes es van sumar a Maó a aquest grup, formant amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i altres, un grupet anomenat 19 de juliol. Fracassat l’intent d’invasió, es va traslladar amb uns pescadors cap a Barcelona. A la capital catalana va participar a la organització de la columna “Roja y Negra” i conegué a Matilde Saiz Alonso, amb qui com he dit anteriorment, es van casar el 1941. Va combatre al Front d’Osca (Loporzano, Estrecho, Quinto i Monte Aragón). A un la milícia va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat: cap del primer Batalló de la Columna “Roja y Negra” (127ª Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195ª Brigada.
Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport per exiliar-se a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i el seu fill Helios cap a Alacant, amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de bous. Condemnat a 30 anys, va ser tancat a Belchite. El 1942 pogué fugir, i després d’una dura marxa a peu, arribà a València, on sobrevisqué molts anys sense documentació. Els anys seixanta es va assentar amb la seva dona i fill a Santa Coloma de Gramanet i després a Sabadell, el 1968 va aconseguir la documentació. Va morir el 31 de març de 2003 a la Residència Pare Butiña de Sabadell i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Post de comandament de la 127 Brigada Mixta prop de Zuera (24 d’agost de 1937). D’esquerra a dreta: Francisco Ponzán, Manuel Sierra, Benito Lasvacas, Francisco Sansano, Manuel Tortosa i José Manero http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html
El seu pare, Rafael Marquès Blanquer, era un conegut actor amateur; i la seva mare, Amàlia Aracil, va morir quan ell tenia 22 anys. Emili tenia dos germans, i una germana que havien nascut a Alcoi, Rafael (2-7-1905), Hèctor (27-1-1910) i Amàlia (1912); i una germana petita nascuda a Sabadell, Montserrat (10-09-1918). Emili Marquès era forner, era militant de la CNT, i estava solter.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina i soldat de l’exèrcit republicà. Va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Oflag 416 XVII-A d’Edelbach (Allensteig, Àustria), des d’on van enviar cartes i una fotografia seva amb companys presos, entre els mesos de setembre i de novembre de 1941. Va ser traslladat de nou a l’Stalag 289 XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), amb el número 30111, des d’on va escriure la seva última carta a la família. Finalment va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen el 19 de desembre de 1941, on va entrar amb el número 4314 i va morir al subcamp de Gusen.
El seu company de camp i supervivent, el també sabadellenc Conrad Crespí l’esmenta a les seves memòries Prova demostrativa d’uns fets viscuts, autoeditades el 1978. La germana petita d’Emili Marquès, Montserrat, ja morta, va preservar els escrits, fotografies i gravacions del seu germà; actualment aquest material està en mans de la neboda d’Emili, Montserrat Rubio, i de la seva filla Meritxell Penas.
Barcelona, 1895 – Barcelona, 4 d’abril de 1950 (1)
El 1918 era Secretari de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT).De novembre de 1917 fins a finals de 1919 participà a la reestructuració del periòdic de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Entre el 28 i el 30 de juny de 1918 representà a la Federació Local de Barcelona juntament amb A. Mira, al decisiu Congrés de Sants. El 1919 va assistir al Congreso de la Comedia de la CNT, en representació del sindicat del vidre. Va seguir col·laborant en la premsa confederal, i el 1924 formà part de la redacció de “Solidaridad Obrera”, dirigida en aquell moment per Hermoso Paja.
Col·laborà en la publicació “Cultura Libertaria” des de la seva publicació el 6 de novembre de 1931, destacant el seu article “El valor del sindicalismo”, publicat el 24 de juny de 1932, on defensà les tesis trentistes moderades, el 1932 també col·laborà a la publicació manresana “El Trabajo”. Al 30 d’agost del 1931 va aparèixer com un dels cenetistes que van firmar el Manifest dels Trenta publicat al diari “L’ Opinió”, del sector moderat de la CNT contrari a les tesis insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 12 de juny de 1932 va participar a l’assemblea de fundació de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona, entitat que també presidiria i on realitzaria formacions pels treballadors.El novembre de 1932 en una assemblea extraordinària al Sindicat de l’Alimentació de Barcelona, va ser expulsat de la CNT i es va passar als Sindicats d’ Oposició trentistes i a la Federació Sindicalista Llibertària, posteriorment, al 1934, va ajudar a Ángel Pestaña a crear el Partit Sindicalista. El motiu de l’expulsió del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, van ser les acusacions verbals contra Durruti i Ascaso, a qui havia acusat “d’atracadors” pel seu tour a Sud-amèrica durant la dictadura de Primo de Rivera. Segons l’acta de l’Assemblea Extraordinària del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, la denuncia havia sigut presentada a la Comissió de Farines per diversos companys que pretenien protestar per la “campanya derrotista que feia Fornells a la fàbrica contra diversos militants de la organització. A la reunió hi van estar presents Fornells, Ascaso i Durruti. Aquest últim va defensar l’expulsió de Fornells:
“Durruti pide la palabra y dirigiéndose a Fornells le exige que aclare lo dicho y que no está dispuesto ni un momento más a que ciertos elementos y a traición le calumnien; en estos momentos estamos ante los trabajadores y sino eres un cobarde te digo que digas toda la verdad que sepas de Durruti, y si no aclaras lo dicho por los compañeros harineros, que cree son ciertas, pues está en su ánimo el creer que Fornells es capaz de eso, me acogeré a lo acordado en el último Congreso Nacional de la organización, el cual dice que quien acuse y no pruebe las acusaciones será expulsado de la misma”. (2)
Es va traslladar a Sabadell el 1932, on va ser el cap del Partit Sindicalista i dirigíla “Escuela del Instituto Pedagógico Cultura y Solidaridad”succeint a l’expulsat pedagogEdgardo Ricetti, membre del sector faista que a Sabadell era minoritari i que continuaria la seva tasca docent al Col·legi “Cultura y Solidaridad”. Fornells, també s’encarregà de l’Ateneu de Divulgació Social de Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, pensat per la formació i capacitació dels obrers del sindicat.
El 1936 ingressà a la Unió General del Treball (UGT), ja que la FLS de Sabadell, d’on en formava part, havia estat expulsada de la CNT pels seus postulats antifaistes, i s’havia adherit a la UGT. El 17 d’octubre de 1936 amb la constitució del nou Ajuntament, va ser escollit president de l’assemblea municipal (3). El setembre del 1937 va ser elegit com a president de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. A l’exili des de la Guerra Civil, va tornar a Barcelona el 1941, intentant arribar a acords amb el sindicat vertical franquista per tal de que hi entressin antics militants trentistes de la CNT, acostament que no va acabar fructificant. Va intentar donar classes particulars però no se’n va sortir, i es traslladà a la província de Girona on va ser detingut i reclòs 6 mesos i posteriorment a la Model de Barcelona. Va ser pres al 1942 i l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet va testificar a favor seu perquè fos alliberat, tal com afirma a les seves memòries:
“Ya desempeñando mi cargo en la alcaldia estuve en relación con varios destacados elementos locales, antiguos afiliados a este grupo. Uno de ellos, quizás el de mayor personalidad, fue Ricardo Fornells, en cuyo favor presté declaración personalmente en un Consejo de Guerra que se le siguió en Barcelona y tuve al satisfacción de verlo exculpado y puesto en libertad” (4)
Els seus últims anys de vida va ser marginat per l’esquerra i els sindicalistes a causa del seu apropament al sindicat vertical franquista, les Centrales Nacional-Sindicalistas (CNS).
Fitxa de l’estada de Ricard Fornells a la presó. Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(1) Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(2) “Como fue expulsado Fornells del Sindicato de la Alimentación de Barcelona”. Boletín de la Confederación Nacional del Trabajo de España, Año I, núms. 12-13-14, diciembre de 1932-enero de 1933, pàg. 37
(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1936). (pàg. 102). Ajuntament de Sabadell, 1986
(4) Marcet i Coll, Josep Maria “Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía,1940-1960″, (Pàg.122). 1963
Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans. pàg. 595. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000
Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya (dels orígens fins el 1939). “Biografies” <http://www.veuobrera.org/index01.ht>
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 19731
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià alSindicat Fabril i Tèxtilde la CNTi aquell mateix any va ser nomenada delegada de laFederació Local de Sindicats(FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradorai juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari2
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes.El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una Vaga General que s’inicià amb un míting alTeatre Cervantes,organitzat per la Federació Obrera de Sabadell(FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanarla dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment3.
Després del míting una manifestació de dones vaobligar a tancar les parades delspocsvenedors del mercatque van obrir,posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus.L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret4
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirgir el setmanari Vertical, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI5. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda6.
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París.Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
1Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèridesdel 24 de juliol. Defuncions
La seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) estava situada al carrer Estrella, 110. Era coneguda com l’Obrera, va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.
La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la família Turull.
El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat per José López i Montenegro.
L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i el 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.
Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera(tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco.
Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917
El trencament trentista
Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricettiera mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven nens del barri de la Creu Alta i altres barris de ciutat.Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT) i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT.Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAIBru Lladó.
En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera
El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.
L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obreraera propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.
Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera. Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981
L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Antoni Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 laPolicia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.
Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981
Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obreraper ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat.CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.
CNT reclama l’Obrera i CCOO acusa a la CNT d’incautació del patrimoni sindical. Diari de Sabadell, 18 de juliol de 1981
El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT.L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.
L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que consideren que van ser arrabassats pel feixisme i crítica el govern municipal considerant-la antidemocràtica i als sindicats CCOO i UGT Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981
Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”.Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda.La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.
El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.
Diari de Sabadell, 27 de juny de 1992
L’enderroc de l’edifici de l’Obrera
El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no havia anunciat la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN.
Notícia sobre l’enderrocament de L’Obrera. Diari de Sabadell, 25 de juliol de 1992
Fons Ricard Simó i Bach -Biografies-. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Hemeroteca del diari “La Rambla”, 16 de gener de 1933. Article de Josep Maria Massip “Obrerisme conscient. Lliçó per al proletariat català: La Federació de Sindicats de Sabadell. Allí no hi manen les pistoles sinó la consciència obrera”
Dossier “Patrimoni: “l’Obrera i local c/Taulí, 16”. Arxiu de la CNT-Sabadell, retalls del Diari de Sabadell
Còpia Autèntica de l’escriptura d’Aportació otorgada per la societat “La Obrera Sabadellenca” i la societat “Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball”. Núm. 887. Notari: Ramon Ramoneda Viver. c/Sant Pere, 45. Arxiu de la CNT-Sabadell
Castells Peig, Andreu. Informe de l’ oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989)
Port de la Selva, 27 de febrer de 19121 – Desaparegut
Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser tinent de la 116ª Brigada Mixta i regidor i conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració delos Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)
Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huerta i tenien un fill anomenatGerminal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 19502.
A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell3. A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys4.
Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo5.
El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la Jefatura Superior de Policia, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local de Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareix Miquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público, on es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”6.
3 Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
4 Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La G
Extret de: Coord. Martínez de Sas, Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autor de la biografia: Pelai Pagès Blanch. Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 480).
Obrer del ram de l’aigua, anarquista i vegetarià. El 1918 va viure a París amb el també sabadellenc Enric Mampel. Fou amic íntim de Mateu Morral i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), els anys 20 formà part dels anarcosindicalistes sabadellencs que s’organitzaren per fer front als pistolers de la patronal. Durant la II República seguí a Josep Moix i a la Federació Local de Sindicat (FLS), que formava part dels sindicats d’oposició trentistes, col·laborant l’any 1934 en el setmanari portaveu de la FLS, Vertical. Però quan esclatà la Guerra Civil al juliol de 1936 i la FLS s’adherí a la Unió General dels Treballadors (UGT), ell s’hi oposà i retornà a la CNT. Un cop acabada la guerra s’exilià a França on va actuar en grups anarquistes específics almenys fins el 1974.
Sebastián Vera i Vera. FONT: Libertad (Liberté) Vera
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell. Als anys 30 es va decantar a favor dels sindicats d’oposició, contraris a les tesis insurreccionalistes de la FAI dins la CNT
Va néixer a Lorca o La Unión (Múrcia)1 el 1897. Estava casat amb Isabel Bonill Hernández, nascuda a Mazarrón (Múrcia) el 1899. Tenien 4 fills: Sebastián (n. a Alacant el 1925), Josefa, (n. a Villaquejida, Castella i Lleó, el 1928) i Libertad i Floreal (n. a Sabadell el 1931 i 1933, respectivament). A l’exili, el 21 de maig de 1941, Isabel tingué un fill a la maternitat d’Elna (Pirineus Orientals), li posà de nom Mario2. La maternitat d’Elna va permetre donar a llum a 597 fills de dones refugiades, republicanes espanyoles, gitanes i jueves.
El 3 de juliol de 1920 va resultar ferir a causa d’un atemptat del Sindicat Lliure al carrer Puigjoriguer de Barcelona , en aquells moments vivia en un pis del carrer Valldoncella i treballava com repartidor de gel3. Posteriorment va viure a diferents indrets fins que es va assentar a Sabadell.
En el padró de 1936 consten com a residents al carrer de l’Església núm. 6, juntament amb la sogra de Sebastián, Salvadora Hernández Martínez, nascuda a Mazarrón l’any 18584 El 1930 va ser processat per un article publicat al periòdic anarquista “Acción”.
Durant el període 1931-1936 va estar afiliat a la CNT, i dins de la FLS, militant en el corrent dels sindicats d’oposició. Va ser delegat de la construcció de Sabadell al Ple Regional de 1931, any en que va recolzar la vaga de telèfons amb sabotatges, fet pel qual va ser detingut al setembre. Va ser membre de la Junta Directiva del sindicat de la construcció i del sindicat d’obrers municipals de la FLS. L’any 1934 va ser empresonat i processat pels fets d’octubre, en els qual resulta ferit per les forces d’ordre públic; detingut i alliberat. Però quinze dies després, va començar un consell de guerra contra ell a la presó model de Barcelona (29 d’abril de 1935), se l’acusava d’agressió a l’autoritat. Durant aquests anys va ser redactor del diari Vertical, òrgan de la FLS.
L’any 1936 treballava a l’Ajuntament de Sabadell, com a peó de les brigades municipals i la seva esposa feia feines de la casa.
Durant la guerra, i integrada la FLS a la UGT, va ser president del Sindicat de la Construcció i del Sindicat d’Obrers Municipals i Secretari d’Organització i Propaganda del comitè local de Sabadell i del comitè comarcal del Vallès Occidental de la UGT. També va ser membre del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, i posteriorment del Comitè Local de Defensa. Va participar com a delegat de Sabadell en el III Congrés de la UGT catalana celebrat a Barcelona el novembre de 1937.
Acabada la guerra va marxar a França durant la retirada. Va sortir de Sabadell el dia 26 de gener de 1939 juntament, entre altres, amb Gustau Vila Bergadà (Grapa), Emili Mira Aparici i Josep Castells Candiri, dirigents també del sindicat.
La filla de Mario Vera i néta de Sebastián Vera, Isabelle Vera, va contactar amb mi i em va explicar la història de la seva família, també em va preguntar si tenia més informació sobre el seu avi. Isabelle viu a Tolosa i està cuidant a una de les filles de Sebastián Vera, la Libertad (Liberté) de 90 anys. Em vaig posar en contacte amb l’historiador sabadellenc Esteve Deu i em va passar informació sobre Sebastián Vera. Gràcies a ambdós he pogut refer i completar la seva biografia.
Sorita de Morella (Castelló), 1893 – Garges-le-Gonesse (França), 1979.
Teixidor i anarcosindicalista
Abandonà els estudis religiosos a causa de les pallisses d’un escolapi, s’acostà a l’anarquisme amb la setmana tràgica de 1909 de Sabadell, ciutat que serà el centre del seu activisme, on viurà al carrer Joan Vila Cinca número 68, al mateix número i carrer on després visqué l’historiador sabadellenc Josep Maria Benaul1. Va treballar a la fàbrica de teixits de l’industrial i republicà, Gabriel Alguersuari, on també hi treballaven altres sindicalistes com Josep Rosas, Galileu Molins, Josep Moix, Miquel Bertran, i en la qual hi havia treballant de “canoner”, Joan Sala i Rovira, que seria president de les Joventuts del “Círcol” Republicà Federal (CRF)2. Va tenir un paper destacat durant la vaga revolucionària de 1911 i s’hagué d’exiliar a Béziers (França), l’any 1913 va ser acusat de ser un dels impulsors de la vaga fabril. Un cop sortí de la presó, s’assentà a la localitat francesa de Vienne, on treballà de teixidor i milità intensament: organitzant una dura vaga en el ram i ajudant als desertors de la guerra. El 1917 després de la vaga general revolucionària, es traslladà a París on va conviure amb Francesc Duran, anarquista utòpic i íntim amics de Mateu Morral3.
Respecte a l’assassinat de Théodore Jenny, l’any 1920, que va provocar la condemna a mort dels joves Victor Sabater i Martínez i Martí Martí i Colomer, igual que el també anarcosindicalista Bru Lladó, va declarar molts anys després del crim que els autors no van ser els condemnats, sinó els membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. En el transcurs de la visita s’hauria produït una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari4.
El 1921 fou detingut a la frontera francesa, acusat d’ajudar a passar clandestinament als anarcosindicalistes perseguits, va ser empresonat a Barcelona i acusat de deserció a l’exèrcit. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va tornar a exiliar, i finalment, va retornar a Sabadell amb la proclamació de la II República, amb un important paper dins l’anarcosindicalisme. Durant la Guerra Civil, quan la CNT va entrar al consistori, va exercir com a conseller de Foment5. En acabar la guerra, quan els franquistes estaven apunt d’entrar a la ciutat, ocupà l’alcaldia durant un dia, el 26 de gener de 1939, en realitat unes hores. Es va exiliar a França i va morir l’any 1979 a Garges-le-Gonesse.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
5 Benaul, Josep M; Calvet, Casals, Lluís; Domingo, Artur; Jordi; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1987.
Josep Miquel, any 1916 aprox. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Teixidor i anarcosindicalista
Sovint es va hostatjar a casa del ceramista Marian Burguès. Va ser un dels fundadors de la Iª Internacional a Catalunya quan el 1870 es constituí la secció espanyola d’aquesta, s’integrà al secretariat local. Fou un dels organitzadors de la vaga de les set setmanes de 1882 a favor de les 8 hores, de l’Ateneu Obrer al 1883 i el setembre del mateix any va constituir la Lliga Anticlerical Monti Tognetti. Participà en la preparació del primer de maig de l’any 1890 i en les següents vagues per commemorar al primer de Maig a Catalunya. Fou detingut a Montjuïc arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous (1896), processat i reclòs al Castell de Montjuïc. En contacte amb Francesc Ferrer i Guàrdia.
A partir de 1904 va ser un dels organitzadors de la Federació catalano-balear de l’Art Fabril. Participà com a delegat de Solidaritat Obrera al Congrés de la CGT francesa a Marsella (1908) i tingué una participació destacada en els conflictes de la “Setmana Tràgica” (1909). Va haver d’exiliar-se nombroses vegades a diversos indrets d’Europa, sobretot a França: Londres, Brussel·les, París, etc. Ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà a la vaga general de 1917 i fou detingut, quedant-li mig cos avall paralitzat a causa de les pallisses que va rebre. Salas Busquets, un fabricant amic seu, afiliat al “Círcol” Republicà Federal (CRF) li comprà un teler perquè podés treballar des de casa. Tot i això continuà lluitant per unes condicions lliures pels obrers, sent detingut l’any 1920, en plena repressió contra l’anarcosindicalisme (sindicat lliure i llei de fugues). Durant la II República milità al Sindicat Unic d’Oficis Diversos de la CNT de Sabadell.
Durant la seva vellesa era conegut com “l’avi Miquel”, molt respectat per la seva experiència i saviesa, els anarcosindicalistes sabadellencs anaven sovint a casa seva a demanar-li consell, si hi havia algun sospitós d’infiltrat policial el portaven davant seu per aclarir si les sospites tenien consistència o no.
Des del 30 de maig de 1979, un carrer de Sabadell situat a la Creu de Barberà, porta el seu nom.
L’11 de març de 2020 es va inaugurar una placa pintada amb el seu nom i que es va col·locar durant la Guerra Civil al carrer de Sant Miquel, el qual del 6 de gener del 1937 a l’1 de maig del 1939 es va dir oficialment carrer de Josep Miquel. Aquesta placa ha sigut rehabilitada i forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Castells, Andreu.Informe de la oposició IV. Del terror a la II República 1918-1931. Editorial Riu Tort, Sabadell 1976-1979.
Nascut a Madrid va emigrar a Barcelona amb els seus pares l’any 1907. Assentat a Barcelona i posteriorment a Sabadell amb la seva família, va participar activament a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sabadell, des d’on s’oposà ferotgement a la dècada de 1930 als partidaris del trentisme.
El març de 1937 és nomenat conseller d’indústries del govern municipal de Sabadell. El seu pare va ser assassinat durant el cop franquista del 18 de juliol. Es va casar amb Trinitat Iglesias Costa, membre de la CNT de Sant Sadurní d’Anoia, amb qui viurien a Sabadell i a Barcelona, i tindrien tres fills.
Va ser capturat i enviat a fer treballs forçats al “Batallón de Trabajo 140”, 3ª Compañia. (1)
A l’octubre de 1955 va emigrar a Veneçuela, on va ser membre de la CNT FL San Felipe de Puerto Ordaz, on venia productes d’odontologia. Després de la separació de l’exili de la CNT exigirà la devolució dels béns pertanyents a l’organització i va fer diversos viatges per aconseguir el suport dels companys de la FL Caracas, El Tigre, Puerto de la Cruz, etc.
Andrés Bermejo Raposo va morir amb 68 anys el 1971 després d’un accident de trànsit a Ciudad Bolívar (Veneçuela), on havia anat a parlar amb companys aliens a l’organització. El seu fill el va enterrar religiosament.
“Tierra y libertad. FAI”, Mèxic, abril de 1971 (pàg. 3)
(1) Archivo General Militar de Guadalajara. 302201. 697/24895
Íñiguez, Miguel. Enciclopedia del anarquismo español. Editorial Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Le Combat Syndicaliste. CNT (exili França), 22 de febrer 1971.
Sant Vicenç de Castellet, 15 de novembre de 1899 – Salindres, Llenguadoc, Occitània-, 12 d’agost de 1963 (1)
Militant de la CNT. Durant la Guerra Civil membre de la regidoria d’Indústries de Guerra i d’Obres Públiques
Tipògraf i actiu militant anarcosindicalista des de jove, s’hagué de refugiar a Barcelona i durant un temps exercí de conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga, és perseguit per la Guàrdia Civil en nombroses ocasions. Després s’establí un temps a Tarragona on formà el el Centre d’Estudis Socials amb Hermós Plaja i Felipe Alaiz, ajudà a aquest últim en la publicació del portaveu confederal El Trabajo, i es guanyà la vida com a maquinista a la impremta de Joan Sallent. Col·laborà amb Joan García Oliver en la organització de la CNT reusenca. Perseguit el 1921, s’assentà a l’Arboç i durant la Dictadura de Primo de Rivera s’establí a Sabadell, ciutat en que exceptuant algunes curtes estades a Manresa i Barcelona, i restarà fins el final de la guerra. El 1923, quan exercí de secretari de la CNT, realitzà diverses intervencions públiques a Manresa i fou empresonat a finals d’octubre. Fou delegat pel ram de gràfiques de Sabadell al Congrés de 1931.
Després de l’escissió trentista, creà el Sindicat d’Oficis Varis de Sabadell de la CNT-FAI juntament amb Bru Lladó i Edgardo Ricetti, i fou un actiu opositor a la línia deJosep Moix i els trentistes de Sabadell que van passar-se a la UGT i al PSUC. El juliol un cop iniciada la guerra, va ser membre del Comitè de Propaganda del Sindicat Oficis Varis de la CNT-FAI de Sabadell.
El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre “Los Campos de Recreo” de Sabadell, però amb l’objectiu real de fer costat a la candidatura del Front Popular. L’agost de 1936, va ser nomenat representant de la CNT a la Regidoria d’Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan el PSUC va aconseguir el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va ser traslladat a la Comissió Permanent de la Conselleria d’Obres Públiques i a la d’Indústries de Guerra. Durant els “Fets de Maig” fou acusat pels membres republicans i del PSUC del consistori de donar suport als milicians que controlaven l’edifici de Telefònica de Barcelona (edifici clau perquè hi passaven les converses entre els membres de la Generalitat i el govern republicà), i va ser-ne expulsat, com la resta de companys cenetistes. El 1939 s’exilià, va passar pel camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània) i després a un camp nazi d’Alemanya, del qual en va sortir molt debilitat, posteriorment treballà en una química de Salindres (lloc de residència des de 1945). Col·laborà a l’editorial Crisol i escrigué a Los Galeotes (1921) i Superación (órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca). Va morir el 12 d’agost de 1963 a Salindres, després de ser operat diverses vegades a Montpeller, i a causa d’haver passat per camps de concentració i de treballar a l’industria química, on la salut li quedà molt debilitada.
Necrològica a Josep Cinca apareguda al diari anarquista de Tolouse “Espoir” al 15 de setembre de 1963
Centelles (Barcelona), 1902 – Castres (França), enterrat el 4 de setembre de 1989 els 87 anys
Visqué i milità a Sabadell, durant molts anys fou el delegat del comitè pro-presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil va dirigir amb Diego Abad de Santillán les patrulles de control i del 3 de març de 1937 al 22 de maig de 1937 va ocupar la conselleria d’Indústries de Guerra a l’Ajuntament de Sabadell, seria expulsat del consistori pel Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) dirigit per Josep Moix, igual que la resta de consellers de la CNT, aprofitant els “Fets de maig de 1937”. El 1938 va combatre a la 26ª Divisó (119ª Brigada). Exiliat, va sofrir els abusos del camp de concentració de Vernet i les companyies de treballadors. Després s’assentà a Castres, on a partir del 1946 s’encarregà de reorganitzar la CNT de Sabadell a l’exili, i on moriria.
Cenit, 1989. Núm. 323
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo I. Asocación Isaac Puente.(Pàg.183)
Vargas Puga, Matías. La CNT a la política catalana durant la Guerra Civil (1936-1939). Els Ajuntaments del Vallès Occidental.
Girona, 3 de novembre de 19101 – Barcelona, 27 de desembre de 19832
Professor, militant de la CNT. Secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), regidor i conseller d’Obres Públiques a l’Ajuntament de Sabadell
Va néixer a Girona el 3 de novembre de 1910, fill de Francesc Calopa i Armengol i de Paulina Cejuela i Hermosa de Mendoza, era el petit de dos germans, Francisco de Paula (mitjà) i Eulàlia (gran)
Professor i militant anarquista a Sants i a Sabadell. El 1933 fou professor de l’escola del Sindicat de Transports (tramvies) de Barcelona. El 1936 exercí de secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). A partir del 17 d’octubre de 1936 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell, representant a la CNT. El 3 de març de 1937 es remodelaren les conselleries de la ciutat, en aquesta remodelació la CNT perdé les conselleries d’Economia, Treball i Sanitat, si bé obtingué la de Proveïments, Indústries de Guerra i la d’Obres Públiques que exercí el mateix Ramón Calopa. El 22 de maig, els fets de maig de 1937, foren aprofitats per ERC, PSUC, la FLS, la URb i l’ACR per expulsar a Bru Lladó (membre de la CNT-FAI i enemic acèrrim de Josep Moix i el PSUC) i tots els representants de la CNT del consistori.
Segons consta a l’informe de l’entrevista que li va fer l’historiador Ronald Fraser, el 12 de febrer de 1972 va participar a l’assalt a la Caserna de les Drassanes i va ser col·laborador de les milícies culturals al front.3
L’any 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal en els Consell de guerra franquista, coneguts com a sumaríssims.4
A la postguerra, Ramón Calopa presidí la “Coperativa Fondo Laboral de Cultura” i després fou membre del grup “Solidaridad”. El 1974 substituí a Joan Ferrer com a secretari de la CNT catalana, càrrec que exercí fins el 1976 i on aconseguí unir els dos comitès regionals existents. L’any 1976 assistí a l’assemblea de Sants de reconstrucció de la CNT. Entre 1982 i 1983 fou redactor habitual de Solidaridad Obrera i el 1983 participà al Congrés Confederal. Morí el 27 de desembre de 1983, als 75 anys.
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. Tomo I, Pàg 297
Barcelona, desembre de 1914 – Sabadell, 14 de novembre de 2007
Antonio Salvador. Font: Anarquismo en imágenes
Militant anarquista de la CNT-FAI. Secretari de les Joventuts Llibertàries a partir del 1933
Residí a Sabadell des de 1920, s’afilià a les Joventuts Comunistes, que abandonà al cap de poc temps per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va lluitar a la Guerra Civil i va ser capturat pels alemanys i condemnat a nou anys, empresonat a Almazán i Sòria. Va ser alliberat després de complir sis anys i desterrat. Quan la CNT es va reconstruir,va tornara militar al sindicat de Sabadell, agafant el càrrec de diverses secretaries, com la de tresoreria i mantenint contactes i amistat amb militants de diversos sindicats de la província de Cadis: el mateix Cadis, Puerto Real i Sant Lucas de Barramenda.
Durant les dues escissions que va patir el sindicat, la de 1979 i la de 1984, Antonio Salvador es va mostrar partidari de les tàctiques i principis de la CNT: contrari a la participació de la CNT a les eleccions sindicals i comitès, partidari de les seccions sindicals, contrari als alliberats, defensor de les assemblees (tot i que aquestes poden ser manipulables) i la independència econòmica. Va criticar durament la posició del sector anomenat “possibilista”, “reformista” o “CNT renovada”, que volia que la CNT es presentés a les eleccions sindicals i que finalment després dels procesos judicial entorn la legitimitat de les sigles, quedaria amb les sigles de CGT.
Va rebre algunes crítiques de companys i excompanys del sindicat per ser massa tancat a l’hora d’obrir el local a persones interessades amb la CNT o de dificultar projectes. De fet, als anys 90 pràcticament va ser ell i un grup reduït de militants els que obrien el sindicat, segurament aquesta desconfiança, es devia al haver patit la guerra, la dura repressió franquista i les diferents escissions.
A la CNT va deixar escrits d’opinió personals sobre la defensa dels principis, tàctiques i finalitats de la CNT; la crítica al comunisme autoritari i als seus defensors, els seus contactes amb els sindicats de la província de Cadis i l’activitat d’aquests, sobre les seves vivències al front, sobre la comarcal de Monzón i les col·lectivitzacions del 36 i els maquis, els presos polítics, poesies, etc. També va deixar escrits sobre la seva militància al sindicat després de la transició: crítiques a alguns companys que s’havien passat al sector escindit, la seva posició contrària a que la CNT organitzés “xiringuitos” on es vengués begudes alcohòliques o la crítica a la falta de compromís d’alguns afiliats.
Va col.laborar en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes: “CNT” (1985), “Frente Libertario”, “Icaria” de Pedrera (1987), “Tiempos Nuevos” (1983) i “Tinta Negra” (1985-1988)
Sabater i republicà federal, va evolucionar cap a l’anarquisme, militant de la CNT-FAI.
Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera Sabadellenca (FOS) “l’Obrera“ del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del “Círcol” Republicà Federal (CRF) a les candidatures solidàries i catalanistes.2
Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana, 20 d’abril de 1907
El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de la “Setmana Tràgica”, i després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.3
El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la Vaga General de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya.4 Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. El 25 d’agost de 1922 havia de fer una conferènci a Manresa al Teatre Nou, sobre la Rússia soviètica amb Ángel Pestaña, però aquest va patir un atemptat per part de pistolers de la patronal i la conferència es va haver d’anul·lar.
Cartell de la conferència de Bru Lladó i Ángel Pestaña a Manresa
Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna5, actualment en queda una part al carrer Taulí,, 16 que dona amb l’Ateneu Llibertari (Passatge Edgardo Ricetti). L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes6.
No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell Buenos Aires, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya,es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moix llavors alineats amb els Sindicats d’Oposició(més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels Fets de Maig, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser Delegat Comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.
Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “LosAmigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic7, on va morir l’any 1946.
Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell
1 Íñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente
2 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló- Costa. Sabadell, 1986
3 Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera
4 Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa, Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778)
5 Garcia Oliver, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error)
6 Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell
7 Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.
Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 19311
Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer
La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn el 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casen a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació”2.
La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda,la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a Sabadell. Poc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La Vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local delGremi de Fabricantsdurant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga,l’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.
Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurriel gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.
Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona”3. Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc4.
A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor”5, al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.
En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona6. Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància7, tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.
En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 19058. Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.
Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).
A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.
Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Miguel Iñíguez. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
1 Vicente Villanueva, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.