Sabadell, 7 de juny de 1906 – 19 de setembre de 1981
Fill d’Ezequiel Vila Busquets i de Francesca Juanico Comas. Era el segon de tres germans, Maneleta, Josep, Isidre. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell on també hi va fer el batxillerat. Posteriorment va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on es va treure el titol d’arquitecte.
El 28 de gener de 1935 es va casar amb la sabadellenca Antònia Tatché Casas a la catedral de Barcelona i oficiada per Mossèn Frederic Muset, van tenir tres fills: Rosa Maria, Josep i Ezequiel.
Josep Vila Juanico va deixar nombroses obres arquitectòniques a Sabadell, com:
Les cases unifamiliars del carrer Montserrat núm. 17, les cases Magdalena Baygual al carrer de Quevedo núm. 6, 8 i 18 de l’any 1942, les del carrer la Lluna amb de les Comèdies, i les que hi havia a l’Avinguda 11 de Setembre, núm. 111-115.
Cases Magdalena Baygual, 7 de juny de 2022. Marcos Brosel. Viquipèdia Creative Commons
L’edifici entre al carrer del Sol amb el de Duran i Sors que en aquells moments era una guarderia.
L’antic edifici del ‘Restaurant Soley’ conegut com “La mata” que va tancar l’any 1997[1] i el qual va ser enderrocat per construir-hi pisos
El grups de pisos dels carrers Campmany, núm. 4 i Indústria, núm. 11-13-15-17, els de la Ronda Ponent amb xamfrà carretera de Terrassa, els del carrer Ferran Casablancas amb Horta Novella, els del carrer Sant Llorenç, núm. 16-18 i els del carrer del Papa Pius XI, núm. 126-128.
L’Hotel Urpí de l’Avinguda 11 de setembre, i l’edifici on hi havia el ‘Cafè Espanyol’ a la mateixa Avinguda.
L’església de Sant Vicenç de La Creu Alta de l’Avinguda 11 de setembre, núm. 160, cremada el 1936 i reconstruïda per Vila Juanico l’any 1945 amb participació escultòrica de Camil Fàbregas. [2]
La Parròquia de la Mare de Déu de Gràcia obra de Vila Juanico, va ser cremada el 1936, havia sigut inaugurada poc abans d’esclatar la Guerra Civil, el 29 de març del mateix any. A Vila Juanico també se li va encarregar la reconstrucció als anys 40.[3]
El monument a Anselm Clavé a la Plaça del mateix nom, amb l’escultor Camil Fàbregas, l’any 1949.[4]
Monument a Josep Anselm Clavé, 3 de setembre de 2012, Viquipèdia. Creative Commons
El Teatre la Faràndula a l’actual carrer de La República, núm. 33, juntament amb Guillem Arís, l’any 1956.[5]
Teatre La Faràndula, 15 de juny de 2012. Marcos Brosel. Viquipèdia Creative Commons
La reforma integral de l’Escola Industrial.
El Banc de Sabadell de la Plaça Catalunya, núm. 1 amb el seu fill Ezequiel Vila, l’any 1976.
Edifici Corporatiu Banc Sabadell. Sabadell, 22 de gener de 2014. Angela Folguerola. Viquipèdia. Creative Commons
Així com les següents obres funeràries al cementiri de Sant Nicolau:[6]
Mausoleu capella de Josep Casañé Castellnou
Mausoleu de Pere Viñas Pera
Mausoleu de Pau Camps Montmany
Mausoleu de Josep Calzas Carbó
Mausoleu d’Adrià Cascón
Mausoleu de Joan Vernet Terrades
Mausoleu de la família Margarit Giralt
Mausoleu de la família Llonch Arús
Mausoleu de la família Martí Canceller
Mausoleu de la família Coll Hernández
Mausoleu de la família Guitart Prunés
Mausoleu de la família Sampere-Peris
Mausoleu de Ferran Comadran Torras
Mausoleu d’Ezequiel Estruch Baqués
Mausoleu capella de Ricard Baciana
Mausoleu de la família Llonch-Molins
Mausoleu de la família Jiménez Moreno
Tomba monumental dels germans Diego i Carles Pujol
Fora de Sabadell també va fer altres obres com l’Ajuntament de Matadepera, urbanitzacions a Polinyà, Sentmenat i Santa Perpètua de la Mogoda. Molt més lluny del Vallès es va encarregar de la construcció del que s’anomenaria en aquell moment l’Hotel de Llívia, situat en aquest municipi enclavament de la Cerdanya envoltat per França.
‘Josep Vila i Juanico, arquitecte’. Ricard Simó i Bach. Evocació. Diari de Sabadell, 8 de desembre de 1990. Pàg. 28
Sabadell, 20 de novembre de 1882 – 1 de gener de 1976 [1]
Arquitecte municipal interí (1929-1948) i cap de Bombers (1931-1953)[2], exceptuant el període de la Guerra Civil (5/10/1936 -11/4/1938) que ocupà el seu lloc Joan Baca Reixach, nascut a Ripollet i resident a Terrassa.
Fill de Marc Manich Parera (1845-1931) i Rosa Ramona Antònia Comerma Torrella (1853-1936)[3]. Va estudiar a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va llicenciar el 1911 i va treballar com a profesor a l’Escola Industrial d’Arts. Autor del Pla Urbanístic de 1928 juntament amb Josep Renom. A la nostra ciutat son obres seves:
Condicionament i Docks (1908), desaparegut. Estava situat al c/Marquès de Comillas, 81 amb Blasco de Garay.
Casa Marc Manich Parera (1912). Encarregada pel pare de Joaquim Manich, Marc Manich. Carrer Blasco de Garay, 58.
Casa Marcos Manich. Fotografia de Marcos Brosel, 2012
Edifici del Grup Escolar de la Creu Alta. Iniciat l’any 1935, aturat i incautat per la Subsecretaria d’Aviació l’1 de desembre de 1938. El 14 d’agost de 1941 la regió Aèria va retornar l’edifici de l’escola a l’Ajuntament. Per falta de mitjans econòmics, l’Ajuntament el va vendre a la “Caixa d’Estalvis de Sabadell” i aquesta l’any 1952 va edificar-hi habitatges i dos petits edificis que es van destinar a una nova escola.
Autor de diverses obres funeràries al cementiri de Sabadell[4][5]
Creu de la Creu de Barberà (1943)[6] i “La Cruz a los caídos” (1943)[7] a l’actual Racó del Campanar, enderrocada el 1976[8]
Vilanova i la Geltrú, 1870 – Santiago de Xile, 10 de novembre de 1960
Antoni Soler. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Mestre d’obres i militant de la CNT
Havia nascut aproximadament el 1870 a Vilanova i la Geltrú. Amb 14 anys ja estava afiliat al Sindicat de Camperols. En morir el seu pare i al prohibir-li un enterrament civil, va assaltar el cementiri de nit i el sepultà. Es va emparellar en unió lliure amb la sindicalista i feminista Roser Dulcet.
En 1908 es va veure implicat en el procés contra el terrorista i confident Joan Rull. El juliol de 1908 va ser detingut amb Josep Giner i Jaume Sallarès, acusats d’haver col·locat dues bombes a Barcelona el gener de 1907.
Cap el 1909, després de ser acomiadat de la feina i inscrit en la “llista negra” de la patronal, com la seva parella Roser Dulcet, es va establir a Sabadell on participà a l’anomenada “Setmana Tràgica”. Entre 1913 i 1914 s’enfrontà als lerrouxistes del Partit Radical. Participà a la vaga de la construcció entre abril i juliol de 1913 i a la de paletes de gener de 1916. Amb Dulcet s’exilià diverses vegades a França, a les localitats de Seta i Montpeller, el 1917 retornà a Catalunya i anà mateix anà a Madrid per col·laborar a la vaga conjunta entre la UGT i la CNT, però es va baixar del tren per la seva desconfiança amb el PSOE que també convocava vaga. El 1918 participà a Conferència Nacional de Grups Anarquistes celebrada a Barcelona i s’integrà en el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya. Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 participà juntament amb Jaume Daví i Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el Congrés de Sants de la CNT, on s’aprovarien els Sindicats Únics (de ram), que serien claus a la Vaga de la Canadenca al unir tots els treballadors d’un ram del treball. Serà empresonat a causa d’aquesta vaga, durant 11 mesos. Es va separar de Roser Dulcet, i aquesta es va unir amb Marcelino Silva.
Militant de la CNT de Sabadell, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser reprimit per la seva activitat sindicalista. Va ser empresonat diverses vegades i sovint s’hostetjava temporalment a Barcelona per evitar ser perseguit o pres. Va ser empresonat i el 30 de novembre de 1920 tancat el vaixell “Giralda” i traslladat al penal de la Mola de Maó, juntament amb altres militants sindicalistes i republicans com Salvador Seguí, Daniel Rebull, Martí Barrera i Lluís companys, un total de 36 deportats.
De professió paleta, va anar aprenent l’ofici, arribant a ser mestre d’obres. Solé era vegetarià i anarquista. Un dels episodis de la seva militància sindicalista va ser quan al carrer Vilarrubias un encarregat de telers aprofitava el seu càrrec per assetjar les dones treballadores, Solé es va disfressar de dona i amb una “mà de morter” de metall el va atacar i advertir que no ho tornés a fer. Una altra acció coneguda seva, va ser la destrucció de la làpida que donava el nom de Primo de Rivera a la Plaça Major.
Durant la República va crear la cooperativa “La constructora catalana”, encarregant-se de diferents obres a la ciutat, especialment a la Rambla. Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de Sabadell a la Conferència Regional de Sindicats de la CNT al Palau de Projeccions de Barcelona. Posteriorment, entre el 10 i 16 de juny de 1931 va ser delegat de la CNT al Congrés del Conservatori de Madrid. Així mateix, amb un grup es dedicava a enquitranar els temples catòlics de la ciutat. L’abril de 1932 participà en un míting a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i el maig d’aquell any va fer la conferència “Los valores moral y material del sindicato”. Entre el febrer i el març de 1933 va ser un dels principals cenetistes que van organitzar la vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El març de 1933 participà com a delegat de dit sindica a la Plenària Confederal. Es decantar pels sindicats d’oposició, però després va continuar la seva militància a la CNT, a diferència d’altres sindicalistes sabadellencs com Josep Moix, Jaume Camps o Josep Rosas.
Durant la Guerra Civil, es va quedar a la rereguarda, treballant per l’Ajuntament, ja que el conflicte el va agafar amb 66 anys. Un cop acabada la guerra es va exiliar a França des d’on va embarcar amb el vaixell “Winnipeg” a Santiago de Xile. A Santiago de Xile es va trobar amb altres catalans i sabadellencs exiliats, Esteve Aguiló o el conseller de cultura de l’Ajuntament durant la República, Salvador Sarrà, on es coincidien al Casal Català de la ciutat. A Santiago de Xile va continuar fent de Mestre d’Obres, treballant durant anys, tot i la seva avançada edat. Des de Xile va enviar i a través d’una filla seva que vivia a Perpinyà, va poder enviar diners als empresonats republicans i sindicalistes reprimits pel règim franquista.
Va morir a Santiago de Xile el 10 de novembre de 1962 amb 90 anys, després d’haver-hi passat 38 anys.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 13 de desembre de 1986
Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928
Arquitecte modernista, noucentista i eclèctic
Fill del mestre d’obres Gabriel Batllevell, seguint els passos del seu pare, apart de seguir la seva mateixa vocació professional, també com ell, va ser Cap del Cos de Bombers de Sabadell (entre 1900 i 1907). Va estudiar primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell. El 1890 va obtenir el títol d’arquitecte a Madrid, i de 1895 a 1910 va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de Sabadell, on realitzaria bona part de la seva obra. Durant la seva etapa com arquitecte municipal de Sabadell va patir diversos problemes i la oposició d’una part de la Comissió de Foment que el va acusar de no dedicar prou temps a les tasques del càrrec. El 23 de novembre de 1899 és destituït per l’alcalde Pere Barata (per petició de la Comissió de Foment) que nomena interinament a Enric Fatjó. Batllevell interposà un recurs i finalment el el 16 de gener de 1900 va ser readmès com arquitecte municipal de la ciutat.
Des del desembre de 1899 al 1913 va ser arquitecte municipal de Badalona, una ciutat on també va deixar la seva empremta. L’any 1900 es va traslladar a Barcelona, on l’any 1897 s’havia casat amb la terrassenca Antònia Poal i Coret, cunyada del seu amic del Centre Català de Sabadell Manuel Folguera, amb qui tindria quatre fills: Maria Assumpció, que va morir als 23 anys, Montserrat, Roser i Lluís; i a on tenia tenia les seves amistats, així com la majoria d’ encàrrecs particulars. A Barcelona, on també podem trobar la seva petjada, va ser deixeble de Lluís Domènech i Muntaner i va ajudar a Antoni Gaudí en la construcció de la Casa Calvet al carrer de Casp, núm. 48, i el Parc Güell, on va construir la Casa Martí Trias i Domènech (1900-1914). També va ajudar a Oleguer Junyent en la decoració del Cercle Liceu de Barcelona.
Durant les primeres dècades del segle XX va ocupar diversos càrrecs en associacions culturals, d’arquitectes i càrrecs públics: vocal de la Junta del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (1908), escissió progressista de la Lliga Regionalista; vicepresident de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1909) i tècnic legal de la Comissió Especial Tècnicolegal de l’Associació (1911); inspector tècnic de la Comissió d’Asils i Albergs en el moment de la seva constitució (1912); revisor de comptes de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès (1914); designat vocal tècnic del Patronat de l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat deCatalunya (1917); soci de la Associació Protectora del’Ensenyança Catalana (1922), impulsada per Manuel Folguera i Duran; Membre dels Comitès Permanentsde Congressos Nacionals (1927).
Juli Batllevell s’ha vist eclipsat per la figura d’Antoni Gaudí, algunes de les seves obres no s’han descobert fins fa poc temps, ja que no tenia un estil tan marcat com altres arquitectes, tot i que fou un arquitecte modernista, adaptava les seves construccions a les demandes dels propietaris, barrejant estils i passant del modernisme a l’eclecticisme, i al noucentisme. L’historiador i crític d’art, Josep Casamartina Parassols, en el seu llibre “Juli Batllevell, un gaudinià oblidat” (2011), dona a conèixer l’obra de l’arquitecte, on surten a la llum edificis de la seva autoria que foren enderrocats, o que per desconeixement, la seva autoria es donava a altres arquitectes, com en el cas de la Casa Antònia Burés al carrer Ausiàs March, núm. 46 de Barcelona, que no s’ha l’hi va atribuir l’autoria de la façana fins el 1992, anteriorment es creia que era obra d’Enric Pi.1
El seu estils són el modernisme, el noucentisme i l’eclecticisme, com hem dit anteriorment, podia barrejar diversos estils. Pels relleus en morter utilitzava una temàtica vegetal en finestres, llindes, baranes i coronaments. A les rajoles incorpora elements tant a l’interior com a l’exterior, utilitzant freqüentment el trencadís (aprofitament de la rajola trenca per recobrir superfícies amb voluntat tant funcional com decorativa). A l’arquitectura de Batllevell trobem des de la reixa més simple del modernisme, amb muntants torçats en forma helicoidal amb perfil curvilini o bombat i flors de planta metàl·lica, fins a reixes més treballades a les que dóna formes encorbades i platabandes. Batllevell intenta mantenir l’harmonia de les seves obres amb l’entorn, més elaborades o menys, no les sobrecarrega ni pel que fa a la decoració, ni als colors, ni amb formes extravagants.
Bona part de la seva obra es troba a Sabadell, on va dissenyar edificis municipals, cases particulars, fàbriques i mausoleus funeraris; seguida per Badalona, on al ser una ciutat industrial en expansió, la majoria d’obres seves foren fàbriques (la major part han sigut enderrocades); i Barcelona, on sobretot va dissenyar diverses cases de particulars. També trobem edificis de la seva autoria a altres localitats de Catalunya com Castellar del Vallès, Mataró, Molins de Rei, Sant Cugat, Sant Llorenç Savall, Sitges i Terrassa.
L’any 1923 va ser escollit per formar part de la junta de l’Exposició Universal de Barcelona.
Sabadell:
El Centre Català (1892), a la Rambla, 75 (enderrocat).
ElTeatre Cafè Euterpe (1892-1893), primera gran obra de Batllevell, d’estil modernista amb influències mudèjars. Va ser un important centre cultural situat a la Rambla. Posteriorment es va convertir en un cinema, fins que va ser abandonat l’any 1997, i ocupat el 2006 com a centre social per diverses entitats de la ciutat, però desallotjat el cap de pocs mesos. L’any 2016 es va acabar d’enderrocar el poc que quedava dempeus.2
Interior del Cafè-Teatre Euterpe, any 1920 ca. Francesc Casañas Riera. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
El primer Centre del “Círcol” Republicà Federal (1900), al carrer Dinarès, núm. 4-10. A l’època que es va construir depenia del terme municipal de Sant Pere de Terrassa (enderrocat).
Magatzem de vins Antonino Oliver/ Impremta Comas (1902) a la Rambla (enderrocat).
Impremta Comas, 1910. AUTOR Andrés Raich. (Arxiu Històric de Sabadell, AHS)
El mausoleu de la família Oliver (1905), al cementiri de Sabadell, s’hi troba enterrat el poeta Joan Oliver “Perer Quart”.
El Despatx Lluch (1908) al carrer Indústria, núm. 10. Actualment és la Oficina d’Atenció Ciutadana de l’ajuntament. Va ser la seva última obra important d’estil netament modernista de Batllevell a la ciutat, hi podem veure les columnes ornamentades amb elements vegetals.
Despatx Lluch
La Presó Cel·lular (1899), estava situada entre els actuals carres de Covadonga, Tres Creus i la Gran Via. Enderrocada el 1971 a causa del soterrament de la RENFE i la creació de la Gran Via.
L’Energia(1899) a la Plaça del Gas (anteriorment, Pl. del Duc de la Victòria), núm. 8. Central elèctrica que funcionava a partir de motors de gas. La part de les oficines i la casa del Director no es van acabar. La nau ha estat restaurada i la part inacabada es va enderrocar.
Hotel Espanya (1901), Rambla 22-24 amb carrer de Sant Pere. L’any 1933 l’edifici deixa d’utilitzar-se com a hotel per ser reformat i habilitat per a dependències municipals. Durant el franquisme va ser la seu de la Policia Nacional.
L’Hotel Suís(1902) al carrer la Indústria, núm. 59. Segurament l’obra més destacada de Juli Batllevell a la ciutat, pels seves formes, i els treballats elements decoratius. És el primer edifici on utilitza la tècnica del trencadís. L’edifici de l’hotel és fruit de les reformes i embelliment de Batllevell d’uns habitatges propietat de Rafael Cruz.
Hotel Suís
Ferreteria Puigmartí (1903), a la Rambla, núm. 13 (enderrocada).
Panteó de la família Oliver (1905): S’hi troba enterrat el poeta Joan Oliver “Pere Quart”.
La Mercantil Sabadellense (1906) / Vapor Buxeda Vell, al carrer de Sant Pau, núm, 68 117/ Carrer de Cervantes, núm.68. Sala de màquines, plànols signats per l’enginyer Francesc Izard i Bas.
Reforma de la Casa Rafael Llonch (1906-1907), al carrer de Riego,núm. 61 / Carrer Sallarès i Pla, núm. 60-62. Batllevell realitza la decoració interior, galeria, tanca i pavelló del jardí.
Clínica de la Salut (1907), Construcció d’Enric Fatjó i Torras (1901), l’any 1907 s’encarregà a Juli Batllevell l’estudi d’un projecte general del nou hospital amb l’aprofitament dels pavellons construïts. A causa de problemes econòmics que impedien l’ampliació, no comença a funcionar com a hospital fins el 1923. Entre 1923 i 1924 Josep Renom aixeca un pis sobre la part davantera del pavelló central, destinat a estada de les Germanes de la Caritat. També és obra de Renom el cos posterior de planta absidal, que feia la funció de sala d’operacions (ampliació realitzada entre 1925-1927).
Panteó Antoni Taulé i família (1910)
Caserna de la Guàrdia Civil(1911-1913) al carrer que porta el nom del seu pare: carrer Gabriel Batllevell, núm.18-31. El juny del 2017 va ser ocupada per diversos col·lectius de la ciutat com el grup d’autogestió de la PAH, però a l’any 2019 la van haver d’abandonar a causa del risc d’esfondrament estructural d’algunes zones de l’edifici3, actualment en estat d’abandó.
Fábrica de galetes “La Glòria”(1899) a l’avinguda Alfons XIII, antiga carretera de Valencia (enderrocada)
Fàbrica de galetes PalayHnos (1900), situada entre els carrers de la Riera dels Frares (ara de Sant Ignasi de Loiola) i del Progrés, a l’actual barri industrial del mateix nom situat a l’Eixample per la banda del Besòs i el mar. Durant la Guerra Civil es va fer servir com a fàbrica d’armament (enderrocada a mitjans dels anys 80 del segle passat).4
Fábrica Costa, Florit & Cia, “El Vidre”(1903) Va participar-hi construint algunes de les naus, al carrer Orient (enderrocada).
El projecte de Cementiri Nou (1903), cementiri projectat per la falta d’espai al cementiri de Badalona, mai es va realitzar, probablement per la falta de pressupost.
Fàbrica Hijos de Manuel Arquer(1907) als carrer de Ponent i d’Eduard Maristany (enderrocada).
Fábrica Antonio Aparicio Sala(1909), va participar-hi construint algunes de les naus, al carrer Dos de Maig, núm. 30 amb carrer de Marina (enderrocada).
Passarel·la sobre la via del tren(1912), al carrer d’Eduard Maristany. Passarel·la per creuar la via del tren i facilitar l’accés a la platja dels treballadors de les fàbriques que es trobaven a banda i banda de la via.
Fàbrica Cotonificio de Cornigliano-Ligure(1912, amb intervencions el 1913 i 1920), va construir-hi la nau interior, als carrers Cervantes, núm. 13-43 / Eduard Maristany, núm. 190 / Industria, núm. 253 (enderrocada).
Societat General d’Indústria i Comerç posteriorment anomenada Compañía Auxiliar del Comercio y la Industria, CACI(1913), va construir-hi el xalet del director, la porteria, la reixa i una sala de màquines. Carrer d’ Eduard Maristany (es conserva només la fàbrica).
Fàbrica Gerardo Collardin(reforma el 1915 i construcció de naus entre el 1916-1917), carrer Antoni Ibori amb carrer Wilfredo (enderrocada).
Fàbrica Hijos de Ramon Rosés S.C. (1919), intervenció a les naus interiors, carretera de Mataró, núm. 27. Actualment és la seu del fabricant de materials de fusta Alberch.
Adaptació del Cinema Picarol al nou Teatro Guimerà(1924), plaça de la Vila, núm. 5 (l’actual es troba completament transformat).
Vil·la Maria o Casa Antoni Castañer (1903), a la carretera de Sarrià a Vallvidrera, núm. 102. Casa amb forma de cub amb una torre lateral a l’estil d’Olbrich i presenta un motlluratge molt recarregat, abarrocat, semblant als de Valeri i Pupurull. Els laterals estan rematats amb un arbre d’abundant fullatge amb arrels molt marcades.
Casa Antoni Salvadó (1904) al carrer de Casp, núm. 46. Casa d’estil eclèctic, en una època i una zona de la ciutat on dominava el modernisme.
Marquet de les Roques (1895). Casa de la família Oliver, va ser la casa d’estiueig del poeta Joan Oliver “Pere Quart” i on es reunia amb els membres de “La Colla de Sabadell”. Situat a la vall d’horta del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, municipi de Sant Llorenç Savall. La família Oliver va encarregar diverses obres als Batllevell, primer a Gabriel Batllevell que va dissenyar les voltes de la seva casa (l’actual Casal Pere Quart) i després al fill, Juli Batllevell, el Marquet de les Roques i el Mausoleu familiar.
Casa Maria Ramon i Marimon(1899), carrer Major de Sant Pere, 95 / passeig 22 de Juliol (molt modificada).
També va deixar la seva empremta a altres localitats com el Prat de Llobregat (cases de la família Balcells Balbona, 1925), Mataró (Casa Josep Viladevall / Àngela Brutau, 1912), Molins de Rei (Congregació de la Sagrada Família, 1894, enderrocat), i Santa Coloma de Cervelló (Xalet Manuel Folguera/ Paulina Poal a la colònia Güell, 1923).
Casamartina i Parassols, Josep Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa. 2011
Castells i Peig, Andreu. Sabadell:informe de l’oposició: O tot o res, 1904-1918. Sabadell: Riutort, 1978.
Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 – Sabadell, 19 d’agost de 19101
Retrat de Gabriel Batllevell i Tort. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Mestre d’obresde l’Ajuntament, Cap del Cos dels Bombers de Sabadell, perit judicial als districtes de Sabadell i Terrassa i director tècnic de la “Sociedad de Minas de Agua de Sabadell”
Fill de Joan-Pere Batllevell i d’Isabel Tort, es va casar amb Dolors Arús i Viver, amb qui tingué cinc fills: Isabel, Lluís, Joan, Juli i Enric.El quart fill, Juli Batllevell, esdevindria un important arquitecte modernista de Sabadell, col·laborà amb Antoni Gaudí i va projectar nombroses urbanitzacions i edificis com el Teatre Euterpe, la Casa de la Ciutat, la Torre de l’Aigua o la Caserna de la Guàrdia Civil.
Tot i haver nascut a Molins de Rei, va realitzar la seva activitat com a constructor a Sabadell, on s’hi va traslladar el 1854 amb 28 anys, l’any 1963, fixà la seva llar al carrer de Gràcia núm. 1272, en una època de creixement urbanístic de la ciutat. Exercí com a Mestre d’Obres, Director de Camins i Agrimensor. Batllevell va contribuir a la urbanització de gran part de la ciutat durant la segona meitat del segle XIX.
Va formar part de l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona des de la seva fundació l’any 1849, i arribà a ser-ne degà. El 16 d’octubre de 1854 va obtenir a Madrid el títol de “Director de Caminos Vecinales”. L’any 1862 l’industrial Pere Oliver Salt (besavi patern del poeta, Joan Oliver i Sallarès -Pere Quart-), li encarregà la construcció d’uns porxos, a la seva casa de la Rambla, núm. 67 (actual Casal Pere Quart), una de les obres més espectaculars de l’època a la ciutat. Pere Oliver Salt, volia que els porxos continuessin fins els carrers Jardí i Lacy, però per falta de pressupost mai es va poder completar l’obra3.
L’any 1864, Batllevell, amb la col·laboració del seu amic Josep Antoni Obradors Poch (constructor del Teatre Municipal, del Pont de la Salut i de les obres del cementiri), va desenvolupar la idea de l’arquitecte provincial Francesc Daniel Molina, confeccionant el projecte d’expansió urbanística de Sabadell, aprovat a Madrid, però que no va poder ser dut a terme a causa de la oposició de diversos propietaris que no van voler cedir part dels seus terrenys, i no disposar dels mitjans per expropiar terrenys. El projecte pretenia crear quatre grans districtes, cada un d’ells seria com una petita ciutat i al seu centre una àmplia plaça, serveis públics i una gran font el mig; les cases construïdes serien amb uns angles en forma de xamfrans per tal de facilitar la circulació4.
L’any 1869 va ser nomenat Mestre d’Obres de l’Ajuntament de Sabadell. Entre les seves obres destaquen: la casa de Joan Fontanet Pont,la Casa Barata, situada al carrer Sant Josep núm. 22 – Model arquitectònic dins del seu gènere, amb torrassa, galeria porticada, balustrades de terra cuita i decoracions del famós pintor Josep Espinalt. La casa es va enderrocar l’any 1976 per construir-hi una llar d’avis, la “Llar del Pensionista”5; el Col·legi de les Escoles Pies (1871) de la Plaça Sant Roc -adquirit per l’Ajuntament de Sabadell del batlle Pau Montllor i Juncà per 285.000 pessetes per convertir-lo en el nou Ajuntament el 18806-; l’Estació dels Ferrocarrils de Sabadell (1889) -actualment terminal d’autobusos7 -; la reforma del Marquet de les Roques (1895) -casa d’estiueig del fill d’Antoni Oliver, Pere Oliver, i on temps després s’hi reuniria el seu net Joan Oliver amb “La Colla” de Sabadell8 -; Va construir moltes de les anomenades cases angleses “cases barates”, llars destinades a famílies treballadores; quadres tèxtils i casals.
“Casa Barata” de Joan Fontanet, situada al carrer Sant Josep, núm. .22. Construïda el 1865 per Gabriel Batllevell, va ser enderrocada el 1976 per construir-hi una llar d’avis (AHS)
Porxo de la Casa de Pere Oliver “Les voltes de l’Oliver”: Actual Casal Pere Quart. Autoria pròpia, 14 de gener de 2021
El 3 de novembre de 1914 l’Ajuntament de Sabadell, presidit pel batlle Feliu Griera i Dulcet, va acordar per unanimitat donar el nom de Batllevell a un carrer de la ciutat, que va des del carrer La Salut fins a la carretera de Prats9.
Sabadell, 22 de novembre de 1880 – 11 de març de 19311
Fotografia de Josep Renom Casamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach. Sabadell, 2000
Arquitecte modernista
Va néixer a Sabadell un 22 de novembre de 1880 al carrer Salut, número 51. El seu pare era el mestre d’obres Francesc Renom i la seva mare Joaquima Costa. Va estudiar primària a les Escoles Pies de la ciutat, i posteriorment arquitectura a Barcelona, on va tenir com a professor a Puig i Cadafalch.
El 1908 va acabar els seus estudis, i fou nomenat Arquitecte Municipal de Mollet del Vallès. Tres anys després ho seria de Sabadell, càrrec que va exercir durant 21 anys, fins la seva mort.
A Sabadell, realitzà nombrosos estudis i projectes, entre els més destacats la construcció del modern Mercat Central (1927-30); realitzà la urbanització dels Jardinets de la Caixa de Sabadell o la Plaça del Dr. Robert, coneguda popularment com el “Pla de l’Os”. Al costat de les palmeres hi va construir un quiosc modernista, on es col·locaven els professors de la Banda Municipal durant els concerts; i fou l’autor de les diverses fonts públiques a la Rambla i a altres punts de la ciutat amb una figura de ferro al seu damunt.
Edició postal d’autor desconegut (1910-1915 aprox.) Quiosc modernista de la plaça del Doctor RobertFont del Noi dels Càntirs (1919), obra d’ estil noucentista, ubicada a la pl. Jean Piaget de Sabadell, abans es trobava a la pl. Doctor Robert Mercat Central (1927-1930)
Altres obres seves son: la remodelació de la Casa de la Caritat (1928-30); els safareigs públics de la Creu Alta (1913); la Torre de l’Aigua (1916-1918)2, l’ampliació de l’Escorxador Municipal (1930); el Parc de Bombers (1930-31); el pavelló antituberculós Victòria Eugènia (1919 i 1928), a l’Hospital del Taulí; la remodelació del Consultori de Maternologia i Puericultura o “Casa de la Maternitat” (1922-26), del carrer de l’Illa, núm. 2. Al mateix carrer Illa, al núm. 13 hi ha la nau dita de Miquel Dalmases (1920), també obra de Renom, que serà enderrocada.
Antiga Casa de la Maternitat al carrer de l’Illa. Autoria pròpia
Firma de Josep Renom (arquitecto) a l’edifici de la Casa de la Maternitat. Autoria pròpia
Nau de Miquel Dalmases, aixecada el 1920. Obra de Josep Renom. Autoria pròpia
Pel que fa a habitatges particulars cal esmentar la Torre Claramunt (1919-20), del carrer de Latorre, núm. 67; la Casa Arimon (1911), al carrer d’Arimon, núm. 24; la Casa Trullàs (1915), al carrer del Convent, cantonada Sant Francesc, amb una gran quantitat de ferro; la Casa Buxó (1913-14), del carrer de l’Illa; la Casa Àngels Solà (1918-19), al carrer de les Planes, núm. 39; la Casa Costajussà (1919-20), al carrer de Gràcia, núm. 4-6; la Casa Renom (1912); les cases barates per a Eugeni Salat (1912) al carrer de Roger de Flor, cantonada Rosales; o la seva pròpia casa a la via de Massagué, núm. 83.
Renom i Costa,va promoure la supressió del passeig central de la Rambla, el qual durant la Festa Major de 1928 s’inaugurà el primer tram des de l’Euterpe fins el carrer Sant Pere. El mateix any, juntament amb l’arquitecte també sabadellenc Joaquim Manich, va redactar el projecte del Pla General de l’Eixamplament i Reforma de la Ciutat, on es volia protegir el Bosc de Can Feu com a parc de la ciutat i intentà convertir Ca n’ Oriach en zona residencial.3
Algunes de les seves obres tampoc s’han lliurat de la destrucció, com el cas del Despatx Sallarès Deu enderrocat als anys 70.
Durant molts anys va exercir com a professor de dibuix a l’Escola Industrial4; del 1909 al 1931 va formar part de la Junta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i va dissenyar el mobiliari públic de la biblioteca d’aquesta.
Tot i que la majoria de les seves obres van ser a Sabadell, també en va portar a terme a altres localitats de Catalunya, com el santuari i monument de la Mare de Déu del Colell (1915) que mai es va arribar a acabar.
Des de l’1 de gener de 1939 un carrer al centre de la ciutat porta el seu nom.
3 Rios i Masanell, Joan. Personalitats sabadellenques que donen nom als carrers de la ciutat. ‘Josep Renom i Costa (1879-1931)’. Jove Cambra de Comerç, abril 1982 (pàg.44-45)
4 Deu i Baigual, Esteve; Galceran i Abella, Anna i Puig i Pinyol, Maria Rosa: Coneixem Sabadell? Ajuntament de Sabadell. Sabadell, juny del 1984. ISBN 84-505-0170-9, planes 9 (pàg. 5-96)
