Vilanova i la Geltrú, 1870 – Santiago de Xile, 10 de novembre de 1960
Mestre d’obres i militant de la CNT
Havia nascut aproximadament el 1870 a Vilanova i la Geltrú. Amb 14 anys ja estava afiliat al Sindicat de Camperols. En morir el seu pare i al prohibir-li un enterrament civil, va assaltar el cementiri de nit i el sepultà. Es va emparellar en unió lliure amb la sindicalista i feminista Roser Dulcet.
En 1908 es va veure implicat en el procés contra el terrorista i confident Joan Rull. El juliol de 1908 va ser cdetingut amb Josep Giner i Jaume Sellarès, acusats d’haver col·locat dues bombes a Barcelona el gener de 1907.
Cap el 1909, després de ser acomiadat de la feina i inscrit en la “llista negra” de la patronal, com la seva parella Roser Dulcet, es va establir a Sabadell on participà a l’anomenada “Setmana Tràgica”. Entre 1913 i 1914 s’enfrontà als lerrouxistes del Partit Radical. Participà a la vaga de la construcció entre abril i juliol de 1913 i a la de paletes de gener de 1916. Amb Ducet s’exilià divereses vegades a França, a les localitats de Seta i Montpeller, el 1917 retornà a Catalunya i el mateix anà a Madrid per col·laborar a la vaga conjunta entre la UGT i la CNT, però es va baixar del tren per la seva desconfiança amb el PSOE que també convocava vaga. El 1918 participà a Conferència Nacional de Grups Anarquistes celebrada a Barcelona i s’integrà en el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya. Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 participà juntament amb Jaume Daví i Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el Congrés de Sants de la CNT, on s’aprovarien els Sindicats Únics (de ram), que serien claus a la Vaga de la Canadenca al unir tots els treballadors d’un ram del treball. Serà empresonat a causa d’aquesta vaga, durant 11 mesos. Es va separar de Roser Dulcet, i aquesta es va unir amb Marcelino Silva.
Militant de la CNT de Sabadell, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser reprimit per la seva activitat sindicalista. Va ser empresonat diverses vegades i sovint s’hostetjava temporalment a Barcelona per evitar ser perseguit o pres. Va ser empresonat i el 30 de novembre de 1920 tancat el vaixell “Giralda” i traslladat al penal de la Mola de Maó, juntament amb altres militants sindicalistes i republicans com Salvador Seguí, Daniel Rebull, Marti Barrera i Lluís companys, un total de 36 deportats.
De professió paleta, va anar aprenent l’ofici, arribant a ser mestre d’obres. Solé era vegetarià i anarquista. Un dels episodis de la seva militància sindicalista va ser quan al carrer Vilarrubias un encarregat de telers aprofitava el seu càrrec per assetjar les dones treballadores, Solé es va disfressar de dona i amb una “mà de morter” de metall el va atacar i advertir que no ho tornés a fer. Una altra acció coneguda seva, va ser la destrucció de la làpida que donava el nom de Primo de Rivera a la Plaça Major.
Durant la República va crear la cooperativa “La constructora catalana”, encarregant-se de diferents obres a la ciutat, especialment a la Rambla. Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de Sabadell a la Conferència Regional de Sindicats de la CNT al Palau de Projeccions de Barcelona. Posteriorment, entre el 10 i 16 de juny de 1931 va ser delegat de la CNT al Congrés del Conservatori de Madrid. Així mateix, amb un grup es dedicava a enquintranar els temples catòlics de la ciutat.L’abril de 1932 participà en un míting a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i el maig d’aquell any va fer la conferència “Los valores moral y material del sindicato”. Entre el febrer i el març de 1933 va ser un dels principals cenetistes que van organitzar la vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El març de 1933 participà com a delegat de dit sindica a la Plenària Confederal. Es decantar pels sindicats d’Oposició, però després va continuar la seva militància a la CNT, a diferència d’altres sindicalistes sabadellenc com Josep Moix, Jaume Camps o Josep Rosas.
Durant la Guerra Civil, es va quedar a la reraguarda, treballant per l’Ajuntament, ja que el conflicte el va agafar amb 66 anys. Un cop acabada la guerra es va exiliar a França des d’on va embarcar amb el vaixell “Winnipeg” a Santiago de Xile. A Santiago de Xile es va trobar amb altres catalans i sabadellencs exiliats, Esteve Aguiló o el conseller de cultura de l’Ajuntament durant la República, Salvador Sarrà, on es coincidien al Casal Català de la ciutat. A Santiago de Xile va continuar fent de Mestre d’Obres, treballant duranta anys, tot i la seva avançada edat. Des de Xile va enviar i a través d’una filla seva que vivia a Perpinyà, va poder enviar diners als empresonats republicans i sindicalistes reprimits pel règim franquista.
Va morir a Santiago de Xile el 10 de novembre de 1962 amb 90 anys, després d’haver-hi passat 38 anys.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Simó Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 13 de desembre de 1986
Nord-est Llibertari. ‘Antoni Soler Cuadrat’, 10 de novembre de 2020 <https://nordestllibertari.blogspot.com/2020/11/antoni-soler-cuadrat.html>
