Terrassa, 27 de juny de 1829 – Sabadell, 19 de març de 1893[1]
‘Efemérides ciudadanas‘. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
Batlle de Sabadell de la I República
Va néixer en una humil família d’artesans de Terrassa. De ben jove es va traslladar a Sabadell per treballar de pouaire[2], a la casa particular del carrer del Sol, 60, Quedà vidu també molt jove, i dedicà la seva vida als seus ideals.
Amb 38 anys, Josep Vidal, va viure la revolució de setembre de 1868, sent membre de la Junta Revolucionària que el 30 de setembre del mateix any ocupà l’Ajuntament de Sabadell, acompanyat de Feliu Crespí i Cirera i Joan Sallarès i Gorina, entre altres. La Junta Revolucionària va fer pronunciar-se als pobles de les rodalies de Sabadell fins a Sant Feliu de Codines i va fer innecessària la presència del Regiment de Lleó que havia estat enviada per si es produïen avalots.[3]
El 16 de gener de 1870, Josep Vidal va ser escollit batlle de l’Ajuntament de Sabadell, sent alcalde de la I República, fins el dia 21 de gener de 1872.
Durant la seva batllia, cal destacar dues importants actuacions, la primera, la defensa del model urbanístic ideat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina (3), que va presentar els plànols l’any 1868 i foren executats pels mestres d’obres, Gabriel Batllevell i Tort i Josep Antoni Obradors, modificats posteriorment, i que finalment, van quedar pràcticament suspesos per complet, exceptuant la parròquia de Sant Salvador, motiu pel qual els carrers d’aquella zona eren més amples i amb xamfrans a les cantonades. La segona, va ser respecte l’edifici de l’Ajuntament, en aquell moment els Pares Escolapis estaven edificant el seu nou col·legi (actual Ajuntament), amb permís del Govern Civil, s’edificava sobre la línia més avançada de l’assenyalada en el plànol de la Plaça Sant Roc. Durant el mes de novembre de 1871, aprofitant que Vidal estava absent per malaltia, els regidors van decidir tirar a terra la part edificada. Assabentat de la operació portada a terme a la seva esquena, Vidal va suspendre l’acord i en la sessió següent el governador ratificà la seva decisió. Tot i que el litigi durà alguns mesos, l’edifici quedà construït com ho està actualment[4].
El dia 3 de novembre de 1914, l’Ajuntament presidit pel batlle Silvestre Romeu i Voltà, acordà per unanimitat posar el nom de Josep Vidal a un carrer de la ciutat, situat entre el carrer de Quevedo i el de Francesc Izard (tram de la Gran Via), conegut amb el nom de carrer de Vidal[5].
[1] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
[2] ‘Efemérides ciudadanas’. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
[3] Baqués, Josep; Baró, Josep. Gent nostra als carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995
[4] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
Sabadell, 15 d’octubre de 1903 – 2 de desembre de 1977
Joan Miralles i Orrit. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Alcalde de Sabadell durant la II República (29 de maig de 1936 – 17 d’octubre de 1936)pel“Círcol” Republicà Federal (CRF)
Va prendre possessió com a Alcalde el 29 de maig de 1936 a conseqüència de la dimissió al·legada per malaltia deMagí Marcé Segarra, també del CRF. Va dimitir el 17 d’octubre del mateix any, per estar en desacord amb la forma d’actuar de determinats dirigents polítics al esclatar la Guerra Civil. Anteriorment, havia estat regidor de Mercats i Avituallaments.
Fill d’Andreu Miralles Clotet i de Brígida Orrit Pedrigués, dos senzills treballadors que van inculcar als seus fills l’esforç del treball i la consciència social. Es va casar amb Carme Molist Capdevila, amb qui tingué dos fills: Montserrat i Llibert. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell, posteriorment es va formar professionalment al Col·legi Mercantil i a les classes nocturnes de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Va començar a treballar als 14 anys, com aprenent de manyà als tallers metal·lúrgics de Baciana i Sanahuja, fins exiliar-se el gener de 1939, també durant la seva curta alcaldia, anant agafant llocs de més responsabilitat. Aquesta empresa va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil per tal de fabricar-hi material de guerra. La seva esposa també va continuar treballant quan ell exercia de Batlle, en el seu cas, a la fàbrica de Pere Sampere i Juanico, on hi treballà fins a la seva jubilació.
En incorporar-se a treballar, també ingressà al CRF, on sobretot era un habitual de la seva biblioteca. Els seus companys de treball i també del CRF l’acompanyaven en les hores de consulta i lectura en aquesta: Francesc Fité, Jaume Viladoms, Padrós, Serracant i Saus,entre altres.
Va participar a la campanya electoral del 12 d’abril de 1931, en nombrosos mítings arreu de la comarca, sovint com a orador, amb el seu amic Joan Ferret Navarro, que va sortir escollir diputat a Corts.
Joan Miralles al centre acomiadant a un grup de nens de les colònies escolars de 1935. A la seva esquerra, l’exalcalde Josep Germà i Homet, 16 de juliol de 1936 (AHS)
Quan el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins la República Federal Espanyola, Miralles, juntament amb un grup de republicans i rabassaires es va posar a les ordres del president. Va ser detingut pels militars a la carretera de Sant Cugat a Barcelona i traslladat amb altres companys al vaixell “Uruguay”, que fondejava al Port de Barcelona, i que va servir com a vaixell presó pels revoltats. Durant el temps que va restar pres, la seva esposa estava embarassada i es va prometre que si el seu espòs sortia en llibertat, posaria al seu fill Llibert. Unes setmanes abans del naixement, Joan Miralles va ser posat en llibertat i assistí al naixement del seu fill l’11 de juny de 1935, que com prometé la seva esposa, es digué Llibert.
Va prendre possessió com a Alcalde per acord unànime del Consell Directiu del CRF, en substitució de Magí Marcé Segarra, esdevenint el quart batlle de la República i l’últim del CRF. Al fer-se càrrec de l’alcaldia, va demanar a la Dipositaria Municipal, l’acte d’arqueig del comptes. I que hi estiguessin presents el batlle accidental sortint Francesc Tomàs i Soler, l’interventor Jaume Camps Ubach i el Dipositari, Joan Domènech Duran. Un cop fetes les pertinents preguntes, va aprovar l’acte.
Va dimitir el 17 d’octubre del mateix any, demanant al batlle entrant Josep Moix i Regàs, a l’interventor Jaume Camps Ubach, i el Dipositari, Joan Domènech Duran, que també es fes l’acte d’arqueig dels llibres de comptabilitat de l’oficina d’intervenció i de la Dipositaria. Acte que va ser aprovat amb un certificat que acreditava l’eficient administració municipal durant el seu mandat.
En el curt termini de sis mesos que va estar en el càrrec, l’Ajuntament va comptar amb el mateix equip de l’anterior batlle Magí Marcé. Es va realitzar diverses obres municipals d’importància, com la conducció d’aigua i de gas a Can Rull, la construcció de noves escoles i l’ampliació del transport públic urbà.
Durant i després del cop militar del 18 de juliol de 1936, Miralles es va veure desbordat alhora d’aturar les accions dels grups d’incontrolats. Disconforme perquè determinats dirigents sindicals i polítics emparaven les accions d’aquests grups, va dimitir del seu càrrec de batlle el 17 d’octubre del mateix any a favor de Josep Moix Regàs, líder de laFederació Local de Sindicats (FLS)i posteriorment del PSUC. Els republicans federals, perdien l’hegemonia política de la ciutat a favor dels sindicalistes i comunistes.
El gener de 1939, es va exiliar a França, on hi estigué tres anys. El 1942 va arribar a Catalunya a través de Portbou, on va ser detingut per la policia i traslladat a un camp de concentració de Reus. Després de diverses setmanes al camp, va ser traslladat a la presó Model, per ser jutjat per les seves responsabilitats polítiques durant la II República. Va ser posat en llibertat, però desterrat a Blanes, on havia de presentar-se periòdicament davant les autoritats.Durant la seva estada a Blanes va poder treballar els tallers metal·lúrgics de SAFA.
El 24 de juliol de 1946, va ser indultat i tornà a Sabadell, fixant la seva residència al carrer Peralada, 43 (1). Tot i que aconsellat per familiars i amics, treballà a Barcelona fins la seva jubilació. Va morir el 2 de desembre 1977 a la seva casa del carrer Parellada del barri d’Hostafrancs de Sabadell a l’edat de 74 anys.
Esquela de Joan Miralles i Orrit. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
‘Joan Miralles: Quart batlle de la segona república’. Sabadellencs, Ricard Simó i Bach. Pàgs. 22-23. Diari de Sabadell, 5 de desembre de 1981.
(1) Carta del 16 d’agost de 1946 de la Junta de Libertad Vigilada, amb entrada a l’Ajuntament de Sabadell el 21 d’agost. On s’informa de l’indult de Joan Miralles amb efectivitat a partir del 24 de juliol . AMH 1620/1 ‘Junta Local Pro-Presos, 1943- 1954’. Correspondència rebuda de l’any 1946 (AHS)
Joan Massagué. Fons Ricard Simó i Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Fill de Fidel Massagué i de Camila Vilarrubias. Realitzà l’ensenyament primari al col·legi de les Escoles Pies, i posteriorment va estudiar Teoria dels Teixits i treballà a l’empresa tèxtil Corominas, finalment es va dedicar a l’activitat política i empresarial. Es casà amb la també sabadellenca, Maria Corominas, i tingueren cinc fills: Josep, Joaquim, Zenòn, Manuela i Fidel.
Joan Massagué va formar part de l’Ajuntament i fou batlle de la ciutat en diferents ocasions, en total va ser designat tres vegades com a alcalde, compaginant-ho amb el càrrec de president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, en els períodes: de l’1 de gener de 1890 a l’1 de juliol de 1891, i posteriorment, del 2 d’abril de 1901 fins el dia de la seva mort el 28 d’abril de 1901. L’any 1896 era vicepresident segon del Partit Fusionista, l’any 1897 fou escollit regidor, i el 1898 era vicepresident del Círculo liberal2.
Com a Batlle va destacar per la construcció d’obres públiques a través de la corporació municipal, que van suposar les més importants reformes urbanístiques del darrer terç del segle XIX. Entre les obres públiques impulsades per Joan Massagué destaquem: l’obertura del carrer de Barcelona (actualment Avinguda de Barberà), des del carrer Tetuan fins a Barberà, col·locant arbres a cada costat; la urbanització i embelliment de Places i carrers com la Plaça Sant Roc, o els carrers Alfons Sala, Calasanç Duran, Latorre; la ordenació i construcció de l’Eixample, amb la regularització de la Plaça Major (actual Passeig de la Plaça Major); l’enderrocament dels edificis de l’antiga Plaça Manresa (actual Plaça de l’Àngel), obrint-se l’accés a l’antiga carretera de Manresa (actual Via Massagué), via que donava un mal aspecte a la ciutat a causa de les eixides de les edificacions del Carrer del Raval de Dins.
Així mateix, va aconseguir posar fi als litigis entre l’Ajuntament i els Pares Escolapis per la qüestió de l’edifici del Col·legi (actual Ajuntament de Sabadell). Arribant a l’acord per la construcció de les actuals Escoles Pies, obra de l’arquitecte Miquel Pascual amb les orientacions donades pel Rector del col·legi, P. Joaquim Corominas o Plà, que va ajudar a que s’arribés a l’acord perquè l’Ajuntament a canvi es fes propietari de l’antic Col·legi dels Escolapis. Massagué també va col·laborar en la construcció d’edificis religiosos, com l’església de la Puríssima Concepció, iniciada el 28 d’agost de 1879 i finalitzada el 31 de juliol de 1885, el campanar per això, no va comença a construir-se fins el 1892; el Santuari de la Mare de Deu de la Salut (1882) i la capella del Cementiri Municipal (1893).
A les actes de la secció municipal de l’11 d’abril de 1901, es troba ressenyat el prec dels regidors de l’Ajuntament, perquè Joan Massagué (llavors Alcalde), abandoni la sala, per tal de tractar assumptes que l’afectaven a ell directament, Massagué s’absenta un moment. I els regidors fent palès els mèrits que ostenta, acorden per unanimitat donar el nom de Joan Massagué al carrer anomenat Carretera de Manresa; un cop pres l’acord, Massagué retornà a la sala per donar les gràcies. Pocs dies després d’aquest acord, el 28 d’abril de 1901, Joan Massagué mort en el seu domicili de la Rambla, núm. 229. Durant el seguici del seu enterrament, al arribar al començament de la Via Massagué, va ser descoberta la placa que dóna nom a la via.
Imatges extretes de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 25 abril del 2001
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Castellar del Vallès, 15 d’octubre de 1873 – Sabadell, 17 d’agost de 1936
Josep Germà Homet. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Industrial licorer, fundador de la Destil·leria Germà al 1898 i propietari de l’Anís del Taup, mecenes de la cultura, president de l’Atlètic de Sabadell i el Centre d’Esports Sabadell, cofundador de l’Aeroclub Sabadell i el del Vallès, i alcalde de Sabadell
Va néixer el 15 d’octubre de 1873 a Castellar del Vallès. Els seus pares, Miquel i Antònia eren de classe treballadora. Quan tenia 5 anys, es va traslladar amb els seus pares a Sabadell, on va fer la primària a l’Escola Pia. Als 10 anys va començar a treballar d’aprenent de cuiner, però el cap de poc temps va entrar a treballar a la fàbrica de licors dels germans Capellades, que estava situada al carrer Sant Oleguer, número 112. Posteriorment va aconseguir comprar l’empresa i l’any 1902, amb 27 anys, va crear la marca Anís del Taup a més de crear nombrosos licors. Va cuidar especialment la publicitat i el disseny de la marca, viatjant a París per aprendre dels models de cartells, targetes, ampolles, etiquetes i miralls que es feien. L’Anís del Taup va aconseguir fer-se conegut no només a l’estat espanyol, sinó també a Europa, Nova York i Argentina. L’any 1908 va aconseguir la Medalla d’Or a Saragossa i el 1920 la Creu al Mèrit i la Medalla d’Or a Milà.
Cartell de licors de Josep Germà. Arxiu Històric de Sabadell (AHS):
Aficionat al futbol, mecenes de l’esport i d’entitats i esdeveniments socials i culturals
Pel que fa a la vessant esportiva, sempre va ser molt aficionat al futbol, i va presidir durant molts anys l’Atlètic Sabadell. També va ser president del Centre d’Esports Sabadell i tresorer de la Federació Catalana de Futbol. En altres esports, va ser el fundador de la Penya Ciclista Palomillas, president de Boxa Sabadell i membre de la Penya Automobilística Rin. A més va ajudar a joves esportistes sense recursos a tenir la oportunitat de poder competir.
Va col·laborar i participar en entitats com les colles de carreters a les passades de Sant Antoni Abad (dia dels burros), a esdeveniments com els Jocs Florals o la Festa Major a promoure i en finançar les colònies infantils d’estiu, Sant Jordi, o l’Homenatge a la Vellesa (jornada dedicada a la gent gran).
Alcalde de Sabadell després dels Fets del 6 d’octubre de 1934
A causa de Els Fets del 6 d’octubre de 1934, contra l’entrada de la feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern de la república de la Fraternidad Republicana Radical (FRR) -lerrouxistes- i amb la proclamació del president Companys de la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques; l’autoritat militar va nomenar Josep Germà alcalde per la FRR, exercint de batlle de Sabadell des del 13 d’octubre de 1934 fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936 (bienni negre), quan va ser expulsat després de la victòria de les forces del Front d’Esquerres. La FRR amb l’entrada de la CEDA s’havia anat dretanitzant, tot i que a Sabadell mantenia cert prestigi pel seu republicanisme i anticlericalisme. Josep Germà, va morir assassinat a la cuneta de la carretera de Castellar a Matadepera a l’inici de la Guerra Civil, el 17 d’agost de 1936, quan tornava de les Arenes. Des del 25 de febrer de 2011 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom (1).
El 2013 un besnét seu, Ramon Comadran, va tornar a obrir l’empresa amb el nom de Destil·leria Germà, que el 2015 va guanyar la Medalla d’Or 2015 al Concurs Mundial de Brussel·les per la seva ginebra Dry-Gin Germà Premium. (2)
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
(Puig-reig, 13 de setembre de 1892- Sabadell, 12 de desembre de 1972)
Metge i alcalde de Sabadell de 1923 a 1930, durant la dictadura de Primo de Rivera, i primer alcalde de la dictadura franquista (del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939)
Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona, es va traslladar a Sabadell, on ingressà al Cos Mèdic Municipal l’any 1918.
Relat al seu despatx. Anys 20 (AHS)
El Dr. Esteve Maria Relat Corominas, metge i alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) en un acte contra la blasfèmia entre 1925-1930. Arxiu Històric de Sabadell. Francesc Casañas Riera.
ALCALDE DURANT LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA: REPRESSIÓ A LA OPOSICIÓ I CONSTRUCCIÓ D’OBRA PÚBLICA
L’1 d’octubre de 1923, i pel fet de ser llicenciat, el van nomenar alcalde, càrrec que va exercir fins el 7 de febrer de 1930. La seva alcaldia va estar marcada per dos fets: La repressió contra la oposició, especialment contra la CNT però també contra els republicans federals i altra oposició d’esquerres; i la construcció d’obra pública com el Mercat Central.
La tasca repressiva la va dur a terme el carlista i dirigent del sometent local, Enric Sarradell, Inspector en Cap de Vigilància, amb el suport del tinent coronel de la Guàrdia Civil,Manuel Tejido,que van dedicar-se areprimir la vaga general revolucionària de 1917 i tota manifestació obrera fora del Sindicat Lliure.
Pel que fa a la construcció d’obra pública i actuacions. La construcció del Mercat Central, va ser dissenyada per l’arquitecte municipal, Josep Renom, així com la majoria d’obres:
La reconversió de la vella Rambla en bulevard (1928).
Les millores a la Casa de la Caritat (1929), ubicada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxil (antiga Plaça Marcet).
El Consultori de Puericultura i Maternologia (1927) al començament del carrer Illa i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia (1927) al Taulí.
En col·laboració amb el també l’arquitecte sabadellencJoaquim Manich, va dissenyar el Pla d’Eixample i Reforma de la Ciutat (1928) que preveia convertir el bosc de Can Feu en un gran parc públic i els terrenys de Ca n’Oriac en una ciutat jardí, el primer no es va dur a terme i el segon, es faria una part durant la República, Lluís Companys s’hi va fer una casa.
LaTorre de l’Aigua (1919) juntament amb l’enginyer Francesc Izard.
Renomva estudiar mercats considerats modèlics com els de Terrassa i València i va viatjar a l’estranger per documentar-se en d’altres. Segons l’historiador Andreu Castells -basant-se en els actes de l’Ajuntament, el projecte es va dividir en dues parts, per tal de poder subhastar les obres per un valor inferior al milió de pessetes de manera que no s’hauria de fer cap concurs-oposició entre contractistes i arquitectes i així es va donar el ple control a Renom. A la segona fase s’afegirien les rectificacions que calguessin.
Segons Josep Casamartina, “per cobrir l’expedient” es presentaren dos projectes: un de l’arquitecte F. Terrades i l’altre del també arquitecte i constructor Josep M. Barenys, el qual un cop finalitzada l’obra s’ encarregaria de supervisar-ne els costos.
El projecte de Renom va quedar enllestit el 1927 i el 2 de maig del mateix any es va posar la primera pedra. L’11 de novembre de 1927 es va formalitzar el contracte entre l’Ajuntament, el constructor Pere Arderiu i l’empresa barcelonina de Miquel Mateu, qui anys més tard seria el primer alcalde franquista de Barcelona, per fer l’estructura metàl·lica.
CRÍTIQUES I ACUSACIONS DE CORRUPCIÓ
No havien començat les obres quan es va difondre que el seu valor passaria de 1.200.000 pessetes i es va criticar que Renom hagués cobrat només per presentar el projecte 50.000 pessetes. De fet, Renom havia estat esquitxat per l’afer de la compra dels terrenys de la caserna de la Guàrdia Civil. Es tractava d’acusacions sobre la seva connivència amb la dictadura i els favors especials i diners rebuts del seu amic l’alcalde Relat.
Amb la caiguda de la dictadura es va constituir, el 21 de març de 1930, la Comissió Revisora per investigar les irregularitats comeses durant aquest període.Respecte al Mercat Central, el 17 de setembre del mateix any, es va emetre un informe on s’apuntava al caràcter manipulat de l’avantprojecte.
Així, un dels primers acords de la Comissió va ser exigir a Renom la devolució de les 25.000 pessetes que, segons la documentació, havia cobrat de més en l’obra. D’altra banda, va ser acusat d’haver actuat incorrectament a les obres de les clavegueres o la reforma de la Casa de la Caritat on s’assegurava que rebaixava el sou dels treballadors per pagar comissions als empresaris que van intervenir en les obres. I a diversos industrials i comerciants que havien treballat a les seves ordres, no van poder justificar-les documentalment de manera que no van poder cobrar-les.
Per Andreu Castells, aquests casos de males pràctiques i corrupció, van precipitar la seva mort política poc abans de la proclamació de la Segona República. Mai s’ha acabat d’aclarir el paper de Relat en aquests afers polèmics. Castells pensava que era una víctima dels seus propis “embolics”.
Casamartina defensa la seva honorabilitat adduint que elsobrecost s’explica per haver introduït millores en els materials de construcció del Mercat, justifica el cobrament dels honoraris del seu projecte per la manca d’una infraestructura municipal adient i atribueix l’increment del cost del projecte al pressupost directament aprovat per decret d’ alcaldia. En qualsevol cas reivindica la qualitat d’una obra considerada modèlica, pràcticament per unanimitat, que va ser objecte d’un ampli reportatge a la “Revista del Cuerpo Municipal de Arquitectos de España“.
BREU ALCALDE FRANQUISTA
Relat va ser alcalde de Sabadell del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939. Relat ja no tenia el suport d’un partit únic com en temps de Primo de Rivera era la Unión Patriótica, els membres del seu equip eren majoritàriament gent de dretes que s’havia quedat a la ciutat. Relat va anar perdent suport en els grups de poder econòmic de la ciutat com el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç; i per altra banda estava pressionat pels Falangistes que es volien cobrar el botí de guerra controlant el consistori i establint una xarxa de col·laboració amb els industrials tèxtils de la ciutat. D’aquesta xarxa clientelar, l’alcalde Marcet en seria la figura principal, pel seu pes polític com alcalde falangista i excombatent, i com a industrial tèxtil.
Els falangistes, especialment els excombatents, se’l volien treure de sobre acusant-lo de passivitat davant la guerra (no va anar-hi i es va quedar a Sabadell) i per ser monàrquic alfonsí. Domènec Codina va intentar agredir-lo davant Sant Fèlix, i Relat li va fer una empenta. Amb aquest episodi i la campanya en contra van provocar la seva dimissió. Codina va denunciar a Relat peragressió i “contusión en el pómulo izquierdo, región molar”, aquest va ser absolt en la sentència del 28 de juny de 1941 al considerar el fiscal que l’empenta havia sigut en defensa pròpia.2
Fa poc el nét de Relat, Esteve Argemí Relat, va cedir diversos documents inèdits a Antonio Santamaria, on Relat avala a diverses persones durant el franquisme perquè no fossin perseguides:
Fotografies de Relat als anys 60. Fons Relat Argemí:
Relat amb un grup d’amics: Ricard Simó Bach, Ramon Moix Cusido, Joan Sala Rovira, Joan Sala Pedrós,
1 Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)
2 Sentència del 28 de juny de 1941 rubricada per Vicente Renare Secretari instructor Jorge Batallé. Fons Esteve Argemí Relat
Casamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000
Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980
Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)
Sabadell, 17 o 23 de novembre de 1831 – 17 de febrer de 1903
Republicà federal, progressista, i en la terminologia de l’època, lliurepensador
Molt reconegut al Sabadell de finals del segle XIX, va fundar la lògia maçònica Ossiris, el 1880; la societat “La Emancipación. Sociedad de Actos Civiles”, el 1882, que promovia les cerimònies civils per a casaments i enterraments, i en gestionava els dificultosos tràmits prop del Registre civil; i el 1881, el “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico”, en què eren acceptades les dones, com a resposta al classisme de l’Ateneu Sabadellenc. Portà a Sabadell la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), única seu fora de Madrid, i les escoles laiques, entre altres, l’Escola Laica de la Dona.
Va ser primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell que presidia Joan Vivé i com a jutge municipal celebrà els primers casaments civils a la ciutat. Va proclamar la I República des del balcó de l’Ajuntament amb l’alcalde Josep Cabané Sans, i el comandant militar de la plaça, Joaquim de Brugada, “como la forma de gobierno legítima del país”.
Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 196512
Pere Pascual Salichs. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Dirigent d’Acció Catòlica, els Lluïsos, director del Diari de Sabadell. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922. President de la Lliga Regionalista de la ciutat i assessor del Banc de Sabadell. Amb la victòria franquista va ser nomenat Secretari de la Corporació de l’Ajuntament
Fill de Josep Pascual Carol i Rosa Salichs Marquès, el 19 d’abril de 1916 es va casar amb Enriqueta Franeri, amb qui tingué tres fills: Josep, Artur (aparellador) i Rosa (casada amb Agustí Bassols).
Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’ Advocats de Sabadell de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’ Acció Catòlica, els Lluïsos, la Lliga Regionalista i Director del Diari de Sabadell. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell.
Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recorda’ls-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria, i sobretot forces de cavalleria.
Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912.
Va ser nomenat Secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents van nomenar a Pere Pascual secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant.
Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no es va exiliar, va passar la guerra a Sabadell. Finalitzada aquesta es va incorporar novament a la Secretaria de l’Ajuntament i va escriure nombrosos articles com a col·laborador a “Boletín” i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”. També va escriure narracions sense publicar-les, per plaer (més aviat de fantasia).
En el primer número del diari de FET-JONS “Sabadell”, Pascual Salichs ja va demostrar haver abandonat el seu catalanisme anterior:
“…En una palabra: ha de poseer (la ciutat) cada factor y elemento integrante de la ciudad, ser individual o colectivo, la firme convicción de que la ciudad es el taller de la máxima laboriosidad del que somos obreros todos, para dar satisfacción a todas las necesidades. Desde las de entidad física y material, a las de gran envergadura espiritual, económica, cultural y benéfica. Pero como célula tan solo de una Entidad superior única e indivisible que es España”
Martin Berbois, Josep Lluís. El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell de 1936 fins els primers anys del franquisme. Arraona: revista d’història, AHS. Núm.28, 4a època. 2004. (P.164-185) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214/280847> p.179.
Els últims anys de la seva vida, visqué a Barcelona, a la Rambla de Catalunya núm. 23, on moriria el 17 de desembre de 1965. El funeral va tenir lloc a l’Església de Sant Fèlix el 22 de desembre, va ser oficiat per Mossèn Joan Peris, presidit per familiars i la corporació municipal en ple, presidit pel batlle Josep Burrull, l’exalcalde Antoni Llonch, representació del Banc Sabadell, Col·legi d’Advocats i múltiples entitats ciutadanes.3
1 ‘EVOCACIO’ Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 28 de juny de 1986
2 Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Centelles, 14 de febrer del 1872 – Buenos Aires, 27 de febrer del 19441
Retrat d’estudi de l’alcalde de Sabadell, Salvador Ribé Garcia, ca.1930. Autor desconegut (AHS)
Republicà federal, empresari i primer batlle de la segona República
Nascut a Centelles en una família de treballadors, vingué a Sabadell de molt jove per treballar en el tèxtil i més endavant és convertí en empresari del sector. Es casà amb Maria Anfruns i Vallribera, amb la qual tingueren cinc fills: Josep, Salvador, Feliu, Genís i Joan. Els dos primers foren coneguts a la ciutat per les seves activitats socials i en la indústria. Vivia al carrer Calderon, 117.2
Gran admirador del dirigent republicà federal Francesc Pi i Maragall, s’afilià de ben jove al “Círcol” Republicà Federal (CRF), on conegué als que van ser els seus amics: Jaume Xercavins, Joan Torras i Serra, Jaume Ninet i Vallhonrat (seria primer tinent d’alcalde de Salvador Ribé), Joan Mora, Josep Soley, Francesc Tomàs, Joan Morral, Emili Tintó, Magí Marcé i Segarra, Joan Puig i Pujol, Josep Centellas i Joan Ferret, entre d’altres. Fou elegit el 14 d’abril de 1931 primer alcalde de la segona República a la ciutat, càrrec que ocupà fins l’1 de febrer de 1934.
Ban de l’Ajuntament de Sabadell, 14 d’abril de 1931. Salvador Ribé, batlle de la ciutat informa a la població de la proclamació de la República
Durant el seu mandat es prioritzà l’accés a la cultura i l’ensenyament de la població treballadora. La conselleria de cultura era portada pel conseller en cap, Joan Mora i Adserà, que més tard va ser diputat del Parlament de Catalunya. Joan Mora, comptà amb la col·laboració del seu amic Joan Sallarès i Castells, impressor, llibreter i editor, i una de les principals figures intel·lectuals de la ciutat. També comptà amb l’ajuda de l’historiador Miquel Carreras i Costajussà, el qual s’edità el seu llibre “Elements d’història de Sabadell”, que varen regalar als col·legials per Sant Jordi. També va destacar la construcció de diverses escoles, com l’escola pública de Can Rull3 i la inauguració del Museu d’Història.
Salvador Ribé, alcalde de Sabadell, fa un discurs durant l’acte de col·locació de la primera pedra de l’escola Can Rull, a Sabadell. L’acompanyen Claudi Ametlla, Governador Civil de Barcelona (primer a la seva esquerra) i Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (tercer a la seva dreta, amb bigoti), entre d’altres, 5 de març del 1933. Joan Llobet i Prunés (AHS)
Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 19741
Manuel Farràs i Baró. Fons Ricard Simó Bach (AHS)
Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).
Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell2 i conseller de Sanitat i Assistència Social3. encarregat del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats4. Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran i Oleart.5
Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys.6
Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a “paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la Volta a Catalunya i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi.7
Es va casar amb Mercè Albert i Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal(CRF)8.
Va col·laborar amb tots els alcaldes que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936, fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix(també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat9que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.
Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró
Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del President Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.
Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.
A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE)10, que va ser la seu central del govern de la República espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.
Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.
La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’ estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.
Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró
1 Simó i Bach, “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981
3 Vargas Puga, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274)
4 Santamaría, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017
5 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili (pàg 73-76). Sabadell: Agulló-Costa (1986)
8 Pozo González, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofía i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154
9 Pereira, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004
Sabadell, 12 d’octubre de 1812 – 1 de setembre de 1884
Feliu Vilarrubias i Busquets. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Diputat provincial, alcalde i advocat.
Procedent d’una família clerical i carlista, de professió advocat. Fou deixeble de l’eclesiàstic integrista Jaume Balmes, a la universitat de Cervera. Va traduir del francès, en col·laboració amb Josep Sardà, diverses obres de jurisprudència, entre les quals destaca “Las leyes civiles” en su orden natural. Va col·laborar en els periòdics barcelonins “El Vapor” i “El Telégrafo”, i va escriure diverses obres d’assaig, el 1856 va publicar la seva obra més notable, “L’autoritat i la llibertat en harmonia”, deixant inèdita “L’estat polític civil i social de l’home”.
Fou diputat provincial de 1860 a 1864, aconseguí que la Diputació de Barcelona accedís a obrir la carretera de Sabadell a Caldes, després de construir el pont sobre el Ripoll, conegut des de llavors com a pont de la Salut, que es va començar a construir el 1862 i es va inaugurar el gener del 1864.
Exercí d’alcalde de Sabadell de 1867-1868, després de la frustrada revolta liberal de l’agost de 1867. El 1868 va ser expulsat del consistori després de la victòria liberal que foragità també a la reina Isabel II. Va intervenir en la constitució de la Societat de la Mina d’Aigües.
Durant el seu mandat, es construí l’Hospital i la Casa de la Beneficència, on actualment hi ha la Plaça de les Dones del Tèxtil (antiga Plaça Marcet), també es construí el pont de la Salut i el Passeig de la Revolució que primer es digué d’Isabel II i es pagà amb les multes als liberals que s’aixecaren el 1867, però amb la victòria de la revolució liberal es passà a anomenar Passeig de la Revolució. Aquest passeig va de la Torre Turull situada al carrer de Quevedo, fins la carretera de Sentmenat.
Feliu Vilarrúbias amb la seva dona Baltasara i els seus tres fills: Joan Plàcid, Eulàlia i Josep; el primer va ser capellà i l’últim va combatre amb els carlins fins el final de la guerra
Mural de ceràmica al Passeig de la Revolució, on s’explica el seu origen i construcció. Autoria pròpia
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach
Carbesí (Anoia), 20 de gener de 1885 – Sabadell, 11 de setembre de 1956
Ramon Albareda i Masip. Diario de Sabadell, Jueves 7 de enero de 1988. “EVOCACIO”, 13, Ricard Simó i Bach
Carlí ialcalde franquista de Sabadell del 15 d’octubre de 1939 al 31 de maig de 1940
Es traslladà de jove a Sabadell, on va treballar de jardiner i hi desenvoluparia l’activitat política fins la seva mort. Carlista, membre del sometent, regidor durant la restauració i la “Dictablanda” del General Berenguer. Amb la victòria franquista s’incorporà com a tinent d’alcalde de Sabadell, el cap de tres mesos va substituir com a alcalde accidental al Dr. Esteve Maria Relat, exercint com a batlle de la ciutat del 15 d’octubre de 1939 al 31 de maig de 1940
Es va casar amb Josepa Vidal i Reus i tingué tres filles: Ramona, Francesca i Maria (1919-2007). Maria, era escriptora i l’any 1973 va guanyar el premi Narcís Oller als Jocs Florals de Barcelona, amb “Les cosetes de la senyora Elvireta”1.
Milità a la Comunió Tradicionalista (carlistes) tota la vida i n’arribaria a ser President; la seu del Cercle Tradicionalista es trobava a la Via Massagué, 34. Tot i que el Cercle Tradicionalista mai va ser una entitat gaire nombrosa si que tenia una llarga trajectòria a la ciutat des de finals del segle XIX, molts dels seus membres havien actuat com a rebenta-vagues del sindicat lliure, eren partidaris de la monarquia i d’un catolicisme de caràcter integrista. Va ser l’únic grup local clarament compromès amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
Retall de la pàg. 4 de “La Veu de Catalunya”, 31 de setembre de 1931. Edició del Vespre. Es pot veure la constitució de la Directiva de la Joventut Tradicionalista de Sabadell amb Ramon Albareda com a President
Fou regidor durant la restauració i la “Dictablanda”. El 18 de juliol es dirigí de Sabadell cap a la Caserna de Sant Andreu a Barcelona per participar a la insurrecció militar, acompanyat d’altres requetès sabadellencs com Antoni Bartrons Sampons, Joan Boixaderas Borguñó, Esteve Calvet Pratginestós, Simó Fayos Tortosa, Manuel Guerrero Campillo, Josep Moga Pascuet, Gabriel Puigdemont Pons, Joan Riu Deniel, Josep A. Saló Virgili, Francesc Tena Guimerà, Llorenç Torrent Albert i Marià Vilalta Marquillas. A Barcelona, es van trobar amb un altre requetè sabadellenc, Ignasi Estivill Coll, que feia el servei militar en aquella caserna i que es va unir al cop. Bartrons, Moga, Puigdemont, Saló, Riu i Vilalta, van ser capturats, empresonats i posteriorment afusellats.2 Els que no van ser capturats, van passar la guerra amagats com emboscats o s’enrolaren en els requetès dels Terços de Montserrat. Albareda, va ser detingut per membres de la FAI i traslladat a Sabadell, quan l’anaven a afusellar a la carretera de Terrassa, a prop de Can Viver de la Serra, va aconseguir escapar i s’ocultà a casa d’uns amics del barri de Sant Andreu de Barcelona durant tota la guerra. Amb la victòria franquista s’incorporà com a tinent d’alcalde de Sabadell, i exercí com a alcalde fins el 31 de maig de 19403, amb la col·laboració de Josep Vidal i Casulleras (que el va substituir a l’alcaldia) -comerciant tèxtil molt vinculat a la Caixa d’Estalvis de Sabadell i empresonat per quintacolumnista- i Esteban Font Sabater, també ex-captiu4.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
1 Fuguet, Joan; Plaza, Carme (coord.) Historia de la Conca de Barberà. Cultura tradicional i popular (pàg. 283-284). Consell Comarcal de la Conca de Barberà i URV. Montblanc, 2020
2 Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la reraguarda. (pàgs.11-12) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018
4 Marin, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Ed. Pagès. Col·lecció Seminari,12. (pàg. 512).
Sabadell, 29 de juny de 1891– 17 d’agost de 1958, Tulancingo de Bravo, Hidalgo (Mèxic)1
Miquel Bertran i Oleart. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Impressor, teixidor, periodista, sindicalista i nomenat primer tinent d’alcalde l’any 1936 i penúltim alcalde de la II República (del 21 al 25 de gener de 1939)
Fill de família treballadora, cursà els primers estudis en el Col·legi Escola Pia de Sabadell. Començà a treballar de ben jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas i Faure. Posteriorment entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari i Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor. A la fàbrica d’Alguersuari hi tenia com a companys de feina a Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca amb els quals compartiria amistat i militància política.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar als aldarulls de la Setmana Tràgica i va haver d’exiliar-se a París durant un temps2. Durant el conflicte bèl·lic de la I Guerra Mundial, des de París, es va mostrar contrari a la I Guerra Mundial i de donar suport als aliats, opinió a contracorrent de la majoria de francesos així com del moviment obrer sabadellenc3. Participà A la Vaga General de 1917 i hagué d’exiliar-se una temporada a França, i més endavant a Itàlia i a Alemanya. Assistí al Congrés de Sants (Barcelona, juny de 1918), en representació dels rajolers de Sabadell. Fou un dels reorganitzadors de la CNT a Sabadell l’any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera. Participà en el tercer Congrés Confederal de la CNT com a delegat tèxtil per Sabadell (Madrid, 1931). Després dels “Fets d’Octubre de 1934”, s’exilià novament a França i al retornà a Sabadell fou empresonat juntament amb els seus companys del Comitè Local, fins que amb la victòria de les esquerres al febrer de 1936, van ser alliberats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, després del juliol de 1936, va ser nomenat Primer Tinent d’alcalde de la ciutat i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i Delegat Especial de Transports, per disposició de Director General de Transports de la Generalitat de Catalunya.
Una altra faceta seva és la tasca que va realitzar en la premsa sindicalista. L’any 1916 va dirigir els periòdic “Germinal”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS). També dirigí, l’any 1933 el periòdic “Vertical” portaveu de la FLS de Sabadell, dominat a l’època pels sectors trentistes. Amb el trencament trentista, es va alinear al costat dels seus companys i amics, Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca. La FLS va ser expulsada de la CNT i aquesta de majoria trentista va passar-se a la Unió General del Treball (UGT).
Va substituir com a alcalde de Sabadell, aManuel Farràs i Baró, durant només cinc dies, del 21 al 25 de gener de 19394, posteriorment,el 26 de gener, ocuparia l’alcaldia només per un dia, Enric Mampel i Martí. Després de la guerra, s’exilià a Mèxic, a la localitat de Tulancingo, on hi romandria fins la seva mort. S’afilià al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i fou Director Tècnic de l’empresa tèxtil La Concha S.A, situada a Tulancingo. Es casà amb la també sabadellenca Carme Mañosa i Umbert, amb qui tingué un fill, Llibert.
Va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, a l’edat de 66 anys. Els obrers de la fàbrica La Concha S.A on treballava, van portar el seu fèretre amb el cos immòbil , en braços, des del seu domicili fins el cementiri municipal5.
Des del 2011 una plaça de la ciutat de Sabadell porta el seu nom: nomenclàtor. Miquel Bertran, Plaça de. Ajuntament de Sabadell.
1 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0
3 Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 848338227-X (pàg.212)
4 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0
Saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Personatges d’esquerra a dreta Ricardo Royo Solé, Josep Burrull Bonastre (alcalde), Juan Antonio Cámpova; Josep Maria Ribes, 24 de desembre de 1975. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 1922 – 23 de febrer del 2009
Empresari paperer i polític.Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista.
Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional.
Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Fou un Falangista convençut i va crear a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.
Empresari paperer a Burrull S.A, s’implicà en la política sabadellenca, gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcaldeJosep Maria Marcet. Posteriorment seguí com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch dimití, Josep Burrull prengué el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi restarà fins a l’any 1976. Fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona.
Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.
Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín Joaquim Sala-Sanahuja
Sabadell fou batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Univeritat Autònoma de Barcelona (UAB), el 27 de Febrer 1969. Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació.
Va controlar la oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la Vaga General que paralitzà la ciutat.
En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La seva dimissió va tenir lloc el 28 de febrer de 1976. Per trobar més informació sobre aquesta vaga recomano el llibre del periodista Xavier Vinader: Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1936. Pagès Editors, 2012.
A causa de l’evolució democràtica, després de que Francisco Franco morís i del cessament de Carlos Arias Navarro, li prengué el relleu per un breu període Ricardo Royo, últim alcalde franquista de la ciutat. El setembre de 1976, tindria lloc la gran vaga general del metall. Els partidaris del franquisme havien perdut els carrers i l’hegemonia política.
Veïns de Sabadell demanant la dimissió de Josep Burrull i un Ajuntament democràtic, 25 de gener de 1976. Autor desconegut (AHS)
Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Terán, del partitConcòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 19741
Antoni Llonch i Gambús. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil i alcalde en època franquista (del 29 d’abril de 1960 al 20 de gener de 1965), era germà del Dr. Josep Maria Llonch. Va fer la guerra al bàndol republicà al ser mobilitzat, motiu pel qual no seria ben vist pels falangistes, que li retreien no haver desertat. Durant la seva curta alcaldia Antoni Llonch , intentà resoldre les problemàtiques que tingueren els nouvinguts provinents del sud d’Espanya: habitatges d’autoconstrucció, falta d’escoles, atur, etc. Així doncs, es van crear diversos polígons, es van construir escoles (encara que en locals deficients i amb sobre-població), es va intentar augmentar la xarxa de clavegueram, les voreres i les pavimentacions. Les accions que portà a terme Llonch i el seu grup partien del treball de l’Associació Catòlica de Dirigents i les obres més importants que realitzaren tingueren a veure amb la construcció d’esglésies i habitatges als barris2 (com els de baixa qualitat del barri d’Arraona). Llonch impulsà la Joventut de la Faràndula, que va emprendre la construcció del Teatre Faràndula i presidí la immobiliària social VISASA, que va començar la construcció del barri de les Termes i inicià els tràmits per soterrar el ferrocarril. També va ser President del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. El 1965 dimití al·legant motius de salut després d’haver patit la forta oposició dels ex-combatents i de la FET-JONS local.
La intervenció de l’Ajuntament de Llonch es va quedar curta, a causa de l’estret marge d’ajut estatal, la falta de liquiditat dels pressupostos municipals, i la limitació del “paternalisme” pel que fa a l’acció d’entitats i agrupacions locals en la construcció d’escoles, esglésies o habitatges o el seu propi paternalisme de caràcter social-catòlic3. A més, Llonch va haver de fer front als aiguats de 1962. No seria fins entrada la democràcia que no es realitzaria una intervenció de prou magnitud per arreglar els barris, amb l’alcalde Farrés i gràcies a la organització del moviment veïnal. Antoni Llonch prenia el relleu de l’alcaldia a Josep Maria Marcet, del qual era primer tinent d’alcalde. Llonch, a diferència de Marcet, no provenia del falangisme, sinó del grup d’empresaris que defensaven un catolicisme de caràcter social i que s’havien format a la Asociación Católica de Dirigentes i en el Patronato Social de la Indústria de Sabadell4. A Llonch, amb el seu aval, el substituirà Josep Burrull, de la mateixa manera que Burrull, anteriorment, l’havia avalat com alcalde davant dels falangistes que sospitaven d’ell per haver participat en l’exèrcit republicà. Així doncs, tot i que Burrull era un falangista intransigent i Llonch defensava un catolicisme de caràcter social, ambdós s’ajudaren per arribar a l’alcaldia.
Una plaça de la ciutat portava el seu nom fins l’any 2019 que per acord del ple municipal, per tal d’eliminar els noms vinculats al franquisme i complir la Llei de Memòria Històrica, va ser substituïda pel de Clara Campoamor.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach.
2 Larrosa i Padró, Manuel. Els barris d’autoconstrucció. Model de ciutat i política urbana. Arraona Revista d’Història Núm. 28.
3 Marin i Corbera, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12. (pàg. 512-513).
Vilanova i la Geltrú, 29 d’abril de 1880 – Sabadell, 3 de febrer del 19671
Salvador Ribé i Magí Marcé. Primer i segon alcalde de la Segona República. 1 de febrer de 1934, durant el relleu a l’alcaldia. La foto és al jardí del “Círcol” Republicà Federal, el monument del seu darrere és a Pi i Maragall. Arxiu Agustí Serra.
Va començar la seva militància a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) que més endavant passaria a anomenar-se Federació Local de Sindicats (FLS), adherida a la CNT. Fou un dels organitzadors de la vaga general de 1909, participà a la vaga general de desembre de 1916 i a la d’agost de 1917. Segon alcalde de la II República per la Coalició d’esquerres (Partit Republicà Democràtic Federal, ERC i la Unió Socialista de Catalunya)
Conegut també com a Magí Marcet. Abans de ser alcalde, milità a la CNT i fou manyà. S’educà entre texts de Kropotkin i Reclús i compartí militància amb sindicalistes revolucionaris com Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. L’any 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Empadronat a Sabadelll’any 1909 va ser un dels organitzadors de la vaga general revolucionària anomenada “Setmana tràgica”2, coneguda com la “Setmana Gloriosa” per les forces d’esquerres i revolucionàries, de finals de juliol i primers d’agost, durant la qual, a Sabadell, es proclamà la república. També va participar activament a la vaga de Seydoux ,de juliol a desembre del 1910. Perseguit per aquests fets, hagué d’exiliar-se a París. Representant la Unió Metal·lúrgica de Sabadell va assistir al Congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT) (Barcelona, 30-31 d’ octubre 1 de novembre de 1910). Va intervenir en un gran míting a Madrid l’1 de gener de 1913, en nom dels sindicats de Sabadell i Terrassa. També mitinejà en diferents localitats del Principat, com Vilanova i la Geltrú el mateix mes de gener. Arrendà la taverna “El Diluvio” que seria molt recorreguda per polítics i simpatitzants federals i d’esquerres de l’època a la ciutat -estava situada a la carretera de Molins de de rei cantonada amb carretera de Barcelona (actualment l’edifici es troba abandonat)-. Va ser empresonat després de la vaga general del desembre de 1916, convocada conjuntament per la CNT i la UGT, i altra vegada després de la vaga general revolucionària de l’agost de 1917. De fet, la Taverna “El Diluvio” va ser bombardejada pel regiment de Vergara abans de bombardejar L’Obrera.
Durant la segona República es decantà cap el federalisme polític. Va ser escollit regidor a Sabadell l’any 1931 pel “Círcol Republicà Federal“ (CRF), durant aquest primer bienni es van declarar nombroses vagues, una de les més virulentes va ser la del Sindicat Unió d’ Art Fabril i Tèxtil adherit a la Federació Local de Sindicats (FLS), que durà del 24 d’agost de 1933 a l’1 de març de 1934 per la revisió del conveni col·lectiu. Les principals reivindicacions eren l’augment dels salaris inferiors a 60 pessetes, l’establiment d’una borsa de treball amb control paritari on haurien d’anar els empresaris per contractar als treballadors, la setmana laboral de 45 hores diürnes i 42 nocturnes i la supressió de les hores extraordinàries. Totes aquestes reivindicacions van ser rebutjades per la patronal. El sindicat va plantejar fer una hora diària menys mentre no es resolgués el conflicte i la patronal va decidir deixar de pagar les hores no treballades. Sectors obrers van iniciar una campanya de sabotatges que segons la patronal va ascendir a 10.000 pessetes. Els empresaris van demanar ajuda a Magí Marcé, i aquest va demanar a Lluís Companys la presència de la Guàrdia d’Assalt per vigilar les fàbriques. Durant aquesta vaga va ser detingut el nebot de Josep Moix, Josep Moix Devesa, i el seu home de confiança Jaume Illa; d’aquí podria venir l’inici de l’enemistat entre Josep Moix i Magí Marcé.
Quan Magí Marcé portava pocs dies a l’alcaldia va tancar en una dependència municipal a sindicalistes, empresaris i un delegat de la Generalitat, aconseguint que la patronal acceptés un augment salarial, tot i que es negà a establir la Borsa del Treball3.
El 14 de gener del 1934 es celebraren les eleccions municipals enmig d’una enorme tensió i polarització política i social. La candidatura guanyadora fou la formada per la coalició entre el CRF, ara denominat, Partit Republicà Democràtic Federal, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Unió Socialista de Catalunya (USC) que s’imposà amb claredat a la llista Unió Ciutadana, encapçalada per la conservadora Lliga Catalana. L’1 de febrer Magí Marcé fou nomenat alcalde per unanimitat amb persones del Círcol, ERC i un representant de la USC. Fidela Renom del círcol va ser la primera dona escollida regidora.
Els “Fets del 6 d’octubre de 1934” van suposar la seva caiguda, ja que l’ autoritat militar va suspendre el consistori. Un any i mig després de la victòria del Front Popular en les eleccions, Marcé va tornar a ser escollit alcalde, però passats tres mesos va demanar el relleu per motius de salut,i va ser substituït per Joan Miralles. Amb la guerra el republicanisme federal amb connexions amb l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari va ser substituït pel PSUC amb l’alcalde Josep Moix que esdevindria el nou home fort de la política local. Exiliat a París va escriure diversos articles al periòdic “Acción” i també a “L’ Humanité”. Tornà a Sabadell l’any 1940, amb el vist-i-plau de l’alcalde Marcet, ja que havia protegit gent de dretes durant la guerra, hi visqué fins la seva mort, l’any 19674.
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president delGremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Francisco Franco a la Fàbrica Manuel, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde,Antoni Llonch i Gambús.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo perAntoni Llonch i Gambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep RosasVilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
