Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937
Marçal Ballús. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell
De professió odontòleg, introductor i pioner del cinema a Catalunya
El seu pare tenia un herbolari al pla de la Boqueria de Barcelona. Estudia medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i es llicencia l’any 1891, especialitzant-se en odontologia.
Es trasllada a Sabadell l’any 1890 per fer una suplència d’un dentista del Pedregar, finalment s’instal·la a la ciutat i obre una consulta privada al capdamunt de la Rambla, el número 8.
Anunci de la consulta del dentista Ballús a la Rambla, 8. Diari de Sabadell, 1 d’abril de 1936
S’interessa pel cinema i la fotografia, i viatja a París amb l’impressor Magí Ribera, amic i soci seu. Allà descobreix a Kaurt, un exhibidor ambulant de quadres il·lusionistes de creació pròpia, obtinguts per l’oscil·lació de cristalls dobles damunt una placa fotogràfica de colors. Kaurt l’hi havia parla del descobriment dels germans Louis i August Lumière, de l’any 1895. Ballús assisteix a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, d’escenes de la vida quotidiana, del germans Lumière al Salon Indien del Gran Café, al Boulevard des Capucines, i exporta l’invent a Sabadell.
Ballús, es va inventar una paraula pròpia per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF. La paraula, a causa de la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.
El 27 d’abril de 1897, projecte a “Los Campos de Recreo” la primera sessió de cinema a Sabadell i probablement a Catalunya.
Primera menció del cinematògraf dels germans Lumière al Diario de Sabadell del 28 d’abril de 1897. (AHS)
A principis de 1891, construeix una barraca de fusta al pla de l’Os, actual Plaça del Dr. Robert, per convertir-la en un cinema, però es produeix un incendi i queda totalment cremada. Posteriorment arrenda el teatre Cervantes durant deu anys, on passa pel·lícules del germans Lumière, de Méliès i Pathé, que projecte amb regularitat i lloga a empresaris d’altres poblacions. Pioner de la distribució de films, crea un circuit de sales d’exhibició per tot el Vallès, a Castellar del Vallès, Rubí i Caldes; i comarques veïnes, com Osona i Berguedà amb sessions a Manlleu, Torelló i Berga.
Quan acaba el contracte amb el Teatre Cervantes, el febrer de 1908 obre un local a la Rambla de Sabadell, anomenat Cine Pas, però acaba sent un fracàs i Ballús s’acaba centrant únicament en l’odontologia.
Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541
Torelló, J.; Beorlegui, A. Sabadell, un segle de cinema. Sabadell : Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.
Sabadell, 29 de setembre de 1901 – 1 de desembre de 1972
Josep Maria Llonch i Gambús (Autor desconegut)
Doctor en medicina i cirurgià
Fill de família burgesa sabadellenca d’arrels catòliques, era germà de l’industrial i alcalde, Antoni Llonch Gambús i de Pau Maria Llonch Gambús que es va amagar per no haver de combatre amb l’exèrcit republicà i fou primer tinent d’alcalde de Josep Maria Marcet Coll. Va pertànyer a l’Associació Universitària d’Estudiants Catòlics de Medicina de la Universitat de Barcelona, on es llicencià i doctorà el 1927. Durant la II República va ser president de la dretana C.E.D.A (Confederación Española de Derechas Autónomas). Acabada la carrera, continuà assistint a l’Hospital Clínic com a metge intern a la clínica d’operacions del professor Joaquim Trias i Pujol, on es formà amb les tècniques quirúrgiques més innovadores de l’època. El 1933 treballà com a metge d’urgències de la Clínica de la Federació de Germandats, que més tard passaria a formar part de la Quinta de Salud La Alianza. I entrà com a ajudant de Sixto Pérez a la Clínica Nostra Senyora de la Salut.
El 27 d’abril del 1936 amb el seu amic Alfons Pareja, fundà la Clínica de Nostra Senyora de Montserrat, situada al carrer de la Indústria, cantonada Sant Llorenç de Sabadell, tenia serveis de Medicina, Cirurgia i altres especialitats. Al cap de tres mesos de començar la Guerra Civil, la Generalitat confiscà la Clínica i la transformà en Clínica Maternal. Tant Llonch com Pareja es van exiliar per por a patir represàlies a causa de la seva militància catòlica conservadora. Després de passar per França, entraren a la zona nacional i Llonch s’incorporà al front de Guadalajara, a l’equip quirúrgic mòbil núm. 42 sota el comandament del capità Joan Puig i Sureda. Com a cirurgià de guerra, aprengué a aprofitar els pocs recursos materials de que disposava.
Amb la victòria franquista, entrà a Catalunya amb les tropes ocupants, per incorporar-se després a la Clínica Nostra Senyora de la Salut, com ajudant de Sixto Pérez, fins a l’any 1945 en què va ser nomenat Director, ja que Sixto va passar a ocupar el càrrec de director mèdic de la Secció d’Accidents de Treball de la Mútua Sabadellense. Llonch creà una mútua pròpia a partir d’una aportació mensual. A part de la seva tasca com a cirurgià, també va ser president de la Junta Coordinadora d’Acció Catòlica Interparroquial de l’any 1940 al 1943.
La seva filla Montserrat, es va casar amb Esteve Renom Pulit, que a part d’empresari i economista, es va dedicar a col·leccionar tota classe de documents relacionats amb la ciutat de Sabadell.Esteve Renomva incorporar el fons de Josep Maria Llonch a la seva col·lecció.
En reconeixement de la seva tasca, l’any 1947, l’Ajuntament li va retre un homenatge a la Clínica de Nostra Senyora de La Salut i li lliurà la Medalla de Plata de la ciutat.
L’any 1970 ja jubilat, la Caixa de Sabadell li entregà el Premi a la Ciutadania, un any després, fou operat d’un càncer d’estómac, quan es recuperà, continuà operant tot i està jubilat, però només a algunes persones necessitades que no disposaven de recursos, tot i que la seva salut ja no era la mateixa que abans. Va morir l’1 de desembre de 1972, i l’any 1974, pòstumament, se li atorgà la Creu de Sanitat de la Província de Barcelona. L’any 1985, l’Ajuntament de Sabadell li dedicà el seu nom a un passatge de la ciutat.
Sabadell, 9 de febrer de 1924 – 31 de gener de 20171
Francesc Bedós i Casals. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Metge, uròleg. A mitjans dels anys 70 va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General
Fill de Francesc P. Bedós i Garcia-Ciaño i Margarida Casals i Garcia. Els seus germans son la logopeda Margarida Bedós i Casals i el metge gastroenteròleg Gabriel Bedós i Casals. Es va casar amb Maria Balsach i Grau, amb qui tingué sis filles: Anna, Roser, Maria, Margarida, Mònica i Isabel. Va cursar els primers estudis en el Col·legi de les Escoles de Sabadell, i posteriorment el batxillerat a la Valdèmia de Mataró. Va seguir la professió de metge del seu pare i el seu avis i es va llicencià i doctorà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Va exercir com a Cap d’Urologia de la Mútua Sabadellenca i de la Clínica del Nen Jesús de Sabadell i fou President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques del Vallès Occidental. Com a President d’aquesta última durant els anys 74-76, substituint el Dr. Miret, va impulsar diverses transformacions dins l’entitat: va consolidar el català com a llengua institucional, van tenir lloc les primeres eleccions mitjançant l’assemblea de socis, per primera vegada va participar una infermera en una taula rodona mèdica sobre hipernutrició parenteral; es va realitzar la primera taula rodona sobre organització sanitària, amb la participació de professionals aliens a la sanitat; i l’any 1975, sota els auspicis de la Filial, un grup multi-disciplinari de professionals de la sanitat va elaborar el denominat llibre groc o informe sanitari sobre Sabadell, que pretenia fer un balanç de la situació en aquells moments i presentar una sèrie de propostes de millora de cara al futur2.
A mitjans dels anys 70, va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General a la ciutat. L’any 1975 van aparèixer diferents escrits a la premsa, sobre la necessitat de construcció d’un hospital, entre ells, el del Doctor Bedós al Sabadell del 22 setembre, amb el títol: “Entre tots serem capaços?”, així mateix es dirigí a diversos organismes oficials reclamant la construcció de l’hospital. En aquell moment no ho va aconseguir, i el Consorci Hospitalari Parc Taulí no va ser creat fins el 31 de desembre de 19863.
Va escriure diversos articles a la premsa i a revistes de l’àmbit mèdic, també va escriure alguns llibres, entre els que destaca “Manual d’Urolologia”, escrit amb la col·laboració d’altres companys especialistes. Va ser un gran aficionat a esports com la natació, l’excursionisme i el tenis.
“Sabadell”, 22 de setembre de 1975 (pàg. 37)
Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Sabadell, 18 de març de 1855 – Barcelona, 14 d’abril de 1937
Francesc de Paula Xercavins i Rius, retrat de la seva col·legiació al Col·legi de Metges de Catalunya l’any 1934. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona] (2)
Metge, psiquiatra
Va néixer en una família de classe treballadora, el seu pare Jaume Xercavins i Sallès era un teixidor de llana de Sant Cugat del Vallès que es traslladà a Sabadell on Francesc de Paula Xercavins i Rius hi nasqué i hi passà la seva infància. Realitzà la primària i el batxillerat a la Institución Libre de Enseñanza (ILE) de Sabadell. Ingressà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencià el 1878. Quatre anys més tard, el 1882, es doctorà a Madrid amb la tesi Naturaleza y patogenia de los procesos puerperales.
Obtingué una plaça de metge de l’Hospital de la Santa Creu on s’interessà per la Psiquiatria i per la Neurologia, especialitats a les quals hi dedicà tota la seva vida professional. Amplià estudis amb el neuròleg francès Jean-Martin Charcot (1825-1893) i arribà a ser el director de l’Institut Mental de la Santa Creu de Sant Andreu, de 1915 fins al 1934. Com a col·laborador, comptà amb el psiquiatre Oscar Torres i Buxeda, que anys després seria director del centre.
Metge de les Cases de Socors i de la Casa Provincial de Caritat, instal·là un gabinet d’electroteràpia, una tècnica en auge en aquella època pel tractament de processos reumàtics i neurològics. Posteriorment, fou nomenat director de la Clínica de Malalties Nervioses de la Casa de la Salut de Nostra Senyora del Pilar on hi fundà el primer servei per a psiconeuròtics (2).
Una de les àrees de preocupació i d’interès de Xercavins fou la rehabilitació penitenciària i per això participà en les activitats de l’Associació de Reforma Penitenciaria i la Rehabilitació dels Delinqüents. Com especialista en Psiquiatria considerava que existia una dissociació flagrant entre el Dret Penal i la Psiquiatria i que calia una modernització i reforma de la legislació que tingués en compte els atenuants per als qui delinquien per causa d’una malaltia mental. També, l’interessà la pedagogia, fou president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció i un dels promotors de la primera escola mèdica i pedagògica per a disminuïts psíquics i per als alumnes amb trastorns del llenguatge o deficiències sensorials, dirigida pel seu oncle Agustí Rius i Borrell.
Participà en els diferents congressos de les societats i acadèmies psiquiàtriques, psicològiques i neurològiques. Fou membre de les Acadèmies de Medicina de Barcelona, Palma de Mallorca i Saragossa. Així mateix, exercí de secretari i formà part de la junta de la Unió Medicofarmacèutica de Catalunya, i president de la Societat Catalana de Psiquiatria i Neurologia.
Escrigué nombroses monografies mèdiques en els que tractà d’establir un paral·lelisme entre la Psicologia i la Fisiologia així com de localitzar els centres neurològics que participen en les manifestacions psiquiàtriques, psicològiques i espirituals. Alguns dels seus articles són: Fisiología de les fenómenos psicológicos, El cerebro y sus funciones, Localización de las enfermedades en el sistema nervioso, que li valgué el reconeixement de l’eminent neuròleg francès Jean M. Charcot, i Psicología, psiquiatría y psicoterapia. Va escriure també El espiritismo y el magnetismo ante la fisiología, El nerviosismo en Barcelona i Nerviosismo social. Fou fundador i redactor habitual, juntament amb els psiquiatres Torres i Vives, de la revista de salut mental “Psiquiatria”, que es publicà dins les Institucions Psicoterapèutiques de la Santa Creu.
Políticament era catalanista i exercí com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona i tinent d’alcalde de la Comissió de Cultura. Participà en les diferents activitats mèdiques que es promogueren a favor de l’ús del català en l’àmbit científic, i intervingué activament al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana que se celebrà el 1906 i, més endavant als Congressos de Metges de Llengua Catalana. Assistí, també, al I Congres de Ciències Mèdiques que tingué lloc a Barcelona el 1888 i al Primer Congrés d’Higiene de Catalunya del 1906. Formà part del comitè organitzador i va ser el tresorer del IV Congrés Internacional d’Electrologia i Radiologia Mèdiques celebrat a Barcelona el 1910.
L’any 1927, encara en vida, l’Ajuntament de Sabadell canvià el nom del carrer de les rodes (referint-se a les rodes dels corders de cànem que s’hi amuntegaven) pel nom de Dr. Xercavins. Actualment en aquest carrer encara es poden veure els rètols fets amb majòliques originals del ceramista Modest Casademunt.
(Puig-reig, 13 de setembre de 1892- Sabadell, 12 de desembre de 1972)
Metge i alcalde de Sabadell de 1923 a 1930, durant la dictadura de Primo de Rivera, i primer alcalde de la dictadura franquista (del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939)
Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona, es va traslladar a Sabadell, on ingressà al Cos Mèdic Municipal l’any 1918.
Relat al seu despatx. Anys 20 (AHS)
El Dr. Esteve Maria Relat Corominas, metge i alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) en un acte contra la blasfèmia entre 1925-1930. Arxiu Històric de Sabadell. Francesc Casañas Riera.
ALCALDE DURANT LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA: REPRESSIÓ A LA OPOSICIÓ I CONSTRUCCIÓ D’OBRA PÚBLICA
L’1 d’octubre de 1923, i pel fet de ser llicenciat, el van nomenar alcalde, càrrec que va exercir fins el 7 de febrer de 1930. La seva alcaldia va estar marcada per dos fets: La repressió contra la oposició, especialment contra la CNT però també contra els republicans federals i altra oposició d’esquerres; i la construcció d’obra pública com el Mercat Central.
La tasca repressiva la va dur a terme el carlista i dirigent del sometent local, Enric Sarradell, Inspector en Cap de Vigilància, amb el suport del tinent coronel de la Guàrdia Civil,Manuel Tejido,que van dedicar-se areprimir la vaga general revolucionària de 1917 i tota manifestació obrera fora del Sindicat Lliure.
Pel que fa a la construcció d’obra pública i actuacions. La construcció del Mercat Central, va ser dissenyada per l’arquitecte municipal, Josep Renom, així com la majoria d’obres:
La reconversió de la vella Rambla en bulevard (1928).
Les millores a la Casa de la Caritat (1929), ubicada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxil (antiga Plaça Marcet).
El Consultori de Puericultura i Maternologia (1927) al començament del carrer Illa i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia (1927) al Taulí.
En col·laboració amb el també l’arquitecte sabadellencJoaquim Manich, va dissenyar el Pla d’Eixample i Reforma de la Ciutat (1928) que preveia convertir el bosc de Can Feu en un gran parc públic i els terrenys de Ca n’Oriac en una ciutat jardí, el primer no es va dur a terme i el segon, es faria una part durant la República, Lluís Companys s’hi va fer una casa.
LaTorre de l’Aigua (1919) juntament amb l’enginyer Francesc Izard.
Renomva estudiar mercats considerats modèlics com els de Terrassa i València i va viatjar a l’estranger per documentar-se en d’altres. Segons l’historiador Andreu Castells -basant-se en els actes de l’Ajuntament, el projecte es va dividir en dues parts, per tal de poder subhastar les obres per un valor inferior al milió de pessetes de manera que no s’hauria de fer cap concurs-oposició entre contractistes i arquitectes i així es va donar el ple control a Renom. A la segona fase s’afegirien les rectificacions que calguessin.
Segons Josep Casamartina, “per cobrir l’expedient” es presentaren dos projectes: un de l’arquitecte F. Terrades i l’altre del també arquitecte i constructor Josep M. Barenys, el qual un cop finalitzada l’obra s’ encarregaria de supervisar-ne els costos.
El projecte de Renom va quedar enllestit el 1927 i el 2 de maig del mateix any es va posar la primera pedra. L’11 de novembre de 1927 es va formalitzar el contracte entre l’Ajuntament, el constructor Pere Arderiu i l’empresa barcelonina de Miquel Mateu, qui anys més tard seria el primer alcalde franquista de Barcelona, per fer l’estructura metàl·lica.
CRÍTIQUES I ACUSACIONS DE CORRUPCIÓ
No havien començat les obres quan es va difondre que el seu valor passaria de 1.200.000 pessetes i es va criticar que Renom hagués cobrat només per presentar el projecte 50.000 pessetes. De fet, Renom havia estat esquitxat per l’afer de la compra dels terrenys de la caserna de la Guàrdia Civil. Es tractava d’acusacions sobre la seva connivència amb la dictadura i els favors especials i diners rebuts del seu amic l’alcalde Relat.
Amb la caiguda de la dictadura es va constituir, el 21 de març de 1930, la Comissió Revisora per investigar les irregularitats comeses durant aquest període.Respecte al Mercat Central, el 17 de setembre del mateix any, es va emetre un informe on s’apuntava al caràcter manipulat de l’avantprojecte.
Així, un dels primers acords de la Comissió va ser exigir a Renom la devolució de les 25.000 pessetes que, segons la documentació, havia cobrat de més en l’obra. D’altra banda, va ser acusat d’haver actuat incorrectament a les obres de les clavegueres o la reforma de la Casa de la Caritat on s’assegurava que rebaixava el sou dels treballadors per pagar comissions als empresaris que van intervenir en les obres. I a diversos industrials i comerciants que havien treballat a les seves ordres, no van poder justificar-les documentalment de manera que no van poder cobrar-les.
Per Andreu Castells, aquests casos de males pràctiques i corrupció, van precipitar la seva mort política poc abans de la proclamació de la Segona República. Mai s’ha acabat d’aclarir el paper de Relat en aquests afers polèmics. Castells pensava que era una víctima dels seus propis “embolics”.
Casamartina defensa la seva honorabilitat adduint que elsobrecost s’explica per haver introduït millores en els materials de construcció del Mercat, justifica el cobrament dels honoraris del seu projecte per la manca d’una infraestructura municipal adient i atribueix l’increment del cost del projecte al pressupost directament aprovat per decret d’ alcaldia. En qualsevol cas reivindica la qualitat d’una obra considerada modèlica, pràcticament per unanimitat, que va ser objecte d’un ampli reportatge a la “Revista del Cuerpo Municipal de Arquitectos de España“.
BREU ALCALDE FRANQUISTA
Relat va ser alcalde de Sabadell del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939. Relat ja no tenia el suport d’un partit únic com en temps de Primo de Rivera era la Unión Patriótica, els membres del seu equip eren majoritàriament gent de dretes que s’havia quedat a la ciutat. Relat va anar perdent suport en els grups de poder econòmic de la ciutat com el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç; i per altra banda estava pressionat pels Falangistes que es volien cobrar el botí de guerra controlant el consistori i establint una xarxa de col·laboració amb els industrials tèxtils de la ciutat. D’aquesta xarxa clientelar, l’alcalde Marcet en seria la figura principal, pel seu pes polític com alcalde falangista i excombatent, i com a industrial tèxtil.
Els falangistes, especialment els excombatents, se’l volien treure de sobre acusant-lo de passivitat davant la guerra (no va anar-hi i es va quedar a Sabadell) i per ser monàrquic alfonsí. Domènec Codina va intentar agredir-lo davant Sant Fèlix, i Relat li va fer una empenta. Amb aquest episodi i la campanya en contra van provocar la seva dimissió. Codina va denunciar a Relat peragressió i “contusión en el pómulo izquierdo, región molar”, aquest va ser absolt en la sentència del 28 de juny de 1941 al considerar el fiscal que l’empenta havia sigut en defensa pròpia.2
Fa poc el nét de Relat, Esteve Argemí Relat, va cedir diversos documents inèdits a Antonio Santamaria, on Relat avala a diverses persones durant el franquisme perquè no fossin perseguides:
Fotografies de Relat als anys 60. Fons Relat Argemí:
Relat amb un grup d’amics: Ricard Simó Bach, Ramon Moix Cusido, Joan Sala Rovira, Joan Sala Pedrós,
1 Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)
2 Sentència del 28 de juny de 1941 rubricada per Vicente Renare Secretari instructor Jorge Batallé. Fons Esteve Argemí Relat
Casamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000
Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980
Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)
