Marçal Ballús i Bertran

Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937

Marçal Ballús. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

De professió odontòleg, introductor i pioner del cinema a Catalunya

El seu pare tenia un herbolari al pla de la Boqueria de Barcelona. Estudia medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i es llicencia l’any 1891, especialitzant-se en odontologia.

Es trasllada a Sabadell l’any 1890 per fer una suplència d’un dentista del Pedregar, finalment s’instal·la a la ciutat i obre una consulta privada al capdamunt de la Rambla, el número 8.

Anunci de la consulta del dentista Ballús a la Rambla, 8. Diari de Sabadell, 1 d’abril de 1936

S’interessa pel cinema i la fotografia, i viatja a París amb l’impressor Magí Ribera, amic i soci seu. Allà descobreix a Kaurt, un exhibidor ambulant de quadres il·lusionistes de creació pròpia, obtinguts per l’oscil·lació de cristalls dobles damunt una placa fotogràfica de colors. Kaurt l’hi havia parla del descobriment dels germans Louis i August Lumière, de l’any 1895. Ballús assisteix a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, d’escenes de la vida quotidiana, del germans Lumière al Salon Indien del Gran Café, al Boulevard des Capucines, i exporta l’invent a Sabadell.

Ballús, es va inventar una paraula pròpia per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF. La paraula, a causa de la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.

El 27 d’abril de 1897, projecte a “Los Campos de Recreo” la primera sessió de cinema a Sabadell i probablement a Catalunya.

Primera menció del cinematògraf dels germans Lumière al Diario de Sabadell del 28 d’abril de 1897. (AHS)

A principis de 1891, construeix una barraca de fusta al pla de l’Os, actual Plaça del Dr. Robert, per convertir-la en un cinema, però es produeix un incendi i queda totalment cremada. Posteriorment arrenda el teatre Cervantes durant deu anys, on passa pel·lícules del germans Lumière, de Méliès i Pathé, que projecte amb regularitat i lloga a empresaris d’altres poblacions. Pioner de la distribució de films, crea un circuit de sales d’exhibició per tot el Vallès, a Castellar del Vallès, Rubí i Caldes; i comarques veïnes, com Osona i Berguedà amb sessions a Manlleu, Torelló i Berga.

Quan acaba el contracte amb el teatre Cervantes, el febrer de 1908 obre un local a la Rambla de Sabadell, anomenat Cine Pas, però acaba sent un fracàs i Ballús s’acaba centrant únicament en l’odontologia.


Més informació sobre el cinema a Sabadell: Les sales de cinema a Sabadell al llarg del segle XX

Marçal Ballús i Bertran, MBC. Metges Catalans

Marçal Ballús, carrer de. nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell

Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541

Torelló, J.; Beorlegui, A. Sabadell, un segle de cinema. Sabadell : Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.

Josep Maria Llonch i Gambús

Sabadell, 29 de setembre de 1901 – 1 de desembre de 1972

Josep Maria Llonch i Gambús (Autor desconegut)

Doctor en medicina i cirurgià

Fill de família burgesa sabadellenca d’arrels catòliques, era germà de l’industrial i alcalde, Antoni Llonch i Gambús i de Pau Maria Llonch i Gambús que es va amagar per no haver de combatre amb l’exèrcit republicà i fou Primer Tinent d’Alcalde de Josep Maria Marcet i Coll. Va pertànyer a l’Associació Universitària d’Estudiants Catòlics de Medicina de la Universitat de Barcelona, on es llicencià i doctorà el 1927. Durant la II República va ser president de la dretana C.E.D.A (Confederación Española de Derechas Autónomas). Acabada la carrera, continuà assistint a l’Hospital Clínic com a metge intern, a la clínica d’operacions, del professor Joaquim Trias i Pujol, on es formà amb les tècniques quirúrgiques més innovadores de l’època. El 1933, treballà com a metge d’urgències de la Clínica de la Federació de Germandats, que més tard passaria a formar part de la Quinta de Salud La Alianza. I entrà com a ajudant de Sixto Pérez a la Clínica Nostra Senyora de la Salut.

El 27 d’abril del 1936 amb el seu amic Alfons Pareja, fundà la Clínica de Nostra Senyora de Montserrat, situada al carrer de la Indústria, cantonada Sant Llorenç de Sabadell, tenia serveis de Medicina, Cirurgia i altres especialitats.
Al cap de tres mesos de començar la Guerra Civil, la Generalitat confiscà la Clínica i la transformà en Clínica Maternal. Tant Llonch com Pareja es van exiliar per por a patir represàlies a causa de la seva militància catòlica conservadora. Després de passar per França, entraren a la zona nacional i Llonch s’incorporà al front de Guadalajara, a l’equip quirúrgic mòbil núm. 42 sota el comandament del capità Joan Puig i Sureda. Com a cirurgià de guerra, aprengué a aprofitar els pocs recursos materials de que disposava.

Amb la victòria franquista, entrà a Catalunya amb les tropes ocupants, per incorporar-se després a la Clínica Nostra Senyora de la Salut, com a ajudant de Sixto Pérez, fins a l’any 1945 en què va ser nomenat Director, ja que Sixto va passar a ocupar el càrrec de director mèdic de la Secció d’Accidents de Treball de la Mútua Sabadellense. Llonch creà una mútua pròpia a partir d’una aportació mensual. A part de la seva tasca com a cirurgià, també va ser president de la Junta Coordinadora d’Acció Catòlica Interparroquial de l’any 1940 al 1943.

La seva filla Montserrat, es va casar amb Esteve Renom Pulit, que a part d’empresari i economista, es va dedicar a col·leccionar tota classe de documents relacionats amb la ciutat de Sabadell. Esteve Renom va incorporar el fons de Josep Maria Llonch a la seva col·lecció.

En reconeixement de la seva tasca, l’any 1947, l’Ajuntament li va retre un homenatge a la Clínica de Nostra Senyora de La Salut i li lliurà la Medalla de Plata de la ciutat.

L’any 1970 ja jubilat, la Caixa de Sabadell li entregà el Premi a la Ciutadania, un any després, fou operat d’un càncer d’estómac, quan es recuperà, continuà operant tot i està jubilat, però només a algunes persones necessitades que no disposaven de recursos, tot i que la seva salut ja no era la mateixa que abans. Va morir l’1 de desembre de 1972, i l’any 1974, pòstumament, se li atorgà la Creu de Sanitat de la Província de Barcelona. L’any 1985, l’Ajuntament de Sabadell li dedicà el seu nom a un passatge de la ciutat.



Metges Catalans. ‘Josep Maria Llonch i Gambús

Nomenclàtor. ‘Passatge del Doctor Llonch‘. Ajuntament de Sabadell

Baqués, Josep; Baró, Robert. Gent nostra als carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995


Francesc Bedós i Casals

Sabadell, 9 de febrer de 1924 – 31 de gener de 2017 (1)

Francesc Bedós i Casals. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Metge, uròleg. A mitjans dels anys 70 va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General

Fill de Francesc P. Bedós i Garcia-Ciaño i Margarida Casals i Garcia. Els seus germans son la logopeda Margarida Bedós i Casals i el metge gastroenteròleg Gabriel Bedós i Casals. Es va casar amb Maria Balsach i Grau, amb qui tingué sis filles: Anna, Roser, Maria, Margarida, Mònica i Isabel. Va cursar els primers estudis en el Col·legi de les Escoles de Sabadell, i posteriorment el batxillerat a la Valdèmia de Mataró. Va seguir la professió de metge del seu pare i el seu avis i es va llicencià i doctorà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

Va exercir com a Cap d’Urologia de la Mútua Sabadellenca i de la Clínica del Nen Jesús de Sabadell i fou President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques del Vallès Occidental. Com a President d’aquesta última durant els anys 74-76, substituint el Dr. Miret, va impulsar diverses transformacions dins l’entitat: va consolidar el català com a llengua institucional, van tenir lloc les primeres eleccions mitjançant l’assemblea de socis, per primera vegada va participar una infermera en una taula rodona mèdica sobre hipernutrició parenteral; es va realitzar la primera taula rodona sobre organització sanitària, amb la participació de professionals aliens a la sanitat; i l’any 1975, sota els auspicis de la Filial, un grup multi-disciplinari de professionals de la sanitat va elaborar el denominat llibre groc o informe sanitari sobre Sabadell, que pretenia fer un balanç de la situació en aquells moments i presentar una sèrie de propostes de millora de cara al futur (2)

A mitjans dels anys 70, va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General a la ciutat. L’any 1975 van aparèixer diferents escrits a la premsa, sobre la necessitat de construcció d’un hospital, entre ells, el del Doctor Bedós al Sabadell del 22 setembre, amb el títol: “Entre tots serem capaços?”, així mateix es dirigí a diversos organismes oficials reclamant la construcció de l’hospital. En aquell moment no ho va aconseguir, i el Consorci Hospitalari Parc Taulí no va ser creat fins el 31 de desembre de 1986 (3).

Va escriure diversos articles a la premsa i a revistes de l’àmbit mèdic, també va escriure alguns llibres, entre els que destaca “Manual d’Urolologia”, escrit amb la col·laboració d’altres companys especialistes. Va ser un gran aficionat a esports com la natació, l’excursionisme el tenis.

“Sabadell”, 22 de setembre de 1975 (pàg. 37)

Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach

(1) ‘FRANCESC BEDÓS I CASALS’: Fallecimiento: EnMemoria. La Vanguardia, 1 de febrer de 2017 <https://enmemoria.lavanguardia.com/fallecimiento/francesc-bedos-i-casals/49094656>

(2) Filial Vallès Occidental. Acadèmia Mèdica de Ciències Mèdiques de la Salut de Catalunya i Balears. ‘Història’ <http://webs.academia.cat/filials/voccidental/historia.php>

(3) Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell – ‘Breu record històric’ <“>https://www.tauli.cat/tauli/informacio-corporativa/presentacio/breu-record-historic>

Francesc de Paula Xercavins i Rius

Sabadell, 18 de març de 1855 – Barcelona, 14 d’abril de 1937 (1)

Francesc de Paula Xercavins i Rius, retrat de la seva col·legiació al Col·legi de Metges de Catalunya l’any 1934. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona] (2)

Metge, psiquiatra

Va néixer en una família de classe treballadora, el seu pare Jaume Xercavins i Sallès era un teixidor de llana de Sant Cugat del Vallès que es traslladà a Sabadell on Francesc de Paula Xercavins i Rius hi nasqué i hi passà la seva infància. Realitzà la primària i el batxillerat a la Institución Libre de Enseñanza (ILE) de Sabadell. Ingressà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencià el 1878. Quatre anys més tard, el 1882, es doctorà a Madrid amb la tesi Naturaleza y patogenia de los procesos puerperales.

Obtingué una plaça de metge de l’Hospital de la Santa Creu on s’interessà per la Psiquiatria i  per la Neurologia, especialitats a les quals hi dedicà tota la seva vida professional. Amplià estudis amb el neuròleg francès Jean-Martin Charcot (1825-1893) i arribà a ser el director de l’Institut Mental de la Santa Creu de Sant Andreu, de 1915 fins al 1934. Com a col·laborador, comptà amb el psiquiatre Oscar Torres i Buxeda, que anys després seria director del centre.

Metge de les Cases de Socors i de la Casa Provincial de Caritat, instal·là un gabinet d’electroteràpia, una tècnica en auge en aquella època pel tractament de processos reumàtics i neurològics. Posteriorment, fou nomenat director de la Clínica de Malalties Nervioses de la Casa de la Salut de Nostra Senyora del Pilar on hi fundà el primer servei per a psiconeuròtics (2).

Una de les àrees de preocupació i d’interès de Xercavins fou la rehabilitació penitenciària i per això participà en les activitats de l’Associació de Reforma Penitenciaria i la Rehabilitació dels Delinqüents. Com especialista en Psiquiatria considerava que existia una dissociació flagrant entre el Dret Penal i la Psiquiatria i que calia una modernització i reforma de la legislació que tingués en compte els atenuants per als qui delinquien per causa d’una malaltia mental. També, l’interessà la pedagogia, fou president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció i un dels promotors de la primera escola mèdica i pedagògica per a disminuïts psíquics i per als alumnes amb trastorns del llenguatge o deficiències sensorials, dirigida pel seu oncle Agustí Rius i Borrell.

Participà en els diferents congressos de les societats i acadèmies psiquiàtriques, psicològiques i neurològiques. Fou membre de les Acadèmies de Medicina de Barcelona, Palma de Mallorca i Saragossa. Així mateix, exercí de secretari i formà part de la junta de la Unió Medicofarmacèutica de Catalunya, i  president de la Societat Catalana de Psiquiatria i Neurologia.

Escrigué nombroses monografies mèdiques en els que tractà d’establir un paral·lelisme entre la Psicologia i la Fisiologia així com de localitzar els centres neurològics que participen en les manifestacions psiquiàtriques, psicològiques i espirituals. Alguns dels seus articles són: Fisiología de les fenómenos psicológicos, El cerebro y sus funciones, Localización de las enfermedades en el sistema nervioso, que li valgué el reconeixement de l’eminent neuròleg francès Jean M. Charcot, i Psicología, psiquiatría y psicoterapia. Va escriure també El espiritismo y el magnetismo ante la fisiología, El nerviosismo en Barcelona i Nerviosismo social.
Fou fundador i redactor habitual, juntament amb els psiquiatres Torres i Vives, de la revista de salut mental “Psiquiatria”, que es publicà dins les Institucions Psicoterapèutiques de la Santa Creu.

Políticament era catalanista i exercí com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona i tinent d’alcalde de la Comissió de Cultura. Participà en les diferents activitats mèdiques que es promogueren a favor de l’ús del català en l’àmbit científic, i intervingué activament al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana que se celebrà el 1906 i, més endavant als Congressos de Metges de Llengua Catalana. Assistí, també, al I Congres de Ciències Mèdiques que tingué lloc a Barcelona el 1888 i al Primer Congrés d’Higiene de Catalunya del 1906. Formà part del comitè organitzador i va ser el tresorer del IV Congrés Internacional d’Electrologia i Radiologia Mèdiques celebrat a Barcelona el 1910.

L’any 1927, encara en vida, l’Ajuntament de Sabadell canvià el nom del carrer de les rodes (referint-se a les rodes dels corders de cànem que s’hi amuntegaven) pel nom de Dr. Xercavins. Actualment en aquest carrer encara es poden veure els rètols fets amb majòliques originals del ceramista Modest Casademunt (1).


(1) nomenclàtor. ‘Carrer del Doctor Xercavins‘. Ajuntament de Sabadell.

(2) ‘Galeria de Metges Catalans. Francesc de Paula i Xercavins’ Col·legi de Metges de Barcelona.

Esteve Maria Relat i Coromines

El Dr. Esteve Maria Relat Corominas, metge i alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).  Arxiu Històric de Sabadell. Francesc Casañas Riera.

Puig-reig, 13 de setembre de 1892 – Sabadell, 12 de desembre de 1972

Fou metge i alcalde de Sabadell de 1923 a 1930, durant la dictadura de Primo de Rivera, així com en un breu període durant el franquisme del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939. Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona, es va traslladar a Sabadell, on ingressà al Cos Mèdic Municipal l’any 1918. L’1 d’octubre de 1923, i pel fet de ser llicenciat, el van nomenar alcalde, càrrec que exercí fins el 7 de febrer de 1930. La seva alcaldia va estar marcada per dos fets: La repressió contra la oposició, especialment contra la CNT però també contra el catalanisme i l’esquerra, els federals i els republicans; i la construcció d’obra pública com el Mercat Central. La tasca repressiva la va dur a terme el carlista  i dirigent del sometent local, Enric Sarradell i Pascual, Inspector en Cap de Vigilància, amb el suport del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Manuel Tejido Giménez, que van dedicar-se a reprimir la Vaga General Revolucionària de 1917 i tota manifestació obrera fora del Sindicat Lliure.

Durant la seva alcaldia es va construir el Mercat Central, es van millorar les condicions de l’ Hospital i Casa de Beneficència, s’obrí el carrer d’ Alfons XIII —on es va situar l’estació dels Ferrocarrils Catalans— i el primer tram de la Rambla es va transformar en bulevard, entre altres millores.

El Dr. Esteve Maria Relat Corominas, metge i alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) en un acte contra la blasfèmia entre 1925-1930.  Arxiu Històric de Sabadell. Francesc Casañas Riera.
 

L’obra del mercat va estar envoltada de polèmica i sospites de corrupció

Aquí relatem les circumstàncies que envoltaren la construcció del Mercat Central, conegut a l’època com Mercadal, durant la dictadura de Primo de Rivera i que va estar esquitxada per sospites de corrupció. La majoria d’aquestes obres foren dissenyades per l’arquitecte municipal, Josep Renom i Costa (1880-1931) com ara la reconversió de la vella Rambla en bulevard (1928), les millores a la Casa de la Caritat (1929), ubicada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxil (antiga Plaça Marcet), el Consultori de Puericultura i Maternologia (1927) al començament del carrer Illa i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia (1927) al Taulí. A més, en col·laboració amb l’arquitecte sabadellenc Joaquim Manich,  dissenyà el Pla d’Eixample i Reforma de la Ciutat (1928) que preveia convertir el bosc de Can Feu en un gran parc públic i els terrenys de Ca n’Oriac en una ciutat jardí.

Renom fou l’arquitecte de  la Torre de l’Aigua (1919) juntament amb l’enginyer Francesc Izard, la Casa Arimon (1911), el desaparegut Quiosc modernista dels Jardinets (1911) o els safarejos de la Creu Alta (1913). Dintre del modernisme català, la seva obra s’adscriu al corrent anomenat de Secessió Vienesa, per influència directa de Josep Puig i Cadafalch.

Ja desde principis del s.XX hi havia previst edificar un gran mercat cobert, l’arquitecte municipal Juli Batllevell i Arús (1864-1928), havia previst la seva construcció al nou arquitecte municipal Josep Renom poc després d’accedir al càrrec. L’avantprojecte, elaborat el 1912, fou presentat a l’exposició d’obres de Renom a Belles Arts al 1915, durant anys va estar penjat al seu despatx de l’ajuntament de Sabadell i va extraviar-se a la seva mort. Però no va ser mai executat a causa de la falta de pressupost i l’inestabilitat política.

L’ 1 d’octubre, Fèlix Gavarri, governador militar i d’acord amb un Real Decreto d’Alfons XIII, decideix dissoldre l’ajuntament democràtic i reemplaçar-ho per un Consistori format per 24 vocals que triaren per unanimitat alcalde de Sabadell al metge Esteve Maria Relat i Corominas (1892-1972).

Una de les primeres mesures que adoptà l’alcalde Relat fou posar en marxa la construcció del Mercat Central. El 2 de novembre de 1923 es produí una forta discussió a la Corporació Municipal sobre el seu emplaçament. Alguns regidors defensaren la ubicació a l’Horta Duran (entre els carrers Alfons XIII, Tres Creus i Sant Joan) on estava previst originalment. D’altres propugnaren amb èxit un nou emplaçament a l’indret llavors anomenat Camp de la Sang, on s’alça actualment, amb l’argument de potenciar la zona compresa entre el Centre i la Ronda Ponent, llavors en fase d’expansió. A tal efecte, el 26 de novembre de 1926, la Comissió Permanent municipal concertà un emprèstit per valor de 225.000 pessetes per adquirir els terrenys de 10.150 metres quadrats, 8.600 dels quals edificables.

L‘avantprojecte fou encarregat a Josep Renom i Costa, molt amic de l’alcalde Relat, qui va estudiar mercats considerats modèlics com els de Terrassa i València i va viatjar a l’estranger per documentar-se en d’altres. Segons Andreu Castells -basant-se en els actes de l’Ajuntament de Sabadell- el projecte es va dividir en dues parts, per tal de poder subhastar les obres per un valor inferior al milió de pessetes de manera que no s’hauria de fer cap concurs-oposició entre contractistes i arquitectes i així donar el ple control a Renom. A la segona fase s’afegirien les addicions o rectificacions que calguessin.

Segons Josep Casamartina, “per cobrir l’ expedient” es presentaren dos projectes: un de l’ arquitecte F. Terrades i l’altre del també arquitecte i constructor Josep M. Barenys, el qual un cop finalitzada l’ obra s’ encarregaria de supervisar-ne els costos.

Finalment, el projecte de Renom va quedar enllestit el 1927 i el 2 de maig del mateix any es va posar la primera pedra. L’11 de novembre de 1927 es formalitzà el contracte entre l’ Ajuntament, el constructor Pere Arderiu i l’ empresa barcelonina de Miquel Mateu, qui anys més tard seria el primer alcalde franquista de Barcelona, per fer l’estructura metàl·lica. Les obres s’ iniciaren el 1928  sota la direcció del cenetista Simó Piera i Pagés, amic de Salvador Seguí, ‘El noi del sucre’, que va contractar a diversos coreligionaris que protagonitzaren dos incidents ben curiosos.

Els curiós cas dels anarquistes i l’estelada

Segons l’historiador Andreu Castells i Peig, la nit del 13 de juliol de 1929, quan ja s’alçaven les estructures metàl·liques, dos anarquistes que treballaven a l’obra, Soler i Flores, emborratxaren al guardià de les obres. Després Flores, ajudat per uns companys, escalà la torre de ciment armant, estripà la bandera monàrquica (relat era profundament monàrquic) i col·locà una estelada. L’endemà la Guàrdia Civil ordenà a Piera despenjar la bandera però es negà, al·legant que aquesta no era la seva feina. Finalment, cap al migdia fou despenjada pels bombers. Arran d’aquests fets s’obrí un judici militar contra Piera que fou detingut, però la cosa va quedar en no res gràcies a les pressions de l’alcalde Relat i l’arquitecte Renom.

Posteriorment, els mateixos anarquistes empastifaren amb quitrà els quatre escuts d’ Espanya ubicats a les entrades del Mercat. S’ obrí un sumari, però la causa fou sobreseguda el 24 de febrer de 1930, quan ja havia caigut la dictadura.

Finalment, les obres del Mercat van finalitzar a principis de 1930.

Sospites de corrupció

No havien començat les obres quan es va difondre que el seu valor passaria de 1.200.000 pessetes i es criticà que Renom hagués cobrat només presentar el projecte 50.000 pessetes. De fet, Renom havia estat esquitxat per l’afer de la compra dels terrenys de la caserna de la Guàrdia Civil. Ara circularen acusacions sobre la seva connivència amb la dictadura i els favors rebuts del seu amic l’ alcalde Relat en forma de favors especials i diners.

Amb la caiguda de la dictadura es va constituir, el 21 de març de 1930, la Comisión Revisora per investigar les irregularitats comeses durant aquest període. Respecte al Mercat Central, el 17 de setembre del mateix any, es va emetre un informe on s’apuntava al caràcter manipulat de l’ avantprojecte.

Així un dels primers acords de la Comissió fou exigir a Renom la devolució de les 25.000 pessetes que, segons la documentació, havia cobrat de més en l’obra del Mercat. A més, va ser acusat d’haver actuat incorrectament a les obres de les clavegueres o la reforma de la Casa de la Caritat on s’assegurà que rebaixava el sou dels treballadors per pagar comissions als empresaris que van intervenir en les obres. D’altra banda, diversos industrials i comerciants, que havien treballat a les seves ordres, no van poder justificar-les documentalment de manera que no van poder cobrar-les.

Per Andreu Castells, aquests casos de males pràctiques i corrupció, van precipitar la seva mort política poc abans de la proclamació de la Segona República. Mai s’ha acabat d’aclarir el paper de Relat en aquests afers polèmics. Castells pensava que era una víctima dels seus propis “embolics”. Casamartina defensa la seva honorabilitat adduint que el sobre cost s’ explica per haver introduït millores en els materials de construcció del Mercat, justifica el cobrament dels honoraris del seu projecte per la manca d’una infraestructura municipal adient i atribueix l’increment del cost del projecte al pressupost directament aprovat per decret d’ alcaldia. En qualsevol cas reivindica la qualitat d’una obra considerada modèlica, pràcticament per unanimitat, que fou objecte d’un ampli reportatge a la Revista del Cuerpo Municipal de Arquitectos de España.

Fa poc el nét de Relat va cedir diversos documents a Antonio Santamaria, on Relat avala a diverses persones durant el franquisme perquè no fossin perseguides: https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/lalcalde-relat-a-la-guerra-civil-i-el-primer-franquisme-1/

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/inedit-lalcalde-relat-a-la-guerra-civil-i-el-primer-franquisme-2/


Cassamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióDel terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980.

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’:La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)’ <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-dictadura-de-primo-de-rivera-1923-1930/>

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’:La construcció del mercat central’ (1927-1930) <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-construccio-del-mercat-central-1927-1930/>

Exit mobile version
%%footer%%