Esteve Maria Relat i Coromines

 (Puig-reig, 13 de setembre de 1892- Sabadell, 12 de desembre de 1972)

Metge i alcalde de Sabadell de 1923 a 1930, durant la dictadura de Primo de Rivera, i primer alcalde de la dictadura franquista (del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939)

Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona, es va traslladar a Sabadell, on ingressà al Cos Mèdic Municipal l’any 1918.

Relat al seu despatx. Anys 20 (AHS)
El Dr. Esteve Maria Relat Corominas, metge i alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) en un acte contra la blasfèmia entre 1925-1930.  Arxiu Històric de Sabadell. Francesc Casañas Riera.

ALCALDE DURANT LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA: REPRESSIÓ A LA OPOSICIÓ I CONSTRUCCIÓ D’OBRA PÚBLICA

L’1 d’octubre de 1923, i pel fet de ser llicenciat, el van nomenar alcalde, càrrec que va exercir fins el 7 de febrer de 1930. La seva alcaldia va estar marcada per dos fets: La repressió contra la oposició, especialment contra la CNT però també contra els republicans federals i altra oposició d’esquerres; i la construcció d’obra pública com el Mercat Central.

La tasca repressiva la va dur a terme el carlista  i dirigent del sometent local, Enric Sarradell, Inspector en Cap de Vigilància, amb el suport del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Manuel Tejido, que van dedicar-se a reprimir la vaga general revolucionària de 1917 i tota manifestació obrera fora del Sindicat Lliure.

Pel que fa a la construcció d’obra pública i actuacions. La construcció del Mercat Central, va ser dissenyada per l’arquitecte municipal, Josep Renom, així com la majoria d’obres:

  • La reconversió de la vella Rambla en bulevard (1928).
  • Les millores a la Casa de la Caritat (1929), ubicada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxil (antiga Plaça Marcet).
  • El Consultori de Puericultura i Maternologia (1927) al començament del carrer Illa i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia (1927) al Taulí.
  • En col·laboració amb el també l’arquitecte sabadellenc Joaquim Manich,  va dissenyar el Pla d’Eixample i Reforma de la Ciutat (1928) que preveia convertir el bosc de Can Feu en un gran parc públic i els terrenys de Ca n’Oriac en una ciutat jardí, el primer no es va dur a terme i el segon, es faria una part durant la República, Lluís Companys s’hi va fer una casa.
  • La Torre de l’Aigua (1919) juntament amb l’enginyer Francesc Izard.
  • La Casa Arimon (1911),
  • El Quiosc modernista dels Jardinets (1911), Plaça Dr. Robert.
  • Els safarejos de la Creu Alta (1913).

Renom va estudiar mercats considerats modèlics com els de Terrassa i València i va viatjar a l’estranger per documentar-se en d’altres. Segons l’historiador Andreu Castells -basant-se en els actes de l’Ajuntament, el projecte es va dividir en dues parts, per tal de poder subhastar les obres per un valor inferior al milió de pessetes de manera que no s’hauria de fer cap concurs-oposició entre contractistes i arquitectes i així es va donar el ple control a Renom. A la segona fase s’afegirien les rectificacions que calguessin.

Segons Josep Casamartina, “per cobrir l’expedient” es presentaren dos projectes: un de l’arquitecte F. Terrades i l’altre del també arquitecte i constructor Josep M. Barenys, el qual un cop finalitzada l’obra s’ encarregaria de supervisar-ne els costos.

El projecte de Renom va quedar enllestit el 1927 i el 2 de maig del mateix any es va posar la primera pedra. L’11 de novembre de 1927 es va formalitzar el contracte entre l’Ajuntament, el constructor Pere Arderiu i l’empresa barcelonina de Miquel Mateu, qui anys més tard seria el primer alcalde franquista de Barcelona, per fer l’estructura metàl·lica.

CRÍTIQUES I ACUSACIONS DE CORRUPCIÓ

No havien començat les obres quan es va difondre que el seu valor passaria de 1.200.000 pessetes i es va criticar que Renom hagués cobrat només per presentar el projecte 50.000 pessetes. De fet, Renom havia estat esquitxat per l’afer de la compra dels terrenys de la caserna de la Guàrdia Civil. Es tractava d’acusacions sobre la seva connivència amb la dictadura i els favors especials i diners rebuts del seu amic l’alcalde Relat.

Amb la caiguda de la dictadura es va constituir, el 21 de març de 1930, la Comissió Revisora per investigar les irregularitats comeses durant aquest període. Respecte al Mercat Central, el 17 de setembre del mateix any, es va emetre un informe on s’apuntava al caràcter manipulat de l’avantprojecte.

Així, un dels primers acords de la Comissió va ser exigir a Renom la devolució de les 25.000 pessetes que, segons la documentació, havia cobrat de més en l’obra. D’altra banda, va ser acusat d’haver actuat incorrectament a les obres de les clavegueres o la reforma de la Casa de la Caritat on s’assegurava que rebaixava el sou dels treballadors per pagar comissions als empresaris que van intervenir en les obres. I a diversos industrials i comerciants que havien treballat a les seves ordres, no van poder justificar-les documentalment de manera que no van poder cobrar-les.

Per Andreu Castells, aquests casos de males pràctiques i corrupció, van precipitar la seva mort política poc abans de la proclamació de la Segona República. Mai s’ha acabat d’aclarir el paper de Relat en aquests afers polèmics. Castells pensava que era una víctima dels seus propis “embolics”.

Casamartina defensa la seva honorabilitat adduint que el sobrecost s’explica per haver introduït millores en els materials de construcció del Mercat, justifica el cobrament dels honoraris del seu projecte per la manca d’una infraestructura municipal adient i atribueix l’increment del cost del projecte al pressupost directament aprovat per decret d’ alcaldia. En qualsevol cas reivindica la qualitat d’una obra considerada modèlica, pràcticament per unanimitat, que va ser objecte d’un ampli reportatge a la “Revista del Cuerpo Municipal de Arquitectos de España“.

BREU ALCALDE FRANQUISTA

Relat va ser alcalde de Sabadell del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939. Relat ja no tenia el suport d’un partit únic com en temps de Primo de Rivera era la Unión Patriótica, els membres del seu equip eren majoritàriament gent de dretes que s’havia quedat a la ciutat. Relat va anar perdent suport en els grups de poder econòmic de la ciutat com el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç; i per altra banda estava pressionat pels Falangistes que es volien cobrar el botí de guerra controlant el consistori i establint una xarxa de col·laboració amb els industrials tèxtils de la ciutat. D’aquesta xarxa clientelar, l’alcalde Marcet en seria la figura principal, pel seu pes polític com alcalde falangista i excombatent, i com a industrial tèxtil.

Els falangistes, especialment els excombatents, se’l volien treure de sobre acusant-lo de passivitat davant la guerra (no va anar-hi i es va quedar a Sabadell) i per ser monàrquic alfonsí. Domènec Codina va intentar agredir-lo davant Sant Fèlix, i Relat li va fer una empenta. Amb aquest episodi i la campanya en contra van provocar la seva dimissió. Codina va denunciar a Relat per agressió i “contusión en el pómulo izquierdo, región molar”, aquest va ser absolt en la sentència del 28 de juny de 1941 al considerar el fiscal que l’empenta havia sigut en defensa pròpia.2

Fa poc el nét de Relat, Esteve Argemí Relat, va cedir diversos documents inèdits a Antonio Santamaria, on Relat avala a diverses persones durant el franquisme perquè no fossin perseguides:

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/lalcalde-relat-a-la-guerra-civil-i-el-primer-franquisme-1/

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/inedit-lalcalde-relat-a-la-guerra-civil-i-el-primer-franquisme-2/

Fotografies de Relat als anys 60. Fons Relat Argemí:

Relat amb un grup d’amics: Ricard Simó Bach, Ramon Moix Cusido, Joan Sala Rovira, Joan Sala Pedrós,

1 Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)

2 Sentència del 28 de juny de 1941 rubricada per Vicente Renare Secretari instructor Jorge Batallé. Fons Esteve Argemí Relat

Casamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióDel terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980

Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’:La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)’ <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-dictadura-de-primo-de-rivera-1923-1930/>

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’:La construcció del mercat central’ (1927-1930) <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-construccio-del-mercat-central-1927-1930/>

Josep Maria Marcet i Coll

(13 de desembre de 1940 – 29 d’abril de 1960)

Fabricant i alcalde franquista de Sabadell

Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).

Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)

Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra  de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]

El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.

Visita de Francisco Franco a la Fàbrica Manuel, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)

Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.

El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]

“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”

“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”

A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch i Gambús.

Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni LlonchGambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:

“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell

“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.

“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas Vilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:

“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]


[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022

[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980

[3] Marín, Martí. Premsa i poder en el Sabadell de la postguerra, 1939-1942 (pàg. 58, Annex II) <https://ddd.uab.cat/pub/artpub/1993/145991/Premsa_i_poder.pdf>

[4] Op.cit

[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991

[6] ‘Nomenclàtor de Bellatera (47). Avinguda de Josep Maria Marcet (BV-14414)’. Bellaterra.cat https://bellaterra.cat/2020/08/03/nomenclator-de-bellaterra-avinguda-de-josep-maria-marcet-bv-1414/

Exit mobile version
%%footer%%