Categoria: Unión Patriótica

(13 de desembre de 1940 – 29 d’abril de 1960)

Fabricant i alcalde franquista de Sabadell

Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).

Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra  de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]

El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.

Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.

El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]

“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”

“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”

A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch i Gambús.

Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch i Gambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:

“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell

“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.

“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas Vilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:

“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]

[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022

[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980

[3] Marín, Martí. Premsa i poder en el Sabadell de la postguerra, 1939-1942 (pàg. 58, Annex II) <https://ddd.uab.cat/pub/artpub/1993/145991/Premsa_i_poder.pdf>

[4] Op.cit

[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991

[6] ‘Nomenclàtor de Bellatera (47). Avinguda de Josep Maria Marcet (BV-14414)’. Bellaterra.cat https://bellaterra.cat/2020/08/03/nomenclator-de-bellaterra-avinguda-de-josep-maria-marcet-bv-1414/