Barberà del Vallès, 4 d’octubre de 1918 – 13 de gener de 1945
Escriptor, periodista i polític
Fill de Claudi i Modesta, cursà els primers estudis amb el mestre Picó i posteriorment en el col·legi de les Escoles Pies de Sabadell.
Des de ben jove va col·laborar al centre cultural “Avenç” i a la biblioteca de Barberà del Vallès. Milità a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, coneguts com a “fejocistes”. Començà a treballar entrant com administrador al Molí d’en Gall, al costat del seu oncle, Ricard. Durant la Guerra Civil, formà part de la Col·lectivitat de Carders, acabada aquesta, entrà a l’Ajuntament de Barberà com a funcionari. Va ser Delegat Comarcal d’Educació de la FET-JONS.
Es va fer càrrec com a Director del periòdic “Sabadell“, òrgan de FET-JONS a la ciutat de 1941 a 1945, període de la segona Guerra Mundial, quan el diari feia proclames a favor del règim feixista italià i del nazisme alemany. Va organitzar una festa de les lletres al Teatre Euterpe, també va ser un dels fundadors de la Fundació Bosch i Cardellach. La majoria de la seva activitat social, intel·lectual i política la va fer a Sabadell.
Va morir molt jove, als 27 anys. Un carrer d’Espronceda porta el seu nom.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Administrador al despatx de Can Corominas, fundador de Codina Administrador de Finques, membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat”.
Des de l’any 1920 treballava d’administrador al despatx de Can Corominas, al carrer Sant Feliu. L’any 1936 dins el context de l’administració del Vapor Codina, va fundar Codina Administrador de Finques. Era membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat” amb el pseudònim de “Puigmal”. I estava molt vinculat al Centre Excursionista de Sabadell. Vivia al carrer Tres Creus amb la família.
Durant la Guerra es va canviar de domicili al carrer de Lleó XIII, 25 de Barcelona. Ell i els seus germans i el seu pare anaven i venien de Barcelona, ja que continuaven treballant a Sabadell; ell de comptable a l’empresa tèxtil de Manuel Corominas. El maig de 1938 rebé l’ordre d’incorporar-se a la Caixa de Reclutes de Terrassa, on coincidí amb Miquel Carreras, company seu dels Escolapis i del Centre Excursionista, i poc després fou enviat a un campament d’instrucció a Monistrol de Montserrat. En algunes ocasions s’amagaven amb altres companys per anar a missa d’amagat. Al cap d’una setmana i passant per Sils, l’enviaren a Falset. Però, un cop allà i amb altres reclutes desertà, tornà a Sabadell i va estar un temps amagat. Es va acollir a un decret que amnistiava als desertors i amagats i es presentà a la caixa de reclutament de Sant Gervasi; de nou més instrucció, a la caserna de Francesc Macià, i després a Cambrils, amb noves temptacions per desertar.
Finalment fou destinat al Front de l’Ebre, a Móra la Nova i s’incorporà a la Divisió 45, Brigada Mixta 139, companyia de sapadors. Visqué la pèrdua de posicions a la Serra de Cavalls, l’infern del foc i dels bombardejos en primera línia de batalla: s’amagaren amb altres companys durant els combats i finalment es lliuraren als nacionals i foren fets presoners, el novembre de 1938. Després d’un llarg i dur trasllat a peu per la zona de Terol i Saragossa, fou internat al camp de concentració d’Urduña, al País Basc, on gràcies als seus contactes va poder estar en un llit individual a la infermeria. Ràpidament va aconseguir els avals necessaris, amb l’ajut d’empresaris i professionals liberals sabadellencs que es trobaven a la zona franquista: Enric Rocamora, els germans Joan Marí, Manuel Corominas i Josep M. Llonch. Va marxar cap a Sant Sebastià, passant per Bilbao on s’afilià a la Falange. Va tenir contactes amb molta gent de la colònia sabadellenca que hi havia en aquella ciutat i va poder tornar a Sabadell el febrer de 1939. Un cop arribat va firmar diversos avals per a companys i coneguts, gràcies als quals pogueren salvar la vida. Salvador es casà amb Rosa “Rosita” Pont i Genís el febrer de 1939.
Salvador Codina ens va deixar el relat de les seves vivències durant la guerra en un text autoeditat l’any 1988 de tirada limitada, dedicat als seus fills i néts: Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Aquestes memòries descriuen detalladament el que va passar, també, a la resta de la família durant la contesa. La detenció del seu pare a Barcelona, a l’abril de 1937, i el seu alliberament gràcies a un aval de Josep Moix i el pagament d’una multa de 1.500 pessetes. La detenció del seu germà Josep Maria en intentar passar a França per la serra del Cadí i el seu empresonament al Castell de Cardona, i després en un camp de concentració de Fraga, el seu alliberament i la seva detenció final al front d’Aragó fins a la retirada a França. Com el seu germà Domènec, es va lliurar d’anar a l’exèrcit per haver tingut pleuresia. I com l’altre germà, Esteve, va estar amagat tota la guerra a casa de Cristòfol Casals Duran fins a l’entrada dels nacionals. El relat comença l’any 1936 i fa referència al perill que va viure ell i altres familiars per la seva posició acomodada. Lamenta els constants canvis d’habitatge, la crema d’església i defensa les accions de l’alcalde Moix perquè no es produïssin més assassinats. Anomena una llista de sabadellencs morts i perseguits pels “incontrolats”, empresaris, lligaires i eclesiàstics. Explica el registre de les Milícies Antifeixistes a casa seva, la col·lectivització d’empreses i crítica el funcionament del Comitè d’Empresa de Can Corominas, del qual formà part. Justifica, finalment, la necessitat de les famílies benestants de posicionar-se a favor del bàndol nacional.
Un registre de la Columna Alpina. A l’exèrcit roig al començament de la guerra es formà una columna per actuar al Pirineu. Els consells d’en Gonçal Soler era que m’hi fés voluntari amb el bon sentit que d’aquesta manera no podria ser molestat ni perseguit, ja que amb el coneixement del Pirineu hi podria ser molt útil, però per mi fou una cosa que no em calgué pensar-m’ho mai. Jo fer-me voluntari de l’exèrcit roig, mai! El meu ideal era un altre.
La prova de foc […] En posar-nos a la Companyia de <Zapadores> no ens donaren armes i la nostra missió era fer trinxeres i posar alambrades. Ens feien anar d’un cantó a l’altre, i més endavant, ens donaren un pic i una pala. Vàrem suposar que pel motiu de ser amnistiats, no tindriem punteria per l’enemic. Era ben cert, perquè si m’haguessin donat un fusell, hauria procurat de no fer mal a ningú.
[…] D’una altra carta dirigida a la Rosita [i la darrera carta que escriu des del front a Rosa Pont Genís, la seva promesa]:
Campament, 3 de novembre de 1938. Estimada Rosita: Quatre paraules solament per a dir-te que ahir i avui he rebut les dos cartes i la postal que esperava i no tinc temps per dir res més. Ja t’aniré escrivint. Els dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre, els recordaré tota la vida. Ara mateix volen per damunt nostre, més de 40 avions entre els nostres i els feixistes. Ahir vaig anar a primera línia. Adéu, perquè ens ordenen un altre trasllat. Penso molt en la Josefina [paraula clau per a dir als seus que pensa molt en passar-se al bàndol nacional]. Molts records a tots, el teu Salvador.”
Fragments extrets del llibre de Salvador Codina Fatjó (1988). Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Sabadell, autoedició, p. 11 i 50-52
CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA (1936-1945). Organitza: Ajuntament de Sabadell / Museu d’Història de Sabadell
Comisariada per Genís Ribé Monge, historiador i tècnic del Museu d’Història, en base a textos elaborats i documentats pels historiadors Esteve Deu Baigual i Arnau Berenguer Garrigós.
Comercial tèxtil, durant la Guerra Civil es va afiliar a Falange, d’on va ser-ne sergent i posteriorment ascendit a la Comissió de Serveis. Director del Sindicat Mercantil de Sabadell
Retrat de Moisès Figueras
Va néixer al carrer La Salut, 173. El seu pare era Salvador Figueras i Ustrell, teixidor; i la seva mare Maria Sallarès i Claveria. Es va casar el 16 de maig de 1928 amb Mercè Arbós i Muñoz.
Quan va esclatar la guerra, Moisès es trobava viatjant com a comercial de l’empresa Sucesores de Llonch & Sala i va acabar establint la seva residència a Saragossa i Pamplona. Es va afiliar a Falange, d’on en va ser sergent i ascendit posteriorment a la Comissió de Serveis. A part d’intercanviar nombrosa correspondència amb la seva esposa, Mercè Arbós, i amb altres empresaris, sobretot tèxtils per assumptes comercials; també es va escriure amb molts partidaris del bàndol franquista: com Jordi Domingo; amic seu i defensor de la causa nacional; Joan Figueras, tiet seu i encarregat de les quotes de Falange; Luis Marrugat i Salvans, primer voluntari sabadellenc de la División Azul; Joan Molet, que estava a la 1ª Bandera de la F.E.T Catalunya, Emili Moliner i Arnau, militar afiliat a les Juventudes Católicas Españolas, etc. En la correspondència es pot veure la influència i el poder que tenia, ja que moltes cartes son per preguntar-li si sabia on es trobaven diverses persones que havien marxat de la zona republicana a la nacional, demanar-li feina, o per rebre diners en girs postals. Creant una autèntica xarxa de suport entre partidaris del bàndol nacional, desertors i fugitius de la república.
Luís Marrugat escriu a Moisès Figueras (Director del Sindicat Mercantil) des del front de l’est de la División Azul:
Correspondència de Moisès Figueras. Postal amb els dictadors dels tres règims feixistes
Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, retorna a Sabadell on es reuneix amb la família. Continua treballant com a comercial i viatjant per Sucesores de Llonch & Sala, S.A. per Espanya. Va arribar a ser director del Sindicat Mercantil i manté contacte amb les autoritats franquistes locals de Sabadell.
Industrial tèxtil i polític. Va militar a les joventuts de la Lliga, va combatre amb el Bàndol Franquista i es va afiliar a Falange, cap local del “Servicio de Información e Investigación”. Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’Alcalde d’Assistència Social (1945-1954)
Fill d’Antoni Taulé Soley i de Sofia Coll Gorina. Antoni Taulé (Sabadell, 29 de febrer de 1868 – 24 d’octubre de 1957) era l’amo de la fàbrica de cardes Taulé i cia, anteriorment anomenada Vídua i fill d’A.Taulé. Era el quart dels onze fills que tingué amb Sofia Coll: Feliciana, Joan, Maria, Antoni, Manuel, Joaquim, Josep, Sofia, Teresa, Francesc i Jordi. Antoni Taulé, es va casar amb Maria Blanes i Giralt, amb qui tingué tres fills.
Va residir durant 24 anys al carrer Sant Joan, núm. 35, a la casa familiar (Casa Taulé, patrimoni arquitectònic de la ciutat. Obra d’Enric Fatjó Torras per ordre de Taulé), transformada en Escola Taulé, després centre docent Escola Miralles-Salut i on en els últims anys fins el seu tancament (2018), hi havia l’Aliança Francesa.
Casa Taulé. c/Sant Joan, 35
Cursà estudis de primària i secundària a les Escoles Pies de Sabadell. Obtingué el títol de batxillerat universitari a l’Institut General Tècnic de Segon Ensenyament de Barcelona. L’any 1928 estudià comptabilitat i administració al centre de dependents del comerç i indústria de Sabadell. Va començar a treballar a la fàbrica familiar Taulé i cia, com a tècnic, muntador, manyà i constructor.
El 1930 començà a tenir contactes amb la política, militant a la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalana com a vocal de Junta. Entre 1930 i 1936 va ser membre del Patronat de l’Escola Industrial i de la Junta d’Assistència Social. Al principi de la Guerra Civil, va marxar de Sabadell i va combatre amb el Bàndol nacional. Tant els seus pares com els seus germans van ser detinguts per les forces del Front Popular. Ell va romandre mig any amagat a Barcelona, posteriorment va passar la frontera francesa, restant uns mesos a aquest país. Va passar a la zona nacional pel País Basc, com a voluntari de la FET-JONS a l’exèrcit franquista fins la fi de la guerra, participant a les operacions bèl·liques de Cantàbria, Àsturies, País Basc, Terol, Aragó, i Castella.
Un cop acabada la guerra, va ser nomenat regidor i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Entre 1945 i 1954, fou Tinent d’Alcalde d’Assistència Social, President de la Junta del Cementiri i Vocal de la Junta de Reconstrucció dels Temples Parroquials. Ocupà els càrrecs de President de la Clínica de Puericultura i Maternologia i també de la Junta del Santuari de la Salut. Fou President del Sindicat Agrícola de Sabadell, delegat de l’Institut Nacional d’Habitatge i vocal provincial de la Càmera Oficial Agrària. Va intervenir com a Secretari de la FET-JONS local durant tres anys i del Departament d’Informació i Investigació. L’any 1977 deixà tota activitat pública.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
‘Antoni Tauler i Soley, industrial carder i colombòfil’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 23 de setembre de 1989
Sabadell, 9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010
Josep Sanmiquel. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre delGremi de Fabricants i seria President de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa la va heretar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que va haver de tancar.
Membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants.
Continuà la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí i Fontanet i Joan Gambús. Participà a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica.
En l’àmbit empresarial i professional, va ser un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell.
Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la FundacióBosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), a partir de 1987 la seva seu era al carrer de Joan Plans núm 25; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir de 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i posteriorment en continuà vinculat activament.
Fotografia a Rafael Maria Aparicio, fundador de Ramar-2 i el professor Josep-Miquel Sanmiquel. Reportatge al Ramar-2, “Diari de Sabadell” 9 de març de 1991
La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Ricard Simó i Bach.
Alavedra Bosch, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010). Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011. p.86.
Saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Personatges d’esquerra a dreta Ricardo Royo Solé, Josep Burrull Bonastre (alcalde), Juan Antonio Cámpova; Josep Maria Ribes, 24 de desembre de 1975. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 1922 – 23 de febrer del 2009
Empresari paperer i polític.Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista.
Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional.
Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Fou un Falangista convençut i va crear a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.
Empresari paperer a Burrull S.A, s’implicà en la política sabadellenca, gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcaldeJosep Maria Marcet. Posteriorment seguí com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch dimití, Josep Burrull prengué el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi restarà fins a l’any 1976. Fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona.
Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.
Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín Joaquim Sala-Sanahuja
Sabadell fou batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Univeritat Autònoma de Barcelona (UAB), el 27 de Febrer 1969. Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació.
Va controlar la oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la Vaga General que paralitzà la ciutat.
En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La seva dimissió va tenir lloc el 28 de febrer de 1976. Per trobar més informació sobre aquesta vaga recomano el llibre del periodista Xavier Vinader: Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1936. Pagès Editors, 2012.
A causa de l’evolució democràtica, després de que Francisco Franco morís i del cessament de Carlos Arias Navarro, li prengué el relleu per un breu període Ricardo Royo, últim alcalde franquista de la ciutat. El setembre de 1976, tindria lloc la gran vaga general del metall. Els partidaris del franquisme havien perdut els carrers i l’hegemonia política.
Veïns de Sabadell demanant la dimissió de Josep Burrull i un Ajuntament democràtic, 25 de gener de 1976. Autor desconegut (AHS)
Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Terán, del partitConcòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president delGremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Francisco Franco a la Fàbrica Manuel, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde,Antoni Llonch i Gambús.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo perAntoni Llonch i Gambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep RosasVilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991