Sabadell 17 de novembre de 1923 – 6 de juliol de 2001
Ricardo Royo i Soler. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Últim batlle del franquisme, va exercir com a tal del març de 1976 a abril de 19791
Fill de Ramon Royo i Robles, natural de Segorb (Castelló) i de Francesca Soler i Pratginestós de família sabadellenca.
Va estudiar el col·legi dels germans Maristes de Sabadell, fins l’any 1936 en què a causa de la Guerra Civil, es va canviar al col·legi Mercantil. Posteriorment, va completar cinc cursos de l’especialitat tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell, i va treballar a un parell d’empreses tèxtils fins que l’any 1949 amb el seu pare i el seu germà, van crear una empresa familiar de fabricació de teixits de panys.
De jove, va formar part de l’equip de bàsquet del Centre d’Esport Sabadell que a la dècada dels 40 i 50 del segle passat va aconseguir importants èxits esportius.
L’any 1950 va casar-se amb Maria dels Àngels Manent Tarrats, nascuda a Mataró però pràcticament de Terrassa, ja que hi vivia des de que tenia un any. Amb la qual tingué dos fills, Ricard i Josep.
Formà part de diverses juntes d’entitats sabadellenques:
Vicepresident del Cercle Sabadellès i posteriorment en va haver d’assumir la presidència a causa de la dimissió del titular, en un moment complicat per l’entitat, ja que es trobava en litigi amb l’Acadèmia de Belles Arts.
Formà part de la junta directiva delGremi de Fabricants de 1967 a 1975, i en representació a aquest càrrec, l’any 1971, va accedir al consistori de l’Ajuntament de Sabadell. Després de 3 anys, el 1974 amb la renovació parcial perceptiva del consistori, se’l nomenà primer tinent d’alcalde dins la Delegació d’Hisenda.
L’any 1976, al mes de febrer i durant la vaga general del metall, per renúncia del Batlle Josep Burrull, va accedir a l’alcaldia al març. En una entrevista a TeleXpress, va denunciar que havia demanat 19 vegades la seva renúncia davant les autoritats superiors, però mai va ser acceptada; que els ajuntaments formaven part del sistema anterior, i que ell i els regidors es trobaven sols:
“nosotros no pintamos nada”, “en el fondo somos unos parias”
“Sustituyendo a Burrull y tras dos años en el frente del Ayuntamiento. El alcalde de Sabadell ha dimitido 19 veces” Ángel Lacalle. TeleXpress, Catalunya. 14 de setembre de 1978
Ricardo Royo dirigint-se als ciutadans de Sabadell en motiu del centenari de la ciutat
Durant els anys 1977 i 1978 va ser president de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. També durant el seu càrrec va haver de fer-se càrrec dels actes de celebració del centenari de la ciutat, així com de la crisi del sector tèxtil.
Durant els seu mandat va separar-se de fer qualsevol declaració de cap tendència política o ideològica, per tal de no complicar els moments cap a la transició política que estava vivint el país i la ciutat. El 3 d’abril van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques. El PSUC va vèncer les eleccions amb 37.590 vots (43,72%) i 13 regidors, seguit de lluny pel PSC amb 17.721 vots (20,6%) i 6 regidors, CiU amb 16.833 vots (19,6%) i 6 regidors, i UCD amb 7.406 vots (8,6%) i 2 regidors.
Ricardo Royo va deixar el càrrec d’alcalde el 18 d’abril de 1979, que seria ocupat per Antoni Farrés (PSUC) el 19 d’abril, quan es va constituir el nou consistori democràtic. Royo no va assistir al ple d’investidura de Farrés. Durant la seva primera roda de premsa, Farrés va declarar: “Queremos fomentar la industria y el pleno empleo”, sobre els funcionaris municipals: “no habrán depuraciones… aunque los fraudes irán al juzgado”2
Ricardo Royo, comentant les eleccions amb el futur alcalde Antoni Farrés. Portada del Diario de Sabadell, any III-Núm. 285, 5 d’abril de 1979
El 25 de maig de 1979 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants3, a títol pòstum, ho va ser Francesc Monràs, Director General del Banc Sabadell. La distinció de prohom era honorífica i es premiava la tasca a favor de la ciutat i del tèxtil en general. El 31 de maig es va fer un homenatge amb un sopar al restaurant de Can Font.
2 Primera rueda de prensa de A. Farrés. QUEREMOS FOMENTAR LA INDUSTRIA Y EL PLENO EMPLEO. Diario de Sabadell, any III-Núm.285 5 d’abril de 1979
3 “RICARD ROYO DISTINGIDO COMO”PROHOM DEL GREMI”. IGUAL DISTINCIÓN, A TÍTULO POSTUMO, A FRANCESC MONRAS”. Diario de Sabadell. Dissabte 26 de maig de 1979 (pàg.3)
Sabadell, 7 de novembre de 1905 – 3 d’abril de 1983
Josep Vidal i Casulleras. FONT: Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Alcalde accidental franquista del 7 de juny de 1940 al 22 de novembre del mateix any, substituint al també alcalde accidental Ramon Albareda Masip. Anteriorment, amb Esteban Font Sabater, havia ajudat a aquest a arribar a ser alcalde.
Va estudiar als Escolapis i posteriorment s’especialitzà en el sector tèxtil, sent comerciant vinculat el tèxtil i portant l’empresa, Hijo de J. Vidal i Viñas. Va ser un dels creadors del primer embrió de la Falange a Sabadell i durant la Guerra Civil va ser empresonat acusat de quintacolumnista (de pertànyer a al Socors Blanc), quan estava moblitzat forçós en una bateria de costa de l’exèrcit republicà a Premià de Mar.
Estava molt vinculat a la Caixa de Sabadell d’on va formar part de la seva junta durant tretze anys, de 1939 a 1952. Com molts altres alcaldes franquistes, també va formar part de la Junta del Gremi de Fabricants de l’any 1951 al 1952.
Era fill del també batlle accidental, Jaume Vidal i Viñas.
Arxius Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Marin, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. ed.Pagès. Col.lecció Seminari, 12.
Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (Pàg. 42). Edicons Abadia de Montserrat, 2022
Carbesí (Anoia), 20 de gener de 1885 – Sabadell, 11 de setembre de 1956
Ramon Albareda i Masip. Diario de Sabadell, Jueves 7 de enero de 1988. “EVOCACIO”, 13, Ricard Simó i Bach
Carlí ialcalde franquista de Sabadell del 15 d’octubre de 1939 al 31 de maig de 1940
Es traslladà de jove a Sabadell, on va treballar de jardiner i hi desenvoluparia l’activitat política fins la seva mort. Carlista, membre del sometent, regidor durant la restauració i la “Dictablanda” del General Berenguer. Amb la victòria franquista s’incorporà com a tinent d’alcalde de Sabadell, el cap de tres mesos va substituir com a alcalde accidental al Dr. Esteve Maria Relat, exercint com a batlle de la ciutat del 15 d’octubre de 1939 al 31 de maig de 1940
Es va casar amb Josepa Vidal i Reus i tingué tres filles: Ramona, Francesca i Maria (1919-2007). Maria, era escriptora i l’any 1973 va guanyar el premi Narcís Oller als Jocs Florals de Barcelona, amb “Les cosetes de la senyora Elvireta”1.
Milità a la Comunió Tradicionalista (carlistes) tota la vida i n’arribaria a ser President; la seu del Cercle Tradicionalista es trobava a la Via Massagué, 34. Tot i que el Cercle Tradicionalista mai va ser una entitat gaire nombrosa si que tenia una llarga trajectòria a la ciutat des de finals del segle XIX, molts dels seus membres havien actuat com a rebenta-vagues del sindicat lliure, eren partidaris de la monarquia i d’un catolicisme de caràcter integrista. Va ser l’únic grup local clarament compromès amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
Retall de la pàg. 4 de “La Veu de Catalunya”, 31 de setembre de 1931. Edició del Vespre. Es pot veure la constitució de la Directiva de la Joventut Tradicionalista de Sabadell amb Ramon Albareda com a President
Fou regidor durant la restauració i la “Dictablanda”. El 18 de juliol es dirigí de Sabadell cap a la Caserna de Sant Andreu a Barcelona per participar a la insurrecció militar, acompanyat d’altres requetès sabadellencs com Antoni Bartrons Sampons, Joan Boixaderas Borguñó, Esteve Calvet Pratginestós, Simó Fayos Tortosa, Manuel Guerrero Campillo, Josep Moga Pascuet, Gabriel Puigdemont Pons, Joan Riu Deniel, Josep A. Saló Virgili, Francesc Tena Guimerà, Llorenç Torrent Albert i Marià Vilalta Marquillas. A Barcelona, es van trobar amb un altre requetè sabadellenc, Ignasi Estivill Coll, que feia el servei militar en aquella caserna i que es va unir al cop. Bartrons, Moga, Puigdemont, Saló, Riu i Vilalta, van ser capturats, empresonats i posteriorment afusellats.2 Els que no van ser capturats, van passar la guerra amagats com emboscats o s’enrolaren en els requetès dels Terços de Montserrat. Albareda, va ser detingut per membres de la FAI i traslladat a Sabadell, quan l’anaven a afusellar a la carretera de Terrassa, a prop de Can Viver de la Serra, va aconseguir escapar i s’ocultà a casa d’uns amics del barri de Sant Andreu de Barcelona durant tota la guerra. Amb la victòria franquista s’incorporà com a tinent d’alcalde de Sabadell, i exercí com a alcalde fins el 31 de maig de 19403, amb la col·laboració de Josep Vidal i Casulleras (que el va substituir a l’alcaldia) -comerciant tèxtil molt vinculat a la Caixa d’Estalvis de Sabadell i empresonat per quintacolumnista- i Esteban Font Sabater, també ex-captiu4.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
1 Fuguet, Joan; Plaza, Carme (coord.) Historia de la Conca de Barberà. Cultura tradicional i popular (pàg. 283-284). Consell Comarcal de la Conca de Barberà i URV. Montblanc, 2020
2 Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la reraguarda. (pàgs.11-12) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018
4 Marin, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Ed. Pagès. Col·lecció Seminari,12. (pàg. 512).
Saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Personatges d’esquerra a dreta Ricardo Royo Solé, Josep Burrull Bonastre (alcalde), Juan Antonio Cámpova; Josep Maria Ribes, 24 de desembre de 1975. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 1922 – 23 de febrer del 2009
Empresari paperer i polític.Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista.
Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional.
Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Fou un Falangista convençut i va crear a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.
Empresari paperer a Burrull S.A, s’implicà en la política sabadellenca, gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcaldeJosep Maria Marcet. Posteriorment seguí com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch dimití, Josep Burrull prengué el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi restarà fins a l’any 1976. Fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona.
Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.
Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín Joaquim Sala-Sanahuja
Sabadell fou batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Univeritat Autònoma de Barcelona (UAB), el 27 de Febrer 1969. Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació.
Va controlar la oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la Vaga General que paralitzà la ciutat.
En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La seva dimissió va tenir lloc el 28 de febrer de 1976. Per trobar més informació sobre aquesta vaga recomano el llibre del periodista Xavier Vinader: Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1936. Pagès Editors, 2012.
A causa de l’evolució democràtica, després de que Francisco Franco morís i del cessament de Carlos Arias Navarro, li prengué el relleu per un breu període Ricardo Royo, últim alcalde franquista de la ciutat. El setembre de 1976, tindria lloc la gran vaga general del metall. Els partidaris del franquisme havien perdut els carrers i l’hegemonia política.
Veïns de Sabadell demanant la dimissió de Josep Burrull i un Ajuntament democràtic, 25 de gener de 1976. Autor desconegut (AHS)
Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Terán, del partitConcòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 19741
Antoni Llonch i Gambús. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil i alcalde en època franquista (del 29 d’abril de 1960 al 20 de gener de 1965), era germà del Dr. Josep Maria Llonch. Va fer la guerra al bàndol republicà al ser mobilitzat, motiu pel qual no seria ben vist pels falangistes, que li retreien no haver desertat. Durant la seva curta alcaldia Antoni Llonch , intentà resoldre les problemàtiques que tingueren els nouvinguts provinents del sud d’Espanya: habitatges d’autoconstrucció, falta d’escoles, atur, etc. Així doncs, es van crear diversos polígons, es van construir escoles (encara que en locals deficients i amb sobre-població), es va intentar augmentar la xarxa de clavegueram, les voreres i les pavimentacions. Les accions que portà a terme Llonch i el seu grup partien del treball de l’Associació Catòlica de Dirigents i les obres més importants que realitzaren tingueren a veure amb la construcció d’esglésies i habitatges als barris2 (com els de baixa qualitat del barri d’Arraona). Llonch impulsà la Joventut de la Faràndula, que va emprendre la construcció del Teatre Faràndula i presidí la immobiliària social VISASA, que va començar la construcció del barri de les Termes i inicià els tràmits per soterrar el ferrocarril. També va ser President del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. El 1965 dimití al·legant motius de salut després d’haver patit la forta oposició dels ex-combatents i de la FET-JONS local.
La intervenció de l’Ajuntament de Llonch es va quedar curta, a causa de l’estret marge d’ajut estatal, la falta de liquiditat dels pressupostos municipals, i la limitació del “paternalisme” pel que fa a l’acció d’entitats i agrupacions locals en la construcció d’escoles, esglésies o habitatges o el seu propi paternalisme de caràcter social-catòlic3. A més, Llonch va haver de fer front als aiguats de 1962. No seria fins entrada la democràcia que no es realitzaria una intervenció de prou magnitud per arreglar els barris, amb l’alcalde Farrés i gràcies a la organització del moviment veïnal. Antoni Llonch prenia el relleu de l’alcaldia a Josep Maria Marcet, del qual era primer tinent d’alcalde. Llonch, a diferència de Marcet, no provenia del falangisme, sinó del grup d’empresaris que defensaven un catolicisme de caràcter social i que s’havien format a la Asociación Católica de Dirigentes i en el Patronato Social de la Indústria de Sabadell4. A Llonch, amb el seu aval, el substituirà Josep Burrull, de la mateixa manera que Burrull, anteriorment, l’havia avalat com alcalde davant dels falangistes que sospitaven d’ell per haver participat en l’exèrcit republicà. Així doncs, tot i que Burrull era un falangista intransigent i Llonch defensava un catolicisme de caràcter social, ambdós s’ajudaren per arribar a l’alcaldia.
Una plaça de la ciutat portava el seu nom fins l’any 2019 que per acord del ple municipal, per tal d’eliminar els noms vinculats al franquisme i complir la Llei de Memòria Històrica, va ser substituïda pel de Clara Campoamor.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach.
2 Larrosa i Padró, Manuel. Els barris d’autoconstrucció. Model de ciutat i política urbana. Arraona Revista d’Història Núm. 28.
3 Marin i Corbera, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12. (pàg. 512-513).
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president delGremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Francisco Franco a la Fàbrica Manuel, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde,Antoni Llonch i Gambús.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo perAntoni Llonch i Gambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep RosasVilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
