Sabadell, 19 de juny de 1926 – 10 d’agost de 1985[1]
Industrial tèxtil
La nissaga tèxtil dels Gorina es va iniciar el 1835 amb Joan Gorina i el seu fill Josep Gorina Pujol (Josepet), Joan Gorina Batista era nét d’aquest. Els seus pares eren Josep Gorina Turull i Maria Batista Santaló. Era el tercer de cinc germans: Josep Lluís, Dolors, Joan Lluís i Eulàlia.
Va estudiar al Col·legi dels Jesuïtes de Sant Ignasi al barri de Sarrià (Barcelona), on també es va treure el títol d’Intendent Mercantil i el de diplomat en Alta Direcció per el IESE.
Començà a treballar a l’industria tèxtil de la família de la mà del seu oncle Joan Gorina Turull que li va ensenyar la venda de teixits, i del seu pare, que li va ensenyar a administrar econòmicament l’empresa. La seva afició a la mecànica va fer que conegués fàcilment la tècnica tèxtil.
Contactà amb la sastreria del país, aconseguint ser reconegut pel Consell Espanyol de Sastres pel seu suport als Gremis de Mestres Sastres. Amb la seva col·laboració, es van celebrar 27 Certamens de Moda Masculina entre Barcelona i Madrid, i dos congressos mundials on Gorina SA hi era present.
Al morir el seu pare, ell i els seus germà, Lluís, van agafar les regnes de l’empresa i aquesta va passar a dir-se ‘Juan Gorina e Hijos, Sucesor’.[2]Així mateix, formà part de la Junta i del Consell, de la Cambra de Comerç i de la Indústria de Sabadell, del Gremi de Fabricants i de la Secció Econòmica de l’Institut Sallarès i Pla (pertanyent al Gremi de Fabricants per joves empresaris i directius industrials). Amb els seus germans, també va formar part del Patronat dels Germans Maristes de Sabadell.[3]
Es va casar amb Assumpció Vanrell Rambaud, filla del metge Dr. Francesc Vanrell amb qui va tenir tres fills que s’incorporarien a l’empresa
Poc abans de morir va començar la preparació per convocar una gran assemblea on va cridar a acudir-hi tots aquells que portessin el cognom Gorina en primer o segon lloc o fossin cònjuges o fills d’ells. Com que els Gorina provenen de Matadepera va pensar celebrar-la en aquesta població.
El sastre Ignasi Ribas Pujades li va regalar una reproducció del monument al sastre dedicat a Gorina, SA, en el seu 150è aniversari.
D’altra banda, es va celebrar els 150 anys de l’empresa dels Gorina al saló del Gremi de Fabricants, on va prendre la paraula Josep Bombardó president d’aquest, l’historiador Joan Farell, Salvador Soley president del Comitè d’Empresa i Jordi Pujol que va concloure l’acte. A la vídua de Josep Gorina, Assumpció Vanrell, se li va fer entrega de la placa pòstuma com a Prohom del Gremi de Fabricants.[4] Així mateix, Gorina SA va rebre la medalla de Francesc Macià per part de la Generalitat.
Gorina SA va ser portada pel seu germà Lluís Gorina Batista, sent-ne president i conseller, també n’eren consellers Carlos, Luís i Ignacio Gorina de Travy, i José Gorina Saenz de Cabezón. [5] L’any 2009 va declarar-se en suspensió de pagaments, juntament amb les seves filials, ‘Esthamil’ que es trobava a Sabadell i ‘Menarguens Industrial’ (Menisa) a Lleida.[6] L’any 2014 va tornar a entrar en suspensió de pagaments i va acabar tancant l’any 2016.[7]
Josep Gorina Batista era un gran aficionat al billar, els seus germans van instituir el Trofeu Joan Gorina, en el Primer Campionat del Món de Biatló celebrat a Espinal (Vosges) França, el 20 de setembre de 1987 i organitzat per la Unió Mundial de Billar. De fet, Carlos Gorina de Travy va crear l’empresa ‘Evercloth SL’ dedicada a la fabricació i venda de teixits i accessoris de billar, empresa que continua activa,[8] Carlos Gorina es va dedicar un temps a la política, sent escollit regidor pel PP a les eleccions municipals de Sabadell de 1999.[9]
[1] ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22
[2] BENAUL BERENGUER, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009.
[3] ‘Joan Gorina i Batista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22
[4] ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22
Fill de l’industrial Joan Grau Puig i de Teresa Molins Vidal. Va néixer el 27 de gener de 1907 a la casa familiar de la Rambla, núm. 158 de Sabadell. Tenia poc més d’un any quan els seus pares van deixar el domicili familiar del centre de la ciutat per instal·lar-se a la fàbrica situada al peu del riu Ripoll, on hi romangué fins el juny de 1919, quan es reintegraren novament a Sabadell. Va fer els primers estudis a les Monges Franceses del carrer Sant Pau de la nostra ciutat, i posteriorment el Batxillerat al Col·legi Valldemir del Maristes de Mataró.
Al cap d’uns anys, i un cop acabada la seva formació escolar, entrà a treballar al costat del seu pare a la fàbrica d’acabats i tints Grau S.A, en aquells moments, la raó social de la fàbrica tenia el nom de Grau-Iglesias (Iglesias era el soci de Grau). Als 19 anys i degut a la mort prematura del seu pare, va haver de fer-se càrrec de l’empresa, compartint activitat amb els estudis de Peritatge Tèxtil a l’Escola d’Enginyers de Terrassa. Finalitzats els estudis va fer una estada de perfeccionament a diverses fàbriques de la regió de Basilea, Suïssa, tant a factories tèxtils com a fàbriques de colorants.
Es va casar en primeres núpcies amb Maria Tarruell Canalías, i en segones núpcies, amb Carme Tarruell Canalías. Va tenir cinc fills, Joan, Andreu, Carmina, Maria i Roser. El Joan es va casar amb la Silvia Bedós Boix, l’Andreu amb l’Elisabet Riba Güell, la Carmina amb el Josep Garriga Gusí, la Maria amb l’Antoni García Fochs, li la Roser amb el Josep Obrador i Rius. El seu fill Joan (Joan Grau Tarruell), seria qui agafaria el relleu en el negoci de Grau S.A.
Durant la Guerra Civil la Generalitat va expropiar la seva fàbrica, tot i que va conservar la seva condició de directiu. Això va ser possible per la protecció directa de l’alcalde Josep Moix, qui li garantí la integritat personal i la de la seva família.
Les riuades del 25 de setembre i del 4 de novembre de 1962 van destrossar la major part de les seves dependències fabrils, fet pel qual va traslladar la fàbrica a Castellar del Vallès a tocar de Sant Feliu del Racó, també a la llera del riu Ripoll (l’empresa actualment encara es troba a allà).
Tot i ser conseller de l’Ajuntament de Sabadell i regidor de 1941 a 1949, va dedicar-se poc a la política a diferència del seu fill Joan. Va ser membre i va col·laborar en moltes entitats de la ciutat com la «Casa de Beneficència» (situada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxtil), la Faràndula, la Mútua Sabadellenca (la qual el seu pare n’havia estat fundador), l’Orfeó de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Càrrecs:
Integrat dins el Consell Directiu de la Casa de Beneficència el 1942 i president de la junta administrativa de la «Casa de la Caritat».
Forma part de la junta directiva del Gremi de Fabricants de 1942 a 1946, i en acabar reelegit com a vocal primer fins l’any 1951. El maig de 1979 el mateix Gremi el va nomenar «Prohom sabadellenc del Ram Tèxtil».
Nomenat vicepresident de l’Orfeó de Sabadell el 1949 i president d’aquest de 1957 al 24 d’abril de 1965.
Conseller a la directiva de la Caixa d’Estalvis de Sabadell l’any 1952. Reelegit el 1956 per exercir el càrrec de secretari, i el 1960 novament reelegit i nomenat president fins el 25 de febrer de 1964.
Conseller de l’Administració de la Mútua Sabadellenca del 24 de gener de 1963 fins el 6 de juny de 1967.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
«Andreu Grau i Molins», escrit per Pere Alemany Vila. ‘Opinión’. Diari de Sabadell, 12 d’abril de 1983. Pàg 5.
Joaquim Taulé i Coll. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Empresari i regidor de la Lliga. Durant el franquisme, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’Alcalde d’Assistència Social (1945-1954)
Fill d’Antoni Taulé Soley i de Sofia Coll Gorina. Antoni Taulé (Sabadell, 29 de febrer de 1868 – 24 d’octubre de 1957) era l’amo de la fàbrica de cardes Taulé i cia, anteriorment anomenada Vídua i fill d’A.Taulé. Era el quart dels onze fills que tingué amb Sofia Coll: Feliciana, Joan, Maria, Antoni, Manuel, Joaquim, Josep, Sofia, Teresa, Francesc i Jordi. Antoni Taulé, es va casar amb Maria Blanes i Giralt, amb qui tingué tres fills: Maria, Sofia i Joaquim Solé i Blanes.
Va residir durant 24 anys al carrer Sant Joan, núm. 35, a la casa familiar (Casa Taulé, patrimoni arquitectònic de la ciutat. Obra d’Enric Fatjó Torras per ordre d’Antoni Taulé), transformada en Escola Taulé, després centre docent Escola Miralles-Salut i on en els últims anys fins el seu tancament (2018), hi havia l’Aliança Francesa. Cursà estudis de primària i secundària a les Escoles Pies de Sabadell. Obtingué el títol de batxillerat universitari a l’Institut General Tècnic de Segon Ensenyament de Barcelona. L’any 1928 estudià comptabilitat i administració al centre de dependents del comerç i indústria de Sabadell. Va començar a treballar a la fàbrica familiar Taulé i cia, com a tècnic, muntador, manyà i constructor.
El 1930 començà a tenir contactes amb la política militant a la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalana com a vocal de Junta. Entre 1930 i 1936 va ser membre del Patronat de l’Escola Industrial i de la Junta d’Assistència Social. Al principi de la Guerra Civil, va haver de marxar de Sabadell. Tant els seus pares com els seus germans van ser detinguts per les forces del Front Popular. Ell va romandre mig any amagat a Barcelona, posteriorment passà la frontera francesa, restant uns mesos a aquest país. Entrà a la zona nacional pel País Basc, com a voluntari de la FET-JONS a l’exèrcit franquista fins la fi de la guerra, participant a les operacions bèl·liques de Cantàbria, Astúries, País Basc, Terol, Aragó, i Castella.
Un cop acabada la guerra, va ser nomenat regidor i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Entre 1945 i 1954, fou Tinent d’Alcalde d’Assistència Social, President de la Junta del Cementiri i Vocal de la Junta de Reconstrucció dels Temples Parroquials. Ocupà els càrrecs de President de la Clínica de Puericultura i Maternologia i també de la Junta del Santuari de la Salut. Fou President del Sindicat Agrícola de Sabadell, delegat de l’Institut Nacional d’Habitatge i vocal provincial de la Càmera Oficial Agrària. Va intervenir com a Secretari de la FET-JONS local durant tres anys i del Departament d’Informació i Investigació. L’any 1977 deixà tota activitat pública.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
(1) ‘Antoni Tauler i Soley, industrial carder i colombòfil’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 23 de setembre de 1989
Retrat de Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS) AP 58/5
Industrial tèxtil, president delGremi de Fabricants, conseller-director del Banc Sabadell i diputat a Corts de la Lliga Regionalista
Fill de Joan Llonch Sanmiquel i Cristina Cañameras Sampere. Era nét deFeliu Llonch Matas, fundador del Vapor Llonch l’any 1840. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell. El 1916 al morir el seu pare, l’empresa Juan Llonch y Hermanos va passar a la seva titularitat. Francesc va dotar a l’empresa de seccions auxiliars, de filatura d’estam, amplià els telers i els aprests i acabats i va renovar la filatura de carda; aconseguint la màxima producció i perfeccionament dels articles.
A les eleccions generals espanyoles de 1918 va ser escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell com a candidat de la Lliga Regionalista, sent l’únic candidat de la història de la Lliga escollit en aquest districte. Va ser president i prohom del Gremi de Fabricants de Sabadell i de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial d’Arts, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de La Electricidad, S.A, empresa constructora de maquinària elèctrica, reformador del l’Acondicionamiento y Docks, Secretari de la Unió Industrial i membre de la Comissió d’Aranzels. Com a conseller-director del Banc de Sabadell, va ser clau la seva intervenció durant la crisi del banc l’any 1926, evitant que aquest entrés en suspensió de pagaments, aconseguint negociar amb el govern espanyol i el Banc d’Espanya, una línia de descompte (1).
Placa d’homenatge del Banc Sabadell a Francesc Mutlló Noguera i Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Durant la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i es va haver d’exiliar.(2) En aquesta carta dirigida al seu fill, Joan Llonch i Salas, expressa el seu pessimisme davant el curs de la guerra.
«Llastima que ja tingui el passatge perquè de lo contrari auria vingut amb vosaltres. ¿Com deu anar tot lo de casa? perque suposo que tothom deu anular els pedidos y si s’ha de pagar serà un problema molt dificil donada l’actitud dels travalladors. Em fa será una tragedia que costará molts mils de diners y encara Deu faci que en poguem sortir sense estrellar-nos. Jo amb lo que passa á España soc molt pessimista per que tan si guanyen els uns com els altres tots els industrials en sortirem fets una coca en el sentit comercial; Pobre España com la deixeran entre uns y altres. Tot será miseria y ruinas»
AFLA. Carta de Francesc Llonch al seu fill Joan Llonch. 30 de juliol de 1936. Francesc Llonch des del vaixell Colombie. que es trobava a Estocolm (Suècia). (3)
En aquesta altra carta, també dirigida al seu fill Joan, que es trobava treballant a la oficina de propaganda franquista organitzada per Francesc Cambó a Paris, li explica els seus problemes econòmics:
«Mañana marchamos mamá y yo para Salamanca. De allí iré á Bejar para ver si es posible hacer algo pues esto dura mas de lo que se suponia y creo que cuando menos hay que intentar ver si se puede ganar algunas pesetas. Ya que las pocas que hay se acaban. Aunque casi todos los amigos de aquí se me han ofrecido en que pida la ayuda que quiera no quisiera tener que hacer uso de tan sinceros ofrecimientos y prefiero buscar la forma de arreglarme solo.»
AFLA. Carta de Francesc Llonch a Joan Llonch. 20 d’abril de 1937 (3)
Durant la Guerra Civil la casa de Francesc Llonch va ser confiscada i convertida en el Departament Municipal de Cultura i el Laboratori Psicotècnic.
Casa de Francesc Llonch, situada al carrer Cervantes, 43. Va ser construïda el 1897 per Eduard Mª Balcells i Buigas, posteriorment, el 1917 se li va afegir el segon pis. 25 d’agost de 2012. Viquipèdia. Autor: Marcos Brosel
Després d’anar fins a Suècia, establir-se un temps a Béjar, a la zona franquista, finalment es vaestablir amb el seu fill Joan a Santesteban (Navarra), on va morir. Abans de morir però, el seu fill va rebre la notificació que s’havia produït una denúncia contra ambdós, per haver publicat diversos articles al Diari de Sabadell: «inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo», i perquè havien facilitat diners al partit per pagar propaganda electoral. No va ser fins el 1939 que va obtenir l’expedient de sobresegut gràcies a les gestions que realitzaren el cirurgià i políticJosep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Coromines, i el cap local del Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS, l’industrial tèxtil i lligaire,Joaquim Taulé Coll(4)
(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
(2) Martín i Berbois, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].
Sabadell 17 de novembre de 1923 – 6 de juliol de 2001
Ricardo Royo i Soler. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Últim alcalde franquista de la ciutat, exercint com a batlle del març de 1976 a l’abril de1979 (com Alcalde accidental fins el 15 d’octubre de 1976) (1)
Fill de Ramon Royo i Robles, natural de Segorb (Castelló) i de Francesca Soler i Pratginestós de família sabadellenca.
Va estudiar el col·legi dels germans Maristes de Sabadell, fins l’any 1936 en què a causa de la Guerra Civil, es va canviar al col·legi Mercantil. Posteriorment, va completar cinc cursos de l’especialitat tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell, i va treballar a un parell d’empreses tèxtils fins que l’any 1949 amb el seu pare i el seu germà, van crear una empresa familiar de fabricació de teixits de panys.
De jove, va formar part de l’equip de bàsquet del Centre d’Esport Sabadell que a la dècada dels 40 i 50 del segle passat va aconseguir importants èxits esportius.
L’any 1950 va casar-se amb Maria dels Àngels Manent Tarrats, nascuda a Mataró però pràcticament de Terrassa, ja que hi vivia des de que tenia un any. Amb la qual tingué dos fills, Ricard i Josep.
Formà part de diverses juntes d’entitats sabadellenques:
Vicepresident del Cercle Sabadellès i posteriorment en va haver d’assumir la presidència a causa de la dimissió del titular, en un moment complicat per l’entitat, ja que es trobava en litigi amb l’Acadèmia de Belles Arts.
Formà part de la junta directiva delGremi de Fabricants de 1967 a 1975, i en representació a aquest càrrec, l’any 1971, va accedir al consistori de l’Ajuntament de Sabadell. Al cap de 3 anys, el 1974 amb la renovació parcial perceptiva del consistori, se’l nomenà primer tinent d’alcalde dins la delegació d’hisenda.
L’any 1976, al mes de febrer i durant la vaga general del metall, per renúncia del Batlle Josep Burrull, va accedir a l’alcaldia al març. En una entrevista a TeleXpress, va denunciar que havia demanat 19 vegades la seva renúncia davant les autoritats superiors, però mai va ser acceptada; que els ajuntaments formaven part del sistema anterior, i que ell i els regidors es trobaven sols:
«nosotros no pintamos nada», «en el fondo somos unos parias» (2)
Durant els anys 1977 i 1978 va ser president de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. També durant el seu càrrec va haver de fer-se càrrec dels actes de celebració del centenari de la ciutat, així com de la crisi del sector tèxtil.
Ricardo Royo dirigint-se als ciutadans de Sabadell en motiu del centenari de la ciutat
Durant els seu mandat va separar-se de fer qualsevol declaració de cap tendència política o ideològica, per tal de no complicar els moments cap a la transició política que estava vivint el país i la ciutat. El 3 d’abril van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques. El PSUC va vèncer les eleccions amb 37.590 vots (43,72%) i 13 regidors, seguit de lluny pel PSC amb 17.721 vots (20,6%) i 6 regidors, CiU amb 16.833 vots (19,6%) i 6 regidors, i UCD amb 7.406 vots (8,6%) i 2 regidors.
Ricardo Royo va deixar el càrrec d’alcalde el 18 d’abril de 1979, que seria ocupat per Antoni Farrés (PSUC) el 19 d’abril, quan es va constituir el nou consistori democràtic. Royo no va assistir al ple d’investidura de Farrés. Durant la seva primera roda de premsa, Farrés va declarar: «Queremos fomentar la industria y el pleno empleo», sobre els funcionaris municipals: «no habrán depuraciones… aunque los fraudes irán al juzgado» (3)
Ricardo Royo, alcalde accidental, comentant les eleccions amb el futur alcalde Antoni Farrés . Portada del Diario de Sabadell, any III-Núm. 285, 5 d’abril de 1979
El 25 de maig de 1979 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants(4), a títol pòstum, ho va ser Francesc Monràs, Director General del Banc Sabadell. La distinció de prohom era honorífica i es premiava la tasca a favor de la ciutat i del tèxtil en general. El 31 de maig es va fer un homenatge amb un sopar a Ricard Solé Royo al restaurant de Can Font.
(2) «Sustituyendo a Burrull y tras dos años en el frente del Ayuntamiento. El alcalde de Sabadell ha dimitido 19 veces» Ángel Lacalle. TeleXpress, Catalunya. 14 de setembre de 1978
(3) Primera rueda de prensa de A. Farrés. QUEREMOS FOMENTAR LA INDUSTRIA Y EL PLENO EMPLEO. Diario de Sabadell, any III-Núm.285 5 d’abril de 1979
(4) «RICARD ROYO DISTINGIDO COMO»PROHOM DEL GREMI». IGUAL DISTINCIÓN, A TÍTULO POSTUMO, A FRANCESC MONRAS». Diario de Sabadell. Dissabte 26 de maig de 1979 (pàg.3)
Sabadell, 7 de novembre de 1905 – 3 d’abril de 1983
Josep Vidal i Casulleras. FONT: Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Alcalde accidental franquista del 7 de juny de 1940 al 22 de novembre del mateix any, substituint al també alcalde accidental Ramon Albareda i Masip. Anteriorment, amb Esteban Font Sabater, havia ajudat a aquest en arribar a ser alcalde.
Va estudiar als Escolapis i posteriorment s’especialitzà en el sector tèxtil, sent comerciant vinculat el tèxtil i portant l’empresa, «Hijo de J. Vidal i Viñas». Durant la Guerra Civil va ser empresonat acusat de quintacolumnista.
Estava molt vinculat a la Caixa de Sabadell d’on va formar part de la seva junta durant tretze anys , de 1939 a 1952. Com molts altres alcaldes franquistes, també va formar part de la Junta del Gremi de Fabricants de l’any 1951 al 1952.
Era fill del també batlle accidental, Jaume Vidal i Viñas.
Arxius Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Marin, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. ed.Pagès. Col.lecció Seminari,12.
Empresari tèxtil, fundador de Grau S.A 1868-1968, una de les més grans empreses d’aprestos i acabats de l’estat.
De petit va començar treballant en un molí bataner del costat del riu Ripoll, on els obrers també hi vivien. Va realitzar el servei militar a Cuba, colònia espanyola que es trobava en un moment d’agitació política amb l’aparició del moviment que reclamava la independència. Un cop llicenciat, es quedà uns anys a l’Havana i tornà a Catalunya a la meitat dels anys seixanta, abans de l’esclat de la guerra el 1868. Aquest mateix any creà la seva empresa d’acabaments, quan el propietari d’una empresa d’aquest ram anomenada Can Noi de la Laia, situada a la plaça del safareig, la traspassà al seu col·laborador. L’empresa era de petites dimensions, hi treballaven tres o quatre obrers.
Va aconseguir fer créixer l’empresa i la traslladà al carrer Montserrat i posteriorment, abans de 1890, a un edifici de la Rambla de Sabadell. No tenia estudis, va ser un autodidacta que volia seguir els pasos dels països industrialitzats del centre d’Europa. Viatjà a Bèlgica per veure com funcionaven les fàbriques a aquest país, i el 1895 patentà un sistema d’encongiment dels teixits, que anomenà “shrunck” —encongiment en anglès—.
Va morir el 1899 a l’edat de seixanta-quatre anys, el succeí el seu fill, Joan Grau i Puig. Antoni Grau li va mostrar l’ofici abans d’entrar al negoci, amb disset any treballà en establiments d’acabaments i posteriorment continuà l’ofici a Anglaterra, Suècia i Noruega.
Sabadell, ? de juny de 1851 – 14 de gener de 1925 (1)
Josep Gorina i Pujol. Autor desconegut. FONT: Nomenclàtor
Industrial tèxtil. Conegut popularment com a «Josepet». Hereu de l’empresa tèxtil del seu pare, Joan Gorina, una de les famílies més importants de la indústria tèxtil sabadellenca, juntament amb els Brutau, els Casanovas, els Corominas, els Llonch i els Turull.
Al acabar els estudis primaris va començar a treballar a la fàbrica del seu pare, Joan Gorina i Morató, creada a Sabadell el 1835. Al morir aquest, el 1836, Josep Gorina va heretar l’empresa, mantenint el seu nom fundacional, Joan Gorina, fins que el 1921 la rebatejà com a Joan Gorina i Fills, Successors. Josep Gorina, col·laborà amb Narcís Giralt i Joan Sallarès i Pla, va construir-hi la seva casa, i va ampliar i millorar les instal·lacions de la fàbrica al costat del ferrocarril, convertint l’empresa en una de les més importants de la indústria tèxtil sabadellenca. Conjuntament amb l’industrial Bonaventura Brutau va crear un grup escolar pels fills dels obrers. Es casà amb una filla del també industrial tèxtil Enric Turull i Comadran, Dolors Turull i Sallarès, amb qui tingué sis fills: Joan, Assumpció, Dolors, Josep, Roser i Joaquim.
Gorina va presidir el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç i de la Indústria, formà part de la Junta d’Administració de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i va ser vocal de Junta d’Arancels i Valoracions del Regne a Madrid com a representant del Gremi de Fabricants. Figura com un dels fundadors del Banc Sabadell l’any 1881 i de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, de la qual també en va ser President.
Durant la visita del Rei Alfons XIII a Sabadell, aquest va ser rebut a l’ajuntament, va visitar les cases barates i el velòdrom i la fàbrica Joan Gorina i Fills, Successors, on va ser rebut per Josep Gorina i la seva família (2).
Va morir l’any 1925 a la seva casa situada al número 247 de la Rambla. L’Ajuntament del Dr. Esteve Maria Relat va decidir posar el seu nom a un carrer de la ciutat situat al barri de l’Eixample, que comunica en paral·lel a l’avinguda de Barberà, la Gran Via i la Carretera de Mollet (3).
Sabadell, 16 de juliol de 1817 – 16 de novembre de 1878
Retrat de Bonaventura Brutau i Estop. Autor Desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil cotoner. Pioner de la indústria tèxtil sabadellenca del segle XIX, va ser un dels primers a introduir els telers mecànics a la pròpia indústria.
Es va casar amb Rosa Manent i Camps i va tenir 7 fills: M. Àngels, Rosa, Àngela, Josepa, Bartomeu, Bonaventura i Jaume.
Seguí la tradició familiar, ja que el seu pare tenia una petita fàbrica de teixits de cotó al carrer de Sant Joan, núm. 28, fundada el 1836. El 1850 hi tenia 56 telers que funcionaven manualment i hi treballaven 75 obrers.
Brutau començà les activitats fabrils el 1854 constituint la Sociedad, Manent & Compañia que va construir el Vapor Gran del carrer de Sant Pau on es produïen teixits de cotó, però el creixement de l’empresa l’obligà a buscar un nou emplaçament per desenvolupar les seves activitats. Així, el 1856 canvià de dominació social, anomenant-se Bonaventura Brutau & Compañia i es traslladà a l’anomenat Hort d’en Palà, al carrer de Sant Oleguer, cantonada amb Bosch i Cardellach, on construí el conegut com a Vapor Brutau, aquesta fàbrica feia el teixit complet del cotó (filat, teixit i acabats), i es va convertir en una de les indústries més potents de la nostra ciutat, tant per nombre de treballadors (181 obrers, 100 dones i 81 homes) com per la producció (disposava d’una màquina de vapor de 60 cavalls, construït per la Sociedad Navegación e Indústria «Nuevo Vulcano» de Barcelona) i el prestigi industrial. Com en el cas d’ altres xemeneies de vapors d’antigues empreses tèxtils de la ciutat, per recordar el passat tèxtil d’aquesta, s’ha conservat la seva xemeneia. L’expansió de l’empresa el dugué a instal·lar una filatura de cotó a Palau de Montagut (Girona), nom antic de l’actual Sant Jaume de Llierca, on fins i tot hi residí uns quants anys. El motiu de l’emplaçament d’aquesta fàbrica seria l’existència d’energia hidràulica que reduïa els costs de la producció industrial.
A la mort de Bonaventura Brutau els seus fills Jaume, Bonaventura i el seu gendre Bartomeu Terrades es feren càrrec de la continuïtat de l’empresa, i constituïren Sucesores de Bonaventura Brutau amb un nou impuls. Fabricaven filats i torçats de cotó jumel —tipus egipci— i el seu mercat era el de la península i les darreres colònies espanyoles. Tenien un despatx a Barcelona, Rambla de Catalunya, núm. 57 i 59.
El setembre de 1884, l’Ajuntament que presidia Joan Vivé va acordar posar el nom de Brutau a un carrer situat al barri de l’Eixample.
El Gremi de Fabricants de Sabadell es fundà en època moderna, l’any 1559, té com a objectiu vetllar pels interessos de la patronal tèxtil sabadellenca i la seva àrea d’actuació i influència. Sens dubte és la organització patronal que més ha influenciat en la vida política, social i econòmica de la ciutat fins a l’actualitat.
Seu del Gremi de Fabricants de Sabadell situada al carrer Sant Quirze, 30. Neoclassicisme Arquitecte: N. Nonell Sala Construcció: 1882
El seu origen és l’antic Gremi de Paraires de Sabadell fundat l’any 1559. El 1565 aixecà uns estricadors per a l’assecatge de les peces, i el 1581 un rentador. El 1566 fundà la Confraria de Sant Roc i Sant Sebastià a la capella de l’Hospital. El 1732 obtingué noves ordenacions. Amb les disposicions de llibertat de treball de les Corts de Cádiz, tingué un llarg període de crisi, però que va acabar superant. El 1863 el Gremi fundà l’Institut Industrial de Sabadell per a la realització de la política proteccionista, que organitzà uns cursos d’ensenyament industrial, econòmic i mercantil (1863-65), a càrrec d’Agustí Rius i Borrell. El 1864 inicià la publicació del periòdic El Eco del Vallés. Les activitats de l’Institut cessaren el 1872.
Defensa del proteccionisme, paternalisme, i repressió enfront les demandes obreres (1879-1936)
El 1879 es creà una entitat corporativa de nou encuny, que es reivindicava com a continuadora de l’antic Gremi. La nova corporació va actuar com a patronal, alhora que va participar activament en els debats aranzelaris, va impulsar institucions i empreses col·lectives per al subministrament de béns públics i exercir de classe dirigent, amb un paper central en el poder municipal. El 1881 el Gremi creà la Unió Llanera Espanyola.
L’industrial i polític conservador Joan Sallarès i Pla tindria un paper clau en aquesta institució i en la vida econòmica, política i social de la ciutat de finals del segle XIX i principis del segle XX, juntament amb el capellà Fèlix Sardà i Salvany. El 1881 Sallarès i Pla impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat; i fou president del Banc de Sabadell durant dues èpoques defensant el proteccionisme amb l’aplicació d’aranzels; també fou un dels fundadors del Banc de Sabadell el 1881. Amb Sallarès i Pla de president, l’any 1886, es creà la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Sabadell, entitat que s’independitzà el 1912 i la Unió Industrial (1899). Sallarès i Pla es mostrà contrari a les 8 hores diàries i a la formació dels obrers:
“Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?” (1)
“(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller” (2)
El 1902, conjuntament amb l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, promogué l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. L’any 1908 creà el Condicionament Públic Municipal i el Laboratori Químic i el 1918 els grans magatzems per al dipòsit de les partides de llana i primeres matèries tèxtils, els quals es fusionaren i adquiriren caràcter oficial, el 1919. Anteriorment, el 1917, s’hi havia fundat la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (SAT).
La introducció de l’electricitat, va suposar una forta reducció dels costos de la indústria llanera. Tot i que la modernització de la indústria es va produir més lentament. Amb la Primera Guerra Mundial augmenta la producció i els beneficis empresarials,gràcies als uniformes de les tropes, però un cop finalitzada la guerra la producció es va tornar a arreplegar al mercat interior. El Gremi de Fabricants va mantenir una defensa aferrissada dels aranzels per tal de protegir la producció interior, de provisió de serveis d’infraestructures pel conjunt de la indústria i per la defensa dels interessos patronals en matèria laboral. El Gremi va potenciar mesures i institucions paternalistes pels obrers com la mutualitat Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell amb una oposició contundent a qualsevol millora o demanda obrera i apostant per la repressió en els moments de màxima conflictivitat laboral.
El Gremi durant la Guerra Civil (1936-1939)
Amb l’inici del conflicte bèl·lic les principals famílies benestants van marxar de la ciutat, tement possibles represàlies, per lluitar amb el bàndol franquista, o simplement per salvaguardar part de la seva riquesa: Brutau, els Codina, els Corominas, els Garriga, els Estruch, elsLlonch, els Marcet etc. Aquest abandonament patronal de les fàbriques, va suposar les col·lectivitzacions i el control obrer de bona part d’elles. Una part important de la producció va anar dedicada a la industria de guerra, per exemple la fàbrica de Francesc Baygual va ser requisada i s’hi van construir avions de guerra.
Amb la derrota republicana, entre el 25 i el 26 de gener van entrar a la ciutat les tropes republicanes en retirada, comandades pel General Líster. Van abandonar Sabadell incendiant algunes fàbriques, per exemple al carrer Indústria, Casanovas, Tres Creus, l’actual Arimon, Batllevell o al riu Ripoll.
El Gremi durant el franquisme (1939-1975)
Amb la victòria franquista els fabricants van retornar a la ciutat, recuperant les seves empreses però la política econòmica autàrquica va alterar el funcionament de la indústria. El sistema de quotes, les restriccions elèctriques i la manca de matèries primeres van ser els principals problemes pel desenvolupament industrial durant la postguerra. Per altra part amb la instauració del nou règim es plantejà la supressió del Gremi de Fabricants, tal com havia succeït amb les institucions de la patronal cotonera. Però la col·laboració de molts industrials sabadellencs amb el règim i la seva capacitat de pressió van permetre conservar la personalitat i el patrimoni, amb la condició d’exercir també com a servei del sindicat vertical franquista. El Gremi va seguir actuant com a patronal dels interessos dels industrials llaners i de forma mancomunada amb l’Institut Industrial de Terrassa van tenir en els primers anys de la dècada dels quaranta la protecció del ministre d’Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura, que des de petit havia viscut a Terrassa. A principis del quaranta ambdós patronals creen la Agrupación General de la Industria Lanera Sociedad Anónima» (AGILESA), que es tractava d’un organisme autònom creat pel servei dels industrials llaners.
L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:
«El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agradecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalísimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario» (3)
El 1955, i seguint el model del Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera, es va crear dins l’OSE, el Servicio Comercial de la Industria Textil Lanera (SCITL) en substitució d’AGILESA). El SCITL va quedar a les mans de l’Institut Industrial de Terrassa, mentre que la Sección Económica del Sindicato Nacional Textil-sector llaner- va restar sota control del Gremi de Fabricants de Sabadell. Així, les dues entitats vallesanes es van repartir les àrees d’influència significatives en el sector llaner espanyol. Al llarg d’aquests anys els presidents del Gremi van ser: Manuel Gorina i Ramírez, Manuel Buxeda Garí Montllor, Gabriel Cirera i Pons, Joan Borràs i Ponsa, Josep Maria Marcet i Coll, Manuel Corominas i Vila, Josep Casas i Cunill, Joaquim Garriga i Brutau, Rafael Soler i Nogués i Josep M. Garcia i Planas.
Els anys seixanta, el Gremi viurà un fort increment de la producció industrial. La indústria llanera va ser objecte de la política industrial del règim especialment amb els Plans Generals d’Ordenació del sector.
Amb l’entrada dels «tecnòcrates» el Gremi gaudirà d’una gran influència, desplegant una important activitat centrada en aspectes tan diversos com la gestió dels plans sobre la indústria, la distribució d’imposts, l’atenció als temes aranzelaris, la participació en les conferències llaneres internacionals, la modernització d’equipaments col·lectius, la promoció de la moda, el finançament d’habitatge i d’institucions formatives, i l’atenció a les qüestions laborals. Dins el Gremi naixeran una gran quantitat d’entitats i organismes:
El 1947 es creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials.
El 1956 COVIPSA (Constructora de la Vivenda Popular S.A).
El 1966 l’Escola de Disseny Tèxtil.
O el patrocini mitjançant el Patronat d’Acció Ciutadana de la Indústria, amb la col·laboració d’altres entitats locals la creació d’escoles primàries als barris: Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa (1957-74), l’Escola de Secretariat del CICF (avui CIC) (1959), l’Escola Santa Gemma per a nens discapacitats (1963) i el Centre de Formació Professional Femenina (1965).
En democràcia (1978-)
El 1977 serà la primera organització patronal de l’Estat espanyol en ser admesa dins una associació comunitària, Interlaine, que agrupa el conjunt de la indústria llanera de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El mateix any va ser soci fundador d’Intertextil, organització unitària de la indústria tèxtil de l’estat espanyol. Tot i mantenir la seva importància com a patronal tèxtil i en l’àmbit social de la ciutat però, a meitat dels setanta i inicis dels anys vuitanta suposaran la reconversió industrial cap a un país i una ciutat on el pes de l’economia pivotarà en el del sector serveis, això provocarà el tancament de nombroses empreses arreu de la ciutat. La reconversió tèxtil suposà l’augment de l’atur i la conflictivitat social a la ciutat.
L’entrada a la CEE va suposar l’augment de les importacions dels països emergents, amb la capacitat de posar en el mercat uns productes molt més barats, a causa de la gran mà d’obra contractada per salaris ínfims. Les empreses tèxtils que encara queden a la ciutat han virat cap a activitats d’innovació del producte i el disseny o en tasques exclusivament comercials.
A l’actualitat
Actualment la tasca del Gremi de Fabricants és la de promocionar, assessorar, i informar a les empreses tèxtils. A través de la Federación Nacional de la Industria Lanera, lidera les tasques corporatives d’àmbit estatal del sector llaner i participa directament en les activitats de l’organització patronal Consejo Intertextil Español. A l’edifici del Gremi de Fabricants és on es signa el Conveni Laboral del Sector Tèxtil. El passat 19 de juliol del 2018 CCOO va convocar una Vaga reclamant un salari digne en el conveni del tèxtil.
L’any 2000 per iniciativa del Gremi de Fabricants es va crear la Fundació Privada Gremi de Fabricants de Sabadell, que té com a objectiu potenciar, col·laborar i incentivar la indústria en general, especialment el sector tèxtil.
(1) Sallarès i Pla, Joan. Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890.
(2) Sallarès i Pla, Joan. El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
(3) de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg. 66).
Sabadell, 18 de juliol de 1912 – 5 de desembre de 1983
Antoni Forrellad i Solà. Autor desconegut. nomenclàtor
Enginyer, industrial i empresari, fundador de dues de les principals empreses del Metall de Sabadell, amb Josep Salvador, va crear el 1945 l’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA, que acabaria fusionant-se amb la sueca ASEA el 1967, així com una de les principals empreses de compressors hermètics per frigorífics, la Unitat Hermètica, al 1962, posteriorment anomenada Cubigel, adquirida el 2012 per l’empresa xinesa Huayi. D’ideologia catòlica, catalanista i social, va participar activament en projectes com Òmnium Cultural, Caritas, en la creació de l’Enciclopèdia Catalana, i es va acabar afiliant a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Provinent d’una família benestant, però no burgesa, el seu pare, Narcís Forrellad Soler, es dedicava al comerç de caps de card per la filatura i políticament simpatitzava amb Francesc Cambó i la Lliga Regionalista. La seva mare, Lluïsa Solà Juliana, era l’hereva de la masia Can Solà de Sant Cugat.
Estudis i professió
Va realitzar l’ensenyament primari i el batxillerat als Escolapis de Sabadell entre 1917 i 1929. Posteriorment ingressà a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on es graduà poc abans de l’ inici de la Guerra Civil, i més tard s’hi doctorà. Va realitzar classes nocturnes al Col·legi Mercantil entre 1931 i 1933, mentre estudiava. Durant la Guerra Civil, exercí com a director de l’ Escola Tèxtil i de l’ Escola d’Arts i Oficis. Va donar classes de batxillerat a l’ Institut M.B Cossio i a l’Escola de Comerç Valentí Almirall, creades pocs mesos després d’esclatar la guerra. Un cop acabada la guerra continuà donant classes, però va acabar abandonant la docència per dedicar-se a la seva professió d’enginyer industrial, el 1940 va ser nomenat enginyer municipal de Sabadell, càrrec que ocupà fins al 1952 i que exercí també a Castellar del Vallès. El 1941 es va casar amb Esperança Bracons Tathce, amb qui tindria un fill, Hermen, que moriria als 48 anys a causa d’una crisi cardíaca.
Va dissenyar moltes de les fàbriques de Sabadell i també en va dissenyar a Catalunya i Espanya. A la ciutat de Sabadell: La fàbrica de Can Marcet, la de Rocamora, Suñer i Fytisa i ASEA-CES del qual en fou l’accionista principal. A Montcada la Fabril Comadran o a Astúries la Fábrica de Mieres. Va participar a la comissió d’estudis per solucionar el problema de l’aigua que va comportar la creació de la Companyia d’ Aigües de Sabadell (CASSA), veient que el creixement de la ciutat de Sabadell feia que no pogués abastir-se únicament amb aigües del Ripoll, va aconseguir el transvasament a la ciutat d’aigua del Ter. També va redactar el projecte per portar aigua a Barcelona des de Vallvidrera.
Protesta dels treballadors de Cubigel contra els 162 acomiadaments per la Gran Via de Sabadell. Gener, 2012
Altres empreses importants de Forrellad van ser Construcciones Eléctricas Figueras, absorbida per ASEA-CES, Aparatos de Control y Regulación Automática (ACRA), Cubigel S.A de fabricació de glaçons absorbida per la Unitat Hermètica, Frical S.A de bombes de calefacció, Danfoss Española SA, de producció de controls automàtics amb llicència danesa, Laminados de Aluminio Especiales SA d’ evaporadors d’ alumini per a frigorífics i Moderntint SA, d’ acabats tèxtils en societat amb la família Corominas.
Activitats financeres, polítiques i socials
A part de les seves activitats empresarials, una altre tasca important de Forrellad va ser la de financer. Entre 1956 i 1964 va ser conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Des del seu càrrec de conseller de l’entitat, va impulsar el finançament de l’ampliació de l’Escola Industrial i la creació del Centro de Cálculo de Sabadell el 1963. El 1961 va finançar la creació del Centro de Estudios Sociales, entitat que va invertir en la construcció d’habitatges socials a través de l’empresa VISASA. Durant la seva presidència, l’ entitat es va viure un creixement i la seva estructura directiva es va professionalitzar, així mateix va adquirir el Bosc de Can Deu. Forrellad va ser membre de la Fundació Bosch i Cardellach, va participar activament en la comissió d’ urbanisme i va promoure el premi en memòria de l’historiador Miquel Carreras Costajussà, assassinat al front per membres del propi bàndol republicà, del que havia estat amic i condeixeble.
De tendència catòlica, catalanista i conservadora, però partidari de la doctrina social de l’Església. Forrellad al 1958 va crear la Asociación Católica de Dirigentes de Sabadell, vinculada a Acción Católica i que agrupava aquells empresaris amb més consciència social que representaven els sectors cristians moderats de l’empresariat. Aquesta entitat pretenia actuar als barris i pressionar l’Ajuntament per tal de combatre la falta d’habitatge i serveis que patia la nova immigració provinent del sud de l’estat i amb Caritas va desplegar una xarxa d’assistents socials als barris, xarxa que no va aconseguir pal·liar eficaçment la manca de serveis i habitatges dignes als barris i que no començà a ser resolt fins l’entrada de la democràcia. Forrellad era ben vist per part dels treballadors, ja que a les seves empreses es cobraven sous més elevats i no acomiadava als treballadors detinguts per motius polítics.
Forrellad s’incorporà al consell d’administració de Banca Catalana i el 1965 fou nomenat vicepresident del BIC. S’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el 1975 impulsà una trobada d’empresaris sabadellencs amb Jordi Pujol. Amb el restabliment de la Generalitat, va formar part del Consell Català d’Ensenyament, del Consell de Treball de la Generalitat i presidí l’Institut de Reinserció Social. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
La seva mort va coincidir en el moment que va sorgir la crisi de Banca Catalana. Forrellad va ser un dels 24 consellers i executius de Banca Catalana imputats el 1984 pel Fiscal General de l’estat, tot i haver mort al 5 desembre de 1983 a causa d’un vessament cerebral. El novembre de 1986 tots els imputats van ser absolts. El 7 de desembre de 1983 va rebre un multitudinari funeral (més d’un miler de persones hi van assistir) a l’ església de Sant Fèlix.
Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 1965 (1)(2)
Pere Pascual Salichs. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Fill de Josep Pascual Carol i Rosa Salichs Marquès, el 19 d’abril de 1916 es va casar amb Enriqueta Franeri, amb qui tingué tres fills: Josep, Artur (aparellador) i Rosa (casada amb Agustí Bassols).
Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’ Advocats de Sabadell de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’ Acció Catòlica, els Lluisos, la LligaRegionalista i Director del «Diari de Sabadell».Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell.
Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recorda’ls-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria i sobretot forces de cavalleria.
Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912.
Va ser nomenat Secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat i Corominas, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual i Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents, van nomenar a Pere Pascual Secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant.
Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no s’exilià, passà la guerra a Sabadell. Al acabar la Guerra Civil, s’incorporà novament a la Secretaria de l’ ajuntament i escrigué nombrosos articles com a col·laborador a «Boletín» i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada «Humaredas», sota el pseudònim de «Nihil». També escrivia narracions sense publicar-les, per plaer (més aviat de fantasia).
En el primer número del diari de FET-JONS Sabadell (3), Pascual Salichs ja va demostrar haver abandonat el seu catalanisme anterior:
«… En una palabra: ha de poseer (la ciutat) cada factor y elemento integrante de la ciudad, ser individual o colectivo. la firme convicción de que la ciudad es el taller de la máximo laboriosidad? del que somos obreros todos, para dar satisfacción a todas las necesidades. desde las de como entidad física y material, a las de gran envergadura espiritual. económica. cultural benéfica pero como célula tan solo de una Entidad superior única e indivisible que es España»
Els últims anys de la seva vida, visqué a Barcelona, a la Rambla de Catalunya núm. 23. On moriria el 17 de desembre de 1965. El funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix el 22 de desembre, va ser oficiat per Mossèn Joan Peris, presidit per familiars i la corporació municipal en ple, presidit pel batlle Josep Burrull, l’exalcalde Antoni Llonch, representació del Banc Sabadell, Col·legi d’Advocats i múltiples entitats ciutadanes. (4)
(1) ‘EVOCACIO’ Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 28 de juny de 1986
(2) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
(3) Martin Berbois, Josep Lluís. El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell de 1936 fins els primers anys del franquisme. Arraona: revista d’història, AHS. Núm.28, 4a època. 2004. (P.164-185) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214/280847> p.179.
Sabadell, 2 de maig de 1867 – Barcelona, 6 de setembre de 1951 (1)
Manuel Folguera i Duran. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari llaner i catalanista conservador
Treballà d’enginyer a la colònia Güell, on hi residí sis anys , de 1891 a 1896 (i posteriorment hi tingué una segona residència), i on hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta Joaquim Folguera i Poal (Santa Coloma de Cervelló 1893, Barcelona 1919). Com a enginyer també va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina de Sabadell, aquest últim situat a prop de l’estació per rebre el Vapor d’Astúries i Anglaterra.
S’introduí als àmbits del catalanisme a través de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. A partir de 1885 col·laborà a la publicació L’Arch de Sant Martí, el 1886 participà en la creació del Centre Escolar Catalanista del que en fou tresorer i vicepresident. Fundà el Centre Català de Sabadell i escrigué «Lo Catalanista». Fou el primer secretari de la Lliga de Catalunya i president de la Unió Catalanista.
Exercí de president del Centre Català de Sabadell entre 1898 i 1900. El 1909 fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i de 1914 a 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, institució que promovia la normalització i expansió de l’ensenyament en llengua catalana (2).
Es va aliar amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de La Reinaixensa, format entre altres per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les eleccions, ja que segons ells, aquestes només aconseguien embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura intransigent, provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en la seva contra des de les planes de «La Veu de Catalunya», el diari de la Lliga. El 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució (3).
Duran i Folguera formà part del sector més conservador del catalanisme.Tenia una concepció de la història d’un passat medievalista gloriós, i fou seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages, defensant l’ordre reial i el paternalisme per sobre de les reclamacions obreres.S’oposà contundentment a les reivindicacions del moviment obrer, considerava les tesis socialistes i anarquistes vingudes d’elements obrers de fora de Catalunya. Durant la vaga de Seydoux al desembre de 1910, formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevistà amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Segons ell, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficients per acabar amb la revolta obrera, i sol·licità reforços de l’esquadró de cavalleria situat a Granollers (4).
Escrigué a les següents publicacions: «Lo Catalanista» (1887-95) de Sabadell, «L’Arc de Sant Martí», «Renaixement», «Ofrena», «Calendari Català» de Manresa, «Nosaltres Sols!» i «La República de les Lletres» de València.
Ollé i Romeu, Josep. M. Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció «Camí Ral», núm. 6. Barcelona, abril del 1995.
Sabadell, 9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010
Militant del Frente de Juventudes des del 1939 i de Falange des del 1941, va ser Conseller Local del Movimiento i Tinent d’Alcalde i Delegat dels Serveis d’Ensenyament entre 1946 i 1951 i entre 1974 i 1978.
Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre delGremi de Fabricants i seria President de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa l’heredar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep-Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que l’empresa va haver de tancar.
Josep-Miquel Sanmiquel va ser membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants.
Josep-Miquel Sanmiquel continuà la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell que pertany a l’Opus Dei, juntament amb Joan Argemí i Fontanet i Joan Gambús. Participà a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica.
Portada de «Sabadell», Delegación Comarcal de Prensa del Movimiento. Sábado, 15 de marzo de 1975. Portada amb l’entrevista a Sanmiquel, com a Tinent d’Alcalde Delegat dels Serveis de Cultura i Ensenyament, on es tracten les problemàtiques d’ensenyament de la ciutat, especialment la falta de guardaries
En l’àmbit empresarial i professional, va ser un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell.
Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la FundacióBosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte cristià de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el «Círculo de Estudios de Sabadell» (CES), des del 1987 la seva seu es troba al carrer de Joan Plans numero 25 de Sabadell; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partit del 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach (Institució de caràcter cultural, creada sota la tutela de l’alcalde Josep Maria Marcet l’11 de novembre de 1942, que passaria a ser Fundació el 1945) i posteriorment en continuà vinculat activament.
Fotografia a Rafael Maria Aparicio, fundador de Ramar-2 i el professor Josep-Miquel Sanmiquel. Reportatge al Ramar-2, «Diari de Sabadell» 9 de març de 1991
La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el «Diari de Sabadell». Al morir l’Ajuntament va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Ricard Simó i Bach.
Alavedra Bosch, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010). Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011. p.86.
Sant Martí de Maldà (Urgell), 1873 – Barcelona 4 de setembre de 1951 (1)
FONT: Simó i Bach, Ricard.»EVOCACIÓ» Diario de Sabadell, (3 de octubre de 1985)
Polític catalanista conservador. Regidor de Sabadell, diputat de la Mancomunitat, dirigent del Centre Català i d’Acció Catalana, President de l’Acadèmia Catòlica i membre del Gremi de Fabricants.
Fill de Martí Picart i d’Antònia Felip, quedà orfe de pare quan tot just tenia deu mesos. El 1880 es traslladà amb la seva mare a Sabadell, on hi va romandre fins a la seva mort. Cursà els seus estudis escolars al col·legi de Mossèn Josep Torras de Sabadell. Seguidament entrà a treballar d’aprenent al taller d’imatgeria i escultura del cèlebre escultor, Jaume Duran i Formosa (1850-1935), situat al principi del carrer Creueta, tot i que només hi estigué quatre mesos (2).
Els catorze anys entrà a treballar d’aprenent a l’escriptori de la fàbrica de Can Cuadras, on hi treballava la seva mare com a obrera tèxtil. L’any 1889, Sabadell patí una greu plaga de grip i Ramon Picart durant setmanes restà sol a l’oficina, rebent visites, informant-se d’ofertes, contestant el correu, etc. El 1902, amb 29 anys rebé el càrrec de gerent de Can Cuadras fins la seva jubilació. Es casà amb Lluïsa Aznar de la qual enviudà sense tenir fills. El 1940, en el centenari de l’empresa, va rebre un important reconeixement per part dels obrers, els cooperadors tècnics i els administratius de l’empresa (3). La seva casa estava situada a la cantonada del carrer Sant Joan amb carrer Tres Creus, va ser atacada diverses vegades per membres del moviment obrer a causa dels seus posicionaments pro-patronal i catòlics integristes, el mural de Sant Jordi que tenia a la façana fou atacat amb quitrà.
Casa de Ramon Picart, 1930. Francesc Casañas (MHS)
La seva activitat política es mou en la defensa dels postulats catòlics més intransigents, dominants a la ciutat de Sabadell, la defensa dels interessos de la patronal i del catalanisme conservador. Ramon Picart ingressà a la Joventut Catòlica i aviat es va fer amic del sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany.L’any 1909 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell en representació de la Lliga Regionalista, però els fets de la setmana tràgica van obligar-lo a fugir momentàniament de la ciutat. L’any 1917 fou nomenat diputat de la Mancomunitat de Catalunya districte de Sabadell. El 1923 va ser el màxim dirigent del Centre Català i posteriorment d’Acció Catalana de Sabadell; així doncs, aconseguí controlar el catalanisme polític que orbitava fora de la Lliga Regionalista. Ramon Picart com un dels propietaris i membre del consell d’administració del Diari de Sabadell, aconseguí situar el diari a l’òrbita d’Acció Catalana i distanciar-se de la línia política seguida per Cambó. Va ser president de l’Acadèmia Catòlica de 1930 a 1932(4),anteriorment, al 1916, havia exercit de cap de la Junta de la Biblioteca Sardà i Salvany i com a president de la «Schola Santorum».L’any 1932 fou elegit president delGremi de Fabricants de Sabadell i reelegit l’any 1934, càrrec que exercí fins l’inici de la Guerra Civil. Fou detingut pels revoltats durant els fets d’octubre de 1934. També intervingué en la Junta d’aranzels i Valoracions i representà el Gremi de Fabricants en el Patronat de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Al llarg de la Guerra Civil va estar amagat a Barcelona sense témer per la seva vida.
FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari tèxtil, Tinent d’Alcalde de Cultura del 1967 al 1974 i regidor per CiU
Fill de l’empresari tèxtil Andreu Grau i Molins (empresa Grau S.A o Cal Grau) i de Maria Tarruell i Canalias. Es casà amb la sabadellenca Silvia Bedós i Boix i tingueren cinc fills.
Estudià a l’Escola Pia i després va fer el Batxillerat als Jesuïtes de Sant Ignasi a Sarrià. Es va llicenciar com Advocat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona al 1956.
Fou promotor i professor de l’Escola de Secretariat de Sabadell i més tard president de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Exercí de Vocal de la Junta directiva del Gremi de Fabricants de Sabadell. Fou conseller de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i Malalties, càrrec que exercí fins 1967, durant el qual aquesta entitat creà la Clínica Santa Fe. Fou nomenat Vocal de districte i President de la Cambra Oficial de Comerç i de la Industria de Sabadell.
Va continuar la saga familiar tèxtil amb l’empresa Grau S.A Tintes y Acabados, situada al Molí Sec del Riu Ripoll fins l’any 2009, però al municipi de Castellar del Vallès, a 2,5 quilòmetres travessant Castellar del Vallès en direcció Sant Llorenç Savall. Fou imputat pel «Cas Estevill», acusat de factures falses, però el Jutge va acabar declarant el sobreseïment lliure. El «Cas Estevill» investigava les possibles extorsions a empresaris de Terrassa i rodalies relacionades amb l’exjutge Estevill i el cas Casoldapsa-Phoscao, que va significar el pagament de 25 milions de pessetes en una compte controlada pel testaferro d’Estevill en el banc Darier, Hentsch et Cie. de Ginebra. (1)
Durant el franquisme, va ser nomenat pel batlle Josep Burrull com a Tinent d’Alcalde de Cultura el 5 de febrer de 1967, càrrec que va exercir fins el 3 de febrer de 1974. Durant el seu mandat es construí el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 (2) i va ser el número 47 a les autonòmiques de 1992. (3)
‘EVOCACIÓ La nissaga dels Grau (i II)’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1987. pàg. 13.
Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976 (1)
Joan Llonch i Salas. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari, mecenes de les arts, i polític de La Lliga Regionalista i de La Lliga Catalana.
Era besnét de Feliu Llonch i Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch (1). Fill de Francesc Llonch i Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 Secretari de la Junta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels «Almanacs de les Arts» que segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.
A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com «elsdillunsos de Can Llonch» (2), on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologiescom:Miquel Carreras i Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga) Joan Sallarès i Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver i Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet i Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí i Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig i Pujol, Joan Arús i Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives i Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat), Josep Miseracs i Farré (comptable i perit mercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila i Puig i Antoni Vila i Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling, Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver i Sallarès «Pere Quart», Francesc Trabal i Benessat Així com el mossèn Lluís Carreras i Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc. (2) (3).
Va dirigir el diari «La Ciutat» (1932-1934) amb Ramon Arquer i Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó i Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvo-conductes (4). Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català (5), que no va acabar de fructificar.
(2) Àngels Casanovas i Romeu. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938): passió i compromís (pàg. 92 i 94). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’or, 2011.
(4) ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004
Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 1974 (1)
Antoni Llonch i Gambús. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil i alcalde en època franquista (del 29 d’abril de 1960 al 20 de gener de 1965), era germà del Dr. Josep M. Llonch. Va fer la guerra al bàndol republicà al ser mobilitzat, motiu pel qual no seria ben vist pels falangistes, que li retreien no haver desertat. Durant la seva curta alcaldia Antoni Llonch , intentà resoldre les problemàtiques que tingueren els nouvinguts provinents del sud d’Espanya: habitatges d’auto-construcció, falta d’escoles, atur, etc. Així doncs, es van crear diversos polígons, es van construir escoles (encara que en locals deficients i amb sobre-població), es va intentar augmentar la xarxa de clavegueram, les voreres i les pavimentacions. Les accions que portà a terme Llonch i el seu grup partien del treball de l’Associació Catòlica de Dirigents i les obres més importants que realitzaren tingueren a veure amb la construcció d’esglésies i habitatges als barris (2) (com els de baixa qualitat del barri d’Arraona). Llonch impulsà la Joventut de la Faràndula, que va emprendre la construcció del Teatre Faràndula i presidí la immobiliària social VISASA, que va començar la construcció del barri de les Termes i inicià els tràmits per soterrar el ferrocarril. També va ser President del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. El 1965 dimití al·legant motius de salut després d’haver patit la forta oposició dels ex-combatents i de la FET-JONS local.
La intervenció de l’Ajuntament de Llonch es va quedar curta, a causa de l’estret marge d’ajut estatal, la falta de liquiditat dels pressupostos municipals, i la limitació del «paternalisme» pel que fa a l’acció d’entitats i agrupacions locals en la construcció d’escoles, esglésies o habitatges o el seu propi paternalisme de caràcter social-catòlic (3). A més, Llonch va haver de fer front als aiguats de 1962. No seria fins entrada la democràcia que no es realitzaria una intervenció de prou magnitud per arreglar els barris, amb l’alcalde Farrés i gràcies a la organització del moviment veïnal. Antoni Llonch prenia el relleu de l’alcaldia a Josep Maria Marcet, del qual era primer tinent d’alcalde. Llonch, a diferència de Marcet, no provenia del falangisme, sinó del grup d’empresaris que defensaven un catolicisme de caràcter social i que s’havien format a la Asociación Católica de Dirigentes i en el Patronato Social de la Indústria de Sabadell(4).A Llonch, amb el seu aval, el substituirà Josep Burrull, de la mateixa manera que Burrull, anteriorment, l’havia avalat com alcalde davant dels falangistes que sospitaven d’ell per haver participat en l’exèrcit republicà. Així doncs, tot i que Burrull era un falangista intransigent i a Llonch se’l considerava un catòlic de caràcter afable, ambdós s’ajudaren per arribar a l’alcaldia.
Una plaça de la ciutat portava el seu nom fins l’any 2019 que per acord del ple municipal, per tal d’eliminar els noms vinculats al franquisme i complir la Llei de Memòria Històrica, va ser substituïda pel de Clara Campoamor. De la mateixa manera que la Plaça Marcet va passar a ser anomenada com a Plaça de les Dones del Tèxtil.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach.
(2) Larros i Padró, Manuel. Els barris d’autoconstrucció. Model de ciutat i política urbana. Arraona Revista d’Història Núm. 28.
(3) Marin i Corbera, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12. (pàg. 512-513).
Sabadell, 21 d’abril de 1837 – 7 de setembre de 1892 (1)
Pau Turull Comadran. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Fill de Pere Turull Sallent, empresari tèxtil Sabadell. Exercí d’empresari i polític conservador. Pau continuà els negocis del seu pare, incrementant la fortuna familiar. Amb diversos tallers tèxtils a Sabadell i Terrassa i un vaixell que realitzava la travessia amb Cuba i Argentina. Consolidà el comerç de llana que havia heretat del seu pare, ja que una seva germana es va casar amb un fill de Simón de Arribas, originari de Tragacete, Cuenca, un dels més grans ramaders de les Quatre “Sierra Nevadas” , i així prengué contacte directa amb la mesta. Pau augmentà el patrimoni familiar, gràcies a les plusvàlues que obtenia de les vendes a l’interior de la Península, les seves accions al ferrocarril. Una altre font d’ingresos era produïda pel bergantí goleta «Pedro Turull», amb el monopoli tèxtil de Cuba, i sobretot per l’ingrés de capitals, avaluats en or pur, procedents de les colònies d’ultramar. Pau Turull, juntament amb el seu pare, va fundar al 1859 la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb la mort del seu pare al 1869 (2), va assumir la direcció de les empreses familiars. De 1877 a 1882 fou president de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas i el 1891, president de la Sociedad Catalana General de Crédito. Amb la restauració borbònica es va afiliar al Partit Liberal Conservador, Pau Turull, industrial poderós, va reconstruir el caciquisme heretat del seu pare amb la col·laboració canovista i de les elits locals.
Fou diputat indiscutible pel districte de Terrassa (Sabadell hi formava part fins 1886), va representar-la a Corts en quatre ocasions, en guanyar les eleccions del 1876, 1879, 1884. Fou escollit diputat per Sabadell a les eleccions Generals Espanyoles de 1891, després d’haver aconseguit un districte electoral propi. El seu escó fou impugnat pels liberals i va morir abans d’ocupar l’escó. Amb ell a l’Ajuntament es va començar a construir la presó cel·lularque s’acabaria al 1897 i el jutjat al 1893. Les eleccions es realitzaven per districte, fet que afavoria l’elecció de cacicats familiars. Els liberals obtenien el triomf electoral a les corts perquè Pau Turull així ho decidia, enfortint la seva imatge de Pater de Sabadell i complint el pacte entre els conservadors de Cánovas i els Liberals de Sagasta, d’anar tornant-se en el poder.
Pau Turull tenia una posició immobilista respecte la qüestió obrera, no acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la Vaga de les set setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels morts.El portaveu del turullisme fou «La Revista de Sabadell», iniciada en castellà el 4 de juny de 1884 i acabada en una quarta etapa en català el 31 de gener de 1935. Va ser dirigida fins el 1925 per Manuel Ribot i Serra, una figura local de la renaixença, molt addicte al Partit Conservador, i que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou secretari de la Caixa de Sabadell. En morir Pau Turull i Comadran la seva fortuna oficial eren: (2)
9.165.187,47 milions de pessetes
25 cases: 12 al c/creueta, 6 a la Rambla, 3 al c/Sant Doménec, 2 a la Pl.Major, 1 al c/Tres Creus, 1 al c/Jardí. 367 hectàrees, 89 àrees i 54 centiàrees de finques rústiques.
5 milions de pessetes a la Caixa Sabadell en accions i obligacions.
Diversos milions en accions i obligacions a diverses caixes i ferrocarrils.
En aquest testament però, no hi ha cap referència a la maquinària i matèries elaborades que posseïa procedents dels seus negocis, tampoc del bergantí «Pedro Turull». Tot i que sovint es parla del seu pare com el creador de la fortuna familiar, va ser Pau Turull el que més fortuna va aconseguir acumular (3), després de Pau Turull, els Turull iniciaren un procés de decadència. Un any després de la seva mort, el 1893, el Republicà Pi i Maragall guanyà les eleccions.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach.
(1) ‘Els Turull de la industrialització una aportació genealògica’. Guillem Mateu Domingo. Revista Arraona, 1990. (pàg. 91).
(2) Castells, Andreu. Informe de la Oposició. República i Acció Directa 1868-1904.
Sabadell, 13 de novembre del 1845 – 20 de novembre del 1901.
Joan Sallarès i Pla, obra d’ Antoni Vila Arrufat. FONT: Conèixer Catalunya
Industrial i polític conservador. Fill de l’industrial Joan Sallarès i Marra, i avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com a Pere Quart.
Joan Sallarès i Pla va ser una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat. La seva família tenia una fàbrica tèxtil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiència en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat (sindicat).
Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma Arancelaria de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Fou President durant dues etapes (entre 1856 i 1857 i entre 1891 i 1892) del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1881; i de la Cambra Oficial del Comerç i de la Industria de Sabadell, el 1893. L’any 1897 fou escollit President delFoment del Treball Nacional, de Barcelona, la principal organització patronal a Catalunya.
Com a polític va ser derrotat a les Eleccions Municipals de 1891 on es presentava amb una llista cívica formada per conservadors, integristes i regionalistes; a les Eleccions Generals de 1896 es va presentar pel Partit Conservador, però va ser novament derrotat per Timoteo Bustillo, recolzat per conservadors i liberals. Finalment, a les Eleccions Generals de 1899, va ser escollit com a diputat a través d’una candidatura que recolzava al regeneracionista General Polavieja, crític amb el sistema «tornista» entre liberals i conservadors. Desencantat amb aquesta experiència, poc després es va afiliar a la Unió Regionalista, que amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901, s’acabaria integrant en aquesta, però Sallarès no s’hi va integrar, ja que era contrari a les pretensions d’autonomia per a Catalunya que reclamava la Lliga, i criticava l’èmfasi d’aquesta en la qüestió lingüística.
Persona d’ideologia conservadora,tenia una visió molt paternalista respecte als obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.
“Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?” (1)
“(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller” (2)
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Apart de l’escultura realitzada per Josep Clarà que té dedicada darrere l’Ajuntament, a la Plaça Dr. Robert; al costat del Parc Central del Vallès, també hi ha una escola amb el seu nom. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer, també porta el seu nom una escola del barri de Campoamor creada als anys cinquanta.
Fabricant i alcalde franquista de Sabadell (13 de desembre de 1940 – 29 d’abril de 1960)
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. També va ser regidor durant la II República amb la Lliga Regionalista. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricantsde 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Francisco Franco a la Fàbrica M. Gorina, darrere de Franco i el propietari, hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Visita de Franco el 21 de maig de 1947. Formava part d’un periple que l’havia portat a visitar ciutats com València, Palma i Barcelona (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.
El 1960, el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”(1)
«Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la <<Fundación Bosch y Cardellach>> en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de <<reconstruir>> el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado» (2)
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde,Antoni Llonch Gambús.
Marcet de blanc (al centre), fent la salutació feixista, davant el monument «a los Caídos», que estava situat al Racó del Campanar. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Escrit per Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín i Joaquim Sala-Sanahuja
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec.Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, «la Mula», aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni LlonchGambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, «Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres (3) (cap de redacció de «Sabadell», de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció «Diálogos con el Alcalde» des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la «justícia social» des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del «Caudillo» a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
«El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabada alguna ni el menor, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
«Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal <<Pirenaica>>, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescritible de aquellos momentos».
«Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circumstancias ya habián dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera» (4)
La figura de Marcet és controvertida a la ciutat, ja que per una banda va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis (5); i per l’altra, va permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes, com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard FornellsFrancesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep RosasVilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
«También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos»(6)
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa «Plaça Marcet» i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de «Plaça de les Dones del Tèxtil». El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau.
Monument en record a Josep Maria Marcet.
Marcos Brosel – Treball propi. Viquipèdia
Retirada del monòlit a Josep Maria Marcet, 12 de maig de 2017 Foto: Ajuntament de Sabadell / Juanma Peláez. Viquipèdia
Misses a Marcet el 5 d’abril de 1977 pel XIV aniversari de la seva mort. Diari de Sabadell, 2 d’abril de 1977 (AHS)
(1) Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980.
(2) Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 228). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6. Barcelona
(4) Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6 Barcelona.
(6) Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6 Barcelona.
Marín, Martí. Govern Municipal i actituds polítiques en el Sabadell del franquisme. Dins de l’obra: Indústria i ciutat, Sabadell 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1994
Marín, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Pagès, Editors. Lleida, 2000. Col·lecció Seminari,12.
Biografia de Josep Maria Marcet per part d’Antonio Santamaria, poc després de la retirada del seu monòlit:
Més informació sobre l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll i la plaça que portava el seu nom, abans que fos retirat el monòlit i canviat el nom de la plaça:
