Retrat de Francesc Llonch Cañameras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS) AP 58/5
Industrial tèxtil, president delGremi de Fabricants, conseller-director del Banc Sabadell i diputat a Corts de la Lliga Regionalista
Fill de Joan Llonch Sanmiquel i Cristina Cañameras Sampere. Era nét deFeliu Llonch Matas, fundador del Vapor Llonch l’any 1840. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell. El 1916 al morir el seu pare, l’empresa Juan Llonch y Hermanos va passar a la seva titularitat. Francesc va dotar a l’empresa de seccions auxiliars, de filatura d’estam, amplià els telers i els aprests i acabats i va renovar la filatura de carda; aconseguint la màxima producció i perfeccionament dels articles.
A les eleccions generals espanyoles de 1918 va ser escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell com a candidat de la Lliga Regionalista, sent l’únic candidat de la història de la Lliga escollit en aquest districte. Va ser president i prohom del Gremi de Fabricants de Sabadell i de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial d’Arts, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de La Electricidad, S.A, empresa constructora de maquinària elèctrica, reformador del l’Acondicionamiento y Docks, Secretari de la Unió Industrial i membre de la Comissió d’Aranzels. Com a conseller-director del Banc de Sabadell, va ser clau la seva intervenció durant la crisi del banc l’any 1926, evitant que aquest entrés en suspensió de pagaments, aconseguint negociar amb el govern espanyol i el Banc d’Espanya, una línia de descompte (1).
Placa d’homenatge del Banc Sabadell a Francesc Mutlló Noguera i Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Durant la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i es va haver d’exiliar.(2) En aquesta carta dirigida al seu fill, Joan Llonch i Salas, expressa el seu pessimisme davant el curs de la guerra.
“Llastima que ja tingui el passatge perquè de lo contrari auria vingut amb vosaltres. ¿Com deu anar tot lo de casa? perque suposo que tothom deu anular els pedidos y si s’ha de pagar serà un problema molt dificil donada l’actitud dels travalladors. Em fa será una tragedia que costará molts mils de diners y encara Deu faci que en poguem sortir sense estrellar-nos. Jo amb lo que passa á España soc molt pessimista per que tan si guanyen els uns com els altres tots els industrials en sortirem fets una coca en el sentit comercial; Pobre España com la deixeran entre uns y altres. Tot será miseria y ruinas”
AFLA. Carta de Francesc Llonch al seu fill Joan Llonch. 30 de juliol de 1936. Francesc Llonch des del vaixell Colombie. que es trobava a Estocolm (Suècia). (3)
En aquesta altra carta, també dirigida al seu fill Joan, que es trobava treballant a la oficina de propaganda franquista organitzada per Francesc Cambó a Paris, li explica els seus problemes econòmics:
“Mañana marchamos mamá y yo para Salamanca. De allí iré á Bejar para ver si es posible hacer algo pues esto dura mas de lo que se suponia y creo que cuando menos hay que intentar ver si se puede ganar algunas pesetas. Ya que las pocas que hay se acaban. Aunque casi todos los amigos de aquí se me han ofrecido en que pida la ayuda que quiera no quisiera tener que hacer uso de tan sinceros ofrecimientos y prefiero buscar la forma de arreglarme solo.”
AFLA. Carta de Francesc Llonch a Joan Llonch. 20 d’abril de 1937 (3)
Durant la Guerra Civil la casa de Francesc Llonch va ser confiscada i convertida en el Departament Municipal de Cultura i el Laboratori Psicotècnic.
Casa de Francesc Llonch, situada al carrer Cervantes, 43. Va ser construïda el 1897 per Eduard Mª Balcells i Buigas, posteriorment, el 1917 se li va afegir el segon pis. 25 d’agost de 2012. Viquipèdia. Autor: Marcos Brosel
Després d’anar fins a Suècia, establir-se un temps a Béjar, a la zona franquista, finalment es vaestablir amb el seu fill Joan a Santesteban (Navarra), on va morir. Abans de morir però, el seu fill va rebre la notificació que s’havia produït una denúncia contra ambdós, per haver publicat diversos articles al Diari de Sabadell: “inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo”, i perquè havien facilitat diners al partit per pagar propaganda electoral. No va ser fins el 1939 que va obtenir l’expedient de sobresegut gràcies a les gestions que realitzaren el cirurgià i políticJosep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Coromines, i el cap local del Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS, l’industrial tèxtil i lligaire,Joaquim Taulé Coll(4)
(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
(2) Martín i Berbois, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].
Sabadell, 18 de juliol de 1912 – 5 de desembre de 1983
Antoni Forrellad i Solà. Autor desconegut. nomenclàtor
Enginyer, industrial i empresari, fundador de dues de les principals empreses del Metall de Sabadell, amb Josep Salvador, va crear el 1945 l’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA, que acabaria fusionant-se amb la sueca ASEA el 1967, així com una de les principals empreses de compressors hermètics per frigorífics, la Unitat Hermètica, al 1962, posteriorment anomenada Cubigel, adquirida el 2012 per l’empresa xinesa Huayi. D’ideologia catòlica, catalanista i social, va participar activament en projectes com Òmnium Cultural, Caritas, en la creació de l’Enciclopèdia Catalana, i es va acabar afilian a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Provinent d’una família benestant, però no burgesa, el seu pare, Narcís Forrellad Soler, es dedicava al comerç de caps de carda per la filatura i políticament simpatitzava amb Francesc Cambó i la Lliga Regionalista. La seva mare, Lluïsa Solà Juliana, era l’hereva de la masia Can Solà de Sant Cugat.
Estudis i professió
Va realitzar l’ensenyament primari i el batxillerat als Escolapis de Sabadell entre 1917 i 1929. Posteriorment ingressà a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on es va graduar poc abans de l’ inici de la Guerra Civil, i més tard s’hi va doctorar. Va realitzar classes nocturnes al Col·legi Mercantil entre 1931 i 1933, mentre estudiava. Durant la Guerra Civil, exercí com a director de l’ Escola Tèxtil i de l’ Escola d’Arts i Oficis. Va donar classes de batxillerat a l’ Institut M.B Cossio i a l’Escola de Comerç Valentí Almirall, creades pocs mesos després d’esclatar la guerra. Un cop acabada la guerra continuà donant classes, però va acabar abandonant la docència per dedicar-se a la seva professió d’enginyer industrial, el 1940 va ser nomenat enginyer municipal de Sabadell, càrrec que ocupà fins el 1952 i que exercí també a Castellar del Vallès. El 1941 es va casar amb Esperança Bracons Tatché amb qui tindria un fill, Hermen, que moriria als 48 anys a causa d’una crisi cardíaca.
Va dissenyar moltes de les fàbriques de Sabadell i també en va dissenyar a Catalunya i Espanya. A la ciutat de Sabadell: La fàbrica de Can Marcet, la de Rocamora, Suñer i Fytisa i ASEA-CES del qual en fou l’accionista principal. A Montcada la Fabril Comadran o a Astúries la Fábrica de Mieres. Va participar a la comissió d’estudis per solucionar el problema de l’aigua que va comportar la creació de la Companyia d’ Aigües de Sabadell (CASSA), veient que el creixement de la ciutat de Sabadell feia que no pogués abastir-se únicament amb aigües del Ripoll, va aconseguir el transvasament a la ciutat d’aigua del Ter. També va redactar el projecte per portar aigua a Barcelona des de Vallvidrera.
Protesta dels treballadors de Cubigel contra els 162 acomiadaments per la Gran Via de Sabadell. Gener, 2012
Altres empreses importants de Forrellad van ser Construcciones Eléctricas Figueras, absorbida per ASEA-CES, Aparatos de Control y Regulación Automática (ACRA), Cubigel S.A de fabricació de glaçons absorbida per la Unitat Hermètica, Frical S.A de bombes de calefacció, Danfoss Española SA, de producció de controls automàtics amb llicència danesa, Laminados de Aluminio Especiales SA d’ evaporadors d’ alumini per a frigorífics i Moderntint SA, d’ acabats tèxtils en societat amb la família Corominas.
Activitats financeres, polítiques i socials
A part de les seves activitats empresarials, una altre tasca important de Forrellad va ser la de financer. Entre 1956 i 1964 va ser conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Des del seu càrrec de conseller de l’entitat, va impulsar el finançament de l’ampliació de l’Escola Industrial i la creació del Centro de Cálculo de Sabadell el 1963. El 1961 va finançar la creació del Centro de Estudios Sociales, entitat que va invertir en la construcció d’habitatges socials a través de l’empresa VISASA. Durant la seva presidència, l’entitat va viure un creixement i la seva estructura directiva es va professionalitzar, així mateix va adquirir el Bosc de Can Deu. Forrellad va ser membre de la Fundació Bosch i Cardellach, va participar activament en la comissió d’ urbanisme i va promoure el premi en memòria de l’historiador Miquel Carreras Costajussà, assassinat al front per membres del propi bàndol republicà (suposadament per membres de la FAI), del que havia estat amic i deixebles mutus.
De tendència catòlica, catalanista i conservadora, però partidari de la doctrina social de l’Església. Forrellad el 1958 va crear la Asociación Católica de Dirigentes de Sabadell, vinculada a Acción Católica i que agrupava aquells empresaris amb més consciència social que representaven els sectors cristians moderats de l’empresariat. Aquesta entitat pretenia actuar als barris i pressionar a l’Ajuntament per tal de combatre la falta d’habitatge i serveis que patia la nova immigració provinent del sud de l’estat i amb Caritas va desplegar una xarxa d’assistents socials als barris, xarxa que no va aconseguir pal·liar eficaçment la manca de serveis i habitatges dignes i que no començà a ser resolt fins l’entrada de la democràcia. Forrellad era ben vist per part dels treballadors, ja que a les seves empreses es cobraven sous més elevats i no acomiadava als treballadors detinguts per motius polítics.
S’incorporà al consell d’administració de Banca Catalana i el 1965 fou nomenat vicepresident del BIC. S’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el 1975 impulsà una trobada d’empresaris sabadellencs amb Jordi Pujol. Amb el restabliment de la Generalitat, va formar part del Consell Català d’Ensenyament, del Consell de Treball de la Generalitat i presidí l’Institut de Reinserció Social. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
La seva mort va coincidir en el moment que va sorgir la crisi de Banca Catalana. Forrellad va ser un dels 24 consellers i executius de Banca Catalana imputats el 1984 pel Fiscal General de l’estat, tot i haver mort al 5 desembre de 1983 a causa d’un vessament cerebral. El novembre de 1986 tots els imputats van ser absolts. El 7 de desembre de 1983 va rebre un multitudinari funeral (més d’un miler de persones hi van assistir) a l’ església de Sant Fèlix.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Diario de Sabadell, 8 de desembre de 1983
Diario de Sabadell, 17 de febrer de 1984
Benaul, Josep Maria. Antoni Forrellad Solà a Cien empresarios catalanes. LID Editorial Empresarial, Madrid, 2006.
Barcelona, 25 d’octubre de 1858 – 8 d’octubre de 1912
Empresari i catalanista conservador
Empresari partidari del proteccionisme per evitar la competència anglesa, catalanista i mecenes. Tot i que nascut a Barcelona, es traslladà a Sabadell de molt jove, on estudià als Escolapis i visqué a casa d’un oncle empresari industrial sabadellenc.
Inicià la seva militància al 1879, amb només 21 anys, quan fundà a Sabadell el Centre Literari Catalanista que posteriorment es convertiria en el Centre Catalanista. El 1885 va participar a la comissió presidida per Ferran Alsina i Parellada que el 10 de març presentaria al rei Alfons XII el “Memorial de greuges”. Va ser un dels fundadors de la Unió Catalanista, participà en el consistori dels Jocs Florals de Barcelona el 1892 i a la magna assemblea de Les Bases de Manresa.
Fou entre d’altres un dels promotors de la creació de l’ Orfeó Català, l’ Orfeó de Sabadell i el Centre Català. Per tal de donar veu al catalanisme, va dirigir el setmanari “Lo Catalanista”, creat el 1897 i que transformà en diari, així com altres publicacions com “Acció Catalana” i “Diari de Sabadell”. El 1897 també s’inaugurà l’edifici del Centre Català a Sabadell, situat a la Rambla, a iniciativa seva. Mantingué contacte i es solidaritzà amb altres moviments nacionalistes, com el gallec i el basc, i també el grec, el 1897 escrigué al rei Jordi I de Grècia per felicitar-lo al haver ajudat als insurrectes de Creta contra el domini turc.
Defensà els interessos industrials dels empresaris catalans enfront l’amenaça d’un tractat d’ Espanya amb Alemanya l’any 1886 i s’oposà al centralisme a nivell econòmic. El 1894, a l’editorial del setè aniversari de “Lo Catalanista”, va escriure:
“Ferms com una roca, sostenim avui com ahir el lema de les llibertats catalanes, i ni ens han abatut les malvolences ni ens han cansat les contrarietats. Som apòstols d’una causa que és tota amor”
I el 1895:
“Nostra obra és obra d’anys i anys, serà l’obra dels nostres fills i potser dels nostres néts.”
Intentà fer retornar l’ús del català a les esglésies i a altres institucions “No podré anar a l’església, si m’han de ferir així els meus sentiments catalans”. En els últims anys de la seva vida, entre 1906 i 1909, va participar activament en el moviment catalanista Solidaritat Catalana.
Va morir a Barcelona el 8 d’octubre de 1912, als 53 anys, i va ser enterrat al cementiri vell de la ciutat comtal, cobert amb la senyera i amb un seguici de familiars, amics, i militants catalanistes.
Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 1965 (1)(2)
Pere Pascual Salichs. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Dirigent d’Acció Catòlica, els Lluïsos, Director del Diari de Sabadell. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922. President de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc de Sabadell. Amb la victòria franquista va ser nomenat Secretari de la Corporació de l’Ajuntament
Fill de Josep Pascual Carol i Rosa Salichs Marquès, el 19 d’abril de 1916 es va casar amb Enriqueta Franeri, amb qui tingué tres fills: Josep, Artur (aparellador) i Rosa (casada amb Agustí Bassols).
Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’ Advocats de Sabadell de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’ Acció Catòlica, els Lluïsos, la LligaRegionalista i Director del “Diari de Sabadell”. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell.
Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recorda’ls-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria, i sobretot forces de cavalleria.
Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912.
Va ser nomenat Secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat i Corominas, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual i Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents van nomenar a Pere Pascual Secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant.
Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no es va exiliar, va passar la guerra a Sabadell. Finalitzada la Guerra Civil, es va incorporar novament a la Secretaria de l’Ajuntament i va escriure nombrosos articles com a col·laborador a “Boletín” i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”. També va escriure narracions sense publicar-les, per plaer (més aviat de fantasia).
En el primer número del diari de FET-JONS Sabadell (3), Pascual Salichs ja va demostrar haver abandonat el seu catalanisme anterior:
“… En una palabra: ha de poseer (la ciutat) cada factor y elemento integrante de la ciudad, ser individual o colectivo, la firme convicción de que la ciudad es el taller de la máxima laboriosidad del que somos obreros todos, para dar satisfacción a todas las necesidades. Desde las de entidad física y material, a las de gran envergadura espiritual, económica, cultural y benéfica. Pero como célula tan solo de una Entidad superior única e indivisible que es España”
Martin Berbois, Josep Lluís. El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell de 1936 fins els primers anys del franquisme. Arraona: revista d’història, AHS. Núm.28, 4a època. 2004. (P.164-185) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214/280847> p.179.
Els últims anys de la seva vida, visqué a Barcelona, a la Rambla de Catalunya núm. 23. On moriria el 17 de desembre de 1965. El funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix el 22 de desembre, va ser oficiat per Mossèn Joan Peris, presidit per familiars i la corporació municipal en ple, presidit pel batlle Josep Burrull, l’exalcalde Antoni Llonch, representació del Banc Sabadell, Col·legi d’Advocats i múltiples entitats ciutadanes. (3)
(1) ‘EVOCACIO’ Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 28 de juny de 1986
(2) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Sabadell, 22 de maig de 1883 – Gènova, 23 de febrer de 1938
Joan Costa i Deu, retratat per Joan Vilatobà (1927)
Periodista i escriptor català de la Lliga Regionalista
Començà com a periodista quan estudiava a Barcelona, escrivint articles al setmanari La Creu del Montseny (1899-1900), fundada pel poeta Jacint Verdaguer l’any 1899, el qual també era el director literari i fundador. Hi participaven joves promeses que es convertirien en intel·lectuals com el filòsof Eugeni d’Ors, l’escriptor, poeta i polític Jaume Bofill, el poeta i autor teatral Xavier Viura, el novel·lista Joan Oller, i l’autor dramàtic i periodista Pompeu Crehuet.
De 1903 a 1904, fou el director del “Diario de Sabadell: periódico independiente de avisos y noticias”(1903-1905), durant els dos anys que exercí de director per aquest diari, també treballà de corresponsal al diari de la Lliga Regionalista La Veu de Catalunya. El 1905 fundà i dirigí la revista “Catalunya: publicació quinzenal” (1905-1910). El 1907 deixà la direcció de la revista “Catalunya: publicació quinzenal” per entrar de redactor en cap a La Veu de Catalunya. Càrrec que simultaniejà amb la de corresponsal dels diaris de caire conservador La Almudaina, de Palma de Mallorca (1887-1953); El País, de Lleida (1879-1934); El Dia, de Terrassa (1918-1939), i El Pla de Bages, de Manresa (1904-1937). El1925 fundà l’editorial la Biblioteca Sabadellenca.
Costa i Deu, presidí l’Associació de Periodistes de Barcelona entre 1932 i 1936. Aquesta associació des del seu naixement, intentà trobar la manera d’unir-se amb les altres entitats periodístiques de la ciutat, defensant la fusió de totes les entitats periodístiques en una de sola, però aquest projecte fracassà a causa de la creixent politització i conflictivitat social de la societat catalana que va provocar que l’entitat es dividís entre partidaris d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de la Lliga Regionalista.
Un mes després d’esclatà la guerra civil, el 21 d’agost, s’exilià amb tres companys més, gràcies a les gestions de Lluís Sentís i del conseller de Governació Josep Maria Espanya d’ERC, que signà els passaports. Un cotxe de la Generalitat els va recollir al seu amagatall i els conduí al port on partiren cap a Gènova amb el vaixell alemany Leiverkusen. A Gènova va fer d’enllaç entre els exiliats del bàndol nacional i el consolat franquista, a més de passar informació sobre persones d’esquerres, sota el pseudònim de “Giovanni Meliani”, va escriure dos llibres propagandístics, l’opuscle “Cento Martiri della Revoluzione del 1936 nella Catalogna”, juntament amb Modest Sabater; i amb la col·laboració del caputxí Antonio Maria de Barcelona, “Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso”. En el primer parlava dels assassinats de cent eclesiàstics a mans de grups “incontrolats” i el suposat desgovern a la Barcelona republicana; i en el segon criticava durament la II República i es declarava favorable al bàndol franquista. En un carta al poeta i sacerdot sabadellenc mossèn Camil Geis li confessà:
“si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”.
Va morir sobtadament un 23 de febrer de 1938 sense poder veure la victòria franquista. Des del 1973 un carrer de la ciutat de Sabadell situat a la Zona Hermètica porta el seu nom.
L’any 2006 l’editorial Cossetània va publicar La veritat del 6 d’octubre, llibre que recull dos llibres dels periodistes Joan Costa i Deu i Modest Sabaté, escrits l’abril de 1935 i el febrer de 1936; i que tracten els fets sobre els fets dels 6 d’octubre a Barcelona, Sabadell, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Palafrugell, Girona, Sant Vicenç de Castellet, el Morell, Navàs, Sant Jaume dels Domenys i Lleida. Son dels pocs llibres publicats a Catalunya sobre el 6 d’octubre el 1935, i abans de les eleccions que va guanyar el Front Popular el febrer de 1936, crítics amb aquests i amb les forces d’esquerres.
Martin i Berbois, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
Martin i Berbois, Josep Lluís. Joan Costjussà i Deu: Un esbós biogràfic d’un periodista oblidat. Trípodos, núm 34. Barcelona, 2014. (pàg.215-228)ISSN: 1138-3305.
Sant Martí de Maldà (Urgell), 1873 – Barcelona 4 de setembre de 1951 (1)
FONT: Simó i Bach, Ricard.”EVOCACIÓ” Diario de Sabadell, (3 de octubre de 1985)
Polític catalanista conservador. Regidor de Sabadell, diputat de la Mancomunitat, dirigent del Centre Català i d’Acció Catalana, President de l’Acadèmia Catòlica i membre del Gremi de Fabricants.
Fill de Martí Picart i d’Antònia Felip, quedà orfe de pare quan tot just tenia deu mesos. El 1880 es traslladà amb la seva mare a Sabadell, on hi va romandre fins a la seva mort. Cursà els seus estudis escolars al col·legi de Mossèn Josep Torras de Sabadell. Seguidament entrà a treballar d’aprenent al taller d’imatgeria i escultura del cèlebre escultor, Jaume Duran i Formosa (1850-1935), situat al principi del carrer Creueta, tot i que només hi estigué quatre mesos (2).
Els catorze anys entrà a treballar d’aprenent a l’escriptori de la fàbrica de Can Cuadras, on hi treballava la seva mare com a obrera tèxtil. L’any 1889, Sabadell patí una greu plaga de grip i Ramon Picart durant setmanes restà sol a l’oficina, rebent visites, informant-se d’ofertes, contestant el correu, etc. El 1902, amb 29 anys rebé el càrrec de gerent de Can Cuadras fins la seva jubilació. Es casà amb Lluïsa Aznar de la qual enviudà sense tenir fills. El 1940, en el centenari de l’empresa, va rebre un important reconeixement per part dels obrers, els cooperadors tècnics i els administratius de l’empresa (3). La seva casa estava situada a la cantonada del carrer Sant Joan amb carrer Tres Creus, va ser atacada diverses vegades per membres del moviment obrer a causa dels seus posicionaments pro-patronal i catòlics integristes, el mural de Sant Jordi que tenia a la façana fou atacat amb quitrà.
Casa de Ramon Picart, 1930. Francesc Casañas (MHS)
La seva activitat política es mou en la defensa dels postulats catòlics més intransigents, dominants a la ciutat de Sabadell, la defensa dels interessos de la patronal i del catalanisme conservador. Ramon Picart ingressà a la Joventut Catòlica i aviat es va fer amic del sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany.L’any 1909 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell en representació de la Lliga Regionalista, però els fets de la setmana tràgica van obligar-lo a fugir momentàniament de la ciutat. L’any 1917 fou nomenat diputat de la Mancomunitat de Catalunya districte de Sabadell. El 1923 va ser el màxim dirigent del Centre Català i posteriorment d’Acció Catalana de Sabadell; així doncs, aconseguí controlar el catalanisme polític que orbitava fora de la Lliga Regionalista. Ramon Picart com un dels propietaris i membre del consell d’administració del Diari de Sabadell, aconseguí situar el diari a l’òrbita d’Acció Catalana i distanciar-se de la línia política seguida per Cambó. Va ser president de l’Acadèmia Catòlica de 1930 a 1932(4),anteriorment, al 1916, havia exercit de cap de la Junta de la Biblioteca Sardà i Salvany i com a president de la “Schola Santorum”.L’any 1932 fou elegit president delGremi de Fabricants de Sabadell i reelegit l’any 1934, càrrec que exercí fins l’inici de la Guerra Civil. Fou detingut pels revoltats durant els fets d’octubre de 1934. També intervingué en la Junta d’aranzels i Valoracions i representà el Gremi de Fabricants en el Patronat de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Al llarg de la Guerra Civil va estar amagat a Barcelona sense témer per la seva vida.
FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari tèxtil, Tinent d’Alcalde de Cultura del 1967 al 1974 i regidor per CiU
Fill de l’empresari tèxtil Andreu Grau i Molins (empresa Grau S.A o Cal Grau) i de Maria Tarruell i Canalias. Es casà amb la sabadellenca Silvia Bedós i Boix i tingueren cinc fills.
Estudià a l’Escola Pia i després va fer el Batxillerat als Jesuïtes de Sant Ignasi a Sarrià. Es va llicenciar com Advocat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona al 1956.
Fou promotor i professor de l’Escola de Secretariat de Sabadell i més tard president de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Exercí de Vocal de la Junta directiva del Gremi de Fabricants de Sabadell. Fou conseller de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i Malalties, càrrec que exercí fins 1967, durant el qual aquesta entitat creà la Clínica Santa Fe. Fou nomenat Vocal de districte i President de la Cambra Oficial de Comerç i de la Industria de Sabadell.
Va continuar la saga familiar tèxtil amb l’empresa Grau S.A Tintes y Acabados, situada al Molí Sec del Riu Ripoll fins l’any 2009, però al municipi de Castellar del Vallès, a 2,5 quilòmetres travessant Castellar del Vallès en direcció Sant Llorenç Savall. Fou imputat pel “Cas Estevill”, acusat de factures falses, però el Jutge va acabar declarant el sobreseïment lliure. El “Cas Estevill” investigava les possibles extorsions a empresaris de Terrassa i rodalies relacionades amb l’exjutge Estevill i el cas Casoldapsa-Phoscao, que va significar el pagament de 25 milions de pessetes en una compte controlada pel testaferro d’Estevill en el banc Darier, Hentsch et Cie. de Ginebra. (1)
Durant el franquisme, va ser nomenat pel batlle Josep Burrull com a Tinent d’Alcalde de Cultura el 5 de febrer de 1967, càrrec que va exercir fins el 3 de febrer de 1974. Durant el seu mandat es construí el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 (2) i va ser el número 47 a les autonòmiques de 1992. (3)
‘EVOCACIÓ La nissaga dels Grau (i II)’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1987. pàg. 13.
Eclesiàstic, escriptor, periodista i intel·lectual cristià
Fou un eficaç impulsor del moviment de renovació religiosa a Catalunya abans de la Guerra Civil. Va gaudir de gran prestigi a l’església catalana fins la Guerra Civil, i fou un influent pensador humanista. Ordenat sacerdot el 1909, va ser deixeble del Dr. Torras i Bages i del sabadellenc, Fèlix Sardà i Salvany, fou successor d’aquest, en el càrrec de consiliari de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell.
Formació eclesiàstica
El 1905 entrà a la Facultat de Teologia del Seminari de Barcelona, allà serà condeixeble de Carles Cardó, Joan Baptista Manyà Mossèn Joan Tarré, Antoni Maria Marcet i Poal, i Gregori Sunyol que exercitant en el futur gran influència en l’església catalana de l’època.
Després de la carrera, serà ordenat prevere als 25 anys, el 1909 a la Parròquia de Sant Feliu (Sant Fèlix) de Sabadell amb l’assistència de nombroses personalitats eclesiàstiques. Molt aviat entrà a la “Associación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular” fundada per promoure els estudis, religiosos i litúrgics. Serà l’encarregat de la secció de propaganda escrita. Fundà la revista “Reseña Eclesiástica” l’any 1909, on publicà un seguit d’escrits de divulgació i articles biogràfics i de ressenya de llibres. Durant la seva vida el futur Dr. Lluís Carreras tindrà com a referents, com bona part dels eclesiàstics renovadors de l’època, al Bisbe Dr. Josep Torras i Bages, al Cardenal D. J. Mercier, primat de Bèlgica, fundador de l’Institut de Filosofia de la Universitat de Lovaina i renovador de l’església d’aquell país, però també al sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany, de tarannà catalanista a diferència de Fèlix Sardà i Salvany, però amb una visió conservadora de la família, opinava que l’essència de Catalunya rau en el fet cristià de la família i la necessitat de que aquesta sigui molt extensa.
Romandrà a Sabadell durant un any on farà de capellà de les monges de la Sagrada Família. Fou vicari de Sant Esteve de Sesrovires, però hi acabà renunciant per una malaltia de la qual es refà a Sabadell. Poc després serà nomenat professor i seguidament Catedràtic del Seminari de Barcelona de llatí, humanística i filosofia. El 1912 fou nomenat vocal de l’Acció Catòlica, el mateix any col·laborà en el Tercer Congrés Nacional de Música Sagrada. El 1913 obtingué la llicenciatura en teologia amb la màxima qualificació al Seminari Pontifici de Tarragona. Fou l’organitzador i el secretari del Congrés d’Art Cristià de Catalunya del 1913, inaugurat pel bisbe Josep Torras i Bages amb participació de figures com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Rubió i Lluch, Jeroni Martorell i Terrats, Josep Tarré, Mn. Josep Gudiol i Cunill, Joan Llimona i Bruguera etc. de gran repercussió i impacte en un moment de recuperació de la cultura catalana.
El congrés litúrgic de Montserrat i els anys de plenitud
El 1915 fou l’any de la seva obra magna amb la realització del 1r Congrés Litúrgic de Montserrat, del 10 al 15 de juliol de 1915, que que el consagrà com a referent de l’església catalana de l’època. Va ser el principal organitzador del congrés que va tenir una acurada preparació. Un any abans del Congrés, el 1914 aconseguí l’autorització de la revista Vida Cristiana que serà la portaveu de les iniciatives i activitat i que després es convertí en la revista de temàtica liturgista de l’església catalana. El Dr. Carreras aconseguí l’oficialitat canònica del congrés amb l’acceptació de la Santa Seu amb carta del Sant Pare, i de totes les diòcesis catalanes i la participació de cardenals estrangers, i d’especialistes religiosos i civils catalans i estrangers. Les conclusions del Congrés denoten que va ser el preludi de què l’església universal faria a partir del Concili Vaticà II: es recomanava la participació activa dels fidels en els ministeris sagrats, en els actes litúrgics, la importància de la Parròquia, la missa com centre de la sagrada litúrgia, la traducció a la llengua del poble dels texts litúrgics. L’èxit del congrés cal mesurar-lo en el gran dinamisme que es generà per implantar les seves conclusions i les activitats:realització de les Setmanes de Litúrgia a nombrosos indrets de les diòcesis catalanes, la col·lecció de llibres específics, etc. El Congrés i la publicació en el mateix any de 1915 del seu Eucologi, que es va reeditar diverses vegades, el convertiren en el principal i admirat referent liturgista.
Aquests anys seran els anys de plenitud del Doctor Lluís Carreras. Morts el Dr. Fèlix Sardà i Salvany i el Bisbe Dr. Josep Torras i Bages es convertirà en un dels sacerdots més rellevants de Catalunya pel seu caràcter apostòlic, apologètic inspirat en aquelles dues grans personalitats de les quals havia estat deixeble. Es podrà desenvolupar en tots els seus aspectes intel·lectuals, eclesiàstics, culturals, artístics i en determinats moments, polítics (crisi 1919, dictadura de Primo de Rivera, i Segona República). Com escriptor i periodista (“Revista popular”, “Resenya Eclesiàstica”, “Vida Cristiana”, “Revista Litúrgica”, “Catalunya Social”, corresponsal de “La Civilità Cattòlica” de Roma, col·laborador de “La Veu de Catalunya”…), com mantenidor dels Jocs Florals, amb l’Orfeó Català i amb els orfeons de Catalunya, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, impulsió de la Secció Amics de l’Art Litúrgic del Cercle Artístic de Sant Lluc etc. El 1919 defensà el primer intent d’Estatut d’Autonomia com a membre de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, reivindicat per la Mancomunitat de Catalunya i que no reeixir.
La Dictadura de Primo de Rivera
El 1923 s’enfrontà a la política del General Primo de Rivera defensant els drets dels catalans i de la llengua catalana. Això li costà la Canongia de la Catedral de Barcelona a la qual havia estat nomenat però que per pressions del govern a la Santa Seu, fou obligat a renunciar abans d’assolir el càrrec quan ja havia renunciat a la càtedra del Seminari. Poc després l’Acadèmia de Sabadell fou clausurada pel govern, i el 1924 el Dr. Carreras es veié obligat a exiliar-sefora de Catalunya, primer a un poble d’Aragó i després a l’estranger. Va estar-se a París, i aprofità per assistir al Congrés Litúrgic de Malines.
Quan retornà, un grup d’empresaris delGremi de Fabricants de Sabadell i de Barcelona entre els que hi són Francesc Cambó, Ferran Casablancas, Enric Rocamora entre altres li muntaren a la seva mida la Fundació Torras i Bages el 1924 per cobrir-li les seves necessitats materials. Fins a la caiguda de la Dictadura aprofità per promoure nombroses obres socials i religioses, tot i la vigilància policial que el controlava dia i nit. Impulsà la creació de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la constitució del Museu de Sabadell, promourà les Romeries a Montserrat, malgrat les prohibicions governamentals, redactà l’informe en defensa de la llengua catalana per al Nunci de la Santa Seu, Mons. Federico Tedeschini, informe que fou enviat al Vaticà el gener de 1929, redactà la seva obra “Sinopsi Evangèlica”, reprendrà les conferències quaresmals un cop la reobertura de l’Acadèmia de Sabadell, etc.
Des de les seva publicació “Cultura Cristiana” donà consells sobre la importància moral d’exercitar el vot en les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, que donaren pas a la Segona República. El 16 d’abril de 1931, un cop proclamat el nou règim escrigué un article a “Cultura Cristiana” titulat “Déu guardi la República” on li donava suport, article que causà gran impacte en els ambients eclesiàstics, i en sectors conservadors catòlics. Mesos després, però, serà bel·ligerant amb la República, des de la mateixa publicació comentant actituds anticlericals que passaven a Madrid.
El mateix any fou cridat pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, en aquell moment al capdavant de l’església espanyola. Es convertí en el seu home de confiança en les negociacions amb el govern republicà sobre el paper de l’església en el text de la nova Constitució Republicana. La missió encomanada era defendre els drets de l’Església en el nou règim. Va fer freqüents viatges i estades a Madrid amb contactes discrets amb les diverses organitzacions polítiques parlamentàries, també amb el Nunci Monsenyor Tedeschini. Es reuní amb Niceto Alcalà Zamora i altres personalitats com José María Gil Robles y Quiñones, Manuel Azaña Díaz, Francisco Giner de los Ríos, Zulueta,Alejandro Lerroux García, Amadeu Hurtado, etc. Diverses vegades anà al Vaticà a parlar amb els serveis diplomàtics, el Secretari d’Estat, etc. Un element important del període és l’elaboració i aprovació de la Pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol del 20 de desembre 1931 que el cardenal Vidal i Barraquer aconseguí que signessin els 54 bisbes i càrrecs eclesiàstics espanyols. Va ser feta després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1931, i encara que és crítica per molts dels articles interpretats com a anticlericals, també és respectuosa amb la legitimitat republicana. En la redacció de la pastoral el Dr. Lluís Carreras intervingué de forma important.
L’elaboració i aprovació, també, de l’Estatut d’Autonomia de 1932 fou seguida pel Dr. Lluís Carreras. Un cop aprovat pel Parlament des de la seva publicació donà suport a la seva aprovació i en la campanya de referèndum ratificació de 1932 en un article, “Voteu l’Estatut”,on recomanava el vot dels cristians, i les raons morals que el fonamentaven. El 1933 donà suport a la candidatura de La Lliga Catalana.
També en el camp pastoral en l’etapa 1932 i 1936 continuà la seva tasca pastoral, per exemple amb la promoció de l’escoltisme, els Minyons de Muntanyaque impulsava el seu amic Mossèn Antoni Batlle, participà per exemple en el campament de Sant Pere de Clarà, amb el Dr. Vidal i Barraquer, el bisbe de Perpinyà, el bisbe de Solsona entre d’altres. També impulsà l’escoltisme a Sabadell a l’Acadèmia Catòlicade Sabadell on creà el grup de Sant Bernat de la Secció de Minyons de Muntanya.
Guerra Civil i claudicació
El cop d’estat del 18 de juliol del 1936 sorprengueren el Dr. Lluís Carreras a Sabadell.Visqué el fracàs del cop i el procés revolucionari que s’engegà a continuació i la Guerra Civil. La profanació de les esglésies, la crema de l’Acadèmia Catòlica amb la biblioteca del Dr. Sardà i l’assassinat d’eclesiàstics. Va haver d’ocultar-se i marxar a Barcelona El conseller de la Generalitat Josep Maria Espanyali proporcionà el salvo-conducte per poder sortir del país amb el vistiplau del cònsol de França.
Visqué a Tolosa de Llenguadoc amb la família Riera Sala,el Dr. Trens i un grup de monges dominiques en un ambient d’austeritat. Durant aquest segon exili reflexionarà, parlarà amb altres exiliats i escrigué amb pseudònim a la premsa francesa. Però sobretot destacà per descriure la seva visió de la guerra civil espanyola, publicant en francès l’any 1937 un voluminós llibre titulat “Grandeur Cherétienne de l’Espagne”amb un prefaci de l’hispanista Louis Bertrand de l’Acadèmia Francesa. El llibre fou ràpidament traduït al castellà, l’anglès, l’italià i el francès en una altra edició més extensa. És un llibre de 278 pàgines on s’inicia amb un estudi de l’origen de la persecució religiosa, dels dogmes marxistes i seguidament va desgranant casos d’assassinats, i testimoniatges de morts heroiques en nom de Crist amb gran luxe de detalls, i constatant l’extermini de tot el que representa un objectiu o els símbols religiosos. Al final hi ha una mena d’epíleg de vuit planes on fa una apologia del General Franco.
Vinyeta del dibuixant “Grapa” al “Vertical”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS).
Els serveis de propaganda del govern de Burgos ràpidament l’utilitzaren en la seva ofensiva propagandística contra el govern republicà. Els sectors catòlics catalans que s’havien mantingut fidels la República el conceptuaren com una claudicació, entre ells, els sectors dels eclesiàstics catalans que representaven una tercera via com el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, l’Abat Antoni Maria Marcet i Poal o Carles Cardó que no volgueren signar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer” donant suport al règim del general Franco. Li varen retreure la manca d’objectivitat, la seva parcialitat i el desconeixement dels assassinats i la repressió de les tropes de l’altre bàndol i de les organitzacions polítiques (Falange, etc.) del govern rebel, a més no tenia en compte que la repressió franquista era sistemàtica, realitzada, recolzada o impulsada pel propi govern nacional. Molts historiadors coincideixen que la persecució religiosa del 1936 i el llibre que va escriure foren la seva desfeta i la seva claudicació enfront el país.
El règim franquista
Lluís Carreras va tornar de l’exili el 1940, es va trobar un context polític, social i religiós completament diferent a l’anterior a la guerra. En el camp eclesiàstic era vist com a franquista pels catòlics catalanistes, i per sospitós de catalanista pels catòlics que havien donat suport al govern de Burgos.
Va tenir problemes tant per entrar a l’Espanya nacional com per viure en una església nacional-catòlica amb bisbes no catalans que desconfiaven d’ell i el van tenir marginat. Mantingué un perfil baix i una actitud discreta fins a la seva mort. En aquesta etapa sols era beneficiari de la Parròquia de Santa Madrona i l’únic nomenament oficial que va rebre en el franquisme va ser el de consiliari de l’Associació de Pares del Col·legi de Loreto. Va restringir les seves visites a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica per l’actitud hostil de diversos sectors (joves d’Acció Catòlica, retrets dels seus conciutadans…).
Treballava a la Biblioteca de la Senyora Tecla Sala de Barcelona. Més tard va tornar a presidir les Romeries de Montserrat, participà en les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947 organitzades per la Comissió Abat Oliba, continuà publicant articles en la Revista Litúrgica, continuadora, ara en castellà, de la revista “Vida Cristiana”, també consta que va assistir a les Festes de Coronació de la Mare de Déu de la Salut, com consiliari de l’Acadèmia Catòlica. Col·laborarà amb la Fundació Bosch i Cardellach on serà nomenat membre honorari.
Va realitzar la quarta edició del seu “Eucologi” (1948). Des de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat va fer de consiliari de fet del Grup Torres i Bages, un conjunt de joves molt influents que arribà a ser, anys més tard, molt important en la Catalunya del futur (Joan Reventós, Jordi Pujol, Anton Cañellas,Jaume Carner, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Hilari Raguer i Suñer etc.).
Va morir el dia 7 de març de 1955 a Barcelona després d’una operació de la qual no es va recuperar. Les exèquies es feren a la Parròquia de Santa Anna i després les despulles foren traslladades a Sabadell on es vetllaren al saló d’actes del Gremi de Fabricantsde Sabadell. El dia foren portades en comitiva a l’església parroquial on les esperaven representacions de totes les entitats locals econòmiques, socials, culturals i religioses, i d’altres de foranes, així com les autoritats civils. Presidí la celebració l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, i al seu costat molts sacerdots de la ciutat. El dia 12 de març es va realitzar un altre funeral a Barcelona a la Parròquia de Santa Anna.
Actualment té un carrer a la seva memòria al barri de la Creu Alta.
El 14 de març del 2015, 60 anys després de la seva mort, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’Església de Sant Fèlix a la mateixa ciutat. A la missa que es va realitzar van assistir-hi entre altres, l’Alcalde Carlos Sánchez (PSC), el portaveu de CiU Carles Rossinyol, i el President de l’Acadèmia Catòlica, Ramón Graells.
Castells, Andreu. Informe de l’oposicio. Ed. Riutort, Sabadell, (1975).
Viñas i Camps, Dolors.El Doctor Lluís Carreras i Mas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, (1985).
‘Remeu mar endins’ Full dominical † Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de la Diòcesi de Terrassa. Record del sacerdot Lluís Carreras. Sabadell Notícies, 14 de juny del 2015 <https://www.sabadellnoticies.com/remeu-mar-endins/>
