La seva feina com enginyer i empresari va anar moltes vegades del seu soci Antoni Forrellad. Amb aquest últim va treballar en el projecte per portar aigua a Sabadell, en la fundació l’any 1945 de l’empresa de fabricació i bobinatge de motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES), Josep Salvador s’encarregava de la direcció tècnica i Antoni Forrellad de la direcció comercial, l’empresa es va fusionar amb la sueca ASEA, esdevenint ASEA-CES. També amb Forrellad es va encarregar del disseny de les les xemeneies de Fytisa (1943) de 27,5 metres, i de Cal Marcet SA (1947) de 33,4 metres. Una xemeneia dissenyada únicament per ell va ser la de Germans Camps (1944) de 12,79 metres. És possible que fos l’autor de la xemeneia del molí del Mornau
Entre 1946 i 1948 va ser un dels enginyers de l’edifici de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), situada al carrer de la Concepció, 20 amb carrer de la Indústria, juntament amb els també enginyers Antoni Forrellad i Antoni Trallero.
Era aficionat a l’excursionisme i a la fotografia .El 18 d’abril de 1916 es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya dins la Secció d’Enginyeria, on va realitzar diverses conferències i visites a tallers i fàbriques industrials de Catalunya. Va ser autor d’una extensa col·lecció de fotos de gran qualitat. A l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya hi ha diverses fotografies d’obres d’enginyeria que va fotografiar:
Entorn a una fotografia seva es va obrir una polèmica, es tracta d’una fotografia de l’any 1917 en la que el Gaudí Research Institute va afirmar que hi sortia Antoni Gaudí entrant a la Universitat de Barcelona, en canvi experts en el tema van afirmar que no es tractava d’ell, sinó de Josep Mestres, catedràtic de Física.[2]
L’any 1920 va acabar la carrera a l’Escola d’Enginyers de Barcelona amb títol Excel·lent únic a Espanya. A partir d’aquell any Izard va ser requerit per nombroses fàbriques de Sabadell, quan alguna fàbrica restava parada, l’anaven a cercar-lo a casa seva, encara que fos fent-lo llevar del llit i li oferien quantitats astronòmiques per tal que els posés la fàbrica en marxa, això duraria fins el 1947.[3] A part de les fàbriques de Sabadell, també va assessorar tècnicament diverses companyies de servei públic i projectes d’edificacions industrials i d’instal·lacions a Espanya.
Va participar en nombroses entitats esportives, catòliques i catalanistes conservadores de la ciutat. Amb només 17 anys ja era membre del Congregant Sant Lluís Gonçaga i més endavant del Club Natació, el Centre Excursionista del Sometent, de la Joventut Nacionalista, de l’Acadèmia Catòlica i de la Lliga Regionalista. Va ser president de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell de 1933 a 1947, exceptuant el període de la Guerra Civil.[4]
L’any 1946 amb el seu pare, Francesc Izard, van ampliar la fàbrica ‘La Electricidad’ (actual Fira de Sabadell) fins arribar al carrer Tres Creus, edificant una nova nau de setze metres de llum, dues naus laterals de deu metres de llum i noranta de longitud i incorporant un accés ferroviari per facilitar l’entrada de materials i la sortida dels motors elèctrics[5]. També va dirigir obres com les instal·lacions industrials de l’empresa agroalimentària ‘Gallina Blanca’ a Sant Joan Despí́ (1954), així com els projectes d’algunes xemeneies industrials a Sabadell:[6]
Sabadell, 18 de febrer de 1872 – 24 de juliol de 1957
Francesc Izard. Fons Simó i Bach (AHS)
Enginyer industrial. Dissenyàel sistema per elevar les aigües del Ripoll al pla de Sabadell
Fill d’Arnau Izard Massagué i Josepa Bas Fontanet. Va fer els primers estudis al col·legi del mestre Francesc Bellapart al carrer de Sant Josep. Més tard, estudià la segona ensenyança en el col·legi dels Escolapis a la Plaça de Sant Roc (edifici de l’actual Ajuntament). Als 15 anys ingressà a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona i acabà la carrera d’enginyer industrial l’any 1895 a l’edat de 23 anys.
Les pràctiques, les va fer a la Maquinista Terrestre i Marítima i seguidament es posà a treballar en el taller mecànic que havia fundat el seu avi matern, Francesc Bas Tarré. Introduint nous sistemes i noves tècniques a la indústria metal·lúrgica, conegut des d’aleshores com a Successors de Francesc Bas. A més de la direcció de la seva empresa, Izard exercí com a conseller en diverses empreses industrials i en la construcció de fàbriques, com la de Manufactures Carol, on hi instal·là l’acondicionament d’aire.
Entre 1912 i 1913, com a tinent d’alcalde a la regidoria de Foment de l’Ajuntament de Sabadell, va poder realitzar el projecte d’elevar les aigües del Ripoll al pla de Sabadell.Durant molts anys, Sabadell patia una manca d’aigua, i a mesura que la indústria s’expandia i la població augmentava, el problema havia augmentat. Izard, estudià i solucionà la problemàtica. L’any 1913 va aconseguir que les aigües del Ripoll fossin elevades fins a la ciutat. La primera prova, la va fer el 27 de novembre de 1913 a les 7 de la tarda, amb la finalitat de comprovar el bon funcionament de la instal·lació elèctrica. Posteriorment, quan les aigües del Ripoll varen ser insuficients a causa del continuat creixement de la ciutat, col·laborà en el projecte de portar les aigües de Barcelona cap a Sabadell i participà en la constitució de la Companyia d’Aigües de Sabadell, SA, l’any 1952.
Exercí com assessor tècnic de diverses companyies com La Energia S.A, Fàbrica de Gas o l’Electricitat, S.A, així com altres de fora de la ciutat. També participà en l’arribada dels Ferrocarrils de Catalunya a Sabadell, pressionà perquè fos subterrani fins l’actual carrer de la República (anteriorment Alfons XIII), on hi arribà el setembre de 1925. Els terrenys de la sortida de l’estació, els va facilitar la família Moragas-Badia que n’era propietària. L’any 1926 ajudà al Banc Sabadell a sortir de la situació difícil en què es trobava, juntament amb altres sabadellencs com Lluís Batllevell Arús i Pere Martí Peydró.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), com a descendent d’Arnau Izard Marty, francès establert a Sabadell a la vora del riu Ripoll l’any 1825, es traslladà d’Itàlia a França des d’allà a Béjar (Castella i Lleó). En aquesta població, continuà el seu treball d’enginyeria, planificant indústries, sobretot tèxtils. L’any 1939, retornà a Sabadell a la seva casa del carrer Duran i Sors, 67 i a la seva empresa, Successors de Francesc i Bas.
Continuà treballant com a planificador d’indústries tèxtils i metal·lúrgiques, juntament amb el seu fill Arnau Izard Llonch, enginyer que el 7 de maig de 1982 va ser homenatjat per la Cambra de Comerç i la Indústria de Sabadell.
Era un gran aficionat a la lectura, especialment «El Quijote».
Des de l’11 de juny de 1915, quan l’Ajuntament ho acordà per unanimitat, un carrer de la ciutat situat entre els carrers Vidal i de Pelai Briz, on es troba la Torre de l’Aigua, porta el seu nom. La localització del carrer, té molt de sentit ja que va ser ell el que va idear el sistema per portar l’aigua a la ciutat i a la Torre de l’Aigua es guardava per ser distribuïda, a més de col·laborar amb l’arquitecte Josep Renom en la seva construcció.
Sabadell, 2 de maig de 1867 – Barcelona, 6 de setembre de 19511
Manuel Folguera i Duran. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari llaner i catalanista conservador
Treballà d’enginyer a la colònia Güell, on hi residí sis anys , de 1891 a 1896 (i posteriorment hi tingué una segona residència), i on hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta Joaquim Folguera Poal (Santa Coloma de Cervelló 1893, Barcelona 1919). Com a enginyer també va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina de Sabadell, aquest últim situat a prop de l’estació per rebre el carbó d’Astúries i Anglaterra.
S’introduí als àmbits del catalanisme a través de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. A partir de 1885 col·laborà a la publicació «L’Arch de Sant Martí», el 1886 participà en la creació del Centre Escolar Catalanista del que en fou tresorer i vicepresident. Fundà el Centre Català de Sabadell i escrigué a “Lo Catalanista”. Fou el primer secretari de la Lliga i president de la Unió Catalanista.
Exercí de president del Centre Català de Sabadell entre 1898 i 1900. El 1909 fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i de 1914 a 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, institució que promovia la normalització i expansió de l’ensenyament en llengua catalana2.
Es va aliar amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de «La Reinaixensa», format entre altres per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les eleccions, ja que segons ells, aquestes només aconseguien embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura intransigent, provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en contra seva des de les planes de “La Veu de Catalunya”, el diari de la Lliga. El 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució3.
Duran i Folguera formà part del sector més conservador del catalanisme. Tenia una concepció de la història d’un passat medievalista gloriós, i fou seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages, defensant l’ordre reial i el paternalisme per sobre de les reclamacions obreres. S’oposà contundentment a les reivindicacions del moviment obrer, considerava les tesis socialistes i anarquistes vingudes d’elements obrers de fora de Catalunya. Durant la vaga de Seydoux de desembre de 1910, formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevistà amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Segons ell, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficients per acabar amb la revolta obrera, i sol·licità reforços de l’esquadró de cavalleria situat a Granollers4.
Escrigué a les següents publicacions: “Lo Catalanista” (1887-95) de Sabadell, “L’Arc de Sant Martí”, “Renaixement”, “Ofrena”, “Calendari Català” de Manresa, “Nosaltres Sols!” i “La República de les Lletres” de València.
1 OLLÉ ROMEU, Josep. M. Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció “Camí Ral”, núm. 6. Barcelona, abril del 1995
