Antoni Sala i Serra

Sabadell, 13 de novembre de 1920 – 5 de juliol de 2011

Va fer la guerra al bàndol republicà, amb l’anomenada “Lleva del Biberó”. De tendència catalanista, europeista, catòlica i democràtica liberal. Empresari metal·lúrgic, President del Centre Metal·lúrgic de Sabadell (1977 – 1983)

El pare era Francesc Sala Ramoneda, manyà i fabricant metal·lúrgic, durant la guerra fabricà bombes de morter i municions pel bàndol republicà, quan Pere tenia 16 anys, abans de ser mobilitzat per l’exèrcit republicà, passava per la fàbrica a ajudar-lo. Durant la guerra, la família Sala i Serra vivia a Matadepera i segons consta a la correspondència els hi va ser requisat el seu cotxe. (1) L’any 1947 es casà amb Ana Sanahuja Rovira.

El seu germà gran, Pere, capità metge d’aviació, el va col·locar a les Forces Aèries Republicanes (FARE) com a “Educando de Banda” (timbaler). Tenia també dues germanes, Josepa i Enriqueta.

Des de l’abril de 1938 fins a l’octubre, va estar a la caserna de Pedralbes. A l’octubre el van enviar al front del Segre, i el va treure l’oncle del pont amb ambulància, ell anava amb els sapadors i es dedicaven a volar ponts en la retirada per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. A l’arribar a Sant Iscle de Villalta va ser ajudat per Maria de Can Castellà que els hi portava menjar, estaven amagats en una barraca d’una vinya. A Sant Iscle, el gener del 1939 el van detenir les tropes italianes, i passà uns dies a Calella i després a Barcelona i altres poblacions. Aconseguí fugí i retornà a Sabadell, on es movia de nit i dormia al terra, estava en estat de xoc. L’Ajuntament el va cridar però l’oncle li va dir que no hi anés i va romandre amagat.

Amb la victòria franquista, el cap d’un temps el van cridar per fer el servei militar amb: Lluís Mas (Sabadell), Ramon Arús (Sabadell), Josep Mallofré (Terrassa), Josep Ballbé (Terrassa), Jan Domènech (Sabadell) i Ruiz; així com altres companys com Joan Arguelaguet, Boixaderas, Josep Oriade Llorens, els tres germans Casanovas, etc. Va fer la mili al regiment d’artilleria, 46, passà per Sant Sebastià (fins l’any 1942), Estella, Tudela (Navarra, octubre 1939), Eibar, Vitoria (a partir de 1943). El novembre de 1942 va ser llicenciat (2) però de seguida el cridaren novament a causa de la ocupació nazi de la zona lliure de França.

La primera època de la mili a les seves cartes amb la família va descriure que les condicions eren molt dures. Però va fer una colla d’amics de la Federació de Joves Cristians, coneguts com a fajocistes (catòlics moderats), amb mossèn Tarrés, vinculats a l’escoltisme. Crearen una xarxa de solidaritat i aconseguiren millorar les condicions, assentant-se en una pensió. Estudiaven i feien exàmens a Terrassa (tenien permisos). L’any 1944 va aconseguir el salva-conduit per anar a examinar-se. La Federació de Joves Cristians a Sabadell estava formada per: Mas, Arús, Argelaguet, els germans Casanovas (Joan, Domingo i Calasans), Boixadera, Manent, Jan Domènech i Josep Oriach. Els fejocistes durant la Guerra Civil van seguir diversos camins, alguns van lluitar al costat de la república, altres al bàndol nacional i altres van aconseguir no anar a la guerra.

Va presidir el Centre Metal·lúrgic entre 1977 i 1983, ell i un grup d’empresaris liberals van aconseguir trencar amb el sindicat vertical i els sectors més immobilistes del règim. Convertint el Centre Metal·lúrgic en la veritable patronal de la ciutat. Fundada l’any 1961, el 1974 inicià una profunda reestructuració amb l’objectiu de crear una patronal fora del règim que es convertís en interlocutora i en rèplica al moviment obrer fortament organitzat i combatiu a la ciutat. Durant la Vaga General de 1976, el Centre Metal·lúrgic es va convertir en la principal força empresarial de la ciutat, aconseguint pressionar al potent moviment obrer fent un locaut (el primer a Sabadell des d’abans de la Guerra Civil) i portant la iniciativa al final del conflicte. El paper d’Antoni Sala no es reduïa únicament a la reorganització de la patronal, sinó també a les tasques ideològiques, escrivint els editorials de la revista del Centre Metal·lúrgic.

Les seves aficions principals eren la lectura, especialment llibres de la Guerra Civil i el País Basc, del qual n’era un gran coneixedor; i la música clàssica, cada any, al desembre, enviava 500 cassets (després CD’s) als seus amics.


(1) Carta mecanografiada d’Antoni a Pere. Felicita el germà pel seu 28è aniversari. Té molta feina. Els hi han requisat l’auto de Matadepera. Comenta que Pere es troba a Castella la Manxa. Demà anirà amb el Ramon a la província de Lleida per veure si troba menjar pel bestiar. Matadepera, 12 de febrer de 1938

(2) Carta. Pere informa als pares del seu llicenciament i la fi de la mili. Serà necessari que es matriculi a Terrassa de les assignatures de 1r d’auxiliar, perquè així podrà examinar-se al setembre. Vitoria, 21 d’abril de 1942

Correspondència Antoni Sala i Serra a Familiars (1932-1948)

Exposició: “CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA. (1936-1945)”. Museu d’Història de Sabadell (MHS) <http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/1459-cartes-dietaris-i-memories-de-guerra-i-postguerra-1936-1946> 1/9/2021-30/1/2022

En record a l’amic Antoni Sala i Serra. Una vida als serveis de les institucions de SabadellSabadellencs, Pere Font Sala

Joaquim Taulé i Coll

Sabadell, 7 gener 1912 – 1998

Joaquim Taulé i Coll. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Empresari i regidor de la Lliga. Durant el franquisme, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’Alcalde d’Assistència Social (1945-1954)

Fill d’Antoni Taulé Soley i de Sofia Coll Gorina. Antoni Taulé (Sabadell, 29 de febrer de 1868 – 24 d’octubre de 1957) era l’amo de la fàbrica de cardes Taulé i cia, anteriorment anomenada Vídua i fill d’A.Taulé. Era el quart dels onze fills que tingué amb Sofia Coll: Feliciana, Joan, Maria, Antoni, Manuel, Joaquim, Josep, Sofia, Teresa, Francesc i Jordi. Antoni Taulé, es va casar amb Maria Blanes i Giralt, amb qui tingué tres fills: Maria, Sofia i Joaquim Solé i Blanes.

Va residir durant 24 anys al carrer Sant Joan, núm. 35, a la casa familiar (Casa Taulé, patrimoni arquitectònic de la ciutat. Obra d’Enric Fatjó Torras per ordre d’Antoni Taulé), transformada en Escola Taulé, després centre docent Escola Miralles-Salut i on en els últims anys fins el seu tancament (2018), hi havia l’Aliança Francesa. Cursà estudis de primària i secundària a les Escoles Pies de Sabadell. Obtingué el títol de batxillerat universitari a l’Institut General Tècnic de Segon Ensenyament de Barcelona. L’any 1928 estudià comptabilitat i administració al centre de dependents del comerç i indústria de Sabadell. Va començar a treballar a la fàbrica familiar Taulé i cia, com a tècnic, muntador, manyà i constructor.

El 1930 començà a tenir contactes amb la política militant a la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalana com a vocal de Junta. Entre 1930 i 1936 va ser membre del Patronat de l’Escola Industrial i de la Junta d’Assistència Social. Al principi de la Guerra Civil, va haver de marxar de Sabadell. Tant els seus pares com els seus germans van ser detinguts per les forces del Front Popular. Ell va romandre mig any amagat a Barcelona, posteriorment passà la frontera francesa, restant uns mesos a aquest país. Entrà a la zona nacional pel País Basc, com a voluntari de la FET-JONS a l’exèrcit franquista fins la fi de la guerra, participant a les operacions bèl·liques de Cantàbria, Astúries, País Basc, Terol, Aragó, i Castella.

Un cop acabada la guerra, va ser nomenat regidor i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Entre 1945 i 1954, fou Tinent d’Alcalde d’Assistència Social, President de la Junta del Cementiri i Vocal de la Junta de Reconstrucció dels Temples Parroquials. Ocupà els càrrecs de President de la Clínica de Puericultura i Maternologia i també de la Junta del Santuari de la Salut. Fou President del Sindicat Agrícola de Sabadell, delegat de l’Institut Nacional d’Habitatge i vocal provincial de la Càmera Oficial Agrària. Va intervenir com a Secretari de la FET-JONS local durant tres anys i del Departament d’Informació i Investigació. L’any 1977 deixà tota activitat pública.


Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(1) ‘Antoni Tauler i Soley, industrial carder i colombòfil’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 23 de setembre de 1989

Francesc Llonch i Cañameras

Sabadell, 1878- Santesteban (Navarra), 1938 (1)

Retrat de Francesc Llonch Cañameras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS) AP 58/5

Industrial tèxtil, president del Gremi de Fabricants, conseller-director del Banc Sabadell i diputat a Corts de la Lliga Regionalista

Fill de Joan Llonch Sanmiquel i Cristina Cañameras Sampere. Era nét de Feliu Llonch Matas, fundador del Vapor Llonch l’any 1840. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell.  El 1916 al morir el seu pare, l’empresa Juan Llonch y Hermanos va passar a la seva titularitat. Francesc va dotar a l’empresa de seccions auxiliars, de filatura d’estam, amplià els telers i els aprests i acabats i va renovar la filatura de carda; aconseguint la màxima producció i perfeccionament dels articles.

A les eleccions generals espanyoles de 1918 va ser escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell com a candidat de la Lliga Regionalista, sent l’únic candidat de la història de la Lliga escollit en aquest districte. Va ser president i prohom del Gremi de Fabricants de Sabadell i de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial d’Arts, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de La Electricidad, S.A, empresa constructora de maquinària elèctrica, reformador del l’Acondicionamiento y Docks, Secretari de la Unió Industrial i membre de la Comissió d’Aranzels. Com a conseller-director del Banc de Sabadell, va ser clau la seva intervenció durant la crisi del banc l’any 1926, evitant que aquest entrés en suspensió de pagaments, aconseguint negociar amb el govern espanyol i el Banc d’Espanya, una línia de descompte (1).

Placa d’homenatge del Banc Sabadell a Francesc Mutlló Noguera i Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Durant la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i es va haver d’exiliar. (2) En aquesta carta dirigida al seu fill, Joan Llonch i Salas, expressa el seu pessimisme davant el curs de la guerra.

“Llastima que ja tingui el passatge perquè de lo contrari auria vingut amb vosaltres. ¿Com deu anar tot lo de casa? perque suposo que tothom deu anular els pedidos y si s’ha de pagar serà un problema molt dificil donada l’actitud dels travalladors. Em fa será una tragedia que costará molts mils de diners y encara Deu faci que en poguem sortir sense estrellar-nos. Jo amb lo que passa á España soc molt pessimista per que tan si guanyen els uns com els altres tots els industrials en sortirem fets una coca en el sentit comercial; Pobre España com la deixeran entre uns y altres. Tot será miseria y ruinas”

AFLA. Carta de Francesc Llonch al seu fill Joan Llonch. 30 de juliol de 1936. Francesc Llonch des del vaixell Colombie. que es trobava a Estocolm (Suècia). (3)

En aquesta altra carta, també dirigida al seu fill Joan, que es trobava treballant a la oficina de propaganda franquista organitzada per Francesc Cambó a Paris, li explica els seus problemes econòmics:

“Mañana marchamos mamá y yo para Salamanca. De allí iré á Bejar para ver si es posible hacer algo pues esto dura mas de lo que se suponia y creo que cuando menos hay que intentar ver si se puede ganar algunas pesetas. Ya que las pocas que hay se acaban. Aunque casi todos los amigos de aquí se me han ofrecido en que pida la ayuda que quiera no quisiera tener que hacer uso de tan sinceros ofrecimientos y prefiero buscar la forma de arreglarme solo.”

AFLA. Carta de Francesc Llonch a Joan Llonch. 20 d’abril de 1937 (3)

Durant la Guerra Civil la casa de Francesc Llonch va ser confiscada i convertida en el Departament Municipal de Cultura i el Laboratori Psicotècnic.

Casa de Francesc Llonch, situada al carrer Cervantes, 43. Va ser construïda el 1897 per Eduard Mª Balcells i Buigas, posteriorment, el 1917 se li va afegir el segon pis. 25 d’agost de 2012. Viquipèdia. Autor: Marcos Brosel

Després d’anar fins a Suècia, establir-se un temps a Béjar, a la zona franquista, finalment es va establir amb el seu fill Joan a Santesteban (Navarra), on va morir. Abans de morir però, el seu fill va rebre la notificació que s’havia produït una denúncia contra ambdós, per haver publicat diversos articles al Diari de Sabadell: “inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo”, i perquè havien facilitat diners al partit per pagar propaganda electoral. No va ser fins el 1939 que va obtenir l’expedient de sobresegut gràcies a les gestions que realitzaren el cirurgià i polític Josep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Coromines, i el cap local del Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS, l’industrial tèxtil i lligaire, Joaquim Taulé Coll (4)


(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

(2) Martín i Berbois, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].

(3) Els vapors, una mica d’història. Arxivat de l’original el 2014-10-06. Qui Som? Sabadelltreball.cat

(4) ‘La llarga travessia pel desert: la Lliga Regionalista de Sabadell (1931-1945)‘ (p. 181). Josep Lluís Martín Berbois. Fundació Bosch i Cardellach i Memorial Democràtic

Josep Garcia-Planas i Cladellas

Sabadell, 8 d’agost de 1897 – 20 de març de 1969 (1)

Josep Garcia-Planas Cladellas. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Industrial tèxtil, amo de la fàbrica Artèxtil. Creador del barri de Nostra Llar de Sant Oleguer, conegut popularment com “les cases del Garcia”, destinades als obrers de la fàbrica

Fill de Francesc Garcia Cladellas, funcionari municipal, cap de la secció de la Regidoria de Governació de l’Ajuntament que es cuidava del servei militar; i de Rosa Planas i Lladó. Francesc Garcia i Cladellas era de tendència liberal amb amics al “Círcol” Republicà Federal (CRF), entre els quals hi havia Salvador Ribé, Jaume Ninet, Joan Mora i Adserà, Francesc Tomàs i Solé, , Josep Centellas i Vilamunt i Joan Sala i Rovira, entre d’altres. (1) Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell i s’inicià en el treball tèxtil molt jove a l’empresa Jaume Campmajó, amb despatx al carrer d’Horta Novella. Va parlar amb Campmajó de la intenció de crear una empresa pròpia, però aquest el va dissuadir oferint-li d’entrar a formar part com a soci de l’empresa, Garcia-Planas ho va acceptar. Més endavant va demanar novament al senyor Campmajó que l’excusés i el deixés marxar per crear la seva pròpia empresa, el senyor Campmajó va complaure’l, però amb la promesa que no establís l’empresa fins passats dos anys, a canvi li va entregar una considerable suma de diners pels serveis prestats. Josep va assessorar al seu germà Rafael que havia demanat la seva ajuda perquè muntat una petita empresa tèxtil al carrer de la Creueta. (1)

Es va casar amb Maria Antònia Marcet Figueras (2), filla de l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll i d’Anna Figueras Crehueras amb qui tingué 11 fills: Elisa, Anita i Hèctor, Josep Maria i Berta, Maria Antònia i Àngel, Rafael (es va fer sacerdot) (1) i Helena, Plàcid, Joan i Mireia, Manet i Vero, Marosa i Jordi, Tate i Yaca. Plàcid, fill de Josep Garcia Planas i Maria Antònia Marcet, i net d’Ana Figueras i de Josep Maria Marcet, és periodista de La Vanguardia, va estar a la Guerra del Golf Pèrsic (3), també ha escrit articles a diversos mitjans com el Diari de Sabadell i ha rebut diversos premis, l’últim el Cirilo Rodríguez (4), així mateix va ser director del Memorial Democràtic del 15 de març de 2016 fins l’1 de gener de 2019. (5)

Josep Garcia-Planas, a l’esclatar la Guerra Civil va marxar a Itàlia i posteriorment es va traslladar a Espanya, a la zona controlada pels franquistes, a Béjar, on va continuar treballant en el tèxtil i va ampliar i aprofundir els seus coneixements sobre la llana i la seva utilització en la fabricació de la mateixa. De retorn a Sabadell vingué proveït de Llana que havia adquirit i emmagatzemat a Béjar i començà la fabricació de llana amb el seu germà Rafael que s’havia quedat a la ciutat. El seu germà es va retirar i Josep va començar la seva pròpia empresa amb la raó social Josep Garcia Planas al mateix lloc on s’havia establert el seu germà. L’any 1946 fundà Artèxtil S.A com a continuadora de les activitats iniciades l’any 1930, dedicada principalment a la fabricació de teixits de llana i polièster (1). La fàbrica es va construir sobre una superfície de 14.000 m2, donant treball a 37 empleats 47% homes i 53% dones. (6)

Imatge del’entrada de l’Artèxtil. Aquesta part d’estil Bauhaus, es deixarà com a equipaments i a la resta s’hi construiran pisos amb una part reservada per una plaça. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Plànol de l’Artèxtil S.A. Fulletó Informatiu d’Artèxtil S.A. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

La seva empremta més important a la ciutat és la construcció de 334 cases unifamiliars pels treballadors de la seva fàbrica (Artèxtil), conegudes popularment com les “cases de Cal Garcia” i oficialment com la urbanització Nostra Llar, durant els moments més àlgids de la crisi de l’habitatge a Sabadell. Per portar a terme el projecte, li calgué vèncer moltes dificultats: l’eradicació de més de 47 barraques i 77 coves situades en el terreny adquirit mitjançant l’entrega als seus ocupants d’efectiu com a ajuda per la compra de terrenys i de material de construcció, demores en la tramitació, anuncis en el BOE, subhasta pública de les obres, i sobretot l’escassetat, en aquella època, dels materials necessaris, com ferro, coure, ciment, etc. També va ser un gran problema resoldre l’accés a la urbanització que obligà a la construcció d’un col·lector en el torrent de Sant Oleguer per a poder emplenar posteriorment el barranc que separava la urbanització del carrer Brutau, obre que l’arquitecte municipal Sr. Bracons, en una conferència pública, considerà com la millor realització urbanística d’aquells anys per a Sabadell. (7) A finals d’abril de 1953 es va fer l’acte protocol·lari de col·locació de la primera pedra de les cases del barri. (8) A més de la seva activitat industrial i obra social, també va ser aficionat i mecenes de l’esport: Va donar el terreny per la construcció del Palau Municipal d’Esports i la creació del Poliesportiu Artèxtil i va ser membre de la junta del C.E Sabadell diverses vegades i vicepresident al costat del seu amic Josep Viver i Puig (1899-1985).

Els habitatges pels treballadores els va completar amb els següents equipaments: (1)

  • Col·legi per 500 noies, donat a la Congregació de Filles de Maria Auxiliadora (Salesianes)
  • Col·legi per a 1000 nois, donat als Salesians (Col·legi Sant Joan Bosco)
  • Església Parroquial dedicada a Sant Oleguer, donada al Bisbat de Barcelona
  • Poliesportiu per als seus obrers, amb piscina, pista de tennis i pista poliesportiva, amb vestuaris, bar i instal·lacions complementàries.
  • Terreny donat a l’Ajuntament per construir el Palau d’Esports
  • Terreny d’aproximadament 5.500.000 pams quadrats, donat a l’Ajuntament, per a fer un Parc Municipal i on posteriorment s’ha construït la Pista Municipal d’Atletisme, el Camp de Futbol,etc.
  • Jardins públics, il·luminació, transformadors elèctrics, canonades d’aigua potable i de pou.

El nomenclàtor dels carrers es va basar en els noms de les principals ciutats llaneres del món, fet pel qual no s’han de canviar per les diferents tendències polítiques a l’Ajuntament.

Cases de “Cal Garcia Planas”, oficialment urbanització Nostra Llar, al barri de Sant Oleguer. A la part inferior apareixen les coves de Sant Oleguer. Sabadell, s.d. Autor desconegut (AHS)

El va ajudar en la creació d’obra social, Josep Calvet Pratginestós, sabadellenc, conegut en els cercles catòlics, professionals, muntanyencs i sardanistes locals. L’any 1942, Calvet ingressà a Artèxtil, i s’encarregà del servei administratiu per posteriorment ocupar la gerència fins la seva jubilació.

Garcia-Planas, va rebre nombroses medalles, premis i distincions:

  • Medalla de plata al Mèrit al Treball, 28 de maig 1966. Ministeri de Treball
  • Premi Ciutadania de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
  • Fill Predilecte de la Ciutat, Ajuntament de Sabadell
  • Prohom del Gremi de Fabricants

A la Festa Major del barri de Nostra Llar de 1988 (21-23 de maig), l’Associació de Veïns del barri va anunciar que inauguraria per iniciativa pròpia un monòlit en memòria de Josep Garcia-Planas. El pressupost de 300.000 pessetes va sortir de les aportacions dels propis veïns, es va inaugurar el dia 21 de maig, feia 4 metres i situat entre els carrers Osaka i Sao Paulo. La seva base, de forma hexagonal, té un diàmetre de 3 metres. En el monument s’hi va col·locar una placa amb la inscripció «Al fundador del barri, Josep Garcia-Planas, dels veïns de Nostra Llar». (8). El mateix dia, es va inaugurar el club social el “Club Social Nostra Llar”, situat al carrer Medellín, que va suposar un dels majors èxits assolits per l’Associació de veïns i per tot el barri en general. Josep Maria Garcia-Planas, va ajudar en la creació d’aquest club, cedint desinteressadament la casa de la seva propietat que es va rehabilitar per ser la seva seu social. (9)

Descobriment del monòlit dedicat al fundador del barri ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988
Inauguració del Club Social Nostra Llar ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988

Va morir el 20 de març de 1969 als 71 anys, en el seu domicili familiar de Sabadell, situat al carrer Arimon, 24. Durant el seu enterrament, l’alcalde Josep Burrull, li va donar la Medalla d’or de la ciutat a Títol Pòstum de l’Ajuntament de Sabadell. (10) Des de l’any 2000, té una plaça en nom seu, situada a les “Cases del Garcia”, a la urbanització Nostra Llar de Sant Oleguer. (11)


(1) EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987

(2) <https://enmemoria.lavanguardia.com/fallecimiento/maria-antonia-marcet-figueras/59140609>

(3) ‘El próximo jueves en el Círculo de Estudios de Sabadell. Conferencia de Plàcid Garcia-Planas sobre su experiencia en el Golfo Pérsico’ Diario de Sabadell, 16 de març de 1991

(4) ‘Placid Garcia-Planas gana el premio de periodismo Cerilio Rodríguez‘ Premios perodísticos. La Vanguardia, 22 de maig de 2022

El sabadellenc Plàcid Garcia-Planas guanya el premi Círicilio Rodríguez.‘ Ciutat. Diari de Sabadell, 15 de maig de 2022

(5)  ‘El periodista Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic‘. Redacció. iSabadell.cat, 16 de març de 2016

Plàcid Garcia-Planas deixa la direcció del Memorial Democràtic‘. Ara. S.M, 28 desembre de 2018

(6) Fulletó informatiu d’Artèxtil. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(7) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell

(8) LA CIUDAD AL DIA. ‘Coincidiendo con la fiesta mayor de Nostra Llar de Sant Oleguer Inaugurarán un club social para el barrio’. R. Morales. Diario de Sabadell. Pàg.10. Divendres, 13 de maig de 1988

(9) FESTEJOS. ‘Nostra Llar de Sant Oleguer. Una festa Major ben especial’ Pàg. 13. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1988

(10) ‘Sepelio de los restos mortales de Don José García-Planas Cladellas (E.P.D.) A título póstumo, le fue impuesta la Medalla de Oro de la Ciudad’ Sabadell, 25 de març de 1969. Núm. 3917

(11) ‘Plaça de Garcia-Planas’. coneixsabadell.cat. Ajuntament de Sabadell

Enric Turull i Comadrán


Sabadell, 1858 – “Villa Antonio” de Badalona, 7 de març de 1923 (1)

Enric Turull i Comadrán (1)


Industrial i economista, President del Banc Sabadell, Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i Diputat a Corts


Fill de l’industrial i polític conservador Pere Turull Sallent i de Maria Comadran Martínez, tenia dos germans, Pau i Joan (President del Gremi de Fabricants i de la Cambra de Comerç). Es va casar amb Rosari Sallarès Plà, amb qui va tenir tres filles: Maria del Rosari, Maria Assumpció i Maria Dolors. Industrial, continuà amb la nissaga tèxtil llanera familiar a Sabadell, que dominà la vida econòmica i política de la ciutat des de finals del segle XIX a principis del XX, fins que amb la seva mort es va acabar aquesta (1).

Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell. Tingué nombrosos càrrecs: Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, President del Crèdit i Docks de Barcelona, Vocal de la Junta de Aranceles y Valoraciones del Reino, Director de la Companyia General d’Enllumenat i Acetilè de Barcelona, President de la Companyia Comercial Marroquí, President del Banc Sabadell i Diputat a Corts Provincials pels monàrquics durant dos períodes. Profundament catòlica, va ser membre de la Junta de l’església de Sant Feliu i de la Junta Constructora.

Va aconseguir una important subvenció de la Diputació provincial per crear l’Escola Industrial d’Arts i oficis, que es va utilitzar per reformar l’edifici de la Caixa de Sabadell i instal·lar-hi la seva seu. Va costejar el ganivet de Física, Química i Història Natural, aconseguint diners de la Caixa quan aquest va necessitar un edifici més adequat. Per iniciativa d’Enric, a l’edifici de la Caixa s’hi va crear la Biblioteca Popular i el Museu d’Art i Història. Aconseguí encaminar la construcció de la doble via del ferrocarril del nord entre Terrassa i Barcelona. Fou l’iniciador del Congrés de l’Exportació celebrat a l’exposició de Saragossa l’any 1908, del que va ser escollit vicepresident i va presentar una ponència sobre els bancs d’exportació. A casa seva es van reunir els industrials per obtenir energia elèctrica quan es van començar a desenvolupar les companyies pel desenvolupament d’aquesta força. (2) Així mateix, a condició de no fer-hi “varietats” que atemptaven contra la moral conservadora, va finançar la construcció del Saló Imperial a la Rambla, amb capacitat per 2.500 espectadors i obra de l’arquitecte Jeroni Martorell. (3)

L’any 1911 un incendi destruí el Vapor Turull o de cal Lau, situat a l’actual pàrquing del carrer Creueta, on només hi queda una part abandonada:

“Cataluña Textil”, 1912

Va morir a Badalona el 7 de març de 1923, però el funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix de Sabadell el 22 de març.

Esquela d’Enric Turull Comadran

(1) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(2) Pequeña Gaceta del régimen local. Extraordinario de Sabadell. ‘El Patriota’ (pàg. VI). Manuel Ribot i Serra. Redacció i administració: Banys Nous, pral. Barcelona, 1915

(3) Casamartina i Parassols, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat (pàg. 45). Fundació Gas Natural Fenosa i Museu del Gas, 2011

Antoni Grau i Gambús

Sabadell, 1835 – 1899

Antoni Grau i Gambús. enciclopèdia.cat

Empresari tèxtil, fundador de Grau S.A 1868-1968, una de les més grans empreses d’aprestos i acabats de l’estat.

De petit va començar treballant en un molí bataner del costat del riu Ripoll, on els obrers també hi vivien. Va realitzar el servei militar a Cuba, colònia espanyola que es trobava en un moment d’agitació política amb l’aparició del moviment que reclamava la independència. Un cop llicenciat, es quedà uns anys a l’Havana i tornà a Catalunya a la meitat dels anys seixanta, abans de l’esclat de la guerra el 1868. Aquest mateix any creà la seva empresa d’acabaments, quan el propietari d’una empresa d’aquest ram anomenada Can Noi de la Laia, situada a la plaça del safareig, la traspassà al seu col·laborador. L’empresa era de petites dimensions, hi treballaven tres o quatre obrers.

Va aconseguir fer créixer l’empresa i la traslladà al carrer Montserrat i posteriorment, abans de 1890, a un edifici de la Rambla de Sabadell. No tenia estudis, va ser un autodidacta que volia seguir els pasos dels països industrialitzats del centre d’Europa. Viatjà a Bèlgica per veure com funcionaven les fàbriques a aquest país, i el 1895 patentà un sistema d’encongiment dels teixits, que anomenà “shrunck” —encongiment en anglès—.

Va morir el 1899 a l’edat de seixanta-quatre anys, el succeí el seu fill, Joan Grau i Puig. Antoni Grau li va mostrar l’ofici abans d’entrar al negoci, amb disset any treballà en establiments d’acabaments i posteriorment continuà l’ofici a Anglaterra, Suècia i Noruega.


indústria tèxtil. Fàbriques i empresaris. “Els Grau una gran indústria”. enciclopèdia.cat. <https://www.enciclopedia.cat/materia/industria-textil?page=63>

Josep Gorina i Pujol

Sabadell, ? de juny de 1851 – 14 de gener de 1925 (1)

Josep Gorina i Pujol. Autor desconegut. FONT: Nomenclàtor

Industrial tèxtil. Conegut popularment com a “Josepet”. Hereu de l’empresa tèxtil del seu pare, Joan Gorina, una de les famílies més importants de la indústria tèxtil sabadellenca, juntament amb els Brutau, els Casanovas, els Corominas, els Llonch i els Turull.

Al acabar els estudis primaris va començar a treballar a la fàbrica del seu pare, Joan Gorina i Morató, creada a Sabadell el 1835. Al morir aquest, el 1836, Josep Gorina va heretar l’empresa, mantenint el seu nom fundacional, Joan Gorina, fins que el 1921 la rebatejà com a Joan Gorina i Fills, Successors. Josep Gorina, col·laborà amb Narcís Giralt i Joan Sallarès i Pla, va construir-hi la seva casa, i va ampliar i millorar les instal·lacions de la fàbrica al costat del ferrocarril, convertint l’empresa en una de les més importants de la indústria tèxtil sabadellenca. Conjuntament amb l’industrial Bonaventura Brutau va crear un grup escolar pels fills dels obrers. Es casà amb una filla del també industrial tèxtil Enric Turull i Comadran, Dolors Turull i Sallarès, amb qui tingué sis fills: Joan, Assumpció, Dolors, Josep, Roser i Joaquim.

Gorina va presidir el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç i de la Indústria, formà part de la Junta d’Administració de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i va ser vocal de Junta d’Arancels i Valoracions del Regne a Madrid com a representant del Gremi de Fabricants. Figura com un dels fundadors del Banc Sabadell l’any 1881 i de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, de la qual també en va ser President.

Durant la visita del Rei Alfons XIII a Sabadell, aquest va ser rebut a l’ajuntament, va visitar les cases barates i el velòdrom i la fàbrica Joan Gorina i Fills, Successors, on va ser rebut per Josep Gorina i la seva família (2).

Va morir l’any 1925 a la seva casa situada al número 247 de la Rambla. L’Ajuntament del Dr Esteve Maria Relat va decidir posar el seu nom a un carrer de la ciutat situat al barri de l’Eixample, que comunica en paral·lel a l’avinguda de Barberà, la Gran Via i la Carretera de Mollet (3).


Indústria tèxtil. Fàbriques i empresaris: ‘Els Gorina, a Sabadell‘. Enciclopèdia.cat.

(1) Nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell.

(2) Hemeroteca La Vanguardia. Edición del jueves, 22 maig de 1924 (pàg. 8)

(3) ‘Carrers amb història (50): Gorina i Pujol, el fabricant‘. isabadell, Redacció, 15 de setembre de 2013.

Gustau Vila i Berguedà “Grapa”

 Sabadell, 18 de setembre de 1893 (1) – Carabanchel, 16 de gener de 1955 (2)

Gustau Vila “Grapa” a l’esquerra, Feliu Elias “Apa” al centre, i Joan G. Junceda a la dreta. Barcelona:
Ajuntament de Barcelona, 1986, (p. 78)

Dibuixant, caricaturista, membre de la Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (FLS-UGT) i empresari,  conegut amb el pseudònim de “Grapa”

Va col·laborar en publicacions com “Solidaridad Obrera” (portaveu de la CNT),  “La Rambla”, “Virolet” o “L’Opinió”. També en publicacions locals com “L’Almanac de les Arts” (3), “Garba”, “L’Estevet” i “L’Esforç” (4) o el “Vertical” (òrgan de la FLS-) (5)Els seus dibuixos sobretot eren de to marcadament satíric i anticlerical, carregaven contra els privilegis i la hipocresia de l’església i la burgesia, i el recolzament de bona part d’aquests sectors al feixisme. Es va posicionar amb Josep Moix i Regàs i amb el sector majoritari de la FLS que fou expulsat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’adherí a la Unió General del Treball (UGT), durant l’enfrontament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) també realitzà caricatures satíriques contra aquesta (5). Un cop consumat el cop militar es van penjar dibuixos seus de grans dimensions  a diverses esglésies de la ciutat.

Dibuix i rodolí de Gustau “Grapa” sobre les reivindicacions dels cambrers al “Vertical” Òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS)
Vinyeta del dibuixant “Grapa” al “Vertical”, on es veu el peu del sindicalisme aixafant el feixisme i preparat per aixafar els seus demés enemics, com l’església, el pistolerisme patronal, el governador Anido, el sometent, i també hi apareix nombrada la FAI.
Dibuix de “Grapa” on apareixen dos homes enterrant el llibre del capellà integrista sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany El liberalismo es pecado. FONT: http://museusenlinia.gencat.cat
Cartell del dibuixant “Grapa” davant l’església de “Los Padres”. Desembre de 1936

Gustau Vila va néixer al carrer de Riego de Sabadell, fill de Josep Vila i Tiga i d’Antònia Bergadà i Marimon. Després d’estudiar als Escolapis de Sabadell, començà a treballar com a aprenent de manyà i després com a mecànic carder a l’empresa de l’industrial sabadellenc Francesc Mullió i Noguera, al carrer de Manso, feina que combinava amb la seva gran afició i passió, el dibuix, participant a l’Acadèmia de Belles Arts. Participà en la creació del Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals de la FLS i participà  en la Comissió de Propaganda de la FLS-UGT creada el 1936.

Amb la victòria del bàndol nacional es va exiliar a França on acabà al Camp d’Argelers, des del camp envià cartes amb  dibuixos sobre el dia a dia al camp de concentració que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell. (6)

Dibuix de Gustau Vila i Berguedà “Grapa” al camp de concentració d’Argelers l’agost de 1939

Va retornar a Sabadell, sent denunciat i passant una setmana a la presó, va sortir d’aquesta gràcies a l’aval de l’alcalde Josep Maria Marcet. Finalment el 1946 va abandonar Sabadell i s’instal·là a Madrid on amb altres famílies sabadellenques va crear una fàbrica tèxtil al barri de Carabanchel. Va morir en aquesta ciutat, a l’edat de 60 anys.

 


(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Llibre d’actes de la quinta de 1914.

(2) Gustau Vila i Berguedà, dibuixant i caricaturista ens llegà un testimoni punyent i directe de l’exili des del camp de concentració d’ArgelersMercè López i Fort. Arraona: revista d’història, 2006: Núm.: 30, 4a època.

(3)  Almanac de les Arts. Sabadell: Joan Sallent, 1924, p. 56 i 169.  Almanac de les Arts. Sabadell: Joan Sallent, 1925.

(4) «Gustau Vila i Berguedà». L’Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

(5) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Autor de la biografia: Pujadas Martí, Xavier. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. (pàg. 1440)

(6) Gustau Vila i Berguedà, dibuixant i caricaturista ens llegà un testimoni punyent i directe de l’exili des del camp de concentració d’ArgelersMercè López i Fort. Arraona: revista d’història, 2006: Núm.: 30, 4a època.

Josep Germà i Homet

Castellar del Vallès, 15 d’octubre de 1873 – Sabadell, 17 d’agost de 1936

Josep Germà Homet. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Industrial licorer, fundador de la Destil·leria Germà al 1898 i propietari de l’Anís del Taup, mecenes de la cultura, president de l’Atlètic de Sabadell i el Centre d’Esports Sabadell, cofundador de l’Aeroclub Sabadell i el del Vallès, i alcalde de Sabadell

Va néixer el 15 d’octubre de 1873 a Castellar del Vallès. Els seus pares, Miquel i Antònia eren de classe treballadora. Quan tenia 5 anys, es va traslladar amb els seus pares a Sabadell, on va fer la primària a l’Escola Pia. Als 10 anys va començar a treballar d’aprenent de cuiner, però el cap de poc temps va entrar a treballar a la fàbrica de licors dels germans Capellades, que estava situada al carrer Sant Oleguer, número 112. Posteriorment va aconseguir comprar l’empresa i l’any 1902, amb 27 anys, va crear la marca Anís del Taup a més de crear nombrosos licors. Va cuidar especialment la publicitat i el disseny de la marca, viatjant a París per aprendre dels models de cartells, targetes, ampolles, etiquetes i miralls que es feien. L’Anís del Taup va aconseguir fer-se conegut no només a l’estat espanyol, sinó també a Europa, Nova York i Argentina. L’any 1908 va aconseguir la Medalla d’Or a Saragossa i el 1920 la Creu al Mèrit i la Medalla d’Or a Milà.

Cartell de licors de Josep Germà. Arxiu Històric de Sabadell (AHS):

Aficionat al futbol, mecenes de l’esport i d’entitats i esdeveniments socials i culturals

Pel que fa a la vessant esportiva, sempre va ser molt aficionat al futbol, i va presidir durant molts anys l’Atlètic Sabadell. També va ser president del Centre d’Esports Sabadell i tresorer de la Federació Catalana de Futbol. En altres esports, va ser el fundador de la Penya Ciclista Palomillas, president de Boxa Sabadell i membre de la Penya Automobilística Rin. A més va ajudar a joves esportistes sense recursos a tenir la oportunitat de poder competir.

Va col·laborar i participar en entitats com les colles de carreters a les passades de Sant Antoni Abad (dia dels burros), a esdeveniments com els Jocs Florals o la Festa Major a promoure i en finançar les colònies infantils d’estiu, Sant Jordi, o l’Homenatge a la Vellesa (jornada dedicada a la gent gran).

Alcalde de Sabadell després dels Fets del 6 d’octubre de 1934

A causa de Els Fets del 6 d’octubre de 1934, contra l’entrada de la feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern de la república de la Fraternidad Republicana Radical (FRR) -lerrouxistes- i amb la proclamació del president Companys de la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques; l’autoritat militar va nomenar Josep Germà alcalde per la FRR, exercint de batlle de Sabadell des del 13 d’octubre de 1934 fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936 (bienni negre), quan va ser expulsat després de la victòria de les forces del Front d’Esquerres. La FRR amb l’entrada de la CEDA s’havia anat dretanitzant, tot i que a Sabadell mantenia cert prestigi pel seu republicanisme i anticlericalisme. Josep Germà, va morir assassinat a la cuneta de la carretera de Castellar a Matadepera a l’inici de la Guerra Civil, el 17 d’agost de 1936, quan tornava de les Arenes. Des del 25 de febrer de 2011 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom (1).

El 2013 un besnét seu, Ramon Comadran, va tornar a obrir l’empresa amb el nom de Destil·leria Germà, que el 2015 va guanyar la Medalla d’Or 2015 al Concurs Mundial de Brussel·les per la seva ginebra Dry-Gin Germà Premium. (2)


Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

(1) nomenclàtor ‘Josep Germà, Plaça de’. Ajuntament de Sabadell <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18459&Itemid=122>

(2) ‘Una de les millors ginebres del món és de Sabadell’, Lídia Arderiu. isabadell.cat, 11 novembre de 2015 <https://www.isabadell.cat/sabadell/una-de-les-millors-ginebres-del-mon-es-de-sabadell/>

Bonaventura Brutau i Estop

Sabadell, 16 de juliol de 1817 – 16 de novembre de 1878

Retrat de Bonaventura Brutau i Estop. Autor Desconegut. FONT: nomenclàtor

Industrial tèxtil cotoner. Pioner de la indústria tèxtil sabadellenca del segle XIX, va ser un dels primers a introduir els telers mecànics a la pròpia indústria.

Es va casar amb Rosa Manent i Camps i va tenir 7 fills: M. Àngels, Rosa, Àngela, Josepa, Bartomeu, Bonaventura i Jaume.

Seguí la tradició familiar, ja que el seu pare tenia una petita fàbrica de teixits de cotó al carrer de Sant Joan, núm. 28, fundada el 1836. El 1850 hi tenia 56 telers que funcionaven manualment i hi treballaven 75 obrers.

Brutau començà les activitats fabrils el 1854 constituint la Sociedad, Manent & Compañia que va construir el Vapor Gran del carrer de Sant Pau on es produïen teixits de cotó, però el creixement de l’empresa l’obligà a buscar un nou emplaçament per desenvolupar les seves activitats. Així, el 1856 canvià de dominació social, anomenant-se Bonaventura Brutau & Compañia i es traslladà a l’anomenat Hort d’en Palà, al carrer de Sant Oleguer, cantonada amb Bosch i Cardellach, on construí el conegut com a Vapor Brutau, aquesta fàbrica feia el teixit complet del cotó (filat, teixit i acabats), i es va convertir en una de les indústries més potents de la nostra ciutat, tant per nombre de treballadors (181 obrers, 100 dones i 81 homes) com per la producció (disposava d’una màquina de vapor de 60 cavalls, construït per la Sociedad Navegación e Indústria “Nuevo Vulcano” de Barcelona) i el prestigi industrial. Com en el cas d’ altres xemeneies de vapors d’antigues empreses tèxtils de la ciutat, per recordar el passat tèxtil d’aquesta, s’ha conservat la seva xemeneia. L’expansió de l’empresa el dugué a instal·lar una filatura de cotó a Palau de Montagut (Girona), nom antic de l’actual Sant Jaume de Llierca, on fins i tot hi residí uns quants anys. El motiu de l’emplaçament d’aquesta fàbrica seria l’existència d’energia hidràulica que reduïa els costs de la producció industrial.

A la mort de Bonaventura Brutau els seus fills Jaume, Bonaventura i el seu gendre Bartomeu Terrades es feren càrrec de la continuïtat de l’empresa, i constituïren Sucesores de Bonaventura Brutau amb un nou impuls. Fabricaven filats i torçats de cotó jumel —tipus egipci— i el seu mercat era el de la península i les darreres colònies espanyoles. Tenien un despatx a Barcelona, Rambla de Catalunya, núm. 57 i 59.

El setembre de 1884, l’Ajuntament que presidia Joan Vivé va acordar posar el nom de Brutau a un carrer situat al barri de l’Eixample.


Nomenclàtor. «Carrer de Brutau». Ajuntament de Sabadell.

Indústria tèxtil. ‘Fàbriques i empresaris. Els Brutau i l’Electrabrutau a l’Alt Ter‘ Enciclopèdia Catalana.

Monument a Joan Sallarès i Pla

Monument a Joan Sallarès i Pla. Autoria pròpia, 14 de gener de 2021
Imatge extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 31 de gener del 2001
Detall a l’escultura, nom, lloc i data d’on va ser fundida: “Barleri Fundidor. Olot, 1916”. Autoria pròpia

Homenatge a l’industrial proteccionista i polític conservador, Joan Sallarès i Pla.

Autor: Josep Clarà

Inauguració: 21 de gener de 1917

Monument noucentista a Joan Sallarès i Pla, col·locat al mig de la Plaça del Dr. Robert (anteriorment “Jardinets” o “pla de l’Os”). Es tracta d’una estàtua de bronze d’un home assentat i nu (representació del déu Mercuri) que sosté un caduceu amb símbols de la mà, d’un ull, d’unes ales i d’unes fulles d’olivera; i que apareix situada a sobre d’una peanya de pedra que consta de dues parts cúbiques desiguals. Una, la que actua com a basament del bronze, té a la part posterior un relleu negatiu: un anagrama que simbolitza l’activitat industrial i comercial (engranatge amb corona de llorer) amb el text virgilià “Improbus labor omnia vincit”. A l’esquerra del bronze, la segona part de la peanya, més alta que la primera, i en segon terme, té adossada una placa de pedra amb el retrat a mig relleu de Sallarès i Pla i el text: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901“.

Quan es va inaugurar, hi havia una placa on s’hi podia llegir :“El Genio del Trabajo a Juan Sallarés i Plà. 1845-1901. Sabadell agradecido”. Durant la II la República, el 19 de desembre de 1937 es va canviar el lema de la placa pel següent: “Homenatge al geni del expert anònim que, sorgint de la massa obrera sabadellenca, ha sostingut, a través de generacions, el crèdit industrial i la riquesa de la ciutat”. Amb la victòria franquista es va eliminar aquest lema d’homenatge al conjunt dels treballadors sabadellencs, i es va restituir el seu caràcter de monument individual, col·locant una placa de pedra a sobre, amb el rostre de Sallarès i Pla i el lema: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901”, present fins a l’actualitat. Però com que la inscripció de la república és més gran que la placa de pedra col·locada a sobre l’any 1939, es pot veure que ha quedat com un pegat, el relleu on hi havia la inscripció de la república, surt per sota (veure foto).

El monument a Sallarès i Pla va estar envoltat de polèmica a causa de la oposició tant dels anarcosindicalistes amb Bru Lladó al capdavant, com dels republicans federals. Bru Lladó animà públicament a la destrucció del monument un cop fos inaugurat. El comandant de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido va intentar convèncer als sindicalistes perquè aturessin les protestes i no intentessin destruir l’escultura, però les negociacions no van convèncer a Bru Lladó i als sindicalistes contraris al monument al líder patronal.

La nit abans de la inauguració del monument, el 20 de gener de 1917, tingué lloc un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Cervantes on intervingueren, Salvador Seguí, Robert Pera i Bru Lladó, aquest últim va animar a protestar l’endemà contra la inauguració de l’estàtua a Sallarès i Pla.

Pel que fa els republicans federals, van realitzar una campanya contra el monument, recordant que Sallarès i Pla s’havia oposat sempre a tota reivindicació obrera i que era partidari de la intervenció militar espanyola a Cuba contra les reivindicacions d’autonomia i independència de la colònia, a més de donar suport a la brutal repressió contra els autonomistes i independentistes filipins per part de l’exèrcit.

El dia de la inauguració del monument, la Plaça estava presa per la Guàrdia Civil. A l’acte hi van participar autoritats civils, militars, eclesiàstiques, així com diferents entitats cíviques de la ciutat i personalitats polítiques i de l’alta burgesia de Barcelona i Terrassa. També hi va participar la família de Sallarès i Pla, amb el seu nét Joan Oliver que encara era un nen i més endavant es convertiria en el conegut escriptor i poeta “Pere Quart”.

Una multitud de sindicalistes es van reunir per protestar contra la inauguració de l’escultura i van protagonitzar una sorollosa xiulada i el llançament d’ous plens de quitrà, la protesta va acabar quan la Guàrdia Civil va decidir carregar contra els manifestants, detenint-ne a dos d’ells, que foren alliberats poc després per pressió de l’alcalde Andreu Camps Panedès.

Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’estàtua realitzada per Josep Clarà a la Plaça del Doctor Robert, també té una escola amb el seu nom al costat del Parc Central del Vallès. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un cèntric carrer.


Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióO tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978.


Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

‘Josep Clarà. A Sallarès i Pla’. Museus Municipals – Ajuntament de Sabadell. Museu d’Art de Sabadell

Jaume Ninet i Vallhonrat

Sabadell, 8 de setembre de 1893 – Martorell, 25 d’agost de 1936 (1)

Jaume Ninet i Vallhonrat. FONT: nomenclàtor

Empresari tèxtil i polític republicà, primer com a regidor del Círcol” Republicà Federal (CRF) i posteriorment es va passar a les files del Partido Radical (lerrouxistes). Va proclamar la II República a Sabadell el 1931 i va ser un dels impulsors del Camp d’Aviació, actual Aeroport de Sabadell, i del soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat.

Va ser assassinat per una Patrulla de Control a Martorell el 25 d’agost de 1936, segurament com a venjança per haver-se passat a les files Lerrouxistes i haver recolzat el govern del Partido Radical i la cada vegada més feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) durant els fets del 6 d’octubre. Després d’aquests, va ser nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat (intervinguda) del Sindicat Vinícola de Martorell, fins la victòria de les esquerres el 1936.

Es casà amb Mercè Casanovas i Vila, i tingueren dos fills. Heretà del seu pare l’empresa La Constructora Mecànica. Ninet & Co., dedicada a la construcció de telers i maquinària general. Compaginà l’empresa amb la seva tasca política en el “Círcol” Republicà Federal (CRF) i en els últims anys en el Partido Radical de Lerroux. Va presidir l’agrupació de metal·lúrgics, escrivia sovint a la premsa local i organitzava mítings polítics.

El 1920 quan es produí l’assassinat de l’empresari tèxtil Théodore Jenny, va anar a Madrid juntament amb Salvador Seguí per demanar al president del govern que indultés als dos joves sabadellencs Martí Martí i Colomer i Víctor Sabaté, injustament acusats de l’autoria i condemnats a garrot vil.

El 1921 va denunciar i desmantellar l’Agència Custos que tramitava falsos expedients d’inutilitat, per als que volien evitar anar a la guerra d’ Àfrica, pagant entre 1.500 i 3.000 pessetes. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat. L’any 1926, en una situació complicada, la nova junta del Banc Sabadell va rebre el suport de Ninet i els Federals.

Participà activament en la Mútua Sabadellenca d’ Accidents. El 26 de febrer de 1930, Ninet va sol·licitar durant una assemblea el vot de censura per als consellers cessats i que es nomenés una comissió investigadora, la proposta va ser aprovada per majoria. El 10 de juny de 1930 Ninet fou nomenat membre del consell, càrrec que va ocupar fins el 1935.

Ninet va ser el principal impulsor de la creació d’un camp d’aviació a la ciutat, que posteriorment es convertiria en l’aeroport. Pensava que aquest era de vital importància per incentivar i diversificar la metal·lúrgia. L’any 1931 va proposar comprar els terrenys de Can Daví per convertir-los en camp d’aviació, el projecte de Ninet es va convertir en realitat el 1933, quan ell estava fora de la política local, mitjançant un crèdit de la Caixa de Sabadell d’un milió de pessetes (2).

A part del camp d’aviació, l’altre projecte destacat que va impulsar va ser el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat. La companyia per tal d’estalviar-se diners volia que el tren passés per la superfície (pel carrer Horta Novella), Ninet i la oposició del “Círcol” Republicà Federal (CRF) de què en formava part, s’hi va oposar i va aconseguir que el govern central aturés el projecte fins el centre de la ciutat, així doncs, el tren es va inaugurar fins la carretera de Rubí. Posteriorment la companyia va seguir la construcció del ferrocarril però soterrant les vies fins a l’estació de Sabadell-Rambla, l’arquitecte del túnel que anava de Gràcia a Sabadell-Rambla va ser Francesc Izard Bas. El 25 de setembre de 1925 es va inaugurar l’estació (2).

El 14 d’abril de 1931 després de la victòria de les forces republicanes a la ciutat, Ninet va proclamar la II República desde el balcó de l’ajuntament (2). L’alcaldia la va obtenir el seu company del CRF Salvador Ribé Garcia i a ell el van acabar nomenant Governador civil de Teruel. Al cap de poc temps va dimitir, va fixar la seva residència a Barcelona i decebut amb el seu partit, es va afiliar al Partido Radical de Lerroux. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat en el Sindicat Vinícola de Martorell. Als inicis de la Guerra Civil, el 25 d’agost de 1936 una patrulla de control el va capturar al seu domicili, se’l van edur al Sindicat de Martorell i l’assassinaren (1). Després de l’assassinat la família de Ninet abandonà Sabadell i s’instal·là a València.


(1) nomenclàtor Jaume Ninet, carrer de‘. Ajuntament de Sabadell

(2) Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980.

Antoni Forrellad i Solà

Sabadell, 18 de juliol de 1912 – 5 de desembre de 1983

Antoni Forrellad i Solà. Autor desconegut. nomenclàtor

Enginyer, industrial i empresari, fundador de dues de les principals empreses del Metall de Sabadell,  amb Josep Salvador, va crear el 1945 l’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA, que acabaria fusionant-se amb la sueca ASEA el 1967, així com una de les principals empreses de compressors hermètics per frigorífics, la Unitat Hermètica, al 1962, posteriorment anomenada Cubigel, adquirida el 2012 per l’empresa xinesa Huayi. D’ideologia catòlica, catalanista i social, va participar activament en projectes com Òmnium Cultural, Caritas, en la creació de l’Enciclopèdia Catalana, i es va acabar afilian a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Provinent d’una família benestant, però no burgesa, el seu pare, Narcís Forrellad Soler, es dedicava al comerç  de caps de carda per la filatura i políticament simpatitzava amb Francesc Cambó i la Lliga Regionalista. La seva mare, Lluïsa Solà Juliana, era l’hereva de la masia Can Solà de Sant Cugat.

Estudis i professió

Va realitzar l’ensenyament primari i el batxillerat als Escolapis de Sabadell entre 1917 i 1929. Posteriorment ingressà a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on es va graduar poc abans de l’ inici de la Guerra Civil, i més tard s’hi va doctorar. Va realitzar classes nocturnes al Col·legi Mercantil entre 1931 i 1933, mentre estudiava. Durant la Guerra Civil, exercí com a director de l’ Escola Tèxtil i de l’ Escola d’Arts i Oficis. Va donar classes de batxillerat a l’ Institut M.B Cossio i a l’Escola de Comerç Valentí Almirall, creades pocs mesos després d’esclatar la guerra. Un cop acabada la guerra continuà donant classes, però va acabar abandonant la docència per dedicar-se a la seva professió d’enginyer industrial, el 1940 va ser nomenat enginyer municipal de Sabadell, càrrec que ocupà fins el 1952 i que exercí també a Castellar del Vallès. El 1941 es va casar amb Esperança Bracons Tatché amb qui tindria un fill, Hermen, que moriria als 48 anys a causa d’una crisi cardíaca.

Va dissenyar moltes de les fàbriques de Sabadell i també en va dissenyar a Catalunya i Espanya. A la ciutat de Sabadell: La fàbrica de Can Marcet, la de Rocamora, Suñer i Fytisa i ASEA-CES del qual en fou l’accionista principal. A Montcada la Fabril Comadran o a Astúries la Fábrica de Mieres. Va participar a la comissió d’estudis per solucionar el problema de l’aigua que va comportar la creació de la Companyia d’ Aigües de Sabadell (CASSA), veient que el creixement de la ciutat de Sabadell feia que no pogués abastir-se únicament amb aigües del Ripoll, va aconseguir el transvasament a la ciutat d’aigua del Ter. També va redactar el projecte per portar aigua a Barcelona des de Vallvidrera.

Protesta dels treballadors de Cubigel contra els 162 acomiadaments per la Gran Via de Sabadell. Gener, 2012

Altres empreses importants de Forrellad van ser Construcciones Eléctricas Figueras, absorbida per ASEA-CES, Aparatos de Control y Regulación Automática (ACRA), Cubigel S.A de fabricació de glaçons absorbida per la Unitat Hermètica, Frical S.A de bombes de calefacció,  Danfoss Española SA, de producció de controls automàtics amb llicència danesa, Laminados de Aluminio Especiales SA d’ evaporadors d’ alumini per a frigorífics i Moderntint SA, d’ acabats tèxtils en societat amb la família Corominas.

Activitats financeres, polítiques i socials

A part de les seves activitats empresarials, una altre tasca important de Forrellad va ser la de financer. Entre 1956 i 1964 va ser conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Des del seu càrrec de conseller de l’entitat, va impulsar el finançament de l’ampliació de l’Escola Industrial i la creació del Centro de Cálculo de Sabadell el 1963. El 1961 va finançar la creació del Centro de Estudios Sociales, entitat que va invertir en la construcció d’habitatges socials a través de l’empresa VISASA.  Durant la seva presidència, l’entitat va viure un creixement i la seva estructura directiva es va professionalitzar, així mateix va adquirir el Bosc de Can Deu. Forrellad va ser membre de la  Fundació Bosch i Cardellach, va participar activament en la comissió d’ urbanisme i va promoure el premi en memòria de l’historiador Miquel Carreras Costajussà, assassinat al front per membres del propi bàndol republicà (suposadament per membres de la FAI), del que havia estat amic i deixebles mutus.

De tendència catòlica, catalanista i conservadora, però partidari de la doctrina social de l’Església. Forrellad el 1958 va crear la Asociación Católica de Dirigentes de Sabadell, vinculada a Acción Católica i que agrupava aquells empresaris amb més consciència social que representaven els sectors cristians moderats de l’empresariat. Aquesta entitat pretenia actuar als barris i pressionar a l’Ajuntament per tal de combatre la falta d’habitatge i serveis que patia la nova immigració provinent del sud de l’estat i amb Caritas va desplegar una xarxa d’assistents socials als barris, xarxa que no va aconseguir pal·liar eficaçment la manca de serveis i habitatges dignes i que no començà a ser resolt fins l’entrada de la democràcia. Forrellad era ben vist per part dels treballadors, ja que a les seves empreses es cobraven sous més elevats i no acomiadava als treballadors detinguts per motius polítics.

S’incorporà al consell d’administració de Banca Catalana i el 1965 fou nomenat vicepresident del BIC. S’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el 1975 impulsà una trobada d’empresaris sabadellencs amb Jordi Pujol. Amb el restabliment de la Generalitat,  va formar part del Consell Català d’Ensenyament, del Consell de Treball de la Generalitat i presidí l’Institut de Reinserció Social. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

La seva mort va coincidir en el moment que va sorgir la crisi de Banca Catalana. Forrellad va ser un dels 24 consellers i executius de Banca Catalana imputats el 1984 pel Fiscal General de l’estat, tot i haver mort al 5 desembre de 1983 a causa d’un vessament cerebral. El novembre de 1986 tots els imputats van ser absolts. El 7 de desembre de 1983 va rebre un multitudinari funeral (més d’un miler de persones hi van assistir) a l’ església de Sant Fèlix.


Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Diario de Sabadell, 8 de desembre de 1983

Diario de Sabadell, 17 de febrer de 1984

Benaul, Josep Maria. Antoni Forrellad Solà a Cien empresarios catalanes. LID Editorial Empresarial, Madrid, 2006.

Santamaria, Antonio. isabadell.cat. ‘Antoni Forrellad i Sola (1912-1983), l’últim capità de la industria’ <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-antoni-forrellad-i-sola-1912-1983-lultim-capita-de-la-industria/> 4 de desembre, 2016

‘Antoni Forrellad i Solà‘. Real Academia de la Historia (RAH)

Salvador Sarrà i Serravinyals

Sabadell, 1 d’abril de 1902-Santiago de Xile, 25 d’abril de 1965

Salvador Sarrà i Serravinyals. FONT: nomenclàtor

Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), empresari i escriptor. Exercí de regidor de cultura durant la II República, entre 1933 i 1939

De família treballadora, fill de Ramon Sarrà i Rodó i d’Isabel Serravinyals i Sebastià, es quedà orfe de mare als 13 anys. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell i posteriorment a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona. De ben jove comença a exercir de comptable en diversos despatxos de la ciutat i expert en costos i organització comercial a S.A. de Pentinatge i Olis Gambús, un cop acabada la jornada, a les nits impartia classes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell. El 1923 es va casar amb la sabadellenca Emilia Carbonell i Espau, amb qui va tenir quatre fills. Sarrà va impartir conferències sobre art, literatura, música, filosofia i, sobretot, sobre l’educació.

El 1933 es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per simpatia ideològica i perquè hi tenia amics com Lluís Companys, que en aquells moments era diputat per Sabadell. Com a regidor de cultura de l’ Ajuntament de Sabadell de 1933 a 1939, el 23 d’abril de 1933 es va celebrar per primera vegada el Dia del Llibre al carrer, l’Ajuntament regalava llibres als escolars de totes les escoles públiques de la ciutat, per tal de conscienciar a alumnes, professors i pares, de la importància de la lectura, aquesta pràctica es portaria a terme per última vegada el 1936. El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar edificis en desús (bona part d’ells d’ordres religioses que havien marxat l’ esclatar la guerra) i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, la majoria antics col·legis religiosos que van ser incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.

L‘Escola Industrial es desdoblà en dos centres: L’Escola Tèxtil amb les especialitats de Filatura, Teixits i Tintoreria i l’Escola d’Arts i Oficis que comprendria les branques de Paletes, Fusters, Pintors, El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.

El 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic, que tractaria de desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 pretenia observar i dictaminar aquells infants amb problemes. Però a part el Laboratori Psicotècnic hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. El Laboratori Psicotècnic comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo i Barrios,  el metge Joan Mallofré i Manyosa i la mestra Maria Vinyes i Mayola i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.

El laboratori psicotècnic es va instal·lar al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch i Salas,

Sabadell, abans de la Guerra Civil no disposava de cap centre oficial de segon ensenyament, els dos-cents estudiants s’havien de desplaçar fora de la ciutat o preparar-se a centres privats. En aquests últims anys de la República es van emprendre dos actuacions importants en aquest àmbit:

La creació de l’Institut-Escola que començà a funcionar el 15 de desembre de 1936.  I la creació de l’Institut Obrer de segon ensenyament que depenia directament del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts del govern de la República; aquest institut tenia com a objectiu donar accés als estudis superior a aquells obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys, el material era gratuït i aquells treballadors que es veiessin obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.

Sarrà també va exercir com a Interventor de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada SA de Peinaje EC.

Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys a l’Institut Escola M. B. Cossío, acompanyat de Lluís Casals i Garcia (a la seva esquerra, amb bigoti), el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals, i l’alcalde de Sabadell, Josep Moix i Regàs, entre altres. Sabadell, 16 de març de 1937 (autor desconegut / AHS).

Apart de la gran tasca de Sarrà i la regidoria de Cultura, hem de tenir en compte també totes les iniciatives de les organitzacions obreres, com la dels anarquistes amb el pedagog Edgardo Ricetti a la Granja Escolar Camperola de la Masia de Ca n’Arguelaguet, que pretenia una educació integral amb la natura i que va acollir una cinquantena de nens refugiats de Madrid. El 1937, Sarrà va ser nomenat president de la Federació de Municipis Catalans i membre destacat del Consell de l’ Escola  Nova Unificada (CENU), l’organisme de la Generalitat que vetllava per l’educació de tots els infants de Catalunya.   Amb l’avanç de les tropes nacionals, el febrer de 1939, va marxar tot sol cap a França. Va ser internat al camp de concentració d’Argelers on es retrobà amb la família, i el novembre s’exiliaren a Santiago de Xile, on van adquirir diversos terrenys de vins i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes, va ser un dels primers empresaris de Xile que va adoptar voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que adoptaria la legislació xilena. El govern xilè el va nomenar delegat del gremi de vinaters al Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca.   En l’àmbit cultural a l’exili, va ser membre del Centre Català, president de la Mútua Catalana, dirigent de l’ Agrupació Patriòtica Catalana, així com un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb els sabadellencs Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. El 1962 va ser el secretari dels Jocs Florals a l’exili, que van tenir lloc a Santiago de Xile, presidits per Margarida Xirgu.

A Sabadell té un Jardí amb el seu nom al barri de la Cobertera inaugurat el 13 d’abril de 1996.

“Cant a la ciutat obrera“, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal. Editat a Mèxic el 1959. Amb aquest llibre va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961. El 1933 havia traduït del francès, “Caliban parla” de Juan Guéhenno, editat per publicacions La Fona de Sabadell. 


Castells, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.

Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

DD.AA La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986

Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Joan Grau i Puig

1866-1926

Primer president del Centre d’Esports Sabadell

Joan Grau va ser president del Centre d’Esports Sabadell,  des de la fundació de l’entitat, l’any 1903, fins el 1910. Durant el seu mandat el club comprà uns terrenys a la Creu Alta, on es construí el que fou considerat un dels millors camps de futbol de Catalunya de l’època. També fou vicepresident primer de la Federació Catalana de Futbol (1906).

Empresari tèxtil, president de la patronal i regidor 

Va ser membre vocal-patró de la Junta de Reformes Socials des de la seva constitució l’any 1909 fins el 1923, òrgan mediador creat per la patronal on hi participaven tant empresaris com treballadors per tal d’ evitar la conflictivitat obrera. Serà president de la Secció d’Aprestos i Tints de la patronal Unió Industrial de Sabadell (UIS) de 1910 a 1911, també exercirà com a president de la UIS a partir de l’octubre de 1920. Regidor de 1914 a 1915, membre de la Comissió de Foment, tercer tinent d’alcalde, delegat municipal de la Junta d’Aigues i de la Junta d’Habitacions Barates, membre de la Comissió Especial de Subsistències de 1916 al 1917,membre fundador de la Mútua Sabadellenca d’Accidents, vicepresident del seu primer consell d’administració; i president de la Societat d’Auxiliars de la Industria Tèxtil, creada al 1920 com a entitat independent de la Unió Industrial. Fou un dels fundadors i principal animador de la Federació Patronal de Sabadell (FPS) i president del seu consell directiu, el 1921 fou vicepresident del Gremi de Fabricants i l’any següent president.

Els atemptats de 1920: El pistolerisme i la “Llei de Fugues”

L’11 de febrer de 1920 esclataren dues bombes a casa de l’empresari Antoni Cusidó i altres dues a casa de Jaume Brulletpoc després fou tirotejat el cotxe de Joan Grau Puig i el seu soci que en sortiren il·lesos, un any abans, el 10 de març de 1919 havia sigut assassinat Manuel Bordones, acusat d’haver exercit d’esquirol durant la vaga de la Canadenca i poc després el transportista Domènech Llobet Padró.

L’estat al 1920 aprovava la “Llei de Fugues”, pràctica consistent en simular la fugida d’un detingut i abatre’l a trets amb aquesta excusa, el militant de la CNT Gregori Daura Ràdua mort el 5 de desembre de 1920 se’n considera la primera víctima. Per la seva banda, membres del Sindicat Lliure de la patronal el 30 de novembre de 1920 van assassinar l’advocat laboralista i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret;  i el 2 de setembre de 1921 van tirotejar al carrer Bonavista al sindicalista i republicà federal Josep Artigasque va morir el 14 d’octubre a causa de les ferides.


Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióDel terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

Luque i Fernández, Rafael. La junta de reformes socials de Sabadell (i III) (1920-1923). Revista Arrahona. Sabadell, 2001

Santamaria, Antonio. Els anys del pistolerisme (1). isabadell.cat. 25 d’octubre del 2015 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-anys-del-pistorelisme-1/> [Consulta:21 de gener del 2016].

Salvador Ribé i Garcia

Centelles, 14 de febrer del 1872 – Buenos Aires, 27 de febrer del 1944 (1)

Retrat d’estudi de l’alcalde de Sabadell, Salvador Ribé Garcia, ca.1930. Autor desconegut (AHS)

Republicà federal, empresari i primer batlle de la segona República

Nascut a Centelles en una família de treballadors, vingué a Sabadell de molt jove per treballar en el tèxtil i més endavant és convertí en empresari del sector. Es casà amb Maria Anfruns i Vallribera, amb la qual tingueren cinc fills: Josep, Salvador, Feliu, Genís i Joan. Els dos primers foren coneguts a la ciutat per les seves activitats socials i en la indústria. Vivia al carrer Calderon, 117 (2).

Gran admirador del dirigent republicà federal Francesc Pi i Maragall, s’afilià de ben jove al “Círcol” Republicà Federal (CRF), on conegué als que van ser els seus amics: Jaume Xercavins, Joan Torras i Serra, Jaume Ninet i Vallhonrat (seria primer tinent d’alcalde de Salavador Ribé), Joan Mora, Josep Soley, Francesc Tomàs, Joan Morral, Emili Tintó, Magí Marcé i Segarra, Joan Puig i Pujol, Josep Centellas i Joan Ferret, entre d’altres. Fou elegit el 14 d’abril de 1931 primer alcalde de la segona República a la ciutat, càrrec que ocupà fins l’1 de febrer de 1934.

Ban de l’Ajuntament de Sabadell, 14 d’abril de 1931. Salvador Ribé, batlle de la ciutat informa a la població de la proclamació de la República

Durant el seu mandat es prioritzà l’accés a la cultura i l’ensenyament de la població treballadora. La conselleria de cultura era portada pel conseller en cap, Joan Mora i Adserà, que més tard va ser diputat del Parlament de Catalunya. Joan Mora, comptà amb la col·laboració del seu amic Joan Sallarès i Castells, impressor, llibreter i editor, i una de les principals figures intel·lectuals de la ciutat. També comptà amb l’ajuda de l’historiador Miquel Carreras i Costajussà, el qual s’edità el seu llibre “Elements d’història de Sabadell”, que varen regalar als col·legials per Sant Jordi. També va destacar la construcció de diverses escoles, com l’escola pública de Can Rull (3) i la inauguració del Museu d’Història.

Salvador Ribé, alcalde de Sabadell, fa un discurs durant l’acte de col·locació de la primera pedra de l’escola Can Rull, a Sabadell. L’acompanyen Claudi Ametlla, governador civil de Barcelona (primer a la seva esquerra) i Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (tercer a la seva dreta, amb bigoti), entre d’altres, 5 de març del 1933.
Joan Llobet i Prunés (AHS)

(1) ‘nomenclàtor’. Ajuntament de Sabadell.

(2) ‘Salvador Ribé: Primer batlle de la segona República’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 14 de novembre de 1981

(3) ‘L’escola pública de Can Rull memòria viva de la dignitat republicana de Sabadell’. Conèixer Catalunya. 22 d’abril de 2015.

Manuel Folguera i Duran

Sabadell, 2 de maig de 1867 – Barcelona, 6 de setembre de 1951 (1)

Manuel Folguera i Duran. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Empresari llaner i catalanista conservador

Treballà d’enginyer a la colònia Güell, on hi residí sis anys , de 1891 a 1896 (i posteriorment hi tingué una segona residència), i on hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta Joaquim Folguera i Poal (Santa Coloma de Cervelló 1893, Barcelona 1919). Com a enginyer també va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina de Sabadell, aquest últim situat a prop de l’estació per rebre el Vapor d’Astúries i Anglaterra.

S’introduí als àmbits del catalanisme a través de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. A partir de 1885 col·laborà a la publicació L’Arch de Sant Martí, el 1886 participà en la creació del Centre Escolar Catalanista del que en fou tresorer i vicepresident. Fundà el Centre Català de Sabadell i escrigué “Lo Catalanista”. Fou el primer secretari de la Lliga de Catalunya i president de la Unió Catalanista.

Exercí de president del Centre Català de Sabadell entre 1898 i 1900. El 1909 fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i de 1914 a 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, institució que promovia la normalització i expansió de l’ensenyament en llengua catalana (2).

Es va aliar amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de La Reinaixensa, format entre altres per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les eleccions, ja que segons ells, aquestes només aconseguien embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura intransigent, provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en la seva contra des de les planes de “La Veu de Catalunya”, el diari de la Lliga. El 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució (3).

Duran i Folguera formà part del sector més conservador del catalanisme. Tenia una concepció de la història d’un passat medievalista gloriós, i fou seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages, defensant l’ordre reial i el paternalisme per sobre de les reclamacions obreres. S’oposà contundentment a les reivindicacions del moviment obrer, considerava les tesis socialistes i anarquistes vingudes d’elements obrers de fora de Catalunya. Durant la vaga de Seydoux al desembre de 1910, formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevistà amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Segons ell, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficients per acabar amb la revolta obrera, i sol·licità reforços de l’esquadró de cavalleria situat a Granollers (4).

Escrigué a les següents publicacions: “Lo Catalanista” (1887-95) de Sabadell, “L’Arc de Sant Martí”, “Renaixement”, “Ofrena”, “Calendari Català” de Manresa, “Nosaltres Sols!” i “La República de les Lletres” de València.


Ollé i Romeu, Josep. M. Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció “Camí Ral”, núm. 6. Barcelona, abril del 1995.

(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

(3) Manuel Folguera i Duran. enciclopedia.cat

(4) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

Joan Balart i Armengol

Sabadell, 22 de novembre de 1882 – 17 de desembre de 1960.

Empresari industrial metal·lúrgic, inventor i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Casat amb Apolonia Mariné i Huguet. Estudià primària als Escolapis i posteriorment a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, al acabar començà treballant d’aprenent de metal·lúrgia, feina que compagina amb els estudis de peritatge mecànic i electricista. El 1906 creà la seva pròpia empresa de construcció de motors elèctrics i instal·lacions electroindustrials. Construí la primera màquina de pastar farina per a l’elaboració de pa que funcionava amb un sistema helicoïdal. Balart venia la seva maquinària a terminis ja que la majoria dels seus clients eren artesans sense gaires recursos, fet que li va causà problemes de capitalització però que aconseguí superar.

Diversos anuncis de Tallers Balart:

El 1905, amb 23 anys, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Sabadell per la Unió Republicana. Un any més tard, formà part de la junta directiva com a vocal del Centre Lírich-Dramàtich, una entitat cultural que agrupava persones de diverses tendències polítiques i tenia com a objectiu ser la primera associació de progrés moral i intel·lectual de la ciutat. A finals del 1925 formà part del consell directiu de l’Associació d’Obrers i Empleats Municipals de Sabadell com a bibliotecari.

Durant el 1930, també es dedicà a la construcció i venda de molins. Milità al Casal Català d’Esquerres de Sabadell que formà part d’ERC, el 12 d’abril de 1931 va ser elegit regidor per ERC i va formar part del primer Ajuntament republicà com a tinent d’alcalde de Salvador Ribé. Va ser escollit diputat d’ERC a les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932. Formà part de la Comissió permanent de Pressupostos i de la Comissió d’Actes.

La Guerra Civil va danyar la seva indústria panificadora de Sabadell, ja que les tropes de Líster al marxar de la ciutat van cremar la seva fàbrica amb un valor de més de mig milió de pessetes. Durant la Guerra va ser un home proper a Tarradellas. A finals de juny del 1937, fou un dels diputats de la Generalitat que formaren part de la Delegació de Catalunya de la Subsecretaria d’Armament i Municions, creada pel Ministre de Defensa, Indalecio Prieto. A l’octubre del mateix any, va ser nomenat representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra, exercint les funcions de Vicepresident. Amb la victòria nacional s’exilià a Montpeller on freqüentà la Residence des Intellectuels Catalans. A principis de 1940 es dirigí a Mèxic, on hi residí deu anys. Va continuar treballant com a metal·lúrgic i donà suport als “nens de Moreila”, així mateix es va decantar a favor de les tesis de Tarradellas, defensant la vigència de la legalitat republicana i l’Estatut de 1932. Es mostrà crític amb algunes accions del republicanisme espanyol, com la Junta Española de Liberación, creada el novembre del 1943. Una mesos abans, el febrer del 1942, li havia estat concebut un socors extraordinari de 300 pesos per la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, per haver estat vicepresident i representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra. Al 1950 va poder retornar a Sabadell sense ser castigat per la seva militància republicana, fins la seva mort exercí de president del consell d’administració de Tallers Balart, SA.

Actualment un carrer de la ciutat de Sabadell al barri de Can Puiggener porta el seu nom.


Biografia ‘Joan Balart i Armengol‘, memòriaesquerra.cat. La hiperenciclopèdia d’Esquerra Republicana de Catalunya. Fundació Josep Irla.

nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17778&Itemid=118&search=balart>

Josep-Miquel Sanmiquel i Planell

Sabadell, 9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010

Josep Sanmiquel. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Militant del Frente de Juventudes des del 1939 i de Falange des del 1941, va ser Conseller Local del Movimiento i Tinent d’Alcalde i Delegat dels Serveis d’Ensenyament entre 1946 i 1951 i entre 1974 i 1978.

Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre del Gremi de Fabricants i seria President de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa l’heredar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep-Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que l’empresa va haver de tancar.

Josep-Miquel Sanmiquel va ser membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants

Josep-Miquel Sanmiquel continuà la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí i Fontanet i Joan Gambús. Participà a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica.

En l’àmbit empresarial i professional, va ser  un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell.

Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la Fundació Bosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), des del 1987 la seva seu es troba al carrer de Joan Plans numero 25 de Sabadell; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir del 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.  Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach (Institució de caràcter cultural, creada sota la tutela de l’alcalde Josep Maria Marcet l’11 de novembre de 1942, que passaria a ser Fundació el 1945) i posteriorment en continuà vinculat activament.

Fotografia a Rafael Maria Aparicio, fundador de Ramar-2 i el professor Josep-Miquel Sanmiquel. Reportatge al Ramar-2, “Diari de Sabadell” 9 de març de 1991

La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els  últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament  va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.


Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Ricard Simó i Bach.

Alavedra Bosch, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010). Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011. p.86.

Luque, Miquel. A. Sabadell ret homenatge a un exregidor franquista. El Punt Avui (20 d’octubre del 2011).<http://www.elpuntavui.cat/ma/article/2-societat/5-societat/465592-sabadell-ret-homenatge-a-un-exregidor-franquista.html> [Consulta 8 d’octubre del 2016]

Francesc Baygual i Bas

Sabadell 21 de març de 1899 – Granollers 15 d’agost de 1936

Empresari i militant carlista, assassinat a Granollers al principi de la Guerra Cívil

Fill del fabricant tèxtil, Miquel Baygual i Casanovas i d’Àngela Bas i Tintoré. Casat amb la sabadellenca Maria Llobet i Margenat de qui tingué tres fills.

Estudià primària i estudis superiors a les Escoles Pies. Des de jove començà a treballar amb el seu pare i el soci del seu pare, Antoni Llonch i Roca, pare dels Llonch Gambús.

L’expansió de la fàbrica tèxtil provocà que tinguessin que construir una nova fàbrica a Can Feu, aquesta al començar la guerra fou confiscada i s’utilitzà per la indústria de guerra, Cal Baygual sota la direcció del Coronel Ricardo López es convertí en el Servicio Aeronautico de Fábricas (SAF-16) depenent de la SAF-3 que s’havia format a Reus a l’Escola de Treball l’agost de 1936. A Sabadell es construïen els travessers i les costelles i s’acabaven les ales del “xato” I-15 un biplà de caça.

D’ideologia conservadora, milità al Cercle Tradicionalista (carlistes) i fou membre del Consell d’Administració de “Siglo Futuro” de la Comunió Tradicionalista. Impulsor del Patronado Social Católico de Sabadell, entitat politico-religiosa de dretes, i membre del Correo Catalán.

Quan esclatà la guerra fugí de Sabadell cap a Ribes de Freser per por a represàlies, però al saber que des de Sabadell se’l continuava buscant, es traslladà a Barcelona. A l’estació de Ripoll l’interceptà una patrulla de control, el portaren als rodals de Granollers i l’assassinaren a trets.


Simó i Bach, Ricard. “SABADELLENCS”. Diario de Sabadell (11 de desembre de 1982), p.26.

Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Sabadell: ed. Riutort, 1980. (vol. V -22.42-)

Joan Grau i Tarruell

Sabadell, 10 de febrer de 1934

FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Empresari tèxtil, Tinent d’Alcalde de Cultura del 1967 al 1974 i regidor per CiU

Fill de l’empresari tèxtil Andreu Grau i Molins (empresa Grau S.A o Cal Grau) i de Maria Tarruell i Canalias. Es casà amb la sabadellenca Silvia Bedós i Boix i tingueren cinc fills.

Estudià a l’Escola Pia i després va fer el Batxillerat als Jesuïtes de Sant Ignasi a Sarrià. Es va llicenciar com Advocat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona al 1956.

Fou promotor i professor de l’Escola de Secretariat de Sabadell i més tard president de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Exercí de Vocal de la Junta directiva del Gremi de Fabricants de Sabadell. Fou conseller de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i Malalties, càrrec que exercí fins 1967, durant el qual aquesta entitat creà la Clínica Santa Fe. Fou nomenat Vocal de districte i President de la Cambra Oficial de Comerç i de la Industria de Sabadell.

Va continuar la saga familiar tèxtil amb l’empresa Grau S.A Tintes y Acabados, situada al Molí Sec del Riu Ripoll fins l’any 2009, però al municipi de Castellar del Vallès, a 2,5 quilòmetres travessant Castellar del Vallès en direcció Sant Llorenç Savall. Fou imputat pel “Cas Estevill”, acusat de factures falses, però el Jutge va acabar declarant el sobreseïment lliure. El “Cas Estevill” investigava les possibles extorsions a empresaris de Terrassa i rodalies relacionades amb l’exjutge Estevill i el cas Casoldapsa-Phoscao, que va significar el pagament de 25 milions de pessetes en una compte controlada pel testaferro d’Estevill en el banc Darier, Hentsch et Cie. de Ginebra. (1)

Durant el franquisme, va ser nomenat pel batlle Josep Burrull com a Tinent d’Alcalde de Cultura el 5 de febrer de 1967, càrrec que va exercir fins el 3 de febrer de 1974. Durant el seu mandat es construí el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 (2) i va ser el número 47 a les autonòmiques de 1992. (3)


‘EVOCACIÓ La nissaga dels Grau (i II)’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell,  21 de maig de 1987. pàg. 13.

(1)‘El juez del “caso Estevill” investiga extorsiones en empresas de Terrassa‘. El País, 18 de febrer de 1997

(2) Joan Grau i Tarruell cap de llista de CiU a l’Ajuntament de Sabadell al 1987, Ajuntament de Sabadell

(3) Joan Grau i Turruell núm. 47 a les llistes de CiU al Parlament de Catalunya al 1992, Generalitat de Catalunya

Exit mobile version
%%footer%%