Fills d’Enric Enrich Borrell i de Francesca Valls Vilaseca (1885-1962).
Francesc Enrich Valls (Sabadell, 11 de febrer de 1910 – 11 de desembre de 2002)[1]
Antoni Enrich Valls (Sabadell, 26 de maig de 1914 – 28 de maig de 2006)[2]
Antoni Enrich a l’ABC del 28 d’octubre de 1979. Pàg. 22
Enric Enrich Valls (Sabadell, 14 de juny de 1916 – Begur, Girona, 22 d’agost de 2009)[3]
Enric Enrich al Sabadell del 20 de desembre de 1975. Pàg. 15
Els tres germans regentaven un negoci tèxtil heretat del seu pare. Durant la guerra l’empresa va ser gestionada per un Comitè Obrer sota la direcció de Francesc Enrich. Va tenir una important activitat en el negoci de la compravenda de draps i borres. Francesc tenia els poders dels dos germans i va invertir els beneficis en l’obtenció d’obres d’art català[4]. Francesc va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà el setembre de 1938, però va desertar i al cap de poc temps va ser internat al camp de concentració d’El Burgo de Osma, a Sòria.[5] Antoni va marxar a França per no haver d’anar a la guerra, movent-se per Tolosa de Llenguadoc i Niça, també va fer algunes estades a Torí i Brussel·les, ciutat en la qual es va casar l’octubre de 1938 amb Mercè Izard Llonch, d’una família d’empresaris del metall de Sabadell. Antoni i Mercè van marxar des de Bèlgica a l’Argentina en viatge de noces i van restar a Buenos Aires quasi un any, fins a finals d’agost de 1939, dedicant-se als negocis relacionats amb la compra de llanes. Pel que fa al més petit, Enric, estava mobilitzat a Sanitat de l’exèrcit republicà a Barcelona, es va passar cap al final de la guerra a l’exèrcit franquista i fou destinat a Sanitat Militar 4 de la mateixa ciutat dos dies després de la caiguda de la ciutat a mans dels feixistes.[6]
Durant els anys 40 van mantenir l’activitat comercial que tenien a Sabadell i la van estendre a Madrid amb l’obtenció de llicències d’importació de drap, van diversificar l’activitat econòmica constituint les empreses de plàstics Arrahona SA (1942), situada a Sabadell, i Poliglàs (1950), situada a Barberà del Vallès. Els tres germans estaven ben relacionats amb les altes esferes del règim, vinculats a l’Opus Dei i a la Asociación Católica de Dirigentes. El grup industrial dels germans Enrich va estendre les seves inversions cap el mateix sector tèxtil amb SAIDA, però també cap a altres sectors, Camer Internacional (comerç internacional), Tubacex SA (metall), BASF Española SA i GBF Ibèrica SA (química) i Altamira Indústrias Gráficas SA (arts gràfiques).[7]
A la fàbrica Arrahona SA es va produir un greu incendi l’any 1987,en aquells moments hi tenia els seus manufacturats de plàstics, Nudesa, les pèrdues es van estimar en més de 150 milions de pessetes.[8] Actualment Arrahona SA és una immobiliària sota la presidència de Juan Antonio Enrich Muls.[9]
Francesc seria el més relacionat amb Sabadell, sent President de la Caixa de Sabadell i de la Companyia d’Aigües.
Antoni Enrich va formar part del consell d’administració de Bankunion, va ser l’amo de l’impremta madrilenya Altamira i va editar la revista Reader Digest. [10] L’any 1976 RTVE li va fer una entrevista:
Enric Enrich va ser president del Círculo Catalán de Madrid i l’any 1967 va ser condecorat amb la Gran Cruz de Hierro de la Orden del Mérito Civil.[11] El Sabadell del 20 de desembre de 1975 va reproduir l’escrit editorial del Círculo Catalán de Madrid del desembre del mateix any, on Enric s’expressava amb aquestes termes sobre la mort de Franco:[12]
“Por ley natural Franco se ha ido. Deja en nosotros el humano sentimiento por la pérdida de un ser querido. Es como el padre a quien poco a poco uno se hace la idea de perder. Ha luchado contra la muerte, ha resistido lo increíble, ha sido excepcional en todo. Él fue promesa, esperanza y realidad. La historia juzgará su obra. Poco importa analizar a aquí en este momento. Ahora solo está con nosotros su recuerdo y el ejemplo fecundo y generoso de su entrega. No es de extrañar, tras tantos años de habernos conducido y tutelado, que nos sintamos huérfanos. Pero la vida sigue. Y en estos momentos, dolor y tristeza aparte, debemos reflexionar. En estos momentos sometidos al dolor y la tristeza, debemos reflexionar serenamente ante un hecho tan natural y doloroso. En nuestras mentes, por lo menos en las de mi generación, desfilan las imágenes de toda una vida, con sus vicisitudes, emociones, sobresaltos, sinsabores y gozos. No se puede asimilar súbitamente el golpe que ello representa. La pérdida de quien entregó toda su vida por una causa, España, con dedicación total y absoluta, que ha estado con nosotros para lo bueno y para lo malo. Con quien hemos descansado del peso de las responsabilidades. Fue el gran hombre de la gran empresa que, queriendo mucho a su pueblo, no delego funciones decisorias. Pero llega el momento de la muerte y aquí estamos mayores de edad, con la fábrica en marcha, con sus implicaciones y complicaciones. La herencia es dura, pero hay que seguir adelante, serenamente, con el inventario del patrimonio, cuyo activo nos permite hacer frente al pasivo. No estamos en suspensión de pago ni hay posible quiebra. Debemos secar las lágrimas de los ojos, aunque el corazón siga llorando, porque la España heredera es la España soñada por todos”.
[11] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022. Pàg. 242
[12] ‘Enric Enrich: Franco con la fábrica en marcha’ Sabadell, 20 de desembre de 1975. Pàg. 15 (AHS)
Era aficionat a l’excursionisme i a la fotografia .El 18 d’abril de 1916 es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya dins la Secció d’Enginyeria, on va realitzar diverses conferències i visites a tallers i fàbriques industrials de Catalunya. Va ser autor d’una extensa col·lecció de fotos de gran qualitat. A l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya hi ha diverses fotografies d’obres d’enginyeria que va fotografiar:
Entorn a una fotografia seva es va obrir una polèmica, es tracta d’una fotografia de l’any 1917 en la que el Gaudí Research Institute va afirmar que hi sortia Antoni Gaudí entrant a la Universitat de Barcelona, en canvi experts en el tema van afirmar que no es tractava d’ell, sinó de Josep Mestres, catedràtic de Física.[2]
L’any 1920 va acabar la carrera a l’Escola d’Enginyers de Barcelona amb títol Excel·lent únic a Espanya. A partir d’aquell any Izard va ser requerit per nombroses fàbriques de Sabadell, quan alguna fàbrica restava parada, l’anaven a cercar-lo a casa seva, encara que fos fent-lo llevar del llit i li oferien quantitats astronòmiques per tal que els posés la fàbrica en marxa, això duraria fins el 1947.[3] A part de les fàbriques de Sabadell, també va assessorar tècnicament diverses companyies de servei públic i projectes d’edificacions industrials i d’instal·lacions a Espanya.
Va participar en nombroses entitats esportives, catòliques i catalanistes conservadores de la ciutat. Amb només 17 anys ja era membre del Congregant Sant Lluís Gonçaga i més endavant del Club Natació, el Centre Excursionista del Sometent, de la Joventut Nacionalista, de l’Acadèmia Catòlica i de la Lliga Regionalista. Va ser president de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell de 1933 a 1947, exceptuant el període de la Guerra Civil.[4]
L’any 1946 amb el seu pare, Francesc Izard, van ampliar la fàbrica ‘La Electricidad’ (actual Fira de Sabadell) fins arribar al carrer Tres Creus, edificant una nova nau de setze metres de llum, dues naus laterals de deu metres de llum i noranta de longitud i incorporant un accés ferroviari per facilitar l’entrada de materials i la sortida dels motors elèctrics[5]. També va dirigir obres com les instal·lacions industrials de l’empresa agroalimentària ‘Gallina Blanca’ a Sant Joan Despí́ (1954), així com els projectes d’algunes xemeneies industrials a Sabadell:[6]
Sabadell, 19 de juny de 1926 – 10 d’agost de 1985[1]
Industrial tèxtil
La nissaga tèxtil dels Gorina es va iniciar el 1835 amb Joan Gorina i el seu fill Josep Gorina Pujol (Josepet), Joan Gorina Batista era nét d’aquest. Els seus pares eren Josep Gorina Turull i Maria Batista Santaló. Era el tercer de cinc germans: Josep Lluís, Dolors, Joan Lluís i Eulàlia.
Va estudiar al Col·legi dels Jesuïtes de Sant Ignasi al barri de Sarrià (Barcelona), on també es va treure el títol d’Intendent Mercantil i el de diplomat en Alta Direcció per el IESE.
Començà a treballar a l’industria tèxtil de la família de la mà del seu oncle Joan Gorina Turull que li va ensenyar la venda de teixits, i del seu pare, que li va ensenyar a administrar econòmicament l’empresa. La seva afició a la mecànica va fer que conegués fàcilment la tècnica tèxtil.
Contactà amb la sastreria del país, aconseguint ser reconegut pel Consell Espanyol de Sastres pel seu suport als Gremis de Mestres Sastres. Amb la seva col·laboració, es van celebrar 27 Certamens de Moda Masculina entre Barcelona i Madrid, i dos congressos mundials on Gorina SA hi era present.
Al morir el seu pare, ell i els seus germà, Lluís, van agafar les regnes de l’empresa i aquesta va passar a dir-se ‘Juan Gorina e Hijos, Sucesor’.[2]Així mateix, formà part de la Junta i del Consell, de la Cambra de Comerç i de la Indústria de Sabadell, del Gremi de Fabricants i de la Secció Econòmica de l’Institut Sallarès i Pla (pertanyent al Gremi de Fabricants per joves empresaris i directius industrials). Amb els seus germans, també va formar part del Patronat dels Germans Maristes de Sabadell.[3]
Es va casar amb Assumpció Vanrell Rambaud, filla del metge Dr. Francesc Vanrell amb qui va tenir tres fills que s’incorporarien a l’empresa
Poc abans de morir va començar la preparació per convocar una gran assemblea on va cridar a acudir-hi tots aquells que portessin el cognom Gorina en primer o segon lloc o fossin cònjuges o fills d’ells. Com que els Gorina provenen de Matadepera va pensar celebrar-la en aquesta població.
El sastre Ignasi Ribas Pujades li va regalar una reproducció del monument al sastre dedicat a Gorina, SA, en el seu 150è aniversari.
D’altra banda, es va celebrar els 150 anys de l’empresa dels Gorina al saló del Gremi de Fabricants, on va prendre la paraula Josep Bombardó president d’aquest, l’historiador Joan Farell, Salvador Soley president del Comitè d’Empresa i Jordi Pujol que va concloure l’acte. A la vídua de Josep Gorina, Assumpció Vanrell, se li va fer entrega de la placa pòstuma com a Prohom del Gremi de Fabricants.[4] Així mateix, Gorina SA va rebre la medalla de Francesc Macià per part de la Generalitat.
Gorina SA va ser portada pel seu germà Lluís Gorina Batista, sent-ne president i conseller, també n’eren consellers Carlos, Luís i Ignacio Gorina de Travy, i José Gorina Saenz de Cabezón. [5] L’any 2009 va declarar-se en suspensió de pagaments, juntament amb les seves filials, ‘Esthamil’ que es trobava a Sabadell i ‘Menarguens Industrial’ (Menisa) a Lleida.[6] L’any 2014 va tornar a entrar en suspensió de pagaments i va acabar tancant l’any 2016.[7]
Josep Gorina Batista era un gran aficionat al billar, els seus germans van instituir el Trofeu Joan Gorina, en el Primer Campionat del Món de Biatló celebrat a Espinal (Vosges) França, el 20 de setembre de 1987 i organitzat per la Unió Mundial de Billar. De fet, Carlos Gorina de Travy va crear l’empresa ‘Evercloth SL’ dedicada a la fabricació i venda de teixits i accessoris de billar, empresa que continua activa,[8] Carlos Gorina es va dedicar un temps a la política, sent escollit regidor pel PP a les eleccions municipals de Sabadell de 1999.[9]
[1] ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22
[2] BENAUL BERENGUER, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009.
[3] ‘Joan Gorina i Batista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22
[4] ‘Joan Gorina i Baptista, intendent mercantil’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 30 de juliol de 1988. Pàg. 22
Fill de l’industrial Joan Grau Puig i de Teresa Molins Vidal. Va néixer el 27 de gener de 1907 a la casa familiar de la Rambla, núm. 158 de Sabadell. Tenia poc més d’un any quan els seus pares van deixar el domicili familiar del centre de la ciutat per instal·lar-se a la fàbrica situada al peu del riu Ripoll, on hi romangué fins el juny de 1919, quan es reintegraren novament a Sabadell. Va fer els primers estudis a les Monges Franceses del carrer Sant Pau de la nostra ciutat, i posteriorment el Batxillerat al Col·legi Valldemir del Maristes de Mataró.
Al cap d’uns anys, i un cop acabada la seva formació escolar, entrà a treballar al costat del seu pare a la fàbrica d’acabats i tints Grau S.A, en aquells moments, la raó social de la fàbrica tenia el nom de Grau-Iglesias (Iglesias era el soci de Grau). Als 19 anys i degut a la mort prematura del seu pare, va haver de fer-se càrrec de l’empresa, compartint activitat amb els estudis de Peritatge Tèxtil a l’Escola d’Enginyers de Terrassa. Finalitzats els estudis va fer una estada de perfeccionament a diverses fàbriques de la regió de Basilea, Suïssa, tant a factories tèxtils com a fàbriques de colorants.
Es va casar en primeres núpcies amb Maria Tarruell Canalías, i en segones núpcies, amb Carme Tarruell Canalías. Va tenir cinc fills, Joan, Andreu, Carmina, Maria i Roser. El Joan es va casar amb la Silvia Bedós Boix, l’Andreu amb l’Elisabet Riba Güell, la Carmina amb el Josep Garriga Gusí, la Maria amb l’Antoni García Fochs, li la Roser amb el Josep Obrador i Rius. El seu fill Joan (Joan Grau Tarruell), seria qui agafaria el relleu en el negoci de Grau S.A.
Durant la Guerra Civil la Generalitat va expropiar la seva fàbrica, tot i que va conservar la seva condició de directiu. Això va ser possible per la protecció directa de l’alcalde Josep Moix, qui li garantí l’integritat personal i la de la seva família.
Les riuades del 25 de setembre i del 4 de novembre de 1962 van destrossar la major part de les seves dependències fabrils, fet pel qual va traslladar la fàbrica a Castellar del Vallès a tocar de Sant Feliu del Racó, també a la llera del riu Ripoll (l’empresa actualment encara es troba a allà).
Tot i ser conseller de l’Ajuntament de Sabadell i regidor de 1941 a 1949, va dedicar-se poc a la política a diferència del seu fill Joan. Va ser membre i va col·laborar en moltes entitats de la ciutat com la “Casa de Beneficència” (situada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxtil), la Faràndula, la Mútua Sabadellenca (la qual el seu pare n’havia estat fundador), l’Orfeó de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Càrrecs:
Integrat dins el Consell Directiu de la Casa de Beneficència el 1942 i president de la junta administrativa de la “Casa de la Caritat”.
Forma part de la junta directiva del Gremi de Fabricants de 1942 a 1946, i en acabar reelegit com a vocal primer fins l’any 1951. El maig de 1979 el mateix Gremi el va nomenar “Prohom sabadellenc del Ram Tèxtil”.
Nomenat vicepresident de l’Orfeó de Sabadell el 1949 i president d’aquest de 1957 al 24 d’abril de 1965.
Conseller a la directiva de la Caixa d’Estalvis de Sabadell l’any 1952. Reelegit el 1956 per exercir el càrrec de secretari, i el 1960 novament reelegit i nomenat president fins el 25 de febrer de 1964.
Conseller de l’Administració de la Mútua Sabadellenca del 24 de gener de 1963 fins el 6 de juny de 1967.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
“Andreu Grau i Molins”, escrit per Pere Alemany Vila. ‘Opinión’. Diari de Sabadell, 12 d’abril de 1983. Pàg 5.
Sabadell, 16 de gener de 1834 – 1 de maig de 1900[1]
Industrial filador i batlle republicà federal
Delegat de la “Sociedad de Hiladores de Lana”
A mitjans dels anys 40 ens diu l’historiador Andreu Castells: “sorgeixen tres dirigents republicans i obreristes d’extracció totalment burgesa: Josep Roca Armengol, Feliu Crespí Cirera i Tomàs Viladot. Crespí i Roca, amics comuns, donaran la cara com a delegats de la Sociedad de Hiladores de Lana, que actuà clandestinament en el si de la Comissió mixta de la filatura, nomenada el 1851. Aquesta societat estava formada per 69 membres dels quals 35 eren dones, els assessors principals seran Crespí i Roca”[2]. El 1855 esclatà la vaga dels filadors de llana, el 27 d’abril s’arribà a un acord, en què tots els amos han de complir que els filadors facin les 12 hores de treball, s’establiren unes tarifes concretes, així com no perseguir els vaguistes, etc. aquest pacte es firmà davant del jurat, format entre altres per Feliu Crespí i Josep Roca[3].
Comandant dels Voluntaris de la Llibertat
Crespí també formà part de la Junta d’Instrucció Local quan l’Ajuntament la va reestructurar el 30 d’octubre de 1868 amb personatges més populars[4]. Així mateix, quan es reorganitzaren les tropes populars de la Milícia ciutadana i aquestes canviaren de nom per un de més radicalitzat, el de Voluntaris de la Llibertat; Feliu Crespí en seria el seu comandant[5]. Seguint la seva ideologia federal i laica, el 29 de gener de 1869 Crespí demanà al govern la immediata llibertat de cultes i la separació de l’església de l’estat, aquesta proposta va ser aprovada amb 10 vots a favor i 5 en contra, els partidaris foren: Batlle, Massagué, Sampere, Oliver, Crespí, Cladellas, Ribot, Vidal, Tàrrech i Romeu[6].
Batlle republicà
El primer batlle de la República (1873), va ser Josep Cabané, aquest hagué de fer front als carlins que amenaçaven d’entrar a la ciutat si l’Ajuntament no pagava els quatre trimestres de contribució que reclamaven, al final no atacaren. Cabané formà la Junta d’Armament i Defensa per aconseguir més recursos per combatre els carlins, però aquesta organització quedà paralitzada perquè el govern per por a que es produïssin motins i cantonalismes, no facilità ni militars ni armes. El comitè del Partit Federal, aprofitant les eleccions del 21 de juny, va posar com a batlle una persona entesa, dinàmica i valenta, l’escollit fou Feliu Crespí[7]. La Junta de defensa presentà la dimissió el 4 d’agost i se’n formà una altra amb la missió principal de comprar l’armament que el govern es negava a facilitar.
Dibuix de Manel de la pipa i Feliu Crespí fet per Marian Burguès a Sabadell del meu record
La compra de fusells i la venda de campanes de les esglésies
El 12 d’agost s’acordà que Feliu Crespí i Josep Antoni Planas i Borrell s’encarregarien de comprar 2.000 fusells, que finalment van ser 1.000. Crespí i Planas anaren a Marsella però allà no aconseguiren res, finalment aconseguiren 1.000 fusells Remington a Londres. Crespí arribà a Sabadell el 2 de setembre, el 15 de novembre els carlins comunicaren des de Mura que Sabadell quedava subjecte al bloqueig, la situació era complicada ja que els 1.000 fusells encara no havien arribat a Sabadell, ho van fer quatre dies després de l’amenaça carlina, el 19 de novembre, i es repartiren entre els Voluntaris de la República[8].
Per fer front a la despesa militar, Crespí ordenà vendre les campanes de totes les institucions religioses, el 2 de desembre es començaren a desmuntar, es vengueren quatre de Sant Fèlix, una de les monges Escolàpies, dues de la Puríssima, dues dels Escolapis i dues de la Salut, aconseguint-se 5.747,75 pessetes que foren cobrades el 2 de desembre[9].
Dibuix de Marian Burguès a Sabadell del meu record
Però encara faltaven diners per a pagar els fusells i les municions necessàries, Marian Burgès ens diu que per aconseguir-los, Crespí ordenà subhastar públicament les imatges i els objectes de culte més valuosos de les esglésies, adduint que eren patrimoni del poble, una de les imatges que es volia subhastar era el de la Dolorosa. “La gent devota s’horroritzava d’aquella profanació i la veu corregué que tindrien la mateixa sort la custòdia tot ço de més valor del tresor esglesial. Al moment anaren a trobar al Sr. Feliu Crespí oferint-li tot quant havia de menester mentre aturés la subhasta de Sants i objectes litúrgics. I així pogué sortir-se del compromís que havia contret amb la casa que li facilità l’armament pel batalló de la Guàrdia Republicana. Mai ningú s’havia atrevit a una venda semblant”[10].
Dibuix de Marian Burguès a Sabadell del meu record
Burguès també ens explica perquè la primera República va ser tan efímera: “La reacció treballava de ferm per a desmoralitzar-ho tot; no podia perdonar l’haver intentat desterrar d’Espanya la Companyia de Jesús. Altrament, la guerra de Cuba era una ferida greu, la dels carlins o alfonsins una altra i el cantó de Cartagena una altra. Allò era un infern pels que de bona fe creien que la República volia dir Justícia, Fraternitat i Pau. El poble treballador s’aconsolava traient la corona de l’escut del Teatre Principal i el marbre del pont de la Salut que recordava que fou bastit durant el regnat d’Isabel II”[11].
El cantó federal de Sabadell i la caiguda de la República
El 3 de gener de 1974 el capità general de Madrid, Manuel Pavia va fer un cop d’estat, entrant per la força a les Corts i dissolent-les.
El 5 de gener una columna a les ordres de Mascias, va informar a Crespí de la situació, aquest havia vingut perquè s’informés de les partides que estaven disposades a proclamar el cantó federal. Un cop Mascias marxà, el dia 9, Sabadell va proclamar-se com a cantó federal, sent-ne president Feliu Crespí. Els majors contribuents varen haver d’aportar 30.460 pessetes per tal de reforçar la resistència contra el govern. Les tropes de Sabadell anaren a defensar Sarrià, però no pogueren fer res davant el potencial bèl·lic de les forces del general Martínez Campos. El cantó de Sabadell va durar només dos dies i va ser l’única vegada que la ciutat va ser una entitat autònoma independent. El dia 11 arribà una columna governamental encapçalada pel tinent Narcís Barraquer, aquest va destituir l’Ajuntament federal de Crespí i el posà sota la presidència de Josep Antoni Planas, que tot i haver estat comissionat amb Crespí per la compra d’armes, havia dimitit de la Junta d’Armament i Defensa quan arribà a Anglaterra[12].
Pel que fa a la seva vida familiar, en sabem poca cosa, només que es casà amb Isabel Soler Casanovas[13]. El seu net fou Conrad Crespí i Vergés, també republicà i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen[14].
[10] BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edició reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.166
[11] Burgès, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edición reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.167
[12] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. ‘República i acció directa 1868-1904’. Ed. Riutort. Sabadell, 1975. Pàg. 9.16
Industrial tèxtil. Conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, component del primer grup de l’Acadèmia de Belles Arts, president de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, membre de la Junta d’Obra de la Parròquia de la Puríssima Concepció. Regidor en diverses ocasions
Descendent de família industrial. Els seus pares eren Francesc Llonch Font (fill de Rafael Llonch Matas) i Teresa Roca Joanico (filla d’Antoni Roca i Ancàs). Es casà amb Josepa Gambús Prats, amb la qual tingué dos fills: Pau i Romeu.
va aconseguir el títol de teòric tèxtil de l’Escola Industrial. Abans dels vint anys ja exercia la seva professió a l’empresa ‘Turull’, fins que el 1893 amb el viatjant de dita firma, Aurelio Garzón, i Miquel Baygual Casanovas, fundà la raó social ‘Baygual, Garzón i Llonch’.
Poc després d’establir-se amb una petita secció de telers, adquirí la casa d’una important filatura d’estam, sistema anglès, amb el qual va donar un gran impuls a la fabricació. Anys després, aquesta secció de filatura va ser ampliada amb una altra molt més extensa, formada per sis modernes i perfeccionades selfactines, a més, de les seves corresponents sales de preparació, doblatge i torçat que tenia a la ciutat veïna de Terrassa i que seguia funcionant.
També va perfeccionar i amplià la secció de telers, adquirint nova i moderna maquinària, fent que l’empresa creixés ràpidament. Els locals on tenia les diferents seccions es van fer petits i es va haver de construir una gran fàbrica a Can Feu, al costat de la carretera de Barcelona a Terrassa amb la fatxada principal enfront la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La construcció d’aquest edifici va començar el 1931, el va dirigir ell i els seus socis personalment. Llonch no va poder veure construïda la fàbrica ja que va morir el març de 1936. Poc després d’iniciar-se la Guerra Civil, la fàbrica va ser expropiada i s’hi van instal·lar els tallers de la SAF, s’hi construïen peces de l’avió rus conegut com a “Xato”[1].
Persona de arrels catòliques i va ser molt influent a la ciutat: Presidí la Conferència Sant Vicenç de Paul, va se conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, component del primer grup de l’Acadèmia de Belles Arts[2], ocupà la presidència de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, així com membre de la Junta d’Obra de la Parròquia de la Puríssima Concepció. Va construir diverses cases barates pels obrers i escrigué “Lo benestar de l’obrer” (1910)[3].
A nivell polític va ser diverses vegades regidor i tinent d’alcalde. L’any 1914 intentà que la en aquells moments Plaça Pi i Maragall (Plaça Sant Roc actual) tornés a dir-se Sant Roc, aquesta iniciativa va ser criticada per personalitats de la Lliga Regionalista, com Ferran Casablancas i Ramon Picart [4].
A la seva mort va ser substituït en la gerència pel seu fill major, Pau Maria Llonch Gambús, que havia començat a treballar a la casa paterna el 1917 com a teòric tèxtil.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[1] CASTELLS, Andreu. Informe de l’Oposició.O tot o res1904-1918. Ed. Riutort, Sabadell. Pàg. 14.25
Industrial. Amo de Suñer S.A, entre altres empreses
Procedia d’una familia modesta, el seu pare era porter de la fàbrica Llorens i Torra. El 1936 era comissionista per compte propi en el comerç de ferralla. Durant la Guerra Civil va marxar a la zona franquista, i a Astúries va establir contacte amb empresaris siderometalúrgics i es dedicà al comerç del ferro. Acabada la guerra, el 1939, va adquirir la foneria sabadellenca “Fills d’Antoni Blasi” del carrer Bosch i Cardellach, i el 1942 va crear la seva pròpia empresa de foneria de ferro, “Suñer, SA”, al barri de Covadonga, que va ampliar el 1944-45, comprant terrenys del carrer Covadonga, Calassanç Duran, Bonavista i Sentmenat[2]. És als anys 50 quan creix la seva influència amb la creació i participació accionarial en diverses empreses. El 1951 va adquirir el 50% de l’empresa siderometal·lúrgica asturiana Fábrica de Mieres, SA. Va ser un dels promotors de la “Unión de siderúrgicas Asturianas, SA (Uninsa)”, sorgida de la fusió de “Fábrica de Mieres”, “SIA Santa Bárbara” i “Duro Felguera”. A través de “Sociedad Comercial Láminados SA” va crear 15 societats filials i mig centenar de magatzems arreu d’Espanya. Tant la fàbrica Suñer de Sabadell com la de Mieres a Astúries, van ser dissenyades per l’enginyer industrial sabadellenc, Antoni Forrellad.[3]
El grup propietat de José Suñer estava format entre altres per: “Suñer SA”, i “Fundición Nodular” (1956)[4]en la qual van participar altres empresaris catalans com Josep Roca Soler (“Roca Radiadores, SA“) i Agustí Abad, així com empresaris asturians com Enrique García-Ramal, president del Sindicat del Metall i posteriorment, ministre de relacions sindicals.[5] Suñer, va diversificar les seves empreses: “Desfer” i “Diasa” (metall), “Catalanobalear de Transacciones” (immobiliària), “Pormo SA” (plàstics) i “Formo Levante” (formigó). Va formar part del consell d’administració de la Banca Garriga Nogués i el 1975 es va incorporar com a conseller del BANESTO.[6] Una reivindicació dels veïns del barri de Covadonga, especialment els que es trobaven més a prop de la fàbrica Suñer SA (situada al carrer Balmes núm. 73), era que aquesta tanqués ja que consideraven que les emissions d’aquesta atemptaven contra la seva salut i el mediambient.[7][8] El novembre de 2022 l’empresa va entrar en suspensió de pagaments.[9][10]
Conferència “Salvador Seguí i el pistolerisme a Sabadell (1917-1921)” que va tenir lloc al Museu Història de Sabadell (MHS), organitzada per la CNT. Soledad Bengochea va tractar la biografia de Salvador Seguí i jo vaig parlar sobre el pistolerisme a Sabadell. Aquí deixo les principals idees de la xerrada i la bibliografia utilitzada.
Antecedents i context
Les Principals famílies que havien dominat la vida política i econòmica de la ciutat, com els Turull perden influència i poder; (Pere Turull, aconseguí la seva riquesa del comerç amb les amèriques, Enric Turull incendià o s’incendia el seu vapor), així com els Cruells (terratinents). Apareix una nova burgesia: famílies com els Grau, Codina, Marcet, Llonch, etc. El Poder econòmic queda més difuminat.
En l’aspecte ideològic, els conservadors tindran com a portaveus el capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, i Ramon Picart de la Lliga Regionalista que el primer recolza.
I Guerra Mundial. La posició neutral d’Espanya permet l’exportació de productes a les potències bel·ligerants. Beneficia als més rics i es fan grans fortunes, venent productes tèxtils, carbó, etc. Però pels treballadors suposa un augment de preu dels productes bàsics a causa de l’inflació, continuen els problemes d’insalubritat i accés a l’habitatge, manca de carbó (hivern fred), jornades laborals maratonianes, etc.
La Llei de fugues. Aquesta llei tractava de la pràctica policial de simular una fugida d’un detingut i abatre’l amb aquesta excusa. El 1920 va ser reclamada per Martínez Anido, governador de Barcelona i utilitzada entre els anys 1920 i 1923, l’any que es va fer servir més, va ser el 1921, el gener d’aquest any va ser aprovada pel govern d’Eduardo Dato.
Com veurem, el pistolerisme a Sabadell va tenir poc ressò, a diferència de Terrassa. Segurament per aquest poder més difuminat de la burgesia local i en el meu parer sobretot per la instal·lació de la Caserna de la Guàrdia Civil inaugurada el 1913 i que seria clau en la dura repressió contra la Vaga de 1917 i com a cos repressiu i dissuasori de tota protesta obrera.
Cronologia d’atemptats a la ciutat i altres atemptats destacats
10/3/1919Disparen i maten a Manuel Bordones, fanaler que es va negar a secundar la vaga de la Canadenca i fereixen a un altre treballador.
11/2/1920 Dues explosions a la casa dels regidors Antoni Cusidó i altres dos a la de Jaume Brullet.
22/2/1920Assassinat deThéodore Jenny. A les 20:30h entren els encaputxats a casa seva. Es produeix una discussió i tiroteig, on son ferits els seus fill i Théodre és assassinat d’una ganivetada.
8/10/1920 19h. A la carretera de la fàbrica Grau (riu Ripoll) a Sabadell, a l’altura de Can Cuadras, uns desconeguts disparen contra el cotxe on anaven entre altresJoan Grau (President del Gremi de Fabricants) i el seu tintorer Mateu Iglesias amb cinc treballadors, des del cotxe responen disparant i es produeix un tiroteig.
La publicidad, 9 d’octubre 1920
30/10/1920: El policia Ribó, que prendrà part en la condemna dels acusats de l’empresari Théodore Jenny, va descobrir en una finca de Ca n’Oriach un taller clandestí que es dedicava a la construcció d’artefactes explosius després que la barraca on estaven s’incendiés.
19/11/1920: Onada de detencions. Son detinguts els sabadellencs Antoni Soler Cuadrat, Daniel Rebull Cabré i Ramon Requesens Miret. Així com Seguí i Companys.
30/11/1920: Assassinat de Francesc Layret, Joan Pont dels republicans federals de Sabadell el visita a la clínica Corachau de Barcelona. A Sabadell s’organitza una campanya per l’alliberament dels detinguts de la Mola, organitzat per Mujeres Republicanas del «Círcol» Republicà Federal, dirigides per Balbina Pi.
5/12/1920Gregori Daura Rauda, primera víctima del pistolerisme.
21/1/1921 El Gremi de Fabricants fa un homenatge a Joan Grau com a reparació de l’atemptat que va patir.
2/9/1921: Atemptat contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas al carrer Bonavista.
La vaga general revolucionària (13-18 d’agost de 1917). A Sabadell durà fins el dia 15.
Anteriorment, i com anècdota, el dia 20 de gener de 1917 tindria lloc un míting al Teatre Cervantes, de solidaritat amb els vaguistes de la Pobla de l’Illet, on hi va participar Salvador Seguí. En aquest míting, Bru Lladó va fer una crida a protestar i enderrocar l’estàtua de l’industrial i polític conservadorJoan Sallarès i Pla, que havia de ser inaugurada l’endemà.
El febrer de 1917 tingué lloc «la primera fase» de la revolució russa. S’enderrocà el govern autocràtic del tsar Nicolau II i s’establí un govern provisional de caràcter liberal. La notícia il·lusionà al moviment obrer com exemple per acabar amb els govern de caràcter autoritari.
El 13 d’agost de 1917 la CNT i la UGT convocaven vaga general a tot l’estat. La CNT la convocava com a Vaga General revolucionària i la UGT i el PSOE com a Vaga General política, però a moltes poblacions on el domini de la CNT era majoritari, també acabà participant a la Vaga revolucionària. Seguí estava a favor de la unitat amb la UGT, ja que aquesta era majoritària a llocs com Àsturies o Madrid, i si es volia que la vaga general triomfés calia la unitat entre les dues centrals. A la matinada, Sabadell es despertà amb les fàbriques paralitzades i el Govern declara l’Estat de Guerra. Segellen i clausuren l’Obrera i la Fraternidad Republicana Radical, via Massagué, 55. El 14 d’agost a la Taverna Gurugú (Cal Sacs i després actual Hotel Urpí) lloc de trobada dels treballadors, la Guàrdia Civil a cavall registrà els obrers, un dels Guàrdies Civils va ser tirotejat i va morir. Al Cambrer l’acusaren de ser el responsable, dictant-li la pena de mort però finalment va ser anul·lada. Els obrers reobriren l’Obrera i hissaren la bandera roja (en aquells temps els anarcosindicalistes també feien servir la bandera roja). Es formaren barricades al carrer calderón i estrella fins la Pl. Sant Jaume GC clausurà la Cooperativa La Sabadellenca. A les 23 hores arribà el regiment de Vergara. El 15 d’agost un canó del regiment de Vergara bombardejà l’Obrera, tot i està buida, i el “Diluvio”. Alcarrer Sant Quirzedisparen els militars des dels balcons, aquests contesten amb foc d’artilleria. Agafaren vianants del carrer Sant Cugat i els lligaren amb cordes posant-los davant les tropes com escuts humans. Es clausura la Lliga dels Drets de l’Home i les escoleslaiques. La Federació Obrera de Sabadell (FOS) inicià una campanya per recollir fons per arreglar les destrosses mitjançant postals amb fotos d’aquestes.
Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya i de Catalunya amb més morts, darrere de Barcelona. A Sabadell, un total 13 morts i uns 35 ferits i a Barcelona, 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat hi van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.
Postal amb les destrosses a l’escola de dins l’Obrera després de la vaga revolucionària de 1917
La vaga general de les subsistències (1918)
Va ser la primera vaga organitzada i feta per dones a Catalunya i Espanya.A Sabadell entre les principals organitzadores hi trobem les que en aquell moment dones del «Círcol» Republicà Federal, Fidela Renom (primera dona regidora de Sabadell per la Coalició d’Esquerres -Partit Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya-, creadora de la Lliga Laica Femenina, entre altres),Balbina Pi(amb el trencament trentista es va passar a la CNT-FAI) i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt formaren part de la direcció d’aquest moviment.
Balbina Pi
El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar els establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar.
S’inicià el dia 23 de gener amb unmíting al Teatre Cervantes (actualment es trobaria a l’Avinguda Onze de Stembre amb c/Sant Maties). Les sindicalistes i feministes Roser Dulcet i Llibertat Roldán demanraen la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del Mercat. A part de la rebaixa dels aliments bàsics, exigiren la supressió de l’impost d’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles. Una manifestació de dones obligà a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es dirigiren als comerços i els obliguen a rebaixar els preus. El 24 de gener una multitudinària manifestació de dones es concentrà a la Rambla. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, a la tarda tingué lloc una manifestació a la Plaça de la Llibertat. L’endemà s’organitzà un míting aPlaça Vallès, va ser prohibit, instaren a les concentrades a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa va ser dissolta als carrers de Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil, però finalment, aconseguiren reunir-se a la plaça de Pi i Margall (Sant Roc), on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió, se’ls hi negà adduint l’estat de guerra. El 26 de gener arribà una companyia de caçadors de Reusprocedent de Manresa, es clausurà la Cooperativa Sabadellenca i la Fraternitat Republicana Radical.
Teatre Cervantes, on es feien molts dels mítings que iniciaven les protestes obreres
La vaga de la Canadenca (1919)
El mes de març de 1919 a causa de l’aturada de les instal·lacions que la companyia tenia al Paral·lel de Barcelona. Es van detenir els components del comitè sabadellenc i s’enviaren policies a la ciutat. Els empresaris s’organitzaven en la Federació Patronal de Sabadell.
Del 6 de desembre 1919 a 11 de febrer de 1920tingué lloc un locaut total. El locaut era «l’arma» dels patrons per tal que els obrers deixessin de reivindicar més drets. Es tractava del tancament de les indústries fins que els obrers no tinguessin de què viure i renunciessin a les seves demandes. La Cooperativa ‘La Sabadellenca’ donava ajut als més necessitats. Aquesta entitat i el ‘Centre Sabadellenc’ van haver de tancar, igual que els sindicats.
L’Alba del dia 6 de desembre, tots els tallers i fàbriques de Sabadell aparegueren amb uns cartells penjats on hi deia:
Els elements patronals de Catalunya, enfront del manifest incompliment, per part dels obrers, de les bases de la Comissió Mixta el 13 del proppassat de novembre i cansats d’aguantar més l’anarquia hem acordat acabar amb aquest estat de coses que tants prejudicis causa a obrers i patrons
L’11 de febrer de 1920 s’obriren les fàbriques i els patrons acomiadaren els obrers més destacats. El 28 de març tingué lloc una nova aturada, la feina es reprengué el 4 d’abril, però a la tarda mateix els treballadors es tornaren a declarar en vaga per reclamar la llibertat dels sindicalistes novament empresonats. Després del dia 6, a la molt conservadora Revista de Sabadell deixaren d’aparèixer les notícies del que passava a la ciutat, en canvi informava dels fets a València, a Barcelona i a Terrassa, on sí que hi hagué enrenou.
El dia 14 d’abril hi hagué un nou locaut: Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada Mataró, Tarragona i la resta de ciutats fabrils estaven aturades. L’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga, i el secretari, Feliu Pascual i Carol, amb els regidors intentaren establir vies de negociació. Demanaren a la Mancomunitat que intervingui. A la vegada es lamentaren de l’absència de mesures coercitives, especialment les organitzacions patronals.
En aquests dos telegrames publicats a la Revista de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç demanà al president del Consell de Ministres i al Ministre de Governació, la intervenció del govern per reprimir els atemptats terroristes i el que anomenaven crims socials.
Gremio Fabricantes Sabadell protesta enérgicamente infame asesinato Guardias Civiles Barcelona y requiere inmediata y eficaz intervención Gobierno para reprimir severamente atentados terroristas y crímenes sociales que, a pesar de su frecuencia, quedan en la más absoluta impunidad colocándolos en un estado de anarquía impropio de un país civilizado. Presidente Codina
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
Cámara Comercio Sabadell protesta indignada contra repetición actos salvajismo de que han sido últimas víctimas, Guardias Civiles Barcelona y reclama urgente y enérgica intervención Gobierno para castigar culpables y acabar de una vez con la actual insostenible situación que ha de llevar al país al caos y a la ruina. Presidente Ponsà.
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
El 22 de febrer de 1920 dos desconeguts assaltaren la casa del fabricant Théodore Jenny mentre aquest sopava, l’assassinaren i feriren als seus dos fills. Theodore era copropietari de la fàbrica d’estam Jenny i Turull (Ca la Daniela).
L’assassinat de Theodore Jenny (1920)
Esquela de Théodore Jenny a La Veu de Catalunya, 19 de maig de 1920
Theódore Jenny
El 9 de maig de 1922, després de confessar sota tortures i d’un judici sense garanties, foren executats amb garrot vil a Barcelona, Victor Sabater Martínez (19) i Martí Martí Colomer (23), ambdós del ram de l’aigua.
Martí Martí i Víctor Sabater
Sabater i Martí, simpatitzaven amb Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la CNT, però no eren militants destacats dins el sindicalisme revolucionari. En el moment dels fets es trobaven a l’atur a causa dels constants tancaments d’empreses, locauts, i tenien antecedents per petits furts.
Els dos fills de Théodore van llençar cadires contra els assaltants i a un d’aquests li va caure la pistola, l’altre va reaccionar disparant-los i ferint de bala a ambdós. El que se li va caure la pistola va clavar un ganivet al pit a Théodore Jenny provocant-li la mort. Els agressors van fugir deixant mort a l’empresari i ferits de bala als seus dos fills.
Intent de robatori o atemptat com a resposta a les condicions laborals a la fàbrica? Théodore havia tingut problemes amb els seus treballadors ja que aquests no acceptaven la imposició dels nous horaris. Es desconeixia si Théodore estava vinculat amb el pistolerisme patronal, tot i que els seus fills si que eren membres del Sometent.
Les autoritats van rebre pressions del govern francès, el ser Théodore de nacionalitat francesa, el cònsol francès visità personalment la família l’endemà de l’assalt. La policia es va agafar al testimoni d’un noi de 17 anys de Sabadell anomenat Josep Peris i Sancliment, que es va presentar a comissaria l’endemà de l’atemptat. Peris, patia greus problemes psíquics, i a causa de la pobresa de la seva família, havia sigut acollit de petit a una casa de beneficència regentada per monges.
Peris va oferir a la policia fer de confident per descobrir els autors de l’assassinat a canvi de diners. Un dels policies però, va declarar al judici que va ser l’empresari Francesc Llonch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victor Sabater Martínez i a Martí Martí Colomer que van ser detinguts el 2 de març. El primer se l’hi va imputar ser l’autor de l’assassinat de Théodore i d’haver ferit als seus dos fills i al segon d’haver fet vigilància al carrer. Després de la detenció dels suposats responsables del crim, la policia va detenir un total de 32 anarcosindicalistes.
Els detinguts asseguts i darrere seu les autoritats. A l’esquerra Martí Martí, al centre Josep Peris i a la dreta Víctor Sabater (bigoti).
La Revista de Sabadell i les autoritats ja els van acusar de ser culpables, abans de ser jutjats:
…Las falsedades en que incurría el sujeto aludido, las contradicciones que se le notaban constantemente, la vaguedad con la que se explicaba. hicieron nacer ciertos recelos a la policía. Se hicieron otras indagaciones simultáneas y separadas, el resultado de lo cual fue recibir una confidencia acusándose al sujeto aludido como autor del asesinato… Practicando registro en la casa donde vivía Peris, calle Dr. Puig nª 11 habiendo encontrado una bufanda con varios alfileres de los llamados imperdibles y unos pantalones rayados, ambas prendas reconocidas por la criada de la casa Jenny. La noche del crimen la policía recogió en esta un botón de zapato que encontró por el suelo. En el registro efectuado hallándose dos zapatos llenos de barro, a los cuales faltaba el botón encontrado. Ayer mañana se sacaron fotografias de los tres aludidos sujetos, habiendo siempre, mucha gente delante de las Casas Consistoriales, ávida de ver a los criminales
«Captura de los autores del crimen de la casa Jenny», 2 de març de 1920
Durant el judici, Victor Sabater i Martí Martí digueren que s’havien declarat culpables a comissaria perquè els havien torturat i els hi havien dictat el que havien de declarar.
Diversos testimonis declararen que ambdós a l’hora del crim es trobaven al ball que es celebrava a «La Mata», però el jutge va rebutjar-los. En contra seu, va declarar la criada de Théodore, Pepa Alòs, que els va reconèixer com els assaltants al domicili dels Jenny. Van córrer rumors que va ser pressionada perquè declarés reconèixer-los com els autors de l’assalt, i es fa difícil pensar que pogués saber qui eren si anaven tapats amb bufandes.
L’historiador Andreu Castells va recollir les opinions de diferents personalitats sobre el crim:
Josep Gadea Vilarrubias de la família carlina dels Vilarrubiasli va dir que l’assassinat havia sigut obra de dos altres germans per “litigis d’herència”.
L’empresari i secretari local de la Lliga Joan Llonch va afirmar-li que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
Per Ángel Pestaña els assaltants eren delinqüents comuns sense cap connexió amb l’anarcosindicalisme
Pel sindicalista Josep Rosas i Vilaseca, els assassins eren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell, un d’ells es deia Pierre i anava a demanar diners sovint als Jenny, aquest el negar-se a donar-li més, l’hauria matat.
Pels anarcosindicalistesBru Lladó i Enric Mampel, els autors eren membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. Durant la trobada va tenir lloc una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari.
Judici i execucions
El judici contra els tres acusats, es celebrà a l’Audiència de Barcelona de l’11 al 13 de juliol de 1921. El judici va estar ple d’irregularitats i el 15 de juliol es va dictar la sentència:
Així, tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabater i Martí a la pena de mort al garrot vil,i Peris, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys i 8 mesos i 1 dia de presó per l’assassinat consumat, i 8 anys i 1 dia per intent d’assassinat dels fills de Théodore.
Diversos partits, entitats i sindicats de la ciutat demanaren la commutació de la pena de mort, el Círcol Republicà Federal, l’Ajuntament la CNT, etc. Lluís Companys, diputat per Sabadell en aquell moment, i el president de la patronal dels metal·lúrgic, Jaume Ninet, van reunir-se a Madrid amb el president Sánchez Guerra per intercedir i demanar la commutació de la pena.President de la Mancomunitat de Catalunya Puig i Cadafalch de la dretana Lliga Regionalista, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Una Comissió femenina sabadellenca va reunir 4.500 signatures que van ser lliurades a la filla del governador Martínez Anido.Del quatre al 6 de maig tingué lloc una Vaga General de solidaritat amb els condemnats. Tots els esforços van ser envà i el govern va mantenir la condemna a pena de mort.
El 9 de maig de 1920 serien executats a Barcelona amb el Garrot Vil:
Victor Sabater va negar-se a besar el crucifix, es dirigí al botxí Gregorio Mayoral dient-li:
-Tiene hijos?
El botxí li contestà afirmativament i Sabater li digué:
-Pues los compadezco, porque contigo deben pasarlo muy mal.
Sabater tampoc va voler que li cobrissin el cap amb un drap negre.
Martí si que va besar el crucifix, com a últim desig abans de ser executat, se li va permetre casar-se amb la seva núvia a la presó, amb ella tenia un nen de 3 anys.
Hemeroteca La Vanguardia, 10 de maig de 1922
La Humanitat 13 de novembre de 1931 Article on es recorda l’assassinat de Théodore i la pena de mort a Martí Martí i Victor Colomer
Per la opinió pública de Sabadell van ser dos caps de turc. La patronal buscava trobar uns culpables, realitzar un escarment públic i relacionar-los amb el sindicalisme, en una època on estaven augmentant les reivindicacions obreres i la força de la CNT. Es tractava de frenar per tots els mitjans, per exemple amb la “Llei de Fugues”, la organització dels treballadors i que aconseguissin les seves reivindicacions.
Institucions i personalitats encarregades de la repressió contra l’obrerisme
Pistolers al servei de la patronal
A Sabadell el Sindicat Lliure actuava sota el paraigües de la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círculo Tradicionalista. I Acció Mancomunada Patronal i Obrera creada per Mossèn Josep Cardona.
Enric Sarradell en seria l‘organitzador i ideòleg. Ultracatòlic, antimaçó, antimarxista i antisemita. Anteriorment Requetè. Cap de les organitzacions que actuaven com el Sindicat Lliure a Sabadell, també seria tresorer d’aquests a Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera va tenir un paper molt important com a Cap de Governació i Premsa i Inspector en Cap de Vigilància. És a dir, màxim encarregat de la premsa del règim i l’aparell repressiu a la ciutat.
Enric Sarradell
El règim franquista el va acabar apartant a causa del seu extremisme. Aquí deixo un fragment d’un dels seus articles després de la Guerra Civil, com a mostra del seu extremisme:
La proclamación de la segunda república en España, significa el contenido y el continente de una aberración política, varia y compleja que un siglo de liberalismo lógicamente inexorablemente abocaba al caos. Al socaire de la gran farsa democrática, con sus principios vacíos de lógica, pero plenos de sonoridades. España se precipitó en su declive… En un hartazgo de bienestar excesivo a sus méritos, el cuerpo social ya incontrolado por el estado, se entregó a la voluptuosidad de las lucubraciones de la fantasia de libertad sin ritmo ni causa. Cegó sus instintos de conservación de los valores vitales de la sociedad, para que la conspiración de ghetos y logias, asolara el país, con estremecimientos de orgía demoniaca
Manresa «Como se liquida una revolución», 26 de maig de 1942
Al servei de Sarradell i el Sindicat Lliure, trobem els pistolers: Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs i Pere Matas Castells
El sometent
El sometent era un cos paramilitar d’origen feudal per la defensa de les poblacions catalanes en temps de guerra i per perseguir els delinqüents. Durant els anys vint actuava com a força dissuasora davant possibles protestes obreres. Els sometents es passejaven sobretot a les nits, mostrant les seves armes. Es calcula que tenia uns 2.000 membres a Sabadell a principis del anys vint.
El Diari de Sabadell, com a portaveu ideològic de la Lliga Regionalista, publicaria articles favorables a aquest:
Podem, doncs, afirmar, en resum, que el pànic és una cosa que tendeix a desaparèixer, sinó per la força -el Sometent- pel fàstic per la massa durada
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (III)», 14 de gener de 1920
Al sometent com la Guàrdia Civil, no el poden témer més que els homes de mal instint, propensos a la rapacitat, al Crim i al desordre pel desordre
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (VI)», 18 de gener de 1920
La Guàrdia Civil
LaCaserna de la Guàrdia Civilva ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la CNT. El cost de l’edifici va ser sufragat per l’empresariat local, els principals industrials de la ciutat i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’ altra meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupava tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
Durant la Vaga General revolucionària de 1917, 600 Guàrdies Civils i militars van ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Els pistolers sindicalistes
Sabem almenys de tres anarcosindicalistes d’acció o preparats per si actuava el Sindicat Lliure.
Antoni Soler Cuadrat, un dels organitzadors de la Setmana Tràgica (anomenada Gloriosa pels seus convocants). Parella de la feminista Roser Dulcet. Entre 1913-1914 s’enfrontà amb els Lerrouxistes. El 1913: participà a la Vaga de la construcció. I el 1916 a la de paletes. Va ser empresonat onze mesos per les seva actuació durant la Vaga de la Canadenca. El 1919 deportat a la Mola de Maó.
Enric Mampel Martí. Teixidor, s’acostà a l’anarquisme amb la Setmana Tràgica, participà a la Vaga General revolucionària de 1917. Va ser empresonat i passà nombroses temporades a. l’exili, passà tota la dictadura de Primo de Rivera exiliat.
Francesc Duran, anarquista i vegetarià, amic de Mateu Morral. Es passà als trentistes, encapçalats per Josep Moix.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Del Terror a la Segona República. 1918-1936. Sabadell. 1980
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Publicacions entre 1919 i 1922: La Veu de Catalunya, El Diluvio, Diari de Sabadell, Mundo Gráfico, La Publicidad, La Vanguardia i Revista de Sabadell
Sabadell, 13 de novembre de 1920 – 5 de juliol de 2011
Va fer la guerra al bàndol republicà, amb l’anomenada “Lleva del Biberó”. De tendència catalanista, europeista, catòlica i democràtica liberal. Empresari metal·lúrgic, President del Centre Metal·lúrgic de Sabadell (1977 – 1983)
El pare era Francesc Sala Ramoneda, manyà i fabricant metal·lúrgic, durant la guerra fabricà bombes de morter i municions pel bàndol republicà, quan Pere tenia 16 anys, abans de ser mobilitzat per l’exèrcit republicà, passava per la fàbrica a ajudar-lo. Durant la guerra, la família Sala i Serra vivia a Matadepera i segons consta a la correspondència els hi va ser requisat el seu cotxe1. L’any 1947 es casà amb Ana Sanahuja Rovira.
El seu germà gran, Pere, capità metge d’aviació, el va col·locar a les Forces Aèries Republicanes (FARE) com a “Educando de Banda” (timbaler). Tenia també dues germanes, Josepa i Enriqueta.
Des de l’abril de 1938 fins a l’octubre, va estar a la caserna de Pedralbes. A l’octubre el van enviar al front del Segre, i el va treure l’oncle del pont amb ambulància, ell anava amb els sapadors i es dedicaven a volar ponts en la retirada per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. A l’arribar a Sant Iscle de Villalta va ser ajudat per Maria de Can Castellà que els hi portava menjar, estaven amagats en una barraca d’una vinya. A Sant Iscle, el gener del 1939 el van detenir les tropes italianes, i passà uns dies a Calella i després a Barcelona i altres poblacions. Aconseguí fugir i retornà a Sabadell, on es movia de nit i dormia al terra, estava en estat de xoc. L’Ajuntament el va cridar però l’oncle li va dir que no hi anés i va romandre amagat.
Amb la victòria franquista, el cap d’un temps el van cridar per fer el servei militar amb: Lluís Mas (Sabadell), Ramon Arús (Sabadell), Josep Mallofré (Terrassa), Josep Ballbé (Terrassa), Jan Domènech (Sabadell) i Ruiz; així com altres companys com Joan Arguelaguet, Boixaderas, Josep Oriade Llorens, els tres germans Casanovas, etc. Va fer la mili al regiment d’artilleria, 46, passà per Sant Sebastià (fins l’any 1942), Estella, Tudela (Navarra, octubre 1939), Eibar, Vitoria (a partir de 1943). El novembre de 1942 va ser llicenciat2 però de seguida el cridaren novament a causa de la ocupació nazi de la zona lliure de França.
La primera època de la mili a les seves cartes amb la família va descriure que les condicions eren molt dures. Però va fer una colla d’amics de la Federació de Joves Cristians, coneguts com a fajocistes (catòlics moderats), amb mossèn Tarrés, vinculats a l’escoltisme. Crearen una xarxa de solidaritat i aconseguiren millorar les condicions, assentant-se en una pensió. Estudiaven i feien exàmens a Terrassa (tenien permisos). L’any 1944 va aconseguir el salva-conduit per anar a examinar-se. La Federació de Joves Cristians a Sabadell estava formada per: Mas, Arús, Argelaguet, els germans Casanovas (Joan, Domingo i Calasans), Boixadera, Manent, Jan Domènech i Josep Oriach. Els fejocistes durant la Guerra Civil van seguir diversos camins, alguns van lluitar al costat de la república, altres al bàndol nacional i altres van aconseguir no anar a la guerra.
Va presidir el Centre Metal·lúrgic entre 1977 i 1983, ell i un grup d’empresaris liberals van aconseguir trencar amb el sindicat vertical i els sectors més immobilistes del règim. Convertint el Centre Metal·lúrgic en la veritable patronal de la ciutat. Fundat l’any 1961, el 1974 inicià una profunda reestructuració amb l’objectiu de crear una patronal fora del règim que es convertís en interlocutora i en rèplica al moviment obrer fortament organitzat i combatiu a la ciutat. Durant la vaga general de 1976, el Centre Metal·lúrgic es va convertir en la principal força empresarial de la ciutat, aconseguint pressionar al potent moviment obrer fent un locaut (el primer a Sabadell des d’abans de la Guerra Civil) i portant la iniciativa al final del conflicte. El paper d’Antoni Sala no es reduïa únicament a la reorganització de la patronal, sinó també a les tasques ideològiques, escrivint les editorials de la revista del Centre Metal·lúrgic.
Les seves aficions principals eren la lectura, especialment llibres de la Guerra Civil i el País Basc, del qual n’era un gran coneixedor; i la música clàssica, cada any, al desembre, enviava 500 cassets (després CD’s) als seus amics.
Correspondència Antoni Sala i Serra a Familiars (1932-1948)
1 Carta mecanografiada d’Antoni a Pere. Felicita el germà pel seu 28è aniversari. Té molta feina. Els hi han requisat l’auto de Matadepera. Comenta que Pere es troba a Castella la Manxa. Demà anirà amb el Ramon a la província de Lleida per veure si troba menjar pel bestiar. Matadepera, 12 de febrer de 1938
2 Carta. Pere informa als pares del seu llicenciament i la fi de la mili. Serà necessari que es matriculi a Terrassa de les assignatures de 1r d’auxiliar, perquè així podrà examinar-se al setembre. Vitoria, 21 d’abril de 1942
Industrial tèxtil i polític. Va militar a les Joventuts de la Lliga, va combatre amb el Bàndol Nacional i es va afiliar a Falange, cap local del “Servicio de Información e Investigación”. Tinent d’alcalde al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’alcalde d’Assistència Social (1945-1954)
Fill d’Antoni Taulé Soley i de Sofia Coll Gorina. Antoni Taulé (Sabadell, 29 de febrer de 1868 – 24 d’octubre de 1957) era l’amo de la fàbrica de cardes Taulé i cia, anteriorment anomenada Vídua i fill d’A.Taulé. Era el quart dels onze fills que tingué amb Sofia Coll: Feliciana, Joan, Maria, Antoni, Manuel, Joaquim, Josep, Sofia, Teresa, Francesc i Jordi. Antoni Taulé, es va casar amb Maria Blanes i Giralt, amb qui tingué tres fills.
Va residir durant 24 anys al carrer Sant Joan, núm. 35, a la casa familiar (Casa Taulé, patrimoni arquitectònic de la ciutat. Obra d’Enric Fatjó Torras per ordre de Taulé, transformada en Escola Taulé, després centre docent Escola Miralles-Salut i on en els últims anys fins el seu tancament (2018), hi havia l’Aliança Francesa.
Casa Taulé. c/Sant Joan, 35
Cursà estudis de primària i secundària a les Escoles Pies de Sabadell. Obtingué el títol de batxillerat universitari a l’Institut General Tècnic de Segon Ensenyament de Barcelona. L’any 1928 estudià comptabilitat i administració al centre de dependents del comerç i indústria de Sabadell. Va començar a treballar a la fàbrica familiar Taulé i cia, com a tècnic, muntador, manyà i constructor.
El 1930 començà a tenir contactes amb la política, militant a la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalana com a vocal de Junta. Entre 1930 i 1936 va ser membre del Patronat de l’Escola Industrial i de la Junta d’Assistència Social. Al principi de la Guerra Civil, va marxar de Sabadell i va combatre amb el Bàndol nacional. Tant els seus pares com els seus germans van ser detinguts per les forces del Front Popular. Ell va romandre mig any amagat a Barcelona, posteriorment va passar la frontera francesa, restant uns mesos a aquest país. Va passar a la zona nacional pel País Basc, com a voluntari de la FET-JONS a l’exèrcit franquista fins la fi de la guerra, participant a les operacions bèl·liques de Cantàbria, Àsturies, País Basc, Terol, Aragó, i Castella.
Un cop acabada la guerra, va ser nomenat regidor i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Entre 1945 i 1954, fou Tinent d’Alcalde d’Assistència Social, President de la Junta del Cementiri i Vocal de la Junta de Reconstrucció dels Temples Parroquials. Ocupà els càrrecs de President de la Clínica de Puericultura i Maternologia i també de la Junta del Santuari de la Salut. Fou President del Sindicat Agrícola de Sabadell, delegat de l’Institut Nacional d’Habitatge i vocal provincial de la Càmera Oficial Agrària. Va intervenir com a Secretari de la FET-JONS local durant tres anys i del Departament d’Informació i Investigació. L’any 1977 deixà tota activitat pública.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
‘Antoni Tauler i Soley, industrial carder i colombòfil’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 23 de setembre de 1989
Retrat de Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, president del Gremi de Fabricants, Conseller – Director del Banc Sabadell i diputat a Corts de la Lliga Regionalista
Fill de Joan Llonch Sanmiquel i Cristina Cañameras Sampere. Era nét de Feliu Llonch Matas, fundador del Vapor Llonch l’any 1840. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell. El 1916 al morir el seu pare, l’empresa “Juan Llonch y Hermanos” va passar a la seva titularitat. Francesc va dotar a l’empresa de seccions auxiliars, de filatura d’estam, amplià els telers i els aprests i acabats i va renovar la filatura de carda; aconseguint la màxima producció i perfeccionament dels articles.
Casa de Francesc Llonch, situada al carrer Cervantes, 43. Va ser construïda el 1897 per Eduard Mª Balcells i Buigas, posteriorment, el 1917 se li va afegir el segon pis. 25 d’agost de 2012. Viquipèdia. Autor: Marcos Brosel
A les eleccions generals espanyoles de 1918 va ser escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell com a candidat de la Lliga Regionalista, sent l’únic candidat de la història de la Lliga escollit en aquest districte. Va ser president i prohom del Gremi de Fabricants i de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial d’Arts, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de “La Electricidad, S.A”, empresa constructora de maquinària elèctrica, reformador del “Acondicionamiento y Docks”, secretari de la Unió Industrial i membre de la Comissió d’Aranzels. Com a conseller-director del Banc de Sabadell, va ser clau la seva intervenció durant la crisi del banc l’any 1926, evitant que aquest entrés en suspensió de pagaments, aconseguint negociar amb el govern espanyol i el Banc d’Espanya, una línia de descompte2.
“Llastima que ja tingui el passatge perquè de lo contrari auria vingut amb vosaltres. ¿Com deu anar tot lo de casa? perque suposo que tothom deu anular els pedidos y si s’ha de pagar serà un problema molt dificil donada l’actitud dels travalladors. Em fa será una tragedia que costará molts mils de diners y encara Deu faci que en poguem sortir sense estrellar-nos. Jo amb lo que passa á España soc molt pessimista per que tan si guanyen els uns com els altres tots els industrials en sortirem fets una coca en el sentit comercial; Pobre España com la deixeran entre uns y altres. Tot será miseria y ruinas”
Durant la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i es va haver d’exiliar3 En aquesta carta dirigida al seu fill, Joan Llonch Salas, expressa el seu pessimisme davant el curs de la guerra.
En aquesta altra carta, també dirigida al seu fill Joan, que es trobava treballant a la oficina de propaganda franquista organitzada per Francesc Cambó a Paris, li explica els seus problemes econòmics:
“Mañana marchamos mamá y yo para Salamanca. De allí iré á Bejar para ver si es posible hacer algo pues esto dura mas de lo que se suponia y creo que cuando menos hay que intentar ver si se puede ganar algunas pesetas. Ya que las pocas que hay se acaban. Aunque casi todos los amigos de aquí se me han ofrecido en que pida la ayuda que quiera no quisiera tener que hacer uso de tan sinceros ofrecimientos y prefiero buscar la forma de arreglarme solo.”
Durant la Guerra Civil la casa de Francesc Llonch va ser confiscada i convertida en el Departament Municipal de Cultura i el Laboratori Psicotècnic.
Després d’anar fins a Suècia, establir-se un temps a Béjar, a la zona franquista, finalment es va establir amb el seu fill Joan a Santesteban (Navarra), on va morir. Abans de morir però, el seu fill va rebre la notificació que s’havia produït una denúncia contra ambdós, per haver publicat diversos articles al “Diari de Sabadell”: “inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo”, i perquè havien facilitat diners al partit per pagar propaganda electoral. No va ser fins el 1939 que va obtenir l’expedient de sobresegut gràcies a les gestions que realitzaren el cirurgià i polític Josep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Coromines, i el cap local del Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS, l’industrial tèxtil i lligaire, Joaquim Taulé Coll5
Placa d’homenatge del Banc Sabadell a Francesc Mutlló Noguera i Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
1 Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
2 Martín i Berbois, Josep Lluís. ‘El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].
5. Martín i Berbois, Josep Lluís. ‘El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].
Sabadell, 8 d’agost de 1897 – 20 de març de 1969[1]
Josep Garcia-Planas Cladellas. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, amo de la fàbrica “Artèxtil”. Creador del barri de Nostra Llar de Sant Oleguer, conegut popularment com “les cases del Garcia”, destinades als obrers de la fàbrica.
Fill de Francesc Garcia Cladellas, funcionari municipal, cap de la secció de la Regidoria de Governació de l’Ajuntament que es cuidava del servei militar; i de Rosa Planas Lladó. Francesc Garcia Cladellas era de tendència liberal amb amics al “Círcol” Republicà Federal (CRF), entre els quals hi havia Salvador Ribé, Jaume Ninet, Joan Mora Adserà, Francesc Tomàs Solé, Josep Centellas Vilamunt i Joan Sala Rovira, entre d’altres[2]. Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell i s’inicià en el treball tèxtil molt jove a l’empresa Jaume Campmajó, amb despatx al carrer d’Horta Novella. Va parlar amb Campmajó de la intenció de crear una empresa pròpia, però aquest el va dissuadir oferint-li d’entrar a formar part com a soci de l’empresa, Garcia-Planas ho va acceptar. Més endavant va demanar una altra vegada al senyor Campmajó que l’excusés i el deixés marxar per crear la seva pròpia empresa, el senyor Campmajó va complaure’l, però amb la promesa que no establís l’empresa fins passats dos anys, a canvi li va entregar una considerable suma de diners pels serveis prestats. Josep va assessorar el seu germà Rafael que havia demanat la seva ajuda perquè muntés una petita empresa tèxtil al carrer de la Creueras[3].
Josep Garcia-Planas, a l’esclatar la Guerra Civil va marxar a Itàlia i posteriorment es va traslladar a Espanya, a la zona controlada pels franquistes, a Béjar (Salamanca), on va continuar treballant en el tèxtil i va ampliar i aprofundir els seus coneixements sobre la llana i la seva utilització en la fabricació de la mateixa. A Béjar, va adquirir i acumular llana a baix preu a causa de la pèrdua dels mercats catalans, i la va portar cap a Sabadell, on la va poder vendre a l’acabar la guerra a preus molt més alts. Primer va treballar amb el seu germà Rafael que s’havia quedat a la ciutat i tenia una petita empresa amb dos telers al carrer creueta, núm 2.[5] El seu germà es va retirar i Josep va començar la seva pròpia empresa amb la raó social “Josep Garcia Planas” al mateix lloc on s’havia establert el seu germà. L’any 1946 va fundar “Artèxtil” S.A com a continuadora de les activitats iniciades l’any 1930, dedicada principalment a la fabricació de teixits de llana i polièster[6]. La fàbrica es va construir sobre una superfície de 14.000 m2, donant treball a 37 empleats 47% homes i 53% dones[7]
Imatge del’entrada de l’Artèxtil. Aquesta part d’estil Bauhaus, es deixarà com a equipaments i a la resta s’hi construiran pisos amb una part reservada per una plaça. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Plànol de l’Artèxtil S.A. Fulletó Informatiu d’Artèxtil S.A. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
La seva empremta més important a la ciutat és la construcció de 334 cases unifamiliars pels treballadors de la seva fàbrica (Artèxtil), conegudes popularment com les “cases de Cal Garcia” i oficialment com la urbanització Nostra Llar, durant els moments més àlgids de la crisi de l’habitatge a Sabadell. Per portar a terme el projecte, li calgué vèncer moltes dificultats: l’erradicació de més de 47 barraques i 77 coves situades en el terreny adquirit mitjançant l’entrega als seus ocupants d’efectiu com a ajuda per la compra de terrenys i de material de construcció, demores en la tramitació, anuncis en el BOE, subhasta pública de les obres, i sobretot l’escassetat, en aquella època, dels materials necessaris, com ferro, coure, ciment, etc. També va ser un gran problema resoldre l’accés a la urbanització que obligà a la construcció d’un col·lector en el torrent de Sant Oleguer per a poder emplenar posteriorment el barranc que separava la urbanització del carrer Brutau, obre que l’arquitecte municipal Gabriel Bracons, en una conferència pública, va considerar-la la millor realització urbanística d’aquells anys per a Sabadell. [8] A finals d’abril de 1953 es va fer l’acte protocol·lari de col·locació de la primera pedra de les cases del barri.[9] A més de la seva activitat industrial i la construcció del barri, també va ser aficionat i mecenes de l’esport: Va donar el terreny per la construcció del Palau Municipal d’Esports i la creació del Poliesportiu Artèxtil i va ser membre de la junta del C.E Sabadell diverses vegades i vicepresident al costat del seu amic Josep Viver Puig (1899-1985).
Cases de “Cal Garcia Planas”, oficialment urbanització Nostra Llar, al barri de Sant Oleguer. A la part inferior apareixen les coves de Sant Oleguer. Sabadell, s.d. Autor desconegut (AHS)
Descobriment del monòlit dedicat al fundador del barri ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988
Els habitatges pels treballadores els va completar amb els següents equipaments[10]:
Col·legis catòlics i església:
Col·legi per 500 noies, donat a la Congregació de Filles de Maria Auxiliadora (Salesianes)
Col·legi per a 1000 nois, donat als Salesians (Col·legi Sant Joan Bosco)
Església Parroquial dedicada a Sant Oleguer, donada al Bisbat de Barcelona
En l’àmbit esportiu:
Poliesportiu per als seus obrers, amb piscina, pista de tennis i pista poliesportiva, amb vestuaris, bar i instal·lacions complementàries.
Terreny donat a l’Ajuntament per construir el Palau d’Esports
Terreny d’aproximadament 5.500.000 pams quadrats, donat a l’Ajuntament, per a fer un Parc Municipal i on posteriorment s’ha construït la Pista Municipal d’Atletisme, el Camp de Futbol, etc.
Serveis Públics:
Jardins públics, il·luminació, transformadors elèctrics, canonades d’aigua potable i de pou.
El nomenclàtor dels carrers es va basar en els noms de les principals ciutats llaneres del món, fet pel qual no s’han de canviar per les diferents tendències polítiques a l’Ajuntament.
El va ajudar en la creació d’obra social, Josep Calvet Pratginestós, sabadellenc, conegut en els cercles catòlics, professionals, muntanyencs i sardanistes locals. L’any 1942, Calvet ingressà a Artèxtil, i s’encarregà del servei administratiu per posteriorment ocupar la gerència fins la seva jubilació.
Garcia-Planas, va rebre nombroses medalles, premis i distincions:
A la Festa Major del barri de Nostra Llar de 1988 (21-23 de maig), l’Associació de Veïns del barri va anunciar que inauguraria per iniciativa pròpia un monòlit en memòria de Josep Garcia-Planas. El pressupost de 300.000 pessetes va sortir de les aportacions dels propis veïns, es va inaugurar el dia 21 de maig, feia 4 metres i es va situar entre els carrers Osaka i Sao Paulo. La seva base, de forma hexagonal, té un diàmetre de 3 metres. En el monument s’hi va col·locar una placa amb la inscripció: “Al fundador del barri, Josep Garcia-Planas, dels veïns de Nostra Llar”[11]. El mateix dia, es va inaugurar el “Club Social Nostra Llar”, situat al carrer Medellín, que va suposar un dels majors èxits assolits per l’Associació de veïns i per tot el barri en general. Josep Maria Garcia-Planas, va ajudar en la creació d’aquest club, cedint la casa de la seva propietat que es va
Medalla de plata al Mèrit al Treball, 28 de maig 1966. Ministeri de Treball
Premi Ciutadania de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
Fill Predilecte de la Ciutat, Ajuntament de Sabadell
Prohom del Gremi de Fabricants
Inauguració del Club Social Nostra Llar ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988
Va morir el 20 de març de 1969 als 71 anys, en el seu domicili familiar de Sabadell, situat al carrer Arimon, 24. Durant el seu enterrament, el penúltim alcalde franquista Josep Burrull, li va donar la Medalla d’or de la ciutat a Títol Pòstum de l’Ajuntament de Sabadell[12]. Des de l’any 2000, té una plaça en nom seu, situada a les “Cases del Garcia”, a la urbanització Nostra Llar de Sant Oleguer[13]
[1] EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987
[5] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió (Pàg. 235). UAB, Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, 2022
[6] EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987
[7] Fulletó informatiu d’Artèxtil. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
[8] Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell
[9] LA CIUDAD AL DIA. ‘Coincidiendo con la fiesta mayor de Nostra Llar de Sant Oleguer Inaugurarán un club social para el barrio’. R. Morales. Diario de Sabadell. Pàg.10. Divendres, 13 de maig de 1988
[10] ‘EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987
[11] FESTEJOS. ‘Nostra Llar de Sant Oleguer. Una festa Major ben especial’ Pàg. 13. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1988
[12] ‘Sepelio de los restos mortales de Don José García-Planas Cladellas (E.P.D.) A título póstumo, le fue impuesta la Medalla de Oro de la Ciudad’ Sabadell, 25 de març de 1969. Núm. 3917
Sabadell, 1858 – “Villa Antonio” de Badalona, 7 de març de 19231
Enric Turull i Comadrán
Industrial i economista, President del Banc Sabadell, Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i Diputat a Corts
Fill de l’industrial i polític conservador Pere Turull Sallent i de Maria Comadran Martínez, tenia dos germans, Pau i Joan (President del Gremi de Fabricants i de la Cambra de Comerç). Es va casar amb Rosari Sallarès Plà, amb qui va tenir tres filles: Maria del Rosari, Maria Assumpció i Maria Dolors. Industrial, continuà amb la nissaga tèxtil llanera familiar a Sabadell, que dominà la vida econòmica i política de la ciutat des de finals del segle XIX a principis del XX, fins que amb la seva mort es va acabar aquesta2.
Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell. Tingué nombrosos càrrecs: Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, President del Crèdit i Docks de Barcelona, Vocal de la Junta de Aranceles y Valoraciones del Reino, Director de la Companyia General d’Enllumenat i Acetilè de Barcelona, President de la Companyia Comercial Marroquí, President del Banc Sabadell i Diputat a Corts Provincials pels monàrquics durant dos períodes. Profundament catòlica, va ser membre de la Junta de l’església de Sant Feliu i de la Junta Constructora.
Va aconseguir una important subvenció de la Diputació provincial per crear l’Escola Industrial d’Arts i oficis, que es va utilitzar per reformar l’edifici de la Caixa de Sabadell i instal·lar-hi la seva seu. Va costejar el ganivet de Física, Química i Història Natural, aconseguint diners de la Caixa quan aquest va necessitar un edifici més adequat. Per iniciativa d’Enric, a l’edifici de la Caixa s’hi va crear la Biblioteca Popular i el Museu d’Art i Història. Aconseguí encaminar la construcció de la doble via del ferrocarril del nord entre Terrassa i Barcelona. Fou l’iniciador del Congrés de l’Exportació celebrat a l’exposició de Saragossa l’any 1908, del que va ser escollit vicepresident i va presentar una ponència sobre els bancs d’exportació. A casa seva es van reunir els industrials per obtenir energia elèctrica quan es van començar a desenvolupar les companyies pel desenvolupament d’aquesta força3. Així mateix, a condició de no fer-hi “varietats” que atemptaven contra la moral conservadora, va finançar la construcció del Saló Imperial a la Rambla, amb capacitat per 2.500 espectadors i obra de l’arquitecte Jeroni Martorell.4
En una conversa que va tenir l’historiador Andreu Castells el juny de 1976 amb Xavier Turull Crexell (branca Turull/Ventosa), aquest li explica que Enric va fer molts diners al ser un dels principals accionistes de la Companyia del Nord i concessionari dels vestuaris dels empleats. Aquest negoci va arribar fins a la RENFE.
L’any 1911 un incendi destruí el Vapor Turull o de cal Lau, situat a l’actual pàrquing del carrer Creueta, on només hi queda una part abandonada. Josep Maria Argemí es va quedar amb la societat Enrique Turull i el vapor.
“Cataluña Textil”, 1912
Va morir a Badalona el 7 de març de 1923, però el funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix de Sabadell el 22 de març.
Esquela d’Enric Turull Comadran
1 Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
3Pequeña Gaceta del régimen local. Extraordinario de Sabadell. ‘El Patriota’ (pàg. VI). Manuel Ribot i Serra. Redacció i administració: Banys Nous, pral. Barcelona, 1915
4 CASAMARTINA PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa i Museu del Gas, 2011. Pàg. 45
Conversa amb Xavier Turull Crexell, juny de 1976. Fons Andreu Castells. Evidències verbals (AHS)
Sabadell 17 de novembre de 1923 – 6 de juliol de 2001
Ricardo Royo i Soler. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Últim batlle del franquisme, va exercir com a tal del març de 1976 a abril de 19791
Fill de Ramon Royo i Robles, natural de Segorb (Castelló) i de Francesca Soler i Pratginestós de família sabadellenca.
Va estudiar el col·legi dels germans Maristes de Sabadell, fins l’any 1936 en què a causa de la Guerra Civil, es va canviar al col·legi Mercantil. Posteriorment, va completar cinc cursos de l’especialitat tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell, i va treballar a un parell d’empreses tèxtils fins que l’any 1949 amb el seu pare i el seu germà, van crear una empresa familiar de fabricació de teixits de panys.
De jove, va formar part de l’equip de bàsquet del Centre d’Esport Sabadell que a la dècada dels 40 i 50 del segle passat va aconseguir importants èxits esportius.
L’any 1950 va casar-se amb Maria dels Àngels Manent i Tarrats, nascuda a Mataró però pràcticament de Terrassa, ja que hi vivia des de que tenia un any. Amb la qual tingué dos fills, Ricard i Josep.
Formà part de diverses juntes d’entitats sabadellenques:
Vicepresident del Cercle Sabadellès i posteriorment en va haver d’assumir la presidència a causa de la dimissió del titular, en un moment complicat per l’entitat, ja que es trobava en litigi amb l’Acadèmia de Belles Arts.
Formà part de la junta directiva delGremi de Fabricants de 1967 a 1975, i en representació d’aquest càrrec, l’any 1971, va accedir al consistori de l’Ajuntament de Sabadell. Després de 3 anys, el 1974 amb la renovació parcial perceptiva del consistori, se’l nomenà primer tinent d’alcalde dins la Delegació d’Hisenda.
L’any 1976, al mes de febrer i durant la vaga general del metall, per renúncia del Batlle Josep Burrull, va accedir a l’alcaldia al març. En una entrevista a TeleXpress, va denunciar que havia demanat 19 vegades la seva renúncia davant les autoritats superiors, però mai va ser acceptada; que els ajuntaments formaven part del sistema anterior, i que ell i els regidors es trobaven sols:
“nosotros no pintamos nada”, “en el fondo somos unos parias”
“Sustituyendo a Burrull y tras dos años en el frente del Ayuntamiento. El alcalde de Sabadell ha dimitido 19 veces” Ángel Lacalle. TeleXpress, Catalunya. 14 de setembre de 1978
Ricardo Royo dirigint-se als ciutadans de Sabadell en motiu del centenari de la ciutat
Durant els anys 1977 i 1978 va ser president de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. També durant el seu càrrec va haver de fer-se càrrec dels actes de celebració del centenari de la ciutat, així com de la crisi del sector tèxtil.
Durant els seu mandat va separar-se de fer qualsevol declaració de cap tendència política o ideològica, per tal de no complicar els moments cap a la transició política que estava vivint el país i la ciutat. El 3 d’abril van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques. El PSUC va vèncer les eleccions amb 37.590 vots (43,72%) i 13 regidors, seguit de lluny pel PSC amb 17.721 vots (20,6%) i 6 regidors, CiU amb 16.833 vots (19,6%) i 6 regidors, i UCD amb 7.406 vots (8,6%) i 2 regidors.
Ricardo Royo va deixar el càrrec d’alcalde el 18 d’abril de 1979, que seria ocupat per Antoni Farrés (PSUC) el 19 d’abril, quan es va constituir el nou consistori democràtic. Royo no va assistir al ple d’investidura de Farrés. Durant la seva primera roda de premsa, Farrés va declarar: “Queremos fomentar la industria y el pleno empleo”, sobre els funcionaris municipals: “no habrán depuraciones… aunque los fraudes irán al juzgado”2
Ricardo Royo, comentant les eleccions amb el futur alcalde Antoni Farrés. Portada del Diario de Sabadell, any III-Núm. 285, 5 d’abril de 1979
El 25 de maig de 1979 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants3, a títol pòstum, ho va ser Francesc Monràs, director general del Banc Sabadell. La distinció de prohom era honorífica i es premiava la tasca a favor de la ciutat i del tèxtil en general. El 31 de maig es va fer un homenatge amb un sopar al restaurant de Can Font.
2 Primera rueda de prensa de A. Farrés. QUEREMOS FOMENTAR LA INDUSTRIA Y EL PLENO EMPLEO. Diario de Sabadell, any III-Núm.285 5 d’abril de 1979
3 “RICARD ROYO DISTINGIDO COMO”PROHOM DEL GREMI”. IGUAL DISTINCIÓN, A TÍTULO POSTUMO, A FRANCESC MONRAS”. Diario de Sabadell. Dissabte 26 de maig de 1979 (pàg.3)
Empresari tèxtil, fundador del que seria Grau S.A, una de les més grans empreses d’aprests i acabats de l’estat.
De petit va començar treballant en un molí bataner del costat del riu Ripoll, on els obrers també hi vivien. Va fer el servei militar a Cuba, colònia espanyola que es trobava en un moment d’agitació política amb l’aparició del moviment que reclamava la independència. Un cop llicenciat, es quedà uns anys a l’Havana i tornà a Catalunya a la meitat dels anys seixanta, abans de l’esclat de la guerra el 1868. Aquest mateix any creà la seva empresa d’acabaments, quan el propietari d’una empresa d’aquest ram anomenada Can Noi de la Laia, situada a la plaça del safareig, la traspassà al seu col·laborador. L’empresa era de petites dimensions, hi treballaven tres o quatre obrers.
Va aconseguir fer créixer l’empresa i la traslladà al carrer Montserrat i posteriorment, abans de 1890, a un edifici de la Rambla de Sabadell. No tenia estudis, va ser un autodidacta que volia seguir els pasos dels països industrialitzats del centre d’Europa. Viatjà a Bèlgica per veure com funcionaven les fàbriques a aquest país, i el 1895 patentà un sistema d’encongiment dels teixits, que anomenà “shrunck” —encongiment en anglès—.
Va morir el 1899 a l’edat de seixanta-quatre anys, el succeí el seu fill, Joan Grau Puig. Antoni Grau li va mostrar l’ofici abans d’entrar al negoci, amb disset any treballà en establiments d’acabaments i posteriorment continuà l’ofici a Anglaterra, Suècia i Noruega.
Sabadell, ? de juny de 1851 – 14 de gener de 19251
Josep Gorina i Pujol. Autor desconegut. FONT: Nomenclàtor
Industrial tèxtil. Conegut popularment com a “Josepet”. Hereu de l’empresa tèxtil del seu pare, Joan Gorina, una de les famílies més importants de la indústria tèxtil sabadellenca, juntament amb els Brutau, els Casanovas, els Corominas, els Llonch i els Turull.
Al acabar els estudis primaris va començar a treballar a la fàbrica del seu pare, Joan Gorina i Morató, creada a Sabadell el 1835. Al morir aquest, el 1836, Josep Gorina va heretar l’empresa, mantenint el seu nom fundacional, Joan Gorina, fins que el 1921 la rebatejà com a Joan Gorina i Fills, Successors. Josep Gorina, col·laborà amb Narcís Giralt i Joan Sallarès i Pla, va construir-hi la seva casa, i va ampliar i millorar les instal·lacions de la fàbrica al costat del ferrocarril, convertint l’empresa en una de les més importants de la indústria tèxtil sabadellenca. Conjuntament amb l’industrial Bonaventura Brutau va crear un grup escolar pels fills dels obrers. Es casà amb una filla del també industrial tèxtil Enric Turull i Comadran, Dolors Turull i Sallarès, amb qui tingué sis fills: Joan, Assumpció, Dolors, Josep, Roser i Joaquim.
Gorina va presidir el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç i de la Indústria, formà part de la Junta d’Administració de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i va ser vocal de Junta d’Arancels i Valoracions del Regne a Madrid com a representant del Gremi de Fabricants. Figura com un dels fundadors del Banc Sabadell l’any 1881 i de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, de la qual també en va ser President.
Durant la visita del Rei Alfons XIII a Sabadell, aquest va ser rebut a l’ajuntament, va visitar les cases barates i el velòdrom i la fàbrica Joan Gorina i Fills, Successors, on va ser rebut per Josep Gorina i la seva família.2
Va morir l’any 1925 a la seva casa situada al número 247 de la Rambla. L’Ajuntament del Dr Esteve Maria Relat va decidir posar el seu nom a un carrer de la ciutat situat al barri de l’Eixample, que comunica en paral·lel a l’avinguda de Barberà, la Gran Via i la Carretera de Mollet.3
Sabadell, 18 de setembre de 18931 – Carabanchel, 16 de gener de 19552
Gustau Vila “Grapa” a l’esquerra, Feliu Elias “Apa” al centre, i Joan G. Junceda a la dreta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986, (p. 78)
Dibuixant, caricaturista, membre de la Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (FLS-UGT) i empresari, conegut amb el pseudònim de “Grapa”
Va col·laborar en publicacions com “Solidaridad Obrera” (portaveu de la CNT), “La Rambla”, “Virolet” o “L’Opinió”. També en publicacions locals com “L’Almanac de les Arts”3, “Garba”, “L’Estevet” i “L’Esforç”4 o el “Vertical” (òrgan de la FLS-)5.Els seus dibuixos sobretot eren de to marcadament satíric i anticlerical, carregaven contra els privilegis i la hipocresia de l’església i la burgesia, i el recolzament de bona part d’aquests sectors al feixisme. Es va posicionar amb Josep Moix Regàs i amb el sector majoritari de la FLS que fou expulsat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’adherí a la UnióGeneral del Treball (UGT), durant l’enfrontament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) també realitzà caricatures satíriques contra aquesta6. Un cop consumat el cop militar es van penjar dibuixos seus de grans dimensions a diverses esglésies de la ciutat.
Dibuix i rodolí de Gustau “Grapa” sobre les reivindicacions dels cambrers al “Vertical” Òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS)
Gustau Vila va néixer al carrer de Riego de Sabadell, fill de Josep Vila i Tiga i d’Antònia Bergadà i Marimon. Després d’estudiar als Escolapis de Sabadell, començà a treballar com a aprenent de manyà i després com a mecànic carder a l’empresa de l’industrial sabadellenc Francesc Mullió i Noguera, al carrer de Manso, feina que combinava amb la seva gran afició i passió, el dibuix, participant a l’Acadèmia de Belles Arts. Participà en la creació del Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals de la FLS i participà en la Comissió de Propaganda de la FLS-UGT creada el 1936.
Amb la victòria del bàndol nacional es va exiliar a França on acabà al Camp d’Argelers, des del camp envià cartes amb dibuixos sobre el dia a dia al camp de concentració que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell.
Dibuix de Gustau Vila i Berguedà “Grapa” al camp de concentració d’Argelers l’agost de 1939
Gustau Vila. Autor desconegut, 1945 ca. (AHS)
Va retornar a Sabadell, sent denunciat i passant una setmana a la presó, va sortir d’aquesta gràcies a l’aval de l’alcalde Josep Maria Marcet. Finalment el 1946 va abandonar Sabadell i s’instal·là a Madrid on amb altres famílies sabadellenques va crear una fàbrica tèxtil al barri de Carabanchel. Va morir en aquesta ciutat, a l’edat de 60 anys.
5 Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Autor de la biografia: Pujadas Martí, Xavier. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. (pàg. 1440)
Castellar del Vallès, 15 d’octubre de 1873 – Sabadell, 17 d’agost de 1936
Industrial licorer, fundador de la Destil·leria Germà (1898) i propietari de l’Anís del Taup, mecenes de la cultura, president de l’Atlètic de Sabadell i el Centre d’Esports Sabadell, cofundador de l’Aeroclub Sabadell i el del Vallès, i alcalde de Sabadell
Va néixer el 15 d’octubre de 1873 a Castellar del Vallès. Els seus pares, Miquel i Antònia, eren de classe treballadora. Quan tenia 5 anys, es va traslladar amb els seus pares a Sabadell, on va fer la primària a l’Escola Pia. Als 10 anys va començar a treballar d’aprenent de cuiner, però el cap de poc temps va entrar a treballar a la fàbrica de licors dels germans Capellades, que estava situada al carrer Sant Oleguer, número 112. Posteriorment va aconseguir comprar l’empresa i l’any 1902, amb 27 anys, va crear la marca Anís del Taup a més de crear nombrosos licors. Va cuidar especialment la publicitat i el disseny de la marca, viatjant a París per aprendre dels models de cartells, targetes, ampolles, etiquetes i miralls que es feien. L’Anís del Taup va aconseguir fer-se conegut no només a l’estat espanyol, sinó també a Europa, Nova York i Argentina. L’any 1908 va aconseguir la Medalla d’Or a Saragossa i el 1920 la Creu al Mèrit i la Medalla d’Or a Milà.
Aficionat al futbol, mecenes de l’esport i d’entitats i esdeveniments socials i culturals
Pel que fa a la vessant esportiva, sempre va ser molt aficionat al futbol, i va presidir durant molts anys l’Atlètic Sabadell. També va ser president del Centre d’Esports Sabadell i tresorer de la Federació Catalana de Futbol. En altres esports, va ser el fundador de la Penya Ciclista Palomillas, president de Boxa Sabadell i membre de la Penya Automobilística Rin. A més va ajudar a joves esportistes sense recursos a tenir la oportunitat de poder competir.
Va col·laborar i participar en entitats com les colles de carreters a les passades de Sant Antoni Abad (dia dels burros), a esdeveniments com els Jocs Florals o la Festa Major a promoure i en finançar les colònies infantils d’estiu, Sant Jordi, o l’Homenatge a la Vellesa (jornada dedicada a la gent gran).
Alcalde de Sabadell després dels Fets del 6 d’octubre de 1934
A causa de Els Fets del 6 d’octubre de 1934, contra l’entrada de la feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern de la república de la Fraternidad Republicana Radical (FRR) -lerrouxistes- i amb la proclamació del president Companys de la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques; l’autoritat militar va nomenar Josep Germà alcalde per la FRR, exercint de batlle de Sabadell des del 13 d’octubre de 1934 fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936 (bienni negre), quan va ser expulsat després de la victòria de les forces del Front d’Esquerres. La FRR amb l’entrada de la CEDA s’havia anat dretanitzant, tot i que a Sabadell mantenia cert prestigi pel seu republicanisme i anticlericalisme. Josep Germà va morir assassinat a la cuneta de la carretera de Castellar a Matadepera a l’inici de la Guerra Civil, el 17 d’agost de 1936, quan tornava de les Arenes. Des del 25 de febrer de 2011 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom (1).
El 2013 un besnét seu, Ramon Comadran, va tornar a obrir l’empresa amb el nom de Destil·leria Germà, que el 2015 va guanyar la Medalla d’Or 2015 al Concurs Mundial de Brussel·les per la seva ginebra Dry-Gin Germà Premium. (2)
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Sabadell, 16 de juliol de 1817 – 16 de novembre de 1878
Retrat de Bonaventura Brutau i Estop. Autor Desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil cotoner. Pioner de la indústria tèxtil sabadellenca del segle XIX, va ser un dels primers a introduir els telers mecànics a la pròpia indústria.
Es va casar amb Rosa Manent i Camps i va tenir 7 fills: M. Àngels, Rosa, Àngela, Josepa, Bartomeu, Bonaventura i Jaume.
Seguí la tradició familiar, ja que el seu pare tenia una petita fàbrica de teixits de cotó al carrer de Sant Joan, núm. 28, fundada el 1836. El 1850 hi tenia 56 telers que funcionaven manualment i hi treballaven 75 obrers.
Brutau començà les activitats fabrils el 1854 constituint la Sociedad, Manent & Compañia” que va construir el Vapor Gran del carrer de Sant Pau on es produïen t”eixits de cotó, però el creixement de l’empresa l’obligà a buscar un nou emplaçament per desenvolupar les seves activitats. Així, el 1856 canvià de dominació social, anomenant-se “Bonaventura Brutau & Compañia” i es traslladà a l’anomenat Hort d’en Palà, al carrer de Sant Oleguer, cantonada amb Bosch i Cardellach, on construí el conegut com a Vapor Brutau, aquesta fàbrica feia el teixit complet del cotó (filat, teixit i acabats), i es va convertir en una de les indústries més potents de la nostra ciutat, tant per nombre de treballadors (181 obrers, 100 dones i 81 homes) com per la producció (disposava d’una màquina de vapor de 60 cavalls, construït per la Sociedad Navegación e Indústria “Nuevo Vulcano” de Barcelona) i el prestigi industrial. Com en el cas d’ altres xemeneies de vapors d’antigues empreses tèxtils de la ciutat, per recordar el passat tèxtil d’aquesta, s’ha conservat la seva xemeneia. L’expansió de l’empresa el dugué a instal·lar una filatura de cotó a Palau de Montagut (Girona), nom antic de l’actual Sant Jaume de Llierca, on fins i tot hi residí uns quants anys. El motiu de l’emplaçament d’aquesta fàbrica seria l’existència d’energia hidràulica que reduïa els costs de la producció industrial.
A la mort de Bonaventura Brutau els seus fills Jaume, Bonaventura i el seu gendre Bartomeu Terrades es feren càrrec de la continuïtat de l’empresa, i constituïren Sucesores de Bonaventura Brutau amb un nou impuls. Fabricaven filats i torçats de cotó jumel —tipus egipci— i el seu mercat era el de la península i les darreres colònies espanyoles. Tenien un despatx a Barcelona, Rambla de Catalunya, núm. 57 i 59.
El setembre de 1884, l’Ajuntament que presidia Joan Vivé va acordar posar el nom de Brutau a un carrer situat al barri de l’Eixample.
Homenatge a l’industrial proteccionista i polític conservador, Joan Sallarès i Pla.
Autor: Josep Clarà
Inauguració: 21 de gener de 1917
Monument noucentista a Joan Sallarès i Pla, col·locat al mig de la Plaça del Dr. Robert (anteriorment “Jardinets” o “pla de l’Os”). Es tracta d’una estàtua de bronze d’un home assentat i nu (representació del déu Mercuri) que sosté un caduceu amb símbols de la mà, d’un ull, d’unes ales i d’unes fulles d’olivera; i que apareix situada a sobre d’una peanya de pedra que consta de dues parts cúbiques desiguals. Una, la que actua com a basament del bronze, té a la part posterior un relleu negatiu: un anagrama que simbolitza l’activitat industrial i comercial (engranatge amb corona de llorer) amb el text virgilià “Improbus labor omnia vincit”. A l’esquerra del bronze, la segona part de la peanya, més alta que la primera, i en segon terme, té adossada una placa de pedra amb el retrat a mig relleu de Sallarès i Pla i el text: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901“.1 Va ser fosa a la fundació Barberi d’Olot. Joan Sallarès i Pla va morir l’any 1901 i el següent any, el Gremi de Fabricants proposà de fer-li un monument. No és fins a l’any 1912 que es constitueix una “Junta Magna” per construïr-lo. Es proposa situar-lo a la plaça Major, la qual hauria de dur el nom de Sallarès i Pla. La petició fou denegada. El 1915 Francesc Llonch, presideix la Comissió Executiva Monument Sallarès. El 1916 es decideix d’emplaçar el monument a la plaça del Doctor Robert, urbanitzada al començament de segle en el que havia estat solar de la Casa Meca (posteriorment seu de les Escoles Pies i actual seu de l’Ajuntament). El monument, obra única, es va inaugurar el 21 de gener de 1917, tot coincidint amb la festa de Sant Sebastià, patró del Gremi de Fabricants.2
El monument es va fer a partir de la recaptació del Centre de Dependents i la contribució de l’Ajuntament amb 3.000 ptes3. Quan es va inaugurar, hi havia una placa on s’hi podia llegir :“El Genio del Trabajo a Juan Sallarés i Plà. 1845-1901. Sabadell agradecido”. Durant la II la República, el 19 de desembre de 1937 es va canviar el lema de la placa pel següent: “Homenatge al geni del expert anònim que, sorgint de la massa obrera sabadellenca, ha sostingut, a través de generacions, el crèdit industrial i la riquesa de la ciutat”. Amb la victòria franquista es va eliminar aquest lema d’homenatge al conjunt dels treballadors sabadellencs, i es va restituir el seu caràcter de monument individual, col·locant una placa de pedra a sobre, amb el rostre de Sallarès i Pla i el lema: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901”, present fins a l’actualitat. Però com que la inscripció de la república és més gran que la placa de pedra col·locada a sobre l’any 1939, es pot veure que ha quedat com un pegat, el relleu on hi havia la inscripció de la república, surt per sota (veure foto).
El monument a Sallarès i Pla va estar envoltat de polèmica a causa de la oposició tant dels anarcosindicalistes ambBru Lladóal capdavant, com dels republicans federals. Bru Lladó animà públicament a la destrucció del monument un cop fos inaugurat. El comandant de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido va intentar convèncer als sindicalistes perquè aturessin les protestes i no intentessin destruir l’escultura, però les negociacions no van convèncer a Bru Lladó i als sindicalistes contraris al monument al líder patronal.
La nit abans de la inauguració del monument, el 20 de gener de 1917, dissabte a la nit, un dia abans de la inauguració del monument (el diumenge dia 21) tingué lloc un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Cervantes on intervingueren, Mossés, Batista, Salvador Robert Pera i Salvador Seguí4. Andreu Castells va recollir l’informe policial de l’acte on Bru Lladó va animar als presents a protestar contra la inauguració del monument i a destruïr-lo5:
Bruno Lladó del Sindicato de Oficios Varios dice que mañana se debe ir a protestar ante la estatua de Sallarés, que vendrá dia que el pueblo de Sabadell la derrumbará; que deben rebelarse [sic] y tirar la estatua; que deben rebelarse [sic] y tirarla estatua a tierra y no ir a trabajar hasta que haya desaparecido, que hoy son pocos, pero que un u otro sucederá. Manifiesta que se iban a hacer unas hojas para mañana, pero que ninguna imprenta ha querido hacerlos; que mañana vayan en grupo a protestar ante la estatua de Sallarés que seguramente por orden de la autoridad estará vigilada por guardias que lo guarden como un ladrón.
Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
Les paraules de Seguí segons el corresponsal de Solidaridad Obrera van ser aquestes:
Seguí dijo que el problema de las subsistencias se agrava más cada día. Censura enérgicamente la explotación que hace la burguesía y la poca honradez de los gobiernos que consigo trae aparejada una mayor miseria para el productor. Añadió que después de la guerra la crisis será mayor por lo que conviene engrosar los Sindicatos. Del exceso de trabajo se han aprovechado los explotadores. Acabó diciendo que la huelga del 18 fue una gran éxito e hizo un llamamiento para que engrosen las filas proletarias
Pel que fa els republicans federals, van realitzar una campanya contra el monument, recordant que Sallarès i Pla s’havia oposat sempre a tota reivindicació obrera i que era partidari de la intervenció militar espanyola a Cuba contra les reivindicacions d’autonomia i independència de la colònia, a més de donar suport a la brutal repressió contra els autonomistes i independentistes filipins per part de l’exèrcit:6
El dia de la inauguració del monument, la Plaça estava presa per la Guàrdia Civil. A l’acte hi van participar autoritats civils, militars, eclesiàstiques, així com diferents entitats cíviques de la ciutat i personalitats polítiques i de l’alta burgesia de Barcelona i Terrassa. També hi va participar la família de Sallarès i Pla, amb el seu nét Joan Oliver que encara era un nen i més endavant es convertiria en el conegut escriptor i poeta “Pere Quart”.Una multitud de sindicalistes es van reunir per protestar contra la inauguració de l’escultura i van protagonitzar una sorollosa xiulada i el llançament d’ous plens de quitrà, la protesta va acabar quan la Guàrdia Civil va decidir carregar contra els manifestants, detenint-ne a dos d’ells, que foren alliberats poc després per pressió de l’alcalde Andreu Camps Panedès.7
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’estàtua realitzada per Josep Clarà a la Plaça del Doctor Robert, també té una escola amb el seu nom al costat del Parc Central del Vallès. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un cèntric carrer.8
1 Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
5 Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
7 Entrevista d’Andreu Castells a Joan Rosas Vilaseca. Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16.
8 ‘Nomenclàtor’. Joan Sallarès. carrer de, Ajuntament de Sabadell
Empresari tèxtil i polític republicà, primer com a regidor del “Círcol” Republicà Federal(CRF) i posteriorment es va passar a les files del Partido Radical (lerrouxistes). Va proclamar la II República a Sabadell el 1931 i va ser un dels impulsors del camp d’aviació, actual aeroport de Sabadell, i del soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat.
Va ser assassinat per una Patrulla de Control a Martorell el 25 d’agost de 1936, segurament com a venjança per haver-se passat a les files Lerrouxistes i haver recolzat el govern del Partido Radical i la cada vegada més feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) durant els fets del 6 d’octubre. Després d’aquests, va ser nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat (intervinguda) del Sindicat Vinícola de Martorell, fins la victòria de les esquerres el 1936.
Es casà amb Mercè Casanovas i Vila, i tingueren dos fills. Heretà del seu pare l’empresa La Constructora Mecànica. Ninet & Co., dedicada a la construcció de telers i maquinària general. Compaginà l’empresa amb la seva tasca política en el “Círcol” Republicà Federal (CRF) i en els últims anys en el Partido Radical de Lerroux. Va presidir l’agrupació de metal·lúrgics, escrivia sovint a la premsa local i organitzava mítings polítics.
El 1920 quan es produí l’assassinat de l’empresari tèxtil Théodore Jenny, va anar a Madrid juntament amb Salvador Seguí per demanar al president del govern que indultés als dos joves sabadellencs Martí Martí i Colomer i Víctor Sabaté, injustament acusats de l’autoria i condemnats a garrot vil.
El 1921 va denunciar i desmantellar l’Agència Custos que tramitava falsos expedients d’inutilitat, per als que volien evitar anar a la guerra d’ Àfrica, pagant entre 1.500 i 3.000 pessetes. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat. L’any 1926, en una situació complicada, la nova junta del Banc Sabadell va rebre el suport de Ninet i els federals.
Participà activament en la Mútua Sabadellenca d’ Accidents. El 26 de febrer de 1930, Ninet va sol·licitar durant una assemblea el vot de censura per als consellers cessats i que es nomenés una comissió investigadora, la proposta va ser aprovada per majoria. El 10 de juny de 1930 Ninet fou nomenat membre del consell, càrrec que va ocupar fins el 1935.
Ninet va ser el principal impulsor de la creació d’un camp d’aviació a la ciutat, que posteriorment es convertiria en l’aeroport. Pensava que aquest era de vital importància per incentivar i diversificar la metal·lúrgia. L’any 1931 va proposar comprar els terrenys de Can Daví per convertir-los en camp d’aviació, el projecte de Ninet es va convertir en realitat el 1933, quan ell estava fora de la política local, mitjançant un crèdit de la Caixa de Sabadell d’un milió de pessetes.
A part del camp d’aviació, l’altre projecte destacat que va impulsar va ser el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat. La companyia per tal d’estalviar-se diners volia que el tren passés per la superfície (pel carrer Horta Novella), Ninet i la oposició del “Círcol” Republicà Federal (CRF) de què en formava part, s’hi va oposar i va aconseguir que el govern central aturés el projecte fins el centre de la ciutat, així doncs, el tren es va inaugurar fins la carretera de Rubí. Posteriorment la companyia va seguir la construcció del ferrocarril però soterrant les vies fins a l’estació de Sabadell-Rambla, l’arquitecte del túnel que anava de Gràcia a Sabadell-Rambla va ser Francesc Izard. El 25 de setembre de 1925 es va inaugurar l’estació.
El 14 d’abril de 1931 després de la victòria de les forces republicanes a la ciutat, Ninet va proclamar la II República des del balcó de l’Ajuntament. L’alcaldia la va obtenir el seu company del CRF Salvador Ribéi a ell el van acabar nomenantgovernador civil de Teruel. Al cap de poc temps va dimitir, va fixar la seva residència a Barcelona i decebut amb el seu partit, es va afiliar al Partido Radical de Lerroux. Després dels “Fets del 6 d’octubre de 1934”, fou nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat en el Sindicat Vinícola de Martorell. Als inicis de la Guerra Civil, el 25 d’agost de 1936 una patrulla de control el va capturar al seu domicili, se’l va endur al Sindicat de Martorell i l’assassinaren. Després de l’assassinat la família de Ninet abandonà Sabadell i s’instal·là a València.
