Sabadell, 18 de juliol de 1912 – 5 de desembre de 1983
Antoni Forrellad i Solà. Autor desconegut. nomenclàtor
Enginyer industrial i empresari
Fundador de dues de les principals empreses del metall de Sabadell: L’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES)i de l’empresa de compressors hermètics per frigoríficsUnitat Hermètica (1962)
Provinent d’una família benestant, però no burgesa, el seu pare, Narcís Forrellad Soler, es dedicava al comerç de caps de carda per la filatura i políticament simpatitzava amb Francesc Cambó i la Lliga Regionalista/Lliga Catalana. La seva mare, Lluïsa Solà Juliana, era l’hereva de la masia Can Solà de Sant Cugat.
Estudis i professió
Va realitzar l’ensenyament primari i el batxillerat als Escolapis de Sabadell entre 1917 i 1929. Posteriorment ingressà a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on es va graduar poc abans de l’ inici de la Guerra Civil, i més tard s’hi va doctorar. Va realitzar classes nocturnes al Col·legi Mercantil entre 1931 i 1933, mentre estudiava.
Guerra Civili postguerra
Durant la Guerra Civil, exercí com a director de l’ Escola Tèxtil i de l’Escola d’Arts i Oficis. Va donar classes de batxillerat a l’ Institut M.B Cossio i a l’Escola de Comerç Valentí Almirall, creades pocs mesos després d’esclatar la guerra. Un cop acabada la guerra continuà donant classes, però va acabar abandonant la docència per dedicar-se a la seva professió d’enginyer industrial. Al final de la guerra es va adherir a Falange, tot i ser més proper al catalanisme conservador de la Lliga, va exercir de delegat local de Educación y descanso i cap del Sindicato de Profesiones Liberales.El 1940 va ser nomenat enginyer municipal de Sabadell, càrrec que ocupà fins el 1952 i que exercí també a Castellar del Vallès. El 1941 es va casar amb Esperança Bracons Tatché amb qui tindria un fill, Hermen, que moriria als 48 anys a causa d’una crisi cardíaca.
Activitat industrial
Amb Josep Salvador va crear el 1945 l’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES) Creador de l’empresa de compressors hermètics per frigorífics, Unitat Hermètica (1962), successora de l’empresa Electromecànica Papell (que havia adquirit poc abans) i que acabaria fusionant-se amb la sueca ASEA el 1967, així com una de les principals empreses de compressors hermètics per frigorífics, la Unitat Hermètica, el 1962, posteriorment anomenada Cubigel, adquirida el 2012 per l’empresa xinesa Huayi.
Va dissenyar moltes de les fàbriques de Sabadell i també en va dissenyar a Catalunya i Espanya. A la ciutat de Sabadell: La fàbrica de Can Marcet, la de Rocamora, Suñer i Fytisa i ASEA-CES del qual en fou l’accionista principal. A Montcada la Fabril Comadran o a Astúries la Fábrica de Mieres. Va participar a la comissió d’estudis per solucionar el problema de l’aigua que va comportar la creació de la Companyia d’ Aigües de Sabadell (CASSA), veient que el creixement de la ciutat de Sabadell feia que no pogués abastir-se únicament amb aigües del Ripoll, va aconseguir el transvasament a la ciutat d’aigua del Ter. També va redactar el projecte per portar aigua a Barcelona des de Vallvidrera.
Protesta dels treballadors de Cubigel contra els 162 acomiadaments per la Gran Via de Sabadell. Gener, 2012
Altres empreses importants de Forrellad van ser Construcciones Eléctricas Figueras, absorbida per ASEA-CES, Aparatos de Control y Regulación Automática (ACRA), Cubigel S.A de fabricació de glaçons absorbida per la Unitat Hermètica, Frical S.A de bombes de calefacció, Danfoss Española SA, de producció de controls automàtics amb llicència danesa, Laminados de Aluminio Especiales SA d’ evaporadors d’ alumini per a frigorífics i Moderntint SA, d’ acabats tèxtils en societat amb la família Corominas.
Activitats financeres, polítiques i socials
A part de les seves activitats empresarials, una altre tasca important de Forrellad va ser la de financer. Entre 1956 i 1964 va ser conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Des del seu càrrec de conseller de l’entitat, va impulsar el finançament de l’ampliació de l’Escola Industrial i la creació del Centro de Cálculo de Sabadell el 1963. El 1961 va finançar la creació del Centro de Estudios Sociales, entitat que va invertir en la construcció d’habitatges socials a través de l’empresa VISASA. Durant la seva presidència, l’entitat va viure un creixement i la seva estructura directiva es va professionalitzar, així mateix va adquirir el Bosc de Can Deu. Forrellad va ser membre de la Fundació Bosch i Cardellach, va participar activament en la comissió d’urbanisme i va promoure el premi en memòria del seu amic i de qui havia estat deixeble, l’historiador i intel·lectual Miquel Carreras Costajussà, assassinat o enviat a morir al front republicà.
De tendència catòlica, catalanista i conservadora, però partidari de la doctrina social de l’Església. Forrellad el 1958 va crear la Asociación Católica de Dirigentes de Sabadell, vinculada a Acción Católica i que agrupava aquells empresaris amb més consciència social que representaven els sectors cristians moderats de l’empresariat. Aquesta entitat pretenia actuar als barris i pressionar a l’Ajuntament per tal de combatre la falta d’habitatge i serveis que patia la nova immigració provinent del sud de l’estat i amb Caritas va desplegar una xarxa d’assistents socials als barris, xarxa que no va aconseguir pal·liar eficaçment la manca de serveis i habitatges dignes i que no començà a ser resolt fins l’entrada de la democràcia. Forrellad era ben vist per part dels treballadors, ja que a les seves empreses es cobraven sous més elevats i no acomiadava als treballadors detinguts per motius polítics.
S’incorporà al consell d’administració de Banca Catalana i el 1965 fou nomenat vicepresident del Banc Industrial Català (BIC). Va participar activament en projectes com Òmnium Cultural, Caritas, en la creació de l’Enciclopèdia Catalana, i es va acabar afiliant a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). S’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el 1975 impulsà una trobada d’empresaris sabadellencs amb Jordi Pujol. Amb el restabliment de la Generalitat, va formar part del Consell Català d’Ensenyament, del Consell de Treball de la Generalitat i presidí l’Institut de Reinserció Social. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
La seva mort va coincidir en el moment que va sorgir la crisi de Banca Catalana. Forrellad va ser un dels 24 consellers i executius de Banca Catalana imputats el 1984 pel Fiscal General de l’estat, tot i haver mort al 5 desembre de 1983 a causa d’un vessament cerebral. El novembre de 1986 tots els imputats van ser absolts. El 7 de desembre de 1983 va rebre un multitudinari funeral (més d’un miler de persones hi van assistir) a l’església de Sant Fèlix.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Diario de Sabadell, 8 de desembre de 1983
Diario de Sabadell, 17 de febrer de 1984
Benaul, Josep Maria. Antoni Forrellad Solà a Cien empresarios catalanes. LID Editorial Empresarial, Madrid, 2006.
Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), empresari i escriptor. Exercí de regidor de cultura durant la II República. A la Guerra Civil es va afiliar al PSUC i va ingressar al Servicio de Inteligencia Militar (SIM)
De família treballadora, fill de Ramon Sarrà i Rodó i d’Isabel Serravinyals i Sebastià, es quedà orfe de mare als 13 anys. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell i posteriorment a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona. De ben jove comença a exercir de comptable en diversos despatxos de la ciutat i expert en costos i organització comercial a S.A. de Pentinatge i Olis Gambús, un cop acabada la jornada, a les nits impartia classes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell. El 1923 es va casar amb la sabadellenca Emilia Carbonell i Espau, amb qui va tenir quatre fills. Sarrà va impartir conferències sobre art, literatura, música, filosofia i, sobretot, sobre l’educació.
El 1933 es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per simpatia ideològica i perquè hi tenia amics com Lluís Companys, que en aquells moments era diputat per Sabadell. Com a regidor de cultura de l’ Ajuntament de Sabadell de 1933 a 1939, el 23 d’abril de 1933 es va celebrar per primera vegada el Dia del Llibre al carrer, l’Ajuntament regalava llibres als escolars de totes les escoles públiques de la ciutat, per tal de conscienciar a alumnes, professors i pares, de la importància de la lectura, aquesta pràctica es portaria a terme per última vegada el 1936. El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar edificis en desús (bona part d’ells d’ordres religioses que havien marxat l’ esclatar la guerra) i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, la majoria antics col·legis religiosos que van ser incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.
L’Escola Industrial es desdoblà en dos centres: L’Escola Tèxtil amb les especialitats de Filatura, Teixits i Tintoreria i l’Escola d’Arts i Oficis que comprendria les branques de Paletes, Fusters, Pintors, El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.
El 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic, que tractaria de desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 pretenia observar i dictaminar aquells infants amb problemes. Però a part el Laboratori Psicotècnic hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. El Laboratori Psicotècnic comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo i Barrios, el metge Joan Mallofré i Manyosa i la mestra Maria Vinyes i Mayola i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.
El laboratori psicotècnic es va instal·lar al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch Salas,
Sabadell, abans de la Guerra Civil no disposava de cap centre oficial de segon ensenyament, els dos-cents estudiants s’havien de desplaçar fora de la ciutat o preparar-se a centres privats. En aquests últims anys de la República es van emprendre dos actuacions importants en aquest àmbit:
La creació de l’Institut-Escola que començà a funcionar el 15 de desembre de 1936. I la creació de l’Institut Obrer de segon ensenyament que depenia directament del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts del govern de la República; aquest institut tenia com a objectiu donar accés als estudis superior a aquells obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys, el material era gratuït i aquells treballadors que es veiessin obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.
Sarrà també va exercir com a Interventor de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada SA de Peinaje EC.
Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys a l’Institut Escola M. B. Cossío, acompanyat de Lluís Casals i Garcia (a la seva esquerra, amb bigoti), el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals, i l’alcalde de Sabadell, Josep Moix i Regàs, entre altres. Sabadell, 16 de març de 1937 (autor desconegut / AHS).
Apart de la gran tasca de Sarrà i la regidoria de Cultura, hem de tenir en compte també totes les iniciatives de les organitzacions obreres, com la dels anarquistes amb el pedagog Edgardo Ricetti a la Granja Escolar Camperola de la Masia de Ca n’Arguelaguet, que pretenia una educació integral amb la natura i que va acollir una cinquantena de nens refugiats de Madrid. El 1937, Sarrà va ser nomenat president de la Federació de Municipis Catalans i membre destacat del Consell de l’ Escola Nova Unificada (CENU), l’organisme de la Generalitat que vetllava per l’educació de tots els infants de Catalunya. Amb l’avanç de les tropes nacionals, el febrer de 1939, va marxar tot sol cap a França. Va ser internat al camp de concentració d’Argelers on es retrobà amb la família, i el novembre s’exiliaren a Santiago de Xile, on van adquirir diversos terrenys de vins i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes, va ser un dels primers empresaris de Xile que va adoptar voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que adoptaria la legislació xilena. El govern xilè el va nomenar delegat del gremi de vinaters al Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca. En l’àmbit cultural a l’exili, va ser membre del Centre Català, president de la Mútua Catalana, dirigent de l’ Agrupació Patriòtica Catalana, així com un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb els sabadellencs Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. El 1962 va ser el secretari dels Jocs Florals a l’exili, que van tenir lloc a Santiago de Xile, presidits per Margarida Xirgu.
“Cant a la ciutat obrera“, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal. Editat a Mèxic el 1959. Amb aquest llibre va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961. El 1933 havia traduït del francès, “Caliban parla” de Juan Guéhenno, editat per publicacions La Fona de Sabadell.
Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
DD.AA La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986
Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7
Sabadell, 29 de novembre de 1866 – 13 de juny de 1926
Industrial vinculat al Gremi de Fabricants i a les entitats patronals d’aquest, també molt influent en l’àmbit cultural, esportiu i polític de la ciutat
Va néixer el 29 de novembre de 1866 en el domicili patern del carrer Montserrat núm. 2 i va moriar a la mateixa ciutat el 13 de juny de 1926 al seu domicili del carrer poeta Maragall núm. 3. Fill de l’industrial Antoni Grau Gambús (“Aprestos de Antonio Grau”) i de Rosa Puig i Vallcorba. Tenia tres germanes i un germà (Josefa, Conxita, Domingo i Carmeta).
L’any 1895 es va casar amb Teresa Molins i Vidal amb qui va tenir dotze fills. El 1901, quan ja havia mort el seu pare, va traslladar la fàbrica al costat del riu Ripoll, on hi havia l’antiga fàbrica Corominas.
Primer president del Centre d’Esports Sabadell
Joan Grau va ser president del Centre d’Esports Sabadell, des de la fundació de l’entitat, l’any 1903, fins el 1910. Durant el seu mandat el club comprà uns terrenys a la Creu Alta, on es construí el que fou considerat un dels millors camps de futbol de Catalunya de l’època. També va ser vicepresident primer de la Federació Catalana de Futbol (1906). Pel que fa a altres entitat esportives de la ciutat, va ser president del Cercle Sabadellès.
Influent industrial i polític catalanista
El 17 de novembre de 1910 per iniciativa de Grau, la Unió Industrial presidida per ell, aprovà crear una Caixa de Pensions Obreres, per tal d’establir una via pactista entre patrons i obrers. Primer es va posar en pràctica pels filadors d’estam, a base d’un capital de garantia d’una setmanada per cada obrer.
Va ser membre vocal-patró de la Junta de Reformes Socials des de la seva constitució l’any 1909 fins el 1923, òrgan mediador creat per la patronal on hi participaven tant empresaris com treballadors per tal d’ evitar la conflictivitat obrera.
President de la Secció d’Aprestos i Tints de la patronal Unió Industrial de 1910 a 1911, també exercí com a president de la Unió Industrial de Sabadell (UIS) a partir de l’octubre de 1920. Membre fundador de la Mútua Sabadellenca d’Accidents (coneguda com la Mútua dels Amos, actual EGARSAT), vicepresident del seu primer consell d’administració; president de la Societat d’Auxiliars de la Indústria Tèxtil, creada el 1920 com entitat independent de la UIS, principal impulsor de la Federació Patronal de Sabadell (predecessora de la UIS), i president del seu consell directiu. Vicepresident delGremi de Fabricants (1921), president d’aquest (1923-1924), i fundador de la “Unión téxtil Exportadora S.A” (1924).
Políticament de tendència catalanista conservadora, va militar al Centre Català i a la Unió Catalanista. Secretari del Sector Agrícola, Indústria i Comerç del Centre Català (1892-1893), delegat de la Unió Catalanista a Reus (1893) i a Girona (1898) i regidor a l’Ajuntament de 1914 a 1915, membre de la Comissió de Foment, tercer tinent d’alcalde, delegat municipal de la Junta d’Aigues i de la Junta d’Habitacions Barates i membre de la Comissió Especial de Subsistències de 1916 al 1917.
En l’àmbit cultural va ser un dels impulsors de l’Orfeó de Sabadell (1904) i fundador de l’Associació de Música.
Els atemptats de 1920: El pistolerisme i la “Llei de Fugues”
L’11 de febrer de 1920 esclataren dues bombes a casa de l’empresari Antoni Cusidó i altres dues a casa de Jaume Brullet, poc després fou tirotejat el cotxe de Joan Grau i el seu soci que en sortiren il·lesos, un any abans, el 10 de març de 1919 havia sigut assassinat Manuel Bordones, acusat d’haver exercit d’esquirol durant la vaga de la Canadenca i poc després el transportista Domènech Llobet Padró.
L’estat el 1920 aprovava la “Llei de Fugues”, pràctica consistent en simular la fugida d’un detingut i abatre’l a trets amb aquesta excusa, el militant de la CNT Gregori Daura Ràdua mort el 5 de desembre de 1920 se’n considera la primera víctima. Per la seva banda, membres del Sindicat Lliure de la patronal el 30 de novembre de 1920 van assassinar l’advocat laboralista i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret; i el 2 de setembre de 1921 van tirotejar al carrer Bonavista al sindicalista i republicà federal Josep Artigas, que va morir el 14 d’octubre a causa de les ferides.
Centelles, 14 de febrer del 1872 – Buenos Aires, 27 de febrer del 19441
Retrat d’estudi de l’alcalde de Sabadell, Salvador Ribé Garcia, ca.1930. Autor desconegut (AHS)
Republicà federal, empresari i primer batlle de la segona República
Nascut a Centelles en una família de treballadors, vingué a Sabadell de molt jove per treballar en el tèxtil i més endavant és convertí en empresari del sector. Es casà amb Maria Anfruns i Vallribera, amb la qual tingueren cinc fills: Josep, Salvador, Feliu, Genís i Joan. Els dos primers foren coneguts a la ciutat per les seves activitats socials i en la indústria. Vivia al carrer Calderon, 117.2
Gran admirador del dirigent republicà federal Francesc Pi i Maragall, s’afilià de ben jove al “Círcol” Republicà Federal (CRF), on conegué als que van ser els seus amics: Jaume Xercavins, Joan Torras Serra, Jaume Ninet Vallhonrat (seria primer tinent d’alcalde de Salvador Ribé), Joan Mora, Josep Soley, Francesc Tomàs, Joan Morral, Emili Tintó, Magí Marcé Segarra, Joan Puig Pujol, Josep Centellas i Joan Ferret, entre d’altres. Fou elegit el 14 d’abril de 1931 primer alcalde de la segona República a la ciutat, càrrec que ocupà fins l’1 de febrer de 1934.
Ban de l’Ajuntament de Sabadell, 14 d’abril de 1931. Salvador Ribé, batlle de la ciutat informa a la població de la proclamació de la República
Durant el seu mandat es prioritzà l’accés a la cultura i l’ensenyament de la població treballadora. La conselleria de cultura era portada pel conseller en cap, Joan Mora i Adserà, que més tard va ser diputat del Parlament de Catalunya. Joan Mora, comptà amb la col·laboració del seu amic Joan Sallarès Castells, impressor, llibreter i editor, i una de les principals figures intel·lectuals de la ciutat. També comptà amb l’ajuda de l’historiador Miquel Carreras Costajussà, el qual s’edità el seu llibre Elements d’història de Sabadell, que varen regalar als col·legials per Sant Jordi. També va destacar la construcció de diverses escoles, com l’escola pública de Can Rull3 i la inauguració del Museu d’Història.
Salvador Ribé, alcalde de Sabadell, fa un discurs durant l’acte de col·locació de la primera pedra de l’escola Can Rull, a Sabadell. L’acompanyen Claudi Ametlla, Governador Civil de Barcelona (primer a la seva esquerra) i Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (tercer a la seva dreta, amb bigoti), entre d’altres, 5 de març del 1933. Joan Llobet i Prunés (AHS)
Sabadell, 2 de maig de 1867 – Barcelona, 6 de setembre de 19511
Manuel Folguera i Duran. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari llaner i catalanista conservador
Treballà d’enginyer a la colònia Güell, on hi residí sis anys , de 1891 a 1896 (i posteriorment hi tingué una segona residència), i on hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta Joaquim Folguera Poal (Santa Coloma de Cervelló 1893, Barcelona 1919). Com a enginyer també va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina de Sabadell, aquest últim situat a prop de l’estació per rebre el carbó d’Astúries i Anglaterra.
S’introduí als àmbits del catalanisme a través de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. A partir de 1885 col·laborà a la publicació “L’Arch de Sant Martí”, el 1886 participà en la creació del Centre Escolar Catalanista del que en fou tresorer i vicepresident. Fundà el Centre Català de Sabadell i escrigué a “Lo Catalanista”. Fou el primer secretari de la Lliga i president de la Unió Catalanista.
Exercí de president del Centre Català de Sabadell entre 1898 i 1900. El 1909 fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i de 1914 a 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, institució que promovia la normalització i expansió de l’ensenyament en llengua catalana2.
Es va aliar amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de “La Reinaixensa”, format entre altres per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les eleccions, ja que segons ells, aquestes només aconseguien embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura intransigent, provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en contra seva des de les planes de “La Veu de Catalunya”, el diari de la Lliga. El 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució3.
Duran i Folguera formà part del sector més conservador del catalanisme. Tenia una concepció de la història d’un passat medievalista gloriós, i fou seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages, defensant l’ordre reial i el paternalisme per sobre de les reclamacions obreres. S’oposà contundentment a les reivindicacions del moviment obrer, considerava les tesis socialistes i anarquistes vingudes d’elements obrers de fora de Catalunya. Durant la vaga de Seydoux de desembre de 1910, formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevistà amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Segons ell, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficients per acabar amb la revolta obrera, i sol·licità reforços de l’esquadró de cavalleria situat a Granollers4.
Escrigué a les següents publicacions: “Lo Catalanista” (1887-95) de Sabadell, “L’Arc de Sant Martí”, “Renaixement”, “Ofrena”, “Calendari Català” de Manresa, “Nosaltres Sols!” i “La República de les Lletres” de València.
1 OLLÉ ROMEU, Josep. M. Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció “Camí Ral”, núm. 6. Barcelona, abril del 1995
Barberà del Vallès, 16 de febrer de 1893 – Sabadell, 30 d’abril de 1980
Fotos de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach
Republicà federal, petit empresari
Fill de Joaquim i Teresa, que formaven un matrimoni senzill, que es va trencar quan Joaquim, i una germana més petita, van morir, quan Arcadi només tenia quatre anys.La mort del seu pare, el va obligar a treballar de ben petit, i no va poder anar a cap escola, aprengué a escriure i llegir un cop tingué prou diners per pagar-se un mestre particular, quan sortia el vespre de treballar.
Es va casar pel civil, en una època que era molt poc habitual aquest tipus de casaments,als 33 anys a l’Ajuntament de Sabadell, amb Eulàlia Renom que en tenia 24, germana petita de la regidora republicana federal i feminista, Fidela Renom.S’havien conegut al Centre d’Estudis Psicològics, centre que reunia els sabadellencs de mentalitat oberta i progressista de l’època. Al casament hi van assistir nombroses personalitats locals: Josep Soler, president del Centre d’Estudis Psicològics o el Dr. Relat i l’Argany, amic personal d’Arcadi Joval. Un cop casats van obrir una botiga de queviures a l’Avinguda 11 de setembre, número 7, i als anys 50 hi obririen una secció de pastisseria.
Va ser republicà federal, compartint converses amb personalitats rellevants de la vida social i política catalana, com l’advocat laboralista Francesc Layret que va ser assassinat per pistolers de la patronal; Joan Sala i Rovira, president del “Círcol” Republicà Federal (CRF); i amb el que seria president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, també relacionat amb els sindicalistes i anarcosindicalistes al ser advocat laboralista.
Durant la guerra la botiga va patir la falta de comestibles, però gràcies a l’ajuda del seu amic Joan Balart empresari de maquinària industrial i també republicà federal i posteriorment d’ERC, va poder tirar endavant la pastisseria que va obrir després de la guerra, proporcionant-li aquest la maquinària. El treball de pastisser li agradava, però encara li deixava menys temps lliure. Un cop jubilats van traspassar el negoci als seus nebots.
Arcadi també tenia molts interessos culturals, ajudà a diverses entitats culturals. Les poques vegades que no es veia obligat a tirar endavant la pastisseria, aprofitava per fer una escapada al Liceu, al Palau de la Música o l’Orfeó, d’aquesta última entitat n’era soci protector.
Els seus familiars i amics el recorden com un home modest i senzill, contrari a les ostentacions i als reconeixements públics. L’historiador i amic seu, Andreu Castells, li dedicà aquestes paraules:
“Home senzill i abnegat
republicà radical, petit-burgès
afiliat i protector de sindicats i sindicalistes.
Era tan jove que per fidelitat a les seves conviccions,
sempre recomanava tirar més a l’esquerra d’on ell es trobava”
Sabadell, 2 de maig de 1980
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Simó i Bach.
‘EVOCACIÓ Arcadi Badia i Joval, humanista’. Anna M. Fité i Salvans; Ricard Simó i Bach. Dissabte, 26 de setembre de 1987.
MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.). Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat, 2000.
Sabadell, 22 de novembre de 1882 – 17 de desembre de 1960
Empresari industrial metal·lúrgic i inventor. Construí la primera màquina de pasta farina per elaborar pa que funcionava amb un sistema helicoïdal
Casat amb Apolonia Mariné i Huguet. Estudià primària als Escolapis i posteriorment a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, al acabar començà treballant d’aprenent de metal·lúrgia, feina que compagina amb els estudis de peritatge mecànic i electricista. El 1906 creà la seva pròpia empresa de construcció de motors elèctrics i instal·lacions electroindustrials. Construí la primera màquina de pastar farina per a l’elaboració de pa que funcionava amb un sistema helicoïdal. Balart venia la seva maquinària a terminis ja que la majoria dels seus clients eren artesans sense gaires recursos, fet que li va causà problemes de capitalització però que aconseguí superar.
Diversos anuncis de Tallers Balart:
El 1905, amb 23 anys, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Sabadell per la Unió Republicana. Un any més tard, formà part de la junta directiva com a vocal del Centre Lírich-Dramàtich, una entitat cultural que agrupava persones de diverses tendències polítiques i tenia com a objectiu ser la primera associació de progrés moral i intel·lectual de la ciutat. A finals del 1925 formà part del consell directiu de l’Associació d’Obrers i Empleats Municipals de Sabadell com a bibliotecari.
Durant el 1930, també es dedicà a la construcció i venda de molins. Milità al Casal Català d’Esquerres de Sabadell que formà part d’ERC, el 12 d’abril de 1931 va ser elegit regidor per ERC i va formar part del primer Ajuntament republicà com a tinent d’alcalde deSalvador Ribé. Va ser escollit diputat d’ERC a les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932. Formà part de la Comissió permanent de Pressupostos i de la Comissió d’Actes.
La Guerra Civil va danyar la seva indústria panificadora de Sabadell, ja que les tropes de Líster al marxar de la ciutat van cremar la seva fàbrica amb un valor de més de mig milió de pessetes. Durant la Guerra va ser un home proper a Tarradellas. A finals de juny del 1937, fou un dels diputats de la Generalitat que formaren part de la Delegació de Catalunya de la Subsecretaria d’Armament i Municions, creada pel Ministre de Defensa, Indalecio Prieto. A l’octubre del mateix any, va ser nomenat representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra, exercint les funcions de vicepresident. Amb la victòria nacional s’exilià a Montpeller on freqüentà la Residence des Intellectuels Catalans. A principis de 1940 es dirigí a Mèxic, on hi residí deu anys. Va continuar treballant com a metal·lúrgic i donà suport als “nens de Moreila”, així mateix es va decantar a favor de les tesis de Tarradellas, defensant la vigència de la legalitat republicana i l’Estatut de 1932. Es mostrà crític amb algunes accions del republicanisme espanyol, com la Junta Española de Liberación, creada el novembre del 1943. Una mesos abans, el febrer del 1942, li havia estat concebut un socors extraordinari de 300 pesos per la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, per haver estat vicepresident i representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra. Al 1950 va poder retornar a Sabadell sense ser castigat per la seva militància republicana, fins la seva mort exercí de president del consell d’administració de Tallers Balart, SA.
Actualment un carrer de la ciutat de Sabadell al barri de Can Puiggener porta el seu nom.
Biografia ‘Joan Balart i Armengol‘, memòriaesquerra.cat. La hiperenciclopèdia d’Esquerra Republicana de Catalunya. Fundació Josep Irla.
Sabadell, 9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010
Josep Sanmiquel. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre del Gremi de Fabricants i seria President de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa la va heretar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que va haver de tancar.
Membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants.
Continuà la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí Fontanet i Joan Gambús. Participà a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica.
En l’àmbit empresarial i professional, va ser un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell.
Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la FundacióBosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), a partir de 1987 la seva seu era al carrer de Joan Plans núm 25; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir de 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i posteriorment en continuà vinculat activament.
Fotografia a Rafael Maria Aparicio, fundador de Ramar-2 i el professor Josep-Miquel Sanmiquel. Reportatge al Ramar-2, “Diari de Sabadell” 9 de març de 1991
La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Ricard Simó i Bach.
ALAVEDRA BOSCH, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010). Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011. p.86.
Sabadell 21 de març de 1899 – Granollers 15 d’agost de 1936
Empresari i militant carlista, assassinat a Granollers al principi de la Guerra Cívil
Fill del fabricant tèxtil, Miquel Baygual Casanovas i d’Àngela Bas Tintoré. Casat amb la sabadellenca Maria Llobet Margenat amb qui tingué tres fills.
Estudià primària i estudis superiors a les Escoles Pies. Des de jove començà a treballar amb el seu pare i el soci del seu pare, Antoni Llonch i Roca, pare dels Llonch Gambús.
L’expansió de la fàbrica tèxtil provocà que tinguessin que construir una nova fàbrica a Can Feu, aquesta al començar la guerra fou confiscada i s’utilitzà per la indústria de guerra, “Cal Baygual” sota la direcció del Coronel Ricardo López es convertí en el Servicio Aeronautico de Fábricas” (SAF-16) depenent de la SAF-3 que s’havia format a Reus a l’Escola de Treball l’agost de 1936. A Sabadell es construïen els travessers i les costelles i s’acabaven les ales del “xato” I-15 un biplà de caça.
D’ideologia conservadora, milità al Cercle Tradicionalista (carlistes) i fou membre del Consell d’Administració de “Siglo Futuro” de la Comunió Tradicionalista. Impulsor del “Patronado Social Católico de Sabadell“, entitat politico-religiosa de dretes, i membre del “Correo Catalán“.
Quan esclatà la guerra fugí de Sabadell cap a Ribes de Freser per por a represàlies, però al saber que des de Sabadell se’l continuava buscant, es traslladà a Barcelona. A l’estació de Ripoll l’interceptà una patrulla de control, el portaren als rodals de Granollers i l’assassinaren a trets.
“SABADELLENCS”.Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell (11 de desembre de 1982), p.26.
CASTELLS, Andreu. Informe de l’Oposició. Sabadell: ed. Riutort, 1980. (vol. V -22.42-)
FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari tèxtil, tinent d’alcalde de Cultura del 1967 al 1974 i regidor per CiU
Fill de l’empresari tèxtil Andreu Grau Molins (empresa Grau S.A o Cal Grau) i de Maria Tarruell Canalias. Es casà amb la sabadellenca Silvia Bedós Boix amb qui tingué cinc fills.
Estudià a l’Escola Pia i després va fer el Batxillerat als Jesuïtes de Sant Ignasi a Sarrià. Es va llicenciar com advocat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona al 1956.
Fou promotor i professor de l’Escola de Secretariat de Sabadell i més tard president de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Exercí de Vocal de la Junta directiva del Gremi de Fabricants de Sabadell. Fou conseller de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i Malalties, càrrec que exercí fins 1967, durant el qual aquesta entitat creà la Clínica Santa Fe. Fou nomenat vocal de districte i president de la Cambra Oficial de Comerç i de la Indústria de Sabadell.
Va continuar la saga familiar tèxtil amb l’empresa Grau S.A Tintes y Acabados, situada al Molí Sec del Riu Ripoll fins l’any 2009, però al municipi de Castellar del Vallès, a 2,5 quilòmetres travessant Castellar del Vallès en direcció Sant Llorenç Savall. Fou imputat pel “Cas Estevill”, acusat de factures falses, però el jutge va acabar declarant el sobreseïment lliure. El “Cas Estevill” investigava les possibles extorsions a empresaris de Terrassa i rodalies relacionades amb l’exjutge Estevill i el cas Casoldapsa-Phoscao, que va significar el pagament de 25 milions de pessetes en una compte controlada pel testaferro d’Estevill en el banc Darier, Hentsch et Cie. de Ginebra. (1)
Durant el franquisme, va ser nomenat pel batlle Josep Burrull com a tinent d’alcalde de Cultura el 5 de febrer de 1967, càrrec que va exercir fins el 3 de febrer de 1974. Durant el seu mandat es construí el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 (2) i va ser el número 47 a les autonòmiques de 1992. (3)
Anunci de CiU amb Joan Grau, Diari de Sabadell, 2 d’abril de 1987:
‘EVOCACIÓ La nissaga dels Grau (i II)’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1987. pàg. 13.
Saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Personatges d’esquerra a dreta Ricardo Royo Solé, Josep Burrull Bonastre (alcalde), Juan Antonio Cámpova; Josep Maria Ribes, 24 de desembre de 1975. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 1922 – 23 de febrer del 2009
Empresari paperer i polític.Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista.
Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional.
Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Fou un Falangista convençut i va crear a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.
Empresari paperer a Burrull S.A, s’implicà en la política sabadellenca, gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcaldeJosep Maria Marcet. Posteriorment seguí com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch dimití, Josep Burrull prengué el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi restarà fins a l’any 1976. Fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona.
Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.
Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín Joaquim Sala-Sanahuja
Sabadell fou batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el 27 de Febrer 1969. Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació.
Va controlar l’oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la vaga general que paralitzà la ciutat.
En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La seva dimissió va tenir lloc el 28 de febrer de 1976. Per trobar més informació sobre aquesta vaga recomano el llibre del periodista Xavier Vinader: “Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1936”. Pagès Editors, 2012.
A causa de l’evolució democràtica, després de que Francisco Franco morís i del cessament de Carlos Arias Navarro, li prengué el relleu per un breu període Ricardo Royo, últim alcalde franquista de la ciutat. El setembre de 1976, tindria lloc la gran vaga general del metall. Els partidaris del franquisme havien perdut els carrers i l’hegemonia política.
Veïns de Sabadell demanant la dimissió de Josep Burrull i un Ajuntament democràtic, 25 de gener de 1976. Autor desconegut (AHS)
Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Terán, del partitConcòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976[1]
Joan Llonch i Salas. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari, mecenes de les arts i polític de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana. Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa del bàndol franquista a París (1937-38), la va deixar per desavinences i poc després va ser denunciat amb el seu pare acustats de catalanistes. Va formar part de la Junta del Banc de Sabadell (1946-1976), del qual en fou president el 1976
Era besnét de Feliu Llonch Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch. Fill de Francesc Llonch Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 secretari d’aquesta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels “Almanacs de les Arts” que segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.
A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com “els dillunsos de Can Llonch”[2], on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologiescom:Miquel Carreras Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga), Joan Sallarès Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig Pujol, Joan Arús Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat), Josep Miseracs Farré (comptable iperitmercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila Puig i Antoni Vila Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling,Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver Sallarès “Pere Quart”, Francesc Trabal Benessat, així com el mossèn Lluís Carreras Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc. [3]
Va dirigir el diari “LaCiutat” (1932-1934) amb Ramon Arquer Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Doneztebe/Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvoconductes. [4] Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català, [5] que no va acabar de fructificar.
El maig de 1975 l’historiador Andreu Castells, com també va fer amb altres personalitats sabadellenques, li va fer una entrevista, on aquest es declarava com a regionalista: [6]
“Si quan era jove no vaig canviar de barco, ara tampoc en canviaré. Jo soc un vertader regionalista, perquè se’m pot ser i s’ha de ser-ne, perquè l’única cosa que a aquí a Espanya se’n pot ser és regionalista. La meva esperança es poder explicar les teories regionalistes no a Catalunya solament, sinó a Galicia. Sent regionalista pots ser un home que has de tenir les portes obertes a tot arreu, sent catalanista pots tenir unes portes tancades, inclús a Catalunya i a fora de Catalunya. Ara inútil que ha vingut Jordi Pujol a fer-me canviar de barco. Jo era capità d’una barqueta i a l’ensorrar-se el barco es va ser per salvar les coses, anant a Propaganda i Premsa a París. És l’ultima actuació i encara la vaig fer amb tots els companys de barco i amb la barqueta remant, remant vam arribar a París. I allà, per demostrar que sent nàufrags, que anant amb uns pantalons estripats i anant cada dia d’un bistró pobre a un bistró més pobre encara les nostres aptituds ens van permetre muntar una xarxa de relacions intel·lectuals, diplomàtiques, polítiques arreu d’Europa i sense arribar a llepar el cul de ningú desfarem algunes de les asseveracions sobre els rebeldes, per demostrar que aquests no eren tan rebeldes com això”
[4] ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004
Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 19741
Antoni Llonch i Gambús. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil i alcalde en època franquista (del 29 d’abril de 1960 al 20 de gener de 1965)
Era germà del Dr. Josep Maria Llonch. Va fer la guerra al bàndol republicà al ser mobilitzat, motiu pel qual no seria ben vist pels falangistes, que li retreien no haver desertat. Durant la seva curta alcaldia Antoni Llonch intentà resoldre les problemàtiques que tingueren els nouvinguts provinents del sud d’Espanya: habitatges d’autoconstrucció, falta d’escoles, atur, etc. Així doncs, es van crear diversos polígons, es van construir escoles (encara que en locals deficients i amb sobre-població), es va intentar augmentar la xarxa de clavegueram, les voreres i les pavimentacions. Les accions que portà a terme Llonch i el seu grup partien del treball de l’Associació Catòlica de Dirigents i les obres més importants que realitzaren tingueren a veure amb la construcció d’esglésies i habitatges als barris2 (com els de baixa qualitat del barri d’Arraona). Llonch impulsà la Joventut de la Faràndula, que va emprendre la construcció del Teatre Faràndula i presidí la immobiliària social VISASA, que va començar la construcció del barri de les Termes i inicià els tràmits per soterrar el ferrocarril. També va ser President del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. El 1965 dimití al·legant motius de salut després d’haver patit la forta oposició dels ex-combatents i de la FET-JONS local.
La intervenció de l’Ajuntament de Llonch es va quedar curta, a causa de l’estret marge d’ajut estatal, la falta de liquiditat dels pressupostos municipals, i la limitació del “paternalisme” pel que fa a l’acció d’entitats i agrupacions locals en la construcció d’escoles, esglésies o habitatges o el seu propi paternalisme de caràctersocial-catòlic3. A més, Llonch va haverde fer front als aiguats de 1962. No seria fins entrada la democràcia que no es faria una intervenció de prou magnitud per arreglar els barris, amb l’alcalde Farrés i gràcies a la organització del moviment veïnal. Antoni Llonch prenia el relleu de l’alcaldia a Josep Maria Marcet, del qual era primer tinent d’alcalde. Llonch, a diferència de Marcet, no venia del falangisme, sinó del grup d’empresaris que defensaven un catolicisme de caràcter social i que s’havien format a la Asociación Católica de Dirigentes i en el Patronato Social de la Indústria de Sabadell.4 A Llonch, amb el seu aval, el substituirà Josep Burrull, de la mateixa manera que Burrull, anteriorment, l’havia avalat com alcalde davant dels falangistes que sospitaven d’ell per haver participat en l’exèrcit republicà. Així doncs, tot i que Burrull era un falangista intransigent i Llonch defensava un catolicisme de caràcter social, ambdós s’ajudaren per arribar a l’alcaldia.
Article d’Antoni Llonch acomiadant-se de l’alcaldia. “Sabadell”, 23 de gener de 1965
Una plaça de la ciutat portava el seu nom fins l’any 2019 que per acord del ple municipal, per tal d’eliminar els noms vinculats al franquisme i complir la Llei de Memòria Històrica, va ser substituïda pel de Clara Campoamor.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach.
2 ‘Els barris d’autoconstrucció. Model de ciutat i política urbana’. Manuel Larrosa Padró. Arraona Revista d’Història Núm. 28.
3 MARÍN CORBERA, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal (1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari,12. (pàgs. 512-513).
Sabadell, 16 d’octubre de 1796 – 4 d’abril de 1869
Industrial tèxtil, comerciant i gran tenidor. Conegut a Madrid com “el rico catalán”
Fill de Pau Turull i Font i Esperança Sallent. Estudià les primeres lletres a Sabadell i la segona ensenyança a les Escoles Pies de Moià. Es casà per primera vegada el 1821 amb Teresa Sala i Vila, que va morir sense fills. El 1834 es casà per segona vegada amb Maria Comadran i Martínez del qual tingueren quatre fills i una filla: Pau Maria, Joan, Pere, Enric i Concepció; fou Pau el que continuà els negocis familiars i el poder polític de la família sobre Sabadell. Enric Turull també va fer molts diners gràcies a les accions de la Companyia del Nord del ferrocarril. Pau no tingué fill i a Concepció va aconeguir fer-la casar amb un gran ramader castellà, anomenat Simón de Arribas, orignari de Tragacete (Cuenca). Pel que al més petit, Pere, era amo de Ca la Daniela però els jesuïtes el van convèncer que havia fer masses diners i que això era un afer d’usura, així que va vendre Ca La Daniela a Enric, es va comprar la muntanya de Vallcarca i el demés ho va donar als Jesuïtes de l’Escola de Pere Claver de Barcelona.
Introduí la màquina de vapor a les seves fàbriques llaneres, convertint-la en la primera concentració llanera de la ciutat. El 1841 ja inicia la importació de maquinària tèxtil de França i Bèlgica, països que ha visitat fins a l’any 1845. El mateix any que seria batlle de Sabadell, també exercí de batlle l’any 1854, any en què la ciutat patirà una epidèmia de còlera.
Fou un dels industrials tèxtils llaners que s’havien llançat a la política d’acaparar el mercat castellà de la llana i que, segons l’historiador Andreu Castells, “era conegut a Madrid com “el rico catalán”, el qual comprava la llana dels ramats de la Reial Casa i d’altres nobles castellans i la feia venir a Sabadell per distribuir-la a un estol de fabricants de drap”. Havia exercit d’alcalde durant sis ocasions fins el 1856. Fou diputat de les Corts espanyoles de Madrid i comandant de la Milicia Nacional.
Va promoure i fundà la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’Institut Industrial i el Cercle Sabadellès, a més de reorganitzar el Gremi de Fabricants. A mitjans del s.XIX, Turull, que exportava a gran escala, va adquirir un bergantí goleta, primer i únic representant d’una efímera marina mercant sabadellenca, per transportar el gènere que venia a l’Argentina, a Xile, al Perú i a altres regions de Sud-amèrica. Turull es dedicà sobretot a comerç de tassall – carn endurida i seca-, realitzant un comerç triangular entre Espanya, Río de la Plata i les Antilles. Pere Turull sortia d’Espanya amb material de construcció, vi negre, garnatxa, ametlles, olis i sobretot teixits de Sabadell. I tornava a Barcelona amb dolles o aixetes, pipes o barrils, cotó, sucre, cacau, cafè i ferralla.
El 1860, en ocasió de la visita a Sabadell de la reina Isabel II, aquesta es va hostatjar unes hores a la casa-taller que Turull tenia al carrer anomenat aleshores de Sant Domènec, l’actual Doctor Puig, que acull la seu del Museu d’Art.
El 19 de juny de 1874, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep A. Planes i Borrell acordà donar el nom de Turull a un carrer de la ciutat.
Diari de Sabadell, pàg.22. Ricard Simó i Bach, 20 de març de 1982
Castell i Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (I). Prolegòmens. Aldarulls del pa, 1788. Revolució de setembre, 1868. Sabadell. Editorial Riutort,1975.
Entrevista amb Jordi Turull, agost de 1976. Fons Andreu Castells. Evidències verbals (AHS)
Sabadell, 21 d’abril de 1837 – 7 de setembre de 18921
Pau Turull. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, banquer, comerciant i gran tenidor
Fill de Pere Turull Sallent, industrial tèxtil. Exercí d’empresari i polític conservador. Pau continuà els negocis del seu pare, incrementant la fortuna familiar. Amb diversos telers tèxtils a Sabadell i Terrassa i un vaixell que realitzava la travessia amb Cuba i Argentina. Consolidà el comerç de llana que havia heretat del seu pare, ja que una seva germana es va casar amb un fill de Simón de Arribas, originari de Tragacete, Cuenca, un dels més grans ramaders de les Quatre “Sierra Nevadas” , i així prengué contacte directe amb la mesta. Pau augmentà el patrimoni familiar, gràcies a les plusvàlues que obtenia de les vendes a l’interior de la Península, les seves accions al ferrocarril. Una altre font d’ingresos era produïda pel bergantí goleta “Pedro Turull”, amb el monopoli tèxtil de Cuba, i sobretot per l’ingrés de capitals, avaluats en or pur, procedents de les colònies d’ultramar. Pau Turull, juntament amb el seu pare, va fundar al 1859 la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb la mort del seu pare al 18692, va assumir la direcció de les empreses familiars. De 1877 a 1882 fou president de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesasi el 1891, president de la Sociedad Catalana General de Crédito. Amb la restauració borbònica es va afiliar al Partit Liberal Conservador, Pau Turull, industrial poderós, va reconstruir el caciquisme heretat del seu pare amb la col·laboració canovista i de les elits locals.
Fou diputat indiscutible pel districte de Terrassa (Sabadell hi formava part fins 1886), va representar-la a Corts en quatre ocasions, en guanyar les eleccions del 1876, 1879, 1884. Fou escollit diputat per Sabadell a les eleccions Generals Espanyoles de 1891, després d’haver aconseguit un districte electoral propi. El seu escó fou impugnat pels liberals i va morir abans d’ocupar l’escó. Amb ell a l’Ajuntament es va començar a construir la Presó Cel·lular que s’acabaria al 1897 i el jutjat al 1893. Les eleccions es feien per districte, fet que afavoria l’elecció de cacicats familiars. Els liberals obtenien el triomf electoral a les corts perquè Pau Turull així ho decidia, enfortint la seva imatge de “Pater” de Sabadell i complint el pacte entre els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta, d’anar tornant-se en el poder.
Pau tenia una posició immobilista respecte la qüestió obrera, no acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la vaga de les set setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels morts. El portaveu del turullisme fou “La Revista de Sabadell”, iniciada en castellà el 4 de juny de 1884 i acabada en una quarta etapa en català el 31 de gener de 1935. Va ser dirigida fins el 1925 per Manuel Ribot i Serra, una figura local de la renaixença, molt addicte al Partit Conservador, i que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou secretari de la Caixa de Sabadell. En morir Pau Turull i Comadran la seva fortuna oficial eren3:
9.165.187,47 milions de pessetes
25 cases: 12 al c/creueta, 6 a la Rambla, 3 al c/Sant Doménec, 2 a la Pl.Major, 1 al c/Tres Creus, 1 al c/Jardí. 367 hectàrees, 89 àrees i 54 centiàrees de finques rústiques.
5 milions de pessetes a la Caixa Sabadell en accions i obligacions.
Diversos milions en accions i obligacions a diverses caixes i ferrocarrils.
En aquest testament però, no hi ha cap referència a la maquinària i matèries elaborades que posseïa procedents dels seus negocis, tampoc del bergantí “Pedro Turull”. Tot i que sovint es parla del seu pare com el creador de la fortuna familiar, va ser Pau Turull el que més fortuna va aconseguir acumular4, després de Pau Turull, els Turull iniciaren un procés de decadència. Un any després de la seva mort, el 1893, el Republicà Pi i Maragall guanyà les eleccions. L’útim de la nissaga dels Turull, va ser Enric Turull.
Casa Pau Turull al carrer Ferran, núm 34 de Barcelona, construida l’any 1878 per l’arquitecte Joan Caballé, actualment és propietat de la immobiliària Nuñez i Navarro que la vol convertir en un hotel.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach
1 ‘Els Turull de la industrialització una aportació genealògica’. Guillem Mateu Domingo. Revista Arraona, 1990. (pàg. 91)
2 CASTELLS, Andreu. Informe de la Oposició. República i Acció Directa 1868-1904
Sabadell, 13 de novembre del 1845 – 20 de novembre del 1901
Joan Sallarès i Pla, obra d’ Antoni Vila Arrufat. FONT: Conèixer Catalunya
Industrial i polític conservador
Fill de l’industrial Joan Sallarès i Marra, i avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com a Pere Quart.
Joan Sallarès i Pla va ser una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat. Aquest pretenia protegir els industrials tèxtils de l’entrada de teixits més barats d’altres països. La seva família tenia una fàbrica tèxtil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiència en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica “Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell“, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat (sindicat).
Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma aranzelària de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Va ser president durant dues etapes (entre 1856 i 1857 i entre 1891 i 1892) del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1881; i de la Cambra Oficial del Comerç i la Indústria de Sabadell, el 1893. L’any 1897 fou escollit president del Foment del Treball Nacional, de Barcelona, la principal organització patronal a Catalunya.
Com a polític va ser derrotat a les eleccions municipals de 1891 on es presentava amb una llista cívica formada per conservadors, integristes i regionalistes; a les Eleccions Generals de 1896 es va presentar pel Partit Conservador, però va ser novament derrotat per Timoteo Bustillo, recolzat per conservadors i liberals. Finalment, a les eleccions generals de 1899, va ser escollit com a diputat a través d’una candidatura que recolzava al regeneracionista General Polavieja, crític amb el sistema “tornista” entre liberals i conservadors1. Desencantat amb aquesta experiència, poc després es va afiliar a la Unió Regionalista, que amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901, s’acabaria integrant en aquesta, però Sallarès no s’hi va integrar, ja que era contrari a les pretensions d’autonomia per Catalunya que reclamava la Lliga, i criticava l’èmfasi d’aquesta en la qüestió lingüística.
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’escultura realitzada per Josep Clarà que té dedicada darrere l’Ajuntament, a la Plaça Dr. Robert; al costat del Parc Central del Vallès, també hi ha una escola amb el seu nom. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer2, també porta el seu nom un institut escola del barri de Campoamor creada als anys cinquanta3.
Persona d’ideologia conservadora, tenia una visió molt paternalista respecte als obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.
“Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?”
Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890.
“(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la “Unión Patriótica” (UP), el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925.
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la “Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” (FET-JONS). Va participar en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, combatent al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la “Central Nacional-Sindicalista” (CNS), tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942). Falangista convençut, en aquest període com alcalde accidental, els nazis van visitar en diverses ocasions la ciutat: El 20 abril de 1941, amb motiu del 53è aniversari d’Adolf Hitler, Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya visita la ciutat. El 8 de maig de 1941 una delegació de la secció femenina de les Joventuts Hitlerianas, liderades per Luise Michel, visiten la ciutat per ensenyar el model de comandament d’aquesta organització. El 22 d’agost del mateix any a la sala de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya fa entrega de tres retrats de Hitler i de quatre insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat: al mateix Marcet, a Pere Riba Domènech (cap comarcal del Frente de Juventudes), a Magda Coret, (delegada comarcal de la Sección Femenina de la Falange), i a Montserrat Sampere (regidora comarcal de la Sección Femenina del Frente de Juventudes). Les últimes visites dels nazis a la ciutat van ser: el 17 de febrer de 1942 per part de Ruth Moll, delegada de la secció Femenina a Espanya del NSDAP, acompanyada de Magda Coret, i finalment, el 17 d’abril del mateix any, la visita de Pablo Gutherms, secretari del partit nazi, acompanyat de Fisher, director de la Casa d’Alemanya en Barcelona.
L’alcalde Josep Maria Marcet a l’esquerra, passejant per la ciutat amb el cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen i el Governador Civil de Barcelona, Antonio Correa y Veglison (AHS) Després es reunirien a la seu de la Falange del carrer Jardí (antiga seu del Círcol Republicà Federal), 20 d’abril de 1941
Saló de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, entrega tres retrats de Hitler. Josep Maria Marcet a la dreta. A l’esquerra recollint el retrat de Hitler, Leopoldo Rovira director del col·legi de Batxillerat de Sabadell. Rovira era d’origen alemany i feia de traductor durant les visites dels nazis a la ciutat, hi havia sospites que fos una espia dels nazis durant la República. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya (centre). L’alcalde Josep Maria Marcet (a la seva dreta, una mica més enrere). El governador de Barcelona, Antonio de Correa y Veglison (davant seu a la seva esquerra amb bastó), 20 d’abril de 1941
Ehlers imposa la Insignia d’ Honor de las Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pere Riba. Magda Coret era la cap de la Secció Femenina de Falange de Sabadell. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producció anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantia del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Franco a la fàbrica Gorina, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras, amb qui va tenir cinc fills.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull, que portava la veu del “Frente de Juventudes“. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, “Opus Dei” i “Comunión Tradicionalista“. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’ “Opus Dei“, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins d’una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Com he dit anteriorment, Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques com l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms, o el sindicalista Ricard Fornells, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
Monument a Josep Maria Marcet Coll, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960, obra de l’escultor Camil Fàbregas, inaugurada el 19 de març de 1974, el mateix dia en què s’inuagurà la Plaça Marcet. Marcos Brosel, 22 d’octubre de 2012
[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
