FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari tèxtil, Tinent d’Alcalde de Cultura del 1967 al 1974 i regidor per CiU
Fill de l’empresari tèxtil Andreu Grau i Molins (empresa Grau S.A o Cal Grau) i de Maria Tarruell i Canalias. Es casà amb la sabadellenca Silvia Bedós i Boix i tingueren cinc fills.
Estudià a l’Escola Pia i després va fer el Batxillerat als Jesuïtes de Sant Ignasi a Sarrià. Es va llicenciar com Advocat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona al 1956.
Fou promotor i professor de l’Escola de Secretariat de Sabadell i més tard president de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Exercí de Vocal de la Junta directiva del Gremi de Fabricants de Sabadell. Fou conseller de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i Malalties, càrrec que exercí fins 1967, durant el qual aquesta entitat creà la Clínica Santa Fe. Fou nomenat Vocal de districte i President de la Cambra Oficial de Comerç i de la Industria de Sabadell.
Va continuar la saga familiar tèxtil amb l’empresa Grau S.A Tintes y Acabados, situada al Molí Sec del Riu Ripoll fins l’any 2009, però al municipi de Castellar del Vallès, a 2,5 quilòmetres travessant Castellar del Vallès en direcció Sant Llorenç Savall. Fou imputat pel “Cas Estevill”, acusat de factures falses, però el Jutge va acabar declarant el sobreseïment lliure. El “Cas Estevill” investigava les possibles extorsions a empresaris de Terrassa i rodalies relacionades amb l’exjutge Estevill i el cas Casoldapsa-Phoscao, que va significar el pagament de 25 milions de pessetes en una compte controlada pel testaferro d’Estevill en el banc Darier, Hentsch et Cie. de Ginebra. (1)
Durant el franquisme, va ser nomenat pel batlle Josep Burrull com a Tinent d’Alcalde de Cultura el 5 de febrer de 1967, càrrec que va exercir fins el 3 de febrer de 1974. Durant el seu mandat es construí el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 (2) i va ser el número 47 a les autonòmiques de 1992. (3)
‘EVOCACIÓ La nissaga dels Grau (i II)’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1987. pàg. 13.
Saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Personatges d’esquerra a dreta Ricardo Royo Solé, Josep Burrull Bonastre (alcalde), Juan Antonio Cámpova; Josep Maria Ribes, 24 de desembre de 1975. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 1922 – 23 de febrer del 2009
Empresari paperer i polític.Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista.
Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional.
Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Fou un Falangista convençut i va crear a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.
Empresari paperer a Burrull S.A, s’implicà en la política sabadellenca, gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcaldeJosep Maria Marcet. Posteriorment seguí com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch dimití, Josep Burrull prengué el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi restarà fins a l’any 1976. Fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona.
Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el Pavelló Municipal al carrer de Sol i Padrís o les Piscines Municipals.
Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín Joaquim Sala-Sanahuja
Sabadell fou batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Univeritat Autònoma de Barcelona (UAB), el 27 de Febrer 1969. Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació.
Va controlar la oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la Vaga General que paralitzà la ciutat.
En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La seva dimissió va tenir lloc el 28 de febrer de 1976. Per trobar més informació sobre aquesta vaga recomano el llibre del periodista Xavier Vinader: Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1936. Pagès Editors, 2012.
A causa de l’evolució democràtica, després de que Francisco Franco morís i del cessament de Carlos Arias Navarro, li prengué el relleu per un breu període Ricardo Royo i Solé, últim alcalde franquista de la ciutat. El setembre de 1976, tindria lloc la gran vaga general del metall. Els partidaris del franquisme havien perdut els carrers i l’hegemonia política.
Veïns de Sabadell demanant la dimissió de Josep Burrull i un Ajuntament democràtic, 25 de gener de 1976. Autor desconegut (AHS)
Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Terán, del partitConcòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 19761
Joan Llonch i Salas. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari, mecenes de les arts, i polític de La Lliga Regionalista i de La Lliga Catalana.
Era besnét de Feliu Llonch i Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch. Fill de Francesc Llonch i Cañameras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall.El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 Secretari de la Junta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels “Almanacs de les Arts” que segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.
A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com “els dillunsos de Can Llonch”2, on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologies com: Miquel Carreras i Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga) Joan Sallarès i Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver i Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet i Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí i Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig i Pujol, Joan Arús i Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives i Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat), Josep Miseracs i Farré (comptable i perit mercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila i Puig i Antoni Vila i Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling, Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver i Sallarès “Pere Quart”, Francesc Trabal i Benessat Així com el mossèn Lluís Carreras i Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc.3.
Va dirigir el diari “La Ciutat” (1932-1934) amb Ramon Arquer i Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó i Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvo-conductes4. Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català5, que no va acabar de fructificar.
2 Àngels Casanovas i Romeu. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938): passió i compromís (pàg. 92 i 94). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’or, 2011
4 ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004
Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 19741
Antoni Llonch i Gambús. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil i alcalde en època franquista (del 29 d’abril de 1960 al 20 de gener de 1965), era germà del Dr. Josep M. Llonch. Va fer la guerra al bàndol republicà al ser mobilitzat, motiu pel qual no seria ben vist pels falangistes, que li retreien no haver desertat. Durant la seva curta alcaldia Antoni Llonch , intentà resoldre les problemàtiques que tingueren els nouvinguts provinents del sud d’Espanya: habitatges d’autoconstrucció, falta d’escoles, atur, etc. Així doncs, es van crear diversos polígons, es van construir escoles (encara que en locals deficients i amb sobre-població), es va intentar augmentar la xarxa de clavegueram, les voreres i les pavimentacions. Les accions que portà a terme Llonch i el seu grup partien del treball de l’Associació Catòlica de Dirigents i les obres més importants que realitzaren tingueren a veure amb la construcció d’esglésies i habitatges als barris2 (com els de baixa qualitat del barri d’Arraona). Llonch impulsà la Joventut de la Faràndula, que va emprendre la construcció del Teatre Faràndula i presidí la immobiliària social VISASA, que va començar la construcció del barri de les Termes i inicià els tràmits per soterrar el ferrocarril. També va ser President del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. El 1965 dimití al·legant motius de salut després d’haver patit la forta oposició dels ex-combatents i de la FET-JONS local.
La intervenció de l’Ajuntament de Llonch es va quedar curta, a causa de l’estret marge d’ajut estatal, la falta de liquiditat dels pressupostos municipals, i la limitació del “paternalisme” pel que fa a l’acció d’entitats i agrupacions locals en la construcció d’escoles, esglésies o habitatges o el seu propi paternalisme de caràcter social-catòlic3. A més, Llonch va haver de fer front als aiguats de 1962. No seria fins entrada la democràcia que no es realitzaria una intervenció de prou magnitud per arreglar els barris, amb l’alcalde Farrés i gràcies a la organització del moviment veïnal. Antoni Llonch prenia el relleu de l’alcaldia a Josep Maria Marcet, del qual era primer tinent d’alcalde. Llonch, a diferència de Marcet, no provenia del falangisme, sinó del grup d’empresaris que defensaven un catolicisme de caràcter social i que s’havien format a la Asociación Católica de Dirigentes i en el Patronato Social de la Indústria de Sabadell4.A Llonch, amb el seu aval, el substituirà Josep Burrull, de la mateixa manera que Burrull, anteriorment, l’havia avalat com alcalde davant dels falangistes que sospitaven d’ell per haver participat en l’exèrcit republicà. Així doncs, tot i que Burrull era un falangista intransigent i a Llonch se’l i Llonch defensava un catolicisme de caràcter social, ambdós s’ajudaren per arribar a l’alcaldia.
Una plaça de la ciutat portava el seu nom fins l’any 2019 que per acord del ple municipal, per tal d’eliminar els noms vinculats al franquisme i complir la Llei de Memòria Històrica, va ser substituïda pel de Clara Campoamor.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach.
2 Larrosa i Padró, Manuel. Els barris d’autoconstrucció. Model de ciutat i política urbana. Arraona Revista d’Història Núm. 28.
3 Marin i Corbera, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12. (pàg. 512-513).
Sabadell, 16 d’octubre de 1796 – 4 d’abril de 1869
Fill de Pau Turull i Font i Esperança Sallent. Estudià les primeres lletres a Sabadell i la segona ensenyança a les Escoles Pies de Moià. Es casà per primera vegada el 1821 amb Teresa Sala i Vila, que va morir sense fills. El 1834 es casà per segona vegada amb Maria Comadran i Martínez del qual tingueren quatre fills: Pau Maria, Joan, Pere i Enric Turull; fou Pau Turull el que continuà els negocis familiars i el poder polític de la família sobre Sabadell.
Introduí la màquina de vapor a les seves fàbriques llaneres, convertint-la en la primera concentració llanera de la ciutat.El 1841 ja inicia la importació de maquinària tèxtil de França i Bèlgica, països que ha visitat fins a l’any 1845. El mateix any que seria Batlle de Sabadell, també exercí de Batlle l’any 1854, any en què la ciutat patirà una epidèmia de còlera.
Fou un dels industrials tèxtils llaners que s’havien llançat a la política d’acaparar el mercat castellà de la llana i que, segons l’historiador Andreu Castells, “era conegut a Madrid com “el rico catalán”, el qual comprava la llana dels ramats de la Reial Casa i d’altres nobles castellans i la feia venir a Sabadell per distribuir-la a un estol de fabricants de drap”. Havia exercit d’alcalde durant sis ocasions fins el 1856. Fou diputat de les Corts espanyoles de Madrid i comandant de la Milícia Nacional.
Va promoure i fundà la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’Institut Industrial i el Cercle Sabadellès, a més de reorganitzar el Gremi de Fabricants. A mitjans del s.XIX, Turull, que exportava a gran escala, va adquirir un bergantí goleta, primer i únic representant d’una efímera marina mercant sabadellenca, per transportar el gènere que venia a l’Argentina, a Xile, al Perú i a altres regions de Sud-amèrica. Turull es dedicà sobretot a comerç de tassall – carn endurida i seca-, realitzant un comerç triangular entre Espanya, Río de la Plata i les Antilles. Pere Turull sortia d’Espanya amb material de construcció, vi negre, garnatxa, ametlles, olis i sobretot teixits de Sabadell. I tornava a Barcelona amb dolles o aixetes, pipes o barrils, cotó, sucre, cacau, cafè i ferralla.
El 1860, en ocasió de la visita a Sabadell de la reina Isabel II, aquesta s’hostatjà a la casa-taller que Turull tenia al carrer anomenat aleshores de Sant Domènec, l’actual Doctor Puig, que acull la seu del Museu d’Art.
El 19 de juny de 1874, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep A. Planes i Borrell acordà donar el nom de Turull a un carrer de la ciutat.
Diari de Sabadell, pàg.22. Ricard Simó i Bach, 20 de març de 1982
Castell i Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (I). Prolegòmens. Aldarulls del pa, 1788. Revolució de setembre, 1868. Sabadell. Editorial Riutort,1975.
Sabadell, 21 d’abril de 1837 – 7 de setembre de 18921
Pau Turull. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Fill de Pere Turull Sallent, empresari tèxtil. Exercí d’empresari i polític conservador. Pau continuà els negocis del seu pare, incrementant la fortuna familiar. Amb diversos tallers tèxtils a Sabadell i Terrassa i un vaixell que realitzava la travessia amb Cuba i Argentina. Consolidà el comerç de llana que havia heretat del seu pare, ja que una seva germana es va casar amb un fill de Simón de Arribas, originari de Tragacete, Cuenca, un dels més grans ramaders de les Quatre “Sierra Nevadas” , i així prengué contacte directe amb la mesta. Pau augmentà el patrimoni familiar, gràcies a les plusvàlues que obtenia de les vendes a l’interior de la Península, les seves accions al ferrocarril. Una altre font d’ingresos era produïda pel bergantí goleta “Pedro Turull”, amb el monopoli tèxtil de Cuba, i sobretot per l’ingrés de capitals, avaluats en or pur, procedents de les colònies d’ultramar. Pau Turull, juntament amb el seu pare, va fundar al 1859 la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb la mort del seu pare al 18692, va assumir la direcció de les empreses familiars. De 1877 a 1882 fou president de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesasi el 1891, president de la Sociedad Catalana General de Crédito. Amb la restauració borbònica es va afiliar al Partit Liberal Conservador, Pau Turull, industrial poderós, va reconstruir el caciquisme heretat del seu pare amb la col·laboració canovista i de les elits locals.
Fou diputat indiscutible pel districte de Terrassa (Sabadell hi formava part fins 1886), va representar-la a Corts en quatre ocasions, en guanyar les eleccions del 1876, 1879, 1884. Fou escollit diputat per Sabadell a les eleccions Generals Espanyoles de 1891, després d’haver aconseguit un districte electoral propi. El seu escó fou impugnat pels liberals i va morir abans d’ocupar l’escó. Amb ell a l’Ajuntament es va començar a construir la presó cel·lular que s’acabaria al 1897 i el jutjat al 1893. Les eleccions es realitzaven per districte, fet que afavoria l’elecció de cacicats familiars. Els liberals obtenien el triomf electoral a les corts perquè Pau Turull així ho decidia, enfortint la seva imatge de Pater de Sabadell i complint el pacte entre els conservadors de Cánovas i els Liberals de Sagasta, d’anar tornant-se en el poder.
Pau Turull tenia una posició immobilista respecte la qüestió obrera, no acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la Vaga de les set setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels morts.El portaveu del turullisme fou “La Revista de Sabadell”, iniciada en castellà el 4 de juny de 1884 i acabada en una quarta etapa en català el 31 de gener de 1935. Va ser dirigida fins el 1925 per Manuel Ribot i Serra, una figura local de la renaixença, molt addicte al Partit Conservador, i que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou secretari de la Caixa de Sabadell. En morir Pau Turull i Comadran la seva fortuna oficial eren3:
9.165.187,47 milions de pessetes
25 cases: 12 al c/creueta, 6 a la Rambla, 3 al c/Sant Doménec, 2 a la Pl.Major, 1 al c/Tres Creus, 1 al c/Jardí. 367 hectàrees, 89 àrees i 54 centiàrees de finques rústiques.
5 milions de pessetes a la Caixa Sabadell en accions i obligacions.
Diversos milions en accions i obligacions a diverses caixes i ferrocarrils.
En aquest testament però, no hi ha cap referència a la maquinària i matèries elaborades que posseïa procedents dels seus negocis, tampoc del bergantí “Pedro Turull”. Tot i que sovint es parla del seu pare com el creador de la fortuna familiar, va ser Pau Turull el que més fortuna va aconseguir acumular4,després de Pau Turull, els Turull iniciaren un procés de decadència. Un any després de la seva mort, el 1893, el Republicà Pi i Maragall guanyà les eleccions.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach
1 ‘Els Turull de la industrialització una aportació genealògica’. Guillem Mateu Domingo. Revista Arraona, 1990. (pàg. 91)
2 Castells, Andreu. Informe de la Oposició. República i Acció Directa 1868-1904
Sabadell, 13 de novembre del 1845 – 20 de novembre del 1901
Joan Sallarès i Pla, obra d’ Antoni Vila Arrufat. FONT: Conèixer Catalunya
Industrial i polític conservador
Fill de l’industrial Joan Sallarès i Marra, i avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com a Pere Quart.
Joan Sallarès i Pla va ser una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat. Aquest pretenia protegir els industrials tèxtils de l’entrada de teixits més barats d’altres països. La seva família tenia una fàbrica tèxtil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiència en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat (sindicat).
Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma Arancelaria de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Va ser President durant dues etapes (entre 1856 i 1857 i entre 1891 i 1892) del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1881; i de la Cambra Oficial del Comerç i la la Industria de Sabadell, el 1893. L’any 1897 fou escollit President del Foment del Treball Nacional, de Barcelona, la principal organització patronal a Catalunya.
Com a polític va ser derrotat a les Eleccions Municipals de 1891 on es presentava amb una llista cívica formada per conservadors, integristes i regionalistes; a les Eleccions Generals de 1896 es va presentar pel Partit Conservador, però va ser novament derrotat per Timoteo Bustillo, recolzat per conservadors i liberals. Finalment, a les Eleccions Generals de 1899, va ser escollit com a diputat a través d’una candidatura que recolzava al regeneracionista General Polavieja, crític amb el sistema “tornista” entre liberals i conservadors1. Desencantat amb aquesta experiència, poc després es va afiliar a la Unió Regionalista, que amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901, s’acabaria integrant en aquesta, però Sallarès no s’hi va integrar, ja que era contrari a les pretensions d’autonomia per Catalunya que reclamava la Lliga, i criticava l’èmfasi d’aquesta en la qüestió lingüística.
Persona d’ideologia conservadora, tenia una visió molt paternalista respecte als obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.
“Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?”
Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890.
“(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’escultura realitzada per Josep Clarà que té dedicada darrere l’Ajuntament, a la Plaça Dr. Robert; al costat del Parc Central del Vallès, també hi ha una escola amb el seu nom. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer2, també porta el seu nom un institut escola del barri de Campoamor creada als anys cinquanta3.
Fabricant i alcalde franquista de Sabadell (13 de desembre de 1940 – 29 d’abril de 1960)
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. També va ser regidor durant la II República amb la Lliga Regionalista. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricantsde 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Francisco Franco a la Fàbrica M. Gorina, darrere de Franco i el propietari, hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.
El 1960, el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim1.
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la <<Fundación Bosch y Cardellach>> en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de <<reconstruir>> el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde,Antoni Llonch Gambús.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec.Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni LlonchGambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres2 (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal <<Pirenaica>>, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescritible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circumstancias ya habián dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6 Barcelona
Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis3. En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes4, com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep RosasVilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos <<Duplex>>. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom5.
1Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
4Marín, Martí. L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979 (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
