El pistolerisme a Sabadell (1919-1921)

Conferència «Salvador Seguí i el pistolerisme a Sabadell (1917-1921)» que va tenir lloc al Museu Història de Sabadell (MHS), organitzada per la CNT. Soledad Bengochea va tractar la biografia de Salvador Seguí i jo vaig parlar sobre el pistolerisme a Sabadell. Aquí deixo les principals idees de la xerrada i la bibliografia utilitzada.

Antecedents i context

Les Principals famílies que havien dominat la vida política i econòmica de la ciutat, com els Turull perden influència i poder; (Pere Turull, aconseguí la seva riquesa del comerç amb les amèriques, Enric Turull incendià o s’incendia el seu vapor), així com els Cruells (terratinents). Apareix una nova burgesia: famílies com els Grau, Codina, Marcet, Llonch, etc. El Poder econòmic queda més difuminat.

En l’aspecte ideològic, els conservadors tindran com a portaveus el capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, i Ramon Picart de la Lliga Regionalista que el primer recolza.

I Guerra Mundial. La posició neutral d’Espanya permet l’exportació de productes a les potències bel·ligerants. Beneficia als més rics i es fan grans fortunes, venent productes tèxtils, carbó, etc. Però pels treballadors suposa un augment de preu dels productes bàsics a causa de l’inflació, continuen els problemes d’insalubritat i accés a l’habitatge, manca de carbó (hivern fred), jornades laborals maratonianes, etc.

La Llei de fugues. Aquesta llei tractava de la pràctica policial de simular una fugida d’un detingut i abatre’l amb aquesta excusa. El 1920 va ser reclamada per Martínez Anido, governador de Barcelona i utilitzada entre els anys 1920 i 1923, l’any que es va fer servir més, va ser el 1921, el gener d’aquest any va ser aprovada pel govern d’Eduardo Dato.

Com veurem, el pistolerisme a Sabadell va tenir poc ressò, a diferència de Terrassa. Segurament per aquest poder més difuminat de la burgesia local i en el meu parer sobretot per la instal·lació de la Caserna de la Guàrdia Civil inaugurada el 1913 i que seria clau en la dura repressió contra la Vaga de 1917 i com a cos repressiu i dissuasori de tota protesta obrera.

Cronologia d’atemptats a la ciutat i altres atemptats destacats

10/3/1919 Disparen i maten a Manuel Bordones, fanaler que es va negar a secundar la vaga de la Canadenca i fereixen a un altre treballador.

11/2/1920 Dues explosions a la casa dels regidors Antoni Cusidó i altres dos a la de Jaume Brullet. Diari de Sabadell 20 de maig

22/2/1920 Assassinat de Théodore Jenny. A les 20:30h entren els encaputxats a casa seva. Es produeix una discussió i tiroteig, on son ferits els seus fill i Théodre és assassinat d’una ganivetada.

8/10/1920 19h. A la carretera de la fàbrica Grau (riu Ripoll) a Sabadell, a l’altura de Can Cuadras, uns desconeguts disparen contra el cotxe on anaven entre altres Joan Grau (President del Gremi de Fabricants) i el seu tintorer Mateu Iglesias amb cinc treballadors, des del cotxe responen disparant i es produeix un tiroteig.

La publicidad, 9 d’octubre 1920

30/10/1920: El policia Ribó, que prendrà part en la condemna dels acusats de l’empresari Théodore Jenny, va descobrir en una finca de Ca n’Oriach un taller clandestí que es dedicava a la construcció d’artefactes explosius després que la barraca on estaven s’incendiés.

19/11/1920: Onada de detencions. Son detinguts els sabadellencs Antoni Soler Cuadrat, Daniel Rebull Cabré i Ramon Requesens Miret. Així com Seguí i Companys.

30/11/1920: Assassinat de Francesc Layret, Joan Pont dels republicans federals de Sabadell el visita a la clínica Corachau de Barcelona. A Sabadell s’organitza una campanya per l’alliberament dels detinguts de la Mola, organitzat per Mujeres Republicanas del «Círcol» Republicà Federal, dirigides per Balbina Pi.

5/12/1920 Gregori Daura Rauda, primera víctima del pistolerisme.

21/1/1921 El Gremi de Fabricants fa un homenatge a Joan Grau com a reparació de l’atemptat que va patir.

2/9/1921: Atemptat contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas al carrer Bonavista.

La Vaga General revolucionària (13-18 d’agost de 1917). A Sabadell durà fins el dia 15.

Anteriorment, i com anècdota, el dia 20 de gener de 1917 tindria lloc un míting al Teatre Cervantes, de solidaritat amb els vaguistes de la Pobla de l’Illet, on hi va participar Salvador Seguí. En aquest míting, Bru Lladó va fer una crida a protestar i enderrocar l’estàtua de l’industrial i polític conservador Joan Sallarès i Pla, que havia de ser inaugurada l’endemà.

El febrer de 1917 tingué lloc «la primera fase» de la revolució russa. S’enderrocà el govern autocràtic del tsar Nicolau II i s’establí un govern provisional de caràcter liberal. La notícia il·lusionà al moviment obrer com exemple per acabar amb els govern de caràcter autoritari.

El 13 d’agost de 1917 la CNT i la UGT convocaven Vaga General a tot l’estat. La CNT la convocava com a Vaga General revolucionària i la UGT i el PSOE com a Vaga General política, però a moltes poblacions on el domini de la CNT era majoritari, també acabà participant a la Vaga revolucionària. Seguí estava a favor de la unitat amb la UGT, ja que aquesta era majoritària a llocs com Àsturies o Madrid, i si es volia que la Vaga General triomfés calia la unitat entre les dues centrals. A la matinada, Sabadell es despertà amb les fàbriques paralitzades i el Govern declara l’Estat de Guerra. Segellen i clausuren l’Obrera i la Fraternidad Republicana Radical, via Massagué, 55. El 14 d’agost a la Taverna Gurugú (Cal Sacs i després actual Hotel Urpí) lloc de trobada dels treballadors, la Guàrdia Civil a cavall registrà els obrers, un dels Guàrdies Civils va ser tirotejat i va morir. Al Cambrer l’acusaren de ser el responsable, dictant-li la pena de mort però finalment va ser anul·lada. Els obrers reobriren l’Obrera i hissaren la bandera roja (en aquells temps els anarcosindicalistes també feien servir la bandera roja). Es formaren barricades al carrer calderón i estrella fins la Pl. Sant Jaume GC clausurà la Cooperativa La Sabadellenca. A les 23 hores arribà el regiment de Vergara. El 15 d’agost un canó del regiment de Vergara bombardejà l’Obrera, tot i està buida, i el “Diluvio”Al carrer Sant Quirze disparen els militars des dels balcons, aquests contesten amb foc d’artilleria. Agafaren vianants del carrer Sant Cugat i els lligaren amb cordes posant-los davant les tropes com escuts humans. Es clausura la Lliga dels Drets de l’Home i les escoles laiques. La Federació Obrera de Sabadell (FOS) inicià una campanya per recollir fons per arreglar les destrosses mitjançant postals amb fotos d’aquestes.

Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya i de Catalunya amb més morts, darrere de Barcelona. A Sabadell, un total 13 morts i uns 35 ferits i a Barcelona, 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat hi van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.

Postal amb les destrosses a l’escola de dins l’Obrera després de la vaga revolucionària de 1917

La Vaga General de les subsistències (1918)

Va ser la primera vaga organitzada i feta per dones a Catalunya i Espanya. A Sabadell entre les principals organitzadores hi trobem les que en aquell moment dones del «Círcol» Republicà Federal, Fidela Renom (primera dona regidora de Sabadell per la Coalició d’Esquerres -Partit Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya-, creadora de la Lliga Laiga Femenina, entre altres), Balbina Pi (amb el trencament trentista es va passar a la CNT-FAI) i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt formaren part de la direcció d’aquest moviment.

Balbina Pi

El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar els establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar.

S’inicià el dia 23 de gener amb un míting al Teatre Cervantes (actualment es trobaria a l’avinguda onzede setembre amb c/Sant Maties). Les sindicalistes i feministes Roser Dulcet i Llibertat Roldán demaneren la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del Mercat. A part de la rebaixa dels aliments bàsics, exigiren la supressió de l’impost d’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles. Una manifestació de dones obliga a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es dirigirenn als comerços i els obliguen a rebaixar els preus. El 24 de gener una multitudinària manifestació de dones es concentrà a la Rambla. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, a la tarda tingué lloc una manifestació a la plaça de la Llibertat. L’endemà s’organitzà un míting a Plaça Vallès, va ser prohibit, instaren a les concentrades a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa va ser dissolta als carrers de Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil, però finalment, aconseguiren reunir-se a la plaça de Pi i Margall (Sant Roc), on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió, se’ls hi negà adduint l’estat de guerra. El 26 de gener arribà una companyia de caçadors de Reus procedent de Manresa, es clausurà la Cooperativa Sabadellenca i la Fraternitat Republicana Radical.

Teatre Cervantes, on es feien molts dels mítings que iniciaven les protestes obreres

La Vaga de la Canadenca (1919)

El mes de març de 1919 a causa de l’aturada de les instal·lacions que la companyia tenia al Paral·lel de Barcelona. Es van detenir els components del comitè sabadellenc i s’enviaren policies a la ciutat. Els empresaris s’organitzaven en la Federació Patronal de Sabadell.

Dels 6 de desembre 1919 a 11 de febrer de 1920 tingué lloc un locaut total. El locaut era «l’arma» dels patrons per tal que els obrers deixessin de reivindicar més drets. Es tractava del tancament de les indústries fins que els obrers no tinguessin de què viure i renunciessin a les seves demandesLa Cooperativa «la Sabadellenca» donava ajut als més necessitats. Aquesta entitat i el Centre Sabadellenc van haver de tancar, igual que els sindicats.

L’Alba del dia 6 de desembre, tots els tallers i fàbriques de Sabadell aparegueren amb uns cartells penjats on hi deia:

Els elements patronals de Catalunya, enfront del manifest incompliment, per part dels obrers, de les bases de la Comissió Mixta el 13 del proppassat de novembre i cansats d’aguantar més l’anarquia hem acordat acabar amb aquest estat de coses que tants prejudicis causa a obrers i patrons

L’11 de febrer de 1920 s’obriren les fàbriques i els patrons acomiadaren els obrers més destacats. El 28 de març tingué lloc una nova aturada, la feina es reprengué el 4 d’abril, però a la tarda mateix els treballadors es tornaren a declarar en vaga per reclamar la llibertat dels sindicalistes novament empresonats. Després del dia 6, a la molt conservadora Revista de Sabadell deixaren d’aparèixer les notícies del que passava a la ciutat, en canvi informava dels fets a València, a Barcelona i a Terrassa, on sí que hi hagué enrenou.

El dia 14 d’abril hi hagué un nou locaut: Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada Mataró, Tarragona i la resta de ciutats fabrils estaven aturades. L’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga, i el secretari, Feliu Pascual i Carol, amb els regidors intentaren establir vies de negociació. Demanaren a la Mancomunitat que intervingui. A la vegada es lamentaren de l’absència de mesures coercitives, especialment les organitzacions patronals.

En aquests dos telegrames publicats a la Revista de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç demanà al president del Consell de Ministres i al Ministre de Governació, la intervenció del govern per reprimir els atemptats terroristes i el que anomenaven crims socials.

Gremio Fabricantes Sabadell protesta enérgicamente infame asesinato Guardias Civiles Barcelona y requiere inmediata y eficaz intervención Gobierno para reprimir severamente atentados terroristas y crímenes sociales que, a pesar de su frecuencia, quedan en la más absoluta impunidad colocándolos en un estado de anarquía impropio de un país civilizado. Presidente Codina

Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919

Cámara Comercio Sabadell protesta indignada contra repetición actos salvajismo de que han sido últimas víctimas, Guardias Civiles Barcelona y reclama urgente y enérgica intervención Gobierno para castigar culpables y acabar de una vez con la actual insostenible situación que ha de llevar al país al caos y a la ruina. Presidente Ponsà

Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919

El 22 de febrer de 1920 dos desconeguts assaltaren la casa de Théodore Jenny mentre aquest sopava, l’assassinen i fereixen als seus dos fills. Theodore era copropietari de la fàbrica d’estam Jenny i Turull (Ca la Daniela).

L’assassinat de Theodore Jenny (1920)

El 9 de maig de 1922, després de confessar sota tortures i d’un judici sense garanties, foren executats amb garrot vil a Barcelona, Victor Sabater Martínez (19) i Martí Martí Colomer (23), ambdós del ram de l’aigua.

Martí Martí i Víctor Sabater

Sabater i Martí, simpatitzaven amb Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la CNT, però no eren militants destacats dins el sindicalisme revolucionari. En el moment dels fets es trobaven a l’atur a causa dels constants tancaments d’empreses, locauts, i tenien antecedents per petits furts.

Els dos fills de Théodore van llençar cadires contra els assaltants i a un d’aquests li va caure la pistola, l’altre va reaccionar disparant-los i ferint de bala a ambdós. El que se li va caure la pistola va clavar un ganivet al pit a Théodore Jenny provocant-li la mort. Els agressors van fugir deixant mort a l’empresari i ferits de bala als seus dos fills.

Intent de robatori o atemptat com a resposta a les condicions laborals a la fàbrica? Théodore havia tingut problemes amb els seus treballadors ja que aquests no acceptaven la imposició dels nous horaris. Es desconeixia si Théodore estava vinculat amb el pistolerisme patronal, tot i que els seus fills si que eren membres del Sometent.

Les autoritats van rebre pressions del govern francès, el ser Théodore de nacionalitat francesa, el cònsol francès visità personalment la família l’endemà de l’assalt. La policia es va agafar al testimoni d’un noi de 17 anys de Sabadell anomenat Josep Peris i Sancliment, que es va presentar a comissaria l’endemà de l’atemptat. Peris, patia greus problemes psíquics, i a causa de la pobresa de la seva família, havia sigut acollit de petit a una casa de beneficència regentada per monges.

Peris va oferir a la policia fer de confident per descobrir els autors de l’assassinat a canvi de diners. Un dels policies però, va declarar al judici que va ser l’empresari Francesc Llonch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victor Sabater Martínez i a Martí Martí Colomer que van ser detinguts el 2 de març. El primer se l’hi va imputar ser l’autor de l’assassinat de Théodore i d’haver ferit als seus dos fills i al segon d’haver fet vigilància al carrer. Després de la detenció dels suposats responsables del crim, la policia va detenir un total de 32 anarcosindicalistes.

Els detinguts asseguts i darrere seu les autoritats. A l’esquerra Martí Martí, al centre Josep Peris i a la dreta Víctor Sabater (bigoti).

La Revista de Sabadell i les autoritats ja els van acusar de ser culpables, abans de ser jutjats:

…Las falsedades en que incurría el sujeto aludido, las contradicciones que se le notaban constantemente, la vaguedad con la que se explicaba. hicieron nacer ciertos recelos a la policía. Se hicieron otras indagaciones simultáneas y separadas, el resultado de lo cual fue recibir una confidencia acusándose al sujeto aludido como autor del asesinato… Practicando registro en la casa donde vivía Peris, calle Dr. Puig nª 11 habiendo encontrado una bufanda con varios alfileres de los llamados imperdibles y unos pantalones rayados, ambas prendas reconocidas por la criada de la casa Jenny. La noche del crimen la policía recogió en esta un botón de zapato que encontró por el suelo. En el registro efectuado hallándose dos zapatos llenos de barro, a los cuales faltaba el botón encontrado. Ayer mañana se sacaron fotografias de los tres aludidos sujetos, habiendo siempre, mucha gente delante de las Casas Consistoriales, ávida de ver a los criminales

«Captura de los autores del crimen de la casa Jenny», 2 de març de 1920

Durant el judici, Victor Sabater i Martí Martí digueren que s’havien declarat culpables a comissaria perquè els havien torturat i els hi havien dictat el que havien de declarar.

Diversos testimonis declararen que ambdós a l’hora del crim es trobaven al ball que es celebrava a «La Mata», però el jutge va rebutjar-los. En contra seu, va declarar la criada de Théodore, Pepa Alòs, que els va reconèixer com els assaltants al domicili dels Jenny. Van córrer rumors que va ser pressionada perquè declarés reconèixer-los com els autors de l’assalt, i es fa difícil pensar que pogués saber qui eren si anaven tapats amb bufandes.

L’historiador Andreu Castells va recollir les opinions de diferents personalitats sobre el crim:

  • Josep Gadea Vilarrubias de la família carlina dels Vilarrubias li va dir que l’assassinat havia sigut obra de dos altres germans per “litigis d’herència”.
  • L’empresari i secretari local de la Lliga Joan Llonch va afirmar-li que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
  • Per Ángel Pestaña els assaltants eren delinqüents comuns sense cap connexió amb l’anarcosindicalisme
  • Pel sindicalista Josep Rosas i Vilaseca, els assassins eren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell, un d’ells es deia Pierre i anava a demanar diners sovint als Jenny, aquest el negar-se a donar-li més, l’hauria matat.
  • Pels anarcosindicalistes Bru Lladó i Enric Mampel, els autors eren membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. Durant la trobada va tenir lloc una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari.

Judici i execucions

El judici contra els tres acusats, es celebrà a l’Audiència de Barcelona de l’11 al 13 de juliol de 1921El judici va estar ple d’irregularitats i el 15 de juliol es va dictar la sentència:

Així, tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabater i Martí a la pena de mort al garrot vil, i Peris, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys i 8 mesos i 1 dia de presó per l’assassinat consumat, i 8 anys i 1 dia per intent d’assassinat dels fills de Théodore.

Diversos partits, entitats i sindicats de la ciutat demanaren la commutació de la pena de mort, el Círcol Republicà Federal, l’Ajuntament la CNT, etc. Lluís Companys, diputat per Sabadell en aquell moment, i el president de la patronal dels metal·lúrgic, Jaume Ninet, van reunir-se a Madrid amb el president Sánchez Guerra per intercedir i demanar la commutació de la pena.President de la Mancomunitat de Catalunya Puig i Cadafalch de la dretana Lliga Regionalista, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Una Comissió femenina sabadellenca va reunir 4.500 signatures que van ser lliurades a la filla del governador Martínez Anido. Del quatre al 6 de maig tingué lloc una Vaga General de solidaritat amb els condemnats. Tots els esforços van ser envà i el govern va mantenir la condemna a pena de mort.

El 9 de maig de 1920 serien executats a Barcelona amb el Garrot Vil:

Victor Sabater va negar-se a besar el crucifix, es dirigí al botxí Gregorio Mayoral dient-li:

-Tiene hijos?

El botxí li contestà afirmativament i Sabater li digué:

-Pues los compadezco, porque contigo deben pasarlo muy mal.

Sabater tampoc va voler que li cobrissin el cap amb un drap negre.

Martí si que va besar el crucifix, com a últim desig abans de ser executat, se li va permetre casar-se amb la seva núvia a la presó, amb ella tenia un nen de 3 anys.

Hemeroteca La Vanguardia, 10 de maig de 1922
La Humanitat 13 de novembre de 1931 Article on es recorda l’assassinat de Théodore i la pena de mort a Martí Martí i Victor Colomer

Per la opinió pública de Sabadell van ser dos caps de turc. La patronal buscava trobar uns culpables, realitzar un escarment públic i relacionar-los amb el sindicalisme, en una època on estaven augmentant les reivindicacions obreres i la força de la CNT. Es tractava de frenar per tots els mitjans, per exemple amb la “Llei de Fugues”, la organització dels treballadors i que aconseguissin les seves reivindicacions.

Més informació sobre el cas: https://historiadesabadell.com/lexecucio-de-victor-sabater-i-marti-marti/

Institucions i personalitats encarregades de la repressió contra l’obrerisme

Pistolers al servei de la patronal

A Sabadell el Sindicat Lliure actuava sota el paraigües de la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círculo Tradicionalista. I Acció Mancomunada Patronal i Obrera creada per Mossèn Josep Cardona.

Enric Sarradell en seria l‘organitzador i ideòleg. Ultracatòlic, antimaçó, antimarxista i antisemita. Anteriorment Requetè. Cap de les organitzacions que actuaven com el Sindicat Lliure a Sabadell, també seria tresorer d’aquests a Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera va tenir un paper molt important com a Cap de Governació i Premsa i Inspector en Cap de Vigilància. És a dir, màxim encarregat de la premsa del règim i l’aparell repressiu a la ciutat.

Enric Sarradell

El règim franquista el va acabar apartant a causa del seu extremisme. Aquí deixo un fragment d’un dels seus articles després de la Guerra Civil, com a mostra del seu extremisme:

La proclamación de la segunda república en España, significa el contenido y el continente de una aberración política, varia y compleja que un siglo de liberalismo lógicamente inexorablemente abocaba al caos. Al socaire de la gran farsa democrática, con sus principios vacíos de lógica, pero plenos de sonoridades. España se precipitó en su declive… En un hartazgo de bienestar excesivo a sus méritos, el cuerpo social ya incontrolado por el estado, se entregó a la voluptuosidad de las lucubraciones de la fantasia de libertad sin ritmo ni causa. Cegó sus instintos de conservación de los valores vitales de la sociedad, para que la conspiración de ghetos y logias, asolara el país, con estremecimientos de orgía demoniaca

Manresa «Como se liquida una revolución», 26 de maig de 1942

Al servei de Sarradell i el Sindicat Lliure, trobem els pistolers: Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs i Pere Matas Castells

El sometent

El sometent era un cos paramilitar d’origen feudal per la defensa de les poblacions catalanes en temps de guerra i per perseguir els delinqüents. Durant els anys vint actuava com a força dissuasora davant possibles protestes obreres. Els sometents es passejaven sobretot a les nits, mostrant les seves armes. Es calcula que tenia uns 2.000 membres a Sabadell a principis del anys vint.

El Diari de Sabadell, com a portaveu ideològic de la Lliga Regionalista, publicaria articles favorables a aquest:

Podem, doncs, afirmar, en resum, que el pànic és una cosa que tendeix a desaparèixer, sinó per la força -el Sometent- pel fàstic per la massa durada

Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (III)», 14 de gener de 1920

Al sometent com la Guàrdia Civil, no el poden témer més que els homes de mal instint, propensos a la rapacitat, al Crim i al desordre pel desordre

Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (VI)», 18 de gener de 1920

La Guàrdia Civil

La Caserna de la Guàrdia Civil va ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat.  Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació  i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la CNT. El cost de l’edifici va ser sufragat per l’empresariat local, els principals industrials de la ciutat i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’ altra meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local.

La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions  ocupava tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.

Durant la Vaga General revolucionària de 1917, 600 Guàrdies Civils i militars van ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Els pistolers sindicalistes

Sabem almenys de tres anarcosindicalistes d’acció o preparats per si actuava el Sindicat Lliure.

Antoni Soler Cuadrat, un dels organitzadors de la Setmana Tràgica (anomenada Gloriosa pels seus convocants). Parella de la feminista Roser Dulcet. Entre 1913-1914 s’enfrontà amb els Lerrouxistes. El 1913: participà a la Vaga de la construcció. I el 1916 a la de paletes. Va ser empresonat onze mesos per les seva actuació durant la Vaga de la Canadenca. El 1919 deportat a la Mola de Maó.

Enric Mampel Martí. Teixidor, s’acostà a l’anarquisme amb la Setmana Tràgica, participà a la Vaga General revolucionària de 1917. Va ser empresonat i passà nombroses temporades a. l’exili, passà tota la dictadura de Primo de Rivera exiliat.

Francesc Duran, anarquista i vegetarià, amic de Mateu Morral. Es passà als trentistes, encapçalats per Josep Moix.


Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Del Terror a la Segona República. 1918-1936. Sabadell. 1980

Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Publicacions entre 1919 i 1922: La Veu de Catalunya, El Diluvio, Diari de Sabadell, Mundo Gráfico, La Publicidad, La Vanguardia i Revista de Sabadell

Publicacions anys 30: La Humanitat i El Poble

historiadesabadell.com

Monument a Joan Sallarès i Pla

Homenatge a l’industrial proteccionista i polític conservador, Joan Sallarès i Pla.

Autor: Josep Clarà

Inauguració: 21 de gener de 1917

Monument noucentista a Joan Sallarès i Pla, col·locat al mig de la Plaça del Dr. Robert (anteriorment “Jardinets” o “pla de l’Os”). Es tracta d’una estàtua de bronze d’un home assentat i nu (representació del déu Mercuri) que sosté un caduceu amb símbols de la mà, d’un ull, d’unes ales i d’unes fulles d’olivera; i que apareix situada a sobre d’una peanya de pedra que consta de dues parts cúbiques desiguals. Una, la que actua com a basament del bronze, té a la part posterior un relleu negatiu: un anagrama que simbolitza l’activitat industrial i comercial (engranatge amb corona de llorer) amb el text virgilià “Improbus labor omnia vincit”. A l’esquerra del bronze, la segona part de la peanya, més alta que la primera, i en segon terme, té adossada una placa de pedra amb el retrat a mig relleu de Sallarès i Pla i el text: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901“.1 Va ser fosa a la fundació Barberi d’Olot. Joan Sallarès i Pla va morir l’any 1901 i el següent any, el Gremi de Fabricants proposà de fer-li un monument. No és fins a l’any 1912 que es constitueix una “Junta Magna” per construïr-lo. Es proposa situar-lo a la plaça Major, la qual hauria de dur el nom de Sallarès i Pla. La petició fou denegada. El 1915 Francesc Llonch, presideix la Comissió Executiva Monument Sallarès. El 1916 es decideix d’emplaçar el monument a la plaça del Doctor Robert, urbanitzada al començament de segle en el que havia estat solar de la Casa Meca (posteriorment seu de les Escoles Pies i actual seu de l’Ajuntament). El monument, obra única, es va inaugurar el 21 de gener de 1917, tot coincidint amb la festa de Sant Sebastià, patró del Gremi de Fabricants.2

El monument es va fer a partir de la recaptació del Centre de Dependents i la contribució de l’Ajuntament amb 3.000 ptes3. Quan es va inaugurar, hi havia una placa on s’hi podia llegir :“El Genio del Trabajo a Juan Sallarés i Plà. 1845-1901. Sabadell agradecido”. Durant la II la República, el 19 de desembre de 1937 es va canviar el lema de la placa pel següent: “Homenatge al geni del expert anònim que, sorgint de la massa obrera sabadellenca, ha sostingut, a través de generacions, el crèdit industrial i la riquesa de la ciutat”. Amb la victòria franquista es va eliminar aquest lema d’homenatge al conjunt dels treballadors sabadellencs, i es va restituir el seu caràcter de monument individual, col·locant una placa de pedra a sobre, amb el rostre de Sallarès i Pla i el lema: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901”, present fins a l’actualitat. Però com que la inscripció de la república és més gran que la placa de pedra col·locada a sobre l’any 1939, es pot veure que ha quedat com un pegat, el relleu on hi havia la inscripció de la república, surt per sota (veure foto).

El monument a Sallarès i Pla va estar envoltat de polèmica a causa de la oposició tant dels anarcosindicalistes amb Bru Lladó al capdavant, com dels republicans federals. Bru Lladó animà públicament a la destrucció del monument un cop fos inaugurat. El comandant de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido va intentar convèncer als sindicalistes perquè aturessin les protestes i no intentessin destruir l’escultura, però les negociacions no van convèncer a Bru Lladó i als sindicalistes contraris al monument al líder patronal.

La nit abans de la inauguració del monument, el 20 de gener de 1917, dissabte a la nit, un dia abans de la inauguració del monument (el diumenge dia 21) tingué lloc un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Cervantes on intervingueren, Mossés, Batista, Salvador Robert Pera i Salvador Seguí4. Andreu Castells va recollir l’informe policial de l’acte on Bru Lladó va animar als presents a protestar contra la inauguració del monument i a destruïr-lo5:

Bruno Lladó del Sindicato de Oficios Varios dice que mañana se debe ir a protestar ante la estatua de Sallarés, que vendrá dia que el pueblo de Sabadell la derrumbará; que deben rebelarse [sic] y tirar la estatua; que deben rebelarse [sic] y tirarla estatua a tierra y no ir a trabajar hasta que haya desaparecido, que hoy son pocos, pero que un u otro sucederá. Manifiesta que se iban a hacer unas hojas para mañana, pero que ninguna imprenta ha querido hacerlos; que mañana vayan en grupo a protestar ante la estatua de Sallarés que seguramente por orden de la autoridad estará vigilada por guardias que lo guarden como un ladrón.

Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióO tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16

Les paraules de Seguí segons el corresponsal de Solidaridad Obrera van ser aquestes:

Seguí dijo que el problema de las subsistencias se agrava más cada día. Censura enérgicamente la explotación que hace la burguesía y la poca honradez de los gobiernos que consigo trae aparejada una mayor miseria para el productor. Añadió que después de la guerra la crisis será mayor por lo que conviene engrosar los Sindicatos. Del exceso de trabajo se han aprovechado los explotadores. Acabó diciendo que la huelga del 18 fue una gran éxito e hizo un llamamiento para que engrosen las filas proletarias

Solidaridad Obrera, 23 de gener de 1917. Pàg. 3 CEDALL. Archivo Histórico Solidaridad Obrera

Pel que fa els republicans federals, van realitzar una campanya contra el monument, recordant que Sallarès i Pla s’havia oposat sempre a tota reivindicació obrera i que era partidari de la intervenció militar espanyola a Cuba contra les reivindicacions d’autonomia i independència de la colònia, a més de donar suport a la brutal repressió contra els autonomistes i independentistes filipins per part de l’exèrcit:6

El dia de la inauguració del monument, la Plaça estava presa per la Guàrdia Civil. A l’acte hi van participar autoritats civils, militars, eclesiàstiques, així com diferents entitats cíviques de la ciutat i personalitats polítiques i de l’alta burgesia de Barcelona i Terrassa. També hi va participar la família de Sallarès i Pla, amb el seu nét Joan Oliver que encara era un nen i més endavant es convertiria en el conegut escriptor i poeta “Pere Quart”.Una multitud de sindicalistes es van reunir per protestar contra la inauguració de l’escultura i van protagonitzar una sorollosa xiulada i el llançament d’ous plens de quitrà, la protesta va acabar quan la Guàrdia Civil va decidir carregar contra els manifestants, detenint-ne a dos d’ells, que foren alliberats poc després per pressió de l’alcalde Andreu Camps Panedès.7

Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’estàtua realitzada per Josep Clarà a la Plaça del Doctor Robert, també té una escola amb el seu nom al costat del Parc Central del Vallès. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un cèntric carrer.8


1 Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióO tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16

2 ‘Josep Clarà. A Sallarès i Pla’Museus Municipals – Ajuntament de SabadellMuseu d’Art de Sabadell

3 Actes de l’Ajuntament de Sabadell, 23 de juny de 1916 (AHS)

4 “Solidaridad Obrera”, 23 de gener de 1917. Pàg. 3 CEDALL. Archivo Histórico Solidaridad Obrera

5 Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióO tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16

6 “Sabadell Federal”, 29 de juliol de 1916 (AHS)

7 Entrevista d’Andreu Castells a Joan Rosas Vilaseca. Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposicióO tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16.

8 ‘Nomenclàtor’. Joan Sallarès. carrer de, Ajuntament de Sabadell


Josep Burrull i Bonastre

Saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Personatges d’esquerra a dreta Ricardo Royo Solé, Josep Burrull Bonastre (alcalde), Juan Antonio Cámpova; Josep Maria Ribes, 24 de desembre de 1975. Autor desconegut (AHS)

Sabadell, 1922 – 23 de febrer del 2009

Empresari paperer i polític. Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista.

Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional.

Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Fou un Falangista convençut i va crear a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.

Empresari paperer a Burrull S.A, s’implicà en la política sabadellenca, gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcalde Josep Maria Marcet. Posteriorment seguí com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch dimití, Josep Burrull prengué el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi restarà fins a l’any 1976. Fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona.

Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.

Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín Joaquim Sala-Sanahuja

Sabadell fou batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Univeritat Autònoma de Barcelona (UAB),  el 27 de Febrer 1969.  Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació.

Va controlar la oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se  una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la Vaga General que paralitzà la ciutat.

En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer  es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La seva dimissió va tenir lloc el 28 de febrer de 1976. Per trobar més informació sobre aquesta vaga recomano el llibre del periodista Xavier Vinader: Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1936. Pagès Editors, 2012.

A causa de l’evolució democràtica, després de que Francisco Franco morís i del cessament de Carlos Arias Navarro, li prengué el relleu per un breu període Ricardo Royo, últim alcalde franquista de la ciutat. El setembre de 1976, tindria lloc la gran vaga general del metall. Els partidaris del franquisme havien perdut els carrers i l’hegemonia política.

Veïns de Sabadell demanant la dimissió de Josep Burrull i un Ajuntament democràtic, 25 de gener de 1976. Autor desconegut (AHS)

Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Terán, del partit Concòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.


Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

‘L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979’, Martí Marín Corbera. Arraona 9, III Època. Tardor 1991

L’Ajuntament de Sabadell en els anys 70: de la plenitud a l’esclerosi, Martí Marín Corbera. Arraona 26, 4a època. 2002

Pere Turull i Sallent

Sabadell, 16 d’octubre de 1796 – 4 d’abril de 1869

Fill de Pau Turull i Font i Esperança Sallent. Estudià les primeres lletres a Sabadell i la segona ensenyança a les Escoles Pies de Moià. Es casà per primera vegada el 1821 amb Teresa Sala i Vila, que va morir sense fills. El 1834 es casà per segona vegada amb Maria Comadran i Martínez del qual tingueren quatre fills: Pau Maria, Joan, Pere i Enric Turull; fou Pau Turull el que continuà els negocis familiars i el poder polític de la família sobre Sabadell.

Introduí la màquina de vapor a les seves fàbriques llaneres, convertint-la en la primera concentració llanera de la ciutat. El 1841 ja inicia la importació de maquinària tèxtil de França i Bèlgica, països que ha visitat fins a l’any 1845. El mateix any que seria Batlle de Sabadell, també exercí de Batlle l’any 1854, any en què la ciutat patirà una epidèmia de còlera.

Fou un dels industrials tèxtils llaners que s’havien llançat a la política d’acaparar el mercat castellà de la llana i que, segons l’historiador Andreu Castells, “era conegut a Madrid com “el rico catalán”, el qual comprava la llana dels ramats de la Reial Casa i d’altres nobles castellans i la feia venir a Sabadell per distribuir-la a un estol de fabricants de drap”. Havia exercit d’alcalde durant sis ocasions fins el 1856. Fou diputat de les Corts espanyoles de Madrid i comandant de la Milícia Nacional.

Va promoure i fundà la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’Institut Industrial i el Cercle Sabadellès, a més de reorganitzar el Gremi de Fabricants. A mitjans del s.XIX, Turull, que exportava a gran escala, va adquirir un bergantí goleta, primer i únic representant d’una efímera marina mercant sabadellenca, per transportar el gènere que venia a l’Argentina, a Xile, al Perú i a altres regions de Sud-amèrica. Turull es dedicà sobretot a comerç de tassall – carn endurida i seca-, realitzant un comerç triangular entre Espanya, Río de la Plata i les Antilles. Pere Turull sortia d’Espanya amb material de construcció, vi negre, garnatxa, ametlles, olis i sobretot teixits de Sabadell. I tornava a Barcelona amb dolles o aixetes, pipes o barrils, cotó, sucre, cacau, cafè i ferralla.

El 1860, en ocasió de la visita a Sabadell de la reina Isabel II, aquesta s’hostatjà a la casa-taller que Turull tenia al carrer anomenat aleshores de Sant Domènec, l’actual Doctor Puig, que acull la seu del Museu d’Art.

El 19 de juny de 1874, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep A. Planes i Borrell acordà donar el nom de Turull a un carrer de la ciutat.


Diari de Sabadell, pàg.22. Ricard Simó i Bach, 20 de març de 1982

Castell i Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (I). Prolegòmens. Aldarulls del pa, 1788. Revolució de setembre, 1868. Sabadell. Editorial Riutort,1975.

Pau Turull i Comadran

Sabadell, 21 d’abril de 1837 – 7 de setembre de 18921

Pau Turull. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Fill de Pere Turull Sallent, empresari tèxtil. Exercí d’empresari i polític conservador. Pau continuà els negocis del seu pare, incrementant la fortuna familiar. Amb diversos tallers tèxtils a Sabadell i Terrassa i un vaixell que realitzava la travessia amb Cuba i Argentina. Consolidà el comerç de llana que havia heretat del seu pare, ja que una seva germana es va casar amb un fill de Simón de Arribas, originari de Tragacete, Cuenca, un dels més grans ramaders de les Quatre “Sierra Nevadas” , i així prengué contacte directe amb la mesta. Pau augmentà el patrimoni familiar, gràcies a les plusvàlues que obtenia de les vendes a l’interior de la Península, les seves accions al ferrocarril. Una altre font d’ingresos era produïda pel bergantí goleta Pedro Turull”, amb el monopoli tèxtil de Cuba, i sobretot per l’ingrés de capitals, avaluats en or pur, procedents de les colònies d’ultramar. Pau Turull, juntament amb el seu pare, va fundar al 1859 la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb la mort del seu pare al 18692, va assumir la direcció de les empreses familiars.  De 1877 a 1882 fou president de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesasi el 1891, president de la Sociedad Catalana General de Crédito. Amb la restauració borbònica es va afiliar al Partit Liberal Conservador, Pau Turull, industrial poderós, va reconstruir el caciquisme heretat del seu pare amb la col·laboració canovista i de les elits locals.

Fou  diputat indiscutible pel districte de Terrassa (Sabadell hi formava part fins 1886), va representar-la a Corts en quatre ocasions, en guanyar les eleccions del 1876, 1879, 1884. Fou escollit diputat per Sabadell a les eleccions Generals Espanyoles de 1891, després d’haver aconseguit un districte electoral propi. El seu escó fou impugnat pels liberals i va morir abans d’ocupar l’escó. Amb ell a l’Ajuntament es va començar a construir la presó cel·lular que s’acabaria al 1897 i el jutjat al 1893. Les eleccions es feien per districte, fet que afavoria l’elecció de cacicats familiars. Els liberals obtenien el triomf electoral a les corts  perquè Pau Turull així ho decidia, enfortint la seva imatge de “Pater” de Sabadell i complint el pacte entre els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta, d’anar tornant-se en el poder.

Pau tenia una posició immobilista respecte la qüestió obrera, no acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la vaga de les set setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels morts. El portaveu del turullisme fou “La Revista de Sabadell”iniciada en castellà el 4 de juny de 1884 i acabada en una quarta etapa en català el 31 de gener de 1935. Va ser dirigida fins el 1925 per Manuel Ribot i Serra, una figura local de la renaixença, molt addicte al Partit Conservador, i que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou secretari de la Caixa de Sabadell. En morir Pau Turull i Comadran la seva fortuna oficial eren3:

9.165.187,47 milions de pessetes

25 cases: 12 al c/creueta, 6 a la Rambla, 3 al c/Sant Doménec, 2 a la Pl.Major, 1 al c/Tres Creus, 1 al c/Jardí. 367 hectàrees, 89 àrees i 54 centiàrees de finques rústiques.

5 milions de pessetes a la Caixa Sabadell en accions i obligacions.

Diversos milions en accions i obligacions a diverses caixes i ferrocarrils.

En aquest testament però, no hi ha cap referència a la maquinària i matèries elaborades que posseïa procedents dels seus negocis, tampoc del bergantí “Pedro Turull”. Tot i que sovint es parla del seu pare com el creador de la fortuna familiar, va ser Pau Turull el que més fortuna va aconseguir acumular4, després de Pau Turull, els Turull iniciaren un procés de decadència. Un any després de la seva mort, el 1893, el Republicà Pi i Maragall guanyà les eleccions. L’útim de la nissaga dels Turull, va ser Enric Turull.


Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach

1 ‘Els Turull de la industrialització una aportació genealògica’. Guillem Mateu Domingo. Revista Arraona, 1990. (pàg. 91)

2 Castells, Andreu. Informe de la Oposició. República i Acció Directa 1868-1904

3 Op.cit

4 Sabadell Cultura. Museus Municipals. ‘Casa fàbrica Turull‘. Ajuntament de Sabadell

Joan Sallarès i Pla

Sabadell, 13 de novembre del 1845 – 20 de novembre del 1901

Joan Sallarès i Pla, obra d’ Antoni Vila Arrufat. FONT: Conèixer Catalunya

Industrial i polític conservador

Fill de l’industrial Joan Sallarès i Marra, i avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com a Pere Quart.

Joan Sallarès i Pla va ser una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat. Aquest pretenia protegir els industrials tèxtils de l’entrada de teixits més barats d’altres països. La seva família tenia una fàbrica tèxtil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiència en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat (sindicat).

Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma Arancelaria de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Va ser President durant dues etapes (entre 1856 i 1857 i entre 1891 i 1892) del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1881; i de la Cambra Oficial del Comerç i la la Industria de Sabadell, el 1893. L’any 1897 fou escollit President del Foment del Treball Nacional, de Barcelona, la principal organització patronal a Catalunya. 

Com a polític va ser derrotat a les Eleccions Municipals de 1891 on es presentava amb una llista cívica formada per conservadors, integristes i regionalistes; a les Eleccions Generals de 1896 es va presentar pel Partit Conservador, però va ser novament derrotat per Timoteo Bustillo, recolzat per conservadors i liberals. Finalment, a les Eleccions Generals de 1899, va ser escollit com a diputat a través d’una candidatura que recolzava al regeneracionista General Polavieja, crític amb el sistema “tornista” entre liberals i conservadors1. Desencantat amb aquesta experiència, poc després es va afiliar a la Unió Regionalista, que amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901, s’acabaria integrant en aquesta, però Sallarès no s’hi va integrar, ja que era contrari a les pretensions d’autonomia per Catalunya que reclamava la Lliga, i criticava l’èmfasi d’aquesta en la qüestió lingüística.

Els 1947  el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’escultura realitzada per Josep Clarà que té dedicada darrere l’Ajuntament, a la Plaça Dr. Robert; al costat del Parc Central del Vallès,  també hi ha una escola amb el seu nom. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer2, també porta el seu nom un institut escola del barri de Campoamor creada als anys cinquanta3.

Persona d’ideologia conservadora, tenia una visió molt paternalista respecte als obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.

Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?”

Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890.

(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”

El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72

1 Fitxa de diputat al Congrés ‘Sallarès i Pla, Juan’Congreso de los Diputados

2 Fitxes. Repertori. ‘Carrer de Sallarès i Pla‘. Ajuntament de Sabadell

3 Institut Escola Joan Sallarès i Pla https://agora.xtec.cat/ceipsallaresipla/

Josep Maria Marcet i Coll

(13 de desembre de 1940 – 29 d’abril de 1960)

Fabricant i alcalde franquista de Sabadell

Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), Tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942).

Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)

Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producción anual de postguerra  de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantía del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]

El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.

Visita de Francisco Franco a la Fàbrica Manuel, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)

Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras Crehueras, amb qui va tenir cinc fills: Plàcid, Maria Antònia, Ana Maria, Engràcia i Josep Maria.

El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat Coromines, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]

“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”

“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”

A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull Bonastre, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch i Gambús.

Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni LlonchGambús. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull i Bonastre, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:

“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell

“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.

“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques o l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (Tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms Valls, o el sindicalista Ricard Fornells Francesc, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas Vilaseca, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:

“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”

Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona

El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas Dalmau. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]


[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022

[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980

[3] Marín, Martí. Premsa i poder en el Sabadell de la postguerra, 1939-1942 (pàg. 58, Annex II) <https://ddd.uab.cat/pub/artpub/1993/145991/Premsa_i_poder.pdf>

[4] Op.cit

[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991

[6] ‘Nomenclàtor de Bellatera (47). Avinguda de Josep Maria Marcet (BV-14414)’. Bellaterra.cat https://bellaterra.cat/2020/08/03/nomenclator-de-bellaterra-avinguda-de-josep-maria-marcet-bv-1414/

Exit mobile version
%%footer%%