Pau Vila i Dinarès

Sabadell, 29 de juny de 1881 – Barcelona, 15 d’agost de 1980

Pau Vila (autor desconegut). Extreta de coneix.sabadell.cat

Pedagog i geògraf de renom internacional

Va néixer a Sabadell però només hi va viure dos anys. El seu pare era teixidor, la seva família va viure a Alcoi Estudià a Ginebra i a França i les seves estades a Colòmbia i Veneçuela van convertit a Pau Vila en un pedagog i geògraf reconegut internacionalment. El 1902 es va instal·lar a Barcelona, on el pare va entrar de majordom a una empresa tèxtil. A Pau Vila no li agradava estudiar i primer havia fet de canoner i posteriorment de teixidor. La Barcelona de l’època el va atraure i es va moure en ambients anarquistes, que va abandonar dedicant-se a la pedagogia de manera autodidacta. Va tenir contacte amb l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i va donar classes a l’Ateneu Obrer de Badalona.

L’any 1903 es va casar amb l’Emília Comaposada. L’any 1905 va fundar l’Escola Horaciana, una escola mixta per fills de classe treballadora que amb l’emblema “ensenyar delectant” posava èmfasi en l’educació moderna i lliure dels nens que no pas a cap mena d’ ideologia o dogma.

El 1912 va marxar a Ginebra, amb una beca que l’hi havia aconseguit la “Institución Libre de Enseñanza”, a estudiar a “l’École des Sciences de l’Éducation”, on va descobrir l’escola geogràfica francesa.

El 1915 va publicar l’obra La geografía física y astronòmica. El mateix any va instal·lar-se a Colòmbia per exercir de director de l’escola Gimnasio Moderno de Bogotà, renovant-la i modernitzant-la. El 1918 va tornar de Colòmbia per exercir de secretari de l’Escola del Treball i com adjunt al director Campalans, fent de professor als estudis normals de la Mancomunitat. El 1923 ja totalment interessat per la geografia va anar a Grenoble, a l’Institut de Géographie Alpine, dirigit per R. Blanchard, on va assolir nous coneixements sobre la matèria. El 1926 va publicar “La Cerdanya”, així iniciava els seus estudis i publicacions sobre la geografia catalana.

Una de les tasques més importants de Pau Vila va ser la redacció de la Divisió Territorial de Catalunya que va acabar el 1933, però que no va ser aprovada i tramitada fins el 1936. Entre 1931 i 1935, va ser president del Centre Excursionista de Catalunya, a més, aquest darrer any va ser elegit president de la Societat Catalana de Geografia. Durant la Guerra Civil va col·laborar com a geògraf amb la Conselleria d’Economia de la Generalitat.

Amb la victòria franquista el 1939 es va haver d’exiliar, primer a Colòmbia i posteriorment a Veneçuela, tan als dos països va fer una gran labor en la seva divisió geogràfica. L’any 1945 va publicar “Nueva Geografía de Colombia” i el 1960 el primer volum de “Geografía de Venezuela”. En aquests dos països sud americans, Pau Vila, gaudeix d’un gran prestigi.

Els 80 anys es va jubilar i va tornar a Catalunya al 1965, tot i viatjar sovint a Veneçuela on va publicar “Visiones Geohistóricas de Venezuela”. A Catalunya inicià una nova etapa centrada en la geografia urbana de Barcelona. El primer any de la seva tornada escrigué un article polèmic, “Origen i evolució de la Rambla barcelonina”, i el 1974 publica “Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps”. Des de 1969 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) dins la nova secció de Filosofia i Ciències Socials. El 1976 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva darrera obra tractava de la vida de Mariano Martí, un peculiar personatge, nascut a Bràfim, que va ser Bisbe de Caracas.

Va estar a Sabadell en diverses ocasions, l’any 1972 va visitar l’Institut de Batxillerat que acabava de rebre el seu nom. Es va haver d’enganyar al Ministerio per evitar la prohibició de posar noms de persones vives. També va estar a Sabadell els anys 1976 i el 1978, aquest darrer per rebre la medalla d’or de la ciutat, el 1980 va rebre la medalla d’or de l’Ajuntament de Barcelona.

Va morir a Barcelona el 15 d’agost de 1980, a l’edat de 99 anys. L’any següent l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona instituí el premi Pau Vila de Geografia.

A Sabadell duen el seu nom l’Institut de Batxillerat del carrer de Viladomat (1970) i la Ronda que limita el sud de la ciutat (1977).

Entrevista biogràfica realitzada a Pau Vila i Dinarès el 14 de setembre de 1978:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-pau-vila-dinares/3518050/


‘Pau Vila i Dinarès’, Escriptors.cat <https://www.escriptors.cat/autors/vilap/pagina.php?id_sec=3334>

‘Pau Vila i Dinares. Pedagog i geògraf’ Biografies. Jaume Barberà https://jaumebarbera.wordpress.com/category/biografies/>

Pere Turull Sallent

Sabadell, 16 d’octubre de 1796 – 4 d’abril de 1869

Industrial tèxtil, comerciant i gran tenidor. Conegut a Madrid com “el rico catalán”

Fill de Pau Turull i Font i Esperança Sallent. Estudià les primeres lletres a Sabadell i la segona ensenyança a les Escoles Pies de Moià. Es casà per primera vegada el 1821 amb Teresa Sala i Vila, que va morir sense fills. El 1834 es casà per segona vegada amb Maria Comadran i Martínez del qual tingueren quatre fills i una filla: Pau Maria, Joan, Pere, Enric i Concepció; fou Pau el que continuà els negocis familiars i el poder polític de la família sobre Sabadell. Enric Turull també va fer molts diners gràcies a les accions de la Companyia del Nord del ferrocarril. Pau no tingué fill i a Concepció va aconeguir fer-la casar amb un gran ramader castellà, anomenat Simón de Arribas, orignari de Tragacete (Cuenca). Pel que al més petit, Pere, era amo de Ca la Daniela però els jesuïtes el van convèncer que havia fer masses diners i que això era un afer d’usura, així que va vendre Ca La Daniela a Enric, es va comprar la muntanya de Vallcarca i el demés ho va donar als Jesuïtes de l’Escola de Pere Claver de Barcelona.

Introduí la màquina de vapor a les seves fàbriques llaneres, convertint-la en la primera concentració llanera de la ciutat. El 1841 ja inicia la importació de maquinària tèxtil de França i Bèlgica, països que ha visitat fins a l’any 1845. El mateix any que seria batlle de Sabadell, també exercí de batlle l’any 1854, any en què la ciutat patirà una epidèmia de còlera.

Fou un dels industrials tèxtils llaners que s’havien llançat a la política d’acaparar el mercat castellà de la llana i que, segons l’historiador Andreu Castells, “era conegut a Madrid com “el rico catalán”, el qual comprava la llana dels ramats de la Reial Casa i d’altres nobles castellans i la feia venir a Sabadell per distribuir-la a un estol de fabricants de drap”. Havia exercit d’alcalde durant sis ocasions fins el 1856. Fou diputat de les Corts espanyoles de Madrid i comandant de la Milicia Nacional.

Va promoure i fundà la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’Institut Industrial i el Cercle Sabadellès, a més de reorganitzar el Gremi de Fabricants. A mitjans del s.XIX, Turull, que exportava a gran escala, va adquirir un bergantí goleta, primer i únic representant d’una efímera marina mercant sabadellenca, per transportar el gènere que venia a l’Argentina, a Xile, al Perú i a altres regions de Sud-amèrica. Turull es dedicà sobretot a comerç de tassall – carn endurida i seca-, realitzant un comerç triangular entre Espanya, Río de la Plata i les Antilles. Pere Turull sortia d’Espanya amb material de construcció, vi negre, garnatxa, ametlles, olis i sobretot teixits de Sabadell. I tornava a Barcelona amb dolles o aixetes, pipes o barrils, cotó, sucre, cacau, cafè i ferralla.

El 1860, en ocasió de la visita a Sabadell de la reina Isabel II, aquesta es va hostatjar unes hores a la casa-taller que Turull tenia al carrer anomenat aleshores de Sant Domènec, l’actual Doctor Puig, que acull la seu del Museu d’Art.

El 19 de juny de 1874, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep A. Planes i Borrell acordà donar el nom de Turull a un carrer de la ciutat.


Diari de Sabadell, pàg.22. Ricard Simó i Bach, 20 de març de 1982

Castell i Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (I). Prolegòmens. Aldarulls del pa, 1788. Revolució de setembre, 1868. Sabadell. Editorial Riutort,1975.

Entrevista amb Jordi Turull, agost de 1976. Fons Andreu Castells. Evidències verbals (AHS)

Exit mobile version
%%footer%%