Lluís Casals i Garcia

Sabadell, 16 d’octubre de 1912 – 26 de juny de 1993

Lluís Casals i García. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Advocat, polític i escriptor

De jove va ser membre del Centre Català de Sabadell on seria president de la Joventut i posteriorment secretari del Centre. Fou redactor i director del Diari de Sabadell, president de l’Associació de Música de Cambra de Sabadell, degà del Col·legi d’Advocats de Sabadell (1957-1962), membre d’Esquerra Democràtica de Sabadell i en democràcia, membre del Consell Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Durant la Guerra Civil, per encàrrec del conseller municipal de Cultura, Salvador Sarrà i Serravinyals, va ser director de l’Institut Escola M.B Cossío i després va combatre amb l’exèrcit republicà. Amb la victòria franquista, va estar exiliat set anys, primer al camp de concentració d’Argelers i després va anar a viure a Avinyó. Quan els alemanys van envair França es va unir a la resistència, motiu pel qual el govern francès li va concedir la Legió d’Honor.

Era fill de Gabriel Casals i Pena i Maria Garcia. Va estudiar als Escolapis de Sabadell fins el batxillerat i es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona. Durant l’exili, va estar un temps vivint al Palais du Roure, centre dedicat a la “Cultura Mediterrània” finançat i impulsat per l’aristòcrata Jeanne Flandreysy, és allà on va conèixer la professora Augusta Couturier, amb qui es va acabar casant i tingué tres filles: Muriel (1945-2016), Isabel (1946) i Montserrat (1952-2015). Quan va néixer Muriel, van anar a Sabadell per presentar-la a la família, però les autoritats franquistes els hi van retirar el passaport, veient-se obligats a quedar-se a Sabadell.

Com advocat, va ser escollit fiscal municipal de Sabadell i l’any 1936 fou nomenat secretari de la Ponència de Codificació del Dret Civil Català i secretari del Congrés Jurídic Català. L’any 1966 va ser agredit per un grup feixista, juntament amb Manuel Jiménez de Parga. L’any 1991 va rebre la Creu de Sant Raimon de Penyafort, de la mà del Ministeri de Justícia i a través de l’expedient impulsat pel Col·legi d’Advocats de Sabadell.

L’any 1934, va formar part d’un grup d’intel·lectuals que van crear Les Edicions d’Ara -LEDA-, amb Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Joan Teixidor i Tomàs Lamarca, amb l’objectiu d’aconseguir prou subscripcions per poder publicar les edicions de poesia avantguardista. El mateix any 1934, va escriure el poemari Set colors, amb el que va quedar finalista del premi literari Joaquim Folguera. Quan era Director de l’Institut Escola M.B Cossío, va fer amistat amb diversos membres de la Colla de Sabadell, com Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal.

Fotografia a l’entrada de l’Institut Escola M.B Cossío. Lluís Casals i Garcia, director de l’Institut Escola M. B. (amb bigoti, al centre de la imatge, entre el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i el regidor de Cultura Salvador Sarrà, darrere seu hi ha l’alcalde Josep Moix). Sabadell, 16 de març de 1937 (AHS)

L’any 1968 va fundar el Club dels Lleons de Sabadell, una entitat filantròpica que l’any 1969 s’adherí a la xarxa internacional Lions International. Ja en democràcia, es presentar com a candidat al Congrés de Diputats, a la llista per Barcelona del Pacte Democràtic de Catalunya (Convergència Democràtica de CatalunyaEsquerra Democràtica de Catalunya i Partit dels Socialistes de Catalunya). Un any després va ser el líder d’Esquerra Democràtica de Catalunya a Sabadell, i l’any 1979, va participar com a membre del Consell Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, en la campanya a favor de l’Estatut de Catalunya.

Entre els anys 1985 i 1993 va col·laborar amb la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell i va ser vicepresident de la Fundació de la revista, en aquesta, va escriure sobre autors i personatges sabadellencs i sobre temes de caràcter cultural.

L’any 2019, Curbert Edicions, de la mà de Pep Sanz i Datzira, va publicar la seva obra poètica, majoritàriament inèdita, titulada L’esclat que ara m’ofrentes.


Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Lluís Casals, poesia de silenci imposat. Esteve Plantada. El Temps, Núm. 1822,13 de maig de 2019 <https://www.eltemps.cat/article/7189/lluis-casals-poesia-de-silenci-imposat>

“Lluís Casals, un poeta recuperat”. Enric Umbert Reixach Núvol, Llibres, 4 de maig de 2019 <https://www.nuvol.com/llibres/lluis-casals-un-poeta-recuperat-60364>

Manuel Ribot i Serra

Sabadell, 21 de març de 1859 – 21 de desembre de 1925

“Pequeña Gaceta del Régimen Local. Extraordinario de Sabadell”, 1915 (AHS)

Arxiver Municipal, historiador, cronista, poeta i dramaturg. Fundador del primer Centre catalanista i de la Revista de Sabadell. Organitzador de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell

Fill d’un botiguer del carrer de la Salut, va estudiar als Escolapis i posteriorment es dedicà a escriure i participà en diferents concursos literaris (autor de l’obra La Puntaire). Quan només tenia 20 anys, amb el seu cunyat Ricard Sampere i altres, va fundar el Centre Literari Catalanista, el 1879. Va tindre un gran interès per conèixer la història de la ciutat de Sabadell, i fou nomenat cronista de Sabadell l’any 1882. Un any després, l’any 1883, l’Alcalde Joan Vivé i Salvà, el nomenà Arxiver Municipal (càrrec que ocupà durant quaranta anys), per tal que pogués organitzar tots els seus documents que feien referència a la història sabadellenca. El mateix any, publicà “Origen y Progresos de Sabadell”, i l’any següent fou un dels fundadors de la Revista de Sabadell, on publicà onze entregues del suplement “La ilustración Sabadellense”. La Revista de Sabadell, començà a publicar-se bisetmanalment, fins l’any 1888 que comença a sortir diàriament. El 23 de desembre de 1891, fou nomenat Corresponent per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.

Enric Turull i Comadrán, l’informà de la voluntat de la Caixa d’Estalvis de Sabadell de crear una biblioteca pública a la ciutat, després de les fortes demandes de sectors culturals locals. El responsable de la seva organització fou el mateix Ribot i Serra, Secretari de l’entitat, que no va poder veure acabada la seva obra, ja que va morir el 21 de desembre de 1925 i la biblioteca fou inaugurada el 1928. A la seva mort, la direcció de la Revista de Sabadell passà a mans de Ramón Torner i Tort, que era el seu editor. La Revista de Sabadell va deixar de publicar-se finalment, el 31 de gener de 1935.

Ribot i Serra, escrigué diverses monografies com “Origen y progresos de Sabadell” (1883) i “Clavé i les societats euterpenses”. Va participar en els Jocs Florals, on va ser premiat diverses vegades i dels quals fou mantenidor (1905, 1916), va escriure poesia lírica i festiva. Publicà els volums de poesia “Idil·lis i balades” (1888), “Garbuix” (1905, 1925) i un altre recull a “Lectura Popular“. També estrenà i publicà obres teatrals com “La base quinta” (1884), Lo vectigal de la carn (1888) i la sarsuela “Assumptos municipals” (1881), entre d’altres.

La revista Garba del maig de 1921 ens mostra un recull d’articles sobre en Manuel Ribot i Serra.


Nomenclàtor. “Carrer de Ribot i Serra“. Ajuntament de Sabadell.

Baqués, Josep; BARÓ, Robert. Gent Nostra als Carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995 (pàgina 194).

Deu i Baigual, Esteve; Galceran i Abella, Anna i Puig i Pinyol, Maria Rosa: Coneixem Sabadell? Ajuntament de Sabadell. Sabadell, juny del 1984. ISBN 84-505-0170-9, plana 77.

Maria Teresa Duran i Nogués

Sabadell, 11 de novembre de 1909 – 19 de setembre de 1933 (1)

Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).

Periodista, escriptora i feminista

Va morir a Sabadell, el 19 de setembre de 1933 a una edat molt prematura, als 24 anys, en les publicacions i discursos referents a la seva mort, no n’he trobat les causes.

Filla de Magdalena Nogués i Estrada i de Lincoln Duran, dissenyador i fabricant de sabates, fundador de la moderna Sabateria Nogués que traspassà al seu cunyat Eduard Nogués i Estrada (1887-1980). Era la segona de dos germans, el seu germà Joan Duran, amb qui tenia molt bona relació, com ella, va morir també molt jove, als 33 anys, exiliat a França, el dia 17 de març de 1939, al camp de concentració de Vernet (Conflent). El seu pare, també va morir a l’exili, a Mèxic, l’any 1947 (2).

Maria Teresa des de ben jove era una gran aficionada a la lectura i les activitats socio-culturals, acompanyava al seu pare, un home de fermes conviccions republicanes i progressistes, a la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal (CFR), d’on aquest n’era militant i admirador de les idees i l’obra de Francesc Pi i Maragall. Autodidacta, alternava les visites a la biblioteca del CRF amb les que feia a la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell del carrer Gràcia, on va establir amistat amb les bibliotecàries Encarnació Ribas i Dolors Muñoz, a les que havia demanat consell abans d’entrar a treballar a una editorial de Barcelona (3).

Tot i la seva curta vida, va escriure nombrosos comentaris i articles, alguns d’ells publicats a la premsa i revistes locals als anys 1931, 1932, 1933, en el “Diari de Sabadell”, “El Poble” (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) i “La ciutat”. Els seus comentaris i articles van ser publicats pels seus pares i el seu germà, després de la seva mort, a l’obra “Tribut postum”, publicada el 20 de gener de 1934. En el “Tribut postum”, hi figuren un total de 30 articles d’opinió a la premsa local, sobre la situació política tant local com mundial, crítiques a obres de literatura, teatre, cinema, art i conferències, o cartes a una amiga.

A “Tribut pòstum“, el seu germà li va dedicar una paraules, “In memoriam – A la meva germana” (pàg. 5), de les quals reproduïm una part a aquí: “…Quan vas néixer, germana estimada, no em vas avisar, vas venir a veure’m amb sorpresa meva… A més que creixem ens férem més amics cada dia; poc temps després érem dos éssers inseparables. La sorpresa d’aleshores va ésser innocent i ingènua; la d’ara , en anar-te’n ha estat punyent i dolorosa. Per què te n’as anat? És que anyores un paradís millor? Potser un món més perfecte? Benaurada sies. Ah, bon Déu…

En els seus articles es pot copsar el seu pensament, en defensa del feminisme, el republicanisme i el pacifisme.

“Prejudicis” (pàg. 23): He pogut notar que diaris que fins avui havien palesat una indiferència extrema per tot el que tenia relació amb el sexe oposat, ara hi dediquen llargs i amables comentaris… El que els indueix a obrar així no és que s’adonguin o vulguin adonar-se d’un error i intentin reparar-lo, no. És que veuen que la dona els pot fer un gran servei, incorporada a llurs rengles”.

“Interrogants d’actualitat” (pàg 25): Sóc una ferma entusiasta del vot femení que la República amb gran gentilesa i sense quasi haver-li demanat, ens ha concedit, car opino que aquests drets no poden fer altre cosa que millorar i elevar la nostra consciència i situar-nos al nivell que per naturalesa ens pertoca (…) Ara ens toca a nosaltres el demostrar que som mereixedores d’aquests drets atorgats i fer esvair aquest fantasma que ens rodeja encara avui, en ple segle XX, davant d’una majoria d’homes i, el que és pitjor, de moltes dones, que creuen el nostre sexe incapacitat per altra feina que no sia la de l’art culinari”.

“El segon aniversari de la república” (pàg. 27): “...com que a més de catòlica sóc liberal, entenc les idees i opinions d’altri, tant si ens són favorables com adverses, son dignes del major respecte. Per aquest motiu considero una equivocació pretendre imposar els sentiments d’uns sobre els altres”.

“Comentari a un article periodístic” (pàg. 29): “Avui hi ha pobles, com Alemanya i Itàlia sobretot que estan educant a la joventut a base d’idees bèl·liques i odis als consemblants, i això, naturalment, és el que s’hauria d’evitar. S’ha de treballar fermament per inculcar a les noves generacions el menyspreu i l’horror a aquestes gestes fratricides, a aquest cúmul de barbaritats que representa una guerra”.

Índex de l’obra “Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934

A l’article “Per Front Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª Martínez Sagi, Amanda Llebot, Mª Dolors Bargalló i Núria M. Oromí; i publicat a L’Opinió, el 8 de maig de 1932, i a Sabadell, també a El poble. El Front Únic pretenia allunyar les dones dels postulats conservadors de la Lliga Regionalista, que estava impulsant una campanya per atreure el vot femení. Nogués, vas ser una de les impulsores i fundadores del Front Únic Femení Esquerrista d’ERC, on hi apareixen com a signants del manifest fundacional les seves amigues i escriptores Rosa Arquimbau (escollida presidenta del Front Únic) i Anna Muria, aquesta última, autora de “La revolució moral”, que es va fer cèlebre entre la joventut de l’època. El dia 25 de maig de 1932 va publicar un article que tracta sobre el Front i que es pot trobar a “Tribut pòstum”. El Front Únic va ser fundat el dia 31 de maig de 1932, pretenia la intervenció de la dona en política des de la defensa dels valors republicans i catalanistes, era l’entitat femenina més important de Sabadell, amb 215 associades. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van ser les primeres en que la dona tingué dret a vot.

Des de l’1 de desembre del 2006 un carrer de la ciutat situat a la creu de Barberà porta el seu nom.


(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

(3) ‘Maria Teresa Duran i Nogués, escriptora i feminista’. Diario de Sabadell, EVOCACIÓ, jueves 3 de octubre de 1986. Ricard Simó i Bach.

Francesc Trabal i Benessat

Sabadell, 5 de maig de 1899 – Santiago de Xile, 8 de novembre de 1957 (1)

Francesc Trabal i Benessat. FONT: escriptors.cat

Escriptor, humorista proper al dadaisme, periodista i editor. Membre fundador de “La Colla de Sabadell”

Fill d’Emilia Benessat i Babí i de Vicenç Trabal i Balsach, Procurador dels Tribunals i membre de la Lliga Regionalista. Estudià a l’Escola Pia de Sabadell, i tot i no seguir estudis universitaris s’interessà de ben jove per la cultura i el periodisme, col·laborant en diverses publicacions com La Veu de Catalunya”, “El Mirador”, “Meridià”La Publicitat” (òrgan d’expressió d’Acció Catalana), però sobretot escrigué articles curiosos i divertits, i acudits sobre burgesos i polítics al “Diari de Sabadell” sota el pseudònim de “Senyor Banyeta”, i n’arribà a ser Director. Principal impulsor i membre del“Grup de Sabadell” o “La Colla de Sabadell”, del qual el seu germà Josep Maria també en formaria part. Una de les primeres activitats d’aquests joves és la publicació satírica, “La fulla del Salau” (abril-maig 1916). “La Colla de Sabadell” es reunia per denunciar els hàbits burgesos dels quals formaven part al ser de famílies benestants (el seu pare va ser procurador dels tribunals i dirigent de la Lliga Regionalista) i per tal de generar escàndol i provocar als cercles dominants. Qüestionaren la cultura i els costums del seu temps, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general. Organitzaren actes provocadors com els Anti-Jocs Florals, crearen un Club de Senyors amb un un ase com a President, i celebraren conferències provocadores i grotesques.
L’any 1919 el grup es va consolidant i l’11 de desembre del mateix any, Trabal pronuncià a l’Acadèmia de Belles Arts, la conferència “Les ciutats solitàries a Catalunya” on proposà la creació d’una associació de música i d’associacions equivalents federades a aquesta a arreu del territori català. Dirigí l’Associació de Música, que ja tenia 526 associats l’any 1921 (1). L’associació feia arribar la música a totes les ciutat de Catalunya i hi passaren els millors concertistes catalans i europeus de l’època, com ara Ricard Vinyes, a través del qual viatjaren a França al 1923 i establiren contacte amb intel·lectuals com Jean Cocteau i el Grup dels Sis, així mateix, Trabal conegué a París la que seria la seva muller al 1929, Antoinette Bordesvielles.

Políticament primer estigué compromès amb la Lliga Regionalista, i posteriorment trencà amb aquesta per donar suport a Acció Catalana (AC), partit creat el 1922 a partir de la Conferència Nacional Catalana, bàsicament per personalitats disconformes amb la línia política de la Lliga Regionalista, que consideraven una claudicació als drets nacionals de Catalunya, membres de la Joventut Nacionalista de la Lliga, de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals sense adscripció política.
Durant la Guerra Civil es va fusionar amb Acció Republicana Catalana donant lloc al partit Acció Catalana Republicana (ACR). ACR era un partit liberal i republicà, format per professionals liberals i classe mitjana, més a la dreta que l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de l’època, i més nacionalista que aquesta, però sense abraçar postulats independentistes com Estat Català. Trabal, tot i que va ser un dels signants de la Conferència Nacional Catalana, a les eleccions municipals de 1931 encara donava suport a la candidatura catalanista hegemònica de la Lliga, però després d’aquestes va trencar definitivament amb la Lliga per passar a defensar postures clarament republicanes i ocupant llocs de responsabilitat en tasques culturals durant la Guerra Civil.


Francesc Trabal amb el seu gran amic Joan Oliver “Pere Quart” i amb Armand Obiols, creà l’editorial La Mirada (que més endavant es fusionaria amb l’Editorial Proa) el 1925. La idea sorgí la tardor de 1924, després d’una reunió amb diversos escriptors vinculats a Acció Catalana (Josep Carner, Jaume Bofill i Mates Carles Riba) al Marquet de les Roques de Sant Llorenç, propietat de Joan Oliver “Pere Quart”. Es tractava de crear una editorial que fes contrapès a la conservadora Biblioteca de Sabadell impulsada pel periodista de la Lliga, Joan Costa i Deu. Aquesta s’estrenà amb la publicació de Francesc Trabal, L’any que ve” (1925), llibre d’acudits il·lustrats pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreras, Lluís Parcerisa i amb pròleg de Josep Carner. Es tracta d’una sèrie de vinyetes realitzades expressament amb un traç infantil i bona part d’elles amb un peu de text dialogat (2). Trabal va destacar com a renovador de la novel·la catalana, el 1929 publicà la seva primera novel·la “L’home que es va perdre” i a l’any següent la que es considerada la seva millor obra, “Judita”, on no hi falta l’humor i el component eròtic, dues constants en l’obra de Trabal. El 1936 guanyà el premi Crexells per la novel·la “Vals”

A l’esclatar la Guerra Civil es traslladà a Barcelona, on organitzà el Servei de Biblioteques del Front i fou un dels fundadors a l’estiu de 1936 de la Agrupació d’Escriptors Catalans (posteriorment adherida a la UGT), i Secretari de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) creada a finals del 1936, formada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat amb figures de la talla de Pompeu Fabra, Carles Riba i Pous i Pagès; i els sindicats CNT i la UGT. Trabal com a Secretari de la ILC serà un dels impulsors de la ràdio “Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista”. Pel que fa a les relacions internacionals en l’àmbit de la cultura, participà a les reunions del PEN Club International a París, amb Carles Riba, Joan Oliver i Joaquim Xirau (1937), i a Praga (1938), amb Mercè Rodoreda.

Tres dies abans de l’entrada de les tropes del Bàndol Nacional, organitzà amb el Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, la sortida cap a França dels intel·lectuals vinculats a la ILC, Pompeu Fabra i els escriptors Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Armand Obiols, Joan Oliver, Anna Murià i Mercè Rodoreda. El grup s’instaŀlà provisionalment al Castell de Roissy-en-Brie, prop de París, i Trabal treballà pel Departament de Propaganda anglès. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es dirigí a Xile amb la seva família i la de Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana i Domènec Guansé a Xile, embarcaren en el vaixell Florida, el 8 de desembre de 1939 i arribaren a Santiago de Xile el 9 de gener de 1940.

A Xile, en l’àmbit editorial, fundà amb Joan Oliver i Xavier Benguerel l’editorial el Pi de les Tres Branques, i amb l’escriptor xilè Hernán del Solar l’editorial Rapa-Nui (1946), especialitzada en llibres infantils i juvenils; i fou Gerent de l’editorial American PlayBoook. El 1947 publicà la seva última novel·la, “Temperatura”; impulsà i fou Vicepresident de l’ “Instituto Chileno-Catalán de Cultura” i Director del PEN Club de Xile; i va participar en les emissions radiofòniques L’hora catalana, a través de Radio Rapa-Nui (1953) (3).

Morí a Santiago de Xile el 1957. El seu amic, l’escriptor Joan Oliver “Pere Quart”, que ja havia retornat a Catalunya l’any 1948, va escriure d’ell: “No puc deixar de creure que en Trabal morí d’enyorament”. Gràcies al llibre “Tros de paper” del seu amic Joan Oliver, i de la correspondència entre ambdós, podem fer-nos una idea de les seves inquietuds culturals i del seu caràcter social i extravertit.

El 1984 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una Avinguda al Barri de Can Deu, curiosament a prop seu es troba l’Institut Joan Oliver (4).


(1) ‘Francesc Trabal. Biografia’. escriptors.cat

(2) ‘Francesc Trabal’. Dolors Oller. Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Lletra A La literatura catalana a internet.

(3)  García Ripoll, Martí. La radio en català a l’estranger (en català). Barcelona: Documents UOC, juliol 2007. ISBN 978-84-490-2499-3.

(4) ‘Francesc Trabal, Avinguda de’. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell.

Maria Gispert i Coll

Sant Vicenç de Castellet (Bages) , 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976

Maria Gispert i Coll (AHS)

Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.

Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del “Círcol” Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista “Terra i Mar” i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall, Jaume Viladoms i Valls, i altres.

Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: “Diari de Sabadell”, “El Poble”, “L’Impuls”, “La Batalla” i “La Humanitat”. Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.

Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM “L’Impuls”, i juntament amb Marga Lladó va ajudar a Fidela Renom i Soler a fundar el cos d’Infermeres laiques (1). Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC (2). A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.

El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944

Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada “Senyera” i participà en el programa de ràdio “L’Hora Catalana”, escoltat per molts dels exiliats catalans.

Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de “Llibreria Mirador”, molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: “Quan despertem els sentits” (1953) i “Ombres i llums” (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.

Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.


(1) Masjuan, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X

(2) Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Simó i Bach, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. “Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)”, pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000

nomenclàtor. “Maria Gispert, ronda de” <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17629&Itemid=122>

Pau Vila i Dinarès

Sabadell, 29 de juny de 1881 – Barcelona, 15 d’agost de 1980

Pau Vila (autor desconegut). Extreta de coneix.sabadell.cat

Pedagog i geògraf de renom internacional

Va néixer a Sabadell però només hi va viure dos anys. El seu pare era teixidor, la seva família va viure a Alcoi Estudià a Ginebra i a França i les seves estades a Colòmbia i Veneçuela van convertit a Pau Vila en un pedagog i geògraf reconegut internacionalment. El 1902 es va instal·lar a Barcelona, on el pare va entrar de majordom a una empresa tèxtil. A Pau Vila no li agradava estudiar i primer havia fet de canoner i posteriorment de teixidor. La Barcelona de l’època el va atraure i es va moure en ambients anarquistes, que va abandonar dedicant-se a la pedagogia de manera autodidacta. Va tenir contacte amb l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i va donar classes a l’Ateneu Obrer de Badalona.

L’any 1903 es va casar amb l’Emília Comaposada. L’any 1905 va fundar l’Escola Horaciana, una escola mixta per fills de classe treballadora que amb l’emblema “ensenyar delectant” posava èmfasi en l’educació moderna i lliure dels nens que no pas a cap mena d’ ideologia o dogma.

El 1912 va marxar a Ginebra, amb una beca que l’hi havia aconseguit la “Institución Libre de Enseñanza”, a estudiar a “l’École des Sciences de l’Éducation”, on va descobrir l’escola geogràfica francesa.

El 1915 va publicar l’obra La geografía física y astronòmica. El mateix any va instal·lar-se a Colòmbia per exercir de director de l’escola Gimnasio Moderno de Bogotà, renovant-la i modernitzant-la. El 1918 va tornar de Colòmbia per exercir de secretari de l’Escola del Treball i com adjunt al director Campalans, fent de professor als estudis normals de la Mancomunitat. El 1923 ja totalment interessat per la geografia va anar a Grenoble, a l’Institut de Géographie Alpine, dirigit per R. Blanchard, on va assolir nous coneixements sobre la matèria. El 1926 va publicar “La Cerdanya”, així iniciava els seus estudis i publicacions sobre la geografia catalana.

Una de les tasques més importants de Pau Vila va ser la redacció de la Divisió Territorial de Catalunya que va acabar el 1933, però que no va ser aprovada i tramitada fins el 1936. Entre 1931 i 1935, va ser president del Centre Excursionista de Catalunya, a més, aquest darrer any va ser elegit president de la Societat Catalana de Geografia. Durant la Guerra Civil va col·laborar com a geògraf amb la Conselleria d’Economia de la Generalitat.

Amb la victòria franquista el 1939 es va haver d’exiliar, primer a Colòmbia i posteriorment a Veneçuela, tan als dos països va fer una gran labor en la seva divisió geogràfica. L’any 1945 va publicar “Nueva Geografía de Colombia” i el 1960 el primer volum de “Geografía de Venezuela”. En aquests dos països sud americans, Pau Vila, gaudeix d’un gran prestigi.

Els 80 anys es va jubilar i va tornar a Catalunya al 1965, tot i viatjar sovint a Veneçuela on va publicar “Visiones Geohistóricas de Venezuela”. A Catalunya inicià una nova etapa centrada en la geografia urbana de Barcelona. El primer any de la seva tornada escrigué un article polèmic, “Origen i evolució de la Rambla barcelonina”, i el 1974 publica “Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps”. Des de 1969 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) dins la nova secció de Filosofia i Ciències Socials. El 1976 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva darrera obra tractava de la vida de Mariano Martí, un peculiar personatge, nascut a Bràfim, que va ser Bisbe de Caracas.

Va estar a Sabadell en diverses ocasions, l’any 1972 va visitar l’Institut de Batxillerat que acabava de rebre el seu nom. Es va haver d’enganyar al Ministerio per evitar la prohibició de posar noms de persones vives. També va estar a Sabadell els anys 1976 i el 1978, aquest darrer per rebre la medalla d’or de la ciutat, el 1980 va rebre la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona.

Va morir a Barcelona el 15 d’agost de 1980, a l’edat de 99 anys. L’any següent l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona instituí el premi Pau Vila de Geografia.

A Sabadell duen el seu nom l’Institut de Batxillerat del carrer de Viladomat (1970) i la Ronda que limita el sud de la ciutat (1977).

Entrevista biogràfica realitzada a Pau Vila i Dinarès el 14 de setembre de 1978:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/personatges/arxiu-tve-catalunya-personatges-pau-vila-dinares/3518050/


‘Pau Vila i Dinarès’, Escriptors.cat <https://www.escriptors.cat/autors/vilap/pagina.php?id_sec=3334>

‘Pau Vila i Dinares. Pedagog i geògraf’ Biografies. Jaume Barberà https://jaumebarbera.wordpress.com/category/biografies/>

Salvador Sarrà i Serravinyals

Sabadell, 1 d’abril de 1902-Santiago de Xile, 25 d’abril de 1965

Salvador Sarrà i Serravinyals. FONT: nomenclàtor

Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), empresari i escriptor. Exercí de regidor de cultura durant la II República, entre 1933 i 1939

De família treballadora, fill de Ramon Sarrà i Rodó i d’Isabel Serravinyals i Sebastià, es quedà orfe de mare als 13 anys. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell i posteriorment a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona. De ben jove comença a exercir de comptable en diversos despatxos de la ciutat i expert en costos i organització comercial a S.A. de Pentinatge i Olis Gambús, un cop acabada la jornada, a les nits impartia classes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell. El 1923 es va casar amb la sabadellenca Emilia Carbonell i Espau, amb qui va tenir quatre fills. Sarrà va impartir conferències sobre art, literatura, música, filosofia i, sobretot, sobre l’educació.

El 1933 es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per simpatia ideològica i perquè hi tenia amics com Lluís Companys, que en aquells moments era diputat per Sabadell. Com a regidor de cultura de l’ Ajuntament de Sabadell de 1933 a 1939, el 23 d’abril de 1933 es va celebrar per primera vegada el Dia del Llibre al carrer, l’Ajuntament regalava llibres als escolars de totes les escoles públiques de la ciutat, per tal de conscienciar a alumnes, professors i pares, de la importància de la lectura, aquesta pràctica es portaria a terme per última vegada el 1936. El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar edificis en desús (bona part d’ells d’ordres religioses que havien marxat l’ esclatar la guerra) i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, la majoria antics col·legis religiosos que van ser incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.

L‘Escola Industrial es desdoblà en dos centres: L’Escola Tèxtil amb les especialitats de Filatura, Teixits i Tintoreria i l’Escola d’Arts i Oficis que comprendria les branques de Paletes, Fusters, Pintors, El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.

El 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic, que tractaria de desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 pretenia observar i dictaminar aquells infants amb problemes. Però a part el Laboratori Psicotècnic hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. El Laboratori Psicotècnic comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo i Barrios,  el metge Joan Mallofré i Manyosa i la mestra Maria Vinyes i Mayola i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.

El laboratori psicotècnic es va instal·lar al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch i Salas,

Sabadell, abans de la Guerra Civil no disposava de cap centre oficial de segon ensenyament, els dos-cents estudiants s’havien de desplaçar fora de la ciutat o preparar-se a centres privats. En aquests últims anys de la República es van emprendre dos actuacions importants en aquest àmbit:

La creació de l’Institut-Escola que començà a funcionar el 15 de desembre de 1936.  I la creació de l’Institut Obrer de segon ensenyament que depenia directament del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts del govern de la República; aquest institut tenia com a objectiu donar accés als estudis superior a aquells obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys, el material era gratuït i aquells treballadors que es veiessin obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.

Sarrà també va exercir com a Interventor de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada SA de Peinaje EC.

Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys a l’Institut Escola M. B. Cossío, acompanyat de Lluís Casals i Garcia (a la seva esquerra, amb bigoti), el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals, i l’alcalde de Sabadell, Josep Moix i Regàs, entre altres. Sabadell, 16 de març de 1937 (autor desconegut / AHS).

Apart de la gran tasca de Sarrà i la regidoria de Cultura, hem de tenir en compte també totes les iniciatives de les organitzacions obreres, com la dels anarquistes amb el pedagog Edgardo Ricetti a la Granja Escolar Camperola de la Masia de Ca n’Arguelaguet, que pretenia una educació integral amb la natura i que va acollir una cinquantena de nens refugiats de Madrid. El 1937, Sarrà va ser nomenat president de la Federació de Municipis Catalans i membre destacat del Consell de l’ Escola  Nova Unificada (CENU), l’organisme de la Generalitat que vetllava per l’educació de tots els infants de Catalunya.   Amb l’avanç de les tropes nacionals, el febrer de 1939, va marxar tot sol cap a França. Va ser internat al camp de concentració d’Argelers on es retrobà amb la família, i el novembre s’exiliaren a Santiago de Xile, on van adquirir diversos terrenys de vins i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes, va ser un dels primers empresaris de Xile que va adoptar voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que adoptaria la legislació xilena. El govern xilè el va nomenar delegat del gremi de vinaters al Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca.   En l’àmbit cultural a l’exili, va ser membre del Centre Català, president de la Mútua Catalana, dirigent de l’ Agrupació Patriòtica Catalana, així com un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb els sabadellencs Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. El 1962 va ser el secretari dels Jocs Florals a l’exili, que van tenir lloc a Santiago de Xile, presidits per Margarida Xirgu.

A Sabadell té un Jardí amb el seu nom al barri de la Cobertera inaugurat el 13 d’abril de 1996.

“Cant a la ciutat obrera“, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal. Editat a Mèxic el 1959. Amb aquest llibre va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961. El 1933 havia traduït del francès, “Caliban parla” de Juan Guéhenno, editat per publicacions La Fona de Sabadell. 


Castells, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.

Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

DD.AA La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986

Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Joan Puig i Pujol

Sabadell, 11 de novembre de 1892 – 22 de gener de 1973 (1)

Joan Puig i Pujol a Montpeller (1941). Autor desconegut. FONT: nomenclàtor

D’ofici comptable, escriptor i polític republicà federal

Des de 1924 participà als “dillunsos de Can Llonch”, on diversos artistes, escriptors, poetes i intel·lectuals de diferents tendències polítiques, es reunien cada dilluns a casa de l’empresari i lligaire Joan Llonch Salas per xerrar sobre art, societat, política i religió. (2)

Fou col·laborador del “Diari de Sabadell” a l’època que era l’òrgan d’Acció Catalana, i més endavant va ser director de “Sabadell Federal”, des d’aquest diari es defensaven les tesis federals cap a un canvi cultural, la publicació estava relacionada amb el grup anti-taurí de Barcelona Pro-Cultura, i es publicaren diversos escrits contra la tauromàquia (3). Escriptor de prosa, així com de llibres de temàtica historiogràfica local com “Memòries de Sabadell, Argus Miop”, la biografia “El català Joan Cristòfor Calvet d’Estrella” i “86 anys de premsa local”, on es recullen referències de totes les publicacions periòdiques sabadellenques des del seu inici fins a la Guerra Civil, un total de 309 publicacions. 86 anys de premsa local” va ser novament editat per l’historiador també sabadellenc Andreu Castells mitjançant l’editorial Riutort. A inicis dels anys 30 va ser director de l’efímera Editorial La Fona. (4)

El 1934 fou elegit regidor de Finances i Proveïments pel Círcol” Republicà Federal (CRF), d’on era militant del sector més moderat i catalanista. L’any 1936 va ser nomenat conseller de finances municipals per ERC i delegat de banca a Sabadell per la Generalitat de Catalunya.

Des de 1985 un passatge del barri de Gràcia de Sabadell porta el seu nom. (1)


(1) Puig i Pujol, Passatge de nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell 

(2) ‘In memoriam [Recordant, en memòria dels que foren i del què fou] Joan Llonch i SalesRevista Arraona

(3) Masjuan i Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (pàg. 121). UAB Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006

(4) Fons personal Joan Puig Pujol, “Anotacions Històrico-Biogràfiques. Documental”, notes autobiogràfiques (AHS).

Joan Costa i Deu

Sabadell, 22 de maig de 1883 – Gènova, 23 de febrer de 1938

Joan Costa i Deu, retratat per Joan Vilatobà (1927)

Periodista i escriptor català de la Lliga Regionalista

Començà com a periodista quan estudiava a Barcelona, escrivint articles al setmanari La Creu del Montseny (1899-1900), fundada pel poeta Jacint Verdaguer l’any 1899, el qual també era el director literari i fundador. Hi participaven joves promeses que es convertirien en intel·lectuals com el filòsof Eugeni d’Ors, l’escriptor, poeta i polític Jaume Bofill, el poeta i autor teatral Xavier Viura, el novel·lista Joan Oller, i l’autor dramàtic i periodista Pompeu Crehuet.

De 1903 a 1904, fou el director del “Diario de Sabadell: periódico independiente de avisos y noticias” (1903-1905), durant els dos anys que exercí de director per aquest diari, també treballà de corresponsal al diari de la Lliga Regionalista  La Veu de Catalunya.  El 1905 fundà i dirigí la revista “Catalunya: publicació quinzenal” (1905-1910). El 1907 deixà la direcció de la revista “Catalunya: publicació quinzenal” per entrar de redactor en cap a La Veu de CatalunyaCàrrec que simultaniejà amb la de corresponsal dels diaris de caire conservador La Almudaina, de Palma de Mallorca (1887-1953); El País, de Lleida (1879-1934); El Dia, de Terrassa (1918-1939), i El Pla de Bages, de Manresa (1904-1937). El 1925 fundà l’editorial la Biblioteca Sabadellenca.

Costa i Deu, presidí l’Associació de Periodistes de Barcelona entre 1932 i 1936. Aquesta associació des del seu naixement, intentà trobar la manera d’unir-se amb les altres entitats periodístiques de la ciutat, defensant la fusió de totes les entitats periodístiques en una de sola, però aquest projecte fracassà a causa de la creixent politització i conflictivitat social de la societat catalana que va provocar que l’entitat es dividís entre partidaris d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de la Lliga Regionalista.

Un mes després d’esclatà la guerra civil, el 21 d’agost, s’exilià amb tres companys més, gràcies a les gestions de Lluís Sentís i del conseller de Governació Josep Maria Espanya d’ERC, que signà els passaports. Un cotxe de la Generalitat els va recollir al seu amagatall i els conduí al port on partiren cap a Gènova amb el vaixell alemany Leiverkusen. A Gènova  va fer d’enllaç entre els exiliats del bàndol nacional i el consolat franquista, a més de passar informació sobre persones d’esquerres, sota el pseudònim de “Giovanni Meliani”, va escriure dos llibres propagandístics, l’opuscle “Cento Martiri della Revoluzione del 1936 nella Catalogna”, juntament amb Modest Sabater; i amb la col·laboració del caputxí Antonio Maria de Barcelona, “Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso”. En el primer parlava dels assassinats de cent eclesiàstics a mans de grups “incontrolats” i el suposat desgovern a la Barcelona republicana; i en el segon criticava durament la II República i es declarava favorable al bàndol franquista. En un carta al poeta i sacerdot sabadellenc mossèn Camil Geis li confessà:

“si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”.

Va morir sobtadament un 23 de febrer de 1938 sense poder veure la victòria franquista. Des del 1973 un carrer de la ciutat de Sabadell situat a la Zona Hermètica porta el seu nom.

L’any 2006 l’editorial Cossetània va publicar La veritat del 6 d’octubre, llibre que recull dos llibres dels periodistes Joan Costa i Deu i Modest Sabaté, escrits l’abril de 1935 i el febrer de 1936; i que tracten els fets sobre els fets dels 6 d’octubre a Barcelona, Sabadell, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Palafrugell, Girona, Sant Vicenç de Castellet, el Morell, Navàs, Sant Jaume dels Domenys i Lleida. Son dels pocs llibres publicats a Catalunya sobre el 6 d’octubre el 1935, i abans de les eleccions que va guanyar el Front Popular el febrer de 1936, crítics amb aquests i amb les forces d’esquerres.


Martin i Berbois, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

Martin i Berbois, Josep Lluís. Joan Costjussà i Deu: Un esbós biogràfic d’un periodista oblidat. Trípodos, núm 34. Barcelona, 2014. (pàg.215-228)ISSN: 1138-3305.

Santamaria, Antonio. “Història de Sabadell: La Lliga i Franco (1936-1939).” 18 de desembre del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-lliga-i-franco-1936-1939/> Consulta: 22/12/2016.

Nomenclàtor. Ajuntament Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18032&Itemid=118&search=Costa%20i> Consulta: 22/12/2016.

Lluís Carreras i Mas

Sabadell, 4 de maig de 1884 – Barcelona, 7 de març de 1955

Lluís Carreras i Mas. FONT: enciclopèdia.cat

Eclesiàstic, escriptor, periodista i intel·lectual cristià

Fou un eficaç impulsor del moviment de renovació religiosa a Catalunya abans de la Guerra Civil. Va gaudir de gran prestigi a l’església catalana fins la Guerra Civil, i fou un influent pensador humanista. Ordenat sacerdot el 1909, va ser deixeble del Dr. Torras i Bages i del sabadellenc, Fèlix Sardà i Salvany, fou successor d’aquest, en el càrrec de consiliari de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell.

Formació eclesiàstica

El 1905 entrà a la Facultat de Teologia del Seminari de Barcelona, allà serà condeixeble de Carles Cardó, Joan Baptista Manyà Mossèn Joan Tarré, Antoni Maria Marcet i Poal, i Gregori Sunyol que exercitant en el futur gran influència en l’església catalana de l’època.

Després de la carrera, serà ordenat prevere als 25 anys, el 1909 a la Parròquia de Sant Feliu  (Sant Fèlix) de Sabadell amb l’assistència de nombroses personalitats eclesiàstiques. Molt aviat entrà a la “Associación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular” fundada per promoure els estudis, religiosos i litúrgics. Serà l’encarregat de la secció de propaganda escrita. Fundà la revista “Reseña Eclesiástica” l’any 1909, on publicà un seguit d’escrits de divulgació i articles biogràfics i de ressenya de llibres. Durant la seva vida el futur Dr. Lluís Carreras tindrà com a referents, com bona part dels eclesiàstics renovadors de l’època, al Bisbe Dr. Josep Torras i Bages, al Cardenal D. J. Mercier, primat de Bèlgica, fundador de l’Institut de Filosofia de la Universitat de Lovaina i renovador de l’església d’aquell país, però també al sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany, de tarannà catalanista a diferència de Fèlix Sardà i Salvany, però amb una visió conservadora de la família, opinava que l’essència de Catalunya rau en el fet cristià de la família i la necessitat de que aquesta sigui molt extensa.

Romandrà a Sabadell durant un any on farà de capellà de les monges de la Sagrada Família. Fou vicari de Sant Esteve de Sesrovires, però hi acabà renunciant per una malaltia de la qual es refà a Sabadell. Poc després serà nomenat professor i seguidament Catedràtic del Seminari de Barcelona de llatí, humanística i filosofia. El 1912 fou nomenat vocal de l’Acció Catòlica, el mateix any col·laborà en el Tercer Congrés Nacional de Música Sagrada. El 1913 obtingué la llicenciatura en teologia amb la màxima qualificació al Seminari Pontifici de Tarragona. Fou l’organitzador i el secretari del Congrés d’Art Cristià de Catalunya del 1913, inaugurat pel bisbe Josep Torras i Bages amb participació de figures com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Rubió i Lluch, Jeroni Martorell i Terrats, Josep Tarré, Mn. Josep Gudiol i Cunill, Joan Llimona i Bruguera etc. de gran repercussió i impacte en un moment de recuperació de la cultura catalana.

El congrés litúrgic de Montserrat i els anys de plenitud

El 1915 fou l’any de la seva obra magna amb la realització del 1r Congrés Litúrgic de Montserrat, del 10 al 15 de juliol de 1915, que que el consagrà com a referent de l’església catalana de l’època. Va ser el principal organitzador del congrés que va tenir una acurada preparació. Un any abans del Congrés, el 1914 aconseguí l’autorització de la revista Vida Cristiana que serà la portaveu de les iniciatives i activitat i que després es convertí en la revista de temàtica liturgista de l’església catalana. El Dr. Carreras aconseguí l’oficialitat canònica del congrés amb l’acceptació de la Santa Seu amb carta del Sant Pare, i de totes les diòcesis catalanes i la participació de cardenals estrangers, i d’especialistes religiosos i civils catalans i estrangers. Les conclusions del Congrés denoten que va ser el preludi de què l’església universal faria a partir del Concili Vaticà II: es recomanava la participació activa dels fidels en els ministeris sagrats, en els actes litúrgics, la importància de la Parròquia, la missa com centre de la sagrada litúrgia, la traducció a la llengua del poble dels texts litúrgics. L’èxit del congrés cal mesurar-lo en el gran dinamisme que es generà per implantar les seves conclusions i les activitats:realització de les Setmanes de Litúrgia a nombrosos indrets de les diòcesis catalanes, la col·lecció de llibres específics, etc. El Congrés i la publicació en el mateix any de 1915 del seu Eucologi, que es va reeditar diverses vegades, el convertiren en el principal i admirat referent liturgista.

Aquests anys seran els anys de plenitud del Doctor Lluís Carreras. Morts el Dr. Fèlix Sardà i Salvany i el Bisbe Dr. Josep Torras i Bages es convertirà en un dels sacerdots més rellevants de Catalunya pel seu caràcter apostòlic, apologètic inspirat en aquelles dues grans personalitats de les quals havia estat deixeble. Es podrà desenvolupar en tots els seus aspectes intel·lectuals, eclesiàstics, culturals, artístics i en determinats moments, polítics (crisi 1919, dictadura de Primo de Rivera, i Segona República). Com escriptor i periodista (“Revista popular”, “Resenya Eclesiàstica”, “Vida Cristiana”, “Revista Litúrgica”, “Catalunya Social”, corresponsal de “La Civilità Cattòlica” de Roma, col·laborador de “La Veu de Catalunya”…), com mantenidor dels Jocs Florals, amb l’Orfeó Català i amb els orfeons de Catalunya, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, impulsió de la Secció Amics de l’Art Litúrgic del Cercle Artístic de Sant Lluc etc. El 1919 defensà el primer intent d’Estatut d’Autonomia com a membre de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, reivindicat per la Mancomunitat de Catalunya i que no reeixir.

La Dictadura de Primo de Rivera

El 1923 s’enfrontà a la política del General Primo de Rivera defensant els drets dels catalans i de la llengua catalana. Això li costà la Canongia de la Catedral de Barcelona a la qual havia estat nomenat però que per pressions del govern a la Santa Seu, fou obligat a renunciar abans d’assolir el càrrec quan ja havia renunciat a la càtedra del Seminari. Poc després l’Acadèmia de Sabadell fou clausurada pel govern, i el 1924 el Dr. Carreras es veié obligat a exiliar-se fora de Catalunya, primer a un poble d’Aragó i després a l’estranger. Va estar-se a París, i aprofità per assistir al Congrés Litúrgic de Malines.

Quan retornà, un grup d’empresaris del Gremi de Fabricants de Sabadell i de Barcelona entre els que hi són Francesc Cambó, Ferran Casablancas, Enric Rocamora entre altres li muntaren a la seva mida la Fundació Torras i Bages el 1924 per cobrir-li les seves necessitats materials. Fins a la caiguda de la Dictadura aprofità per promoure nombroses obres socials i religioses, tot i la vigilància policial que el controlava dia i nit. Impulsà la creació de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la constitució del Museu de Sabadell, promourà les  Romeries a Montserrat, malgrat les prohibicions governamentals, redactà l’informe en defensa de la llengua catalana per al Nunci de la Santa Seu, Mons. Federico Tedeschini, informe que fou enviat al Vaticà el gener de 1929, redactà la seva obra “Sinopsi Evangèlica”, reprendrà les conferències quaresmals un cop la reobertura de l’Acadèmia de Sabadell, etc.

Des de les seva publicació “Cultura Cristiana” donà consells sobre la importància moral d’exercitar el vot en les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, que donaren pas a la Segona República. El 16 d’abril de 1931, un cop proclamat el nou règim escrigué un article a “Cultura Cristiana” titulat “Déu guardi la República” on li donava suport, article que causà gran impacte en els ambients eclesiàstics, i en sectors conservadors catòlics. Mesos després, però, serà bel·ligerant amb la República, des de la mateixa publicació comentant actituds anticlericals que passaven a Madrid.

El mateix any fou cridat pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, en aquell moment al capdavant de l’església espanyola. Es convertí en el seu home de confiança en les negociacions amb el govern republicà sobre el paper de l’església en el text de la nova Constitució Republicana. La missió encomanada era defendre els drets de l’Església en el nou règim. Va fer freqüents viatges i estades a Madrid amb contactes discrets amb les diverses organitzacions polítiques parlamentàries, també amb el Nunci Monsenyor Tedeschini. Es reuní amb Niceto Alcalà Zamora i altres personalitats com José María Gil Robles y Quiñones, Manuel Azaña Díaz, Francisco Giner de los Ríos, Zulueta,Alejandro Lerroux García, Amadeu Hurtado, etc. Diverses vegades anà al Vaticà a parlar amb els serveis diplomàtics, el Secretari d’Estat, etc. Un element important del període és l’elaboració i aprovació de la Pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol del 20 de desembre 1931 que el cardenal Vidal i Barraquer aconseguí que signessin els 54 bisbes i càrrecs eclesiàstics espanyols. Va ser feta després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1931, i encara que és crítica per molts dels articles interpretats com a anticlericals, també és respectuosa amb la legitimitat republicana. En la redacció de la pastoral el Dr. Lluís Carreras intervingué de forma important.

L’elaboració i aprovació, també, de l’Estatut d’Autonomia de 1932 fou seguida pel Dr. Lluís Carreras. Un cop aprovat pel Parlament des de la seva publicació donà suport a la seva aprovació i en la campanya de referèndum ratificació de 1932 en un article, “Voteu l’Estatut”, on recomanava el vot dels cristians, i les raons morals que el fonamentaven. El 1933 donà suport a la candidatura de La Lliga Catalana.

També en el camp pastoral en l’etapa 1932 i 1936 continuà la seva tasca pastoral, per exemple amb la promoció de l’escoltisme, els Minyons de Muntanya que impulsava el seu amic Mossèn Antoni Batlle, participà per exemple en el campament de Sant Pere de Clarà, amb el Dr. Vidal i Barraquer, el bisbe de Perpinyà, el bisbe de Solsona entre d’altres. També impulsà l’escoltisme a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica de Sabadell on creà el grup de Sant Bernat de la Secció de Minyons de Muntanya.

Guerra Civil i claudicació

El cop d’estat del 18 de juliol del 1936 sorprengueren el Dr. Lluís Carreras a Sabadell.Visqué el fracàs del cop i el procés revolucionari que s’engegà a continuació i la Guerra Civil. La profanació de les esglésies, la crema de l’Acadèmia Catòlica amb la biblioteca del Dr. Sardà i l’assassinat d’eclesiàstics. Va haver d’ocultar-se i marxar a Barcelona El conseller de la Generalitat Josep Maria Espanya li proporcionà el salvo-conducte per poder sortir del país amb el vistiplau del cònsol de França.

Visqué a Tolosa de Llenguadoc amb la família Riera Sala, el Dr. Trens i un grup de monges dominiques en un ambient d’austeritat. Durant aquest segon exili reflexionarà, parlarà amb altres exiliats i escrigué  amb pseudònim a la premsa francesa. Però sobretot destacà per descriure  la seva visió de la guerra civil espanyola, publicant en francès l’any 1937 un voluminós llibre titulat “Grandeur Cherétienne de l’Espagne” amb un prefaci de l’hispanista Louis Bertrand de l’Acadèmia Francesa. El llibre fou ràpidament traduït al castellà, l’anglès, l’italià i el francès en una altra edició més extensa. És un llibre de 278 pàgines on s’inicia amb un estudi de l’origen de la persecució religiosa, dels dogmes marxistes i seguidament va desgranant casos d’assassinats, i testimoniatges de morts heroiques en nom de Crist amb gran luxe de detalls, i constatant l’extermini de tot el que representa un objectiu o els símbols religiosos. Al final hi ha una mena d’epíleg de vuit planes on fa una apologia del General Franco.

Vinyeta del dibuixant “Grapa” al “Vertical”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS).

Els serveis de propaganda del govern de Burgos ràpidament l’utilitzaren en la seva ofensiva propagandística contra el govern republicà. Els sectors catòlics catalans que s’havien mantingut fidels la República el conceptuaren com una claudicació, entre ells, els sectors dels eclesiàstics catalans que representaven una tercera via com el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, l’Abat Antoni Maria Marcet i Poal o Carles Cardó que no volgueren signar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer” donant suport al règim del general Franco. Li varen retreure la manca d’objectivitat, la seva parcialitat i el desconeixement dels assassinats i la repressió de les tropes de l’altre bàndol i de les organitzacions polítiques (Falange, etc.) del govern rebel, a més no tenia en compte que la repressió franquista era sistemàtica, realitzada, recolzada o impulsada pel propi govern nacional. Molts historiadors coincideixen que la persecució religiosa del 1936 i el llibre que va escriure foren la seva desfeta i la seva claudicació enfront el país.

El règim franquista

Lluís Carreras va tornar de l’exili el 1940, es va trobar un context polític, social i religiós completament diferent a l’anterior a la guerra. En el camp eclesiàstic era vist com a franquista pels catòlics catalanistes, i per sospitós de catalanista pels catòlics que havien donat suport al govern de Burgos.

Va tenir problemes tant per entrar a l’Espanya nacional com per viure en una església nacional-catòlica amb bisbes no catalans que desconfiaven d’ell i el van tenir marginat. Mantingué un perfil baix i una actitud discreta fins a la seva mort. En aquesta etapa sols era beneficiari de la Parròquia de Santa Madrona i l’únic nomenament oficial que va rebre en el franquisme va ser el de consiliari de l’Associació de Pares del Col·legi de Loreto. Va restringir les seves visites a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica per l’actitud hostil de diversos sectors (joves d’Acció Catòlica, retrets dels seus conciutadans…).

Treballava a la Biblioteca de la Senyora Tecla Sala de Barcelona. Més tard va tornar a presidir les Romeries de Montserrat, participà en les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947 organitzades per la Comissió Abat Oliba, continuà publicant articles en la Revista Litúrgica, continuadora, ara en castellà, de la revista “Vida Cristiana”, també consta que va assistir a les Festes de Coronació de la Mare de Déu de la Salut, com consiliari de l’Acadèmia Catòlica. Col·laborarà amb la Fundació Bosch i Cardellach on serà nomenat membre honorari.

Va realitzar la quarta edició del seu “Eucologi” (1948). Des de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat va fer de consiliari de fet del Grup Torres i Bages, un conjunt de joves molt influents que arribà a ser, anys més tard, molt important en la Catalunya del futur (Joan Reventós, Jordi Pujol, Anton Cañellas,Jaume Carner, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Hilari Raguer i Suñer etc.).

Va morir el dia 7 de març de 1955 a Barcelona després d’una operació de la qual no es  va recuperar. Les exèquies es feren a la Parròquia de Santa Anna i després les despulles foren traslladades a Sabadell on es vetllaren al saló d’actes del Gremi de Fabricants de Sabadell. El dia foren portades en comitiva a l’església parroquial on les esperaven representacions de totes les entitats locals econòmiques, socials, culturals i religioses, i d’altres de foranes, així com les autoritats civils. Presidí la celebració l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, i al seu costat molts sacerdots de la ciutat. El dia 12 de març es va realitzar un altre funeral a Barcelona a la Parròquia de Santa Anna.

Actualment té un carrer a la seva memòria al barri de la Creu Alta.

El 14 de març del 2015, 60 anys després de la seva mort, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’Església de Sant Fèlix a la mateixa ciutat. A la missa que es va realitzar van assistir-hi entre altres, l’Alcalde Carlos Sánchez (PSC), el portaveu de CiU Carles Rossinyol, i el President de l’Acadèmia Catòlica, Ramón Graells.


Castells, Andreu. Informe de l’oposicio. Ed. Riutort, Sabadell, (1975).

Viñas i Camps, Dolors. El Doctor Lluís Carreras i Mas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, (1985).

‘Lluís Carreras i Mas’. Gran Enciclopèdia Catalana <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0015328.xml>

‘L’església de Sant Feliu acull les despulles del sacerdot Lluís Carreras 60 anys després de la seva mort’. David. B. isabadell.cat, 14 de maig del 2015 <http://www.isabadell.cat/sabadell/lesglesia-de-sant-feliu-acull-les-despulles-del-sacerdot-lluis-carreras-60-anys-despres-de-la-seva-mort/>

‘Remeu mar endins’ Full dominical † Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de la Diòcesi de Terrassa. Record del sacerdot Lluís Carreras. Sabadell Notícies, 14 de juny del 2015 <https://www.sabadellnoticies.com/remeu-mar-endins/>

Fèlix Sardà i Salvany

Sabadell, 21 de maig de 1844 – 2 de gener de 1916

Sacerdot catòlic integrista i escriptor

Ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona el 1855  i al cap de deu anys és ordenat de sacerdot. Es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Amb el pseudònim “Un obscurantista  de buena fe”, va escriure des del 1869 milers d’articles i uns dos-cents opuscles —en català i castellà— volent orientar popularment sobre problemes socials i religiosos.

Fundà l’Acadèmia Catòlica al 1872, amb la finalitat d’evitar la descristianització dels obrers i d’incorporar les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic. L’any 1890 s’inaugurava l’actual edifici de l’Acadèmia Catòlica al carrer Sant Joan. Morí a la casa pairal, que havia convertit el 1905 en un asil de vells de les Germanetes dels Ancians Desemparats, just davant de l’Acadèmia Catòlica.

Representà el sector més integrista de l’església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental i discutida molts anys fou “El liberalismo es pecado”, escrita al 1884, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, que era la base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es decantà en contra del sufragi, negà la llibertat de pensament, es mostrà contrari a la llibertat de premsa i associació i rebutjà totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Va condemnar tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme. El 1888 recolzà al carlí integrista Nocedal quan es va enfrontar amb els dirigents del Partit Carlista per ser tebis amb el règim canovista.

Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i la opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès i Pla. El seu integrisme, representava la resistència de l’església Catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza (ILE) al 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados” ; però també a intents desesperats com l’atemptat de l’anarquista Mateu Morral durant la boda del rei Alfons XIII al 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.

“el liberalismo es herejía. Herejía es toda doctrina que niega con negación formal y pertinaz un dogma de la fe cristiana. El liberalismo doctrina los niega primero todos en general y después cada uno en particular. Los niega todos en general, cuando afirma o supone la independencia absoluta de la razón individual en el individuo, y de la razón social, o criterio público, en la sociedad”

“ser liberal es más pecado que ser blasfemo, ladrón, adúltero u homicida, o cualquier otra cosa de las que prohíbe la ley de Dios y castiga su justicia infinita”

El liberalismo es pecado, Fèlix Sardà i Salvany (pàgs. 12 i 15)

Estàtua de Fèlix Sardà i Salvany a l’església vella de l’Escola Pia de Sabadell, l’església de l’Immaculat Cor de Maria. Obra de Camil Fàbregas i Dalmau. Plaça Doctor Robert, 3.


Imatge extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 26 de juliol de 2001

Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial,  UAB, 2006.

Moliner Prada, Antonio. Félix Sardà i Salvany y el integrismo en la Restauración. UAB, 2000.

Exit mobile version
%%footer%%