Etiqueta: ERC

Marc Aureli Graupera Vergés

Sabadell, 28 de març de 1906 – Cambrai, França, 6 de febrer de 1940

Llibreter, vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. Dipositari de l’Ajuntament de Sabadell del 29 de setembre de 1936 al 9 de maig de 1938

Fill de Josep Graupera Jo (Sabadell, 1879) i de Rosa Vergés Utset (Sabadell, 1880). Marc Aureli s’havia casat amb Magdalena Viladot Martí (Ivars d’Urgell, 1911), al maig de 1931, i tenien una filla, Teresa (Sabadell, 1932), i un fill, Màrius (Sabadell, 1934), i vivien al carrer de Sant Quirze, 58. El pare havia fundat una llibreria de vell al carrer la Salut, després traspassada al carrer d’en Font amb Sant Quirze i finalment al carrer Estrella. Un cop casat, Marc Aureli s’establí per compte propi, cap a l’any 1925, i obrí la Llibreria Graupera, a la plaça Major, 19 (durant la República i la guerra era la Plaça de Galán i Hernández), lloc on s’instal·là el seu domicili familiar, al pis de dalt. Tenia molta amistat amb els propietaris de la llibreria Piferrer, Joan Piferrer Rifà, a la Rambla, i la Llibreria Sallarès, Joan Sallarès Castells a l’Alt Pedregar. Era un republicà i catalanista convençut, a més d’un apassionat de la música: estava abonat al galliner del Liceu de Barcelona.

Marc Graupera havia estat encartat pels fets d’octubre de 1934 i era vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. El 29 de setembre de 1936 va ser nomenat dipositari de l’Ajuntament de Sabadell, càrrec que va exercir fins. ala incorporació forçosa a l’exèrcit republicà amb la seva quinta, el 19 de maig de 1938.

Acabada la guerra va marxar a França en la retirada amb l’esposa i els fills, però a la frontera es van separar i per recomanació d’un guàrdia que era d’Ivars d’Urgell la dona i els fills van girar cua i se’n van anar al seu poble d’origen una temporada i ell va passar la frontera.

Va estar internat als camps de concentració de refugiats del Vernet (Arieja) i Sètfons i finalment va anar a parar a la companyia de treballadors estrangers CTE-101, destacada al nord de França. Va morir a l’Hospital Militar complementari del Col·legi de Notre Dame de Cambrai a l’edat de 35 anys, probablement de tuberculosi. Mentre la seva dona estava instal·lada a Ivars d’Urgell, ella baixava de tant en tant a Sabadell, fent estraperlo, amb el fill o la filla, per anar sobrevivint. A Sabadell ho havien perdut tot: els havien saquejat la llibreria i la casa, i l’establiment se’l quedà Àngela Garriga, vídua de Ferran Sotorra (metge assassinat el 18 d’agost de 1936), un cop adquirit pel fabricant Pere Garriga Casals, convertida en la Llibreria Sabadell. La vídua de Graupera hagué de partir de zero, injustament, i passà una duríssima postguerra, ella i els fills, un cop retornà a Sabadell: els vencedors li van prendre tot.

La família González Graupera conserva tan sols 3 cartes enviades per Marc Aureli als seus fills quan estava en campanya al front de guerra, que són un veritable tresor documental i gràfic familiar. El tema de la seva mort a l’exili i la pèrdua del seu negoci sempre havia estat un tabú en les converses familiars: la seva esposa Magdalena no en volia parlar ni recordar-ho. El seu fill Màrius, actualment resident a Suïssa, va començar a parlar-ne quan els néts ja eren uns adolescent, cap als anys 80.

Teresa i Màrius Graupera, Sabadell.

Estimats fillets,

Dies enrera vaig rebre uns dibuixos fets per les vostres petites mans, aquí el vostre pare n’ha fet una per vosaltres. Aquest dibuix representa un nen i una nena (que sou vosaltres) portant una gran bandera de la Pàtria Catalana, perquè estimeu a Catalunya abans que tot i al mateix temps llenceu als quatre vents les consignes <<Justícia-Llibertat-Progrés-Cultura>> […].

El vostre pare, Marc A. Graupera. En Campanya, 27-XI-1938

[Fragment d’una carta de Marc Aureli Graupera enviada des del front als seus fills]

Font: Exposició: “CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA. (1936-1945)”. Museu d’Història de Sabadell (MHS) <http://museus.sabadell.cat/mhs/exposicions-temporals-museu-historia/actuals/1459-cartes-dietaris-i-memories-de-guerra-i-postguerra-1936-1946> 1/9/2021-30/1/2022

En el llibre de Ricard Simó i Bach, Sabadellencs morts a l’exili, trobem la biografia de Marc Aureli Graupera entre les pàgines. 99-103:

Anys més tard la prestigiosa “Llibreria Graupera”, que ell fundà amb tanta il·lusió i amor al servei de la ciutat, fent-ne una llar del llibre català i del d’avanguardia fou adquirida per l’industrial sabadellenc Pere Garriga i Casals (1894-1983), aconsellat pel claretià Josep Maria Nolla i Gili (1905-1984) i altres amics, amb la finalitat de facilitar un mitjà de vida a la seva germana Àngela, vídua del Doctor Ferran Sotorra Salvador (1892-1936) i amb la qual, poder ensinistrar a més a més, als seus joves fills, Rosa Maria, Jordi, Pere, Montserrat i Maria Mercè en el comerç de la llibreria, motiu pel qual, fou canviat el nom de “Llibreria Graupera” pel d’actual “Llibreria Sabadell” iniciat aleshores amb una orientació de venda molt determinada i dirigida pel susdit Pare Nolla… la qual, anys més tard evolucionà comercialment a noves directrius que l’han portat a la reputada situació actual.

Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)

Durant el període que el nostre biografiat exercí la Dipositaria Municipal, l’Ajuntament de Sabadell, acordà en sessió extraordinària i per unanimitat, l’emissió de paper moneda fraccionari, durant el temps en què les circumstàncies bèl·liques imposades pels agressors ho fessin necessàries, motiu pel qual els subsdits bitllets, portaven estampades les signatures del batlle Josep Moix, la de l’interventor J. Camps i la del dipositari Marc Graupera.

Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)

Maria Teresa Duran Nogués

Sabadell, 11 de novembre de 1909 – 19 de setembre de 19331

Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).

Periodista, escriptora, republicana i feminista

Va morir a Sabadell, el 19 de setembre de 1933 a una edat molt prematura, als 24 anys, en les publicacions i discursos referents a la seva mort, no n’he trobat les causes.

Filla de Magdalena Nogués i de Lincoln Duran, dissenyador i fabricant de sabates, fundador de la moderna Sabateria Nogués que traspassà al seu cunyat Eduard Nogués Estrada (1887-1980). Era la segona de dos germans, el seu germà Joan Duran, amb qui hi tenia molt bona relació, va morir també molt jove, als 33 anys, exiliat a França, el dia 17 de març de 1939 al camp de concentració de Vernet (Conflent). El seu pare també va morir a l’exili, a Mèxic, l’any 19472.

Maria Teresa des de ben jove era una gran aficionada a la lectura i les activitats socio-culturals, acompanyava al seu pare, un home de fermes conviccions republicanes i progressistes, a la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal, d’on aquest n’era militant i admirador de les idees i l’obra de Francesc Pi i Maragall. Autodidacta, alternava les visites a la biblioteca del “Círcol” amb les que feia a la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell del carrer Gràcia, on va establir amistat amb les bibliotecàries Encarnació Ribas i Dolors Muñoz, a les que havia demanat consell abans d’entrar a treballar a una editorial de Barcelona3.

Tot i la seva curta vida, va escriure nombrosos comentaris i articles, alguns d’ells publicats a la premsa i revistes locals als anys 1931, 1932, 1933, en el “Diari de Sabadell”, “El Poble” (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya) i “La ciutat”. Els seus comentaris i articles van ser publicats pels seus pares i el seu germà, després de la seva mort, a l’obra “Tribut postum”, publicada el 20 de gener de 1934. En el “Tribut postum”, hi figuren un total de 30 articles d’opinió a la premsa local, sobre la situació política tant local com mundial, crítiques a obres de literatura, teatre, cinema, art i conferències, o cartes a una amiga.

A “Tribut pòstum“, el seu germà li va dedicar una paraules, “In memoriam – A la meva germana” (pàg. 5), de les quals reproduïm una part a aquí: “…Quan vas néixer, germana estimada, no em vas avisar, vas venir a veure’m amb sorpresa meva… A més que creixem ens férem més amics cada dia; poc temps després érem dos éssers inseparables. La sorpresa d’aleshores va ésser innocent i ingènua; la d’ara , en anar-te’n ha estat punyent i dolorosa. Per què te n’as anat? És que anyores un paradís millor? Potser un món més perfecte? Benaurada sies. Ah, bon Déu…

En els seus articles es pot copsar el seu pensament, en defensa del feminisme, el republicanisme i el pacifisme.

“Prejudicis” (pàg. 23): He pogut notar que diaris que fins avui havien palesat una indiferència extrema per tot el que tenia relació amb el sexe oposat, ara hi dediquen llargs i amables comentaris… El que els indueix a obrar així no és que s’adonguin o vulguin adonar-se d’un error i intentin reparar-lo, no. És que veuen que la dona els pot fer un gran servei, incorporada a llurs rengles”.

“Interrogants d’actualitat” (pàg 25): Sóc una ferma entusiasta del vot femení que la República amb gran gentilesa i sense quasi haver-li demanat, ens ha concedit, car opino que aquests drets no poden fer altre cosa que millorar i elevar la nostra consciència i situar-nos al nivell que per naturalesa ens pertoca (…) Ara ens toca a nosaltres el demostrar que som mereixedores d’aquests drets atorgats i fer esvair aquest fantasma que ens rodeja encara avui, en ple segle XX, davant d’una majoria d’homes i, el que és pitjor, de moltes dones, que creuen el nostre sexe incapacitat per altra feina que no sia la de l’art culinari”.

“El segon aniversari de la república” (pàg. 27): “...com que a més de catòlica sóc liberal, entenc les idees i opinions d’altri, tant si ens són favorables com adverses, son dignes del major respecte. Per aquest motiu considero una equivocació pretendre imposar els sentiments d’uns sobre els altres”.

“Comentari a un article periodístic” (pàg. 29): “Avui hi ha pobles, com Alemanya i Itàlia sobretot que estan educant a la joventut a base d’idees bèl·liques i odis als consemblants, i això, naturalment, és el que s’hauria d’evitar. S’ha de treballar fermament per inculcar a les noves generacions el menyspreu i l’horror a aquestes gestes fratricides, a aquest cúmul de barbaritats que representa una guerra”.

Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934

Índex de l’obra “Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934

A l’article “Per un ront Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª Martínez Sagi, Amanda Llebot, Mª Dolors Bargalló i Núria M. Oromí; i publicat a “L’Opinió”, el 8 de maig de 1932, i a Sabadell, també a “El poble”. El Front Únic pretenia allunyar les dones dels postulats conservadors de la Lliga Regionalista, que estava impulsant una campanya per atreure el vot femení. Nogués, vas ser una de les impulsores i fundadores del Front Únic Femení Esquerrista d’Esquerra Republicana, on hi apareixen com a signants del manifest fundacional les seves amigues i escriptores Rosa Arquimbau (escollida presidenta del Front Únic) i Anna Muria, aquesta última, era l’autora de “La revolució moral”, que es va fer cèlebre entre la joventut de l’època. El dia 25 de maig de 1932 va publicar un article que tracta sobre el Front i que es pot trobar a “Tribut pòstum”. El Front Únic va ser fundat el dia 31 de maig de 1932, pretenia la intervenció de la dona en política des de la defensa dels valors republicans i catalanistes, era l’entitat femenina més important de Sabadell, amb 215 associades, tot i que era sobretot de cara a influire en les eleccions. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van ser les primeres en que la dona tingué dret a vot.

Des de l’1 de desembre del 2006 un carrer de la ciutat situat a la creu de Barberà porta el seu nom.

1 Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

2 Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

3 ‘Maria Teresa Duran i Nogués, escriptora i feminista’. Diari de Sabadell, ‘EVOCACIÓ’, 3 d’octubre de 1986. Ricard Simó i Bach.

Jaume Massagué Rodríguez

Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945

Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.

Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué Pujol i de Francesca Rodríguez Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i més endaan assisteix a les classes del Centre de Depenents del Comerç i la Indústria de Sabadell.

S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.

Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana feta pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.

Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.

Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albí Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General de Treballadors (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. A l’esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.

El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.

La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé Pascual.

El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què sóc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’ERC en recolzar una República que havia desarmat als obrers en diverses ocasions.

Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment, retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultats per caminar, portant-lo a collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració). Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan, i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.

Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. (Pàg. 874) Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona(2000) ISBN: 9788484152439

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena, 13 – Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

 

Josep Esteve Aguiló

Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 19531

Josep Esteve Aguiló. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Tècnic Tèxtil. Afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Durant la Guerra Civil es va afiliar al PSUC. Va ser Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa2 i va formar part del Servei d’Informació Militar (SIM)

De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.

Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà i Serravinyals.

Participà en els “Fets del 6 d’octubre de 1934”, la revolta després de la proclamació del president Lluís Companys de “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” que pretenía acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell “Uruguay”, on hi romangueren fins el 16 de febrer de 19363. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaria detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 19384.

Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles i de Josep Moix, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Durant la Guerra Civil, juntament amb Salvador Sarrà s’encarregava dels interrogatoris del Servei d’Informació Militar (SIM), segons l’historiador Andreu Castells, Josep Esteve feia servir uns mètodes expeditius a diferència de Sarrà. El SIM s’encarregava de la detenció d’aquells sospitosos de formar part de la Quinta Columna i de cercar els emboscats i desertors. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell “Winnipeg” i arribà a Xile al setembre de 1939.

A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.

1 Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985

2 Op. cit

3 López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’octubre de 1936. “Annex II Relació de detinguts i empresonats per la insurrecció d’octubre entre octubre i de 1934 i gener de 1935” <http://www.editorialbase.cat/fitxers/FetsOctubre_Annex2.pdf>

4 “Batet el general conciliador que la historia rehabilitó”. Jaume Pi. La Vanguardia, 18 de febrer del 2017 <https://www.lavanguardia.com/politica/20170218/42101256936/general-batet-80-aniversario.html>

Arcadi Badia Joval

Barberà del Vallès, 16 de febrer de 1893 – Sabadell, 30 d’abril de 1980

Fotos de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach

Republicà federal, petit empresari

Fill de Joaquim i Teresa, que formaven un matrimoni senzill, que es va trencar quan Joaquim, i una germana més petita, van morir, quan Arcadi només tenia quatre anys. La mort del seu pare, el va obligar a treballar de ben petit, i no va poder anar a cap escola, aprengué a escriure i llegir un cop tingué prou diners per pagar-se un mestre particular, quan sortia el vespre de treballar.

Es va casar pel civil, en una època que era molt poc habitual aquest tipus de casaments, als 33 anys a l’Ajuntament de Sabadell, amb Eulàlia Renom que en tenia 24, germana petita de la regidora republicana federal i feminista, Fidela Renom. S’havien conegut al Centre d’Estudis Psicològics, centre que reunia els sabadellencs de mentalitat oberta i progressista de l’època. Al casament hi van assistir nombroses personalitats locals: Josep Soler, president del Centre d’Estudis Psicològics o el Dr. Relat i l’Argany, amic personal d’Arcadi Joval. Un cop casats van obrir una botiga de queviures a l’Avinguda 11 de setembre, número 7, i als anys 50 hi obririen una secció de pastisseria.

Va ser republicà federal, compartint  converses amb personalitats rellevants de la vida social i política catalana, com l’advocat laboralista Francesc Layret que va ser assassinat per pistolers de la  patronal; Joan Sala i Rovira, president del “Círcol” Republicà Federal (CRF); i amb el que seria president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, també relacionat amb els sindicalistes i anarcosindicalistes al ser advocat laboralista.

Durant la guerra la botiga va patir la falta de comestibles, però gràcies a l’ajuda del seu amic Joan Balart empresari de maquinària industrial i també republicà federal i posteriorment d’ERC, va poder tirar endavant la pastisseria que va obrir després de la guerra, proporcionant-li aquest la maquinària. El treball de pastisser li agradava, però encara li deixava menys temps lliure. Un cop jubilats van traspassar el negoci als seus nebots.

Arcadi també tenia molts interessos culturals, ajudà a diverses entitats culturals. Les poques vegades que no es veia obligat a tirar endavant la pastisseria, aprofitava per fer una escapada al Liceu, al Palau de la Música o l’Orfeó, d’aquesta última entitat n’era soci protector.

Els seus familiars i amics el recorden com un home modest i senzill, contrari a les ostentacions i als reconeixements públics. L’historiador i amic seu, Andreu Castells, li dedicà aquestes paraules:

“Home senzill i abnegat

republicà radical, petit-burgès

afiliat i protector de sindicats i sindicalistes.

Era tan jove que per fidelitat a les seves conviccions,

sempre recomanava tirar més a l’esquerra d’on ell es trobava”

Sabadell, 2 de maig de 1980

Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Simó i Bach.

‘EVOCACIÓ Arcadi Badia i Joval, humanista’. Anna M. Fité i Salvans; Ricard Simó i Bach. Dissabte, 26 de setembre de 1987.

MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.). Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat, 2000.

Conrad Crespí Vergés

Sabadell, 4 d’agost de 1908 – 22 de març de 19821

Conrad Crespí i Vergés. FONT: nomenclàtor

Militant del “Círcol” Republicà Federal (CRF), Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen

Nét de Feliu Crespí Cirera, alcalde federal de la ciutat durant la I República. Es casà amb Emilia Niubó Domènech.

Era fill de Feliu Crespí i Soler i Antònia Vergés i Pintó. Estudià al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i començà a treballar de comptable. Fou membre de la Junta del Foment de la Sardana i del Club Natació Sabadell, així com fundador de l’Esbart Dansaire. Políticament, de ben jove ja començà a milità al CRF i posteriorment a Estat Català i a ERC2.

El 1939 amb la derrota republicana hagué d’exiliar-se a França on formà part de la 15ª Companyia de Treballadors Estrangers. El juny de 1940 va  ser capturat pels alemanys a Bray-Dunes, prop de Dunkerque i internat a Mauthausen, però aconseguí escapar-ne formant part d’un transport d’invàlids que es dirigia cap el camp de Dachau.3 El 29 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit dels Estats Units a Dachau. Retornà a Sabadell el 23 d’agost de 1946 on hi romandria fins a la seva mort. Una plaça de la ciutat al barri de Covadonga porta el seu nom.

1 ‘Nomenclàtor‘. Ajuntament de Sabadell.

2 ‘El sabadellenc Conrad Crespí i Vergés’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 25-03-1982, (pàg. 9).

3 Benaul Berenguer, Josep M.; Onetti Ve ra, Antonio; Torruella Llopart, Jordi.‘Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació’. Arraona, revista d’història 30, 2006 (pàg. 124-125)

Marian Burguès Serra


Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321

Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2

De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.

Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili

Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.

Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.

Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic. L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.

Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 amb Miquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant, intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçó Tomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).

El Marian Burguès anarquista

El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti, acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu 3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.

L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.

Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4

El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista

Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs, començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.

Marian Burgès, i els “fayans catalans”

El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.

El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.

1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya

El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.

Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 al Círcol Republicà Federal i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassa i amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5 L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.

Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)

Segona República i entrada de les tropes franquistes

El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès. Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6

Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.

Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7

Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.

1 Nomenclàtor. ‘Carrer de Marian Burguès‘. Ajuntament de Sabadell.

2 Vidal Oliveras, Jaume. Santiago Segura (1879-1918). Una història de promoció cultural. Sabadell: Museu d’Art de Sabadell, 1999. ISBN 84-87221-31-9

3 L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (1851-1935), Andreu Castells. Revista Arraona, núm. 1 1976, 2ª època.

4 Marian Burguès (1851-1932). Terrisser, artista, activista social i lliurepensador. Antonio Santamaria. isabadell.cat, 14 de gener de 2018

5 Exposició permanent: Marian Burguès Serra (Sabadell 1851 – 1932). Museu d’Art de Sabadell (MHS)

6 L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (1851-1935), Andreu Castells. Revista Arraona, núm. 1 1976, 2ª època

7 MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, 2006 (pàg. 21)

Exit mobile version
%%footer%%