Sabadell, 17 de maig de 1899 – Barcelona, 9 de febrer de 1992
Militant de la CNT, impulsor de la indústria cinematogràfica durant la Guerra Civil i resistent antifranquista
Començà a treballar d’aprenent de mecànic ajustador i s’afilià al Sindicat del Metall de la CNT de Sabadell, la majoria de la seva trajectòria militant però, va ser a Barcelona. El desembre de 1920 fou detingut a Castelldefels amb una vintena de companys per intentar organitzar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions. Fugint del Servei Militar, s’exilià tres anys a París. El 1928 amb Ángel Pestaña Nuñez, Joan Peiró, Pere Foix i altres companys, va ser membre del grup anarquista de Barcelona “Solidaridad” i responsable amb Antonio García Birlán del seu òrgan d’expressió, la revista Mañana (1930-1931). Exercí el càrrec de president del Sindicat del Metall de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. El 1934 formà part de la Cooperativa del Vidre de Mataró, impulsada per Joan Peiró, on formaria part del Comitè Tècnic com a subdirector de fabricació.
Es posicionà a favor del moviment trentista contra les tesis insurreccionalistes de la FAI. Durant la Guerra Civil fou membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya i administrador del Servei d’Higiene Infantil. Presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d’Espectacles Públics, (CPCEP) a petició de Marcos Alcón Selma president del Sindicat i germà de la seva companya, Ángela. Aquest comitè va ser l’embrió del Consell Superior de la Indústria i l’Espectacle, creat el 2 de juliol de 1937, del qual ell en seria president i que seria el responsable de la creació de pel·lícules de caire social i crític. Només a Catalunya es van fer una setantena de pel·lícules, i a la resta de l’estat un centenar.
Amb la victòria del bàndol franquista s’exilià a França, i quan aquesta patí la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, sent detingut un any després. Quan sortí de la presó, lluità a la resistència clandestina a la ciutat, el seu domicili es convertí en lloc de trobada de de comitès nacionals i regionals dels quals ell en formà part. Durant el franquisme fou detingut en nombroses ocasions, sumant un total de cinc processos judicials i onze anys de presó. Durant els anys quaranta treballà com electricista al Teatre Romea de Barcelona i membre clandestí del Sindicat de la Indústria i l’Espectacle. El gener de 1953 va ser detingut per última vegada a Barcelona i jutjat i condemnat a Madrid a cinc anys de presó que passà a la presó d’Alcalá de Henares. Un cop lliure es tornà a fixar el seu domicili a Barcelona.
En els últims anys de la seva vida continuà amb les mateixes idees, el de novembre de 1985 va participar amb Abel Paz i Josep Eduard Adsuar al col·loqui «La resistència a Catalunya» a la Casa de la Caritat de Barcelona, i formà part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de la ciutat. Va morir al seu domicili de Barcelona el 9 de febrer de 1992 als 92 anys. El seu fill Heleno Saña Alcón (nascut a Barcelona el 6 de setembre de 1930) de jove milità a la CNT i és un reconegut filòsof llibertar i assagista, crític amb els valors consumistes i materialistes de la societat actual.
Metal·lúrgic, militant llibertari antifranquista i reorganitzador de la CNT de Sabadell
Nascut a Ayerbe (Huesca) on els franquistes van causar una matança a l’acabar la guerra i on ja milità a la CNT local. Va ser internat cap al maig de 1939 a la presó d’Osca, el maig de 1940 fugí amb Bernabé Argüelles i Depaz, Benito Saute i Martí, José Urrea i Daniel, Manuel Gracia i Escartín i Rafael Olalde i Pradera. El grup de fugitius arribà a Catalunya i a Barcelona es va incorporar al grup d’acció format per Joaquim Pallarès i Tomàs amb qui participà en la reorganització de la Federación Ibérica de las Juventudes Libertarias (FIJL) i el primer Comitè Regional de Catalunya, fou detingut breument abans de ser posat en llibertat provisional el desembre de 1942.
Novament va ser detingut el 8 de març de 1943 amb la majoria dels membres del grup entre ells Bernabé Argüelles i Depaz, Joaquim Pallarès i Tomás, Francisco Álvarez i Rodríguez, Fernando Ruiz i Fernandez, Francisco Atares i Martín, José Serra i López, Juan Aguilar i Mompart, Benito Saute i Martí, José Urrea i Daniel, Manuel Gracia i Escartin, Rafael Olalde i Pradera i Hilaria Fondevilla Fuentes. Durant el Consell de Guerra que es va obrir a Barcelona el 24 de març de 1943 van ser condemnats a mort i després afusellats Bernabé Argüelles, Joaquim Pallarès, Francisco Álvarez, Fernando Ruiz, Benito Saute Marti, Francisco Atares, Juan Aguilar, José Serra López i Pedro Tressols Meix. Vicente Iglesias havia estat condemnat a vint anys de presó que havia de complir a diverses presons de Barcelona i Aragó. Es beneficia de l’indult i queda en llbertat en llibertat condicional l’any 1945.
L’abril de 1974 actua com arrendatari del local de la CNT Sabadell al carrer Sant Llorenç, núm. 79, per un contracte de dos anys, després el sindicat es traslladà al carrer Calderón i finalment el local històric del carrer Taulí, núm. 16. El 15 de setembre de 1975 en un escorcoll a casa seva la policia troba tres metralladores, i és detingut juntament amb G. Jacas Español i Eduard Domenech i Benet. El juny de 1976 és condemnat a deu anys de presó (tres anys per associació il·lícita i a set anys pel delicte de “depósito de armas de guerra”). Era la condemna més alta que dictava el Tribunal de Orden Público (TOP) contra persones vinculades a la lluita antifranquista a Sabadell. L’internen a La Model, però queda en llibertat condicional l’estiu de 1976.
A la sentència de condemna podem llegir: “[…] que al procesado […] le fueron ocupadas por las fuerzas del orden en el registro efectuado en su domicilio el día cuatro de septiembre de mil novecientos setenta y cinco, tres metralletas marca Stein, once cargadores y abundante munición de 9 mm Parabellum, que el encausado guardaba desmontadas, engrasadas y envueltas para su mayor conservación, en un escondite fabricado al efecto y disimulada en el techo de una habitación de su vivienda […]”.
En els darrers anys del franquisme va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, ocupà diverses secretaries de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Sabadell, com la Secretaria General i la Secretaria de Tresoreria.
Entrevista de Víctor Colomer a Vicente Iglesias en el “Cara a Cara” del Diario de Sabadell, novembre de 1985:
Correspondència del 18 i 19 de juliol de 1977 entre els cenetistes Vicente Iglesias i Ramon Liarte:
Arxiu històric de la CNT Sabadell
1936-1975, los de la Sierra. Dictionnaire des guerrilleros i resistants antifranquistes. IGLESIAS ROMEO (ou ROMERO), Vicente <<.https://losdelasierra.info/spip.php?article3792>>. 10 d’agost de 2010, darrera modificació el 10 de novembre de 2023.
Santomera (Múrcia), 27 de maig de 1908[1] o el 1917[2] – 18 de desembre de 1982[3]
Fotografia de Cipriano Sánchez, extreta del Certificat de nacionalitat del Consolat d’Espanya, a Marsella, Antonio Vidal. Núm. 3.863, 24 de març de 1945
Peó tèxtil,militant de la CNT-FAI de Sabadell. President de l’Ateneu Idea i Cultura
Els seus pares eren Juan de Dios Sánchez Pardo i Maria Josefa Castejón Truque[4]. Va venir a viure a Sabadell l’any 1926. Estava casat amb Irene Martínez García (n. 1910, Santomera). Possiblement van viure un temps a França, ja que la filla gran va néixer a Sabadell l’any 1928, la segona filla, Reiné, va néixer a França el 1931 i la tercera, Libertad, a Sabadell l’any 1933. Possiblement van tornar a Sabadell el mateix any 1933, ja que en el Padró de 1936[5], consta que la mare i la filla (Reiné) portaven tres anys de residència a la ciutat. Segons aquest padró, vivien en un pis del carrer del Baix Pedregar, 16.
Cipriano treballava com a peó tèxtil a l’empresa Manuel Gorina Ramírez i la seva esposa treballava fent tasques domèstiques. Tenia dos germans més petits, Antoni i Salvador que també vivien a Sabadell, pocs anys després que ell s’hi instal·lés. Salvador vivia amb la seva mare Maria Josefa Castejón Truque.
Durant la guerra Cipriano va ser president de l’Ateneu Idea i Cultura de la CNT. Va formar part de les patrulles de control, sent nomenat agent el 18 de novembre de 1936, posteriorment va marxar cap el front amb les milícies antifeixistes, enrolat a la columna “Terra i Llibertat”. Després es va incorporar a l’exèrcit republicà com a soldat d’infanteria de la 44ª Divisió, Brigada Mixta 144, on va assolir el grau de Sergent d’Infanteria, nomenat el 26 de setembre de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França, amb esposa i fills. Va ser internat amb el seu germà Salvador al camp de concentració d’Argelers. El seu germà va sortir del camp per anar a treballar a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE 113) i després va anar a treballar a St, Privat le Piech (Héraut) i a Montpeller. Cipriano, al sortir del camp va anar viure a Salons-sur-Provence, on es trobava la seva esposa i filles.
Segons la web FamilySearch tenia quatre germans: Juan de Dios, Luis Sánchez, Antonio Sánchez i Maria Sánchez. El 21 de juny de 1982 es va casar amb Antonia Laorden Castejón a l’església de Fornelos de Montes. I va morir el 18 de desembre de 1986 amb 69 anys.[6]
La informació de la seva estada a Sabadell, Guerra Civil i postguerra ha sigut aportada per l’historiador sabadellenc Esteve Deu i Baigual
[1] Certificat de nacionalitat del Consulat d’Espanya a Marsella, Antonio Vidal. Núm,. 3.863, 24 de març de 1945. Aportat pel besnét de Cipriano.
Matilde Sáiz Alonso, va néixer l’11 d’abril de 1917 a Santander. A l’inici de la guerra, va participar en la defensa de Donostia. Quan va caure la ciutat, creuà els Pirineus i es dirigí a Barcelona. El 15 de setembre de 1936 es va enrolar a Barcelona a la columna “Roja y Negra”, al Front d’Aragó (zona de Huesca), allà va conèixer a l’anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui es va casar l’any 1941. La seva última residència va ser a Sabadell, on va morir l’11 de juny de 1964. (1)
Abans d’acabar-se la guerra, es dirigí amb el seu fill Helios i el seu company Francisco cap a Alacant, amb l’objectiu de pujar a un vaixell per anar cap a Orà. Però va ser detinguda i internada al camp de concentració de “Los Almendros”. El seu company sentimental, Francisco Sansano va ser empresonat a la Plaça de Toros d’Alacant; finalment va ser condemnat a 30 anys de presó i empresonat a Belchite, on Matilde el va acompanyar fins la seva fugida el 1942.
Francisco Sansano Navarro, va néixer a Elx l’1 de desembre de 1911, els seus pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro (2). Durant la República va fundar el grup anarquista “Demos”. Tots els seus germans -Pascual, Ramón, José, Verónica i Ángeles-, també van militar a la CNT (3). El 1936 treballava a Menorca i es va sumar a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud per alliberar l’illa de Mallorca dels feixistes. 31 cenetistes es van sumar a Maó a aquest grup, formant amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i altres, un grupet anomenat 19 de juliol. Fracassat l’intent d’invasió, es va traslladar amb uns pescadors cap a Barcelona. A la capital catalana va participar a la organització de la columna “Roja y Negra” i conegué a Matilde Saiz Alonso, amb qui com he dit anteriorment, es van casar el 1941. Va combatre al Front d’Osca (Loporzano, Estrecho, Quinto i Monte Aragón). A un la milícia va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat: cap del primer Batalló de la Columna “Roja y Negra” (127ª Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195ª Brigada.
Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport per exiliar-se a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i el seu fill Helios cap a Alacant, amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de bous. Condemnat a 30 anys, va ser tancat a Belchite. El 1942 pogué fugir, i després d’una dura marxa a peu, arribà a València, on sobrevisqué molts anys sense documentació. Els anys seixanta es va assentar amb la seva dona i fill a Santa Coloma de Gramanet i després a Sabadell, el 1968 va aconseguir la documentació. Va morir el 31 de març de 2003 a la Residència Pare Butiña de Sabadell i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Post de comandament de la 127 Brigada Mixta prop de Zuera (24 d’agost de 1937). D’esquerra a dreta: Francisco Ponzán, Manuel Sierra, Benito Lasvacas, Francisco Sansano, Manuel Tortosa i José Manero http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html
El seu pare, Rafael Marquès Blanquer, era un conegut actor amateur; i la seva mare, Amàlia Aracil, va morir quan ell tenia 22 anys. Emili tenia dos germans, i una germana que havien nascut a Alcoi, Rafael (2-7-1905), Hèctor (27-1-1910) i Amàlia (1912); i una germana petita nascuda a Sabadell, Montserrat (10-09-1918). Emili Marquès era forner, era militant de la CNT, i estava solter.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina i soldat de l’exèrcit republicà. Va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Oflag 416 XVII-A d’Edelbach (Allensteig, Àustria), des d’on van enviar cartes i una fotografia seva amb companys presos, entre els mesos de setembre i de novembre de 1941. Va ser traslladat de nou a l’Stalag 289 XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), amb el número 30111, des d’on va escriure la seva última carta a la família. Finalment va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen el 19 de desembre de 1941, on va entrar amb el número 4314 i va morir al subcamp de Gusen.
El seu company de camp i supervivent, el també sabadellenc Conrad Crespí l’esmenta a les seves memòries “Prova demostrativa d’uns fets viscuts”, autoeditades el 1978. La germana petita d’Emili Marquès, Montserrat, ja morta, va preservar els escrits, fotografies i gravacions del seu germà; actualment aquest material està en mans de la neboda d’Emili, Montserrat Rubio, i de la seva filla Meritxell Penas.
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 19731
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtilde la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari2
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una vaga general que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment3.
Després del míting una manifestació de dones va obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus.L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret.4
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirigir el setmanari “Vertical”, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI5. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda6.
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
1Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèridesdel 24 de juliol. Defuncions
La seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) estava situada al carrer Estrella, 110. Era coneguda com l’Obrera, va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.
La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la família Turull.
El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat per José López i Montenegro.
L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i el 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.
Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera(tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco.
Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917
El trencament trentista
Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricettiera mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven nens del barri de la Creu Alta i altres barris de ciutat.Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT) i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT.Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAIBru Lladó.
En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera
El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.
L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obreraera propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.
Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera. Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981
L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Antoni Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 laPolicia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.
Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981
Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obreraper ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat.CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.
CNT reclama l’Obrera i CCOO acusa a la CNT d’incautació del patrimoni sindical. Diari de Sabadell, 18 de juliol de 1981
El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT.L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.
L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que consideren que van ser arrabassats pel feixisme i crítica el govern municipal considerant-la antidemocràtica i als sindicats CCOO i UGT Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981
Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”.Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda.La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.
El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.
Diari de Sabadell, 27 de juny de 1992
L’enderroc de l’edifici de l’Obrera
El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no havia anunciat la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN.
Notícia sobre l’enderrocament de L’Obrera. Diari de Sabadell, 25 de juliol de 1992
Fons Ricard Simó i Bach -Biografies-. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Hemeroteca del diari “La Rambla”, 16 de gener de 1933. Article de Josep Maria Massip “Obrerisme conscient. Lliçó per al proletariat català: La Federació de Sindicats de Sabadell. Allí no hi manen les pistoles sinó la consciència obrera”
Dossier “Patrimoni: “l’Obrera i local c/Taulí, 16”. Arxiu de la CNT-Sabadell, retalls del Diari de Sabadell
Còpia Autèntica de l’escriptura d’Aportació otorgada per la societat “La Obrera Sabadellenca” i la societat “Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball”. Núm. 887. Notari: Ramon Ramoneda Viver. c/Sant Pere, 45. Arxiu de la CNT-Sabadell
Castells Peig, Andreu. Informe de l’ oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989)
Port de la Selva, 27 de febrer de 19121 – Desaparegut
Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser tinent de la 116ª Brigada Mixta i regidor i conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració delos Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)
Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huerta i tenien un fill anomenatGerminal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 19502.
A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell3. A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys4.
Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo5.
El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la “Jefatura Superior de Policia“, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local del Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareix Miquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público, on es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”6.
3 Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
4 Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La G
La Ñora (Múrcia), 9 de desembre de 19131 – Seta (Llenguadoc, Occitània), 30 de juliol de 19912
Obrer tèxtil. Des de molt jove milità a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 amb l’aixecament feixista va ser nomenat en representació de la CNT amb el també cenetista Joan Geniva Giménez, membre del Comitè Local de Defensa de Milícies Antifeixistes. Entre el 17 d’octubre de 1936 i el 3 de març de 1937 fou conseller cenetista de l’Ajuntament, on ajudà al també cenetista Bru Lladó a la Comissió d’Economia. Durant el conflicte bèl·lic es va enrolar com a voluntari a la “Columna Durruti” i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix Camp, Catalunya).
Notícia de la constitució del nou Ajuntament de Sabadell revolucionari, amb el nomenament d’Antonio Silvestre Franco com a conseller cenetista, apareguda a “La Vanguardia” del 18 d’octubre de 1936
Amb la victòria del Bàndol Nacional, s’exilià a França. S’instal·là a Seta (Llenguadoc, Occitània) i treballà com a descarregador als molls. A l’exili milità a la CNT i a Força Obrera (FO). Força Obrera va néixer el 12 d’abril de 1948, de sindicalistes de tendència socialista, anarquista i trotskista, provinents de la històrica CGT francesa, contraris al control del PCF sobre el sindicat. El 1962 va ser nomenat secretari de l’Aliança Sindical -formada per la UGT, el Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i la CNT de Seta. Va morir el 30 de juliol de 1991 a Seta a causa d’una intervenció quirúrgica.
Sorita de Morella (Castelló), 1893 – Garges-le-Gonesse (França), 1979.
Enric Mampel en una foto de 1974. Informe de l’Oposició d’Andreu Castells
Teixidor i anarcosindicalista
Abandonà els estudis religiosos a causa de les pallisses d’un escolapi, s’acostà a l’anarquisme amb la setmana tràgica de 1909 de Sabadell, ciutat que serà el centre del seu activisme, on viurà al carrer Joan Vila Cinca número 68, al mateix número i carrer on després visqué l’historiador sabadellenc Josep Maria Benaul1. Va treballar a la fàbrica de teixits de l’industrial i republicà, Gabriel Alguersuari, on també hi treballaven altres sindicalistes com Josep Rosas, Galileu Molins, Josep Moix, Miquel Bertran, i en la qual hi havia treballant de “canoner”, Joan Sala i Rovira, que seria president de les Joventuts del “Círcol” Republicà Federal (CRF)2. Va tenir un paper destacat durant la vaga revolucionària de 1911 i s’hagué d’exiliar a Béziers (França), l’any 1913 va ser acusat de ser un dels impulsors de la vaga fabril. Un cop sortí de la presó, s’assentà a la localitat francesa de Vienne, on treballà de teixidor i milità intensament: organitzant una dura vaga en el ram i ajudant als desertors de la guerra. El 1917 després de la vaga general revolucionària, es traslladà a París on va conviure amb Francesc Duran, anarquista utòpic i íntim amics de Mateu Morral3.
Respecte a l’assassinat de Théodore Jenny, l’any 1920, que va provocar la condemna a mort dels joves Victor Sabater i Martínez i Martí Martí i Colomer, igual que el també anarcosindicalista Bru Lladó, va declarar molts anys després del crim que els autors no van ser els condemnats, sinó els membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. En el transcurs de la visita s’hauria produït una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari4.
El 1921 fou detingut a la frontera francesa, acusat d’ajudar a passar clandestinament als anarcosindicalistes perseguits, va ser empresonat a Barcelona i acusat de deserció a l’exèrcit. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va tornar a exiliar, i finalment, va retornar a Sabadell amb la proclamació de la II República, amb un important paper dins l’anarcosindicalisme. Durant la Guerra Civil, quan la CNT va entrar al consistori, va exercir com a conseller de Foment5. En acabar la guerra, quan els franquistes estaven apunt d’entrar a la ciutat, ocupà l’alcaldia durant un dia, el 26 de gener de 1939, en realitat unes hores. Es va exiliar a França i va morir l’any 1979 a Garges-le-Gonesse.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
5 Benaul, Josep M; Calvet, Casals, Lluís; Domingo, Artur; Jordi; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1987.
Josep Miquel, any 1916 aprox. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Teixidor i anarcosindicalista
Sovint es va hostatjar a casa del ceramista Marian Burguès. Va ser un dels fundadors de la Iª Internacional a Catalunya quan el 1870 es constituí la secció espanyola d’aquesta, s’integrà al secretariat local. Fou un dels organitzadors de la vaga de les set setmanes de 1882 a favor de les 8 hores, de l’Ateneu Obrer al 1883 i el setembre del mateix any va constituir la Lliga Anticlerical Monti Tognetti. Participà en la preparació del primer de maig de l’any 1890 i en les següents vagues per commemorar al primer de Maig a Catalunya. Fou detingut a Montjuïc arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous (1896), processat i reclòs al Castell de Montjuïc. En contacte amb Francesc Ferrer i Guàrdia.
A partir de 1904 va ser un dels organitzadors de la Federació catalano-balear de l’Art Fabril. Participà com a delegat de Solidaritat Obrera al Congrés de la CGT francesa a Marsella (1908) i tingué una participació destacada en els conflictes de la “Setmana Tràgica” (1909). Va haver d’exiliar-se nombroses vegades a diversos indrets d’Europa, sobretot a França: Londres, Brussel·les, París, etc. Ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà a la vaga general de 1917 i fou detingut, quedant-li mig cos avall paralitzat a causa de les pallisses que va rebre. Salas Busquets, un fabricant amic seu, afiliat al “Círcol” Republicà Federal (CRF) li comprà un teler perquè podés treballar des de casa. Tot i això continuà lluitant per unes condicions lliures pels obrers, sent detingut l’any 1920, en plena repressió contra l’anarcosindicalisme (sindicat lliure i llei de fugues). Durant la II República milità al Sindicat Unic d’Oficis Diversos de la CNT de Sabadell.
Durant la seva vellesa era conegut com “l’avi Miquel”, molt respectat per la seva experiència i saviesa, els anarcosindicalistes sabadellencs anaven sovint a casa seva a demanar-li consell, si hi havia algun sospitós d’infiltrat policial el portaven davant seu per aclarir si les sospites tenien consistència o no.
Des del 30 de maig de 1979, un carrer de Sabadell situat a la Creu de Barberà, porta el seu nom.
L’11 de març de 2020 es va inaugurar una placa pintada amb el seu nom i que es va col·locar durant la Guerra Civil al carrer de Sant Miquel, el qual del 6 de gener del 1937 a l’1 de maig del 1939 es va dir oficialment carrer de Josep Miquel. Aquesta placa ha sigut rehabilitada i forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
CASTELLS, Andreu. Informe de la oposició IV. Del terror a la II República 1918-1931. Editorial Riu Tort, Sabadell 1976-1979.
Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321
Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2
De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.
Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili
Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.
Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.
Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic.L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.
Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 ambMiquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant,intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçóTomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).
El Marian Burguès anarquista
El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti,acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.
L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.
Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4
El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista
Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs,començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.
Marian Burgès, i els “fayans catalans”
El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.
El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.
1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya
El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.
Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 alCírcol Republicà Federali a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassai amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)
Segona República i entrada de les tropes franquistes
El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès.Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6
Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.
Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7
Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.
Nascut a Madrid va emigrar a Barcelona amb els seus pares l’any 1907. Assentat a Barcelona i posteriorment a Sabadell amb la seva família, va participar activament a la CNT i a la FAI de Sabadell, des d’on s’oposà ferotgement a la dècada de 1930 als partidaris del trentisme.
El març de 1937 és nomenat conseller d’indústries del govern municipal de Sabadell. El seu pare va ser assassinat durant el cop franquista del 18 de juliol. Es va casar amb Trinitat Iglesias Costa, membre de la CNT de Sant Sadurní d’Anoia, amb qui viurien a Sabadell i a Barcelona, i tindrien tres fills.
Va ser capturat i enviat a fer treballs forçats al “Batallón de Trabajo 140”, 3ª Compañia. (1)
A l’octubre de 1955 va emigrar a Veneçuela, on va ser membre de la CNT FL San Felipe de Puerto Ordaz, on venia productes d’odontologia. Després de la separació de l’exili de la CNT exigirà la devolució dels béns pertanyents a l’organització i va fer diversos viatges per aconseguir el suport dels companys de la FL Caracas, El Tigre, Puerto de la Cruz, etc.
Andrés Bermejo Raposo va morir amb 68 anys el 1971 després d’un accident de trànsit a Ciudad Bolívar (Veneçuela), on havia anat a parlar amb companys aliens a l’organització. El seu fill el va enterrar religiosament.
“Tierra y libertad. FAI”, Mèxic, abril de 1971 (pàg. 3)
(1) Archivo General Militar de Guadalajara. 302201. 697/24895
ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia del anarquismo español. Editorial Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Le Combat Syndicaliste. CNT (exili, França), 22 de febrer 1971.
Vilanova i la Geltrú, 29 d’abril de 1880 – Sabadell, 3 de febrer del 19671
Salvador Ribé i Magí Marcé. Primer i segon alcalde de la Segona República. 1 de febrer de 1934, durant el relleu a l’alcaldia. La foto és al jardí del “Círcol” Republicà Federal, el monument del seu darrere és a Pi i Maragall. Arxiu Agustí Serra.
Va començar la seva militància a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) que més endavant passaria a anomenar-se Federació Local de Sindicats (FLS), adherida a la CNT. Fou un dels organitzadors de la vaga general de 1909, participà a la vaga general de desembre de 1916 i a la d’agost de 1917. Segon alcalde de la II República per la Coalició d’esquerres (Partit Republicà Democràtic Federal, ERC i la Unió Socialista de Catalunya)
Conegut també com a Magí Marcet. Abans de ser alcalde, milità a la CNT i fou manyà. S’educà entre texts de Kropotkin i Reclús i compartí militància amb sindicalistes revolucionaris com Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. L’any 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Empadronat a Sabadelll’any 1909 va ser un dels organitzadors de la vaga general revolucionària anomenada “Setmana Tràgica”2, coneguda com la “Setmana Gloriosa” per les forces d’esquerres i revolucionàries, de finals de juliol i primers d’agost, durant la qual, a Sabadell, es proclamà la república. També va participar activament a la vaga de Seydoux ,de juliol a desembre del 1910. Perseguit per aquests fets, hagué d’exiliar-se a París. Representant la Unió Metal·lúrgica de Sabadell va assistir al Congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT) (Barcelona, 30-31 d’ octubre 1 de novembre de 1910). Va intervenir en un gran míting a Madrid l’1 de gener de 1913, en nom dels sindicats de Sabadell i Terrassa. També mitinejà en diferents localitats del Principat, com Vilanova i la Geltrú el mateix mes de gener. Arrendà la taverna “El Diluvio” que seria molt recorreguda per polítics i simpatitzants federals i d’esquerres de l’època a la ciutat -estava situada a la carretera de Molins de de rei cantonada amb carretera de Barcelona (actualment l’edifici es troba abandonat)-. Va ser empresonat després de la vaga general del desembre de 1916, convocada conjuntament per la CNT i la UGT, i altra vegada després de la vaga general revolucionària de l’agost de 1917. De fet, la Taverna “El Diluvio” va ser bombardejada pel regiment de Vergara abans de bombardejar L’Obrera.
Durant la segona República es decantà cap el federalisme polític. Va ser escollit regidor a Sabadell l’any 1931 pel “Círcol Republicà Federal“ (CRF), durant aquest primer bienni es van declarar nombroses vagues, una de les més virulentes va ser la del Sindicat Unió d’ Art Fabril i Tèxtil adherit a la Federació Local de Sindicats (FLS), que durà del 24 d’agost de 1933 a l’1 de març de 1934 per la revisió del conveni col·lectiu. Les principals reivindicacions eren l’augment dels salaris inferiors a 60 pessetes, l’establiment d’una borsa de treball amb control paritari on haurien d’anar els empresaris per contractar als treballadors, la setmana laboral de 45 hores diürnes i 42 nocturnes i la supressió de les hores extraordinàries. Totes aquestes reivindicacions van ser rebutjades per la patronal. El sindicat va plantejar fer una hora diària menys mentre no es resolgués el conflicte i la patronal va decidir deixar de pagar les hores no treballades. Sectors obrers van iniciar una campanya de sabotatges que segons la patronal va ascendir a 10.000 pessetes. Els empresaris van demanar ajuda a Magí Marcé, i aquest va demanar a Lluís Companys la presència de la Guàrdia d’Assalt per vigilar les fàbriques. Durant aquesta vaga va ser detingut el nebot de Josep Moix, Josep Moix Devesa, i el seu home de confiança Jaume Illa; d’aquí podria venir l’inici de l’enemistat entre Josep Moix i Magí Marcé.
Quan Magí Marcé portava pocs dies a l’alcaldia va tancar en una dependència municipal a sindicalistes, empresaris i un delegat de la Generalitat, aconseguint que la patronal acceptés un augment salarial, tot i que es negà a establir la Borsa del Treball3.
El 14 de gener del 1934 es celebraren les eleccions municipals enmig d’una enorme tensió i polarització política i social. La candidatura guanyadora fou la formada per la coalició entre el CRF, ara denominat, Partit Republicà Democràtic Federal, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Unió Socialista de Catalunya (USC) que s’imposà amb claredat a la llista Unió Ciutadana, encapçalada per la conservadora Lliga Catalana. L’1 de febrer Magí Marcé fou nomenat alcalde per unanimitat amb persones del Círcol, ERC i un representant de la USC. Fidela Renom del círcol va ser la primera dona escollida regidora.
Els “Fets del 6 d’octubre de 1934” van suposar la seva caiguda, ja que l’ autoritat militar va suspendre el consistori. Un any i mig després de la victòria del Front Popular en les eleccions, Marcé va tornar a ser escollit alcalde, però passats tres mesos va demanar el relleu per motius de salut,i va ser substituït per Joan Miralles. Amb la guerra el republicanisme federal amb connexions amb l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari va ser substituït pel PSUC amb l’alcalde Josep Moix que esdevindria el nou home fort de la política local. Exiliat a París va escriure diversos articles al periòdic “Acción” i també a “L’ Humanité”. Tornà a Sabadell l’any 1940, amb el vist-i-plau de l’alcalde Marcet, ja que havia protegit gent de dretes durant la guerra, hi visqué fins la seva mort, l’any 19674.
Sant Vicenç de Castellet, 15 de novembre de 1899 – Salindres, Llenguadoc, Occitània-, 12 d’agost de 1963 (1)
Militant de la CNT. Durant la Guerra Civil membre de la regidoria d’Indústries de Guerra i d’Obres Públiques
Tipògraf i actiu militant anarcosindicalista des de jove, s’hagué de refugiar a Barcelona i durant un temps exercí de conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga, és perseguit per la Guàrdia Civil en nombroses ocasions. Després s’establí un temps a Tarragona on formà el el Centre d’Estudis Socials amb Hermós Plaja i Felipe Alaiz, ajudà a aquest últim en la publicació del portaveu confederal El Trabajo, i es guanyà la vida com a maquinista a la impremta de Joan Sallent. Col·laborà amb Joan García Oliver en la organització de la CNT reusenca. Perseguit el 1921, s’assentà a l’Arboç i durant la Dictadura de Primo de Rivera s’establí a Sabadell, ciutat en que exceptuant algunes curtes estades a Manresa i Barcelona, i restarà fins el final de la guerra. El 1923, quan exercí de secretari de la CNT, realitzà diverses intervencions públiques a Manresa i fou empresonat a finals d’octubre. Fou delegat pel ram de gràfiques de Sabadell al Congrés de 1931.
Després de l’escissió trentista, creà el Sindicat d’Oficis Varis de Sabadell de la CNT-FAI juntament amb Bru Lladó i Edgardo Ricetti, i fou un actiu opositor a la línia deJosep Moix i els trentistes de Sabadell que van passar-se a la UGT i al PSUC. El juliol un cop iniciada la guerra, va ser membre del Comitè de Propaganda del Sindicat Oficis Varis de la CNT-FAI de Sabadell.
El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre “Los Campos de Recreo” de Sabadell, però amb l’objectiu real de fer costat a la candidatura del Front Popular. L’agost de 1936, va ser nomenat representant de la CNT a la Regidoria d’Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan el PSUC va aconseguir el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va ser traslladat a la Comissió Permanent de la Conselleria d’Obres Públiques i a la d’Indústries de Guerra. Durant els “Fets de Maig” fou acusat pels membres republicans i del PSUC del consistori de donar suport als milicians que controlaven l’edifici de Telefònica de Barcelona (edifici clau perquè hi passaven les converses entre els membres de la Generalitat i el govern republicà), i va ser-ne expulsat, com la resta de companys cenetistes. El 1939 s’exilià, va passar pel camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània) i després a un camp nazi d’Alemanya, del qual en va sortir molt debilitat, posteriorment treballà en una química de Salindres (lloc de residència des de 1945). Col·laborà a l’editorial Crisol i escrigué a Los Galeotes (1921) i Superación (órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca). Va morir el 12 d’agost de 1963 a Salindres, després de ser operat diverses vegades a Montpeller, i a causa d’haver passat per camps de concentració i de treballar a l’industria química, on la salut li quedà molt debilitada.
Necrològica a Josep Cinca apareguda al diari anarquista de Tolouse “Espoir” al 15 de setembre de 1963
Barcelona, desembre de 1914 – Sabadell, 14 de novembre de 2007
Antonio Salvador. Font: Anarquismo en imágenes
Militant anarquista de la CNT-FAI. Secretari de les Joventuts Llibertàries a partir del 1933
Residí a Sabadell des de 1920, s’afilià a les Joventuts Comunistes, que abandonà al cap de poc temps per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va lluitar a la Guerra Civil i va ser capturat pels alemanys i condemnat a nou anys, empresonat a Almazán i Sòria. Va ser alliberat després de complir sis anys i desterrat. Quan la CNT es va reconstruir,va tornara militar al sindicat de Sabadell, agafant el càrrec de diverses secretaries, com la de tresoreria i mantenint contactes i amistat amb militants de diversos sindicats de la província de Cadis: el mateix Cadis, Puerto Real i Sant Lucas de Barramenda.
Durant les dues escissions que va patir el sindicat, la de 1979 i la de 1984, Antonio Salvador es va mostrar partidari de les tàctiques i principis de la CNT: contrari a la participació de la CNT a les eleccions sindicals i comitès, partidari de les seccions sindicals, contrari als alliberats, defensor de les assemblees (tot i que aquestes poden ser manipulables) i la independència econòmica. Va criticar durament la posició del sector anomenat “possibilista”, “reformista” o “CNT renovada”, que volia que la CNT es presentés a les eleccions sindicals i que finalment després dels procesos judicial entorn la legitimitat de les sigles, quedaria amb les sigles de CGT.
Va rebre algunes crítiques de companys i excompanys del sindicat per ser massa tancat a l’hora d’obrir el local a persones interessades amb la CNT o de dificultar projectes. De fet, als anys 90 pràcticament va ser ell i un grup reduït de militants els que obrien el sindicat, segurament aquesta desconfiança, es devia al haver patit la guerra, la dura repressió franquista i les diferents escissions.
A la CNT va deixar escrits d’opinió personals sobre la defensa dels principis, tàctiques i finalitats de la CNT; la crítica al comunisme autoritari i als seus defensors, els seus contactes amb els sindicats de la província de Cadis i l’activitat d’aquests, sobre les seves vivències al front, sobre la comarcal de Monzón i les col·lectivitzacions del 36 i els maquis, els presos polítics, poesies, etc. També va deixar escrits sobre la seva militància al sindicat després de la transició: crítiques a alguns companys que s’havien passat al sector escindit, la seva posició contrària a que la CNT organitzés “xiringuitos” on es vengués begudes alcohòliques o la crítica a la falta de compromís d’alguns afiliats.
Va col.laborar en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes: “CNT” (1985), “Frente Libertario”, “Icaria” de Pedrera (1987), “Tiempos Nuevos” (1983) i “Tinta Negra” (1985-1988)
Sabater. republicà federal i sindicalista de la CNT. Amb el trencament trentista es va posicionar a favor del sector “faista”.
Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) “l’Obrera“ del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del “Círcol” Republicà Federala les candidatures solidàries i catalanistes.2
Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana, 20 d’abril de 1907
El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de “La Setmana Tràgica”, i després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.3
El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la vaga general de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya.4 Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. El 25 d’agost de 1922 havia de fer una conferència a Manresa al Teatre Nou, sobre la Rússia soviètica amb Ángel Pestaña, però aquest va patir un atemptat per part de pistolers de la patronal i la conferència es va haver d’anul·lar.
Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna5, actualment en queda una part al carrer Taulí, núm. 16, local de l’actual Ateneu Llibertari. L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes6.
No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell “Buenos Aires“, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moixllavors alineats amb els Sindicats d’Oposició (més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels “Fets de Maig” de 1934, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser delegat comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.
Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “LosAmigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic7.
Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell
Al fons de l’historiador Andreu Castells a l’Arxiu Històric de Sabadell hem trobat dos cartes seves dirigides a Antoni Sala des de Cuernavaca on vivia. A la del 20 gener de 1946 li fa saber que està molt content d’haver rebut una carta seva el 18 de desembre de 1945 ja que feia 7 anys que no en rebia cap de ningú: “Ya se que durante este largo tiempo alguien en ello interesado ha hecho correr la notícia de que había muerto”. També li diu que està greument malalt, pràcticament invàlid i que no ha trobat ningú que el cuidi, ni ha rebut cap ajuda. A l’última del 23 de març de 1946 li explica que va estar al Sanatori Espanyol, com un indigent, però es va fugar al veure que estava a l’antesala de la mort, que pateix “ataques apolpejicos” i que la malaltia va en augment per la falta de cures. Mor a Cuernavaca (carrer Leandro del Valle, núm. 90) el 1946 en l’absoluta misèria.
1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente
3 Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera
4 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.), Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778)
5 GARCÍA OLIVER, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error)
6 Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell
7 MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.
Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 19311
Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer
La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn el 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casaren a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació”2.
La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda, la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a Sabadell. Poc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local del Gremi de Fabricants durant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga, L’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.
Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurri el gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.
Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona”3. Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc4.
A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor”5, al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.
En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona6. Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància7, tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.
En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 19058. Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.
Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).
A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.
IÑÍGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
1 VICENTE VILLANUEVA, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.
12 d’abril de 1901, La Plata (Argentina) – 20 de novembre de 1984
Edgardo Ricetti Scandella. FONT: “Edgardo Ricetti. Maestro y luchador”, Edna Copparoni. Buenos Aires, 1992 – contraportada-
Pedagog i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Fill de família treballadora, va estudiar primària i secundària a l’escola annexa de la “Facultad de Humanidades de la Universidad de la Plata“; va participar activament en el moviment estudiantil, redactor del periòdic “Renovación” i actor a la companyia teatral. Començà a estudiar enginyeria i es traslladà a la Pampa, on puntualment exercí de tipògraf, s’integrà en un grup d’art dramàtic que recorria les comarques, i des de 1923 fins 1925 exercí de professor en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà a París amb els seus amics Maffei i Feldman, treballà de jornaler en la reconstrucció d’edificis, contactà amb exiliats de la dictadura de Primo de Rivera i va participar en l’intent d’Estat Català de proclamar la República Catalana mitjançant una incursió armada per Prats de Motlló.
El febrer de 1927 s’instal·là a Sabadell, amb l’ajuda de Bru Lladó i la Federació Sindical Llibertària, al front de l’ “Escola de l’Institut Pedagògic Cultura i Solidaritat de Sabadell” coneguda amb el nom “Escola “Cultura i Solidaritat que havia començat la seva activitat clandestinament l’any 1926. A Sabadell realitzà una important tasca com a mestre, aplicant els principis pedagògics de Montessori, Freinet i Francesc Ferrer Guàrdia de cara a l’emancipació social, amb l’objectiu de no formar dirigents ni dirigits, fins el final de la guerra de 1939. Els moderns mètodes educatius de l’escola portada per Ricetti, va fer que molts pares no anarquistes, ni cenetistes hi portessin els seus fills, el centre no impartia religió ni cap tendència política. El formava, un parvulari per a nens de 3 a 4 anys, atès per una mestra, un grup atès per una altra mestra i un grau superior i nocturn per a nens de 13 a 14 anys, que estava a càrrec de Ricetti. Es fomentaven els hàbits saludables, com el foment de l’esport i el contacte amb la natura, excursions al riu Ripoll, a la Font de la Riera de Sant Feliu i pels alumnes més grans s’havien organitzat excursions a les quatre del matí per anar caminant fins a la platja del Masnou i tornar en tren. A vegades també anaven a la muntanya, a Montserrat o Sant Llorenç. L’educació es centrava més en l’observació que no pas en uns continguts establerts, en els interessos espontanis dels alumnes. Va arribar a comptar amb 150 alumnes en torns de matí, tarda i nit1.
Ricetti (a la dreta) amb alumnes de l’escola Cultura i Solidaritat. Curs 1933-1934. Any 1934. Autor desconegut (AHS)
Va militar al Sindicat d’Oficis Varis de la CNT (del qual en va ser secretari) i es va decantar a favor dels postulats de la FAI (secretari local al 1932), fet que va suposar la seva expulsió de l’escola, dominada pels trentistes, i la creació per la seva part d’una altra (mantenint el mateix nom, “Cultura i Solidaritat”).
Després de la insurrecció militar del 18 juliol del 1936, el 23 de juliol es va constituir el Comitè Local de Defensa, Ricetti i formà part en representació de la FAI. Durant la guerra va treballar vigorosament a favor de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on va arribar a ser-ne secretari, aquesta organització es dedicava a defensar els drets humans en temps de pau i a recolzar i coordinar la resistència antifeixista entre els diferents països i l’enviament d’aliments. També era conegut com un bon orador, el 16 d’agost de 1936 parlà en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell.
El 27 d’octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema “Recreu” (Campos de Recreo) de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la “Secció Femenina de la Mutualitat Cultural”, també realitzà altres mítings a la ciutat veïna de Terrassa. D’altra banda, va aconseguir refugiar molts nens de les zones ocupades pels nacionals a la Granja Escolar de Ca n’Arguelaguet i amb l’avanç feixista aconseguí traslladar-los fins la frontera francesa.
Un cop acabada la guerra, creuà la frontera a finals de gener del 1939, patí breument l’estada al Camp de Concentració d’Argelés, i el febrer, des de Bordeus va viatjar cap Argentina, on hi arribà a finals de març. Inicià un nou període vital: Estudià a la Facultat d’Humanitats, treballà a la “Asociación por los Derechos del Niño”, a l’Editorial Bell com a corrector i traductor, s’incorporà a la “Cooperativa de Transportistas Bernardino Rivadavia” com a Gerent durant disset anys (fins el 1963) i, més endavant, treballà com a corrector als diaris de la Plata, “El Día” i “Gaceta de la tarde”, sempre pensà en retornar a l’estat espanyol quan morís Franco. Un cop jubilat, viatjà per Amèrica i el 1978, preparà el viatge a Madrid, però la notícia de la detenció del seu fill Ariel (l’1 de febrer de 1978) per part de la dictadura Argentina l’obligà a retornar i a iniciar un llarg calvari per trobar-lo, el seu cos mai va aparèixer. El 1980 viatjà per primera vegada a l’estat espanyol, es desil·lusionà bastant amb les noves realitats i per la seva falta de contactes; el 1983 retornà amb les “Madres de Plaza de Mayo”2, i ja en millors condicions el gener assisteix al VI Congrés de la CNT, a Sabadell es retrobà amb antics alumnes i el 15 de gener de 1983 i com a homenatge va repetir la seva última classe abans de partir cap a l’exili davant de 96 persones3.
‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
“Entrevista” (pàg 12-13), viernes 14 de enero de 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat).
Article sobre la inauguració de la plaça (passatge) Edgardo Ricetti el 17 de maig. Diari de Sabadell, 15 de maig
El 1987, per petició de la CNT i dels veïns que el van tenir com a mestre, la ciutat li dedicà un Passeig (situat a la seu de la CNT actual i on també es trobava l’escola portada per Edgardo Ricetti, anomenada “Cultura i Solidaritat”). La seva companya Edna Copparoni, col·laborà a la revista “Ideas” d’Hospitalet i va escriure el llibre: “Edgardo Ricetti maestro y luchador social”, Buenos Aires, 1992, del qual són les següents fotos:
Acte d’inauguració del Passatge Edgardo Ricetti, 1987. A l’esquerra l’exalumne Jaume Casablancas, al centre Edna Copparoni i a la dreta l’Alcade Antoni Farrés
Arxiu històric de la CNT Sabadell
COPPARONI, Edna. Edgardo Ricetti maestro y luchador social, Buenos aires, 1992
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II, Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008. ISBN: 978-84-612-4049-4
1 MASJUAN Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB Servei de Publicacions, 2006. Pàgs. 116-117
2 ‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
3 ‘La última clase de Ricetti’. Diari de Sabadell, 18 de gener de 1983
