Matilde Montcusí i Peirí “Maty Mont”

Sabadell, 10 de juliol de 1919 – 8 de desembre de 1973

Maty Mont. FONT: matymont.blogspot.com

Reconeguda actriu, Vedette

Va estudiar el Col·legi Sagrada Família. Va aprendre a cosir de jove, convertint-se en modista en un taller de confecció de Barcelona. Era aficionada al cant i a través dels mestres Sacha Goudin i López Marín, de Barcelona, va aprendre l’ofici de vedette. Acabada la Guerra Civil va ser contractada com a meritòria a la Compañía de Revistas de Jacinto Guerrero, la vedet del qual era Celia Gámez, actuant al teatre Cómico.

Després de llargues gires per Espanya va anar al Paral·lel, primer al Bataclan, i al 1942, al music-hall de El Molino, regentat per Vicenta Fernández. La Maty es va fer un nom a arreu de Catalunya, tot i que la conservadora societat sabadellenca censurava i criticava els seus espectacles.

El 25 de gener de 1945, la Matilde Montcusí es va casar amb el també sabadellenc, Agustí Prats i Presseguer, industrial i esportista, conegut amb el nom de “el bòlids”, per la seva afició als vehicles de motor. El casament es va celebrar a La Salut, i es va convertir en l’esdeveniment més seguit i popular de l’època.

Va continuar la seva carrera com a artista, esdevenint estrella exclusiva de la Compañía de Revistas de Salvador Bonavia y Jaime Mestres.

Va crear el seu propi espectacle i va triomfar als principals teatres i sales de festes de Barcelona, Madrid, València, Bilbao, i a diverses festes majors de poblacions de Catalunya. Així mateix va actuar a l’estranger, a ciutats com Porto, Lisboa i París. Però sobretot es va guanyar la seva fama per seves actuacions a El Molino i a Teatres de tot Espanya, durant més de 25 anys.  L’any 1955 fou contractada per la companyia Terpsícore de J. Gasca com a primera vedette de la revista Todo para la mujer al teatre “Maravillas” de Madrid, aquest espectacle va estar vuit mesos en cartellera i va tenir un gran èxit, es va guanyar el sobrenom de La tanagra de la revista, en al·lusió a que la seva figura era semblant a la de la ceràmica grega.

Al llarg de la seva carrera artística va haver de pagar el fet d’haver nascut l’any 1919, d’haver-ho fet en una altra època, segurament que hauria estat més admirada i n’hauria tret més profit. Altres períodes, del mateix segle XX, les vedettes eren molt ben acceptades; així, la Bella Dorita, els anys vint o la Tania Doris, els setanta, per exemple, van triomfar perquè eren èpoques de permissivitat. Al contrari de la Maty Mont, que li va tocar fer-ho en temps de prohibicions. La censura desmesurada, la moral exagerada i els abusos de l’autoritat de la post-guerra, eren entrebancs que havia d’anar superant contínuament.

Li van prohibir una actuació a l’Euterpe, aleshores, el teatre de més categoria de Sabadell. Ho va haver de fer al Teatre Principal, considerat de condició inferior. El batlle Josep Maria Marcet va acabar cedint a les pressions del sector més purità de la ciutat, i l’espectacle finalment es va poder realitzar al Teatre Principal, considerat de segona categoria respecte l’Euterpe.

A finals del 1956 va retornar a Barcelona actuant novament a El Molino. Amb el mestre López Marín va estrenar “La diosa de la jungla”, “Sonrisas de París”, “Vida engáñame”, “Flores en el Molino”, “Fantasía española”, “Las pícaras viuditas” o “El twist os visita”. A principis dels anys 60 va actuar a diversos teatres i sales de Barcelona, com el Victoria, la sala Bagdad, La buena sombra, Panam’s o el mateix El Molino. La leucèmia però la va obligar a deixar els escenaris, i va morir a Sabadell al seu domicili del carrer Bac de Roda de la Creu de Barberà, el 8 de desembre de 1973, amb només 54 anys. El món de l’espectacle però, encara guarda el seu record, com una de les vedettes pioneres i més influents de Catalunya i Espanya.

L’Ajuntament de Sabadell li va retre un homenatge durant els actes de la Festa Major de 1989, entre els quals va tenir lloc la inauguració, al barri de Campoamor, de la plaça de Maty Mont, molt a prop del carrer que ja duia el seu nom.

Espectacle en homenatge a l’actriu Maty Mont durant la Festa Major setembre de 1989. Autor desconegut (AHS)

‘Matilde Montcusí, ‘Maty Mont’ (1919-1973), vedette’. Antonio Santamaria isabadell.cat, 7 de juliol de 2019 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/matilde-montcusi-maty-mont-1919-1973-vedette/>

‘Maty Mont’. Jaume Barberà. Sabadellajant, 8 de desembre del 2018 <https://jaumebarbera.wordpress.com/2018/12/08/maty-mont/>

‘Carrers amb història (VI)’: Maty Mont, la reina del Molino. Redacció. Isabadell.cat, 7 d’agost de 2012 <https://www.isabadell.cat/persones/carrers-amb-historia-vi-maty-mont-la-reina-del-molino/>

‘Maty Mont (homenatge a Sabadell l’any 1989)’. Cassimir Parassols i Joan Vilacasas. matymontblogspot.com, març de 2008 <http://matymont.blogspot.com/2008/03/maty-mont-homenatge-sabadell-any-1989.html>

Balbina Pi i Sanllehy

Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 1973 (1)

Militant anarcosindicalista i actriu

El seu pare, Ferran Pi,  era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat. Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa  de les jornades de maig del 1937-.

El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès,  el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari (2).

La vaga de les subsistències

El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una Vaga General que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar  la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo,  i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramuntformaren part de la direcció d’aquest moviment (3).

Després del míting una manifestació de dones va  obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus. L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a  la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.

Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir  reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.

Sindicalista i oradora incansable

Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret (4)

El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “Libertad Caída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.

A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.

II República, Guerra Civil i exili

Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS),  a més Gonçal Soler va dirgir el setmanari Vertical, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.

Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI (5). Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda (4).

El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.

Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022

(1) Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèrides del 24 de juliol. ‘Defuncions‘.

(2) Diccionari biogràfic de dones. ‘Balbina Pi i Sanllehy

(3) Castells, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.

(4) Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1919-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

(5) Garcia Oliver, Juan. El eco de los pasos. Ibérica de Ediciones y Publicaciones, Barcelona, 1978.

Rossend Vidal i Bosch

Militant anarcosindicalista i anarquista, a part de ser un propagandista del sindicalisme també tenia inquietuds artístiques i pedagògiques, sastre de professió. El 1883 residia a Barcelona, el 15 de juny va de defensar la vaga de Sabadell en el Congrés Comarcal de Reus. A principis de segle participà en la creació de l’Agrupació Dramàtica Ibsen des del Centre Fraternal de Cultura de Sabadell, on també era actor. Exercí com a mestre a l’Escola Integral.

El 1904 participà en la creació  de la Federació Catalanobalear de l’Art Fabril i dirigí el seu periòdic, “El Trabajo” de 1908 a 1909. Representant la Federació Obrera de Sabadell (FOS) va assistir al primer congrés de la Confederació Regional de Societats de Resistència –Solidaritat Obrera (Barcelona 6-8 de setembre de 1908), on va fer la proposició per tal que les votacions es fessin per delegats i no per societats, que era com disposava la convocatòria del congrés. El mateix 1908, s’enfrontà als carrers amb els lerrouxistes i proposà declarar el periòdic lerrouxista “El Progreso”, com enemic de la classe treballadora i així s’aprovà en assemblea el març del 1909. President de la FOS i destacat organitzador de la Vaga de 1909 a Sabadell, la “Setmana Tràgica”, motiu pel qual va haver d’exiliar-se a França, allà, va escriure a “L’Humanité”, sota el pseudònim de Magín Vidal Ribas, també va escriure a “Acción” de París, sobre la setmana tràgica, i col·laborà en “El Obrero Moderno” d’ Igualada. Assentat a Reims i a París, des de l’exili va preparar la reaparició de “El Trabajo”. Tornà a Sabadell el 1914 i intervingué en la fracassada Vaga de 1916. Els seus últims anys de vida, els visqué treballant de sastre a Barcelona.

Article de Rossend Vidal Bosch (firmat amb el pseudònim de Magín Ribas) al diari socialista “l’Humanité” del 17 d’agost de 1909, on explica els fets ocorreguts a Sabadell durant la setmana tràgica. Extret de la Biblioteca Nacional de França ‘Gallica’:

https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k252115p/f1.item.r=%22Vidal%20Ribas%22.zoom


Índex: Veu Obrera (T-U-V-X-Y-Z): http://www.veuobrera.org/index01.htm

Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Miguel Iñiguez, Asociación Isaac Puente, 2008

Exit mobile version
%%footer%%